Climent Picornell

Calmes de gener i dignitat retornada

jcmllonja | 07 Febrer, 2018 18:50

Dalt del turó

Calmes de gener i dignitat retornada

Climent Picornell

Un busqueret de cap negre espipella un caqui, l’únic que ha quedat a l’arbre, sense cap fulla, de la tardor ençà.  Ara, després d’una setmana de vent, fa uns dies esplèndids amb sol hivernal i cel blau, malgrat els pronòstics anunciïn fredor pels pròxims dies.  Han arribat per fi les calmes de gener, majestuoses, grans dies, el sol com a l’estiu –exagerant un poc- un pot anar en màniga curta i els ametlers (que ha perdonat la plaga de Xilel·la fastidiosa) se’n donen compte i floreixen a les totes, malgrat allò tan sabut de què “flor de gener, no omple es paner”.

Als foguerons de sant Antoni –de Viana anomenat- el vent fa anar el fum per tot, als guapos i als lletjos, i els troncs ja fets un caliu gros tomben cap a un costat. “Aiii!!” diu la gent: amb uns ferros a posta en Pedro de Serbó i en Xavier Carrutino tornen a compondre la cosa. Na Bel Cosiona té una figuera, albacor, regaladora, morta. “¿I ara no podríeu anar-la a arrabassar i vos serviria per sant Antoni de l’any que ve? La me deixau davant ses cases i l’anau a cercar quan vos faci falta, no... i es grossa ferm!”

“Sant Antoni va anar a fira / amb un carro ple de moc. / I no el pogué vendre tot / perquè tothom ja en tenia”. “Té molta raó aquesta glosa” diu l’amo en Joan Llubiner,  “per què lo que és jo, duc un bon memeu!”  Nins desfressats de dimoni, ximbombes que ja no sonen i glosadors ja entrats en anys, les cantadores més joves llegeixen les gloses a un paper: “Totes ses ‘rels d’una mata / me caben dins una mà. / Ets tan bo tu per glosar / com un caragol per batre”.

Després del porquim, de l’ensaïmada trunyellada -del forn d’allà d’alt- i del xicolati ben calent, adéu i fins l’any que ve.( “Sa Corema ja se’n ve / com un cavall en es cós / ximbobeta adiós / ja mos veurem l’any que ve”). Ben fumats, vull dir que la roba i el cos fan una olorada de fum, pujam cap al turó, fa una nit, freda, clara i ventosa. Mentre pujam la conversa va de lladres. “Entren lladres a les cases”,  diu na Tonina Boireta, “entren pels corrals de darrera, la gent va com asustada. Un el va veure, al lladre, i se va pensar conèixer-lo, però llavors no ho va ser –digué sa Guàrdia Civil- , entren quan no hi ha gent”, “I quan n’hi ha també!”, li replica en Toni Monjo, “ a can Rafelet des Puig els foteren tot s’or de sa dona, i ells dormien a les totes”. A n’aquestes hores tothom es pensa veure bubotes i són ses ombres dels arbres que el vent remena.

Vaig a la cerimònia en què tornen els ossos d’en Bubo, al poble de veïnat. Els han desenterrat d’una fossa comuna i els han identificat amb l’ADN dels seus familiars.  Rafel Vallespir, Bubo de malnom,  era el batle del poble, electe i democràtic,  quan l’anaren a cercar i després d’un periple patètic l’assassinaren al cementeri de Porreres. D’això ha fet vuitanta-un anys, era l’any 1937, durant la guerra civil. Se li restableix l’honor i la pau que creien haver-li pres els seus botxins falangistes i el pesar i el dolor de la família queda esmorteït per la dignitat manifesta que li atorga la cerimònia. Hi ha molta gent, alguns ploren i quan entren les seves restes a la casa de la vila, a ca seva i al cementeri, espontàniament, esclaten les mamballetes. Pens que vuitanta-un anys per restablir una injustícia és un bon calvari, i més si els seus assassins moriren al seu llit i els degueren enterrar amb els seus avantpassats, cosa que li fou negada a n’en Bubo fins ahir mateix. I a molts que no han trobat. Descansin tots en pau.

Cama-roges, bolets i Nadal

jcmllonja | 02 Gener, 2018 17:33

Dalt del turó

Cama-roges, bolets, torrons i Nadal.

Climent Picornell

Per fora vila hi ha molts de bocins llaurats, colors de terra remoguda, humida. Hi veig na Cati Binialera amb un xapeta i una senalla plena de cama-roges tendres que fan mengera: “Te’n duré una grapada en haver-les fetes netes” me diu . Quan torn sent l’olor melosa d’un nisperer.  La cercada de bolets no m’ha topat molt,  mir la bossa dins el batiport: quatre llemicoses, blaves, peus i orelles de rata, pugomes i un esclata-sang, un. Per fer sopes avui vespre ja basta.

Prepar les gotes d’equinacea, pròpolis i farigola pel primer constipat, el nas ja suqueteja de valent, no m’haurien d’haver de dur  a la clínica. A l’amo en Toni Marreco li dugueren, per un poc de cagarel·la,  però no hi va voler quedar, a l’hospital de Manacor. “Me varen fer firmar per anar-me’n, passaven pena perquè ja n’he fet noranta-tres, però sa cagarel·la ja la tractaré jo amb quatre bullidures i un poc de règim. Empatxau-vos dels malalts que jo no hi estic! Els deia als metges”.

Baixant del turó sent gent. “De qui putes és aquest cotxo?!” crida en Toni Marinego pel carrer de ses Clenxes. “Me tapa s’entrada de sa portassa!! Me cago en l’ostrum!!” I crits i renecs. Fins que s’aixeca sa filla i per la finestra li diu: “Mon pare no cridis tant, aquest cotxo és d’en Manel que ha jagut amb jo, si has de treure es teu ara s’aixecarà”. “Ala idò” pensa en Toni per ell mateix : “A n’es tall cobraràs!”.  Un veïnat, en Miquel Serro,  que havia sortit i quan va ser allà i va veure s’endomassat, se’n torna, me diu:  “Climent, això que ara el gendre espera a ser, o no,   habiti a cals sogres, s’ha convertit en una cosa normal, ses sogres tenen ses filles prop i saben amb qui les s’han de veure, els pares encara no hi donen passada, remuguen i callen”.

Al cafè hi fa bon estar, l’ escalfapanxes és ple d’estelles. “He llegit a sa revista des poble que es mes passat hi ha hagut cinc naixements a la vila: tres moros i  dos de per aquí,  un d’ells foraster.  Han canviat molt ses coses!”. És en Guillem Pastoret, una setantena d’anys, jerseiet marró amb els punys un poc rossegats, habitual –quasi diria habitant- del cafè. “Tal dia com avui, dia més, dia manco de l’Immaculada, hi devia haver a la vila més de cinquanta cases que feien matances. Ara et posaria messions que avui no n’hi ha ni una que en facin”. “Els temps han canviat molt” li dic a n’en Guillem  i l’hi explic lo d’en Marinego amb sa filla. “Senties grunyir”, continua ell amb el seu discurs, “a cada carrer, fosca negra, i veies el fum i la resplendor dels fogons per l’aigua calenta, ara només sents motos i cotxos a deshora”.

Entra l’al·lot d’en Sion Peremates, nerviós i se’n va cap a ell: “Mon pare no me barregis: m’han pres es cotxo”. “Quí?” L’amenaça son pare. “Sa policia, el se n’ha duit!  Estava mal aparcat” “A tu te’n duré jo! Només me dones maldecaps!” I surten tots dos del casino.

A mitjan horabaixa vaig a comprar els torrons al forn de Can Salem a Algaida. Els té bons, artesans i amb classe. D’ametla torrada, de vermell d’ou, de massapà, un poc de fort i de xocolata amb taronja i avellanes. Les ven al pes i ben empaquetats. Parlam una estona, en Jaume -magre, cabells llargs- i jo del món i de la bolla, dels temps convulsos i de les pizzes napolitanes, especialitat del meu fill jove que va fer pràctiques al seu forn.

Torn de Manacor d’escoltar  El Messies de Händel que han cantat diversos cors amb el pal de paller de la coral de la universitat, dirigida pel santjoaner Joan Company, amb l’orquestra simfònica. Amb la música encara dins el cap remen un poc el caliu,  hi afegesc dos tions, allò fa quatre espires i el foc reprèn. Obr el llibre que llegesc –Contra els Gourmets- de Manuel Vázquez Montalbán i esper que me vengui la son.

Mig adormit, pens que s’acosta Nadal i, qui més qui manco, fa ressenya de les seves emocions que solen passar en silenci i, tanmateix,  són necessàries per una vida plena. Hom pensa amb la manca de valors i amb les injustícies que són la taca per aconseguir una vitalitat forta, un creixement lliure des del bressol fins a la tomba. No sé si només passa ara, però en aquestes dates la reflexió s’accentua, sobretot a la vora del foc. Per Nadal cada ovella al seu corral. Amén. 

Passar pena, botifarres i porcelles

jcmllonja | 19 Desembre, 2017 12:32

Dalt del Turó

Passar pena, botifarres i porcelles

Climent Picornell

 

Les fulles de les parres i les del lledoner entapissen els corrals. Fa vent, els fums de les cremades de voreres i el de les fogueres de les restes d’esmotxades dels arbres s’afegeixen als fumerals que surten de les xemeneies de les cases.

Vaig a pagar una porcelleta que m’han cuita al forn. El qui me cobra fa anys que s’hi dedica, me diu: “Abans sap que era d’emprenyós: un l’havia de matar, s’altre fer-la ben neta, una altre arreglar-la, pelar patates...ca barret! Ara? Ara telefones i les t’envien  ben netetes i ben  arregladetes. Només les has d’adobar, ses patates i tot ja vénen pelades i...de cap en es forn! Ha canviat molt sa cosa. Lo que no sé és d’on les duen, a ses porcelles vull dir, si són de Catalunya o de per Europa o de més enfora, no ho sé i no ho he demanat, però d’aquí no ho són, a no ser que les vulguis de porc negre, per aquí no en fan a bastament”. M’ofereixen un tros d’ensaïmada però dic que no, l’ensaïmada a deshores desana, per mor del greix.

Trob un fil d’en Pere de son Alcaipes. Els de son Alcaipes li compraren la possessió a don Raimundo de Pocamel·la. Ells havien fet doblers amb una fàbrica de bigues de ciment i ja li havien deixat doblers més d’una vegada. Aquest pic quan en demanà més li digueren a veure quan els tornaria i ell es posà a tir i posà preu a la finca on residia, la Torre de Confonses. Feren tec per lo que digué, cobrà i partí cap a sudamèrica, ho deixà tot, les escopetes de caçar, l’arxiu de la família, les coberteries, els quadres, els llits fets, tot, tot, tot... la seva filla s’havia casada amb un alemany i no el venia a veure mai i ell cap a sudamèrica amb una brasilenya. Quina metàfora de la botifarreria mallorquina fugint escapada amb els doblers manllevats i amb la finca malvenuda a qui devien haver estat jornalers seus un temps.

Al cafè ja han posat en marxa s’escalfapanxes. Al tasser hi ha dos guàrdia-civils, tres companyeros que comparteixen una bossa de patatilla i se juguen als daus qui paga. Asseguts, un que havia estat àrbitre de ‘lucha libre’ -que se feia a la plaça de Toros de Palma-, sempre me parlava d’en Tarrés i d’en Jim Oliver. Un que fou ajudant de notari, una parella d’externs, dues taules amb moros, la nostra taulada i a defora, hi fa vent,  tres fumadors.

“Democràcia és respectar els altres”. “No em digui res més! Ara ho he entès”, “li vaig  dir a don Joan Casals que era de Maó, jo anava am so grup d’en Fiol què era de la Democràcia Cristiana i que no férem res a les eleccions, perquè tot so n’ho dugueren els de l’UCD i els del PSOE”. És en Miquel de s’Hostalot el qui xerra, noranta-tres anys ben duits i que de prompte se fa una pregunta retòrica:  “¿Deu ser vera que els mallorquins són passadors de pena?” I aquí cadascú diu de què i quan.  Un passa pena per poder arribar a final de mes, un de poder collir ses cebes o els sembrats. “Que m’entrin” diu l’amo en Toni de sa Cometa “i pas pena pels al·lots, per com se defensaran quan jo no hi sigui”. “Jo pas pena per sa meva salut i perquè ja no som jove i moltes de coses ja no les puc fer i pens que ben aviat m’hauran d’ajudar i no hi puc consentir”. “Tu ets un poc betzol !” li enfloca en Sion Peremates.  Un  passa pena quan se desperta, un  s’horabaixa, un es vespre, un quan se’n va a jeure. Alà idò, ja ho veis, una rotllada d’homos mallorquins passadors de pena.

Me’n torn cap al turó i m’assec al colcador d’ase que hi ha defora de ca nostra. Era un lloc on s’hi solia seure i prendre el sol el padrí Climent, que havia estat ferrer. Assegut aquí li solia agradar xerrar amb jo, en aquell temps estudiant a la universitat de Barcelona, una fita a la meva família era el primer de tots que estudiava carrera. El meu padrí no se’n podia avenir dels canvis, però hi havia dues coses a les que no donava passada. Una, que una espècie d’avions s’aguantassin enlaire sense mourer-se, n’havia vist passar un amb un gran molinet damunt. S’altra, que fessin pagar per beure aigua, això li havia contat mon pare que en aquell temps anava molt a Roma i que allà havia comprat una botella d’aigua. Comprar aigua! On arribarem!

Avui hi havia una bona gelada, tot era blanc per foravila i això que ara el sol és potent, però les nits se coneix que fa molt de fred, sobret tot a ran de terra, i les fulles estaven ben enfarinades.  Els arbres han perdut ses fulles i pens que les figueres despullades són tan guapes com vestides. 

De l'octubre i un albˇ

jcmllonja | 26 Novembre, 2017 19:23

Dalt del turó

De l’octubre i un albó

Climent Picornell

 Vénc de fer una volta a s’illot de sa Dragonera per dir adéu als banys de l’estiu. Enguany s’ha pogut nedar sense fred fins ben entrat l’octubre. Amb aquell color blau fort i el record dels espadats caiguent ben drets dins la mar fonda, retorn cap al pla de Mallorca.

Quan ja som a prop de la vila, damunt el puig de Consolació, un esbart immens d’estornells fan un d’aquells niguls ondulants de milers d’aucells. Just su així se xapa en dos, just su així se torna a juntar; un tros de nigul s’ajeu en terra i l’altre continua amb les seves navegacions. És un espectacle que anuncia la venguda imminent del fred, el temps d’hivern, quan els aucells migrants fugen d’allà on són i vénen cap a Mallorca.

Octubre. El refranyer és abundós i el caracteritza molt bé. La fi del mes és posat com indicador del fred que vendrà i de l’inici de l’encesa del foc per escalfar-nos. El dia s’acursa, “de sis a sis” són les hores de claror. Mosques i moscards minven de tal manera que “cada mosca val per sis”. Els bolets se remouen dins la fullaraca de les garrigues, els tords compareixen a menjar olivó i llentiscle. Això en diu:

 

Quan s'octubre ha arribat, es camp ben afemat .

Octubre acabat, mor sa mosca i es moscard.

Octubre finit, raïm collit.

Octubre fred, mata es cuquet.

Octubre humit, sa fruita ha podrit.

Octubre mort, pomes a s'hort.

Octubre tronat, hivern nevat.

Octubre, octubret, s'endu sa calor i mos du es fred.

Octubre, octubrot, fuig de s'ombra i cerca es foc.

Quan l'octubre va a la fi, els tords ja són aquí.

Per sant Lluc, posa ses olives en suc.

Per s'octubre, des foc, ni massa lluny, ni massa prop.

Per Sant Francesc sembra es blat, si no el tenies sembrat.

Per Sant Narcís, de sis a sis.

Per Sant Narcís, cada mosca val per sis.

Quan a s'octubre plou, es bolet és mou.

 

Codonys, nesples, serves, els darrers caquis, els bunyols de les Verges i les primeres fires de tardor anuncien un nou costumari que ja toca a la porta. Octubre s’acaba i encenc el foc per primera vegada enguany. Quatre albons, quatre branques i quatre estellicons i allò ja ha partit a fer espires i prest farà un bon caliu.

Amb això entra el sen Massino: “He vist fum a sa xemeneia i he pensat, en Climent deu torrar botifarrons i jo en vaig endarrer”. “A mi”, li dic, “m’agraden ben torrats que amollin suc, quasi com un cremalló”. “En canvi a jo no”, diu ell, “a jo m’agrada que se sentin ses talladates de fetge i es gust de ses llavoretes de fonoll”.

Quan fa una estona, veu que he começat foc amb albons secs i li ve al cap una codolada i la me comença a contar. “Una porrassa vaig veure / que tenia un aubó / molt més alt que es puig Major / i tenia una rabassa com es castell d’Alaró. / Damunt una pedra estava / tan llisa com un paper / que si fos estat terrer / tota Mallorca abrigava. / S’aubó anava cresquent / ja no pareixia aubó / cent homes se resolgueren / un dia per taiar-lo. / Taiaren un any redó / i menció no li feren. / Com s’aubonada caigué / una branca s’esqueixà / i d’ella en varen obrar / cent barques que van per mar / i una per dins un torrent, / i des llenyam més dolent / cent sitges varen cremar /  i com mentres l’estellaven / i en feien estellicons / a Ciutat en traginaren / més de cent mil carretons.”

 “Està bé això”, li coment. “No...i espera que no som ni a la meitat”. Amb això entra el meu fill gran i el deix escoltant la continuació: “Com en terra lo tengueren / entaulat i quant hi ha / un fuster lo hi va comprar / i des doblers que en donà / li bastaren per comprar / Bunyolí i Biniamar / llavò es terme de Sencelles / i totes aquelles riberes, / arribant fins a la mar...”  Me’n vaig a la cuina i el sent que recita la poesia inacabable de l’aubó ditxós, és com una dècima desbaratada que no s’acaba mai. A la fi pareix que sí : “....feren barques canoneres / caixes bufets i pasteres / per tot el gènero humà. / I d’un tros petitoneu / unes portes per la Seu. / També varen judicar / de fer un pont damunt la mar / perquè poguessin anar / fins a Barcelona a peu.”

Satisfet de la seva poesia, ben ple de pa amb botifarró i content amb el vinet que li hem dat,  el sen Guillen Massino, enfila costa per amunt a cercar el jaç d’octubre, amb un poc de tapament.

D'abans i altres essŔncies

jcmllonja | 24 Octubre, 2017 18:04

Dalt del turó

D’abans i altres essències

Climent Picornell

 

Des de les barreres de sa Bastida no veien el puig de sant Nofre per mor de la boirada, espessa, que hi havia. Malgrat allò que diuen –bona boirada, bona calorada- ja han passat aquells dies espantosos en què obries la finestra i t’envestia un baf calent. Ja ha fet tres o quatre plogudes i han romput definitivament aquest estiu calorós donant pas a la tardor.

Trob en Miquel Fiter sempre enyoradís: “Abans, Climent, tothom feia hort. Hi havia centenars de pous a la vila. I tothom es dedicava a fer hort, per vendre o per a ell. I ara? Res de res, tots aquests pous de greixina s’han abolit, tapats amb una post o coberts de romeguers. Una pena...” Continua: “Abans anaves a s’ajuntament i tenien una escala, sa més llarga des poble, i la deixaven a qui fos. Els ferrers també deixaven els rampins per si havies de treure un poal que havia caigut dins es pou o sa cisterna. I ara? Ara ningú deixa res per res. Mira tu si han canviat ses coses!” “Abans...” El deix amb la paraula a la boca, abans, abans...

Vaig a berenar i m’assec amb l’amo en Gori Bauma: “Idò jo te diré com pas es dia. Me’n vaig en es bocí  i aparc davall sa figuera i els moixos -coa dreta- ja m’esperen, allò coneixen es renou des motor, i me van davant davant fins a sa caseta. Trec una cadira i me pos davall s’ullastre. Allà les don menjar, ben a prop de jo, devora els meus peus perquè els vull ximples, no m’agraden esquius. Mengen i llavors s’ajeuen, són set o vuit, i jo a sa cadira paresc el rei. Mir un xoric que fa es niu dins sa palmera, un traquet damunt ses canyes i coses com aquestes, observ un poc lo que passa per foravila. Llavors vaig a ses mongetes, es prebes, ses tomàtigues i es carabassins que tenc sembrats i en faig un parell de canastros i tenc per fer trempons i gaspatxos. En vaig aprendre de fer de gaspatxo i és com un trempó però no l’has de roegar, hi pos carabassó, tomàtigues, dues peres, dues prunes de frare... hi afegesc lo que em pareix i com que el faig jo, el faig així com vull. I li don turmix ben fi. I coses com aquestes... Que te pareix Climent sa meva vida?”

S’asseu amb nosaltres el sen Toni Menxo sempre bon contador d’històries:  “Jo tenia un parell de gallines i se veu que anaven a menjar dins un tros d’en Cosmé des Montagut que ell tenia sembrat d’ordi i sempre se’n queixava molt.  “Mira que te mataré ses putes gallines que me pelluquen s’ordi”. “Fins que un dia, emprenyat, vaig agafar tres garbes grosses, d’ordi, i els hi vaig descarregar davant ca seva; quan ho va veure va quedar més espantat que es blat de l’any tretze!  Es pardal! Per un poc d’ordi que se menjassin ses gallines no m’havia d’emprenyar; massa ell so va prendre molt malament, no me saluda de llavors ençà”.

Torn a ca nostra,  na Margalida fa salsa pesto amb les alfabegueres que li ha donat madò Antònia de son Politxó. Hi ha preparat per dinar d’albergínes farcides. Mel! He sentit a dir que en temps de ses albergínies cauen més els cabells.

Me’n vaig per avall i veig un moix que encalça una guatlèra que no sap volar, deu ser de les que repartiren a les corregudes de joies i pens: o va fugir de la gàbia, o ha escapat a l’infant que la guanyà, o un padrí l’ha amollada perquè no sabia què havia de fer amb el “regal”. A  la fresca, dues madones,  grasses,  quan me senten passar siulant,  me diuen. “vols que te’n cantem una”. “ Idò venga!” els dic jo. “ Idò mira”, em diuen: “Ni dissabte sense sol, / ni fadrina sense amor, / ni casada sens dolor, / ni viuda sense consol”. “Ja la me cantava sa meva padrina, mira tu!”. A mitja nit vaig fins al carrer Mirador a veure els coets de la festa. Les palmeres dels pirotècnics, que no eren tan majestuoses com els altres anys fan comentar a qualcú: “A aquestes palmeres pareix que les ha pegat s’escarabat!”

Sent un concert de Sa Sini Band a la plaça, mentre un dragó surt de darrera el rètol de Caixabank i puja escapat per la paret cap a les teulades, ben a prop d’on els mobyletters hi havien col·locat una capelleta amb una purissimeta que ells anomenen la “Marededéu de ses Sempentes”.  Hi fa bon  estar ara a la plaça.

La rotlada pren la fresca fins a altes hores de la nit a la terrassa del cassino de la plaça Nova. L’ombra de l’estàtua del sant, o beat,  és igual, pareix beneïr-los mentre la lluna avança cap a la seva vellesa, vull dir que ara som a la lluna nova.

“He sentit”, és en Pep Ximarro, “que ara som “Sanjuanicos”. Sí, sí, “Sanjuanicos” mos va dir es capellà en el sermó de l’ofici de la festa”. Diu en Sion Valeri: “M’han contat que han vist en  Joan Contré que anava amb sa somera cap a Sineu amb el carretó, anava al trot, escapat”. Contesta en Pere Doris: “Meam si l’aturen els civils i el fan bufar”. Replica en Justí: “A ell res, si fan bufar sa somera veuràs tu!”.

 “Això no és serio!  Aquí tot el que deis és per un ‘me pareix’ o un ‘ho sentit a dir’, ja diuen que ‘si vols mentir repeteix el què has sentit a dir’, ses coses, per saber sa veritat,  han de ser més precises”. Això ho sentencia en Miquel Manento. Li respon en Biel Sèrgol. “I tu que vols; te penses que aquesta rotlada és es Parlament? Si som quatre arreplegats i si mos lleves els ‘me pareix’ o els ‘ho he sentit a dir’ no podríem obrir sa boca i sa conversa s’acabaria ben aviat”. Per acabar la reunió, amolla un lament, habitual en boca de n’Andreu Gorball: “Els fills, ara, no van de res, de feina vull dir, a bresquejar pel gimnàs, sí, molt de músculs, però als cultivadors no s’hi volen aferrar... Està fet de sa terra i de noltros!”

 

 

 

 

L'estiu i la festa

jcmllonja | 24 Setembre, 2017 22:04

 

 

 

Dalt del turó

L’estiu i la festa

Climent Picornell

 Abans, a les nits d’estiu, poques coses hi havia per entretenir-se, mirar els estels, els primers satèl·lits artificials o els dragons caçant moscartins eren les funcions principals. Es veuen dins el cel estelat, lliure de la contaminació lumínica urbana, els avions carregats de turistes que cerquen l’aeroport de Son Sant Joan. Entr la meva cadira en el precís moment en què un estel amb coa cau, llargament, a la dreta del Carro Gros. M’estir amb força els cabells blancs.

Abans, la monja l’encenia i el frare l’apagava, l’estiu, vull dir. Entre vint de juliol Santa Margalida i vint d’agost Sant Bernat, succeïen totes les calors de l’estiu. Ara, la gent en veure baf, ja sua; tantes alertes meteorològiques confonen, i amb l’excusa del canvi climàtic qualsevol anomalia té ja culpable. En fi...

Com a contrapunt, durant l’època de la calor, Mallorca és un territori fester. Herència d’abans, revenen les festes de l’estiu, en què tota cuca viu. La pausa, continguda, després de les messes, “el blat dins el sac i ben fermat”, possibilitava moments de desconnexió amb la dura feina de foravila. Però el fet de la festa, com una cosa extraordinària, ja no ho és, s’ha instal·lat en la nostra quotidianitat. Però la gent enyora els fets i els costums que la fan reviure de bon de veres. Més enllà dels actes rimbombants, de les costosíssimes berbenes, el senzill so de les xeremies ens retorna, més que qualsevol altra cosa,  l’esperit de la festa ancestral. Les festes d’abans, record d’una Mallorca, idíl·lica i dura a  l’hora, aspra,  modelaven i suavitzaven aquesta aspror, la confitaven amb un poc de torró i quatre avellanes comprades a les torroneres –coqueres o avellaneres- convertides avui en venedores de juguetes de plàstic.

Abans, però, de festes, n’hi havia una, la major, la del poble i pus. Ho consult al meu antropòleg de capçalera i és taxatiu. “El que dóna el seu caràcter a la festa és la seva ruptura amb la quotidianitat, el fet d’una cosa fora de l’ordinari: extraordinari. Això era ben cert a la Mallorca d’abans. El nivell de vida ens ha duit, fent una tudadissa, a que hi hagi festes a cada moment”. Continua l’antropòleg excitat: “La festa era una interrupció del treball o del costum diari, arrebossat d’un cúmul d’elements com la sobreabundància d’un dinar o la dimensió orgiàstica de les rodes de foc. Així ha de ser. Les festes del cicle anual, les del nostre cicle vital, totes estan sotmeses a processos rituals. Les festes rompen l’ordre habitual formant una cadència al llarg de l’any”. Li he de donar la raó: qui pot resistir viure dins la festa permanent, la sobreabundància constant, l’orgia contínua?

La festa durant els inicis del segle XX continuarà el format que s’havia anat construint durant el XIX amb la inclusió de balls, corregudes i focs artificials, referents genèrics de tota festa, entesa com un acte transversal d’alegria, típic de les societats pageses, que ajuda a configurar el sentiment de pertinença, des del clan familiar a les festes patronals en que, el poble com a protagonista, esdevenen configuradores de la identitat local.

Els espais de la festa, amb el seu necessari canvi d’aspecte a través de l’enramellat, alçar bandera al campanar i el paperí pels carrers i places que conformen un “locus amoenus” d’aspecte diferent als espais de cada dia. Només el so de les petites tires de paper, comuniquen aire de frescor -alerta amb el plastiquí, aquesta flestomia substitutòria!-; cadafals per a les músiques i representacions públiques i profanes, el lloc on es farà la revetla o el cós per a les corregudes. Amb tot, hi ha un "tempo" fester: els passacarrers – música, xeremies, dimonis, capgrossos, tambors, repicades de campanes-; la revetla  -amb ball, música i focs artificials- ; el dia del sant, o santa, o patrona, amb el toc de diana i l’ofici; les corregudes; el teatre i ja, més apropades a nosaltres, altres activitats, que de totes les maneres no fan sinó arrebossar els nuclis forts de les festes de sempre. És veritat que el poble és actor i espectador, però també ho és que alguns actors es fan indispensables. Per a un servidor no hi ha festa sense el so de la colla de xeremiers, és el so per antonomàsia de la festa de Mallorca, arrelat dins el nostre moll dels ossos. I què en direm del dimoni?  Escindit, o no, de les colles de cossiers, el dimoni Cucarell es converteix a Mallorca en un dels referents de la nostra educació sentimental, un tòtem festiu de les celebracions dels estius dels pobles de l’illa. I les revetles, amb els seus focs d’artifici.

Així idò les festes han construït el seu estol de símbols damunt els elements més significatius: paperí, xeremies, dimonis i focs d’artifici. Són les quatre columnates que ajuden a bastir tot l’edifici fester, per molt que s’allarguin avui en dia – des dels merescuts homenatges a la gent major o les corregudes de bicicletes o les “Varietés”, petits circs de butxaca que la televisió arraconà-. Hi ha un temps per néixer i un per morir. La festa ens regracia amb la vida i amb els seus ritmes i estacions.

Acabarà l'estiu passant per cada un dels meus rituals irracionals. Hauré sofert pregons de festes amb la inevitable i insuportable referència als temps passats, que sempre ens volen fer creure que foren millors, quan tothom era bon al·lot, les coses amables i la vida perdurable. Amén. El passat redibuixat com si fos el refugi pairal, el lloc des del qual no s'ha de mirar cap envant, perquè el què ve no agrada. Res ja no és el que era? Només una representació buida i postissa pagada per l'Ajuntament amb la partida comptable de les festes de l'estiu? Tanmateix servidor sap que el nostre és un poble amb història i per tant amb dret a la nostàlgia. Però d'aquí a fer màxima universal i irreversible el «res ja no és el que era», tenyeix la nostàlgia de melangia i engrillona el futur. Però, encara que el nostre món esclati -com deia René Char- els trossos que cauen tenen vida.

Estiu de ple, amb serps i espluga-bous

jcmllonja | 24 Agost, 2017 17:22

Dalt del turó

Estiu de ple, amb serps i espluga-bous

Climent Picornell

Un menja mosques m’observa de damunt els seus posadors. Té una dotzena de llocs i va canviant, ara su’quí, ara su’llà. Encalça un borino, una mosca, un papalló... fa feina a escarada. Però no és d’aquesta casta  d’aucells que xerren per la vila, sinó d’uns altres. El cant (?) d’uns quants lloros té entretenguda tota una illeta de cases. Se veu que uns externs, que han triat el poble per viure tenen una gàbia amb quatre lloros que quan comença a clarejar ja han partit a barrejar i a fer aquells remiulos que fan els lloros. La gent dels corrals, que tots se donen, està cabrejada, ha donat part a l’autoritat, però l’ordenança municipal no està massa clara i continuen sense poder dormir a pler.

D’aquest discurs es passa al dels externs que han vengut amb cans. Que si no els duen fermats, que sis són de raça perillosa i no duen el morral posat i, llavors, que les aceres del poble estan plenes de merdes. Que si ells al seu país o a Ciutat no ho farien i en canvi aquí...

Faig un parell de piscines el matí, per recomanació mèdica i per estar en forma. La piscina els matins de prest, abans de que arribin els nins de l’escoleta d’estiu és un racó de pau. Les dones, jubilades, pocs homes o quasi cap, tothom gorro posat –les normes són les normes- fins que, poc a poc, va arribant gent més jove, alguns, fills de magrebins, fins que a les dotze arriba la lul·lea de nins amb les seves monitores.

Són dies calorosos de juliol i quan refresca un poc són vespres de conversa a la fresca, ja sia a les rotllanes davant les cases, ja sia als cafès de les places del petit poble: la plaça Nova, la Vella o la del Pesador dels Porcs. En aquests llocs és on millor es posa a prova el canvi, la nova multiculturalitat de la vila, entre negres, blancs, rossos i més morenos. Externs, estrangers, forasters, sudamericans, moros, ciutadans i turistes que ocupen les cases amb piscina que han fet gent del poble per llogar. Quin canvi quan un pensa que els únics forasters que hi havia fa uns anys eren els guàrdia-civils del quarter!

Les converses a la meva rotllana són erràtiques, des d’en Joan Sineuer que afirma taxativament que als mostels els agraden els caquis madurs fins a n’Andreu de Rotaula que informa que a Gossalba han sembrat centenars d’oliveres i s’ha transformat en agro-turisme o que a sa Bastida hi fan obra per transformar-la en un hotel rural de vint-i-cinc habitacions. “No és més que es procés de decadència” afirma “de ses grans possessions, que aquí al poble començà quan es Calderers –es gran casal emblemàtic de sa ruralia potent- es va transformar en un parc temàtic per a visita de turistes”. Tothom li dona la raó.

S’asseu en Joan des carrer Curt emprenyat perquè una serp s’ha menjat el seu canari de dins sa gàbia. “No, i quan el s’havia engolit, llavors no ha poguda sortir. Allò havia engreixat, amb s’aucell a dins sa panxa, i sa reixa de sa gàbia era massa estreta. L’he morta i li he tret es canari de dins sa panxa, tot llemicós, però ja era ben mort”. “Se tornen!”, diu n’Arnau de son Dardut “ses mallorquines quan les afines fugen, aquestes noves, forasteres, se tornen cap a tu i te voldrien mossegar”. “Hauríem de calar foc a una vorera des camí de son Pillaró que n’està ple”. “Alerta amb so foc en s’estiu!”. “No! Més envant quan hagi plogut”. “Aquí ses serps vengueren amb aquelles oliveres velles, que dugué en Tià Camioner, de sa Península”. “No”, replica en Miquel Soper “vengueren d’Artà; on n’hi ha més és per Horta i Horteta i pes pla de ses Veles, per sa zona de Llevant, vengueren d’Artà”.

“I parlant d’animals nous, espluga-bous veig que els diuen,  aquests aucells blancs, grossos, de bec groc que qualcun s’encamella damunt ses ovelles, abans no n’hi havia i ara quan llaures o passes ets esterrossadors venen darerra, darrera des tractor. Però una putada! Uns estols grossos! I són àgils i hàbils pareix que els has d’enganxar i no. Quan remous sa terra, on hi ha hagut garbes, solen sortir molts de ratolins, Idò tú, els enganxen amb so bec, els sacsegen fins que els tenen en bona posició i... per endins! Tot sencer, el veus com davalla pes coll fins al gavatx”.

En Miquel diu que té quinze mil tomatigueres de ramellet sembrades; en Tomeu que el motocultor l’esclata “sempre seguit has d’alçar i alçar, m’esbraona, què vols que te digui”; en Joan Hortalà informa que n’Omar, un dels primers moros que dugué en Pep des Conhort, primatxel·lo i bigotut, és mort, a Barcelona; era àrab, no berber, deia ell, bevia alcohol i anava de dones i dormia on podia o on l’hi deixaven: per sa Bastida, dins una caseta a fora-vila, damunt els seients d’un camió abandonat... Arran de què surt en Pep des Conhort un conta el seu accident, quan esflorà el cotxe devers una paret de Carrutxa. “Quan en Miquel Escolanet va arribar, en Pep només deia: “Mon pare me matarà, me matarà, me matarà”. En Miquel li repetia que si estava bé, era lo més important. Però en Pep –filòsof dins sa desgràcia- li envergà: “Miquel i que no saps que és més bo de fer un fill que no comprar un cotxo nou! Me matarà, he dit!”.

En Sion Perecates reclama més beure al cassiner, i ja va ben esquinçat. “Si dónes beure, ja saps a lo que t’exposes”. “No beguis pus” li diu el cassiner “que moriràs podrit!”. I en Sion li respon, autoritari i seriós: “Tu aboca, que podrit pot ser que sí, però corcat no!”.  “Au, au, au” li diu el cassiner que li demana: “On és el Papa?”.  “A Roma!” contesta en Sion. “Idò” diu el cassiner “cadascú a ca seva!” . “I els cans a Can Coll!” li replica en Sion que plega veles cap a son Dormes.

Figues-flors i prebes coents

jcmllonja | 04 Agost, 2017 13:06

Dalt del turó

 

Figues-flors i prebes coents

 

Climent Picornell

 

Dos cavallets de serp, un verd i un color de cel m ‘acompanyen. Adesiara un me passa davant o s’encalcen entre ells dos, les seves ales transparents els fan eteris i hermosos. Som de camí cap al turó del Mussol, prop de Carrutxa, a la recerca de figues-flors a les dues gran figueres, una de roja i l’altra albacor, que hi ha als dos costats del bocí. N’hi ha, n’umpl un paner i ja en tenc per a mi i per donar. El ventet suau remena l’olor de figuera i de rostoll dels camps segats.

Ara comencen els mesos de donar. Donar el que et sobra o el que es fa amb un esplet, com els albercocs primerencs, però també els carabassins, les peres de sant Joan, les figues-flors, les primeres tomàtigues... i les converses de si estan o no estan esquitxades... “no...i no estan esquitxades són autèntiques”, però... “i si no esquitxes no culls res” respon un que passa. Són les converses que apareixen amb la calor, típiques de l’estiu i que s’aniran espargint durant el juliol i l’agost.

Me’n vaig al cafè amb el paner a fer un poc d’enveja i, quan la gent em braveja, entra l’amo en Melcior Busqueta i se posa a repartir prebes coents –verds, prims i llargs- com qui regala una cosa molt valuosa; sap perfectament a qui ha d’anar, com si sabés qui són els bons coneixedors de la coentor. “Ja me diràs coses”, diu, com qui està en el secret. A un servidor no li agrada el coent i per tant no comprenc molt bé el sentit de tal repartiment però he d’acceptar que hi ha fanàtics del coent i que és una cosa quasi ancestral dels mallorquins que de sempre han tengut una peculiar adscripció per la coentor i l’admiració per a qui resisteix l’ultra-coent. Vaig llegir que al segle XIX un viatger català que visità Mallorca es fixà amb dos costums dels mallorquins d’aquell temps: el gust pel coent i la mania per fer rots.

Parlant de rots, les converses dels parroquians no són d’allò més atractiu. Diu el sen Gori Pellerí: “Ara he entès a un que vivia davall ca don Montserrat, sempre me deia que feia molts de pets, ‘tot lo dia fa pets’. I jo ho trobava raro i, ara, de vell he tornat com ell, també en faig molts, i veig que don Montserrat devia ser normal perquè com més va, més en faig, i més sonoros”. A una altra taula parlen d’un tal Xim: “Era més dolent que sa llenya de figuera”, deien “els ermitans de Bonany s’aturaven a ca seva quan baixaven amb so seu carro”.

Vaig a una festa d’un bon amic. La qualitat de vida ens ha duit, fent una tudadissa, a que hi hagi festes a cada moment. Ja ho cantaven Els Javaloyas en els anys més preclars del primer “Boom Turístic” : “Cada dia es fiesta en Mallorca, cada noche nace un nuevo amor...” La cançó acabava, en anglès, dient : “Mallorcaaaa, Mallorcaaaaa, Paradise of Love!!” Hi seguien quatre compassos d’un bolero mallorquí. Devia ser el “Bolero de s’hort d’en Boira”. Qui sap. Un retrat ben absurd de Mallorca, vestida permanentment de festa per als turistes. Festes, però postisses. Ja que el que dóna sentit a la festa, és per sobre de tot la seva naturalesa cíclica. La festa és, primordialment, una interrupció del treball o del costum diari, arrebossat d’un cúmul d’elements com la sobreabundància d’un dinar o la dimensió orgiàstica de les rodes de foc. Així ha de ser. Les festes del cicle anual, les del nostre cicle vital i, fins i tot, les festes inesperades, totes estan sotmeses a un processos rituals. Les festes rompen l’ordre habitual, però dins un altre ordre establert, formant una cadència al llarg de l’any. El que és impossible és viure dins la festa permanent, la sobreabundància constant, l’orgia contínua. Per altra part: qui podria resistir viure una revetla permanent?

A la festa, ell, que s’havia separat, i servia gintònics amb delectació, me diu a cau d’orella ( “quin alè, a la fi me n’he desfet d’ella, i de les seves amigues, a moments no sabia si era tortillera...”). Mentre em diu això no sap que ella folla ja fa temps amb un amic nou, fill de mallorquins, un executiu d’una empresa de Madrid i que conegué a l’aeroport un dia que anava a veure un especialista que li resolgués el seu problemes de morenes recidivants. “Quin alè”, repeteix. Pocs dies després un dels seus dos nins li dirà: “Ma mare té un amic i dormen al teu llit”. Ai! Aquella fortalesa, el món li cau, li trabuca, era ell el que se n’havia desfet, cau el seu prestigi, les mirades dels seus amics, què en diran? –pensa-... I està fotut, molt fotut i “Cony! Ho he hagut de saber pel nin petit!” Això és el doble de fort: si li hagués dit ella no hauria estat la meitat de dur. Un cop baix a la seva autoestima de seixantí, que corr i sua i s’esbrava amb femelles exòtiques...

De retorn capa a ca nostra me fix amb les respostes de la gent quan els deman si els va bé. “Que va bé?” I na Ramona Balba me respon: “Mos ho pensam!”. Un poc més amunt en Tomeu Cussà me retorna: “Va bé i se compon!”. I entre els “va bé i millora”; “Ja ho veurem què serà en esser  cuit”; “Si va bé,  que duri que sol durar poc...” i altres contestes semblants arrib a ca meva dalt del turó, on,  amb la toixarrudesa de sempre, miraré de posar ordre als caramulls de papers que tenc damunt la taula. Vaja quin boiano meleano!

Remeis per viure bÚ

jcmllonja | 11 Juliol, 2017 21:29

Dalt del turó

Remeis per viure bé

Climent Picornell

M’ha tocat estar al banc dels endolats en la mort d’un familiar. Sent que la mort és cada vegada més prop i més present i que la seva cerimònia és menys dura si estàs acompanyat per la gent que estimava al mort o els qui queden. Metre passa la gent per davant movent el cap o movent els morros, per manifestar el seu pesar, jo també moc el cap, i pens en la lletania dels conceptes i remeis a treballar per viure millor.

L’espiritualitat, la creativitat, l’art, la família, els amics,  la soledat, el temps,  l’angoixa, les pèrdues, el silenci, la paciència, l’agraïment, la transcendència,  viure conscient, viure el present, la flexibilitat, els privilegis, la salut, saber-se apreciar, mantenir nets els filtres, l’escolta, la curiositat, les expectatives, en minoria: fanatismes no, gràcies!, la mirada d’àguila, l’ humor, la fidelitat, els doblers, la feina, la incertesa, el dolor, la malaltia, la mort, la ira, la gelosia, l’enyorament, les bregues, l’enveja, escolta el cor: la intuïció simplifica!, l’amor, una mà per rebre, l’altra per donar, Visca la diferència!, Llibertat contra responsabilitat…  Vaja!  ja ha acabat de passar gent i els familiars es tornen a encontrar mentre el capellà frissa de tancar les portes de l’església. Sortim i es manté la tertúlia post funeral damunt les escales del portal dels homes.

Pens en quant duraran aquest rituals, o com moltes altres coses  inevitablement fugen, se’n van, se moren o són capolades pels canvis que imposen –amb cita oximorònica de G. Steiner- “un silenci eixordador” a les nostres viles i els nostres fora-viles. 

De retorn a ca nostra se presenta en Toni Tavernes, fill de l’amo en Gori, que ha estudiat Bioquímica i ve amb dos potets amb micel·li de gírgoles de card. L’experiment consisteix en infectar les arrels d'unes canyes-fel·les que hem sembrat perquè així es converteixin amb productores d’aquesta gírgola que, per a mon pare, era el bolet número u, millor que l’esclata-sang i fins i tot, ai las!, millor que el picornell.

Madò Antònia Gorrita a defora, ja a la fresca amb els meus veïnats, comenta que per devers ca seva un home sol prendre el sol nu al balcó, amb gran fressa pels habitants del seu barri prop de can Pere Cairol. Ja s’han queixat al batle, el qual ha recomanat a la família del nudista que li tenguin esment i que si vol prendre el sol com en Pixaolives que ho faci dins la casa, no mostrant les seves vergonyes, potents per cert, a tot el veïnatge,  que s’ha escandalitzat. I és de la vila, no és cap dels nous  que han vengut al poble a viure, externs que en deim per aquí.

Dic que me’n vaig i em contesten: “No tornis amb ses mans buides!” Això ho deia sempre sa padrina Xarreta. I això volia dir quan tornis d’escola, quan tornis de missa, quan tornis del poble, no tornis mans buides; calia tornar amb un caragolet, un venciset, una branca per començar foc...tot cercat al camí, sense prendre res a ningú. Això era  passada la guerra civil, quan la família vivia a foravila. Érem molts i era una forma d’ensenyar-nos a què tot ajuda, tot fa caramull.

A la botiga ja han arribat els melons i les síndries del Marroc. Les síndries són més llargarudes, no rodones com les nostres i amb la pell més prima. Record un viatge pel nord d’Àfrica, per Alger en concret, on en vaig veure molts de camps sembrats de síndries; a tots ells però hi havia una cabaneta amb un home, el propietari o familiar, guardant perquè no les hi robassin. I  feia molta de calor...

Calor és el que em fa un estol de ciclistes que ara arriben, ben suats, al cafè, a berenar sense mirar prim, i amb una cridòria espantosa, caminant amb aquell tec a tec que fan les sabates d’anar en bicicleta. S’han fet habituals aquests grups, forans , estrangers i del poble, cada pic en veuen més embossant les carreteres i els nostres bars.

Mentre, al poble, avui hi ha comunions i es veu gent mudada, que després de la cerimònia aniran al refresc. El que dèiem: els rituals antics, molts d’ells lligats a l’església,  encara aguanten, veurem per quant de temps.

 

 

De l'unicorn al bell mig de l'illa aimada

jcmllonja | 27 Abril, 2017 21:17

Dalt del turó

De l’unicorn al bell mig de l’illa aimada

 

Climent Picornell

 

Fuig de Ciutat i la darrera imatge que me’n duc és la d’un gitano portuguès que passeja un manat enorme de bufetes, globus d’aquests per a infants, de figures diverses. Una bufeta en forma d’unicorn me pega amb la seva banya al cap. En manco de tres quarts ja som a la vila i m’assec al corral, per agafar aire, davall un taronger vell que va sembrar mon pare. L’olor de la flor de taronger i la remor de les abelles que hi van me reconforta. El meu amic Joan, capità de barco, em contava que passant a un parell de milles de la costa de València, de nit, li arribava l’olor dels tarongerars fins el seu vaixell. Avui és el vespre que els quintos d’enguany i els que ho seran l’any que ve fan la guerra de taronges i els més joves miren de prendre’ls el pi i dur-lo a la plaça, com un trofeu dels vençuts.

 

Vaig a fer la compra a can Bufalaga i a la coa dues jovenetes forasteres, una d’elles esportellada,  comenten: “Mi novio es policia local de Porreres...” “Pues no llega a los dos mil euros al mes” “Yo me pasaría a un policia nacional. O a un guardia civil, me gusta más un guardia civil!” Pens per a mi que és ben ver el que diuen que cada casa te un llum... o està apagat o està encès.

 

Vénen a recollir-me els meus amics Joan, Toni i Andreu que cerquen el centre de Mallorca, per fer una eixida explorativa. Trescam per terres de Llorito, Sineu, Sencelles, Costitx i Sant Joan. Amb precisió d’agrimensors antics –però armats amb utensilis moderns- situen i prenen nota de quinze possibles localitzacions en aquests pobles, algunes són de tradició popular i algunes altres de localització geogràfica més científica, tot i que segons ells és mal de saber quina és la tècnica més acurada per saber on es troba el centre de la nostra illa. Jo els cant el nostre himne santjoaner amb lletra i música del mestre Rosselló Ordines: “Al bell mig de l’illa aimada / on la calma i ditxa estan, / seus oh terra consagrada, / oh vila de Sant Joan”. Els vull convèncer de què el centre de Mallorca és el pou de Solanda que travessa la terra fins a l’altre part del món.

 

En tornar els convidam a dinar. Plat únic: Bajocada de faves. La recepta és senzilla i saborosa, molt del temps, ara que els canonets de fava són tendres: un bullit de bajoques,  carxofes, colflori, patata i ous. Trempadet amb oli, sal i vinagre. És un plat esplendorós i humil, del temps en què es menjaven faves sempre seguit. Recordau el que cantaven abans: “En vint dies vaig menjar / seixanta vegades faves. / Es dematí de trempades, / es migdia de cuinades / i es vespre de rescalfades./ Les mos daven per sopar / i es diumenge per mudar/ les mos donaven pelades”.

 

Jugam a escambrí el capvespre per passar el temps i comentar la jugada pels dies de Setmana Santa, quan es faran els robiols i les panades, i el frit de Pasqua ( amb molt de fonoll ), i on anirem a dinar, si a ca nostra, si a ca la sogra, si vendran els fills i les nores, si tal i qual... Surt el tema de na Maria de can Mairotó que va engegar dos okupes d’un foravila seu a cops de garrot ( “aquesta és més viva que se cussa d’en Carabina”, diu algú de la rotllada, per afegir tot d’una: “ Mata! Que duc molts de punts!”) Els coment que me fa mal un peu, davall un taló i hom afegeix  els seus, ja ho sabeu: “qui no té bony, té bua”... o “forat”, com diuen a poble extern.

 

Vaig a fer una infusió quan ja comença a fosquejar i, abans d’arribar al casino, en Joan Xamaner me comenta que enguany els cabots no han fet niu davall les teulades de ca seva. “En vengueren un parell fa dies, s’ho miraren, els nius de l’any passat estaven esbaldregats i degueren pensar que era massa feina i se n’anaren a un altre lloc. Me sap greu m’agradava sentir-los prop de sa finestra des meu quarto”.  Na Joana Ximeni va coixeu-coixeu:  “Què ha passat? Que quan era jove pareixia una cabrida que s’enfilava per damunt els garrovers i ara per baixar un escalonet m’ho he de pensar dues o tres vegades, això és s’edat”. “Per Pasqua? Si tenc es frit fet? Idò ara els meus al·lots m’han canviat ses aradores i el duran d’ Es Cruce de  Vilafranca, i dues porcelles. I jo: a creure i a fer bonda”.

 

De tornada cap al turó me trob amb gent desconeguda, carregats de cans,  xerren una llengua que no identific. Veig un nin que aprofita el wifi gratuït a defora del bar, davall el campanar del poble. Pas per davant can Toni de sa Botigueta i sent el martell d’encetar ametles i em dóna com una pau interior i pens: en Toni va per feina. Com un mantra, tac, tac, tac... que m’acompanya  mentre faig el carrer Bellavista per amunt cap a s’Escaleta i en arribar a can Moratinos me gir i observ dins la foscor les siluetes de les muntanyes: de la mola del Fangar fins al puig de Randa. Avui fa mal destriar estels ja que  la lluna serà plena demà, però avui ja ho pareix, se passeja per damunt el poble i il·lumina com si fos de dia els pinars de Son Juny.

1 2 3 ... 49 50 51  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb