Climent Picornell

 

Jardins d'altri amb artistes, jueus, sapere aude i befa constant

 

Perdonin que ho esmenti de bell nou. Els 'Jardins d'Altri' sorgeixen arreplegant citacions i comentaris d'ací i d'allà que poden sorprendre. O no. Vegin sinó el que diu el pintor José Maria Sicília: “Vaig saber que seria artista quan els meus pares es varen conèixer, però no me'n record”. Quina enveja li fa a un servidor que encara no sap que vol ser en ser gran! M'he fet gran, sí, i he surat els meus fills, però, com opina Jordi Masó, pianista: “Em molesten els pares que diuen que són amics dels seus fills”. A mi també, era com dir, en la meva etapa de professor universitari que “jo era amic dels meus alumnes”, de cap manera! Cadascú que faci el seu paper! I de papers va. “És evident que el feminisme ha afectat positivament, però també ens ha obligat als homes a reconfigurar el nostre paper, i per tant hi ha una crisi d'identitat, la qual cosa em sembla sana, però també ens enfronta a circumstàncies d'insatisfacció més altes” (Juan Gómez Bárcenas).

Ja sé que està un poc manotejat, en Woody Allen aforista, però “El sexe és brut sempre que se faci bé”, està bé. I ja que som als jueus crítics amb ells mateixos, “Què és ésser jueu?” li varen demanar a George Steiner, i respongué: “Ésser jueu és llegir un llibre subratllant-lo amb un llapis perquè creus que en pots escriure un altre de millor”. Cit algun clàssic perquè d'ells deia Tocqueville: “Tenen qualitats especials que poden servir per a contrarestar els nostres defectes”. Idò això. No se ben bé perquè s'hi escau una cita de Flavi Arrià, del segle II, que va escriure en el seu Enchiridion, petit manual amb consells ètics estoics: “Quan vegis a algú plorar de pena, procura no deixar-te vèncer pel mal. Acompanya'l i, si és necessari, comparteix les seves lamentacions. Esforça't, de totes maneres, a no gemegar interiorment”. Qui gemega és un servidor escoltant la cançó: “Oiga doctor / devuelvame mi excitación / Llevo ya cinco meses sin una erección...” (Joaquin Sabina).

Ai! El pas del temps que ens capola el desig. “La insuportable velocitat del temps” titulava un article Leopoldo Padura. I rematava Ignasi Peyró: “A la vida comença prest a ser tard”. Tal vegada seria bo creure en la afirmació de Vicente Verdú a La muerte, el amor y la menta : “Lo mejor de lo mejor consistiría  /  en ser varios a lo largo de la vida.  /  Porque ser uno mismo es cretinismo”. Els poetes com a vidents. Reveladors del que els altres no veim: “El món fictici s'engronsa ran d'una revelació que mai arriba del tot” (James Wood). Enllaça molt bé amb el que deia el poeta Rimbaud: “No sé molt bé el que he vist, però ho he vist”. I de Rimbaud a Verlaine, perquè no? Visquen les traduccions ben fetes! Com la que ha fet de Verlaine, Jaume Galmés: “Quand, pour quelque médianoche, / Plein de dorures de brioche / On sort le pain” (Quan, per qualque gran sopada, / amb dolç regust d'ensaïmada, / el pa ha sortit).

“De vegades em pregunto si hauria d'envejar-los. Com són capaços d'una cosa així. Com poden estar tan segurs. Perquè els que odien han de sentir això: seguretat. Si es dubta de l'odi, no és possible odiar.”  (Carolin Emcke, Contra el odio, 2017). Davant això tornam a Kant qui a 1784 reprèn la frase imperativa “Sapere aude!” (Gosa pensar!) i hi afegia, “Has de tenir el valor de servir-te de la teva pròpia raó! La peresa i la covardia son la causa de que gran part dels essers humans es sentin a gust amb la seva submissió”. Per darrere un cantó, guaita ell: “Som addictes a allò que ens destrueix!” És Fiódor Dostoieski.

“No desitjam una cultura digna sinó una cultura indigna. A les dames respectuoses que les bombin. Als poetes que flirtegen amb el poder, oblit etern. Als assedegats de prestigi, llimacs a la boca. Als ordenadors i organitzadors, als contemporitzadors, als conformistes d'una nova cultureta descafeïnada, als enxufats o aspirants a enxufats d'organismes i institucions, befa constant" (Josep Albertí). Postil·la: “Si no arrisca, no és art, és disseny” (Ghada Amer).

Climent Picornell 

 

Dalt del Turó de novembre, amb barrumbades, porcs i llibertat

 

Escolt ploure amb força, des de dins el llit. I amb confiança, ara que en Rafel de Can Compó m'ha arreglat les goteres que tenia. La barrumbada és potent i els trons i els llamps col·laboren en fer-me sentir segur dins el meu llit, com quan era infant i, tapat amb el llençol, ningú em podia fer mal, el lleuger tel de roba de fil era per a mi una cuirassa indestructible. No com ara, exposat a mil perills sense la defensa de la innocència i amb la malura de la senectut convertida en la veritat de les coses.

Passeig cap a la raïa amb Montuïri i veig la guarda d'ovelles al gran pla de Meià, pasturant a les vint quarterades que comprà el senyor poc abans de morir i, a l'altra banda de la carretera, la guarda de porcs, encara menuts, negres, blancs i faixats que corren a lloure per la part més aturonada. Encara queda pagesia a una vila canviant com la nostra que s'assembla a les comunitats mestisses i globalitzades del segle XXI. Els musulmans del poble, quasi tots magrebins, solen comprar ovelles ja grans, no són del “cordero lechal”, ni de les costelletes de mè tendres. Se veu que el saben obrar de manera que no “xotegi” que diuen per aquí a l'olor particular que fa la carn de xot, com més vell, més. Així mateix per devers Binissalem bravegen dels seus fideus de veremar fets amb ovella vella o qualque cabra i tot. Sa veritat és que a mi, un dia en convidaren a menjar-ne, no vaig poder, ni amb totes ses especies del món, aconseguiren desdibuixar la bavarada d'ovella vella que m'envestí quan me posaren el plat davant!  Què hi farem? A mi no m'agrada es xot! I ja està dit!”

Baix del turó a veure si l'aigua, que encara cau, ha fet mal pel poble. I em ve al cap el poema de Joan Brossa: “Per dissimular les llàgrimes que li queien / galtes avall, va tancar el paraigua i va rebre  / la pluja a la cara.” Pas per la casa que fou de mestre Mateu Sagrera “es Palloler”, era conegut perquè a Palma sempre exhibia una gàbia de caderneres a damunt les Avingudes, al mercat pagès dels dissabtes, per vendre, naturalment. A ca seva tenia totes ses cadires ben iguals menys una, que no era germana de les altres, i ell sempre s'asseia en aquesta. Feu de pastor i solia dir: 'tenc més gelós es ca que sa guarda'.

Al cafè, n'Amador de Montasauva ens explica amb detalls exactes l'extermini dels indígenes a la Patagònia Argentina per l'exercit comandat, qui sap si descendent de mallorquins, pel general Roca. Ha plogut fang i ha deixat els cotxes fets un desastre. “ja ho havien pronosticat!” Efectivament ara hi ha hagut un canvi en la predicció del temps, la gent consulta el seu telèfon mòbil, farà sol o farà fred, “ho diu el mòbil”, abans era la televisió, ara ja la gent s'ha avesat a veure el viatge dels niguls ploguers en una aplicació d'Internet: “Mos volten. Sempre mos volten. Pareix que han de venir cap a noltros i...mos volten cap a Artà o de cap a sa Serra de Tramuntana”. Però allò del fang du la conversa cap a les màquines netejadores que hi ha a les benzineres, si una val 4, l'altra val 6, euros, sí a una els 'rodillos' de fer net es desbarataren i retxaren tot el cotxe de na Victòria Jordaneta, que té un conco viu que era franciscà i el destinaren a Nova York on aprengué l'anglès i després sortí i feu de professor, contava sempre, l'ex-franciscà, que el que més l'impressionà de la gran ciutat fou el gran nombre de gent sense casa que romania pels carrers de qualsevol manera. En Julià de can Parrec explica que ahir Madò Maciana de can Sardà, va telefonar a n'es Batle per dir-li que hi havia dos lladres a la paret del seu corral que dona al carreró de ca ses Monges: resultaren ser dos, que havien begut massa i provaven d'agafar dues magranes que guaitaven al carrer des del corral de madò Maciana.

Partesc per amunt, ja fosca virada, i al bar de la plaça vella tenen posada a la ràdio, fort, la cantant Rosalía: “Ja sé que he nascut per ser milionària, / com si plogués, llançant els bitllets enlaire”. No sé, tenc més afecte pel plorinyós Leonard Cohen quan canta allò de Like a bird on the wire... “Com un ocell en un filferro, / com un home gat en un cor de mitjanit, / he provat, a la meva manera, de ser lliure”. Ho hem provat quasi tots, a la nostra manera...'si ens han deixat', afegeix una veu interior. Sonen les dotze al vell rellotge del campanar de l'església.

Climent Picornell

 

 

Antivacunes i pseudociències diverses

Quan s'acosta el temps de menjar panellets em vaig a vacunar del grip i de la Covid i quan ho coment sempre sorgeixen els adoradors antivacunes i tota la seva xàtxera olorosa de pseudociències vàries que no fan sinó embullar i desinformar perillosament sobre la salut pública. La desinformació sobre les vacunes és una de les causes de l'enfonsament de les taxes de vacunació a nivells de fa dècades. Diversos estudis han demostrat que les mentides sobre les vacunes estan influint de manera decisiva en la reticència a vacunar-se.

Mirin, parlant de la COVID. “Tots els virus van generant còpies del seu genoma mentre infecten a altres organismes. En aquest procés es van produint petits canvis, mutacions genètiques en el genoma l'anàlisi del qual permet traçar com es transmet el virus entre persones. En investigar aquestes mutacions en el SARS-CoV-2, els científics han pogut establir el que es coneix com a ‘clústers’ filogenètics del coronavirus, diferents tipus o ‘branques’ del virus que expliquen el seu origen, evolució i difusió...” Això ho diu un web dels ministeris de Sanitat i de Ciència, coNprueba , que ofereix anàlisis científiques a nivell entenedor per a tothom i que els convit a visitar.

En canvi, això altre, m'ha arribat per Internet, una de tantes coses que és 'cola' dins el nostre mòbil o ordinador: “Envia el missatge a la major quantitat de persones possible: Els trossos de llimona en un tassó d'aigua calenta poden salvar-te per la resta de la teva vida, ho diu el professor Chen Horin, director general de l'Hospital Militar de Pequín. Les llimones calentes maten les cèl·lules canceroses!” Mare de Déu! El professor Chen Horin no existeix, com podien suposar, però qui ho anirà a cercar!

Em poden ben creure, les flors de Bach no fan cap efecte més enllà de l'efecte placebo, el Reiki inventat el 1922 pel budista Mikao Adai “guareix” amb la imposició de mans, la Magnetoteràpia aplica imants i altres collonades, la Iridologia defensa que l'iris revela la salut del pacient... La immensíssima part de tots aquests pseudo-remeis, ni estan publicats, ni se n'ha fet cap estudi científic, ni hi ha cap demostració fefaent més enllà del “m'han dit que un ha dit que li han dit que li ha anat molt bé”.

Tornem als anàlisis del web del Ministeri coNprueba. “La “Sanació espiritual activa és una tècnica no invasiva (no cruenta o traumàtica al no usar instruments que trenquen la pell o que penetren en el cos) que actua sobre el “cos energètic” de la persona per a generar efectes en el cos físic i restaurar la salut. Normalment el “guaridor” col·loca les mans damunt del pacient sense contacte físic, i utilitza el seu poder mental per a portar energia curativa als punts pròxims a la col·locació de mans. Conclusió final: La tècnica “sanació espiritual activa” no pot considerar-se terapèutica per a cap indicació clínica sobre la base de l'evidència trobada”.. I així, és fa l'anàlisi de l' eficàcia i seguretat del Zero Balancing, de la respiració conscient, del Tai-Chí, de la vacuoteràpia (Cupping o Teràpia amb ventoses), de la luminoteràpia en problemes de salut mental, de l'acupuntura en el dolor crònic no oncològic d'origen musculoesquéletic, de la musicoteràpia emprada per a reduir l'ansietat, de la dieta macrobiòtica, etc, etc.

Per a Carmen Bachiller les pseudociències enganxen perquè la Ciència a les aules no s'explica bé. A vegades els humans busquem l'efecte placebo quan no podem entendre algunes coses o quan no existeixen solucions. Necessitem creure-les. En un món de sobreinformació, accessible a través de la tecnologia, el camp està adobat per als falsos mites i les pseudociències. El mer desig de curar-se d'un càncer pot propiciar que recorreguem a teràpies alternatives buscant esperances, en lloc de recórrer a la teràpia tradicional que és més honesta i et diu si hi ha o no possibilitats. Cal fomentar l'escepticisme. Sol dir-se que el millor és que cadascú pensi el que vulgui i ja està. No és tan simple, entre el 15 i el 20% de la població creu en l'astrologia. El 30% en la sort, els fenòmens paranormals o les possibilitats de predir el futur i un 20% en remeiers o sanadors. Vegeu l'exemple de l'actor Peter Sellers que es va posar en mans d'un cirurgià psíquic - algú que se suposa que opera sense bisturí- o, fins i tot, Steve Jobs, d'Apple, una dels ments privilegiades del segle XX, que es va tractar de càncer per mètodes alternatius, amb fracàs.

Climent Picornell 

 

La classe mitjana i les eleccions als USA

Cada pic que hi ha eleccions als Estats Units d'Amèrica surt la pregunta: A qui ha votat la classe mitjana americana? Ara, a Kamala Harris o a Donald Trump? En la política nord-americana, "classe mitjana" no només significa un segment concret de la població, un grup demogràfic els vots del qual són necessaris per a l'èxit electoral. Segons A. O. Scott, representa un ideal, un principi moral, un conjunt de valors i interessos que no són particulars sinó universals. A la convenció demòcrata que va anomenar Harris aspirant a presidenta, la frase va aparèixer en tots els discursos, el d'un governador que és fill d'un multimilionari imperi hoteler, un actor fill i nét de magnats de Hollywood i una congressista que, un temps, va treballar de cambrera.

La meva estimada i de cada pic més inefable Viquipèdia (la Wikipedia en català) m'informa: “La classe mitjana és defineix per oposició als privilegiats i al baix proletariat. Està formada per aquelles persones d'ingressos regulars però que no són rics, que acostumen a tenir un treball assalariat. La seva aparició és relativament recent i és deu als avanços de la societat del benestar en el capitalisme. En les enquestes sociològiques, la majoria de persones és defineixen com de classe mitjana, independentment del seu nivell de renda”. Però malgrat que no existeix una definició exacta de la classe mitjana, hi ha un cert consens a l’hora de descriure-la, si més no a les economies avançades, com una part majoritària de la societat que comparteix uns valors determinats, que te una relativa estabilitat financera i que gaudeix d’una bona qualitat de vida, que espera traspassar a la seva descendència. També s’entén que la classe mitjana és capaç de viure de manera confortable, que pot incloure elements com tenir accés a un habitatge, gaudir d’oci, d’una bona atenció sanitària, d’un cert nivell educatiu o d’una jubilació decent o tenir prou capacitat per assumir despeses. inesperades. Ho diu CaixabankResearch. Per a l’OCDE a l’últim informe sobre desigualtat, que classifica com a classe mitjana les llars amb una renda entre el 75% i el 200% de la renda mitjana de la seva regió i any. Tenint en compte els diferents nivells d’ingressos mitjans, els ingressos d’una persona de classe mitjana a Espanya oscil·len entre els 7.750 i els 39.000 euros, amb una mitjana de 18.100 euros.

Els països amb una classe mitjana més àmplia exhibeixen nivells de confiança, d’inquietud política i de relacions socials més elevats. Per A. Leandre Ibar “la icònica imatge de l'Espanya del Seat 600 que prosperava i constituïa una nova classe social amb capacitat de consumir i l'ambició i possibilitat de licitar en l'ascensor social ha anat quedant antiga, sobretot, perquè la puixança i optimisme del moment han quedat superats per un temps econòmic molt menys vibrant”.

El declivi de la classe mitjana des de finals de la dècada dels 70 és un dels elements que explica l'evolució política, social i econòmica en bona part de les economies desenvolupades. Un bon exemple són els Estats Units, on l'any 2023 aproximadament un 50% de la població era de classe mitjana, mentre que el 1971 el 61% responia a aquesta definició, una tendència que és repeteix a les economies avançades, però a un ritme menys acusat. GADESO ens informava que un 43,3% de ciutadans considerats de classe mitjana de les Illes Balears és situa en el centre de l'espectre ideològic, en aquest percentatge cal afegir el 25,6% que és declara de centreesquerra i el 21,8% que es situa en el centredreta.

Tothom estima la classe mitjana."Mitjà" és una paraula complicada segons A. O. Scott. "Els nord-americans volen polítiques que donin a cada nord-americà l'oportunitat d'arribar a ser classe mitjana" digué el governador JB Pritzker d'Illinois. "Tenim l'oportunitat d'escollir una presidenta que sigui per a la classe mitjana perquè és de la classe mitjana", manifestà la diputada Alexandria Ocasio-Cortez.

Fa gairebé un segle, els sociòlegs Helen Merrell Lynd i Robert Staughton van anomenar el seu estudi clàssic del cor nord-americà "Middletown". "Tothom a Middletown corre absorbit per mantenir la seva feina o augmentar el seu salari, construir la seva casa, impulsar el seu club o església, educar els seus fills". La lleialtat a la classe mitjana no defineix però ni l'esquerra ni la dreta; transcendeix aquestes divisions. La classe mitjana moderna ara inclou els dos costats de la lluita de classes històrica.

Climent Picornell