Climent Picornell

Born Climent Picornell

jcmllonja | 18 Maig, 2021 12:26

 

 

Born

 

Través el Born quasi cada dia, per no dir cada dia, a la cerca del meu cafè amb llet. El conec bé, sé quan canvien les flors dins aquells cossiolots en forma de copa –ara hi ha hortènsies-,  vigil créixer les fulles dels seus enormes platers, que s’engronsen amb força els dies que fa vent o són colonitzats pels llums alegres de Nadal que s’enfilen i entorcillen per les seves branques.

Al passeig hi he vist exposicions, manifestacions, fires i festes diverses. Mir de saludar cada dia les quatre lleones mamelludes i enfil de cap a la plaça de les tortugues ben per el mig del passeig. A banda i banda les botigues d’alt standing, els edificis senyorívols, alguns d’ells de’n Gaspar Bennàssar, s’Arquitecte per antonomàsia, la lògia de can Solleric, el jardinet de can Alomar, les màquines que l’agranen cada dia de matí o els operaris que reguen per davall els bancs de pedra, on ja ben prest s’hi han aposentat un parell de vagabunds sense-casa amb els seus tetrabricks de vi  barat. La gent apressada que va cap a les feines diverses, que a l’horabaixa són substituïts per gent que passeja, nins petits que corren encalçant coloms, adolescents skaters,  jovenets i immigrants que berenen i sopen del menjar ràpid del McDonald’s que és just allà prop.

Però els meus primers records del Born són de quan era nin, de quan era un passeig molt més freqüentat, de quan hi havia cadires de ferro per seure’s i per les quals es pagava i on alguns es feien llustrar les sabates, i la gent es passejava amunt i avall, i els venedors de tramussos, coco i pomes de sucre feien el seu agost, a més dels venedors de globus inflables: mon pare no ens en va voler comprar cap mai, però sí, cada pic que hi anàvem, ens comprava un gofre-parissien que feia crec-crec i els venia un al·lot amb un capellet blanc.  Que bons són els records bons d’infantesa!

Més endavant el Born va agafar una pàtina de glamour, a finals dels anys seixantes,  els turistes hi passejaven, quan Zara era el cinema Born i als baixos hi havia la cafeteria Miami, quan on ara hi ha el monument de n’Eaktai Ahn, hi havia el bar-restaurant Antònio i allà s’hi congregava la classe alta, la classe mitjana que volia figurar i la classe baixa que ho mirava tot, asseguda als bancs de pedra. Les terrasses de la vora dreta del Born –caminant cap a la mar- eren la part més florida de la Ciutat, juntament amb la plaça Gomila, era el temps en que cada dia era “fiesta en Mallorca”  i Tito’s i Tagomago, lluny del Born,  arreplegaven les starlettes  més importants de la dansa i la música modernes. Jo tenia prop de vint anys. I quan tornava de Barcelona, on estudiava, cap dret cap al Born, passant primer pel Bar Bosch o la Granja Reus, o Can Tomeu que eren l’avantsala del passeig. I a prendre un entrepà de pa anglès al Miami i un combinat a l’Antonio, i a fumar un Winston de contraban –comprat a na Margalida devora el Wagons-Lits- rodejats de gent amb camises florejades, de dones amb vestits escotats, de jovenetes d’aquí que sabien que les estrangeres eren més fàcils que elles,  i elles no ho volien ser, però...  Era quan encara no teníem records i allà se n’anaven fabricant, arrebossats amb l’estucat i el papier mâché dels decorats postissos del Boom turístic i dels primers cotxes siscents amb els quals els menestrals de Mallorca aprenien a ser classe mitja.

Tot quan he dibuixat entrà en decadència, com tantes altres coses, fins que poc a poc recuperà un altre glamour, fred i postís, els de les botigues cares –i buides- de rellotges,  joies, pells o de les grans franquícies de roba de vestir, aquestes sí, bullicioses. La pusil·lanimitat de l’Ajuntament autoritzant unes terrasses ben enmig del passeig, li ha fet perdre la perspectiva i la gràcia d’antic bulevard, per on durant molts de segles hi passà el torrent de sa Riera.

 

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jugadors, Pitalers, alemanys i brebatge

jcmllonja | 03 Maig, 2021 06:45


 
 

Dalt del Turó

 

Jugadora, Pitalers, alemanys i brebatge.

 

Climent Picornell

 

Ja han arribat els cabots, les oronelles i les falzies que gisquen en l’aire, alç el cap i el cel és tavellat, “d’aquí a dos dies, banyat” solen dir. Vaig per dins un sementer sembrat de favó, que va magre i, en canvi, les ravanisses grogues són quasi tan altes com jo. Les espases  -com a gladiolets color de rosa- i les roselles, ben vermelles, se preparen per envair els sembrats durant el mes de maig.

Don el bon dia a na Praxedis Bruscana. El primer pic que obriren els bars na Praxedis va tenir una alegria, no per seure a una taula, no, per poder tornar a jugar a la màquina escurabutxaques; feu un somriure com qui es retroba amb el seu primer amor. “Tot el que deu haver estalviat”, va dir en Toni Xago, “diuen que s’hi juga la paga de s’homo i tot!”.

L’amo en Joan Subirà avui ha sortit de ca seva amb so traje des casar i li he demanat a sa filla on anaven tan mudats. “Idò anam a vacunar-lo i s’ha volgut encorbatar! I que no trobes tu que és important? Idò... això, mira’l-te no l’havia duit de quan batiàrem es nét!”

Na Maciana me diu que el sen Jordi Pitaler és mort, d’una complicació d’apendicitis. ‘No pot ser que sigui mort d’apendicitis, els Pitalers de lo que patiu tots és de trencadura, d’això sí que pot ser que sigui mort. De totes les maneres ja ho saps: “Moren papes, moren reis,  /  moren bisbes, moren monges,  /  moren frares i canonges,  /  moren joves, moren vells.  /  Moren els que tenen béns  /  i moren els qui no en tenen,  /  moren els qui pretenen  /  i els qui no pretenen gens’. Que pogueu pregar molts d’anys per ell!”

Un alemany fa coa al forn. “Aquest” me diu na Catalina Corbeta “és un puta merdacaner,  ha tancat per tot, es pinar i tot. Noltros no estam avesats a veure pinars tancats!”.  Uns altres alemanys que havien fet un casal a Ses Rotes feren una festa un vespre i amollaren focs artificials. Bono! Cans que lladraven, ovelles que se removien dins els estadors i els cavalls d’en Francesc Patecal que volien botar per damunt el tancat... i en Francesc agafà l’escopeta i se n’anà cap allà; no sé que va fer, ni què va dir... però s’acabà la música i la festa.” “Què els digueres” li vaig demanar un dia, “Idò  que ses coses se poden fer bé, malament o així com les feim noltros! Ho entengueren tot d’una!”

Na Francinaina Molera passava per ser pobre, perquè sempre deia: “Ser pobre no és cap deshonra però és una bona desgràcia...” Però va resultar que, entre cases llogades a moros i a gitanos ha fet un dobler i pareixia que era un ‘pordiossera’... “Això no ho sé si ho era”, comenta en Joan Cloquis, “però lletja sí que ho és, però lletja que te lleva es singlot!”

Passa en Toni de Cascanar: “Climent,  un pi no deixa passar pes camí de Calicant hi haurem d’anar amb una màquina de serrar, però d’aquestes d’espasa llarga perquè té un bon tronc!” “Jo te seré de poca ajuda, però vendré; és allà on sembres domatigueres? I què les fas perquè cada any te vagin tan bones”. “Idò les don una medicina natural. Tu hi poses: prebe negre, alls, ortigues i calcigues, tot ben remenat amb aigua, i fa com un brou i amb allò esquitxes, no mata, però espanta sa Tuta i altres malalties. Jo això ho faig per no emplear sa química, no m’agrada, hem de salvar ses abelles, són molt importants i, aquest brebatge no els fa gens de mal”.

Torn cap a casa. Dos moixos se gatinyen per un tros de carn que els he donat i que va resultar ser més forta que un trispol d’era. Guait ses parres de ca nostra , rebroten, després de tenir ses tanyades cremades per una gelada d’abril, tardana i per això més dolenta. Menjarem raïms!

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb