Climent Picornell

Quimi Portet i les seves cançons en bell llemosí

 

M'agrada com canta Quimi Portet. I som amics. A la cançó “Homes i dones del cap dret” diu: “Des d'una àrea de servei / la meva terra / és com un parrac grapejat, / un país escardat pel davant /  i pel darrere / d'atrotinada dignitat”. Agaf manllevat el començament d'una entrevista que Miquel Bonet va fer a Portet fa pocs dies a El Quadern: “Ell continua amb la tàctica de presentar-se com “lo bell carnisser” o un “guitarrista espaviladet”, però rere la façana d’afabilitat quotidiana hi ha un artista colossal amb una poètica genuïna, que ara es pot llegir al seu llibre ‘Cançons en bell llemosí (1987-2020)”. El llibre du un pròleg de Quim Monzó i un epíleg de Manolo García, company de batalles de Portet a diferents grups de pop, però especialment al més famós: “El Último de la Fila”. Quim Monzó escriu: “En Portet treballa com un escarràs, talment com un antic poeta noucentista per obrir bretxa amb la seva catapulta d’emocions en l’alt mur mental tancat a priori de l’oient o el lector”.

Feim una conversa amb ell. “L’humor és l’anarquia / que triomfa per uns breus instants”, és un dels versos de Portet. “Em sembla un aforisme excel·lent” diu “tan excel·lent, que després dic 'No sé on ho he vist, on ho he llegit, potser fins m’ho he inventat jo'. És que em sembla que m’ho vaig inventar jo, però ho vaig trobar tan delirant, que aquell dia devia estar o molt ben medicat o el carajillo, molt ben preparat. Ser de la broma és molt típic al nostre país. A tots els grups, a tots els pobles, hi ha el de la broma, i a vegades som uns pesats. Tu et vas animant, només falta que en rigui un perquè et doni peu a continuar en aquest camí. Però en el meu cas m’ha permès fer lletres de cançons i treure ferro a tots els pensaments més o menys filosòfics, a la part melancòlica, al pas dels anys. Ser de la broma és una protecció que tens i per a la sociabilitat és excel·lent. Si hi ha un element genuïnament català és l’humor, malgrat que som un país amb una història ben trista”.

Cançons en bell llemosí és, per tant, una obra en vers completa, si exceptuem les cançons que va escriure per a El Último de la Fila, que no eren ni en bell llemosí, ni en català, i algunes de la prehistòria, quan formava part d’un grup amb un nom tan evocador com Kul de Mandril. Portet ha escrit uns textos que introdueixen cadascun dels onze discs en solitari i n’explica el temps i les circumstàncies.  És un “Astre Intercomarcal”. “Com que venia de ser un astre “internacional”, vam rebaixar una mica la categoria a astre intercomarcal, que és molt divertit i molt còmode”. I això del llemosí? “Em sembla que s’ho van inventar els de la Renaixença, aquells senyors tan elegants i tan prats de la riba, una mica per destacar el parentesc entre el català i l’occità, i per donar-li un toc poètic, de jocs florals, una mica arcaïtzant. El meu material no té res d’arcaïtzant, però sí que té molt en compte la força de les paraules i de la llengua. Jo trobo que el català és supersexi. Fins i tot el de Pitarra i el d’abans de Pompeu Fabra. És una llengua divertida, que s’ha hagut de buscar la vida, a vegades amb dobles sentits, a vegades contra censures importants, i és una llengua que ha tingut la seva història, també trista com la del país, però que ha donat aquest resultat, que és el que tenim”. Manté actiu el seu 'World Tour' que va començar el 1999. “Ja ens avisaran quan sigui l’hora de plegar. Quan ets més jove sí que les gires van lligades amb un disc, però amb 67 anys estàs per sobre d’aquests formalismes. Si hi ha un concert, el fem, i si cal fer un disc, es fa. Mentre hi hagi algú que vulgui que anem a tocar, hi anirem. Si Bob Dylan, Paul McCartney i Neil Young, que tenen 80 anys o més, continuen cantant i ballant, jo, que sóc uns quants anys més jove, aspiro a fer el mateix en el meu petit àmbit geogràfic i intel·lectual. I confio que alguna bona persona ens avisarà quan calgui posar punt i final: un metge, un psicòleg o algun familiar. Algú ens avisarà”. Pos a l'Spotify “Vida interior d'un lluç”. Magnífica!

Climent Picornell

'Jardins d'altri' amb il·lusions, pensar, errades.

 

Una sèrie de personatges s'han apoderat dels titulars dels massa media, des de Trump a Putin, i com deien els romans, rebus sic stantibus (mentre continuïn així les coses) Manuel Vicent creu que “Cada persona du un mapa a la cara que remet a regions ignotes de l'ànima humana”. A un servidor, que és geògraf, aquesta cartografia li interessa d'allò més. Com també el viatge que realitza Damon Galgut al seu llibre En una habitación ajena: “El món per on te mous desemboca en un altre món interior i ja res es manté dividit, això representa allò altre, l'estat del temps representa l'estat d'ànim, el paisatge representa el sentiment, a cada objecte li correspon un gest interior, tot es torna metàfora”. I no té res a veure amb el Viatge a l'entorn de la meva habitació de Xavier de Maistre de 1794, però va, com deia Vicent, de viatges interiors. Si no es fa així hom pot caure dins el pessimisme, tot i que Gramsci deia que tenia una solució per això: pensava sempre en que el pitjor podia succeir, per així activar la voluntat de superar-ho. I afegia: “No m'he fet mai il·lusions i... mai he tengut desil·lusions”. Un poc fada la vida plantejada així, no?

Estic passejant amb el meu nét Jordi qui de prompte s'atura i me diu: “Saps, padrí, que també se pot pensar amb els ulls oberts?”. Ho prov i, efectivament, li he de donar la raó. Així els 'Jardins d'altri' es van embastant de tota casta de cabòries i lectures, moltes d'elles impròpies, que m'han sorprès. Com quan veig escrit en un reportatge la referència a l'assumpte de la “vascas locas”, de quan les vaques eren perilloses, per a la salut, i aquesta errada d'impremta em du a tornar a agafar un llibre que me diverteix molt: Vituperio (y algun elogio) de la errata de José Esteban. Ens conta Esteban que el llibre de Tolstoi La Sonata de Kreutzer acabà publicant-se com La Sotana de Kreutzer. O Alexandre Dumas que en publicar La dama de las camelias es va trobar amb  La dama de las camellas. Quan va morir Blasco Ibáñez un periòdic de Madrid explicava  que “el cuerpo del escritor iba cubierto por una senyora”, havia de dir una senyera. A Manuel de Prada li canviaren la seva frase “sobacos intonsos” per “sobacos intensos”,  entre el pèl i la manca de desodorant. Roger Colom va escriure un article assenyat i erudit titulat El “Pero”, estudio lingüístico que va aparèixer imprès com El “Pedo”, estudio lingüístico. Al poeta Manuel Altolaguirre li canviaren el vers “Yo siento un fuego atroz que me devora” per el molt més interessant, al meu entendre: “Yo siento un fuego atrás que me devora”. Un crític literari va dedicar els seus articles sobre estètica de vanguàrdia a la Condesa de Ponsita, tot dient: Cuyo exquisito gusto conocemos bien todos … pero el fullet de la impremta va canviar 'gusto' por 'busto'. Devia ser la mateixa Marquesa? La que es va dormir “... y el señor Marqués, después de darle un beso en la frente, salió de putillas”. N'hi ha, d'errades,  que no només milloren la redacció sinó que esbrinen un nou significat molt més contundent i, sinó, ja me'n direu del que havia de ser 'Disfunció erèctil' i va acaba com “Defunció erèctil'.

He sentit a dir que la primera fe d'errades és de 1478 a les darreres fulles del llibre de Correggio Merula Enarrationes Satyrarum Juvenalis, a l'edat Mitja. Les errades eren atribuïdes al dimonió Titívillus, tot i que amb la impremta els caixistes també en tenien culpa, com el qui va compondre els tipus de l'anomenada “Biblia Maleïda” de 1631 que manava “Cometràs adulteri!”, Quasi res du el diari! S'havien menjat un 'No'. I així, per envant, fins a arribar a “La marquesa se levanto con el coño fruncido” o “El agua verde del idiota”, idiota que havia de ser idioma, en el vers de Neruda. Record amb delectació La Cárcel de Papel, secció de la revista La Codorniz, amb les errades publicades als diaris. Per mi, una de les milllors, va sortir al diari El País, on atribuïen un accident d'aviació al mal funcionament del “Pelito automàtico”. Clar, en canviar un 'Piloto' per un 'Pelito', per força s'havia d'estavellar l'avió.

 

Climent Picornell

Caminant per Palma amb Campari, suïcidi, Kallifatides i el riu Nil

Anem caminant peripatèticament per la Palma hivernal, tranquil·la i calma. Aparellam les relacions, a vegades estrambòtiques i difícils, d'alguns escriptors amb les seves ciutats: Joyce i Dublín, Kavafis i Alexandria, Lorca i Granada, Galdós i Madrid, Kafka i Praga, Baudelaire i París, Babel i Odessa, Bassani i Ferrara... En Nadal me recorda que férem un Campari al bar de l'Hotel Roma, en memòria de Cesare Pavese i Torí. D'aquest, li record la seva darrera anotació, precisament a l'hotel Roma, abans de suïcidar-se: “Basta de paraules. Un gest. No escriuré més”.

“Ara no crec que hi hagi per suïcidar-se però...” és en Joan qui ho exposa “Trob que es pot percebre en la gent com un cert estar fart de lo digital, una certa saturació de viure bolcats cap a les xarxes... No ho trobau?  Abans, quan entrava el nou any, tot eren telefonades, WhatsApps, felicitacions digitals amb dibuixos que es movien, tota una parafernàlia que, ara, quan entrà el 2025 disminuí, no ha desaparegut, però disminueix molt”. No tots li donam la raó.

“Vaig veure que Pablo Bujalance ha obert a Màlaga un 'Taller de Mundos Posibles' una iniciativa que vol exercir resistència al model que ha deshumanitzat els cascos històrics de les ciutats, com a Palma, que avui són un escenari de cartró-pedra on els visitants es passegen entre franquícies, amb els pocs veïns que quedam, obligats a ser figurants o a partir. I això s'extèn cap a altres zones de les ciutats com una taca d'oli” ho comenta en Biel “Bujalance diu que li agrada llegir les ciutats com si fossin un llibre, de molts de capítols”. Tornen els escriptors i la relació amb les seves ciutats.

Passejam i veim com la gent sense casa ha augmentat, la pobresa també es present a Ciutat. “En Joan i na Teresa me varen regalar un llibre de Theodor Kallifatides” ho explic als meus amics “un escriptor en llengua sueca, però nascut a Grècia que deia: 'S'està fent la guerra contra els pobres, no contra la pobresa' i retrata la seva ciutat, Atenes, revisitada en la seva memòria d'emigrant: “En el meu barri, els cafès eren plens de desempleats i els venedors ambulants augmentaven. A un li vaig comprar un metxer, que no va funcionar. I davant una botiga grossa, els cans havien aprés a distingir els bons clients dels que només miraven, a uns els movien la coa i als altres els mostraven les dents”. “El que tal vegada no deus saber de Kallifatides” és en Jaume qui ens sorprèn amb la seva erudició “és que es va témer de que la batalla per les llengües és una batalla per l'essència de l'ànima, va escriure: 'Quan saps el que vols dir, ho pots dir amb totes les llengües que coneixes. També pots callar en totes les llengües que coneixes. Però quan no tens res a dir, ho dius molt millor amb la teva llengua materna'. I abandonà el suec i es posà a escriure, manades desfetes, en grec!”

“M'he de comprar un perfum, tenc un val que em dugueren els Reis, i no sé triar quin”, rebosteig dins una botiga d'aquestes tan ben il·luminades i tan enormes, fins que en top un que crec que me convé: Un Jardin sur le Nil. De la casa Hermès. Llegesc a la capsa: 'És com un jardí bigarrat i xispejant en un recorregut pel riu Nil. De sortida l'olor és de pastanaga, tomàtiga i mango verd. En el cor, sents les taronges, la peònia, els jacints i la flor de lotus. I en el fons, sorgeix el làdan, l'iris, la canyella, l'almesc i l'encens'. Que voleu? Tot això per només 136 euros!” El compr tot d'una, diré que el m'ha duit el rei Negre. Ens asseim a un bar amb terrassa de les Avingudes, que abans havia estat, curiosament, el Bar Nilo. Feim uns Camparis amb gel i pell de taronja, rememorant el nostre viatge a Torí i el Piemont, tan diferents de Palma i de Mallorca.

Climent Picornell