Climent Picornell

PASSADORS DE PENA. Climent Picornell.

jcmllonja | 28 Gener, 2005 19:52

No he cregut mai massa en això dels estereotips socials. Que sí els francesos són així, que si els italians aixà. Que si els bascs, tal, que si els andalusos, qual, que si els catalans "de les pedres en fan pans". Al meu admirat Bertrand Russell li demanaren un pic que opinava dels alemanys. La seva contesta va ser : "ho sent molt, però no els conec a tots". Idò això. Ara bé, de les definicions de mallorquinitat, de les qual en tenc una carpeta plena que vessa, em quedaria amb una característica pintoresca : els mallorquins i mallorquines som – o erem- grans passadors de pena. Tots. I totes.

 

 (Any 1938. Bombarders italians, sobrevolen Palma. Tornen d'amollar bombes damunt Barcelona )

Passador de pena

C.P.

No importava avisar-lo, però el feia estar més tranquil. Tanmateix s’en temia tot d’una que era l’hora de partir. Aquella frissor no el deixava reposar mai de forma total. Sempre amb una orella parada. Coneixia tots els renous i no en fitava cap de nou. Els pobles de la pagesia tenen això, els renous i tot són sempre els mateixos... Els cans que lladraven : coneixia els de prop i els d’enfora, fins i tots els cans visitants de les cusses dels veinats. Els motors dels cotxes de les filles de la casa de davant, que sempre eren les darreres que se colgaven. Els fematers, les passes del forner quan anava a encendre el forn de pa, els primers cotxes dels picapedrers cap al tall. No calia que l’avissassin mai. Sovint pensava com devia ser el descanssar a pler. Quina por ! Talment com morir-se una estona. No podia fer-ho això, ell. Li calia tenir esment, fin i tot de les mosques que havien quedat dins la casa i es passejaven cercant un poc de claror pels vidres. La gelera que es disparava, obedient, cada quan li tocava. Fin i tot sabia com de descompassats anaven els rellotges de l’Esglèsia, el de l’Ajuntament i el de la veinada de quatre cases més avall, que cada quart d’hora feia un concert, i no en parlem de les hores senceres, que amollava una sinfonia. No feia cap falta, per tant, que ningú el cridàs, però sempre, per si un cas, deixava aparellat el despertador clàssic, d’aquells que els han de donar corda; per afegitó, tenia una "dream machine" de Sony, que connectava amb una emissora d’aquestes on sempre ni ha un que xerra i, puntualment, la seva mare, que patia del mateix insomni que ell -ja quan el duia dins el ventre- el crida, l’avisa per telefon : són les sis en punt. Passa pena per quan li falti sa mareta. Per si un dia no es desperta i ningú l’avisa.

LA TERRA ÉS PLANA, QUIMI PORTET ? Climent Picornell.

jcmllonja | 26 Gener, 2005 00:46

La terra és plana, Quimi Portet ? O rodona ? Tan se val !


Aquesta pregunta que es va fer, i es fa, tanta gent, enguany l’he mantenguda per partida doble. Per una part, perquè per la meva tasca de professor de l’ “Evolució del pensament geogràfic” l’he haguda de plantejar als meus alumnes i, per una altra part, perquè un dels meus cantants i compositors preferits, en QUIMI PORTET, va editar el seu nou disc i el va titular, curiosament (curiosament ?), “LA TERRA ÉS PLANA” ( www.quimiportet.com ).

Ara he vist al seu web, com un enllaç recomanat, el meu blog. No cal dir-vos que he partit a fer alguna cosa. “Do ut des” : li torn el favor de molt bon grat, al músic estimat.

 

( La Terra segons Ptolomeu )

Els grecs compartiren amb altres pobles de l’Antiguitat la imatge de que la terra era plana. Una gran planùria, bonyarruda; com un disc. Una illa immensa rodejada d’un oceà. Anaximandre, mirau per on, digué que era un cilindre i Pitàgoras ( segle VIè abans de Crist) llança la idea de que era un globus. I la llançà com un globus a l’aire, ja que no en tenia constància experimental. Com diu Tim Unwin “L’argument de que la terra era rodona es basava en un raonament més místic i filosòfic que experimental”. Plató ( ca.427-347 abans de Crist )col.locà “l’esfera Terra” enmig de l’Univers i ja sabeu que costà molt deslocalitzar-la d’aquet lloc. Però la idea de l’esfera proporcionà una plataforma sobre la qual, la geometria i la matemàtica possibilitaren un corpus teòric damunt el qual fer medicions i representacions. D’entre aquestes hem de proclamar les d’ Eratòstenes ( 275-194 abans de Crist), qui mesurà la longitut del meridià terrestre, en 252.000 estadis, aproximadament 39.690 kilometres, i , ho feu amb una gran precissió, ja que realment en medeix 40.120 .

El gran Ptolomeu (90 – 168 després de Crist) acabà de configurar tota aquesta cabalística, amb una obra de conjunt fonamental. Encara que ajudà a continuar el famós “error de Posidoni”, fent el meridià més curt del que tocava. Aquest error feu que Colon, cregués que havia trobat l’Índia en comptes d’Amèrica.

 

(Mapa de T dins O d'un Beat )

Els mapes medievals del Beatos, el meravellosos mapes de “T dins O”, excel.lentment erronis i ingenus, amb Jerusalem al centre del món, allargaren durant segles, el tortuós camí de la configuració exacte de la terra. Entremig els cartògrafs mallorquins dels segles XIV i XV , ajudaren a la mesura aproximada de la terra.

( Una carta naùtica mallorquina i una imatge de satèl.lit )

Fixau-vos que tan Eratòstenes, com els cartògrafs mallorquins, amb les seves rudimetaríssimes eines, s’aproximaren de forma sensacional a la mesura i conformació de la imatge de la terra.

Si és rodona, o plana, o cilíndrica... Tan si és com una figa, o un codony. La terra era, segons el meu avi, molt senzilla : “La terra -em deia- és : Mallorca, fora de Mallorca, París de França i terra de moros. I no hi ha res pus”. I sempre ho he cregut. Encara ara.

 

La terra és plana (Quimi Portet)

La terra és plana, ho sap tothom,
però a les planes hi ha rieres, codinetes i turons.
Potser tinc ànima, no ho sé;
però el que sé de cert és que el teu cos s’entén amb el meu cos.

Jo perdo el fil i no m’en recordo
de com et dius;
perdo el fil i el més trist és que
el fil em perd a mi.

Quatre palmeres i un camell,
barrejats en els meus somnis, en anglès parlen de tu.
Quatre palmeres i un camell
i una meuca en un carrer que crida: massa tard imbècil!

Si canta l’ànima m’en vaig
que jo no hi faig cap falta i no sé mai què he de dir.
Vibren les musses i no hi sóc,
pallús deconstructiu, intel.lectual carregós.
Un terapeuta de Rubí
que tracta el mal d’esquena amb infusions de comí.
Hiverns de l’hemisferi austral,
i un monjo tibetà penja una merda en un pal.

Xalets estúpids amb un gos;
pesa figues als meus somnis un turista italià.
Quatre palmeres i un camell,
semi-déus en un carrer que criden: massa lluny imbècil!

La Terra és plana. Nou CD de Quimi Portet.


Girona, Setembre de 2004.

Quimi Portet, a qui la majoria de pubilles i alguns altres entusiastes i cronistes de la "jet-set" intercomarcal solen anomenar el guapo de "El último de la fila" (per be que la gran majoria de la ciutadania el coneix pel simpàtic sobrenom de "l'altre"), treu al, diguem-ne, mercat el seu nou disc "La Terra és plana". El disc va estar a punt de dir-se "Merda. 2a part", però afortunadament els familiars i l'entorn de l'artista el van convèncer de cercar un títol menys romàntic.

El treball, que és el cinquè de la seva carrera, conté dinou temes que Portet ha gravat, produït i mesclat als estudis "Cosmonàutica Comas" en un espai relativament curt de dos mesos. Antonio Fidel ha col.laborat en la co-producció. Com a músics col.laboradors, a part de Portet i Fidel, hi destaquen: Judit Farrés, Albert Pla i Juan Carlos García.

Aquesta tardor, el disc tindrà la seva presentació en directe per la pintoresca geografia catalana en el marc de la gira "Ressons". Pels concerts, el nostre simpàtic astre comptarà amb la col.laboració de la "Orquestra Revolucionària dels Sòviets del Golf de Sant Jordi", integrada per Antonio Fidel, Jordi Busquets i un bateria indeterminat que actualment està en fase de ensinistrament.

Desde "Quisso Records" i "Música Global" us demanem, com sempre, que publiciteu aquest treball amb entusiasme (encara que sigui fals). L'artista, d'elegància inquestionable, es posa a disposiciò dels mitjans per a tot tipus de maniobres propagandístiques, per més delirants i poca-soltes que siguin, amb l'objectiu d'aconseguir que la confusa població del país es precipiti cap els establiments del ram reclamant el seu exemplar de "La Terra és plana". El propi astre ha encetat la seva heroica tasca especulativo-promocional tot penjant a la xarxa (dels collons) una sèrie de "clips" de dubtosa qualitat artística i de moralitat difusa amb els quals espera enganyar també als soferts entusiastes del video-art i a d'altres tipus específics de solters i divorciats de tarannà progressista. Si no col.laboreu us haurem de incloure en la nostra temuda "llista negra". Si voleu saber les greus consequències que això pot tenir, només heu de recordar el que li va passar a Pío Cabanillas.

Atentament,


Washington Floquet de Merda.
Quisso Records- Departament de propaganda i manipulació de masses (adotzenades).


TERRATRÈMOL A SANT JOAN DE MALLORCA. Climent Picornell.

jcmllonja | 22 Gener, 2005 15:39

Un terratrèmol amb epicentre a Sant Joan de Mallorca, causa l'alarma a la comarca del Pla de l'illa de Mallorca. He enviat un article sobre aquesta temàtica a la revista "Mel i Sucre", amb especial atenció a la història d'aquests fenomens a l'illa de Mallorca. Més avall trobareu l'article, més un mapa del Centre sismològic de la Mediterrània (www.emsc-csem.org ) en el qual es pot veure localitzat el terratrèmol de Sant Joan. En vermell els terratrèmols d'avui, en color carabassa els d'ahir ( 21-01-05), en groc els de despusahir i en blanc els de les dues darreres setmanes. Com podeu veure no és el nostre sisme, un cas gens excepcional. Si més no, per la gent que el va viure en directe.

Dalt del turó

EL TERRATRÈMOL de SANT JOAN ( MALLORCA) I ALTRES MOVIMENTS SÍSMICS.

Climent Picornell

Tal com confirmà l’ Instituto Geográfico Nacional, a les 2,54 de la nit del dia 21 de Gener de 2005 es produí un terratrèmol d’una magnitud de 4 graus, segons l’escala de Richter, a Sant Joan del Pla de Mallorca. Segons els organismes que s’encarreguen d’aquestes mesures, l’epicentre del terratrèmol era a 28 kilòmetres de profunditat, ben davall Sant Joan. La duració, segons la gent que ho sentí, fou d’entre cinc a deu segons.

El matí, als cafès del poble, tothom donava la seva explicació i la seva versió, personal, de la feta. Bàsicament tremolor, renou dels vidres –com si passàs un camió de grant tonatge, però durant més temps- com una espècie de tro sec, renou d’esquerdat a la pedra, o com si el fustam de la casa cruixís. Abans, el comportament dels animals va ser estrany. Els moixos miulaven d’una manera rara, els cans lladràven –amb un lladruc entre el plor i el pànic-, les gallines anaven desbaratades, fins el punt que algú es va aixecar pensant que una geneta havia entrat dins el galliner, ja que a l’hora que era -prop de les tres de la nit- no era normal aquell tragí. Sensació de que el llit es movia, algú que era al bany pixant se li tallà el roll de l’impressió...

Després del terratrèmol, que durà, sempre segons versions personals – arreplegades pel carrer, a les botigues o als forns- entre cinc i deu segons, els cans continuaren lladrant una estona, molta gent s’aixecà i, com declarà un cosí meu per la televisió, molts de llums de les cases s’encengueren, senyal de que molta de gent, es despertà i es desvetllà. Tret d’això no hi ha notícies de desgràcies, ni d’objectes caiguts, ni de crulls a les parets. Malgrat tot, els terratrèmols afecten molt la sensibilitat social de desastre i desprotecció. Arriben sobtadament i sense avís perceptible pels homes, no pels animals. Així mateix el fet de no poder usar les edificacions com a refugi i que la terra, el nostre màxim element de sosteniment, ens falli, provoca un sentiment de pànic i alarma general.

Un ex-alumne meu, i bon amic, ara professor a la Universitat de les illes Balears, el Dr. Miquel Grimalt és un dels més reconeguts experts en riscs naturals. Entre ells el terratrèmols. N’ha fet la seva referència a les illes Balears ("La geografia del risc a Mallorca") i la continua fent. Segons ell i segons les cròniques, des del segle XIII fins al XIX el nombre de moviments de la terra, de certa importància, que han estat constatats supera la quinzena.

Entre ells el de 1660, l’anomenat terratrèmol de Campos, a les dues del migdia de 1660, amb quatre rèpliques el mateix mes.L’any 1755 es feren rogatives a les esglèsies per demanar que el perill sísmic que havia assolat Lisboa, i Cadis, amb un tsunami poc després, no afectàs Mallorca. Encara que, sembla que les repercussions afectaren l’obra de la Seu de Palma. La Ciutat de Mallorca, afectada pel la por, trià com a segon patró, Sant Francesc de Borja, atesa diu Grimalt "la virtut anti-sísmica atribuïda al sant jesuïta". L’any 1756 un probable "tsunami" afectà el litoral del Migjorn de Mallorca. Citat per Campaner, el 31 de Gener, referint-se a Santanyí : " Ha vingut avís que en la vila de Sant Anní la mar era entrada dintre de la terra mitja llegua i deixà tanta còpia de peix que les garrigues n’eren plenes; fonc una ona qui entrà dita aigua...s’en dugé una penya qui pesava més de centmil quintars..." En el "Cronicon..." de Campaner ( 1881) hi ha recollits casos de moviments sísmics els anys 1763, 1764, 1773 i 1783, sembla que de poca importància, amb l’anotació " se sintió un terremoto" o " asustáronse mucho las religiosas de San Jerónimo y hubo que sangrar a varias de ellas".

Durant el segle XIX hi ha ressenyes d’altres sismes. De certa importància el 1827, el 1835, 1851 i 1870. El de 1827 afectà el Pla de Mallorca, alguns pous tregueren aigua pel seu coll un parell de dies i a Sineu la parròquia es vegé afectada de crulls. El 1835 a Palma el terratrèmol s’acompanyà d’un fort tro, la gent sortí de ca seva, se n’anà al moll i al carrers amples i s’improvisaren campamanents de barraques .

El de 1851, sembla haver estat, segons Grimalt, el major terratrèmol que ha patit Mallorca, en època històrica. S’esbucà una de les torres de la Seu, diversos campanars d’esglèsies quedaren enrunats i moltes cases cruixides, al castell de l’Almudaina s’enfonsà el que quedava de la torre de l’Àngel. Els moviments sísmics moderns, més significatius es produeixen l’any 1912 a Ciutadella, i ja més prop nostre els anys 1978, 1980, 1989. El de 1978 durà un parell de minuts, amb oscil.lació d’objectes; el de 1980, com el de 1989, fou amb coincidència amb un d’Alger, percebut als pisos més alts. L’any 2003 una espècie de tsunami, ones molt grosses i pujades i baixades de la mar, arribà al litoral, provocat per un altre terratrèmol al nord d’Àfrica. El mes de Març de 2004 hi hagué dos moviments de petita intensitat.

Com es veu la història sísmica de Mallorca, sense ser important, al manco en relació a les zones geològiques ibèriques emparentades, i molt menys que les africanes properes, no és buida d’esdeveniments d’aquest tipus, com el que es va produir a Sant Joan i part del Pla de Mallorca la nit del dia 21 de Gener de 2005.

JA HA PASSAT SANT ANTONI. Climent Picornell.

jcmllonja | 19 Gener, 2005 09:27

Ha passat ja Sant Antoni, els foguerons, el porquim torrat, l’olor de fum, les gloses prop del foc –calentets per davant i gelats per l’esquena- i tot això. “Molt ètnicament correcte”, comenta un antropòleg de gabinet, amic meu, malgrat tot.

Un servidor fa temps que arreplega, desordenadament, gloses que surten a les ximbombades de Sant Antoni, sobretot a les d’Artà i Sant Joan de Mallorca, els meus dos pobles de referència, en aquests quefers.

Tenc una certa debilitat per les gloses de sempre, “Ximbombeta que ets de bona...”, “L’hi tocava, l’hi tocava...”, “Vaig tenir sa paciència...” , “Totes ses ‘rels d’una mata...” etc, etc, etc... i, en canvi, no m’agraden massa les més cojunturals, forçades pels aconteixements polítics o socials del moment. Però, que hi farem...això va així. Penjarè al bloc una mostra, selectiva d’enguany.


(  Constel.lacions estelars a un Atles holandès del segle  XVIII)

SABIA LA PRIMERA GLOSA, PERÒ NO LA CONTESTACIÓ. HI ÉS EN CURSIVA.

Vos que sou empaltador

I vos n’enteneu de mudes

Empaltau-vos sa perdiu

I si aferra en tendreu dues.

Estimat meu dues eines

Són males de manejar

Tu amb dues vols barrinar

I amb una t’hi veus en feines.

Bona barca, bon timó

Bon arroç, bona llimona

Si tu hi vas per sa major

Jo hi aniré per sa segona.

Sa filla d’en Bujarró,

Sa major, no sa segona.

Li trobaren dins sa poma

Set pardals i un garballó

I diuen que si cercaven

Ben arreu tots es racons

Trobarien es collons

D’es vicari i d’es rector.

I JA QUE HI SURTEN RECTORS I CAPELLANS, DUES O TRES D’AQUESTA “TEMÀTICA”,

L’església és un sementer

Petit i dóna bon compte

Que mentre hi hagi gent tonta

Es capellans viuran bé.

I els sermons dels capellans

Sempre acaben amb bacines

Compren cotxes i benzina

Dels doblers dels ignorants.

Saps que va dir el jai Sampol

Que es predicar és ben de bades

Que si en el cel no hi ha lladres

El Bon Jesús és tot sol.

I es rector de Manacor

S’en va anar a boixar a Maria

I llavonses se’n venia

Collons buits i fora por.

Em pensava que en tombar

Ja no s’aixecava pus

Però és com el Bonjesús

Que torna a ressucitar.

I FINS L’ANY QUE VE...

Sa Corema ja s’en ve

Com un cavall a n’es cos

Ai ximbombeta adios

Ja mos veurem l’any que ve

PD.- LA DARRERA ( I NO EN CANT PUS...)

Por la ventana te ví

I en es cap duies un gorro

Me pensaba que eras tí

I era es porc que treia es morro.


OXÍMORON. Climent Picornell.

jcmllonja | 15 Gener, 2005 11:09

L’oxímoron com a recurs poètic, filosòfic o retòric ha traspassat la seva frontera conceptual i és d’ús generalitzat encara que la gent no en sigui conscient. No vaig trobar llistats d’oxímoron en català a Internet, ni tan sols a la web d’en Màrius Serra ( www.verbalia.com ), i la llista en espanyol era curteta i, molts d’ells mal traduïts, de l’anglès. No seria una mala feina, posar-s’hi : “oxímoron català” ( si algú en coneix podria donar-me’n notícies). D’això anirà el meu article pel Diari de Balears, que podeu llegir més avall.

(Il.lustració : Fotografia de la Col.lecció "Visions de Mallorca" del meu cosí Climent Picornell ( 1956- 2003 )

OXÍMORON

Climent Picornell.

No té res a veure amb l’òxid, ni és una pintura contra el rovellat, però tothom sap que és un oxímoron i, fins i tot, “amic lector”, en deu haver posat algun a la seva vida. Per exemple : “The sounds of silence” ( Els sons del silenci, la famosa cançó de Simon i Garfunkel) és un oxímoron. “Bombes intel.ligents”, “Un partit integrista, moderat...” o “la banca ètica”, ho són. Un oxímoron és, com poden veure, una figura de pensament – de la lògica, de la retòrica o de la poètica- que consisteix en construir un sintagma amb termes oposats semànticament. Per exemple : “la fosca claredat”, “una audaç covardia”, “la dreta intel.lectual” o “desenvolupament sostenible”. J. L. Borges, que en sabia, diu “en la figura que se llama oxímoron, se aplica a una palabra un epíteto que parece contradecirla; así los gnósticos hablaron de “una luz oscura”; los alquimistas de “un sol negro”.

El seu ús pot ser com a recurs poètic, P. Bellini manté que “l’oxímoron estima la poesia” ( “Escucho el discurrir callado, del río seco”, d’un poeta desconegut ; “la herida que duele y no se siente”, de Quevedo; “ Giusto é morire, per ingiusta causa” d’E. Montale; o “És quan dormo que hi veig clar” del mestre Foix). En aquests casos l’oximoron –només una part del vers- crea, amb aquesta contradicció excloent entre el significat de dues paraules que estan en contacte, com una variant de l’antítesi, una espècie de paradoxa, no sempre aparent, que pot donar lloc a un nou significat; podríem dir, amb llicència poètica, que construeix una realitat més profunda, o, senzillament, una cosa nova : “la música callada / la soledat sonora ...”. Si és capaç “d’escoltar el silenci”, ja té la prova d’un oxímoron “real”. "Corre, dijo la tortuga, / atrévete, dijo el cobarde, / estoy de vuelta, dijo un tipo / que nunca fue a ninguna parte, / sálvame dijo el verdugo, / sé que has sido tú, dijo el culpable, / no me grites, dijo el sordo, / hoy es jueves, dijo el martes...”, a la cançó “Mentiras piadosas”, Joaquín Sabina encadena -és un dir- oxímoron.

Quan funciona bé l’oxímoron, repetesc que tenyit d’antítesi i paradoxa, és quan s’empra -com diu de forma excel.lent l’Espasa- per ocultar un agut sarcasme, davall un aparent absurd. És la més emprada de les variants de l’oxímoron modern. En política, per exemple, parlar de “la dreta sinistra”, de “les guerres legals” o dels “polítics honrats”; es atribuït a Grouxo Marx, l’oxímoron : “intel.ligència militar ?” Conten que Pío Baroja oximonoritzà –si és permès dir-ho així- una resposta; quan li demanaren la seva opinió sobre una publicació anomenada “El Pensamiento navarro”, va respondre : “Pensamiento y navarro ?”. O, pot ser “la monarquia moderna” ? Existeixen “els serveis als clients”? S’imaginen “l’administració responsable”? O una “televisió educativa” ? O és possible “un jueu antisemita?” Entorn d’ aquesta última accepció, titulava un periodista : “Acord entre palestins i sionistes. La via oximorònica de debat”.

No se sap com, però funciona un mecanisme ocult. Quan és posen juntes aquestes paraules oposades, que no poden ser qualsevulla, es fabrica una nova realitat conceptual, inexplicablement explicativa, valgui l’antítesi. Perquè, i això és el valor de l’oxímoron, no en surt una paradoxa senzilla, sinó alguna cosa més. “Cuando mi viejo era joven...” comença les seves memòries un escriptor sud-americà. “La modernitat arcaica” o “un feliç error” dirigeixen el concepte cap a un nou camp interpretatiu o, si ho troben exagerat, senzillament divertit : “Molts pocs xinesos...”, “la bio-ètica” o “feliçment casats”.

Tan és així que M. Certeau indica que l’oxímoron “crea un forat en el llenguatge” que invoca a reflexió, encara que sigui enfrontant conceptes banals o paraules que un ha vist juntes moltes de vegades : “la novel.la històrica”, és un oxímoron ? O no serà que tota la història no és més que una immensa novel.la? X. Bellès, ens parla de “les destruccions constructives”; un jove es referia a “les avantguardes institucionalitzades”.

N’ hi ha que l’usen de forma conscient, torn repetir, més enllà del que anomenem “contradictio in termini”. Així C. Semprún : “La tradición revolucionaria francesa ( perdón por el oxímoron)...” o, en un manual sobre direcció d’empreses : “Liderar sin mandar ( oxímoron de la diversidad directiva)”. L’atenció per l’ oxímoron a Internet és relativa; el que més surt quan un “googleja” amb la nostra paraula, és un article signat pel “Subcomandante Marcos”, el líder mexicà : “Nuestro siguiente programa: ¡Oximoron!”, parla de “la derecha intelectual”, “el fascismo liberal” o “la globalización fragmentada”, qui sap si dignes continuadors d’ “una profunda banalitat” o “el principi del fi” ( de la història, tal vegada?). Existeix un web www.oximoron.com, amb una llista en espanyol (“Amor libre”, “Aldea global”, “Calma tensa”, “Desacuerdo unánime”, “Inmaculada concepción”, “Líder anarquista”, “Naciones Unidas”, “Mala suerte”, “Peso pluma”, “Soberanía limitada”, “Vida eterna”, etc.). No l’he trobada en català. Però el web de referència és www.oxymoronica.com, en el qual Mardy Grothe, mantén aquesta pàgina com continuació del seu llibre “Oxymoronica” (Harper and Collins. N. York. 2004); hi trobaran, entre altres coses, una llarguíssima llista oximorònica : “Airline food”, “British fashion”, “Calculated risk”, “California champagne”, “Civilized divorce”, “Internal exile”, “Iron curtains”, “Loyal opposition”, Original copy”, “Sad clown”, “Talk show”, ... Per oxímoron moderns: la informàtica. “Advanced BASIC” o “realitat virtual” ; ara bé, el líder en el ranking ciberespacial d’oxímoron, i amb gran plaer, supòs, dels partidaris de Linux i els programaris lliures és : aquest ordinador “funciona amb Windows”.


RETORN DE L'EMOCIÓ. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Gener, 2005 23:48



               Retorn de l’emoció.

            De vegades, era com si es ves a ell mateix, fent d’ell mateix. Era un sentiment que no l’espantava, però li feia desdramatitzar les situacions o trobar-les còmiques, tot i que podien ser ben tràgiques. Era com allunyar-se d’un mateix i veurer-se per un forat, fent el que estava fent. Era com un pèrdua del sentit. I, per afegitó, la pèrdua del sentiment. Si era fent una conferència, era com si estàs assegut a la quarta filera, llegint el diari i escoltant-se a si mateix, parlant d’una cosa que no li interessava gens. Si era amb la seva al.lota, remolesta perquè els picapedrers havien fet una destrossa a la cambra de bany del que havia de ser casa seva, era com si ell fos un espectador de la casa de veïnat. Si era visitant el seu bon amic a l’hospital, on li havien tallat un budell massacrat pel càncer, tenia la impressió de ser el metge que l’havia operat, escoltant asèpticament el recompte del patiment, més diria, com un periodista que li fes una entrevista. Distanciar-se dels problemes, sí, però de tot, era com una mica massa. Calia, urgentment,  un retorn de l’emoció per les coses i per les persones, i per les situacions, sobretot. No fos cosa que perdés el gust de viure i es transformàs la vida en una espècie de sessió de cinema continu, visionant una pel.lícula, d’aquelles en blanc i negre del cinema italià d’un temps, tan compromeses i tan avorrides.

C.P.

 



EL PARE GINARD, EL "COL.LECTIU TERANYINES" I LES GLÒRIES I LES MISÈRIES DE CADA DIA. Climent Picornell.

jcmllonja | 08 Gener, 2005 16:09



EL PARE GINARD, EL “COL.LECTIU TERANYINES” I LES GLÒRIES I LES MISÈRIES DE CADA DIA.

CLIMENT PICORNELL.

Rafel Ginard i Bauçà ( Sant Joan de Mallorca, 1899 - Artà,1976) fou un frare franciscà que es dedicà, també, a escriure. Una de les seves dèries va ser arreplegar milenars i milenars de gloses o cançons populars de Mallorca, cosa que feu durant molts d’anys i que l’Editorial Moll li publicà en quatre voluminosos volums, un tresor de la lexicografia i la cultura, sedassades per la poesia popular.

Hi ha qui manté, i un servidor és també d’aquesta opinió, que el “Cançoner Popular de Mallorca” del Pare Ginard, el “Diccionari Català-Valencià-Balear” d’Antoni Mª Alcover i F.de B. Moll, juntament amb l’ “Aplec de Rondalles Mallorquines” d’en Jordi des Racó ( A. M. Alcover), són les tres potes fonamentals damunt les quals reposa el fenomenal edifici de la llengua catalana a les illes Balears, per dir-ho aviat i sense fer massa matissos.

Els mantenidors de la memòria del pare Ginard, sense cap dubte, són actualment el integrants del Col.lectiu Teranyines de Sant Joan (   www.mallorcaweb.net/teranyines/cgi-bin/teranyines.pl?pagina=qui  ), del qual en som i em sent membre. Un col.lectiu divers, amb homes i dones de tot color i tendència, que tenen com a dèria la dinamització cultural i la recerca de temàtica santjoanera. Hem editat obra del pare Ginard, es convoca anualment una “diada del Pare Ginard” i promocionàrem la compra de la seva casa natal ( cosa que feu el Consell Insular de Mallorca, l’any 2003) per a dedicar-la a Casa-Museu del Pare Ginard i a ser la seu d’un “Centre d’estudi i investigació de la cultura popular de Mallorca”. La casa, abandonada, fa feredat i el projecte s’ha paralitzat de forma absolutament temerària (aquesta temeritat, també té noms i llinatges).

Una de les darreres publicacions que ha fet el “Col.lectiu Teranyines”, a la seva col.lecció “Monografies Santjoaneres”, és un dietari que redactà el Pare Ginard sobre la seva infància i que titulà : “De com era infant”; amb un pròleg, immillorable, de Pere Rosselló i Bover, indicutiblement, el millor coneixedor de la vida i l’obra del frare franciscà santjoaner.

Aquestes memòries, són, per a molta gent, que les ha llegides, una obra que baix el fals mantell d’ “opera minora”, descobreix una sensibilitat personal i un domini de la llengua catalana excepcionals. Així ho han manifestat, per escrit, entre altres, Josep Piera, un dels grans poetes valencians actuals, i l’escriptor inquer Lluís Maicas, o fa pocs dies Àlex Volney. I així ho creu, també, un servidor que quedà impressionat quan les llegí per primera vegada a la còpia, “ad usum privatum”, que em passaren ja fa anys. En comptes de trobar-me unes falses memòries, engolafrades i hipòcrites, d’un fraret de Jesús que ja de nin tot el dia feia de santet, hi vaig trobar les confessions profundes d’un infant, la mirada passejada per damunt les coses del seu temps, tan vertadera, que m’escarrufà. Vaig deixar el llibre amb el sentiment de mancança que em comunicà el nin Rafel Ginard, de la falta de contacte, de tacte, de pell amb pell, vaig poder sentir la distància marcada entre l’amor a la mare i l’absència imposada i que devia ser usual, entre els pares i els fills, en aquella misèrrima Mallorca de finals del segle XIX. Jo recordava el Pare Ginard d’haver-lo vist per Sant Joan i em semblava, més aviat, un frare distant i un poc sull, vaig entendre moltes de les seves actuacions posteriors, vistes amb el prisma aclaridor de “De com era infant”. Ja sé que és la meva lectura personal. Un poc massa personal, vaja.

Per tant, mira-ho de llegir-lo. Aquest és el missatge principal d’aquest apunt, penjat en aquest bloc.

NOTA BENE .- La publicació d’aquesta obra ha provocat, prèviament i posteriorment, una sèrie de fets i actituds que, un servidor, els contarà un dia amb pèls i senyals. I ho faré perquè són un exemple de com la misèria humana i intel.lectual, tantes vegades, travessa institucions religioses i civils que bravegen d’ètica i d’estètica i, qui sap, si també les confonen amb la gimnàstica o la magnèsia. I cal acabar així, amb una mica de conya, perquè el relat dels fets que els faré, voreja la dosi de l’incomprensible i cau de ple dins l’axioma que sentencia que “la realitat supera, sempre, de molt, la fantasia”. Ara, però, abans de tot, cal llegir el llibre.

Per fer-los, però, un tast del que els anuncïi, els penjaré al bloc l’article que publicà ÀLEX VOLNEY al “Diari de Balears” ( 6-gener-2005) i que anava d’aquesta temàtica.

I al final de tot, adjunt una biografia resumida del Pare Ginard.


Un nen sense Reis


Àlex Volney

Han arribat a les llibreries després de nombrosos obstacles, les memòries d'infantesa del pare Ginard: De com era infant obra descoberta pel professor i poeta Pere Rosselló Bover que en trobar-la a l’arxiu de la Porciúncula, envià al “Col·lectiu Teranyines de Sant Joan”. Un dels fundadors del col·lectiu, Josep Estelrich i Costa veient la importància del manuscrit, parlà amb els franciscans i de tot d'una rebé el permís per engegar un projecte editorial més, que ha esdevingut una autèntica Odissea.

Aquest llibre de memòries s'avança tres anys a la Minyonia de Llorenç Riber i a tall d'hipòtesi Pere Rosselló apunta «la possibilitat que l'aparició de la Minyonia d'un infant orat fos un dels motius pels quals Rafel Ginard Bauçà deixàs inèdit el seu llibre de tracte realista, sense cap concessió a la idealització deformadora». Aquestes memòries les va escriure exactament el 1932 i el 1964 va afegir el pròleg, això és molt important car confirma l'anhel d'arribar als seus lectors. Ha faltat molt poc perquè no fos així, fins i tot, tot un doctor Honoris Causa com Miquel Colom proposà que cremassin aquesta obra. En la presentació feta a Sant Joan, familiars de l'autor van irrompre amb crits deslluint l'acte de manera molt trista, ben davant les cobertes noves de trinca d'un llibre honest: «jo crec que hi ha bellesa inclús als femers; que existeixen les flors del mal»; «no hi ha cap pecat nou, inèdit» les males accions diu: «són més monòtones que les bones accions»; «tot és caduc, envellit, repetit fins al fàstic» com el comandament dels nostres responsables culturals que denegaren l'ajuda a aquest llibre, per això trobarà el lector un subtil adhesiu blanc sobre l'anagrama del CIM, els seus responsables trobaren que l'obra «no feia el pes» i la Sra. Dolça Mulet evità donar audiència, fins i tot, al batle de Sant Joan, deixant al col·lectiu, entre l'espasa i la paret. I és aquest grup de persones que no arriba al mig centenar al que s'ha dagrair la sortida d'un llibre importantíssim, ells han fet la feina i ells votaren a favor de tirar endavant una proposta seriosa del Pare Ginard. Unes memòries que no amaguen cap verí a les seves pàgines, el pecat de les quals és l'atenció que fa als propis sentiments; el sentir d'un nen mancat d'estima per part d'uns pares als que en cap moment traeix. De com era infant és d'un realisme i d'una transparència que voreja la ingenuïtat en continguts, però corona mil cops els cims del català més exquisit. Rafel Ginard no s'inventa res, pateix i coneix força el terreny que trepitja com ho feren molts dels nostres avis arrelats a la terra i esclaus de la mateixa. És la veu de les dues primeres dècades del S.XX en boca d'un infant de la nostra pagesia; sincer i paorós per mor de l'estupidesa social dels grans.

Tanta ha estat la pressió familiar sobre el llibre que la conducta dels franciscans ha esdevingut contradictòria. Així i tot, un frare quan professa, tot el que és seu sembla que passa a l'orde i deixa de pertànyer als familiars. Per altra banda, el seu valor històric i literari, objectivament, és inqüestionable. Mossèn J. Estelrich en féu una acurada transcripció del rescatat manuscrit. Avui, posat a la venda un any després de ser editat arriba al lector amb la força i actualitat del dia en què fou concebut: «els exèrcits són aplecs d'assassins organitzats» esmentant Tolstoi que prou coneixia. «El qui mata o fa matar és un criminal per moltes estrelles que duga a les mànegues». Fins i tot, s'arriba a posar un xic subversiu quan a la pàgina 36 titlla les monges de «bledes». El «mascle sull» de Sant Joan n'havia tret avanços i el col·lectiu Teranyines ha volgut dignificar l'obra suggerint alternatives a la família que en principi no volgué tocar res. Després han vingut les corregudes sense sentit. Els que nasqueren a l'alba del S.XX, si fossin vius s'hi trobarien retratrats en aquest magnífic llibre, en el que tota crítica als seus i al seu poble porta el segell del que plany el que coneix millor. R.G. nen, visqué la solitud emocional més absoluta. Molts de nens, com ell, no tingueren mai ni un dia de Reis. En la pedregada de la pàgina 116, aclareix els motius pels quals deixà Sant Joan.

La por és la pluja que fa créixer l'herba del poder. I servidor està segur que als països colonitzats regna la més estúpida i provinciana de les pedanteries.

Al pare Ginard que el bombin! La intenció del Govern Matas és de posar molts d'euros a la casa d'en R. Graves mentre cau a trossos la casa on va néixer el nostre autor que era el vèrtex que havia de tancar el triangle de caire novel·lesc a Can Sabater de Llorenç Villalonga, poètic a Can Blai Bonet i de cultura popular a Sant Joan, al carrer de Can Socies. Però, com digué aleshores, pàg.137: «Estava empegueït d'estar empegueït».

De com era infant Ginard i Bauçà, Rafel. Ed. Col·lectiu Teranyines Monografies Santjoaneres n. 14

Àlex Volney, escriptor i llibreter.


Rafel Ginard i Bauçà

Nasqué el dia 27 de juliol de 1899, a la vila de Sant Joan. Era fill de Mateu Ginard i Barceló, conrador, i de Maria Bauçà i Bauçà, una família humil de la pagesia santjoanera. El seu padrí patern, Rafel Ginard Barceló, li va ensenyar les primeres lletres. Va cursar l'ensenyança primària a l'Escola pública de Sant Joan, regentada pel mestre titulat Mn. Agustí Puigserver i Jaume (Llorito, 1866-1927).

A l'edat de 13 anys, el 12 de febrer de 1913, va ingressar en el convent dels PP. Franciscans d'Artà, per cursar els estudis eclesiàstics. Durant els anys d'estudiant va residir successivament en els convents franciscans de Llucmajor, Ciutat i Inca. Va fer el noviciat en el Tercer Orde Regular l'any 1916, va emetre la professió temporal l'any 1917, i la professió perpètua l'any 1920. Va ser ordenat prevere el 5 d'abril de 1924. Després d'una breu estada a Artà i de residir dos anys a Ciutat, va sojornar de 1927 a 1937 en el convent d'Artà, del qual va ser superior els anys 1934-37. Els anys 1937-40 va ser superior del convent de Ciutat, on va seguir residint fins l'any 1943. Després de viure en el convent de Llucmajor de 1943 a 1957, va passar a viure definitivament a Artà, fins a la seva mort, el 15 d'octubre de 1976.

Des dels primers anys d'estudis va créixer en ell la vocació literària i va començar la seva gradual incorporació al món de la literatura i del folklore popular. Va publicar els seus primers poemes essent estudiant, a la revista del T.O.R. El Heraldo de Cristo, i els primers articles, residint a Artà, entre 1927 i 1929, a la revista Llevant. Va deixar una considerable obra inèdita, entre la qual destaquen els llibres De com era infant (1932) i una biografia de Sant Antoni Abat (1955-56), que han estat publicades i estudiades, recentment, pel seu biògraf i bon coneixedor de la seva obra, el professor Pere Rosselló i Bover.

La seva obra poètica ha estat recollida per Pere Rosselló en el volum Rafel Ginard Bauçà. Obra poètica, a Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. "Poemes com Torrent Saltador, Ritmes artanencs, Monòleg de l'Enamorat Somnàmbul i d'altres, fan part de la millor poesia escrita en català aquest segle" (Àngel Terrón Homar. "La poesia del pare Ginard". Diari de Balears. Suplement cultural, 18 maig 1997). La major part de la seva obra literària en prosa resta encara dispersa i inèdita. Francesc de B. Moll, a la col·lecció "Les Illes d'Or", publicà l'any 1960 la deliciosa obreta el Cançoner Popular de Mallorca. Jaume Guiscafrè ha editat a 1996 els Croquis artanencs publicats per fra Ginard a les revistes Llevant i Bellpuig. I l'any 1999, en l'avinentesa del centenari del naixement de Rafel Ginard, el “Col·lectiu Teranyines” de Sant Joan ( Mallorca) ha publicat una mostra de la prosa galana i saborosa del frare franciscà en una selecció i transcripció de Josep Estelrich i Costa.

Sens dubte, l'obra mestra de fra Rafel Ginard són els quatre volums del Cançoner Popular de Mallorca. Són més de quaranta anys de recerca, constant i apassionada, de les cançons populars, per tots els racons de Mallorca, una obra que, com s'ha dit reiteradament, amb les Rondalles Mallorquines de Mn. Alcover i el Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll, forma la "gran trilogia de la llengua catalana", "tres monuments que -amb paraules de F. de B. Moll- perpetuen, amb unes dimensions no igualades per cap altra regió hispànica, la triple manifestació verbal de l'esperit del nostre poble: la llengua, les llegendes i la poesia de la terra".

El 28 de març de 1974, l'Ajuntament d'Artà proclamà fra Rafel Ginard “Fill adoptiu”, i el 17 de novembre del mateix any, l'Ajuntament de Sant Joan el declarà “Fill predilecte” de la seva vila natal.

 


LES "MATANCES" D'AVUI. Climent Picornell.

jcmllonja | 07 Gener, 2005 20:15

Ja na George Sand, enrabiada, quan ens visità l'any 1839, se'n va tèmer que els mallorquins teniem més esment als porcs que a les persones, hi ho conta a "Un hivern a Mallorca". La pesta porquina africana, que entrà l'any 1956 a les nostres illes causant la mort de molts de porcs i el sacrifici obligatori dels altres fou una vertadera catàstrofe nacional. No és extrany que algun antropòleg de "pa-en-fonteta" hagi volgut atribuïr la categoria d'animal "totèmic" dels mallorquins al porc. Ara però tan el porc com les matances del porc han perdut el seu feix d'aquesta realitat i duen camí de convertir-se en una actuació fòssil. Prova d'això és que els ajuntaments de Sineu i Sa Pobla de Mallorca, organitzen matances en llocs públics, com si es tractàs d'un espectacle, pels qui no ho han vist mai. D'això anaven els meus articles per a "L'Observador del Pla de Mallorca" i pel "Diari de Balears"


("Matances". Oli de Francesc Salvà de S'Allapassa, 1867-1950. Germà de la poetessa Mª. Aª. Salvà)

Les matances d'ara i els nous significats.

Climent Picornell


Ara els ha pegat per matar i obrar els porcs, en públic. Enmig de la plaça. Els ajuntaments ho organitzen, la gent ho mira, algú ho retrata. La pèrdua del sentit tradicional de les matances és un fet. La subcultura matancera ha arribat. Hi ha qui ens ha volgut fer creure que la cultura generada a l'entorn de la matança del porc a Mallorca i el seu producte estelar, «la sobrassada», és un dels puntals que defineixen el ser mallorquí. Així d'exagerat i així de cert. Les sobrassades, els botifarrons, la xulla, el saïm, els ossos i la litúrgia antecedent i subseqüent, en una paraula, tot el cicle que va des de l'engreixament del porc fins al seu consum, han alimentat la cuina, el cançoner, l'etnologia i l'antropologia. Per tant, una bona part del conscient i de l'inconscient de la mallorquinitat. Com quasi tot, el temps i els nous costums han imposat severes normatives modernes, des de les noves eines a les noves races, passant per la nova concepció del menjar saludable: a un malalt, avui en dia, el primer del que el priven és de menjar porc, gran generador de colesterol, «greix a la sang» com diu mestre en Toni «Randa». Tot això du camí d'abolir les matances tradicionals, i fer-les en públic, esmicola, encara més, aquest tros viu de la nostra cultura popular.

Abans, les matances duraven tres o quatre dies, ho conta, no massa bé l'Arxiduc i, magistralment, el canonge Antoni Maria Alcover. Congregaven parents, amics i veïnats -els quals, després, havien de tornar la convidada i el «present», que solia ser un tros de llom- de tal manera que l'època de les matances, tardor i hivern, marcava fites en el calendari, de feina, de sopars, de relacions, entorn de la matança del porc. Les matances d'abans tenien aquests rituals molt ben establerts. Les matanceres i els matancers aparellats amb el seus davantals, no aturaven en tot el dia, mentre la intendència anava subministrant els queviures corresponents. Un pic mort el porc, es servia «mesclat negre» -palo i cassalla- amb figues seques. A mitjan dematí tallades frites, amb fetge del porc i, si era el cas, i la madona havia guardat una sobrassada vella, la fregia amb mel. Per dinar, sopes de matances, amb molta col, i frit de matances. Per sopar, arròs brut i aguiat de pilotes. Fruita del temps -algun melò «fei» que es guardava penjat- ametles i bunyols. Els més joves posaven el contrapunt vitenc, primer penjant la coa del porc -amb una agulla d'engafetar- a tothom que es despistàs, amb la consegüent lulea: sa coa, sa coa, sa coa!! Després amb els seus jocs i cançons matanceres i finalment botant per damunt el fogueró -el «binerbo», hi ha qui li deia- tot acabava amb les gloses i el ball de bot. Pels amos de la casa quedava la feinada de recollir, netejar, acabar en una paraula, allò que s'havia començat. Els quedava el consol que serien convidats a matances a totes les cases dels parents i amics que ells havien convidat.

Les matances d'ara són hereves d'alguns canvis paulatins, que van des de la introducció de noves races de porc, per substituir el porc negre que feia massa xulla, pels blancs que fan més carn, fins a la introducció de les noves tecnologies, com poden ser els «flametes» de butà per pelar el porc o les màquines elèctriques per capolar la carn o pastar la sobrassada; si voleu una metàfora de la matança moderna: «ja no sua el cul dels pastadors». Les normatives sanitàries fan que les matances privades siguin avui quasi una festa clandestina, però tanmateix l'escàndol que fa el porc quan li satjen l'acorador, delata els sectaris matancers. Les presses i obligacions de quasi tothom fan que el nombre de matancers i els temps que s'hi dedica hagi minvat estrepitosament i s'ha reduït als qui són estrictament necessaris. Surten, ja empreses de serveis, pagesos i gent espavilada, que davant la davallada de la qualitat dels productes de la matança del porc, i davant la impossibilitat d'organitzar unes bones matances, ho fan ells per conta del qui ho pagui. Obren el porcs i entreguen les peces i la perxa, o fins i tot, organitzen unes matances, quasi com les d'abans, a les quals els qui ho comanen poden convidar la seva família i les seves amistats i després paguen el que val. N'hi ha que fins i tot ho fan a domicili, traginant la maquinària i la intendència per donar dinar i sopar. Sempre hi ha hagut gent viva i amb sentit d'anticipació. Poques famílies fan matances amb molta de gent i segueixen els actes matancers fins a acabar amb un fogueró. Molts, en canvi, a migdia ja han acabat. I no en parlem de l'engreixament dels porcs, molts són alimentats amb pinsos i amb substàncies connexes, la qual cosa disminueix la qualitat de la carn, i per tant de la sobrassada. Un any, no fa molt, la sobrassada de tot Mallorca tornà blanca un pic penjada, la maledicció pareix que residia en el pebre emprat, que no tenia la qualitat necessària. Però tot ajuda. Avui en dia, perquè no torni blanca s'hi afegeix algun additiu, permès, però químic. Aquest procés fa que la bona sobrassada i els bons botifarrons, com els d'abans, siguin molt cercats, i ja la bona sobrassada és de cada dia més una raressa, una joia de l'antigor, que ha estat substituïda per la sobrassada feta a casa -però d'animals no surats com abans- o per la que surt de fàbriques i matances; que potser compleixen la normativa això sí, però els bons gourmets -és a dir, tots els mallorquins que recorden el gust de la bona sobrassada d'abans- no identifiquen amb la bona sobrassada d'abans. Malgrat tot això, i malgrat que a Sineu i a Sa Pobla facin matances públiques, n'hi ha que traspassen, encara, a les matances les simbologies rituals, quasi de caràcter màgic dels nostres avantpassats. La relació entre sacrifici i menjar; la presència de la sang; el cru i el cuit; tot aquest embalum és acarat amb l'animal totèmic dels mallorquins: el porc. Així, per exemple, cap dona menstruant no hi pot participar tocant l'animal, es faria tot mal bé; o, vegin per on, el pastador de la sobrassada -que ha de ser un homo de mans fredes- no ha d'haver tengut relacions sexuals el dia abans, sinò la sobrassada també es tuda, torna blanca. Tot això és reinterpretat com un cant a la fecunditat i a la puresa necessària abans de la mort de l'animal. No fos cosa que es trencàs la fertilitat, mesclant malament aliments, plaer i mort. Més encara, hi ha qui vol veure en la sang del porc una de les claus hermenèutiques i semiològiques de la nostra cuina. S'equivoca. No era en la sang, era en el saïm. Més prosaïc, però més vertader. Aquests signes, ocults pel pas del temps, es desfan com l'aigua torrada, davant l'espectre de la fam que travessà la història dels mallorquins. La superació de la por a patir gana, va conduir a l'ostentació exagerada de la que feia part imponderable, abans, el poder matar un porc : «Fa tres anys que som casada / i cada any he mort un porc / «menos» l'any passat i s'altre / i enguany que tampoc n'he mort». Si ara algú ha de bravejar, ja no treu ni les matances, ni els ritus, ni els mites, ni un cap de porc.

Climent Picornell, professor de la UIB


 (  "S'Allapassa". Possessió del terme de Llucmajor  de Mallorca. FRANCESC  SALVÀ.  1867-1950 )





MÉS SOBRE CAGANERS. Climent Picornell.

jcmllonja | 05 Gener, 2005 16:57

Vaig penjar al meu bloc un article sobre la figureta del caganer als betlems o pessebres, d'en Josep Maria Llauradó. I, justament, l'on demà en Jordi Bayona, un català resident a Mallorca que fou director del Diario de Mallorca i Director General de Comunicació amb el govern d'esquerres, també anoment "Pacte de Progrés" (1999-2003), publicava al "Diario de Mallorca" un article sobre el mateix tema, incidint però en la normalitat en què el Príncipe Felipe i na Letizia Ortiz es passegen amb el calçons baixos pels Betlems d'enguany, sense que ningú s'espanti massa. No és veu així desde l'exterior, en que extrapolant, els costa imaginar-se la seva realesa fent un cagarro-ensaïmader a la vista de tothom. D'això va el seu article que podreu llegir més avall i he descarregat de la web del caganer ( www.caganer.com) el dos personatges abans citats fent una bona merda.


Cagoen...

Jordi Bayona *

El penúltimo número del Nouvel Observateur de Jean Daniel, espejo de la inteligentsia gauchista gabacha, presentaba una insólita revelación periodística bajo el título: "Felipe y Leticia, vedettes escatológicas en los belenes catalanes". En periodismo suele ocurrir con cierta frecuencia: te crees que descubres América y resulta que eres el turista cien millones.
En un tono de hilaridad y sorpresa, el anónimo redactor describe que ha visto figuritas de los príncipes, en cuclillas, aliviándose el vientre. Entrevista a los artesanos que las han elaborado -Anna Pla y su hijo Marc Alós, de L´Estartit- y les pregunta si su iniciativa les ha causado algún problema y si han pedido los permisos pertinentes. Como es natural, le responden que jamás han pedido permisos y, por supuesto, tampoco a la Casa Real. Que ellos hacen lo que creen que será más vendido.
El entrevistador no sale de su asombro al contemplar cómo fabrican seiscientas figuritas del Príncipe Felipe, en uniforme de gala de comandante de la Armada, y de su esposa, con el famoso traje blanco Armani de la pedida de mano. Ambos con los pantalones hasta las rodillas, en plena faena. A doce euros la pieza, por cierto.
Finalmente, el periodista descubre los interrogantes de tal irrespetuoso desdoro y habla de la tradición del caganer, que en francés, como siempre, queda mucho más fino: le défécateur. Entre la colección de caganers de este año también figuran Dalí, Zapatero y, por supuesto, Ronaldinho.
En general, la prensa francesa continua teniendo una idea muy exótica de España. Los esfuerzos de Papá Chao desde Le Monde, no han servido para nada. Pervive la visión folklórica de cuando Plantu publicaba viñetas en la portada de este periódico con un toro banderilleado con la cara de Franco.
El periodista del Nouvelobs se sorprende del caganer y de su entorno escatológico porque ignora que en su país existía en los años 40 un personaje muy similar: Père la Colique, unos pequeños muñequitos de terracota, también en posición de défécateurs, que si se les aplicaba una cerilla en su orificio posterior, soltaban una sustancia aparentemente excrementicia.

Los catalanes han confeccionado mucha sociología de bolsillo sobre la presencia de caganers en sus belenes. Desde hace años el personaje se ha expandido hasta llegar a Mallorca y ha causado las iras de los atrincherados en el búnker de la ensaimada, que han tildado la importación como un nuevo atentado cultural de los catalanonazis.
Nuevo error de información. El caganer no es endémico de Catalunya. En una excelente exposición sobre los belenes españoles celebrada recientemente en Madrid, aparecía una figurita de la escuela sevillana, datada del siglo XIX llamada La Vieja Cagona, que representaba una abuela de las de moño y vestido negro, sentada sobre un orinal. También se ha detectado la presencia de cagones, cagöes y cacones en belenes de Murcia, Portugal y Nápoles, respectivamente.
De hecho, existe una auténtica internacionalización de estas figurillas. Algunas han llegado hasta Japón. En Tokio existe un restaurante regentado por un catalán, Manel Benito -ya se sabe que en cualquier rincón del mundo siempre encuentras a un catalán atareado en alguna cosa- y en cuyos servicios se exponen más de una treintena de variantes del caganer. Quizás por lo indicado del entorno, la muestra ha tenido un inusitado éxito entre los clientes, que preguntan por la procedencia de las figuritas y se interesan vivamente por adquirirlas. De hecho, un editor japonés ha publicado un pequeño libro con las fotografías de los defecadores.
La bibliografía sobre el tema es enorme y contiene todo tipo de explicaciones filosóficas, culturales y etnográficas, todas ellas muy sólidas. Sin embargo, no se comprende cómo hay que dar tantas razones para un fenómeno tan normal como poner a un caganer junto a la cueva del nacimiento del Niño Jesús. Al fin y al cabo, forma parte del más profundo acervo cultural. A nadie se le escapa que somos un país que idolatra y rinde culto a las cosas más sagradas pero, paralelamente, se caga en ellas. Desde la Sagrada Forma hasta la madre ajena, a la cual se le añade, además, otro epíteto.
Qué sería de nosotros si no existiera en nuestro lenguaje cotidiano el tan utilizado "cagoen....", que tan claras deja las cosas y tanto relaja.

(*) Jordi Bayona es periodista



De Caganers. Climent Picornell.

jcmllonja | 03 Gener, 2005 17:47

VAIG PASSAR MOLT DE GUST DE LLEGIR L'ARTICLE QUE L'AMIC JOSEP MARIA LLAURADÓ VA PUBLICAR AL DIARI DE BALEARS DEL DIA 24 DE DESEMBRE PASSAT. VAIG PROVAR DE DIR-LI AL SEU EMAIL PERÒ EL MISSATGE EM RETORNÀ. ARA, QUE UN JA ES MIRA LA CAPSA ON HA DE GUARDAR EL BETLEM FINS L'ANY QUE VÉ, QUAN ARRIBIN ELS REIS D'AQUI A UNS DIES, PENJARÉ L'ARTICLE AL MEU BLOC, PER SI DE CAS A ALGÚ LI FA GANES LLEGIR-LO.

Josep M. Llauradó
Llaor i glosa del caganer

Josep Maria Llauradó

Sortit de l'armari i de la bossa on ha viscut tot l'any, amic retrobat i amic força visible, o adquirit de trinca als mercadets de Nadal en gran part regentats per africans que es miren encuriosits els curiosos costums europeus, el caganer domina aquests dies, fins d'aquí un parell de setmanes, les nostres llars. La figura popular del pessebre, datada des del XVII i popular des del XIX, presideix els pessebres fent la seva -de cos, en diu el diccionari, tot concretant-ho-, adobant la terra per l'any vinent, interrogant periòdicament i puntual l'espectador que no se sentiria còmode ni ancorat al Nadal sense la seva presència. Un naixement sense caganer és del cert com un Nadal sense naixement, com un any sense Nadal, com un any sense cap d'any, a la fi un impossible matemàtic i un desfici emocional que val més no imaginar. El caganer ens centra en allò que és real i, si més no un cop l'any, ens fa veure com són de ridículs i bojos els nostres somnis, les nostres activitats de somiatruites, comparats amb la hiperrealitat que la seva figura recorda.

El caganer és una aportació de la nostra cultura al món tot, compartida amb altres pobles. Un símbol gairebé ecumènic de generositat, d'interculturalitat, de transversalitat pura i dura: un senyal que, vers qualsevol persona, sempre és molt més el que ens uneix que el que ens separa. L'uomo defecante, en diuen els italians; the man who shits, en anglès de Home English. Un costum universal, sí, comprensible i admirat a tot el planeta, tot i que arran d'una exposició d'Antoni Miralda a Copia, a la vall de Napa, a Califòrnia, el 2002, la Lliga Catòlica local es queixà de l'atrocitat de mesclar aquest personatge amb els personatges més aviat místics i estirats del retaule del Nadal. «Even the king has to do it every day, or at least every other day», aclarí algú, molt encertadament, com recorda la National Coalition Against Censorship.

(Potser per això, si aquest escrit hagués d'aparèixer al Napa Valley Register, hauríem d'encapçalar-lo amb un missatge del tipus: «Aquest article pot ferir la sensibilitat del/la ciutadà/na americà/na, tan refractari/a als crims de tota guerra, tan sensible a les humils extrusions de l'humil caganer». Sort n'hi ha que escrivim a un dels diaris més lliures que al món es fan i es desfan, probablement).

El caganer, morigerat i quiet, quin remei, ignora aquesta buida polèmica.

El caganer no demana, no critica, no aplaudeix, no anima ni ovaciona, i tampoc no sembla deprimit. No recrimina, i això que hi ha, a l'escenari que domina, motius de tots colors. A tot estirar, fuma sa pipa, impassible, indiferent, inalterable. El caganer caga i observa -en aquest ordre- sense cap més commoció que l'anual entrada i sortida del pessebre, com a anunci de la fi de l'any, primer, i del retorn a la rutina, després, rere l'esclat genèric -pel gener- del calendari. El caganer és un símbol, sí, però poc ambiciós, humil, tímid, terrenal i terrestre, carnal, escatològic, sí, i en el doble sentit de les realitats més orgàniques i químiques i de les preguntes més elevades sobre el més enllà de la mort: escatològic, sí, però proper, col·lega. Un símbol light, diríem, si no fos per la seva ocupació, gens ebúrnia, forçosa com poques n'hi ha. Un símbol de l'amabilitat del silenci, tan desprestigiada com excepcional, i de la necessària concentració que exigeixen totes les feines humanes, si hom vol fer-les com cal. El caganer no s'impressiona, no vol ser model de res ni de ningú, i això que sap perfectament que tothom, absolutament tothom, l'imita. Universal, doncs, en el sentit més estricte, no reclama cap privilegi peculiar, cap identitat més que l'autodesitjada, cap favor més que l'atenció que ell mateix s'atorga.

I això que el caganer sap perfectament que el seu posat l'adopten cada dia, o gairebé, els uns i els altres, tots. Caga el rei i caga el bisbe -com diu la cançó-, caga el covard i el valent. Caguen el jutge i el reu, i el fiscal, per descomptat, i el ministre i el bidell. Els caganers se succeeixen palesant la fama dels personatges capturats any rere any en la feina dita, i l'oferta i la demanda descobreix, any rere any, els personatges, capturats en la figureta, que s'han guanyat d'exercir-ne:

Ronaldinho, Letízia, Dalí, Bush, Fidel, Artur Mas, Bin Laden, ... I tot confirma, any rere any, que si no tens caganer que et representi no ets ningú. Caguen els caganòfils i els cagafòbics, tot junts, i ensems aïllats, amb el cul enlaire, contemplant el pas dels dies, què hi farem, i puix l'ase és mort, toquem a festa. Cada ovella al seu corral, i qui no celebra el Nadal, poc val, i qui no celebra el Nadal, és home de tant se val.

El caganer no sap que enguany hi hagué una guerra -moltes- ni que les guerres continuaran l'any vinent. Es mira, és un dir, els que li recorden de tard en tard el penós sinònim -covard- que té el seu mot, i continua revalidant la seva tasca. El caganer es mira, és un dir, els espectacles mundans -les cares arts publicitàries de Zaplana, les arengues bovines de Bono, el to general de l'espectacle parlamentari (un gènere, ja, més que una institució), les esmenes a la totalitat, la prohibició a l'Acadèmia de la Llengua Valenciana de discutir-ne el nom, de la llengua, el tot inclòs i el res inclòs, ni tan sols el bon dia-, i continua, què hi farem, la seva tasca. El caganer es mira el nostre comú pelegrinar pel calendari amb compassió, no cal dir-ho, i amb un punt de muda empatia pels humans de carn i ossos, amb els que comparteix tantes aspiracions, tants somnis i desigs de benaurança, i una sola feina. Veurem coses grosses, va dir aquell, i en primera línia, un dels pocs símbols d'eternitat fugissera i de permanència, de retorn a la llar i de pau universal, com el metre, l'ohm, l'ISBN i el format PDF, el caganer continuarà fent sa feina.



Josep M. Llauradó. Escriptor.



 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb