Climent Picornell

Mussol, selleter i milanes

jcmllonja | 14 Desembre, 2020 11:43


 
 

Dalt del turó

 

Mussol, selleter i milanes

 

Climent Picornell

 

Baix cap a la vila i un aucellet, un coa-roja, s'exhibeix davant davant fent voladetes curtes. Llunyans, ressonen els trons dels caçadors. És molt dematí. L'amo en Toni Tacó ja entrecava els tarongers amb un xapó. Veig llum a l'obrador del forn, hi entr i el forner em regala una ensaïmadeta acabada de sortir, calentona encara. M'umpl de sucre-pols tota l'americana. Un ca aperduat es passeja pel poble i la gent el culpa de què espenya les bosses de fems. Sembla ximple però, espantat, no se deixa tocar, ni acostar.

Al cassino han posat una estufa que va amb clovella d'ametla i pinyol d'oliva... Hi fa calentoreta. En Nofre Perussa hi feu de cassiner un temps. Era un cassiner un poc trel·lerel·la, amb les dones, vull dir. Un dia una es presentà al seu cafè i l'increpà perquè ja no li feia cas, després d'haver-n’hi fet molt. “De mussols com tu, jo en trob a cada passa!” li digué ell. Ella se'n tornà, trista i cap cot. Al cap d'un parell de dies, al cassino va arribar dins un paquet un mussol mort. Ell fugí del poble i no hi tornà fins que l'hagueren d'enterrar. Sicília? Mallorca d'ha estona!

No sé qui,  recorda en Llorenç Curt. Xerrava tot sol, en Llorenç, però no era gens pardal, les anècdotes que es contaven d'ell eren, senzillament, genials. Una entre moltes: el pare d'en Miquel Tena, el va sentir que xerrava mentre llaurava, va voler saber que deia i, acotat dins el torrent perquè no el ves, s'hi va acostar; quan en Llorenç va arribar a una gaia prop d'on ell era, se va aturar i sense mirar-lo, va dir: “Miquel, que fas acotat dins sa síquia? Que cagues?” Però la millor per antonomàsia és la d'un dia quan un, beneit, se'n va voler fotre d'ell i, vegent-lo xerrar tot sol, li va demanar: 'Llorenç, amb qui xerres?' En Llorenç el se va mirar una estona i li hi enfloca: 'Ara ha fuit!'

Me conta l’amo en Toni Mico, que va ser selleter, que ell va néixer cinc-mesó i el tenien dins una capsa de sabates amb cotó que li dava un poc de calentor. Però són pare, orgullós, a tothom que l’anava a veure, entre la ironia i l'orgull, els deia: “Mira’l-te, quines trossades que té!”  “Te’n recordes?” diu el selleter Mico, “pegàvem un polvo cada any, però en parlàvem dos o tres, que dic: una generació en parlàvem!” El Selleter era petit, una escapció diré, amb molta conya marinera...  “Jo, si t’he de dir sa veritat, ja no ho faig, no perquè hagi tornat vell sinó perquè fer-ho amb sa meva dona arribar a ser com..., de tant de veurer-mos,  som com de família, que no és ver?” Deia: “Això dels maricons és un hobby”, volia dir és un lobby però ho confonia i ho repetia, i ho repetia, venga hobby per aquí, venga hobby per allà... Pensava que el selleter era com aquell ase que quan se va haver avesat a no menjar, se va morí.

 De camí cap al turó me top amb na Carmen. S'ha ajuntada amb un negre, fort i gran. Ja té un grapat de fills de dos o tres homes diferents. Ara el negre li ha fet “un garbancito negro” que diu ella. Els seus altres fills juguen amb el negret, i l'empreneyen, la mare els foragita i crida: “Dejarle en paz, que es negro, pero no tonto!”   Faig coa al forn, darrera una dona que me pareix que és sa germana d’en Biel Gargot. En Biel tenc per mi que ja no és un canonget. Ja té els seus anys. Li deman: “Que sou germana d'en Biel Gargot?”. Respon airada: “Sí. Però jo me rent!” Vaja! Ho deixarem anar! Pens. En arribar a ca nostra la veïnada m’escomet. Un eriçonet li menjava els ous de les gallines. “Saps què? Me digueren: Posa-li ‘pienso’ pels moixos. Al cap d'un parell de setmanes, una monada, s'animalet ho té ben clar què és lo que li agrada més”.

Mir cap a les roques de sa Farinera Nova, hi torna a haver milanes. En veus adesiara volant, calmes, fent cercles, ales esteses. La creença popular encara dura, malgrat ja no hi hagi tantes lloques guardant els seus pollets, la milana pollera és vista com un enemic a la pagesia. Mon pare deia que, son pare ho va veure, dos corbs s'acostaren a una ovella morta i només se menjaren els ulls, res pus, després baixaren dues milanes i espipellaren una bona estona.  S’ha fet hora d’anar a jeure. Ara a les cases hi fa bon viure.  Però un temps, mos n'anàvem a dormir i aquells llençols de fil agafaven tanta fredor i tanta humitat que pareixia que te tiraves dins un bassiot. Llavors a poc a poc anaven agafant calentor, dins un cocó del matalàs de llana o de cli, amb la vànova cotonada -que pesava un quintà- a damunt i... bona nit si et colgues!

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb