Climent Picornell

 

 

D'Israel a Europa, passant per ca nostra

Vaig llegir, al diari El País, un extens article de l'historiador jueu Yuval Noah Harari, autor del famosíssim llibre Sapiens, que es titulava: “El món ha de conservar un espai per a la pau”. Era la vida i la guerra vista des del costat jueu, matisada si tant voleu, però amb cap al·lusió a la catàstrofe que Israel està ocasionant al poble palestí. Per a Harari, Hamàs és el culpable de tot el que succeí el 7 d'octubre de 2023, dia en que els israelians havien de fer una festa fent volar estels a la frontera amb Gaza. Hamàs atacà i assassinà civils, no soldats, torturant-los i fent-ne publicitat. És ver que Harari és conscient de que Hamàs no és com la OLP i que no es pot equiparar al conjunt del poble palestí. Voldria que l'objectiu de la Guerra de Gaza quedàs clar, segons ell: “desarmar Hamàs i desmilitaritzar la Franja perquè així els civils palestins puguin viure dignament i els israelians puguin viure sense por, prop de la frontera”.

El fets però el desmenteixen. L'estratègia militar d'Israel des de 1950 sempre ha estat la mateixa, una represàlia massiva i desproporcionada. Israel, n'hem de ser conscients, acabarà ocupant militarment Gaza, cap altre pla és factible. La guerra és convertirà en guerra de guerrilles i encara que aconsegueixin matar al líder de Hamàs, Yahya Simwar, Hamàs no són tots els palestins, és veritat, però està molt arrelat en la població civil. Tot té difícil solució.

I a Europa què? A Europa resulta que la guerra ha atiat la islamofòbia deguda a la immigració i els partits d'extrema dreta -provocadors d'odi racial i negacionistes de l'Holocaust- han agafat la bandera contra l'antisemitisme. Això és el millor exemple de com la guerra entre Israel i Hamàs es projecta dins les democràcies europees: com una guerra de civilitzacions. Abascal, el líder espanyol de VOX, va anar a Israel a recolzar Binyamín Netanyahu. Paradoxa? Sí, però el perill més gros és que la ultradreta contamina la dreta, com ja està passant, en aquesta qüestió. És ver que el president francès Macron ja va advertir 'que no s'havia de confondre el recolzar els jueus amb el rebuig als musulmans', vegent a tots els ultradretans a les manifestacions a favor d'Israel. Però Macron endureix la legislació sobre immigració, cosa que es veu com una concessió a la ideologia ultra de Marine Le Pen.  Ara ja, per ser ciutadà alemany a Saxònia-Anhalt, farà falta un compromís escrit sobre el dret de l'estat d'Israel a existir.

El tema de la immigració ocuparà un lloc central en el futur de les polítiques europees. 'Els francesos primer' sona a la mateixa cançoneta de l'”America First” de Trump i al Brexit anglès. En definitiva: Europa per als europeus. Els polítics d'ultradreta parlen 'd'invasió dels refugiats' i els conservadors...i socialdemòcrates, assumeixen en part l'agenda i el discurs ultra. Ha passat a Suècia i a Holanda. I a més països europeus. I ara la Unió Europea ha signat un 'Pacte migratori' que algú contempla com una cessió també als extremistes. El conceptes de la identitat europea atacada pels immigrants i la teoria del 'gran desplaçament' provocat per ells guanya adeptes. Matteo Salvini, a Itàlia, ja prepara així la seva campanya a les eleccions europees de Juny: 'Pel renaixement d'Europa'.

Cada pic que un partit d'ultradreta creix, també a les Illes Balears, els nostres intel·lectuals orgànics es demanen: que està passant? Idò això, ancorats en el passat ens domina el neguit, contemplam amb molta ansietat tot el que està passant, incapaços d'imaginar el futur.

Climent Picornell 

 

Molts d'anys!  Molts?

Entrarem dins el nou any 2024 i solem desitjar-nos molts d'anys! Molts? No els han demanat mai si voldrien viure per sempre? No viure en les paraules dels nostres escrits o en els records dels qui ens estimen. No: viure per sempre! No en les molècules dels nostres –cedint-los un ADN propi-, ni en els ritmes ecosistèmics, ni en l’energia universal... No: viure per sempre, un mateix. Volen vostès viure, o no, molts d'anys? Com el tauró de Groenlàndia o com la cloïssa d'Islàndia que poden viure més de cinc-cents anys. Poca cosa devora els més de deu-mil que viuen alguns coralls i esponges, i encara menys que algun exemplar del gènere Turritopsis o del gènere Hydra que són immortals. Des de que l'home es posà dret o, des de que un espermatozou, entre milions d'altres, fecundà un òvul femení, l'home ha anat allargant el seu límit de vida. Ara l'esperança mitjana de vida en néixer, als nostres territoris, és de 81 anys per als homes i de 85 per a les dones. A un servidor li queden, per tant, set anys més de vida. 

I jo, voldria viure per sempre? Sí, tàcitament. I és que tenc un mal envellir! Llegesc efusivament tots les articles que trob que tracten sobre l'allargar la vida. Ja sigui consumint determinats aliments, ja sigui determinades medicines, ja sigui canviant alguns comportaments. El meu contertulià preferit, Antoni Sastre “de sa Botigueta”, està a punt de fer noranta-vuit anys, parl molt amb ell com si de la conversa em transmetés la seva estratègia per haver arribat tan lluny.

Hi ha alguna cosa més per substituir les ànsies de viure per sempre? L’energia eterna, el reciclament dins la natura, el renaixement a altres vides en forma de bestioles (simpàtiques, quasi sempre).Tot això era vehiculat a través de l’espiritualisme bajà dels anys seixanta. Encara sent l’olor de pàtxuli i de barreta d’encens. Un pic reposat, m’ha quedat una desconfiança –activa i enrabiada- contra tots els marxandos d’aquests tipus de mercaderia espiritual. Els mercaders del més enllà que vaig haver d’escoltar, per força, foren els capellans del meu temps; vertaders botiguers de la por i de les prohibicions, a canvi de les seves butlles tenies accés al seu més enllà. Si ho feies, tenies el viure per sempre assegurat, en la “vida perdurable” que ells havien dissenyat. Som al·lèrgic al cursets de ben morir... me fan com a mal de panxa. Com me'n feia fer testament, pensava que era una crida a la mort, o fer-me soci d'un club de la Tercera edat com si conviure amb gent vella, fos contagiar-me de la senectut no volguda.

Com en aquell adagi: “Qui fuig de Déu, de bades corr”,  transformat en: “Qui fuig de la mort, de bades corr”  ¿Que faria, si fos com un tauró o una cloïssa amb més de cinc-cents anys esperant com en Matusalem a veure córrer la vida per davant els meus ulls envellits, quasi cecs, badant la boca, tot esperant que passin encara centenars d'anys més? Més enllà de les clonacions, un viu per sempre, relativament, a través de la seva nissaga, la seva tribu, la seva llengua, el seu territori. ¿D’on ve sinó la fretura, el frenesí sexual per perpetuar l’espècie, a través –oh meravella!- de fer l’amor?

Tan injusta i terrible és, per a mi, la justificació religiosa -mentre els déus permeten guerres, massacres, fam- traspassant la seva responsabilitat als humans, com adjudicar-ho a l’atzar o a les lleis naturals de la supervivència del més fort, del més adaptat. Aquí hi cerquen sentit els mites de l’origen i de la fi, del creador i del creat -tant se val si és Prometeu, Pinotxo o Frankenstein- o de l'etern retorn. Com el mite de Nadal o de l'Any Nou, sorgit de la por a que el dia es continuï acurçant. Però no, s'allarga de bell nou, el sol tornarà a sortir cada dia més estona. El dia s'allarga: Per Nadal una passa de gall, per Sant Esteve una passa de llebre, i per Cap d'any una passa de capxerigany! Un any més! O menys, segons comptem els que hi hem d'afegir o els que ens manquen per a la  nostra mort.

Molt bon any 2024 i moltíssims més!  No sé si per sempre...

Climent Picornell 

 

Nadal

  

És Nadal. Cada ovella al seu corral. Mon pare, al cel sia, no deixava de cap de les maneres que a ca nostra, per les festes de Nadal, es fes “s'árbol”. No volia, el bon home, ni artilugis, ni llums, ni paperines daurades penjades d’una branca de pi. Era, segons ell, una introducció solapada i pecaminosa de costums protestants. Un costum “profano”, i ho deia, com “árbol” en castellà. A ca nostra: Betlem! De totes les maneres, no hem pogut evitar “árbols” i altres herbes del merchandising nadalenc. I no fa ni dos dies que n’hem sortit del “Halloween” ditxós, que s’ha estès com a pesta, en un tres i no res. Mala ferida. Però, vaja, com els deia, a ca nostra em dedicava a penjar neules i fer el Betlem, un poc mutilat: no hi puc posar “verdet” o “pelussa” perquè els ecologistes ens ho han prohibit. Però, un Betlem sense pelussa no ho pareix tant, aquelles molses i líquens, tan humits, de pinars ombrívols, li donen un aspecte i una olor ben particular. Avui en dia venen serradís tenyit de verd i neu de porexpan. Ai, l’educació ambiental! De bell nou, amb un nét petit, me va fer il·lusió tornar a fer el Betlem. Partírem tot dos cap a foravila a cercar un poc, molt poc, de pelussa, de barbeta que diuen els ciutadans per donar un to de verd a l'escenificació. I recuperàrem les figuretes que em deixà ma mare i les de quan els meus fills eren petits, amb algun dinosaure inclòs que habitava, record, prop de la cova, per protegir l'infant Jesuset, tot i que era un Tyrannosaurus rex. Ja saben vostès que el Betlem, el foc i la mar sempre tenen per mirar. No hi pot faltar el caganer, figura importada als betlems mallorquins però que hi ha quedat. A un Pessebre vivent, a Catalunya, hi havia també un caganer “vivent” però amb una merda seca, al ser preguntat per aquesta anomalia, respongué: “només cagam de bon de veres quan hi ha visites importants, com el president de la Generalitat”. Els Reis de l'Orient els col·locam lluny i un servidor d'amagat, cada dia els acosta a poc a poc cap a la cova. Que és de guapa la innocència! Hi hem posat també cireretes de pastor, aquell arbust de bolles vermelles que està protegit. Això li vaig dir jo a mon pare un dia que en dugué. Al saber-ho les va sembrar i avui en tenc una mata gegant que les fa a ca nostra. Ruscus aculeatus, el seu nom científic,  és un component essencial en algunes pomades contra les morenes. En haver acabat cantam el “25 de desembre, fum, fum, fum...” i allisam el paper de plata que fa d'aigua en rius i llacs.

Després ve  el taller de neules. Les més sorprenents per als infants son les que surten després de retallar el paper amb un parell de doblecs. Mon pare que havia fet el servei militar a la base d'Hidroavions de Pollença, me n'ensenyà a fer una amb un avió que és molt celebrada. Bufam els enfilalls de neules que es mouen i fan ombres dansants. Record quan sentia el “Que hi sou ?” Era el conco en Toni que duia un present, sis coques de Nadal, calentes, fetes de la tia Jerònia, fruit de la seva hiperactivitat coquera.

Pec foc a la foganya amb les rabasses que em dugueren de Son Manrè i amb tronquets que el nostres amitgers del Puig des Càrritx han fet d’alguns arbres morts. Dos cirerers que els banyarriquers havien foradat a consciència, un caquier enorme que morí –probablement de vell- o, també hi ha la possibilitat que s’emprenyàs definitivament de fer caquis a balquena i ningú li fes puta cas; hi ha, a més, una atzerolera i una prunera-clàudia que una mestralada forta tomà fa dos anys. Un magraner que s'escuixà. Pens si qualque ebenista no se’n faria un llepadits amb aquestes llenyes estranyes que perfumen el fum del foc, que no s’aturarà de tot el Nadal.

Ja sé que no guanyaré cap dels concursos de betlems que ara proliferen, fruit de les tradicions subvencionades. Mentre, pels altaveus sonen les nadales multiculturals o transculturals i per la televisió retransmeten el moment precís en què s’encenen els milers de bombetes lluminoses de l’immens avet –“s’árbol”- del Rockefeller Center de Nova York. Bon Nadal!

Climent Picornell