Climent Picornell

 

Més sobre turistes i residents de Balears

Parlam sempre de turistes i residents com si fossin personatges homogenis. I no. Són diversos i actuen diferent davant el fenomen del turisme a les illes Balears. Hi ha criteris que permeten la segmentació dels turistes des del punt de vista de conformació d’estereotips: turistes aventurers, estiuejants, culturals, esportistes,  recreacionistes,  familiars, organitzats, independents, influenciables, vacacionistes, ecologistes-vida sana, amants del bullici...  A les Balears, els professors A. Garau i A. Serra, ja ho feren, així ens apareixien: “Els que no diferencien”;  “Hoooligans –Baixos preus”;  “Escapistes-Actius purs”;  “No sé perquè he vengut”;  “Familiars-Relax”;   “Sol i platja, festa, amics i un poc d’esport”; “Escapistes-Culturals”, “Sensibles al preus”;   “Naturalistes-Descobridors”... D’aquestes classificacions es dedueix que els beneficis més valorats són: escapar de la rutina diària, el sol i la platja i no fer res, així com tenir unes vacances tranquil.les. En quan als beneficis menys valorats:  visitar museus, llocs històrics i monumentals, audicions de concerts i visitar parcs. Es destaca la valoració especialment alta que es fa del 'benefici' anomenat “alcohol a preus barats”. Aquests fets ens serveixen per al disseny d’estratègies futures, ja que ens permeten conèixer  que els segments de baixa qualitat, són els que menys ingressos proporcionen, els que més molesten la col.lectivitat de residents, generant renous i afectant a altres segments de turistes, degradant la imatge del destí; són, també, els més vulnerables als vaivens cojunturals de l’economia i aquells que menys contribueixen a incrementar el benestar social i econòmic de la comunitat resident.

Això en quan als nostres visitants. I nosaltres? Els residents? L'acceptació del turisme per part de la societat receptora ja fou mesurat per un clàssic, el professor Doxey. Ens parla de cinc estadis pels quals es sol passar; la fase d'eufòria: les poblacions locals estan molt motivades, acullen amb alegria el turista i hi ha un sentiment mutu de satisfacció; la fase d'apatia: en tant que la indústria turística creix, la gent pren el turisme com quelcom pertanyent a la quotidianeïtat, una activitat per treure'n profit; la fase d'irritació: ocorre quan entren en acció  els fenòmens de saturació i la població local tota sola no es pot ocupar del turisme; la fase d'antagonisme: el malestar es generalitza, el turisme és el boc expiatori de tots els mals del creixement, i és rebutjat per una part de la població; la fase final: hi ha diversitat d'opinions, part de la població parla encara del paradís que ha perdut; d'altres intenten aprendre a viure dins un ecosistema que ja no tornarà a ésser el que fou.  

Hi ha també estudis que ens classifiquen, als residents, afinant més. Tenim els anomenats “Laissez faire, laissez passer”, per a aquesta franja de gent el turisme és un cosa meravellosa i no té, ni genera inconvenients. Els “pragmàtics possibilistes i resignats”, per aquests el turisme és molt bo, però es reconeix que té inconvenients i genera efectes no desitjats, tot i que es resignen donat els beneficis que ens aporta. Els “crítics moderats i racionals”, no veuen el turisme com una benedicció, però tampoc –diuen- no se li pot encolomar tots els mals que afecten la societat i el medi ambient de Balears. És el segment més nombrós. Els anomenats “Crítics radicals”, de la seva opció és desprèn la necessitat d’un canvi absolut de model, la disminució de turistes ja que l’excessiu nombre és el que provoca la major part dels problemes que patim. Els “indiferents” no s’interessen pel turisme. Els nivells més alts de crítica raonada als efectes negatius del turisme entre els residents de les Balears, vénen de les persones de major formació, de major preocupació pel medi ambient i pel patrimoni, de major sentiment d’integració i de la gent jove, aquests són els qui veuen més negatiu el desenvolupament del model turístic tradicional. Dada recent: el 51,9 % dels residents, l'any 2022, han contestat que estan d’acord o molt d’acord amb l’afirmació “Estic molt satisfet amb el turisme a les Illes Balears”, mentre que un 29,5 % no hi està d’acord o fins i tot molt en desacord. Ho diu la darrera enquesta feta per l'Agència d'Estratègia Turística de les Illes Balears. 

Climent Picornell 

 

“S'ARXIDUC” D'EN MENDIOLA

Neudorf. L'Altre arxiduc  de J. A. Mendiola és un llibre, un còmic, sobre S'Arxiduc Lluís Salvador. Està pensat per fer sentir les veus dels qui l'acompanyaren en el seu camí mallorquí, cap a la llegenda. S'Arxiduc n'és  el subjecte passiu. La recerca de les fonts que ha fet J.A. Mendiola és enorme i l'esforç per dibuixar les diferents situacions, paisatges i personatges, també. Malgrat tot, diu ell: “Tot és llegenda. Res no és ficció”. Ens fa l'ullet: “Tot el que dic i dibuix ho sé ben cert, però tampoc ho vull assegurar”. El lector farà la tria. 

Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena, (Florència,1847 -Brandys,1915), era arxiduc d'Àustria i príncep de Toscana amb el doble tractament d'altesa reial i imperial. Ha passat a la història com un intel·lectual que s'interessà per les ciències naturals, per l'etnografia i per les llengües. Va 'signar' seixanta-set llibres, entre ells Die Balearen... que fou la magna obra de recopilació de tots els sabers sobre les nostres illes, acompanyat d'unes  magnífiques ilustracions. Les Balears descrites per la paraula i la imatge va ser 'realitzat' per S'Arxiduc de 1867 fins a 1891, amb tot el seu seguici d'intel·lectuals i secretaris, seguint una metodologia pròpia, anomenada 'Tabulae Ludovicianae'.

Mendiola, però, ens informa: “Jo no sé si m’he llegit totes les coses que s’han escrit sobre ell però segur que almenys un 80% o un 90% i, llevat de petits detalls: tot és lloança a un personatge”. El llibre s'allunya de les versions edulcorades i hagiogràfiques. Són mirades a S'Arxiduc a través de la seva relació amb Catalina Homar, una de les amants, el darrer criat Joan Rullan, el secretari Antoni Vives, “l'apol·lini Vyborny”, el gondoler Spongia, el preceptor Sforza, el capità del Nixe, Joan Singala, Francisco Manuel de los Herreros, el seu home de confiança, Mateu Obrador o la mare de l'Arxiduc qui, com be es diu, “li va consentir tot i...molt més”. 

La gran duquessa Maria Antonietta, sa mare, el va tenir al Palazzo Pitti de Florència. Va ser feliç allà, fins que Garibaldi els va fer fugir. Aveciat per sa mare a la qual li demanava cent mil florins -una fortuna-per comprar un vaixell, el Nixe, “petit, molt petit, però amb tots els perfeccionaments marítims d'avui, amb un motor de cent cavalls i tres pals”. A Mendiola però el que realment li agrada és dibuixar: “dibuixar és com fer una pel·lícula, però més barat”, diu.

S'Arxiduc amb Eugenio Sforza, el preceptor per encàrrec de l'emperador, recorregueren mitja Europa fugint de la mort tràgica de Matilde, el seu primer amor...  Fins que es produí l'encontre amb la Serra de Tramuntana. Compra primer Miramar, comença a edificar el seu “petit imperi” (“La paròdia imperial d'un nin consentit que mai no va créixer”). Allà establirà el seu cau on mantendrà relacions i visites: de Joan Alcover al baró de Rotschild o l'emperadriu Elisabet. Poc a poc es converteix en un home “una mica deixat”, a qui li agradaven, però, les reverències. És molt interessant la manera com J. A. Mendiola fa xerrar els personatges a través de les seves fonts i, altres vegades, imaginant el que devien pensar. Fa dir a Antoni Vives, el seu secretari i hereu: “Tots tenim un preu i finalment jo vaig cobrar. Tot va ser per a mi i els meus descendents. O els nostres descendents. Mai no ho sabrem. Jo tampoc”. 

S'Arxiduc es va identificar a Francisco Manuel de los Herreros com el comte de Neudorf, es feia l'humil. Herreros fou el vertader coordinador de Die Balearen...  Mendiola posa en boca de Mateu Obrador “… era absolut, desmesurat, fregant la crueltat, es creia amo i senyor de la veritat absoluta.” Joan Singala, capità del vaixell Nixe: “em va contractar de capità però era ell al qui li agradava donar les ordres, un autèntic cretí, un sàtrapa que no tenia idea de res, quasi enfonsa el vaixell a Porto Maurizio”.

Mendiola no ha entés mai aquesta veneració mallorquina generalitzada. Irònic, diu: “Va ser el primer alemany que va adquirir terres a Mallorca”. No pretén desmitificar-lo, sinó més aviat «fer un retrat humà des del punt de vista dels seus beneficiaris i de les seves víctimes». Col·leccionava propietats, terres i també persones, sense importar si eren homes, dones o al·lotets.

Així, més enllà de la llegenda i de la seva faceta d'erudit, Mendiola intenta acostar-se a l'home que degué ser S’Arxiduc. Curiós, generós, brut, mesquí, promiscu, addicte als viatges, a la lectura, al dibuix, protector de la Serra de Tramuntana, seductor, gelós, aveciat, mentider... potser hi faltava aquest còmic per afegir aigua al banyat!

Climent Picornell  

 

Dalt del turó amb Battiato, brillantina, un 'sanchista' i en Proust

Les flors de les cama-roges guaiten per damunt els sembrats i les bardisses, el seu color de cel tènue se bada amb el sol i es clou amb l'ombra. Ha plogut a batzegades i l'olor de terra banyada i, sobretot, de rostoll humit s'ensenyoreix dels horabaixes de foravila. És temps d'albercocs i cireres, 'bona vianda', com diu el copeo, són agraïts els arbres que s'han salvat dels atacs dels cucots que després seran l'escarabat banyarriquer. Torn a ca nostra i pos a l' Spotify Torneremo ancora de Franco Battiato: 'Un suono discende da molto lontano...'

Passa un nebot de l'amo en Joan de so n'Amonda. Pel poble encara se'n parla de l'amo en Joan. Li digueren que si feia una mescla de llimona, aigua i sucre la se podria posar pel cap i faria més bona feina que la brillantina. Ho feu, s'ho empastissà i li queda bastant bé. Però, al cap d'unes hores, allò tornà rostit i pareixia que duia el cap encimentat, s'hagué de rentar amb sabó-fluix i aclarir-ho amb molt de vinagre. Maleint a qui li havia dit, només li sortia: “Aquest, amb lo que sap i amb lo que aprendrà, viurà fins que se morirà! Gran fill de la gran puta” diuen que deia.

Al cassino escoltava els meus contertulians i pensava com els he vist canviar amb el pas del temps. Em vengué al cap un personatge, al qual Manuel Vicent fa dir: “Tenc ganes de que, mort el dictador, arribin la llibertat i la democràcia per poder ser de dretes”. Això mateix pensava d'alguns dels integrants d'aquella taula del cafè del petit poble. De prompte, un es torna sanchista!  “Pedro Sánchez ha demostrat una capacitat política insospitada que va cobrar una altària impensada amb la rebuda per part de Biden a la Casa Blanca. El nostre primer president que parla anglès amb normalitat, recordeu que Rajoy només li va saber dir al president Obama, ho afirmen els qui ho sentiren: “The time is good”. A mi m'agrada en Pedro Sánchez, removent el PSOE més caspós, posant al seu lloc els mandarins assilvestrats de Felipe Gonzàlez o Alfonso Guerra. Té un discurs entenedor, una bona oratòria, i mossega allà on toca, ha fet equilibris amb les forces de govern per aprovar lleis i pressuposts. I, ha marejat tant la seva oposició, que es refereixen a ell com el “sanchisme”, com si ja fos tot un corrent polític al qual s'ha de vèncer”. Pens que si el sentien, al qui parla, convertit en socialista, als de ca seva els cabells se'ls hi posarien drets. Conten que els seus avantpassats tenien una tia vella tancada dins una soll per por de que fes hereus als altres nebots. Adesiara la sentien gemegar, ja te pots imaginar quina casta de gent era! I ara ell s'acabussava contra els dretanots dels seus contertulians!

Sortint de la perruqueria en Miquel Granyó me vol contar, fort i no et moguis, una experiència seva inexplicable. “Idò, que m'expropiaren un trosset, dins un bocí de dues quarterades que tenc anant a Sineu, perquè havien d'ampliar la via del tren. I ara el tren passa per dins lo que era meu i voldràs creure que ses cabres que tenc, dues dotzenes, quan passa, s'aturen... i el miren passar! I quan ha passat se tornen posar a pasturar. Quina cosa més curiosa, no ho trobes Climent?” Quan li dic que no ho trob raro, que els animalets també tenen la seva curiositat, com noltros, me diu: “No hem de perdre sa llet pasturant! Pensa que el Bonjesús va fer sants als apòstols!” M'ha fotut, perquè, com sempre, me surt allà on no hi plou, que hi farem...

És prest però m'han pegat ganes de tornar a ca nostra i enfil de cap al turó. Record el començament de À la recherche du temps perdu de Marcel Proust: “Longtemps, je mes suis couché de bonne heure”. 'Durant molt de temps m'he colgat de jorn'. Un servidor avui farà el mateix.

Climent Picornell