Climent Picornell

Gore Vidal, H. L. Mencken, O. Wilde i els aforistes impertinents

Climent Picornell

“Escriu alguna cosa, malgrat sigui la teva nota de suïcidi”, la frase és de Gore Vidal, l’escriptor nord-americà que morí fa una setmana als 87 anys. També: “No basta triomfar, els altres han de fracassar”. O, “No perdis mai l’oportunitat de follar o de sortir per la televisió”. D’un determinat personatge deia: “M’encanta la manera com aconsegueix enunciar coses absolutament òbvies, amb aire de gran descobriment”. Proves que demostren la seva ironia i la seva mala llet. No és que fos, explícitament, un escriptor d’aforismes, però sí que molts dels seus pensaments, esmolats i verinosos, acabaven agafant la forma d’una sentència que comunicava bé. Algú s’ha referit a ell com l’Oscar Wilde contemporani per mor d’aquest vessant, no per la seva homosexualitat, explícita en els dos escriptors -per motius bens diferents- sinó pel fet de construir sentències, moltes d’elles malèvoles i crítiques i, en alguns casos, ‘sobradament’ intel·ligents.

Essent un bon consumidor d’això que en diuen ‘quotations books’, d’alguns escriptors estaria disposat a acceptar el que deia Susan Sontag dels aforistes. "L’aforisme és una forma de pensament aristocràtic: és tot el que l'aristòcrata està disposat a dir-nos; pensa que hauríem d'aconseguir entendre les coses ràpidament, sense explicar amb precisió els detalls. El pensament aforístic es construeix com una carrera d'obstacles: espera que el lector ho entengui tot aviat, i segueixi endavant. Un aforisme no és un argument; és massa educat per a això. Per a escriure aforismes s'ha d'assumir una màscara -una màscara de menyspreu, de superioritat ".

Oscar Wilde (1854-1900) a més de la seva obra literàriafou reconegut també pel seu enginy a l’hora de redactar sentències elegants i corrosives. Casat i amb dos fills, una relació homosexual el dugué a la presó, després s’exilià a França on morí quasi en la indigència. (“Feliçment, crec que no som un ésser normal”. “Viure és el més rar del món. La major part de la gent just-just existeix”. “T’agradaria saber quin és el drama de la meva vida? Que he posat el meu geni en viure i en les meves obres només el talent”. “L’egoisme no consisteix en viure com un vol sinó en exigir que els altres visquin com volem nosaltres”).

De totes les maneres més que en la línia de Wilde, que també, situaria Vidal en la de Mencken (“La injustícia és relativament fàcil de suportar, el que fa fàstic és la justícia”). Henry L. Mencken (1880 -1956) fou un dels més influents crítics literaris del seu temps, a més de periodista, assagista i aforista. Defensor de la llibertat de consciència, dels drets civils, lluità contra el puritanisme i el fonamentalisme cristià als USA. Els tallants aforismes de Mencken mesclen l’humor, amb la seriositat i la lucidesa. Gore Vidal els coneixia bé i li agradaven per la seva incorrecció política, de la qual ell en feia ús. De Mencken: “La democràcia és la teoria que assegura que la gent comú sap el que vol, i per això es mereix rebre-ho, durament”. “Donar a cada home un vot no ha fet tornar els homes més savis i lliures, igualment el cristianisme no els ha fet tornar més bons al·lots”. “Crec que tot govern és dolent, i tractar de millorar-lo és, com a molt, una enorme pèrdua de temps”.

Gore Vidal (1925- 2012) fou novel·lista, escriptor de teatre, de guions de cinema i sèries de televisió, articulista, assagista de política, història i literatura. Algunes obres escandalitzaren pel tractament de l’homosexualitat i la religió ( Myra Breckinridge o Live from Golgotha).  Amb ell ha mort una figura que s’assembla al que anomenen ‘intel·lectuals de referència’... als USA. Insolent, brillant, liberal (per dir alguna cosa classificable) social i políticament, fou un apologeta de la degeneració de l’imperi americà imposat per la força de les guerres. (“Tot nord-americà preparat per a ser president hauria, per definició, de quedar desqualificat per ser-ho”. “La meitat dels nord-americans mai llegeixen un diari. La meitat mai vota. La meva esperança és que les dues meitats siguin la mateixa”. “Les nostres figures públiques son incapaces d’escriure els seus propis discursos i llibres i tenim proves de què tampoc són capaces de llegir-los”. “Fins que va sorgir la publicitat americana, mai se li havia ocorregut a qualcú, a qualsevol part del món, que els joves estaven captius en el món hostil dels adults”.

No sé si la Sontag tenia raó, amb allò de la superioritat i el menyspreu amb els quals, deia, s’escriuen aforismes. Però en el cas d’aquests tres personatges una part de raó devia tenir, però al manco ells traduïen la seva suposada superioritat en una declaració de la seva crítica, sense por. Wilde (“L’experiència és el nom que tot el món dóna als seus errors”), Mencken  (“Tot home decent s’avergonyeix del seu govern”) o Vidal ( “Confiï en una societat imbècil com aquesta per pensar que només existeixen dues categories: o ‘maricó’ o normal”). Continua Sontag, recalcitrant, als seus Diaris: “La literatura dels aforismes ens ensenya la saviesa del pessimisme”.

Wilde: “És més difícil destruir que crear, i quan el que s’ha de destruir és la vulgaritat i l’estupidesa, la labor destructiva necessita no només coratge, sinó també menyspreu”. “La tragèdia de la vellesa no consisteix en ser vell, sinó en haver estat jove”. Mencken: “Demagog és algú que predica doctrines que sap que són falses a homes que sap que són idiotes”. “Un polític professional és un home professionalment deshonest. Per apropar-se a les altes esferes s’ha de comprometre tant i assumir tantes humiliacions que es converteix en una cosa no gaire diferent a una prostituta”. Vidal: “No hi ha cap problema humà que no es pugui resoldre si la gent fes senzillament allò que li aconsellen”. “Hi ha una cosa que defineix els buròcrates, no els agrada la poesia”.  

Apunts del Pla de Mallorca amb vorera de carxoferes

Climent Picornell

Els sembrats han tornat rossos quasi sense tèmer-se’n. En pocs dies els paisatge quasi irlandès de Pla, tot verd, les figueres i tot, ha deixat pas a una gradació de grocs i ocres que anuncia ja el temps d’estiu. Els nispros i després els albercocs primerencs anuncien la temporada de fruita i verdura estival amb els tòtems corresponents: els melons i els trempons. A una vorera, tota sembrada de carxoferes, les carxofes que han quedat sense collir s’ha fet altes com un fanal de processó, un pompó enorme que sobresurt per damunt les seves fulles disforges i les males herbes que les han envaït, el color lila, sense matisos, dels seus nombrosíssim pètals crida la vista amb pretensió de quadre impressionista.

En entrar al cafè hi ha una bona rotllada d’homes xerrant i un home tot sol. “Lo ‘pometud’ ehh? Lo ‘pometud’, repetia en Melcior Morber.  Feia estona que no ho sentia. Forma part d’aquestes contarelles que passen a ser de tothom. En Toni de s’Amagatall havia perdut sa seva truja, que anava plena, i li sabia un greuer perquè d’allò pràcticament en vivia, d’engreixar porcs i vendre’ls en ser hora. Prometé que si la trobava aniria a Lluc a peu. Trobà sa truja. Passats uns mesos el seu veïnat en Tòfol de son Pericó li digué: “Toni, i que ja has anat a Lluc?”. I en Toni sense pensar-s’ho gens li contestà: “Lo pometud se pot despomete” (Que traduït vol dir que ‘lo prometut es pot desprometre’). I deien que no hi era tot. Això s’estengué pel poble i ha passat a ser una expressió de tots. Per això deia que feia estona que no l’havia sentida, i fou en boca d’en Jeroni Coletre. La conversa anava de la crisi i de si el govern d’en Rajoy “havia pometud” i ara..., que si se n’han tornat alguns sud-americans però no els africans, que si aquell tenia vint homes llogats i ara només són dos i ell s’ha aferrat a sa feina com quan va començar, que si a s’Ajuntament donen menjar a qui no en té i hi va gent que no li fa falta, que si roben més per foravila, eines i fruita i cebes i verdura, que si tots els comerços se queixen però els restaurants estan plens, que, curiosament, és la mateixa expressió que emprà Silvio Berlusconi, el primer ministre d’Itàlia quan el marxaven.

Trob els dos germans, picapedrers retirats, bons manobres i bones persones, que surten de l’església un dia de matí entre setmana. “Que hi ha res de nou?”. “Es coloms! Posaren unes xarxes a n’es campanar perquè no hi entrassin –‘les posaren uns especialistes de València’, mos digueren- i ara n’hi torna ha haver”. “I ets ‘especialistes’ els has vists tu?”. “Deuen ser a València” vaig replicar. “Sí, però es coloms són per aquí. Posaren ses xarxes clavades a n’es marès, i es marès se desclosca i entre es forats i es buit que fa sa xarxa, penja, i encara els ho posa millor per fer nierons als punyeteros coloms”. “Haureu d’actuar voltros”. “Ja som un poc vells, però en Rafel que és més ‘lliquero’ pujarà damunt ses jàsseres que aguanten ses campanes i ho arreglarem”.  

Quan pas pel carreró des Frares, n’Antònia Mica, vídua, és sempre defora brodant o fent ganxet. Pensava que era d’aquestes dones que mai s’havia mogut del poble, ni del  seu carrer, estret i costerut. Però un dia que tenia xerrera me contà que de nina anava molt a Porrera, al Priorat de Catalunya. “Un germà s’hi havia casat i mumare m’hi feia anar perquè passava pena per ell. Si matàvem un porc o fèiem panades m’enviava cap a Barcelona amb barco. Jo disfrutava i ho tenia clar, en arribar al port havia d’agafar s’acera de mà dreta i no m’havia d’aturar fins arribar a s’estació de França i allà comprar un bitllet de tren fins a Reus, on m’esperaria es meu germà. Es maquinista des barco, un Perric, ho sabia i se’n cuidava de jo i un Escolà, policia armada que estava destinat a Via Laietana, també n’estava al tanto. Mumare m’havia fet un capot que darrera tenia un butxacot, que no se veia per davant i hi podia dur molt de gènero si pesava poc...”.

Del carreró des Frares per amunt puc entrar a ca meva -dalt del turó- pel corral. Els magraners han fet una quantitat feresta de flors vermelles i enterra n’està ple. L’arbre mateix se’n dóna compte que n’ha fetes massa i les escup. N’he agranat un poal ben ple. A una branca hi tenc penjada una clavellina d’aire que ara també ha florit. Té unes flors d’un blau elèctric, quasi fosforescent, amb un toc porpra enmig. Encara em meravella que pugui subsistir sense tenir terra, penjada d’una branca, vivint de l’aire, adquirint l’humitat de l’ambient i sal i minerals dels animalons, fulles i pols que hi queden retenguts. A l’ombra, na Nefertiti Piaget, una moixa amb llinatge -no es pensin que ens mocam amb la màniga a ca nostra-, ben ajaguda, cerca els llocs més frescos de la casa. S’acosta l’estiu de ple.

_____________________

IMATGE DE TOMEU l'AMO