Climent Picornell

"CUT-UPS" D'UN CAFÈ DE POBLE. Climent Picornell

jcmllonja | 27 Maig, 2006 09:17

“Cut-ups” d’un cafè de poble.

Climent Picornell

En arribar al poble baix als cafès de prop de l’església. Són els meus ‘panoptikons’ particulars – poc a veure amb Jeremy Bentham, ni amb Michel Foucault- que em permeten esbrinar canvis, els sobtats i els més lents.

Hi trob “l’esmotxador”, amb la seva positura d’hivern, assegut i arrapitat d’esquena, ben davall la televisió –pantalla plana i enorme-; a l’estiu, en canvi, seu sempre defora també arrapitat a la paret, dorm una estoneta. Quan s’aixeca, veig que s’ha deixat com a barba. “Que vos heu deixat barba ?”. “Idò, què trobes ? A ca nostra no ho volen. Sa veritat és que no som prenidor. Ho he fet per fer por. Es vespres es carrers des poble ja no són lo que eren i quan surt des cassino, veig gent mal present. Si veig qualcú, no me faig a un costat. Cap ell, sempre cap ell, ben dret. Ets altres, amb sa fosca, quan me veuen tan decidit, amb aquesta barbota, se fan com a por, i passen a s’altra banda de carrer. Per això m’he deixat barba. S’altre dia, però, ni va haver un que no fugia des meu dret, i casi casi el vaig envestir amb so cap baix, fins que quant era damunt ell me digué : ‘Conco ! Conco! Que heu tornat loco !’ Era un parent meu i jo no l’havia conegut”.

La veïnada de taula diu en la conversa : “Na Susanna és a Paris. És a estudiar aviònica”. El sen Jaume me comenta : “Ara, a moltes de cases tenen fills estudiant carreres, a la teva universitat i fora Mallorca i molts pares parlen amb ells i els veuen per s’Internet.” “La relació amb els fills ha canviat molt, de la nostra a l’anterior generació” -m’ho conta l’amo en Toni des Colmado- “ho exemplificava molt bé en Xesc Forteza a una de les seves comèdies; deia en Xesc actuant” : “La meva dona m’aparrussava : ‘no te mengis aquesta tallada que és per na Mariona’; sa filla, i jo amollava la tallada que havia de ser per sa filla; i ma mare ja me deia : ‘no te mengis aquesta tallada que és per ton pare’. Vatuadell ! Som d’una generació engrunada, entre l’autoritat dels pares i la llibertat dels fills, que ha quedat sense tallades”. “Que voleu que vos digui l’amo en Toni –era un de mal nom “Corella”- ‘ni tanto, ni tan poco’, que deia aquell Bisbe”. En Toni “Paulo” vol intervenir en la comparança d’ara i abans : “Jo anava a cercar un pa, cada dia, al forn, per a madò Martina Gran, que no podia caminar, i com que no tenia barram, el pelava amb el trinxet i me donava les crostes. Era el meu pagament.”

Els moros carreguen les seves furgones, plenes de tot, cap a Marroc i els estrangers que viuen al poble passen, sense dir bon dia, com si fossin externs. Hi ha un nin ingressat amb càncer. “Abans se’n morien molts de nins, els deien “albats” als nins morts, els vestien de blanc. A ca na Matones en record un que el tenien damunt la tauleta de l’entrada, un bufet, dins un ‘bubulet’ petit. » Hi ha una taulada tota de dones. “I les dones ? Què me’n direu ? Aquestes sí que han canviat. Abans no entraven mai als cafès”. « Les dones, totes són iguals i sempre seran iguals ». « Ca barret, no ho són ! “ diu l’amo en Xesc “Rovell”. “A les fosques totes són ben iguals”, torna a repetir. “Que hi vas d’errat, bergant! No n’hi ha cap que faci la mateixa olor”- sentencia l’amo en Xesc- “t’ho puc ben dir jo que som pastor i n’he pasturades de tot color, de dones i d’ovelles”. Una de les dones : “ Ma mare? Res... s’acaba poc a poc, ara somia fort i pega cops per sa paret amb sos peus. Se mou molt i li he hagut de comprar un tros gros de ‘goma-espuma’ perquè no me caigui del llit, però me cau per la part de la paret. Avui m’ha dit que havia somiat amb una dona de Sineu, que se pegaven, i, pensa, no s’han tornades a veure de quan eren nines”. Una altra, la que du el maneig de la conversa diu : “Madò Corneta aquella dona petita que vivia devora ca sa Senyora Grassa -vos ne recordau ?- sempre deia a ma mare : ‘quan sigui morta, tornaré. Tornaré per dir-te què hi ha a l’altra banda’. Li degué dir ? Degué tornar ?”. A la taula de devora, l’amo Arnau “Fabioler” és com en “Sèneca” que ho sap tot, era sanador de porcs, contesta xerrant petit : “No sé de cap que hagi tornat”. “Jo, me pensava que partiria. Tenia molt de mal, però ara no en tenc”. “I què feres per això ?” “Jo t’ho diré. Tenia ‘astrossis’ en tercer grau, lo màxim, i no podia caminar, i em posaren imants a cada peu –devers 30.000 pessetes-, llavors ferros grapats a s’esquena, devers 100.000 pessetes, fins que un dia, per sa fira, a una paradeta devers es forn de Can Garreta, un, venia pulseres. M’ho degué conèixer que tenia mal i em digué : ‘ l’amo: veniu !’ Ell, em tocà els polsos, tria una pulsera –una pulsera de 500 pessetes- i mira tu, camin com un llagost !”

Entra en Jordi “Revull” més emprenyat que un misto. “No dirieu que m’ha passat…” “Idò n’he trobat un, que m’ha dit que era búlgaro i que fa de picapedrer a Montuïri, pel camí de Son Comelles, i m’ha demanat si el podia empènyer, s’havia aturat el seu Mobylette. L’he empès dues-centes passes i quan s’ha posat en marxa, ni s’ha girat…” “Això no ho fa ni el dimoni !”. “No... –diu el sen Turrillo- i he sentit a dir que el qui empeny passa molt de gust”. “Sí, però no d’empènyer una moto! L’hauria d’haver encalçat i barrinar-li un estol de garrotades amb aquesta verga d’ullastre. Saps què te dic… no me tornaré aturar pus ”. Me’n torn cap al turó on hi tenc ca meva, reafirmant-me en la idea de que on hi hagi un bon cafè que se llevi la semiòtica de masses, que no sé ni si existeix, ni què deu estudiar.

__________________________________________________________________________________________

( Imatges de ROBERT CRUMB )