Climent Picornell

 

Jardins d'altri amb felicitat, trotskistes i Bob Dylan

Els meus Jardins són peces manllevades, sense permís i amb un cert esburbament.  A l'entrada del jardí de la finca del promotor musical Gay Mercader s'hi pot llegir un cartell: “Oblidat del ca, ves alerta amb l'amo!” M'ha recordat l'entranyable lletrero que deien que hi havia a Can Tomeu Penya: “Cuidado con el perro que no cree!”. Idò per començar i perquè sí: “Solo de lo negado canta el hombre, / solo de lo perdido, / solo de la añoranza, / siempre de lo mismo”. (Agustín García Calvo). John Stuart Mill ja escrivia el 1873: “Només són feliços els qui tenen la ment fixada en algun objectiu que no sigui la seva pròpia felicitat: en la felicitat dels demés, en la millora de la humanitat, fins i tot en algun art o afecció, els quals persegueixen no com un mitjà, sinó com un fi ideal en sí mateix. Així, quan proven de trobar una altra cosa, troben la felicitat pel camí”. A la molt coneguda exclamació de Walter Benjamin: “Qui no vulgui prendre partit, ha de callar!” hi podríem afegir allò que també digué de  “Ser feliç vol dir prendre consciència d'un mateix sense espantar-se”.

Al seu assaig La postliteratura, Alain Finkielkraut -no me fii gens dels intel·lectuals francesos, però...    - diu que estam vivint una dictadura del 'políticament correcte' que ens imposa els prejudicis del feminisme simplificat, l'antirracisme somnàmbul i un pensament calculat que encobreix la lletjor i la bellesa del món. “Oh! Quant ens feis odiar la igualtat, quan el seu imperi no te límits”. Devia ser trotskista de jove? Ja saben l'acudit: “Què és un trotskista? Un partit. Dos trotskistes? Un partit i un corrent. Tres trotskistes? Un partit, un corrent i una escissió”. Ja saben l'odi que els tenia l'estalinisme, Stalin, aquell que deia. “No confii en ningú. Ni en mi mateix”.

M'agrada llegir John Carlin els diumenges a La Vanguardia on fa poc dies comentava algunes característiques sobre les seves nombroses entrevistes amb personatges rellevants: “Maradona, fantàstic. Carisma que li sortia pels porus, demagog entranyable i (amb mi) mentider”. Jordan, el millor jugador de basquet del món, a la pregunta: “Hi ha algú a qui respecta?”, la resposta: “Ummmm... interessant pregunta mai se m'havia ocorregut pensar en això”. Repel·lent. Boris Johnson: Ego famolenc i el pallasso més erudit del món. Clinton: brillant i ho sabia. Enamorat de sí mateix, de la seva intel·ligència i del seu encant”. Clint Eastwood: sec, irònic, com un esperaria. Em va dir que ser director de cine era com ser fuster. Un, ajunta escenes; l'altre trossos de fusta”. I així..

Hi podríem afegir Camilo J. Cela al qui he sentit desacreditar perquè el 1938 s'oferí com a delator al 'bàndol nacional' durant la Guerra Civil, de totes les maneres ens recorda Adolfo Sotelo que  : “A qui va guardà 100.000 cartes seves i dels seus destinataris no se'l pot reduir tan fàcilment”. Però la feina d'escriptor té alguna cosa de delator. “Quan et dediques a escriure el teu treball consisteix en anar a les cases dels altres i escoltar darrera les portes” (Jane Smiley).

Conta Maricel Chavarria sobre la crisi definitiva de The Beatles: “La dissolució dels de Liverpool només té un culpable: l'entusiasme de Paul McCartney, el seu ímpetu compositiu, la seva exigència de qualitat i un perfeccionisme que feia sortir de polleguera a tots els altres, excepte a George Martin, el productor. Paul se creia amb el dret de exigir-los feina i una millor actitud, però els altres eren ja estrelles peresoses”. I ja que som amb la música me prepar per anar a veure Bob Dylan al Liceu de Barcelona, és com un adéu, a aquest atleta de la música que als 82 anys encara rutlla pels escenaris. Trob a Twitter una definició dels seus darrers concerts: “No diu ni hola, es col·loca al fons de l'escenari, canta mussitant, destrossa els seus clàssics perque ningú no conegui quina cançó és i se'n va sense dir adéu. Preu: des de 85 euros”.

Acabam. Voleu demostrar estima idò “El major acte d'amor és ficar-se junts dins una hipoteca” (Marta Jiménez Serrano). 

Climent Picornell

 

 

 De Palma dels protagonistes a Ciutat de figurants

Passeig per Palma ja plena de gent en el mes de maig. En els mesos més estrictes de la pandèmia del Covid les ciutats van ser reduïdes a quasi no res. El bullici de Ciutat va quedar confinat entre les quatre parets de ca nostra, amb una sola escletxa per a les feines, l'educació, la cultura, les relacions: Internet.  La xarxes van servir per contrarestar  el silenci i la solitud de les ciutats que ara es rearmen i que, malgrat tot, i més amb l'aparició de la Intel·ligència Artificial fa que ens demanem quina és la relació correcta entre les persones i el què vehiculen els ordinadors, les tabletes o el telèfons mòbils.

'La Ciutat és un llibre', diuen que deia Víctor Hugo. Me trob amb l'afirmació de que “La meva casa és un llibre” en boca de Mey Zamora qui destaca com la llar es va erigint en un personatge més de molts relats recents. Els espais de convivència, la vida domèstica i privada ocupen un lloc prominent en un ventall d'escriptors. I aquí cal citar a Xavier de Maistre (1763-1852) qui escrigué els seu famós Viatge entorn d'una habitació, com a resultat de l'arrest domiciliari a Torí durant quaranta dos dies com a conseqüència d'un “duel” per un affaire amorós.

Duel? En l'amor és millor durar o cremar-se? Ja m'entenen, allò de la passió o la companyia. No seria millor cremar-se sense perseguir inútilment la il·lusió de durar? Durar i cremar-se s'autoexclouen: si una amor és apassionat no dura i si dura no crema... ho dic jo i ho diuen, per exemple, Barthes o Massimo Racalti. En canvi Carrie Jenkins al seu llibre Amor trist diu que el va titular així perquè la fascinà la suposició de que l'amor sempre te a veure amb la felicitat o en quelcom devastador, sembla com si només coneguéssim dues històries d'amor: el conte de fades i la tragèdia. Aquest dos relats tan polaritzats deixen fora l'immens espectre de experiències complicades i plenes de matisos que constitueixen la nostra vida i els nostres amors en la realitat.

Assegut al banc de la plaça de Cort em crida l'atenció un titular: La ciutat dels necròfils, d'un article de Josep Martí Blanc, “els qui abans érem els protagonistes son forçats a sortir de l'escenari en favor d'un major nombre de figurants. Desapareix la voluntat d'arrelar-se i amb ella el compromís de fer ciutat en el sentit més clàssic. La substitueix el desig de gaudir de la taula quan ja està posada. Està per arribar el dia en que aqueixa fruïció pugui assimilar-se a la necrofília. S'estarà gaudint d'un mort. Perquè sense els actors principals no hi ha vida possible, només experiències. Una pluja que no banya”. Imagina Martí Blanch la ciutat com un gran escenari en el qual es representa una obra en la que els protagonistes, principals i secundaris, han hagut de cedir els papers als figurants. La ciutat com un gran parc temàtic on els turistes, els nòmades digitals, els especuladors dels fons immobiliaris, les grans fortunes i... residuals, vostès i jo, que per herència o per voluntat encara, tossudament, volem pertànyer a la Palma que ja no existeix.

Som a la Fira del Llibre, que es fa al Born, signant exemplars del meu darrer llibre. De prompte s'atura una padrina amb els seus tres néts i els diu: “Mirau!  Veis aquesta gent! A això els diuen escriptors!” Un altre pic fent d'animal de zoològic com una espècie en extinció (Normalment faig de mallorquí). Com diu Pere Antoni Pons: “El que defineix la mallorquinitat és una manca estructural d'autoestima”. Si hi afegim la meva definició de que “Els mallorquins som un poble sense entusiasme”, ja hem begut oli! Podem preparar les pastilletes. Però hem de mirar quines. Hi ha un moment molt concret de la vida en que el trobar una marca d'antidepressius que no afectin la libido resulta crucial. Aquesta és una de les converses que tenen el tres amics a la sèrie Fleishman en dificultats, els quaranta anys d'un neuròtic, home, heterosexual, jueu i novaiorquès, i no és un alter ego de Woody Allen. Podria assemblar-se més a un servidor fent de flâneur pels carrers de Palma, lleig, gras i malsofrit.

Climent Picornell

 

Dalt del turó amb carxofes, cireres... i un homoniqueu.

Necessit llimones i la llimonera de Son Manrè du més llimones que fulles. Ja que hi som vaig a fer un viatge de carxofes sembrades a una vorera per mon pare ja fa anys. El temps de carxofes té un caire especial, com el temps de cireres (recordau la melodia popularitzada per Charles Trenent i Yves Montand? El temps de cireres la cantaven els comunards de la Comuna de París, és una cançò de l'esquerra francesa: “Quand nous chanterons les temps de cerisses / sifflera bien mieux le merle moqueur. / Mais il est bien court le temps de cerisses...”). No cal dir que de totes les carxofes les carxofes negres o morades se'n duen la palma, de març fins a finals de maig és la planta una bona productora i el gust no te comparança amb les altres. Dels poders afrodisíacs que li atribuïen grecs i romans, o durant l'edat mitjana que creien que si les al·lotes en prenien tenien pensaments impropis; conta Horaci que la bella Cynara estesa nua a la platja de Cynaros va ser seduïda per Zeus que després s'oblidà d'ella i pretenent fugir de l'Olimp va ser castigada a ser una flor plena de pues. Els àrabs li digueren al-jarshuf (pal d'espines) qui sap si foren ells que introduïren la varietat negre o si prové de la Provença. Amb un llit de tomàtiga de ramellet rallada i trempada a damunt, les carxofes crues tallades fines i cobert tot d'un bon formatge maonès, són extraordinàries.

De tornada veig al sen Remillo amb un moix damunt les cames. “Sanaren el meu moix i va canviar es miolar. I jo no hi estava avesat, me pareixia un altre, ara ja el conec”. Me parla de na Marieta, la seva dona, ja morta: “Nina” li deia a la nostra filla “no sé lo que tenc, però jo ja no som jo”. “Jo ja no som jo”, pens que és una manera evident de detectar-se un mateix que pateix  Alzheimer. Madò Maria Llesta era quinta de la meva tia Apol·lònia que se va tirar dins un pou, amb la mala, o bona, sort de que quasi no hi havia aigua. Se va copejar una mica i el meu cosí, el pintor, hi va baixar fermat amb una corda i, no sé com, la tragué d'allà baix. No ho tornà a provar, morí vella.

“Ai Climent”, me diu en Jordi Curro, “Quan sent l'Espanya 'vaciada', pens que noltros, a ulls de Madrid, no se'n temen que som la 'España desbordada', foravila ple de casetes, forans que arriben a fer feina a la construcció, a fer de pagesos, a cuidar els nostres vells, a fer net a les nostres cases, estrangers i ciutadans que compren cases al poble o es fan xalets a les foranes del poble. Ja no som aquell poble de betlemet i no cal mirar tan prim, no fos cosa no hi vegem! Però és així!”

Me mir, de tornada del bocí, ple de fang i amb roba vella i record ma mare que quan me veia així me deia: “no provis de baixar al poble d'aquesta 'suerte' o t'envergaré una mansiula!” Ara que no la tenc, l'enyor i ...no ho agafin com una Captatio benevolentiae per predisposar-los a favor meu, de cap manera, és així i no és cap recurs oratori o literari. Me n'he temut que en general, i també al meu petit poble, el narcisisme està en creixement, com l'obesitat, provocant que els egos siguin cada pic més grassos. Servidor, un home acoquinat, empegueïdor, lleig i trist, mai ha sabut on era el lloc adequat entre una sana autoestima i un pervers narcisisme. Com un ciclotímic he pegat d'una banda a una altra i, refugiant-me en mi mateix, he tornat un home malsofrit i sull. L'amor propi, la valoració positiva d'un mateix, tan necessària per no acabar prenent antidepressius a kilos, ja sigui per estar satisfet del treball que un fa o de l'apariència corporal que un té, mai ha estat de la meva part, és ver que el narcisista té una excessiva complaença amb ell mateix, tanta que, a vegades, mira de destruir els altres. Servidor no passa de ser una animeta, un 'homoniqueu' en la categoria que establia un bon amic.

