Climent Picornell

 

 

 

 

Passejant per Palma sense vesícula, 'Palma es ven' i Cristoneofeixisme

Passejar per Palma a l'estiu té la seva gràcia, sortejant els turistes que omplen Ciutat, funciona com a punt de trobada de la diàspora estival dels amics. Tanmateix als urbanites ens atreu la ciutat com una mala cosa, com una enyorança vana de tot el que passa i ens ha passat pels carrers estimats i coneguts. S'ha de passar revista a les mancances i denous. “Sí” comença un servidor “me varen treure la bufeta de la fel, altrament dita vesícula biliar, una obra d'art que em va fer el doctor José Miguel Moron, quatre foradets al ventre i ala! L'endemà cap a ca nostra, no fos cosa agafàs per l'hospital el que no he d'aplegar. Després d'un parell d'atacades i dues pancreatitis me vaig deixar dur damunt la pedra... i beneïda l'hora!” “Tu sempre tan original” me retreu en Miquel “però vaja, ara ja passeges per Ciutat, però jo el que volia comentar, abundant en l'ocupació excessiva de places i carrers,  és que foren tres milions d'euros, diuen, la donació que va fer Jeff Bezos a Venècia per casar-se allà utilitzant, tancant i privatitzant, espais públics. El fundador d'Amazon i un dels més rics del món, pagava per un casament ostentós i grotesc. Mentre, alguns venecians protestaven amb el lema 'Venècia no es ven', al mateix temps que Matteo Boccelli cantava àries als convidats que menjaven hamburgueses i caviar. Miriam Martínez-Bascuñan ha encunyat un mot que m'agrada: 'Geografia de l'excepció'. Uns espais on el poder extrem suspèn les lleis i les regles normals per operar-hi sense límits. La democràcia és una mera espectadora en un món amb regles a la carta”. “Anau en compte” és en Baltasar qui intervé “que per aquí també ho coneixem a això de la geografia de l'excepció, no fa gaire el nostre ajuntament va “vendre” el castell de Bellver a Louis Vuitton, també un dels més rics del món el tal Arnault, perquè durant molts de dies, preparés i executàs els desfilaments de joies i moda que fessin falta. Aquí, en comptes de botar i cridar que “Palma no es ven”, ens acontentaren amb el mantra dels diners que la ciutat hi guanyava de forma directa, una llimosna de ric, i de forma indirecta amb la publicitat que en feien de la nostra Ciutat”. “Més publicitat encara? No gràcies!” és en Mateu qui introdueix la via progressista “això de rics i pobres pren ara una nova dialèctica, recordau allò del 0'7 %? Aquella taxa que els països rics havien de destinar a l'ajuda al desenvolupament? Qui se'n recorda? En el moment en que Donald Trump elimina els fons que els USA destinaven a cooperació internacional i amenaça als qui no destinin un 5% a la seva despesa en armament? Com ens hi hem d'oposar si no hi estam d'acord?” “Com ens hi hem d'oposar demanes?” Inquireix en Baltasar “De la manera que cadascun ho pot fer, escrivint un article en contra, tu, reforçant les oenagés que se'n cuiden, tu, anant a alguna manifestació... La cosa s'està posant molt malament”. “He llegit el llibre de José Tamayo, teòleg, La internacional del odio, que ha identificat el que ell anomena 'Teologia de la Prosperitat' com un dels pilars de l'ofensiva de l'extrema dreta religiosa. Segons aquesta genteta “si els cristians no són rics és perquè viuen en pecat, la qual cosa demostra com es van reafirmant les aliances entre el neoliberalisme econòmic, l'ultraconservadurisme polític i el fonamentalisme religiós” i que evoluciona cap al que Tamayo anomena el “Cristoneofeixisme”, la idea de que Déu-Nostre-Senyor beneeix als bons cristians amb èxits materials, sol anar aferrada de la mà de la crítica a qualsevol “donació” governamental als pobres, als qui considera culpables de la seva pobresa. Recordau el missatge de Jesucrist sobre la dificultat dels rics en entrar al regne del Cel i tota allò del cós de l'agulla i el camell? És un altra variant del supremacisme, anunciat per Kristin Kobes Du Mez a Jesús y John Wayne”. “Colossal això que contes” diu en Mateu “Aquests predicadors nordamericans són l'hòstia en vers!” Acabam amb els companys a un bar d'aquests tradicionals, del qual no diré el nom, que per quatre collonades ens claven una fortuna i, a més, ens miren malament perquè ocupam la taula massa temps. Coses del juliol i l'agost per Ciutat.

Climent Picornell 

 

 

Jardins d'altri amb apocalipsi, Catul, Brecht, Bioy Casares...

Després d'arreplegar d'aquí i d'allà per confegir el meus 'Jardins d'altri', me pos al Spotify Un cuento para mi niño (“Érase una vez una mariposa blanca...”) de Lole y Manuel i trec de l'armari una camisa estampada de Gianni Versace i... per avall s'ha dit! És l'estiu!

Afegesc a la llista de llibres que no me compraré, Utopia queer, l'aleshores i l'allà de la futuritat antinormativa. Per començar ja no vull entendre ni el títol. I parlant de començaments, l'autobiografia de Barbara Rey que s'inicia així: “Un dia, quan vaig tornar a casa, el porc ja no hi era”. M'ha recordat allò de Monterroso qui, quan es va despertar, va trobar que el dinosaure encara era allà. Vaja!

Jaime Rubio Hancock: “L'apocalipsi és un senyor que llenega amb una pell de plàtan que ha tirat ell mateix”. Té un cert regust de paradoxa, com en té el següent on l'apocalipsi està en les mans dels qui tenen un botó roig per prémer: “Quina és l'única provocació que pot disparar l'ús d'armes nuclears? Les armes nuclears. Quin és l'objectiu de les armes nuclears? Les armes nuclears. Quina és l'única defensa establerta contra les armes nuclears? Les armes nuclears. Com es pot prevenir l'ús d'armes nuclears? Amenaçant amb armes nuclears. I així... no ens podem treure de damunt les armes nuclears per culpa de les armes nuclears” (Martin Amis). Deuen fer molt de renou les armes nuclears quan exploten? No ho sé, però sé el que deia el trompetista Miles Davis: “El silenci és el renou més fort, tal vegada el més fort de tots els renous”. Com quasi tots els bons oxímorons, carregat de veritat.

Nova traducció dels Poemes de Catul (87 aC) que morí prop dels trenta anys, les traduccions més primerenques l'havien 'amorosit' de paraulotes i procacitats, tan normals en la pràctica del sexe. En recuper un trosset de la nova traducció que ha fet Jaume Juan Castelló: “Maleïdes tenebres odioses / de l'Orc, que devoreu tot el que és bell! / Que n'era, de bufó, el pardal que heu pres! / Quina dissort, ai! Pobrissó pardal! / Ara, per culpa teva, s'enrojolen / els ulls plorosos de la meva noia”. Un mallorquí, vell, com un servidor, li donaria un altre sentit, al pardal mort, vull dir. Deia Bertold Brecht: “Si algú vol veure només les coses que pot entendre, no hauria d'anar al teatre, hauria d'anar al lavabo”. Una manera educada d'enviar a la merda? Per reblar el clau: “Quan faig coses sense explicació, sé segur que vaig pel camí correcte” (Federico Fellini).

En temps d'una de les dictadures militars argentines, Bioy Casares al qui admir com escriptor, tot i que políticament era un home poc compromès, caminava per Buenos Aires quan un home que corria, perseguit per un sicari amb una pistola a la mà, en arribar a devora ell, li pegà un tir. Mentre intentava fugir d'allò Bioy va caure i l'home mort damunt ell. Algú s'hi acostà i li va dir: “No ha vist vostè un assassinat, ha vist una execució”. La seva primera preocupació, mentre s'aixecava, eren les taques de sang a la seva vestimenta. Però reaccionà: “Després vaig pensar que era alguna cosa més que una taca a la meva roba. Per primera vegada vaig sentir que el que s'havia tacat era la meva consciència”.

Ja a 1930 el gran economista John Maynard Keynes parlava de que en 100 anys, per tan a 2030 i com a conseqüència de l'automatització de la feina viuríem en una edat d'oci i abundor. Tot i profetitzar-ho Keynes solia dir que, més que causar-li alegria, la seva profecia li inspirava terror. I parlant d'automatització: “Benvinguts al paradís de la mandra periodística: ja no cal llegir; si t'encarreguen recomanacions d'estiu, que treballi el ChatGPT, tant se val que la presumpta argúcia torpedini tots els codis deontològics de l'ofici. Perquè un dels efectes més perniciosos d'aquesta pràctica és l'erosió de la credibilitat...” (David Guzman). Crec que no serà tant, ni tant poc. L'ús de les IA es generalitzarà i no s'hi val ara el riure's o el dramatitzar sobre això. Basta recordar quan ens sorpeníem de les cerques fetes per Google i del “Copy-paste” generalitzat a l'hora de fer treballs els estudiants, o riure'ns per desacreditar els possibles errors de la Wikipedia, quan ara: qui és el 'guapo' que no hi acudeix? Caldrà saber usar les possibilitats de les IA o sinó esdevindrem fòssils de la modernitat. Que tal, per acabar, la cita de René Char? “Si l’home a vegades no tanqués sobiranament els ulls, acabaria per no veure pus el que ho paga d’ésser mirat”. No eren temps de la IA.

Climent Picornell