Climent Picornell

Quatre collites per Jardins d’altri

Climent Picornell

1.- Novembre és un mes melancòlic, s’acursa el dia, apareixen els fantasmes somorts per la claror i la vitalitat de l’estiu, els bioritmes s’alenteixen i es posen en qüestió moltes coses personals. La persecució del benestar, per mor d’aquest sofriment atenuat que patim, ens empeny cap a una vertadera addicció a la recerca de la felicitat. S’ha posat de moda en aquesta recerca la gestió de les emocions, de tal manera que s’entén el patiment, l’absència de felicitat, com a resultat d’una mala gestió personal de les nostres emocions. Si fos tan senzill! Tan obsessiva s’ha fet la recerca de la felicitat que, diu Pascal Bruckner (L’eufòria perpetua. Sobre el deure de ser feliç), que el problema d’enfocar l’existència a la recerca de la felicitat “suposa viure en plenitud només uns moments, rebutjant tots els altres instants, que són el gruix d’una vida. Ni el plaer (un èxtasi breu robat al curs de les coses), ni l’alegria (una lleugera embriaguesa que acompanya la plenitud)...  es poden comparar amb la irrupció a les nostres vides d’un aconteixement o d’una persona que ens devasta i ens encanta al mateix temps: és el desig, el descobriment de l’amor”. Actualment Internet  extreu enormes ganàncies de la vida afectiva de les persones en un territori globalitzat, només cal mirar el Facebook, una altra cara del fascinant capitalisme explotant els sentiments on line. La culminació de la societat de l’espectacle.

2.- “Amb el peix de prémer pescat, el cuiner preparava la caldereta i en tirar la cabeça d’alls damunt l’oli calent aquell aroma que la brisa salada estenia per damunt la mar creava per primer pic l’univers i ja no existia la memòria... sinó la llum dels sentits fosa amb els pensaments. Res” (Manuel Vicent). El relat anterior sintonitza amb la importància de les olors. “Caseta mia per petita que sia” deia sempre ma mare quan frissava d’entrar a ca nostra. Una variació de “Casa mia per pobra que sia”. Això em repetesc sempre que entr a ca meva. I ensum l’olor. Record bé la de ca ma mare, una casa que fa anys que ja no existeix, el que era la meva habitació ara és el departament de fruites i verdures d’un supermercat, als baixos d’una finca nova. Fa anys, per mor d’un antibiòtic vaig perdre el sentit de l’olfacte. Me sembla que ja ho he contat. Terrible, un món sense olors. De quan vaig recuperar l’olfacte m’ha quedat el vici i el plaer d’ensumar-ho tot, compulsivament, com un ca llebrer. Per això m’agrada identificar l’olor que fan les cases.

3.- W. H. Auden va definir Espanya com “That arid square, that a fragment nipped off from hot Africa, soldered so crudely to inventive Europe” (Aquest àrid quadrat,  aquest fragment que s’ha desprès de la calorosa Àfrica, tan cruelment soldat a la inventiva Europa). I els illencs que hi pintam? Els insulars sempre he pensat que vivim constantment en una frontera, la de la terra i la mar.  Aïllament? Aïllament m’has dit?  “Una illa no separa, ni reclou, singularitza”,  Andrés Sánchez Robaina a Cuaderno de las islas, on reuneix el que ha sentit i recollit sobre aquests continents en miniatura. Illes que han estat presó, com Unamuno a Fuerteventura on tal vegada inventà la paraula de tres caps: “a-illa-ment”. Les illes que ens esperen, segons el profeta Isaïes. L’illa de Pascua ( Te Henua, que vol dir el mèlic o la guixa del món). A segons quines illes els pesa més l’aïllament, a segons quines altres la por al perill de l’arribada dels altres, travessant la frontera. Avui en dia però aquesta dialèctica està totalment esvaïda, sobrepassada per aconteixements de tipus mundial que ens afecten com al que més.

4.- Micro relats. Segons L. M. Díez, el que ell anomena l’acudit de Monterroso ha fet molt de mal a la literatura actual, amb el seu conte hipercurt: “Quan es va despertà, el dinosaure encara era allà”. Més exagerat Larry Smith editor del participatiu SMITH Magazine aconseguí amb el seu primer llibre de la sèrie Six-Word Memoirs esser el més venut a USA.  La idea era condensar la vida d’una persona, o un retall, en sis paraules, la qual cosa,  per cert, és una idea robada a Ernest Hemingway: “En venda: sabatetes d’infant, mai usades”. Calla moltes més coses que les que diu. De totes maneres encara amb més concisió, vaig llegir condensada la vida de la cantant Amy Winehouse, recentment traspassada als trenta-dos anys, en quatre paraules (tres, en català): Too much, too soon (Massa, massa prest).  Un títol manllevat del segon disc dels New York Dolls. Tot i que la mort pot ser anunciada, és també una circumstància imprevista, com la de Percival Bartlebooth qui a  La vida, instruccions d’ús de Georges Pérec mor assegut davant un puzle amb l’única peça que li quedava per col·locar dins la mà, i que no se corresponia amb l’únic forat que quedava.

Antoni Sastre i l’anàlisi del turisme a Balears

Climent Picornell

El turisme ens ha canviat de dalt fins baix, del cor a la fesomia. Constatar com ha anat aquest procés ha estat la tasca que ha involucrat un conjunt divers de personatges. Ahir vespre es va presentar el llibre en homenatge a l’economista i professor Antoni Sastre i Albertí (1949-2005), Un impuls a l’anàlisi econòmica del turisme,(Un impuls a l’anàlisi econòmica del turisme) que el Departament d’Economia Aplicada de la Universitat de les illes Balears ha dedicat a la seva memòria. Coordinat per Jaume Rosselló, és un aplec d’aportacions de professors i amics seus, amb el leit motiv de la investigació sobre el fet turístic.

El Dr. Sastre fou un pioner en els estudis del turisme. No exactament com Miquel dels Sant Oliver (“Còmodes hostatgeries, en els punts més difícils de Mallorca oferiran perpètua abundor...”, 1891) o Bartomeu Amengual (“La indústria dels forans, lluny de ser matèria pecaminosa, constitueix un dels negocis més lícits i honestos...”, 1903) que inauguren una línia de reflexió sobre la significació del turisme a les illes Balears. També el Foment del Turisme (1905), la revista La Nostra Terra abans de la guerra civil, les primeres Assemblees Turístiques (1951, 1953),  Rafel Alcover (“El turismo como fuente de riqueza”, 1958), etc. en foren també uns precursors; sense que hi manquessin ja les veus crítiques, Joan Mascaró des la universitat de Cambridge, el 1960, ja advertia que  “el turisme va matant Mallorca per l’egoisme brutal de fer diners”. És cert també que durant els anys setantes B. Barceló des de la Cambra de Comerç, bancs, caixes (a 1973 “Sa Nostra” inicia la sèrie “Evolució Econòmica”) o sindicats ( és important l’Análisis Socioeconómico de la hosteleria en Baleares, 1970), marquen la via dels estudis turístics pioners. Però em volia referir més específicament a quan ja s’engega una via acadèmica en l’estudi del turisme.

Antoni Sastre fou un d’aquests primers estudiosos,  inicià la seva tasca  d’anàlisi del fet turístic des de molt prest. Tant en el vessant aplicat, ja al 1978, per exemple, en el Pla d’ordenació de l’oferta turística de Menorca i Eivissa, com en el de la recerca i l’ensenyament. I això ho feu quan poca gent ho feia, i diria més, quan pels mandarins acadèmics fer recerca sobre turisme estava mal vist. Era una temàtica menystinguda i, més diré, feia com a lleig en el currículum d’un professional universitari. Ho sé, com ell i com altres. Quan vaig proposar la formació del grup especialitzat en turisme i oci a l’Associació de Geògrafs Espanyols hi va haver incomprensió; rural, industrial, urbà, eren etiquetes beneïdes, turisme, massa novedosa, com si fos una “pseudociència” parafrasejant Mario Bunge. Però juntament amb catalans, valencians, andalusos o canaris, tan geògrafs, com economistes i sociòlegs érem ja ben conscients que, o fèiem recerca sobre el turisme, o no s’entenia res del que estava passant als nostres territoris i les nostres economies. Antoni Sastre, per tant, en feu un currículum primerenc, i dens, la seva tesi doctoral  Estructura, conducta i resultats del mercat turístic balear  és de 1988. Com bé assenyala Eugeni Aguiló al pròleg, s’ha d’esmentar especialment el seu treball durant vint anys (1984-2004) en les Enquestes de Despesa Turística, les quals en un entorn de molt poca informació turística  a nivell estatal, fornien d’un instrument que permetia conèixer dades rellevants sobre el nostres turistes. La seva tasca com a professor el lliga als estudis de turisme de la UIB que ara compten amb un bon planter d’investigadors. Li hagués agradat veure-ho.

Record bé el darrer pic que parlàrem -dins el despatx del seu germà Francesc, a l’escola d’Hoteleria-, acabava d’arribar de la Xina, on hi teníem un projecte d’investigació,  corprès encara per les dimensions del colós asiàtic, contava que havia perdut un tren ràpid que l’havia de dur a l’aeroport de tornada. En aquells dies estàvem aficats en la redacció de l’obra Turisme: Territori i Societat que el Diari de Balears entregava cada diumenge als seus lectors. Una bona partida de fascicles són redactats per ell, magnífics resums  i estats de la qüestió sobre oferta turística bàsica, estructura de l’empresariat hoteler, les cadenes hoteleres, els fluxos i la despesa turístics, els perfils i les motivacions dels turistes, els majoristes de viatges, la relació del turisme amb l’agricultura, la indústria i el terciari… Redactàrem junts  Política econòmica i turisme,  on recordàvem que no fou fins molt tard que les administracions públiques s’adonaren que el turisme necessitava mesures reguladores, des de l’Unió Europea, passant per l’Estat, les Comunitat Autònomes, fins als municipis. Sempre entregà el treball a temps, mai se l’havia de pregar, era una de les característiques de la seva manera de fer feina.

Antoni Sastre, a més de gran coneixedor de fet turístic de les Balears era un dels nostres. En un temps en què fa mal saber qui són els nostres. Vull dir que era home de bon natural, calmat, però de conviccions fermes de país, fidel llegidor d’aquest diari, un banyalbufarí empeltat a Ciutat. Els diversos articles que  trobareu en aquest llibre d’homenatge són avinents per recordar-lo i fer esment del seu paper de baula i de mestre en la investigació turística, tant la més tècnica, com la més crítica.