Climent Picornell

Jardins d'altri estiuencs. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Agost, 2022 08:10

Jardins d’altri estiuencs


Els jardins d’altri bresquegen per dins els veïnats, lectures interessades o disperses, tot s’hi val. Som ara a l’estiu i en ona de calor, la qual cosa estormia els cossos i qui sap si les ànimes. 

Ben igual que al rei Lluís XIV qui, el 14 de juliol, el dia que es va prendre La Bastilla, escriu al seu diari: “Avui, res”.  Quasi com Kafka quan el dia que esclatà la guerra mundial, escriu al seu dietari: “Avui horabaixa he anat a nedar”. Les dues coses asseveren que “La vida és una ficció basada en fets reals” (Ramón Eder).

Per això el millor és saber sedassar els records i fer com Cecília Gato Fernández:  “Som depressiva però no trista, ús el petit escut de l'humor.  Com T. Zizec: “ L' única relació sexual exitosa succeeix quan les fantasies dels dos es superposen. Si un home té fantasies amb que fa l'amor damunt una bicicleta o la dona vol ser penetrada per un semental, el que realment està passant és que un cavall va en bicicleta”.  L’amor té molts de caires, un: “Ella és com el far que fa voltes, l'obscuritat total alternant amb una brillantor enlluernadora (Henry James), o un altre: “Teta que la mano no cubre, no es teta, sino ubre”, com ens recorda la saviesa popular.

Ja que hi som, amb les parts del cos: “Siempre fue la lengua compañera del Imperio” ara resulta que Nebrija no ho deia per l'espanyol sinó pel llatí. Sempre ho veuràs! Però hem de ser conscients que les dues obres culminals de la literatura castellana estan protagonitzades una per un vell xiflat i l’altre per una puta vella, hi podem afegir Don Juan Tenorio, un acossador de mitjana edat. Quan s’és tan reduccionista Porgy & Bess  (on s'hi canta Summertime: “És l'estiu i la vida és fàcil...”) és una història d'amor entre un coix i una al·lota guapa assocats per un macarra guapetó i un traficant de drogues.

Tenia raó Albert Camus: “Sempre ens enganam dues vegades respecte a les persones que estimam: primer al seu favor i desprès en contra seva” . Però és que “En matèria de sentiments tots som autodidactes”  (Manuel Neila). També és ben cert que “A las relaciones tormentosas debería partirlas un rayo” (Carmen Canet). Malgrat tot les petjades sentimentals són males d’oblidar: “Los fets d'amor no puc metre en oblit;  /  ab qui els hagué, en el lloc, no em cau d'esment” (Ausiàs March). N’hi ha però que ho són més, difícil d’oblidar, vull dir: “No hi ha nostàlgia pitjor  /  que enyorar  /  el que mai va succeir”  (Joaquin Sabina).

Deia Joan Fuster: “ Si en aquest món hi ha quelcom intrínsecament malvat és, sens dubte, l'Estat” i per reblir el clau, diuen que John Maynard Keynes definia el capitalisme com el sistema que es basava en “la convicció de que els homes més malvats cometen els actes més malvats per al bé de tothom”.  Pot ser que, com la democràcia, sigui el pitjor sistema de govern que s’ha inventat, a excepció de tots els demés.  Nogensmenys, “El contrari de la por no és el coratge sinò la solidaritat”  (Bernat Castany). Malgrat n’hi ha que són poc empàtics: “Yo no quiero hacer lo correcto  /  pa esta puta mierda ya no tengo tiempo” ( C. Tangana). Una altre cantant el contradiu: “El meu objectiu és ser de cada vegada més honesta” (Luz Casal). Tanmateix, torna a dir Joan Fuster: “Creu-me, jove: no et faces cas! A la teua edat, un es passa la vida fent-se trampa a si mateix”.

Els deman excuses per embafar-los amb aquests jardins estiuencs però “La meva missió és matar el temps i la d'aqueix és matar-me a mi. Se està molt còmode entre assassins” (Emil Cioran).

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Peripatetisme per Palma. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Agost, 2022 08:08

Peripatetisme per Palma


Seu, un home mal vestit, als bancs de fusta del Born de Palma. Tira pa banyat i té un estol de coloms que li fan cas, però ell només se fixa en un colom coix, li falta una cama i li diu, fort: “guapa, guapa i guapa!” Els ramats de turistes, acalorats, s’hi fixen i el retraten mentre altres miren els seus mapes per saber on són. Són mapes sintètics de la ciutat, fàcils de llegir, lletjos. Servidor que estima els mapes, antics i moderns, no pot sinó sentir un cert malestar, no tots els mapes són com aquests d’informació turística. “Hi ha en els mapes una bellíssima concepció del món dibuixat, del món representat i de les inquietuds que cartes i plànols desperten en nosaltres: la curiositat contemplativa del científic meticulós, encisat per les descobertes, o la tafaneria de l'explorador nòmada, que sempre va una mica més enllà, tot ell acció i vivència”.  Me diu en  Josep Pedrals. Li he de donar la raó.

En el pas d’en Quint, davant La Pajarita, me trob amb en Jaume Sureda, els dos som hipocondríacs, molt. Li coment que fou Erich Fromm qui en El cor de l'home (1964) dedica un capítol al narcisisme, que explica els  hipocondríacs com personatges centrats en si mateixos que prenen el seu punt de vista, com la realitat. Em recorda que li vaig regalar el Manual per a Hipocondríacs on, en un dels seus apartats, es recomana als qui tenen doble personalitat que en anar al cinema o en viatjar en avió comprin sempre dos bitllets: un per a ells i l'altre per al seu altre jo. Em recomana Hipocondria moral de Pau Luque i Natalia Carrillo.

Vaig fins a la plaça Major i baix per les escales que peguen a la Rambla, davant l’estàtua d’en Chillida. Un poc més avall a la corba que fa el carrer davant el teatre Principal, prop del fornet de la soca d'en Tomeu Arbona, veig en Joan Melis, abans que el pugui saludar m'enfloca: “Soc més lluny que estimar-te. Quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos trobaran un regust de tu”. Trobes que hi ha per tant!  Això del Gabriel Ferrater s'ha desbocat: “Quan els cucs faran un sopar fred !!”  “I si és calentet el sopar!  Així havien de ser els seus poemes? Clars i llampants, realistes com una lletra bancària? Res, però res de res, on hi hagi Carner o Foix, o l’Ausiàs... tots els demés són mals aprenents!”. I no puc ni donar-li el bon dia. Se'n va cap a la Rambla recitant de memòria trossos sencers de Les dones i els dies.


M’assec a un dels bancs de la Rambla dissenyats per Gaspar Bennàsser i sent que me diuen: “Qui a bona cadira seu, bona ventura l'espera”. És en Jeroni Massanet, estudiàrem junts a l’Institut, es feu diplomàtic i ens veiem, per casualitat, cada molts d’anys. “Encara tens el bust de Pius XII al teu corral del poble?”  “Sí”, li constest, “manies de mon pare que era un romanòfil i un vaticanòfil i un papòfil, si es pot dir així”. “Si era un papa nazi!” me diu. “Alto!! Li replic, “Pius XII , no fou filonazi, ell no volia que hi hagués aquell extermini, però és ver que no el va denunciar, i sabia que hi era, perquè fer-ho era entrar en guerra, per això Benet XVI, en Ratzinger,  va frenar la seva beatificació”. “Ell ho sabia” insisteix en Jeroni, “quan els alemanys se'n dugueren milers de jueus romans a Auschwitz i  no digué res. Hauries de destruir l’estàtua”. “Que no és una estàtua és un bust damunt un pedestal”. “Idò això...” “El papa Francesc d'ara tampoc ha condemnat els russos que han envaït Ucraïna” li dic per disculpar-me un poc. “No és el mateix, no comparis...” S’acomiada i em fa pensar que, efectivament, mai tenguérem aquesta discussió amb mon pare. Venc d'una família  on no es parlà mai ni de sentiments, ni de política, ni de doblers...

Carrer sant Jaume avall me fix amb el casalot que ha reformat l’amo de Ryanair i me deman quant de patrimoni quedarà en mans de mallorquins d’aquí a un parell d’anys, al centre de Palma. La gentrificació avança manades desfetes!

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Sopar d'estiu amb botxor, alemanys i Thermomix. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Agost, 2022 08:04

 

 

Sopar d'estiu amb botxor, alemanys i Thermomix.


Comença la temporada dels malanats sopars d'estiu. Quina mania! La gent vol mostrar ca seva i vol mostrar, també, les seves amistats: des dels rics i poderosos fins als raros i més pelats que un jonc com un servidor. Per això m'entra com a mala llet quan hi som, me moc entre el 'no havia d'haver vengut' i el 'no puc fer un lleig als meus amics'. Menú: Salmorejo, rissotto de tòfona, albergínies farcides de vegetals perfumats al romaní...  I sempre m'asseuen a la pitjor taula, tots desconeguts, la meitat forans i estrangers, amb l'excusa de que servidor pot treure diversos registres per fer cas a tothom. Cas? Cas a quí?  A aquella parella d'alemanys rics, discrets i llegits que ja se pensen saber que som els mallorquins perquè ho han llegit a la traducció alemanya de “Queridos mallorquines”. Els explic que descendim de catalans i que el rei En Jaume va fer una mortaldat amb els moros, mallorquins, que hi va trobar per aquí, i que n'hi ha que reclamen la part de moro que ens pertoca. No entenen això: algú vol ser moro? Vaja quina raresa, diuen, els presentaré Antoni Bennàsser que és al sopar i els ho explicarà millor.

No hi pot faltar el conspiranoic que amb tota naturalitat ens explica que moltes empreses grans, quasi tots els governs i molts partits polítics han caigut en braços del marxisme cultural, que és com s'està duent a terme la destrucció del món lliure infiltrat pel feminisme, els LGTBI, l'ecologisme, l'ateisme, el multiculturalisme, la responsabilitat social empresarial... tots aquests ismes rosseguen i rovellen la societat actual. I que ara llegeix La vuelta del comunismo de Federico Jiménez Losantos. Li dic que ara estic repassant L'origen de la família, de la propietat privada i de l'Estat de Friedrich Engels, el company de Karl Marx, i que torn a albirar el triomf del proletariat, com ell mateix, el conspiranoic,  ens explica. 

Una morena de cabell molt curt i accent francès però amb molt bon espanyol intenta desviar-nos de la discussió marxistoide i ens explica que el secret del benestar està en el mindfulness, que d'ençà que en fa la seva vida ha canviat completament: té el so més profund, està més descansada i li ha donat un giro a la perspectiva i la visió de la vida; i que ho fa on line, no va a cap oficina, a través d'un programa: Calm. Això, li dic, no és més que aprofitar-se de l'augment de l'ansietat, l'angoixa i la solitud i convertir les teràpies presencials en un roda de fer diners per Internet i que no és més que una eina pel control i la pacificació social, una espiritualitat controlada pel sistema capitalista”. Vaja! “I vostè?”  me demana, “En què m'entretenc? Jo? Idò naveg pel Facebook dels coneguts que s'han mort i encara tenen el portal obert, a veure si algú des de l'altra món hi penja algun post !”

I m'aixec de la taula sense dir res mes per anar a pixar. Als lavabos no trob l’interruptor i punyint, punyint li apag al llum i tanc dins el water a un home tot vestit de negre, al qual deman perdó, i que després veuré damunt un petit escenari tocant a la tiorba peces de Purcell i Dowland. Surt del pixador de les dones una metgessa, molt coneguda, tota vestida de vermell, rossa ella, la segueixo i s'asseu devora el seus nóvio nou, un  hereu d'una fàbrica de sabates que ja no existeix. Parla pel telèfon mòbil de les meravelles que fa la seva nova Thermomix. Ja no torn a la taula i aixecant les celles li faig una senya als amfitrions tots fent-los a saber que he acomplert el seu encàrrec, poc se poden imaginar que m'he barallat amb tots els de la meva taula. Cerc Léo Ferré a l'Spotify, Avec le temps, 'amb el temps tot desapareix, oblidam els rostres, oblidam les veus d'aquelles que estimàrem i que cercàvem davall la pluja'. Fa molts dies que no plou.


Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb