Climent Picornell

ELS MEUS JARDINS (D'ALTRI). Climent Picornell.

jcmllonja | 29 Setembre, 2005 08:58

 

 

 

            ELS NOSTRES JARDINS D’ALTRI .

           

            Climent Picornell

 

            Durant molts d’anys vaig ser director de la revista cultural “EL MIRALL”, amb més voluntat que mitjans. Època de la qual guard extraordinaris records. De la gent del consell de redacció, d’en Josep Mª. Magrinyà, de “Documenta Balear ” que vam fer néixer associada al projecte i d’altres etcèteres. I també record molts col.laboradors. Un d’ells, J.A.,  m’envià un boníssim ( no bo, boníssim) article amb un parèntesi (1), la qual cosa feia suposar que vendria el (2). Però no va arribar. Quinze anys després no ha arribat. Si algun pic ens veim, el col.laborador i un servidor, li record que, per favor, que no l’envïi, trob molt més entranyable l’anècdota que la consecució de l’acabatall. L’article (1) era sobre un poema de J.V. Foix, el famós pastisser i poeta de Sarrià. Era un dels poemes que, en les edicions originals, que Foix enviava per Nadal als seus amics,  aparegueren il.lustrats ( Dalí, Ponç, Guinovart, Tàpies, Miró...) i foren compilats en el poemari “Onze nadals i un cap d’any” i tenia la particularitat d’estar datat al Port d’Andratx, el Nadal de 1952 : “ Caraeixut i sense un sou / Vinc d’Enlloc en la Nit clara ; / Una veu me diu On És, / Però em venç la faramalla, / Fora vila i franc d’alou, / Segueixo una estrella rara ...”.

Ve al tall aquesta introducció, perquè el títol d’aquest meu article duia un (2). La temptació d’imitar J.A. era forta per la meva part, però, no. L’article (1) d’aquesta sèrie venia provocat pel llibre de Bioy Casares “De Jardines ajenos”, del qual ja vaig comentar que és irrepetible fer el que ell havia fet, amb la seva saviesa i la seva pedanteria il.lustradíssima. Però la idea era aquesta, més casolana i prosaica. Anècdotes, frases, cites, acudits, retalls...un cul-de-sac, un “totum revolutum”, que menava a somriure, displicentment, al lector intel.ligent ( no de forma tan críptica, tal vegada,  com ho feia la revista “La Codorniz” amb el seu subtítol “La revista más audaz para el lector más inteligente”). Ho dic perquè la triadissa de Bioy és mala de superar. Posaré tres o quatre exemples més, i pus, perquè l’editor no em cridi l’atenció. Bertrand Russell : ”La veritat és el que la policia espera que li diguem”. L’emperador d’Àustria ( indignat) :  “Es comença instal.lant Water-closets i s’acaba en revolucions”. Stendhal :  “ A França no hi ha veritats, només modes”. “Aunque en la cama ligero, / tuvieron un grande amor : / cuando él se puso el sombrero, / ella enchufó el vibrador. “ ( Martin Sacastrú, del Cuaderno Azul). Un viatger contà a Jorge L. Borges que a l’entrada de Puebla ( Mèxic) hi havia un arc amb l’inscripció : “Bienvenidos a Puebla, no somos como dicen”. Lucy de Bruyn : com diu la vella dita “les dificultats són males de vèncer, però les impossibilitats duen més temps”.

Aquestes dues darreres citacions serveixen, una per recordar, que el recull estava edificat amb aportacions, també, dels seus amics i l’altra, la de Lucy de Bruyn, em du a dues collites, ja recaptades per un servidor ( l’anècdota del començament de l’article, la d’en Foix, també compta), una del general Franco ( atribuïda) i l’altra de Francesc Cambó. Diuen que deia el general Franco ( a part d’allò més conegut i sarcàstic :  “Haga como yo, no se meta en política”) :  “ Sólo hay dos maneras de arreglar las cosas, una, que las solucione el tiempo, dos, esperar a que se arreglen por ellas solas”. La qual entronca amb la dita, atribuïda també, de  Cambó, -dites d’aquestes que un no sap si arxivar com a fosques, profundes o beneitures superficials-, deia Cambó :  “ Hi ha dues maneres d’anar cap al desastre ( es referia a l’actuació en  política, no es parlava encara de l’ecotaxa) una, demanar l’impossible, l’altra, voler impedir l’inevitable”.

I els amics, també, ajuden. G.F. em contà que llegí un pic una gasetilla al diari “Baleares”, a les pàgines de local, dedicades a fiscalitzar la política local, deia així el titular :  “Luz más luz, dijo Goethe : en la calle Uetam falta un farol”. Més d’amics. Targes ( fetes amb broma, però impreses). Un advocat : “Mate y venga”. Una plaqueta a la porta  : “Psiquiatre de dones”.

El que és cert és que encara vaig dubitatiu dels itineraris que han de confegir “Els  nostres Jardins d’altri”. Si optar a fer una classificació  per a  les collites escrites, les escoltades, les anècdotes, els embarbussaments i confussions (“Ara tenim instal.lada la calefacció de gas “profano”), les “intel.lectuals” o les cutroses. Un itinerari, sens dubte, és el de les traduccions literals del català de Mallorca a l’espanyol. En aquest sentit, conten que un famós cantant de Vilafranca ha fet posar un rajoleta a l’entrada de ca seva que diu : “Vivos con el perro !”. “No pudo decir ni ciruela !”, per “no va poder dir ni pruna”... sinònim de “va quedar astorat”, traduït macarronicament per “Quedó alfombrado”, etc... Que n´hi ha d’aquestes! No massa, però, son captivadores excessives de somriures. Veurem per on pren. O com diu el meu patró, del llaut, em referesc, “ja veurem el que serà, en esser cuit”.

L’anterior article, d’aquesta sèrie acabava amb una collita del saig d’Artà, home que en generà moltes i bones. Idò,  una altra. Quan van entrar les cuques de la processionària que es menja el pi, a Mallorca, devers els anys cinquantes, es provà  d’aturar-la de diverses maneres, una d’elles era , tallant l’envoltori en forma de bolsa, com de seda, que fan a l’arbre. L’ajuntament decidí actuar i la crida, per tots els cantons del  poble, es transformà en: “ Qui tengui cuca, que vagi a l’Ajuntament i li tallaran ses bosses”.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb