Climent Picornell

Dalt del Turó

Tomba, ex-capellà, garrovers i balconing

Climent Picornell

Els gorrions teuladins comencen la simfonia, no per esperada menys esplendorosa. Una colla de tórtores turques fan el bordó baix, el contrapunt les gallines que escaïnen, el gall de llavor la trompeta i, per damunt de tot, un mel·lerot regna amb la seva melodia insuperable.

 Me top en Xesc de son Cloques i m’envesteix amb una història seva: “Tenia madò Francina Cleca un rar sentit de s’ humor. Un dia vaig tocar a ca seva,  es seu homo, en Francesc de son Beixosta, me devia doblers i feia temps que no el veia per mig.  M’obrí ella”, “Què hi ha de nou?”, “Que hi és en Xisco?” vaig demanar-li, “Sí, passa, és dins aquell quarto”, “me n’hi vaig i els de sa funerària l’arreglàvem, ja era dins es baül, tu!, quina mala hòstia la de madò Francina. No vaig cobrar es deute com te pots suposar.  Endemés, era tan jugador que ja s’ho havia jugat tot, i ho havia perdut tot, quan se’n va recordar que encara li quedava sa tomba i la se va jugar. I perdre”.

Pens que madò Francina Cleca era veïnada de sa Tia Pepa. Sa tia, quan va sortir de capellà don Toni Parabin li va pegar un no se que, un... un... un... algo!  Se’n va anar a consultar –ella s’hi havia confessat moltes vegades- si els pecats li havien estat perdonats o havia de tornar a recisar-los en confessió un altre pic per quedar en pau amb Déu-Nostre-Senyor. Li digueren que estàs tranquil·la que era Déu qui perdonava i que els capellans només feien de viàtics dels sacs dels pecats.

Passa n’Andreu de Queralba que va a arreglar la televisió a Can Pifaner. Quan dugueren la primera televisió a can Pifaner, ell la treia fins al batiport i els veïnats a la fresca la miraven fins a la mala hora. Menys l’amo en Pep Tastó que s’havia d’aixecar prest i dormia amb la finestra cap al carrer. Emprenyat de la puta televisió, va agafar per costum els dematins mentre junyia la bístia arrossegar les cadenes dels esterrossadors, per amunt i per avall, i així un parell de dies, les cadenes per amunt i per avall. Fins que en Joan Pifaner obrí la finestra i li digué: “Pep i que trobes que són hores d’arrossegar els ormejos?”. I en Pep li digué: “Ses mateixes que per veure sa televisió”. L’amo en Joan se donà per assabentat i a mitjanit entraven la televisió. ”Tu Climent ja no te’n recordes d’ells”. “Què vol dir? I tant! Jo també he manxat a l’orgue!”

A la rotlada del cassino es comenta que amb això de que aquests darrers anys les garroves van cares, ha pegat una frissor per sembrar garrovers i arrabassar els ametllers que tenen o tendran o han tengut Xillella. Els Garrovers empeltats a cinquanta euros cada un i, sense empeltar, a quaranta. És n’Amador de Torralba que diu : “Val més comprar-los empeltats , perquè sinó t’exposes a que quan els empeltis un o s’altre no te vagi i bé i hauràs tudat quaranta euros”. Tothom ho troba una reflexió amb molt de seny. I també comentaven això del balconing, els estrangers que cauen o se tiren per un balcó de l’hotel. En Joan Pello se’n recorda que un vespre també en parlaven, a la fresca, i madò Rosa de Grauxa escoltava i feia capades, fins que a la fi digué: “Què voleu? Aquesta gent pensa amb estranger!” El fill de madò Rosa, en Joan de Grauxa, era un homo esburbat. Se’n solia anar de Can Bordós ben abeurat i com que havia d’agafar la bicicleta fins a prop de Petra, remava així com podia. Més de dues vegades el trobaren adormit que havia pegat per dins sa vorera, per allà, per Son Burgues

Vaig fins a baix de la Vila a can Cinquanta-dos, un restaurant, els dijous hi sol haver frit de freixura i els divendres de matances. O a l’inrevés. Quan torn, amb les dues racions de frit, les dues moixes, sanades, enormes, lluentes, emprenyoses, se pensen que els duc cosa. Tanmateix avesades a menjar pinso, si els don una altra menjua tenen, llavors, com un  còlic miserere. Sona, molt apropiadament, per la llista de l’ Spotify, Juliette Gréco, cantant Boris Vian:  Le Déserteur.

Joan Miralles i Montserrat, la minyonia d’un homenot

Macs, Pols i Campanes  és el títol  de l’autobiografia de Joan Mirallles i Montserrat (Montuïri, 1945), des del seu naixement fins que ha fet Preuniversitari i se’n va a Barcelona a estudiar. Més que unes memòries és com una novel·la riu, una panòplia del seu temps.

Conformat amb múltiples escrits, recerques, articles i  documents i també amb el seu primer diari que li feien escriure al Seminari. “Escriure és com caçar papallones al vol... i col·locar-les en el lloc degut” . Fa un fris aprofundit dels seus familiars rellevants, de Montuïri, Palma, del col·legi de la Salle, el Seminari nou, l’Institut Ramon Llull,  que van travessant tot el llibre tenint, però,  sempre Montuïri com a referència, la vida quotidiana, el franquisme, l’església, el cinema, l’escola...  “Del Montuïri d’aleshores en tenc la recordança dels carrers polsosos, a l’estiu, dels macs, del toc de vespres, de les buines bistials, de l’arri resignat del carreter, amb qualque vatualmon, de les mosques sempiternes, i d’un sol que cremava el posterols a les pobres llebres, d’uns calçonets curts amb retranques, de qualque set a la camisa, d’algun sanxoborro als genolls, i d’unes avarques i, a l’hivern, un fred d’espant, una humitat catacumbària, sedes a l’orellam, bassiots pel carrer, bregues de bandolina, pedrada va, pedrada ve, i, a l’escola, betcollades...”

La mare: “Gran contadora d’històries, apassionada en els moments dramàtics, tenia fàcil el plor. Crec que això d’haver nascut a l’Argentina la predisposava a les emocions fortes i hiperbòliques”. Del pare en ressalta la seva senzillesa, la seva bonhomia, la seva discreció, la seva generositat. Els germans,  cas Porrerenc, la casa on vivia i viu encara, amb la fàbrica annexa: la calç, els colorants, la màquina de les rajoles, la de fer bloquets... “Sempre he pensat que la casa pairal és el cordó umbilical que ens lliga a la mare terra. I, de fet, la nostra casa pairal, Cas Porrerenc, és un clos, un tros del món físic, on no hi ha cap paret, cap habitació ni cap recambró que no tengui una deu d’anècdotes, de fragments de vida, que perviuen com una petjada de ferro roent en la nostra memòria”.

De quan era al·lot pucer. Va néixer el 15 de novembre de 1945 (Dijous Bo) a les 11 de la nit. (Escorpí ). La  comare de can Quelet ajudà a sa mare... la família esperava una nina! El primer record: palpant  la pell i la carn flonja del braç de la padrina. I la seva primera expressió, la seva primera paraula: un dia, després de mamar, va dir Picanocomena  (contat pel germà gran)  i les seves dificultats amb la parla, lingüista precoç: “saps que hi xera de marament en Tià des Coi”.

El paper de ca les monges, de fer oli als bancs  (fer oli... vaja qui ho entén avui en dia que no fan oli més que a les tafones), ensenyar a llegir, posar “endiccions” amb aquella capseta de metall on hi feien bullir les agulles amb esperit, unes “agulles disforges” diu Miralles.  A l’escola, damunt Can Xorri ressonen sinistres els càntics feixistes: “En pie camaradas, siempre adelante, cantemos el himno de la juventud, el himno que canta la España gigante...”. Encara trob que sortírem, més o manco, condrets.

 “Moltes vegades m’he demanat com així vaig canviar els bous i vaig decidir fer-me capellà”.  Després, va decidir deixar el seminari, entre les diverses raons: “un futur sense poder compartir la vida amb companyia femenina”. És una de les raons, i no he dit que fos la més important.   Sabia que volia estudiar lletres, però encara no li havia picat la ‘beia catalanista’. A l’Institut rememora els professors. M’ha reviscolat alguns dels meu propis fantasmes. El curs següent va arribar al pati de lletres de la Universitat Central de Barcelona,  servidor, com en Joan, hi aprenguérem tot el que li faltava a una ciutat i a una societat provinciana, ens enlluernà la Barcelona dels anys seixanta i ens canvià la vida. Macs, pols i campanes amb amenitat, amb estil, ens enganxa, sobretot als qui, com un servidor, les coses que conta li són molt properes. Té fust de bon contador d’històries. En aquest llibre hi conta la seva.

Climent Picornell