Climent Picornell

Dalt del turó amb cirerer de Pastor, amazon, nutrició, en Tarzán i un 'appuntamento'

jcmllonja | 05 Gener, 2026 12:25

 

 

 

Dalt del turó amb cirerer de pastor, Amazon, nutrició, en Tarzán i un 'appuntamento'

 

El cirerer de pastor que sembrà mon pare al meu corral va esponerós, és una mata gegantina, amb les seves bolletes vermelles com a falsos fruits enmig de les fulles, així, sense contravenir la llei, en puc fer un ram i posar-ne una partida al Betlem del meu nét. Agran les fulles dels magraners i dels dos ginkgos que tenc sembrats, un devora l'altre, i baix a la vila.

“Ja és el colmo del colmo”, me diu excitat en Cosme Burrió, “ara resulta que un repartidor duia dins una caixa a can Gori Ripollet, no diries què? Idò duia un galliner, en Gori ha comprat un galliner a Amazon! Estam ben perduts! Ha arribat un galliner per Amazon! Que ho sapi tot el poble!” En Cosme és molt bon conversador, molt bon contador d'històries, un poc exagerat i no acaba mai. Hi ha, però, un baròmetre per saber com de llargues seran les seves converses: la posició de les seves ulleres damunt el nas. Com més envant les du, alerta! I si les du que quasi li cauen de sa punta, ja val més voltar i no haver-lo de sofrir, és que va 'piques plenes', que deia el meu padrí Saig, quan volia significar que s'havia begut de demés. Avui du les ulleres a mig nas. “Saps, Climent, diuen que Don Florenci, que era un dels homes més vius de la vila, mira si era viu que el metge l'hi havia ordonat que se pesàs cada dia, que s'havia d'amagrir, idò ell se pesava cada dia, però després d'haver cagat, així avançava aquells cent-cinquanta o dos-cents gramets que havien quedat dins la tassa del water: que te pareix secretari!”. Li fuig amb una excusa.

Ho coment a la rotllana del cafè i en Tomàs, sempre tan sabut i llegit me diu: “Això del cul i la merda sempre fa riure, és ver, però el que me pareix més seriós és que ara tots aquests farsants que es fan passar per especialistes en nutrició i benestar, capolen amb preguntes sobre la merda, amb una escatologia acceptada: que si la fas prima o gruixada, que quina textura i color té, si has de prémer o surt tota sola, si fas pets, si són rotunds o allargassats, si fan olor les bufes... i això, a les hereves i els hereus dels hippisme i del marxisme dels anys seixanta, els sembla el rien ne va plus de la modernor! I fan tot els que elles o ells els diuen, fins i tot tornar a cagar a la gatzoneta fent equilibris damunt el wàter”. Sempre me sorprèn en Tomàs de Son Calporra. Li anava a demanar que m'ampliàs el tema però entra en Julià de ses Botxes i vol dir cosa: “Avui el mestre ha fet una volta per la vila amb els escolars. Han entrat dins l'església i un nin li ha demanat: 'Que fa aquell home enfilat allà dalt? Que fa aquell homo?', torna a repetir el nin, assenyalant el Santcristo a la creu 'Com? No saps qui és?' Demana el mestre. Un, aixeca la mà: 'Jo sí que ho sé? 'Qui és?' Demana el mestre. 'És en Tarzán! Va desvestit així!' El mestre, que és un poc agnòstic, ha quedat sorprès, ell que, malgrat el seu agnosticisme, creu que una mica de cultura cristiana és necessària per a saber interpretar alguns fets importants de la vida d'occident”. “I que els ha contestat?” Demana en Simó Pruna. “Ha dit: En Tarzán! Ala, idò! Au, anem a berenar!”

Passa el dia de fredor agradable fent les coses que es fan per Nadal. Pens però, que, com deia Sureda i Blanes, “tornar vell és un mal negoci”. I més quan he sabut, fa uns dies, de la mort d'Ornella Vanoni als noranta-un anys. Quants de pics hauré escoltat la seva cançó L'appuntamento? Cents de vegades! La cant fluixet pujant la costa cap al turó, esperant que ningú m'escolti a aquestes hores de la nit clara: Ho sbagliato tante volte ormai che lo so già, / che oggi quasi certamente / sto sbagliando su di te. / Ma una volta in più che cosa può cambiare / nella vita mia? / Accettare questo strano appuntamento / è stata una pazzia... (M'he equivocat tantes vegades que ara ja ho sé, / avui n'estic quasi segura, / que m'estic equivocant amb tu. / Però un pic més, que pot canviar / de la meva vida? / Acceptar aquesta estranya cita / ha estat una follia...). Ha arribat l'hora de dormir i a punt de tancar els ulls pens que com molt bé diu René Char: “Si a vegades no tancàssim sobiranament els ulls, acabaríem per no veure pus el que paga d’ésser mirat”. Ho faig, per sí fos veritat.

 

Climent Picornell

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Existeix la mort? Pesa l'ànima? Climent Picornell

jcmllonja | 05 Gener, 2026 12:24

 
 

Existeix la mort? Pesa l'ànima?

 

Me crida el meu amic Enric Benito per acompanyar-lo a un programa de ràdio sobre el tema: La mort és el final? Li dic que jo puc dir poca cosa, en comparació amb ell, un especialista en aquestes qüestions del morir, però sempre que surt aquest tema no estam gens d'acord l'un amb l'altre, per tant, si volen debat, en tendran. Un servidor, de la mort en vol estar el més lluny possible, materialment i temporalment, em fa una porada el pensar-hi i això que, com a bon ateu, he de pensar que després de la mort no hi ha res de res, si de cas, el record que tendran de nosaltres. Deia Miguel de Unamuno: “Sólo le pido a Dios que tenga piedad con el alma de este ateo”.

 

Per tant em vaig armar amb els meus arguments de materialista, heterodox això sí, i amb el meu bolic de por al desconegut. Després de la mort tot s'acaba i el que anomenam ànima no són més que il·lusions creades en la nostra consciència per reaccions químiques del nostre cos, principalment del nostre cervell. Evidentment no vaig voler treure a debat l'experiment, macarrònic, que realitzà el Dr.Duncan MacDougall l'any 1907. MacDougall, un metge i farmacèutic de de Massachusetts, creia que l'ànima tenia un pes físic i que podia mesurar-se mitjançant la diferència de pes en un cos abans i després de la mort. Amb aquest pesatges arribà a la conclusió que l'ànima pesava 21 grams!

La posició de que l’ànima és immortal es sustenta en els qui diuen que l’ésser humà no es pot reduir al cos: tenim consciència, pensament i emocions que van més enllà de la matèria. Si tot s’acabàs amb la mort, la vida no tendria un sentit transcendental ni cap continuïtat moral o espiritual. I la meva por? Por a l'infern, que m'inculcaren els capellans quan era nin, en que tot era pecat? El desconegut sempre ens genera por, i la mort és el major dels desconeguts. La fe pot donar consol, sí, però no transforma el desconegut en conegut. Fins i tot les persones més creients admeten moments de dubte o de temor davant la mort: creure no significa saber. La nostra creença sobre el que hi ha després de la mort pot influir en com vivim. Si una persona pensa que després hi ha un cel o un judici, pot intentar viure esperant una recompensa. En canvi, si qualcú creu que la mort és el final, pot viure amb més intensitat, valorant cada moment. En el fons, tots cercam donar sentit a la vida, sigui a través de la fe o del present. Faltaria més que els que no tenim fe no poguéssim viure una vida present carregada de valors, sentit humà, empatia i comprensió, valors dels quals l'església catòlica en vol tenir l'exclusivitat.

En el que sí vaig haver d'amollar el mac enterra, significat de la meva inexperiència total, va ser quan el locutor va fer la pregunta de si havíem tengut experiència en acompanyaments del camí cap a la mort, en la qual cosa els meus companys de tertúlia eren uns vertaders experts, uns bons guies, uns bons germans en fer que la mort, 'si existeix' afirma Benito, sigui una altra part de la vida. En el que servidor no està d'acord es que les EPM (experiències properes a la mort) -persones clínicament mortes durant uns instants que relaten vivències com sensació de pau absoluta, presència d’una llum intensa i acollidora, revisió de la pròpia vida, percepció de sortir del cos- vulguin significar altra cosa que derivacions dels nostres cervell, mancat o massa ple de substàncies provocadores d'aquestes sensacions. Molt bé i què?

Sé del valor simbòlic i cultural de la mort i sé, també, que cada cultura ha creat relats per donar-li sentit: del viatge de l’ànima en l’Egipte antic fins al concepte budista de la impermanència. I sé també que la ciència no té encara totes les respostes, però cada cop s’apropa més a entendre què passa en el moment de morir. El misteri persisteix, però la recerca actual mostra que la mort podria ser més complexa —i potser més fascinant— del que havíem imaginat. El màxim a que puc arribar és a pensar que quan som al costat d’algú que s’apaga i el cos es deté, l’amor, la memòria, la petjada que aquella persona ha deixat, continuen vius. Benito diu haver sentit una pau tan profunda, una llum tan serena, que sembla que la mort sigui només una porta cap a una altra forma d’existència. Es pot pensar en un instant d’amor pur, de pau, d’absència de por? Ens pot fer imaginar que aquest instant no s’acaba mai, però tampoc s’allarga: simplement és? Potser això és el que en diuen l’eternitat? O no. Morir amb dignitat és el que desig.

 

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb morts, castellans, Rajoy i Göring o Goebbels. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Gener, 2026 12:21

 

Jardins d'altri amb morts, castellans, Rajoy i Göring o Goebbels


Els diré, pels qui no ho saben, que els 'Jardins d'altri' són el producte de la meva curiositat i de les meves manies en replegar d'ací i d'allà, un enfilall volgudament insensat de citacions. Esper no que ferin a ningú. Per cert, vaig 'pillar' -que diuen ara- això: “Preguntava es tribunal / -Quantes ferides té es mort? / I es metge va dir formal, / -En té una que és mortal; / amb ses altres ha duit sort-”. I ja que hi som, a la glosa popular, el grup italià Cantacronache recollí cançons, els anys seixantes, per la Península, tals com. “Al Santo Cristo de Limpias / dicen que le crece el pelo, / la que le crece es la polla / de darle por culo al clero”. Coses del poble.

Ferit degué quedar Unamuno, o no. A 1906, visità la Sagrada Família. Gaudí li feia de guia parlant únicament en català. Maragall que els acompanyava s'oferí a fer-li de traductor, però Unamuno va dir que l'entenia. Hi hagué una discussió sobre les matemàtiques, l'art i la filosofia que quedà interrompuda per les campanes que tocaven l'Àngelus. Gaudí és llevà el barret i resà. En acabar, es reprèn la conversa i es veu que Unamuno va manifestar que no li agradava l' obra que estava fent Gaudí. “No agrada a cap castellà!” respongué Gaudí. Diuen que Unamuno exclamà que ell no ho era sinó que era basc. Ja sabia el que deia el gran Gaudí.

Qui sembla que s'ha estrenat en el mercat de l'aforística és l'expresident del govern Mariano Rajoy, aquell que quan li demanaren sobre els catalans va respondre: “...els catalans? Fan coses, fan coses”. En clau irònica (?) aconsella: “No t'alabis a tu mateix. Deixa que ho facin els demés”. Idò! Una altra, a l'altura de pensadors xinesos com Sun Tzu: “A vegades no prendre una decisió és una manera de prendre-la” o “La política necessita gent que no necessiti la política” i amb tocs de sinceritat: “Moltes vegades m'he hagut de menjar les meves pròpies paraules, no per conveniència política, sinó perquè la realitat ho demandava”.

Les paraules són molt punyeteres. He caçat, no sé on, els som ben franc, aquest aforisme “Les paraules desapareixen darrere el seu significat”; té cosa la frase, no és veritat? Tot d'una el meu capet ha anat al poema d'en Blai Bonet Soledat Oberta: “Em dol tot, fins la camisa, / a damunt el pit cremat. / I les paraules em nafren / quan sonen damunt la llengua / amb el seu significat”. Ai! En Blai nostro! I tot parlant l'altre dia de literatura catalana contemporània a les illes Balears, va sortir a la conversa, inevitablement, Baltasar Porcel, amb això, llegesc el que diu Julià de Jòdar: “És una d'aquelles bèsties literàries que produïm de tant en tant... Una bèstia literària és cicló natural i màquina centrifugadora: ho arrabassa tot i en separa i sedimenta les partícules en benefici propi -i de la literatura, naturalment”. Cert!

“El col·lapse de l'univers estel·lar ocorrerà, com la creació, en un esplendor grandiós”, aquesta espècie d'aforisme, relatant uns Bigs Bangs, fou atribuït a Blaise Pascal per Werner Herzog. Però era mentida, era seu. Passa molt en el món de la cità fàcil, atribuir-la a... Oscar Wilde o a Woody Allen. És el cas de “Quan sent la paraula cultura” (algú canvia aquesta paraula per 'intel·lectual') “pos la mà a la meva pistola”, atribuïda a Goebbels i a Göring que sembla que mai la vàren dir, però els cau com anell al dit, a que sí? Prové d'una obra teatral de Hanns Johst (1933) anomenada "Schlageter" on un actor diu: "Wenn ich Kultur höre… greife ich zur Pistole!" (Quan escolt -la paraula- cultura... duc la mà a la pistola!) S'ha de dir que aquesta obra era popular entre els Nazis, per això probablement va ser atribuïda a Göring o a Goebbels. Alerta amb les pistoles ja que, com conta Rafa de Miguel, Thomàs de Quincey ironitzava en el seu assaig De l'assassinat considerat com una de les belles arts, que un comença per permetre's matar a algú i acaba per perdre l'educació o deixar les coses pel dia següent. La procrastinació ens farà perdre el remuc i la paraula.


Climent Picornell









 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

És la immigració, estúpid! Climent Picornell

jcmllonja | 05 Gener, 2026 12:20

 

És la immigració, estúpid!

 

Bill Clinton guanyà les eleccions a Bush, que creia que la seva reelecció ja estava assegurada. James Carville, l'estrateg de la campanya, l'any 1992, havia fet penjar un cartell: 1.-Canvi contra més del mateix; 2.-L'economia, estúpid; 3.-No oblidis el sistema de salut. Regles mnemotècniques per els discursos del candidat. Clinton va incidir damunt l'economia, Bush optà per la política internacional. Malgrat els índex a favor de Bush, Clinton guanyà. A partir de llavors la frase -que, en un principi, no duia verb- ha quedat com un axioma: «És l'economia, estúpid». Un eslògan que condensa el fet que als electors els han d'enviar missatges que aconsegueixin arribar a les seves prioritats. Se n'ha abusat del títol amb «estúpid» de colofó. «És la desigualtat, estúpid»; «És la corrupció, estúpid»... «És 'el que sigui', estúpid» i així, ad nauseam. I això que vaig escriure un article,“És el turisme, estúpid!” És una esca per al lector, ho confés! Com avui: “És la immigració, estúpid!”

L'Estat Espanyol està envellint, el 2050 un de cada tres ciutadans serà major de 65 anys, malgrat l'arribada d'immigrants que, joves, estan molt més disposats a tenir fills. Uns immigrants fonamentals per a nodrir el model de creixement que ens ha conduït cap a la multiculturalitat, no exempta de problemes d'integració social. A les illes Balears hi viuen 1.249.844 persones. Vint anys abans érem 912.964 residents. L'augment és enorme. A totes les illes el 48,5 % de residents ha nascut fora de Balears. A Eivissa el 62% de la població no ha nascut a l'illa. Aquest és el gran canvi social de Balears! Aquesta explosió demogràfica fa dificultós coordinar aquest creixement amb la dotació de serveis públics i els serveis de “l'estat del benestar” no donen més de si. Aquest procés té també conseqüències en la configuració de la mentalitat col·lectiva: ve gent que no té vinculació amb les fites tradicionals i històriques del lloc on viuran i la integració és molt dificultosa. Però aquest procés continuarà, ja que per evitar l'escenari d'un “hivern demogràfic”, Balears necessita immigració. Si no vénen immigrants el crac és inevitable.

Amb tot i amb això es van repetint uns tòpics electorals, com a tota Europa i a altres parts del món: l'avenç dels partits extremistes i populistes que usen la immigració com eina per remoure els votants. “Han arribat massa nouvinguts, s'està preparant un “procés de substitució” dels habitants de sempre, nosaltres, i, a més, col·lapsen els serveis bàsics i copen les ajudes institucionals de l'estat, que els prioritza per davant dels habitants del país”. Davant aquest discurs les propostes són de controlar la immigració amb duresa. Desde les fronteres fins a l'expulsió, tipus Donald Trump. I així fan propostes, amb la immigració com a punt central del seu programa electoral, com la causa dels mals socials i econòmics del país. Però si es controlen o s'expulsen els immigrants, irregulars o regulars fins i tot, tot anirà bé. MAGA, Make America o Europa o Spain o Balearic Islands Great Again, poden ser lemes de partits com Vox o Aliança Catalana, i els és ben igual fer olor d'islamofòbia, o de la fòbia que faci falta, per fer “el país més gran”. I els altres partits? Als de la dreta, espantats, els hi van fugint els vots (A Catalunya, Aliança Catalana prendrà més de la meitat de vot a Junts per Catalunya i Vox passarà davant al Partit Popular), tendències que anuncien el que farà una part important de l'electorat. El mateix passa a Bèlgica, Holanda, Suècia, Noruega...

A Balears davant l'auge de Vox, dels dubtes del PP acostant-se als postulats de l'extrema dreta, de les indecisions identitàries dels partits nacionalistes, de les propostes wokistes i bonistes de l'esquerra sobre la immigració, s'ho hauran de repensar a l'hora de fer proposicions que siguin benvingudes per les classes mitges, o pels treballadors autòctons, o pels proletaris nouvinguts ja establerts, que veuen els immigrants més recents com competidors. No podem parlar de demografia? Som racistes per això? I els joves? És alarmant el biaix dretà i autoritari que van agafant. Cal plantejar de forma crua i entenedora el que pensa cada partit respecte a aquesta qüestió o sinó, la pèrdua de vots cap a l'extrema dreta serà tan forta que ens aixecarem un dia amb un govern ultradretà. I se'ns posarà cara de beneits, de cosa inevitable, de no entendre res. És la immigració, estúpid!

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb