Climent Picornell

POSTALS DE PALMA DELS PRIMERS DIES DE NOVEMBRE Climent Picornell

jcmllonja | 15 Novembre, 2012 18:55

Postals de Palma del primers dies de novembre

Climent Picornell

M’ha despert el ca de la veïnada d’enfront, na Laura, que lladra damunt el balcó. Els cans urbans són emprenyosos, no com els de foravila amb aquells lladrucs llunyans. Els de Palma, tots, lladren just devora, o ho pareix, hores i hores; a la gent que passa, a les gavines –que se’n riuen-, a la seva madona que no els treu a pixar... A tot!

Han passat les Verges, Tots Sants i el dia del Morts, hem menjat bunyols, panellets i moniatos torrats i hem duit flors a les tombes. “Davant una mort, una llàgrima s’asseca, una flor es marceix, només una pregària roman”. És de Sant Agustí? Ara cal esperar si tornen els estols d’estornells a dormir a la calentor de Ciutat.

Me prepar per fer la caminada diària, una hora, a ritme ràpid. Baix l’escala i per davall la porta de l’entrada algú ja hi ha tirat propaganda. És una fotocòpia: “Vendo Acción del Golf Maioris por 16.000 euros con derecho a juego”. Vaja, pens, sí que deu ser veritat que la crisi avança, fins i tot els jugadors de golf demanen caritat –relativa-  per les cases.

Les primeres persones que solc veure els matins són dones. L’agranadora, amb una granera de fibres vegetals gruixades. És guapa, morros pintats, uniforme verdós, adesiara la veig punyint el seu smartphone o a l’hora del berenar amb el seu ‘manso’ a un banc de la plaça. L’altra és la cartera, simpàtica, eficient i amb bona figura, “...després de la meva separació”, vaig sentir que deia un dia a una veïnada. I, finalment, la cambrera del bar de davant que arriba amb bicicleta. Treu les taules i les cadires a la plaça, sempre vestida de negre, escotada a l’estiu, abrigada –de negre, també- a l’hivern. Les salut a les tres, sempre, efusivament, habitants -com un servidor- de la ciutat de Mallorques.

Voltant cap a l’edifici que va ser la Comandància de Marina, avui Conselleria de la Presidència del Govern de les illes Balears, hi trob en Vicenç. Feia estona que no el veia pels carrers de Ciutat. Havia estat progre, o s’ho feia, però mantenia el seu convenciment de pertànyer a una antiga classe dominant. La que vivia als casals del barri antic, la que tenia una o dues o més possessions a la part forana. La veritat és que era antifranquista i li agradava fer onejar al terrat de la seva casa de vacances, i al seu vaixell, una bandera que no era l’espanyola. Però no deixava treballar la seva dona, perquè les dones dels mallorquins com ell, de la seva casta, no havien de fer feina. Aquesta dualitat el dugué a fer de la seva vida, poc a poc, un calvari personal, sempre pegant d’un lloc a l’altre. No digerir les seves contradiccions crec que li feu molt de mal. Fa mala cara.

Avui, pens, no és el meu dia de caminar tranquil, i sobretot ràpid. Només pujar les escales de la murada, na Júlia me saluda, amb desgana, arreglada com sempre, sembla que no envelleixi, però ho fa, ho conec més per les seves respostes –forçades- que per la seva cara o el seu cos. “Ara he tornat d’Abissínia, bé, d’Etiòpia. Dels taxis d’Abdis-Abeba hi surts plena de puces”; “Sister, sister! Demanen els milers de pobres de la ciutat, que és un fangar quan hi plou i tan amunt et falta com l’alè, sempre estava fatigada”; “He estat en contacte amb dues oenagés, una holandesa i una anglesa, una reparteix menjar pels carrers i l’altra té menjadors, enormes”; “Hi vaig anar amb Lufthansa, que fa escala a Kenya per repostar, la benzina és molt més barata...”; “Adéu, adéu!” Ni em va demanar com m’anava. Una altra, per posar al llistat dels qui només et conten el que els passa a ells. Gran mecanisme de defensa i mirall d’inseguretat personal.

Cap a la Feixina, de quatres. El pont de sa Riera fa avui clarament la seva funció ja que hi baixa molta d’aigua, marronosa i escumosa, ha plogut amb intensitat. A quatre passes, el monòlit inaugurat pel general Franco en record de l’enfonsament del creuer ‘Baleares’. L’havien d’haver enderrocat, malgrat li hagin tret lletres i sense imatges, tothom sap que significa. No fa ni una setmana que havia retrobat els dossiers de quan feia la documentació per una sèrie de capítols que el Diari de Balears publicà en motiu del cinquantenari de la guerra civil del 1936-39. Hi sortiren coses com el “Himno al crucero  Baleares” de José Mª Pemán: “... Novios de las altas mares, / luchamos sin más aliento / que nuestro afán español: / las glorias del ‘Baleares’ / que las pregunten al viento / a las espumas y al Sol.  Muchachas de España tirad a los mares / manojos de rosas en flor / ¡Para los que mueren por salvar a España! / ¡Para los que mueren por servir a Dios!” 

Sembla que ja agaf el ritme quan de prompte una veu potent em passa, veloç, ben per devora. ‘No me tens gens de respecte, gens!’ ‘I la meva llibertat?’ ‘Aina!’ ‘I la meva llibertat?’ Així, amb una mà el telèfon a l’orella i l’altra al manillar de la bicicleta passa pel meu costat un jove, cridant pel carrer de Miramar que fa baixada. ‘I la meva llibertat?’... el sent enfora, quasi al final del carrer, fins que desapareix i es veu la mar, picada i un poc rabiosa, a l’horitzó.

DECOASTRUCTION DEL LITORAL O EL TSUNAMI IMMOBILIARI MEDITERRANI Climent Picornell

jcmllonja | 08 Novembre, 2012 19:27

 

DeCOASTruction del litoral o el tsunami immobiliari mediterrani

Climent Picornell

Es presenta a Palma DeCOASTruction. La desconfiguración del litoral mediterráneo español (Universitat Politècnica de València, 2012). El tema és clar, en un lapsus curt de temps, el litoral s’ha reconfigurat o, com diuen els autors, ‘desconfigurat’. El paisatge tradicional s’ha alterat de tal manera com si –amb expressió de Fernando Gaja- una febre urbanitzadora  hagués provocat un ‘tsunami immobiliari’. L’anàlisi que es fa a DeCOASTruction és crítica, a ‘Un canvi d’actitud’ ho eleven al nivell de denúncia i el fet que quatre dels apartats estiguin redactats per arquitectes fan que adquireixi un cert caràcter d’autocrítica a la professió. DeCOASTruction no és urbanisme, ‘hi ha altres camins més enllà de requalificar hectàrees per a segones, terceres o quartes residències vacacionals, aixecar hotels damunt penya-segats i platges verges o resorts amb els seus camps de golf’. El turisme i la construcció han marcat una estratègia a un lloc sensible, el litoral, on determinats processos són irreversibles. ‘El resultat no escapa a qualsevol observador atent, l’antropització del litoral mediterrani, la destrucció d’ecosistemes, el sobreconsum de recursos són avui una hipoteca que no sabem molt bé com afrontar’.

A Catalunya, N. Colamino i J. Roca Cladera destaquen la consideració global del fenomen de la hiperurbanització, que desborda el litoral. El procés a Catalunya ha entrat en un model de dispersió i difusió per tot el seu territori, ja que el fenomen de segones residències ha envaït tan l’espai rural com la franja litoral. ‘Assistim a un concurs de força, les ciutats es van compactant al mateix temps que es generen suburbis desconnectats, ciutats sense centre,  o  l’efecte ‘sprawl’, la dispersió pel territori’. La seva és una opció teòrica i ‘quantificadora’ del creixement explosiu que s’ha permès, creant una estructura que té ‘el policentrisme com a pauta de compacitat’. Citant O. Nel·lo: ‘El futur de la ciutat no sabem com serà, però si el que voldríem que fos’.

El País Valencià, analitzat per F. Gaja, és un país més desertitzat a l’interior, amb un contrapunt brutal al litoral. El cicle de la hiperproducció immobiliària que va de 1996  a 2007, és un interval acotable, segons E. Burriel: ‘la dècada prodigiosa de l’urbanisme espanyol’. I després? La crisi, l’esgotament del model, el canvi, encara que no es sapi com, ni en quina cosa reconvertir-lo. Al País Valencià hi ha una quarta part de l’estoc de vivendes sense vendre de l’estat, unes dues-centes mil, però a més Gaja fa esment de la  problemàtica del sòl vacant. Sòl per edificar tretze vegades la ciutat de València, una enormitat per afegir a la ‘digestió’ –pesada- de les vivendes sense vendre. ‘Desurbanitzar’ és un procés caríssim, l’exemple d’El Saler fa veure que recuperar la condició de ‘natural’ surt molt més car que urbanitzar. I avui els propietaris de molts d’aquests sòls vacants són els bancs que els tenen incorporats als seus balanços, amb una sobrevaloració enorme. ‘Lament concloure no concluint, però qualsevol cosa que es faci s’ha de fer per reduir l’impacte sobre el territori, el consum de recursos i la recuperació del lideratge per part de l’administració pública, amb control i transparència’.

Múrcia s’incorpora tardanament a aquests fenòmens, malgrat la macrourbanització de la Manga del Mar Menor. Amb aquesta excepció, diu J.A. Sánchez Morales, semblava salvada de la hiperurbanització quan de prompte, amb un model “innovador” -que vol dir diferent al turisme massiu urbà tipus Benidorm- aparegueren els resorts de turisme residencial, urbanitzacions tancades, amb golf. ‘Es va passar del carro a Ryanair’. Durant més d’una dècada tot el territori murcià serà un solar gegantí. ‘El resort, l’oxímoron del turisme residencial’, significa que la seguretat que procuren als seus residents es fa amb una forta hostilitat cap seu entorn (barreres, valles, càmeres, vigilants) de la que en bravegen els promotors. L’any 2004 van redactar Murcia Horizonte Proyectivo i foren desqualificats quan, diu Sánchez Morales, mai vàrem arribar a pronosticar una hecatombe de la magnitud de l’actual.

Andalusia té un litoral gran i ecològicament divers, i un tempo urbanitzador diferent, més prest a la Costa del Sol i més tard a Almeria.’Destrucción a toda costa’ ho titulen P.Marcos, E. Jiménez i S. Del Río, de Greenpeace. El deteriorament dels ecosistemes litorals és l’altra cara de la moneda de l’èxit fulgurant del creixement immobiliari. Hi ha una sèrie d’exemples dels pitjors casos d’hiperproducció urbanística: Punta Umbría, Mazagón, Puerto de Santa María, Marismas de las Aletas, Conil de la Frontera... i El Algarrobico. Els ajuntaments del litoral anadalusí havien proposat en els seus planejaments la construcció de prop de tres milions de noves vivendes, ‘la construcció s’havia convertit en un motor econòmic que robava al litoral l’equivalent de tres camps de fútbol al dia’. Els casos de corrupció urbanística es veuen com l’avís de que la sensació d’impunitat ha de ser desterrada del maneig del territori.

El cas de Balears, que tracta l’arquitecte Manuel Cabellos, es mereix un article més extens, ja que és com un petit manual. Analitza el més de mig segle de desenvolupament turístic i la seva relació, estretíssima, amb el planejament urbanístic fins a la creixent conscienciació de què un altre model és possible. Comentaré només les alternatives que proposa als ‘forts desequilibris territorials, socials, culturals i paisatgístics de Balears que es van agreujant degut al creixement merament quantitatiu de turistes; s’han sobrepassat els límits’. Moltes construccions en sòl rústic s’han realitzat sense llicència, exemple de què la disciplina urbanística ha estat quasi inexistent. Planteja com alternatives: creixement zero en oferta turística i residencial; millora de la qualitat dels establiments turístics, del medi ambient i dels equipaments; la diversificació del sistema productiu. Això implicaria no ampliar la capacitat de ports i aeroports, reformar i revaloritzar les grans àrees turístiques, incentivar la formació professional, implantar una ecotaxa per millorar el patrimoni, canviar la construcció per la rehabilitació i la restauració de vivendes, la protecció del paisatge i del territori o  la instauració d’un nou model de mobilitat menys contaminant i de menys consum energètic. ‘La densitat els estius és excessiva i la transformació del paisatge afecta no només la pèrdua del valor econòmic que fa de l’illa un lloc acceptable pel turista sinó també a la pèrdua personal, des dels records de la infància fins als paradisos dels quals hem fruit, avui difícils de trobar en estat verge’.

_____________________________________________
IMATGE: "Mallorca pobreta!" de Guillem Mudoy 

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA I ELS JORNALS QUE SE TORNEN Climent Picornell

jcmllonja | 02 Novembre, 2012 14:39

Apunts del Pla de Mallorca i els jornals que se tornen

Climent Picornell

Faig temps per anar al cementeri. Sona el Gelato al limon de Paolo Conte: “E ti offro l’intelligenza degli elettricisti / cosi almeno un pò di luce avrà, / la nostra stanza negli alberghi tristi / dove la notte calda ci scioglierà. / Come un gelato al limon, / gelato al limon”. “... On la nit calenta se fondrà, com un gelat de llimona”, aquest Conte!, i és veritat que fa calor i basca com a l’estiu de ple.

Hi havia poca gent a les exèquies de la morta. Després de consolar, al tanatori del petit cementeri, surt a fer una volta. El pla s’extén als peus del pinar i dos tractors llauren la terra seca. “Trob que hi ha poca gent”. És na Margalida Perantònia. “Per paga la morta només tenia una filla que no venia quasi mai al poble, i menos als funerals, i això d’anar a consolar són jornals que se tornen. M’entens?”. “Què li va passar?” deman. “Se tirà dins un pou. Quan li digueren a sa seva germana, que és més vella i fa estona que ha perdut es capet -per segons què, només per segons què-, digué: Quines quimeres, sa meva germana, saps quina planta que farà dins es bubul tota banyadota!”

Al cafè hi ha poca gent. Comentam que també hi ha poc personal pel mig. “Un temps no s’usava això d’aixecar-se tard. És ver, tothom feia es cap més viu que ara. Això d’aquests  joves que els deixen jeure fins a la mala hora, en temps meu ningú ho feia. Això d’ara són vegues de geperut!”. És l’amo en Miquel Mariando que se gira cap a nosaltres.

Després de les festes d’estiu, han començat les fires, firetes i firons als pobles seguint l’exemple de les fires grans (de Manacor, Llucmajor i Inca), les noves fires temàtiques. “Algunes tenen arrel –com la fira del pebre bord de Felanitx- altres han seguit el carrerany que marcaren ses festes inventades, del meló a Vilafranca, del Botifarró a Sant Joan o la del Bunyol a Petra,aquestes dues ja no es fan; enguany ha reviscolat la de l’ametla, a Santa Margalida”. “Si no hi ha tema, sa fira queda molt despersonalitzada, amb els mateixos marxandos a cada poble, que s’han de repartir quan n’hi ha tres o quatre a diferents pobles”, m’ho comenta la meva etnòloga de capçalera.

“T’has fixat amb ses noves festes que han inventat els joves, afegides, o a part, de ses festes de s’estiu? Són festes que neixen per l’impuls d’un petit col·lectiu i agafen força. Mira “Sa Revolta” a Vilafranca, sa darrera nit de ses festes d’estiu, els joves fan bulla, un camió esquitxa i banya, el dimoni que fa etxures, quatre cubatilles, pomadetes i gintònics i fins l’any que ve. A Porreres fan, també sa darrera nit, “Sant Roquet”, amb una ensaïmada enorme i xocolata; a Petra se tiren clovelles d’ametla i aigua;  a Sencelles bales de palla; a Costitx garroves –a Binissalem, al Raiguer, se tiren raïm- , a Sant Joan s’inventaren “Sa Xiringada Rabiosa” i se xeringaven aigua i beure i riure; a Sineu, un poc més el·laborada, una festa amb dos personatges pseudo-mítics “es Muc i sa Muca” que començà com per riure i diuen si enguany acabaren venent més de 1.500 camisetes fetes per a l’ocasió”. “Per lo que em contes”, li dic, “hi ha trets  comuns: tirar-se coses, embrutar-se, banyar-se, uniformar-se amb camisetes pròpies, beure molt i riure, més o manco aprofitant  els dies de ses festes, però al marge...”. “Sí, com amb ses fires temàtiques de tardor, els joves reinventen ses seves pròpies festes, no ho tenc molt estudiat, però va d’això, com es sopar “Aromàntic” de Montuïri, amb s’alfabeguera, no sé..., caldrà veure com evolucionen, a Vilafranca ja fa vint-i-cinc anys de sa primera “Revolta”.

 “Que arribarà a fer res?” Demana i es demana el fuster Corpassa. I com si una molla l’hagués empès de la cadira l’amo en Miquel Mariando ve a cap a nosaltres i comença: “Tal dia com avui, ara haurà fet seixanta cinc anys, devers la una des migdia sa dona i jo érem a jeure una estoneta perquè feia molta de calor, com ara. I just-su- així ve sa nina i me diu: ‘mon pare entra aigo pes corral!” M’aixec i n’entrava un torrent per sa porta de darrera. I plou que te plou i trons i llamps. Amb un no res s’aigo m’arribà per sa guixa. Agaf sa nina i la vaig pujar damunt s’escudeller i sa dona i jo pujàrem damunt una camilla i amb una barra vaig fer palanca i vaig obrir una mica sa porta de davant i allò va començar a sortit i va anar a pegar a n’es carrer. Això tal dia com avui de fa seixanta-cinc anys, sa nina en tenia sis, jo en tenc noranta tres. S’horabaixa arreplegava tot quan podia entre es fang i es llot. Va venir un concejal i me va dir: ‘demà ho diré a n’es batle, meam si te podem ajudar’. Saps que va dir es batle: ‘És jove i s’espavilarà’. L’endemà va venir don Bartomeu, es capellà Birbe, i me va donar un sobre amb dues-centes pessetes –‘això t’ho dona sa parròquia’-. Per això, no he xerrat malament mai dels capellans... ni del Barça! I això que t’he dit és molt diferent sentir-ho contar que ésser-hi. Feia por!

Torn a ca nostra, dalt del turó, la tardor encara fa d’estiu. Sent una mosca vironera, una xigala tardana, els pollets de la veinada, una campanada de les mitges hores del rellotge de l’església, un poc de vent fa caure fulles del magraner, el renou d’un avió llunyà ( “de sa panxa roja” diu el veïnat que els coneix pel color). Calor i basca. La moixa encalça dos cavallets de serp que volen enganxats copulant. Pens que aquesta darrera imatge, banal i natural, agafa un aire de dibuix japonès, o de haikú...però de poeta nord-americà.

PARADISE OF LOVE o MALLORCA L'ILLA IMAGINADA (DEL 'CUAC-CUAC' AL Y╔-Y╔) Climent Picornell

jcmllonja | 26 Octubre, 2012 10:18

Paradise of Love o Mallorca l’illa imaginada (“Del cuac-cuac al yé-yé”)

Climent Picornell

Els confés la meva fascinació per interpretar el canvi que han sofert les illes Balears amb el turisme com a catalitzador. De la Mallorca agrària i nacional-catolicista, passant per la societat amb doble moral –una pels estrangers, l’altre pels nadius-, la consolidació de les classes mitjanes, fins al miratge d’ara mateix.

Per això, quan llegia l’interessant llibre de Francesc Vicens, Paradise of Love o l’illa imaginada. Musica i turisme a la Mallorca dels anys 60 (Documenta Balear, 2012), me reafirmava amb el colossal canvi que ens ha tocat experimentar als que hem viscut una part del desenvolupament turístic de les Balears. Aquí no en puc parlar in extenso però ja al pròleg, excel·lent, d’Antoni Pizà hi he trobat la metàfora perfecte d’aquest canvi:“Del cuac-cuac al yé-yé”. De com unes simples onomatopeies van transformar la Mallorca dels anys seixanta. De na Catalina de Plaça a la contracultura del yeah-yeah. Efectivament, el llibre, més enllà de l’estudi –completíssim- de la música moderna dels anys seixanta a l’illa , té com a finalitat demostrar que “el fet turístic propicià una notable acceleració del procés d’assimilació cultural; l’arribada massiva de turistes i la presència d’una comunitat estrangera estable predisposà l’illa a assumir els cànons estètics de les modes més cosmopolites que s’hi establiren amb més immediatesa que a la resta de l’Estat”, manifesta Vicens.

I és aquí on el text ateny aquesta doble finalitat i per això ha d’interessar no només als friquis i col·leccionistes de tonades cantades per grups com Los Millonarios, Los Javaloyas, Los Cinco del Este, Los Valldemosa, Grupo 15, Los Beta Quartet, Los Bohemios, Los Talayots o el que feia Antoni Parera Fons en aquell temps, sinó que com assenyala Pizà, “la música, a la que a vegades se l’anomena ‘poder blan’, perquè la seva influència no s’exerceix per mitjà de la força bruta o de la imposició, sinó per la persuasió i pel principi del plaer... és un fenomen òptim per a dissecar les transformacions socioculturals d’una època i d’un lloc”.

I és per això precisament que els recoman la seva lectura, perquè entremig de l’enumeració de grups, de l’anàlisi de lletres i músiques de les seves cançons, de les discoteques que proliferaren en aquells anys –Tito’s, Tagomago, Barbarela, Sargent Pepper’s, Al Rojo Vivo...-  o dels intèrprets notables que vingueren -record perfectament el dia que vaig sentir Eric Burdon al passeig Marítim, The Kinks a la plaça dels toros o Wilson Pickett a Barbarela- deia que entremig de tot això, hi veia el canvi i els ròssecs provocats pel turisme. Dels picadors, mallorquins que aprofitaven la major laxitud sexual de les estrangeres, a l’estètica yé-yé dels cabells llargs, tipus perruqueta dels primers Beatles: un clar exemple del turisme com viàtic del canvi cultural.

És cert, el turisme ha estat el factor de transformació més important per a les illes Balears en el segle XX. Ha canviat l'economia, la societat, la cultura, l'estructura territorial, la qual cosa ha conduït a un procés de canvi en cascada que ha marcat perfectament dues èpoques: abans i després del turisme.  És clara la transformació del sistema de valors dels residents, producte de l’estandardització del consum i del procés d’aculturació de la societat balear que ara s’interroga si no es podria haver fet d’una altra manera, si això durarà o si s’ha acabat. Amb paraules referides al model turístic: maduresa, saturació, obsolescència? Els impactes socioculturals del turisme han afectat les relacions familiars, els estils de vida col·lectius, les expressions creatives modernes i tradicionals de les Balears, com a altres destins turístics massius. Però no necessàriament com a causa única.

El turisme de masses incideix sobre la societat de les illes, transformant-la en una societat moderna d’economia de mercat capitalista. La simultaneïtat en què es produeix l'impacte turístic a Balears i l’acostament de l’Estat espanyol a les pautes del model de vida occidental, ambdues variables dins l’època desenvolupista dels anys seixanta, fan que sigui difícil -pel seu encavalcament- discernir amb claredat si els canvis que es produeixen en la societat illenca són exclusivament deguts al turisme o s’inclouen dins el procés d’homogeneïtzació dels usos socials: accés als electrodomèstics, a l’automòbil utilitari, al desplegament dels mitjans de comunicació social, la TV principalment. És evident que abans de la dècada dels seixanta ja hi havia símptomes que apuntaven que la societat tradicional illenca havia sofert modificacions. Una sinèrgia és evident.

L’estudi de Francesc Vicens incideix en l’estudi d’aquest canvi cultural de forma semblant al de Pilar Arnau, qui ja havia notat a Narrativa i Turisme a  Mallorca 1968-1980, com les transformacions provocades pel turisme de masses afectaven la producció literària, que feia avinent fets ocultats per la “literatura oficial”. L’aparició d’una nova classe social amb una ascensió frenètica. El sorgiment d’un proletariat  de caire més urbà, la cara de l’explotació i la marginació. Les escriptores palesen que a les dones se’ls exigirà durant més temps el puritanisme d’abans. Confirmen la decadència de l’església catòlica com salvaguarda d’una moral que esdevindrà més hipòcrita. “És destrueix el mite de la Mallorca idíl·lica i es presenta la descripció d’un microcosmos en crisi”.

La Mallorca “paradís de l’amor” de la propaganda turística, la del pas del “tittirurirurit cuac-cuac-cuac” a la del She loves you, yeah, yeah, yeah! dels Beatles, versionada per qualsevol grup mallorquí a una terrassa d’un hotel, un estiu dels anys seixanta, són exponents d’un fenomen, la música, que fa de passadís per on arribaran, segons Antoni Pizà, “els primers bikinis, els picadors i els brusquers (versió casolana dels rebels sense causa nord-americans) a més de les drogues recreatives, una certa acceptació de l’homosexualitat, les relacions prematrimonials, el divorci, l’avortament, els cabells llargs, l’ús del tabac entre les dones, la minifalda, els calçons de campana, els valors socials i polítics progressistes, l’amor lliure, les comunes, l’esperança de la Revolució cubana, etc.” Ouuuu! Qui sap si no foren massa coses a l’hora! En fi, com he afirmat moltes vegades no val estudiar el turisme només a través de variables economètriques, fredes i sempre insípides, el llibre de Francesc Vicens i Vidal passa a formar part dels manuals que a les nostres facultats universitàries s’han de donar com a lectures recomanades, si es vol entendre correctament com han arribat a ser el que són avui les illes Balears.

L' ATLAS DE LES NOVES POT╚NCIES EMERGENTS Climent Picornell

jcmllonja | 18 Octubre, 2012 14:22

.
 
 De l’Atlas de les noves potències emergents

Climent Picornell

 Le Monde Diplomatique publica una interessant col·lecció d’Atlas. Enguany, l’Atlas de les Minories, l’Atlas Financer i l’Atlas de les noves potències emergents. Acaba de sortir aquest darrer amb temes com El gran retorn d’Àsia; Així canvia el planeta; Tot se ven i tot se compra; De les antigues a les noves potències... Hi participen una cinquantena d’especialistes baix la direcció editorial de M. Bulard, A. Gresh, C. Samary, O. Zajec i P. Rekacewicz. Segons aquest darrer “En els mapes, aquestes línies gruixades que simbolitzen les fronteres generen la il·lusió d’un món seccionat en unitats de vida o països... Desgraciadament, no són més que una representació visual pobre d’una realitat complexa i variada. Les fronteres canvien amb el temps i a l’espai quan la història s’accelera i trontolla la geografia del món”. N’extrec una sèrie de reculls –de forma literal-  i m’excús de no citar els nombrosos autors.

Durant la primavera de 2011, Xina era ja la primera potència manufacturera del món, posant fi a un segle de dominació dels USA, que a la vegada havien desbancat a Anglaterra en el canvi del segle XX. 2012 serà un any important per a Xina ja que el  XVIII Congrés del Partit  Comunista es celebrarà amb un fons de crisi, descontent social i tensions diplomàtiques. “Determinats analistes (interessats) pronostiquen que Xina –més endavant- es veurà atrapada per l’envelliment de la seva població i per l’esclerosi política, mentre que els USA es restabliran gràcies a la seva vitalitat demogràfica, a la potència del seu exèrcit i a l’hegemonia de l’anglès”. Brasil és ja a la cort  dels Grans i l’Índia hi entra sense complexos, Turquia s’ha convertit en una potència important, Rússia fluctua entre la modernització i les gran desigualtats regionals.

S’ha demostrat que érem en mans d’un sistema bancari ineficaç i d’alt risc. El crac del capitalisme financer, originat als USA el 2007 s’ha vist atenuat precisament per mor del desenvolupament dels països emergents, en particular Xina. “Ensambla els smartphones d’Apple, compra el bons del Tresor d’USA i sedueix una Europa anèmica, de la qual podria ser el seu sanador. Però sense que el diagnòstic estigui molt clar”. O sí. Jin Liqun responsable del fons China Investment Corporation afirma: ‘Crec que les lleis socials són obsoletes. Condueixen a la peresa i a la indolència abans que al treball dur’. Així, i aprofitant el fet de resoldre les contradiccions generades per la crisi s’estan eliminant les conquestes socials. L’Estat s’ha convertit  en el promotor de la lliure circulació de capitals i de les reformes que ataquen els assalariats. L’inventor del concepte del PIB, Simon Kuznets, diu: ‘La mesura de la renda nacional difícilment pot servir per avaluar el benestar d’una nació’. No hi trobarem la miopia dels bancs i les agències de qualificació. Ni els índex de democràcia, de vulnerabilitat humana o de viabilitat mediambiental. “L’enorme deute que han contret les administracions l’ha convertit en un deute odiós”. En molts de casos s’ha contret en contra dels interessos de la població d’un Estat, sense el seu consentiment, però amb tot el coneixement de causa per part dels acreedors. Un exemple: “Goldman Sachs aconsellà al Govern grec com maquillar el seu deute i, així, endeutar-se més, això confirma que es dugueren a terme pràctiques inacceptables’. S’ha de reemborsar un deute ‘il·legítim’? “Es dibuixa un món on els actors de les finances són ostatges i còmplices a la vegada”, per una part els bancs centrals, els reguladors internacionals i per l’altra els grans inversors (fons de mútues, societats d’assegurances, fons especulatius, fons de pensions...), el grans conglomerats bancaris, els lobbys financers i les agències de qualificació emetent opinions sobre les qualitats dels prestataris.

Al mateix temps s’han anat produït canvis significatius, n’enumer uns pocs dels molts tractats en aquest Atlas. Dues revolucions protagonitzen els intercanvis a escala planetària: l’explosió del número de contenidors en el transport de mercaderies i la posada en xarxa dels ordinadors en les comunicacions (“El millor i el pitjor d’Internet? Un arma en mans dels militants a Birmània, a Egipte o a Wall Street i un mitjà de control per part dels Estats, una manera de confinar els ciutadans dins de sistemes tancats”). O l’accés als jaciment petroliers cada cop més difícil per a les grans companyies dominadores internacionals; les empreses nacionals dels països productors i les dels emergents posen en dubte el seu lideratge. La mala salut de l’energia nuclear és símptoma de que va a la deriva –excepte a Xina, Rússia, Índia i Corea- i l’opció d’alguns països emergents per les energies renovables pot accelerar el seu irresistible declivi. “El futur energètic es dibuixa com la quadratura  del cercle: ha de respondre a la legítima demanda dels països emergents i alhora gestionar l’esgotament dels recursos fòssils i preservar el clima i el medi ambient de la Terra”.

Les nacions riques (USA i Europa) continuen dominant la ciència mundial. Els científics es veuran comminats cada pic més a multiplicar les col·laboracions amb el sector privat, malgrat els seus efectes: la recerca del benefici a curt termini i la predominança de l’aplicació pràctica. Malgrat tot la universitat pública resisteix. El dret a l’educació continua essent una quimera per a milions d’infants d’ençà que l’Estat va començar a desprendre’s dels serveis públics en els anys 80. A partir dels anys 70 el fenomen migratori se presenta en els discursos públics com si fos un ‘problema’, en un context de xenofòbia creixent. “Són aquests immigrants,  indesitjables i tan indispensables”. Tot  contemplat per fenòmens com el reforçament de l’extrema dreta europea. I les guerres que no s’acaben, en nom del dret a la ingerència, amb el fantasma d’una nova confrontació amb Iran que suposaria una amenaça per a l’estabilitat mundial.

Com assenyala S. Halini “la relativa desaparició d’Occident, que sembla coincidir segons deia un president del Banc Central Europeu amb la ‘universalització de l’economia de mercat’, permet al capitalisme intensificar la transformació que el retorna als seus orígens. Gràcies a la crisi del deute sobirà i a l’emergència d’aquestes noves potències -menys ‘indolents’-, es desfà de les noses socials que les lluites obreres l’havien obligat a carregar”. “Al llarg del segle XX dos moviments transformaren el planeta: el socialisme i la descolonització. Ara un nou món amb un poder més repartit podria emergir”

______________________

IMATGE: MAO d' ANDY WARHOL 

POSTALS DE PALMA: QUASI RES DE NOU Climent Picornell

jcmllonja | 10 Octubre, 2012 21:04


 
 Postals de Palma: quasi res de nou

Climent Picornell

Retorn a Palma i quasi no tenc temps d’estar a ca nostra, una obligació amb un diari i el dinar de celebració d’un seixantí em reclamen i m’he de mudar, avesat com estava a anar de qualsevol manera. Pec una mirada a la premsa i veig que importarem fems perquè tenim una incineradora massa grossa. Pens en la pel·lícula  Els companys, on Marcello Mastroainni baixa a una estació de tren remota i demana: “Que paese è questo?” I algú de l’estació respon: “Questo è un paese di merda?” (així, en italià, perquè el fems ens han dit que ens l’enviaran d’allà...)

Me pos la camisa, mir per la finestra i veig uns al·lots que tiren una pilota a l’Àngel gòtic del portal de la Llotja, abans baixava i reprenia els qui ho feien. Pens si no seria millor canviar-lo per un de fals, fet d’aquestes resines que no es poden distingir del real. Ja sé que no seria el mateix i que en mirar-lo no deixaria de pensar en el seu doble, en el vertader, i amb en Sagrera, el seu escultor, formant-lo del tros de pedra de Santanyí fa centenars d’anys. Em passa el mateix que a la dona d’un ministre d’en Franco. Ho contava Laureano López Rodó a les seves memòries, quan era ambaixador al Vaticà. La dona d’aquell ministre havia comprat medalletes i rosaris i en la visita personal al Papa li demanà que les beneís. El Papa ho feu; però la dona demanà a López Rodó que li digués al Papa si podia repetir la benedicció perquè no les havia tretes de la bossa de plàstic i no devia valer; la benedicció del Papa de Roma no travessa les bosses de plàstic, López Rodó empegueït li digué i el papa sol·lícitament tornà a beneir… Idò si el fan de plàstic a l’Àngel, no serà el mateix. M’entenen, no?

S’havia de fer una fotografia amb escriptors per al suplement d’un diari, a les onze del matí a les escales del Castell de Bellver. Foto de família en vistes a una celebració o per l’obertura d’una nova mega-llibreria, ja no me’n record. La cap de Cultura del periòdic, va donant ordres com si fos un cap de protocol d'un president, autonòmic per descomptat. Una vegada al pati, es conformen grupets per afinitats, poetes amb poetes, novel·listes amb novel·listes, els assagistes tots sols i dispersos. “Acosteu-vos, per favor, el fotògraf vol que ens integrem amb el coll del pou”. Ara una sota els arcs de la lògia. Per amunt. Uns aconsegueixen pujar tot d’una, uns altres més lentament. Posen un banc en primer terme, se suposa que per als més ancians. ‘Vaja, que no... no! No vull asseure'm, fotre, si m'assec semblarà que estic jubilat!’ ‘Venga! que és perquè no estigueu tots en una mateixa filera, que així no us veurà  ningú, els més baixets davant. Per favor!’ M'aixec damunt les puntes del peu i quasi em romp els músculs del ventre de les cames. “Mirau el fotògraf!”

“Ara una altra al costat del fossat, i el que no faci bonda, als cocodrils! O a l'Olla del castell, a la masmorra!” Els turistes ens demanen: sou d’una convenció? D’un congrés d'informàtics?  ‘No, som d’un club d'escacs’, respon no sé qui a una turista grassa... Grans mestres, alguna gran mestressa, i la resta mestressots. Majoria d'homes. Tot el món va cap a les escales de l'entrada, en el precís instant en que arriba un cotxe engalanat amb un nuvi, per a casar-se en unes noces civils. La qui suposam és la núvia, pel vestit blanc, fa fotos. La núvia fent fotos al nuvi? Com canvien les coses! Però no. Al cap de  poc temps arriba l’altre nuvi. Són dos homes els que es casen. Es besen, vestit fosc, corbata de color, els dos amb ram, flor vermella a la solapa, el pare d'un d'ells mira enterra, els amics feliços, ells dos emocionats, pugen les escales entre els escriptors i escriptores convocats. “Bé, ja s’ha acabat. Per favor enviau-me els currículums. Gràcies!” Els escriptors se’n tornen. Els nous, els coneguts, els consagrats, els jubilats i els desconeguts. Un poeta va en un Porsche, un baixarà a peu, dos van en bici. Un totum revolutum, una fraternitat de la ploma. I no va amb segones.

Vaig al bar de cada dia. Les situacions sorprenents solen anar precedides de les rutines més banals. I no em referesc a un terratrèmol amb la calma prèvia o a les coses normals que fan els suïcides abans d’estimbar-se per un penya-segat, sinó a les coses rònegues, com anar a prendre un cafetó i que, de prompte, la teva veïnada de taula, a qui no coneixes de res, et digui, amb un fort accent italià: “He venido a enterrar a mi marido, hace un año y dos meses que está en un conservador, como si fuera carne congelada.¡Malditos abogados! Los de aquí, traidores, si no son conocidos, son parientes, todos tienen intereses más allá de sus clientes. Ahora tengo abogados alemanes”. Du uns calçons com de muntar a cavall, botes amb punta, calçons estrets i camisa de màniga llarga blanca. No és jove però hi té la pell de la cara, els cabells tenyits, curts, cap enrere. I li interessa que es sàpiga que viu a Berlin i que té sis fills... En fi. Me’n torn a ca nostra a meditar sobre els propòsits de l’esmena repensats durant l’estiu i fer temps pel maleït dinar. Trob, si fa no fa, la mateixa gent: un galerista que baixa les escales de la Seu, la cartera que reparteix la bossa enorme de correu, un expresident que surt apressat del seu despatx ben mudat, l’agranadora de morros pintats que em saluda efusivament i els sense-casa bevent vi de tetrapak als bancs del Born.

_______________________________

IMATGE: JEAN FRAN SEGURA 

ELS INDIGNATS I LES PRIMAVERES Climent Picornell

jcmllonja | 08 Octubre, 2012 10:38

Els indignats i les primaveres

Climent Picornell

És mal de creure que la democràcia s’expandeix perquè és moralment superior a altres formes de govern. I això inclou els països àrabs i les seves anomenades primaveres. Segurament, com Daniel Innerarity,  hauríem de pensar que s’estén perquè demostra fefaentment una millor eficàcia en les preses de decisió. Ja hem vist, la crisi ens ho ha demostrat, que els mecanismes per corregir els excessos no han funcionat, la qual cosa ha fet sortir gent al carrer -els indignats- que demanen més transparència als governs –per molt democràtics que siguin- i més comunicació amb els ciutadans. Vol dir això que no funciona la democràcia o que votar cada quatre anys no basta? Si es demanen vies alternatives i s’apel·la a la societat civil i a les decisions dels concentrats a les assemblees populars és perquè es percep que els partits -la seva forma de funcionament interna, sobretot-  han segrestat el sistema polític. I amb il·lusió, sentiments o moralitat es fa difícil fer política en uns moments en què ja està ben demostrat que el sistema financer domina l’economia i, per això, la política.

El cert és que l’evolució del moviment dels indignats i la deriva dels sistemes polítics als països  àrabs després de les seves primaveres ens retorna al fet de creure que si un altre món és possible està dins aquest que vivim. I que sota l’asfalt no hi la platja i que les assemblees dels concentrats a les places podrien haver estat un happening tolerat pel poder que cada pic serà més intransigent amb experiments d’aquests. S’ha de recordar que l’avanç del neoliberalisme cap a la modernització del capitalisme aconseguí arraconar les mobilitzacions dels anys 60 i 70 a través del plantejament de què el sumatori de democràcia liberal més economia de mercat dibuixava un horitzó infranquejable, sense alternatives possibles. Entràvem dins  l’entronització de l’individualisme, la competitivitat, l’enriquiment i el consumisme com a factors claus  de l’èxit social. Els pensadors oficials s’encarregaren de certificar el triomf d’aquest capitalisme com l’únic sistema possible i del neoliberalisme com a visió hegemònica del món, el que s’anomenà “el pensament únic”.

Però començà el cicle de l’antiglobalització i el crac econòmic del 2008, una crisi que fa entrar en crisi les solucions que s’havien donat tradicionalment per superar-les. D’aquí en sorgeixen nous moviments de protesta social d’envergadura, els dels indignats i les revolucions del nord d’Àfrica, com estendards d’un nou cicle contra els polítics i els poders financers. Ho resumien bé els elements d’ Occupy Wall Street: “Nosaltres som el 99 %, ells només l’ 1 %”. Els governants  tradicionals parlaren aleshores de refundar el capitalisme, de moralitzar la vida política i d’instaurar un nou ordre econòmic més just i més eficient. Els pensadors que volien teoritzar els moviments dels indignats, analitzant les seves causes i donar-los continuïtat, parlaven de la necessitat de mantenir les dinàmiques assembleàries i consolidar-les; de traslladar la indignació als centres de treball superant la por; de combinar mobilitzacions concretes amb altres de més universals, a més de reforçar les experiències alternatives que havien anat sorgint en l’àmbit del consum i la producció alternatives, aprofitant les noves tecnologies amb les xarxes socials per construir  “un altre món, que és possible”.

Malgrat avui es posi en dubte, també, la superioritat moral dels pensadors o que Alain Minc pronostiqui la fi dels intel·lectuals, en recuper un, Samir Amin, teòric de la “desconnexió” que analitza les causes i conseqüències de les revolucions àrabs, després de la sorpresa que va demostrar el president Obama quan mataren el seu ambaixador a Líbia, un país, va dir ell, “que havíem ajudat a alliberar”. Diu Samir Amin que, efectivament, molts d’aquests règims àrabs en el seu principi no eren democràtics però a criteris populars eren “legítims”, havien provat d’instaurar una educació generalitzada, una salut i uns serveis públics, una industrialització naixent, una mobilitat social... i eren antiimperialistes, “per això els combateren els politics occidentals”. Això durà més de vint anys durant els quals assistírem a la descomposició de l’URSS i a l’ofensiva neoliberal, mentre als països àrabs es produïa la degradació de les condicions socials i la corrupció generalitzada, que empengué la gent a les revoltes que coneixem com “les primaveres àrabs”.

A les eleccions que hi ha hagut posteriorment ha triomfat l’islam polític, clarament a Egipte i a Tunis, sobretot per la despolitització prèvia. Els habitants d’aquest països només coneixien els dos únics discursos tolerats: el discurs de la mesquita i el discurs de l’autoritat política, per això l’islam polític ocupa ara el lloc de la despolitització forçada i “la permanència dels germans musulmans no serà curta, sinó llarga i empobrirà els països àrabs per la seva declarada enemistat amb la modernitat, el salafisme nega la idea de llibertat  -l’home ha estat creat per ser esclau del seu Senyor- i imposa una certa dictadura del clergat”. És en aquest sentit que determinats països àrabs que sorgiren com a països “no alineats”, progressistes, han retrocedit i les contradiccions d’interessos es veu cruament amb el que està succeïnt a Síria. Allà els USA volen la ruptura de l’eix Síria-Iran-Hesbol·là; Israel una segregació en diversos microestats; els Estats del Golf la consolidació d’una dictadura sunnita a l’estil wahhabita, encara que sigui a costa de massacrar els altres tipus de creients. “Veure a l’emir de Qatar i al rei d’Aràbia com a defensors de la democràcia no pot ser més que una farsa”.

Samir Amin arriba a una conclusió respecte a l’estratègia de les potències occidentals al món àrab: no hi volen cap democràcia sinó la continuació del lumpendesenvolupament (una expressió d’André Gunder Frank, com lumpenburgesia). Irak és el model: Saddam reemplaçat per tres règims (Sunnites, Xiïtes, Kurds); destrucció de l’estructura productiva; destrucció del sistema educatiu, reduït a l’ensenyament de la religió i un rudiment d’administració d’empreses. Tot per a aconseguir l’accés amb exclusiva als recursos naturals. Certament els USA quedaren sorpresos per les primaveres de Tunis i Egipte i van preveure estendre-les, ho assajaren amb Líbia, i ho proven amb Síria. El següent objectiu serà Iran (Obama ja llança aquests missatges en la seva campanya electoral) amb el pretext de la nuclearització, usant activament Israel. Serà l’ús de les guerres preventives, que tendrà, això sí, nous competidors: Xina i Rússia. “El capitalisme contemporani té poques coses més a oferir; després de les seves intervencions queden aquests tipus d’estats: islamitzats, dependents, desestructurats i... neoliberals”.

Temps era temps, d’indignats i primaveres.

_________________________

IMATGE: GUILLEM MUDOY 

DE LES TOM└TIGUES DE RAMELLET A LES GOOD VIBRATIONS Climent Picornell

jcmllonja | 25 Setembre, 2012 14:46

De la tomàtiga de ramellet a les Good Vibrations

Climent Picornell

L’amic em demana un favor, al seu sopar de setanta anys, seure a una taula que és com el cabrum de les processons i ‘dinamitzar-la’. No hi conec ningú, gent estranya, i no hi ha res que em faci més pànic. En fi, ara ja hi som.

“Hola, hola, hola...” i cara de fer cas. No prov els entremesos, a les nits tot em fan agrura; el veïnat de la dreta, pulcre i ben afaitat, me diu: “Servidor ara fa la dieta paleolítica?” “Paleolítica, del Paleolític?” “Sí, sí... la que menjaven els nostres avantpassats primitius, i ben carnívora, amb greixos, els greixos ens acursaren els budells i ens feren créixer el cervell!” “Però la gent es moria joveníssima” li replic. Pens que la gent s’avorreix massa i passa a creure qualsevol cosa. Sense ànim d’ofendre  li deman: “Això no deu ser una variant d’aquestes medicines alternatives, un enganall desfressat de filosofia obscura passada per la pella del sabers... profunds?”. La meva veïnada, de cabells curtíssims, resulta ser un aliada, tanta sort: “Això, de la paleodieta fluctua, com els llibres d’auto ajuda, entre el conte xinés i la guia per a ànimes despistades, és ben igual que el comerç de la felicitat, la majoria de fórmules no són més que respostes prefabricades a preguntes insulses, tan originals com dir ‘per aconseguir-ho només ho has de desitjar de bon de veres’, això sí amb l’ajuda d’un manager personal, un coach; però si no aconsegueixes ser feliç, és per culpa teva!”. “Jo no hi estic d’acord”, es desperta una rossa insolent i exuberant, “la meva salvació ha estat una beguda isotònica que em faig jo mateixa amb aigua de la mar, mel i suc de llimona, sense els colorants i els aromes artificials que tenen les del mercat i crec amb l’efecte diapasó del nostre cos; les emocions són energia amb una vibració específica, i una emoció dolenta tendeix a instal·lar-se a les zones més dèbils del cos, on hi ha un estrés afegit o un desequilibri....” “Per això: Good Vibrations! Ja ho cantaven els Beach Boys!” Dic, per fer-me el simpàtic. “No se’n deu fotre?” em replica amb mala cara. “No exactament”, contest, “però estic en contra dels fraus i no sé com encara als hospitals públics no hi tenen en plantilla exorcistes diplomats o titulats en vibracions energètiques, en comptes de metges i infermeres”. “Idò conec metges que demanen als col·legis que incloguin l’educació de les emocions en els currículums oficials, les emocions negatives disminueixen les defenses del sistema immunitari”.

Ja don la batalla per perduda quan un al·lot amb accent anglès es fica en la conversa que ja té aire de brega: “Això de l’auto ajuda i les emocions és com una superstició, però dels nostres dies, com el pensament positiu –si desitges molt  una cosa acabaràs per aconseguir-la- això per gent adulta no deixa de ser una bogeria, i en el fons un gran negoci. Molts de malalts crònics utilitzen teràpies alternatives...”. “Idò, això que diu vostè no és més que l’acceptació del fracàs de les teràpies tradicionals”. “Sí, però no han de ser substituïdes per estupideses que no es poden provar, ni mesurar, ni quantificar, sense saber a qui beneficiarà de bon de veres un objecte, un projecte o una pràctica”. “Vostès són uns ultra-racionalistes!”, diuen mirant-nos malament. De lluny, intuesc al meu amic i amfitrió que riu satisfet de veure l’embolic en què m’he aficat.

Un dels comensals s’interessa per les tomàtigues que hi ha damunt la taula. “He sentit a dir que s’ha aconseguit una denominació especial per a les tomàtigues de ramellet?” “Tomates de ramillete”, tradueix una al seu company de Bilbao. “Sí”, responc, “l’Associació de Varietats Locals de Mallorca ha aconseguit que l’anomenin ‘Varietat de Conservació’, molt més estricta que la Indicació Geogràfica Protegida que pretenia la Conselleria que hi volia aficar també les seves imitacions híbrides industrials”. “¿Y que tiene de bueno el ramellet?”, demana el de Bilbao. “Mira”, li dic, “té una gran resistència a la sequera amb un eficient ús de l’aigua per fixar el carboni, de fet si les reguen es deterioren abans i l’altra qualitat, la perdurabilitat del fruit. Dura, fora de la gelera, més de sis mesos. Les subvarietats que s’han analitzat, crec que formen part de la sobirania agrària i de la identitat cultural de Mallorca”. Aquí, un que me mira amb mala cara, ja no va poder més i esclata: “Això! Tot acaba amb la identitat, ara només fa falta que modifiqueu l’Estatut d’Autonomia i hi poseu que per ser mallorquí s’ha de menjar cada dia pa amb tomàtiga, de ramellet! I de forma canònica: primer fregar la tomàtiga, segon espargir la sal i tercer l’oli. Això: quantes llesques? Tres? Nou? Ara serem un país on tendrem un vegetal per fixar la nostra idiosincràsia, com la patata els irlandesos o el cacauet els senegalesos, mira tu per on els progressistes hi posau la tomàtiga, que va ser duita d’Amèrica”.

“Una mallorquinitat importada! O sigui que el mestissatge, la hibridació no es pot consentir perquè erosiona la genètica? Ha de ser pura com els mallorquins de sempre? I les Sheiles, Samanthes, Mohameds i altres mescles d’alemanya i mallorquí o sueca, tenen categoria d’híbrids? I els drets de la tomàtiga de ferro de Menorca i la cor de bou de Formentera? Les l’haurem d’enfilar a branquillons d’ullastre, per fer més autèntics els enfilalls, o les podran guardar esteses en terra amb el capoll, i enfilar-les “by demand” en el moment de dur-les al mercat?”. “Mira, ja veig que vas gat, però això de fer un discurs transposant la puresa genètica dels vegetals i voler-hi trobar olor de racisme o que la no hibridació tengui ressons de xenofòbia és una barbaritat, m’has sentit?”. Però no afluixava –americana blanca, calçons estrets, Tissot al puny…- “Res, voleu  confondre la gent, també serveixen per eliminar radicals lliures? Joves  per sempre? Mallorquins joves per sempre? O el suc, ben fregat per la figa de les mallorquines produint multi orgasmes continuats? O de les llavors treure’n l’extracte helicoïdal dels fems del seu ADN per fer-ne una pila quasi eterna per als telèfons mòbils…?” “Ehhhh! Que la denominació l’hi ha donada el ‘Ministerio de España’ i té validesa europea, això no és cap cançó autonómica! Fatxenda! I si en menjassis probablement et canviarien les vibracions”.

_____________________

IMATGE: PINTURA D' ANTONI MAS I ROIG 

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA D'UN ESTIU CALENT Climent Picornell

jcmllonja | 17 Setembre, 2012 09:00

 
 

Apunts del Pla de Mallorca  d’un estiu calent

Climent Picornell

Els tarongers demanen beure amb les fulles mig doblegades i les tarongetes verdes com a pansides. Amoll l’aigua dins una siquiola i esper que les garangoles estiguin plenes, els aucells s’hi tiren, tot i jo ser prop. No servesc per hortolà, però es va morir l’amitger i ara faig el que vaig veure que feia per evitar que també es morin els arbres. En acabar m’atur al cassino.

Un gendre d’en Toni de Palipanc mostra al tasser del cafè unes mongetes verdes llargues, immenses, de més d’un metre. “Si vessiu la planta que fa aquest mongetó pareix en Bob Marley, amb aquestes ‘rastes’ que li pengen”. “Jo no sé qui és en Manllei  aquest”, replica en Miquel Confret, expert hortolà, “però això és una casta de fesol, té bon gust i se pot cuinar però no és mongetó, ni prop fer-s’hi, però vaja, a plaça he vist qualcú que les hi ven”.

El brigada retirat que xerra poc i llegeix sempre els diaris postil·la amb saviesa, ‘militar por supuesto’, quan sap que en Toni Bonall i na Margalida Sofra s’han tornat a ajuntar: “Después de las grandes tempestades, reaparece la cama”. Com que ningú li riu la gràcia repeteix: “He dicho la cama, no la calma! Se entiende ahora?” I ben igual, cap rialla ni una. Ni mitja.

Servidor ha predicat en contra d’allò de la ‘Mallorca profunda’, com un invent de quatre ciutadanetxos lletraferits i algunes guies turístiques. Els únics pagesos de calçons en bufes ja només els trobarem a les processons de la Beata o ballant l’Oferta dins les esglésies. Els pobles del Pla, avui en dia, són contenidors en petit del que passa per tot arreu, contaminats definitivament pel mode de vida urbà, estandarditzat per la televisió i les xarxes socials. Circula la cocaïna, les separacions, o les unions d’homosexuals, poca gent va a missa, hi ha facebookers a balquena (un parroquià, habitual d’un bar, demanà ‘una copa de wi-fi’, vist que era de franc), en fi, de tot, com per tot. Res a veure amb la Mallorca d’un temps. Una altra cosa és fora vila on, junt a plantacions modernes –avui n’he visitada una de llúpol per fer cervesa- encara hi ha llocs que recorden aquell món de les rondalles, l’altra cara de la moneda del que són les ciutats: rostolls encalentits pel sol potent que torra el cul a les llebres, batzers i revells d’ullastre fent-se seus els bocins de terra abandonats, garrigues i pinars compartits amb casetes (i casals) comprades per alemanys i ciutadans o arreglades per gent del país. I, és cert, alguns sobrevivents d’aquells temps de quan es segava amb la fals i es feien garbes fermades amb vencills, no aquestes rodones emplasticades que, tanmateix, també les retraten els turistes.

De camí cap al turó -casa mia per pobra que sia- contempl dues walkíries potentíssimes pintant la façana d’un dentista alemany que s’instal·là al poble. Un bon professional que primer només tenia clientela alemanya, residents del Pla de Mallorca, però poc a poc hi començaren ha anar nadius i veïnats del pobles de prop. Les walkíries són la representació de què els alemanys s’han anat cercant entre ells, la colònia, tan picapedrers com fusters o, en aquest cas, pintores d’estil wagnerià, i rubensià. Escarrufava veure-les enfilades tan amunt amb els seus rodets. Tot això passa davant el forn de can Mateu on encara fan ensaïmades trunyellades, grosses com una roda de carro. Dues Mallorques congeniant? O divergint?

En Jordi Capsany passeja tot el dia pel poble, per prescripció mèdica. Com un Perpetuum mobile.  Pareix sort i mut, i no ho és. Com un fantasma, ell i el seu gaiato, volt i volta, de bon dematí, horabaixa de ple, i entrada de fosca, sempre fent la mateixa tirada, llarga. Toc, toc, mirant sempre en terra, poques vegades alça la vista, i molt menys contesta un ‘bon dia’ o un ‘bona nit’. No és que sigui sull, és que està concentrat en el que fa. Podria parèixer que no se’n tem del que passa, però adesiara dóna mostra de què hi és. L’altre dia passava per davant el solar on fan els fonaments d’una casa nova per a la filla de n’Arnau Fai. De prompte en Jordi s’atura i diu a un dels picapedrers: “¿Y eres muy moreno tu, de donde vienes?”. “De Bolívia”, li respon el manobre, un home decidit i simpàtic. “¿De dónde?”. “De Amèrica!” li replica fort creient que és sord. “¿De tan lejos has venido per fer de picapedrer?” . I va continuar la seva ruta, llarga, i circular.

El pastor Pellinet, és un home petit, capell gros, vell, m’atura dalt de la costa: “Climent, i ara no trobes que sa gent s’equivoca? Cerca sa fresca ara que no n’hi ha; és a n’es febrer, quan n’hi ha molta, que l’han d’arreplegar, no ara. Res! No me facis cas. Vaig a veure que fan els quatre pollets que tenc per allà dalt”. “Que ja no hi teniu ovelles?”. “N’hi tenia una dotzena dins una tanca i uns cans m’hi feren carn, les mataren totes, encara duc es disgust. De llavors ençà no n’he volgudes tenir pus, per un pastor ‘sorter’ com jo, veure aquella carnisseria va ser de més. Au, posa’t a cobro que el sol crema!”. Vagi la cosa com a metàfora de que a la ‘Mallorca profunda’ també hi ha desgràcies i no tot són pageses fent confitura de prunes de frare llarg. Les atzavares –donardes, deim per aquí-  de davant la casa, han tret vares enormes, mentre les velles, mortes, bequen, ja no miren per amunt.

___________________________________

IMATGE:  CHANO  MÁRQUEZ 

CICELY SAUNDERS (LA MORT NO COM UN FRAC└S SINË COM UN MISTERI) Climent Picornell

jcmllonja | 10 Setembre, 2012 15:31

Cicely Saunders (la mort no com un fracàs sinó com un misteri)

Climent Picornell

Tenia pendent una trobada amb Enric Benito després del congrés que ell havia organitzat sobre Espiritualitat en Clínica. L’atenció al sofriment des de l’hospitalitat, la presència i la compassió. El meu amic és un oncòleg expert en aquestes qüestions, les d’acompanyar el final de la vida dels malalts terminals a través de les cures pal·liatives hospitalàries i que aquest trànsit sigui fet amb pau i dignitat. Vaig veure com havia quedat el llibre sobre el qual havíem discutit aspectes editorials – Velad conmigo, de Cicely Saunders- i les actes del la IX Jornada de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives. En trec de la seva lectura algunes reflexions.

El sofriment és consubstancial amb el ser humà i no és només un problema sanitari. De sempre s’han tractat de trobar formes per afrontar-lo, reduir-lo o donar-li sentit. P. Loncán ens diu que els clínic ho fan ara des d’unes actituds que impliquen acollida sense judicis, capacitat per estar atents a les necessitats i commoció davant el sofriment de l’altres. L’empatia és una de les expressions més clares de l’hospitalitat, essent capaç d’interioritzar la situació emocional del pacient que sofreix i que te per resposta el dolor, la por, l’ansietat, la pèrdua d’objectes afectius, un camí -en els malats terminals- que pot  conduir a la desintegració de la persona.

En aquest acompanyament cap a la mort, D. Gracia afirma que si els humans tendim a la plenitud ¿és la mort el non sense, la ruïna, el fracàs final d’aquesta aspiració? Per a totes les grans tradicions espirituals la mort no és la fi, sinó el gran pas, segon els sufís, la mort és la nostra nit de noces amb l’eternitat. Es cregui des del cristianisme, el budisme o des d’una concepció materialista de l’espiritualitat, la presència i obvietat de la mort ens sacseja i ens demostra la nostra  fragilitat, ens fa por el desconegut, no saber què ens trobarem, desaparèixer, no existir.... El seu millor antídot és un bon guia, que doni confiança i elimini el dolor físic i el mental. L’anàlisi dels malalts en els processos terminals de la seva vida, segons Enric Benito, perfilen uns trets comuns; el pacient acompanyat segueix una evolució i un canvi caracteritzat per un creixement personal a través de les fases de sofriment fins arribar a l’esgotament, la renúncia a mantenir el control, l’acceptació, l’entrega i, una fase final, la comprensió i construcció d’una nova identitat i transcendència.  No de bades J. Bátiz titulava la seva conferència: “L’espiritualitat en clínica: la seva fonamentació i el seu espai entre la psicologia, la religió i la bioètica”.

Cicely Saunders (1918-2005). Aquesta introducció és per detallar el text de Saunders, Velad conmigo. Inspiración para una vida en cuidados paliativos, que la SECPAL i La Caixa han editat . Saunders fou la font primera d’on begueren els pioners de la medicina pal·liativa al món, en posà els fonaments en el St. Christopher’s Hospice de Londres a partir de 1967. Cinquanta-cinc anys després hi ha centenars de serveis  de cures pal·liatives que valoren integralment la persona i “que consideren l’enfermetat terminal com un procés biològic i a la vegada biogràfic, i la mort no com un fracàs, sinó com un misteri”. Es dibuixa el camí de l’acompanyament dels pacients en un espai de coneixements biomèdics però es fan necessaris recursos que ajudin a entendre i mitigar el sofriment. Velad conmigo dóna sentit a les cures pal·liatives a partir de la dignitat del malalt terminal, entenent el procés de morir com una oportunitat de tancar la pròpia biografia. “La debilitat adquirida durant la malaltia és transforma en fortalesa en transcendir el sofriment a través de l’acceptació, fins a arribar a un espai de serenitat”.

Assenyala D. Clark, catedràtic de Sociologia Mèdica, que Cicely Saunders fou la primera metge que dedicà la seva carrera a l’atenció de les persones moribundes amb gran preocupació per la vida personal i espiritual dels pacients, des d’una ètica dels cuidadors amb una motivació: el tractament de persones ‘concretes’ davant la imminència de la mort. Vetllau amb Mi són les paraules de Jesucrist a l’hort de Getsemaní i independentment de què es comparteixin les creences religioses de Saunders, el llibre genera un discurs coherent sobre el paper de l’espiritualitat en aquests moments finals de la vida.

Una pacient li digué: “Gràcies. No només per les teves pastilles, sinó també pel teu cor”. Agraïa sobretot la compassió, l’apropament i l’amistat. Es va donar compte que s’havia d’aprendre a sentir “amb” els pacients però sense sentir “com” ells. No llàstima, ni indulgència sinó un mirada amb respecte. Del “no vull morir” al “només vull que vagi bé” hi transcorr no només un procés d’acceptació, d’algú que passa del dubte i la por, a aconseguir sortir, passar a l’altre costat, bé. Vetllau amb Mi significa sobretot “estau aquí”, no me falleu, en un procés que transmet confiança i fidelitat. La mort significa enfrontar-se al final d’esperances i projectes; el dolor no és sols físic sinó també emocional (de fet, diu Saunders, el dolor mental pot ser el més irreductible de tots). La pena més gran d’un pacient moribund és la fi de les seves relacions i de les seves responsabilitats. “Es pot esperar contra tota esperança” però s’ha de compartir la veritat de la situació: fingir és esgotador per a tothom.

Renéixer després de morir és un concepte dominant en les religions. El camí espiritual de Saunders és el cristianisme, la fonamentació religiosa per a ella és una necessitat, però es pot encarar des de l’ecumenisme i sense denominació confessional. Davant  l’absència d’una creença en qualsevol cosa que estigui més enllà d’aquest món, s’havia trobat amb molta gent que pensava que la mort no era el final definitiu d’un esser estimat. “Quan no hi hagi cap creença en l’altra vida, abans de morir, hi ha temps per acabar les feines pendents en aquesta”. En totes les situacions terminals, ja sigui per càncer o per demències progressives, la persona està afrontant una sèrie de finals: el de l’autonomia física, de les relacions, dels plans de futur i del sentit de la vida. Però es pot mantenir una integritat essencial fins i tot en la debilitat i en la dependència, un sentit de la dignitat personal malgrat el deteriorament físic. “Ara que les cures pal·liatives estan esteses per tot el món s’ha de mantenir la preocupació per les necessitats espirituals dels pacients, la recerca de sentit, d’alguna cosa en què confiar i que pot ser expressada de moltes maneres, directa  o indirectament, amb metàfores o amb silenci, amb gestos o simbòlicament”. 

___________________

IMATGE DE  XISCO  FUENTES 

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 ... 49 50 51  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb