Climent Picornell

 

La Internacional Reaccionària

L'any 1864 sindicalistes anglesos, socialistes francesos i republicans italians es van reunir baix l'orientació de Karl Marx, Friedrich Engels i Mijaíl Bakunin per articular, amb una “Associació Internacional dels Treballadors”, les lluites anti-burgeses de l'esquerra europea. Com les esquerres en el segle passat, avui les extremes dretes s'articulen a nivell global en una veritable “Internacional Reaccionària”.  “Els projectes domèstics en els quals les ultradretes tenen una veu cada vegada més audible –escriu J. G. Tokatlian– col·loquen els escassos resultats del progressisme dels anys noranta a la defensiva i avancen amb iniciatives intolerants que tracten de revertir alguns dels progressos aconseguits en qüestions de gènere, drets de les minories, preservació d'àmbits de protecció social, polítiques ambientals, etc.” Dues dinàmiques reflecteixen l'actitud reaccionària. Una mirada de la història, la política, la moral i la cultura en clau de pèrdua i de frustració; preval la glorificació d'un passat millor, ordenat i segur. I l'elecció d'algú a qui culpar dels mals actuals; el progressisme 'woke' és considerat destructiu perquè posa l'accent sobre la protecció de l'immigrant. Es condemna al comunisme i al reformisme com anatemes que han de ser eliminats. No és una conspiració, sinó una aliança trasnacional de relacions personals, contactes polítics i assistència financera.

Els líders de l'extremadreta es van reunir a Brussel·les en la conferència Nacional Conservadora (NatCon) per a celebrar les “virtuts del nacionalisme” i “una visió alternativa per a Europa”, després de reunions a Washington, Roma i Londres, ara són ja un fòrum consolidat per a oposar-se al “marxisme cultural” i a la immigració massiva. Explicava L. Verstrynge a El País que l'ordre internacional de 1945 pertany ja al món d'ahir. El gir de la política exterior de l' administració Trump amb la guerra de Rússia i la seva política aranzelària, han sacsejat la consciència europea. I la Comissió ha proposat el Rearm Europe, generant una reconfiguració de les posicions. A Espanya es fa visible en l'esquerra, on el govern de coalició de Pedro Sanchez i els seus socis parlamentaris es reparteixen entre els qui advoquen per l'enfortiment de l'Unió Europea i de la seva defensa i els qui rebutgen qualsevol augment de la despesa militar. 

Si l'auge de l'extrema dreta és un fet incontestable, la seva relació amb Brussel·les, l'OTAN i Washington s'ha convertit en un terreny llenegadís. Giorgia Meloni, crítica amb “la Unió Europea de les elits”, va canviar en ser nomenada primera ministra d'Itàlia, virant cap a un “pragmatisme europeista” més alineat amb l'OTAN. Viktor Orbán s'ha consolidat com l'home fort del Kremlin a Europa. Ha bloquejat sancions a Rússia, rebutjat l'enviament d'armament a Ucraïna i defensa una relació estreta amb Putin i Trump.

S'ha prestat, però, molta menys atenció a la infraestructura que substenta els esforços d'aquesta Internacional Reaccionària. Des de fa anys s'està formant una xarxa mundial de jutges i periodistes, fundacions i finançadors, acadèmics i empresaris, amb l'objectiu d'impulsar l'extrema dreta. És, per tant, una necessitat mirar més enllà de la política, en la insurrecció del Capitoli de 2021 o en la revolta espanyola davant Ferraz de 2023 (amb gent resant el rosari d'agenollats)... l'ascens d'aquestes forces depèn en gran manera d'aquestes fonts de suport.

“La indignació de la internacional reaccionària davant la condemna de Marine Le Pen està recorrent el món occidental com un un nou fantasma”. Així començava el seu article l'amic José Manuel López Tornero. Tota aqueixa amalgama d'extremistes de dretes -partits filonazis, autoritaris i nostàlgics de les dictadures- ha denunciat la decisió judicial que inhabilita a Le Pen, com un “abús del poder judicial”. Donald Trump i Elon Musk són més explícits: si els jutges s'oposen a les seves decisions, cal processar-los i destituir-los.

¿Tornar als principis fonamentals de la democràcia constitucional serà suficient amb una mobilització participativa, respectuosa del dret, atenta a les amenaces autoritàries actuals, tant si provenen de líders cesaristes, plutocràcies vàries, sectors militars, fonamentalismes religiosos, com d'una grapada d'ignorants?

Climent Picornell 

 

Jardins d'altri del mes d'abril, entre la felicitat i el divorci

Recorr el que han escrit altres per conformar un escrit molt de pics esburbat i inconnex. Per començar, a vegades, entre tant d'influencer i cercavides de l'autoajuda, trobes algú amb el seny complit. Jodi Picoult a Petites grans coses ens dona l'exemple: “Hi ha dues maneres de ser feliç: o millores la teva realitat o rebaixes les teves expectatives”. I res pus. Quin alè! I ja que hi som amb aquest raptes de sinceritat, C. Tangana un cantant modernet que té 'discurs': “No sé vosaltres, però jo m'equivoc constantment, he de demanar perdó sempre seguuit. Així que siguem comprensius, perdonem i deixem que la gent s'equivoqui. Perquè quant més gran és l'error, més necessitem del perdó de tots els demés”. Idò. I el primer colofó, Stevie Wonder: “Quan creus amb coses que no entens, sofreixes”.

Abundant en l'anterior, sobre les coses que no entenem. Se n'ha parlat molt del sentit anticipatori o fins i tot visionari dels escriptors, no només dels poetes, Corina Oproae se'n tem: “Els llibres que escric me diuen el que està succeint en la meva vida i jo encara no ho sé. Quan els acab me'n don compte”. I ja que som amb gent de lletres, Marsilio Ficino (1433-1499) ens dona aquest consell: “Així com els corredors han de cuidar-se les cames, la gent de lletres ha de cuidar-se aquestes quatre coses: el cervell, el cor, el fetge i l'estómac... i fins i tot la pituïtària on hi resideix l'humor negre”. Això diu Ficino. Vaig a llogar tot d'una un personal-trainer! Més contundents, en aquest tipus de temàtiques són dos nins petits que parlen entre ells: “Tu amb quina cosa penses?” Contesta la nina: “Jo amb la punta de la llengua”. Gran resposta, deixar el cervell a part, la llengua dipositària del llenguatge i... del desig. Continua la conversa: “Com és” diu ell “que jo nom el mateix quan duc sabates que quan vaig descalç?” No tenc contesta per a preguntes tan complexes.

Un poc barroer: “Spoiler: Tots ens morirem!” Molt més elegant,  Maria Callas; Werne Schroeter, director de cinema que va fer Maria Callas Porträt (1968) en un sopar li diu a la Callas: “Es vostè tan hermosa, no puc creure que no s'hagi fet cap lifting!”. Maria Callas li respongué, en francès: “Vous êtes pardonné, Werner!” (Està vostè perdonat, Werner!).

“Faig una inhalació... not les meves vèrtebres estirant-se, com si la força de la mare terra m'empenyés cap avall i el cel m'estiràs cap amunt... Exhal” Idò. Qui no creu en els beneficis del ioga, l'anterior podria ser ben bé el començament d'una 'Bildungsroman', una d'aqueixes novel·les d'aprenentatge, de formació, que presenten l'evolució del personatge protagonista, el seu procés evolutiu... Però vaja pensar això en una època en que s'ha decretat la mort del llibre i de la literatura, o dels sistema de llibertats que el llibre ens ajudà a conquerir. Tractar això és delicat ja que ens movem entre la cursileria, el catastrofisme de moda, el pessimisme ingenu o el bonisme nostàlgic. Però la realitat és tossuda i tosca. Vegin: els universitaris de la generació Z, diu Rose Horowitz, aquests de primer curs a universitats tan prestigioses com Yale, Columbia o Harvard -ho certifiquen molts dels seus professors-  han llegit desenes de milers de tuits, cents d'articles de premsa i qui sap si alguns fragments de poemes, però cap novel·la completa, i no en parlem de llibres d'assajos o manuals”.

Borís Spasski, la gran víctima de Bobby Fischer, explica el seu primer divorci, com? Idò com si fos una partida d'escacs, no massa original, però entenent, deia: “La meva dona i jo som com alfils, però de diferent color, un va sempre per les diagonals blanques i l'altre per les negres, mai ens hem pogut trobar”. Qui no sabia, com el carter de Neruda, que era una metàfora?

Climent Picornell 

 

Dalt del turó depressiu i amb brusca

Plou, no plou massa, però fa quinze dies que d'una manera o de l'altra, ja sigui cama d'aranya i en algun moment aigua de bimbolla, tenim en terra banyat. Els sembrats van bons, les carxoferes majestuoses i el passejar amb un paraigua o amb alguna peça amb caperutxa ens acosta al que crèiem que eren els hiverns i les primaveres d'abans. Quan plovia. Quan feia fred. Quan als bassiots hi havia un tel de gel. Quan teníem sedes i vaques per les cames.

S'ha mort madò Bàrbara Genestar de can Basquetja. Fadrina vella. Som al cementeri, ple de paraigües, esperant que el pare Miquel faci i resi les seves coses. Els seus quatre nebots, a un redol, xerren. La discussió per l'herència de la tia va en augment. I el qui no estava d'acord amb la repartidora, devora la tomba on l'havien d'enterrar, decorada amb un àngel de pedra de Santanyí, emprenyat de discutir i vegent 'les de perdre', crida: “Que dius que  també és vostra? Idò jas!” I tira les claus dins lo més fondo de la tomba! La gent es regirà i la tia, dins el bagul, va parèixer que feia un rot. Els Genestars eren gent de caràcter. Un poc agrestes i desconfiats. Conten que el seu germà Toni, tenia molèsties pel ventre. Decidí anar al metge, a la clínica Rotger. El metge li fa fer baixar els calçons i quan se'n donà compte li feia un tacte rectal amb el dit dins el cul. L'amo en Toni Basquetja quan se sentí allò se girà i pegà una galtadota al metge que el tirà en terra i s'encarà amb ell: “Però, metge, que putes fa vostè?”

En tornar del cementeri i entrar a les fosques a ca nostra me pec un cop al pinte de la xemeneia antiga i em faig un nyenyo fenomenal. Començ el foc amb el so de l'aigua que cau i que corr pel carrer i les teulades. Avui fa un dia de recolliment, un poc depressiu. Pens en quan el meu psiquiatre em recorda que no em puc llevar les pastilles així com així que, després, em passa el que em passa, que hi he d'anar corrensos perquè m'enfil massa amunt o baix massa avall, ciclotímic. Tots els que patim d'aquesta discordància mental ens passa això, passam de voler transformar el món a no poder sofrir-nos a nosaltres mateixos.

Nosaltres mateixos! Mai ens veuen els altres tal con nosaltres ens pensam que som. La gent que no ens coneix ens examina a partir del nostre aspecte exterior o del nostre comportament momentani: a un semàfor, a un bar, a un supermercat…  Però les persones de més a prop es van generant una opinió sobre l’experiència de cada dia, sedassada pels sentiments, el sex appeal, l’amistat o les obres que vas deixant o construint. Com és ca teva, com són els fills, que penses de les coses, com et comportes amb els demés… i coses així.  Però? I nosaltres mateixos? Com ens veim? Hi ha gent a qui no li importa. Gens. A la majoria sí. El que pensin els altres de nosaltres és un bastió de la nostra personalitat. Com ens veuen i com ens veim, vet ací com es construeix la nostra imatge. Tanmateix, com quasi tothom, estam obsessionats en agradar a la gent, una obsessió massa manifesta, hi ha persones a les que se'ls veu d'una manera desaforada, conten coses, afirmen al contrari, donen la raó després d'haver negat una cosa, res... com un servidor: un mamarratxo!  Te veuen tot d'una la intenció, agradar, no tenir la raó, no mantenir les teves conviccions, sinó adequar-se al que diu el darrer que xerra, lo seu és quedar bé. Quedar bé? “No tenc ni idea del que la gent pensa de mi, som molt bo posant el cap davall l'ala” diu, mentint, Jamie Dornan, perquè amb el cap davall l'ala encara hi pots veure, amb un ull obert, el que diuen de tu!

Al final agaf un paper per fer-hi uns haikus: “Passa volant un dia. / Mor lentament, / un pensament”.  “Passa volant un any. / Arriba, apressat, / un bon averany”. “Passa volant una vida.  / Seuen els records / a una cadira”. Els que els deia: plou.

Climent Picornell