Climent Picornell

Converses: notícies, depressions, musulmans i cinquè poder. Climent Picornell

jcmllonja | 28 Març, 2023 10:27

 
Converses: notícies, depressions, musulmans i el cinquè poder

Amb la seva peripatètica rutina el grup d'amics voltegen la ciutat antiga. En Joan du un parell de diaris baix del braç i un d'obert, on llegeix les lletres grosses. “Observau el titular: “Wolf news és un programa de notícies falses presentat per persones que no existeixen”. “Això ja ho remata tot!” s'espanta en Jordi “Tot aquest món de sobreinformació i desinformació, haurem d'obligar a que les notícies, com els aliments, duguin un passaport de traçabilitat que ens informi d'on venen, qui les ha fetes, la seva data de fabricació i...”  “La seva data de caducitat!” diu en Robert. “Sí, tu riu!”. “Algú deu pensar tot això, no?” Aquí es posa 'estupendo' en Ramon i amolla la seva cita: “En el mundo hay más fuerzas de las que se ven”, ho diu Gandalf, a El senyor dels anells. “Ho dic en castellà perquè així la vaig llegir, tenia el llibre de Tolkien que l'havia robat a una llibreria de Madrid, en espanyol”.
“Tots haurem de menester un psiquiatre de capçalera!” “Servidor ja el té” dic. “Tú?” “Sí, és l'amic Miquel Roca”. Continua en Xesc: “És que és al·lucinant. Segons la Organització Mundial de la Salut, prop de mil milions de persones pateixen depressió, bipolaritat, ansietat, por, aïllament, demència, consum d'estupefaents i alcohol, esquizofrènia... Són la principal causa de discapacitat i el suïcidi és la quarta causa de les morts de persones entre 15 i 30 anys, una persona es suïcida cada quaranta segons”  ho diu Moisès Naïm. Aquí en Robert que, avui, té el seu dia brillant remata: “Alguns acudeixen a un capellà, altres a la poesia. Jo als meus amics i al meu propi cor per a cercar entre frases i fragments alguna cosa que no estigui rompuda, ho diu Virgínia Woolf.
Ens asseim a un bar tradicional prop de la Fundació La Caixa. La majoria demanem tallats i cafès amb llet, excepte en Robert que demana un tè i continua la seva vena d'avui: “Ja deia Okakura Kakuzo el 1906 que en l'ambre líquid contengut dins la porcellana ivòrica, l'iniciat pot entrar en contacte amb la dolça reticència de Confuci, la picardia de Lao Tsé i l'aroma eteri del mateix Shakyamuni” . “Te refereixes a quan es beu tè?”. “Sí, per l'amiga Clara Díez, el tè és paisatge, és cultura, és art, és estètica, és religió: una beguda que traspassa els límits de la obvietat...” “És la segona beguda en el món, després de l'aigua, 15.000 tasses cada segon” remata en Joan, tocat del seu perfil estadístic. 
Passen persones de diferents caràcters i dones amb el vel pel cap que, es suposa, que són musulmanes. “¿A Mallorca, en quina fase d'acceptació o rebuig devem estar respecte a la població resident musulmana?” demana en Xesc. “No ho sé, depèn de la quantitat en relació a la població total, en alguns pobles de l'interior de l'illa les relacions són més tibants”. “Però vaja, no som al nivell del que parla aquell novel·lista francès”. “Que diu?” demana en Joan. “Idò a les seves novel·les pinta una França governada pels musulmans en el futur i ara, diu, el desig de la població nativa francesa, -és un dir això de francesa-, no és que els musulmans s'assimilin, és que deixin de robar-los i agredir-los. O com a solució, que se'n vagin. Bé això és el que diuen que diu Michel Houellebecq. Que hi començarà a haver resistència ciutadana amb atemptats contra els musulmans, hi haurà tirotejos contra les mesquites o els cafès freqüentats pels àrabs”. “Bon-jesuset! I no podríem tornar als feliços anys vint o als gloriosos quarantes?”. 
En Joan continua llegint com absent. “Deixa ja el quart poder!”, li diu en Robert. “El quart? És amb el cinquè que heu d'anar alerta! Abans es deia que els diaris i la premsa, en general, eren el quart poder -per sumar-lo als altres tres poders de l'estat- ara les xarxes que van per Internet són el cinquè poder! El cinquè!” “En Montesquieu si s'aixecàs de la seva tomba, primer es marejaria i, desprès, agafaria els atapins per tornar a reescriure De l'Esprit des lois”. “Au,au, au... beu-te el tè i calla un poc”, dic jo agafant el meu mòbil i sentint-me partícep del domini que sobre mi té el cinquè poder.


Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb nostàlgia, sexe, mestres, tombes i sort. Climent Picornell

jcmllonja | 28 Març, 2023 10:25

 
 
Jardins d'altri amb nostàlgia, sexe, mestres, tombes i sort

Els Jardins d'altri són confegits amb retalls del que han produït els altres. Per començar: “La nostàlgia és una irresponsabilitat”(Llàtzer Moix). Per a un servidor que som de caràcter malenconiós és la constatació de la meva irresponsabilitat. Per nostàlgia, la de na Norma Desmond (interpretada per Glòria Swanson) en el Crepuscle dels Déus de Billy Wilder: “Jo som gran ... És el cine que s'ha fet petit!” Però, tanmateix, ningú l'escoltava. I ja que anam d'artistes. “L'experiència artística es troba tan increïblement prop de la del sexe, del seu dolor i el seu èxtasi, que totes dues manifestacions no són més que diferents formes d'un mateix anhel i delit”, va escriure Rilke el 1903 en una de les seves Cartes a un jove poeta. Diderot ho va resumir quan va afirmar que hi havia “una mica de testicle en el fons dels nostres sentiments més sublims”. Ho llegesc a Cartas Eròticas de Nicolas Bersihand. “Entra Sa Majestat. Imagina't un home gras amb aire de sàtir i amb el llavi inferior penjant —ho relata Prosper Mérimée a Stendhal el 1830, parla de Ferran VII—. “Segons la dama que em va contar la història, el seu membre viril és prim com un ciri, a la base, i gruixat com el puny en la punta, i llarg com un pal de billar”. També hi ha espai per als fetitxismes: “No et rentis, partesc i en vuit dies soc aquí”, li demana Napoleó Bonaparte a Josefina de Beauharnais. Mentre que el rei Lluís I de Baviera confessa a la ballarina Lola Montes: “Vull tenir els teus peus a la boca, immediatament, sense donar-te temps a rentar-te'ls després d'arribar del teu viatge”.
Però, alerta amb l'experiència artística. Creiem que un artista es posa dins el seu personatge i deu ser així, supòs, o no, quan un sap que Luciano Pavarotti jugava a cartes entre els actes de les òperes que cantava (¿el s'imaginen després d'un ària tremebunda, fent un pòquer amb el tramoista i l'empresari del teatre?). Deu ser que “La rutina és tan perillosa com la certitud” (B. Piccard).
“Vivim com algú que es turmenta contínuament perquè pensa que deixa escapar alguna cosa, que no sap que és” (Nietzsche). Tanmateix “El 90% de les coses que ens preocupen, mai succeïxen” diu Marian Rojas-Estapé, néta de don Fabià Estapé qui, en algunes tesis doctorals, escoltava la seva petita ràdio pel pinganillo, mentre el doctorand o doctoranda suava gotes de sang. Malgrat tot, Estapé fou un gran mestre. I ja se sap que “Els bon mestres són aquelles persones que han confiat en tu més que tu mateix” (Mònica Planas). Els bon mestres com els bons amics t'ajuden a fer el teu camí amb una certa complicitat. L'any passat fou l'any Joan Fuster, per recordar-lo, un poc fora temps, vet ací una mostra de la seva ironia i subtilesa: “Còmplice és aquell que us ajuda a ser com sou”. 
Canviant radicalment. Llegesc que “El general Franco afusellà 50.000 persones en temps de pau” ( I. Martínez de Pisón). És  lògic aplicar-li el que deia Boris Vian quan va escriure la novel·la “Escopiré sobre la vostra tomba”. Les rèpliques, però, sempre solen esser més xabacanes, vegin aquesta: Bailando sobre tu tumba de Siniestro Total: “Te clavaré mi guitarra  /  Te aplastaré con mi piano  /  Te degollaré com mis platillos  /  Te trepanaré com mi órgano Hammond”. Groller però clar i llampant! No com l'Agència Tributària:  “En uso de la facultad que me confiere la letra n) del punto 2.2 del artículo 15 de los Estatutos... habiendo finalizado el plazo de ingreso en período voluntario de las deudas, dicto la presente providencia y liquido el recargo del período ejecutivo que corresponde según el artículo 28 de dicha ley, requiriendo expresamente al obligado... etc...etc...”  Tantes voltes per dir-me que no he pagat els meus impostos quan tocava! Contraproposta de Nuccio Ordine:  “La fortuna, la sort, no es compra, es conquereix”. Vaig a fer una Bono Loto i un Euromillones, vull que la sort em trobi preparat, conquerint-la.
I, per acabar, dins el jardí d'un altre hi trob que “L'amistat té molt en comú amb l'amor. És un regal que ens feim a nosaltres mateixos” (Ray Loriga). I, certament, és així. Amén.

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dalt del Turó: capellets de teulada, arengades i el Barça

jcmllonja | 28 Març, 2023 10:20

 

 
Dalt del Turó: capellets de teulada, arengades i el Barça

 
Els capellets de teulada surten d'entre les teules i en les encletxes de les parets de pedra seca que miren a Tramuntana, diuen que són bons per menjar, servidor, però, no ho provarà. Som massa maniós i estugós. Veig un ropit i un busqueret de cap negre, grassos, han acumulat greix per partir de l'illa cap als seus quarters de primavera i estiu. Les esparregueres, tímidament, treuen ja els primers espàrecs.
Trob en Bernadí Pança pel camí de Son Baró amb bastons de nordic-walking. Me diu en Bernadí: “Alerta Climent amb ses teves mirades de folklòric ploramiques, que dius tu! És cert que hi ha valors a foravila o als pobles. El problema és que se'ns oblidi polititzar sa nostra mirada!”  “A mi me fa molta vessa! Me n'afluix!” Li responc. “Idò, no te n'ha de fer tanta!” replica. Adéu, adéu, cadascú pel seu camí. Me ve al cap la reflexió dels famós antropòleg Claude Lévi-Strauss:  “Una cultura només es pot entendre des de fora, sense participar en les auto-mistificacions en les quals es recolza”. Això, un servidor, és totalment incapaç de fer-ho. Conten d'en Bernadí que va anar de putes i ella li va dir: “Son mil y la cama”. L'hi donà un bitllet de mil, i la senyora li demana: “Y la cama?” I en Bernadí, que era estalviador, o aferradot, li contestà: “Nada de cama, ho farem de drets! Tu t'acotes una mica i jo ja la te ficaré, 'collir herba' se diu això, sense 'cama' !”
Vaig a comprar dues arengades, m'agraden torrades i esmicolades dins tomàtiga de ramellet, també torrada. Al sen Toni Garbau també li agradaven molt. No les comprava d'una en una, en tenia una bóta sencera. Un dia, fent les preparacions -les arengades s'havien de premsar ben premsades- ell les posava entre el bastiment i la porta. Tancava la porta i premia. Un dia va fer tanta força que li botaren les tres frontisses i la porta li caigué damunt. “Vatuadell! Aquests peixets són rabassuts avui!” Diuen que va dir.
En Jaume Cot pinta les persianes, ja els feia una bona falta. “Jaume: no n'has de fer massa!” li dic. S'atura i me diu: “Saps que és de bo de fer: Ara ves aquí !  Ara tu ves allà ! Ara fe això!... Es comandar no fa bòfegues!” “A ses mans no, però a lo millor en fa a altres parts” respongué en Toni Ximenis que mos escoltava. He sentit a dir que en Ximenis no era molt destre en les coses del bricolatge. Havia de fer unes feines, poques i petites, i li van vendre ciment ràpid. En va fer una senallada grossa, però un pic feta li mancà, la plana, després una fusta, i després no sé que més i quan tornà al pastó, allò havia forjat i no pogué treure ses paletes amb les que havia mesclat. El 'vatues' i 'mecags' se sentien d'un tros enfora. Sa dona se'n temé i li entaferrà una bona paperina!
Al cassino sent en Pere Cai que remuga: “Per què? Per cagar com un puput? Has d'anar alerta amb sos ous de gallines que van a lloure! Poden tenir brutor aferrada i llavors això pot anar en es menjar!” Se coneix que ha anat destrempat. Entra en Colau Agró. Va sempre per tot com d'amagatotis. “Va sempre així d'ençà que son pare se va matar, se va tirar dins un pou, cosa rara, ja saps que a la pagesia els homes se solien penjar i eren ses dones ses que se tiraven dins els pous, però ell ho va fer així. El trobà ell, que no sé com hi baixà, amb una corda el fermà i, estirant amb so cotxo, el va treure. Pensa tu! Aquell cos mort pegava pels costats des pou i el va treure tot nafrat. El carregà i cap a ca seva. Tot perquè sa gent no sabés que s'havia suïcidat i no li fessin s'autòpsia. Tanmateix, sempre n'hi ha un que mira. En Jordi Cocover ho va veure i l'endemà ho sabia tot es poble”.
Per avui ja he acabat els menuts. Me'n vaig a veure el Barça. L'he tallada ben justa, l'àrbitre ja siula el començament. Passarem pena, com sempre, els barcelonistes. Deu ser mala d'engirgolar una entitat com el Barça, pens. S'asseu devora jo en Biel de Son Fangos amb un quissonet menut, me parla dels seus galindons, que li fan molt de mal. En Lewandosky fa el primer gol.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Els hippies vells es moren, com David Crosby. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Març, 2023 08:17

 
Els hippies vells es moren, com David Crosby

La setmana passada moria David Crosby, fundador del conjunt musical The Byrds i assemblador del grup Crosby, Stills, Nash & Young. A aquests, per a un servidor, només pel seu disc Déjà Vu ja els toca passar a la història de la música. Però no només és tracta de música, sinó que hi havia tot un nou estil de viure, d'entendre el món, que es mesclava en aquella Califòrnia dels anys seixantes i que arribaria després a Europa. 
Crosby era un hippy, algú el qualificà de “hippy trucat”, però la seva manera de viure i la temàtica de les seves cançons estava amarada dels aspectes contraculturals que tan influenciaren els joves d'aquells anys. Servidor un d'ells. Jo també estic empeltat de hippy, vell, com David Crosby, que ha mort als 81 anys.
És d'aquell temps el folk-rock o el country-rock un concepte evolucionat del folk. Crosby fou seguidor de Pete Seeger -el qui volia tallar la corrent a Bob Dylan quan aquest es va electrificar-, però escoltà The Beatles i li sorgí alguna cosa nova de dins. Fundà The Byrds (recordau Turn, turn, turn), versionà el Mr.Tambourine Man de Dylan. Era allò que sabia fer Crosby, folk de guitarres acústiques i curosos arranjaments vocals. Nascut a Califòrnia, Crosby i Roger McGuinn van formar The Byrds, el 1964, en fou expulsat el 1967. Crosby fundà tot d'una, al costat de Stephen Stills i Graham Nash, la banda Crosby, Stills & Nash, a la qual es va sumar el canadenc Neil Young. El seu primer concert va ser en el festival de Woodstock, el 1969. L'adhesió de Young (el seu Harvest ha fet 50 anys!) va suposar l'èxit comercial amb cançons com  Woodstock, Teach Your Children o Marrakesh Express. El grup es va dissoldre molt prest per diferències d'egos. Crosby, però,va continuar, amb diverses formacions. L'últim disc que va presentar va ser el mes passat, poc abans de la seva mort.
Cal veure el documental Echo in the Canyon, conduït pel fill de Bob Dylan, Jakob, ressalta la importància de les cançons gestades a finals dels 60 en aquell barri de Los Ángeles. Hi surt Crosby, ja amb cabells blancs. També Brian Wilson dels Beach Boys, Michelle Phillips, l'al·lota rossa de The Mamas and the Papas, Eric Clapton, Ringo Starr, Stephen Stills, Graham Nash, Jackson Browne, Tom Petty... És, a més, un gran reconeixement a Buffalo Springfield, la banda en la qual van aparéixer uns nins com Young, Stills i Richie Furay, i també a The Doors, Frank Zappa, Carole King, The Eagles, Jackson Browne, The Monkees... 
És una proesa la d'haver viscut fins a aqueixa edat, tantes vegades desafiant  la mort, prenent-ho tot i... amb un trasplantament de fetge que li pagà Phil Collins. Tot va ser excessiu, els somnis, les bones cançons, l'alcohol, la droga. Era un vell hippy, o feia com que ho era, i va viure així fins a l'últim moment. Barney Hoskyns en el seu llibre Hotel California. Cantautores y vaqueros cocainómanos en Laurel Canyon, 1967-1976 (Ed. Contra) no és gaire pietós amb David Crosby: “Era un osset de peluix lasciu de ment, polissó, que cantava cançons protesta plorinyoses imitant Woody Guthrie, però era per tot, fent aquest rock suau”. Com diu Diego Manrique: “Sí, era un rock suau, però es feia amb drogues dures”. Segons Fernando Navarro: “Crosby, s'ho bevia tot, es ficava de tot i les perseguia a totes”. 
Amb The Beach Boys i Creedence Clearwater Revival, The Byrds foren la resposta dels Estat Units al fenomen anglès de The Beatles. Crosby no era el millor, ni tan sols era un vertader hippy, però estigué ben al mig d'aquesta bavarada esplendorosa nascuda a Califòrnia. El seu comiat Live at The Capitol Theatre, publicat fa només un mes, es va enregistrar en directe amb The Lighthouse Band. 
Tots ens hem fet grans: Stephen Stills en té 78; Graham Nash, 80; Neil Young, 77; Brian Wilson, 80; Bob Dylan, 81; Joni Mitchell, 79; Joan Baez, 82... Molts d'altres ja no hi són. Me pos la cançó Helplessly Hoping a l' Spotify. Me fugen cinquanta anys de damunt.

 
Climent Picornell 
 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dalt del Turó: neu, moixos, palles i a fer nonó

jcmllonja | 09 Març, 2023 08:15

 
Dalt del turó: neu, moixos, palles i a fer nonó

Els enormes estols d'estornells dibuixen figures en el cel abans de pegar a un camp d'oliveres i a un ullastrar de la serreta dels Castellots. Hi ha gelada. Deia mon pare: "Fan més mal ses males llengos que ses gelades". Fa fred de neu i qui més qui manco ha encès les foganyes i escalfapanxes, amb el foc en terra o dins una d'aquestes estufes de fusa nord-europees. 
Al cassino també tenen foc començat i els parroquians que ocupen la taula de més a prop de la calentor discuteixen sobre el tipus de llenya. Que si el pi crema massa aviat i, a més, té reina que s'aferra per les canonades, que si la figuera no encalenteix i tot és cendra, que si el garrover fa massa pets i espires i l'has de vigilar, que si l'olivera -que és bona- però té com oli i crema com una teia; les millors, la d'ametler i la d'alzina. 
Arriba en Colau da can Maneu. Bufa. Com a fora de lloc. "Que passa?"  "Idò ara tu diràs! Tenc s'al·lot de vacances a sa neu, amb sa família i només m'ha encarregat una cosa: donar menjar als seus moixos. Quan hi he ha anat els he trobat dins sa casa i amb s'aire condicionat. Els he donat menjar, els he fet sortir a n'es corral i he apagat s'aire condicionat pensant que era un descuit. Idò no! Quan els he telefonat m'han fet tornar a ca seva, entrar els moixots i  amollar sa calentor perquè els moixos no se constipin! És gros s'asunto! Si mon paret i mumareta aixecassin es cap! Aire condicionat pels moixos! I tu... un ha tossit un poc, ha fet com un remeulo raro, i sa dona ja me diu: ho veus, els has constipat, preparat per quan tornin! Jo ja no sé on m'he de posar!"
Sent, a una taula de prop, en Joan Murtó: “Una dona prima esquinça molt sa perdiu!” Vaja! En Joan pontifica sobre tot. I no en té ni idea de res. Hi torna: “A ses tres mil palles sa llet s'acaba!” Aquesta sí que m'és bona! En Murtó abandona la temàtica sexual: “Els dragons, si els rovegues, diuen que són dolcencs...”. “Me'n vaig”, dic, “ja he escalfat a bastament el cul de la cadira i ja se sap: 'Qui a bona cadira seu, bona ventura l'espera'. I encara més: 'A la filla, coca i cadira; i a la nora, tros de pa i fora'. El refranyer, amb la seva franquesa i la seva antigor. 
Pas per davant el taller de can Xisquet Reulla i me fix amb un dels seus mecànics. Per la revetla dels Reis del nostre petit poble havien llogat un senegalès, que fa feina en aquest taller de camions, per fer de rei Negre. Només baixar del tractor, que era la seva carrossa, se va rompre un peu, amb una ferida que feia molta sang i... cap a Son Espases! Era de veure aquell home vestit de rei, pels enormes passadissos de l'hospital. Que un rei, d'un poble de veïnat, que era musulmà, no va voler entrar a l'església o que un altre anava més gat que una sopa... Riu-te'n tu, el nostre es va acubar i no feia menció de res. Ho cont a en Guillem i a en Bernadí.  “Ara que ho dius” és en Guillem de can Puig “has de pensar que el rector del poble també és negre, del Congo ex-belga, llegeix els evangelis en català, això sí, i és simpàtic i servicial amb els seus feligresos; al cap de la candidatura d'esquerres li diuen Anthony Thornton, anglès de “pura cepa” i parla també el mallorquí de forma deliciosa. El cuiner del conegudíssim restaurant Son Fonc és magrebí, fa molts d'anys que és a la vila i ningú li guanya a fer arrossos bruts i porcelles al forn... He de seguir?” “No fa falta” li dic. “La Mallorca profunda? Vaja, vaja...” 
Fa neu, poca, però cauen flòbies del cel, gris i fred. Fa vent de Mestral. Mumare, quan havia d'etiquetar algú de dolent deia: “És més mal que el Mestral”. Ha començat el febrer, dins la botiga, la vídua de l'amo en Toni Xacó, madò Antònia Virga, me diu: 'Febreret curt, pitjor que turc', no sé molt bé que vol dir”. M'invent una història sobre els pirates turcs i m'enfloca: “Ara ho entenc”. M'estalvii el recordar-li que, després, vendrà el març: “Març, marçot, mata sa vella i sa jove si pot”.
Fa fosca i un fred que pela. Quan vaig a obrir la porta, amb la clau amb la mà cercant el pany, el braç pareix un arruixa-mosques, no el puc endevinar ni per meco. Pens: ara m'ha pegat el Parkinson! Res. Me'n vaig a fer nonó.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb dones, tributs, amor i covardia. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Març, 2023 08:12

 
 
Jardins d'altri amb dones, tributs, amor i covardia

 
 
Els nostre Jardins d'altri agafen d'ací i d'allà, impressions i mirades diverses. Un poc malgirbats, disculpin. Som-hi. El mes passat es moria David Crosby un integrant del super grup Crosby, Stills, Nash & Young. A Stephen Stills, un dels seus integrants, en una entrevista a la revista Rolling Stone, li demanaren: "Sembla que totes les teves cançons van ser escrites sobre Judy Collins". La resposta: "Així és. Hi ha tres coses que un home pot fer amb una dona. Estimar-la, ser torturat per ella o sublimar-ho a la literatura. Passant per aquestes tres coses, he fet els meus èxits i els meus fracassos". (Escolteu: Suite: Judy Blue Eyes!) 
Enllaçant amb l'anterior. Tothom coneix la brega-separació entre la cantant Shakira i el futbolista del Barça Gerard Piqué, i la cançó que li ha fet ella, com va dir algú 'rendibilitzant les banyes', amb frases com : “Me dejaste de vecina a la suegra,  / con la deuda de Hacienda / y la prensa a la puerta...” Si volia ser una acte de menyspreu, no arriba a les soles de les sabates de Paquita la del Barrio,  a la cançó Rata de dos Patas, vegeu: “Rata inmunda, / Animal rastrero, / Escoria de la vida, / Adefesio mal hecho. / Infrahumano, / Espectro del infierno. / Maldita sabandija, / Cuanto daño me has hecho. / Alimaña, / Culebra ponzoñosa, / Desecho de la vida. / Te odio y te desprecio. / Rata de dos patas.”  Idò ! Venga sublimació !
Pot ser la fórmula per fer una bona novel·la: “Si mescles humor i rancúnia pot sortir alguna cosa molt creativa” diu Rocío Quillahuaman. Molt en aquesta línia: "La suprema felicitat de la vida és saber que ets estimat per tu mateix o, més exactament, malgrat tu mateix" (Víctor Hugo). O també: "L'amor ho pot fet tot, i també el contrari de tot" (Alberto Moravia). 
"Una veritat dita amb mala intenció dona cent voltes i mitja a totes les mentides que es puguin inventar" (William Blake) Però ja sabeu, com diu l'aforisme: "Llengua muda, mai és batuda". Hi podem afegir una de les idiosincràsies del parlar o de l'escriure: “Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món” predicava Ludwig Wittgenstein. Però, vaja...“Escriure és exagerar” (C.J.Cela). Així, un dels més insignes escriptors cubans, Lezama Lima, no sé si exagerava, solia dir: “En España, la sangre siempre llega al rio”. 
"Mai és massa tard per ser el que hauries d'haver estat"  deia Georges Eliot, que ja saben que era el pseudònim de Mary Ann Evans. Massa tard és quan arriba la mort. "Al palpar la cercanía de la muerte, vuelves los ojos a tu interior y no encuentras más que banalidad, porque los vivos, comparados con los muertos, resultamos insoportablemente banales" (Miguel Delibes). Tot i que el refranyer matisa: "En tota dissort, hi ha un conhort".
Mal de fer, trobar conhort vull dir, ho tenien els jueus dels camps de concentració nazis. Conten que el Papa Joseph Ratzinger quan visità el camp d'extermini de jueus d'Auschwitz digué: “On eres, Senyor, quan succeïa això?”. Devia ser el mateix déu? El qui segons el jesuïta i teòleg José Ignacio González Faus és “Misteri infinit, revelat com amor gratuït i desinteressat, sobrecollidor i acollidor, font del ser i la vida, de l'espai i del temps, de la massa i de l'energia...” Molt bé, d'acord, però: on era?
“Memòria i profunditat són el mateix, millor dit, l'home només pot arribar a la profunditat amb la memòria” (Hannah Arendt). Vius però amb la memòria: "Covard, realment covard, és aquell que s'espanta amb els seus records"  afirma Elies Canetti. Es avinent, també, el que deia Joan Fuster:  “Un només es sent realment tot sol quan no té res en que pensar o bé quan tem pensar en alguna cosa”. 

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Converses erràtiques per Palma. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Març, 2023 08:11

Converses erràtiques per Palma

Passam per davall el rellotge de l'Ajuntament i ens asseim al banc del 'si-no-fos'. Diu en Jaume: “L’1 de gener de 2001, en Figuera, el rellotge de Cort, tocà malament les hores, qui sap si acollonit per l’entrada al segle XXI”. És, ara, n'Enric qui pontifica: “Duim mal camí”. “Perquè ho dius?” “Idò, ja me diràs tu, duim vint-i-tres anys del segle XXI, i mira quin balanç: 2001 els atemptats a les torres bessones de Nova York, 2008 la gran Crisi econòmica mundial, 2020 la pandèmia del Coronavirus, 2022 Rússia declara la guerra a Europa”. “A Europa?”. “Sí a Europa. Vos pensau que és a Ucraïna, però aquest bàmbol de Putin amenaça a Europa contínuament i al món, si empra armament nuclear. Perquè vegis quin camí du el segle XXI, i no he parlat per res del canvi climàtic!” Des del banc s'observa el carrer de Colom, ben dret, resultat d'un esventrament de finals del segle XIX i un s'imagina la plaça de Cort abans que s'enderroqués la illeta de cases que hi havia al bell mig. Arnau, expert en urbanisme pontifica: “Le tracé d'une ville est oeuvre du temps, plûtot que d'architecte”  deia Léonce Reynaud, que vol dir, més o manco, que la trama d'una ciutat és més obra del temps, que dels arquitectes”.
“D'on ho has pescat?” Li deman, “Llibres i més llibres i ditets per tocar l'orgue” “Això ho dius tu que tens temps per llegir. A mi se m'acumulen i no tenc temps de llegir-los a tots”.  “Has d'aprendre a llegir ràpidament, un lector ràpid llegeix al menys 700 paraules per minut, has de practicar l'skimming, moure la mirada en diagonal per les pàgines, el cervell s'hi acostuma.”
“Quina llastima”, és un servidor qui opina, “El centre urbà és va buidant de la població resident, els veïnats fugen i són substituïts per estrangers, per pisos turístics, per serveis turístics. Els qui hi quedam som tractats com si fóssim suecs o alemanys rics, beneficiaris de tot el que s'hi concentra: botigues cares, grans magatzems, bons restaurants... Però no trobes ni una ferreteria, ni una botigueta on comprar un parell de iogurts”. És n'Arnau, el qui llegeix llibres, qui torna puntualitzar:  “La mort de la diversitat econòmica es l’inici de la mort d’un barri o una ciutat, diu Jane Jacobs, en el seu famós llibre “Mort i vida de les grans ciutats”. 
Des de les lleones, Joan rememora un vespre de marxa i parranda en que  travessàrem el passeig del Born amb un  dos-cavalls, un Citroën d'aquells temps, i al final, quasi devora la plaça de la Reina, sentirem: “Altooo!!!”  “Ai! Dormírem als Caputxins, bé a la comissaria vull dir”. El Born és buit de turistes i de terrasses de bars. Surt el tema de la saturació turística. És ara l'expert en quasi tot, en Toni, qui rememora: “Si hem d’assenyalar el dia que va començar el sus del turisme podríem dir que va ser el 29 de juliol de 1958: el dia que es va dictar l’ordre ministerial de trasllat del tràfic comercial de Son Bonet a Son Sant Joan. El traspàs efectiu es va fer el desembre de 1960. Havien passat 42 anys des que Hedilla havia aterrat a Son Bonet, que a1960, arribava al seu sostre, uns 650.000 passatgers cada any. “No me fiquis estadístiques per mig” torna a ser n'Arnau, “Ja avançava Luis Buñuel, a la seva autobiografia Mi último suspiro: “una de les darreres plagues de la nostra època és l'estadística. Impossible llegir una pàgina d'un diari sense trobar-ne una. A més: totes són falses! Ho puc ben assegurar”. “No encetem el tema del turisme! Ni de les ecotaxes, ni del mal gust dels hotelers!” diu taxatiu en Pere.
“Ja que som al mal gust”, diu en Jaume, “He comprat una pepa d'aquestes inflables...” “Jaume! Juguetes sexuals a la teva edat?” “No! Esperau, és per seure devora jo al cotxe i així poder anar pel carril VAO de l'autopista de l'Aeroport. Ja sabeu que han de ser com a mínim dues persones dins el cotxe per poder-lo usar”. “Homo! Amb la boca tan oberta no deu passar desapercebuda, i si t'atura la guàrdia civil els pots convidar a gaudir-la, no?” “Escolta, segons el paper de les instruccions ofereix sensacions reals”. En Joan, trastornat: “El què ha de fer un per defensar-se en la Palma contemporània!”

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Què és la gentrificació? Palma gentrificada ? Climent Picornell

jcmllonja | 09 Març, 2023 08:03

Què és la gentrificació? Palma gentrificada?

 

Quan en un barri hi apareixen els fornets que venen magdalenes de gustos diferents, els establiments que subministren sucs ecològics, les gelateries de disseny, els bars “especials”, nous habitants “bohemis” -per dir-ne alguna cosa- o “hipsters”, que poden ser estrangers... comencen els senyals que el barri canvia i els seus habitants tradicionals seran desplaçats. Això són els que se'n diuen “gentrificadors” primerencs. Tant és si es tracta d'un barri degradat o estigmatitzat, amb lluites urbanes per a la seva conservació, el barri és “resignificat” i s'obre el camí a l'augment de valor de les propietats i els lloguers, que “expulsen” ja clarament els seus habitants de sempre. Ja sigui perquè el lloc té una bona centralitat urbana, perquè està a vorera de mar, o perquè té bones vistes...

Aquest procés ha passat a Madrid (Malasaña), Barcelona (Raval), Bilbao (San Francisco), Saragossa (La Magdalena), Palma (Santa Catalina, La Llotja, Sa Calatrava)... i a Londres, San Francisco, Roma i és ja d'abast mundial. El 1964 Ruth Glass, emprà la paraula “gentrificació” i Neil Smith (1974) publicà Cap a una teoria de la gentrificació. Altres manuals com Llegir la gentrificació (2008) o La gentrificació en un context global: el nou colonialisme urbà (2008) confirmaren el fenomen.

Perquè “gentrificació”? El vocable deriva de l'anglès gentry que es refereix a una classe social alta, sense arribar a noble, entre botifarra i mossó per entendrer-nos, un poc com els hidalgos castellans. El TERMCAT diu que ho hem de traduir per “ennobliment”: “La gentrificació –ennobliment– és un procés de transformació física, econòmica, social i cultural d'un barri antigament degradat o de classe baixa que acaba essent de classe mitjana-alta. Els edificis hi són restaurats o modificats, tot incrementant-ne el valor, cosa que a la llarga n'acaba expulsant llurs antics habitants, més pobres”. És a dir que usam la paraula per a significar que un barri pobre o abandonat o en runes, a partir dels processos explicats abans augmenta de categoria o és colonitzat per una població de més alt standing. Els invasors penetren al barri “significat” per aquests processos primerencs -segons Manuel Castells en alguns llocs els gais han estat significadors- consumant processos de segregació urbana consubstancials als mecanismes d'urbanització capitalista, tot i els seus moviments opositors o resistencialistes de les comunitats de veïns, o fins i tot de l'administració, intentant congelar els preus dels lloguers o limitar la compra de vivendes per estrangers.

Hi ha qui hi vol trobar elements de valor positiu: es diu que es redueix la delinqüència, estabilitza àrees en declivi, augmenta el valor de les propietats, augmenta els “mestissatge” social, es rehabiliten edificis en mal estat... Però també és veritat que hi ha un desplaçament de la població per l'augment de preus, canvis comercials que provoquen la desaparició de les botigues de serveis propers, és una pressió sobre àrees veïnals pobres, obre el camí cap a ghettos de rics, crea conflictes comunitaris amb els antics residents...

A Palma diversos barris pateixen gentrificació, una gentrificació on les inversions dels estrangers i les inversions per a pisos o habitatges turístics es solapen. El puig de Sant Pere, la Llotja, Sa Calatrava, Sa Gerreria, Santa Catalina, Es Jonquet, Son Cotoner, el Portitxol i, ja comença, a La Soledat (on hi compren cases suecs i alemanys)... aquest canvis, són canvis d'habitants i també d'usos, vegeu per exemple, com han canviat els corredors verds i peatonals de Blanquerna o Santa Catalina i com canviarà el de Nuredduna. Habitatges vacacionals, pisos vacacionals il·legals, hotels-boutiques, estrangers nous-residents, inversors especuladors, bars i restaurants, gelateries, menjar ràpid, souvenirs barats...

La gentrificació, a la vegada, causa efectes indirectes en el mercat de la vivenda d'altres barris ja que els habitants tradicionals de barris gentrificats es desplacen a la perifèria de la Ciutat, als pobles dormitori del cinturó urbà i, fins i tot, a pobles no dormitori a més de trenta minuts de Palma.

Són processos que canvien la fesomia de Palma.

 

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb