Climent Picornell

Dalt del turó amb cirerer de Pastor, amazon, nutrició, en Tarzán i un 'appuntamento'

jcmllonja | 05 Gener, 2026 12:25

 

 

 

Dalt del turó amb cirerer de pastor, Amazon, nutrició, en Tarzán i un 'appuntamento'

 

El cirerer de pastor que sembrà mon pare al meu corral va esponerós, és una mata gegantina, amb les seves bolletes vermelles com a falsos fruits enmig de les fulles, així, sense contravenir la llei, en puc fer un ram i posar-ne una partida al Betlem del meu nét. Agran les fulles dels magraners i dels dos ginkgos que tenc sembrats, un devora l'altre, i baix a la vila.

“Ja és el colmo del colmo”, me diu excitat en Cosme Burrió, “ara resulta que un repartidor duia dins una caixa a can Gori Ripollet, no diries què? Idò duia un galliner, en Gori ha comprat un galliner a Amazon! Estam ben perduts! Ha arribat un galliner per Amazon! Que ho sapi tot el poble!” En Cosme és molt bon conversador, molt bon contador d'històries, un poc exagerat i no acaba mai. Hi ha, però, un baròmetre per saber com de llargues seran les seves converses: la posició de les seves ulleres damunt el nas. Com més envant les du, alerta! I si les du que quasi li cauen de sa punta, ja val més voltar i no haver-lo de sofrir, és que va 'piques plenes', que deia el meu padrí Saig, quan volia significar que s'havia begut de demés. Avui du les ulleres a mig nas. “Saps, Climent, diuen que Don Florenci, que era un dels homes més vius de la vila, mira si era viu que el metge l'hi havia ordonat que se pesàs cada dia, que s'havia d'amagrir, idò ell se pesava cada dia, però després d'haver cagat, així avançava aquells cent-cinquanta o dos-cents gramets que havien quedat dins la tassa del water: que te pareix secretari!”. Li fuig amb una excusa.

Ho coment a la rotllana del cafè i en Tomàs, sempre tan sabut i llegit me diu: “Això del cul i la merda sempre fa riure, és ver, però el que me pareix més seriós és que ara tots aquests farsants que es fan passar per especialistes en nutrició i benestar, capolen amb preguntes sobre la merda, amb una escatologia acceptada: que si la fas prima o gruixada, que quina textura i color té, si has de prémer o surt tota sola, si fas pets, si són rotunds o allargassats, si fan olor les bufes... i això, a les hereves i els hereus dels hippisme i del marxisme dels anys seixanta, els sembla el rien ne va plus de la modernor! I fan tot els que elles o ells els diuen, fins i tot tornar a cagar a la gatzoneta fent equilibris damunt el wàter”. Sempre me sorprèn en Tomàs de Son Calporra. Li anava a demanar que m'ampliàs el tema però entra en Julià de ses Botxes i vol dir cosa: “Avui el mestre ha fet una volta per la vila amb els escolars. Han entrat dins l'església i un nin li ha demanat: 'Que fa aquell home enfilat allà dalt? Que fa aquell homo?', torna a repetir el nin, assenyalant el Santcristo a la creu 'Com? No saps qui és?' Demana el mestre. Un, aixeca la mà: 'Jo sí que ho sé? 'Qui és?' Demana el mestre. 'És en Tarzán! Va desvestit així!' El mestre, que és un poc agnòstic, ha quedat sorprès, ell que, malgrat el seu agnosticisme, creu que una mica de cultura cristiana és necessària per a saber interpretar alguns fets importants de la vida d'occident”. “I que els ha contestat?” Demana en Simó Pruna. “Ha dit: En Tarzán! Ala, idò! Au, anem a berenar!”

Passa el dia de fredor agradable fent les coses que es fan per Nadal. Pens però, que, com deia Sureda i Blanes, “tornar vell és un mal negoci”. I més quan he sabut, fa uns dies, de la mort d'Ornella Vanoni als noranta-un anys. Quants de pics hauré escoltat la seva cançó L'appuntamento? Cents de vegades! La cant fluixet pujant la costa cap al turó, esperant que ningú m'escolti a aquestes hores de la nit clara: Ho sbagliato tante volte ormai che lo so già, / che oggi quasi certamente / sto sbagliando su di te. / Ma una volta in più che cosa può cambiare / nella vita mia? / Accettare questo strano appuntamento / è stata una pazzia... (M'he equivocat tantes vegades que ara ja ho sé, / avui n'estic quasi segura, / que m'estic equivocant amb tu. / Però un pic més, que pot canviar / de la meva vida? / Acceptar aquesta estranya cita / ha estat una follia...). Ha arribat l'hora de dormir i a punt de tancar els ulls pens que com molt bé diu René Char: “Si a vegades no tancàssim sobiranament els ulls, acabaríem per no veure pus el que paga d’ésser mirat”. Ho faig, per sí fos veritat.

 

Climent Picornell

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Existeix la mort? Pesa l'ànima? Climent Picornell

jcmllonja | 05 Gener, 2026 12:24

 
 

Existeix la mort? Pesa l'ànima?

 

Me crida el meu amic Enric Benito per acompanyar-lo a un programa de ràdio sobre el tema: La mort és el final? Li dic que jo puc dir poca cosa, en comparació amb ell, un especialista en aquestes qüestions del morir, però sempre que surt aquest tema no estam gens d'acord l'un amb l'altre, per tant, si volen debat, en tendran. Un servidor, de la mort en vol estar el més lluny possible, materialment i temporalment, em fa una porada el pensar-hi i això que, com a bon ateu, he de pensar que després de la mort no hi ha res de res, si de cas, el record que tendran de nosaltres. Deia Miguel de Unamuno: “Sólo le pido a Dios que tenga piedad con el alma de este ateo”.

 

Per tant em vaig armar amb els meus arguments de materialista, heterodox això sí, i amb el meu bolic de por al desconegut. Després de la mort tot s'acaba i el que anomenam ànima no són més que il·lusions creades en la nostra consciència per reaccions químiques del nostre cos, principalment del nostre cervell. Evidentment no vaig voler treure a debat l'experiment, macarrònic, que realitzà el Dr.Duncan MacDougall l'any 1907. MacDougall, un metge i farmacèutic de de Massachusetts, creia que l'ànima tenia un pes físic i que podia mesurar-se mitjançant la diferència de pes en un cos abans i després de la mort. Amb aquest pesatges arribà a la conclusió que l'ànima pesava 21 grams!

La posició de que l’ànima és immortal es sustenta en els qui diuen que l’ésser humà no es pot reduir al cos: tenim consciència, pensament i emocions que van més enllà de la matèria. Si tot s’acabàs amb la mort, la vida no tendria un sentit transcendental ni cap continuïtat moral o espiritual. I la meva por? Por a l'infern, que m'inculcaren els capellans quan era nin, en que tot era pecat? El desconegut sempre ens genera por, i la mort és el major dels desconeguts. La fe pot donar consol, sí, però no transforma el desconegut en conegut. Fins i tot les persones més creients admeten moments de dubte o de temor davant la mort: creure no significa saber. La nostra creença sobre el que hi ha després de la mort pot influir en com vivim. Si una persona pensa que després hi ha un cel o un judici, pot intentar viure esperant una recompensa. En canvi, si qualcú creu que la mort és el final, pot viure amb més intensitat, valorant cada moment. En el fons, tots cercam donar sentit a la vida, sigui a través de la fe o del present. Faltaria més que els que no tenim fe no poguéssim viure una vida present carregada de valors, sentit humà, empatia i comprensió, valors dels quals l'església catòlica en vol tenir l'exclusivitat.

En el que sí vaig haver d'amollar el mac enterra, significat de la meva inexperiència total, va ser quan el locutor va fer la pregunta de si havíem tengut experiència en acompanyaments del camí cap a la mort, en la qual cosa els meus companys de tertúlia eren uns vertaders experts, uns bons guies, uns bons germans en fer que la mort, 'si existeix' afirma Benito, sigui una altra part de la vida. En el que servidor no està d'acord es que les EPM (experiències properes a la mort) -persones clínicament mortes durant uns instants que relaten vivències com sensació de pau absoluta, presència d’una llum intensa i acollidora, revisió de la pròpia vida, percepció de sortir del cos- vulguin significar altra cosa que derivacions dels nostres cervell, mancat o massa ple de substàncies provocadores d'aquestes sensacions. Molt bé i què?

Sé del valor simbòlic i cultural de la mort i sé, també, que cada cultura ha creat relats per donar-li sentit: del viatge de l’ànima en l’Egipte antic fins al concepte budista de la impermanència. I sé també que la ciència no té encara totes les respostes, però cada cop s’apropa més a entendre què passa en el moment de morir. El misteri persisteix, però la recerca actual mostra que la mort podria ser més complexa —i potser més fascinant— del que havíem imaginat. El màxim a que puc arribar és a pensar que quan som al costat d’algú que s’apaga i el cos es deté, l’amor, la memòria, la petjada que aquella persona ha deixat, continuen vius. Benito diu haver sentit una pau tan profunda, una llum tan serena, que sembla que la mort sigui només una porta cap a una altra forma d’existència. Es pot pensar en un instant d’amor pur, de pau, d’absència de por? Ens pot fer imaginar que aquest instant no s’acaba mai, però tampoc s’allarga: simplement és? Potser això és el que en diuen l’eternitat? O no. Morir amb dignitat és el que desig.

 

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb morts, castellans, Rajoy i Göring o Goebbels. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Gener, 2026 12:21

 

Jardins d'altri amb morts, castellans, Rajoy i Göring o Goebbels


Els diré, pels qui no ho saben, que els 'Jardins d'altri' són el producte de la meva curiositat i de les meves manies en replegar d'ací i d'allà, un enfilall volgudament insensat de citacions. Esper no que ferin a ningú. Per cert, vaig 'pillar' -que diuen ara- això: “Preguntava es tribunal / -Quantes ferides té es mort? / I es metge va dir formal, / -En té una que és mortal; / amb ses altres ha duit sort-”. I ja que hi som, a la glosa popular, el grup italià Cantacronache recollí cançons, els anys seixantes, per la Península, tals com. “Al Santo Cristo de Limpias / dicen que le crece el pelo, / la que le crece es la polla / de darle por culo al clero”. Coses del poble.

Ferit degué quedar Unamuno, o no. A 1906, visità la Sagrada Família. Gaudí li feia de guia parlant únicament en català. Maragall que els acompanyava s'oferí a fer-li de traductor, però Unamuno va dir que l'entenia. Hi hagué una discussió sobre les matemàtiques, l'art i la filosofia que quedà interrompuda per les campanes que tocaven l'Àngelus. Gaudí és llevà el barret i resà. En acabar, es reprèn la conversa i es veu que Unamuno va manifestar que no li agradava l' obra que estava fent Gaudí. “No agrada a cap castellà!” respongué Gaudí. Diuen que Unamuno exclamà que ell no ho era sinó que era basc. Ja sabia el que deia el gran Gaudí.

Qui sembla que s'ha estrenat en el mercat de l'aforística és l'expresident del govern Mariano Rajoy, aquell que quan li demanaren sobre els catalans va respondre: “...els catalans? Fan coses, fan coses”. En clau irònica (?) aconsella: “No t'alabis a tu mateix. Deixa que ho facin els demés”. Idò! Una altra, a l'altura de pensadors xinesos com Sun Tzu: “A vegades no prendre una decisió és una manera de prendre-la” o “La política necessita gent que no necessiti la política” i amb tocs de sinceritat: “Moltes vegades m'he hagut de menjar les meves pròpies paraules, no per conveniència política, sinó perquè la realitat ho demandava”.

Les paraules són molt punyeteres. He caçat, no sé on, els som ben franc, aquest aforisme “Les paraules desapareixen darrere el seu significat”; té cosa la frase, no és veritat? Tot d'una el meu capet ha anat al poema d'en Blai Bonet Soledat Oberta: “Em dol tot, fins la camisa, / a damunt el pit cremat. / I les paraules em nafren / quan sonen damunt la llengua / amb el seu significat”. Ai! En Blai nostro! I tot parlant l'altre dia de literatura catalana contemporània a les illes Balears, va sortir a la conversa, inevitablement, Baltasar Porcel, amb això, llegesc el que diu Julià de Jòdar: “És una d'aquelles bèsties literàries que produïm de tant en tant... Una bèstia literària és cicló natural i màquina centrifugadora: ho arrabassa tot i en separa i sedimenta les partícules en benefici propi -i de la literatura, naturalment”. Cert!

“El col·lapse de l'univers estel·lar ocorrerà, com la creació, en un esplendor grandiós”, aquesta espècie d'aforisme, relatant uns Bigs Bangs, fou atribuït a Blaise Pascal per Werner Herzog. Però era mentida, era seu. Passa molt en el món de la cità fàcil, atribuir-la a... Oscar Wilde o a Woody Allen. És el cas de “Quan sent la paraula cultura” (algú canvia aquesta paraula per 'intel·lectual') “pos la mà a la meva pistola”, atribuïda a Goebbels i a Göring que sembla que mai la vàren dir, però els cau com anell al dit, a que sí? Prové d'una obra teatral de Hanns Johst (1933) anomenada "Schlageter" on un actor diu: "Wenn ich Kultur höre… greife ich zur Pistole!" (Quan escolt -la paraula- cultura... duc la mà a la pistola!) S'ha de dir que aquesta obra era popular entre els Nazis, per això probablement va ser atribuïda a Göring o a Goebbels. Alerta amb les pistoles ja que, com conta Rafa de Miguel, Thomàs de Quincey ironitzava en el seu assaig De l'assassinat considerat com una de les belles arts, que un comença per permetre's matar a algú i acaba per perdre l'educació o deixar les coses pel dia següent. La procrastinació ens farà perdre el remuc i la paraula.


Climent Picornell









 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

És la immigració, estúpid! Climent Picornell

jcmllonja | 05 Gener, 2026 12:20

 

És la immigració, estúpid!

 

Bill Clinton guanyà les eleccions a Bush, que creia que la seva reelecció ja estava assegurada. James Carville, l'estrateg de la campanya, l'any 1992, havia fet penjar un cartell: 1.-Canvi contra més del mateix; 2.-L'economia, estúpid; 3.-No oblidis el sistema de salut. Regles mnemotècniques per els discursos del candidat. Clinton va incidir damunt l'economia, Bush optà per la política internacional. Malgrat els índex a favor de Bush, Clinton guanyà. A partir de llavors la frase -que, en un principi, no duia verb- ha quedat com un axioma: «És l'economia, estúpid». Un eslògan que condensa el fet que als electors els han d'enviar missatges que aconsegueixin arribar a les seves prioritats. Se n'ha abusat del títol amb «estúpid» de colofó. «És la desigualtat, estúpid»; «És la corrupció, estúpid»... «És 'el que sigui', estúpid» i així, ad nauseam. I això que vaig escriure un article,“És el turisme, estúpid!” És una esca per al lector, ho confés! Com avui: “És la immigració, estúpid!”

L'Estat Espanyol està envellint, el 2050 un de cada tres ciutadans serà major de 65 anys, malgrat l'arribada d'immigrants que, joves, estan molt més disposats a tenir fills. Uns immigrants fonamentals per a nodrir el model de creixement que ens ha conduït cap a la multiculturalitat, no exempta de problemes d'integració social. A les illes Balears hi viuen 1.249.844 persones. Vint anys abans érem 912.964 residents. L'augment és enorme. A totes les illes el 48,5 % de residents ha nascut fora de Balears. A Eivissa el 62% de la població no ha nascut a l'illa. Aquest és el gran canvi social de Balears! Aquesta explosió demogràfica fa dificultós coordinar aquest creixement amb la dotació de serveis públics i els serveis de “l'estat del benestar” no donen més de si. Aquest procés té també conseqüències en la configuració de la mentalitat col·lectiva: ve gent que no té vinculació amb les fites tradicionals i històriques del lloc on viuran i la integració és molt dificultosa. Però aquest procés continuarà, ja que per evitar l'escenari d'un “hivern demogràfic”, Balears necessita immigració. Si no vénen immigrants el crac és inevitable.

Amb tot i amb això es van repetint uns tòpics electorals, com a tota Europa i a altres parts del món: l'avenç dels partits extremistes i populistes que usen la immigració com eina per remoure els votants. “Han arribat massa nouvinguts, s'està preparant un “procés de substitució” dels habitants de sempre, nosaltres, i, a més, col·lapsen els serveis bàsics i copen les ajudes institucionals de l'estat, que els prioritza per davant dels habitants del país”. Davant aquest discurs les propostes són de controlar la immigració amb duresa. Desde les fronteres fins a l'expulsió, tipus Donald Trump. I així fan propostes, amb la immigració com a punt central del seu programa electoral, com la causa dels mals socials i econòmics del país. Però si es controlen o s'expulsen els immigrants, irregulars o regulars fins i tot, tot anirà bé. MAGA, Make America o Europa o Spain o Balearic Islands Great Again, poden ser lemes de partits com Vox o Aliança Catalana, i els és ben igual fer olor d'islamofòbia, o de la fòbia que faci falta, per fer “el país més gran”. I els altres partits? Als de la dreta, espantats, els hi van fugint els vots (A Catalunya, Aliança Catalana prendrà més de la meitat de vot a Junts per Catalunya i Vox passarà davant al Partit Popular), tendències que anuncien el que farà una part important de l'electorat. El mateix passa a Bèlgica, Holanda, Suècia, Noruega...

A Balears davant l'auge de Vox, dels dubtes del PP acostant-se als postulats de l'extrema dreta, de les indecisions identitàries dels partits nacionalistes, de les propostes wokistes i bonistes de l'esquerra sobre la immigració, s'ho hauran de repensar a l'hora de fer proposicions que siguin benvingudes per les classes mitges, o pels treballadors autòctons, o pels proletaris nouvinguts ja establerts, que veuen els immigrants més recents com competidors. No podem parlar de demografia? Som racistes per això? I els joves? És alarmant el biaix dretà i autoritari que van agafant. Cal plantejar de forma crua i entenedora el que pensa cada partit respecte a aquesta qüestió o sinó, la pèrdua de vots cap a l'extrema dreta serà tan forta que ens aixecarem un dia amb un govern ultradretà. I se'ns posarà cara de beneits, de cosa inevitable, de no entendre res. És la immigració, estúpid!

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dalt del turó de novembre amb nesples, 'quicos', Gírgola i la Mort.

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:33

 
 

Dalt del turó de novembre amb nesples, 'quicos', Gírgola i la Mort

Ara ve l'època de les barrumbades, els bolets, els bunyols, els codonys, les atzeroles, les serves (sé de dues serveres encara), els formiguers que fan els pagesos i el fum per foravila, la tramoia del paisatge de la Tardor. Hi caldria afegir el groc de les fulles dels ginjolers i magraners, el vermellós de les fulles dels caquiers i el marronenc de les de les vinyes, a tot això hi hem de sumar l'oloreta de les flors del nisprers i ja tenim el paisatge complet de foravila, amb els tractors llaurant i preparant per sembrar. Vaig a cercar una embosta de nesples a una nesplera que sé a una paret seca al camí vell de Llorito i rememor el poema de Jaume Santandreu un altre pic: “Mon cor de terròs aspre no estima l’olivera, / ni el taronger, ni el roure, ni l’alzina, ni l’om. / Retorn a la bardissa de malmesa sendera / només per contemplar-te, essencial nesplera / i voler ser qui som”.

Tot esperant la pluja, anunciada, molta, massa, en una espècie de terrorisme climàtic que fan ara els mitjans periodístics i la pluja no sol arribar. “En ser devers Inca, el temps, mos volta” me diu l'amo en Toni Curritano que no creu que els telèfons mòbils ho puguin endevinar, ell se fia més del seu nas i del seu cos, una caiguda de la bicicleta li va trencar un parell d'ossos que se'n temen del canvi de temps d'una forma més fina “que lo que diu sa televisió, o es mòbil”. Algú parla, no ja dels preus de compra de les cases, sinó de l'absurditat del que demanen pels lloguers al poble. Mai s'havia sentit que demanassin mil o mil-cinc-cents euros per cases més aviat normals. L'onada d'augment del preu per l'habitatge també ha arribat al petit poble i a això hi podem afegir la gentada que viu per foravila, no hi ha cap caseta buida, per males condicions en que estigui. Es comenta que la població ha augmentat més d'un vint per cent en molt poc temps. Suggeresc de fer un bon recompte, de cara a les properes eleccions... si s'empadrona tothom.

La conversa deriva sobre la qualitat dels ous d'avui en dia. I en Rafel Constanci rememora: “Idò... quan era jove vaig guanyar, a una correguda de joies, un poll que el vaig dur a ca nostra i quan se va fer gran, gran és un dir, un poc més grandet, resultà ser un quic, un 'quico' li dèiem noltros, i al galliner va canviar sa jerarquia: ses gallines a un costat i els galls favats grossos i, pel que es veu, covards, a un altre costat i, ben enmig, es quico, petit, que comandava tota sa tropa, que te pareix secretari! No et pots fiar de sa grandària a s'hora des comandar!”·

Pujam plegats cap a l'església n'Amador de Valbauna i un servidor, me diu que d'ençà que tengué els ictus, dos, precisa, ja no va tan segur com abans, pens que, sobretot a cercar bolets, que era una de les seves dedicacions i coneixences més significades i que enyora el seva cusseta, na Gírgola, que morí d'un infart i ja n'havia tengut més, quatre, precisa, dels quals se n'havia recuperat. Bona nit, bona nit... ell parteix cap al carrer des Frare i a mi me queda la costa més reconsagrada fins al turó.

En arribar a ca nostra cerc alguna cosa per llegir abans de dormir, a l'atzar agaf Cesare Pavese i Verrà la morte e avrà i tuoi occhi (Vendrà la mort i tendrà els teus ulls). El tros de lectura comença per aquests versos: Come erba viva nell’aria / rabbrividisci e ridi, / ma tu, tu sei terra. / Sei radice feroce./ Sei la terra che aspetta. (Com herba viva en l'aire / t'estremeixes i rius, / però tu, tu ets terra, / coratjoses arrels. / Ets la terra que espera.) Pens en l'incripció llatina del rellotge de Sol de la possessió de Son Corball: Omnes vulnerant, ultima necat (Totes feren, la darrera mata) referint-se a les hores que marca la seva busca. Pens que hi ha dos dies que no tenen vint-i-quatre hores: el dia que nasquérem i el dia que morirem. Me tap el cap amb el llençol que em defensa de tot, de la mort també. Me dormiré plàcidament.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins de novembre amb moc, Juli Cèsar, genocidis i pilots de moto. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:31

 

Jardins de novembre amb moc, Juli Cèsar, genocidis i pilots de moto.


Els ho dic per no confondre'ls: els jardins d'altri són com un patchwork, una vànova feta de trossets, arreplegats d'ací i d'allà. Un d'aquest trossets aparegué quan un servidor era a l'hospital i em digueren: ara li duim uns 'llençolets' nets. Saps que la vellesa s'acosta, o ja és aquí, quan les persones que conviuen amb tu et parlen de manera diferent, infantívolament: la pastilleta, el dinaret, t'agafen del bracet, 'ens' posarem les sabatilles, 'ens' prendrem el xaropet... Aquesta manera de parlar la me recorda l'escriptor grec-suec Kallifatides quan diu: “Quan era petit em queia molt de moc i ara que som gran em cauen moltes llàgrimes”, i afegeix, “Si tens grans somnis de jove, ploraràs molt quan siguis gran”. Sembla que els qui ens acompanyen ens vulguin assabentar del que diu Richard Flanagan (La pregunta 7): “ Tal vegada el passat sigui el lloc cap on anam i en el que mai hem estat”. De totes les maneres, també quan som vells, com diu Eduardo Mendoza: “El darrer que es perd no és l'esperança, és la vanitat”. A això, també haurien de tenir esment els nostres cuidadors.

Qui no va arribar a vell fou Juli Cèsar. Ara hi anirem. Diuen que Emiliano Zapata quan se'n temia que se moria va fer cridar un periodista per dictar-li la seva darrera proclama en vida, però quan arribà el periodista, ja estava tan malament que només li va sortir: “Escriu que he dit alguna cosa important!” I va morir-se. Perquè cont això? Idò perquè sempre m'havia imaginat que Juli César quan va ser apunyalat per un escamot de revoltats, els idus de març del 44 abans de Crist, només havia dit allò tan conegut de : “Tu quoque, fili mi?” (“Tu també, fill meu?”) quan reconegué Brutus entre l'escamot que li clavava ganivetades. Però no. Sembla que, al contrari que Zapata, va tenir més temps i diuen que encara digué (el que és molt suposar): “No te guard rancúnia Brutus. Gràcies a tu mor de forma ràpida i inesperada amb l'alegria de saber que la teva minúscula persona, condemnada a desaparèixer de la història, estarà unida al meu nom per a tota l'eternitat”. Moria així un home sense pietat, un assassí de masses, fins i tot per un almirall com Plini, el Vell, que el titllà de Humanis generis inuiniarium, un criminal contra el gènere humà.

I ja que en parlem, tenim encara genocidis entre nosaltres. Ja va escriure John le Carré, ho va posar en boca d'un dels seus personatges: “L'acte més cruel, la pitjor burla de tota la història: que Israel, en 30 anys, hagi convertit els palestins en els nous jueus de la Terra”. A un altre personatge, un professor jueu, li fa exposar el gran dilema: “O bé democràcia sense realització del judaisme, o bé realització del judaisme sense democràcia”. Sembla que la cosa va per aquesta darrera idea, també per a Gideon Levy, periodista israelià que opina que “per als israelians, els únics éssers humans a Gaza són els ostatges i els seus soldats”. Ja ve de lluny, Marshall McLuhan deia: “Els israelites no poden recordar, els palestins no poden oblidar”. No sé molt bé perquè però el meu capet em remet a Joan Fuster, qui en el seu «Bestiari», ens recorda: «L'educació del gos consisteix a ensenyar-li qui és el seu amo. Com totes les educacions».

Un altre dels grans drames que vivim. Ja saben vostès, la crisi habitacional, en la que per pagar el lloguer moltes famílies han d'usar el 70% del seu sou o que els joves hauran de dedicar l'equivalent a molts d'anys de soldada si s'hipotequen per comprar la seva casa, si poden. Idò, me va mostrar la frase, un slogan publicitari, el meu company Tino Alomar: “Don't wait to buy Real Estate, buy Real Estate and wait” (No esperis per comprar immobles, compra immobles i espera”). Té una part de veritat i una d'indecència. Això no té aturall, o sí, fins a la propera crisi econòmica deguda al problema de l'habitatge.

“Quan te poses el primer, ets tu contra tu mateix”. Qui ho va dir? Un mestre educant un nin? Un filòsof? Un propedeuta, que no sé molt bé que és? Idò no! La va dir Raúl Fernández , pilot de motocicletes, sabent això agafa un altre significat que la seva polisèmia amagava. A que sí? A vegades renegam sense saber-ho de qui ens ha inculcat valors, no sé si és la paraula exacte, però com reconeixia Simone Weil: “Tot quant en jo és valuós procedeix sense excepció de més enllà de mi, i ve, no com un do, sinó com un préstec que ha de ser renovat incessantment”. Hem de ser i estar agraïts.


Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Balears, entre la saturació turística i l'emergència habitacional. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:30


 
 

Balears, entre la saturació turística i l'emergència habitacional

 

Un 33,88% dels habitants de Balears assenyalen l'habitatge com un dels seus principals problemes, deu punts més que la mitjana espanyola. Hi ha un gran dèficit d'habitatges respecte a les llars creades, en un context marcat per l'escassetat de sòl finalista, elevats costos de construcció i retard en la tramitació urbanística. Això dispara els preus i accentua l'exclusió residencial. El creixement poblacional supera sistemàticament la producció d'habitatge: és un problema estructural.

Causes: 1) Alt creixement poblacional en un territori limitat. Es fan pocs habitatges, 2.500 per any, quan en fan falta 4.500. 2) Nous habitants amb necessitats residencials distintes: a)Treballadors amb salaris inferiors i b)Estrangers amb alt poder adquisitiu que cerquen habitatges per residir o invertir. Més del 35 % de les compravendes són d'estrangers, el percentatge més alt de tot l'Estat. 3) El preu per metre quadrat és dels més alts d'Espanya. 4) Model administratiu complex i lent, amb terminis de fins a 36 mesos per a l'obtenció de llicències. 5) Insuficient parc públic d'habitatge. Es necessitarien 30 anys per a adjudicar un pis social a tothom que el té demanat. 6) Falta flexibilitat en els terminis d'execució d'obres i caducitat de llicències. 7) Falta de planificació estratègica, necessitats, tipologies. 8) Emergència habitacional: okupació, inquiokupació, situacions excepcionals, població vulnerable.

De mitjana, un 63% del sou és per pagar el lloguer. La xifra més alta entre les autonomies. Alguns debats ho focalitzen sobre l'impacte dels habitatges turístics. El percentatge d'habitatges turístics sobre el cens total de Balears (3,84%) triplica la mitjana espanyola. Encara que és difícil establir una relació entre augment de l'habitatge turístic i l'encariment del mercat de lloguer, el fenomen minva l'oferta disponible. El Consell Insular de Mallorca vol reduir les places turístiques, per baixar la massificació, i fiscalitzar l'oferta il·legal, tot i que aquesta política ni ha fet augmentar els pisos en el mercat, ni ha fet baixar el preu del lloguer, hauria de tenir en compte, també, l'oferta segrestada per l'especulació, el turisme i els habitatges buits.

 

El preu mitjà declarat per metre quadrat d'habitatge a les Illes Balears és el més elevat d'Espanya, 3.350 euros, segons l'informe del 2024 dels Registradors de la Propietat. Els salaris no es corresponen amb els preus del mercat i aquesta bretxa s'engrandeix. Això és una barrera per a l'arrelament de la població jove i afecta a sectors com el sanitari, l'educatiu o de serveis, per la falta de lloguers accessibles.

Respecte al 'Decret Llei 3/2025 d’actuacions urgents per a l’obtenció de sòl residencial', que inclou la possibilitat de que cada ajuntament promogui sòl residencial, hi figura, també, el reconeixement de les 'àrees de transició'. Això representa una expansió massiva, disfressada d’habitatge assequible, que posa en perill el sòl rústic, la qual cosa provocarà una transformació profunda i regressiva d'aquest tipus de sòl, convertint-lo en objecte d’especulació sota múltiples pretextos: nous habitatges, energies renovables o simplificació administrativa.

Caldria un marc públic-privat estable, seguretat jurídica, accelerar processos i promoure un parc d'habitatges diversificat, més rehabilitació i noves tipologies. Solucions: 1) Un pla estratègic de la CAIB, amb el màxim consens. 2) Articular sòlides col·laboracions públic-privades. 3) Noves modalitats d'habitatge (grandàries, altures, ubicació, densitats…). 4) Un programa informàtic que permeti l'agilitat i simplificació administrativa reduint els terminis. 5) Adequar les taxes administratives. 6) La llicència només hauria de caducar si s'aprova un nou planejament o una modificació. 7) Seguretat jurídica dels arrendadors en el tema de les okupacions. 8) Incentivar l'oferta amb mesures fiscals, tributàries i de seguretat als propietaris. 9) Subvencionar la diferència del preu del lloguer en determinades situacions.

Manca un 'Pla Director Sectorial de l'Habitatge' consensuat o activar el tempteig i retracte per la compra d'edificis sencers, o incentivar el canvi d'ús d'hotels obsolets a habitatges o lloguer assequible. On són els estudis actualitzats de sòl vacant en sòl urbà i en sòl urbanitzable i de bucs sense acabar? L'habitatge és una necessitat vital i davant pràctiques especulatives, especialment per part de grans tenidors i fons "voltor", s'exigeix una actuació decidida, i frenar abusos com el lloguer d'habitatges en condicions precàries a preus desorbitants. L'habitatge ha de ser el cinquè pilar del benestar social, juntament amb l'educació, la sanitat, les pensions i l'ajuda en la dependència.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Neil Young, als seus 80 anys. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:27


 
 

Neil Young, als seus 80 anys.

Neil Young ha estat definit com un dels artistes més influents de la seva generació en la història de la música popular, a l'altura de Bob Dylan, Van Morrison o Leonard Cohen i el seu nom figura en el segon lloc de la llista de cantants i compositors més transcendents del segle XX, per darrera de Dylan. Amb això no està dit tot, ara, a punt de fer vuitanta anys, la setmana que ve, li vull retre el meu homenatge, malgrat sigui només pel seu disc Harvest ('Collita') que m'ha acompanyat durant anys i anys.

La Viquipèdia, en català, en espanyol i en anglès li dedica una de les aportacions més llargues que he vist de músics de tots els temps. Comença així: Neil Percival Young (Toronto, Ontario, 12 de novembre de 1945) és un músic canadenc que va començar la seva carrera musical al Canadà abans de traslladar-se en 1966 a Califòrnia per a fundar Buffalo Springfield amb Stephen Stills i Richie Furay. En 1968 va iniciar una carrera en solitari que abasta més de 57 anys i més 40 àlbums d'estudi, amb una contínua exploració de diferents gèneres musicals.

Telefon al meu fill Julià, 'youngòleg' (i 'dylanòleg') experimentat i li coment que escric un article sobre els vuitanta anys de Young, “Mira't l'article de Michel Houllebecq sobre ell i ja en xerrarem”. Faig el que em diu i descobresc un altre escriptor rendit a Neil Young. “A mitjans dels anys vuitanta tots els Babas tenien Harvest” -Babas és el que deien els punkys dels hippies, els anys setanta- “i durant els anys vuitanta Young va pagar car aquest èxit, fins que la generació Grunge se'n va témer de que també produïa discos torturats, violents amb estranyes lamentacions de guitarra elèctrica”. No em vaig voler sentir al·ludit amb això dels hippies i Harvest, però, continua Houllebecq “es podria comparar el recorregut de Neil Young (incoherent, incontrolable, però sempre d'una fulminant sinceritat) amb una biografia d'un maníac-depressiu o amb el recorregut d'una pertorbació atmosfèrica que travessa una zona de valls i muntanyes”. Pot ser tengui raó. Sens dubte els seus discos més bells i atractius, per un servidor, són els qui oscil·len entre la tristor, la soledat, els somnis de desperts o la felicitat assossegada, com si estassin fets pensant amb els qui es senten tot sols, desgraciats o a les portes de la desesperació, però Young els fa creure que la felicitat, malgrat tot, encara és possible. Ens ho diu amb aquella veu atiplada, fràgil, que ve de molt lluny, no massa musculosa ni viril, que te alguna cosa de vell, de dona o d'infant.

La frase de suïcidi de Kurt Cobain, líder de Nirvana, era d'una cançó de Neil Young, un símil amb una flama: It's better to burn out than to fade away, "és millor consumir-se flamejant que no anar-se apagant lentament". Cobain va ser, si no la més rellevant, una de les figures més rellevants del rock als anys 90. Ja he dit abans que Neil Young és considerat un dels pares del Grunge ja que les seves obres són una mena de preludi d'aquest gènere 'anti-pop'.

Cal fer esment del seu pas per Buffalo Springfield on hi era també Stephen Stills i el seu tema For What It's Worth, com, poc després, quan s'ajuntaren Crosby, Stills, Nash & Young a 1969, qui no recorda el seu primer àlbum? Déjà Vu (amb Teach Your Children, Ohio ...). Després vengué l'èxit, ja tot sol, de Harvest que demostrava les seves preocupacions ambientals (a 2015 publicà The Montsanto Years, molt crític amb l'enorme multinacional de productes agraris Montsanto), contra el racisme i el colonialisme (Cortez The Killer ofereix una visió tràgica de les fetes d'Hernán Cortés). El 1992 es publica Harvest Moon, i hi segueixen tot un seguit de creacions, recreacions, crisis personals, noves formacions... i èxits.

Malgrat digui al seu arxifamós Hearth of Gold: “That keep me searchin' for a heart of gold / And I'm gettin' old” ( 'Això em fa que continuï cercant un cor daurat / i m'estic fent vell') encara ara va de gira (Love Earths Tour) als seus vuitanta anys propers, el 12 de novembre, i continua amb les seves filantropies diverses. Una bona grapada de les cançons de Neil Young han envellit bé. Ens cau meravellosament sentir cantar un home que es queixa humilment a A Man Needs a Maid o What Did You Do To My Life o a Don't Be Denied. Em recorda el meu fill Julià: “Pensa a posar que, a la seva autobiografia, afirma que no ha llegit cap llibre mai, que ell recordi, excepte a l'escola. I que les cançons li vénen d'una mena de cos inefable i superior”. Dit està.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Recordant Guillem Frontera als talaiots dels Racons a Llubí. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:24

 
 

Recordant Guillem Frontera als talaiots dels Racons a Llubí

Els amics de l'associació “Pedra foguera” de Llubí tengueren la idea de recordar a Guillem Frontera, escriptor i gestor cultural, que ens deixà el desembre de 2024. I ho feren als talaiots dels Racons. Un lloc excepcional. Ens encomanaren a Pere A. Pons, Celestí Alomar, Miquel Campaner i a un servidor que en parlàssim. Pere A. Pons és autor del llibre, imprescindible, sobre Frontera Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta. En Miquel Campaner i ell engirgolaren l'editorial Ensiola. Amb en Celestí compartiren amistat i gestió pública durant el govern del primer “Pacte de Progrés”.

Amb un enorme talaiot darrera, el moderador no em donà treva, me demanà per un bar que tenguérem. El cert és que tenguérem negocis diversos, culturals sobretot – diaris, llibres, revistes... - ell me va empènyer a escriure, i tengué sempre una enorme benvolença amb el que escrivia jo- però, ja que estàvem en petit comitè (més de cent persones), els vaig contar que en Guillem i jo tenguérem un bar a Gènova: Es Pou Bo. Ell havia retornat de Barcelona, jo havia tornat de... no sé d'on, de pel món, en una paraula, i com a dos peixos dins el rostoll, passejant un dia per Gènova vàrem veure un casal, on hi havia una botiga, com un drugstore d'abans, que se traspassava i decidírem fer-hi un bar, “alternatiu”. Dit i fet. Cada mes editàvem una cartolina amb un poema original (Josep Albertí, Joan Perelló, Guillem Soler...). Allà na Carme Riera hi presentà Te deix, amor, la mar com a penyora; na Maria del Mar Bonet hi presentà el disc que havia tret feia poc amb un concert al jardí i en Miquel Barceló, el pintor, hi penjà unes capsetes que feia, en aquell 'entonses', plenes de carn crua que se podria i treia floridura, i, a més, ens omplí el terra del bar de macs de torrent, 'rolling stones'... El dia que morí Franco, ara farà cinquanta anys el mes que ve, corria el xampany a torrentades, i en Guillem i jo, passàvem pena que el feixista Coronel De Meer que era el governador civil ens enviàs un escamot de policia armada i ens tancàs el negoci per sempre. Allà passàrem, darrera el tasser, una bona temporada en Guillem i un servidor, ell bevia aleshores gin and tònic de ginebra Giró, servidor, com ara, cervesa.

Vaig dir que s' escauria el que diu un aforisme, tunejat, a un llibre seu, Bombolles de Sabó, col·lecció intel·ligent de «notes intermitents»: “Amistat? A veure qui la dirà més grossa!”. I això és el que passà, com no podia ser d'altra manera. Més Bombolles: “Molts d'aquests que es queixen de les limitacions que els imposa el seu país, moriran sense saber que el seu país els venia massa gran”; irònic i intel·ligent fins al moll de l'os. Vaig recordar-los que en Guillem sempre era molt fonedís quan es parlava d'ell i sobretot quan es parlava bé, que era quasi sempre. No és que no tengués enemics, però com deia ell: «Tria els enemics entre aquells que són millors que tu. Els enemics mediocres t'acaben fent més xerec”.

Vaig voler destacar dos temes en l'obra de Frontera: societat i paisatge. “Al lector quan em llegeix li deman que sàpiga comprendre el món que jo vull explicar, servint-li de punt de reflexió sobre qüestions que jo vaig proposant.». Les reflexions socials implícites en la seva trama novel·lística són evidents, vegeu sinó Els carnissers i el paisatge apareix sovint amb un ritme sincopat que ens il·lumina o enfosqueix: “Les persones tenim la capacitat de convertir el paisatge en experiència i en història”. És als redols del Pla de Mallorca, ell era arianyer, i sobretot al seu llibre La mort i la pluja on millor apareix la tècnica de Frontera que evidencia com els mallorquins hem passat de tenir una cultura del paisatge, a un nivell de devastació, desproporció i manca de sensibilitat com el d’ara. A Sicília sense morts ben pocs personatges se salven del llast de la corrupció. “No sé si la literatura pot impedir l'avenç de l'esllavissada general, però sí que crec que sense la cultura no hi ha fre, ni camí de retorn”.

“Encara que no cregui que els mallorquins com a poble puguem sobreviure, almenys que ens deixin dir les darreres paraules, el perquè d’aquesta mort”. Aiiii !! El trob molt a faltar, les seves anàlisis fines, correctes i valentes, el seu contar històries diverses i perverses, l'esclatar-nos de riure en una conversa de cafè. Frontera forma part de la nostra col·lecció d'homenots inoblidables.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb Frontera, 'brutta situazione', peus i befa constant. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2025 09:22


 

Jardins d'altri amb Frontera, 'brutta situazione', peus i befa constant.

Els Jardins d'altri els confegesc arreplegant d'ací i d'allà, coses que he trobat sense cercar-les massa i que me diuen cosa. Demà he de tornar xerrar, a Andratx, d'en Guillem Frontera, que encara no fa un any que ens va deixar. Sempre me deia: "El meu poble és com una mina a la qual he acudit sempre en cerca de materials de construcció literària. I això que no hi he viscut sempre. Ara crec que hi visc, com a conseqüència més d'una inèrcia que no d'una decisió raonada i enraonada”. Enyor les converses amb en Guillem, a Ariany o a Sant Joan, parlant del país i la seva situació, del món i de la bolla. Un dia, va sortir aquella dita, atribuïda al president Kennedy: «Enlloc de preguntar-te què pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu per el teu país” i Frontera hi afegí: “...si la resposta és correcta, participaràs en el sorteig d’una setmana de vacances a Tenerife per a dues persones, tot pagat». De si podíem salvar alguna cosa del que quedava a Mallorca, després de la malifeta social i paisatgística, solia repetir: “Brutta situazione, comandante!” Aquesta expressió l'emprava, en temps de la guerra civil, un militar italià al qual un col·lega menorquí demanava que els bombardejos de Maó no afectassin ca seva: Brutta situazione, comandante!! li repetia l'italià. I acabava en Guillem: “Al nostre país li falten poques coses... però essencials! Brutta situazione!”. Cerc, i el trob, als prestatges desordenats del meu estudi el seu llibre Bombolles de sabó i obrint-lo a l'atzar: «La capacitat de resistència a l'adulació et donarà el primer indici de la teva lucidesa». Pens que ho podria lligar amb el que deia Paul Valéry: “Quan algú et comenci a llepar les soles de les sabates, posa-li un peu damunt el cap, abans que et comenci a mossegar els peus”. Aquest aforisme el vaig arreplegar al Museu del calçat i la indústria d'Inca. Curiós? Te a veure amb els peus! Tanmateix (Frontera, again): "Soledat: És el lloc on t'endinses en allunyar-te dels teus morts".

Mentre pel toca-discs (sí, sí, era un LP...) sonava el Parado de Valldemossa que cantava: “Sortiu al·lotetes, sortiu a ballar, que venen els moros i mos n'hem d'anar”! Vaig barrinar un llongo per aturar ràpidament l'aparell, els meus veïnats són magrebins: el que cantava el Parado no era políticament correcte, no era woke. “Però això és una cosa d'abans”, me diu algú de ca nostra, “ara...” “Ara! Antes, antes... va dir en Canyot!” dic copiant el que solia dir mon pare. Me prepar per baixar al cafè. No són de la gauche divine els cassinos del meu poble, més aviat són de peu-pla, sols que m'entenguin, vull dir de tocar amb els peus enterra. I em torna sortir en Frontera: «Tenien els seus restaurants, els seus bars quasi exclusius, els nights clubs on rematar unes jornades només a l’abast de cossos robusts o dedicats tan sols a llenegar suaument per les nits de Barcelona, els seus alcohols, l’estridència dels llums parpellejants, la seva música i aquella promiscuïtat ecumènica que era, digué un filòsof, l’excipient de la gauche divine». Ho diu a la seva novel·la Sicília sense morts, una novel·la negra. I parlant de thrillers, conta Iñigo Domínguez que el 1943 Billy Wilder començà a escriure el guió de Double Indemnity juntament amb Raymond Chandler especialista en el génere negre, que no era un tipus dur, sinò un senyor molt normal que li semblà un avorrit funcionari. No es van entendre gaire, però els sortí una obra mestra de la història del cinema, set òscars.

Me trob amb aquest oxímoron oriental, tan mal d'entendre per a un servidor, a no ser que no vulgui dir res: “La comunitat sense comunicació deixa pas a la comunicació sense comunitat” (Byung-Chul Hang a La desaparició dels rituals, Herder). I acab amb en Frontera que deia: “En l’art de 'vorejar' el poder, el mediocre no té rival”. I afegia, “...i aquí, a Mallorca, no té rival en l’art de 'conquerir' el poder”. Llepaculs i enxufats. Ho tenim així. S'hi escau el que deia Josep Albertí: “No desitjam una cultura digna sinó una cultura indigna. A les dames respectuoses que les bombin. Als poetes que flirtegen amb el poder, oblit etern. Als assedegats de prestigi, llimacs a la boca. Als ordenadors i organitzadors, als contemporitzadors, als conformistes d'una nova cultureta descafeïnada, als enxufats o aspirants a enxufats d'organismes i institucions, befa constant."

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

1 2 3 ... 74 75 76  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb