Climent Picornell

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA I ELS JORNALS QUE SE TORNEN Climent Picornell

jcmllonja | 02 Novembre, 2012 14:39

Apunts del Pla de Mallorca i els jornals que se tornen

Climent Picornell

Faig temps per anar al cementeri. Sona el Gelato al limon de Paolo Conte: “E ti offro l’intelligenza degli elettricisti / cosi almeno un pò di luce avrà, / la nostra stanza negli alberghi tristi / dove la notte calda ci scioglierà. / Come un gelato al limon, / gelato al limon”. “... On la nit calenta se fondrà, com un gelat de llimona”, aquest Conte!, i és veritat que fa calor i basca com a l’estiu de ple.

Hi havia poca gent a les exèquies de la morta. Després de consolar, al tanatori del petit cementeri, surt a fer una volta. El pla s’extén als peus del pinar i dos tractors llauren la terra seca. “Trob que hi ha poca gent”. És na Margalida Perantònia. “Per paga la morta només tenia una filla que no venia quasi mai al poble, i menos als funerals, i això d’anar a consolar són jornals que se tornen. M’entens?”. “Què li va passar?” deman. “Se tirà dins un pou. Quan li digueren a sa seva germana, que és més vella i fa estona que ha perdut es capet -per segons què, només per segons què-, digué: Quines quimeres, sa meva germana, saps quina planta que farà dins es bubul tota banyadota!”

Al cafè hi ha poca gent. Comentam que també hi ha poc personal pel mig. “Un temps no s’usava això d’aixecar-se tard. És ver, tothom feia es cap més viu que ara. Això d’aquests  joves que els deixen jeure fins a la mala hora, en temps meu ningú ho feia. Això d’ara són vegues de geperut!”. És l’amo en Miquel Mariando que se gira cap a nosaltres.

Després de les festes d’estiu, han començat les fires, firetes i firons als pobles seguint l’exemple de les fires grans (de Manacor, Llucmajor i Inca), les noves fires temàtiques. “Algunes tenen arrel –com la fira del pebre bord de Felanitx- altres han seguit el carrerany que marcaren ses festes inventades, del meló a Vilafranca, del Botifarró a Sant Joan o la del Bunyol a Petra,aquestes dues ja no es fan; enguany ha reviscolat la de l’ametla, a Santa Margalida”. “Si no hi ha tema, sa fira queda molt despersonalitzada, amb els mateixos marxandos a cada poble, que s’han de repartir quan n’hi ha tres o quatre a diferents pobles”, m’ho comenta la meva etnòloga de capçalera.

“T’has fixat amb ses noves festes que han inventat els joves, afegides, o a part, de ses festes de s’estiu? Són festes que neixen per l’impuls d’un petit col·lectiu i agafen força. Mira “Sa Revolta” a Vilafranca, sa darrera nit de ses festes d’estiu, els joves fan bulla, un camió esquitxa i banya, el dimoni que fa etxures, quatre cubatilles, pomadetes i gintònics i fins l’any que ve. A Porreres fan, també sa darrera nit, “Sant Roquet”, amb una ensaïmada enorme i xocolata; a Petra se tiren clovelles d’ametla i aigua;  a Sencelles bales de palla; a Costitx garroves –a Binissalem, al Raiguer, se tiren raïm- , a Sant Joan s’inventaren “Sa Xiringada Rabiosa” i se xeringaven aigua i beure i riure; a Sineu, un poc més el·laborada, una festa amb dos personatges pseudo-mítics “es Muc i sa Muca” que començà com per riure i diuen si enguany acabaren venent més de 1.500 camisetes fetes per a l’ocasió”. “Per lo que em contes”, li dic, “hi ha trets  comuns: tirar-se coses, embrutar-se, banyar-se, uniformar-se amb camisetes pròpies, beure molt i riure, més o manco aprofitant  els dies de ses festes, però al marge...”. “Sí, com amb ses fires temàtiques de tardor, els joves reinventen ses seves pròpies festes, no ho tenc molt estudiat, però va d’això, com es sopar “Aromàntic” de Montuïri, amb s’alfabeguera, no sé..., caldrà veure com evolucionen, a Vilafranca ja fa vint-i-cinc anys de sa primera “Revolta”.

 “Que arribarà a fer res?” Demana i es demana el fuster Corpassa. I com si una molla l’hagués empès de la cadira l’amo en Miquel Mariando ve a cap a nosaltres i comença: “Tal dia com avui, ara haurà fet seixanta cinc anys, devers la una des migdia sa dona i jo érem a jeure una estoneta perquè feia molta de calor, com ara. I just-su- així ve sa nina i me diu: ‘mon pare entra aigo pes corral!” M’aixec i n’entrava un torrent per sa porta de darrera. I plou que te plou i trons i llamps. Amb un no res s’aigo m’arribà per sa guixa. Agaf sa nina i la vaig pujar damunt s’escudeller i sa dona i jo pujàrem damunt una camilla i amb una barra vaig fer palanca i vaig obrir una mica sa porta de davant i allò va començar a sortit i va anar a pegar a n’es carrer. Això tal dia com avui de fa seixanta-cinc anys, sa nina en tenia sis, jo en tenc noranta tres. S’horabaixa arreplegava tot quan podia entre es fang i es llot. Va venir un concejal i me va dir: ‘demà ho diré a n’es batle, meam si te podem ajudar’. Saps que va dir es batle: ‘És jove i s’espavilarà’. L’endemà va venir don Bartomeu, es capellà Birbe, i me va donar un sobre amb dues-centes pessetes –‘això t’ho dona sa parròquia’-. Per això, no he xerrat malament mai dels capellans... ni del Barça! I això que t’he dit és molt diferent sentir-ho contar que ésser-hi. Feia por!

Torn a ca nostra, dalt del turó, la tardor encara fa d’estiu. Sent una mosca vironera, una xigala tardana, els pollets de la veinada, una campanada de les mitges hores del rellotge de l’església, un poc de vent fa caure fulles del magraner, el renou d’un avió llunyà ( “de sa panxa roja” diu el veïnat que els coneix pel color). Calor i basca. La moixa encalça dos cavallets de serp que volen enganxats copulant. Pens que aquesta darrera imatge, banal i natural, agafa un aire de dibuix japonès, o de haikú...però de poeta nord-americà.

PARADISE OF LOVE o MALLORCA L'ILLA IMAGINADA (DEL 'CUAC-CUAC' AL Y╔-Y╔) Climent Picornell

jcmllonja | 26 Octubre, 2012 10:18

Paradise of Love o Mallorca l’illa imaginada (“Del cuac-cuac al yé-yé”)

Climent Picornell

Els confés la meva fascinació per interpretar el canvi que han sofert les illes Balears amb el turisme com a catalitzador. De la Mallorca agrària i nacional-catolicista, passant per la societat amb doble moral –una pels estrangers, l’altre pels nadius-, la consolidació de les classes mitjanes, fins al miratge d’ara mateix.

Per això, quan llegia l’interessant llibre de Francesc Vicens, Paradise of Love o l’illa imaginada. Musica i turisme a la Mallorca dels anys 60 (Documenta Balear, 2012), me reafirmava amb el colossal canvi que ens ha tocat experimentar als que hem viscut una part del desenvolupament turístic de les Balears. Aquí no en puc parlar in extenso però ja al pròleg, excel·lent, d’Antoni Pizà hi he trobat la metàfora perfecte d’aquest canvi:“Del cuac-cuac al yé-yé”. De com unes simples onomatopeies van transformar la Mallorca dels anys seixanta. De na Catalina de Plaça a la contracultura del yeah-yeah. Efectivament, el llibre, més enllà de l’estudi –completíssim- de la música moderna dels anys seixanta a l’illa , té com a finalitat demostrar que “el fet turístic propicià una notable acceleració del procés d’assimilació cultural; l’arribada massiva de turistes i la presència d’una comunitat estrangera estable predisposà l’illa a assumir els cànons estètics de les modes més cosmopolites que s’hi establiren amb més immediatesa que a la resta de l’Estat”, manifesta Vicens.

I és aquí on el text ateny aquesta doble finalitat i per això ha d’interessar no només als friquis i col·leccionistes de tonades cantades per grups com Los Millonarios, Los Javaloyas, Los Cinco del Este, Los Valldemosa, Grupo 15, Los Beta Quartet, Los Bohemios, Los Talayots o el que feia Antoni Parera Fons en aquell temps, sinó que com assenyala Pizà, “la música, a la que a vegades se l’anomena ‘poder blan’, perquè la seva influència no s’exerceix per mitjà de la força bruta o de la imposició, sinó per la persuasió i pel principi del plaer... és un fenomen òptim per a dissecar les transformacions socioculturals d’una època i d’un lloc”.

I és per això precisament que els recoman la seva lectura, perquè entremig de l’enumeració de grups, de l’anàlisi de lletres i músiques de les seves cançons, de les discoteques que proliferaren en aquells anys –Tito’s, Tagomago, Barbarela, Sargent Pepper’s, Al Rojo Vivo...-  o dels intèrprets notables que vingueren -record perfectament el dia que vaig sentir Eric Burdon al passeig Marítim, The Kinks a la plaça dels toros o Wilson Pickett a Barbarela- deia que entremig de tot això, hi veia el canvi i els ròssecs provocats pel turisme. Dels picadors, mallorquins que aprofitaven la major laxitud sexual de les estrangeres, a l’estètica yé-yé dels cabells llargs, tipus perruqueta dels primers Beatles: un clar exemple del turisme com viàtic del canvi cultural.

És cert, el turisme ha estat el factor de transformació més important per a les illes Balears en el segle XX. Ha canviat l'economia, la societat, la cultura, l'estructura territorial, la qual cosa ha conduït a un procés de canvi en cascada que ha marcat perfectament dues èpoques: abans i després del turisme.  És clara la transformació del sistema de valors dels residents, producte de l’estandardització del consum i del procés d’aculturació de la societat balear que ara s’interroga si no es podria haver fet d’una altra manera, si això durarà o si s’ha acabat. Amb paraules referides al model turístic: maduresa, saturació, obsolescència? Els impactes socioculturals del turisme han afectat les relacions familiars, els estils de vida col·lectius, les expressions creatives modernes i tradicionals de les Balears, com a altres destins turístics massius. Però no necessàriament com a causa única.

El turisme de masses incideix sobre la societat de les illes, transformant-la en una societat moderna d’economia de mercat capitalista. La simultaneïtat en què es produeix l'impacte turístic a Balears i l’acostament de l’Estat espanyol a les pautes del model de vida occidental, ambdues variables dins l’època desenvolupista dels anys seixanta, fan que sigui difícil -pel seu encavalcament- discernir amb claredat si els canvis que es produeixen en la societat illenca són exclusivament deguts al turisme o s’inclouen dins el procés d’homogeneïtzació dels usos socials: accés als electrodomèstics, a l’automòbil utilitari, al desplegament dels mitjans de comunicació social, la TV principalment. És evident que abans de la dècada dels seixanta ja hi havia símptomes que apuntaven que la societat tradicional illenca havia sofert modificacions. Una sinèrgia és evident.

L’estudi de Francesc Vicens incideix en l’estudi d’aquest canvi cultural de forma semblant al de Pilar Arnau, qui ja havia notat a Narrativa i Turisme a  Mallorca 1968-1980, com les transformacions provocades pel turisme de masses afectaven la producció literària, que feia avinent fets ocultats per la “literatura oficial”. L’aparició d’una nova classe social amb una ascensió frenètica. El sorgiment d’un proletariat  de caire més urbà, la cara de l’explotació i la marginació. Les escriptores palesen que a les dones se’ls exigirà durant més temps el puritanisme d’abans. Confirmen la decadència de l’església catòlica com salvaguarda d’una moral que esdevindrà més hipòcrita. “És destrueix el mite de la Mallorca idíl·lica i es presenta la descripció d’un microcosmos en crisi”.

La Mallorca “paradís de l’amor” de la propaganda turística, la del pas del “tittirurirurit cuac-cuac-cuac” a la del She loves you, yeah, yeah, yeah! dels Beatles, versionada per qualsevol grup mallorquí a una terrassa d’un hotel, un estiu dels anys seixanta, són exponents d’un fenomen, la música, que fa de passadís per on arribaran, segons Antoni Pizà, “els primers bikinis, els picadors i els brusquers (versió casolana dels rebels sense causa nord-americans) a més de les drogues recreatives, una certa acceptació de l’homosexualitat, les relacions prematrimonials, el divorci, l’avortament, els cabells llargs, l’ús del tabac entre les dones, la minifalda, els calçons de campana, els valors socials i polítics progressistes, l’amor lliure, les comunes, l’esperança de la Revolució cubana, etc.” Ouuuu! Qui sap si no foren massa coses a l’hora! En fi, com he afirmat moltes vegades no val estudiar el turisme només a través de variables economètriques, fredes i sempre insípides, el llibre de Francesc Vicens i Vidal passa a formar part dels manuals que a les nostres facultats universitàries s’han de donar com a lectures recomanades, si es vol entendre correctament com han arribat a ser el que són avui les illes Balears.

L' ATLAS DE LES NOVES POT╚NCIES EMERGENTS Climent Picornell

jcmllonja | 18 Octubre, 2012 14:22

.
 
 De l’Atlas de les noves potències emergents

Climent Picornell

 Le Monde Diplomatique publica una interessant col·lecció d’Atlas. Enguany, l’Atlas de les Minories, l’Atlas Financer i l’Atlas de les noves potències emergents. Acaba de sortir aquest darrer amb temes com El gran retorn d’Àsia; Així canvia el planeta; Tot se ven i tot se compra; De les antigues a les noves potències... Hi participen una cinquantena d’especialistes baix la direcció editorial de M. Bulard, A. Gresh, C. Samary, O. Zajec i P. Rekacewicz. Segons aquest darrer “En els mapes, aquestes línies gruixades que simbolitzen les fronteres generen la il·lusió d’un món seccionat en unitats de vida o països... Desgraciadament, no són més que una representació visual pobre d’una realitat complexa i variada. Les fronteres canvien amb el temps i a l’espai quan la història s’accelera i trontolla la geografia del món”. N’extrec una sèrie de reculls –de forma literal-  i m’excús de no citar els nombrosos autors.

Durant la primavera de 2011, Xina era ja la primera potència manufacturera del món, posant fi a un segle de dominació dels USA, que a la vegada havien desbancat a Anglaterra en el canvi del segle XX. 2012 serà un any important per a Xina ja que el  XVIII Congrés del Partit  Comunista es celebrarà amb un fons de crisi, descontent social i tensions diplomàtiques. “Determinats analistes (interessats) pronostiquen que Xina –més endavant- es veurà atrapada per l’envelliment de la seva població i per l’esclerosi política, mentre que els USA es restabliran gràcies a la seva vitalitat demogràfica, a la potència del seu exèrcit i a l’hegemonia de l’anglès”. Brasil és ja a la cort  dels Grans i l’Índia hi entra sense complexos, Turquia s’ha convertit en una potència important, Rússia fluctua entre la modernització i les gran desigualtats regionals.

S’ha demostrat que érem en mans d’un sistema bancari ineficaç i d’alt risc. El crac del capitalisme financer, originat als USA el 2007 s’ha vist atenuat precisament per mor del desenvolupament dels països emergents, en particular Xina. “Ensambla els smartphones d’Apple, compra el bons del Tresor d’USA i sedueix una Europa anèmica, de la qual podria ser el seu sanador. Però sense que el diagnòstic estigui molt clar”. O sí. Jin Liqun responsable del fons China Investment Corporation afirma: ‘Crec que les lleis socials són obsoletes. Condueixen a la peresa i a la indolència abans que al treball dur’. Així, i aprofitant el fet de resoldre les contradiccions generades per la crisi s’estan eliminant les conquestes socials. L’Estat s’ha convertit  en el promotor de la lliure circulació de capitals i de les reformes que ataquen els assalariats. L’inventor del concepte del PIB, Simon Kuznets, diu: ‘La mesura de la renda nacional difícilment pot servir per avaluar el benestar d’una nació’. No hi trobarem la miopia dels bancs i les agències de qualificació. Ni els índex de democràcia, de vulnerabilitat humana o de viabilitat mediambiental. “L’enorme deute que han contret les administracions l’ha convertit en un deute odiós”. En molts de casos s’ha contret en contra dels interessos de la població d’un Estat, sense el seu consentiment, però amb tot el coneixement de causa per part dels acreedors. Un exemple: “Goldman Sachs aconsellà al Govern grec com maquillar el seu deute i, així, endeutar-se més, això confirma que es dugueren a terme pràctiques inacceptables’. S’ha de reemborsar un deute ‘il·legítim’? “Es dibuixa un món on els actors de les finances són ostatges i còmplices a la vegada”, per una part els bancs centrals, els reguladors internacionals i per l’altra els grans inversors (fons de mútues, societats d’assegurances, fons especulatius, fons de pensions...), el grans conglomerats bancaris, els lobbys financers i les agències de qualificació emetent opinions sobre les qualitats dels prestataris.

Al mateix temps s’han anat produït canvis significatius, n’enumer uns pocs dels molts tractats en aquest Atlas. Dues revolucions protagonitzen els intercanvis a escala planetària: l’explosió del número de contenidors en el transport de mercaderies i la posada en xarxa dels ordinadors en les comunicacions (“El millor i el pitjor d’Internet? Un arma en mans dels militants a Birmània, a Egipte o a Wall Street i un mitjà de control per part dels Estats, una manera de confinar els ciutadans dins de sistemes tancats”). O l’accés als jaciment petroliers cada cop més difícil per a les grans companyies dominadores internacionals; les empreses nacionals dels països productors i les dels emergents posen en dubte el seu lideratge. La mala salut de l’energia nuclear és símptoma de que va a la deriva –excepte a Xina, Rússia, Índia i Corea- i l’opció d’alguns països emergents per les energies renovables pot accelerar el seu irresistible declivi. “El futur energètic es dibuixa com la quadratura  del cercle: ha de respondre a la legítima demanda dels països emergents i alhora gestionar l’esgotament dels recursos fòssils i preservar el clima i el medi ambient de la Terra”.

Les nacions riques (USA i Europa) continuen dominant la ciència mundial. Els científics es veuran comminats cada pic més a multiplicar les col·laboracions amb el sector privat, malgrat els seus efectes: la recerca del benefici a curt termini i la predominança de l’aplicació pràctica. Malgrat tot la universitat pública resisteix. El dret a l’educació continua essent una quimera per a milions d’infants d’ençà que l’Estat va començar a desprendre’s dels serveis públics en els anys 80. A partir dels anys 70 el fenomen migratori se presenta en els discursos públics com si fos un ‘problema’, en un context de xenofòbia creixent. “Són aquests immigrants,  indesitjables i tan indispensables”. Tot  contemplat per fenòmens com el reforçament de l’extrema dreta europea. I les guerres que no s’acaben, en nom del dret a la ingerència, amb el fantasma d’una nova confrontació amb Iran que suposaria una amenaça per a l’estabilitat mundial.

Com assenyala S. Halini “la relativa desaparició d’Occident, que sembla coincidir segons deia un president del Banc Central Europeu amb la ‘universalització de l’economia de mercat’, permet al capitalisme intensificar la transformació que el retorna als seus orígens. Gràcies a la crisi del deute sobirà i a l’emergència d’aquestes noves potències -menys ‘indolents’-, es desfà de les noses socials que les lluites obreres l’havien obligat a carregar”. “Al llarg del segle XX dos moviments transformaren el planeta: el socialisme i la descolonització. Ara un nou món amb un poder més repartit podria emergir”

______________________

IMATGE: MAO d' ANDY WARHOL 

POSTALS DE PALMA: QUASI RES DE NOU Climent Picornell

jcmllonja | 10 Octubre, 2012 21:04


 
 Postals de Palma: quasi res de nou

Climent Picornell

Retorn a Palma i quasi no tenc temps d’estar a ca nostra, una obligació amb un diari i el dinar de celebració d’un seixantí em reclamen i m’he de mudar, avesat com estava a anar de qualsevol manera. Pec una mirada a la premsa i veig que importarem fems perquè tenim una incineradora massa grossa. Pens en la pel·lícula  Els companys, on Marcello Mastroainni baixa a una estació de tren remota i demana: “Que paese è questo?” I algú de l’estació respon: “Questo è un paese di merda?” (així, en italià, perquè el fems ens han dit que ens l’enviaran d’allà...)

Me pos la camisa, mir per la finestra i veig uns al·lots que tiren una pilota a l’Àngel gòtic del portal de la Llotja, abans baixava i reprenia els qui ho feien. Pens si no seria millor canviar-lo per un de fals, fet d’aquestes resines que no es poden distingir del real. Ja sé que no seria el mateix i que en mirar-lo no deixaria de pensar en el seu doble, en el vertader, i amb en Sagrera, el seu escultor, formant-lo del tros de pedra de Santanyí fa centenars d’anys. Em passa el mateix que a la dona d’un ministre d’en Franco. Ho contava Laureano López Rodó a les seves memòries, quan era ambaixador al Vaticà. La dona d’aquell ministre havia comprat medalletes i rosaris i en la visita personal al Papa li demanà que les beneís. El Papa ho feu; però la dona demanà a López Rodó que li digués al Papa si podia repetir la benedicció perquè no les havia tretes de la bossa de plàstic i no devia valer; la benedicció del Papa de Roma no travessa les bosses de plàstic, López Rodó empegueït li digué i el papa sol·lícitament tornà a beneir… Idò si el fan de plàstic a l’Àngel, no serà el mateix. M’entenen, no?

S’havia de fer una fotografia amb escriptors per al suplement d’un diari, a les onze del matí a les escales del Castell de Bellver. Foto de família en vistes a una celebració o per l’obertura d’una nova mega-llibreria, ja no me’n record. La cap de Cultura del periòdic, va donant ordres com si fos un cap de protocol d'un president, autonòmic per descomptat. Una vegada al pati, es conformen grupets per afinitats, poetes amb poetes, novel·listes amb novel·listes, els assagistes tots sols i dispersos. “Acosteu-vos, per favor, el fotògraf vol que ens integrem amb el coll del pou”. Ara una sota els arcs de la lògia. Per amunt. Uns aconsegueixen pujar tot d’una, uns altres més lentament. Posen un banc en primer terme, se suposa que per als més ancians. ‘Vaja, que no... no! No vull asseure'm, fotre, si m'assec semblarà que estic jubilat!’ ‘Venga! que és perquè no estigueu tots en una mateixa filera, que així no us veurà  ningú, els més baixets davant. Per favor!’ M'aixec damunt les puntes del peu i quasi em romp els músculs del ventre de les cames. “Mirau el fotògraf!”

“Ara una altra al costat del fossat, i el que no faci bonda, als cocodrils! O a l'Olla del castell, a la masmorra!” Els turistes ens demanen: sou d’una convenció? D’un congrés d'informàtics?  ‘No, som d’un club d'escacs’, respon no sé qui a una turista grassa... Grans mestres, alguna gran mestressa, i la resta mestressots. Majoria d'homes. Tot el món va cap a les escales de l'entrada, en el precís instant en que arriba un cotxe engalanat amb un nuvi, per a casar-se en unes noces civils. La qui suposam és la núvia, pel vestit blanc, fa fotos. La núvia fent fotos al nuvi? Com canvien les coses! Però no. Al cap de  poc temps arriba l’altre nuvi. Són dos homes els que es casen. Es besen, vestit fosc, corbata de color, els dos amb ram, flor vermella a la solapa, el pare d'un d'ells mira enterra, els amics feliços, ells dos emocionats, pugen les escales entre els escriptors i escriptores convocats. “Bé, ja s’ha acabat. Per favor enviau-me els currículums. Gràcies!” Els escriptors se’n tornen. Els nous, els coneguts, els consagrats, els jubilats i els desconeguts. Un poeta va en un Porsche, un baixarà a peu, dos van en bici. Un totum revolutum, una fraternitat de la ploma. I no va amb segones.

Vaig al bar de cada dia. Les situacions sorprenents solen anar precedides de les rutines més banals. I no em referesc a un terratrèmol amb la calma prèvia o a les coses normals que fan els suïcides abans d’estimbar-se per un penya-segat, sinó a les coses rònegues, com anar a prendre un cafetó i que, de prompte, la teva veïnada de taula, a qui no coneixes de res, et digui, amb un fort accent italià: “He venido a enterrar a mi marido, hace un año y dos meses que está en un conservador, como si fuera carne congelada.¡Malditos abogados! Los de aquí, traidores, si no son conocidos, son parientes, todos tienen intereses más allá de sus clientes. Ahora tengo abogados alemanes”. Du uns calçons com de muntar a cavall, botes amb punta, calçons estrets i camisa de màniga llarga blanca. No és jove però hi té la pell de la cara, els cabells tenyits, curts, cap enrere. I li interessa que es sàpiga que viu a Berlin i que té sis fills... En fi. Me’n torn a ca nostra a meditar sobre els propòsits de l’esmena repensats durant l’estiu i fer temps pel maleït dinar. Trob, si fa no fa, la mateixa gent: un galerista que baixa les escales de la Seu, la cartera que reparteix la bossa enorme de correu, un expresident que surt apressat del seu despatx ben mudat, l’agranadora de morros pintats que em saluda efusivament i els sense-casa bevent vi de tetrapak als bancs del Born.

_______________________________

IMATGE: JEAN FRAN SEGURA 

ELS INDIGNATS I LES PRIMAVERES Climent Picornell

jcmllonja | 08 Octubre, 2012 10:38

Els indignats i les primaveres

Climent Picornell

És mal de creure que la democràcia s’expandeix perquè és moralment superior a altres formes de govern. I això inclou els països àrabs i les seves anomenades primaveres. Segurament, com Daniel Innerarity,  hauríem de pensar que s’estén perquè demostra fefaentment una millor eficàcia en les preses de decisió. Ja hem vist, la crisi ens ho ha demostrat, que els mecanismes per corregir els excessos no han funcionat, la qual cosa ha fet sortir gent al carrer -els indignats- que demanen més transparència als governs –per molt democràtics que siguin- i més comunicació amb els ciutadans. Vol dir això que no funciona la democràcia o que votar cada quatre anys no basta? Si es demanen vies alternatives i s’apel·la a la societat civil i a les decisions dels concentrats a les assemblees populars és perquè es percep que els partits -la seva forma de funcionament interna, sobretot-  han segrestat el sistema polític. I amb il·lusió, sentiments o moralitat es fa difícil fer política en uns moments en què ja està ben demostrat que el sistema financer domina l’economia i, per això, la política.

El cert és que l’evolució del moviment dels indignats i la deriva dels sistemes polítics als països  àrabs després de les seves primaveres ens retorna al fet de creure que si un altre món és possible està dins aquest que vivim. I que sota l’asfalt no hi la platja i que les assemblees dels concentrats a les places podrien haver estat un happening tolerat pel poder que cada pic serà més intransigent amb experiments d’aquests. S’ha de recordar que l’avanç del neoliberalisme cap a la modernització del capitalisme aconseguí arraconar les mobilitzacions dels anys 60 i 70 a través del plantejament de què el sumatori de democràcia liberal més economia de mercat dibuixava un horitzó infranquejable, sense alternatives possibles. Entràvem dins  l’entronització de l’individualisme, la competitivitat, l’enriquiment i el consumisme com a factors claus  de l’èxit social. Els pensadors oficials s’encarregaren de certificar el triomf d’aquest capitalisme com l’únic sistema possible i del neoliberalisme com a visió hegemònica del món, el que s’anomenà “el pensament únic”.

Però començà el cicle de l’antiglobalització i el crac econòmic del 2008, una crisi que fa entrar en crisi les solucions que s’havien donat tradicionalment per superar-les. D’aquí en sorgeixen nous moviments de protesta social d’envergadura, els dels indignats i les revolucions del nord d’Àfrica, com estendards d’un nou cicle contra els polítics i els poders financers. Ho resumien bé els elements d’ Occupy Wall Street: “Nosaltres som el 99 %, ells només l’ 1 %”. Els governants  tradicionals parlaren aleshores de refundar el capitalisme, de moralitzar la vida política i d’instaurar un nou ordre econòmic més just i més eficient. Els pensadors que volien teoritzar els moviments dels indignats, analitzant les seves causes i donar-los continuïtat, parlaven de la necessitat de mantenir les dinàmiques assembleàries i consolidar-les; de traslladar la indignació als centres de treball superant la por; de combinar mobilitzacions concretes amb altres de més universals, a més de reforçar les experiències alternatives que havien anat sorgint en l’àmbit del consum i la producció alternatives, aprofitant les noves tecnologies amb les xarxes socials per construir  “un altre món, que és possible”.

Malgrat avui es posi en dubte, també, la superioritat moral dels pensadors o que Alain Minc pronostiqui la fi dels intel·lectuals, en recuper un, Samir Amin, teòric de la “desconnexió” que analitza les causes i conseqüències de les revolucions àrabs, després de la sorpresa que va demostrar el president Obama quan mataren el seu ambaixador a Líbia, un país, va dir ell, “que havíem ajudat a alliberar”. Diu Samir Amin que, efectivament, molts d’aquests règims àrabs en el seu principi no eren democràtics però a criteris populars eren “legítims”, havien provat d’instaurar una educació generalitzada, una salut i uns serveis públics, una industrialització naixent, una mobilitat social... i eren antiimperialistes, “per això els combateren els politics occidentals”. Això durà més de vint anys durant els quals assistírem a la descomposició de l’URSS i a l’ofensiva neoliberal, mentre als països àrabs es produïa la degradació de les condicions socials i la corrupció generalitzada, que empengué la gent a les revoltes que coneixem com “les primaveres àrabs”.

A les eleccions que hi ha hagut posteriorment ha triomfat l’islam polític, clarament a Egipte i a Tunis, sobretot per la despolitització prèvia. Els habitants d’aquest països només coneixien els dos únics discursos tolerats: el discurs de la mesquita i el discurs de l’autoritat política, per això l’islam polític ocupa ara el lloc de la despolitització forçada i “la permanència dels germans musulmans no serà curta, sinó llarga i empobrirà els països àrabs per la seva declarada enemistat amb la modernitat, el salafisme nega la idea de llibertat  -l’home ha estat creat per ser esclau del seu Senyor- i imposa una certa dictadura del clergat”. És en aquest sentit que determinats països àrabs que sorgiren com a països “no alineats”, progressistes, han retrocedit i les contradiccions d’interessos es veu cruament amb el que està succeïnt a Síria. Allà els USA volen la ruptura de l’eix Síria-Iran-Hesbol·là; Israel una segregació en diversos microestats; els Estats del Golf la consolidació d’una dictadura sunnita a l’estil wahhabita, encara que sigui a costa de massacrar els altres tipus de creients. “Veure a l’emir de Qatar i al rei d’Aràbia com a defensors de la democràcia no pot ser més que una farsa”.

Samir Amin arriba a una conclusió respecte a l’estratègia de les potències occidentals al món àrab: no hi volen cap democràcia sinó la continuació del lumpendesenvolupament (una expressió d’André Gunder Frank, com lumpenburgesia). Irak és el model: Saddam reemplaçat per tres règims (Sunnites, Xiïtes, Kurds); destrucció de l’estructura productiva; destrucció del sistema educatiu, reduït a l’ensenyament de la religió i un rudiment d’administració d’empreses. Tot per a aconseguir l’accés amb exclusiva als recursos naturals. Certament els USA quedaren sorpresos per les primaveres de Tunis i Egipte i van preveure estendre-les, ho assajaren amb Líbia, i ho proven amb Síria. El següent objectiu serà Iran (Obama ja llança aquests missatges en la seva campanya electoral) amb el pretext de la nuclearització, usant activament Israel. Serà l’ús de les guerres preventives, que tendrà, això sí, nous competidors: Xina i Rússia. “El capitalisme contemporani té poques coses més a oferir; després de les seves intervencions queden aquests tipus d’estats: islamitzats, dependents, desestructurats i... neoliberals”.

Temps era temps, d’indignats i primaveres.

_________________________

IMATGE: GUILLEM MUDOY 

DE LES TOM└TIGUES DE RAMELLET A LES GOOD VIBRATIONS Climent Picornell

jcmllonja | 25 Setembre, 2012 14:46

De la tomàtiga de ramellet a les Good Vibrations

Climent Picornell

L’amic em demana un favor, al seu sopar de setanta anys, seure a una taula que és com el cabrum de les processons i ‘dinamitzar-la’. No hi conec ningú, gent estranya, i no hi ha res que em faci més pànic. En fi, ara ja hi som.

“Hola, hola, hola...” i cara de fer cas. No prov els entremesos, a les nits tot em fan agrura; el veïnat de la dreta, pulcre i ben afaitat, me diu: “Servidor ara fa la dieta paleolítica?” “Paleolítica, del Paleolític?” “Sí, sí... la que menjaven els nostres avantpassats primitius, i ben carnívora, amb greixos, els greixos ens acursaren els budells i ens feren créixer el cervell!” “Però la gent es moria joveníssima” li replic. Pens que la gent s’avorreix massa i passa a creure qualsevol cosa. Sense ànim d’ofendre  li deman: “Això no deu ser una variant d’aquestes medicines alternatives, un enganall desfressat de filosofia obscura passada per la pella del sabers... profunds?”. La meva veïnada, de cabells curtíssims, resulta ser un aliada, tanta sort: “Això, de la paleodieta fluctua, com els llibres d’auto ajuda, entre el conte xinés i la guia per a ànimes despistades, és ben igual que el comerç de la felicitat, la majoria de fórmules no són més que respostes prefabricades a preguntes insulses, tan originals com dir ‘per aconseguir-ho només ho has de desitjar de bon de veres’, això sí amb l’ajuda d’un manager personal, un coach; però si no aconsegueixes ser feliç, és per culpa teva!”. “Jo no hi estic d’acord”, es desperta una rossa insolent i exuberant, “la meva salvació ha estat una beguda isotònica que em faig jo mateixa amb aigua de la mar, mel i suc de llimona, sense els colorants i els aromes artificials que tenen les del mercat i crec amb l’efecte diapasó del nostre cos; les emocions són energia amb una vibració específica, i una emoció dolenta tendeix a instal·lar-se a les zones més dèbils del cos, on hi ha un estrés afegit o un desequilibri....” “Per això: Good Vibrations! Ja ho cantaven els Beach Boys!” Dic, per fer-me el simpàtic. “No se’n deu fotre?” em replica amb mala cara. “No exactament”, contest, “però estic en contra dels fraus i no sé com encara als hospitals públics no hi tenen en plantilla exorcistes diplomats o titulats en vibracions energètiques, en comptes de metges i infermeres”. “Idò conec metges que demanen als col·legis que incloguin l’educació de les emocions en els currículums oficials, les emocions negatives disminueixen les defenses del sistema immunitari”.

Ja don la batalla per perduda quan un al·lot amb accent anglès es fica en la conversa que ja té aire de brega: “Això de l’auto ajuda i les emocions és com una superstició, però dels nostres dies, com el pensament positiu –si desitges molt  una cosa acabaràs per aconseguir-la- això per gent adulta no deixa de ser una bogeria, i en el fons un gran negoci. Molts de malalts crònics utilitzen teràpies alternatives...”. “Idò, això que diu vostè no és més que l’acceptació del fracàs de les teràpies tradicionals”. “Sí, però no han de ser substituïdes per estupideses que no es poden provar, ni mesurar, ni quantificar, sense saber a qui beneficiarà de bon de veres un objecte, un projecte o una pràctica”. “Vostès són uns ultra-racionalistes!”, diuen mirant-nos malament. De lluny, intuesc al meu amic i amfitrió que riu satisfet de veure l’embolic en què m’he aficat.

Un dels comensals s’interessa per les tomàtigues que hi ha damunt la taula. “He sentit a dir que s’ha aconseguit una denominació especial per a les tomàtigues de ramellet?” “Tomates de ramillete”, tradueix una al seu company de Bilbao. “Sí”, responc, “l’Associació de Varietats Locals de Mallorca ha aconseguit que l’anomenin ‘Varietat de Conservació’, molt més estricta que la Indicació Geogràfica Protegida que pretenia la Conselleria que hi volia aficar també les seves imitacions híbrides industrials”. “¿Y que tiene de bueno el ramellet?”, demana el de Bilbao. “Mira”, li dic, “té una gran resistència a la sequera amb un eficient ús de l’aigua per fixar el carboni, de fet si les reguen es deterioren abans i l’altra qualitat, la perdurabilitat del fruit. Dura, fora de la gelera, més de sis mesos. Les subvarietats que s’han analitzat, crec que formen part de la sobirania agrària i de la identitat cultural de Mallorca”. Aquí, un que me mira amb mala cara, ja no va poder més i esclata: “Això! Tot acaba amb la identitat, ara només fa falta que modifiqueu l’Estatut d’Autonomia i hi poseu que per ser mallorquí s’ha de menjar cada dia pa amb tomàtiga, de ramellet! I de forma canònica: primer fregar la tomàtiga, segon espargir la sal i tercer l’oli. Això: quantes llesques? Tres? Nou? Ara serem un país on tendrem un vegetal per fixar la nostra idiosincràsia, com la patata els irlandesos o el cacauet els senegalesos, mira tu per on els progressistes hi posau la tomàtiga, que va ser duita d’Amèrica”.

“Una mallorquinitat importada! O sigui que el mestissatge, la hibridació no es pot consentir perquè erosiona la genètica? Ha de ser pura com els mallorquins de sempre? I les Sheiles, Samanthes, Mohameds i altres mescles d’alemanya i mallorquí o sueca, tenen categoria d’híbrids? I els drets de la tomàtiga de ferro de Menorca i la cor de bou de Formentera? Les l’haurem d’enfilar a branquillons d’ullastre, per fer més autèntics els enfilalls, o les podran guardar esteses en terra amb el capoll, i enfilar-les “by demand” en el moment de dur-les al mercat?”. “Mira, ja veig que vas gat, però això de fer un discurs transposant la puresa genètica dels vegetals i voler-hi trobar olor de racisme o que la no hibridació tengui ressons de xenofòbia és una barbaritat, m’has sentit?”. Però no afluixava –americana blanca, calçons estrets, Tissot al puny…- “Res, voleu  confondre la gent, també serveixen per eliminar radicals lliures? Joves  per sempre? Mallorquins joves per sempre? O el suc, ben fregat per la figa de les mallorquines produint multi orgasmes continuats? O de les llavors treure’n l’extracte helicoïdal dels fems del seu ADN per fer-ne una pila quasi eterna per als telèfons mòbils…?” “Ehhhh! Que la denominació l’hi ha donada el ‘Ministerio de España’ i té validesa europea, això no és cap cançó autonómica! Fatxenda! I si en menjassis probablement et canviarien les vibracions”.

_____________________

IMATGE: PINTURA D' ANTONI MAS I ROIG 

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA D'UN ESTIU CALENT Climent Picornell

jcmllonja | 17 Setembre, 2012 09:00

 
 

Apunts del Pla de Mallorca  d’un estiu calent

Climent Picornell

Els tarongers demanen beure amb les fulles mig doblegades i les tarongetes verdes com a pansides. Amoll l’aigua dins una siquiola i esper que les garangoles estiguin plenes, els aucells s’hi tiren, tot i jo ser prop. No servesc per hortolà, però es va morir l’amitger i ara faig el que vaig veure que feia per evitar que també es morin els arbres. En acabar m’atur al cassino.

Un gendre d’en Toni de Palipanc mostra al tasser del cafè unes mongetes verdes llargues, immenses, de més d’un metre. “Si vessiu la planta que fa aquest mongetó pareix en Bob Marley, amb aquestes ‘rastes’ que li pengen”. “Jo no sé qui és en Manllei  aquest”, replica en Miquel Confret, expert hortolà, “però això és una casta de fesol, té bon gust i se pot cuinar però no és mongetó, ni prop fer-s’hi, però vaja, a plaça he vist qualcú que les hi ven”.

El brigada retirat que xerra poc i llegeix sempre els diaris postil·la amb saviesa, ‘militar por supuesto’, quan sap que en Toni Bonall i na Margalida Sofra s’han tornat a ajuntar: “Después de las grandes tempestades, reaparece la cama”. Com que ningú li riu la gràcia repeteix: “He dicho la cama, no la calma! Se entiende ahora?” I ben igual, cap rialla ni una. Ni mitja.

Servidor ha predicat en contra d’allò de la ‘Mallorca profunda’, com un invent de quatre ciutadanetxos lletraferits i algunes guies turístiques. Els únics pagesos de calçons en bufes ja només els trobarem a les processons de la Beata o ballant l’Oferta dins les esglésies. Els pobles del Pla, avui en dia, són contenidors en petit del que passa per tot arreu, contaminats definitivament pel mode de vida urbà, estandarditzat per la televisió i les xarxes socials. Circula la cocaïna, les separacions, o les unions d’homosexuals, poca gent va a missa, hi ha facebookers a balquena (un parroquià, habitual d’un bar, demanà ‘una copa de wi-fi’, vist que era de franc), en fi, de tot, com per tot. Res a veure amb la Mallorca d’un temps. Una altra cosa és fora vila on, junt a plantacions modernes –avui n’he visitada una de llúpol per fer cervesa- encara hi ha llocs que recorden aquell món de les rondalles, l’altra cara de la moneda del que són les ciutats: rostolls encalentits pel sol potent que torra el cul a les llebres, batzers i revells d’ullastre fent-se seus els bocins de terra abandonats, garrigues i pinars compartits amb casetes (i casals) comprades per alemanys i ciutadans o arreglades per gent del país. I, és cert, alguns sobrevivents d’aquells temps de quan es segava amb la fals i es feien garbes fermades amb vencills, no aquestes rodones emplasticades que, tanmateix, també les retraten els turistes.

De camí cap al turó -casa mia per pobra que sia- contempl dues walkíries potentíssimes pintant la façana d’un dentista alemany que s’instal·là al poble. Un bon professional que primer només tenia clientela alemanya, residents del Pla de Mallorca, però poc a poc hi començaren ha anar nadius i veïnats del pobles de prop. Les walkíries són la representació de què els alemanys s’han anat cercant entre ells, la colònia, tan picapedrers com fusters o, en aquest cas, pintores d’estil wagnerià, i rubensià. Escarrufava veure-les enfilades tan amunt amb els seus rodets. Tot això passa davant el forn de can Mateu on encara fan ensaïmades trunyellades, grosses com una roda de carro. Dues Mallorques congeniant? O divergint?

En Jordi Capsany passeja tot el dia pel poble, per prescripció mèdica. Com un Perpetuum mobile.  Pareix sort i mut, i no ho és. Com un fantasma, ell i el seu gaiato, volt i volta, de bon dematí, horabaixa de ple, i entrada de fosca, sempre fent la mateixa tirada, llarga. Toc, toc, mirant sempre en terra, poques vegades alça la vista, i molt menys contesta un ‘bon dia’ o un ‘bona nit’. No és que sigui sull, és que està concentrat en el que fa. Podria parèixer que no se’n tem del que passa, però adesiara dóna mostra de què hi és. L’altre dia passava per davant el solar on fan els fonaments d’una casa nova per a la filla de n’Arnau Fai. De prompte en Jordi s’atura i diu a un dels picapedrers: “¿Y eres muy moreno tu, de donde vienes?”. “De Bolívia”, li respon el manobre, un home decidit i simpàtic. “¿De dónde?”. “De Amèrica!” li replica fort creient que és sord. “¿De tan lejos has venido per fer de picapedrer?” . I va continuar la seva ruta, llarga, i circular.

El pastor Pellinet, és un home petit, capell gros, vell, m’atura dalt de la costa: “Climent, i ara no trobes que sa gent s’equivoca? Cerca sa fresca ara que no n’hi ha; és a n’es febrer, quan n’hi ha molta, que l’han d’arreplegar, no ara. Res! No me facis cas. Vaig a veure que fan els quatre pollets que tenc per allà dalt”. “Que ja no hi teniu ovelles?”. “N’hi tenia una dotzena dins una tanca i uns cans m’hi feren carn, les mataren totes, encara duc es disgust. De llavors ençà no n’he volgudes tenir pus, per un pastor ‘sorter’ com jo, veure aquella carnisseria va ser de més. Au, posa’t a cobro que el sol crema!”. Vagi la cosa com a metàfora de que a la ‘Mallorca profunda’ també hi ha desgràcies i no tot són pageses fent confitura de prunes de frare llarg. Les atzavares –donardes, deim per aquí-  de davant la casa, han tret vares enormes, mentre les velles, mortes, bequen, ja no miren per amunt.

___________________________________

IMATGE:  CHANO  MÁRQUEZ 

CICELY SAUNDERS (LA MORT NO COM UN FRAC└S SINË COM UN MISTERI) Climent Picornell

jcmllonja | 10 Setembre, 2012 15:31

Cicely Saunders (la mort no com un fracàs sinó com un misteri)

Climent Picornell

Tenia pendent una trobada amb Enric Benito després del congrés que ell havia organitzat sobre Espiritualitat en Clínica. L’atenció al sofriment des de l’hospitalitat, la presència i la compassió. El meu amic és un oncòleg expert en aquestes qüestions, les d’acompanyar el final de la vida dels malalts terminals a través de les cures pal·liatives hospitalàries i que aquest trànsit sigui fet amb pau i dignitat. Vaig veure com havia quedat el llibre sobre el qual havíem discutit aspectes editorials – Velad conmigo, de Cicely Saunders- i les actes del la IX Jornada de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives. En trec de la seva lectura algunes reflexions.

El sofriment és consubstancial amb el ser humà i no és només un problema sanitari. De sempre s’han tractat de trobar formes per afrontar-lo, reduir-lo o donar-li sentit. P. Loncán ens diu que els clínic ho fan ara des d’unes actituds que impliquen acollida sense judicis, capacitat per estar atents a les necessitats i commoció davant el sofriment de l’altres. L’empatia és una de les expressions més clares de l’hospitalitat, essent capaç d’interioritzar la situació emocional del pacient que sofreix i que te per resposta el dolor, la por, l’ansietat, la pèrdua d’objectes afectius, un camí -en els malats terminals- que pot  conduir a la desintegració de la persona.

En aquest acompanyament cap a la mort, D. Gracia afirma que si els humans tendim a la plenitud ¿és la mort el non sense, la ruïna, el fracàs final d’aquesta aspiració? Per a totes les grans tradicions espirituals la mort no és la fi, sinó el gran pas, segon els sufís, la mort és la nostra nit de noces amb l’eternitat. Es cregui des del cristianisme, el budisme o des d’una concepció materialista de l’espiritualitat, la presència i obvietat de la mort ens sacseja i ens demostra la nostra  fragilitat, ens fa por el desconegut, no saber què ens trobarem, desaparèixer, no existir.... El seu millor antídot és un bon guia, que doni confiança i elimini el dolor físic i el mental. L’anàlisi dels malalts en els processos terminals de la seva vida, segons Enric Benito, perfilen uns trets comuns; el pacient acompanyat segueix una evolució i un canvi caracteritzat per un creixement personal a través de les fases de sofriment fins arribar a l’esgotament, la renúncia a mantenir el control, l’acceptació, l’entrega i, una fase final, la comprensió i construcció d’una nova identitat i transcendència.  No de bades J. Bátiz titulava la seva conferència: “L’espiritualitat en clínica: la seva fonamentació i el seu espai entre la psicologia, la religió i la bioètica”.

Cicely Saunders (1918-2005). Aquesta introducció és per detallar el text de Saunders, Velad conmigo. Inspiración para una vida en cuidados paliativos, que la SECPAL i La Caixa han editat . Saunders fou la font primera d’on begueren els pioners de la medicina pal·liativa al món, en posà els fonaments en el St. Christopher’s Hospice de Londres a partir de 1967. Cinquanta-cinc anys després hi ha centenars de serveis  de cures pal·liatives que valoren integralment la persona i “que consideren l’enfermetat terminal com un procés biològic i a la vegada biogràfic, i la mort no com un fracàs, sinó com un misteri”. Es dibuixa el camí de l’acompanyament dels pacients en un espai de coneixements biomèdics però es fan necessaris recursos que ajudin a entendre i mitigar el sofriment. Velad conmigo dóna sentit a les cures pal·liatives a partir de la dignitat del malalt terminal, entenent el procés de morir com una oportunitat de tancar la pròpia biografia. “La debilitat adquirida durant la malaltia és transforma en fortalesa en transcendir el sofriment a través de l’acceptació, fins a arribar a un espai de serenitat”.

Assenyala D. Clark, catedràtic de Sociologia Mèdica, que Cicely Saunders fou la primera metge que dedicà la seva carrera a l’atenció de les persones moribundes amb gran preocupació per la vida personal i espiritual dels pacients, des d’una ètica dels cuidadors amb una motivació: el tractament de persones ‘concretes’ davant la imminència de la mort. Vetllau amb Mi són les paraules de Jesucrist a l’hort de Getsemaní i independentment de què es comparteixin les creences religioses de Saunders, el llibre genera un discurs coherent sobre el paper de l’espiritualitat en aquests moments finals de la vida.

Una pacient li digué: “Gràcies. No només per les teves pastilles, sinó també pel teu cor”. Agraïa sobretot la compassió, l’apropament i l’amistat. Es va donar compte que s’havia d’aprendre a sentir “amb” els pacients però sense sentir “com” ells. No llàstima, ni indulgència sinó un mirada amb respecte. Del “no vull morir” al “només vull que vagi bé” hi transcorr no només un procés d’acceptació, d’algú que passa del dubte i la por, a aconseguir sortir, passar a l’altre costat, bé. Vetllau amb Mi significa sobretot “estau aquí”, no me falleu, en un procés que transmet confiança i fidelitat. La mort significa enfrontar-se al final d’esperances i projectes; el dolor no és sols físic sinó també emocional (de fet, diu Saunders, el dolor mental pot ser el més irreductible de tots). La pena més gran d’un pacient moribund és la fi de les seves relacions i de les seves responsabilitats. “Es pot esperar contra tota esperança” però s’ha de compartir la veritat de la situació: fingir és esgotador per a tothom.

Renéixer després de morir és un concepte dominant en les religions. El camí espiritual de Saunders és el cristianisme, la fonamentació religiosa per a ella és una necessitat, però es pot encarar des de l’ecumenisme i sense denominació confessional. Davant  l’absència d’una creença en qualsevol cosa que estigui més enllà d’aquest món, s’havia trobat amb molta gent que pensava que la mort no era el final definitiu d’un esser estimat. “Quan no hi hagi cap creença en l’altra vida, abans de morir, hi ha temps per acabar les feines pendents en aquesta”. En totes les situacions terminals, ja sigui per càncer o per demències progressives, la persona està afrontant una sèrie de finals: el de l’autonomia física, de les relacions, dels plans de futur i del sentit de la vida. Però es pot mantenir una integritat essencial fins i tot en la debilitat i en la dependència, un sentit de la dignitat personal malgrat el deteriorament físic. “Ara que les cures pal·liatives estan esteses per tot el món s’ha de mantenir la preocupació per les necessitats espirituals dels pacients, la recerca de sentit, d’alguna cosa en què confiar i que pot ser expressada de moltes maneres, directa  o indirectament, amb metàfores o amb silenci, amb gestos o simbòlicament”. 

___________________

IMATGE DE  XISCO  FUENTES 

JARDINS D'ALTRI, QUAN S'HA APAGAT L'AGOST Climent Picornell

jcmllonja | 06 Setembre, 2012 19:41

Jardins d’altri, quan s’ha apagat l’agost

Climent Picornell

A les recopilacions de textos d’altra gent els anomen jardins d’altri rememorant un text de Bioy Casares, De jardines ajenos.  Desordenadament, a finals d’estiu un es troba, a l’hora d’escriure, com el cervell humà que funciona des de què naixem i mai s’atura, “fins que t’aixeques per parlar en públic...” deia G. Jensen. Per això les notes que un ha anat arreplegant, d’un diari, del darrer llibre que ha llegit, d’una conversa d’un vespre escrita després a un paper qualsevol, fan la funció de caixó de sastre per estirar les idees. A no ser que, per les presses, no s’hagi apuntat qui ho va dir o qui ho va escriure. És el cas de: “Sense tu, som jo”. Enigmàtica i fatal afirmació, que ha perdut, pel camí, el seu autor. Són coses del temps, d’aquesta calorada, de l’edat? Hi cap el dubte, com el de Claude Roy: “Es demana si és la seva vista que es debilita o bé és el món que es decolora”. Per una cosa semblant, Joan Margarit juga amb el vell i el nou: “És aquell nen callat que juga al sol. / S’està darrera d’aquests ulls de vell, / resisteix l’envestida del migdia / escoltant els confusos versicles de les ones / i els crits dels cossos nus i rovellats / entrant en l’aigua freda i transparent / de la platja de còdols. Té vergonya / va d’un a l’altre amagatall dels contes”, (Autoretrat amb mar).

Però vaja, cal enfocar-ho de bon grat. Encara que “Pensar en positiu, ha aconseguit que no hi hagi cosa de més mala fe que l’esperança”, és un dels laments de Rafael Sánchez Ferlosio quan es demana si hi ha hagut alguna vegada temps bons, i continua “els dies feliços els posa allà el record. Per això són tan tristos”.  Sembla un corol·lari d’allò de què un pessimista és un optimista ben informat, però a un servidor li ha sonat a aquella sentència del Comte de Lautréamont: “El vostre esperit és perpètuament arrossegat fora de les seves frontisses i sorprès en la trampa de tenebres, construïdes amb art groller per l’egoisme i l’amor propi”.

Hi ha però racons per l’alegria, la de l’estiu, els dies llargs, fer el que a un li plau, aquesta vaga sensació de llibertat. Sovint quan sent la paraula llibertat el cap em va a un parell d’idees i a un parell d’escrits. Aquest n’és un: “... / En el meu ca golafre i tendre / en les seves orelles aixecades / escric el teu nom. / En el pinta de la porta / en els objectes familiars / en la flama del foc / beneïda / escric el teu nom. /... / En la salut recuperada / en el risc desaparegut / en l’esperança sense / record / escric el teu nom. / I pel poder d’una / paraula / torn a viure / vaig néixer per conèixer-te / per anomenar-te / Llibertat”, (Paul Éluard).

La felicitat i la seva relació amb el ‘m’agrada’ i el ‘no m’agrada’: deu ser aquesta sensació de l’estiu i les vacances, on un fa el que vol? “M’agrada la lletuga, la canyella, el formatge, els prebes, els massapà... les roses, la lavanda, el xampany, les posicions lleugeres en política, Glenn Gould... els passejos moderats, les cireres, els rellotges, Sartre, Beckett, Fourier, Eisenstein, els trens...”. És de Roland Barthes, que continua però amb la inevitable llista dels no m’agrada: “No m’agraden les dones amb pantalons, Miró, Vivaldi, parlar per telèfon, la fidelitat, l’espontaneïtat...”

Aquesta relació de les coses que agraden, o no, i la felicitat s’arrebossa de misticisme si anem a cercar-la dins nosaltres. Felicitat, amarada de tranquil·litat, de respiració equilibrada. Vaig guaitar un dia d’agost dins la petita església de Costitx on tres dones passaven el rosari, les veus ressonaven dins el temple buit. Vaig tenir la mateixa sensació de quan era nin i mon pare el me feia passar davant-davant, els misteris i la lletania. Ho rememora Umberto Eco: “La lletania ha de ser recitada com un mantra, com el om mani padme hum dels budistes; l’important no és tant que la virgo sigui potens o clemens, com el deixar-se dur pel vertigen sonor de l’enumeració... l’important és l’escansió rítmica del noms durant un temps llarg a bastament”, ( El vertigen de les llistes). La mateixa sensació per la repetició continuada l’he sentida avui amb el ritme obsessiu del Bolero, de Ravel, que pareix suggerir-nos que l’obra ha de continuar, eternament. Però, no. O si?

Molts retornam ara a les ciutats abandonant els llogarets de mar, pla o muntanya creient que la cosa urbana encara ens ha de mostrar les eines de la modernitat, per líquida que aquesta hagi de ser. Es conserva encara un hàl·lux de superioritat damunt els habitants dels pobles que ens han acollit. Això no és veritat, no per la molt remoguda globalització, que arriba per tot arreu, tampoc ho era abans. Vegin: “Ens han de disculpar. Som al·lotes del camp... tret de funcions religioses, tridus, novenes, feines de la pagesia, batre, veremar, càstigs als servents, incests, incendis, homes penjats, invasions d’exèrcits, saquejaments, estupres, pestilències... no hem vist res”, (Italo Calvino. El cavaller inexistent).

Quan som dins el començament de setembre, enfilant la ciutat, prenc de J.V. Foix el seu poema-lletania: “Quantes roselles als prats de la vila. Tot n’és ple. / ...i quants ocells que fan ombra a l’ermita. Tot n’és ple. / Quantes estrelles quan l’agost s’apaga. Tot n’és ple. /... / Quantes antenes de T.V. en els àtics. Tot n’és ple”

IMATGE: ANDREU MAIMÓ 

CRĎNIQUES D'ESTIU D'UN FOLKLĎRIC PLORAMIQUES Climent Picornell

jcmllonja | 29 Agost, 2012 23:18

Cròniques d’estiu d’un folklòric ploramiques

Climent Picornell

“S’adreça l’or antic del cadafal / damunt el marbre de les velles fosses. / Jau Maria serena i virginal / Com un lliri trencat pel temporal, / més que de mort, sembla el seu llit de noces.” (Atribuït a Llorenç Moyà i Blai Bonet). El llit de la mare de Déu morta, enrevoltat de bellveures i alfabegueres, és la visita obligada que em transporta cap a la fi de l’estiu i, com per Nadal, retorn al meu poble del Pla per passar-hi les festes i assaborir les converses a la fresca. Tot fa un aire calm, a redòs de la bulla postissa de vorera de mar. He recordat Llorenç Villalonga: “El refugi natural fou el camp, on la pobresa no es confon amb la misèria”. Per fugir de les estretors de la post-guerra a Ciutat, qui podia anava al seu poble. Ho llegesc al pròleg de la primera edició de Bearn, que he recuperat, vist el caliportal que comportà, contat fil per randa a les cartes entre Baltasar Porcel i Llorenç Villalonga.

Aquí, les festes patronals, la festa major, tocarien esser el vint-i-quatre de juny, Sant Joan. Però com que queia en temps de messes i tothom era a segar i a batre, es decidí canviar-ho a dia vint-i-nou d’agost, la Degollació de Sant Joan. A l’església hi ha un quadre esfereïdor: un criat passejant el cap sanguinolent del Baptista damunt una safata. Ja saben, Heròdies, la dona d’Herodes, pretenia sexualment sant Joan que es feia l’estret.  Salomé, la filla, en una festa, balla i Herodes satisfet li promet el que vulgui; aconsellada per Heròdies li demana el cap del Baptista. Una història tòpica, com moltes del Nou Testament, per poder construir-hi les seves paràboles –atípiques- com la d’estimau-vos els uns als altres.

La calor ens fa recloure dins les cases. El folklòric ploramiques, etòleg ocasional, fa una treva amb el problemàtic món exterior i es concentra en l’observació dels moviments de la moixa per espassar-se la calor: ara a un escaló, ara arrapitada a un poal, ara davall una begònia angelina carregada de flors, ara tan allargassada damunt les rajoles que pareix morta, ara dins la terra fresca de les lletugues... Sant Bernat, l’apagador de l’estiu, ha perdut els papers ja fa anys i dia vint d’agost la calor és de pinyol vermell. Fa quatre gotes fangoses que quasi no arriben enterra mesclades amb un baf insuportable.

De nit prenim la fresca al capdamunt del carrer Major, som un grup resistencial i residual. Després d’una discussió sobre la sembra de mongetes de pasta real –‘no se poden regar massa ni massa poc, quan les sembres, si les regues massa se podreixen, si massa poc no neixen bé...’-, una de les temàtiques bàsiques d’aquestes festes és si hi havia d’haver, o no, coets. Si amb la crisi econòmica els focs d’artifici són una despesa a suprimir per part dels ajuntaments, una tudadissa de doblers per una cosa evanescent que dura pocs minuts.  O si eren una part fonamental de les festes. Per mon pare, el paperí que orna els carrers i mou el vent, el dimoni i els sons de les xeremies, i els coets -que ell anomenava rodelles- eren components integrals i bàsics de la festa. Al poble es va decidir que sí. M’he fet cronometrador de focs, vist que la seva durada és en relació al seu cost. Deu minuts a Sineu, dotze a Llorito, quinze a Campos… I amollats amb una cadència, diguem-ne, més lenta, per fer-los durar un poc més.

L’horabaixa vaig a la Mobylettada. Els joves adoben els antics ciclomotors que substituïren les bicicletes en la mobilitat dels pagesos, i fan carreres. Tots hi van disfressats. Me recorden la cançó de Peor Imposible: “Jo lo que vull és un pagès amb motorino que me sapi follar bé...”, fent aquella lectura de la mallorquinitat transformada, sociologia real a través de la cançó. Parlant de mallorquinitats, vaig  a veure la representació d’Acorar, per en Toni Gomila. És la vegada que fa vuitanta-set que la representa i no fa un any que la va estrenar. L’escenari magnífic, el pati de la casa de Cas Donat a l’oratori de Consolació. Entre el públic hi afin en Guy de Forestier, l’autor de Queridos Mallorquines, una visió mel·liflua de nosaltres, que fa mamballetes i es mostra satisfet. Què deu voler dir això? En què deu desmerèixer l’obra de Gomila? Tal vegada sigui una d’aquestes perilloses ‘operas apertas’ on cadascú li dóna el significat que l’interessa i el final o conseqüència que troba? Hi he de pensar. Rellegiré les dues obres. El meu padrí Saig sempre em feia tenir present que els corbs no se s’apleguen  amb les caderneres.

Abans d’anar a geure mir un poc el cel per si veig algun estel amb coa, llegesc dos capítols de la biografia de Terenci Moix de Juan Bonilla i pec una fullejada a altres llibres que tenc per esclovellar. Hi arrepleg una anècdota del poeta Miquel Bauçà, Meravell, de Felanitx. Com ja es sabut, arribà en bicicleta a les primeres Conversaciones en Formentor celebrades l’any 1959. Carles Riba quan ho sabé digué: “Aquest, es pot dir, és un poeta cíclic”. ( Miquel Pons, Mestres i amics en la meva vida). El diari d’avui proclamava “que la felicitat es troba en les coses petites”. Ho intuíem i ho deien alguns dels centenars de gurus que prediquen sobre el tema. Ara resulta que és cert, que fruir dels petits detalls ajuda a ser feliç, “en el nostre ADN hi ha unes minúscules peces, els micro ARN, que amb l’estrès s’alteren i ens condueixen a una infelicitat quotidiana crònica”. Els folklòrics ploramiques som una espècie que té atrofiats els seus ARN o els han mutat cap al passar gust de ser infeliços. Amb coets o sense.

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 ... 49 50 51  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb