Climent Picornell

Porgar fum

jcmllonja | 28 Març, 2022 10:46

Porgar fum

«A partir d’aquell instant... el paisatge es transformà lentament, obstinadament, omplint-se de fites: s’hi excavaren cisternes, pous, aljubs i albellons; s’hi traçaren síquies, camins de carro, camades i dreceres; s’hi construïren una casa, casetes d’eines, païsses, portasses, solls, galliners i sestadors. I la terra, abans cacera senyorívola, esdevingué pagesa» . Així de bé ho explica Guillem Frontera a La mort i la pluja, com de tossudament  ordenaren el paisatge els nostres avantpassats. Ho pens mentre som al Puig del Càrritx, davall un dels pins vers que sembrà mon pare i el qui me llaura el bocí, un de can Ventura Fort,  me diu: “És mollericó aquest tros des bocí, ben mollericó, hi llaures i per tot és ben sec i allà encara hi surten unes bones llenques de fang”. Al bocí de devora hi pastura una guarda de porcs negres i faixats. ”Sap allò que contava ton pare?” “No. Però solia contar moltes mentides”. Li dic. “Idò que un dia els porcs anaren a pasturar a cas veïnat i es veïnat li digué al porqueret, que era ton pare: ‘què hem de fer?’ I ell li digué: ‘jo només som es porqueret’. ‘Idò’, li diu el veïnat, ‘i a l’amo que li diuen?’.  ‘A l’amo, mumare me va ensenyar que no li diuen res!’. Que te pareix? Just com ara”.

Idò a aquest bocí que veus, li coment a n’en Guillem Ventura Fort,  uns el volien vendre i s’altre –l’amo en Toni Bronjo- el volia comprar, a un li feia finca i els altres, de la meva família,  havien de menester els doblers, en parlaren i feren tec. Després d’haver signat a cal notari el comprador, en Bronjo, que era  estufat, els diu, pensant que els havia fotut: “Si n’haguéssiu demanat més també hagués dit que sí”. Els altres, mon pare i el seu germà, que ja n’havien parlat, pensaren... “i tu si n’haguessis oferit menys també t’ haguéssim dit que sí”. Filosofia pagesa, ben igual que la de Wall Street.

Pensava, quan pujava de cap a ca nostra que un servidor havia fet també la seva evolució com a geògraf i com ideòleg: de hippie irresponsable, a marxista heterodox, passant a humanista romàntic, i en l’actualitat... folklòric ploramiques. En aquesta darrera accepció havia provat de construir el meu propi espai viscut, la meva geografia personal i, d’això, n’havien sortit un parell de testimonis en forma de llibre. Quan, amb aquestes, m’aborda en Guillem Xiu: “I tu... tu que sols escriure de la Mallorca Profunda i totes aquestes collonades. No saps lo que va passar a sa caseta de devora can Xisquet Frare? Idò, en trobaren un de mort. El van trobar mort en terra, devora es seu llit, sa veïnada, alemanya com ell, en comptes de cridar a sa Guàrdia Civil o a urgències, va cridar es fosser perquè el coneixia i aquest constatà que era ben mort, i cridà, ara sí,  sa Guàrdia Civil. Es mort anava vestit amb sabates de tacó alt i prim, perruca groga posada, vestit de làtex amb dos forats, un davant i s’altre darrera, ja te pots imaginar on, un aro de ferro als ous i una gàbia per al pardal, sí, sí, sa perdiu engabiada... tot un attrezzo sado-masso,  a cinc minuts del centre de la vila... I això és sa Mallorca Profunda? Sa dels sequers d’albercocs, sa de ses rotllades de peladors d’ametles i ses ballades de ball de bot amb un poc d’anís i galletes dolces? Au a porgar fum! A ca una puta sa Mallorca Profunda!!”. “I no te fa mal aquest canvi?” Li deman. “Mal? Sap que és tenir dolor? Idó tenir moltes cebes i no tenir comprador!” Definitiu, el raonament d’en Xiu, vaig pensar.

Tanmateix tothom estima el seu redol. A les Corrandes de l’exili, un poema de Pere Quart, diu en un tros:  “En ma terra del Vallès  /  tres turons fan una serra,  /  quatre pins un bosc espès,  /  cinc quarteres massa terra... ( i el fa acabar diguent) ... Com el Vallès no hi ha res!”.   Tothom estima el territori que ha conegut, per molt que l’hi canvïin.

 

Climent Picornell


General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri, entre la vida i la pantalla. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Març, 2022 22:33

 

 

 

Jardins d’altri, entre la vida i la pantalla

Els Jardins d’altri són una arreplegadissa disforja d’aquí i  d’allà, a casa d’altri. No sé en el futur com els redactaré però com preveu Tim Berners-Lee, l’inventor del World Wide Web (WWW): «Estarem rodejats en tot moment i en tot lloc de cristalls vomitant imatges i informació, és a dir de multitud de pantalles que competiran per obtenir la nostra atenció.» Pantalles de plasma, líquides, evidentment. El que és realment important és el que ens mostraran aquestes pantalles. Ja ho preveia Guy Debord al 1967: «Vivim en un món realment invertit, el que sembla vertader no és més que un moment del que és fals: Espectacle». Segons el mateix Debord  a  El Planeta malalt, diu  (no ho prengueu com una nova versió del “Piove? Porco Governo!”) : «Quan plogui, quan hi hagi falsos niguls sobre París, no oblideu mai que és per culpa del govern. La producció industrial alienada du aquesta casta de pluja. La revolució du el bon temps.» Vaja! Vaja!

Entre les disseccions del que és la nostra vida hi han operat multitud de caps pensants. Vegeu-ne dos o tres exemples: “La vida no és més que una continua successió d’oportunitats per a sobreviure”  Gabriel García Márquez. Nogensmenys àdhuc (que abans s’escrivia molt), Vladimir Nabokov va més enllà :  “La vida és un gran sorpresa. No veig perquè la mort no en podria ser una altra encara més gran”. Tanmateix “La història és un malson del qual estam intentant despertar-nos”  sentencia Jame Joyce.

“Picasso es comunista, yo tampoco”, va dir Salvador Dalí en el teatre María Guerrero, l’any 1951. No és una disculpa, ni molt menys, però segons Marcel Proust: “Tot el que és gran en el món prové dels neuròtics”. Ho devia saber bé el tal Proust, sempre a la recerca del seu temps perdut. Conten que André Gide rebutjà el manuscrit de Pel cantó de Swann de Proust i que el definí com “un relat d'un jovenet que té mal adormir-se”. Tampoc devia saber que  “Jugar amb foc desenvolupa en nosaltres mateixos l’habilitat de no cremar-nos”  (H.G. Wells), curiosa variant del que ens deien quan érem nins: “qui juga amb foc,  pixa en el llit”.

La gent famosa suscita sempre curiositat i ha d’assumir que l’hi carreguin segons quins morts. Vegeu: “La genialitat de l’infant Mozart va despertar, fins i tot, sospites ¿I si es tractava d’un nan i no d’un nin?  (A. Trillas. Petits grans genis). Igual passa amb les darreres paraules que diuen que va dir l’almirall Nelson abans de morir: “Besa’m Hardy!” (referides al seu vicealmirall Sir Thomas Hardy, que tenia al seu costat). A Patrick O’Brien li demanaren en una ocasió si creia que veritablement ho digué, o formava part de la llegenda de Nelson. O’Brien respongué que als personatges cèlebres és millor no posar-los en la seva boca declaracions solemnes que és preferible fer-los dir: “Passim la sal, per favor”. En aquest sentit:  ¿Deu ser veritat el que deia mossèn Jaume Balmes? “Siau fàbriques, no magatzems!” Referides als emprenedors catalans del seu temps. A vegades erram amb l’apreciació, Com bé va dir Bàrbara Rey, una de les moltes amants de l’Emèrit: “Vos creis que l’estrella és el domador. I tanmateix l’estrella és el lleó!”

J.V. Foix: ”Em crec etern, i sol, / en immortal contrada; / oblido cant i arada, / i allò que fou no em dol. / Tot és gra, tot mallol / en el present que em fada”.  Jorge Guillén: “Si yo hubiera sido catalán, yo habría escrito en catalán, pero nací en Valladolid, sin bilingüismo”.

Paul Verlaine: "Votre âme est un paysage…"

 

 

Climent Picornell

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb