Climent Picornell

LES PINTURES DE XISCO FUENTES O LA INEVITABLE MEMÒRIA. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Setembre, 2005 09:46

Fou en Joan Company qui, fa uns anys, em dugué a l’estudi d’en Xisco Fuentes al barri antic. Ens mostrà la feina que estava enllestint,  apressat : capturar l’antic barri de la Gerreria de Palma, que estava desapareixent davall la maquinària urbanitzadora.

De tornada a casa vaig escriure un paper sobre el que m’havia suggerit la seva feina. Paper que s’havia perdut per dins les rues del meu ordinador, fins que, cercant il.lustracions per un article sobre Sineu, em vaig topar amb el web d’en Xisco Fuentes ( www.xiscofuentes.com  i, també,  http://www.afuegolento.com/galeria/expoxisco/ ). Vaig recercar el meu escrit i el penjaré ara al bloc.

 

 LES PINTURES DE XISCO FUENTES  O  LA INEVITABLE MEMÒRIA

Climent Picornell

Tal vegada hom pugui creure que hauria de ser a l’inrevés : el que és inevitable és l’oblit, la poca memòria. Però no és així i sobretot gràcies als notaris gràfics com en Xisco Fuentes. Ara diré per què. No caldria així ésser tan tremebunds com ho era Constatin Kavafis “...si no tens memòria, no tens res. Res. Res. Res”. És ver que la potència del record, lligat estretament a l’enyorament, ens acompanya, aquest sí que inevitablement, sempre. I és aquí on cal situar el treball del nostre artista.

Hom podria creure que el que és inevitable, i ara hem de passar als paisatges, és la seva destrucció. I més en els paisatges urbans,  als quals els sol passar per damunt el que els urbanistes italians denominaren massa gràficament,  “l’esventramento”. Textualment : el desventrament. Obrir i treure els budells, la melsa i la bufeta de la ciutat, suposadament malaltes, i col.locar-hi, dins el ventre obert, uns nous òrgans, més funcionals, qui sap si més asèptics. Sempre més nous. Quan el pintor cridava, de la manera que criden els bons pintors, a través de les seves teles i les seves feines, els responsables, aquests si que ho eren asèptics, solien dir : “tal vegada s’hagués pogut, ...però és inevitable.” I així, la desmemòria de la ciutat, era substituïda pels òrgans nous, nous barris edificats de bell nou damunts les runes dels anteriors, però, sense cor i sense passat. Aquí, justament aquí, hi penetra la inevitable memòria d’en Xisco Fuentes.

Guard -retallat d’un calendari de l’Obra Cultural Balear que il.lustrà, cada mes, en Fuentes- un tros d’una columnota, grossa, de les que feu bastir l’arquitecte Gaspar Bennassar com ornament al Pont del Tren. Pont del Tren, només n’hi ha un. Darrera el pont del Tren, o davant, Les Estacions, reconvertides en un entramat torturant de falsos turons i macropèrgoles pintades d’Oxiron, per simular el ferro de forja,  que substituïren, inevitablement, tot el que hi havia abans. Un conjunt d’edificacions del XIX que ara, pietosament, es comença a anomenar “Arqueologia Industrial”. Sempre he cregut que l’anteposar el mot  “arqueologia” es fa per commoure alguns dels responsables polítics i administratius de conservar el patrimoni. Tal vegada si veuen la paraula arqueologia es sentiran més atrets a no esboldregar estacions del ferrocarril del XIX, fàbriques del racionalisme arquitectònic de principis del XX, barris sencers de la ciutat que atresoren, alguns amb una xemeneia feta de totxos com estendard, una redol de la identitat de la nostra ciutat de Palma.

Vet aquí la inevitable feina d’en Xisco Fuentes, inevitable per ell, impagable per tots nosaltres. Perfils de la ciutat esvaïda, i ho bestrec, tant del capellà Caimari (“Els Perfils de la Ciutat”) com  de Joaquim Verdaguer (“La ciutat Esvaïda”), per fondre en un sol nom dues de les cròniques urbanes que, no sé si tan inevitablement, transcorregueren per dins aquests solars de la desmemòria urbana. Quan pensava en els grans artistes que han pintat els perfils de la seva ciutat,   vaig reveure en Xisco, en uns actes molt més despietats,  enfilat damunt els andamiatges de Sant Francesc, damunt el terrat inestable de l’antic hostal Isabel II, atalaiant, o aperduat, pels solars esboldregats dels nous paisatges sense nom, sense història i -torna-m’hi- torna-hi-  sense memòria. Veuen, perquè és inevitable...

Nogensmenys, si els miren de prop, les obres d’en Xisco Fuentes, no els podrà faltar una alenada d’iconoclàstia, soterrada, davall el perfeccionisme formal del seus pinzells. No de bades el seu background de dibuixant a sou que fou un temps, no els deixa, ni falta que li fa, travessar per damunt o per davall, del seu enuig personal, de testimoni primer i intuïtiu de tanta destrucció, aquesta sí, evitable.

Fou en Joan Company, el director de la Coral de la Universitat de les illes Balears, qui em menà per primera vegada a l’estudi del nostre pintor i, tot i que els grans formats eren paisatges urbans, no hi faltaven, ni estudis de detall dels mateixos, ni apunts ben acabats de flora, fauna, ruralia o personatges. Quins descobriment el meu d’en Xisco Fuentes com pintor de personatges, tant els del seu poble de naixement, Serpio, entre Albacete i Granada, “si ha d’anar a posta”, “les carreteres acaben allà”, com els de Mallorca mateix, Vilafranca, Sineu, Bunyola o una doneta asseguda al banc de l’Ajuntament de Palma, “el banc del si no fos”, amb les cametes que no li arriben enterra. A Mallorca, també,  un temps si havia de venir aposta, no com ara, amb tantes carreteres que no se sap on acaben.

Ara, però, ens arriben ordenats, el testimonis llegats per Xisco Fuentes del que fou el barri de la Gerreria després del seu esbudellament inevitable, inevitable, inevitable. Per molt que ens ho repeteixin, ens costa de creure-ho. La trama primera del barri, els veïnats que se n’anaven com un degotís constant, l’especulació que s’hi amagava, la informació privilegiada que ho covava, les gerres substituïdes pel postís passeig de l’artesania i els nous jutjats que havien de dignificar alguns del dels barris veïnats : qui deu pensar ara amb el barri del Socors?

Podran, podem, tornar a passejar pels carrerons, guaitar dins el Bar “Las Mañanitas”, veure l’ombra des les xemeneies i els fumerals de les teuleres i gerreries i qui sap, els més agosarats, no només faran el recorregut, sinó que voldran reviure el que fou la vida tèbia del barri de la Gerreria, talment un exercici sense fils i sense xarxa, un més difícil encara, un acte de rememòria, excitats o, tal vegada caldria  dir, estimulats, pel que ens mostra, inevitablement, Xisco Fuentes.

Climent Picornell *

*Climent Picornell és Doctor en Geografia. Fou Vice-Rector de la Universitat de les Illes Balears, de la qual encara és professor, i és articulista a diverses publicacions, entre elles  Diari de Balears.

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb