Climent Picornell

Gínjols, garroves, bous i cendres

jcmllonja | 26 Setembre, 2022 17:35

 
 
Gínjols, garroves, bous i cendres

Hi ha taller per fer Pesto, aquesta salsa amb alfabeguera, pinyons, oli i formatge parmesà, els joves han segat un solc d'alfabegueres que havien sembrat a l'hort del puig del Càrritx. L'oloreta de l'alfabeguera em reconcilia amb l'estiu, llarg i calorós. Record els cossiers amb els seus rams i el dimoni que m'enganxa i el meu nét s'espanta, mentre sent la suor total del vestit de sac, banyat de dalt a baix: en Banya Verda!
Vaig passejant fins al molí d'aigua. Els gínjols de l'amo en Jaume de s'Hort se perden. Els ginjolers de casta grossa que sembrà, abandonats, malviuen al seu bocí a un revolt de la carretera. Avui n'he robat una ambosta només per sentir la fruita, surenca i dolça, dins la boca. Robatorum per menjatorum no és pecatorum.
Me fix en un magrebí gat que escolta pel mòbil les seves cantories. “Aquest veu ses llàgrimes de sant Llorenç en de dia” me diu en Joan del carreró de ses Coques. Pens amb el que em va contestar un àrab quan li vaig demanà perquè bevia cervesa, amb els impediments de la seva religió: “I vosaltres que no heu d'anar a missa cada diumenge? Idò, jo mir la gent que surt de l'església i no passen d'una vintena, al poble hi viu molta més gent, no?”. Les normes són per transgredir-les?
Tothom que té garroves ja les va collir, si no les hi havien robades, han arribat a anar a dos euros el quilo, especialment per mor del seu garroví del qual s'obté l' E-140 un espessidor i conservant d'aliments, sobretot dels gelats, encara que també s'usa en cosmètica i en farmàcia. Ha corregut la febre dels garrovers, a Mallorca se n'han sembrat, només enguany, prop de cent mil entre subvencionats i no. En canvi les ametles van més barato, molts d'ametlers s'han mort. “Que ja has espolsat ses ametles?” Demana en Toni Jobàs, a un al·lot que passa: “Som tot sol i me ret poc, i si un en té poques ganes, encara ret menos!” Li deman qui és aquest que xerrava amb ell i me diu: “Aquest fa feina al taller de sa Renault, però no fa feina de cosa de morques, hi fa d'escrivent.”
Un camió alt arrabassa una vintena de tires de paperí banyat i manyuclat: festes passades, coques menjades! “S'acabarà la festa!”, va profetitzar el torroner conegut com en Pep dets Ulls que deien que havia fet de matarife per Manacor durant la Guerra Civil. 
Som a Costitx per les festes de la marededéu i veig ballar els caps de bou i el dimoni de son Ganxó, pens en l'eterna demanda de retorn dels caps de bou de Son Corró que són a Madrid i no els volen tornar, malgrat el desgraciat afer de la seva fugida. Conten que fou el ministre de cultura qui davant la demanda de la comissió va respondre: “Me hablan de bueyes? Pues deberian dirigirse al ministro de Agricultura”. Non è vero, però è ben trovato, sobretot per a significar la desídia i la mala fe de les institucions centralistes.
S'ha mort el meu amic Miquel Confiter. Home emprenedor i cultivat. Havia deixat escrit que quan es morís no volia ni exèquies, ni funeral, ni butlleta mortuòria, ni que tocassin les campanes a mort,  i que volia ser incinerat. La gent que vol ser cremada augmenta, ja són el 50 % dels qui es moren a l'estat espanyol. El fet d'imaginar que espargiran les teves cendres davall la llimonera del corral o davall aquella figuera bordissot blanca que tant li agradava, al mort,  cobra adeptes, malgrat estigui prohibit i el destí sigui guardar l'urna funerària dins el nínxol, la tomba o un columbari.
Faig una lul·lea a fi i efecte de que fugin els coloms de les teulades de ca nostra. Algun dia n'he arribat a contar més de cinquanta. La veïnada me diu que no són seus, però jo els veig entrar dins els seus galliners, és mala de tondre. Me rompen les teules i he hagut de condemnar la cisterna per mor de les seves cagarades que contaminen l'aigua. Ai! Els petits problemes de cada dia! Torn a la lectura de El meu cos, el llibre de la supermodel Emily Ratajkowsky que, de nina, jugava per la plaça del poble.

Climent Picornell

Jardins d'altri setembrins Climent Picornell

jcmllonja | 23 Setembre, 2022 11:02

Jardins d'altri a setembrins

“Sense Bach, Déu seria un tipus de tercer ordre” (Emile Cioran). No me diguin que no sigui cruel i encertada la cita del romanès! Idò així començam aquests Jardins d'Altri, arreplegant un poc d'aquí i un poc de més enfora. Per entrar amb olivetes: “El matrimoni és la manera més fàcil d'eludir haver-se d'ajeure amb un home” , ho conta, carregada de raó, na Patrícia Highsmith als seus  Diaris. Les coses han canviat molt, per molt que ens hi resistim, ja a Sunset Boulevard, el film de Billy Wilder, William Holden diu a l'oblidada estrella del cinema mut: “Era vostè gran!” Contesta ella: “Som gran; és el cinema el que s'ha fet petit”. Alerta, idò, amb les apreciacions subjectives! I ja que som al cinema, contava Max Grau que per la seva mare, progre, Grease era una pel·lícula reaccionària amb una trama ridícula, en canvi, ell estava locament enamorat de n'Olivia Newton-John, la protagonista, recentment traspassada. 
De totes les maneres, si ens demanen l'opinió d'alguna cosa, llibre, pel·li o concert,  teniu sempre present el que deia el gran músic Miles Davis: “Tocaré i després et diré de que es tracta”. De música parlam. Vaig escoltar un dels millors concerts d'aquest estiu a Mallorca. Així comença la crònica del concert que feren a Pollença Il Giardino Armonico, escrita per J.A Mendiola, “Mendi”:  “Original, estimulant, iconoclasta, divertit, brillant, al·lucinant, rigorós, creatiu, desconcertant, diferent, exigent, entretingut, clàssic, contemporani, barroc, també curiós, estrepitós, sòlid, proporcionalment auri...” He de suposar que ens va agradar als dos, servidor hauria acabat abans els adjectius.  Li demanen a Marina Garcés, filòsofa mediàtica: “¿En aquest temps polaritzats, als equidistants els acusen de tebis?” (No seria el cas de Mendiola), respon: “Hem de trobar una altra forma de relacionar-nos amb les coses. Ho practica l'inspector Maigret en els llibres de Georges Simenon: exerceix una mirada de comprensió sense jutjar. I això no significa neutralitat, és una mirada que va més enllà”. (?) Idò! Encara que servidor no ho entengui molt, m'agrada perquè Garcés agafa com a cita d'autoritat Simenon i no... Plató o Kierkegaard. 
Parlaven més amunt de diaris personals escrits per gent famosa, diuen que Andy Warhol, el dictava per telefon, entre festa i festa, droga i droga, se suposa que davant la imminència sexual i els diners gastat ens festes i taxis, diu Santiago Gamboa: “Talment com si fos un quadern de comptabilitat”. Warhol moria als 59 anys. Som especialment afecte als obituaris, sobretot ara que em faig vell xaruc. Els diaris, els important sobretot, solen tenir preparats amb antelació l'obituari de gent viva i molt coneguda que suposen que morirà prest, o no tant: papes, reis, futbolistes, actors... Al New York Times, tant previsors, ho havien fet amb Elizabeth Taylor, amb tant antelació que l'autor de l'obituari de la Taylor, va morir sis anys abans d'ella. S'ha de dir que el de Fidel Castro va ser refet setze vegades per periodistes diferents. 
Aclaparat pels milers de gurús de l'autoajuda em refugii amb el que em diu Sergio del Molino: “I si descobrim que no sabem viure en la calma? I si Zaratustra no ens espera al cim? I si tota la saviesa, el plaer i l'alegria dels dies eren ja aquí, en aquesta acceleració i en aquesta follia urgent i no ho gaudim perquè ens volien convèncer de que la vida era una altra cosa? Jo som un vago que treballa massa!” Li deia el seu pare a Fifou: “Deixa que el teu cor s'aferri fort a una estrella”. Bufff... quina velocitat!

El turisme. bo, dolent o regular ? Climent Picornell

jcmllonja | 23 Setembre, 2022 10:59


El turisme: bo, dolent, regular?

En el procés generat pels efectes del turisme a Balears  els col·lectius implicats discrepen quan s’interroguen: ¿Han estat els efectes del turisme a les illes  bons o dolents ? Per exemple: “Vet aquí la gènesi d’un tipus d'imbecil·litat moral dels nostres dies: el turisme”, Llorenç Villalonga (Escriptor), o “El turisme de masses és una de les expressions del triomf de la humanitat”, Gabriel Escarrer (Empresari turístic). 
Entre els sociòlegs no és estranya la qualificació dels turistes com a nous “bàrbars del Nord”. L'actitud dels integrants  del món que envolta l’empresa turística, és gairebé contrària. Segons ells, amb el turisme s'aconsegueix, a part d'una millora de les condicions econòmiques de la societat receptora, que l'arribada dels visitants ajudi a una renovació de les estructures socials anquilosades de la societat receptora. ¿Ens hem de moure entre l'acceptació o el rebuig; entre la pesta o la maina?
De les anomenades plataformes de pensament respecte del turisme hi destaquen la plataforma de defensa, la d’advertència, la d’adaptació i la plataforma basada en el coneixement. Cada una d’elles emfasitza sobre els beneficis, les repercussions negatives, la sostenibilitat i el coneixement correcte del fenomen turístic. 
Dins la categoria dels qui consideren el turisme bo, que no és estrictament homogènia, s'usen arguments com “gràcies al turisme s'ha sortit del subdesenvolupament, en una illa amb carència de recursos”. Aquestes consideracions són esgrimides com justificació dels altres impactes no tan benèvols, que es santifiquen i justifiquen amb els arguments abans esmentats. De totes les maneres les implicacions de la bonança econòmica de l’activitat turística s’han hagut d’obrir pas paulatinament. Hem de recordar que les institucions bancàries i de finançament no recolzaren fins ben avançat el procés de desenvolupament turístic aquestes activitats o que l'administració observava el turisme com un fenomen de bon "look" polític cap a l' exterior o de recaptació de divises.  Ara es veu el turisme com una activitat més segura, s'aferma la idea que no hi ha alternatives. 
Però poca gent contempla el turisme com una activitat positiva sense cap altra repercussió. Els col·lectius més proteccionistes, consideren dolent, no el turisme en sí, sinó la turistització. Alguns antropòlegs havien arribat a qualificar el turisme com una activitat “etnocida”, aniquiladora de cultures. Els naturalistes han vist en el turisme el responsable de la majoria d'atemptats ecològics que s'han desenvolupat a les nostres illes. Serien l'estendard d'una conscienciació proteccionista que ha anat amarant amplis sectors de la societat illenca. La totalitat dels segments socials coincideixen en destacar la delicada situació urbanística i demanen la protecció estricta d'espais naturals, la no creació de noves urbanitzacions o de noves places turístiques. Aquesta premissa ha generat un corpus important de lleis, projectes i estudis. 
De les investigacions fetes en destacaria l’intent  de refondre el conjunt del cos social amb una sèrie de tipologies bàsiques de residents, en funció de les seves actituds cap al turisme: els hostils al turisme, els 'realistes' i els partidaris. Aquestes segmentacions són el resultat de les actituds que es mouen entre l’acceptació del fet turístic, la tolerància, l’ajustament a la nova realitat, l’evitació o la resistència al canvis provocats i induïts pel turisme. 
Els nivells més alts de crítica raonada als efectes negatius del turisme entre els residents de les Balears, vénen de les persones de major formació, de major preocupació pel medi ambient i el patrimoni, de major sentiment d’integració, així com de la gent jove, aquests són els qui veuen més negatiu el desenvolupament del model turístic tradicional. De totes les maneres la gran majoria dels residents consideren el turisme un element bàsic per a l’economia; una part important dels illencs pensa que els efectes positius del turisme superen els negatius i es va conformant un rebuig al turisme de marxa i espardenya. Vull aclarir però que està ben demostrat, empíricament, que per planificar models turístics amb èxit és imprescindible la participació, el coneixement i el recolzament  dels residents dels territoris turístics, tant dels que pensin qui el turisme és bo, o no tant.


Climent Picornell

Retorn a Palma: sentir i escoltar Climent Picornell

jcmllonja | 23 Setembre, 2022 10:57

 
 
Retorn a Palma: sentir i escoltar

“Hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor  /  Ignorante, sabio o chorro, pretencioso estafador  /  Todo es igual, nada es mejor  /  Lo mismo un burro que un gran profesor....”.  “Mira per on ara anava cantant Cambalache i has aparegut tu, viejo professor!”  El qui me parla du calçons curts, corbata i americana, sabates cares, enjoiat i amb una cartera grossa que no perd de vista. Ja un parent seu es feu conegut de tot Palma arrossegant dues carterotes, una en cada mà. Al cinema i tot, deien que hi duia els documents d'un plet que va perdre i l'arruïnà. Saluda cordialment, el dels calçons curts, i s'arrissa un poc els mostatxos rossos amb la mà que li queda lliure i deixa veure el seu Rolex d'or.
He quedat al Bar Bosch amb els amics i s'atura en Damià Pons ¿No escriuràs res sobre el centenari del naixement de Joan Fuster? Me demana en Damià. “No ho crec, he rellegit el pròleg que va fer a Els Mallorquins de Josep Melià, 1964, dos anys després de Nosaltres els valencians i articles bons sobre ell, un de n'Enric Sòria, que el duc aquí al mòbil, mira: “El seu estil es ebulliscent, la seva crapulosa adjectivació és memorable i el seus excitant fraseigs de jazzman inspirat és inimitable: àgil, inquiet, revoltós, juganer, extraordinàriament mordaç i molt amè.” Que més hi puc afegir?  
M'assec a la terrassa i a la taula de devora dos personatges xerren fort. M'he imaginat que són dos madrilenys, pareixen homosexuals, parlen de la possessió que s'han comprada a la serra de Tramuntana i que han arreglat segons el cànons més estrictes de les possessions mallorquines que han estudiat als llibres de Tomàs Vibot. I, a més, hi volen fer vetllades de poesia a l'ombra del lledoner de la clastra, 'el almez' diuen ells, 'viejo y venerable'. “I amb quins poetes heu pensat?” Els voldria demanar un servidor. 'Pues en algunos locales…” Quan recitin en mallorquí, imagin,  només els entendran els quatre indígenes que hauran convidat, “es tan musical vuestra lengua!”. Molt musical, sobretot quan s'esbraona de llepar fufes i gallets de les rosses eslaves que seuran a l'ombra del lledoner. Mesquinets!
A la taula de l'altra costat un home calb amb barba que parla mirant intensament a la joveneta que va amb ell, li diu: “He conseguido separar el cuerpo de mi alma. No lo había conseguido nunca, pero el otro dia, sí”.  La conversa rodola entre vidents i constel·lacions familiars, i ella, tota entristida diu que “sempre me surt que mon pare no anava de jo, però jo he amorosit aquesta relació, quan li hauria d'haver demanat comptes, per fer-me de menys!” Al manco és realista!  No deu separar el seus cos de la seva ànima, ella, massa sovint, pens.
Un, pel telèfon mòbil, fa una dissertació sobre el “atrapamiento del nervio pudendo” que controla la defecació, el penis, el clítoris, el pixar, el cagar i els orgasmes. Estic a punt de dir-li: “Vaya nervio! Si queda atrapado, todo esto padece, ¿Que te parece?”
S'atura una senyora que no conec i me demana: “Internet és de dretes?” “Clar que sí” li contest “sense cap dubte!” “Idò”, me respon, “el mateix passa amb la concepció del que és viatjar avui en dia. Transportats en avions atiborrats, són els turistes de masses -i senyala els estols que passen-  conscients del que significa el viatge? Es tracta de que el viatge suggestioni a partir de la fascinació que genera en el lector un mapa. Impressions que mostren els moments plens de significat que s’extreuen de l'itinerari, el que és etern i perdurable. S'acomiada sense dir-me qui és però es posa dos dits davant els ulls com dient-me: “te control a tu!”
Arriba el suc de taronja, la 'llagosta' de tomàtiga i el cafè amb llet i retorn a la meva estona de felicitat. Malgrat tot no em puc estar d'escoltar, o de sentir, a la taula de darrera una conversa sobre pesca de tonyines gegants i una trufa blanca d'un quilogram! Vaja! Pour épater les bourgeois !! Comme moi!!

Climent Picornell

Vells, Bitter-Kas i escatologia necessària

jcmllonja | 23 Setembre, 2022 10:55

Dalt del Turó
Vells, Bitter-Kas i escatologia necessària
Climent Picornell

Baix del turó i me top amb el minibús que se'n du vells al centre de dia del poble de veïnat, i quasi atropella un moix que travessa el carrer. Damunt l'acera hi ha un d'aquells tels fins i secs que les serps es lleven quan canvien de pell. Me diu madò Francisca Laieta: “Ahir en vaig matar una dins es corral, no les esvairem no a ses putes serps!” “N'haurem de fer espinagada!!” li contesta el sen Toni Ferriol. “No fotre! Espinagada de serps, no en menjaria per res, ja sa d'anguila em fa com oi!” “Saps si hi hagués fam! Saps que deia mon pare? 'D'un calderó buit / no en treuràs res. / Ni cru, ni cuit'. “De que va morir ton pare?” “No ho sé, sempre he pensat que d'un còlic de Bitter-Kas, que en bevia molt, quan el privaren de beure suc...”. En Toni segueix per avall. “No sabeu que va passar amb son pare quan es morí?” li dic a madò Francisca, “Idò se trobaren que es bubul no passava pes replà de s'escala i ja havien fet mil provatures, mon pare s'arremangà, agafà es mort de din sa caixa, el se carregà a s'esquena, i li digué: 'aferra't fort!' i el baixà, els altres posaren es bubul dret i, buit, el pogueren baixar. Dins la sala de baix ho tornaren a compondre tot”.
Davant el forn s'atura en Miquel de Son Costa. “Què ja has arreglat el meu bocí?” “Ara tenc molta feina i hi vaig quan puc” “Vatuadell! Faig més via jo amb sa xapeta que tu amb sos cultivadors!!” “Anem a fer una seca!” “No. Vaig a posar-me a cobro perquè fa molta calor i no tornaré a baixar fins al vespre”.
Ja fa fosca i encara fa basca, però trob la rotlada a n'el cassino embruscada en un tema fonamental. En Joan Postó ha rebut una carta de la seguretat social on li diuen que s'ha de fer mirar si té càncer de 'colon'. “Sí” diu en Toni Resgo “ això que te demanen és una mostra de femta per veure com tens es budell gros”. “Femta? Merda vols dir?” “Això mateix”. “I com els ho he de dur?” “Idò hi ha un aparatet aposta”. “I...?” “I... has de cagar i n'hi has de posar una mica”. “I com?” “Que vol dir com? Assegut a sa tassa, fas, i l'agafes” “Amb ses mans?” “No! No l'has de tocar, és com un bastonet...” En Jordi Puigver, que se veu que sap de que va la cosa, diu: “Però no ha de tocar s'aigo, sa merda, vull dir. Has de cagar de cara a sa paret i allò rodola per sa part seca...” “Vatuadell !! Si jo cag de cara a sa paret, cagaré defora!” “Idò, si ho fas defora, hi poses abans un paper d'alumini, empaquetes sa merda i la dus al PAC i els dius: Aquí teniu es regalet!” “Abans, que cagaven a ses basses, això no passava” diu en Sebastià Mengo, tot nostàlgic. “No passava però hauries hagut d'anar viu a no confondre sa teva merda amb sa des que hi havia anat antes de tu!”. “Però sa teva era clara, del dia, sa seca era d'un altre i... no deu servir seca”. “Idò si no se pot tocar més que amb s'aparatet no seria millor agafar-la quan surt des cul?” Insisteix en Joan Postó. “Proveu, però només en volen com un gra d'arròs i així té es perill que emmerdis tot s'aparato!” “Saps que te vull dir? Que  cridaré sa dona i me posaré un poc a la gatzoneta i que l'agafi ella” “I jo que som fadrí?” “Idò crida en Jordi que ja sap com se fa i ell t'ajudarà!” “Deixa, deixa... que aquest fa ses ensaïmades molt pudentes!” “Ja es ben ver que en parlar dels baixos tothom riu” sentencia en Guillem Volràs.
S'han fet les dotze i encara hi ha gent a la fresca, que no en fa. “Bona nit!” “Bona nit!” responen. A una rotlada m'escometen per saber coses de la meva veïna. “Que li ha passat a madò Vicença?” “A madò Vicença li han hagut de tallar una cama, per mor des sucre!”  “Vaja, vaja... això és un paquet gran, no és un granissó, no!” Passa el camió del fems i, una, la madona Joana, viuda d'un militar de ciuró,  se queixa: “Fa molt mala olor això!”. Li contesta un operari des de dalt del camió: “Madoneta, tot lo que duim és vostro!” Ben veritat, és un filòsof de la brutor, el femater aquest i no un folklòric ploramiques com un servidor.

Climent Picornell


Jardins d'altri agostencs Climent Picornell

jcmllonja | 23 Setembre, 2022 10:53

Jardins d'altri agostencs 

Els jardins d'altri són espigolades disperses per dins els sementers dels altres. Deia Josep M. de Sagarra: “Al poeta J.V. Foix li ha fugit la dona. Ella ja ha presentat al jutjat la demanda de separació. Al·lega: Virginitat al cap de set anys de casada”. (Al final ella fugí amb un treballador de la seva pastisseria de Sarrià) Ell, però, li escriu, una nadala trista : “També vindrem, Infant, a l'hora vella” ('...Vindré mudat, al costat de la dona, amb els vestits de quan ens vam casar'). “Els literats no saben rentar les obres de la placenta personal” diu Gabriel Ferrater. No saben o no en sabem?
“Un és amo del que calla i esclau del que parla” vaja: “En boca cerrada no entran moscas”. Parlar massa... “Prima la música, poi le parole”. “Parole, parole, parole, parole, parole, soltanto parole parole tra noi ” cantava na Mina.  “What do you read my Lord?” “Words, words, words...” contesta Hamlet a Polonius...Paraules que no sempre acaben sent paraules d'amor, ni tan senzilles, ni tan tendres com les que cantava J.M. Serrat. En quan a gustos musicals, ja se sap... Segons Máximo Pradera, Hitler escoltava en secret peces de l'eslau i homosexual Txaikovski tocades per un violinista jueu. Ho explica molt bé Ana Rujas, Madrid, 32 anys, ambaixadora de la joieria Bulgari: “Vens d'on vens i ets qui ets” (?) Vaja amb la saviesa pija!  Al manco Santa Teresa era més entenedora, ja sabeu amb allò de: “Vivo sin vivir en mi /  y tan alta vida espero /  que muero porque no muero” (“La gallina!” va respondre un estudiant pensant que era una endevinalla).
“No hem d'assumir que els experts són els únics que tenen dret a expressar-se en les qüestions que afecten l'organització de la societat” (Albert Einstein). Per això a vegades cal abreujar i descarregar-nos de llasts. Com feia el poeta Miquel Bauçà qui, en una autobiografia, acaba: “...Això va durar fins als meus divuit anys. A partir d'aleshores, no crec que calgui fer esment de res especialment notable”. I parlant de poetes: “Ella, que ni s'amaga ni es mou,  /  ni saps si es mira o et mira,  /  fent semblança de bastida,  /  es presta a sotmetre't al seu jou” (Guillem Mudoy).  “L'ona persistent  /  aboca, a l'hora en punt,  /  la riuada cega” (Pere M. Carlos). Entre l' Hannibal ad portas i el péché mignon.
Res de debilitat el que cometeren José M. Pemán, Agustín de Foxá, Dionisio Ridruejo o Sánchez Mazas volguent troquelar el nostres capets amb els càntics feixistes que ens obligaven a aprendre: Montañas Nevadas, Yo tenía un camarada, Cara al Sol... “De Isabel y Fernando el espíritu impera  /  moriremos besando la sagrada bandera  / nuestra España gloriosa nuevamente ha de ser / la nación poderosa que jamás dejó de vencer”. Ho podríem cantar ara amb música 'tecno' ja que  “El 'tecno' és una mala herba, no morirà mai” ('Moderat'). Ai las! 
Acab l'excel·lent treball de Gabriel Ensenyat: Fuster i els mallorquins. El debat identitari a la Mallorca tardofranquista, i n'extrec “La mangarrufa Villalonguiana”: atribuir els aspectes negatius dels poetes menors al grup d'intel·lectuals i escriptors d'expressió catalana que havien treballat des dels finals del segle XIX. Tots havien de ser com l'Aina Cohen de Mort de Dama. Era mangarrufaire en Llorenç Villalonga. Per acabar, Blai Bonet a La mirada: “...I l'amo de La Gota de Oro, la bodega, “ara mateix senyor Ferrater”, abocava la primera tassonada de foc a l'escriptor més ferest, més lúcid, més honest, més apassionat, més fred, més calent, més pur, més barrinat, de Catalunya, “una altra ginebra”, “senyor Ferrater, sí”. Ai, en Blai nostro!  “Odiï beure amb qui se'n recorda” (Llucià de Samòsata). Servidor també i més quan es xerra de demés. 

Climent Picornell

Tórtores, somera, galliner i pesta

jcmllonja | 23 Setembre, 2022 10:51


 

Tórtores, somera, galliner i pesta

 

Les vespes assedegades beuen aigua al bevedor dels moixos. Un falcó desbarata el vol de dues tórtores turques que ja me tenen marejat amb el seu cu-cuuu, cu-cuuu constant i plorinyós. Me'n tem que tenc molts de veïnats ingressats; a un li han tallat un peu, a l'altre li han trobat un mal dolent, l'altre ha tengut un atac de feridura -ara li diuen un ictus- i a molts d’altres no els conec, estrangers europeus, musulmans i ciutadans que, qui sap, si s'amaguen de qualsevol malifeta en el petit poble.

Es queixen els pocs pagesos de l'augment del preu dels adobs, de l'electricitat, dels carburants, dels fitosanitaris, de l’alimentació dels animals...  Malgrat tot, pel poble, passen màquines de cossetxar i tractors amb remolcs plens de gra cap a la cooperativa, algun altre va carregat de cebes novelles. “Aquestes maquinotes” me diu en Joan Llobet “han mogut totes ses fites dels bocins de foravila i ara, quan hi ha problemes de fins on arriba lo meu o on comença lo teu, tot és a base de peritos i de mirar es catastre, eren molt millors els canadors d'un temps!”

“Per paga” és en Gori Clopa que s’ha afegit a la conversa “ja ningú té someres o ases per llaurar”. I afegeix “Mon pare, al cel sia, va vendre una mula bisca que feia els solcs torts quan llaurava. 'Què té qualque tara?' Va demanar el mercader que la volia comprar. 'Totes les té a la vista!' va respondre mon pare. Al cap d'uns dies va tornar el comprador: 'L'amo -li va dir- torn perquè vos vull convidar a beure, mai m'havien venut una mula torta, i això que m'ho diguéreu!”

Baix cap a la plaça i li explic lo dels meus veïnats a l'amo en Toni de son Gueraví, depressiu convençut. “Ha canviat molt el món” li dic, “Sí”, diu ell “ara hi ha molta botxor! Me sents Climent? Idò, sa vida és com una escala de galliner: curta...i plena de merda. Si no te pica un abella, te fas una mostela, sempre hi ha o bony o bua” L'amo en Toni va sempre amb un palillo estret enmig de les dents, es capaç de fer-li fer mil malabarismes a aquell trosset de fusta, per saludar l’aixeca per amunt sense dir res.

Vaig a dinar de cegues, un dinar monogràfic on no hi pot faltar el paté dels budellets dels animals de bec llarguer i carn saborosa amb aroma de garriga. Un dels comensals sent que comenta: “Si un ca te mossega, li has de donar una pallissa que s'ha de pensar que el mataràs; no l'has de matar, però ell s'ho ha de pensar. No tornarà a mossegar pus, al manco a tu!” En Guillem Plei explica que madò Maria Meca havia d'anar a Ciutat, al metge, a la clínica de Can Rotger i estava molt espantada, pel metge i perquè li havien dit que per Palma robaven molt, en una paraula: que hi havia lladres a cada cap de cantó. El seu home que sempre havia estat molt enginyós se presentà amb un eriçó viu i li diu: “Posa s'eriçó dins es bolso, veuràs tu si qualcú hi posa sa mà!” “Au, au, au... torna-te'n aquest animalet on l'has trobat que si el pos dins sa bossa me compixarà ses anàlisis que me va ordonar es metge!”

Me'n torn de cap al meu turó, poblat per malalts i desconeguts, i a més, me diuen que torna haver-hi molts d'infectats pel virus. Passen dues rates pinyades i m’acollon de veure-les per damunt el meu cap portadores de coronavirus diversos a la saliva, la sang, l’orina i la femta. “Mal te toc pesta!” Solia dir mon pare quan maleïa o quan una cosa no li sortia bé. Reflexos genètics de les pestes d'antany?

 

Climent Picornell


Jardins d'altri estiuencs. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Agost, 2022 08:10

Jardins d’altri estiuencs


Els jardins d’altri bresquegen per dins els veïnats, lectures interessades o disperses, tot s’hi val. Som ara a l’estiu i en ona de calor, la qual cosa estormia els cossos i qui sap si les ànimes. 

Ben igual que al rei Lluís XIV qui, el 14 de juliol, el dia que es va prendre La Bastilla, escriu al seu diari: “Avui, res”.  Quasi com Kafka quan el dia que esclatà la guerra mundial, escriu al seu dietari: “Avui horabaixa he anat a nedar”. Les dues coses asseveren que “La vida és una ficció basada en fets reals” (Ramón Eder).

Per això el millor és saber sedassar els records i fer com Cecília Gato Fernández:  “Som depressiva però no trista, ús el petit escut de l'humor.  Com T. Zizec: “ L' única relació sexual exitosa succeeix quan les fantasies dels dos es superposen. Si un home té fantasies amb que fa l'amor damunt una bicicleta o la dona vol ser penetrada per un semental, el que realment està passant és que un cavall va en bicicleta”.  L’amor té molts de caires, un: “Ella és com el far que fa voltes, l'obscuritat total alternant amb una brillantor enlluernadora (Henry James), o un altre: “Teta que la mano no cubre, no es teta, sino ubre”, com ens recorda la saviesa popular.

Ja que hi som, amb les parts del cos: “Siempre fue la lengua compañera del Imperio” ara resulta que Nebrija no ho deia per l'espanyol sinó pel llatí. Sempre ho veuràs! Però hem de ser conscients que les dues obres culminals de la literatura castellana estan protagonitzades una per un vell xiflat i l’altre per una puta vella, hi podem afegir Don Juan Tenorio, un acossador de mitjana edat. Quan s’és tan reduccionista Porgy & Bess  (on s'hi canta Summertime: “És l'estiu i la vida és fàcil...”) és una història d'amor entre un coix i una al·lota guapa assocats per un macarra guapetó i un traficant de drogues.

Tenia raó Albert Camus: “Sempre ens enganam dues vegades respecte a les persones que estimam: primer al seu favor i desprès en contra seva” . Però és que “En matèria de sentiments tots som autodidactes”  (Manuel Neila). També és ben cert que “A las relaciones tormentosas debería partirlas un rayo” (Carmen Canet). Malgrat tot les petjades sentimentals són males d’oblidar: “Los fets d'amor no puc metre en oblit;  /  ab qui els hagué, en el lloc, no em cau d'esment” (Ausiàs March). N’hi ha però que ho són més, difícil d’oblidar, vull dir: “No hi ha nostàlgia pitjor  /  que enyorar  /  el que mai va succeir”  (Joaquin Sabina).

Deia Joan Fuster: “ Si en aquest món hi ha quelcom intrínsecament malvat és, sens dubte, l'Estat” i per reblir el clau, diuen que John Maynard Keynes definia el capitalisme com el sistema que es basava en “la convicció de que els homes més malvats cometen els actes més malvats per al bé de tothom”.  Pot ser que, com la democràcia, sigui el pitjor sistema de govern que s’ha inventat, a excepció de tots els demés.  Nogensmenys, “El contrari de la por no és el coratge sinò la solidaritat”  (Bernat Castany). Malgrat n’hi ha que són poc empàtics: “Yo no quiero hacer lo correcto  /  pa esta puta mierda ya no tengo tiempo” ( C. Tangana). Una altre cantant el contradiu: “El meu objectiu és ser de cada vegada més honesta” (Luz Casal). Tanmateix, torna a dir Joan Fuster: “Creu-me, jove: no et faces cas! A la teua edat, un es passa la vida fent-se trampa a si mateix”.

Els deman excuses per embafar-los amb aquests jardins estiuencs però “La meva missió és matar el temps i la d'aqueix és matar-me a mi. Se està molt còmode entre assassins” (Emil Cioran).

Peripatetisme per Palma. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Agost, 2022 08:08

Peripatetisme per Palma


Seu, un home mal vestit, als bancs de fusta del Born de Palma. Tira pa banyat i té un estol de coloms que li fan cas, però ell només se fixa en un colom coix, li falta una cama i li diu, fort: “guapa, guapa i guapa!” Els ramats de turistes, acalorats, s’hi fixen i el retraten mentre altres miren els seus mapes per saber on són. Són mapes sintètics de la ciutat, fàcils de llegir, lletjos. Servidor que estima els mapes, antics i moderns, no pot sinó sentir un cert malestar, no tots els mapes són com aquests d’informació turística. “Hi ha en els mapes una bellíssima concepció del món dibuixat, del món representat i de les inquietuds que cartes i plànols desperten en nosaltres: la curiositat contemplativa del científic meticulós, encisat per les descobertes, o la tafaneria de l'explorador nòmada, que sempre va una mica més enllà, tot ell acció i vivència”.  Me diu en  Josep Pedrals. Li he de donar la raó.

En el pas d’en Quint, davant La Pajarita, me trob amb en Jaume Sureda, els dos som hipocondríacs, molt. Li coment que fou Erich Fromm qui en El cor de l'home (1964) dedica un capítol al narcisisme, que explica els  hipocondríacs com personatges centrats en si mateixos que prenen el seu punt de vista, com la realitat. Em recorda que li vaig regalar el Manual per a Hipocondríacs on, en un dels seus apartats, es recomana als qui tenen doble personalitat que en anar al cinema o en viatjar en avió comprin sempre dos bitllets: un per a ells i l'altre per al seu altre jo. Em recomana Hipocondria moral de Pau Luque i Natalia Carrillo.

Vaig fins a la plaça Major i baix per les escales que peguen a la Rambla, davant l’estàtua d’en Chillida. Un poc més avall a la corba que fa el carrer davant el teatre Principal, prop del fornet de la soca d'en Tomeu Arbona, veig en Joan Melis, abans que el pugui saludar m'enfloca: “Soc més lluny que estimar-te. Quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos trobaran un regust de tu”. Trobes que hi ha per tant!  Això del Gabriel Ferrater s'ha desbocat: “Quan els cucs faran un sopar fred !!”  “I si és calentet el sopar!  Així havien de ser els seus poemes? Clars i llampants, realistes com una lletra bancària? Res, però res de res, on hi hagi Carner o Foix, o l’Ausiàs... tots els demés són mals aprenents!”. I no puc ni donar-li el bon dia. Se'n va cap a la Rambla recitant de memòria trossos sencers de Les dones i els dies.


M’assec a un dels bancs de la Rambla dissenyats per Gaspar Bennàsser i sent que me diuen: “Qui a bona cadira seu, bona ventura l'espera”. És en Jeroni Massanet, estudiàrem junts a l’Institut, es feu diplomàtic i ens veiem, per casualitat, cada molts d’anys. “Encara tens el bust de Pius XII al teu corral del poble?”  “Sí”, li constest, “manies de mon pare que era un romanòfil i un vaticanòfil i un papòfil, si es pot dir així”. “Si era un papa nazi!” me diu. “Alto!! Li replic, “Pius XII , no fou filonazi, ell no volia que hi hagués aquell extermini, però és ver que no el va denunciar, i sabia que hi era, perquè fer-ho era entrar en guerra, per això Benet XVI, en Ratzinger,  va frenar la seva beatificació”. “Ell ho sabia” insisteix en Jeroni, “quan els alemanys se'n dugueren milers de jueus romans a Auschwitz i  no digué res. Hauries de destruir l’estàtua”. “Que no és una estàtua és un bust damunt un pedestal”. “Idò això...” “El papa Francesc d'ara tampoc ha condemnat els russos que han envaït Ucraïna” li dic per disculpar-me un poc. “No és el mateix, no comparis...” S’acomiada i em fa pensar que, efectivament, mai tenguérem aquesta discussió amb mon pare. Venc d'una família  on no es parlà mai ni de sentiments, ni de política, ni de doblers...

Carrer sant Jaume avall me fix amb el casalot que ha reformat l’amo de Ryanair i me deman quant de patrimoni quedarà en mans de mallorquins d’aquí a un parell d’anys, al centre de Palma. La gentrificació avança manades desfetes!

Sopar d'estiu amb botxor, alemanys i Thermomix. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Agost, 2022 08:04

 

 

Sopar d'estiu amb botxor, alemanys i Thermomix.


Comença la temporada dels malanats sopars d'estiu. Quina mania! La gent vol mostrar ca seva i vol mostrar, també, les seves amistats: des dels rics i poderosos fins als raros i més pelats que un jonc com un servidor. Per això m'entra com a mala llet quan hi som, me moc entre el 'no havia d'haver vengut' i el 'no puc fer un lleig als meus amics'. Menú: Salmorejo, rissotto de tòfona, albergínies farcides de vegetals perfumats al romaní...  I sempre m'asseuen a la pitjor taula, tots desconeguts, la meitat forans i estrangers, amb l'excusa de que servidor pot treure diversos registres per fer cas a tothom. Cas? Cas a quí?  A aquella parella d'alemanys rics, discrets i llegits que ja se pensen saber que som els mallorquins perquè ho han llegit a la traducció alemanya de “Queridos mallorquines”. Els explic que descendim de catalans i que el rei En Jaume va fer una mortaldat amb els moros, mallorquins, que hi va trobar per aquí, i que n'hi ha que reclamen la part de moro que ens pertoca. No entenen això: algú vol ser moro? Vaja quina raresa, diuen, els presentaré Antoni Bennàsser que és al sopar i els ho explicarà millor.

No hi pot faltar el conspiranoic que amb tota naturalitat ens explica que moltes empreses grans, quasi tots els governs i molts partits polítics han caigut en braços del marxisme cultural, que és com s'està duent a terme la destrucció del món lliure infiltrat pel feminisme, els LGTBI, l'ecologisme, l'ateisme, el multiculturalisme, la responsabilitat social empresarial... tots aquests ismes rosseguen i rovellen la societat actual. I que ara llegeix La vuelta del comunismo de Federico Jiménez Losantos. Li dic que ara estic repassant L'origen de la família, de la propietat privada i de l'Estat de Friedrich Engels, el company de Karl Marx, i que torn a albirar el triomf del proletariat, com ell mateix, el conspiranoic,  ens explica. 

Una morena de cabell molt curt i accent francès però amb molt bon espanyol intenta desviar-nos de la discussió marxistoide i ens explica que el secret del benestar està en el mindfulness, que d'ençà que en fa la seva vida ha canviat completament: té el so més profund, està més descansada i li ha donat un giro a la perspectiva i la visió de la vida; i que ho fa on line, no va a cap oficina, a través d'un programa: Calm. Això, li dic, no és més que aprofitar-se de l'augment de l'ansietat, l'angoixa i la solitud i convertir les teràpies presencials en un roda de fer diners per Internet i que no és més que una eina pel control i la pacificació social, una espiritualitat controlada pel sistema capitalista”. Vaja! “I vostè?”  me demana, “En què m'entretenc? Jo? Idò naveg pel Facebook dels coneguts que s'han mort i encara tenen el portal obert, a veure si algú des de l'altra món hi penja algun post !”

I m'aixec de la taula sense dir res mes per anar a pixar. Als lavabos no trob l’interruptor i punyint, punyint li apag al llum i tanc dins el water a un home tot vestit de negre, al qual deman perdó, i que després veuré damunt un petit escenari tocant a la tiorba peces de Purcell i Dowland. Surt del pixador de les dones una metgessa, molt coneguda, tota vestida de vermell, rossa ella, la segueixo i s'asseu devora el seus nóvio nou, un  hereu d'una fàbrica de sabates que ja no existeix. Parla pel telèfon mòbil de les meravelles que fa la seva nova Thermomix. Ja no torn a la taula i aixecant les celles li faig una senya als amfitrions tots fent-los a saber que he acomplert el seu encàrrec, poc se poden imaginar que m'he barallat amb tots els de la meva taula. Cerc Léo Ferré a l'Spotify, Avec le temps, 'amb el temps tot desapareix, oblidam els rostres, oblidam les veus d'aquelles que estimàrem i que cercàvem davall la pluja'. Fa molts dies que no plou.


Climent Picornell

1 2 3 ... 57 58 59  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb