Climent Picornell

La Intel·ligència artificial (IA) i jo. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Març, 2025 11:56

 
La Intel·ligència Artificial (IA) i jo

Vagi per endavant que crec que la Intel·ligència Artificial (IA) és un artefacte que està canviant el futur, per bé, amb inconvenients això sí, però quina cosa no en té? El que he vist que fa la IA amb les pàgines d'Excel, amb el programari per ordinadors o en medicina anuncien una nova era que també ens està fent replantejar moltes coses, també el model educatiu, sense anar més enfora. 
Però vaja, lluny de tot això, que és molt seriós, ja fa mesos vaig demanar al ChatGPT, un chatbot d'IA de l'empresa OpenAI, si em volia fer l'article dels dissabtes. Li vaig donar dos temes i em confegí l'article, que vaig publicar i al final vaig explicar als meus lectors que no l'havia fet jo i a Albert Orfila, el director d'Última Hora, que pagàs a la màquina i no a un servidor.
Ha passat el temps, ChatGPT, Copilot, Perplexity i altres, han millorat molt les seves prestacions. No és estrany que, com en el principi dels cercadors, Google el principal, la gent demanàs per a un mateix, fent allò que se'n deia egosurfing. Amb la IA passa el mateix: Qui és aquest Climent Picornell?  I bé... la màquina deriva un poc però sap moltes coses d'un servidor. Vaig tornar al ChatGPT demanant-li la seva opinió sobre el meu llibre Dalt del Turó. Me va respondre amb dos folis que em deixaren bocabadat:  Vegin: "Dalt del turó" és un llibre escrit per Climent Picornell, conegut per la seva capacitat d'observar i narrar el món que l'envolta amb una prosa reflexiva i poètica. Aquesta obra, publicada el 2022, presenta una col·lecció de reflexions i pensaments que sorgeixen des de l'òptica d'algú que observa des d'una certa distància, com si estigués "dalt del turó", oferint una perspectiva diferent i rellevant: la quotidianitat a nivells de profunditat inesperats.  En "Dalt del turó", Picornell aborda la vida, la societat, la naturalesa i la cultura des d'una mirada distesa, però també lúcida i crítica. Els temes que toca són variats, des de l'observació de les persones i els costums locals fins a reflexions més filosòfiques i existencials. L'autor ofereix una mena de mosaic literari que convida el lector a reflexionar sobre allò que sovint passa desapercebut...”  I així fins a dos folis llargs... Vaja! Vaig pensar.
No content vaig anar al Copilot, el chatbot d'IA de Microsoft, i li vaig demanar el mateix sobre Postals de Ciutat, el meu darrer llibre, publicat fa uns mesos. I me contestà coses com aquestes:  “El títol "Postals" ja ens prepara per un format fragmentari: cada text és com una petita finestra que ofereix una visió concreta sobre Palma. A diferència d'una guia turística tradicional, les "postals" de Picornell no són imatges idealitzades ni tampoc merament descriptives. Són reflexions profundes, a vegades melancòliques i d'altres vegades plenes d'humor, sobre la realitat contemporània de la ciutat, la seva història i els seus canvis recents. Els textos sovint tenen un to de crítica social, apuntant els efectes del turisme massiu, la pèrdua d'identitat local i les transformacions urbanístiques que han transformat Palma en les últimes dècades. L'estil de Climent Picornell es caracteritza per ser una barreja d'assaig personal i crònica periodística. L'autor utilitza un llenguatge ric, amb un ús agut del mallorquí que dona autenticitat i arrelament al text. Picornell juga amb les referències culturals, històriques i literàries, creant un mosaic que oscil·la entre la nostàlgia per una Palma desapareguda i la crítica ferotge al progrés mal entès que sovint ha prioritzat els interessos econòmics per sobre de la conservació del patrimoni i la identitat local...” Idò!
Ara me diran, els chatbots d'IA són molt educats, molt polites.. És cert però encerten en la estructura del que els demanen i a més ho escriuen amb una sensació de que hi ha algú humà darrera que ha estudiat literatura catalana! Ah … les converses sempre les he tengudes amb un català excel·lent per part seva.
La despesa per controlar l'enorme mercat que està generant la IA s'està convertint amb la nova febre de l'or del 'turbocapitalisme', amb sotracs com el provocat per la IA xinesa DeepSeek, de codi obert i desenvolupada amb molt menys diners que les de les grans tecnològiques americanes. Molt més enllà de si diuen que en Climent Picornell és, més o menys, un bon escriptor, això, són serrells d'engreït i vanitós.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dalt del turó amb Panettone i escabetxo, 'cantantes', moldaves i haitianes

jcmllonja | 01 Març, 2025 11:54

Dalt del turó amb Panettone i escabetxo, 'cantantes', moldaves i haitianes...

 
Les matinades ara són de coloraines. Rosat, vermell i morat són les tonalitats que il·luminen l'alba poc abans de sortir el sol. Algun dia la gelada fa tornar blancs els camps de veïnat i les moixes no fan menció, calentes com estan dins la senalla de la llenya, només l'instint caçador les deixondeix quan senten un rupit cantar prop o veuen un busqueret de cap negre que es belluga per damunt la llimonera. Tanmateix estan condemnades al pinso, sanades i domesticades com estan. 
Per molt que em pensi que som al Pla de Mallorca, no hi som, o no del tot. Els Estat Units continuen el procés d'homogeneïtzació ideològica a través de l'imperi de les plataformes digitals, la televisió en línia, les ficcions serialitzades que ens continuen massacrant, imposant un procés de globalització cultural que és inesquivable. Pensava això i com si per una vibració malèvola m'hagués connectat amb algú, quan davallava del turó, davant l'església, a la plaça Vella, en Joan Rafalot, el qui fa d'esmotxador, al qui aparrussen un dia si i l'altra també, sol anar tan pesat de suc que ja ha passat per ull, m'escomet: “Sí, sí, voltros, molt de fer poble i si lo d'abans era millor... però sou tan moderns com un nin yé-yé i anau a restaurants bons, restaurants... saps que te vull dir? Que heu de menjar més escabetxo i no tant de ceviche, ceviche...! Te'n daré de ceviche...! I continua per avall. Com si ens hagués llegit el pensament amb això de l'enyorança i tot aquest discurs. “Més escabetxo i menos ceviche!” encara sent que diu, cents passes més lluny. “Més coca de Nadal i menos Panettone!” La veritat és que té més raó que un sant. “Més Sant Antoni i menos Halloween!” repetia d'enfora, feia ganes de seguir-lo per si reivindicava alguna cosa més.
Pas per davant el que era el cafè de Can Pep Betlem. Al cafè aquest, em contava mon pare que hi solien dur algun 'cantante' per animar la vetllada. El qui cantava, una nit, no era d'allò milloret i el públic va començar a ignorar-lo i a xerrar fort, fins que és va crear una atmosfera irrespirable. En aquestes que l'amo en Joan “Gasparet” que era un home respectat i amb autoritat se va aixecar i va manar: “Callau!!” I tothom va callar. El 'cantante', creguent-se respatllat, tornà a envestir... I l'amo en Joan, que era un bon homo, li va dir: “I tu també !” I se va haver acabat la discussió.
El batlle em comenta que al poble hi ha residents de més de vint nacionalitats diferents. Alguns paisans han ajudat a que això passàs. Com en Miquel Parrús. Se n'havia anat a Moldàvia, que ni déu sabia on era, ens recordava un país d'aquests on els Germans Marx hi col·loquen alguna dinastia de pel·lícula, però existeix, i també els moldaus, i les moldaves. En Miquel Parrús n'havia treta una, de moldava, d'un bordell de Palma, s'havia enamorat i s'hi havia casat i al cap d'uns mesos va ser hora de conèixer la seva família. Quan ho contava resumia molt i ho feia sincopadament: “L'excusat estava a vint passes a defora i se gelava la piula i el pixum”, “Eren tots gitanos, d'aquests que viuen de tocar s'acordió pels carrers”, “La germana de sa dona tenia la SIDA”, “Els vaig deixar mil euros i podran viure una temporada”, “Esper que no pensin en venir a viure aquí” i així... Me recordava a en Joan Carroixa que d'Haití havia duit una haitiana, esvelta, decidida i eixerida, de devuit anys i mig, que, quan fou aquí, li sortí flamenca i li fugia els vespres... “Joan havies d'haver duit a sa mare i no a la filla!” Li recomanaven els seus amics. Històries de fadrins vells malcasadors.
Mestre Antoni Cella-Blanca me recorda que ja ha passat la Conversió de Sant Pau: “Ja ho saps, Climent, en Saule, es gran enemic dels cristians que va caure des cavall, o el tomà Nostre-Senyor, i esdevingué un fervent defensor de sa fe que abans perseguia. S'havien de sembrar els alls, “alls Paus”, amb propietats curatives. Ja s'han de podar i trasplantar els rosers, entrecavar ses faves, sembrar es blat tresmesó i s'ordi tardà, passar ses primeres relles amb sos tractors.  Aprofita per tallar ses canyes en lluna vella que serviran per fer enfilar ses tomatigueres i ses mongeteres... No tot ha de ser mirar es mòbil per si hi ha uasaps!” Hi ha vida més enllà de les xarxes socials d'Internet, idò... vaig a fer un bon ram del llorer de son Manrè, per deixar-lo assecar i posar-lo als aguisats.  

 
Climent Picornell






General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

"Jardins d'altri" amb l'impossible i la carn de gallina. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Març, 2025 11:51


'Jardins d'altri' amb l'impossible i la carn de gallina.

Cerc d'aquí i d'allà les coses que m'han cridat l'atenció. Apuntades a un torcaboques d'un bar, a les notes del mòbil, onsevulla. Així es confegeixen els meus 'Jardins d'Altri'. 
Hi ha una col·lecció de cites que són filles d'aquella de Jean Cocteau que diu: “Ho varen aconseguir, perquè no sabien que era impossible”. En aquest sentit digué Francis Scott Fitzgerald: “Un hauria de ser capaç de veure que les coses coses no tenen remei i, malgrat tot, estar decidit a fer que siguin d'una altra manera”.
“Que 'la violència mai ha resolt res', és una frase pronunciada per covards i depredadors”. Això ho manifestava un assassí, Luigi Mangione, que feia poc havia matat a un alt directiu d'una companyia asseguradora mèdica. Però hi ha expressions indecents posades en boca de suposades persones influents. Com “Que cara está la carne de gallina!” que diuen que va dir el Rei Alfons XIII, l'any 1921, quan un empresari va pagar quatre milions de pessetes a Abd el-Krim per poder repatriar soldats presoners al Rif. Quina pocavergonyeria i quin menyspreu cap els seus súbdits que havien mort per les seves immenses errades i les dels seus generals.
No és comparable però, entre la ingenuïtat i el desastre està, el que diuen que va dir la Reina Maria Antonieta en demanar que volia aquella multitud que estava a punt d'assaltar el seu palau: “Que volen, pa?” “Idò que els n'hi donin!” Quan li digueren que no n'hi havia, entre emprenyada i aviciada digué: “Idò que mengin pastissos!”, “Qu'ils mangent de la brioche!”.
Susan Sontag a La bellesa i el doble estàndard de l'envelliment ja escrivia, el 1978: “La competència en la majoria d'activitats associades als homes, excepte en els esports, no decreixen amb l'edat. En canvi la feminitat s'associa a la passivitat, en no ser competitives, en ser amables. L'edat no millora aquestes qualitats”. Que bé ho descriu l'actriu Felicity Jones: “Crec que som més jo mateixa del que mai havia estat. Això és el que passa quan te fas major, que no tens temps per ser res més”. O no. Mirau el que deia Anna Magnani: “Quando diventerò vecchia non voglio sembrare giovane. Voglio sembrare più felice!”
“La vulgaritat del mal” era el títol d'un article d'Elvira Lindo, no tan contundent com l'expressió d'Hannah Arendt la banalitat del mal, tot i que Mauro Entrialgo que ha publicat ara Malismo, en el que manifesta que en un panorama com l'actual, ser dolent surt a compte. Han passat els Reis, servidor ja ha espatllat la jugueta, i com diu Louis MacNeice: “ Els temps dels regals se n'ha anat / Oh, al·lots que creixeu, oh, la neu que es fon...”. 
“Qui fuig de Déu, debades corr”, ho solia dir ma mare per significar la impossibilitat d'anar a un lloc on Déu no hi fos. “Deu no sé on és, però si existeix, a lo millor és Brassens. Tu cantes una cançó de Brassens i pareix que hi ha més llum”, diu Paco Ibáñez, que encara canta damunt els escenaris als seus vuitanta-anys. Ho provarem amb 'Pregària per ser enterrat a la platja de Seta', Brassens la fa acabar així, enterrat a la platja: “Vous envierez un peu l'eternel estivant / Qui fait du pédalo sur la vague en rêvant / Qui passe sa mort en vacances” ( Envejareu un poc l'etern estiuejant / Que va pedalejant damunt l'ona somiant / I passa sa mort de vacances). Amén

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Un nou estoïcisme? Climent Picornell

jcmllonja | 01 Març, 2025 11:48


Un nou estoïcisme?

Algú em demana: que és ser estoic? Perquè, me diu, ha vist el tema escrit recentment als diaris. L'estoïcisme fou un corrent de pensament aparegut a Grècia el segle IV a. C. Els estoics creien que per dur una vida correcta el primer que calia era pensar bé i actuar desapassionadament, amb serenitat, amb llibertat interior. No estar pendents ni dels béns materials ni de les opinions alienes. L'estoïcisme, li dic, no és només un intent d'entendre el món, sinó que també ens proposa com participar en la societat. La seva aplicació depèn sobretot de nosaltres mateixos, de la fortalesa de la voluntat i de la raó, que ens ajuden a construir la nostra identitat mitjançant la reflexió sobre les nostres decisions i desitjos. En el seu Enquiridió, Epictet, un dels filòsofs estoics més citats, deia: “No són els fets el que torba a les persones, sinó els seus judicis sobre els fets”. L'estoïcisme no tracta, de cap de les maneres, d'una invitació a la resignació, ni de reprimir les nostres emocions, com sovint s'entén. Els estoics ens conviden a actuar en el que podem i a no deixar-nos dur per la frustració o pel ressentiment.
He llegit dues reflexions sobre el retorn de l'estoïcisme, una d'Ignasi Aragay, director adjunt del diari Ara i autor de llibres com Anolecrab i Diccionari Montaigne. I l'altra de Jaime Rubio, redactor i columnista del diari El País i autor dels assajos ¿Está bien pegar a un nazi? i El gran libro del humor español. Els dos havien fet pegar un bot a l'estoïcisme fins a l'actualitat. Aragay, havia titulat l'article “Els consells d’Epictet a Elon Musk i Trump” i Rubio, al seu blog, ens recordava que “Sèneca no te compte a Instagram”. Ho deien perquè Trump, Musk i companyia no semblen gaire proclius a cap forma d’honestedat intel·lectual que els condueixi a un mínim grau d’humilitat. Menyspreen els qui no combreguen amb la seva visió d’un món on el que realment compta és fer-se ric al marge de qualsevol idea de bé públic. La seva és una suposada meritocràcia, gens estoica, ni ètica, diu Aragay. O Rubio, que opina que l'estoïcisme s'ha simplificat i banalitzat, fins a convertir-se en una espècie de guia d'autoajuda en xarxes socials per a influencers i emprenedors. És el que Iker Martínez, professor de Filosofia Antiga, defineix com “estoïcisme crossfiter”. Aquest pseudoestoïcisme es limita a presentar-se com una llista de consells per a l'èxit, que no és una cosa que tengui res a veure amb els estoics, als quals la fama i les riqueses els resultaven indiferents. 
Jorge Morla escriu sobre la recuperació d'Epictet: “va fundar una escola estoica, lluny de Roma, i des d'allà va influir en l'elit de la capital, que peregrinava a veure'l. Fins i tot, conten, l'emperador Adrià va acudir a conèixer-lo. Tothom quedava fascinat per aquell mestre, pobre i antic esclau, que ensenyava a alliberar-se del que no era important”. Epictet va ser recuperat pel cristianisme i el seu pensament va influir a Erasme de Rotterdam, a Sant Ignasi de Loiola, a Joan Lluís Vives a Montaigne i a Quevedo. Aquest darrer, seguint l’estoic, diu: “només el savi és ric i lliure; no és capaç d'injúria, ni pot ser vençut". És veritat, però, que  aquest estoïcisme actualitzat també s'ha simplificat i banalitzat, fins a convertir-se en una espècie de guia d'autoajuda i una llista de consells. En definitiva, això és el positiu i, negatiu, de les modes culturals: ajuden al fet que idees, autors i llibres arribin a més públic, però sempre amb un percentatge de gent que ens vol vendre fum.
Així i tot es publiquen nous llibres sobre aquesta escola filosòfica que recomana una vida d'autocontrol i fortalesa d'ànim. Lliçons d'estoïcisme, d'Antonio Cascón Daurat; Ser un estoic, de William Mulligan, youtuber en Everyday Stoic, un canal amb més de 400.000 subscriptors. Massimo Pigliucci conta que en publicar un article al 'The New York Times' sobre l'estoïcisme, es va convertir en un dels més llegits i compartits del periòdic. El mateix dia que el va publicar va rebre tres cridades d'editorials. Com ser un estoic, ja du una dotzena de traduccions i més de 300.000 exemplars venuts.


Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb