Jardins d'altri amb pedres, Picasso, enmerdament i romaní. Climent Picornell
jcmllonja | 03 Juny, 2023 10:59
Jardins d'altri amb pedres, Picasso, enmerdament i romaní
Saben, els Jardins d'altri són peces confegides i manllevades d'ací i d'allà. Com aquesta d' Eudald Carbonell, arqueòleg, co-director d'Atapuerca: “És veritat que les pedres parlen... però se'ls ha de donar conversa”. Les pedres, i el formigó? “Hi ha murs que s'aixequen amb formigó, però també amb por” ens diu D. Levy. Tot i que com saben “La por és una projecció irracional d'un escenari negatiu futur” (B. Piccard).
Bé, això per començar aquest petit món de les citacions i dels aforismes, un món on sempre toca citar a Einstein, però vaja... de tan en quan no fa mal: “La follia és fer sempre el mateix i esperar resultats diferents”. Un poc foll sí que hi estava el gran Picasso, molt ben definit per John Richardson: “Picasso era una paradoxa. Diguis el que diguis d'ell, el contrari també és cert!”. Paradoxa? Oxímoron? Recorrerem a la cita d'autoritat, la del Superagent 86, interpretat per Don Adams, amb guió de Mel Brooks i Buck Henry, qui: “Havia vist enemics desfressats d'home invisible!”
No deixa de tenir gràcia, també, Joan Planellas -arquebisbe de Tarragona- quan, al vist i plau que han donat alguns estats nordamericans a convertir els cadàvers humans en fertilitzants, comenta que “Recorda que ets pols, i en pols et convertiràs” ara s'haurà de redefinir en “Recorda que ets matèria orgànica i et convertiràs en adob per a la vida vegetal”. És adient, en aquest punt, fer venir la meva mitomania i, perquè no dir-ho: el meu sobrepès, que m'ha conduit fins al llibre “L'art d'estar bé” escrit per l'actriu Gwyneth Paltrow, devota del dejuni intermitent; ella berena d'un cafè, dina d'un brou i sopa molt prest, d'unes verduretes bullides. No sé si a ella li funciona per lo d'intermitent o per lo poc que menja. Dubte existencial, no ho troben?
Conta Enric González la rocambolesca -i certa- migració de l'extrema esquerra francesa després del Maig del 68. Així com els estudiants de dretes reapareixen com a ministres de Sarkozy, els d'esquerres migren massivament a la psicoanàlisi, versió lacaniana, reconvertida en “teoria revolucionària”. El poder quan se'n tem d'això rega abundosament amb subvencions aquesta línia de pensament, la qual cosa fa dir a Sunhil Khilnani “el Govern va pagar, per així mantenir els marxistes radicals preocupats pel seu inconscient”.
Iñigo Errejón, polític: “Els rics es creuen que el món és un supermercat”.
No cal oblidar que Aristòtil i Voltaire defensaven l'esclavitud com una cosa perfectament moral. Què és una ucronia? Bé i què? Era així! Era la forma d'Estat d'aquells temps. Ara, com be diu, Lea Ypi, politòloga: “No crec que les democràcies liberals ara siguin democràtiques ni liberals” i el filòsof Evgeny Morozov rebla el clau: “Ni és artificial, ni és intel·ligent”, diu tot referint-se a la Intel·ligència Artificial. Més enllà del perill de catalogar les dites com a tautologies simples, hi ha més veritat de la que ens pensem en les seves afirmacions.
Tot plegat un procés complicat. I parlant de processos. Saben vostès que és el “procés d'enmerdament”? Idò a través de la ciberpsicològa Linda Kaye que ha observat que les xarxes socials han evolucionat per augmentar la captació de l'atenció dels usuaris i el seu “enganche”, per mostrar-los anuncis i... que comprin. Cory Doctorov va batiar aquest procés com “enmerdament”, la plataforma retén els usuaris, i comença a potenciar els continguts pagats; una cosa així com: deixau de parlar entre vosaltres -l'origen de quasi totes les xarxes socials- i començau a comprar coses! I, per acabar amb bon gust o... amb bon aroma, sabien que el gran violoncel·lista Mstislav Rostropovich confessava el seu petit secret? Duia sempre en un butxacó de la seva jaqueta una branqueta de romaní i abans de tocar es girava una mica i olorava intensament el seu aroma. La qual cosa em recorda l'entrenador de futbol Vicente del Bosque quan motivava els seus homes: “L'emoció està en el centre de l'èxit, s'ha de fugir dels individus apàtics”. Per tant, no s'acostin molt a un servidor de vostès.
Climent Picornell
Converses per Palma amb Bukowski, nostàlgia i banyes. Climent Picornell
jcmllonja | 03 Juny, 2023 10:57
Converses per Palma amb Bukowski, nostàlgia i banyes
A un mostrador d'una botiga de roba del Pas d'en Quint hi llegesc una cita d'en Bukowski sobre el què és l'estil. O són massa intel·lectuals o... han de traspassar el negoci perquè no venen res de res. En Charles Bukowski, no me'n faltava d'altre! I al Pas d'en Quint! Vos regal la traducció d'un trosset del poema Style is the answer to everything... (L'estil és la resposta a tot): “...Obrir una llauna de sardines pot ser un art / No molts tenen estil, no molts poden mantenir l'estil / He vist cans amb més estil que homes. / Encara que no molts de cans tenen estil. / Els moixos en tenen en abundància. / Quan Hemingway va posar el seu cervell / a la paret amb una escopeta, això era estil...”
“I que no es va suïcidar aquest poeta?” Demana en Carles. “No! Va morir de leucèmia als setanta-tres anys a Califòrnia, diuen que les seves restes les enterraren monjos budistes. Saps que va voler posar a la seva làpida funerària? Idò “Dont try” (No ho provis)”. “I parlant de suïcidis, me contaren que en Toni Caspare ho va voler provar, però la corda va ser massa llarga i tocava amb ses puntetes dels peus enterra, i quan se va veure allà d'aquella 'suerte', va decidir que no i que no ho tornaria a provar pus”.
“Sou uns nostàlgics?” Assevera en Julià. “No, nostàlgic no, però m'enyor”. Dic. “Com quedam: nostàlgia o enyorament? La nostàlgia és seductora i mentidera”. Intervé taxatiu en Joan: “I jo hi afegiria que la nostàlgia causa els mateixos estralls que una dona seductora i mentidera quan et diu que t'abandona”. “Jo no hi arrib a aquesta disquisició”, es n'Alexandre qui parla, “però jo vos diré de que m'enyor: de quan enravenava! I ara he tornat tan vell que per enravenar he de menester dos jocs de politges... i així i tot me queda blana com una llangonissa, saps que te vull dir?”
“I no podríem tornar enrere”, diu en Robert, “una altra vegada als 'gloriosos quaranta' -com va dir Jean Fourastié- a l'Europa del segle XX, als anys que van del final de la segona guerra mundial fins a la crisi del petroli de 1973. Un tram d'enorme progrés econòmic, la victòria total del capitalisme, es va augmentar com mai ho havia fet el nivell de vida, plena ocupació, la gent es comprava el seus piset, geleres elèctriques, televisors...” “Estaria bé, no com ara. Jo me sent tot sol moltes vegades”. “¿Sabíeu que al Regne Unit ja el 2018 crearen un ministeri de la soledat, com ho feren al Japó el 2021?” “Idò trob que aquí es fa ben necessari ! Però pensau en la dita d' Epictet: “Per ser lliure només hi ha un camí: el menyspreu de les coses que no depenen de nosaltres”. “Ni politges, ni ministeris de soledat. A un acudit de El Roto hi vaig llegir: “L'autèntica soledat és no tenir ningú a qui odiar”.
“Tu que has vist aquest escrit d'en Bukowski que en penses d'aquest altre?” Senyala en Jordi la paret de l'església de sant Nicolau, un poca solta hi ha escrit: “Independència!!”. “Mira jo crec”, és en Tomeu qui parla “i sé que molts de voltros no hi estau d'acord, que com me deia en Jordi Llovet: “Arriba un moment en que, en aquests tipus de processos d'inflació patriòtica mal gestionada, la identitat s'agermana amb la idiotesa”. “No ja el fet de demanar la independència” afegeix “sinó la demanda del retorn a lo nostro. Això de lo nostro, que és lo nostro? Quina és la clau identitària que gestiona lo nostro? Lo nostro i no lo dels altres?” “Ja hi som! Queim sempre a la parada de les cebes, ja hi tornam esser! Sabeu què? Com va dir Joyce: “Ja que no poden canviar de país, canviem de tema”. Idò canviem de tema. Me vaig topar amb en Jaume Franc i me va dir que sa dona li posava banyes però que a ell li era ben igual, com que no enravenava així tenia el llit calent”. “Banyes? Sabeu que me va dir en Jordi Despull, aquell que estudiava amb noltros que era de per devers Campos, idò me diu: Sempre m'he dedicat al negoci de les banyes, abans tenia bous i vaques, ara tenc una granja de caragols!” Tot entretén.
Climent Picornell
Setmana, de sis dies. Climent Picornell
jcmllonja | 03 Juny, 2023 10:54
Setmana, de sis dies
1.- M'assec devora el bust de Pius XII que mon pare va fer esculpir a l'escultor Francesc Salvà i em ve la imatge del Papa Francesc que fa poc ha fet deu anys que governa l'església catòlica. A part de les tres encícliques que ha fet publicar (Lumen fidei, Laudato Si i Fratelli tutti) pens que la idea que en queda d'ell és la preocupació pels grups de pobres, refugiats, indigents... i el seu accent ecoètic explicat a Laudato Si, la crida a una reconversió dels nostres hàbits vitals, de producció i de consum això sí, com a bon cristià, per a protegir la mare Terra que ha estat fruit de la Creació. Tot ajuda si tothom rema en aquest sentit. Se va posar Francesc i era jesuïta, alerta amb aquest!
2.- Ha passat Sant Jordi. Servidor va anar a signar el seu llibre per algunes paradetes de Ciutat, amb bon sol, bones vendes i moltes roses vermelles. Els traduesc un tros del text de Jesús Aguado, El Kamasutra del llenguatge: “Els llibres abracen, s'obrin, aletegen ( com aucells, papallones, libèl·lules), pol·linitzen, corregeixen la miopia del pensament, s'ofereixen com a taules per a nàufrags o com a llanternes per a fugitius, recorren cicatrius, fan l'amor, es transformen en moixos i vampirs, boten a la corda. Els llibres són cucs de seda o escales interiors, es juguen la vida per un adjectiu, provoquen estats d'alarma...”
3.- Llegesc que la denominada manosfera, l'espai virtual on proliferen els discursos misògins -alguns fets per dones- guanya vitalitat, visibilitat i terreny. L'anulació de la famosa sentència Roe contra Wade als Estats Units ha fet entrar en una nova fase la resposta patriarcalista. Ja no es tracta de frenar el feminisme sinó de recuperar la iniciativa per part de grups de votants, tan demòcrates com republicans. Cristina Fallaràs, a Ahora contamos nosotras, ja ens anuncia que la manosfera ha aterrat amb contundència a les xarxes socials dels nostre país, de forma agressiva, desacreditant i criminalitzant el feminisme, imposant un nou discurs en defensa del masclisme tradicional.
4.- Quan ens demanen alguna cosa de viva veu en una conversa ens torbam 0'2 segons en respondre. Ho conta N. J. Enfield a How we talk. Per això esperam que passi el mateix quan enviam un missatge des del nostre telefon, ja sigui en WhatsApp o en Telegram. I això no sol passar. Perquè? Segons S. Turkle la comunicació escrita ara es dissenyada com una forma de conversa real i no ho és. En les xarxes socials “L'altre” sempre és un misteri. Amb cents de e-mails sense llegir i desenes de whatsapps sense contestar, ja està més que anestesiat quan reb el teu missatge. Ho conta a un llibre que ha titulat Alone togheter, Tots sols junts o Junts tot sols, tan se val!
5.- Mirin quina paradoxa que els qui defensaven energies alternatives ara veuen amb temor la proliferació de milers de parcs solars en territoris rurals. Una transformació del paisatges sense precedents ens espera, i no hi hagut temps per assimilar-ho. La incompatibilitat dels parcs solars amb el turisme és manifesta, el turista cerca la singularitat del paisatge. Jaume Franquesa al seu darrer llibre (Molinos y gigantes, Errata Naturae) creu que la ruralia de Catalunya, no se si també la d'aquí, té aquesta sensació d'abandonament que precedeix a l'aterratge de les renovables, sempre toca als mateixos, la sensació de que es cerquen les zones buidades, de que creix la distància entre el camp i la ciutat.
6.- Faig les maletes per anar a veure l'exposició de Lucien Freud a Madrid. I ja que som allà aniré al teatre a veure “Don Ramón Maria del Valle-Inclán” de Xavier Albertí. Em vaig fer especialista en Valle-Inclán quan estudiava a la Universitat de Barcelona i feia estudis per encàrrec... d'altres estudiants. Sempre em va caure bé D. Ramón, encara que el seu amic Corpus Barga digués que l'obra de Valle-Inclán era literatura dolenta ben feta. Recordin la seva imatge peculiar, deia Gómez de la Serna que Valle ja va néixer amb barba, fou l'astorament dels altres nins. Els deix amb un poema del seu llibre La pipa de Kif: “Como un asesino / Grazna el bombardino / Sacando la nuez, / Y el clarín se irrita / Y se despepita su lengua soez. / El señor Serapio / Reparte el morapio / Con esplendidez”.
Climent Picornell
El full en blanc, la soledat de l'escriptor i altres facècies. Climent Picornell
jcmllonja | 03 Juny, 2023 10:52
El full en blanc, la soledat de l'escriptor i altres facècies
La soledat de l'escriptor és un tema que ha estat explorat en la literatura i en la vida real al llarg de la història. L'escriptura és una activitat solitària per naturalesa, ja que requereix de concentració i reflexió profunda. Molts escriptors es troben que necessiten aïllar-se de distraccions externes per poder concentrar-se en el seu treball. L'escriptura pot ser un procés emocionalment desafiant. Els escriptors sovint s'enfronten a la seva pròpia autocrítica i dubten sobre el seu treball, el que pot generar sentiments de soledat i aïllament. Pots preguntar-te si el teu treball és el suficientment bo, si serà apreciat pels altres o si val la pena l'esforç que hi estàs dedicant. L'escriptura és una activitat altament personal i subjectiva. Això pot resultar en una sensació de soledat, ja que l'escriptor pot sentir que el seu món interior és inaccessible per als altres. Els escriptors a vegades se submergeixen en mons de ficció o exploren el seu món interior a la recerca d'inspiració. La soledat de l'escriptor pot ser un desafiament, però també pot ser una font d'inspiració i creixement creatiu. En definitiva: escriure pot ser una activitat solitària i desafiant.
Per als escriptors, enfrontar-se a un full en blanc pot provocar un temor paralitzant. La pàgina buida, la necessitat de trobar les paraules adequades i la urgència de pressió per complir amb els terminis de lliurament en el periodisme poden convertir-se en una càrrega aclaparadora. La soledat de l'escriptor es fa patent en aquests moments, quan el bloqueig creatiu s'apodera d'ells. La soledat és una companyia constant per a molts escriptors. Nogensmenys, també pot ser un recordatori de la responsabilitat i el desafiament que implica posar les seves idees en paraules i compartir-les amb el món. El foli en blanc pot semblar una fulla en blanc plena d'expectatives i pressions per plasmar-hi les paraules adequades. La por al foli en blanc és una sensació comuna per a molts escriptors, sense importar el seu nivell d'experiència. L'autoexigència i la preocupació per l'aprovació del lector poden contribuir a aquesta por, el que pot dur a la procrastinació o fins i tot al bloqueig creatiu. A més, en el periodisme, la urgència de complir amb els terminis de lliurament pot augmentar l'estrès i l'ansietat de l'escriptor. Els periodistes sovint s'enfronten a la pressió d'entregar noticies ràpidament i amb precisió, el que pot intensificar la por al foli en blanc. La necessitat d'investigar, entrevistar, verificar fets i escriure una història en un termini ajustat pot contribuir a la soledat de l'escriptor. L'escriptura pot ser una forma d'expressió personal i creativa que permet a l'escriptor comunicar-se amb els altres, compartir els seus pensaments i transmetre el seu missatge. Per superar la soledat de l'escriptor i la seva por al full en blanc, a alguns escriptors els són útils certes estratègies. Crear un ritual abans de començar a escriure pot ajudar a establir un estat mental propici per a l'escriptura. Això podria incloure escoltar música, fer exercicis de respiració o meditar. Un ritual pot ajudar a calmar la ment per enfrontar-se al foli en blanc amb una actitud més relaxada. Fixar metes realitzables pot ajudar a reduir la pressió i l'ansietat associades amb l'escriptura.
(PD.- Aquest article no l'ha escrit un servidor de vostès, sinó una màquina d'Intel·ligència Artificial, el ChatGPT, a la qual li vaig demanar a través d'Internet que escrivís sobre el tema de la soledat de l'escriptor i la por al foli en blanc. La màquina em serví l'article en català, era molt més llarg, el vaig passar per un corrector on-line, vaig tallar i cosir... et voilà!! Un poc reiteratiu, tal vegada, però amb sentit. Ja treuran vostès les conclusions. Per cert, hauré de parlar amb el director d' ÚLTIMA HORA per indicar-li a qui l'ha de pagar).