jcmllonja | 19 Agost, 2007 00:52
Damià Huguet: peces per a un collage
( Per a la presentació del llibre DH DAMIÀ HUGUET, Campos, Agost, 2007)
Els maldecaps del biguer. Ho deia ell: jo som Biguer! Faig bigues. Una petitíssima biografia, ni que fos a la solapa del llibre, s’agrairia per les joves generacions. Damià Huguet, nat a Campos, 1946-1996. Biguer. I tot això més: periodista, pintor, fotògraf, editor, activista, empresari, pare de família i... escriptor. Sobretot poeta. Però pus Call vermell, per molt que ell s’hi donava als seus començaments ( “Jo, home de call vermell i damià de sang que vessa som qui dic: terra, país, Mallorca”). Tant de call vermell, -un sediment producte de la rubefacció del ferro-, provoca un d’aquests reduccionismes que fan de tap a la complexitat de l’obra d’en Damià Hi ha el perill del lloc comú, el poeta del call vermell i les tenasses. Això agrada molt als ciutadans que no saben que és i quan els ho expliques, els pareix com exòtic. Del call vermell a la panxa roja hi va només un pas.
Devots d’en Damià. ENDAMIANATS. M’agrada aquest títol, és d’un epígraf del llibre que comentam. Aquí, amics seus, endamianats, hi diuen cosa. Bernat Nadal, la notícia de l’escenificació d’ “Esquena de Ganivet” de M.A. Raió i Pep Tosar o la peça d’en Joan Perelló (“no hi ha fites, ni horitzó”, li diu l’amic). Servidor també era un devot d’en Damià Huguet. A aquesta terra nostra, que fa brostar poetes xarecs en excés i poetes excessius, també n’hi ha que tenen el do de la poesia. És un do, no cal donar-hi més voltes. I es veu que a aquest Migjorn de Mallorca hi ha bona llacor, de Blai Bonet a Santanyí, a Miquel Bauçà a Felanitx . Devots d’en Damià, tocat pel do de la poesia.
Huguet rima amb internet. Als externs, i jo ho som, a fora poble solen fer qualque gràcia per cauré be. Vaig pensar, ara fa onze anys que en Damià no hi és i durant aquest lapse de temps ha esclatat això d’Internet, idò: “Huguet i Internet”. Ja n’hi havia un que ho havia pensat -no això de la rima grollera i carrinclona- sinó quin hagués estat el paper del nostre Damià en un món amb Internet. N’Andreu Manresa s’ho demana: “És viu en D@mià Huguet?” Diu que l’ha vist fa poc : “prim, alt, dret com un espàrrec a l’ombra, connectat a Internet, baixant pel·lícules i cançons”. Certament som fills del nostre temps, i en Damià l’hagués fet retre a Internet, i molt, com ho feu amb les eines que manejà. Davant l’ordinador però, googlejant, “adesiara entotsolat, espigolaria qui era , per on parava el seu món i la seva gent”. La lliçó d’en Damià : l’ús de les eines i dels llenguatges dels temps que ens toca viure, servant, sempre fidelitat a la seva terra. Huguet, ben cert, rima amb Internet.
Quatre traus per sargir un discurs de geografies perifèriques. Faig de geògraf ocasionalment i la feina m’ha deixat un ròssec, el meditar sobre espais i territoris. Ni que siguin els petits o els interiors. M’agrada canar l’ànima de la gent. I un territori el delimiten les fites. No totes elles netes, algunes brutes, altres amagades, perdudes davall els batzers del temps i els desenganys. Pàtries, regions i galàxies, la geografia universal, el món i la bolla d’en Damià. Quin era el seu lloc? Per a uns : “Huguet pertanyia a la pàtria sentimental de la gran pantalla”, una pàtria, com se sap, habitada per nòmades i malfactors ( Malle, Vigo, Antonioni, Truffaut, Visconti....). Per a altres: “Campaner de catalana casta, mallorquí de nació, patriota universalista...” Però era caparrut, se sabia pertanyent a una terra concreta, la “Terra d’aquí”. “Campos, sempre groc aspriu, verds d’home encara, lloc meu”. Voleu una brúixola més clara? Ara hauríem de dir: “voleu un GPS més precís ?”
El dret a la nostàlgia. No vull dir que els pobles amb història no tenguin dret a la nostàlgia, el que es perillós és la contemplació ineficaç del passat. Damià, posà molt d’ esment en evitar l’oblit d’aquell món tan estimat per ell: “es convertí en el seu cronista”, diu S. Verd. I feu de tot, de pare de família a periodista de primera mà. Un “Toter”. I travessà de la regió de l’il·lusió al racó del desencant, composant aquest mapa que grava el burill del temps. “Sabem que la pressa d’abraçar el futur amb la mirada / Atura sempre el bategar d’aquesta poesia imaginada que ens venç / Mentre la vida ens mena a una existència traginada”
CAMPOS ( MIGJORN DE MALLORCA)
17 d’agost de 2007
Bon vespre, senyores i senyors, amigues i amics:
Servidor és CLIMENT PICORNELL.
Quan me va telefonar en Biel Huguet i me va dir si volia presentar el llibre d’homenatge a son pare, només duia el corcó de per què ho havia de fer un servidor, en primer lloc un extern i un “no ningú”, i en segon lloc, quina responsabilitat !, vaig pensar, amb la caterva de primeres espases que hi han escrit... , no vaig tenir altre remei que dir-li que sí, i per molts de motius que ara no explicitaré. Ara que veig que hi ha una autoritat, el Dr. Damià Pons i un campaner, en Joan Pomar, he quedat com a més tranquil, però a la vegada, se m’ha restringit de tal manera el paper que m’havien comenat, que hauré de triar, entre les coses que havia pensat, i, algunes, de les moltes que havia escrit. De totes les maneres, com molt bé sabia en Damià Huguet, com es fa als festivals de cinema, han de xerrar poc, sinó els presentadors estiren i se’n duen de l’escenari als qui xerren en excés.
Tot i cercant el meu racó en aquest acte, faré, en part, el que m’havien comenat.
He llegit el llibre que ara presentam ( dues vegades), he mirat les fotografies, l’he recensionat i, també, he compost un collage escrit ( ell els feia molt bé pintant i aferrant ) amb una lectura transversal del llibre. Esper que la meva intervenció -una intervenció apòcrifa, en part- feta amb molts de textos manllevats sense permís dels autors d’aquest llibre, sia ben interpretada.
1.- El llibre, DH DAMIÀ HUGUET (editat per l’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS, Palma, 2007, 300 pàgines), és una peça excel·lent, confegida per Biel Huguet, el seu fill, i na Cèlia Nadal, que fan el pròleg tot dos amb el leit-motiv del que “Aquest llibre vol ser...”.
1.- un homenatge a en Damià, 2.-un plany públic per tot el que hauria fet en Damià –i na va poder fer- , 3.- un acte de gratitud a tots els qui, com en Damià i amb en Damià, durant els anys 60 i 70 treballaren pel nostre país, 4.-una reivindicació del localisme, Campos, perifèrics militants, 5.-però també aquest llibre vol ser un pont cap Buñuel, Tàpies; Blai, Godard, Mª del M. Bonet, Fellini, Ràfols Casamada, Cesar Vallejo, Paco Ibáñez....París, Sicília, Barcelona... Ho han aconseguit.
S’ha de fer esment de l’assessorament d’en Pep Mendiola, “Mendi” i en Sebastià Verd, que el coneixien bé. S’hi veu l’ofici d’aquest quatre personatges.
I dels dissenyadors de CLAVE: Toni Armella i Barbara Corral, també.
És un conjunt de treballs que toquen les múltiples activitats d’en Damià Huguet.
a.- Comença amb una una peça preciosa, intimista i personal de n’ Andreu Manresa ( “Damià Canova” el seu malnom), de la qual ja en tornaré a parlar
b.- Francesc Parcerisas que hi revolta la poesia –que ja havia estudiat en Joan Mas i Vives- Parcerisas hi incorpora uns certs tocs insòlits i sorprenents: con si fos de la “beat generation” Huguet? Idò no està mal pensat, deu ser una altra de les seves paradoxes.
c.- La tasca d’editor examinada per en Damià Pons, amb una escrupolositat immensa ( ha examinat les factures dels impressors i tot...) que reflecteix les grandeses i les misèries d’editar poesia i en català, en un temps on les ajudes a editors eren no res.
d.- La prosa no periodística a cura de Joan Mas i Vives; i no únicament, els 58 relats de “Les fites netes”, amb un pròleg de Joan Veny- sinó altres qualitats d’en Damià des dels seus guions cinematogràfics fins a una tipologia de prosa hiper-realista (?) sí, però molt irònica, en aquesta jo hi he vist molt bé el Damià que vaig conèixer:
“Paper de ceba: paper molt fi, que res no té a veure amb la ceba ( vg. “gent de la ceba”) quant a sabor, però sí en delicadesa i en el full exterior d’aquesta planta. No fa plorar a literats llagrimosos ni eixuga el moc de canonges romàntics. S’utilitza per embolicar objectes delicats, joies de Lalique, porcellanes de Sèvres, vidre de Murano, preservatius acabats d’usar, vels de mare-de-déu. Un encant”
e.- De la fotografia en té esment en Miquel Àngel Raió, en sorgeixen les seves temàtiques i obsessions, la família- retratada sempre amb fons plans, com si anàs a cal retratista- les portes velles, la terra clivellada, un ca magre fermat amb una cadena- i els autoretrats ! bones peces, ell amb la Minolta a l’ull, una amb boina i puret...-,
f.- La pintura i l’escultura estudiades per Cristina Ros, tal volta el seu plaer més intimista: titulà la seva exposició “Secreta passió”, els seus collages –les peces més interessants segons Cristina- amb les seves influències, i les darreres teles, dibuixant la mar, no pintant marines. Diu Ros: “El blau mediterrani moltes vegades amb una veladura grisosa serà el color que inundarà les teles i els papers d’en Damià els anys 90, no pintant marines, sinó horitzons”
g.- Antoni Serra examina i resitua la seva tasca de comentarista i crític de cinema, tot i que la majoria de treballs apareixeren com a periodista s’ha fet be separant-ho, perquè la seva dèria cinematogràfica be es mereix un capítol a part : “Tots els habitants d’aquesta galàxia generacional varen influenciats pel cinema”, diu Serra. El mateix Damià sempre deia: “Més que un escriptor em consider un profund estimador del cinema”.
Crònica de 1971, d’en Damià : “Pel·lícules que no veurem al nostre país” – es referia a Blow-Up i a la Voie Lactée- “a no ser que tengueu la sort de viure l’any 2071”.
h.- El vessant periodístic l’estudia en Sebastià Verd, que en fa una anàlisi pormenoritzada (“periodista de primera mà”), els seus maldecaps, per l’article dels quintos i la qüestió de la bandera espanyola, les visites al “cuartelillo” de la Guàrdia Civil”, la arxifamosa fotografia del futbol, la defensa del medi ambient aquí personalitzada en Es Trenc, l’esvaniment de la ruralia... Però també les seves entrevistes, a Blai Bonet, a Maria del Mar Mar Bonet....És un text sentit i dur el d’en Sebastià ( “Campos s’ha convertit en un poble dormitori que ha venut l’ànima”).
g.- L’activisme cultural i polític és cronografiat per Joan Pomar; ens presenta D. Huguet co-organitzant actes –ara fa més 40 anys d’aquells conferències d’estiu a Campos-, recitals de cançó, membre de l’OCB, col·laborador de la revista RESSÒ, revista de l’OCB de Campos, que li ha dedicat dos números quasi monogràfics, un després de mort i un al cap de 10 anys.
Tots aquests treballs alternant amb textos dels seus poemes i escrits, fotografies i pintures. Joan Ramon Bonet ha tengut cura de les fotos, Miquel Àngel Raió / Concha Almeda, han seleccionat les fotografies i en Bernat Nadal ha fet una meticulosa tria-antologia dels seus poemes..
Homonet | 19/08/2007, 22:28
Gran tipus en Damià i ben retratat per Picornell, bon estiu, al pla.
Josep J. Rosselló | 21/08/2007, 15:39
Quant de temps, Climent!
Només fa uns dies que vaig descobrir l'existència del teu blog, precisament coincidint amb el meu baptisme com a blogger. Agradable sorpresa, en entrar-hi per primer cop, trobar que gloses la figura d'un amic estimat i anyorat. Enhorabona i endavant.
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
Això no pot acabar bé
Carn de vas (1973-74) | 19/08/2007, 03:53
Això no pot acabar bé: la mar, els pins, la raça catalana.