Climent Picornell

Jardins d’altri i damnatio memoriae

Tornam als jardins dels veïnats que ens serveixen per confegir un escrit malgirbat i turmentat. Servidor és un procrastinador. Ja ho farem, demà..., ara no puc, demà, passat demà... Un vici, una perversió. El meu estimat Adolfo Bioy Casares, se deia a si mateix:  “Deja para mañana, lo que puedas hacer hoy, Bioy”. En el mateix sentit, Fernando Pessoa: “No facis avui el que puguis deixar de fer també demà”. Ho dic perquè depàs l’acabament d’un article sobre turisme que ja hauria d’haver tancat. «Còmodes hostatgeries, en els punts més difícils de Mallorca oferiran perpètua abundor...», s’imaginava Miquel dels Sants Oliver el 1891 o Bartomeu Amengual: «La indústria dels forans, lluny de ser matèria pecaminosa, constitueix un dels negocis més lícits i honestos...», 1903. En canvi  el nostre savi Joan Mascaró i Fornés, el 1960, de la Universitat de Cambridge estant, ja advertia que «el turisme va matant Mallorca per l’egoisme brutal de fer diners». L’essència de la mallorquinitat, en el sentit romàntic del terme, és avui un brou diferent, en un territori petit d’un món globalitzat, convivint amb gegants. Retorn a la poca consideració de la nostra llengua —el nostre estendard— que tenen els estrangers, recordant-los el que deia, per l’espanyol, J. L. Borges i, per l’alemany, G. Grass: «la meva llengua és la meva pàtria».

Com diu  E. Jarosinki, “El món d’avui té dos problemes: 1.- El món. 2.- Avui.  Bé... tres, si comptam demà”. L’amo en Toni de sa Botigueta m’explicava l’altre dia, ja acomplerts els seus 96 anys: “Ara que havia après a escoltar, he tornat sord”. Me recordà molt Garcia Márquez: “La saviesa ens arriba quan ja no ens serveix per a res”.

Bé que ho sabia Marilyn Monroe quan va dir: “la fama és com el caviar: a qui li agrada menjar caviar cada dia?”  No es pensin ara que la cita és menor, només pel fet de que la digués una actriu famosa. No. “Si tot l’any fos festa, divertir-se seria més avorrit que treballar”, aquesta és del gran Shakespeare i ve a dir el mateix. Artistes! “L’art són dues coses. La cerca d’un camí i la recerca de la llibertat” (Alice Neel).

 “No s’ha de confondre la veritat amb l’opinió de la majoria”, Jean Cocteau. Tanmateix, com diu Marty Baron, amb coneixement de causa, és director de “The Washington Post”: “La gent se fia més dels seus sentiments que dels fets”. A veure si a la nostra època li aplicaran la “Damnatio memoriae”, que vol dir literalment “Condemna de la memòria”, ho empraven els romans per condemnar el record d’un enemic de l’estat, ni que fos l’emperador mateix.

No hi puc estar d’acord amb el que diu Doris Lessing: “El talent és quelcom corrent. No escasseja la intel·ligència, sinó la constància”. La meva experiència em du a haver vist persones constants, poc intel·ligents, atènyer els esglaons més alts. (Alerta! “Celos son hijos del amor, mas son bastardos...”  deia Lope de Vega). Els intel·ligents i creatius solen ser poc constants, quasi tots... “L’estupidesa, sempre insisteix” reblava el clau Albert Camus. I parlant d’insistir: “L’inconscient no existeix , però insisteix”, deia Michel Foucault.

“Aprendre a dubtar és aprendre a pensar” (Octavio Paz). "De totes les reaccions possibles davant una injúria, la més hàbil i econòmica és el silenci”, Ramón y Cajal.  Encara que si senten renous perversos que alterin els silencis, recordin que “Els acúfens es poden curar”, segons un anunci oximorònic llegit al diari La Vanguàrdia.

Climent Picornell

Postal de Palma,  de sa Calatrava a un amb kipà

Retornant a Palma. La sent, de cada pic més, una ciutat de simulacions on, servidor, com altres, hi desenvolupa un cert fetitxisme historicista, vaig a un vell cafè, a una botiga antiga, passeig per una deixa històrica... Però aquestes restes, davant el progrés dels no-llocs, han tornat una obsessió —envaïdes per gent estranya cridada per les guies turístiques—, un sobrevalor urbà, quasi un espectacle, ja que l’ecologia humana que les va produir ja ha desaparegut.

A Palma es van fent clares les generalitats i els mateixos processos que han sovintejat a les ciutats de tota Europa. Passejam pel puig de Sant Pere i des del Baluard  faig una lliçó-exprés de geografia urbana i, malgrat sigui veritat que les ciutats es mostren iconogràficament a través dels seus símbols arquitectònics, testimonis de la seva història i de la seva memòria,  per copsar el canvi de Palma en aquests darrers anys, s’ha de remarcar els processos immigratoris o l’avenç dels no-llocs, des de Louis Vuitton als McDonald’s, passant per Zara, Mango o El Corte Inglés. Lluny, el barri tradicional, simètric al que estam: la Calatrava. Un lloc encara? Sí? Com diu Salvador Bonet: “Sa Calatrava és un poble envoltat /de ciutat per totes parts / manco per la mar i qualque portaavions. / Sa Calatrava és un casc antic / no retornable, / un barri sense voreres / com l’univers / o com un potet de confitura. / Sa Calatrava és un portal / ple de clovelles de pipes / i rialles de nin, una al·lotea jugant a futbol / a dalt murada...”

Vaig cap als grans magatzems, divagant, pensant que a l’arravatament d’un moment com el de fer l’amor amb la teva parella, l’has de mesclar amb el teu dia a dia, molt manco triomfal:  t’han tret un extremer i tens la galta inflada, t’han apujat la quota de les teves assegurances –de totes-, esperes els resultats de l’ecografia de la dona, tens un panxó immens que et reflecteix al mirall cada dia quan te dutxes,  el veïnat de la dreta que ja torna a picar, amb si aniràs al cel, no dones oportunitat a l’infern (que són els altres, com deia Sartre).  Record que el dia que signava llibres, el dia de Sant Jordi, l’editor comanda, entre els llocs que em tocà anar un era a les voltes de Jaume III davant els grans magatzems del Corte Inglés, la cosa anava bé, signàvem i passava gent amb llibres i roses. De prompte una mare s’aturà amb un fill a cada mà i assenyalant-nos els diu, molt seriosament:  Veis! Esto son escritores!  Els fills ens miraren i tornaren a partir, talment com si els haguessin dit:  veis, son orangutanes, o veis, son barrenderos, o veis, son raros que exhiben en público su maldad!

De retorn em fix amb un personatge, sempre vestit amb un xandall blanc, gras, grassot, assegut o allargassat damunt un banc del Born, davall un d’aquells cossiols, ara plens d’hortènsies. Sembla el personatge principal del grup ‘Mojinos Escocíos’, cabells llargs, i com a fet distintiu una kipà al cap, aquest barret petit que es posen els jueus. No sé si ho és, no sé a qui espera, no sé que hi fa, no gos demanar-li, no el veig mai parlar amb ningú malgrat hi és durant quasi tot el dematí, no sembla un sense casa, no sé... un enigma ciutadà més a resoldre.

Retorn al discurs peripatètic... A les portes del cel hi trobaré: un mallorquí que té bo, el meu metge de capçalera, ningú de cap conselleria de Presidència, na Francina en conversacions per no anar a l’infern, un pagès normal, una colla de professors de ciències socials, en Tom Hanks, el dimoni de Montuïri –ja se veia que no feia por-, un conegut dels meus pares que mai no vaig saber que nomia ni a que es dedicava, la Beata en conserva, un turista que sempre pagava l’ecotaxa, una bona grapada de socis del Mallorca, na Marilyn Monroe –ella no tenia la culpa-, un teatre de teresetes ple d’espectadors –a la terra només tenien quatre infants-, un home jove amb un xandall d’esport que havia caigut dins un clot... Menys mal que a tots els bars del cel fan bon cafè.

Climent Picornell

Calor, Amazon, prudència i moraduix

He dormit malament i he recordat el Bestiari de Pere Quart : “La Natura diligent  /  ens procura una bèstia  /  per a cada molèstia. /  Si a les fosques /  ja no piquen les mosques  /  hi ha els mosquits  /  que treballen les nits.” Beren i pens: això ja no és el que era! Hi ha una mèl·lera al corral que s’ha avesat a menjar el pinso dels moixos. I va allepolida ferm.  Senten un grill  i encara no som al  començament de l’estiu. La calor ha venguda abans de l’acostumat. “Serà bo aquest estiu, si ara ja fa aquesta calorada!!” Comenta la veïnada. És el comentari recurrent. Uns diuen que sí i altres que abans en feia més de calor que ara, i que això del canvi climàtic, o no és res, o ve de lluny. És l’amo en Toni de Garina: “Jo quan era jove no en tenia de calor, segava amb sa falç tot el jornal. Així mateix, quant arribàvem al tall, cercàvem un pou i hi tiràvem sa botilla de s’aigo... i una botella de mesclat que duia qualque espavilat!”

Al petit poble, com per tot, cada dia és un traginar de repartidors de paquets de tot el gènere que se comana per Internet, això fa que aquests personatges demanin als veïnats si coneixen en tal o en qual, “Tsamena! Tsamena? No en conec cap!” A la meva veinada li demanaren per jo i jo no hi era, com que no entenia al bon homenet, només li deia: “En esta casa no hay ninguno, ahora en este momento, no hay ninguno!” Clar, no hi havia ningú.

Un d’aquests repartidors, crec que era el d’Amazon,  enganxà un dia madò Ciba a un cruce davant ca madò Joanaina Reimoro,  el conductor que l’atropellà en anar-la a aixecar li digué: “Madona i que no heu vist que teniu un stop!” “Jo no he vist res”, respongué ella,  “però en aquest poble passam un pic per hom, un de cada costat i ara me tocava a mi!”

Faig el café i hi ha pocs parroquians. Havien operat de l’esòfag al bon amic Guillem Morduy i ell ens relatava l’operació. En haver acabat en Toni Sopa increpà a n’en Joan de sa Matança: “I tu, que fas matances cada dia l’hi podries haver fet s’operació!” En Joan, homo de bon posat, respongué: “Jo sé fer trossos, però tornar-los a compondre,  ja és una altra cosa!”  A n’en Joan, li demanaren per casar sa filla, els futurs consogres i el gendre, tothom ben mudat i ell, el pare de la novia, va respondre amb una gran dita mallorquina, va dir: “Molt bé, idò mos ho pensarem!” “Munpare!” va dir la filla. “Be, idò, volia dir que sí”. Prudència abans de res, la gran virtut de la pagesia.

Per davall el campanar passa en Pep Blaua amb dues cadires una amb cada mà, s’havien repartit l’herència de la tia monja. Eren molts de nebots i nebodes i cada un sortia amb la seva recordança: una amb un màquina de cosir, l’altra amb una dotzena de plats, l’altre amb un buffet, a un fins hi tot li tocà desmuntar la rentadora...  He sentit contar que quan en Pep Blaua era jovenet sa mare envià a demanar el metge.  El fill no se sentia bé i sa mare decidí cridar al metge Arnau. El metge el mirà, l’escoltà i posant-se el dit a la boca va dir: “Joana, això que té es teu fill, a casa bona li diuen “jaqueca”, aquí li direm un bon gat! Que dormi fins que tengui són!”

Tenc calaputins dins la cisterna i vaig fins a l’apotecaria a cercar alguna cosa per tirar-hi, no fos cosa fes malfraig si hi tir lleixiu normal. Passa la dona d’en Xerafí Prudenci amb un cossiol de moraduix. Pens amb la glosa que m’ensenyà en Joan Petrer: ‘No em toquis es moraduix, / toca’m sa moraduixera, / no me venguis per darrera, / vine per davant que és fluix”. Torn de cap al turó, entr a dins la casa i en ve al cap un haiku malgirbat: “L'olor de ca nostra quan érem nins.  /  La ‘caseta mia, per pobra que sia’, de la mare.  / Quimeres de futur.”

Climent Picornell