Climent Picornell

ALS HIVERNS : BRASSENS. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Desembre, 2005 17:52

Postal d’hivern i, Brassens, per exemple.

Climent Picornell

Llegesc a “The Lancet”, que s’ha comprovat que, quan s’acursen els dies, el ritme vital s’alenteix i es demostra, clarament, una manca de serotonina. Resultat : una malenconiosa sensació, que els nostres psiquiatres identifiquen com depressions estacionals. A l’estiu tota cuca viu. I a l’hivern...a fer el capviu.

Tampoc hi ha per tant, a més estic segur que a “Nature”, per exemple, ens presentaran, per compensar, que a l’estiu, els dies llargs i les sensacions excessivament euforitzants del sol, seran les responsables dels comportaments ciclotímics dels humans mediterranis. Irremediablement sotmesos a les dictadures de les estacions : ja només ens faltava aquesta !

La postal d’hivern té tocs de normalitat i vulgaritat previstes : a prop del foc, quatre rabassotes, un poc de fum, calius i espires... Anar a cercar quatre cames-roges i dos esclatasangs...i, més foc. Ja se sap que guaitar la mar, el foc, el cel i el Betlem, no cansa mai, però mai. I si un és un poc enyoradís, li queda la vasa de recordar el karma de l’estiu, o, com a un servidor, la pesca de la gran tonyina, 250 kilos de peixot –encara sent la seva mirada i la sang que li brollava- a vint milles del cap de Catalunya, la calor espatarrant, els cossos nus dels juliols i agosts...i la vida perdurable. Amen.

Els dies curts. Cal idò esperar que creixin i, ja ho saben, que després de Sant Tomàs, coincidint amb el solstici d’hivern, més o menys pel dia vint-i-u de desembre, els dies ja s’allarguen : per Nadal una passa de gall, per Sant Esteve una passa de llebre, per Sant Antoni una passa de dimoni i per Sant Sebastià una passa de cà ( si els he de ser franc , la meitat d’aquestes parèmies són inventades sobre la marxa. És igual, sobretot si s’avenen).

Érem a les espires que feien les rabasses quan un les culeja; sempre hi ha d’haver una pila de llibres a prop, un CD o una ràdio ben sintonitzada. I, vet aqui, que hi surt cantant el senyor George Brassens : “Ne jetez pas la pierre à la femme adultère. Je suis derrière” ( “No tireu pedres a la dona adultera. Jo hi som darrera.” En aquest cas heu de pronuciar “adultera”, sense accentuar, perque s’avengui amb “darrera”). Brassens ens salva, temporalment, dels baixos nivells de serotonina, de la curtor dels dies i ens fa entrar dins la conya marinera del seu record. “Mourons pour des idées, d’accord, mais de mort lente”, no cal, evidentment, ni traduir-ho. “Morir per les idees, la idea és excel.lent, jo gairebé m’he mort per no haver-ne tingut, ja que tots els que en tenien, una multitud embogida, cridant a la mort em van caure damunt...”

Un servidor, que recorda trossos sencers de moltes cançons de Brassens, el tenia arraconat dins un d’aquests plecs de la memòria “seixantavuitista” ( és un dels insults que m’han sabut més greu, una alumna meva de Lyon em va enflocar: “vous-êtes un soixantehuitard !” Ets un seixantavuitista ! Com qui diu un antidiluvià, un d’aquells que es degué creure allò de Paris i el Maig del 68. Si encara m’hagués dit que era un seixantanouista, hagués tengut més passament). Estic bé d’acord, com diu S. Pàmies, que de totes les característiques de Brassens són les més agudes l’esperit lliure, anti-clerical, anti-totalitarista, anti-dogmàtic, escèptic amb tot allò que posi en perill una “resignada visió sentimental del món”. I, un servidor hi afegiria, i el no suportar els caps de fava. La paraula colló, es repeteix insistentment, com un ritornello del qui no els pot sofrir. “Le temps ne fait rien a l’affaire, quan on est con, on est con, qu’on ait vignt ans, quo’n soit gran père...” i és ben així : quan un és colló, és colló...i punt, i poc remei hi ha. Temàtica que, torn repetir, el tenia preocupat, ja que a “Quand les cons sont braves”, dóna per fet que millor ser boig i bon al.lot, que no sectari i collò , ja que “Ceux qui no pensent pas comme nous son des cons”, els que no pensen com nosaltres són colloneres, com bé se sap. I ja ho sabeu que, com diu Brassens, per reconèixer que un no és intel.ligent, fa falta ser-ho.

Vaig aprendre a tocar algunes de les cançons de Brassens i no cal dir-vos que la “Supplique pour être enterré à la plage de Sète”, era una de les meves preferides ( “Le mistral et la tramontane/ Sur mon dernier sommeil verseront les échos/De vilanelle un jour, un jour de fandango, / De tarantelle, de sardanne...”) fins que la vaig com arribar a avorrir. Injustament, ho veig ara. Les al.lusions a l’altre “cimetière marin”, el de Paul Valery, són bones i molt fines, Brassens demana ser enterrat a la platja i ja que el versos de Valery “valent mieux que les miens”, el seu cementeri serà “plus marin que le sien”, més marí que el seu.

Conten, gent que hi ha estat, que davant mateix del cementiri de Sète on hi és enterrat, després de morir (1981) d’un “fotu cancer”, es troba l’Espace Brassens. La vila de Sète ha quedat bé amb ell ( www.ville-sete.fr/brassens ) . La posteritat de Brassens, que ell avorria tant, gaudeix d’una salut excel.lent : escoles, instituts, carrers i places en duen el nom, segons diu L’Express, és present a més de 4.800 “sites ou pages d’internet”. A una de les webs que he entrat m’han enflocat : “que pensaria en Brassens d’Internet, on som un parell de milions connectats, si, segons ell, “a plus de quatre on est une bande de cons”.

Com deia ell mateix, “coixí, no pot rimar amb Humanitat, sino amb pipí...” per donar idea de que la rima condicionava les seves cançons, d’una absoluta iconoclastia que tant se’n reia de la festa nacional, de la “grandeur” francesa, com dels jutges o els periodistes. Josep Maria Espinàs em contà aquest estiu, que el va descobrir un dia de 1954, després d’anar a despedir Josep Pla i Nestor Lujan, a Bilbao, va passar a Biarritz on el va escoltar al teatre i el va fascinar. Brassens, traduït per Espinàs, és a l’inici del moviment de la “Nova Cançò”. “Escoltar Brassens és higienic” diu Espinàs, “els metges en comptes de pastilles, haurien de receptar l’audició d’una cançó de Brassens...” Com els deia al principi, amb allò de la serotonina, vaig acudir, per casualitat –i amb redolí incluït-, al remei perfecte : els hiverns, escoltau Brassens.

Es definia així : “ J’ suis l’ pornographe, /Du phonographe,/ Le polisson / de la chanson.” I un pic mort, ho tenia ben clar, per curar-se amb salut de les exègesis com les que li ha fet un servidor : “Il est toujours joli, le temps passé / Un´ fois qui’ils ont cassé leur pipe,/On pardonne à tous ceux qui nous ont offensés : / Les morts sont tous des braves types”.

Quines vetllades més llargues les de l’hivern, fa fosca a les sis de l’horabaixa...