Climent Picornell

 

 

Reflexió post-turística

A les illes Balears els booms turístics, des dels anys seixanta ençà i sense una planificació coherent, han provocat efectes econòmics, socials i ambientals, resultat de l'ocupació intensiva del territori que comporta la instal·lació dels serveis i equipaments turístics. El turisme, és cert, millora l’ocupació i té efectes econòmics multiplicadors. Sòcioculturalment, pot reduir barreres lingüístiques, racials, polítiques i religioses. Però, a més, pot causar inflació, afavorir la fuga de capitals, pot ser estacional i contribuir a l’atur, generar desenvolupaments econòmics desequilibrats, pot portar dependència de l’exterior, destruir recursos. També pot contribuir a generar contaminació social,  fer que la cultura o l’art esdevinguin mers béns de consum o fomentar la inseguretat, en definitiva, crear conflictes amb la societat visitada. No cal contemplar el turisme com generador unidireccional de canvis, té efectes positius i negatius.

Els impactes socioculturals del turisme afecten les formes de vida dels residents, sistemes de valors, relacions familiars, estils de vida col·lectius, conducta moral i política, expressions creatives modernes i tradicionals. Els residents, però, no constitueixen un grup homogeni i la seva reacció davant el turisme pot ser variada.

S’interpreta que  el turisme de masses modern no provoca relacions de coneixença mútua, o les provoca molt mediatitzades, transitòries i de nivell molt superficial. Com més es desenvolupa el flux turístic i com més creixen les àrees de serveis turístics, més disminueixen els "vertaders" contactes entre aquests i els receptors o es fan més superficials. A més de les places dels hotels de vora mar, les més de cent-mil places per a turistes residencials espergides per tots els municipis escampen tot això com una bassa d’oli.  Aquests impactes negatius tenen tendència a acceptar-se com a causa de modernització i desenvolupament, al mateix temps que es succeeixen els plans d’ordenació urbanística i turística que volen mitigar-los, amb l’horitzó del que s’anomena,  sense explicar molt bé que és, “sostenibilitat turística”.

S’ha de dir que el sentiment de saturació que els turistes hotelers han exercit, augmentat pels lloguers de cases vacacionals a la ruralia i els pisos turístics a les ciutats –Palma ja és com un mega parc temàtic per als creueristes que ens visiten-, s’ha vist també catalitzat per la presència important de residents estrangers. Això ha pressionat els territoris protegits i els espais interiors, considerats com espais refugi pels indígenes i ha activat els llums d’alerta del desbordament de les capacitats de càrrega. Sociòlegs, antropòlegs o etnòlegs quan analitzen el turisme són acusats de fer valoracions massa sentimentals. “Efectes secundaris o col·laterals, inevitables per sortir de la pobresa...” diuen alguns hotelers. Ho manifestaven cruament en temps de l’ecotaxa. Però ja a tots els manuals de turisme s’hi analitzen, també, els impactes negatius: és viàtic d’activitats no desitjades o d'actituds servils de la població receptora. Hi apareixen també: la banalització dels productes d’artesania o la pèrdua del sentit cultural, si la cultura local és usada com a entreteniment dels turistes. El turista, intrèpid, no coneix molt bé on és el punt de respecte cap a la cultura dels altres.

Sostè Antoni Pizà que la Mallorca “paradís de l’amor” de la propaganda turística, la del pas del “tittirurirurit cuac-cuac-cuac” a la del She loves you, yeah, yeah, yeah! dels Beatles, versionada per qualsevol grup mallorquí a la terrassa d’un hotel, un estiu dels anys seixanta, són exponents d’un fenomen que va fer de passadís per on arribaren els primers bikinis, els picadors i els brusquers (versió casolana dels rebels sense causa nord-americans),  a més de les drogues recreatives, una certa acceptació de l’homosexualitat, les relacions prematrimonials, el divorci, l’avortament, els cabells llargs, l’ús del tabac entre les dones, la minifalda, els calçons de campana, els valors socials i polítics progressistes, l’amor lliure, etc. Qui sap si no foren massa coses a l’hora per entendre correctament com han arribat a ser el que són avui les illes Balears.

Climent Picornell