Climent Picornell

Conviure amb la IA: una oportunitat també per a l’educació

El meu convenciment és que la irrupció de la Intel·ligència Artificial (IA) en l'educació, i no sols en l'educació, serà semblant a la irrupció de la fotografia digital front a la fotografia Kodak amb rodet (avui ja no en venen) i els qui no hi creien, ara, tanmateix, fan fotografies digitals amb el seu mòbil. Els educadors de Corea del Sud han decidit que l'ús de la IA entri en el currículums educatius des de de ben joves. Al mateix temps, escoles occidentals proclamen que dins els seus recintes escolars han eliminat les pantalles, radicalment, per la seva 'malignitat'. Aquestes divergències no fan sinó accentuar com d'incongruent és l'entrada de la IA en les nostres vides.

Mariano Fernández Enguita que ha publicat recentment La Quinta Ola. La transformación digital del aprendijaze, de la educación i de la escuela, afirma que a Internet hi ha el millor coneixement, i també redundància i molt de fems. Però la combinació de dispositius digitals, programari i connectivitat ja han transformat l'escola. Els nins i nines han d'estar molt ben preparats per un món tecnificat. La formació en línia, e-learning li diuen, ha passat de ser una modalitat marginal a ocupar un lloc central en els sistemes educatius de tot el món. Aprofitant les noves tecnologies, es pot atendre un nombre major d'estudiants i, paradoxalment, de forma més personalitzada. Sara Osuna opina que en temps de la IA s'ha de formar els alumnes en el pensament crític: la IA ha vengut per quedar i s'ha d'aprendre a conviure amb ella, 'no a viure d'ella'. La IA és un bon aliat dels docents i també dels discents. Anna Pagès és demana que haurà de fer el professorat davant la irrupció de la IA, convertida en una mena de 'braç fantasma' d'un alumnat cada vegada més dispers i distret. ChatGPT, Copilot, Gemini, Perplexity, Grok, DeepSeek, Le Chat-MistralAI... s'han convertit en uns bons professors ajudants: 'ajuden' a fer treballs, substitueixen la lectura d'un article per un resum de les idees principals, preparen temes, fan presentacions... En aquestes circumstàncies: Com hem d'avaluar avui als nostres alumnes? Es demana Pagès qui proposa proves orals “tech-free”, és a dir mantenir converses amb ells sense cap suport tecnològic. Perquè no? Però això no vol dir expulsar la IA de les aules!

La intel·ligència artificial millorarà l'aprenentatge o l'empitjorarà?  És un poc com diuen els mestres de judo, referint-se al seu 'contrari', no es tracta d'oposar-s'hi de manera bruta, sinó d'utilitzar la seva força al teu favor. I no creguem als catastrofistes que anuncien la substitució del professorat per màquines: és inviable. Si es tractés únicament d'aportar informació als alumnes o fins i tot alguns aprenentatges, la intel·ligència artificial pot substituir i superar als professors. Però a la IA no se la pot deixar tota sola. La IA serà un assistent del professorat, el pot usar per a moltes de les seves tasques, i un agent o un interlocutor de l'alumne, perquè no haurà de limitar-se a l'única resposta que doni el mestre. L'alumne pot tenir amb la intel·ligència artificial una interacció rica, en el sentit d'extensa, que no li podria donar un professor. Perquè un professor només pot donar atenció col·lectiva o molt de tant en tant, atenció individual. 

Pensem encara que el llibre és l'eix entorn del qual s'organitza l'escola, però la capacitat d'aquest artefacte, la IA, trenca completament amb això. Crec que la IA serà un bon aliat pel dos grups, alumnat i professorat perquè les pantalles, les xarxes socials i, ara, la IA, formen una tríada de la qual no en podem fugir de cap manera, ni prohibint les pantalles dins l'escola. És cert que han generat vicis i defectes en l'aprenentatge dels nostres alumnes. Però el paper dels nous mestres serà el d'aprendre a usar correctament els dispositius electrònics i les aplicacions que tots aquests vehiculen. Educar en la no dispersió, pels múltiples estímuls que sorgeixen d'aquestes plataformes. Però, sobretot, els hem d'educar en la decència, altrament dita ètica, de l'ús de la IA. 

(Aquest article era molt més extens, Le Chat-MistralAI, un xatbot d'una IA europea, el m'ha reduït automàticament perquè cabés en aquest diari).

Climent Picornell

Conversant per Ciutat de globalització, neofeixisme i autoajuda

Els amics ens retrobam, no hem perdut el punx discutidor, passejant per Palma. Comença en Biel, com sempre tan superestructural: “Es podria pensar que el neofeixisme és un revolta contra la globalització neoliberal?” Contraatac jo mateix:  “Hem de ser clars, la globalització es refereix simplement a la interdependència dels països a distàncies intercontinentals”.  “Sí, però aquesta concepció està 'geogràficament despullada'. No hi ha res mes?” En Julià posa seny: “Els populistes ho tenen molt fàcil, culpen el comerç i els immigrants de la majoria dels problemes dels seus països, per això imposen aranzels proteccionistes i inicien creuades contra els estrangers, però obliden que les xarxes socials són fonts molt més potents de globalització, com abans ho eren el comerç o el pas transfronterer de persones, legals o il·legals”. “Sí, però...” és en Toni qui contrapunteja la discussió “ja hem vist a tots aquests milionaris de les noves tecnologies, que crèiem demòcrates, com es posaven de genollons davant Trump, i algun aixecava el braç fent la salutació feixista”. “Es cert! Però no hi ha modernament camises negres, ni blaves; Michel Feher al seu llibre Producteurs et parasites els anomena “nazis asperger”. “Hem de ser coherents:  tots els qui voten l'extrema dreta són feixistes?” Taxatiu diu en Biel: “Sí. Simone de Beauvoir: un no neix feixista, s'hi converteix. Mira tu com molts d'intel·lectuals, wokistes abans, s'han passat a l'extrema dreta. S'han cansat de la monòdia del canvi climàtic, del feminisme...” “No, per favor!” és en Gori exaltat “no traguem el feminisme! Ja me conec el discurs: Maleïdes feministes arrogants, que fan sentir a molts de mascles resistents heroics de la masculinitat lúcida, front a la onada abassegadora de correcció política i de poder feminista”. 

Dic que Marian Martínez Díaz-Bascuñan me deia: “La ultradreta en ascens no és més que una reacció al dogmatisme progressista. Els wokistes són els culpables de l'auge de l'ultranacionalisme aranzelari i de la dreta venjativa”. “Jo tenc la solució!” diu en Tomeu, “l'autoajuda. Basta escoltar a Marian Rojas Estapé o a Nazareth Castellanos per saber que la biologia és la causa i la solució de tots els nostres problemes; que si l'oxitocina, la dopamina, les endorfines... i la seva producció natural a traves de la meditació, el silenci, la practica de la respiració... Aquestes hormones aconsegueixen solucionar el nostres problemes dels quals en tenim la culpa nosaltres mateixos, no són culpa de la precarietat laboral, de la falta de temps o de les dificultats per accedir a un habitatge. Són culpa nostra i si tenim voluntat per solucionar-no ho podem fer”. “Un poc d'assossec” demana n'Alexandre “pretendre tenir, com tenen aquest gurus, un mètode universal que serveixi per poder solucionar problemes concrets és una vertadera barbaritat, ja ho diu en Ramon Nogueras al seu llibre Perquè creim en merdes”. “¿Com es possible que posin exemples com el del monjo que va descalç, les pedres del camí el molesten i demana que s'arregli el camí per no fer-se mal al peus, quan, un altre monjo més savi, li diu: 'perquè no te poses sabates?'. “Això és una enorme banalitat”. “És la pregunta de sempre” suggereix en Toni “Es més fàcil canviar-se un mateix que a tota la societat?” “Una altra metàfora: un peix que està malalt, enrevoltat d'aigua bruta, li donen medicines per tractar el seu mal individual quan, només canviant l'aigua bruta per aigua transparent es resoldrien tots els mals, el seu inclòs. Els mals col·lectius, si se solucionen, també solucionen els mals individuals”. “I què hem de fer?” En Joan: “Hem de tornanr a creure que els desitjos d'igualtat dels altres no ens robaran res, creure que et roben dona lloc al ressentiment i obre el camí de l'extrema dreta, alimentant la cultura de la polarització i la crispació continua. El wokisme irredent i tradicional no se'n tem que aquest l'èxode és alimentat per gent a la que se li ha promès prosperitat i se sent traïda pels seus governants. I és aleshores quan el neofeixisme fa aparèixer fantasmes de la modernitat apocalíptica: el feminisme, la globalització, l'emigració, el canvi climàtic...”. “I així anam”.

Climent Picornell

Jardins d'Altri amb Cuerda, Il·lustrats, Blake i una tanka

Els meus 'Jardins d'Altri' aprofiten i fitoren el que trob en el meu devenir lector. Per això en Bartomeu Lliteres, que sap de la meva dèria pels llibres d'aforismes i similars, em forneix de textos sovint. Me va fer de veure abans d'una obra de teatre a Manacor i em regalà dos llibres de José Luís Cuerda, el cineasta d'Albacete, inventor dels “inteletos” que es com es diuen a Albacete les ocurrències, les idees irreverents, les frases còmiques, els pensaments 'irreprotxables'... A Me noto muy cambià i a Si amaestras una cabra, llevas mucho adelantado n'ha recollit a balquena l'autor de la desorbitant pel·lícula Amanece que no es poco. “Un escarabajo pelotero sabe perfectamente lo que se trae entre manos”; “¿Por que se venden mejor las excusas que los argumentos?”; “Aprender a defenderse sinceramente de las alabanzas”; “La transcendencia es abrumadora e insultante. Y una tabarra”; “Mi infancia me acoge con serenidad cuando la necesito”; etc, etc...

Perseguint aquesta mateixa dèria m'arriba a les mans el llibre del que ha fet l'edició i la traducció Martí Domínguez La Llum de les Llums. Antologia de la saviesa del segle XVIII (Angle editorial, 2025) per on hi circulen -amb la raó com a força motriu- Voltaire, qui ensenyarà a pensar, Rousseau, que igualarà a tots els ciutadans en drets i deures, Montesquieu, que anunciarà la separació de poders, Diderot, que voldrà posar el coneixement a l'abast de tothom i també plomes menys conegudes, una antologia del pensament dels escriptors il·lustrats. “Creure és, molt sovint, dubtar” (Voltaire). “El mantell de la llibertat serveix per cobrir moltes petites cadenes” (Charles de Brosses). Laurent Angliviel de La Beaumelle: “Per tot arreu veig gent que fa el bé i que el fa malament” (l'autor va escriure això el segle XVIII, encara no s'havien inventant les oenagés, ONG's, del segle XX). Charles Pinot Duclos: “La modèstia és l'única brillantor que es pot afegir a la glòria”. Luc de Clapiers: “Els homes tenen grans pretensions i petits projectes”. I així un raig més.

I perquè no tot siguin flors i violes, repàs una traducció al català dels Proverbis de l'Infern de William Blake (Londres, 1757 – 1827) poeta, pintor, gravador i místic anglès. “Fes anar carro i rella per damunt els ossos dels morts”;  “La Prudència és una vella i lletja fadrina rica, festejada per la Impotència”;  “Fica’l de cap al riu a qui li agrada l’aigua”; “L’eternitat està enamorada dels productes del temps”; “Cos mort no venja injúries”; “Si el boig persistia en la seva bogeria esdevindria savi”; “La vergonya és el mantell de la supèrbia”; “Les presons són fetes amb les pedres de la Llei, els bordells amb els maons de la Religió”; “Mai no sabràs quan n’hi ha prou si no saps quan n’hi ha massa”... i així un reguitzell més.

I per acabar amb bona boca una tanka de Sato Norikiyo, el Monjo Saigyo (1118-1190), en versió del meu enyorat Joan Alegret: “Fressa afeblida / d’insectes a les herbes / que el temps asseca; / penetren raigs de lluna / per tota la garriga”.

Climent Picornell

Dalt del turó amb peixos de la terra, bocs i Guillem d'Efak 

Els nisprers comencen a mostrar el groc dels nispros madurs. Brosten fulles noves els arbres fruiters, i les vinyes, al mateix temps que els bocins de terra s'omplen d'herba alta, molta ravenissa groga. Hi haurà bona pastura per les guardes d'ovelles tot i que ja no veig pastors com els d'abans que passaven la nit amb els seus animals. Els cereals ja espiguen, però els ha pegat 'rovell', sobretot a l'ordi, i també als alls. A Llorito han hagut d'avançar la Festa del Sequer quinze dies, l'any passat moltes de figues les hagueren de guardar dins la gelera per poder exposar-les quan era hora, una altra constatació del canvi climàtic,  les floracions i les cuites venen abans. Ai! Abans!

Pel poble continua el roll constant de gent forana que ve a instal·lar-s'hi, omplint l'escola d'infants i el PAC de nous pacients, i això fa augmentar la necessitat d'aigua potable i d'altres demandes d'una població que va creixent acceleradament sense possibilitats d'una planificació prèvia, tot això agafa els poders locals desprevenguts. “Massa fan, trob”. Diu un que és de la corda dels qui governen ara.

Al cafè, a la rotllana, surt la ració continua d'abans i abans i abans... És l'amo en Guillem de Son Bastei: “Abans sempre deixàvem obert. Vos prendran coses! Me deia sa gent i jo, saps que te vull dir? Amb això de deixar obert a ca nostra sempre hi he trobat més coses que ses que havia deixades...!” Un altre feta d'abans, ho conta n'Andreu Costavall: “Uns, de la vila, fa cinquanta anys, feien els servei a la Creu Roja de Montuïri, i se'n duien un accidentat dins l'ambulància i, amb la velocitat, pegaren a una altre cotxe i el conductor d'aquest es feu molt més mal que el qui duien. Descarregaren el primer ferit, deixant-lo a la vorera de la carretera, i hi posaren el nou: 'No vos mogueu molt!' Encara li digueren mentre tornaven a partir, escapats, cap a la clínica. Aixó només podia passar abans”. Això altre ho conta n'Arnau, diu que els bocs tenen mala fama, ben guanyada, de traïdors. Encara record el boc den Pep des Fraig que el trobà ajagut dins el llit. En aquest cas, el cunyat de n'Arnau de So Na Cantora posà una guardeta de cabres, amb un boc; Diu n'Arnau: “Ja el tenien advertit: que anàs alerta amb so boc... i, efectivament, un dia que li donà s'esquena es boc el mufà i de la sempenta li va rompre tres costelles i n'hi consentí dues. I no se conformen amb una envestida, hi tornen. Tanta sort que amb s'ajuda d'uns canastros el se llevà de damunt. I així i tot encara el mirava de coa d'ull”. “Saps que t'he dic que un home quan fa seixanta-cinc anys no ha posar una guarda de cabres, i ha de vendre es motor de serrar, si no vol tenir un denou!” “I el tractor que ha de vendre!” Afegeix n'Andreu de can Llamp. “I no s'ha d'enfilar a podar o a collir! M'has sentit? Més de dos han tengut ferides i ossos romputs, cops que ja no clouen com quan un és jove! I així i tot no creuen, pensant que mai passarà res!” “Res m'has dit! Basta mirar-se el xirimandango que ja se panseix!”

Me'n torn cap al turó i en Toni de sa Bodegueta me dona unes bledes esplendoroses, amb un tronxo de dos pams. Decidesc fer “peixos de la terra”, tal com me'n va ensenyar mon pare: bullir els tronxos i després fregir-los, arrebossats amb una pasteta feta de farina i aigua, algú hi posava un ou a la mescla, si en tenien. Deliciosos!

Em ve al cap una de les poques poesies que em sé de cor, un tros de Cavallet de serp de Guillem d'Efak:  “Tantes coses voldria, tantes coses vull, / els somnis que tenia han passat per ull. / De les papallones que he perseguit / sols tenc la polsina que em tenyeix els dits. / Cavallet de serp que tant t'he encalçat / sols remenes l'aire d'un món esbucat”. Idò, ben cert, les coses de la memòria són males de dur en torn.

Climent Picornell