Climent Picornell

ABANS DEL "BOOMS" (TURÍSTICS) : ECONOSTÀLGIA D'UNA HISTÒRIA DEIXADA. Climent Picornell

jcmllonja | 25 Febrer, 2007 20:32

 

Abans dels “booms” ( turístics ): econostàlgia d’una història deixada.

Climent Picornell

L’encontre amb un amic em forneix del que jo anomen “històries deixades” i em va bé per reviscolar alguns dels llocs comuns en els quals s’ha mogut la recerca socio-econòmica de Balears aquests darrers anys; la recerca sobre l’evolució del turisme, també. I ja no en parlem sobre la precisió científica o terminològica en l’ús i abús d’alguns conceptes com “balearització”, “boom turístic”, “hipertròfia dels serveis”, “monoconreu turístic” fins a desembocar a la mítica “diversificació econòmica”. Si no es duia a terme aquesta diversificació (amb un toc de “la via menorquina al creixement”) es feien presents els perills d’acabar pescant una “dutch disease” (malaltia holandesa) que en el nostre cas seria una “Balearic disease” ( Malaltia baleàrica, res a veure amb el “mal francès”, supòs), punt final de l’evolució apocal·líptica –i sical·líptica, en petit- de la nostra terra. Això si, tot passat pel sedàs dels entesos. La història d’avui és d’abans –d’abans del turisme de masses, vull dir- i aquest “abans” és també terreny abonat per a la disputa –intel·lectual, “por supuesto”-, en aquest sentit n’hi ha que discuteixen si això d’aquí era, fa uns anys, una societat de pagesos i cacics o no, no ho havíem mirat bé, i hi havia obrers, menestrals i empresaris agosarats pràcticament darrera cada cap de cantó. Tot sigui per discutir. A un servidor li agrada tenir tema de conversa, un “pour parler” com qui diu. Mentre els experts i set-ciències discutim, n’hi ha d’altres que van per feina abocant-nos al camí de la insostenibilitat, malgrat les Agendes 21.  I tanmateix, els turistes segueixen augmentant i la bombolla immobiliària s’infla i s’infla, però no esclata. Tenc un bon amic que, desencisat, s’ha assegut a esperar que el turisme se’n vagi a Can Bum (“un altre boom?”) i la bombolla faci un pet; ja s’ha comprat la llista per fer-se els calçons-amb-bufes, l’hàbit indispensable per viure amb dignitat a la “Mallorca post-turística”. Mesquinet. Ja hi retornarem un altre dia a aquestes casuístiques, gens marginals. Per tant: poca conya amb les coses de menjar. Però ara els present una història deixada, o regalada,  d’abans del primer boom turístic.

 


Me deia el meu amic: “Mon pare en venir l’estiu, que jo ho recordi d’al·lot ho férem sempre,  preparava el cabriol amb una egua ensellada, crec que la  teníem, te gosaria dir que només per a això. Ja teníem cotxe, però aquesta eixida la fèiem amb tracció animal. I de ca nostra, evitant un poc les carreteres, ens duia a ma mare i als meus dos germans a nedar i a estar tot un dia a Palmanova. El camí era deliciós i els preparatius també, ma mare no solia nedar, sempre tenia una excusa, que si no me trob molt bé, que si s’aigua és freda, però en canvi disfrutava amb els preparatius i sobretot en què no hi faltassin mai albergínies farcides amb salsa de tomàtiga per damunt. Mon pare ens deixava dur les ‘riendes’ un poc per hom, en els trams on el camí era menys complicat. En arribar a aquella platja, tan hermosa, anàvem sempre a uns ‘trasts’ –ara diríem solars- que eren nostres i que mon pare no sabia molt bé què n’havia de fer i l’excusa per anar-los a veure era el bany de cada any. Hi havia uns pins barraquers, tombats per la constància del vent, grossos, que feien molta d’ombra i allà muntàvem el campament. Ma mare parava un espècie de taula, treia els queviures, el beure que estava en fresc amb una gran barra de gel que ens havien duit de bon dematí… i nosaltres tres: escapats cap a la platja. Nedàvem, dinàvem, rèiem, ai…Climent! Mon pare ja no hi és, el meu germà gran es morí, també d’un càncer… i jo ho record molt; és, no sé com dir-ho…com una econostàlgia, perquè m’entenguis. Aquelles tovalles dins la garriga, ma mare cridant:  ‘no vos faceu tan endins!’; mon pare més permissiu: ‘deixa-los estar’, mentre tornava de fer una expedició fins a les platges de Son Macià, després d’haver inspeccionat les dues o tres cases que s’estaven construint a n’aquella urbanització dels Roses, no hi havia res, res de res.

Ara, el que més m’agradava, el record privilegiat, d’aquests que te guardes dins la caixeta especial del teu cervellet és el següent. En arribar, els tres al·lots ens posàvem el ‘traje de baño’, els dels nins eren amb tiranys, no eren calçons curts o ‘meybas’ que se digueren després, el de la meva germana duia com unes faldetes, i cametes me valguin cap a la platja. Hi havia com una espècie d’embarcador de fusta, llarg, perquè la platja era molt baixa i tocaves l’arena amb els peus un bon tros ben endins, idò cap allà anàvem els tres, primer correnços amb esquitxotades, després nedant com podíem,  fins arribar al final de l’embarcador. L’egua, que mon pare deixava amollada, ens seguia dins l’aigua, trotant darrera nosaltres, el darrer tram també nedant, com ho fan els cavalls,  i quan arribava al final de la plataforma, tots tres hi pujàvem damunt i ens treia defora de l’aigua. En ser a la platja s’espolsava l’aigua, frenètica. Un dels germans -cada pic un diferent- la se’n duia un poc enfora, per despistar-la, i corrensos ens tornàvem a ficar a l’aigua… l’animal, tornem-hi torna- hi, darrera nosaltres, i tots damunt ella, un  altre pic i un altre… Això ho fèiem no sé quantes vegades, no sé qui passava més gust, si nosaltres o l’animal o mon pare que ho talaiava des d’enfora. Ma mare passava pena que, amb una coça ens fes mal, però t’he de dir que tenia seny de bèstia vella, l’egua aquella, anava alerta com si fóssim fill seus.

Ves-hi ara a Palmanova! I el que te cont no són coses de l’any tirurany. Eren els anys cinquantes del segle XX, abans d’això que en diuen el boom turístic”.


(Les fotografies són meves, fetes a Llorito  de Mallorca)

Comentaris

econostàlgia i memòria

andreu | 26/02/2007, 23:05

fantàstic Climent, fantastiques les fotografies. tot el que contes amb aquest enginy i riquesa lexica que s'està perdent, gràcies per aquestes estones des de Caloscans a Palma Nova que ens fas passar i recordar temps passats i enyorats,
de quan encara quedaven cames serrades, crancs, cornets de tap.
gràcies Climent.

econostàlgia i memòria

andreu | 26/02/2007, 23:05

fantàstic Climent, fantastiques les fotografies. tot el que contes amb aquest enginy i riquesa lexica que s'està perdent, gràcies per aquestes estones des de Caloscans a Palma Nova que ens fas passar i recordar temps passats i enyorats,
de quan encara quedaven cames serrades, crancs, cornets de tap.
gràcies Climent.

matem els dimarts i els divendres (Quimi Portet)

marita | 27/02/2007, 08:35

Ja en som un parell(mallorquí): lluitar contra el mal humor i en contra de les males maneres de funcionar existents a la vida social. Escapar-se i conrear els nostres petits reductes de civilització.Tu m´ajudes a construir la torre de vori mental com a refugi per ser més feliç.Passar-s´ho bé comença a ser una heroïcitat.I sense nostàlgies postisses.Gràcies Climent.

Històries de la Mallorca pre-turística

MAC | 27/02/2007, 11:00

Llegint i escoltant històries d'un passat que no he viscut, intent imaginar-me aquella mallorca pre-turística. Avui mateix tornant de ciutat, el meu padrí em contava com havien canviat les coses amb tan pocs anys i al.ludint a aquesta transformació m'explicava com anaven amb el cabriol fins a les platges de Muro a nedar. Allò devia ser una espècie de paradís, "Tot era garriga i pinar, amb un xiringuito on feien cafè de calcetí" em comentava el meu padrí. Ai quin temps aquells, no se si eren millors o pitjors simplement eren diferents.

Màquina enginyosa

Fossa | 03/03/2007, 23:00

La màquina de la primera foto és serveix per llevar-li les punxes a les figues paleres? Com li dieu? N'hi ha encara? Jo conec la tècnica de banyar-les en sorra, les figues paleres, per llevar-lis les punxes, però aquesta màquina no la coneixia pas!

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb