Climent Picornell

Els hippies vells es moren, com David Crosby. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Març, 2023 08:17

 
Els hippies vells es moren, com David Crosby

La setmana passada moria David Crosby, fundador del conjunt musical The Byrds i assemblador del grup Crosby, Stills, Nash & Young. A aquests, per a un servidor, només pel seu disc Déjà Vu ja els toca passar a la història de la música. Però no només és tracta de música, sinó que hi havia tot un nou estil de viure, d'entendre el món, que es mesclava en aquella Califòrnia dels anys seixantes i que arribaria després a Europa. 
Crosby era un hippy, algú el qualificà de “hippy trucat”, però la seva manera de viure i la temàtica de les seves cançons estava amarada dels aspectes contraculturals que tan influenciaren els joves d'aquells anys. Servidor un d'ells. Jo també estic empeltat de hippy, vell, com David Crosby, que ha mort als 81 anys.
És d'aquell temps el folk-rock o el country-rock un concepte evolucionat del folk. Crosby fou seguidor de Pete Seeger -el qui volia tallar la corrent a Bob Dylan quan aquest es va electrificar-, però escoltà The Beatles i li sorgí alguna cosa nova de dins. Fundà The Byrds (recordau Turn, turn, turn), versionà el Mr.Tambourine Man de Dylan. Era allò que sabia fer Crosby, folk de guitarres acústiques i curosos arranjaments vocals. Nascut a Califòrnia, Crosby i Roger McGuinn van formar The Byrds, el 1964, en fou expulsat el 1967. Crosby fundà tot d'una, al costat de Stephen Stills i Graham Nash, la banda Crosby, Stills & Nash, a la qual es va sumar el canadenc Neil Young. El seu primer concert va ser en el festival de Woodstock, el 1969. L'adhesió de Young (el seu Harvest ha fet 50 anys!) va suposar l'èxit comercial amb cançons com  Woodstock, Teach Your Children o Marrakesh Express. El grup es va dissoldre molt prest per diferències d'egos. Crosby, però,va continuar, amb diverses formacions. L'últim disc que va presentar va ser el mes passat, poc abans de la seva mort.
Cal veure el documental Echo in the Canyon, conduït pel fill de Bob Dylan, Jakob, ressalta la importància de les cançons gestades a finals dels 60 en aquell barri de Los Ángeles. Hi surt Crosby, ja amb cabells blancs. També Brian Wilson dels Beach Boys, Michelle Phillips, l'al·lota rossa de The Mamas and the Papas, Eric Clapton, Ringo Starr, Stephen Stills, Graham Nash, Jackson Browne, Tom Petty... És, a més, un gran reconeixement a Buffalo Springfield, la banda en la qual van aparéixer uns nins com Young, Stills i Richie Furay, i també a The Doors, Frank Zappa, Carole King, The Eagles, Jackson Browne, The Monkees... 
És una proesa la d'haver viscut fins a aqueixa edat, tantes vegades desafiant  la mort, prenent-ho tot i... amb un trasplantament de fetge que li pagà Phil Collins. Tot va ser excessiu, els somnis, les bones cançons, l'alcohol, la droga. Era un vell hippy, o feia com que ho era, i va viure així fins a l'últim moment. Barney Hoskyns en el seu llibre Hotel California. Cantautores y vaqueros cocainómanos en Laurel Canyon, 1967-1976 (Ed. Contra) no és gaire pietós amb David Crosby: “Era un osset de peluix lasciu de ment, polissó, que cantava cançons protesta plorinyoses imitant Woody Guthrie, però era per tot, fent aquest rock suau”. Com diu Diego Manrique: “Sí, era un rock suau, però es feia amb drogues dures”. Segons Fernando Navarro: “Crosby, s'ho bevia tot, es ficava de tot i les perseguia a totes”. 
Amb The Beach Boys i Creedence Clearwater Revival, The Byrds foren la resposta dels Estat Units al fenomen anglès de The Beatles. Crosby no era el millor, ni tan sols era un vertader hippy, però estigué ben al mig d'aquesta bavarada esplendorosa nascuda a Califòrnia. El seu comiat Live at The Capitol Theatre, publicat fa només un mes, es va enregistrar en directe amb The Lighthouse Band. 
Tots ens hem fet grans: Stephen Stills en té 78; Graham Nash, 80; Neil Young, 77; Brian Wilson, 80; Bob Dylan, 81; Joni Mitchell, 79; Joan Baez, 82... Molts d'altres ja no hi són. Me pos la cançó Helplessly Hoping a l' Spotify. Me fugen cinquanta anys de damunt.

 
Climent Picornell 
 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dalt del Turó: neu, moixos, palles i a fer nonó

jcmllonja | 09 Març, 2023 08:15

 
Dalt del turó: neu, moixos, palles i a fer nonó

Els enormes estols d'estornells dibuixen figures en el cel abans de pegar a un camp d'oliveres i a un ullastrar de la serreta dels Castellots. Hi ha gelada. Deia mon pare: "Fan més mal ses males llengos que ses gelades". Fa fred de neu i qui més qui manco ha encès les foganyes i escalfapanxes, amb el foc en terra o dins una d'aquestes estufes de fusa nord-europees. 
Al cassino també tenen foc començat i els parroquians que ocupen la taula de més a prop de la calentor discuteixen sobre el tipus de llenya. Que si el pi crema massa aviat i, a més, té reina que s'aferra per les canonades, que si la figuera no encalenteix i tot és cendra, que si el garrover fa massa pets i espires i l'has de vigilar, que si l'olivera -que és bona- però té com oli i crema com una teia; les millors, la d'ametler i la d'alzina. 
Arriba en Colau da can Maneu. Bufa. Com a fora de lloc. "Que passa?"  "Idò ara tu diràs! Tenc s'al·lot de vacances a sa neu, amb sa família i només m'ha encarregat una cosa: donar menjar als seus moixos. Quan hi he ha anat els he trobat dins sa casa i amb s'aire condicionat. Els he donat menjar, els he fet sortir a n'es corral i he apagat s'aire condicionat pensant que era un descuit. Idò no! Quan els he telefonat m'han fet tornar a ca seva, entrar els moixots i  amollar sa calentor perquè els moixos no se constipin! És gros s'asunto! Si mon paret i mumareta aixecassin es cap! Aire condicionat pels moixos! I tu... un ha tossit un poc, ha fet com un remeulo raro, i sa dona ja me diu: ho veus, els has constipat, preparat per quan tornin! Jo ja no sé on m'he de posar!"
Sent, a una taula de prop, en Joan Murtó: “Una dona prima esquinça molt sa perdiu!” Vaja! En Joan pontifica sobre tot. I no en té ni idea de res. Hi torna: “A ses tres mil palles sa llet s'acaba!” Aquesta sí que m'és bona! En Murtó abandona la temàtica sexual: “Els dragons, si els rovegues, diuen que són dolcencs...”. “Me'n vaig”, dic, “ja he escalfat a bastament el cul de la cadira i ja se sap: 'Qui a bona cadira seu, bona ventura l'espera'. I encara més: 'A la filla, coca i cadira; i a la nora, tros de pa i fora'. El refranyer, amb la seva franquesa i la seva antigor. 
Pas per davant el taller de can Xisquet Reulla i me fix amb un dels seus mecànics. Per la revetla dels Reis del nostre petit poble havien llogat un senegalès, que fa feina en aquest taller de camions, per fer de rei Negre. Només baixar del tractor, que era la seva carrossa, se va rompre un peu, amb una ferida que feia molta sang i... cap a Son Espases! Era de veure aquell home vestit de rei, pels enormes passadissos de l'hospital. Que un rei, d'un poble de veïnat, que era musulmà, no va voler entrar a l'església o que un altre anava més gat que una sopa... Riu-te'n tu, el nostre es va acubar i no feia menció de res. Ho cont a en Guillem i a en Bernadí.  “Ara que ho dius” és en Guillem de can Puig “has de pensar que el rector del poble també és negre, del Congo ex-belga, llegeix els evangelis en català, això sí, i és simpàtic i servicial amb els seus feligresos; al cap de la candidatura d'esquerres li diuen Anthony Thornton, anglès de “pura cepa” i parla també el mallorquí de forma deliciosa. El cuiner del conegudíssim restaurant Son Fonc és magrebí, fa molts d'anys que és a la vila i ningú li guanya a fer arrossos bruts i porcelles al forn... He de seguir?” “No fa falta” li dic. “La Mallorca profunda? Vaja, vaja...” 
Fa neu, poca, però cauen flòbies del cel, gris i fred. Fa vent de Mestral. Mumare, quan havia d'etiquetar algú de dolent deia: “És més mal que el Mestral”. Ha començat el febrer, dins la botiga, la vídua de l'amo en Toni Xacó, madò Antònia Virga, me diu: 'Febreret curt, pitjor que turc', no sé molt bé que vol dir”. M'invent una història sobre els pirates turcs i m'enfloca: “Ara ho entenc”. M'estalvii el recordar-li que, després, vendrà el març: “Març, marçot, mata sa vella i sa jove si pot”.
Fa fosca i un fred que pela. Quan vaig a obrir la porta, amb la clau amb la mà cercant el pany, el braç pareix un arruixa-mosques, no el puc endevinar ni per meco. Pens: ara m'ha pegat el Parkinson! Res. Me'n vaig a fer nonó.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb dones, tributs, amor i covardia. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Març, 2023 08:12

 
 
Jardins d'altri amb dones, tributs, amor i covardia

 
 
Els nostre Jardins d'altri agafen d'ací i d'allà, impressions i mirades diverses. Un poc malgirbats, disculpin. Som-hi. El mes passat es moria David Crosby un integrant del super grup Crosby, Stills, Nash & Young. A Stephen Stills, un dels seus integrants, en una entrevista a la revista Rolling Stone, li demanaren: "Sembla que totes les teves cançons van ser escrites sobre Judy Collins". La resposta: "Així és. Hi ha tres coses que un home pot fer amb una dona. Estimar-la, ser torturat per ella o sublimar-ho a la literatura. Passant per aquestes tres coses, he fet els meus èxits i els meus fracassos". (Escolteu: Suite: Judy Blue Eyes!) 
Enllaçant amb l'anterior. Tothom coneix la brega-separació entre la cantant Shakira i el futbolista del Barça Gerard Piqué, i la cançó que li ha fet ella, com va dir algú 'rendibilitzant les banyes', amb frases com : “Me dejaste de vecina a la suegra,  / con la deuda de Hacienda / y la prensa a la puerta...” Si volia ser una acte de menyspreu, no arriba a les soles de les sabates de Paquita la del Barrio,  a la cançó Rata de dos Patas, vegeu: “Rata inmunda, / Animal rastrero, / Escoria de la vida, / Adefesio mal hecho. / Infrahumano, / Espectro del infierno. / Maldita sabandija, / Cuanto daño me has hecho. / Alimaña, / Culebra ponzoñosa, / Desecho de la vida. / Te odio y te desprecio. / Rata de dos patas.”  Idò ! Venga sublimació !
Pot ser la fórmula per fer una bona novel·la: “Si mescles humor i rancúnia pot sortir alguna cosa molt creativa” diu Rocío Quillahuaman. Molt en aquesta línia: "La suprema felicitat de la vida és saber que ets estimat per tu mateix o, més exactament, malgrat tu mateix" (Víctor Hugo). O també: "L'amor ho pot fet tot, i també el contrari de tot" (Alberto Moravia). 
"Una veritat dita amb mala intenció dona cent voltes i mitja a totes les mentides que es puguin inventar" (William Blake) Però ja sabeu, com diu l'aforisme: "Llengua muda, mai és batuda". Hi podem afegir una de les idiosincràsies del parlar o de l'escriure: “Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món” predicava Ludwig Wittgenstein. Però, vaja...“Escriure és exagerar” (C.J.Cela). Així, un dels més insignes escriptors cubans, Lezama Lima, no sé si exagerava, solia dir: “En España, la sangre siempre llega al rio”. 
"Mai és massa tard per ser el que hauries d'haver estat"  deia Georges Eliot, que ja saben que era el pseudònim de Mary Ann Evans. Massa tard és quan arriba la mort. "Al palpar la cercanía de la muerte, vuelves los ojos a tu interior y no encuentras más que banalidad, porque los vivos, comparados con los muertos, resultamos insoportablemente banales" (Miguel Delibes). Tot i que el refranyer matisa: "En tota dissort, hi ha un conhort".
Mal de fer, trobar conhort vull dir, ho tenien els jueus dels camps de concentració nazis. Conten que el Papa Joseph Ratzinger quan visità el camp d'extermini de jueus d'Auschwitz digué: “On eres, Senyor, quan succeïa això?”. Devia ser el mateix déu? El qui segons el jesuïta i teòleg José Ignacio González Faus és “Misteri infinit, revelat com amor gratuït i desinteressat, sobrecollidor i acollidor, font del ser i la vida, de l'espai i del temps, de la massa i de l'energia...” Molt bé, d'acord, però: on era?
“Memòria i profunditat són el mateix, millor dit, l'home només pot arribar a la profunditat amb la memòria” (Hannah Arendt). Vius però amb la memòria: "Covard, realment covard, és aquell que s'espanta amb els seus records"  afirma Elies Canetti. Es avinent, també, el que deia Joan Fuster:  “Un només es sent realment tot sol quan no té res en que pensar o bé quan tem pensar en alguna cosa”. 

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Converses erràtiques per Palma. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Març, 2023 08:11

Converses erràtiques per Palma

Passam per davall el rellotge de l'Ajuntament i ens asseim al banc del 'si-no-fos'. Diu en Jaume: “L’1 de gener de 2001, en Figuera, el rellotge de Cort, tocà malament les hores, qui sap si acollonit per l’entrada al segle XXI”. És, ara, n'Enric qui pontifica: “Duim mal camí”. “Perquè ho dius?” “Idò, ja me diràs tu, duim vint-i-tres anys del segle XXI, i mira quin balanç: 2001 els atemptats a les torres bessones de Nova York, 2008 la gran Crisi econòmica mundial, 2020 la pandèmia del Coronavirus, 2022 Rússia declara la guerra a Europa”. “A Europa?”. “Sí a Europa. Vos pensau que és a Ucraïna, però aquest bàmbol de Putin amenaça a Europa contínuament i al món, si empra armament nuclear. Perquè vegis quin camí du el segle XXI, i no he parlat per res del canvi climàtic!” Des del banc s'observa el carrer de Colom, ben dret, resultat d'un esventrament de finals del segle XIX i un s'imagina la plaça de Cort abans que s'enderroqués la illeta de cases que hi havia al bell mig. Arnau, expert en urbanisme pontifica: “Le tracé d'une ville est oeuvre du temps, plûtot que d'architecte”  deia Léonce Reynaud, que vol dir, més o manco, que la trama d'una ciutat és més obra del temps, que dels arquitectes”.
“D'on ho has pescat?” Li deman, “Llibres i més llibres i ditets per tocar l'orgue” “Això ho dius tu que tens temps per llegir. A mi se m'acumulen i no tenc temps de llegir-los a tots”.  “Has d'aprendre a llegir ràpidament, un lector ràpid llegeix al menys 700 paraules per minut, has de practicar l'skimming, moure la mirada en diagonal per les pàgines, el cervell s'hi acostuma.”
“Quina llastima”, és un servidor qui opina, “El centre urbà és va buidant de la població resident, els veïnats fugen i són substituïts per estrangers, per pisos turístics, per serveis turístics. Els qui hi quedam som tractats com si fóssim suecs o alemanys rics, beneficiaris de tot el que s'hi concentra: botigues cares, grans magatzems, bons restaurants... Però no trobes ni una ferreteria, ni una botigueta on comprar un parell de iogurts”. És n'Arnau, el qui llegeix llibres, qui torna puntualitzar:  “La mort de la diversitat econòmica es l’inici de la mort d’un barri o una ciutat, diu Jane Jacobs, en el seu famós llibre “Mort i vida de les grans ciutats”. 
Des de les lleones, Joan rememora un vespre de marxa i parranda en que  travessàrem el passeig del Born amb un  dos-cavalls, un Citroën d'aquells temps, i al final, quasi devora la plaça de la Reina, sentirem: “Altooo!!!”  “Ai! Dormírem als Caputxins, bé a la comissaria vull dir”. El Born és buit de turistes i de terrasses de bars. Surt el tema de la saturació turística. És ara l'expert en quasi tot, en Toni, qui rememora: “Si hem d’assenyalar el dia que va començar el sus del turisme podríem dir que va ser el 29 de juliol de 1958: el dia que es va dictar l’ordre ministerial de trasllat del tràfic comercial de Son Bonet a Son Sant Joan. El traspàs efectiu es va fer el desembre de 1960. Havien passat 42 anys des que Hedilla havia aterrat a Son Bonet, que a1960, arribava al seu sostre, uns 650.000 passatgers cada any. “No me fiquis estadístiques per mig” torna a ser n'Arnau, “Ja avançava Luis Buñuel, a la seva autobiografia Mi último suspiro: “una de les darreres plagues de la nostra època és l'estadística. Impossible llegir una pàgina d'un diari sense trobar-ne una. A més: totes són falses! Ho puc ben assegurar”. “No encetem el tema del turisme! Ni de les ecotaxes, ni del mal gust dels hotelers!” diu taxatiu en Pere.
“Ja que som al mal gust”, diu en Jaume, “He comprat una pepa d'aquestes inflables...” “Jaume! Juguetes sexuals a la teva edat?” “No! Esperau, és per seure devora jo al cotxe i així poder anar pel carril VAO de l'autopista de l'Aeroport. Ja sabeu que han de ser com a mínim dues persones dins el cotxe per poder-lo usar”. “Homo! Amb la boca tan oberta no deu passar desapercebuda, i si t'atura la guàrdia civil els pots convidar a gaudir-la, no?” “Escolta, segons el paper de les instruccions ofereix sensacions reals”. En Joan, trastornat: “El què ha de fer un per defensar-se en la Palma contemporània!”

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Què és la gentrificació? Palma gentrificada ? Climent Picornell

jcmllonja | 09 Març, 2023 08:03

Què és la gentrificació? Palma gentrificada?

 

Quan en un barri hi apareixen els fornets que venen magdalenes de gustos diferents, els establiments que subministren sucs ecològics, les gelateries de disseny, els bars “especials”, nous habitants “bohemis” -per dir-ne alguna cosa- o “hipsters”, que poden ser estrangers... comencen els senyals que el barri canvia i els seus habitants tradicionals seran desplaçats. Això són els que se'n diuen “gentrificadors” primerencs. Tant és si es tracta d'un barri degradat o estigmatitzat, amb lluites urbanes per a la seva conservació, el barri és “resignificat” i s'obre el camí a l'augment de valor de les propietats i els lloguers, que “expulsen” ja clarament els seus habitants de sempre. Ja sigui perquè el lloc té una bona centralitat urbana, perquè està a vorera de mar, o perquè té bones vistes...

Aquest procés ha passat a Madrid (Malasaña), Barcelona (Raval), Bilbao (San Francisco), Saragossa (La Magdalena), Palma (Santa Catalina, La Llotja, Sa Calatrava)... i a Londres, San Francisco, Roma i és ja d'abast mundial. El 1964 Ruth Glass, emprà la paraula “gentrificació” i Neil Smith (1974) publicà Cap a una teoria de la gentrificació. Altres manuals com Llegir la gentrificació (2008) o La gentrificació en un context global: el nou colonialisme urbà (2008) confirmaren el fenomen.

Perquè “gentrificació”? El vocable deriva de l'anglès gentry que es refereix a una classe social alta, sense arribar a noble, entre botifarra i mossó per entendrer-nos, un poc com els hidalgos castellans. El TERMCAT diu que ho hem de traduir per “ennobliment”: “La gentrificació –ennobliment– és un procés de transformació física, econòmica, social i cultural d'un barri antigament degradat o de classe baixa que acaba essent de classe mitjana-alta. Els edificis hi són restaurats o modificats, tot incrementant-ne el valor, cosa que a la llarga n'acaba expulsant llurs antics habitants, més pobres”. És a dir que usam la paraula per a significar que un barri pobre o abandonat o en runes, a partir dels processos explicats abans augmenta de categoria o és colonitzat per una població de més alt standing. Els invasors penetren al barri “significat” per aquests processos primerencs -segons Manuel Castells en alguns llocs els gais han estat significadors- consumant processos de segregació urbana consubstancials als mecanismes d'urbanització capitalista, tot i els seus moviments opositors o resistencialistes de les comunitats de veïns, o fins i tot de l'administració, intentant congelar els preus dels lloguers o limitar la compra de vivendes per estrangers.

Hi ha qui hi vol trobar elements de valor positiu: es diu que es redueix la delinqüència, estabilitza àrees en declivi, augmenta el valor de les propietats, augmenta els “mestissatge” social, es rehabiliten edificis en mal estat... Però també és veritat que hi ha un desplaçament de la població per l'augment de preus, canvis comercials que provoquen la desaparició de les botigues de serveis propers, és una pressió sobre àrees veïnals pobres, obre el camí cap a ghettos de rics, crea conflictes comunitaris amb els antics residents...

A Palma diversos barris pateixen gentrificació, una gentrificació on les inversions dels estrangers i les inversions per a pisos o habitatges turístics es solapen. El puig de Sant Pere, la Llotja, Sa Calatrava, Sa Gerreria, Santa Catalina, Es Jonquet, Son Cotoner, el Portitxol i, ja comença, a La Soledat (on hi compren cases suecs i alemanys)... aquest canvis, són canvis d'habitants i també d'usos, vegeu per exemple, com han canviat els corredors verds i peatonals de Blanquerna o Santa Catalina i com canviarà el de Nuredduna. Habitatges vacacionals, pisos vacacionals il·legals, hotels-boutiques, estrangers nous-residents, inversors especuladors, bars i restaurants, gelateries, menjar ràpid, souvenirs barats...

La gentrificació, a la vegada, causa efectes indirectes en el mercat de la vivenda d'altres barris ja que els habitants tradicionals de barris gentrificats es desplacen a la perifèria de la Ciutat, als pobles dormitori del cinturó urbà i, fins i tot, a pobles no dormitori a més de trenta minuts de Palma.

Són processos que canvien la fesomia de Palma.

 

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Converses o soliloquis Climent Picornell

jcmllonja | 09 Febrer, 2023 10:28


 
Converses o soliloquis

Les converses amb els amics i tertulians fluctuen, hi ha moments en que van del perpetuum mobile a la vida eterna dels grumers. Deriven cap a territoris desconeguts. “¿Recordau el diàleg entre els personatges que representen Joseph Cotten i Orson Welles a la pel·lícula El tercer home, amb guió, cal remarcar-ho, de Graham Greene i música d' Anton Karas? A Welles, traficant de penicil·lina adulterada causant de deformacions als malalts, li demana Cotten: “Has vist alguna de les teves víctimes?”. Tots dos són damunt un molí gegantí de fira i Welles li contesta apuntant les persones de baix: “Sentiries res si un d'aquests ara s'aturàs? Que em diries si t'oferia milers de dòlars per cada un que s'aturava? Em rebutjaries els diners?”  “Però, a veure, Climent perquè retreus ara aquestes imatges?” “No, per res, però vull dir que si ens posassin en aquesta tessitura que faríem cada un de nosaltres? És mal de saber, és com l'eterna discussió de si els escriptors han de ser de dretes o d'esquerres, o els periodistes, com deia Kapuscinski, bones persones, hem de tenir en compte que una cosa és l'excel·lència creativa i una altra molt diferent la sensatesa política. Una cosa no implica l'altre”. “Els estudiants xinesos que protestaven per la política de Xi Jinping respecte del Covid-Zero que tenia tota la població reclosa al menor símptoma de febre causada pel virus, els estudiants, deia, exhibien folis en blanc. Que significaven? Demanaren a un estudiant: “El full en blanc representa tot el que volem dir però no podem dir”.
“Que s'ha fet d'en Robert Jubany que va viure a Xina tants d'anys? Te'n recordes d'ell?” “I tant! Segons ell, era tan rebel, tan rebel, que l'única llei que respectava era la de la gravetat”. “Rebel? Tots en coneixem com en Robert, els diuen narcisistes, la vida passa en primera persona i han de ser el centre de la conversa, quan no ho són es tornen insofribles i impertinents fins que recuperen el protagonisme. No saben que és l'empatia”.  “Ni la simpatia tampoc” contesta n'Arnau “preferesc de molt aquestes persones que tenen por de fer el ridícul, sense autoestima, que es fan de menys, tot i que valen més que el narcisista embafós. Servidor és un passador de pena, com a bon mallorquí, temerós de Déu, un temps, ara tem qualsevol novetat, qualsevol cosa inestable que trenqui els meus rituals. I què? Som així”.
Seguim amb les xarxes socials internetianes. “Jo”, diu en Jordi, “vaig ser un temps estudiós de l'anomenada Escola de Frankfurt (Adorno, Marcuse, Fromm, Benjamin...) i no sé si aquells pensadors tan interessats en les noves tecnologies d'aquells temps i els mass media, també d'aquell temps, s'adaptarien a les noves tecnologies d'ara. Per exemple, si es tracta, com feia Adorno, d'estudiar la difuminació de la frontera entre el que és públic i el que és privat, servidor els diria que ja hi som: tot es confon”. 
“El que ha passat és que la intimitat ha desaparegut de les nostres vides. Ho dic perquè entre les càmeres que ens filmen contínuament, Google que ens ofereix mapes d'on hem estat durant el darrer més i Amazon que ens vol vendre productes que s'assemblem als que consumeixen altres compradors com nosaltres...” “Però som nosaltres que comunicam on menjam i amb qui, on anem de concert, i amb qui...”  “Sí, però la privacitat la viuen els joves de forma molt diferent a nosaltres, tot i que s'exposin més a les xarxes socials... Hem de ser usuaris intel·ligents d'Internet, saber quines són les pautes de seguretat, quins són els espais de privacitat, per defensar-nos de les intromissions no volgudes...”
“Ja som més de 8.000 milions d'habitants al món, un món en el qual les màquines depenents d'Internet seran protagonistes. No sé si és bo això”.  “Un nou antimaquinisme?”  “Que ets un nostàlgic tu?” “No, però sé ben cert que les xarxes socials són les culpables del triomf i la glorificació de la ignorància!”

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb futbol, feixistes i aforistes. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Febrer, 2023 10:26


 
 
Jardins d'altri amb futbol, feixistes i aforistes.

Pels qui ho desconeguin els jardins d'altri són retalls pescats per les pesqueres dels veïnats. Ara que ja ha passat el Campionat del Món de futbol que es va fer a Qatar, dedicarem una mica d'atenció als jardins futbolístics. “Argentina depende de su genial caminante”, titulava un article Santiago Segurola, “...està ben clar que Messi aprofita els seus 'passejos' pel camp”. Deia Eduardo Chillida: “Un periodista estava escandalitzat perquè jo hagués estat porter de futbol i escultor. No hi veia relació entre una cosa i l'altra, el vaig haver de convèncer del seu error”. És ben cert que dels futbolistes no esperem que ensenyin filosofia sinó que juguin bé la pilota. Però les declaracions als periodistes solen ser redundants, n'hi ha, això sí, que esgarren les costures. Vejam. Carlos Tévez: “A medida que uno va ganando cosas se hamburguesa”. Nelson Penedetti: “Vi al portero adelantado y se la tiré por arriba; fue un gol de odontología”. Murci Rojas: “El fútbol es como el ajedrez, pero sin dados”. Gustavo Biscayzacu: “Me siento muy bien físicamente, entre otras cosa gracias a la dieta que me proporciona el nutricionista, basada en hidrocarburos”. Edson Cavani: “Como todo equipo africano, Jamaica será un rival difícil”. (Copa Amèrica). El món de les tautologies també omple les definicions dels entrenadors i futbolistes des del “Perdimos porqué no ganamos” que va dir Ronaldo, a la definició de Vujadin Boskov: “Fútbol es fútbol”. Del meu admirat Johan Cruyff en podriem omplir un cabàs gros: “Antes de equivocarme, yo no cometo ese error”. “Si tu tienes el balón, el rival no lo tiene”. “No soy creyente. En España, los 22 jugadores se santiguan antes de salir al campo. Si resultara bien, siempre sería empate”. “Si tienes la pelota, no es preciso que defiendas, porque sólo hay una pelota”. Idò !
Així de clar i llampant ho definia Cruyff. No com en una resposta a l'examen sobre el feixisme, un alumne escriu: “Hitler no era molt amable amb els jueus. Hitler defensava la superioritat de la raça “aèria”. Continuava: “Franco es caracteritzava per parlar molt lentament i tardava molt a contestar, la qual cosa desconcertava als seus enemics”. Dels jardins feixistes, les declaracions masclistes del general Primo de Rivera, en el manifest que justificava el cop d'estat del 13 de setembre del 1923: “Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada, que espere en un rincón, sin perturbar los dias buenos que para la patria preparamos”. No hi hagué urnes en molts d'anys, perquè ja sabeu que pels feixistes: “El ser rotas es el más noble destino de todas las urnas” (José Antonio Primo de Rivera), ho degué dir usant “la dialéctica de los puños y las pistolas”.
M'encanta el món dels aforismes, Benjamin Franklin: “La peresa viatja tan a poc a poc que la pobresa no tarda en agafar-la”. Ara, però, els aforismes inunden les xarxes socials, Twitter sobretot. El dubte: és Twitter qui ens empeny a l'aforisme o és l'aforisme qui ens llança a Twitter? La solució del dilema anterior és com un mexican standoff. Vaig saber, i em va fer una certa gràcia, el que era un mexican standoff. És com li diuen, en el món del cinema, al moment crucial en que uns apunten als altres que, a la vegada, apunten als qui els apunten. M'explic, no? Ningú gosa disparar. Només queden dues alternatives, o tornar col·locar les armes a les fundes o... trons a lloure!  És el moment de recordar la cita de l'economista Keynes: “Quan més difícils són les coses, pitjor funciona el laissez-faire”.
“No escriguis versos sobre la mort. És inútil. Redacta el teu testament que és molt més pràctic” (Joan Fuster). No està malament això del testament perquè ja sabeu que “La vida és curta i avorrida i passa mentre es desitgen coses” (La Bruyère). Amén.

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Palma i la nostàlgia com ingredient. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Febrer, 2023 10:23

 

 

Palma i la nostàlgia com ingredient


Surt a fer una volta, amb pas ràpid. Pos Lucio Dalla a l' Spotify: “È la sera dei miracoli. Fai attenzione / qualcuno nei vicoli di Roma / con la bocca fa a pezzi una canzone...”.  (És la nit dels miracles. Ves amb compte / algú en els carrerons de Roma / amb la boca fa trossos una cançó. / És la nit dels cans que parlen entre ells / de la lluna que està a punt de caure...). 

Al Passeig de Sagrera uns nins hi han dibuixat un joc. En castellà en diuen Rayuela i pens en l' obra de Julio Cortázar. Deu haver envellit? Hi record coses de la filosofia zen, del pensament budista, que ara s'han convertit en tema de llibres d'auto-ajuda. A més, l'afició de Cortázar per les frases enginyoses, els aforismes o grafitis, ara es frivolitzen en memes o tuits. Malgrat això hi record el somriure de qui es riu de sí mateix i celebra el malentès o l'absurd. Vaja! Pas l'Auditorium, pel Passeig Marítim, ple de maquinotes i operaris que arrabassen arbres. L'enginyer Parietti, als anys trenta del segle passat, observant el mateix lloc: “És difícil donar-se compte cabal del pas gegant i definitiu que, pel progrés i embelliment de la nostra ciutat, representaria la construcció d’aquesta transcendental obra, si fos concebuda i realitzada amb la grandiositat que mereix. Aprofitant artísticament les horribles irregularitats actuals de la costa, podrien aixecar-s’hi luxoses edificacions i establiments de banys i esports marítims, un gran parc d’arbreda i atraccions que embelliria l’avui tristíssim glacis de Santa Catalina……”. El 1949, Gabriel Roca Garcias (1896-1986), cap de la Junta d’Obres del Port, començà a construir el Passeig Marítim. Amb el temps s’anirà transformant en una via ràpida per vehicles i camions de mercaderies del Port cap a la Ciutat, i la badia s’omplirà de vaixells de luxe, grans creuers, i molls per a la indústria nàutica, tapant completament les vistes al mar.

Escrivia el professor Pagenstecher devers 1867 sobre Palma: “Sembla incomprensible que en aquesta mateixa ciutat, que a més té un comerç marítim molt important i és seu de les autoritats, gairebé no existeix la possibilitat de trobar un allotjament adient, però no hi havia, en tota la ciutat, cap fonda que mereixés aquest nom”. Que diria si ves ara els hotels que hi ha? I Miquel dels Sant Oliver? Que al 1903 s'admirava de la inauguració del Gran Hotel: “Asistimos a uno de estos actos decisivos que separan y dividen radicalmente dos épocas. No es un templo dedicado al placer, se trata de algo más, se trata de la realización de un designio, de un ensueño casi, de una revolución pacífica desde la cual Mallorca puede, desde hoy, ponerse en contacto con la Europa culta y entrar definitivamente en el comercio de la civilización universal.”  ¿Què dirien avui, aquells “insensats” si vessin que la burgesia turística ha convertit Ciutat en un negoci internacional i que la gentrificació i el lloguer vacacional han transformat la ciutat antiga i altres barriades connexes? “Els molls ofereixen una animació extraordinària: han vingut a veure arribar ‘el vapor’; és una de les grans distraccions dels habitants. Unes barques enrevolten el vaixell; lleugeres galeres es precipiten al gran galop de les mules o dels cavalls; tota aquesta gent formigueja a plena llum, baix d’un cel blau, davant el meravellós decorat de la ciutat encesa al sol”. Això contava Gaston Vuillier el 1893. Nostàlgia? Grafton Tanner a Les hores han perdut el seu rellotge puntualitza: “La història de  la nostàlgia és la història de la batalla per acabar amb ella. Com que és l'emoció dominant del nostre temps, curar-la també és una tendència dominant”.  Servidor creu que la nostàlgia és només un ingredient important, com la llevadura per fer el pa, de la mescla de Palma amb un món fracturat per Internet i el turisme de masses.

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dalt del turó: canyes, beques i rosers podats

jcmllonja | 09 Febrer, 2023 10:19

 
Dalt del Turó: canyes, beques i rosers podats

Llegesc Joan Miralles, Porrerenc, qui rememora el poble al seu llibre Macs, pols i campanes: “...a l’hivern, un fred d’espant, una humitat catacumbària, sedes a l’orellam, bassiots pel carrer, bregues de bandolina, pedrada va, pedrada ve, i, a l’escola, betcollades.” Surt a caminar. Me top amb Toni Marxando qui amb el tractor Kubota llaura prop del pont de sa Llosa, on quan plou un poc massa tot s'embassa. “Que va bé?” “Uep! Ara llaurava prop d'aquesta vorera de torrent i hi han nascut moltes canyes, ses canyes fan unes rabasses fortes que s'ajunten unes amb ses altres i són males de llevar, has d'anar envant i enrere amb so tractor. Abans no n'hi havia tantes de canyes, anaven molt demanades, però ara se coneix que no, i se fan com a boscos a ses voreres des torrents”. En Toni és un home llegit i té discurs sobre qualsevol cosa. 
Retorn al poble i pas per davant can Toni Gadulles, ha fet un batiport nou i la casa ha guanyat. Pens que devia estar trist perquè ni havien batiat la seva néta, ni li havien posat Miquela, que és el que nomia sa mare. En Toni estava preocupat, pel no batiament, i malhumorat perquè li havien posat: Marina. Bé, lo de Marina, passi, però lo del batiament!  Se'n va anar a veure al capellà de Gorlanda, una possessió prop de ca seva i l'hi va consultar. “Mossèn” li va dir “em passa això” i el mossèn li contestà: “Toni no passis massa ànsia, sa teva néta ha fet un mes, i a n' el Bonjesús el va batiar en Joan, el Baptista quan tenia trenta-tres anys. Li queden encara molts d'anys per ser com el Bonjesús! Au, au... no estiguis preocupat!” En Toni quedà perplex i lo que li va fer més mal és que quedà convençut. Un bon cristià com ell, no podia anar en contra del que deien les escriptures, ni contra el capellà de Gorlanda, que havia estudiat a Roma. 
 Madò Xisca de sa Clova me comenta que ja ha girat les canals cap a la cisterna. “Climent, no t'ho creuràs però cada cisterna té el seu bevent, vull dir que s'aigua és diferent, es gust, i tot és aigua, i ha caigut del cel, però jo distingesc sa meva de qualsevol altra”. Passa un grup de jovenots. “Aquests al·lotets amb ses beques posades”, es refereix als joves, alguns d'ells magrebins, que van amb el cap tapat per la caputxa de l'anorac. “Fan com a por aquests joves. Què són externs?” “Externs! Són ben de la vila aquests, nascuts aquí, i xerren mallorquí com vos!” No se'n pot avenir. “Sabeu de que vos heu de preocupar? Idò de que ses noves generacions no tenen paciència, sempre frissen, de tot se'n cansen!”. “Vols una cama-turca? Me fa nosa”. “No foi! Jo ja vaig estret per dins ca nostra”.
Prenc la costa per arribar dalt del turó. Vaig a l'estudi i cercant altres coses, trob un quadernet, que havia escrit na Margalida de quan els nostres fills eren petits, llegesc: “Enyorança. No sabia con  dir-te que mon pare era mort .Tu havies fet un any i mig i tots asseguraven que no te'n recordaries d'ell . A mi em sabia greu. La vostra relació era tan especial! Des del teu naixement et venia a veure cada dia. Fins i tot quan anàrem a viure a la Font de la Vila . Rèieu i jugàveu sempre . I tu aprengueres a dir taxi (tata) al mateix temps que papà i mamà. Jo pensava que ningú mai no t'estimaria com ell. Encara ho crec. I li deia a ton pare que les coses ja no serien iguals per a mi sense el meu. Han passat dos anys i mig des de la seva mort , els que té ara el teu germà . La capacitat d'adaptació humana és gran i poc a poc ens hem avesat a la seva absència. Malgrat això , quan dius una poesia o ens contes històries o fas una de les teves gràcies , lament en silenci que ell no pugui contemplar-te i  alguna vegada plor contingudament. La mort, en ocasions, és injusta. Ho he après per pròpia experiència”. Morí, de sobte, mentre podava els seus rosers a fora vila. Avui he entès millor el que sentia.

 
Climent Picornell


 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dalt del turó: boira, planters i palla.

jcmllonja | 03 Gener, 2023 11:35

 
 

Dalt del turó: boira, planters i palla

 

Les boires matinals dins els clotals matisen el paisatge amb calma i serenor. Algunes blaves i picornells i qualque esclata-sang escadusser guaiten per dins els pinars i alzinars. Als llocs ombrívols es conserva la humitat però a la resta és sec. Serà un mal any per als bolets si no plou en abundor. Per mor de la sequera les magranes han estat petites, les nesples deixaren pas a les Verges, els caquis com nous i amb el canvi d'hora ja és fosc molt prest a l'horabaixa, que es fa llarg fins hora d'anar jeure. Però, com deia Víctor Hugo: “La malenconia és la felicitat d'estar trist”. I com me recorda el sen Bielino: “Dins es llit no fan gasto”.

L'amo en Blai de Can Colau s'ha romput el braç dret i el du enguixat. Va caure dins ca seva. Du, encara, un bon nyanyo al front. Me demana que li posi el sucre dins el cafè amb llet i que li remeni ben remenat que ell no ho sap fer amb la mà esquerra. No pot anar als hivernacles on els seus fills hi fan planters i flors. De la carretera es veien els colors blancs, grocs, lilencs... “Ara, passat Tot Sants han acabat els estranys i comencen els arbres de Nadal, aquells que fan ses fulles vermelles...bé, ara ja n'hi ha de blanques i roses”. És un negoci agrari que va bé aquest dels planters i dels ramellers i més s'hi ho fan a l'engròs i amb tecnologia moderna.

Vaig pels turons de Son Duran, des d'on es veu el poble i me fix que a diverses teulades s'hi veuen plaques solars, ara ha pegat la febre de posar-ne i molta gent en parla. Pel camí passa un camió ple de bales de palla. És en Jordi “Palloler”, com molt bé indica el seu nom, mercadeja palla. Fa molts anys que s'hi dedica i encara ara compra i ven milers de bales, ara d'aquestes rodones, abans pallers sencers o palla dins llençols. “Que en pagau d'una bala grossa d'aquestes rodones?”, li deman, “Depèn de l'anyada, enguany quinze euros”. “I a quant les veneu? “També depèn del client, vint-i-cinc o trenta”. M'explica que quasi tot se'n va per menjar de cavalls i someres, molt poc a vaques. “Només aquí davant”, i m'assenyala Son Contro, “n'hi he comprades mil”. És un altre pagès residual que es guanya bé la vida, pens, i que s'ha adaptat als múltiples canvis de la ruralia.

N'Arnau Prondet és mort. El record quan era davanter centre de l'equip de futbol, ràpid i de xut potent. Després del funeral, veig el capellà dins la sagristia que se lleva la sotana i el ruquet i el primer que fa en tornar a la terra després de la consagració i demés artificis de la missa, és obrir el telefon i consultar els WhatsApps. “És també com noltros! Gràcies als déus!” Exclam en silenci. A la sortida de l'església, al portal dels homes, el nét, llicenciat en Ciències de l'Esport, diu al padrí: “Heu de fer més exercici, tot el temps estau assegut !” L'homo diu cosa. “Què? Què feis gimnàsia vos?” “Ves?” Diu ell “I que feis?” Respon el padrí: “Aixec ses celles deu o dotze vegades cada dia! Ets un poc bosses tristes, tu!”

Encara tenc temps d'anar a comprar i, com sempre, pens que el venedor m'ha fotut. Quan era més jove i ja me deixaven anar a comprar tot sol, sempre que venia de comprar el padrí me demanava: “El venedor estava dret o assegut?” Si jo responia: “Assegut”. Me deia: “aquest t'esperava”. Si li deia: “Dret!” Me responia: “Idò, te veia venir”. Sempre me fotran. No tenia escapada a la lògica pagesa d'un home vell, malsofrit i desconfiat, però alhora carinyós i molt present per ajudar sempre els seus.

Me recorda, ara que hi ha guerra a Ucraïna, del que deia un militar prussià: “Durant la guerra totes les notícies són falses. Totes!” Fins i tot que hi fa fred? Encenc la foganya. Per Nadal cada ovella al seu corral. Hauria de ser així per tot.

 

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

1 2 3 ... 59 60 61  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb