Climent Picornell

Des de la geopolítica: Israel i Hamàs. Climent Picornell

jcmllonja | 17 Novembre, 2023 10:18

 
 
Des de la geopolítica: Israel i Hamàs

Ras i curt, geopolíticament parlant:  Ucraïna està intentant unir-se a Occident. Israel està intentant unir-se a un nou Orient Mitjà. I Rússia i l'Iran s'han unit per intentar bloquejar-los a tots dos.  Però no cal ser massa bon analista per entendre que Hamàs, recolzat per l'Iran, va llançar la seva guerra per frenar la normalització saudita-israeliana i evitar que Teheran quedàs aïllat i que Vladímir Putin va llançar la seva guerra per aturar Ucraïna a expandir-se en una Europa lliure, i evitar que Moscou quedàs aïllat. Rússia amb Putin i l'Iran amb l'aiatol·là Ali Khamenei, tenen molt en comú: no tenen res a oferir a la seva gent més que guerres quasi religioses que els permeten mantenir-se en el  poder.
Mentrestant, les relacions entre Israel  i l'Aràbia Saudita, bressol de l'islam, hauríen obert el camí per a la normalització entre Israel i el país musulmà més poblat del món, Indonèsia, i potser fins i tot el Pakistan. Res hauria aïllat més l'Iran. I Hamàs sabia que el seu model a Gaza quedaria aïllat si Israel era capaç de normalitzar-se amb l'Aràbia Saudita en termes que satisfessin l'Autoritat Palestina de Cisjordània, més moderada. Així que va començar aquesta guerra sabent que duria la mort no només a israelians, sinó també a molts més dels seus propis civils innocents. L'Iran sabia el mateix.
Però l'avanç de l'ocupació militar d'Israel a Gaza s'està trobant amb un repte comú en la guerra urbana: et quedes estancat als carrerons i crides l'aviació per fer volar l'enemic i qualsevol altra persona propera, provocant víctimes civils importants. No es pot ignorar o defensar aquesta tàctica durant molt més temps. I també, els Estats Units veuen un forat gegant al cor de l'estratègia d'Israel: qui governarà Gaza si Hamàs és desallotjat? 
Ho diu Th. L. Friedman: El pitjor encara està per venir. La invasió israeliana de Gaza està destruint túnels, abocadors de municions i combatents de Hamàs, sí. Però quan els nins d'ambdós bàndols són sacrificats i la gent té por, els extremismes ascendeixen. Van ser els terroristes suïcides palestins els que van impulsar Benjamin Netanyahu a ser primer ministre, i han estat els israelians de línia dura els que han alimentat grups palestins com Hamàs. El bloqueig israelià de Gaza, des del 2007, havia convertit els fanàtics de Hamàs en herois populars. Els atacs de Hamàs del 7 d'octubre de 2023 van destrossar Israel de manera comprensible: el president Biden va assenyalar que era l'equivalent als atacs de l'11 de setembre de 2001 a Nova York. Gaza ha patit l'equivalent a uns 400 atacs com l'11 de setembre. S'ha informat de més nins morts a Gaza en les últimes setmanes que en tots els conflictes globals junts durant tot l'any passat, segons Save the Children. Un nin ha mort cada 10 minuts durant la guerra, fins ara. Això no és moralment sostenible per als Estats Units, que proporcionem armes per matar i mutilar civils, opina N. Kristof. Tampoc serà eficaç per protegir Israel. Matar líders terroristes sense abordar la desesperació dels seus partidaris és una tasca inútil i produeix més desesperació i més terrorisme. Ami Ayalon: "El conflicte no es resoldrà en accions militars, no ens poden matar a tots, i nosaltres no els podem matar a tots".
Israel està decidit a rompre el poder de Hamàs, però només pot tenir èxit mantenint les regles i les normes de comportament que Hamàs ignora. És veritat, se sap, que Hamàs amaga els seus combatents entre els civils, i la indiferència pel seu patiment és fonamental per a la seva marca de terrorisme. Hamàs està utilitzant el poble de Gaza com a escut humà contra la campanya de bombardeig d'Israel. Posar fi al control de Hamàs sobre Gaza és un pas essencial, però una victòria militar no significarà gaire si els joves de Gaza es reagrupen davall una altra bandera extremista. Dirigir als civils perquè surtin de les zones apuntades és una manera valuosa de minimitzar les víctimes, però només funciona si els que reben l'ordre d'evacuar tenen on anar, una ruta segura i mitjans per arribar-hi i temps suficient per fer el viatge. Hamàs és probable que aprofiti qualsevol acord destinat a protegir els civils. Però això no eximeix Israel de la responsabilitat d'intentar-ho.
Climent Picornell 

Converses entotsolades. Climent Picornell

jcmllonja | 17 Novembre, 2023 10:15

 
Converses entotsolades

No sé qui em parlava de la importància dels àlbums de fotos en la construcció del nostre relat familiar fins que arribaren els telèfons mòbils i la profusió d'imatges, sense jerarquia, totes apilotades dins de l'aparatet. És ver que algunes s'imprimeixen i hi ha cases comercials que t'ofereixen traslladar-les a àlbums de paper, com abans. És cert que res roman, però tot hi és dins l'immens nigul de dades internetianes que es van emmagatzemant déu sap on. Tot desapareix tan ràpidament, tot ho consumim tan ràpidament. Ens falla l'efecte selectiu de la memòria, suplantada pel caos de la renovabilitat dels nostres Whatsapps, Instagrams o TikToks.
Allò que ens succeïa quan miràvem un àlbum i hi descobríem l'herència genètica o comportamental de la família, el reconeixem en una rialla de la nostre mare, en una expressió severa o gamberra del pare o dels germans, del repentí gust de l'arròs sec de la padrina, de les primeres salpes i oblades que veres davall la mar aquell dia que rememora aquell retrat de quan t'havien comprat la careta per mirar davall l'aigua... ningú, d'aquelles imatges, realment, havia mort, tot es sargia en un gest, en una forma de la cara, en una manera de mirar la càmera, era la vida que ens connectava amb l'avui.
Tot això és veritat, i ara acab empatxat del meu mòbil, de tantes vegades que el mir. Empatxat?  Idò ha aparegut una nova dieta. Quin endocrí o endocrina la proposa? No és endocrí, és un científic al llibre 100 coses que cal saber sobre la intel·ligència artificial, Ramon López de Mantaras, proposa la “dieta digital”, passar moltes més hores en el món analògic, donant sortida a gestions que es poden fer de forma no digital, parlar cara a cara, guardant la privacitat que invadeixen les màquines, no fer compres per Internet si no és necessari, no deixar-se geolocalitzar si no és necessari. Idò jo la vull fer, la dieta digital, ho vull fer perquè no vull saber el que els passa als meus amics pel Facebook o per l'Instagram. I tornar a llegir en paper! La premsa, la premsa de paper, ara que La Vanguardia diuen que ja no es distribuirà a les illes Balears. Harry Evans, que fou director del Sunday Times, i morí ara fa poc, deia que la qüestió no està en saber si la premsa en paper, o sense paper, seguirà existint, sinó en saber si allò que seguirà existint tendrà alguna cosa a veure amb el periodisme. Res més cert, ara diuen que Murdoch pare ha passat el testimoni als seus fills, cal recordar que l'imperi mediàtic dels Murdoch sobretot a partir de la fundació de la cadena de notícies Fox News, va aconseguir reconfigurar la política del conservadorisme als Estats Units. Trump i la “normalització” de l'extrema dreta són fruit d'aquesta cosa que poc té a veure amb el periodisme i molt amb la propaganda.
És cert, els discursos sobre el capitalisme bo, o ètic, fets des de la dreta, s'han refermat. Martin Wolf assegura que el capitalisme de mercat i la democràcia liberal són com el ying i el yang, oposats però complementaris i que, si no mantenen l'equilibri entre ells, es poden tornar mútuament destructius. La desigualtat creixent, la desindustrialització, les crisis econòmiques han minat les classes mitjanes i la confiança en la competència i integritat de les elits, la qual cosa ha empès molta gent cap el populisme. En aquest sentit,  un milionari australià defensa que hi hauria d'haver un atur del 50%, així es veuria “dolor en l'economia”, necessitam recordar a la gent, diu, que són ells els qui treballen per l'empresari i no a l'inrevés. Me recorda allò de “l'exèrcit industrial de reserva” que deia Karl Marx al Tom I d' El Capital, una de les condicions de vida del mode capitalista de producció.
De totes les maneres, cal fer via ja que se coneix la data exacta de la fi del món: serà l'any 2050. Es produirà un col·lapse, hi haurà desnutrició, megaincendis, extinció d'espècies, bacteris resistents als antibiòtics, milions de víctimes per la calor... Ho pronostica Janire Manzanares, que és experta en “curiositats, consum i loteria de Nadal”. Quin currículum! Me torn enfrascar en la lectura de Metafísica de la pereza.

Climent Picornell 

Jardins d'altri sobre l'escriure i el llegir. Climent Picornell

jcmllonja | 17 Novembre, 2023 10:12

 
 
Jardins d'altri sobre l'escriure i el llegir

En els Jardins d'altri feim recol·lecta de lectures diverses. Me pos a escriure, demanant-me perquè ho faig, això d'agafar l'ordinador i embrutar la pantalla amb lletres i frases i farses. Me respon Joan Burdeus: “La motivació fundacional per escriure és evitar l'avorriment. No s'ha d'entendre com una qüestió d'angoixa existencial, sinó com una canalització espontània del superàvit de confortabilitat que la vida brinda”.  Per a l'escriptor Sergi Pàmies: “Escriure no va ser la conseqüència de cap predestinació, sinó d'una carambola de temps lliure i equilibri entre esforç, facilitat, atzar i satisfacció”. El repicó el posa J. M. Coetzee, premi Nobel: “Escriure és per a mi un procés pràctic i intuïtiu, de prova i error, alguna cosa més propera a cuinar un plat que a filosofar”. I jo que em pensava que tot era més transcendental! Mesquinet.
I el paper de vostè, estimat lector, mon semblable, mon frère. Deia Jean-Paul Sartre al seu assaig Qu'est-ce que la littérature (que em feu llegir ja fa molts anys Antoni Vilanova) que “el lector té consciència de revelar i crear alhora, de revelar creant, de crear per revelació”. Que volia dir que el lector és una part de l'acte creatiu “l'acte creador no és més que un moment incomplet i abstracte de la producció d'una obra”. Molt més senzillament dit, Paul Valéry va sentenciar que les obres mestres les escriuen els lectors, no els escriptors. S'ha de tenir molt  present però que “Defensar bones causes et legitima com a ciutadà, però no com a escriptor” (Ariana Harwicz). I sinó que li demanin a Faulkner! Segons William Faulkner “el millor escriptor americà és Tom Wolfe, després jo i després ningú més”. A ca una puta els lectors! En canvi Rafael Chirbes, un dels meus escriptors preferits, sempre deia: “Som el pitjor autor de diaris de la història”. S'ho devia creure o era un trompe-l'oeil. Ben igual que Faulkner?
Per a un servidor de vostès, seguidor de l'escriptura del jo, és bo recordar, com una jaculatòria, el que diu John Irving, després de publicar El darrer telecadira, de més de 1.000 pàgines: “L'auto ficció és cosa d'autors sense imaginació”. Ai! I ja que anam d'escriptors... Amb motiu del cinquantenari de la mort de Pablo Neruda hi ha hagut moviments entorn de la seva obra i de la seva biografia, sobretot sobre la seva mort o assassinat. “Me gustas cuando callas  / porque estas como ausente / y me oyes desde lejos y mi voz no te toca.  / Parece que los ojos se te hubieran volado /  y parece que un beso te cerrara la boca”. En fi. Tot això malgrat la famosa frase del filòsof Theodor Adorno: “Després d'Auschwitz, escriure poesia és un acte de barbàrie”. Sempre hi ha algú que no hi està d'acord. Però vulguem o no en l'escriure hi ha una cert aprenentatge que te dur a manejar una tècnica. “Hi ha cançons amb al·literació, oxímoron, palíndrom o polisíndeton, que segueixen la mateixa tècnica que els poemes. No oblidem que des d'Homer als romanços del XV la poesia va començar en les cançons... en els anys seixanta i setanta les cançons, de bell nou, tornaren a transformar-se en literatura. De totes les maneres la cançó necessita rima i tornada i pot semblar un poc cursi, cosa que no tolera el poema” (Bosco Gil de Gárate- Susana Rodríguez Barcia). I també una influència del món que du a sobre cada escriptor. “L'emoció, els sentiments, la consciència d'on era, d'on provenia,  no me faltaven, perquè s'estigui on s'estigui l'escriptor hi du el seu món, el poeta hi du el seu món i, el posin on el posin, en el Pol Nord o en el Pol Sud, el du dedins” (Gabriel García Márquez). Idò! I el que fa contrari on és? Vet-lo aquí, Ezra Pound: “Ningú que viu sap a bastament per escriure”.

Climent Picornell

Sentiments, trastorns i contradiccions. Climent Picornell

jcmllonja | 17 Novembre, 2023 10:10

 
 
Sentiments, trastorns i contradiccions 

A vegades me peguen ganes de fer alguna cosa semblant a una performance. Alguna cosa fora de lloc, fora del que faig habitualment. Coses rares. No les solc fer, pensant amb el que dirà la gent i pensant amb algú que comentarà: “aquest avui no s'ha pres les pastilles!”. Quines coses rares? Res de l'altre món però... xerrar fort amb mi mateix pel carrer, posar-me una camisa extravagant que vaig comprar per Internet, riure a unes exèquies, brindar dins el cafè amb la copa ben alta, discutir amb l'ordinador dins la biblioteca... que se jo! Beneitures que no fan mal a ningú. Com deia Víctor Català, respecte a aquestes idees estranyes que pul·lulen per dins nostre i no les deixem aflorar, deia que era tristíssim, perquè es perden en la negra nit de la personalitat, de la vergonya, de l'impuls reprimit o de les normes d'una societat que titlla de bojos els que miren de trescar amb un peu fora del camí, ens ho recorda Blanca Llum Vidal.
Me passa, també,  que quan em presenten algú a qui no conec, el classific com a bo o dolent, com a beneit o simpàtic, com amic o com enemic. No hi ha terme mig i puc ser molt injust, com la vida m'ha demostrat en algunes ocasions. Però poques. No me solc equivocar. Aquest comportament  de classificar en blanc o negre als personatges a primera vista no sé d'on me deu sortir però és inevitable. No és ben bé allò de la Wahlverwandtschaften de Goethe, les “afinitats electives”, però s'hi assembla. Fins i tot me faig reflexions sobre els personatges, dins mi mateix, que si les fes en veu alta, més d'un em fotria dues galtades. He arribat a pensar que alguns d'ells fan el mateix de mi i que s'estableix una lluita vibratòria per veure qui guanya aquesta partida beneita i incruenta que tanmateix no condueix a res. De res. És més bé un sentiment, una emoció que una cosa racional, ja ho sé. Però les emocions són essencials, ho diu António Damásio i se'ls ha de donar el paper que els correspon, són les que ens fan humans. Per això cal capgirar la dita de Descartes del “Pens, idò existesc”, ara haurem d'afirmar: “Existesc, idò pens”.
Els somnis, també, ens alliberen de les pesades carreges de la raó. Somiï que em cas amb mamare i quan he signat vull tornar enrere per la mirada de despreci del meu fill jove. El mateix somni s'enllaça amb una figura que agrena el carrer, en un cap de cantó de la plaça del poble. Quan m'hi acost és una dona amb la qual vaig conviure, i malviure, una temporada, del portal de la casa surt la seva filla que té la mateixa cara de l'agranadora, idèntica: una nina de nou o deu anys.
Som, en el que fa referència a triar entre el camp o la ciutat, com el Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Un mateix personatge amb dues cares, un esser que es transforma en urbanita al camp i en pagès a la ciutat. Per això, aquesta esquizofrènia patològica, em fa ser un desarrelat permanent. M'enyor d'una banda quan som a l'altra. Vull el xivarri quan som dins la calma del pinar. I voldria passejar dins un sementer quan observ la gentada que passa davant la terrassa del cafè on estic assegut. És una malaltia severa? Té fàcil solució, la medicina és senzilla. Quan això passa un pot canviar d'escenari i passar del centre de la ciutat al centre de foravila, entenent el centre de foravila com aquella figuera on saps que hi trobaràs un paner de figues flors. Tan senzill i tan terapèutic com això. Sabeu que diuen els arbres quan la destral entra al bosc?  El mànec és un dels nostres !

Climent Picornell

Dalt del turó amb Pius XII, diaris i setmesó

jcmllonja | 17 Novembre, 2023 10:07

Dalt de turó amb Pius XII, diaris i setmesó

 
Anit, davall un taronger del corral he vist una lluerna, una cuca de llum, feia molta estona que no en veia. Quan érem nins les posàvem dins un pot de vidre i era com una pila, com una llanterna biològica, aquells animalets feien llum a les totes. Un pic acabada l'exploració les tornàvem a amollar. Travessant el corral m'ha sorprès, i mira que la tenc avesada, la bubota de Pius XII.
Mon pare va anar quaranta o cinquanta vegades a Roma, mai les vaig comptar. Començaren, les anades, de molt jove amb un viatge per una trobada mundial de joves de l'Acció Catòlica i acabaren uns mesos abans de morir en una anada i tornada el mateix dia ja que hi havia un vol directe des de Palma. Sabia, després de tantes anades, moltes coses de la història dels papes i de  la ciutat i servidor vaig ser testimoni de l'eficàcia de mon pare com a guia, tant al Trastevere com a Santa Maria Maggiore, com als museus vaticans. Hi ha molts testimonis amb fotografies en blanc i negre dels grups que aconseguia reunir, una especie de peregrinació, amb la qual cosa algun any hi anava dues vegades. Sempre hospedat al Monte del Gallo, una residència que tenien unes monges des d'on es veien el jardins de darrera el Vaticà. Ca nostra  estava plena de benediccions papals, d'estampes i rosaris i, sobretot, de records de Pius XII, Papa al qui admirava per damunt els demés. Fins el punt que al jardinet de ca seva, ara ca nostra, a Sant Joan hi feu bastir una columna amb un bust del Papa Pacelli modelat per l'escultor Francesc Salvà i Pisà en pedra de Santanyí. Cada dia me mira severament, a través de les muntures de les seves ulleres de pedra, quan vaig fins al garatge a treure el cotxe. Hi he pensat perquè aquests dies Pius XII ha tornat a estar damunt els diaris, sembla que sí, que ho sabia, el que estava passant amb els jueus a l'Alemanya nazi i poca cosa va fer per evitar-ho. Dues branques de taronger li tapen un poc la cara, el castigaré, deixaré  que creixin i les taronges m'ocultaran la seva mirada. No degué ser el pitjor dels papes de la història, he sentit contar que l'antipapa Joan XXIII va ser acusat i declarat culpable de pirateria, violació, sodomia, assassinat i incest, això després que els càrrecs més escandalosos fossin suprimits. I vull afegir que el Papa actual, Francesc, tampoc es va oposar amb determinació als generals argentins, Videla, Galtieri que cometien greus crims a l'Argentina.
Entra n'Amador Penxo. Sa mare deia que era setmesí i sa veritat és que no quadraven els comptes entre el casament i el naixement. Ja m'entenen. “Setmesí?”, diuen que va dir el seu sogre “Amb aquesta mata de pèl?” Idò don la mà a n'Amador i pareix que toc suro, o ferro. Te unes mans, de fer tanta feina a foravila que hi pot arrabassar romeguers i les pues no li faran coneixedor. N'Amador estava content perquè havia firat unes sabates que li agradaven molt i li estaven bé, diu, no li molestaven els galindons, ni els ulls de poll. Se'n va comprar dos jocs, ben iguals. Quan va arribar mos donàrem compte que caminava com diferent. “Amador: que te fan mal ses cames?” “No sé que t'he de dir, avui dematí he comprat aquestes sabates a un marxando des mercat i no em feien gens de mal i ara es peu esquerre quasi no el puc moure!” En Toni Mascarell, que havia tengut botiga, tot d'una el fità: “Amadoret, t'has posades dues sabates des mateix peu, ara no veus que sa des peu esquerre mira contra es govern!” 
Torn de Palma, ja tardet i la meva veïnada, madò Antonina Quarta, una dona esquerpa, tanca les persianes i li dic: “Què ja anau a fer no-nó?” Respon: “Mira Climent, jo me'n vaig a jeure quan he acabat ses feines i m'aixec quan he acabat sa són”. Vaja, pens, taxativa si que ho és!

Climent Picornell

La Psicogeografia i les geografies personals. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Novembre, 2023 09:45

 
 
 
La Psicogeografia i les Geografies personals
(Geografia, Psicogeografia, emocions, topofilia, comportament i espai)

Climent Picornell

¿Perquè Farewell lecture?  ¿Perquè Lliçó de comiat?

La primera classe que vaig donar a la universitat fou el novembre de l’any 1976 a l’antic edifici de son Malferit, seu de la delegació de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona a Palma. Servidor era professor Ajudant i el doctor Bartomeu Barceló i Pons em va enviar a explicar el paper de Alexandre de Humboldt en la configuració del pensament  geogràfic. Vaig enllestir els apunts tot arreplegant les explicacions que m’havia fetes don Joan Vilà i Valentí a la Universitat de Barcelona on vaig acabar la carrera. Record molt bé els meus alumnes d’aquella primera classe.   
Tanc  avui, el dia que faig 71 anys,  acab, la meva temporada de professor emèrit, el 24 de novembre de 2020, quaranta-quatre anys després de la meva primera lliçó. De la lliçó de benvinguda a la de comiat. 

I la faig aquí a l’Estudi General Lul·lià que fou el lloc on vaig començar a estudiar i conèixer la Geografia Universitària.

Van caure a les meves mans dos llibres, un comanat per Amazon i l’altre comprat a una petita llibreria, que duien el títol de Psicogeografia.  Un de Melvin Coverley (edició original de 2006) i l’altre de Collin Elard (2015). El concepte Psicogeografia em va intrigar. La paraula Psicogeografia, un servidor ja l’havia llegida,  l’any 1969, a un manifest del grup Internacional Situacionista de l’any 1955 i m’havia semblat una cosa imprecisa i tenyida d’ideologia pre-seixantavuitista –del pre-Maig dels fets de  1968 a París- com per prestar-li més atenció.  Pels Situacionistes ( un dels grupuscles revolucionaris i filosòfics més actius a França durant els anys seixantes)  i pel seu component maximalista a l’hora de resoldre els problemes socials. Definien:  “La Psicogeografia podria establir per si mateixa l’estudi de les lleis precises i els efectes específics de l’entorn geogràfic, conscientment organitzat o no, sobre les emocions i el comportament dels individus”.  Així ho diu Guy Debord  (de qui em va influir el seu llibre La societat de l’espectacle, 1967) al seu assaig Introducció a una crítica de la geografia urbana, 1955,  en el què no cita cap geògraf, acadèmicament parlant, ho redefineix més rotundament: "La Psicogeografia és l'estudi de les lleis precises i els efectes específics (conscients i inconscients) de l'entorn geogràfic sobre les emocions i el comportament".  Aquí si que hi ha una convergència amb el llibre Collin Ellard, Psicogeografia (2015), ja el seu subtítol ens informa de que  la Psicogeografia estudia  La Influència que tenen els llocs en la ment i en el cor. La paraula lloc, unida a ment i cor ens du, per als geògrafs,  de cap a Yi-Fu Tuan, el geògraf xines-americà,  i el seu llibre Topofilia ( la fília dels llocs) o el seu altre Paisatges de la Por, sobretot si observam que alguns dels capítols C. Ellard els titula: Llocs d’afecte o Espais d’ansietat. Nogensmenys, Ellard,  un neurobiòleg,  a les seves cites d’autoritat i a la consulta bibliogràfica no cita tampoc ningú que es pugui dir que és geògraf. 
El llibre de Melvin Coverley, Psicogeografia (2006), més en la roda dels Situacionistes ens informa de  que “Psicogeografia és un terme que ha esdevengut estranyament familiar:  la singularitat del vocable resideix en que malgrat la seva àmplia difusió (?), ningú encerta en establir de manera precisa la seva procedència o el seu significat”. “Definida de forma imprecisa la Psicogeografia és, com el terme mateix indica, la frontera on convergeixen la psicologia i la geografia, una manera d’explicar l’impacte de l’espai urbà en el comportament humà”. Com es veu redueix el seus efectes a l’espai de les ciutats. El llibre fa dialogar idees entorn d’aquest conceptes, molt lluny de la neurociència, tals com la figura dels passejadors, caminadors, badocador o flâneurs, la recreació de les ciutats per part dels literats –un altre camp que la geografia acadèmica ha tractat-,  el paper de Guy Debord i els Situacionistes, la Deriva urbana, acabant amb una guia de grups i organitzacions psicogeogràfiques a Internet tan pintorescos com l’Associació d’Astrònoms Autònoms, l’Oficina de Secrets Públics o l’associació Dialèctica Immaterialista.  Molt en la línia trencadora que inauguraren els Situacionistes fins als fets del Maig de 1968 a París.
Si feim una volta per Internet, cosa obligatòria avui en dia, el terme Psicogeografia el tracten en primer lloc les Viquipèdies diverses, donant-li com origen el de Guy Debord i l’Internacional Situacionista, tal com segueix: “A través de la Psicogeografia en particular, els Situacionistes van desenvolupar una reflexió sobre la qüestió urbana que van incloure en reacció a l’ urbanisme funcionalista . Les seves descripcions d’espai urbà denuncien un espai percebut com a avorrit . També s’acusa a l’ urbanisme funcionalista d’organitzar una mena d’alienació dels serveis dels temples del consum  amb la culminació de la impossible “reapropiació de l’espai urbà per la imaginació”. Segons la Internacional Situacionista, la ciutat provoca l’establiment d’un dispositiu d’exclusió i aïllament dels seus habitants, en definitiva, la ciutat participa en l’establiment d’un ordre en què el desig no hi té cabuda”.





Això em va fer pensar:  ¿Com es podia catalogar la Psicogeografia?  ¿Veritablement era una geografia? ¿La situaríem dins el camp de les noves geografies que emergiren com a reacció a les velles geografies regionals i a les quantitatives? ¿Fins i tot sense que els dos autors dels dos llibres titulats Psicogeografia ho sabessin? L’ús de conceptes com Geografia, Llocs, Emocions, Comportament, Entorn geogràfic... me són profundament familiars i al llarg de la meva carrera els he sentit, emprat i estudiat, al marge de qualsevol d’aquests manifestos i llibres anteriorment citats i em remeten a conceptes com mapa mental, espai viscut, topofília, no-lloc, geografia de la percepció o geografia humanista, en una paraula, a la temàtica que Horacio Capel, un dels meus mestres,  havia titulat: les geografies personals o les geografies del subjecte.  

Anem a veure com s’articularen i com convergeixen, sense saber-ho els autors citats al començament,  les seves  Psicogeografies amb les nostres Geografies ( i presteu atenció a aquest plural: geografies).

Les ciències avui en dia  també es consideren com a sistemes carregats de valors, proclamant la riquesa de l’existència humana per damunt, o al costat, dels mètodes d’anàlisis de la ciència positivista. La geografia no en podia ser menys.  Front a la recerca de l’espai objectiu, que es pot mesurar directament,  l’espai  -no diré encara el territori o el lloc- és també un medi en el qual es desenvolupa el comportament i la gent fa elucubracions mentals que, per lluny que siguin de la realitat, són la base on recolzar la seva conducta i prendre decisions. Residir, cultivar, votar, comprar... Per tant, els enfocaments de la Geografia alternatius al quantitativisme positivista, conformen diversos enfocaments que inclouen aspectes subjectius i mecanismes mentals, conceptes procedents principalment de la psicologia. Perquè no fer un esment als treballs sobre l’aprenentatge de l’espai del psicopedagog Jean Piaget, o La Psicologia de l’espai d’Abraham Moles (1972),  o a l’inici del concepte de mapa mental de E.C. Tolman?  Les anomenades geografies de la Percepció, del Comportament, les Humanistes,  la geografia del Temps de Hagerstrand i el seu grup a Lund (Suècia)... pretenen respondre a aquesta tendència.  L’espai, i l’espai esdevingut  “lloc”, coexistint en l’anàlisi geogràfica. Són el que es va venir en anomenar geografies personals o geografies del subjecte, reflex de la fenomenologia i l’existencialisme, valorants els processos de consciència i experiències personals com a vies alternatives, simbiòtiques o aliades a l’abstracció positivista, i que van tenir un paper fonamental en l’obertura de les geografies radicals (La Geografia serveix, abans de res, per fer la guerra que deia Yves Lacoste) i, perquè no, també de les geografies del Gènere que posaren fi a la dimensió oculta de les relacions desiguals entre home-dona, la fi d’una geografia asexuada, mostrant els espais de la meitat de l’humanitat. 

Hi apareixen els llocs viscuts, els llocs visitats, els llocs allunyats, els estimats, els temuts, els odiats... en definitiva un espai personal. Amb allò de que la imatge és la representació mental de l’objecte quan aquest no està present apareixen els mapes mentals,  representacions de la realitat mediatitzada per l’experiència, la creença, els valors, la personalitat de l’individu. Els anomenats geògrafs humanistes en fan un punt més:  l’espai percebut, per ells és el món viscut, l’espai és converteix en lloc, a la percepció s’hi afegeix la vivència. La recerca quantitativa de la percepció serà el contrafort de la recerca qualitativa de l’ humanisme geogràfic que incorpora als llocs viscuts valors, creences, la imaginació, la literatura dels llocs (vull citar el pioner treball d’Albert Quintana sobre Últimas tardes con Teresa de  Juan Marsé), les entrevistes en profunditat... ja que tot aporta informació pel coneixement del territori. Els paisatges tenen també aquest vessant, que beu de la percepció i de la simbologia, ja que són composicions mentals que resulten d’una selecció i estructuració subjectiva a partir de la informació del medi ambient.
Les geografia esdevé postmoderna -Geografies Postmodernes és el llibre de l’americà Edward Soja ( 1989)-, quasi líquida, parafrasejant Z. Baum, reclama la llibertat front a una concepció sacralitzada i dura de la ciència, s’enganxa al pensament dèbil de G. Vattimo, front a la imposició de models estructurats i controlats per la raó i pel capitalisme o el socialisme. Tim Unwin: “Una de les característiques més importants de la pràctica geogràfica dels darrers vint anys és que els geògrafs han acceptat la diversitat inherent a la disciplina i han renunciat a intentar identificar-hi un nucli únic” (El lloc de la Geografia).


L’ humanisme en geografia diu que la geografia s’ha d'ocupar de la reflexió entorn dels fenòmens geogràfics, amb l'objectiu d'aconseguir una millor comprensió dels individus i de la seva condició. La geografia humanística disposa de tres característiques principals que la singularitzen en relació amb la resta de corrents de pensament inscrites en la tradició geogràfica . En primer lloc, es tracta d'una crítica oberta i directa a la geografia basada en el positivisme lògic; en segon lloc, pretén un acostament a la complexitat inherent a la subjectivitat humana; finalment, cerca la priorització de la comprensió i la reflexió per davant de l'explicació. En efecte, l'entrada en escena dels pensaments, els sentiments i les intuïcions provoca la mutació d'una concepció inicial a manera d'espai geomètric cap a una nova concepció de l'entorn entès com a espai emocional, mediatitzat per la cognició de l’experiència, les creences, els valors, la personalitat, les percepcions, el mass-media, en definitiva un espai amb una càrrega simbòlica pròpia que impulsa una nova lectura cultural del territori on l'espai deixa de ser un simple contenidor físic.
Algú hi ha volgut veure en aquestes geografies noves, personals, subjectives,  també una geografia de les emocions, tenint en compte els diferents atributs o conceptes implicats com el sentit del lloc, l'entorn, el paisatge, la memòria individual o col·lectiva i la construcció social. Es demostra així que interaccionem emocionalment i de forma contínua amb els llocs i els espais, els carreguem de sentits i de les emocions que ens transmeten i ens fan sentir com a individus. Sentim emocions específiques en diferents contextos geogràfics i emocionalment, vivim els llocs, i el territori. Hem de tenir consciència, que no només hi ha espais tangibles, materialitzats, sinó que també són construccions socials i culturals impregnades d'un fort contingut intangible. Si trobem aquest vessant o reflexió més intangible que tangible en el món geogràfic és gràcies a la importància que s'ha donat al subjecte o a l'individu i la seva percepció, la seva vivència o interpretació del paisatge en els territoris. Es tracta doncs, d'aconseguir un coneixement o una visió més emocional  i "pluri-sensorial" per poder ser accessibles a tot el contingut intangible que se'ns presenta en els diferents contextos geogràfics. Es fa evident que dins aquesta nova geografia el lloc i el paisatge (cal aquí recordar el paper que ha fet Joan Nogué i Font) tenen una cabuda i un sentit important. No podem entendre la geografia de les emocions sense tractar la importància dels llocs i els paisatges en la dimensió tant individual com col·lectiva. Com diu el Yi-Fu Tuan "el lloc ve  definit per la perspectiva empírica que les persones tenen d'un espai. És a dir, les experiències dels qui ocupen una àrea són qui fan que aquest lloc sigui significatiu per a ells, ... i la seva interpretació pels altres".


Però tornem a les Psicogeografies explicades per no-geògrafs, la de Colin Ellard des del camp de la Neurobiologia i les altres, les dels Situacionistes i la de Melvin Coverley que expliquen algunes versions de l’acció política, com el que anomenen la Deriva.  He de recordar que el subtítol de la primera Psicogeografia era “La influència dels llocs en la ment i en el cor”;  en un moment determinat conta Ellard la primera vegada que va visitar la basílica de sant Pere a Roma, el Gran Canó del riu Colorado, o la vivència,  no tan “sublim”, diu, de quan va entrar a un jutjat per pagar una multa. Veim com -torn a repetir, sense cap cita d’autoritat o de referència geogràfics-, hi ha un procés de convergència amb el pressupostos de les nostres geografies personals, i amb altres autors relacionats, tampoc citats, com podria ser el Marc Augé del no-llocs.  Augé, sociòleg, va crear el 1992 en la seva obra  Els no llocs, espais de l'anonimat: un antropologia de la  postmodernitat, un concepte que va fer fortuna. És també un d’aquest conceptes que des d’altres ciències convergeixen amb la geografia. Aquest concepte s’utilitza sovint per parlar d’espais sense cap personalitat pròpia –franquícies com McDonalds, CA, El Corte Inglés, Aeroports, Hospitals, Parcs Temàtics, Hipermercats, etc- que podrien estar en qualsevol ciutat, espais que manquen d’una definició pròpia: no-llocs. “Placelessness” els diu Edward Relph ( Place and placelessness, 1970) .
En definitiva tant les Psicogeografies com les geografies Personals entenen la categoria d’espai no com una cosa objectiva sinó com l’espai percebut, viscut,  passat pel sedàs del nostres caps: des del “Genre de vie”, de Vidal de la Blache, la pionera Géographie de la psicologie de Hardy (1939),  la Poètica de l’Espai (Gaston Bachellard, 1957), l’espai viscut d’Armand Fremont a La regió, espai viscut (1976), passant pels mapes mentals i Peter Gould,  el llibre de Kevin Lynch (1960) sobre La imatge de la ciutat ( hi veia caminals, voreres, barris, nodes, fites... ens donà una nova legibilitat de la ciutat), els no-llocs, etc, etc...  Tot categories en que convergien amb ells , sense saber-ho els psicogeògrafs. Així com l’objecte de la Psicogeografia definit per Ellard és clar, la de Coverley divaga, per no dir “deriva”. Diu Coverley:  “Juntament a l’acte de passejar i a l’esperit de radicalisme polític, la Psicogeografia se caracteritza per un sentit lúdic, la provocació i l’engany. Arrelada en les activitats avantguardistes dels dadaistes i surrealistes, la història de la Psicogeografia i els seus seguidors està travessada per un humor irònic. En el sentit literal del terme, el punt d’encontre entre la psicologia i la geografia, un dels seus molts atributs seria el de la recerca de noves formes d’aprehensió de l’entorn urbà. La Psicogeografia es proposa superar els processos de banalització que converteixen la nostra experiència diària de l’entorn en una monòtona realitat gris”. I aquí cita els seus precursors: Daniel Defoe, De Quincey, Robert Louis Stevenson, William Blake, literats, la figura del passejador solitari o flâneur, Baudelaire, Walter Benjamin,  Breton, Aragon...  A la fi, confessa que molta de la Psicogeografia contemporània se sembla més a una forma d’història local que a la investigació geogràfica.  Fins que dedica un capítol a Guy Debord i la Internacional Situacionista. Aquí diu Coverley, la Psicogeografia és segons Debord una ciència pura i com el químic experimentat, el psicogeògraf és capaç d’identificar i destil·lar els diversos ambients de l’entorn urbà. Les zones emocionals que no es poden reconèixer per les seves condicions arquitectòniques o econòmiques s’han de determinar a través de les passejades atzaroses (“Deriva”, en diu ell) els resultats de les quals poden construir una nova cartografia caracteritzada per una absoluta indiferència cap a les tradicionals i habituals pràctiques dels turistes”.
Vegin com el neurobiòleg i l’analista, més polític, recondueixen el seu discurs sobre els llocs i els seus efectes sobre els individus, un d’una manera més científica, l’altre més literària. 


A la Geografia Contemporània, a més del maneig dels Sistemes d’Informació Geogràfica (GIS), de la irrupció del Ciberespai (que és també un nou espai !), l’anàlisi de les actituds, les eleccions, les pautes d’actuació també han interessat als geògrafs. La Geografia acadèmica fa temps que ho fa a això -el mateix que enuncien els psicogeògrafs- però d’una manera més ordenada i sistemàtica, és el que he volgut significar amb el que es diuen les geografies personals, les geografies del subjecte o les geografies emocionals. Tant se val l’adjectiu que vagi darrera de Geografia en totes aquestes caracteritzacions.
 Vull dir amb això que  les geografies personals, representades per la percepció, l'humanisme, el postmodernisme i  l'emoció en geografia, impliquen la introspecció des de l'àmbit del territori a les vivències i experiències individuals i col·lectives que manté la humanitat amb els seus entorns. En aquest sentit, les perspectives d'estudi iniciades amb la geografia de la percepció es veuen afermades per la geografia humanística, que proposa un enfocament comprensiu de la vivència individu-territori, mitjançant una experiència vital concreta on la clau es troba en l'anàlisi de l'experiència personal. En aquesta tessitura, el que interessa esbrinar són els significats i les valoracions que la humanitat fabrica dels seus espais viscuts. El sentit del lloc és un aspecte íntimament vinculat a la vivència espacial, a la introspecció cap a la ment humana, a la comprensió de determinats comportaments ambientals, a la decodificació, en definitiva, del simbolisme i del significat implícit en l'espai. El “lifeworld” d’Ann Buttimer, l’ “espace vécu” de Fremont, el nostre espai viscut!


Vull fer, amb el que he dit anteriorment,  una vindicació de la Geografia, des del dia que vaig optar per estudiar-la, m’ha donat eines per entendre millor el meu món. I per subsistir-hi. Quasi res! I també vull vindicar la Universitat, i en concret la Universitat de les illes Balears, la UIB, els valors i els estímuls que hi he trobat romandran en mi. Gràcies a totes i a tots.


Palma, 24 de Novembre de 2020.

Dalt del turó amb xoriguers, pecats i dos dragons.

jcmllonja | 10 Octubre, 2023 10:30

 
Dalt del turó amb xoriguers, pecats i dos dragons

Hi ha dues colles de xoriguers que es passegen per damunt ca meva giscant com ho solen fer. Habiten la torre de molí, que veig des de ca nostra, mig enrunada, de ca mestre en Toni Carlos. Els set populars dimonis de les nostres festes ja han desaparegut, tancats, fins l'any que ve. Foren una invenció reeixida que es fonamenta en els set pecats capitals: supèrbia, avarícia, enveja, ira, luxúria, gola i peresa. A finals del segle VI el papa Gregori Magne fixà en set aquests pecats que anomenà capitals, no per la seva magnitud, sinó perquè a partir d'ells se'n generen d'altres, per culpa del nostre nefast procedir. He dit.
Surt a fer la compra i veig que uns anglesos reformen una casa prop de ca nostra. Amb això de que foravila va aferra-pilla amb la venda de bocins, grossos i petits, per fer cases o barraques, n'hi ha hagut més d'un que s'ha trobat algun bocí seu “urbanitzat” sense saber-ho. A la meva cosina Maria de s'Arraval o de cas Saig, a un coster de per devers es Rafal, mitja quarterada a la que no hi anava mai, s'hi va trobar els fonaments d'una casa en construcció: un alemany se feia un xalet dins lo seu. Va ser de bon cor i els va vendre el bocí a preu de canari jove. En Jaume Marriol se va trobar una quarterada seva ben tancada amb estaques i fil-ferro, i va haver de demostrar que allò era seu perquè el foraster que ho havia comprat insistia en que no, que no i que no, que allò ell ho havia comprat; al que ho havia venut no el trobaren. I així... no es tracta de llaurar el que no havien de llaurar, no, ja parlam d'actuacions més potents. I no són les úniques.
Trob en Melcior Resgot, ve del metge que li ha receptat que “no mengi tan aviat i que he de rovegar lo que menj, moltes de vegades...”. Pens que no ho devien fer a cal meu padrí, el ferrer de s'Arraval. Record quan mon pare em contava que sopaven, la seva família de deu germans, tots asseguts enrevoltant una taula feta d'una bota d'arengades i al crit del seu pare, el meu padrí: 'Envant!' Tothom pescava dins la gran ollada de sopes. 'Altoooo!' Deia el padrí, tothom s'aturava i ell bevia un glop, llarg, de vi... “qui vol beure que bec!” I torna-m'hi, però ningú bevia per no perdre el ritme del menjar, que havia fet sa meva padrina, sopes amb quatre gírgoles i verdura grenyal. 
Torna l'afició als jocs de cartes? Abans era general als diferents cafès. Veig dues taules que juguen a Truc, amb l'amo i la madona de trumfos. Me xoquen les seves senyes i mangarrufes... Un diu: “Duc només la 'reia' de copes!” Als joc de cartes, de rei, el femení és 'reia', no reina. El qui venç al Truc no es guanya el jornal, però rescabala la feina amb un cafè o una copeta.
De camí cap al turó me top en Bié-Bié. “Curiós, el mal nom...” vaig dir a n'en Tomeu Cairolí. “No saps d'on li ve? Idò en Biel Conxó, en Bié-Bié, retura, i retura molt, i quan es posa nerviós, més, i a damunt escup quan no li surten ses paraules. Es metge Arnau el posava a passar per s'averridor, i a més li solia dir, quan embarrancava: “Biel! Fes via que avui fris molt!” Ell, que era trapasser, li consultava que s'havia d'entregar a files i volia saber si això de returar l'alliberaria”.
Fa fosca i vaig pujant la costa que du cap a ca nostra. Quan som davant l'església alç el cap per mirar l'hora. Dos dragons es passegen per damunt el vidre del rellotge del campanar, un damunt les dues i l'altre cap a la mitjanit.

Climent Picornell

 

Jardins d'altri amb mallorquins, ornitologia i "todo a cien" . Climent Picornell

jcmllonja | 10 Octubre, 2023 10:28

 
Jardins d'altri amb mallorquins, ornitologia i 'todo a cien'

Per als qui no ho saben, els Jardins d'Altri són el resultat d'un passeig distret i dispers per les espipellades de les lectures d'un servidor. Venga idò! Una cita de Nicolás Bouvier m'ha fet recordar com me vaig sentir un dia d'hivern pel sud de Xile: “Me n'havia anat massa enfora i per massa temps” , tot i que després rebla el clau: “Si un sabia al que s'exposa, mai gosaria ser realment feliç”.
Això me du a pensar que una de les pesades càrregues que duim damunt els mallorquins és la falta d'entusiasme. Per això em va sobtar el que deia Anatxu Zabalbeascoa: “Dues de les vies per accedir al coneixement pareixen contraposades. La primera és l'entusiasme. No val a dir la curiositat o la sorpresa, tampoc la sort, perquè cap d'elles requereix constància. L'entusiasme és construeix. I per això es pot encarnar. Entusiasmar-se és ser habitat per un moment diví”. En fi, continu pensant que es molt dificultós per als mallorquins. Que hi farem! “Nunca estamos a salvo de los que más nos quieren” (Manuel Jabois) i ho remata: “Mai ens podem amagar dels qui saben on ens amagam”.
Conta Isaac Asimov a la seva biografia que un dia, essent universitari, es va ajuntar a una timba de joc. Ho contà a son pare. “Com te va anar?” “Vaig perdre 15 centaus”. “Gràcies a Déu! Imagina't que els haguessis guanyat”. Gran resposta, contra el vici de jugar. Perdre ensenya més que guanyar? És ben adient el que deia Bernd Heinrich :“Com sol ocórrer, el més interessant sol ser el més inesperat”. Inesperat va ser el meu encontre entre ornitologia i música clàssica. Dave Langlois, un ornitòleg londinenc de 73 anys ha publicat Els cants de les aus. L'orfeó oblidat. Allà hi diu que les dues millos aus, a l'hora de cantar, són, primer la mèl·lera i després el rossinyol. La mèl·lera és com Bach, les melodies sinuoses d'un oboè a una cantata, i el rossinyol és Beethoven, com en un dels seus darrers quartets, furiosos. El rossinyol té més de mil síl·labes en el seu cant i no es repeteix, en canvi la mèl·lera és un ocell amb una única frase que varia sense límits. Un altre dia els parlaré de Mozart i el seu estornell.
Atribuït a Maquiavel: “No cal guanyar per la força el que es pot guanyar amb la mentida”. Recorda vagament aquell lema jesuític que diu: “Val més demanar perdó que demanar permís”. Les dues cites anteriors són el preàmbul del que ve ara. Segons Marta D. Riezu, i en sentit metafòric “L'obertura de les botigues de 'Todo a cien' va ser el nostre gran salt endavant cap a la desconeguda abundància. De tenir poc i dolent, vam passar a tenir molt i dolent”.
En un conte de vacances publicat a una revista, aquest estiu, Aixa de la Cruz es sincera amb el lector. Parlant de ca seva: “En aquesta casa i en aquest poble he conviscut amb dos marits diferents i amb diversos amants, em vaig estrenar i em vaig jubilar com a tècnica de llums, hi vaig tramar La línea del frente i hi vaig escriure la meva teis doctoral...” Deu n'hi do, quanta vivència, quanta vibració deuen acumular les parets d'aquesta casa!
Però anau alerta davant les coses del dia-a-dia: “Davant els fets quotidians, per favor, no digueu: És natural. En aquesta època de confusió organitzada, de desordre decretat, d'arbitrarietat planificada i d'humanitat deshumanitzada, mai no digueu: És natural. Perquè tot pugui ser canviat algun dia” -es de Bertold Brecht. Un clàssic. “Un clàssic és un com llibre que mai acaba de dir el que tenia per dir” (Italo Calvino).

Climent Picornell


 
 
 (Segueix)

Converses per Palma amb Coderch, Fraga Iribarne i eco-ansietat

jcmllonja | 10 Octubre, 2023 10:26

 
Converses per Palma amb Coderch, Fraga Iribarne i eco-ansietat.

La cita era per  berenar a l'Hotel de Mar, que ara és de Melià, dels Escarrer vaja. “¿Recordes aquelles enravenades” diu en Jordi “d'aquells estius quan encara érem massa joves per anar a lligar estrangeres i ens havíem de conformar amb les nostres conegudes, a les 'reunions' que ens muntàvem amb el pick-up que ens havien comprat els nostres pares?” “Sí, i si t'aferraves massa elles t'empenyien, tenien molta manya. El primer pic que ho vaig fer va ser amb una guiri a la platja d'Illetes, quasi era de dia i anava bastant begut, degué ser un desastre per a ella, per a mi va ser com haver nascut, el primer dia de la meva vida, tan important és el sexe quan ets jove!” “Just ara! D'aquella despreocupació ara som a unes rutines vitals, agradables però rutines. La vida... això ho deia perquè record que anant a Illetes veia com construïen aquest hotel”.
En Jaume ens regala el seu saber enciclopèdico-turístic: “Va ser construït per Tomeu Buadas, de la mateixa família que uns anys abans havia recuperat l’Hotel Formentor. L’encàrrec va ser per a l’arquitecte català José Antonio Coderch de Sentmenat. Malgrat que l’autor digués que era la seva pitjor obra, l’arquitecte Pere Nicolau creu, en contra de l'opinió del seu autor, que és una de les millors obres de Coderch i un desaprofitat paradigma del que hagués pogut ser l'arquitectura turística de Balears. “No tots els hotels han tengut aquesta qualitat” comenta en Joan “N'hi ha centenars de pèssim gust” “Va ser inaugurat pel ministre Manuel Fraga Iribarne el 1964 com l'Hotel núm. 1000”.  “Recordau que Fraga demanà, a Cala Galdana de Menorca, qui hi havia construït aquell monstre, i l'amo era devora?” “Qui sap si això era dins la ment del falangista Fraga quan el dia de la inauguració de l’Hotel de Mar, digué: “Confío en que la inteligencia, sensibilidad y celo, jamás escatimados en esta isla en su largo recorrido por su doctorado turístico, presidirán por mucho tiempo las horas de su futuro”. Vaja! El berenar oferit per la xef Marga Coll ens redimeix dels mals averanys de l'autor dels nostres llibres de Formación del Espíritu Nacional.
“Vols dir que t'estrenares per devers Illetes?” Demana en Gori “Hi devies sentir bé?” “Perquè ho dius?” “Idò ja veuràs perquè ho dic; la tercera dona de Hugh Hefner l'editor de la revista eròtica Playboy diu a les seves memòries que el magnat prenia tanta Viagra que va acabar quedant sord, no cego, sord, i no és una metàfora sinó un efecte secundari del consum excessiu d'aquesta medicina. Així i tot encara deia que preferia ser sord que no poder enravenar.”
Bé, hem de berenar o que? La carta del berenar en avisa que emprenem “un exquisit viatge de sabors i textures de més de dues hores de duració per la gastronomia tradicional de les illes, i amb increïbles vistes a la mar. Gaudeix de l'alta cuina mallorquina amb un toc d'avantguarda, de la mà de la prestigiosa Xef Marga Coll. Fruites texturades; Embotits i formatges excepcionals, etc, etc...” Bono!!
“Jo no me puc menjar tot això” diu en Joan. “Tu deus tenir un TCA”. “Un que?” “Un trastorn de la conducta alimentària!” “És el resultat de la falta d'autoestima o del fracàs en la gestió de la pressió familiar o social”. “Vaja! A mi el que em fa menjar més és l'ansietat ecològica, per això del canvi climàtic i la por a una guerra mundial atòmica derivada de la guerra d'Ucraïna”. “Totes aquestes coses més que derivar-les en ansietat, per molt ecològica que sigui, millor que les derivis cap al TAC, però, de menjar més!” “Encara més! Si ja pes 120 kilos!”  “Idò no pensis tant!” “Eco-ansietat pel canvi climàtic?  És un concepte interessant! Eco-ansietat és el que va sentir el meu fill petit quan la seva mestra li parlava del forat d'Ozó... Bé, si a això hi afegim la Intel·ligència Artificial, ja podem fabricar una distòpia per demà, quasi a tocar”. Entra una parella que s'asseu a la taula del costat. Ell te pinta de traficant de Fentanilo. Pel fil musical sona el By the waters of Babylon en la versió de Quimi Portet.

Climent Picornell

 

La culpa és del turista? Dels hotelers? Dels mallorquins ?

jcmllonja | 10 Octubre, 2023 10:24

 
La culpa és del turista? Dels hotelers? Dels mallorquins?

Llums i ombres de la temporada turística, es titulava un editorial de Última Hora, després hi llegia l'entrevista amb un petit hoteler d'Illetes i quan li preguntaven si hi havia saturació, responia, com tots, que sí, que era puntual, en el temps i en llocs assenyalats i donava la culpa al turisme residencial de pisos, cases i xalets. El que per a uns era bo -participar dels beneficis del turisme, donar vida a foravila, incentivar els petits negocis locals...- per a uns altres tenien la culpa de quasi tot. Qui en té la culpa? Es demanava Miquel Molina. Els hotelers, solen ser els dolents de la història per a la majoria de gent, queixosa de l'excés de turisme dels darrers anys, els hotelers, es diu, són personatges que acumulen riquesa i se'n duen els guanys a invertir fora de Mallorca, que és munyida fins a l'exhauriment, i a més són, a la vegada, responsables i sofridors del turisme d'excessos que darrerament volen canviar de localització: renous, sempentes, delictes... provocant la maduresa i la senectut dels espais turístics ocupats.
Ja el suplement 'Dinero' de La Vanguardia estava dedicat a això: “Turistes, odiats però rentables”. Un sector que genera 160.000 milions d'euros, un 13 % del PIB de l'Estat Espanyol no és una qüestió banal, sinó que toca els mecanismes més delicats de la generació de treball, malgrat sia de baixa qualificació. El turisme, després de la pandèmia, s'ha regenerat de manera explosiva. La venguda de visitants i la despesa turística encara pot pujar més, malgrat l'alça dels preus, degut a la fortalesa demostrada per la demanda. En definitiva, som on érem: el turisme és valorat com un dels gran motors econòmics i criticat per la seva baixa productivitat i pels seus impactes negatius sobre la societat i el medi ambient. Això per al turisme hoteler, però, i per al turisme residencial? El que usa Airbnb o plataformes similars? Els habitatges turístics suposen menys de l'1% del parc residencial, però tensionen el mercat immobiliari i, per als hotelers, el mercat turístic. Incrementen el preu de l'habitatge i generen problemes amb els veïnats, a qualsevol punt de l'Estat, és un fenomen que s'ha generalitzat a tot el món, la gentrificació té una pota dels habitatges turístics residencials, que provoquen la pèrdua del sentit de la ruralia i  la idiosincràsia dels barris tradicionals, siguin legals, o il·legals, que n'hi ha molts, sobretot a les ciutats. Aquest tipus de turisme gasta el 80 % del seu pressupost en compres a supermercats, restaurants, oci i cultura i un 20 % és queda per al propietari de l'habitatge i els intermediaris, essent per tant un dinamitzador de moltes funcions del territori.
Però quan es produeixen disfuncions generalitzades, com és el cas del que succeïx als centres històrics de les ciutats, es culpa al turista de que de cada pic siguin més inhabitables i que provoquin la fuita o expulsió dels residents tradicionals. No es sol culpar als propietaris, des d'un senzill posseïdor d'un habitatge sol fins als opacs fons voltors d'inversió immobiliària. A Barcelona, Nova York, Londres, Paris, Venècia, Florència, Lisboa, San Sebastià, Màlaga, Palma... i m'atur aquí, però la llista es immensa, molts dels seus ciutadans manifesten fòbia i miren de fugir de la marabunta de turistes i els seus efectes col·laterals. Per moltes solucions diversificadores que s'intentin cap igualarà la rendibilitat del lloguer turístic, ni als qui estan disposat a pagar barbaritats pels negocis subsidiaris i pels pisos als centres de les ciutats. I les perifèries urbanes? Encara no tenen suficient atractiu per  a la deslocalització comercial, i no en parlem de la cultural. En definitiva, els qui volen minimitzar aquestes problemàtiques, hotelers i governants, no entenen que darrera les pintades de “Fora turistes!!” es mouen mecanismes molt més profunds que la voluntat expressada per un jovenet amb un spray, embrutant una paret venerable d'un centre històric urbà.

Climent Picornell 
1 2 3 ... 63 64 65  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb