Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI: EL CREPUSCLE, SEMPRE, ENCENDR└ ESTELS Climent Picornell

jcmllonja | 21 Juny, 2013 19:26


 

(Aquests jardins havien quedat perduts per dins l'ordinador) 

Jardins d’altri: el crepuscle, sempre, encendrà estels

Climent Picornell

Arrepleguen, els Jardins d’altri, d’ací i d’allà, sense massa ordre, ni concert. Josep Ramoneda: “Milan Kundera va explicar el totalitarisme com la pèrdua d’identitat. Vivim temps en què el privat es fa públic en la banalitat d’un narcisisme vulgar i en què el públic es fa privat en els terrenys subterranis del poder i la corrupció”.

Assistim aquest dies a una tragicòmica cerimònia de la confusió. Uns diaris presenten una comptabilitat d’un partit polític i es generen uns manejos per desvirtuar-la.“Per regla general, la gent es pren malament quan un no és de la seva opinió. I en aquest cas hauria de millorar la presentació de l’opinió de forma que fos acceptada. En comptes de fer això, l’afany per tenir raó, o millor, perquè ens donin  la raó, es transforma en una disputa on es perd sovint la nostra qualitat moral i intel·lectual”. A. Shopenhauer (1788-1860) a L’art de tenir sempre la raó va descriure trenta-vuit tècniques per derrotar l’oponent, no per convèncer-lo. Una de les primordials és la necessitat de convèncer l’audiència abans que l’oponent. “L’interès per la veritat, que en la major part dels casos hauria de ser l’únic motiu per a mantenir el que es sosté com vertader, cedeix per complet el pas a l’interès de la vanitat. El vertader ha d’aparèixer com a fals i el fals com a vertader”. Encara ara es pot llegir aquest text amb connexions directes amb la modernitat quan veim els nostres polítics -en directe o a través d’una pantalla- que ens volen convèncer, fort i no et moguis, de què la mare de Déu nom Joana. Críptica la cita Ludwig Wittgenstein? “Si un home pogués escriure un llibre sobre ètica que realment fos un llibre d’ètica, aquest llibre destruiria, com una explosió, tots els altres llibres del món”

Tot plegat, més vell que el pastar. Vegin, Pico della Mirandola (1463-1494) a De hominis dignitate, vertader manifest del Renaixement, el Creador li diu a Adam: “Et vaig col·locar en el centre del món, perquè poguessis mirar més còmodament el teu entorn i vessis tot el que hi ha. Ni celeste ni terrestre et férem, ni mortal ni immortal, perquè com a modelador i escultor de tu mateix, et forgessis la forma que preferissis, al teu gust i honra. Podràs degenerar cap al més inferior, amb els animals; podràs elevar-te amb paritat amb les coses divines, per la teva pròpia decisió”. Però n’hi ha que no ho creuen. “Som el típic Piscis”, escrigué Kurt Cobain abans de suïcidar-se, “trist, sensible, insatisfet”. Antídots? Vaig sentir dir a un pallasso (devia ser Tortell Poltrona?): “El sentit de l’humor és el sisè o setè sentit, però cap dels altres no serveixen per res sinó tenim aquest”.

Sembla que ens hem posat sabuts. I ja saben que ‘Es saber no ocupa lloc / es saber poc embarassa, / tan se perd per saber massa/ com per saber massa poc’. És una glosa enganxada dels foguerons d’enguany que han estat matitzats pel vent,  les espires que feien els troncs de figueres i garrovers, regolfaven contínuament i deixaven la gent blanca com si hagués nevat cendra. No s’encalentia ni na Gina Lollofrígida. (‘I es pastoret que guaitava / pes forat des rentador / i sentia aquella olor, aquella olor / de la xuia qui cremava’). Glops de vi i trossos d’ensaïmada cercant la calentor del caliu. Un poc irreverentment, i enganxant amb la corrupció de més amunt, pens amb l’aforisme de Nietzche que diu: “Tot el que no em mata, em fortifica”;  que prop del foc, i en versió grollera, es transforma amb “Tot lo que no mata, engreixa”.

“Seguir el joc de l’engranatge? / Fer esvoranc i obrir-me el call? / ¿Fer carrera de solista / i donar la volta al món? / Què cal fer...? No res, per ara.” (Miquel Bauçà, El crepuscle encén estels). Són els versos llegits al començament de l’últim programa d’IB3 ràdio (ha estat injustament suprimit) “El crepuscle encén estels”, per Pere Estelrich. Ell ha mantingut, sempre, el bon quefer i la dignitat.

Miquel Bauçà, “un poeta contaminat pel Windows i la CNN”,  va dir d’ell Abel Cutillas. Poetes majors o menors? T. S. Elliot a What Is Minor Poetry? Suggereix que un poeta major és aquell que requereix la lectura de gran part de la seva obra per a la comprensió dels seus poemes, mentre que d’un poeta menor sabem d’ell només per alguna antologia o font parcial. Bauçà és un dels grans. Però vostès mateixos podran discernir sobre el menor i el major quan escoltin en el nou disc de Carla Bruni (2013) El meu Ramon. “El meu Ramon mantén l’equilibri / en els moments difícils, / és el patró. / El qui controla el negoci i / malgrat dugui corbata, / el meu Ramon és un pirata”. (El seu gran Ramon, naturalment, és en Nicolas Sarkozy, ex president de la França de la grandeur...)

Ja que som, és un dir, a la poesia francesa. Ara, amb l’èxit al cinema de Les Misérables, de Victor Hugo, amb Globus d’Or i probablement amb Óscars, ressorgeixen reflexions sobre l’obra i l’autor. A André Gide, en demanar-li qui era el major poeta francès respongué: “Hugo, helàs!” Que es podria traduir com : “Hugo, ai las!” o “Hugo, ai de mi!” Toca, a continuació, la famosa cita de Jean Cocteau: “Victor Hugo era un foll que es pensava ser Víctor Hugo”. Umberto. Eco, fan d’Hugo: “M’agrada, i ja he celebrat el sublim per excés; l’excés pot capgirar la mala escriptura i transformar la trivialitat en una tempesta wagneriana”.

És cert però que a vegades fa mal discernir, per mor de la deriva de l’art modern. I això malgrat “la modernitat és un moment en què l’art pren consciència tan de la seva precarietat com de les seves responsabilitats” (Gabriel Josipovici: Què se n’ha fet de la modernitat?). Molta gent es demana: But Is It Art? (Però això és Art?) com ho fa  Cynthia Freeland, analitzant la producció  artística recent. Per la seva part Vicente Verdú es veu sovint atacat “per l’insofrible nivell de la impostura”, i José Luis Pardo divaga sobre la “Estètica del pitjor”, amb un capítol titulat “Assajos sobre la falta d’ofici”.

És possible però que sigui pel que ja deien els Evangelis: “Déu ha revelat als nins i als ignorants, el que oculta als savis”  O perquè encara coeja l’axioma del general: “Es aconsejable la decisión que hoy vamos a tomar, que contribuirá en gran manera a que quede todo atado y bien atado” (Francisco Franco). Algú ho havia de dir.

DEU IDEES EN DEU MINUTS SOBRE TURISME I CULTURA Climent Picornell

jcmllonja | 27 Maig, 2013 20:05

Deu idees en deu minuts sobre Turisme i Cultura

Climent Picornell

0.- ‘Cultura i País’, grup d’anàlisi i opinió, organitza a una taula rodona sobre Turisme i Cultura. Cada ponent –Celestí Alomar, Antoni Riera, Pere Muñoz i un servidor- tenim deu minuts per exposar.

1.- El desenvolupament turístic ja no es considera absolutament profitós per a les societats receptores (el turisme ja no és allò de ‘la indústria sense xemeneies’) sinó que se li atribueixen tant costos com beneficis, impactes positius i negatius en les seves vessants econòmica, mediambiental, social i cultural.

2.- Dues paraules, Turisme i Cultura, que pareix que haurien d’anar de la mà, fent una poderosa sinergia, no hi van tant. Sobretot quan augmenta el nombre de turistes, el turisme de masses, que genera sobre la cultura dels llocs visitats –i més si aquests són poc desenvolupats econòmicament- una sèrie important de canvis, a la cultura en general, a la cultura immaterial, i també a la cultura material (tanquen les coves d’Altamira, se regula la visita a la Capella Sixtina...)

3.- Els canvis en la cultura dels llocs, provocats, entre altres vectors, pel turisme, són vehicle de modernització, però també d’estandardització, d’uniformització cultural. Alguns científics socials li diuen “aculturació”, altres qualifiquen el turisme d’etnocida. Els turistes són considerats els nous ‘bàrbars del nord’.  Determinades cultures de l’Àfrica són obligades a fer les seves danses rituals cada pic que hi ha un autocar de turistes. “Danzas mallorquinas Cossiers”, a la carretera vella d’Algaida, deia el recinte on els nostres cossiers ballaven per als turistes cada mitja hora. Ara no ho permetríem!

4.- És important avaluar els recursos i calcular la pressió turística a que estaran sotmesos i quina és la seva capacitat de càrrega, el llindars de tolerància que afecten la seva sostenibilitat; això, que és conegut en els recursos mediambientals, és més difós en els socials i culturals. ¿Fins on una societat impactada pel turisme mantén la seva cultura? El Demonstration effect (Efecte exemple) penetra ràpidament, el desig de ser com els turistes: més rics, més moderns... Qui fa sonar les alarmes? “Hombres cuidado con las extranjeras!” Predicava el bisbe des de les trones de Mallorca. Se n’havia temut que penetrava un vehicle de canvi, cultural, que ja no tenia retorn.

 5.- Es generen situacions culturals de doble moral. S’accepten unes coses dels estrangers que no es toleren als nadius. Observin el que passa als països àrabs. La introducció del topless, el beach boy syndrome (aquí anomenats ‘picadors’). En el Paradise of Love o l’illa imaginada. Musica i turisme a la Mallorca dels anys 60,  F. Vicens,  analitza el pas del “tittirurirurit cuac-cuac-cuac” al “She loves you, yeah, yeah, yeah!” dels Beatles. Són exponents d’un fenomen, la música que, segons diu Antoni Pizà al pròleg, fa de passadís per on arribaran: “els primers bikinis, els brusquers (versió casolana dels rebels sense causa nord-americans), les drogues recreatives, una certa acceptació de l’homosexualitat, les relacions prematrimonials, el divorci, l’avortament, els cabells llargs, l’ús del tabac entre les dones, la minifalda, els calçons de campana, etc.”. Fenòmens positius? Igualtat de sexes, emancipació dels joves, modernització dels costums, mal sigui per passar de la societat que bevia pinya a les anomenades societats de la Coca-Cola.

6.- Sociòlegs, antropòlegs o etnòlegs quan analitzen el turisme són acusats de fer valoracions massa sentimentals. “Efectes secundaris o col·laterals, inevitables per sortir de la pobresa...” diuen alguns hotelers. Ho manifestaven cruament en temps de l’ecotaxa:  “a un poble que anava descalç, els hem possibilitat tenir sabates i ara mosseguen la mà que els dóna menjar”. Però ja a tots els manuals de turisme s’hi analitzen, també, els impactes negatius: viàtic d’activitats no desitjades; actituds servils de la població receptora, etc..  Hi apareixen també: Banalització dels productes d’artesania o Pèrdua del sentit cultural. La banalització dels productes d’artesania, els souvenirs, per mor del turisme i la seva compra massiva, fa que desapareixin les arts tradicionals, al seu lloc creix un producte degenerat, massiu, sovint elaborat ja fora; però passats els anys es recuperen els productes primitius i autèntics, com una reacció d’autoestima. De les nacres (ara una espècie protegida) pintades i decorades amb pagesetes als I love Mallorca de les botigues de s’Arenal o Magaluf.

7.- Pèrdua del sentit cultural, si la cultura local és usada com a entreteniment dels turistes. Sant Joan de Ciutadella es massifica; a la India els flashos dels turistes turmenten les cremacions dels cadàvers... El turista, intrèpid, no coneix molt bé on és el punt de respecte cap a la cultura dels altres.

8.- Canvis de valors socioculturals. La majoria de turistes cerquen un cert exotisme, la qual cosa provoca un shock cultural i per tant canvis. Al llibre de Pilar Arnau, Narrativa i Turisme a Mallorca 1968-1980, s’hi analitzen a través de l’anàlisi de les obres dels literats i es fan avinents fets ocults per a la “literatura oficial”: L’aparició d’una nova classe social amb una ascensió frenètica. (Classe dominant: els hotelers, la nova burgesia? Els qui ens havien de dirigir el canvi social i cultural aquí, talment com ho feu la burgesia catalana, amb el Teatre del Liceu per estendard? Aquesta idea, -de Josep Melià-, ell, en vida, ja l’havia abandonada. L’ha treballada recentment el sociòleg Joan Amer); el sorgiment d’un proletariat de caire més urbà, la cara de l’explotació i la marginació; les escriptores palesen que a les dones se’ls exigirà durant més temps el puritanisme d’abans; confirmen la decadència de l’església catòlica com salvaguarda d’una moral que esdevindrà més hipòcrita. El mite de la Mallorca idíl·lica entrant en crisi.

9.- Turisme i formes de cultura, o també, qui paga la postal dels ametlers en flor? Quan un turista, normal, compra un paquet de vacances, o el se fabrica per Internet, compra també cultura, molt sovint reduïda a quatre estereotips venuts pels tour-operators en els seus fulletons o a les guies que es manegen. Miratges culturals n’hi ha a totes les destinacions on festivals o costums son transformats en material de consum. Els turistes, en una gran majoria, veuen les seves destinacions en termes de superficialitat pintoresca, d’un previst tipisme. Es el que s’anomena la ‘comodització’ de la cultura, reduïda a tres o quatre visites preparades. La majoria de vegades el turisme més que estimular la cultural la subjuga i la trivialitza.

10.- El Turista que s’interessa per la cultura a Balears és un epifenomen del turisme de sol i platja dominant. Els milers de visites a la Seu (8.000 per dia a l’estiu, 25.000 als museus vaticans, no està malament la proporció!), l’Almudaina, el castell de Bellver són un ‘a més’ en una visita programada o en un cotxe de lloguer un dia que el sol està tapat. El turista cultural és un turista molt més motivat. És molt difícil que el turisme cultural sigui un desestacionalitzador del turisme d’estiu a Balears. Però el potencial cultural d’atracció d’aquest tipus de turisme a les Balears és enorme. I sobretot el de Palma, el seu casc antic és un cas únic a Europa. Fa falta una decisió més ferma, la creació d’atractius més forts amb base a un bon marketing i una bona marca –com la ‘Gaudí –Barcelona’- podria ser: Palma-el Gòtic-Ramon Llull-Miró-Barceló?

POSTALS, JARDINS, APUNTS ( I QUE ELS D╔US MOS DONIN LA MAINA ) Climent Picornell

jcmllonja | 19 Maig, 2013 21:33

 

 Postals, Jardins, Apunts  (i que els déus mos donin la maina)

Climent Picornell

Postals de Palma.- Descans una mica damunt el pont de Sa Riera que hi ha a baix de Sa Feixina. D’allà veuen clarament el passeig Marítim i el castell de Bellver. De nin se m’aferraren les cançons d’en Bonet de San Pedro (es va posar de san Pedro perquè era nascut just suallà a la barriada del puig de Sant Pere). “En la bahía de Palma / lo primero que se ve, / la Catedral, la Lonja /  y el castillo de Bellver./ Lo primero que se ve / al arribar a Mallorca.” Aquesta és de “Canto a Mallorca”. Però tal vegada més desconeguda és “Siluetas de Bellver”: “Parda mansión feudal, / Bellver buscando el cielo / rasga el celeste velo, / mientras le besa la mar”. En fi.

Trob que la passejada ha d’acabar al Bar Bosch després de fer la volta des de la Falca Verda, de son Tril·lo fins al Fortí, i d’allà, ran de la Riera, fins al Club Nàutic, enfilant pel passeig de Sagrera, el Born i la plaça de les Tortugues. M’assec a l’única taula buida, quasi al fons, prop de l’escala que puja als excusats. I un pic els diaris damunt la taula, sent: “Me pegaban unos calambres en la vagina...”. Uep! Eren les dues veïnades meves de la taula de darrera, una, tremolenca, talment, clavada a Janis Joplin abans de suïcidar-se, a l’altra només li veia l’esquena. Els tremolors a la vagina van ser un tema que me va interessar, aplicant la màxima que me va ensenyar ma mare de què ‘una cosa era escoltar i l’altra sentir-ho sense voler’. Servidor les sentia i no podia fer res per no escoltar-les. “Lo bueno es que cuando follaba con Antonio no sólo me temblaba la vagina sino hasta el esternón...”. Aquell dia, justament, no s’aturava de passar gent coneguda cap al lloc comú i l’havia de saludar, cagondena, un ex president balear, una ex batlesa, ex importants funcionaris, un amic ex dibuixant, un ex amic a qui no vaig haver de dir res... i jo sense poder atendre degudament a les dues conversadores dels ‘calambres’. “Al final tuve que operarme”,  vaig sentir quan ja pagaven i sortien. Vaja! La vida segueix bategant i no entén d’irreverències.

Jardins d’altri.- Llegesc a un reportatge de Ferran Mateo (“Todos quieren ser Hopper”) que el pintor Edward Hopper era un home que escrigué poc i parlà encara menys. Fascinants aquells quadres seus  amb vistes modernes i personatges solitaris. Un dia li feren una entrevista i ell es tragué un paperet i llegí un text de Goethe: “El propòsit i la finalitat de tota activitat literària consisteix en reproduir el món que em rodeja com si fos el reflex del meu món interior”. En haver-lo llegit afegí que aplicava el mateix principi a la pintura. I punt i final. Afegeix Mateo: “El resultat són unes posades en escena de mínim attrezzo, només llum i color. No es limita a emmarcar a uns personatges anònims sinó que també s’interroga sobre el mateix acte de mirar, en l’era de la reproductibilitat...”.

I ara que som a l’era de la super-reproductibilitat, que imaginava ja Walter Benjamin, però en grau hiperbòlic, li demana el professor a l’alumne que ha de fer una exposició a classe (però es pot fer extensiu no només als alumnes sinó a tutti quanti): “Has preparat la feina o dus un PowerPoint?”

Un d’aquests coachers moderns predicava, per una televisió, la fórmula definitiva de la felicitat, mesquinet! (diria un menorquí). El que deia era una variant d’una sentència de Confuci, però arregladeta i quedava bé: ‘Tria una feina que t’agradi, així no hauràs de fer feina cap dia de la teva vida’. Queda bufó i compostet. Devia ignorar, el predicador del benestar i de la felicitat, els milions d’aturats que hi ha avui en dia i sobretot la teoria del treball alienat de Karl Marx que venia a dir una cosa semblant, però per desfer-se’n feien falta unes quantes coses abans, entre altres una revolució proletària. Quasi res du el diari!

Apunts del Pla de Mallorca.- ‘Una perera, tota florida, amb aquell coloret de ses fulles, un verd molt pàl·lid i es poms de flors, tota plena, enmig des sementer. És un arbre que deu tenir prop de cent anys, sembrada a sa vorera d’una síquia que baixa des turó de son Juny i va cap a n’es pou de Son Santos. Va ser una visió com sa que diuen els evangelis que tengueren ets apòstols quan Jesucrist es transfigurà, o un fet semblant, per no exagerar massa”. Ho contava en Sión Tiratira que havia estudiat de capellà i posava sempre les sagrades escriptures d’exemple, emprant frases en llatí que llavors ell traduïa en les converses, Umbra dei o Ubi sunt, però Do ut des, era la seva preferida, ‘et dón perquè tu em donis...’ i coses així.

Havia retornat el fred després d’uns dies espectaculars i el tema de conversa era aquest. Que si hasta el cuarenta de mayo...,  la primorositat dels meteoròlegs de TV3 i d’IB3, també, diu algú, que els espanyols de la primera no l’encerten tant. Que abans, si no plovia feien rogatives i fins i tot arribaven a passejar el Santcristo gros si la cosa era severa. I que si volen tenir bon temps el dia que se casen han de dur un paneret d’ous al convent de Santa Clara.”No feia falta anar a Ciutat”, diu l’amo en Miquel Mane, “a la vila teníem un personatge que tenia aquesta virtut, però més forta, en Mateu Ferrosuec. Si qualcú en alguna ocasió li demanava bon temps per un dia determinat, ell s’ho consultava a si mateix. Un dia es rector Mas li va demanar sol, per un dia de processó. Era pel Corpus, perquè sa brusca no espenyàs ses catifes de flors, i ell, en Ferrosuec, es va posar pensatiu i va començar a estrènyer es punys i a dir: ‘aquest puta mal temps!’ ...i pareixia que es barallava per aturar ses temibles borrasques que venien, impertorbables, cap dret cap a la vila per fotre un dels tres jueves hay en el año que relucen más que el sol... Ell, tu,  es dimecres va ploure tot lo dia, però es dijous va fer un sol esponerós. Se n’ha de saber, perquè una cosa és endevinar es temps i s’altra assegurar-lo! I si ho voleu creure ho creis i sinó... tal dia farà un any!”

_______________________________________________________________________________________________________________________________ 

Postdata.- Aquest és el darrer article que he escrit pel  dBalears (Diari de Balears) que serà rellevat pel nou diari  Ara Balears. Hi he escrit molts d'anys, tretze o catorze, quasi des del seu començament. Cada setmana un, a vegades dos articles; després me comanaren la ‘contra’ del dissabtes que vaig titular genèricament “Talaia Alta”, i l’última etapa, en el seu suplement cultural, L’Espira. Gràcies a Guillem Frontera i a Miquel Serra, el director, que ha consentit que escrigués un poc de tot, lluny de la comanda que em feu en un principi de què la meva temàtica voltàs entorn de la societat, el turisme i el territori de les illes Balears. Gràcies benvolguts lectors, sense hipocresia ...mes semblables, mes frères.

 

SETMANA ( NULLA DIES SINE LINIA ) Climent Picornell

jcmllonja | 08 Maig, 2013 17:10

Setmana (nulla dies sine linia)

Climent Picornell

Dilluns.- M’ho conta ben convençut: ‘Mon pare i jo ens tornàrem a fer amics quan va comprendre que les ‘males companyies’ no eren els altres, sinó que era jo. Jo era la mala companyia per als meus amics. Quan ho va entendre, va ser com si sant Pau l’hagués descavalcat de cop en sec i ens tornarem fer amics, fins el dia que morí. Mira tu si era senzill i en canvi aquest mal entès beneït ens va fer estar barallats i distanciats més de quinze anys. Ho comprens? Jo no gaire, però et puc assegurar que és així, perquè m’ho digué ell. Encara no ho entenc molt be’.

Dimarts.-  Fèiem un ranking de despatxos sobresaturats. El meu era un dels més recarregats de la Universitat. Carpetes de mapes i tesis enquadernades pareixia que estaven a punt de caure. Quan entraven els alumnes es veien obligats a passar pel mig d’un carrerany de llibres i treballs amuntegats, asseurer-se davant la taula, tan plena de paperassa, que només me veien per una encletxa estreta. N’hi havia que s’assustaven quan observaven tot aquell terrabastall, presidit des de la paret per un quadre antic “El gran puente colgante del rio del Este” i per un pòster de l’exposició que feu Miquel Barceló a la galeria Leo Castelli de Nova York, l’any 1986, on es veu l’artista rodejat, precisament, de caramulls disforjos de dibuixos. Però algú esmentà el despatx d’en B. Una mica desconhortat, i desnortat, tenia tant de material que hagué de posar la taula amb l’ordinador, l’única eina imprescindible per a ell, just darrera la porta, que s’obria si s’empenyia fort, ja que el paperum que hi havia enterra ho impedia. No hi podia entrar ningú més que ell. Els serveis de neteja de la casa feia temps que havien donat part, adduint que, a més, allò era un perill latent d’incendi o d’una gran epidèmia de peix de plata que s’estendria ferotgement pel campus universitari. Però, al cap i a la fi, sempre hi ha -com al circ- un ‘més difícil encara, senyores i senyors!’ Algú parlà, hiperbòlicament, del despatx d’en J a l’edifici d’Humanitats.  La gran quantitat de material que havia anat atresorant li havia fet passar per les fases que s’han esmentat abans, fins que arribà el dia que no pogué ni obrir, ni molt manco, entrar-hi. Se veu que s’havia esboldregat una torre de llibres que arribava fins al sostre i allò impedia empènyer la porta, ni un pam. Feia mesos que J passava les tutories amb els seus alumnes al passadís, en una tauleta menuda, davant el seu despatx, i preparava les classes a una saleta comunal que hi havia allà prop.

Dimecres.-  Posam messions de records inesborrables. Comença en C : ‘Un record me volta pel cap, recurrent. Anava de Guerrero Negro a la llacuna Ojo de Liebre per una pista del desert, quan me pegà un cap de fibló i me vaig haver d’aturar. La meva companya, al seient de devora, anava, primer amb sostenidors, i després tota nua, amb un mocador pel cap, banyat d’aigua, la calor era vertaderament potent, no vull dir insuportable perquè allà hi érem els dos, cap al sud de la Califòrnia mexicana. Valia la pena. En arribar, cents de balenes dansaven dins l’aigua alhora. N’ Àngela, la meva amiga, va quedar aborronada i sortí del cotxe tal com anava, sense res. És una de les imatges de la meva vida, ella, nua, de perfil, resaltaven i destacaven els seus pits potents i el mocador que el vent feia voleiar; en segon terme, aquells animals, sortint i entrant dins l’aigua, fent una sabonerada increïble’.

Dijous.-   Presenta el seu darrer llibre Antoni Pizà,  musicòleg felanitxer que ensenya a Nova York. Pizà escriu bé. A mig camí entre la crítica musical, l’article d’opinió i l’assaig intel·lectual, La dansa de l’arquitecte (Editorial Ensiola) presenta més de dos-cents articles sobre la vida musical en els darrers deu anys. A la llibreria “La Biblioteca de Babel” hi trob gent coneguda, el seu editor en Campaner de Muro, en Guillem Frontera que fa la presentació. M’assec a una cadira devora el rector de Campanet, que abans ho fou de Sineu, també musicòleg. Mentre parlen els protagonistes algú des de darrere, supòs que sense adonar-se’n, me tira constantment damunt el peu, o pel turmell, un llibrot sobre sexe al Japó, d’un caramull. L’aixeca, i el torna a tomar. Me gir pensant que és una joveneta que em tira els trastos, en aquest cas en forma de llibrot. No. És una senyora d’ulls axinats, abric blanc un poc brutinyós. Al final n’Andreu Riera al piano i en Xisco Palou a la flauta travessera fan un petit concert. El llibre aquell queda, tombat, mirant enterra.

Divendres.-  Ho contava en Jaume Bover i Pujol a Jesús García Marín: “Vaig anar a Albània a la recerca d'una resposta: per quina raó els esclaus albanesos a Mallorca i Catalunya eren gairebé tots dones? Volia escriure una mica sobre aquesta qüestió. Llavors la bibliografia albanesa a Mallorca era inexistent i no hi havia Internet. Vaig treballar en la Biblioteka Kombëtare Tiranës o Biblioteca Nacional d'Albània. Era l'únic investigador estranger. Vaig ser tractat amb molta deferència. “Vostè! Deixi el seu seient a l'estranger!” Però no em van ajudar gens en la recerca d'informació. La clau va ser saber la Classificació Decimal Universal. Així vaig poder localitzar tot el que tenien de medievalisme albanès que vaig consultar sense cap problema. La majoria de llibres i revistes tenien una “R” enorme escrita en llapis, vermell i gruixut, que volia dir ‘prohibida la seva consulta als albanesos’. Finalment vaig aconseguir la resposta a la pregunta: Albània era tan pobra que els pares baixaven de les muntanyes a algun port per a vendre les seves filles a mercaders venecians i, des del mercat esclavista de Venècia, arribaven a Mallorca o a Barcelona”.

Dissabte.-  Trob na M. A. que ha venguda de Pequín i se ni torna. Parlam de la Xina, dels xinesos, del carrer Tort de la vila on hi ha tengut casa -i de Pekín estant s’hi enyora-, dels seus padrins, dels seus pares, de com xerren els xinesos usant metàfores, parèmies, com si per entendre’ls perfectament haguessis de tenir record o memòria prèvia de contes i moralines preexistents. Però ella ha fet progressos increïbles amb l’idioma. Em parla d’un projecte engrescador a cavall entre la Xina i aquí.

Diumenge.-  Consult un llibre, conec l’autor, un geògraf algerià, pied-noir. La policia francesa va detenir a l’aeroport de Marsella al seu fill, jove. Havien vengut a matances a ca nostra i se n’havia duit el cap del porc que, ben bullit i ben net de carn, cotnes i tendrums, li feu una il·lusió enorme. En obrir-li la maleta trobaren el cap del cadàver i el policia d’aduanes li feu explicar, a la comissaria de l’aeroport, d’on provenia la prova, del delicte que no havia comès.

_____________________________________

IMATGE: GUILLEM MUDOY 

 

 

 

 

LA CULTURA ENTRE L'UCI I EL RESET Climent Picornell

jcmllonja | 02 Maig, 2013 12:28

 

 La Cultura entre l’UCI i el reset

Climent Picornell

És cert que la crisi ha modificat l’escenari del finançament del sistema cultural i que l’augment estrambòtic de l’Iva cultural provoca víctimes en el comerç i el consum de l’art, transformat en objecte de luxe. Descensos de més del 35 % en la recaptació del teatre o de més del 50% en l’edició de llibres a Balears empenyeran molts de gestors i creadors a fer com els  músics de carrer: pidolant la voluntat del qui passa. Nogensmenys, el públic resisteix, al menys a Catalunya: ‘El pes més important del  finançament cultural correspon a les aportacions dels ciutadans mateixos. Per cada euro aportat a la cultura per la Generalitat de Catalunya, l’Estat espanyol n’aporta 0,2 i els ens locals, 2,2; els turistes n’aporten 1; les caixes d’estalvis, 0,3,  mentre que els ciutadans n’aporten 5,9. Amb això es supera el tòpic de què la cultura és una activitat majoritàriament subvencionada’.

Són dades que maneja Carles Duarte, president del CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts), que vengué a Palma convidat per Cultura i País, grup d’anàlisi i opinió sobre el fet cultural de les illes Balears. La intenció del diàleg amb Duarte, persona experimentada en la gestió cultural -és també president de la Fundació Lluís Carulla- era intercanviar, i aprofitar, idees a partir de la recent presentació, març de 2013, per part del CoNCA, del seu informe sobre l’ Estat de la Cultura i de les Arts, 01-2013 –dirigit per Norbert Tomàs Bilbeny- i que  han subtitulat: ‘Crisi, Incerteses, Sinergies’. Una sèrie d’eixos són l’estaló de l’informe (la digitalització, l’educació artística, el redisseny del mapa cultural...) i les propostes per afrontar la situació es mouen entre les conegudes, les innovadores, la internacionalització, l’excel·lència... que s’entremesclen amb les situacions més desesperades d’alguns col·lectius. Se’m fa difícil resumir un document dens, que es pot consultar al web del CoNCA, per això n’extrec algunes citacions quasi sempre literals.

En quan al paradigma digital es planteja ‘fer un reset de la cultura’, com reiniciar un ordenador,  ja que la implantació de les tecnologies de la informació ha superat la capacitat d'adaptació de les administracions, de la indústria cultural -tradicionalment innovadora-, del món educatiu, i dels mateixos creadors. ‘S’han de redefinir nous models de negoci, que impliquen una reducció de les cadenes d’intermediaris, una diversificació  de les activitats i una personalització més acurada del producte. Sense necessitat de grans estructures s’obren oportunitats de negoci per als continguts digitals’. No podem oblidar el sorgiment d’una nova forma de consum: ‘el seu objecte ja no és la propietat del bé, sinó  l’accessibilitat als continguts’. Vull remarcar el cas, exemplificador, del consumidors de música per Internet que han demostrat que només els interessa comprar les cançons que ells volen i no les que ells volen més la mitja dotzena que venien d’afegitó en un compacte; està en entredit la distribució física de la música, no la retribució dels autors, ja que les vendes digitals s’estan consolidant com el canal més viable de la distribució la qual cosa posa en dubte que ‘la pirateria mati la cultura’, segons Llorenç Valverde, i s’han de cercar altres culpables.

L’informe fa un toc d’atenció a la importància dels ensenyaments artístics considerant-los una prioritat, ja que  no tenen un reconeixement homologat amb itineraris d’altres coneixements científics, socials i humanístics. I més ara que l’aposta municipal i autonòmica per oferir espais de formació artística -en què les escoles  municipals de música n'han estat protagonistes- s’ha vist estroncada  per la reducció de pressupostos. ‘L’Avantprojecte de la llei orgànica per a la  millora de la qualitat educativa (LOMCE) –a més de l’alteració del model d’immersió lingüística–, menysté els ensenyaments artístics. Es fa indispensable plantejar-hi alternatives’.

Les polítiques culturals han de tenir en compte el territori. S’ha de redissenyar el mapa cultural, per sobre de les limitacions municipals, promoguent el que anomenen ‘pols d’atracció’ distribuïts de manera geogràficament equilibrada, articulant així una nova xarxa cultural que demanarà una major connectivitat –i mobilitat- però rebrà l’ajuda de la immediatesa que permeten les tecnologies de la informació.

S’ha de redefinir el model del món de la cultura, ‘al qual li fa falta musculatura i estructures sòlides’. ‘Disposem de creadors amb talent però s’han de convertir les bones idees en projectes empresarials sòlids’. En els casos en què un projecte cultural compleix una funció de cohesió social, d’educació, de creativitat, de recuperació patrimonial o d’innovació, el lideratge i el suport públic és imprescindible. Però s’han  de desenvolupar noves fórmules mixtes que  permetin una millor participació ciutadana, un compromís del sector privat, promoure la figura dels business angels, aprofitar la Unió Europea a través del seu programa Creative Europe o nous sistemes de finançament, com el micromecenatge. ‘Es necessiten gestors culturals que aportin més visió empresarial als projectes culturals i una administració pública més compromesa’. S’han de promoure noves estratègies en la captació i la fidelització del públic amb l'impuls d’una agenda  cultural compartida i amb la promoció de campanyes que ofereixin més visibilitat als projectes culturals. Garantir la transparència i traçabilitat dels espais culturals i un compromís més gran dels  mitjans de comunicació amb la cultura.

Cal apostar per reforçar la coordinació institucional per a la internacionalització. Ara bé, ‘la voluntat de ser presents  internacionalment exigeix un alt nivell i la mesura d’excel·lència no pot ser avaluada amb uns criteris de cultura interna i endogàmica’. A tot això s’hi ha de sumar la defensa d’un increment del pressupost dels Departaments de Cultura, la creació d’una plataforma d’assessorament i formació amb l’objectiu d’ajudar el sector menys industrialitzat a  introduir-se en el mercat digital. Posar en marxa un Institut Superior de les Arts. Convocar beques i afavorir la  transversalitat entre la cultura humanista i la cultura tecnocientífica. Promoure la redacció d’un Estatut de l’Artista per regular el dret a la llibertat de creació, la protecció dels drets patrimonials, d’imatge, els aspectes jurídics, socials i laborals de la seva condició professional. I també impulsar la constitució d’un Observatori de la  Cultura.

No estaria gens malament crear un organisme semblant al CoNCA a Balears, ja que els anomenats ‘pactes culturals’ entre institucions no arribaren a funcionar mai. El CoNCA es va crear –al manco ho diuen els seus estatuts-  per renovar les polítiques culturals, millorar, ampliar i estabilitzar el suport a la creació, amb el convenciment que les polítiques de foment i d'expansió de la cultura s'han de mantenir al marge dels canvis de govern. En definitiva, l’informe sobre l’Estat de la Cultura i de les Arts, 01- 2013, mostra ben conscientment que ‘la cultura viu al nostres països una situació d'emergència però que ara és també un moment de reptes enormes i d'oportunitats per corregir errors i, sobretot, de lluitar contra la pèrdua de consciència del paper decisiu que té la cultura en la vida col·lectiva’.

____________________________

IMATGE: Miquel Barceló (2007) 

POSTALS DE PALMA AMB LA RIERA I L'EMBAT Climent Picornell

jcmllonja | 25 Abril, 2013 00:42

Postals de Palma amb la Riera i l’embat

Climent Picornell

Un gorrió treballa una crosta de pa, més grossa que ell, que ha quedat aperduada d’un sopar de la nit passada a la plaça. Mentre no s’acosta ningú li pega estopejades amb el bec, quan algun vianant traspassa la distància de seguretat prova d’endur-se-la volant. Però pesa massa i li cau. No se fa massa lluny, vigilant el tros de pa generós que li ha tocat. I això passa durant més d’una hora. Faig temps per partir cap al conjunt arquitectònic que formen l’Escola Aplicada d’Arts i Oficis, la Biblioteca Provincial, l’antiga escola de Comerç, l’escola de Pràctiques i l’Institut Ramon Llull, projectat per l’arquitecte Gómez Acebo, l’any 1912 i on servidor hi va estudiar els dos batxillerats i el pre-universitari.

Ens havien convocat, a la comunitat universitària, a fer un minut de silenci en memòria de la nostra rectora la Dra. Montserrat Casas. Era a l’edifici ‘Sa Riera’, l’antiga Escola de Comerç, d’esquena al llit del torrent que tants de maldecaps ha donat a la Ciutat de Palma. En aquell edifici, un casalot oficial del segle passat, un servidor hi va tenir despatx quan era vicerector, un despatx decimonònic de parets altíssimes i amb una porta on amb ferro forjat unes lletres anunciaven el ‘Director’, dels temps en què hi havia allà els directors de l’Escola de Comerç,  fou seu del Rectorat i de la Facultat de Dret, abans de pujar al Campus de la carretera de Valldemossa. Quan era nin des de l’aula escalonada on fèiem el segons curs de batxillerat veia el jardinet i les finestres del que anys després seria el meu despatx. Coses de la vida.

L’endemà, dimarts, la Seu era plena per a donar l’adéu a la rectora, traspassada feia un dies. El rèquiem de Gabriel Fauré sonava. M’emociona el Libera me, Dòmine que record sempre amb la versió del baríton Dietrich Fischer-Dieskau. El cantava interiorment per no fer quedar malament els meus excompanys de la Coral de la Universitat, enfora veig el seu director, Joan Company, fent gestos alterosos perquè el pugui veure també l’organista enfilat a les altures. Era jove na Montserrat Casas, 57 anys, i li quedaven moltes coses per fer.

El dilluns però, acabat el minut de silenci, vaig partir ran ran del torrent de la Riera, pel llit actual, abans passava per dins la ciutat, pel que avui són la Rambla i el Born cap a la mar. Travessà Palma centenars d’anys, causant desastres amb les seves inundacions periòdiques. ‘Lo diluvi’ d’octubre de 1403 provocà prop de cinc-mil morts. Per aquesta raó una de les obres públiques que més han afectat l’urbanisme de Ciutat ha estat el seu desviament.  Ja el rei Jaume II el 1303 manà que fos modificat el curs de la Riera per tal que no entràs dins Palma (“...per ço que la ciutat ne seria pus sana e daria gran belesa e noblesa a la dita Ciutat”). Però no es feu fins a l’any 1613, en temps del virrei Coloma. Vàrem trobar, a l’arxiu de Simancas, el planells del seu nou disseny i ho publicàrem  A Ginard, J. Morata, J. M.  Seguí i un  servidor ( “... para la ejecución de dicha mudanza abrióse un  foso muy hondo desde detrás de los tintes  y por arriba del tirador de oficio de los perarires hasta dar al valle o foso del baluarte llamado del Sitjar...”) . Record encara, quan era nin, els corders treballaven dins la Riera, per davant el que era el Frontón Balear.

I pensava amb Manuel Ribas Piera que fa poc morí (1925-2013) i que proposà desviar la Riera, un altre pic, al Pla General d’Ordenació Urbana de Palma.  S’aprovà definitivament, 1973, tres anys després de la seva aprovació inicial, la qual cosa, sense suspensió de llicències, el desvirtuà en gran part. Al seu Pla proposava tres grans actuacions que ell anomenava ‘de envergadura però autofinançables’. Cobrir i unificar les estacions de tren; unir la Ciutat alta i la Ciutat baixa del nucli antic i un nou desviament de la Riera que seria conduïda cap al torrent Gros i terreys buits que deixaria es faria un parc que s’anomenaria la Falca Verda -per devers el cementeri- i més envant el llit es cobriria, es faria un aparcament soterrat i una via ràpida per damunt per accedir al centre de Palma.  No és va desviar la Riera,ves a saber com hagués reaccionat el teixit urbà a una macro-obra d’aquestes característiques-. Ribas Piera fou un bon urbanista, l’havia llegit com autor de l’ apèndix per a l’obra L’Urbanisme de Gaston Bardet –on ja esmentava el Regional Planning de la Catalunya republicana- . La seva estratègia del ‘zoning’ a l’estil de Le Corbusier, amb polígons mono-funcionals avui ens sembla desfasada. Feu un pla pensat i justificat al mil·límetre amb bons estudis previs –‘Monografias de análisis y proyecciones’- on hi col·laboraren entre altres Lluis Carreño i Bartomeu Barceló, i una cartografia excel·lent.

He seguint el torrent i he pres una estona el sol a la barana del pont que projectà Eusebi Estada, ben davall del tros de Baluard de Sant Pere que fou enderrocat un vespre amb bomba de calç i amb traïció. Retorn cap a ca nostra pensant per què els odis acumulats es perden pel camí, malgrat un no vulgui. No seria millor, continuu, mentir-se a un mateix, tal vegada aquesta contradicció ens protegeixi: la veritat genera monstres. Vaja, avui ha sortit el dia aforístic. Mentre, prop de mi camina una al·lota jove que fa una oloreta deliciosa. Em recorda l’olor del dia quan fuig, una mescla d’anís, de té, de canyella, de cafè.

Abans d’entrar trob el sense-casa que dorm als jardins de la Llonja. Cada dia empenguent els seus anys indefinits i el seu carretó carregat. Avui me diu, ben convençut: ‘Ho sé tot de la vida: els doblers mouen el món’. Al temps que una llàgrima calenta se li ajunta amb un sorell de moc transparent. Em fa por veure’m dins ell. El temor a la soledat. L’instint ineducat. Coix de pensament. En rodar clau m’envesteix l’oloreta que fa ca nostra. Pens en quan érem nins i ma mare, en entrar, sempre deia: ‘caseta mia, per pobra que sia’. Quimeres del passat? O del futur? Sent una rialla fresca que puja de la plaça i un lament del nin petit del veïnat i pens que la mescla de les dues coses és la justa. Per què mortificar-se amb ansietats diverses, causes de pors i actes interromputs? Quantes oportunitats perdudes per no res. En fi, el que vendrà, tanmateix, bo o dolent, com una ametla que se dreça. O com un somni que retorna d’aquesta terra de naufragis, Mallorca, habitada per passadors de pena. O al menys així era, un temps, quan tothom se coneixia. Es posa a bufar l’embat i sent ja la plenitud de les diades de l’estiu que s’acosta; l’ombra dels tamarells, el giscar de les xigales, el cap coronat d’algues, la salabror de la pell i la vida perdurable. Amén.

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA OFEGATS PER L'EST╚TICA Climent Picornell

jcmllonja | 10 Abril, 2013 19:34

 

Apunts del Pla de Mallorca ofegats per l’estètica

Climent Picornell

Quan he passat el revolt de Meià, enfilant cap al turonet de sa Tortuga, de Montuïri a Sant Joan, tenc a la dreta els costers suaus del camí del rafal Aixat, sembrats d’ametllers, i una trinxa d’alzinar a la cresta; a l’esquerra el pla, amb les cases de Tagamanent, Son Brondo, Son Gual, Carrutxa, tot d’una verdor tonal amable amb algun bocí amb tanta ravenissa groga que pareix que l’han sembrada. Quina diferència, pens, amb les pintures que Zuloaga feia de Castella, hi cercava, deia,  la potència, l’aspror i fins i tot l’agrura d’aquells paisatges. En canvi els camps del pla de Mallorca conviden a la calma i la relaxació. Deu ser veritat el que Unamuno postul·là: “Seréis siempre unos niños, levantinos! Os ahoga la estética!” Idò sí, ofegats o amb l’aigua fins al coll.

Les vacances de Setmana Santa, fins a la segona festa es converteixen en un téntol temporal. Els corruptes, la crisi, l’atur, els desnonaments, el nou Papa, l’estafa de les preferents pareix que ralenteixen el seu ritme. Servidor les començava, un temps, el diumenge del Ram, quan mon pare, al cel sia, me duia un ram, beneït, que jo li havia comanat. El me feia de llorer i d’olivera. Un pic beneït,  l’olivera, dins la casa, la lliurava de què hi pegassin els llamps, i el llorer, dins els aguiats, ens lliurava dels mals de panxa. Encara record la il·lusió d’aquell homenet quan el me duia pensant que quedava una espurna de creient dins el meu cossot d’agnòstic. Amb el temps he comprovat que no hi ha res pitjor que un descregut de quasi tot. En fi, molta església i poc perdó, solien dir. Ara, el ram el prepara la meva sogra, a Costitx. Tot sigui pels mals de ventrell i per no pagar tant en assegurances de la llar.

En arribar al poble, abans d’anar a ca nostra, m’atur a berenar. Poca gent per mig i el cafè de baix encara tancat. Observ. Na Somata darrera sa finestra. En Corrino als bancs de la plaça esperant que obri el bar. Ella sempre tancada darrera els vidres. Ell sempre a lloure amb la seva bicicletona. Ella amb aire de senyorona antiga, monyo i tota d’obscur. Ell amb aire de clochard, xandall, mostatxos i cabells llargs. Ella un poc passada de rosca, per això no la deixen sortir. Ell, més que passat, xalest, però escometent tothom, regateja a la botiga, sempre amb una cervesa a la mà. A ella li tanquen la finestra a migdia i fins demà. Ell se’n va a ca seva d’horabaixa, es posa la ràdio, fort, i se colga de jorn. I així fins que se repeteix la mateixa andanada l’endemà. Ell apareix a la plaça, a ella li obren la finestra... pareix que se miren però a ella, ell no li interessa gens i ell de cada dia hi veu més poc. És la rutina tossuda dels personatges dels pobles petits.

Vaig al ‘casino’ de més amunt i m’assec amb en Sebastià Frare. ‘Saps què és lo que ha canviat més a n’es poble? Ho sentencia aixecant el gaiato, ‘Idò que abans tothom sabia qui eren els beneits. Aquell és beneit. I quedava clar. Ara no! Ara està tot mesclat. Els vius i els beneits tots mestallats i no els pots destriar. Saps què te vull dir? Saps que ho és de fotut no poder saber si un és beneit o no...’ Com que veu que llegesc el diari, s’aixeca i s’asseu a una rotlada d’homes, i una dona, malalta. La discussió va sobre les sopes. Si amb ou o no, si escaldades, més bé seques o amb molt de brou, si amb colflori, bledes o espinacs, o les del  temps d’espàrecs i gírgoles. Si són millor les sopes d’estiu, les solleriques amb rodanxes de patata, prebe verd i un albercoc escaldat damunt... A moltes de cases, un temps, es berenava de sopes cada dia, a les nou del dematí. Un català al qui convidàrem a menjar sopes de matances s’espantà quan va veure que dins el plat hi posaven pa, ‘no poseu pa a aquestes verdures tan bones!’ ‘L’amo en Toni de son Vadell hi posava caragols, com si fos un arròs’, diu un. ‘Els caragols són tots maricons’, sentencia en Biel Marollat, i com que els altres l’observen inquisitius, mirant-los a tots per damunt les ulleres, afegeix: ‘ho vaig veure a un d’aquets programes de la televisió que fan els horabaixes’.

 Que hi ha res de nou per la vila? Deman. Una fruiteria... I què més? Poca cosa més, dos morts i un parell de separats. I gent sense feina que veu les coses més negres que el cul d’una olla. Pens que amb això de la vitroceràmica i la inducció els culs de les olles ara són immaculats, ja no hi mascara a les cuines. Passa un cotxe antic i l’amo en Toni Burriol, a qui no havien deixat xerrar, aprofita: ‘Noltros tenguérem un dels primers cotxes des poble i quan es decidia que aniríem a Son Amonda en cotxo, tota una tropa d’intendència se posava en marxa, tots es veïnats estaven avisats, a cada cap de cantó hi havia qualcú per aturant es trànsit –qualque carro venturer, pensa tu!- perquè havia de sortir es ‘Ford potada’ des padrí’; i ara no pots aparcar enlloc‘. Aquestes espardenyes ja demanen sopes!’ Li diu el sen Poquet a un jovenet que ha entrat. ‘És un parent de sa meva filla, parent per part des seu homo, que ja se va entregar amb dos al·lots, aquest i un altre més grandet’.

Aprofit el bon dia per anar fins el molí d’en Rinalt. D’allà estant pots mirar enfora. ¿Quan degué néixer el moment de fer determinats emplaçaments per a tenir unes bones vistes? Les ermites i santuaris que veig des d’aquí dalt,  la de Bonany a Petra, Sant Salvador de Felanitx, Monti-Sion de Porreres, Cura, damunt la muntanya de Randa d’Algaida i, més prop, Consolació de Sant Joan són edificades a situacions prominents, altes. Per tant si un observa com estan disposats els llocs que ara fan de miradors, no ho són en absolut de forma desordenada sinó per afavorir aquesta emoció visual. Cabrera se veu al fons de la marina llucmajorera, el bec de Ferrutx a les muntanyes d’Artà i el cap de Formentor guaita per darrera el capcurucull del puig de sant Nofre.

El davallament del Divendres Sant, la missa de to Pascal el dissabte a vespre, el perfum del fonoll dins el frit de freixura després del Matinal del diumenge, el pancaritat i les darreres panades i rubiols –de brossat sobretot- la segona festa, o la tercera, s’afegeixen al costumari obligat d’aquest folklòric ploramiques impenitent.

Deia el pare Rafel Ginard, observant la vista des del Santuari de Consolació: “Aquestes mòrbides inflors del terrer, brufat de pujols en miniatura i amb una cabellera de pins; aquests baixos de terres grasses tan llacoroses i fèrtils vénen a ser el cor, el bessó i la molla de Mallorca”. Fou un gran descriptor de les terres del Pla: “El nostro paisatge més que grandesa té la gracia i l’encís de les coses humils. Res d’accidents alterosos, res de vistes brillants, la nostra comarca té la frescor virginal d’un món acabat de fer”. Un altre ‘levantino’ ofegat per l’estètica.


JARDINS D'ALTRI AMB UTOPIA PRIMAVERAL Climent Picornell

jcmllonja | 01 Abril, 2013 22:23

Jardins d’altri amb utopia primaveral

Climent Picornell

Els Jardins d’altri són enfilalls del que he pellucat per altres llocs. Molt sovint amb poc sentit. Per això sempre deman disculpes d’antuvi. Sortim de l’hivern i suposadament deixam enrere les seves malalties associades. Bé que ho sap Jaume Guiscafré: “Sant Fluimucil gloriós / feis que me fugi sa tos! / Sant Vicks-vaporub tenaç / desembossau-me bé es nas! / Halls i Praims, faré una festa...  / si me feis fugir s'aresta!”. No sé si li és aplicable, però farem un esforç, el que deia Emil Cioran: ‘Les fonts d’un  escriptor són les seves vergonyes; aquell que les rebutja està abocat al plagi’. Ja sé que les malalties no són matèria de vergonya, ni matèria de Bretanya, però algunes ens poden arrossegar a la tomba i llavors -no som molt fan seu, però vaig trobar ocurrent Pedro Ruiz exposant el seu lema per quan s’hagués mort-: “Donar, cremar i a la mar”.

Ja que érem amb la mort, J. C. Onetti predicava constantment que la carència fonamental per la qual els éssers humans ens exterminam els uns als altres és la carència de pietat.   Pietat, empatia, caritat, tolerància... coses de les que no gaudeixen les males persones. William Faulkner: “Ens podem refiar de les males les persones, no canvien mai”. Ni progressen en els seus sentiment, ni els manifesten, tan sols. ‘Els cans quan remenen la coa expressen el seus sentiments, com ho fa l’home’. Això prové d’una definició donada per un al·lot d’ESO i em recorda molt aquell aforisme de Joan Fuster que deia: “L’educació del cans consisteix en aconseguir obediència. Com la dels homes”. En definitiva, la solució, la podem trobar en el que contestà Henry James quan li demanaren per les tres coses més importants de la vida: “Ser amable, ser amable i ser amable”. Encara que per aconseguir-ho no sé si caldrà consultar l’anomenat “Observatorio europeo para el descubrimiento de lo imposible”, perquè, de cada cop més, el nostre problema serà que pensam una cosa, en sentim una altra i acabam dient el que ni pensam, ni sentim.

Obediència i llibertat? Bon dilema. I bon exemple el de la metàfora que emprava Mozart: ‘La llibertat només es troba entre barrots. Els barrots que formen el pentagrama’, aclaria, la pauta damunt la qual es confegeix la música. Per a ell devia ser la ginya de la seva llibertat. (Per cert, vaig sentir un al·lot que deia a la seva germaneta: “Mozart fou un nin prodigi, tant, que ja siulava simfonies dins el ventre de sa mare”). El fet és que Mozart estava tocat pel do de la música. La composició és en bona part un do, com el de la poesia. I ja en poden pegar de bots, si manca. Tanta sort que algú se’n tem de ser un poeta... menor. Conta Jorge Edwards un encontre amb Neruda:  “Se’n va riure dels meus versos. Com que li havia agradat un llibre meu de relats, El patio,  un dia li vaig dur un sonet. Li vaig llegir. No digué res, mantenia les mans damunt la panxa, mirant-me. ‘No t’agrada?’ li vaig dir. ‘Ets millor prosista’. Estava fart de què li llegissin versos; em contà que un personatge anava a llegir-li poemes fins i tot quan estava assegut al trono de l’escusat”.

“Eduard Punset amb la seva identificable aura de pel rull i blanquinós, despunta entre un mar de neurotransmissors, és el jedi de la plasticitat cerebral… aplica el reiki a les contradiccions” (I. García – S. Nanclares). On no hi sol haver contradicció és en el que escriu Empar Moliner: ‘Com tothom sap, darrera un ciutadà del món que no creu en les banderes hi ha un nacionalista espanyol’. I no cal escriure un assaig sobre això. Genial el jove de batxillerat, per això de l’assaig: ‘Montaigne va voler ser escriptor tota la seva vida però no va aconseguir fer més que Assaigs’. Es mouen dins les utopies, aquests ciutadans del món, com en el gir meravellós d’un estudiant: ‘Tomás Moro escribió una obra sobre Etiopía’. Malgrat tot les noves tecnologies ens hi fan, ciutadans del món, però a la seva manera, qui sap si “There’s a worm in the Apple Inc.”( hi ha un cuc a la societat Poma).

Tal vegada he usat, un poc massa, errades d’estudiants en aquests Jardins d’altri, però algunes tenen un doble sentit deliciós. I acab en tres més, i pus: ‘El cervell té dos hemisferis; un vigila l’altre’. ‘La fe ens la dóna Déu per poder entendre els capellans’. ‘Conjuntivitis és la figura retòrica que consisteix en l’ús abusiu de conjuncions’.

En fi, a l’entrada de la primavera a molts ens passa com a Josep Cuní. Li pregunta Bibiana Ballbé: ‘Com vas d’autoestima?’ Josep Cuní: ‘Depèn del dia. Funciona com l’Ibex-35’.

LA FI D'EUROPA I DE LES HUMANITATS Climent Picornell

jcmllonja | 25 Marš, 2013 20:43

 

 La fi d’Europa i de les Humanitats

Climent Picornell

No és que els dos finals hagin d’anar lligats. No hi ha causa-efecte entre la fi d’Europa i les Humanitats. O tal vegada sí? El que vull dir és que he lligat Europa i les Humanitats per mor de dos manifests que es presentaren, amb dues setmanes de diferència, cada un pel seu compte. Un es feia ressò, segons els seus il·lustres signants, de que ‘Europa s’està morint’, així de taxatius,  i l’altre, més pactista, alertava de què ‘la minva de la cultura humanística comporta l’empobriment del pensament, la precarietat del discurs ètic i la pèrdua de la cohesió de la nostra civilització’, provocant un analfabetisme funcional que genera grans buits en els sistemes de referències, la qual cosa permet submissions i manipulacions.

Com veuen, no és poca l’alarma dels signants que se’n temen de dues coses. Per una part que Europa com una expressió de ‘voluntat i representació, com a somni i com a construcció que aixecaren els nostres pares’, i que ha duit pau i prosperitat i democràcia, s’acaba com qui desfà una calça. I per l’altra, les humanitats –amb els seus subgèneres: les llengües i la literatura, la filosofia, la història i les arts - ‘són percebudes com a mancades d’atracció, com si fossin poca cosa més que un llegat arcaic i sense interès’.

Caldria demanar-se com o quins són els culpables d’aquesta situació crítica. D’una part ho tenen molt clar, ‘Europa se’n va en orris per culpa de la inacabable crisi de l’euro, la quimera d’aquesta moneda única abstracta, flotant, que no està unida a unes economies, uns recursos, ni a unes fiscalitats convergents’. Els defensors de les humanitats no dibuixen tan clarament el culpable de les desgràcies humanístiques però es deixa entreveure que és deguda a  ‘la intensa preocupació dels governs i de la societat civil pel foment de la ciència, la tecnologia i les noves formes de transmissió del coneixement i de la informació’. En poques paraules, guaiten, per darrera els dos manifestos, dos dels fantasmes del nostre temps, d’una banda l’economia –i si tant volen el món de les finances- subjugant el món de la política i de l’altra la tendència a la valoració social dels coneixements anomenats ‘útils’, des de les ciències més dures a la formació professional, per damunt, o detraient hores i espai educacional a les humanitats.

Podria pensar que ens movem per dos dels llocs comuns de la modernitat si no fos que els signants dels dos manifestos són personalitats de reconegut prestigi i no els fa gens de falta el renou mediàtic que es sol amagar darrera proclames d’aquest estil. El d’Europa, presentat el 28 de gener de 2013 a París, ve avalat per noms com el d’Umberto Eco, Claudio Magris, Antonio Lobo Antunes, Juan Luís Cebrián , Julia Kristeva o Bernard-Henri Lévy, entre altres; l’han titulat molt eufònicament i expeditivament ‘Europa o el caos’, poca broma, sense mitges tintes. De totes les maneres un està temptat de demanar-se per què precisament surt ara? Quan David Cameron ha anunciat un referèndum sobre la continuïtat del Regne Unit a Europa o els sobiranismes de Catalunya, Escòcia o Flandes s’articulen fortament.  L’altre, que fou presentat el 16 de gener de 2003 a Barcelona, ‘Unes humanitats amb futur’, du la rúbrica de Salvador Giner (qui ha tret ara el seu llibre L’origen de la moral. Ètica i valors en la societat actual), Rafael Argullol, Victòria Camps, Jordi Llovet o David Jou.

De totes les maneres ja sé que no són els únics a reflexionar sobre aquestes dues idees estructurals entre les quals ens movem i que es presenten com idees força de la nostra contemporaneïtat: una Europa unida per fer front o per ajuntar-se a la política nord-americana  o a les dels nous estats emergents, o  l’abagassadora presència de les noves tecnologies, no renyides, per cert,  amb les humanitats, encara que ho pugui parèixer, però si viàtiques de les ciències que vehiculen el progrés tecnològic, des de la física de components informàtics a la biotecnologia. El manifest europeista mostra la seva vena atacant el berlusconisme, les institucions financeres -‘sense consciència, ni memòria’ fustigadores dels PIIGS (Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya)-, els xovinismes, els populismes, les ideologies de l’exclusió i de l’odi que, precisament, Europa havia de marginar: ‘que lluny que som de quan es cridava ‘tots som jueus alemanys’.  Quasi xupant roda dels anteriors predicats, els altres signants insereixen la crisi de les humanitats, també, en una crisi més general del saber i els dos grups ensems, pro-humanistes i pro-europeistes,   miren per enrere –i per envant-  als mateixos llocs: Atenes, Roma i Jerusalem.  Per a uns els bressols configuradors de la cultura occidental (els humanistes) ‘fonamentada en l’esperit crític i dialogal, la democràcia, la tolerància, el respecte a la ciència, el pluralisme de creences i el coneixement filosòfic’. Els europeistes miren també a  la Roma i l’Atenes actuals com exemple de l’Europa recent que es desfà i que, si no es fa alguna cosa, desapareixerà.

Les propostes? En el camp de les humanitats passen per un major reconeixement dins  l’educació, des de garantir coses que semblen banals, com que tothom ha de saber llegir i escriure correctament fins a que no es suprimeixin dels curricula els escriptors clàssics o els grans relats de la Bíblia, o establir un cànon obert d’autors i obres que ‘resumeixi els fruits del coneixement humanístic que tothom hauria d’assimilar’. Els defensors d’Europa són més categòrics: ‘El teorema és implacable. Sense federació, no hi ha moneda que es pugui sostenir’. En poques paraules, sense un seriós plantejament de la integració política, sense una franca derrota de les competències ‘sobiranistes’ per part dels Estats nacionals, l’euro es desintegrarà. Curiosa la seva manera de cridar a files: ‘Abans es deia: Socialisme o Barbàrie. Avui hem de dir: Unió política o barbàrie’. ‘Unió política o mort’.

Voldria resumir fefaentment el colofó del manifest en pro de les humanitats.  Ve a dir, amb realisme,  que sense aliances estratègiques amb les ciències, les tecnologies i el món de la comunicació poca cosa hi ha a fer per impulsar allò que és essencial al món del pensament: l’autoritat de la raó. ‘Les humanitats tindran futur en la mesura que siguin enteses com a factor d’humanització, de responsabilitat moral i cívica i de creixement de l’esperit humà’.  Aquest esperit aliancista agafa, per al problema d’Europa, tintes més negres ja que, per als signants europeistes, o es fa el pas cap a la integració política –amb substrat econòmic- o sortirem de la Història, abocats al caos. Hi ha qui ha titllat el signants del manifest d’Europa d’ “intel·lectual humoristes” pel fet de demanar-se, amb raó, si creuen realment que la mala praxis dels depriments estats-nació serà resolta per una entitat molt major. I per reblir el clau, un del signants humanistes, Jordi Llovet, referint-se a l’altra manifest –Un somni europeu- diu, “no sembla que el manifest dels intel·lectuals europeus hagi de servir per a res”. Com el seu, probablement. En fi, això. Ja veuen com rodolen dos plantejaments dels recurrents fantasmes que recorren el nostre continent.

PILOTS ITALIANS A MALLORCA I CRIMS DE GUERRA Climent Picornell

jcmllonja | 18 Marš, 2013 10:09

 (Pilots d'aviació italians de la Guerra Civil del 1936-39 de retorn a Itàlia. Bolònia. 1939) 

Pilots italians a Mallorca i crims de guerra

Climent Picornell

"Palma de Mallorca, 22 d'octubre de 1937, Estimada mare, aquest va ser el dia més terrible que recordaré sempre. Tres unitats, una d'elles era la meva, vam ser sorpresos en el moment culminant de l'acció, a 400 m., per un infern de foc antiaeri, foc disparat dels vaixells fondejats, el foc dels caces enemics... no ho puc descriure. Hem guanyat després d'un quart d'hora de lluita. “L'acció es va dur a terme amb brillantor", són les paraules dels meus superiors. Hem estat com a lleons, ens hem comportat com a vertaders italians." (Federico Cozzolino,1913-1938, pilot italià destinat a Palma, abatut i mort per les forces de Líster a la península, escrigué 22 cartes publicades el 1940: Dai cieli di Spagna, lettere alla mamma...).

L’Audiència Provincial de Catalunya  ha admès a tràmit, febrer de 2013, una querella criminal presentada per l’associació AltraItàlia. Movimento per la sinistra de Barcelona i per A. Canòves i A. Rayas, després que un jutjat d’instrucció la desestimàs.  Aquest fet ha posat damunt la taula, de nou, els bombardejos que, amb la base a Mallorca, realitzaren els pilots legionaris italians al litoral de la península Ibèrica, i en concret els dels dies 16, 17 i 18 de març de 1938, ara fa setanta cinc anys, sobre Barcelona, amb enormes destrosses, molts de ferits i morts.

Ja l’agost del 1936, l’aviació italiana va participar a Mallorca, i va ser decisiva. E. Grassia (L’Aviazione Legionaria da bombardamento (Spagna 1936-1939). Iniziare da stanotte azione violenta su Barcellona): ‘Quines foren les raons de la intervenció? Construir un Mare Nostrum? El temor què França fes amistat amb un altre país mediterrani? La presumpció militarista i expansionista de Mussolini? Fer créixer la cotització italiana davant els alemanys? Fer provatures amb homes i mitjans?’ Com bé plantejava l’exposició “Catalunya Bombardejada”, a la guerra Civil Espanyola l’aviació tingué un paper decisiu. ‘Els bombardeigs intensius que afectaren la zona republicana són un nou model d’enfrontament bèl·lic en què la reraguarda és front de guerra i la població civil, blanc per a l’enemic’.

‘És la primera vegada que s’investigaran a l’estat espanyol fets relacionats amb la Guerra Civil’ explica AltraItàlia, a qui els va impressionar l’exposició “Quan plovien bombes”, que mostrava com l’aviació italiana va dur a terme bombardejos prohibits. X. Domènech: ‘Després d’una primera onada de bombes, es torna a bombardejar aquells que surten a ajudar les víctimes’. Un grup d’italians residents a Catalunya van decidir iniciar un procés de reconeixement dels fets i demanda de perdó per part del govern italià. L’ascens al poder de Berlusconi ho va fer impossible.

He llegit la resolució de  l’Audiència, assenyala 21 oficials que formaven part  de  la “Squadra Legionaria Baleares”(sic) que bombardejà Barcelona el març de 1938, comandats pel general Velardi. Indica també els noms de Benito Mussolini, comte Ciano, Francisco Franco, Serrano Suñer  que –presumptament- pactaren i ordenaren executar aquells crims. En realitat l’ordre va partir directament de Mussolini per impressionar Hitler que havia annexionat Àustria feia pocs dies; ho conta Ciano al seu diari. La probabilitat de què siguin morts els acusats no creu el tribunal que sigui impediment  per investigar i posa l’exemple de Rita Levi-Montalcini o Moisès Broggi que han viscut 103 anys.

Gioa, Buonamico, Giordano, Cassiani, Rossagnigo, Di Tullio, Corti, Montanari, Ruspoli, Zucconi, Quarantotti... Són els aviadors contra dels quals es dirigeix la denúncia per crims de guerra. Per vells que siguin, o morts, els denunciants diuen que no és un acte simbòlic: “eren militars especialitzats, conscients i orgullosos del que feien, gent molt ideologitzada que decidien sobre la vida i la mort des del cel i mai van expressar remordiments". X. Juncosa en va conèixer dos, el 1998, tinents a Espanya i generals a Itàlia, Paolo Moci i Alberto Lauchard. "Em van dir que eren els dos últims de la Aviazione Legionaria, i ja són morts". Moci justificava el bombardeig de Gernika. Al"Diari històric” del 8 Stormo, operant a Balears, està escrit: "Campanya d’afirmació de l’ideari feixista. Un telegrama del Ministeri d'Exteriors al general Berti: "L'Aviació de Balears serà reforçada i tindrà el deure de terroritzar la rereguarda roja i especialment els centres urbans". Aquelles accions mai van ser investigades penalment a Itàlia. 4736 morts a Catalunya. R. Aracil i J. Villaroya a El país Valencià sota les bombes (1936-1939) n’hi comptabilitzen 1850.

("Palma de Mallorca, 23 d'octubre de 1937, Escric des de l'hotel Royal perquè avui hem canviat l'hotel oficial. El Gran Hotel era al cor de la ciutat i molt més còmode. Però d'altra banda aquest és l'hotel més bonic de Mallorca. Imagineu que està sobre el mar i es pot gaudir d'una vista fantàstica. Amb el balcó tancat puc sentir el murmuri de l'aigua que fan les ones colpejant les vores dels jardins. Però en aquest bell lloc, aquesta mar tan blava i la lluna tan gran, hi falta només una cosa necessària: la pau, la tranquil·litat. Però, tot parla de la guerra, se sent en l'aire, es pot veure als carrers foscos plens de silenci, es veu en el color de la roba de les mares i a la cara de tots els homes i dones. L'altra nit, les sirenes van donar l'alarma. Les cases van ser abandonades i vaig veure escenes terribles. Mare estimada, els meus ulls no veuen més que guerra, les meves orelles no senten més que guerra. Però estic tranquil. En aquests dies d'intens treball ho he fet bé, he participat en totes les accions i pot estar orgullosa de mi perquè el teu fill, tan despreocupat, ja no ho és, lluita seriosament per la seua Pàtria". F. Cozzolino).

La Llei d’Amnistia impossibilita tramitar accions penals per motiu de la guerra civil entre espanyols, però en aquest cas van dirigides a italians. “Estimamos por tanto que estos bombardeos indiscriminados contra civiles, tenían por objeto únicamente bombardear barrios altamente poblados de Barcelona... sirviendo así como laboratorio de pruebas, lo que supone la comisión de crímenes en masa castigados por cualquier ley, en todo tiempo y lugar; ...por su naturaleza de lesa humanidad y crímenes de guerra no están prescritos, por lo que pueden y deben ser investigados por los Tribunales españoles”. Per això ordena la pràctica de diligències, esbrinar la filiació dels presumptes culpables, comissions rogatòries a Itàlia; ofereix accions civils i penals a les víctimes, designa dos pèrits experts en història, etc.

Hitler bombardejà Anglaterra, els aliats van convertir en ruïnes Dresden. Bombes atòmiques caigueren sobre Hiroshima  i Nagasaki. Avions nord-americans utilitzaren napalm a Vietnam. Els bombardeigs de la guerra del Golf, Sarajevo, Sèrbia es fan a les acaballes del segle XX. I durant el XXI, els de la guerra d’Iraq, Afganistan o sobre Líbia. Els magistrats, S. Vidal, M. Comas i C. Sánchez-Albornoz- diuen que només quan es tengui la certesa de que els implicats són morts es podrà arxivar el cas, “una de les pàgines més negres de la nostra història, no només pel nombre de víctimes, sinó per l’assaig que va suposar de mecanismes d’aniquilació de la població civil”.

1 2 3 ... 47 48 49  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb