Climent Picornell

La ciutat pandèmica Climent Picornell

jcmllonja | 22 Març, 2021 17:29


 
 

La ciutat pandèmica

Me mir el Born assegut davant el brolladoret de l’obelisc de la plaça de les Tortugues amb un café amb llet a la mà que m’han despatxat al Bar Bosch a través d’una finestreta. Pens en el temps del confinament estricte. La pandèmia, súbitament, ens mostrà  una altra ciutat. La ciutat solitària, silenciosa, atemorida, transgredida a moments. La ciutat dels cans i les cusses passejant amb els seus amos.  El xisclar de les oronelles més aclaparador que mai.  El consum abusiu de teleconferències i WhatsApps amb imatge. Els passos pel passadís de ca nostra. El consum compulsiu d’ordinadors, mòbils i sèries. La compra de queviures amb mascaretes i guants. Els aplaudiments a les vint hores amb les sirenes dels vaixells del port incloses. El pujar als terrats a estirar les cames i descobrir els nostres veïnats. La sortida amb embranzida a passejar pels espais urbans que es vetaven als cotxes. La casa, les relacions amb els nostres, de la serenitat a la histèria. Les notícies alarmants dels contagis i les UCI’s plenes de gent. La mort d’un amic ... i més por. I la ciutat deserta a les nits, sense ombres, ni cotxes, ni moixos. L’olor neta sense el fum dels cotxes i dels extractors dels restaurants. El silenci.

El matí podia travessar el Born sense els impediments de les terrasses dels bars, solitari, tot sol enmig del passeig, acollonit per si t’aturava la policia, com si estassis fent alguna cosa prohibida, malgrat duies davall el braç la bossa de la compra al supermercat. Més casa, més passadís. Tot esperant el dia de poder sortir al camp, a reunir-te amb els familiars i amics, estugós dels teus veïnats no coneguts com si fossin empestats, i en canvi, gens recelosos amb els teus, que eren al cap i a la fi els qui contagiaven. La família, qui ho hauria dit? era el nucli principal dels virus contaminants. Ai las!

De llavors ençà la ciutat ha aparegut diferent, com diferents ens pareixen les imatges o les pel·lícules en les quals la gent es toca, es besa, o està a un espai públic o privat sense mascareta. Escenes del  pre covid-19, li hem posat nom, i sabem que és una epidèmia i una pandèmia, i vèiem el que feien els xinesos o els nord-americans comandats respectivament per uns governants autoritaris i primmirats, els uns,  i els altres per un histrió negacionista.

Ens hem hagut d’avesar a reconèixer la gent pels seus ulls, o a mirar els ulls amb més deteniment, o el color i les classes de les mascaretes, a rentar-nos obsessivament amb gel hidroalcohòlic, a desconfiar dels espais tancats, a resistir en l’exterior malgrat les baixes temperatures o la pluja. La fidelitat al nostre cafè amb llet matiner ha tengut diverses capes de realitat, modulades pel temps atmosfèric, més present que mai en les nostres pobres vides quotidianes.

El començament de les vacunacions ens fa desitjar el retorn als nostres locus amoenus, als nostres espais de felicitat que es dibuixen en l’avenir com si mai haguessin d’arribar, malgrat això vulgui dir tornar a la ciutat del bullici i de l’embús, de la congestió i el trànsit pol·lucionant, dels estrangers en ramat, de la ciutat envaïda, venuda, normal als ulls dels qui la comanden i la modulen sense voler repensar-la, cosa imprescindible tanmateix.

Qui sap si enyorarem aquell estat de coses, sense pandèmia ni morts, sense pors, la solitud sense esgarrifor, la nostra casa com a refugi universal, els ulls com expressió màxima del paradís perdut.

 

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Més Jardins d'Altri Climent Picornell

jcmllonja | 10 Març, 2021 17:23


 
 

Més Jardins d’altri

 

El Jardins d’altri són recerques i trobades a cals veïnats. A vegades inconnexes i atropellades. Vegin: Ramon Gómez de la Serna: “La tortícolis del penjat és incurable” (Greguerias). No cal dir que aquests Jardins és fan enfora de la cita cabdal i transcendent,  Sandra Bullock: “Don les gràcies a ma mare per no deixar-me pujar a cotxes amb al·lots abans dels devuit anys perquè tenia raó: vaig fer el que ella pensava”. O prop de la cita psicosomàtica, Chenoa: “Hi va haver un any en que vaig provar de ser simpàtica, i em va sortir un èczema”. Però clar en un món turmentat com el nostre , amb la pandèmia i les noves guerres fredes a l’aguait no és sobrera la cita atribuïda a Einstein: “No sé amb quines armes es lluitarà a la tercera guerra mundial, però en la quarta serà amb pedres i garrots”. Deia que érem en temps de pandèmia, idò Albert Camus: “La pesta prové de l’excés. És un excés en si mateixa i no sap contenir-se. Sigueu-ne conscients si la voleu combatre amb clarividència”  (La Pesta). Certament, “Si algú diu la veritat, segur que tard o d’hora es descobrirà” (O. Wilde).  La veritat és que totes aquestes qüestions un les entén després,  Jaime Gil de Biedma: “Que la vida iba en serio  /  uno lo empieza a comprender más tarde”.  (No volveré a ser joven). Malgrat que com deia William Faulkner: “Entre el dolor i el no res, la meva opció és el dolor”.

La cita de Faulkner, un dels meus escriptor preferits, em du a la reflexió sobre la literatura. Truman Capote: “Tota la literatura és un pur xafardeig”. Però no basta, no és tan senzill l’ofici d’escriure, Maurice Blanchot: “Ningú pensa que les obres literàries es creïn del no res. Sempre venen donades d’antuvi, en el present immòbil de la memòria”. I com deia Baudelaire, que la seva inspiració era el seu bloc de notes desconfiant dels raptes de màgia fugissers, Umberto Eco: “Res és mes nociu per a la creativitat que el furor de la inspiració”. Servidor som un devot dels llibres personals i ja saben vostès, Nina Berberova: “En una autobiografia es parla d’un mateix, en les memòries es parla dels demés”.  (El subrayado es mío). El llibre no morirà afectat per les noves tecnologies, també ho deia Umberto Eco, com la cadira o la forqueta i com afirma Bernardo Atxaga: “Obrir un llibre obliga a desestimar els aparells eléctrics, hi ha un canvi de forma d’estar”.

Es podrien pensar que això va de pontificar, res més llunys de la meva intenció, com a Patrícia Highsmith: “M’interessa la moral, però no que em facin sermons”. I n’hem sentit molts de sermons els de la meva generació educats en el nacional-catolicisme. Tanmateix “Les religions moren quan es demostra que són certes. La ciència és el registre de les religions mortes” (Oscar Wilde, again). I és que les religions ens obligaven a la obediència cega, i ho relata Hannah Arendt quan vegé la pintada: “Ningú té el dret a obeir”, superposada a un monument mussolinià de Bolzano amb la inscripció: “Creure, obeir, lluitar”. Malgrat, com afirma Paul Krugman: “Tots som vulnerables a les creences que ens resulten convenients”. Certament,  en aquests temps de poca militància, Jack Kerouac: “Si la moderació és una falta, la indiferència és un crim”. Ja ho notava F. Dostoiewski: “La civilització ha creat un home sinó més ferotge, un de més cruel i pitjor que abans”.

És curiós que aquest Jardins d’altri conformats a base de mirar el que diuen els demés, tenen un cert perfum de còpia, Julian Barnes: “Quan Brahms va escriure la seva primera simfonia va ser acusat per algú d’haver usat un gran tema de la Novena de Beethoven. La seva resposta fou: Qualsevol beneït ho notaria”. Escolt Brahms i el moix s’acosta i puja damunt un servidor, Antoni  Pau: “Ens pensam ser els amos del nostres moixos i no som més que els seus agraïts servents”  (Gatuperios).

 

 

 

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Gírgoles de poll, cebet, senyors i tirs

jcmllonja | 02 Març, 2021 11:59

 
 

Dalt del Turó

 

Gírgoles de poll, cebet, senyors i tirs

 

Climent Picornell

 

Som prop d’ una siquiola al pla de Carrutxa, hi ha una partida de polls, pollancres n’hi ha qui en diu, on de petit hi anava amb mon pare a veure si hi havia gírgoles de poll. Ara les venen dins unes paneretes de plàstic als supermercats, ja sé que no és el mateix, però així és. Una ventada súbita escampa la calitjota bruta i polsosa que hi havia en l’ambient. De sobte fa més fred i l’aire és més clar i net.

De retorn li dic a n’en Tòfol Cendra: “M’en vaig per avall”.  “Idò com ses caguetes!”, me respon , “Què?”, li dic, “Que si te’n vas per avall fas lo mateix que ses caguetes! Què no ho entens?”, en Tòfol sempre tan irònic,  va amb un braç enguixat, allò va patinar amb una fulla de figuera de moro... Va anar un pic a Lourdes amb mon pare i va dur dins la maleta una marededéu de prop d’un metre, ben embolicada amb paper d’estrassa, quasi no hi cabia, encara la té a l’entrada de ca seva.

A la finestra de Can Tronca, on despatxen cafès i altres quemullars, dos se posen messions de quin dels dos ha sembrat més cebes i quin dels dos du més manats de cebet dins la furgoneta. “Climent, vens? T’entretendria! No tot ha de ser llegir, a l’aire lliure hi trobaràs salut, vine!”  “Deixa’l anar. Ja pots siular, si sa bístia no vol beure... Tanmateix no el ginyaràs!” M’ho diuen perquè em recorden llegint tots els diaris del cafè quan hom podia entrar als cafès i seure i xerrar una bona estona. No com ara per mor de la pandèmia que pareixem clandestins dels temps de la llei seca, esperant i fent coa a una finestra d’un bar i ens pega un esglai quan passa el cotxe de la Guàrdia Civil.

Toquen les campanes. El toc és de mort. “Qui és?” demana la gent. “Es gendre del senyor de Son Fondo”. “I era jove ferm!”. “Sí, estava separat de sa seva dona”. Me comenta en Joan Gaià, de can Capsibo:  “Avui l’he vist, en es senyor de Son Fondo, passejant per ses seves terres, ja deu tenir prop de cent anys, no li deu faltar molt”. Contaven d’aquell senyor, que sempre anava amb aquelles camises tan ben emmidonades,  que era molt estret i molt ric,  que quan se va morir sa dona, no ho digué a sa filla que estudiava a Barcelona, per no haver-li de pagar el passatge, ja li costava lo seu, pagar-li l’estudiar. Quan vengué sa filla i demanà per sa mare li digué: “és morta!”  “Te’n diré una d’aquest senyor, la me contà mon pare”, diu en Joan Pallols,  “un dia que segaven i batien, es senyor mirava,  i va demanar s’aigo fresca dels segadors, i ell en duia d’aigo, però per no emplear sa seva!  Senyors m’has dit?  Però vaja... No ho hem de plegar d’en terra en això!”

Passa en Pep Pixa, de qui conten que a unes festes de Llorito pixava darrera un cantó i el municipal li va dir. “Jove, això són cent pessetes de multa”. I ell se va posar la mà a la butxaca, la mà amb la que no aguantava la titola,  tragué dos bitlles i li contestà: “Jau, aquí n’hi ha dues-centes  i deixau-me acabar!” “Què? Has tornat a veure es teu padrí?”  Li deman a n’en Pep. El seu padrí mort se li sol aparèixer els vespres damunt el comodí i li canta cançons. “Sí, avui, i anava remolest, me cantava més fort que de costum,  li ha sortit sa vena anticlerical: “L’església és un sementer, / petit i dóna bon compte, / que mentre hi hagi gent tonta, / els capellans viuran bé”. “Els seus motius devia tenir es padrinet”, diu en Pep, “els qui  l’enviaren -amb un tir a n’es cap- a una fossa comuna, els seus enemics, des poble, tenien cera del Corpus. Un dia va estar a punt de contar-ho, l’homenet pareixia com a begut i aquell vespre no era damunt el comodí, sinó allargat damunt el tocador de la cambra cantant el “Cara al sol, con la camisa nueva...”  i cagant-se amb en José Antonio i amb n’Agustín de Foxá,  i els falangistes del temps de sa guerra, de sa postguerra i d’en Franco, sobretot feia esment d’un que feia de regidor, per ventura el seu matarife... Jo que sé!  Si torna un altre vespre li he de demanar”. I se’n va cap a ca seva, amb una senalla amb dos cossiols, diuen que els roba del cementeri. Però encara se gira i me diu. “Hi ha homos-monges i dones-puríssimes... saps què te vull dir? Gent dolenta! Botxor! Botxor i més botxor!”

Me’n vaig cap al turó i pens que no m’agrada que me diguin què he de fer. M’agrada anar a la meva bolla, badocar si fa el cas. No m’agrada haver de xerrar per força. “Vas molt pensatiu!” És en Tòfol Cendra que encara mira qui passa pel carrer. “T’atropellaran!”  Entr a ca nostra pensant que no m’agraden les pel·lícules de por, ni les coses imprevistes. Ni el Cara al sol.

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb