Climent Picornell

MIQUEL BAUÇÀ : UN FREAK TALLAT DE LLUNA. Climent Picornell i Bauçà.

jcmllonja | 18 Febrer, 2005 10:52



Miquel Bauçà ( 1940 - 2004 ).

MIQUEL BAUÇÀ : “UN FREAK TALLAT DE LLUNA” (2).

Climent Picornell i Bauçà

Vaig fer un apunt al meu bloc, fa dos dies, de la mort de Miquel Bauçà. I ara resulta que han crescut els nanets que ens diuen el què hem de fer i creure i pensar. D’ell. Au ! Que cadascú pensi el que vulgui i que s’interessi pel que vulgui. Que si dels poetes interessen, només, els seus versos... i collonades i flastomies d’aquest calibre. Ara resulta que en Bauçà, a part de ser en Bauçà, fou el Lee Sanders català, el Salinger català o el nostre Thomas Bernhard. Vaja. De les cinquanta, i escaig, notes i articles de premsa que he pogut llegir aquest dies, es fa esment, indistintament de la seva vida apartada i de la seva obra. Em quedaria amb l’article de Jordi Coca a La Vanguardia (“El hombre de los dedos cortos”), els excel.lents recordatoris d’Andreu Manresa a “El País” (12, 13 i 17 de Febrer) i, guardaré, els qui posen esment en el “seu” Miquel Bauçà, a través d’una anècdota, un poema, una conversa -escadussera o no- i amb el “Quadern de Cultura” de “El País” d’avui ( 17-02-05) dedicat “In memoriam “. Per ara.

Hi ha per Internet més articles : Julià Guillamón a “La Vanguàrdia” del 2001, Ramon Barnils a “El Temps” i alguna Biografies, ( www.uoc.es/lletra/noms/mbauca/ ) ( www.escriptors.com/autors/baucam/pagina.php?id_sec=278 ) redactada, aquesta suposadament el 1999 circa, amb un petit afegitó d’ara mateix.

_____________________________________________________________________

Després de trobar-lo a ca seva “amb els cucs que feien un sopar fred amb el seu cos” ( dit “ à la manière de GF”, de qui devien trobar regust ? ) és ben normal que la gent es demani com havia arribat a ser possible que ningú el trobés a faltar, a punt d’enviar-lo a la fossa comuna, que el personal vulgui saber coses de l’anormal vida del poeta...

“Era raro : Tallat de lluna, un freakie rural” em diu el felanitxer J.B., l’única persona amb qui he parlat, in extenso, del poeta aquests dies. Que si l’apartat de correus, que si la “llodriguera” que excavà anant cap al port de Felanitx, que si el pintor Miquel Barceló un dia el veren que l’estirava “gat com una sopa” devers Porto-Colom... De la seva família, Joan Pla, en una nota diu cosa, parla de quan sortí del seminari dels teatins, els frares que tenien el col.legi de Sant Alfons de Felanitx; dels cinc germans “Meravell” : Jaume, Maria, Magadalena, Jordi i Miquel. Precisament al quadernet de EL PAIS d’avui, hi ha la fotografia sencera, de la sobrecoberta del llibre seu “Els somnis”. Els seu pares i germans, la fesomia molt semblant, un poc bifs, la barra prominent per part de pare...; el germà militar, el que fa de “donat” a Sant Salvador...

Com es jubilà de la seva feina a un Institut de Palma ( ho diu Jaume Pomar al “Diari de Balears”) fou el Guillem Sagrera ? on hi feia de professor de Llengua i Literatura catalanes; vivia d’això, de la seva jubilació anticipada ? Era esquizofrènic o patia algun altre brot psicòtic ? Ho coment amb en Colau Llaneras ( el psiquiatre felanitxer) al nostre “meeting point” dels matins. De totes les maneres té raó en Jordi Coca a “Se´n va un estrany”.

Se'n va un estrany

Jordi Coca

"Em diuen que Miquel Bauçà ha mort. No m'ho crec. És una de les seves desaparicions sobtades i inexplicables...". Això és el que pensaran els seguidors del mite Bauçà. Jo, que el coneixia des de l'any 1970 i que em considerava un bon amic seu, mai no he volgut participar en aquesta cerimònia de la confusió. Nascut a Felanitx, fill de camperols, educat al seminari, d'on va passar directament a fer el servei militar, va alimentar al llarg de la seva vida la fama de ser estrany i especial. Ho era, però per l'esquizofrènia que patia i no pas com una impostura literària que s'havia de riure com una gracieta. Quan sentia explicar anècdotes de Miquel Bauçà, i n'hi ha moltes, sempre m'havia semblat que era com riure's d'un geperut. Era, i és, únicament una qüestió de mal gust. Però una àmplia progressia local estava encantada de tenir, també, el seu poeta maleït.

Aquesta fama, aquest afegit a la seva obra, ha distorsionat de manera clara la recepció de la seva poesia. Tot el que Bauçà feia era jutjat i valorat a través del personatge malalt que, dissortadament, en el món literari esdevenia un ésser original. El tema no és nou, però en aquest cas m'afectava especialment perquè es tracta d'un amic. Miquel Bauçà té obres rodones, acabades, i, com tothom, també en té altres que per diverses raons no ho són tant. Però, per a segons qui, qualsevol cosa que vingués d'ell, fos el que fos, era automàticament vista des de la distorsió del personatge que duia al damunt i que feia gràcia. Era una mica com aquests còmics que tot just sortir a escena ja fan riure encara que no hagin dit res... Una llàstima.

La seva poesia, personal, potent, amb una mirada certament particular sobre el món, oscil·lava entre la temptació de la prosa i les fórmules epigramàtiques que sempre li havien fet gràcia. Fulgurant, sorprenent, inesperat, finalment fugaç. Així era Miquel Bauçà. Un altre amic que ens deixa. I se'n va tal com va viure, com un estrany a tot, inclòs ell mateix.

J.C.

______________________________________________________________________

Si el seu editor imprimia ara el llibre, que sembla que està llest, “Rudiments de Saviesa”, en vendria molts i ajudaria a expandir l’obra d’en Bauçà, més que si el treu, com diuen, per la festa del llibre el llunyà més d’abril.

Andreu Manresa -“Timpano” li diuen per Felanitx- treu dos poemes inèdits d’una cosa que titula “Certituds immediates”, tal vegada un altre llibre de dins l’ordinador de Bauçà ? O de l’editorial “Empúries ?

Ah ja no podré gaudir-ne!

Celebrar els meus quaranta anys

era allò que més volia.

Ara ja tot m’és igual:

he sortit fora de comptes.

Un servidor ha reagrupat els seus llibres a la meva biblioteca. He fullejat, desordenadament, els seus dos últims treballs, però m’he concentrat amb els seus primers treballs. Van ser re-escrits, a l’ “Obra Poètica” editada per Empúries, en la qual , al final de tot hi ha la seva autobiografia , “Nota de l’Autor”, després del darrer poema de tots que diu :

És que mai no arribarà

aquella hora tendra i ampla

que trobem bassa o torrent

on deixar la carcanada !

(És del llibre “Les mirsines” i “carcanada”, per si no ho sabien, vol dir esquelet; al meu poble, Sant Joan de Mallorca, encara ho usen : Vaig suar la carcanada !).

En aquesta biografia de vint retxes, acaba en Bauçà dient : “ Això va durar fins als meus divuit anys. A partir d’aleshores, no crec que calgui fer esment de res especialment notable”. Quin mentider ! Això si que és el que s’en diu una llicència poètica.


Per entretindrem resseguesc els canvis que hi ha entre la primera edició d “Una bella història” ( 1962, a Edicions 62, precisament); la segona edició de 1975 ( no hi figura editor, Felanitx , 1975) i la tercera “refeta i reordenada” per ell mateix a l’”Obra Poètica 1959 – 1983, Edit. Empúries). Ho faig per ajudar a la feina dels exègetes i hermeneutes ( o argonautes i astronautes) que penetraran la seva obra. A la nota anterior del meu bloc feia esment del seu primer treball, “Cants jubilosos”, escrit entre el 1957-58, als disset o divuit anys. I la seva publicació l’any 1970. Tot i que a Empúries en surt una altra versió ( es diu que completa) no és veritat, és una versió re-escrita pel poeta, molt posteriorment. Hi va afegir poemes ( Himne florit immerescut; La nostra porta de la por; Neix l’harpa silenciosament; La faç de Déu; Diminut crit pictorial). Així i tot, retocat, és veu clarament la seva procedència primerenca: “Som l’adolescent que desitja l’amor com el blat madur espera la falç...”

L’edició d’ “Una bella història” de 1975 impresa als obradors de l’Editorial Llull de Felanitx, du un pròleg de Damià Huguet : “Just quatre retxes per començar el joc”. Amb un primer paràgraf, llarg, que és per a mi, un dels millor poemes d’en Damià. Diu, pel mig, “ jo ara no escriuria aquestes retxes, encara que n’Andreu Manresa i en Ramon Rosselló, m’ho haguessin encomanat”. Així en Manresa i en Rosselló ( “Firella” ?) hi tengueren a veure en aquesta reedició. Conta en Manresa en l’article “Miquel Bauçà, en La Puñalada”, que li demanà permís per la reedició.

De l’edició de Felanitx, de la de 1962, i de la primera reimpressió d’Empúries, pocs canvis hi ha. Algunes cometes que apareixen, un doble espai nou dins un poema, m’enduc per me’n duc, mecoll per me-coll, òrgan per orgue... Però la nova edició de 1987, posa “Una bella història” 1962-1985 ( encara que el títol de l’obra completa és “Obra poètica 1959-1983”). Va ser rescrita, manipulada, sense títols, hi desapareixen els punts suspensius usats de forma exagerada abans , apareix la mania pels versos heptasíl.labs. En una paraula : si interessa l’inici com a poeta de Miquel Bauçà s’ha d’anar als llibres primerencs, editats als seus llocs d’origen.

Vegeu un exemple del que dic en un trosset d’un dels poemes més coneguts (efectivament, els seus veïnats d’ara diuen que s’havia deixat barba) :

SI ARRIB A SER VELL... ( 1962)

Si arrib a ser vell,

em deixaré la barba tot el que vulgui.

Una malaltia, potser, mortal, persistent

serà la meva amiga.

Un bell càncer, dic jo dins la boca

potser m’haurà crescut talment una gardènia,

per haver parlat massa.

1985

Si és que arrib a ser un vellard,

deixaré créixer la barba

tant com vulgui, sense esment.

Voldrà ser la meva amiga

malaltia greu, tenaç.

Un bell càncer dins la boca

per ventura haurà crescut

com si fos una gardènia

Per haver parlat en va.

I així tot el llibre. És com quan Bob Dylan reversionava les seves velles cançons, algunes tocades, de nou, amb guitarra elèctrica. Algú que no coneixia les versions primeres no deia res, a algú altre li agradaven més i n’hi havia que el siulaven i protestaven.

Què voleu que us digui ?

El pitjor que m’han fet fer ?

Contar, com fan ells, ma vida,

quan això no es pot contar.

“Informació completa”,

pretenien proposar.

Estultícia i desvergonya !

( Els somnis, 2002)

He sobreviscut

a tots els cans

que lladraven a les nits

de la meva infància

( El noble joc, 1972. En aquesta pàgina hi havia un “cromo” d’una Tómbola benèfica, que feia de punt de llibre; l’he triat per això)

Del meu exemplar “intonso” de “Notes i comentaris” (1975) que edità Eliseu Climent, llegesc (amb dificultat, sense tallar les fulles)
37

Els ossos tremolen,

ben blancs dins la cendra.

L’escuma del dies

no els tornarà a encendre.

C.P.

( No sé si he de continuar la sèrie...Ja ho veurem.)


General | Enllaç permanent | Comentaris (123) | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb