Climent Picornell

Converses o soliloquis Climent Picornell

jcmllonja | 09 Febrer, 2023 10:28


 
Converses o soliloquis

Les converses amb els amics i tertulians fluctuen, hi ha moments en que van del perpetuum mobile a la vida eterna dels grumers. Deriven cap a territoris desconeguts. “¿Recordau el diàleg entre els personatges que representen Joseph Cotten i Orson Welles a la pel·lícula El tercer home, amb guió, cal remarcar-ho, de Graham Greene i música d' Anton Karas? A Welles, traficant de penicil·lina adulterada causant de deformacions als malalts, li demana Cotten: “Has vist alguna de les teves víctimes?”. Tots dos són damunt un molí gegantí de fira i Welles li contesta apuntant les persones de baix: “Sentiries res si un d'aquests ara s'aturàs? Que em diries si t'oferia milers de dòlars per cada un que s'aturava? Em rebutjaries els diners?”  “Però, a veure, Climent perquè retreus ara aquestes imatges?” “No, per res, però vull dir que si ens posassin en aquesta tessitura que faríem cada un de nosaltres? És mal de saber, és com l'eterna discussió de si els escriptors han de ser de dretes o d'esquerres, o els periodistes, com deia Kapuscinski, bones persones, hem de tenir en compte que una cosa és l'excel·lència creativa i una altra molt diferent la sensatesa política. Una cosa no implica l'altre”. “Els estudiants xinesos que protestaven per la política de Xi Jinping respecte del Covid-Zero que tenia tota la població reclosa al menor símptoma de febre causada pel virus, els estudiants, deia, exhibien folis en blanc. Que significaven? Demanaren a un estudiant: “El full en blanc representa tot el que volem dir però no podem dir”.
“Que s'ha fet d'en Robert Jubany que va viure a Xina tants d'anys? Te'n recordes d'ell?” “I tant! Segons ell, era tan rebel, tan rebel, que l'única llei que respectava era la de la gravetat”. “Rebel? Tots en coneixem com en Robert, els diuen narcisistes, la vida passa en primera persona i han de ser el centre de la conversa, quan no ho són es tornen insofribles i impertinents fins que recuperen el protagonisme. No saben que és l'empatia”.  “Ni la simpatia tampoc” contesta n'Arnau “preferesc de molt aquestes persones que tenen por de fer el ridícul, sense autoestima, que es fan de menys, tot i que valen més que el narcisista embafós. Servidor és un passador de pena, com a bon mallorquí, temerós de Déu, un temps, ara tem qualsevol novetat, qualsevol cosa inestable que trenqui els meus rituals. I què? Som així”.
Seguim amb les xarxes socials internetianes. “Jo”, diu en Jordi, “vaig ser un temps estudiós de l'anomenada Escola de Frankfurt (Adorno, Marcuse, Fromm, Benjamin...) i no sé si aquells pensadors tan interessats en les noves tecnologies d'aquells temps i els mass media, també d'aquell temps, s'adaptarien a les noves tecnologies d'ara. Per exemple, si es tracta, com feia Adorno, d'estudiar la difuminació de la frontera entre el que és públic i el que és privat, servidor els diria que ja hi som: tot es confon”. 
“El que ha passat és que la intimitat ha desaparegut de les nostres vides. Ho dic perquè entre les càmeres que ens filmen contínuament, Google que ens ofereix mapes d'on hem estat durant el darrer més i Amazon que ens vol vendre productes que s'assemblem als que consumeixen altres compradors com nosaltres...” “Però som nosaltres que comunicam on menjam i amb qui, on anem de concert, i amb qui...”  “Sí, però la privacitat la viuen els joves de forma molt diferent a nosaltres, tot i que s'exposin més a les xarxes socials... Hem de ser usuaris intel·ligents d'Internet, saber quines són les pautes de seguretat, quins són els espais de privacitat, per defensar-nos de les intromissions no volgudes...”
“Ja som més de 8.000 milions d'habitants al món, un món en el qual les màquines depenents d'Internet seran protagonistes. No sé si és bo això”.  “Un nou antimaquinisme?”  “Que ets un nostàlgic tu?” “No, però sé ben cert que les xarxes socials són les culpables del triomf i la glorificació de la ignorància!”

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb futbol, feixistes i aforistes. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Febrer, 2023 10:26


 
 
Jardins d'altri amb futbol, feixistes i aforistes.

Pels qui ho desconeguin els jardins d'altri són retalls pescats per les pesqueres dels veïnats. Ara que ja ha passat el Campionat del Món de futbol que es va fer a Qatar, dedicarem una mica d'atenció als jardins futbolístics. “Argentina depende de su genial caminante”, titulava un article Santiago Segurola, “...està ben clar que Messi aprofita els seus 'passejos' pel camp”. Deia Eduardo Chillida: “Un periodista estava escandalitzat perquè jo hagués estat porter de futbol i escultor. No hi veia relació entre una cosa i l'altra, el vaig haver de convèncer del seu error”. És ben cert que dels futbolistes no esperem que ensenyin filosofia sinó que juguin bé la pilota. Però les declaracions als periodistes solen ser redundants, n'hi ha, això sí, que esgarren les costures. Vejam. Carlos Tévez: “A medida que uno va ganando cosas se hamburguesa”. Nelson Penedetti: “Vi al portero adelantado y se la tiré por arriba; fue un gol de odontología”. Murci Rojas: “El fútbol es como el ajedrez, pero sin dados”. Gustavo Biscayzacu: “Me siento muy bien físicamente, entre otras cosa gracias a la dieta que me proporciona el nutricionista, basada en hidrocarburos”. Edson Cavani: “Como todo equipo africano, Jamaica será un rival difícil”. (Copa Amèrica). El món de les tautologies també omple les definicions dels entrenadors i futbolistes des del “Perdimos porqué no ganamos” que va dir Ronaldo, a la definició de Vujadin Boskov: “Fútbol es fútbol”. Del meu admirat Johan Cruyff en podriem omplir un cabàs gros: “Antes de equivocarme, yo no cometo ese error”. “Si tu tienes el balón, el rival no lo tiene”. “No soy creyente. En España, los 22 jugadores se santiguan antes de salir al campo. Si resultara bien, siempre sería empate”. “Si tienes la pelota, no es preciso que defiendas, porque sólo hay una pelota”. Idò !
Així de clar i llampant ho definia Cruyff. No com en una resposta a l'examen sobre el feixisme, un alumne escriu: “Hitler no era molt amable amb els jueus. Hitler defensava la superioritat de la raça “aèria”. Continuava: “Franco es caracteritzava per parlar molt lentament i tardava molt a contestar, la qual cosa desconcertava als seus enemics”. Dels jardins feixistes, les declaracions masclistes del general Primo de Rivera, en el manifest que justificava el cop d'estat del 13 de setembre del 1923: “Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada, que espere en un rincón, sin perturbar los dias buenos que para la patria preparamos”. No hi hagué urnes en molts d'anys, perquè ja sabeu que pels feixistes: “El ser rotas es el más noble destino de todas las urnas” (José Antonio Primo de Rivera), ho degué dir usant “la dialéctica de los puños y las pistolas”.
M'encanta el món dels aforismes, Benjamin Franklin: “La peresa viatja tan a poc a poc que la pobresa no tarda en agafar-la”. Ara, però, els aforismes inunden les xarxes socials, Twitter sobretot. El dubte: és Twitter qui ens empeny a l'aforisme o és l'aforisme qui ens llança a Twitter? La solució del dilema anterior és com un mexican standoff. Vaig saber, i em va fer una certa gràcia, el que era un mexican standoff. És com li diuen, en el món del cinema, al moment crucial en que uns apunten als altres que, a la vegada, apunten als qui els apunten. M'explic, no? Ningú gosa disparar. Només queden dues alternatives, o tornar col·locar les armes a les fundes o... trons a lloure!  És el moment de recordar la cita de l'economista Keynes: “Quan més difícils són les coses, pitjor funciona el laissez-faire”.
“No escriguis versos sobre la mort. És inútil. Redacta el teu testament que és molt més pràctic” (Joan Fuster). No està malament això del testament perquè ja sabeu que “La vida és curta i avorrida i passa mentre es desitgen coses” (La Bruyère). Amén.

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Palma i la nostàlgia com ingredient. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Febrer, 2023 10:23

 

 

Palma i la nostàlgia com ingredient


Surt a fer una volta, amb pas ràpid. Pos Lucio Dalla a l' Spotify: “È la sera dei miracoli. Fai attenzione / qualcuno nei vicoli di Roma / con la bocca fa a pezzi una canzone...”.  (És la nit dels miracles. Ves amb compte / algú en els carrerons de Roma / amb la boca fa trossos una cançó. / És la nit dels cans que parlen entre ells / de la lluna que està a punt de caure...). 

Al Passeig de Sagrera uns nins hi han dibuixat un joc. En castellà en diuen Rayuela i pens en l' obra de Julio Cortázar. Deu haver envellit? Hi record coses de la filosofia zen, del pensament budista, que ara s'han convertit en tema de llibres d'auto-ajuda. A més, l'afició de Cortázar per les frases enginyoses, els aforismes o grafitis, ara es frivolitzen en memes o tuits. Malgrat això hi record el somriure de qui es riu de sí mateix i celebra el malentès o l'absurd. Vaja! Pas l'Auditorium, pel Passeig Marítim, ple de maquinotes i operaris que arrabassen arbres. L'enginyer Parietti, als anys trenta del segle passat, observant el mateix lloc: “És difícil donar-se compte cabal del pas gegant i definitiu que, pel progrés i embelliment de la nostra ciutat, representaria la construcció d’aquesta transcendental obra, si fos concebuda i realitzada amb la grandiositat que mereix. Aprofitant artísticament les horribles irregularitats actuals de la costa, podrien aixecar-s’hi luxoses edificacions i establiments de banys i esports marítims, un gran parc d’arbreda i atraccions que embelliria l’avui tristíssim glacis de Santa Catalina……”. El 1949, Gabriel Roca Garcias (1896-1986), cap de la Junta d’Obres del Port, començà a construir el Passeig Marítim. Amb el temps s’anirà transformant en una via ràpida per vehicles i camions de mercaderies del Port cap a la Ciutat, i la badia s’omplirà de vaixells de luxe, grans creuers, i molls per a la indústria nàutica, tapant completament les vistes al mar.

Escrivia el professor Pagenstecher devers 1867 sobre Palma: “Sembla incomprensible que en aquesta mateixa ciutat, que a més té un comerç marítim molt important i és seu de les autoritats, gairebé no existeix la possibilitat de trobar un allotjament adient, però no hi havia, en tota la ciutat, cap fonda que mereixés aquest nom”. Que diria si ves ara els hotels que hi ha? I Miquel dels Sant Oliver? Que al 1903 s'admirava de la inauguració del Gran Hotel: “Asistimos a uno de estos actos decisivos que separan y dividen radicalmente dos épocas. No es un templo dedicado al placer, se trata de algo más, se trata de la realización de un designio, de un ensueño casi, de una revolución pacífica desde la cual Mallorca puede, desde hoy, ponerse en contacto con la Europa culta y entrar definitivamente en el comercio de la civilización universal.”  ¿Què dirien avui, aquells “insensats” si vessin que la burgesia turística ha convertit Ciutat en un negoci internacional i que la gentrificació i el lloguer vacacional han transformat la ciutat antiga i altres barriades connexes? “Els molls ofereixen una animació extraordinària: han vingut a veure arribar ‘el vapor’; és una de les grans distraccions dels habitants. Unes barques enrevolten el vaixell; lleugeres galeres es precipiten al gran galop de les mules o dels cavalls; tota aquesta gent formigueja a plena llum, baix d’un cel blau, davant el meravellós decorat de la ciutat encesa al sol”. Això contava Gaston Vuillier el 1893. Nostàlgia? Grafton Tanner a Les hores han perdut el seu rellotge puntualitza: “La història de  la nostàlgia és la història de la batalla per acabar amb ella. Com que és l'emoció dominant del nostre temps, curar-la també és una tendència dominant”.  Servidor creu que la nostàlgia és només un ingredient important, com la llevadura per fer el pa, de la mescla de Palma amb un món fracturat per Internet i el turisme de masses.

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dalt del turó: canyes, beques i rosers podats

jcmllonja | 09 Febrer, 2023 10:19

 
Dalt del Turó: canyes, beques i rosers podats

Llegesc Joan Miralles, Porrerenc, qui rememora el poble al seu llibre Macs, pols i campanes: “...a l’hivern, un fred d’espant, una humitat catacumbària, sedes a l’orellam, bassiots pel carrer, bregues de bandolina, pedrada va, pedrada ve, i, a l’escola, betcollades.” Surt a caminar. Me top amb Toni Marxando qui amb el tractor Kubota llaura prop del pont de sa Llosa, on quan plou un poc massa tot s'embassa. “Que va bé?” “Uep! Ara llaurava prop d'aquesta vorera de torrent i hi han nascut moltes canyes, ses canyes fan unes rabasses fortes que s'ajunten unes amb ses altres i són males de llevar, has d'anar envant i enrere amb so tractor. Abans no n'hi havia tantes de canyes, anaven molt demanades, però ara se coneix que no, i se fan com a boscos a ses voreres des torrents”. En Toni és un home llegit i té discurs sobre qualsevol cosa. 
Retorn al poble i pas per davant can Toni Gadulles, ha fet un batiport nou i la casa ha guanyat. Pens que devia estar trist perquè ni havien batiat la seva néta, ni li havien posat Miquela, que és el que nomia sa mare. En Toni estava preocupat, pel no batiament, i malhumorat perquè li havien posat: Marina. Bé, lo de Marina, passi, però lo del batiament!  Se'n va anar a veure al capellà de Gorlanda, una possessió prop de ca seva i l'hi va consultar. “Mossèn” li va dir “em passa això” i el mossèn li contestà: “Toni no passis massa ànsia, sa teva néta ha fet un mes, i a n' el Bonjesús el va batiar en Joan, el Baptista quan tenia trenta-tres anys. Li queden encara molts d'anys per ser com el Bonjesús! Au, au... no estiguis preocupat!” En Toni quedà perplex i lo que li va fer més mal és que quedà convençut. Un bon cristià com ell, no podia anar en contra del que deien les escriptures, ni contra el capellà de Gorlanda, que havia estudiat a Roma. 
 Madò Xisca de sa Clova me comenta que ja ha girat les canals cap a la cisterna. “Climent, no t'ho creuràs però cada cisterna té el seu bevent, vull dir que s'aigua és diferent, es gust, i tot és aigua, i ha caigut del cel, però jo distingesc sa meva de qualsevol altra”. Passa un grup de jovenots. “Aquests al·lotets amb ses beques posades”, es refereix als joves, alguns d'ells magrebins, que van amb el cap tapat per la caputxa de l'anorac. “Fan com a por aquests joves. Què són externs?” “Externs! Són ben de la vila aquests, nascuts aquí, i xerren mallorquí com vos!” No se'n pot avenir. “Sabeu de que vos heu de preocupar? Idò de que ses noves generacions no tenen paciència, sempre frissen, de tot se'n cansen!”. “Vols una cama-turca? Me fa nosa”. “No foi! Jo ja vaig estret per dins ca nostra”.
Prenc la costa per arribar dalt del turó. Vaig a l'estudi i cercant altres coses, trob un quadernet, que havia escrit na Margalida de quan els nostres fills eren petits, llegesc: “Enyorança. No sabia con  dir-te que mon pare era mort .Tu havies fet un any i mig i tots asseguraven que no te'n recordaries d'ell . A mi em sabia greu. La vostra relació era tan especial! Des del teu naixement et venia a veure cada dia. Fins i tot quan anàrem a viure a la Font de la Vila . Rèieu i jugàveu sempre . I tu aprengueres a dir taxi (tata) al mateix temps que papà i mamà. Jo pensava que ningú mai no t'estimaria com ell. Encara ho crec. I li deia a ton pare que les coses ja no serien iguals per a mi sense el meu. Han passat dos anys i mig des de la seva mort , els que té ara el teu germà . La capacitat d'adaptació humana és gran i poc a poc ens hem avesat a la seva absència. Malgrat això , quan dius una poesia o ens contes històries o fas una de les teves gràcies , lament en silenci que ell no pugui contemplar-te i  alguna vegada plor contingudament. La mort, en ocasions, és injusta. Ho he après per pròpia experiència”. Morí, de sobte, mentre podava els seus rosers a fora vila. Avui he entès millor el que sentia.

 
Climent Picornell


 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb