jcmllonja | 17 Juliol, 2005 09:41
Ara he vist que aquest és l'apunt que fa cent-u del meu bloc. Hi penjaré seguidament una reflexió sobre el tema de les identitats, què és ser mallorquí o què és ser "ciutadà del món", en un món com el d'avui. Un tema al qual encara li hem de dar moltes voltes. Al món, vull dir.
En Pep Torro m'ha deixat unes quantes fotografies, d'aquesta magnífica crònica urbana i ciutadana que fa ell quan surt a retratar escenes de Palma.

Qui és i què és ser mallorquí ?
Climent Picornell
"Frenchman sin in lecchery. English in ennui" ( el francesos són pecadors per luxúria, els anglesos perquè s’avorreixen) és una cita de R. Mannyng de Brunne, un monjo que visqué durant el segle XIV. No és, per tant, d’ara mateix la mania d’encapsular les característiques de tot un poble dins una senzilla definició del seu comportament. Ja saben vostès, allò de ... els alemanys, els italians, si són així o aixà, passant per "els catalans de les pedres en fan pans..." I coses així. Nogensmenys, sempre he parat molt esment a aquestes definicions, molt de moda durant el segle XIX i que, ai las ! configuraren després estereotips que, com una paparra, els pobles, comarques, regions i nacions, duen aferrada. Es fixin sinó. Ja el Sr. Pascual MADOZ, mitjan segle XIX, al seu voluminosíssim "Diccionario Estadístico" ... formula les següents sentències : " Baleares en lengua cyrenaica significa advenedizos". Bon començament. "Los naturales de Mallorca son generosos y fuertes y muy aplicados...son valerosos, osados y aptos para la guerra, sobrios y de costumbres morigeradas y religiosas y obedientes a las autoridades". Tanmateix, baixa d’escala i reparteix carecterístiques com qui dona confits a la processó del Dijous Sant : "Los campesinos de Menorca : toscos y taciturnos. Los habitantes de Maó : francos joviales, apasionados por la música. Las mujeres de Artà son hermosísimas, de un talle esbelto; los hombres de Manacor son robustísimos y de fuerzas estremadas. En Felanitx se distinguen ambos sexos por su singular gusto por vestir y en Santanyí por el blanco esmaltado de sus dentaduras y su voluble carácter.". Ala idò. El forçarruts manacorins i els estufats felanitxers, els dentistes que tendran poca feina a Santanyí... Aquesta càrrega de despropòsits es va consolidant i repetint, ja que les guies o manuals que parlen del nostre país copien de les anteriors i axí, l’eternització de l’error o de la categoria o de l’anècdota curiosa.
No creguin que els llibres de Psicologia Social no en tenen de capítols dedicats a extreure característiques generals de comportament. Però, i si em permeten la cita del meu molt admirat Bertrand RUSSELL, aquest, que si que en tenia d’opinió, feu la següent finta quan li demanaren el seu parer sobre els alemanys : "Ho sent, però no li puc respondre, no els conec a tots". Periodicament ens cau una arruixada de teoritzadors sobre la mallorquinitat, que ja té, com quasi tot, una certa tradició. He de confessar que quan ho llegesc em sent de cada pic més com un zulú a la seva reserva, observat per un mal antropòleg anglès. I no generalitz, car hi ha aportacions ben valuoses.Poques.
Jo sí que vaig llegir "Queridos Mallorquines" d’en Guy de Forestier ( pseudònim de l’arquitecte Garcia Delgado), molts nadius, com a ofesos, ni gosaren mirar les tapes. Versió edulcorada i hipòcrita d’uns mallorquinisme sense mala llet, amb tesis molt acceptades per forasters elitistes i per estrangers, els mallorquins quedam com personatges graciosos, figuretes de Betlem. Un servidor, que al contrari de Bertrand Russell, sí que els conec a tots als mallorquins ( vaja! dirà més d’un), podria esbrinar la meva opinió. Però, no. Ja el psicòleg Antoni Sastre, amb una aparellatge científic, podriem dir que contrastat, arribà a la conclussió que els mallorquins erem també durs de mollera, reaccionaris, etc.. I a un estudi de fa poc, per determinar, la relació dels mallorquins amb els emigrants més recents ( els hem d’anomenar "nous mallorquins" o mallorquins "tout court" ?) ja es feia que els mallorquins no erem precissament tal, sinó qual, amb les quotes d’intransigència, de ràbia i de racisme pertinents. Vagi això, per contrastar amb la tesi del mallorquí, pastat exclussivament, de mel i sucre.
Tot déu en aquesta terra, tan visitant, com resident, té opinió de la mallorquinitat. Ja en Luis Ripoll publicà "El Carácter de los Mallorquines" fa anys i ara, més recentment, un catedràtic de Dret, ens amenaçava, cada diumenge des d’un diari, amb una sèrie sobre "Una teoria de la mallorquinidad", de caire contemporitzador. Fa poc, també, en Miquel Barceló, catedràtic a l’ universitat Autònoma de Barcelona, publicà un article a EL PAIS amb el títol de "¿ Quién es, finalmente, mallorquín?" Així com, el de catedràtic de Dret reincideia en allò de " amar y defender nuestras raices, pero com amplitud de miras, sin exclusivismos y desde la solidaridad..." tal i qual, etc., etc., en canvi, en Barceló, reflexiona no tant, sobre el sentit de la mallorquinitat sinò, sobre quí s’interroga sobre el fet, quí es fa la pregunta i quina intenció té qui la fa. Més que per esbrinar-ho realment, per repondre el què li convé.
Recorden José Maria Aznar ? idò deia : "Es español quien se integra". Feia referència a la problemàtica de la immigració molt recent. Recorden la caricatura d’en Jordi Pujol a "Ubú, president" dels Joglars, cada pic que trobava la dona de fer net ? " Català és qui viu i treballa a Catalunya !!". Amb una certa conya, sí, però denotava una estratègia de la integració a Catalunya, per evitar la fractura social latent. Aquí rau, per tant, el debat, o en una pervivència de les teories de la mallorquinitat amable o en assentar o remoure les bases sobre la nostra pervivència identitària : mallorquins de sempre, observats amb els clichés de la mallorquinitat decimonònica, o mallorquins i "nous-mallorquins", i tots els efectes col.laterals. Proseguim amb el discurs de n’Aznar :" Español no es quien tenga unas determinadas creencias o rasgos físicos, ni una supuesta pureza de origen, ni quien tenga unos u otros apellidos. Español es quien quiera vivir, trabajar e integrarse en nuestra sociedad, y asuma plenamente los valores democráticos que establece nuestra Constitución". I el nostre Estatut ? I la nostra llengua ? Diuen els diaris que el primer ministre Blair vol fer un examen d’anglés als nous immigrants. Deu estar preocupat.
Com sentencia Miquel Barceló, dins la seva ombra de lucidesa, "el pitjor dels paradisos perduts i el seu imprudent ús polític és que en ells hi cab tothom...per primera vegada existeix la possibilitat de negociar la fallida social". Si és així, mirem de triar bé els síndics o comissaris d’aquest crac de la nostra societat o, sinó, anau a saber qui proposarà les estratègies del mallorquinisme de supervivència.

Zinzano | 18/07/2005, 14:17
pedraplana | 18/07/2005, 19:51
Pep Torro | 18/07/2005, 20:20
mac | 19/07/2005, 19:58
Betum | 03/10/2005, 23:22
pere | 06/10/2005, 19:56
Sr SERRA | 15/12/2005, 20:21
gori | 14/10/2011, 07:05
me fa oi veure sudakas de merda que lleven sa feina a nes mallorquins
| « | Març 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
| 30 | 31 | |||||
Re: QUI ÉS I QUÈ ÉS SER MALLORQUÍ ? Climent Picornell
Markk | 17/07/2005, 10:38