Climent Picornell

Gírgoles de poll, cebet, senyors i tirs

jcmllonja | 02 Març, 2021 11:59

 
 

Dalt del Turó

 

Gírgoles de poll, cebet, senyors i tirs

 

Climent Picornell

 

Som prop d’ una siquiola al pla de Carrutxa, hi ha una partida de polls, pollancres n’hi ha qui en diu, on de petit hi anava amb mon pare a veure si hi havia gírgoles de poll. Ara les venen dins unes paneretes de plàstic als supermercats, ja sé que no és el mateix, però així és. Una ventada súbita escampa la calitjota bruta i polsosa que hi havia en l’ambient. De sobte fa més fred i l’aire és més clar i net.

De retorn li dic a n’en Tòfol Cendra: “M’en vaig per avall”.  “Idò com ses caguetes!”, me respon , “Què?”, li dic, “Que si te’n vas per avall fas lo mateix que ses caguetes! Què no ho entens?”, en Tòfol sempre tan irònic,  va amb un braç enguixat, allò va patinar amb una fulla de figuera de moro... Va anar un pic a Lourdes amb mon pare i va dur dins la maleta una marededéu de prop d’un metre, ben embolicada amb paper d’estrassa, quasi no hi cabia, encara la té a l’entrada de ca seva.

A la finestra de Can Tronca, on despatxen cafès i altres quemullars, dos se posen messions de quin dels dos ha sembrat més cebes i quin dels dos du més manats de cebet dins la furgoneta. “Climent, vens? T’entretendria! No tot ha de ser llegir, a l’aire lliure hi trobaràs salut, vine!”  “Deixa’l anar. Ja pots siular, si sa bístia no vol beure... Tanmateix no el ginyaràs!” M’ho diuen perquè em recorden llegint tots els diaris del cafè quan hom podia entrar als cafès i seure i xerrar una bona estona. No com ara per mor de la pandèmia que pareixem clandestins dels temps de la llei seca, esperant i fent coa a una finestra d’un bar i ens pega un esglai quan passa el cotxe de la Guàrdia Civil.

Toquen les campanes. El toc és de mort. “Qui és?” demana la gent. “Es gendre del senyor de Son Fondo”. “I era jove ferm!”. “Sí, estava separat de sa seva dona”. Me comenta en Joan Gaià, de can Capsibo:  “Avui l’he vist, en es senyor de Son Fondo, passejant per ses seves terres, ja deu tenir prop de cent anys, no li deu faltar molt”. Contaven d’aquell senyor, que sempre anava amb aquelles camises tan ben emmidonades,  que era molt estret i molt ric,  que quan se va morir sa dona, no ho digué a sa filla que estudiava a Barcelona, per no haver-li de pagar el passatge, ja li costava lo seu, pagar-li l’estudiar. Quan vengué sa filla i demanà per sa mare li digué: “és morta!”  “Te’n diré una d’aquest senyor, la me contà mon pare”, diu en Joan Pallols,  “un dia que segaven i batien, es senyor mirava,  i va demanar s’aigo fresca dels segadors, i ell en duia d’aigo, però per no emplear sa seva!  Senyors m’has dit?  Però vaja... No ho hem de plegar d’en terra en això!”

Passa en Pep Pixa, de qui conten que a unes festes de Llorito pixava darrera un cantó i el municipal li va dir. “Jove, això són cent pessetes de multa”. I ell se va posar la mà a la butxaca, la mà amb la que no aguantava la titola,  tragué dos bitlles i li contestà: “Jau, aquí n’hi ha dues-centes  i deixau-me acabar!” “Què? Has tornat a veure es teu padrí?”  Li deman a n’en Pep. El seu padrí mort se li sol aparèixer els vespres damunt el comodí i li canta cançons. “Sí, avui, i anava remolest, me cantava més fort que de costum,  li ha sortit sa vena anticlerical: “L’església és un sementer, / petit i dóna bon compte, / que mentre hi hagi gent tonta, / els capellans viuran bé”. “Els seus motius devia tenir es padrinet”, diu en Pep, “els qui  l’enviaren -amb un tir a n’es cap- a una fossa comuna, els seus enemics, des poble, tenien cera del Corpus. Un dia va estar a punt de contar-ho, l’homenet pareixia com a begut i aquell vespre no era damunt el comodí, sinó allargat damunt el tocador de la cambra cantant el “Cara al sol, con la camisa nueva...”  i cagant-se amb en José Antonio i amb n’Agustín de Foxá,  i els falangistes del temps de sa guerra, de sa postguerra i d’en Franco, sobretot feia esment d’un que feia de regidor, per ventura el seu matarife... Jo que sé!  Si torna un altre vespre li he de demanar”. I se’n va cap a ca seva, amb una senalla amb dos cossiols, diuen que els roba del cementeri. Però encara se gira i me diu. “Hi ha homos-monges i dones-puríssimes... saps què te vull dir? Gent dolenta! Botxor! Botxor i més botxor!”

Me’n vaig cap al turó i pens que no m’agrada que me diguin què he de fer. M’agrada anar a la meva bolla, badocar si fa el cas. No m’agrada haver de xerrar per força. “Vas molt pensatiu!” És en Tòfol Cendra que encara mira qui passa pel carrer. “T’atropellaran!”  Entr a ca nostra pensant que no m’agraden les pel·lícules de por, ni les coses imprevistes. Ni el Cara al sol.

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb