Climent Picornell

 

La Intel·ligència Artificial (IA) i jo

Vagi per endavant que crec que la Intel·ligència Artificial (IA) és un artefacte que està canviant el futur, per bé, amb inconvenients això sí, però quina cosa no en té? El que he vist que fa la IA amb les pàgines d'Excel, amb el programari per ordinadors o en medicina anuncien una nova era que també ens està fent replantejar moltes coses, també el model educatiu, sense anar més enfora. 

Però vaja, lluny de tot això, que és molt seriós, ja fa mesos vaig demanar al ChatGPT, un chatbot d'IA de l'empresa OpenAI, si em volia fer l'article dels dissabtes. Li vaig donar dos temes i em confegí l'article, que vaig publicar i al final vaig explicar als meus lectors que no l'havia fet jo i a Albert Orfila, el director d'Última Hora, que pagàs a la màquina i no a un servidor.

Ha passat el temps, ChatGPT, Copilot, Perplexity i altres, han millorat molt les seves prestacions. No és estrany que, com en el principi dels cercadors, Google el principal, la gent demanàs per a un mateix, fent allò que se'n deia egosurfing. Amb la IA passa el mateix: Qui és aquest Climent Picornell?  I bé... la màquina deriva un poc però sap moltes coses d'un servidor. Vaig tornar al ChatGPT demanant-li la seva opinió sobre el meu llibre Dalt del Turó. Me va respondre amb dos folis que em deixaren bocabadat:  Vegin: "Dalt del turó" és un llibre escrit per Climent Picornell, conegut per la seva capacitat d'observar i narrar el món que l'envolta amb una prosa reflexiva i poètica. Aquesta obra, publicada el 2022, presenta una col·lecció de reflexions i pensaments que sorgeixen des de l'òptica d'algú que observa des d'una certa distància, com si estigués "dalt del turó", oferint una perspectiva diferent i rellevant: la quotidianitat a nivells de profunditat inesperats.  En "Dalt del turó", Picornell aborda la vida, la societat, la naturalesa i la cultura des d'una mirada distesa, però també lúcida i crítica. Els temes que toca són variats, des de l'observació de les persones i els costums locals fins a reflexions més filosòfiques i existencials. L'autor ofereix una mena de mosaic literari que convida el lector a reflexionar sobre allò que sovint passa desapercebut...”  I així fins a dos folis llargs... Vaja! Vaig pensar.

No content vaig anar al Copilot, el chatbot d'IA de Microsoft, i li vaig demanar el mateix sobre Postals de Ciutat, el meu darrer llibre, publicat fa uns mesos. I me contestà coses com aquestes:  “El títol "Postals" ja ens prepara per un format fragmentari: cada text és com una petita finestra que ofereix una visió concreta sobre Palma. A diferència d'una guia turística tradicional, les "postals" de Picornell no són imatges idealitzades ni tampoc merament descriptives. Són reflexions profundes, a vegades melancòliques i d'altres vegades plenes d'humor, sobre la realitat contemporània de la ciutat, la seva història i els seus canvis recents. Els textos sovint tenen un to de crítica social, apuntant els efectes del turisme massiu, la pèrdua d'identitat local i les transformacions urbanístiques que han transformat Palma en les últimes dècades. L'estil de Climent Picornell es caracteritza per ser una barreja d'assaig personal i crònica periodística. L'autor utilitza un llenguatge ric, amb un ús agut del mallorquí que dona autenticitat i arrelament al text. Picornell juga amb les referències culturals, històriques i literàries, creant un mosaic que oscil·la entre la nostàlgia per una Palma desapareguda i la crítica ferotge al progrés mal entès que sovint ha prioritzat els interessos econòmics per sobre de la conservació del patrimoni i la identitat local...” Idò!

Ara me diran, els chatbots d'IA són molt educats, molt polites.. És cert però encerten en la estructura del que els demanen i a més ho escriuen amb una sensació de que hi ha algú humà darrera que ha estudiat literatura catalana! Ah … les converses sempre les he tengudes amb un català excel·lent per part seva.

La despesa per controlar l'enorme mercat que està generant la IA s'està convertint amb la nova febre de l'or del 'turbocapitalisme', amb sotracs com el provocat per la IA xinesa DeepSeek, de codi obert i desenvolupada amb molt menys diners que les de les grans tecnològiques americanes. Molt més enllà de si diuen que en Climent Picornell és, més o menys, un bon escriptor, això, són serrells d'engreït i vanitós.

Climent Picornell 

 

Woke i antiwoke

L'onada antiwoke s'estén a les illes Balears, sobretot entre la dreta política, els mascles i la joventut. Aquesta és la meva tesi. Recentment, sectors conservadors i ultraconservadors de dreta i extrema dreta en diversos països occidentals començaren a usar el terme woke, de manera despectiva, per denominar a diversos moviments i ideologies progressistes o d'esquerra, percebuts per ells com a massa rabiosos, agressius, agitadors  i per la seva tendència, diuen, a la censura d'opinions discrepants. Feminisme, LGTBI+, activisme climàtic, inclusió social, proteccionisme ambiental... entre altres, són objecte d'aquesta apel·lació. Woke s'ha convertit en una de les paraules usada més sovint en entorns polítics conservadors per a atacar tot el que perceben com a progressista, “progre” no seria una mala traducció al català, però el mot woke s'expandeix i guanya, afegint a 'progre' el matís d'intolerant. Actualment els usos més destacats de la paraula tenen lloc en un context despectiu. Encara que no tengui una traducció assentada, generalment s'usa el terme anglès, en cursiva o entre cometes. Una traducció proposada per la RAE és “conscienciat”, fent referència a l'origen del concepte: persones conscienciades o 'despertes' davant les problemàtiques socials i ambientals.

En definitiva, els opositors dels moviments socials progressistes utilitzen el terme de manera sarcàstica, per burlar-se del liberalisme excessiu. En aquest sentit pejoratiu, woke significa seguir una ideologia intolerant i moralitzant. El terme és va popularitzar molt quan per primera vegada Elon Musk va començar a utilitzar-lo com un insult. Els membres del Partit Republicà l'han fet servir cada cop més per criticar els membres del Partit Demòcrata, mentre que els demòcrates més centristes l'utilitzen contra els membres més d'esquerres del seu propi partit... i així, en cadena, en direcció cap a l'esquerra. El president Donald Trump declara sovint que l'administració del president Biden estava destruint el país «amb el seu wokisme». El terme, idò, s'utilitza per referir-se a qualsevol cosa que és percebi que està relacionada amb polítiques d'esquerres, amb èmfasi en les idees que, diuen, amenacin la llibertat d'expressió.

Angel Munárriz, al diari El País, creu que l'adjectiu woke s'utilitza com una potinga en la qual hi cap de tot. Diu Munárriz que els seus detractors, els antiwoke, carreguen sobretot contra la suposada obsessió per la igualtat i la diversitat, dues àrees en les quals l'opinió pública espanyola s'adapta a un  motle: la tolerància és majoritària, igual que la preocupació pel canvi climàtic, però hi ha lapsus. L'enquesta del CIS 'Percepcions sobre la igualtat' n'ofereix una panoràmica. Tot l'estudi mostra que els homes i els qui voten a la dreta tenen una actitud més freda davant el feminisme i una menor percepció de l'existència de desigualtat de gènere. En els tres grups més joves (16 a 24 anys, 24 a 35 i 35 a 44) és sempre on en menor grau es percep que existeix desigualtat. I els que menys la veuen són els més joves (16-24).

Paco Camas, politòleg i analista, observa que el discurs antiwoke a ca nostra té molt de marge perquè hi ha una pulsió de resistència (“El col·lectiu LGTBI acabarà amb els nostres valors”, “els immigrants són el problema” etc.) als avenços en igualtat de gènere, també contra el canvi climàtic  i que ja compta amb altaveus potents, un d'ells el partit VOX. Les diferents enquestes que ell maneja mostren que “hi ha aigua a la piscina” per als qui es vulguin llançar dins aquest discurs. Sobretot l'ona conservadora s'escampa entre la dreta, en general, molt més entre els homes i, sobretot,  entre la joventut. L'exemple dels més joves aborrona: entre els centennials puja moltíssim la preocupació per la immigració. Aquests mateixos centennials, o generació Z, la generació de joves nascuts entre el 1997 i el 2012, que rep el nom per seguir cronològicament a la generació Y, els milennials,  amb la qual comparteix la majoria de trets, idò, aquests, manifesten que els preocupa 'poc' o 'gens' el canvi climàtic i un 43% estan a favor de que hi hagi un “dia de l'orgull heterosexual”. 

I per molt que s'esforci Susan Neiman en pregonar que esquerra i woke no són sinònims ( Izquierda no es woke, editorial Debate, 2024), tanmateix he de dir als 'progres', verds, feministes, bonistes, esquerrans de tota casta, que els antiwoke, que sempre han estat aquí, ara amb el Sr. Trump de president es reforçaran molt més, ideològicament i anímicament. També a les Balears.

Climent Picornell 

 

Postals de Palma amb 'fannullone', la mar i el port, dretes i esquerres...

Avui m'he aixecat sense ganes de fer res, gandul o, encara més,  procrastinador en cap, rei de la peresa, servidor! Un vertader “fannullone”! Com la cançó de Fabrizio De André: “Senza pretesa di voler strafare / io dormo al giorno quattordici ore. / Anche per questo nel mio rione / godo la fama di fannullone...”  (Sense voler exagerar / dorm catorze hores al dia. / També per això en el meu redol  /  tenc fama de gandul...) Ai! Fabrizio De André mort als quaranta-nou anys, els 1999, d'un càncer de pulmó, un dels millors cantautors i poetes italians, al manco per a un servidor de vostès, el me va fer descobrir el meu fill Julià.

Amb la cançó als llavis través el passeig de Sagrera i el passeig Marítim i me'n vaig a seure devora la mar, al moll de la Llonja, prop de l'escala Reial, devora 'La Balear', l'enorme llaüt del Consell Insular de Mallorca, molt ben restaurat per cert. Un estol de llises i llisots hi neden ran. Record els matins quan tornava de Barcelona, estudiant com era, i ja entreveia la meva ciutat. Contemplant el port, els màstils dels vaixells de luxe, la golondrina “Marco Polo”, pens en Gaston Vuillier i el seu llibre Les illes oblidades, publicat a París el 1893:  “Som dins el port; els molls ofereixen una animació extraordinària: la gent ha vingut a veure arribar ‘el vapor’ que és una de les grans distraccions dels seus habitants. Unes barques volten el vaixell; lleugeres galeres es precipiten al gran galop de les mules o dels cavalls; tota aquesta gent formigueja a plena llum, baix d’un cel blau, davant el meravellós decorat de la ciutat encesa al sol”.  I, qui ho diria! -a una Palma envaïda de turistes, de lloguer vacacional, d'hotels 'boutique', sobretot al seu centre històric- que Hermann Alexander Pagenstecher (1825-1889) catedràtic de la Universitat de Heidelberg i director del seu Museu Zoològic, escrigués en el seu llibre Die Insel Mallorca, publicat el 1867: “Sembla incomprensible que en aquesta mateixa ciutat, que a més té un comerç marítim molt important i és seu de les autoritats, gairebé no existeix la possibilitat de trobar un allotjament adient, però és que realment no hi havia, en tota la ciutat, cap fonda que mereixés aquest nom”. Que pensaria l'any 2025 el senyor Pagenstecher? Perquè, realment, el discurs sobre la massificació provocada pel turisme ha estat assimilat ja per les dretes i per les esquerres, o el que se digui avui en dia. Dretes i esquerres? Ja saben que a les seves memòries el baró de Gauville, diputat per la noblesa a l'assemblea sorgida dels Estats General de la Revolució Francesa, ara farà 235 anys, escrigué: “El 29 d'agost vam començar a reconèixer-nos: els que defensàvem la religió i el nostre rei ens reunírem a la dreta del president per evitar la cridòria, els insults i les indecències que succeïen a la part oposada, la part esquerra”. Aquest concepte d'esquerra tan clar, per Gauville, ja s'ha diluït abastament fins fer-la irreconeixible. 

Assegut ran de mar, pens el que va dir Joseph Conrad en El mirall del mar: “Aquest mai ha estat amic de l'home. Al mar descobrim com són de mediocres els nostres intents i com d'aviat som derrotats”. O sigui, la vida. Veig, a un mostrador del passeig del Born, un banyador, i això que som a l'hivern, un succint eslip negre amb la paraula 'Beatiful' escrita al cul. Ai! Me deman: Ja no hi ha Beautiful people? Esquerra caviar? Gauche divine? Aquells a qui Juan Luis Galiacho havia definit tan bé: “Eren cults, dominaven idiomes, els agradava la pintura, col·leccionaven antiguitats, escoltaven música clàssica, llegien filosofia, veien cinema d'avantguarda i compartien Egipte com a vincle de les cultures tradicionals...”  Sí, que ni ha, sempre ni haurà, i sinó, escoltem a Pierre Bourdieu al seu assaig La distinció i cerquem l' “habitus” que genera “la distinció” de la “Beautiful people”: “Tenen aquelles actituds, aquells modals, aquells gestos subtils que són producte d'una internalització inconscient del que veuen en els seu context familiar, amb el que l'individu és educat en les etapes inicials de la vida...”. Idò sí. Seguesc cantant Il fannullone de camí cap al Bar Bosch.

Climent Picornell 

 

Jardins d'altri amb 'cojones', Beckett, Lacan, Einstein...

Vaig fent els 'jardins d'altri' amb el que cau al sarró, de les coses que m'han interessat o fet gràcia. O no. “Estoy hasta los cojones de todos nosotros!”. Nosotros! Va dir Estanislau Figueres president de la Primera República, i al cap de  quatre mesos, cansat de 'todos nosotros', agafava el tren cap a París i fugia cap a França. Li hagués fet falta el consell de sir Bertrand Russell, qui, diuen, anant en bicicleta per Oxford, decidí no masturbar-se pus: “La meva filosofia de la vida? Tenir el valor d'acceptar resignadament les coses que no es poden canviar; tenir l'obstinació suficient per canviar aquelles que un pot canviar; i tenir la intel·ligència indispensable per a no confondre les unes amb les altres”. No cal anar tan enfora, ni posar-se tan tràgic com ho feia aquell senyor francès: “Però nosaltres ens perdem debades: l'home és una passió inútil!” Ho deia Sartre en un llibre de títol demolidor: El ser i el no-res.

Per contrarestar, de tant en tant agaf els meus reverenciats Assaigs de Montaigne. De Montaigne deia maliciosament Blaise Pascal: “El que Montaigne té de bo no es pot aconseguir més que de manera molt difícil. El que té de dolent, prescindint del seus costums, s'entén, hagués pogut ser corregit si l'haguessin advertit de que era massa enrevessat i, sobretot, que parlava massa de si mateix”. Precisament el que més m'agrada de Montaigne és quan parla d'ell mateix, patidor, compulsiu, malsofrit. Jo també parlaré de mi. Som un vell, un ancià i, per tant, em pertoca el que deia Robert Louis Stevenson: “L'edat madura demana tímidament que li siguin estalviats els sofriments insuportables; la joventut, agafant la fortuna per les seves barbes, pretén l'alegria com un dret”.

“Ever tried. / Ever failed. / No matter. / Try again. / Fine again. / Fail better”,  de Samuel Beckett.  En una traducció laxa vol dir més o menys: “Ho provares. Fracassares. És igual. Prova-ho un altra pic. Fracassa una altra vegada. Fracassa millor”. Se solen citar aquestes sentències encadenades de Beckett oblidant sovint que estan dins una seqüència que comença així: “Primer el cos. No. Primer el lloc. Primer els dos. Ara tampoc. Ara l'altre. Fart d'una prova a l'altra...” i després, una cosa que en principi pot semblar obscura i absurda, esdevé positiva: Si fracasses de bell nou, fracassa millor. Clar i llampant. 

Una ració d'Einstein, tan manotejat en els llibres de cites, quasi tant com Wilde o Woody Allen, però vaja... “La gent dèbil es venja, la gent forta perdona, la gent intel·ligent ignora”. “Mai pens en el futur, arribarà aviat”. “La vida és com anar en bicicleta. Per mantenir l'equilibri sempre has de continuar movent-te”. “Mai facis res contra la teva consciència, malgrat l'Estat t'ho exigeixi”. “Seure't a llegir dos minuts i que paresquin dues hores, o seure't a parlar amb una bella dama dues hores i que paresquin dos minuts. Això és la relativitat”. Aquest darrera no li és atribuïda, és ben cert que la va dir. 

“Ya hay un español que quiere vivir / y a vivir empieza, / entre una España que muere  /  y otra que bosteza.” (A. Machado). Més enllà del sentit tràgic de la vida, espanyola, Leila Guerrero, tot parlant del llibre de Matias Rivas, Referencias personales, 2024, és refereix a ell com: “Rivas és un flâneur del seu paisatge interior”. M'agrada aquest mena de flânneurie! Rivas: “Les forces tràgiques del desig ens derroten. Escrutar aquest fracàs és el que faig setmana a setmana”. Quina feinada! No sé si li passava el mateix a Jacques Lacan, psiquiatre i pensador (vaja oximoron!). El 'mil·lenarista' i a vegades obscur Lacan, a Le seminaire, Livre VIII: Le transfert: “Estimar és donar el que no es té a algú que no és”. Com sempre claríssim!  Tanta sort que ens ajuda l'amic Guillem Mudoy: “És la transferència en el desig de dues mancances”. No sé si s'escau però parlant de desig ja ho deia J.R.Jiménez, no sé si molt poèticament: "Amor, amor, amor... Ese lugar de los excrementos." Ho recordava també  Sant Agustí, parlant de l'instint sexual i el seu lloc material: “...inter urinam et faeces”; entre l'orí i la merda. O més planerament:  "De prop, tot és lleig", de Josep Pla.

Climent Picornell 

 

Dalt del turó amb ullastres, 'agres', bassiot, figues i Fujimori

 

Sortírem de les rutes habituals pels pinars i garrigues de voltant ca nostra i li vaig dir a la meva germana: “acompanyem a fer una volta, per saber on són els nostres bocins que sinó no els trobarem mai més, als joves no els interessa gens, i jo, ja ho veus, més de la meitat no sé on són, ni on són les fites... A més d'un el trobarem fet una selva”. Ja sabien, pens, perquè feien les llobades els nostre avantpassats, sinó tot quedava envaït pels ullastres, ai! Un revellar serà tot d'aquí a poc.

Que res és com abans no fa falta pregonar-ho, som dins una altra època i l'hem de prendre així com ve. Abans hi havia gent que es moria a la Vila sense haver vist la mar, ni d'enfora, ni de damunt un turó. Ma mare me comptava que, de nina, son pare, el saig, la dugué a Palma per primera vegada i anaren al moll, a veure els barcos. La nina quedà esglaiada i un ciutadà que se'n temé li digué: “Què! Nina! No havies vist mai un bassiot tan gros com aquest per devers es teu poble!”  I el meu padrí respongué: “Tampoc no hi ha tants d'ases per abeurar!”

De totes les maneres he de dir que no s'ha perdut tot, del que ens va tocar de la família s'ha de destacar que el padrí deixà com herència als seus néts les fites ben netes dels 'seus' agres d'esclatasangs i encara els visiten, adesiara. Envaït per la nostàlgia faig de veure en Llorenç Frarolet i li deman si encara fa aquelles figues empotades: “Ca! En feia i les duia a la botiga, a can Bufalí, ningú en demanava, me vaig aturar, però per tu sí, te'n duré dos potets, són de figues de la Tira, les millors per fer això”.

Me queix de mal d'esquena, d'ençà que vaig caure esmotxant ses parres de ca nostra, me vaig rompre dues vértebres, no estic llatí. A ca nostra però som perseguits de mal d'esquena. I sinó que li demanin al padrí Saig, al cel sia, que, de mal que tenia, va anar a la farmàcia a comprar una faixa, així, ben faixat, esperava millora. Però només tengueren faixes per dones, ell tenia tant de mal que li digué a l'apotecari: “Venga-la! La me posaré al revés, amb les mametes a l'esquena. I durant una temporada, anava caminant amb un curiosos bultos a darrera. Era un homo curiós. “Li faltava un bull!” Me diu la meva germana. “Com a tu!” “A mi?” “A tu el que te fa falta és un patata per fer es quilo! Au ves!”

Me'n vaig a veure el futbol al cassino, en companyia. Trob en Pep des Faig que me diu que torna de son Baró, de la caseta on hi vivia la seva filla major, que ara habita una casa nova per s'Arraval. “Idò, tu, he anat a fer-hi una visita i saps que he trobat? Es boc colgat a dins es llit! Idò, amb aquell banyam i aquella barbota! No, i s'havia tapat i tot!” “I que has fet?” Li deman. “Me n'he tornat, ara vaig a cercar s'escopeta, he sentit a dir que els bocs tenen mals jocs, que quan envesteixen no tenen capteniment” “Que duia es pijama posat?” Li deman. “Tu riu! Mal d'altres rialles són!”

Veig el Barça amb mossèn Pere Fons al costat: “Saps qui era en Fujimori?” “Ves!” li dic. “Idò, jo era al Perú i ell va eliminar la reforma agrària, era d'extrema dreta, i els 'trabajadores' li feren front perquè havia eliminat sa repartidora, i me demanaren: 'Padre: usted com quién está?', 'Con vosotros' els vaig dir, i vengué l'exèrcit i hi hagué molt de brou i el bisbe me va desterrar a un poblet que per arribar-hi havies de caminar, a peu, més de cinc hores, idò ara pensava amb això, abans de que mos fessin un gol”. Me mira amb la seva barba blanca i les seves ulleres, amb ulls de polissó. “Varen ser unes Completes de nyic i nyac, m'entens? Saps que vull dir?” Acaba el futbol, tràgicament pel nostre Barça i fan les notícies per la televisió, més tràgic ha estat el que diuen, que a un general rus important, l'han mort fent esclatar un patinet d'aquests elèctrics aparcat davant ca seva on hi havien col·locat dos o tres barrobins. 'I encara no estam cabals' deven haver dit els ucraïnesos.

Fa un venter i aquell cap de cantó és lo més fred de tot el poble, me queda tota la costa per arribar dalt del turó on intuesc que les palmeres de can Borrió se deven engronsar a les totes. Serà un  nit clara.

Climent Picornell 

 

UC. Cançons d'Eivissa. 50 anys

En el meu univers musical hi ha un disc que hi fulgura, encara ara, amb una lluentor especial i que, a més, va escriure les bases del nou folk illenc. Comença així: “Ai amor meua estimada, / jo n'he fet una cançó, / i encara no l'he cantada / per no tenir ocasió”. No podia acabar el 2024 sense parlar d'un disc que me sé de memòria i del que he tocat infinitat de vegades totes les seves cançons: UC. Cançons d'Eivissa. Ha fet cinquanta anys i es conserva fresc i persuasiu com el primer dia. UC formava part del títol, però va ser tanta la força que prengué a Eivissa, es veneren 20.000 còpies, que en comptes de dir-se “Flaó”, Isidor Marí Mayans, Joan Marí Muñoz 'Murenu' i Victorí Planells Lavilla optaren per dir-se: UC, i no Isidor, Victorí i Joan que és com signen el disc. I en feren un LP memorable, amb la no menys memorable coberta dibuixada per Pere Planells. Un UC, o aüc és el crit que, només a Eivissa, feien els pagesos per comunicar-se d'un camp a l'altre o en la nit. També era un crit amenaçant o de celebració: “Ad uuuuuc...I hahahahahaiiii!”

“Anàrem a Sant Miquel, / una colla de gent bona...”, ja té la categoria d'himne musical. UC va donar una nova dimensió, magistral, a la música popular, no només d'Eivissa, fou un punt d’inflexió en la cançó popular eivissenca, amb tonades que es van popularitzar enormement a l’illa. I també a Balears, d'uns anys més tard, 1978, és el primer treball, transcendental, de Traginada, Menorca i, poc després, de nombrosos grups a Mallorca. Per a un servidor, Isidor Marí, amic i company a la Universitat, Victorí Planells -al qui he tengut de psiquiatre, incapaç d'arreglar-me jo mateix les neurones- i Joan Murenu feren amb UC. Cançons d’Eivissa i En aquesta illa tan pobra (1976), una revolució en el que es diu avui “la música d'arrel”, reconeguda per tot el món de l’àmbit folk. I deixau-me dir que només per la cançó Flor de Baladre, amb el finger-picking d'Isidor Marí, és a la història de la nostra música en majúscules. Una de les cançons més hermoses que he sentit mai: «Flors de baladre en un torrent / per on no passa mai sa gent, / amb poca cosa en tenen prou / per treure un altre color nou”. És una cançó que te l’aire mestís del “Califòrnia sound” i sona sense abandonar el ressò de les caramelles de Nadal i la 'curta' i la 'llarga', ja que hi som. Podria ser cantada per Crosby, Stills i Nash o Van Morrison –al seus començaments- i l’ha versionada Joan Manuel Serrat.

”Com voleu, germans, que canti, / si el cor meu va atribolat? / Si no som es que solia, / en tenc fonament sobrat”. Per a un servidor que a l'any 1974 estava en la ona de On the beach de Neil  Young o de Court and spark de Joni Mitchell, però sense perdre de vista l'evolució de la Nova Cançó, ja esdevinguda Cançó Catalana, amb Pau Riba pul·lulant per Formentera, anys després de la seva obra mestra Diòptria i, un any abans de Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa. Sé ben cert que a ells, els d'UC, també els marcaren aquestes influències, car ja havien fet versions de Cohen i de Dylan. Vos enumer les cançons que, per a molta gent, ressonaran dins el seu cap com si fossin d'ara mateix: Sa carta que m'enviares, Rosa vera, Goigs de Nadal, Sa serena cau menuda, La presó de Nàpols, Sonada de xeremia, De jo et vas despediguent, Anàrem a Sant Miquel, Bona nit, Ses germanes captives, N'Escrivaneta, Jo tenc una enamorada, Jo he fet una cançó nova, Com voleu germans que canti i Sa despedida.

"Sempre t'apreciaré, / i onsevulla que sigues, / només per dar-te entenent / que de tu estic agraïda". Les castanyoles i la flaüta ressonen en una obra capital de la cultura pitiüsa contemporània... i molt més. Ai! Ara que som a l'hivern i  “Sa serena cau menuda / sa nit mos diu 'adiós'...”

 

Climent Picornell