Climent Picornell

Jack Kerouac, encara.

Enguany es compleixen alguns centenaris de naixement, entre ells els de Jack Kerouac i Gabriel Ferrater. Dos llibres seus me marcaren: En el camí, de l’americà i Les dones i els dies, del català. Dos textos llegits fa poc em refresquen la memòria: 100 años en la carretera i Vèncer la por (Vida de Gabriel Ferrater). Aquesta setmana ha fet cinquanta anys que Ferrater es suïcidà posant-se una bossa de plàstic al cap, d’ell n’escriuré més envant, avui toca Kerouac, malgrat se m’hagin avançat de per tot. ( I pens, també, amb Joan Fuster).

Jack Kerouac (Massachusetts, 1922 – Florida, 1969), l'autor de On the road (1957), A la carretera o En el camí, hauria complit un segle de vida el dotze de març passat si és que la seva fama com a “rei dels beatniks” no hagués exacerbat el seu alcoholisme. L'home que va signar On the road, no estava content d'aquella ona salvatge de popularitat. Però tampoc sabia frenar els seus impulsos. Als 47 anys moriria víctima d'una hemorràgia interna, massacrat pels seus excessos amb l'alcohol. Fins que va complir els sis anys, a la seva casa es parlava francès —En el camí va començar a ser escrita en aquest idioma—, després va aprendre anglès.

Quan es va llançar a la carretera, quan va conèixer a Neal Cassady, Allen Ginsberg o William S. Burroughs, quan es va dedicar a recórrer Mèxic i els Estats Units, Kerouac ja havia entès que, en l'escriptura, les paraules mai havien de pesar tant com per a esclafar les emocions. On the road va ser mecanografiada en només tres setmanes.

Kerouac s'inspirava en els saxofonistes del jazz quan s’asseia davant de la màquina d’escriure. Si alguna vegada gosava a apartar-se del ritual, era quan preparava haikus. Tenia 28 anys quan va escriure aquesta novel·la. El narrador és Sal Paradise i el protagonista Dean Moriarty, pseudònim de Neal Cassady, un dels seus amics. La quantitat de llibres que va vendre és incalculable. A dia d’avui es reediten a tot el món cent-mil exemplars cada any. Hi ha carretera, cervesa, marihuana, whisky, cocaïna, heroïna, vertigen i la necessitat d'estar “tombats d'esquena mirant al sostre i preguntant-nos què s'havia proposat Déu en fer un món tan trist”.

“Som catòlic i no puc cometre suïcidi, no li faria això a la meva família, però m’he plantejat beure fins a morir”, i  un any després, Kerouac va començar a vomitar sang mentre transmetien un programa de cuina per televisió, allunyat d'aquella revolució que els seus llibres havien ajudat a eclosionar.

 Aquella escriptura febril i inconscient que Truman Capote va desqualificar, “això de Kerouac no és escriure, sinó mecanografiar”, va marcar  diverses generacions d'artistes: Bob Dylan, Leonard Cohen, Neil Young, el Nou Periodisme o l'Actor's Studio, Tom Waits, Van Morrison, Patti Smith, David Bowie...

 “Jack Kerouac es fa famós de la nit al dia”, escriu Jean-François Duval en el llibre Kerouac i la generació beat. “A l'instant assistim a la consagració d'un home que, com es fa evident, tothom pren per un altre. Es confon al narrador amb l'escriptor”.

El “pare dels hippies” (?) va acabar els seus dies reclòs en una ciutat de Florida, un home envellit als 47 anys que odiava el Rock’n roll, que estava a favor de la guerra de Vietnam, que defugia aquells joves peluts que li duien flors i que acudien constantment a la seva porta.

Pero dins la seva escriptura hi ha una sensibilitat especial, una mescla de vulnerabilitat, gosadia i tristesa. Si bé la seva obra va ser incompresa i rebutjada, avui seria una gran errada deixar-l’ho fora dels escriptors més influents del segle passat.

Climent Picornell

Jardins d’Altri amb pessimisme

Els Jardins d'altri és confegeixen espigolant d'ací i d'allà, trobats a un lloc o un altre, fixats en un torcaboques d'un bar o en les notes d'un telèfon mòbil. No em critiquin massa per apropiar-me del que  no és meu, els puc llegir el que deia Steve Jobs: “Quan et critiquen recorda aquesta frase: mai seràs criticat per algú que està fent més que tu, només seràs criticat per algú que està fent menys, o res”.
El cas és que, on menys és pensa, salta una màxima o un aforisme, ja sigui en boca d'un savi o  d'un bocamolla. Vegeu dos exemples: Tenia raó Cary Grant quan a la pel·lícula “Sospita” diu: “El secret de l’èxit és començar de molt amunt, no de molt a baix”. Idò. O Nicolas Gómez, un pensador molt, però molt reaccionari: “El suïcidi més acostumat en el nostre temps és pegar-se un tir a l’ànima”. La poesia de la dreta.(Vaja oxímoron!).

Nogensmenys les paraules assenyades solen sorgir d'on pertoca:“La població en general no sap el que està succeint, i ni tan sols sap que no ho sap. Centenars de milers de milions de dòlars es gasten cada any per a controlar la ment pública" (Noam Chomsky). "Amb el temps, una premsa mercenària, demagògica, corrupta i cínica crea un públic vil com ella mateixa", Joseph Pulitzer. "El poder és la capacitat que té una persona o un determinat grup d'imposar la seva veritat com a veritat per a tots",  Michel Foucault. Ja ho deia, també,  ben a les clares Marx: “L'opinió dominant és l'opinió de la classe dominant”. O millor encara: “La llibertat de premsa és la llibertat de l'amo de la impremta” , això és de Lenin (que diria avui amb Internet,  el mateix?).

Cal, idò, anar al punt amb la lectura de la premsa, tant la de paper com la que feim, cada dia més, en línia, i cada vegada amb més fakes o notícies falses. Per això és ben cert que "El que més odia el ramat, és a aquell que pensa diferent. No és tant per l'opinió en si, com per la gosadia de voler pensar per si mateix. Cosa que ells no saben fer" , Arthur Schopenhauer. (La mare de Schopenhauer al seu fill: “Ets incapaç de dominar la mania de tenir raó. Has tornat insuportable!”). “Saber molt no és el mateix que ser intel·ligent. La intel·ligència no és només informació, sinó també judici per a manejar-la”, Carl Sagan. "Aprendre a dubtar és aprendre a pensar”,  Octavio Paz. "Sigues un lliure pensador i no acceptis tot el que sentis com a veritat”,  Aristòtil. ( Olé,  els clàssics!)

Hi ha dites que ja sigui pel seu conrador o per l'encertat del seu efecte esdevenen d'èxit, qui no ha llegit aquesta? “El major problema del món és que els bojos i els fanàtics estan segurs de si mateixos i els savis plens de dubtes" (Bertrand Russell). “Qui no vol pensar és un fanàtic; qui no pot pensar és un idiota; qui no gosa pensar és un covard”,  Francis Bacon. Els antics ja ho sabien: “I això és l'esclavitud: no poder dir el que penses”, Eurípides.

Tot i que cal relativitzar l'activitat de meditar. Com diu Pablo d'Ors: “Meditar, ajuda a no prendre’s a si mateix tan seriosament”. Cal, idò, meditar de tan en quan en la solitud de ca nostra, sabent que: “La nostra casa és on els nostres intents d’escapar s’acaben” (Naguib Mahfuz). Sense oblidar que “A l’optimisme de la voluntat s’hi ha d’oposar sempre el pessimisme de la intel·ligència” Antonio Gramsci. Ai las!

Climent Picornell

Postals de Palma amb taca de sang

Me top amb en Llucià Farreres, sempre capficat amb els seus temes i abans de dir-me bon dia ja m’amolla: “No diguis que no recordes quan aflorà als mitjans de comunicació estatals que Mallorca era pràcticament comprada per ciutadans alemanys, que ja la consideraven un altre estat, un altre land, i que no empraven l’espanyol com a llengua de comunicació, el que alguns indígenes parlàssim un patois estrany, era poc rellevant. Tot això remogut amb l’impacte de la globalització, la Mallorca real i la Nueva Mallorca substitutes de les mallorques, menorques, eivisses i formenteres d’un temps passat”. “Jo ja no reconec Ciutat, Climent,  ja no m’hi reconec, massa gent rara, massa gent d’aquesta que diu: ‘esos mallorquines!’ Com qui dir: que bé estaríem a Palma sense aquest putes mallorquins! De fora vendran que de casa et trauran. Idò això està a punt de passar...” I m’ho diu, justament, prop de l’església de sant Nicolau, damunt la taca de sang del l’amic suïcidat que es llançà des del tercer pis, la taca ja no hi és però jo la veig i la sent. L’espai viscut, una altra vegada protagonista de la meva ciutat.

Per això m’agrada anar a passejar per l’extraradi, tenc una penya amb la qual anam a dinar per les foranes de Palma, més enllà de l’Eixample, per tastar aquest nou espais o per fugir del centre. Avui tocava a S’Alfabeguera, a una rotonda de la macro urbanització aferrada a l’antiga barriada del Secar de la Real, amb l’antic monestir desdibuixat entre els xalets i la mola colossal de l’hospital de Son Espases. És en Joan Carles Alou qui parla: “Te’n recordes d’aquell viatge que férem pel nord d’Àfrica? A la frontera de Líbia, venint de Tunísia, els guardians ens feren esperar perquè tots havien de resar, tant els d’un costat com el de l’altre. La religió al nord d’Àfrica condiciona la vida pública normal i quotidiana. També a Algèria, tot i ser un país militaritzat i socialista. Era l’època del Ramadà, idò a una ciutat d’un país socialista, durant el mes en què el profeta Mahoma diu que s’ha de dejunar en de dia, a una ciutat enorme com Alger, amb el segell dels francesos encara surant, no hi va haver cap restaurant que ens servís dinar: a dejunar s’ha dit! La revolta de la sèmola i la mascarada democràtica, un parells d’anys més tard, llançà el país a massacres continuades, prolegomen de la islamització radical”.

Canvi de tema. “Abans de la crisi del 2008 els promotors urbanístics, compraren finques de grans botifarres, casals aristocràtics a Palma, el Mallorqueta dels antics alfonsinos…”, ho comenta en Jaume Mengual,  “Recordem que, fos quin fos el cas, l’ecotaxa remogué els corrals del poder i del comandar i provocà que els hotelers sorgissin de la penombra social i es manifestassin com a col·lectiu dominant. Després del que havien fet per les illes Balears, deien ells, consideraven una afronta ser tractats com a cobradors d’imposts”.

Retorn cap a la plaça de la Llotja, per la via de Cintura, saturada. Ha plogut aigua amb fang i en un parabrises d’un cotxe, trob la solució: «¿Tiene usted problemas económicos? ¿Se encuentra triste? ¿Vacío? ¿Sin ánimo o enfermo? ¿Tienes problemas con la droga? ¿Alcohol? ¿Desechado por la familia o por la sociedad? Le invitamos a tener un encuentro personal con Cristo, el Señor, con Él es posible salir de cualquiera de sus trágicos problemas. Campaña Evangélica contra la droga, la alcoholemia y la delincuencia”. Guard el paperet dins l’agenda, vull estar ben informat.  Me’n vaig a les escales de la Seu a escoltar en Mariano Miranda tocar la guitarra; toca amb pulcritud i finesa, tot esperant la caritat dels guiris. He donat miques de pa a les sargantanes que corren damunt la murada, fartes dels pic-nics dels turistes, rebutgen el pa eixut. Abans n’hi havia des del baluard de Sant Pere fins al del Príncep, probablement desembarcades des de temps immemorials dels vaixells que venien d’Eivissa. Mentre, escolt el Sitio de Zaragoza.

Climent Picornell

Avui es canta la missa del ‘To Pascal’ a Sant Joan

La missa del To Pascal (o en To Pasqual) es canta anit, durant la vigília Pasqual,  a Sant Joan. És un fòssil musical viu, com el Cant de la Sibil·la. Aquesta missa encara se canta a l’Església de Sant Joan i ha passat de generació en generació possiblement des del segle XV, una vertadera joia que s’aguanta encara, durant més de cinc-cents anys, i que cal conservar. Si la volen escoltar, avui vespre la cantarem a la petita vila del Pla de Mallorca.

És tracta d’una derivació de  l’hàbit de cantar “a veus” àmpliament estès per gran part de l’àrea de llengües llatines, que prové d’una antiguitat històrica fonda i que arriba amb força al segle XIX, malgrat els pocs vestigis escrits, ens diu Jaume Ayats a Cantar a la fàbrica, cantar al cor. Per als etnomusicòlegs, com Ignazio Macchiarella, existia i encara perviu per gran part del Mediterrani el que ells anomenen cant multipart. No és, per tant, música monofònica o una monòdia produïda per un sol intèrpret, ni per dues o més persones que canten a l'uníson. Una manera de dir “cantar a veus”, però popular, lluny de la polifonia escripturada. A Còrsega, Sardenya, Gènova, Croàcia, Albània... encara ho mantenen. Aquesta manera de cantar era, abans, estesa arreu de Catalunya, València i les illes Balears.  Va ser traspassada als cants religiosos i d’aquests a la Missa, com la del To Pascal de Sant Joan. És la única mostra que es conserva, germana del cants dels Salers a Mallorca, del Deixem lo dol menorquí o de les Caramelles d’Eivissa i Formentera.

Com ens explica molt bé Bàrbara Duran a la seva tesi doctoral,  a Mallorca existeix una pràctica de polifonia popular, que el poble cantava a cor i que encara és cantada per un reducte minso -cada vegada més i més- d'assistents als oficis de Pasqua. És la Missa del To Pascal, cantada únicament a Sant Joan, al Pla de Mallorca. A diferència de Còrsega, sembla que aquesta manera de cantar a veus no estava assignada a un sexe en concret, però no podem aventurar fins a quin punt això era així en segles anteriors al XX. Les dones pot ser s’hi afegiren després de la Guerra Civil, igualment l’orgue.

A la nostra àrea territorial les característiques d'aquests cants són: dues o tres veus paral·leles; quan és a tres, la principal és la d’en mig; el baix sol actuar de fabordó, és a dir, d'una veu de baix fix o mòbil que sustenta l'arquitectura harmònica; el ritme sol ser lliure i organitzat segons el model mètric del giusto sil·làbic. Segueixen el mateix patró que les balades i cançons narratives populars. A Sant Joan s'ha pogut documentar que aquesta Missa del To Pascal és de tradició oral molt antiga, els cantadors no tenen partitures, la canten de cor i per tradició. Hi ha una veu principal i una o dues més que es mouen fent terceres paral·leles per damunt o per davall. El fabordó sol ser fet per l'orgue i s'empra el llatí popular. El To Pascal és la terminologia que descriu aquest mode tritonal sobre el que es construeixen totes les parts de la missa, diuen  Amadeu Corbera, Mireia Ferriol i Joan Miquel Bennàssar.  Joan Company ha fet la transcripció definitiva de les diferents parts de la missa i amb la Coral de Sant Joan n’han enregistrat, i pujat al YouTube, una versió canònica.

L'anomenada Missa del To Pascal basada en el to irregular del mateix nom es canta en llatí alternant cor i poble. No tenim constància de que es canti a cap altra església de Mallorca, conta Joan Bauzà Barceló a La Música a Sant Joan. La vaig aprendre de ma mare quan encara era un nin i, a l’església, reconeixia la veu dels cantadors i cantadores més abrinats, entre ells la meva cosina Maria ‘de s’Arraval’ o l’amo en Miquel ‘Mena’. És una missa d’una melodia senzilla i humil. Ara només falta continuar cantant-la dins l’església el dia que toca amb el cor parroquial dirigit per Miquel Àngel Gayà que ha servat la tradició. Avui vespre i demà.

Climent Picornell

Jardins d’altri amb evangelis

Els jardins d’altri pelluquen per ací i per allà, una mica desbaratats, lluny dels maximalismes del que és diu o de qui ho diu, vegin: “A ells només els preocupa d’on ve la gent i l’important és on va” (John Dillinger, assaltant de bancs). Llegesc a Guerra i Pau que un mestre que introdueixen a la secta, francmaçó, comenta que encara que es cregui que el pensament és fruit de la raó, no és així, és, com passa a tothom, fruit de l’orgull, de la peresa i de la ignorància. Jo crec que és ben cert i hi afegiria: i de la casualitat i del desbarat. Vegin sinó el que conta Manuel Vicent. En una ocasió un actor Shakespearià, molt famós, va començà a recitar el conegut monòleg de Hamlet: ‘Ser o no ser?’  A continuació va fer un mutis i va desaparèixer durant cinc inacabables minuts. Torna a l’escenari per un lateral, es planta a primera línia i afegeix: ‘Aquesta és la qüestió!’  Davant aquest cop d’efecte, el públic el premià amb un gran aplaudiment. El que succeïa en realitat era que havia anat a cagar, indisposat com estava.

En aquest sentit,  escatològic, lliga bé el que segueix.  “M’agrada llegir històries d’obsessos sexuals, toxicòmans incurables, lesbianes tatuades, feministes nimfòmanes, misantrops orgullosos de ser-ho, col·laboracionistes immundes, jueus antisemites, sàdics impunes, prostitutes felices. No em fa vergonya proclamar-ho: la incorrecció política és senyal de qualitat literària perquè la llibertat és més eficaç que la moral, sobretot quan els principals enemics a batre són l’avorriment i la lletjor” (Frédéric Beigbeder) “Si la poesia és fer de la mirada un món, ser poeta és fer bellesa de la ferida” (Amanda Gorman).

“¿Què passa si l’evangeli segons Sant Marc va ser escrit per una dona?” (Titular llegit a Le Monde). No passaria res. No és tracta de trobar l’autor com tampoc es tracta de trobar el rostre de la suposada model de la pintura l’ Origen del món de Courbet, on es veu només una esplendorosa fufa en primer terme. I ja que hi som, consult Literatura erótica para eyaculadores precoces, de Juan Faerman. Capítol primer: “Ella el va mirar”. Fi. Sí, sí… s’ha acabat el llibre!

“Els portuguesos són tendres i poc intensos, al contrari dels espanyols –els nostres contraris absoluts- que són apassionats i freds” (Fernado Pessoa). I un servidor hi afegiria que, com en la dita de Giacomo Leopardi: “Les persones només són ridícules quan pretenen parèixer el que no són”. Massa valents pretenem ser quasi sempre, i “Covard, realment covard és aquell que s’espanta davant els seus records” (Elias Canetti). Salman Rushdie, que sí que fou valent, ens recorda però que “La majoria de coses que importen en la nostra vida succeeixen en la  nostra absència”.

Hi ha dues paraules,  empoderament o governança, que quan les sent em pos la mà al meu revòlver, com feia no vull dir qui, quan sentia la paraula intel·lectual. Ben igual que quan diuen circular o sostenible, volt en rodó a la persona que les pronuncia. Ara me prepar per unes quantes més de les que començ a desconfiar:  feelmovie, apodíctic, spin doctor, travelogue, riproposta, derelicte... Quina síndrome deu ser aquesta? Lletraferidura?  Malsofridura,  possiblement.

Climent Picornell

Porgar fum

«A partir d’aquell instant... el paisatge es transformà lentament, obstinadament, omplint-se de fites: s’hi excavaren cisternes, pous, aljubs i albellons; s’hi traçaren síquies, camins de carro, camades i dreceres; s’hi construïren una casa, casetes d’eines, païsses, portasses, solls, galliners i sestadors. I la terra, abans cacera senyorívola, esdevingué pagesa» . Així de bé ho explica Guillem Frontera a La mort i la pluja, com de tossudament  ordenaren el paisatge els nostres avantpassats. Ho pens mentre som al Puig del Càrritx, davall un dels pins vers que sembrà mon pare i el qui me llaura el bocí, un de can Ventura Fort,  me diu: “És mollericó aquest tros des bocí, ben mollericó, hi llaures i per tot és ben sec i allà encara hi surten unes bones llenques de fang”. Al bocí de devora hi pastura una guarda de porcs negres i faixats. ”Sap allò que contava ton pare?” “No. Però solia contar moltes mentides”. Li dic. “Idò que un dia els porcs anaren a pasturar a cas veïnat i es veïnat li digué al porqueret, que era ton pare: ‘què hem de fer?’ I ell li digué: ‘jo només som es porqueret’. ‘Idò’, li diu el veïnat, ‘i a l’amo que li diuen?’.  ‘A l’amo, mumare me va ensenyar que no li diuen res!’. Que te pareix? Just com ara”.

Idò a aquest bocí que veus, li coment a n’en Guillem Ventura Fort,  uns el volien vendre i s’altre –l’amo en Toni Bronjo- el volia comprar, a un li feia finca i els altres, de la meva família,  havien de menester els doblers, en parlaren i feren tec. Després d’haver signat a cal notari el comprador, en Bronjo, que era  estufat, els diu, pensant que els havia fotut: “Si n’haguéssiu demanat més també hagués dit que sí”. Els altres, mon pare i el seu germà, que ja n’havien parlat, pensaren... “i tu si n’haguessis oferit menys també t’ haguéssim dit que sí”. Filosofia pagesa, ben igual que la de Wall Street.

Pensava, quan pujava de cap a ca nostra que un servidor havia fet també la seva evolució com a geògraf i com ideòleg: de hippie irresponsable, a marxista heterodox, passant a humanista romàntic, i en l’actualitat... folklòric ploramiques. En aquesta darrera accepció havia provat de construir el meu propi espai viscut, la meva geografia personal i, d’això, n’havien sortit un parell de testimonis en forma de llibre. Quan, amb aquestes, m’aborda en Guillem Xiu: “I tu... tu que sols escriure de la Mallorca Profunda i totes aquestes collonades. No saps lo que va passar a sa caseta de devora can Xisquet Frare? Idò, en trobaren un de mort. El van trobar mort en terra, devora es seu llit, sa veïnada, alemanya com ell, en comptes de cridar a sa Guàrdia Civil o a urgències, va cridar es fosser perquè el coneixia i aquest constatà que era ben mort, i cridà, ara sí,  sa Guàrdia Civil. Es mort anava vestit amb sabates de tacó alt i prim, perruca groga posada, vestit de làtex amb dos forats, un davant i s’altre darrera, ja te pots imaginar on, un aro de ferro als ous i una gàbia per al pardal, sí, sí, sa perdiu engabiada... tot un attrezzo sado-masso,  a cinc minuts del centre de la vila... I això és sa Mallorca Profunda? Sa dels sequers d’albercocs, sa de ses rotllades de peladors d’ametles i ses ballades de ball de bot amb un poc d’anís i galletes dolces? Au a porgar fum! A ca una puta sa Mallorca Profunda!!”. “I no te fa mal aquest canvi?” Li deman. “Mal? Sap que és tenir dolor? Idó tenir moltes cebes i no tenir comprador!” Definitiu, el raonament d’en Xiu, vaig pensar.

Tanmateix tothom estima el seu redol. A les Corrandes de l’exili, un poema de Pere Quart, diu en un tros:  “En ma terra del Vallès  /  tres turons fan una serra,  /  quatre pins un bosc espès,  /  cinc quarteres massa terra... ( i el fa acabar diguent) ... Com el Vallès no hi ha res!”.   Tothom estima el territori que ha conegut, per molt que l’hi canvïin.

Climent Picornell

De caminants, passejadors i  flâneurs

Manuel Rodríguez Rivero al seu Sillón de orejas de Babelia es feia ressò de la munió de llibre que han aparegut sobre el caminar i les seves benaventurances. Per a esportistes, excursionistes, melancòlics, grassos... Centrats en la seva estètica, en les seves propietats sanadores, en la felicitat que procura, en la seva capacitat de propiciar el mindfulness, n’hi ha escrits per clàssics i per contemporanis. Des d’ Elogi del caminar de David Le Breton, Caminar d’ Erlin Kagge o L’art del caminar del monjo budista Thich Nhat Hanh, recentment traspassat.  Un altre Elogi del caminar del neurocientífic Shane O’Mara (caminar aireja el cervell, trempa els muscles i ens fa més feliços) o Filósofos de paseo de Ramón del Castillo que analitza la versió del caminar i el pensar en gent con Nietzche, Adorno, Witggenstein, Sartre... El setembre del 2021 es publicava la versió catalana de Caminar, una filosofia, on Frédéric Gros ens convida a una activitat que no necessita aprenentatge, ni regles, ni tècnica, ni tan sols diners, només requereix una cosa: dues cames. Tot el demés és superflu. Gros intenta entendre la caminada com una experiència espiritual i fa servir grans figures per a les quals caminar era una disposició del pensament o una inspiració: Rimbaud i el desig de fugir, Gandhi i la política de la resistència, sense oblidar Kant i les seves marxes quotidianes per Königsberg.

Servidor més que un caminador som un flâneur. Silvia Colomé, a La Vanguardia,  també ens recorda que recuperant l’essència de l’autèntic flâneur s’han publicat,  la Fisiologia del Flâneur de Louis Huart, El peatón de París de Leon-Paul Fargue o La passejada de Robert Walser, i, en femení, Flâneuse de Lauren Elkin. Flâneur és una d'aqueixes paraules que es refereixen a un acte molt concret, passejar, badocar, però que evoquen coses molt més complexes: una manera de relacionar-se amb la realitat, la llibertat, la lleugeresa, la ciutat. Al llarg dels anys, el flâneur va passar de figura literària a símbol cultural i a una manera de pensar el món.  L'ús del terme en francés indica l'origen parisenc d'una forma nova, diferent, d'experimentar la ciutat, moure's per ella amb l'atenció el més desperta possible a fi d'apreciar-la com una immensa acumulació de detalls, de matisos, de contrastos subtils, de petjades de diferents passats. Diu Luís Alemany que per a potenciar l'atenció és necessari que el flâneur estigui totalment desocupat: que passegi sense presses, sense rumb fix, sense destí o objectiu i que miri molt de prop el que li envolta. Baudelaire és el nom que apareix sempre que es parla de flâneurs, juntament a Walter Benjamin o  Edgar Allan Poe. Per al flâneur perfecte, per a l'espectador apassionat, és una alegria immensa instal·lar-se en el cor de la multitud, el flux i reflux del moviment, enmig del fugitiu i de l'infinit. (Charles Baudelaire).

Els flâneurs som autèntics vagabunds moderns, semblants a un globus i al caprici de la pròpia curiositat mentre naveguem pel món. Caminem sense propòsit ni itinerari, passejant d'un lloc a un altre. Els flâneurs som observadors apassionats, amb mirada exigent, som capaços de veure coses que els altres no veuen. Recollim inspiració, imatges, pensaments, records i experiències. Persones com Henry David Thoreau, JK Rowling, Albert Einstein, Charles Darwin, Aristòtil,  William Wordsworth, Thomas Jefferson, Virginia Woolf,  Soren Kierkegaard, Sòcrates, Ludwig Van Beethoven, Lev Tolstoi, Leonard Cohen…eren flâneurs.  Per a ells els rètols brillants i esmaltats dels negocis són almenys tan bons com una pintura a l'oli ho és per al burgès. Les parets són l'escriptori contra el qual pressiona els seus quaderns; els quioscs són les seves biblioteques i les terrasses dels cafès els balcons des dels quals mira la seva llar (Walter Benjamin).

Climent Picornell