Climent Picornell

Més sobre els impactes del Turisme. Climent Picornell

jcmllonja | 08 Novembre, 2022 10:15


 
Més sobre els efectes del turisme

Els impactes del turisme són definits com els elements conseqüencials que provoca la demanda i l'oferta turístiques sobre l'economia, la societat i el medi ambient. L'impacte econòmic inclou, entre altres variables, la mesura dels costos i també dels beneficis econòmics resultants del desenvolupament i ús dels serveis turístics, així com les alteracions provocades en els sectors productius dels llocs d'acollida. L'impacte social mesura els canvis en el mode de vida dels residents i l'impacte ambiental inclou les alteracions del medi ambient causades pels serveis turístics. 
El turisme ha provocat un canvi fonamental a les nostres illes. Ho ha fet en combinació amb altres factors com la modernització, l'homogeneïtzació social o els impactes dels mitjans de comunicació, però el turisme ha estat el catalitzador. Aquest canvi marca una fita en la història recent de les Illes: es parla d'un abans i un després del turisme de masses. Una societat rural i tradicional ha canviat a una societat moderna i urbanitzada. Si al litoral el canvi és més perceptible, els indrets on l'impacte pot semblar menor, s'han hagut d'adequar al ritme marcat pel fenomen turístic. A la societat balear resultant hi ha una estructura social heterogènia, un canvi de signe migratori, més mobilitat vertical de les classes socials i falta d'integració dels diferents grups socials. Tots aquests canvis han tengut com a resultat la transformació del sistema de valors, el canvi del mode de vida i la modificació dels sistemes de consum.  
Sobre els sector agrari, el turisme ha provocat la disminució de la importància d'aquest sector en el conjunt de l'activitat econòmica i social. Èxode rural cap als centres turístics, disminució de l'espai destinat a activitats agràries, abandó progressiu dels conreus tradicionals, augment dels agricultors a temps parcial i dels "hobby farmers", alteració dels preus de la terra en funció del seu possible ús turístico-residencial.
Sobre el sector industrial, el turisme ha tengut un efecte d'arrossegament en determinats subsectors: la construcció i les seves indústries auxiliars, els productes per al consum dels residents i no residents, així com els subsectors lligats a l'aigua i l'energia, conformen els elements més dinàmics. Els més tradicionals es veuen sotmesos a processos de readaptació.
Al sector terciari, el més desenvolupat, l'hoteleria i la restauració n'aporten gran part de la producció. Els serveis comercials i els transports i les comunicacions constitueixen els dos altres subsectors amb més aportació econòmica En el subsector comercial el turisme és el que explica l'increment espectacular del nombre de llicències als municipis turístics. El sistema de transports a les Illes adquireix una singular importància, iniciant un procés de renovació i modernització de les infraestructures. L'estacionalitat del turisme provoca, així mateix, un sobredimensionament de les infraestructures. 
Els booms turístics des dels anys seixanta ençà, sense una planificació coherent, han provocat impactes ambientals, resultat de l'ocupació intensiva del territori que comporta la instal·lació dels serveis i equipaments turístics, desplaçant del seu hàbitat fauna i vegetació, o interferint en altres mecanismes de funcionament ambiental que impossibiliten el normal desenvolupament dels ecosistemes naturals. La urbanització excessiva és el principal impacte provocat pel desenvolupament dels centres turístics, ja que ocupa indiscriminadament espais, alguns d'ells únics i irrecuperables. Com exemple, el que succeïx a les platges turistitzades, una mostra d'aquesta pressió, puntualment molt intensa. El paisatge s'ha modificat, en alguns llocs de forma irrecuperable, entrant dins la dinàmica de degradació dels recursos naturals que, alhora, també, són recursos turístics.
Els conflictes generats per a aconseguir una major protecció de la natura o per evitar la urbanització d'àrees naturals considerades d'alt valor ambiental a les illes Balears, demostren que les activitats turístiques bàsiques o complementàries --construcció d'hotels, apartaments, infraestructures, zones de residència turística o residencial- són la causa fonamental d'aquesta conflictivitat en els últims anys. El turisme de masses ha transformat les illes Balears més que molts de segles d'història.

Climent Picornell

Encontres a Ciutat. Climent Picornell

jcmllonja | 08 Novembre, 2022 10:12

 
 
Postal de Palma
 
 
Encontres a Ciutat

El retorn a Ciutat sembla redundant, gent i més gent. Tot em sembla igual. Cauen quatre gotes fangoses d'un nigulat acalorat i els venedors ambulants, que venien ventalls, ara tots venen paraigües. Rapidesa estratègica. Els repartidors de menjar han proliferat, dels riders on the storm -genets de la tempesta- de Jim Morrison, ara han passat a ser riders amb la seva moto i el seu maletot que fa propaganda de la casa que els esclavitza.
El dia és encara xafogós, però davant la mar -som al “Pesquero”-  convida a fer un Campari amb una platet d'alatxeta fregida. En Joan me conta que, segons ell, les transicions polítiques, relativament pacífiques, deixen baixos, com en les botelles de vi; tant l'espanyola amb l'ex-rei Joan Carles I de suposat timoner, com en la de la URSS amb Gorbatxov i la seva glasnot i perestroika -transparència i reconstrucció-, que deixaren moltes coses sense solucionar. “Saps que li deia Gorbatxov a Felipe González?” “Hem sortit d'un sistema però no hem arribat a l'altre”. “Diga-li tu a en Putin, que ja surt a les fotografies darrera en Gorbatxov. La gent no entén que en Putin no només ha envaït Ucraïna, ha envaït Europa”. “Sí”, li dic,  “però Ucraïna no ha estat mai Europa, ha estat més Rússia que Europa, ara resulta que ho volen ser també europeus… I qui som els europeus? En la discussió dels orígens dels europeus, m'ho deia en Lluís Quintana-Murci: “Me fa gràcia quan els supremacistes blancs pensin que els europeus som un poble pur. Som una mescla dels primers humans que arribaren d'Àfrica fa 50.000 anys, dels que arribaren de l'Orient Mitjà en fa 10.000 -i dugueren l'agricultura-, dels que arribaren de l'est -i dugueren les llengües indoeuropees que parlam avui- i i un 2 % d'origen neanderthal”. “Mira tu si podem presumir de puresa de raça!” replica ell, “Molt al contrari del que pensava Nietzsche que deia que la democràcia era la forma més decadent de l'estat, perquè permet la mescla d'estaments i de races... Vaja, vaja...!!”
“I el futur, tot això del canvi climàtic i...?” demana en Guillem. “Més por me fa la intel·ligència artificial,” li contesta un servidor, “que si se desboca pot convertir el futur en una distòpia totalitària, o els 10.000 caps nuclears que amenacen la humanitat, pensa en les amenaces de Putin, o fins i tot els patògens modificats en els laboratoris, virus i més virus estranys que ens amenacen també. Vols parlar de futur, idò da-li cebes!”
“Bé però això és a llarg termini” comenta en Lluís mentre menja seitó i alatxa “a més a curt termini no només són els ecologistes i els professors progres de les universitats els qui parlen de límits i decreixement”. “Sí, sobretot tu”, bota en Vicenç, “Climent, te vaig veure amb una perruca de posidònia parlant de limitar els turistes!”  Li responc: “Bé, però, mira, ha fet cinquanta anys de l'informe del Club de Roma sobre els límits al creixement, i no eren d'esquerres aquests... Com tampoc no ho és el president de França, Macron, que ara ha definit el moment econòmic i polític com la 'fi de l'abundància', ara se n'ha temut que el preu de l'energia, els recursos naturals i els baixos tipus d'interès impulsaven un creixement insostenible”. “Vaja amb els francès”, és en Víctor qui parla “recordau que Sarkozy, el 2009 volia refundar el Capitalisme, empès per la crisi econòmica. Ara diuen que es retorna a Malthus, que  era  un pessimista vital, al qui li preocupava sobretot l'augment descontrolat de la població durant la revolució industrial. Vull dir que els límits al creixement o les teories del decreixement són conceptes que la  societat haurà d'assumir majoritàriament. Inflar el PIB, augmentar la renda per càpita o la capacitat de consum... té contrapartides funestes: climàtiques, socials, polítiques.  “O com mantenir una tropa de jubilats com noltros!” afegesc jo, “Saps que faran? Ens enviaran a macro-residències de vells i ens enganaran, ens faran ballar zumba i ens fotran dins una tremuja i faran menjar per cans, dels nostres cossos. Cent mil cans va dir el batle que hi havia a Palma !  Mira tu! Saps que necessiten de menjar aquest pobres canets!”
Un catamarà enorme, d'un ric, europeu, mestallat d'origen, naturalment, atraca en aquests moments, les humils barquetes dels “palmesanos” ja fa temps que foren expulsades dels millors llocs de la badia de Palma. Passa un turista amb una camiseta imperi color de rosa i  un banyador mínim, un taparrabos, es deia abans.

Climent Picornell

Postal de Palma a la tardor. Climent Picornell

jcmllonja | 08 Novembre, 2022 10:06


 
 
Postal de Palma a la tardor.

 
 
Passeig pel Pla de na Tesa, me’n vaig a dinar a Can Gaspar amb una penya que solem dinar pels petits restaurants dels voltants de Palma. Abans d’entrar m’atura un exalumne, record la seva cara però no el seu nom, i feim la xerradeta. “Te’n recordes del 23-F?”, me demana, “és clar” li contest, “però no te recordes que jo feia un examen amb tu aquest dia i vaig fugir per la finestra!” És veritat, ja fa quaranta-un anys d’aquell 23-F, quan una partida de militars i guàrdies civils franquistes volien retornar-nos a les obscures èpoques de la dictadura. Tenia els meus alumnes fent un examen a una de les aules de la Facultat de Filosofia i Lletres, a Son Malferit, prop d’on ara hi ha ara IKEA. En un moment donat entrà un professor a contar-me que per la ràdio —la ràdio va ser el nostre salvavides durant aquell dia i aquella nit— deien que la guàrdia civil havia entrat al Congrés dels Diputats pegant trets. De damunt la tarima dic als estudiants que ja faríem l’examen un altre dia perquè hi ha hagut un cop d’estat militar. Un d’aquells universitaris pegà un bot i sortí per la finestra, corrent, travessà el pati. Al matí següent, miràvem les imatges de la càmera de televisió que deixà un operador endollada, i que relataven, talment cinema verité, la terrible astracanada. “Espera” li dic “ens farem un selfie i així te tendré ben present”.
“Veig que encara estàs actiu”, me comenta, “perquè ho dius?” li deman “Idò perquè a l' Institut he posat als meus alumnes, com exercici, que consultin la Carta Històrica de Palma, del web de Palma XXI i he vist que ho has supervisat. “Efectivament, és un projecte que duia dins el cap i ara està en marxa, en marxa vol dir que s’hi poden anar afegint coses”.  Ens acomiadam i en Tòfol Castanyer que m’acompanya me demana que és això. “Mira”,  li dic, “ la Carta Històrica de Palma és una aplicació informàtica en la qual es pot veure com ha anat creixent la ciutat de Palma des del suposat nucli talaiòtic –situat on avui hi ha la Seu- fins ara mateix. Palma ha anat creixent des del nucli romà, formant, a través dels segles, el territori que conforma avui. La ciutat es fa gran assentada al costat de la costa i amb forma semicircular, amb diversos nuclis poblacionals que van apareixent al llarg dels principals camins conformats radialment a partir del nucli primitiu. Els torrents i els camins, així com l'orografia i la costa seran els límits que determinaran la seva forma geogràfica i geomètrica;  també algunes obres públiques condicionen el creixement de Palma i la configuren -les murades renaixentistes o el desviament del torrent de la Riera el 1613, que passava pel mig del nucli antic-. L’interior de les murades  conformarà la ciutat històrica pràcticament durant més de dos-mil anys. Més tard,  enderrocades les murades, ja en l’època dels eixamples, sobretot el de Bernat Calvet (1901) i el de Gabriel Alomar (1943),  es desenvolupa al voltant de les antigues finques agrícoles i ramaderes del seu entorn, que aniran creixent en assentaments urbans fins unir-se amb la ciutat històrica de Palma.  Les Avingudes, el Passeig Marítim, les Vies de Cintura -consolidada la primera en el pla Ribas Piera de 1.973 i la segona que encara s’està construint-, marquen els límits successius de Palma, que com una taca d’oli, va ocupant el seu territori actual”.
“De totes les maneres” dic als que dinam “he de deixar de fer feina amb el cap, el meu psiquiatre m’ha enviat, per fer teràpia, a una batukada, aquests estols de gent que toquen bombos i tambors, diu que me farà bé, que em fa falta fer exercici i alliberar tensions”. “Tu a una batukada?” Diu en Joan Carles Palou, “serà de veure, avisa-mos quan faceu la primera desfilada. En Climent tocant el bombo! Després de lo de les algues pel cap i la foto amb na Ratajkowski només podies acabar a una batukada, malament anam!”

Climent Picornell




La terra és rodona (contra els terraplanistes). Climent Picornell

jcmllonja | 08 Novembre, 2022 10:04

 
 
 
La Terra és rodona (contra els terraplanistes)

No fa gaire es celebrà a Barcelona el “III Encontre Terra Plana” amb totes les places venudes.  Negacionistes del canvi climàtic, antivacunes, conspiranoics... Tots plegats demanaven als terraglobistes que despertem del nostre error, que no creguem amb Eratòstenes, que si el vaixell s’allunya i encara veim el mástil, o si contemplam les vistes de la terra, ben rodona, que envien els astronautes... Astronautes? Suposats astronautes! Diuen els terraplanistes. Després de Barcelona, es reuniran a Menorca i Bilbao, aquest, un encontre amb més de mil persones.
És veritat que els grecs compartiren amb altres pobles de l’Antiguitat la imatge de que la terra era plana. Una gran planúria, bonyarruda; com un disc. Una illa immensa rodejada d’un oceà. Anaximandre, mirau per on, digué que era un cilindre i Pitàgores (segle VIè abans de Crist) llança la idea de que era un globus. I la llançà com un globus a l’aire, ja que no en tenia constància experimental. Com diu Tim Unwin “L’argument de que la terra era rodona es basava en un raonament més místic i filosòfic que experimental”. Plató (ca.427-347 abans de Crist) col·locà “l’esfera Terra” enmig de l’Univers i costà molt deslocalitzar-la d'aquest lloc. Però la idea de l’esfera proporcionà una plataforma sobre la qual, la geometria i la matemàtica possibilitaren un corpus teòric damunt el qual fer medicions i representacions. D’entre aquestes les d’ Eratòstenes (275-194 abans de Crist), qui mesurà, amb dues fustes i la seva ombra, la longitud del meridià terrestre, en 252.000 estadis, aproximadament 39.690 kilòmetres, i , ho feu amb una gran precisió, ja que realment en medeix 40.120 . El gran Ptolomeu (90 – 168 després de Crist) acabà de configurar aquesta cabalística. Encara que ajudà a continuar el famós “error de Posidoni”, fent el meridià més curt del que tocava. Aquest error feu que Colon, cregués que havia trobat l’Índia en comptes d’Amèrica. La geografia de Ptolomeu, redactada el segle II després de Crist, arribarà de Constantinoble a Florència. L'emoció em guanyava el primer cop que vaig tenir la joia incunable entre les mans, a la residència dels financers March, de Can Verga, a Madrid, dins la seva biblioteca privada, rodejat de tresors bibliogràfics. Els mapes medievals del Beatos, el meravellosos mapes de “T dins O”, excel·lentment erronis i ingenus, amb Jerusalem al centre del món, allargaren durant segles, el tortuós camí de la configuració exacte de la terra. Els cartògrafs mallorquins dels segles XIV i XV, ajudaren a la mesura aproximada del nostre planeta.
El Google Earth, és un exemple de com les fotografies i les imatges de satèl·lits, restringides abans, s’han començat a difondre; un “boom” d’acostament de la cartografia a la societat. A més, es poden veure amb detall, a Internet, des de les Balears ingènues a la Tabula Peutingeriana –una còpia, “remasteritzada”, d’un itinerarium pictum del temps dels romans- fins als mapes parcel·laris de Capdepera i Manacor de Pere d’Alcàntara Penya. La cartografia, abans en mans exclusives de l’estat, exèrcits i ministeris de recaptació de tributs –cadastres de rústica i urbana- és ara més a l’abast de tothom. Encara que ens arribin les sobres d’un material que és fa obsolet ràpidament, ens meravellam: tenim la figura, rodona, i la representació del món, i de les illes per afegitó,  dins el nostre ordinador.
Un servidor es va fer geògraf, entre altres raons, per la fascinació per la cartografia. A les primeres orto-fotografies aèries subministrades per l’exèrcit espanyol, que provenien d’un vol realitzat per militars americans, on hi havia d’aparèixer un objectiu estratègic, al paper hi havia una gran taca. L’ocultament no feia sinó evidenciar que la cartografia (amb les seves variants modernes) ha estat sempre una eina de poder i d’informació privilegiada. Ja Maquiavel aconsellava al Príncep : “El primer que heu de fer en entrar a un territori és saber exactament on són les coses”. Els terraplanistes haurien fet fracassar de ple els exèrcits del Príncep i, més modernament, no trobarien ni el restaurant que cerquen amb el seu telèfon mòbil.

Climent Picornell

Jardins d'altri, ara. Climent Picornell

jcmllonja | 08 Novembre, 2022 10:01




Jardins d’altri, ara


Els meus Jardins d'Altri, recerquen per dins els veïnats, troballes disperses.“No m’agrada la feina, a ningú li agrada; però m'agrada que, en la feina, tengui l’ocasió de descobrir-me a jo mateix” (Joseph Conrad). No era de la mateixa opinió Sir Arthur Conan Doyle: “No record que m’hagi cansat mai treballant, però l’oci me deixa completament exhaust”.  Qui devia tenir raó?  Recordau però que Conrad va ser el que va dir “Deu és per als homes i la religió per a les dones”. Però, això que te a veure amb la feina? Em demanaran. Res, però així condiciono la resposta. “Som el teu vell cony sempre obert” diuen que deia Paul Verlaine, recordau que era homosexual, tampoc té res a veure amb la feina, però passava per aquí.

Deia Anton Txékhov que “En la naturalesa una repugnant eruga es transforma en una papallona encantadora; en canvi, entre els homes, ocorr el contrari, una encantadora papallona es transforma en una eruga repugnant.”  És una altra forma de dir el que pensava Alexandre Dumas: “¿Com és que sent tan intel·ligents els nins tornen tan beneïts quan es fan homes? Deu ser fruit de l’educació”, es respon l’escriptor francès.  Ai! El paper de l’escola!  Contava John Lennon –qui sap si era  una boutade, però està bé-  “a l’escola em demanaren que volia ser quan fos gran i vaig escriure: “feliç”. Me digueren que no havia entès la pregunta...” Ens ho posa més difícil John F. Kennedy: “Cal que eduquem avui a la gent per a un futur on els problemes als qui haurà de fer front no els poden predir ni tan sols els més savis d’entre nosaltres”.  Difícil tasca la dels pedagogs. Però mirant les noves lleis d'educació, la LOMLOE entre elles, es pot dir “Per què repetir errors si en podem cometre d'altres?” (Chesterton).

Caldria, tal vegada haver-ho demanat a Francesc Pujols (1882-1962) el filòsof (?) català que tenia solucions per a problemes greus. Llegesc a un reportatge de Josep Massot que, segons diu Max Pérez,  “Pujols va adaptar la seva religió catalana al catolicisme franquista, però el més sorprenent és la proposta de que Franco s’autocoronés rei d’Espanya, així es resolia també el problema del separatisme 'la nostra missió no és separativa , sinó al contrari, unitiva i hegemònica' ( les quatre nacions ibèriques han de cedir la sobirania a l’Estat i no al revés)”. A Pujols uns el consideren un colós de la filosofia catalana i uns altres un bromista baliga-balaga. Que creuen vostès?   Tal vegada s’escau aquí el que va dir Einstein a Chaplin: “El que més admiro del seu art és que vostè no diu una paraula i no obstant, tothom l'entén...” Chaplin li va respondre: “Cert, però la seva glòria és encara més gran. El món sencer l'admira, i ningú entén una paraula del que diu”.

Conta Michel Onfray que els filòsofs eren homes que sostenien una relació amb el diví, el sagrat, el teològic, el món de les idees. Nietzsche dona la volta a tot això i fins i tot se’n riu de la sentència de Flaubert que deia que “pensar i escriure són activitats que només es poden fer si estàs assegut”, Nietzsche vol demostrar que les millors idees sorgeixen caminant, els seus pensaments són “mas de pàlpito que de púlpito”, més de presentiment que de trona.   Me recorda, no sé bé perquè,  a Manuel Maqueda que es passeja amb un rellotge sense busques i sense xifres i en el seus lloc una paraula: “Ara!”  Un vertader tour de force amb el temps. Ni futur ni passat, quan mires el rellotge per saber l’hora que és, et respon que és ara! 


Climent Picornell


Genius loci, prebe coent, cucamolla i pluviómetres

jcmllonja | 08 Novembre, 2022 09:52


Dalt del turó

 

Genius loci, prebe coent, cucamolla i pluviòmetres.


Passeig per dins el pinar d’En Simona, cap a Son Roig, i pens que quelcom màgic resideix en determinats llocs, un encanteri, restes d’un geni antic, però permanent, que graviten amb força damunt els llocs que estimam i dels quals, conseqüentment, n’estam gelosos. Nullus locus sine genio, cap lloc sense geni. I no em referesc al feng-shui, ni a la cursileria de la força tel·lúrica, no, és una cosa molt més senzilla. Com qui dir que cada lloc té la seva pròpia signatura, conformada pel paisatge natural i per la petjada que li han deixat els humans. Haurem de convenir, idò, que el genius loci, actualment es refereix més als aspectes característics d’un lloc que no al seu esperit guardià o protector, el qual molts d’indrets de Mallorca no han tengut. En fi, de l’esperit guardià i protector del nostres llocs, a l’atmosfera especial que desprenen i captam, una naturalesa única, distinta, conformadora d’identitat.

En Miquel Valencià arriba i me tira tres prebes coents damunt la taula: “Passaràs gust”, me diu “són flamencs a més no poder”. En Miquel se sol passejar sempre amb uns prebes coents dins el butxacó de la camisa. Li dic que vaig llegir, fa temps, el llibre d'un català que estigué a Mallorca, el 1837, refugiat de la guerra a Catalunya, en Josep Antoni de Cabanyes "Notas y observaciones hechas en mi viaje y permanencia en Mallorca" , on hi conta que el que més el va sorprendre dels mallorquins foren dues coses, la gran quantitat de rots que fèiem i l’enorme quantitat de prebes coents que es menjaven. “Si ara pensaven amb les dues coses que més ens sorprenen dels mallorquins hauríem de fer malabarismes.

Passa l’amo en Toni de son Caules, li deman per la seva salut que sé que no és molt bona. “Mira Climent vaig anar al metge i me va dir que tenia aigo en els pulmons i jo li vaig contestar: aigo? No pot ser mai! Vi, pot ser, però aigo fa anys que no n’he beguda! Perquè vegis tu els metges si van encertats!”

M’atur a veure la meva quinta na Maria-Antònia Barrala, està enfadada, de la casa que lloga a estrangers, la cridaren els estadans alarmats a les dotze de la nit, hi va anar, i va ser per una cucamolla, una cucamolla dins el quarto. “Tu creus que hi ha per fer tants d’espants! Idò se’n volien tornar! Vaig agafar l’espardenya i li vaig envergar una bona mansiula i se va haver acabat el problema!” “D’on eren?” “Eren suïssos”, “No hi deu haver cuquesmolles per Suïssa?”

A la taula del cassino una de les discussions més repetides és sobre la previsió del temps, i les temperatures extremes, màximes o mínimes. Ara amb l’ús del mòbil qui més qui manco té la previsió del temps dins la butxaca. Una altra cosa és el resultat. Per exemple del que ha plogut. Si vint, si vint i sis, si trenta... no hi ha acord, tot i que la majoria tenim un pluviòmetre al nostre corral. A n’Amador Dentro, però, sempre els resultats li resultaven menys, a ca seva, més ben dit, al seu corral hi plovia menys que a les altres cases del poble. Vaja misteri! Fins que un dia ens confessà la causa de l'estranya minva. “Avui m’he fixat que els moixos beuen de dins del pluviòmetre!” Ja saben idò el perquè!

Torn cap al turó, na Margalida ha duit un ram: dàlies, roses místiques i bellveure. M’ha recordat aquells horts antics a la vorera dels pous de greixina. Me dispòs a fer un pa amb oli amb tomàtiga de ramellet, oli de Gossauba i dos prebes coents. Folklòric ploramiques militant!


Climent Picornell

Gínjols, garroves, bous i cendres

jcmllonja | 26 Setembre, 2022 17:35

 
 
Gínjols, garroves, bous i cendres

Hi ha taller per fer Pesto, aquesta salsa amb alfabeguera, pinyons, oli i formatge parmesà, els joves han segat un solc d'alfabegueres que havien sembrat a l'hort del puig del Càrritx. L'oloreta de l'alfabeguera em reconcilia amb l'estiu, llarg i calorós. Record els cossiers amb els seus rams i el dimoni que m'enganxa i el meu nét s'espanta, mentre sent la suor total del vestit de sac, banyat de dalt a baix: en Banya Verda!
Vaig passejant fins al molí d'aigua. Els gínjols de l'amo en Jaume de s'Hort se perden. Els ginjolers de casta grossa que sembrà, abandonats, malviuen al seu bocí a un revolt de la carretera. Avui n'he robat una ambosta només per sentir la fruita, surenca i dolça, dins la boca. Robatorum per menjatorum no és pecatorum.
Me fix en un magrebí gat que escolta pel mòbil les seves cantories. “Aquest veu ses llàgrimes de sant Llorenç en de dia” me diu en Joan del carreró de ses Coques. Pens amb el que em va contestar un àrab quan li vaig demanà perquè bevia cervesa, amb els impediments de la seva religió: “I vosaltres que no heu d'anar a missa cada diumenge? Idò, jo mir la gent que surt de l'església i no passen d'una vintena, al poble hi viu molta més gent, no?”. Les normes són per transgredir-les?
Tothom que té garroves ja les va collir, si no les hi havien robades, han arribat a anar a dos euros el quilo, especialment per mor del seu garroví del qual s'obté l' E-140 un espessidor i conservant d'aliments, sobretot dels gelats, encara que també s'usa en cosmètica i en farmàcia. Ha corregut la febre dels garrovers, a Mallorca se n'han sembrat, només enguany, prop de cent mil entre subvencionats i no. En canvi les ametles van més barato, molts d'ametlers s'han mort. “Que ja has espolsat ses ametles?” Demana en Toni Jobàs, a un al·lot que passa: “Som tot sol i me ret poc, i si un en té poques ganes, encara ret menos!” Li deman qui és aquest que xerrava amb ell i me diu: “Aquest fa feina al taller de sa Renault, però no fa feina de cosa de morques, hi fa d'escrivent.”
Un camió alt arrabassa una vintena de tires de paperí banyat i manyuclat: festes passades, coques menjades! “S'acabarà la festa!”, va profetitzar el torroner conegut com en Pep dets Ulls que deien que havia fet de matarife per Manacor durant la Guerra Civil. 
Som a Costitx per les festes de la marededéu i veig ballar els caps de bou i el dimoni de son Ganxó, pens en l'eterna demanda de retorn dels caps de bou de Son Corró que són a Madrid i no els volen tornar, malgrat el desgraciat afer de la seva fugida. Conten que fou el ministre de cultura qui davant la demanda de la comissió va respondre: “Me hablan de bueyes? Pues deberian dirigirse al ministro de Agricultura”. Non è vero, però è ben trovato, sobretot per a significar la desídia i la mala fe de les institucions centralistes.
S'ha mort el meu amic Miquel Confiter. Home emprenedor i cultivat. Havia deixat escrit que quan es morís no volia ni exèquies, ni funeral, ni butlleta mortuòria, ni que tocassin les campanes a mort,  i que volia ser incinerat. La gent que vol ser cremada augmenta, ja són el 50 % dels qui es moren a l'estat espanyol. El fet d'imaginar que espargiran les teves cendres davall la llimonera del corral o davall aquella figuera bordissot blanca que tant li agradava, al mort,  cobra adeptes, malgrat estigui prohibit i el destí sigui guardar l'urna funerària dins el nínxol, la tomba o un columbari.
Faig una lul·lea a fi i efecte de que fugin els coloms de les teulades de ca nostra. Algun dia n'he arribat a contar més de cinquanta. La veïnada me diu que no són seus, però jo els veig entrar dins els seus galliners, és mala de tondre. Me rompen les teules i he hagut de condemnar la cisterna per mor de les seves cagarades que contaminen l'aigua. Ai! Els petits problemes de cada dia! Torn a la lectura de El meu cos, el llibre de la supermodel Emily Ratajkowsky que, de nina, jugava per la plaça del poble.

Climent Picornell

Jardins d'altri setembrins Climent Picornell

jcmllonja | 23 Setembre, 2022 11:02

Jardins d'altri a setembrins

“Sense Bach, Déu seria un tipus de tercer ordre” (Emile Cioran). No me diguin que no sigui cruel i encertada la cita del romanès! Idò així començam aquests Jardins d'Altri, arreplegant un poc d'aquí i un poc de més enfora. Per entrar amb olivetes: “El matrimoni és la manera més fàcil d'eludir haver-se d'ajeure amb un home” , ho conta, carregada de raó, na Patrícia Highsmith als seus  Diaris. Les coses han canviat molt, per molt que ens hi resistim, ja a Sunset Boulevard, el film de Billy Wilder, William Holden diu a l'oblidada estrella del cinema mut: “Era vostè gran!” Contesta ella: “Som gran; és el cinema el que s'ha fet petit”. Alerta, idò, amb les apreciacions subjectives! I ja que som al cinema, contava Max Grau que per la seva mare, progre, Grease era una pel·lícula reaccionària amb una trama ridícula, en canvi, ell estava locament enamorat de n'Olivia Newton-John, la protagonista, recentment traspassada. 
De totes les maneres, si ens demanen l'opinió d'alguna cosa, llibre, pel·li o concert,  teniu sempre present el que deia el gran músic Miles Davis: “Tocaré i després et diré de que es tracta”. De música parlam. Vaig escoltar un dels millors concerts d'aquest estiu a Mallorca. Així comença la crònica del concert que feren a Pollença Il Giardino Armonico, escrita per J.A Mendiola, “Mendi”:  “Original, estimulant, iconoclasta, divertit, brillant, al·lucinant, rigorós, creatiu, desconcertant, diferent, exigent, entretingut, clàssic, contemporani, barroc, també curiós, estrepitós, sòlid, proporcionalment auri...” He de suposar que ens va agradar als dos, servidor hauria acabat abans els adjectius.  Li demanen a Marina Garcés, filòsofa mediàtica: “¿En aquest temps polaritzats, als equidistants els acusen de tebis?” (No seria el cas de Mendiola), respon: “Hem de trobar una altra forma de relacionar-nos amb les coses. Ho practica l'inspector Maigret en els llibres de Georges Simenon: exerceix una mirada de comprensió sense jutjar. I això no significa neutralitat, és una mirada que va més enllà”. (?) Idò! Encara que servidor no ho entengui molt, m'agrada perquè Garcés agafa com a cita d'autoritat Simenon i no... Plató o Kierkegaard. 
Parlaven més amunt de diaris personals escrits per gent famosa, diuen que Andy Warhol, el dictava per telefon, entre festa i festa, droga i droga, se suposa que davant la imminència sexual i els diners gastat ens festes i taxis, diu Santiago Gamboa: “Talment com si fos un quadern de comptabilitat”. Warhol moria als 59 anys. Som especialment afecte als obituaris, sobretot ara que em faig vell xaruc. Els diaris, els important sobretot, solen tenir preparats amb antelació l'obituari de gent viva i molt coneguda que suposen que morirà prest, o no tant: papes, reis, futbolistes, actors... Al New York Times, tant previsors, ho havien fet amb Elizabeth Taylor, amb tant antelació que l'autor de l'obituari de la Taylor, va morir sis anys abans d'ella. S'ha de dir que el de Fidel Castro va ser refet setze vegades per periodistes diferents. 
Aclaparat pels milers de gurús de l'autoajuda em refugii amb el que em diu Sergio del Molino: “I si descobrim que no sabem viure en la calma? I si Zaratustra no ens espera al cim? I si tota la saviesa, el plaer i l'alegria dels dies eren ja aquí, en aquesta acceleració i en aquesta follia urgent i no ho gaudim perquè ens volien convèncer de que la vida era una altra cosa? Jo som un vago que treballa massa!” Li deia el seu pare a Fifou: “Deixa que el teu cor s'aferri fort a una estrella”. Bufff... quina velocitat!

El turisme. bo, dolent o regular ? Climent Picornell

jcmllonja | 23 Setembre, 2022 10:59


El turisme: bo, dolent, regular?

En el procés generat pels efectes del turisme a Balears  els col·lectius implicats discrepen quan s’interroguen: ¿Han estat els efectes del turisme a les illes  bons o dolents ? Per exemple: “Vet aquí la gènesi d’un tipus d'imbecil·litat moral dels nostres dies: el turisme”, Llorenç Villalonga (Escriptor), o “El turisme de masses és una de les expressions del triomf de la humanitat”, Gabriel Escarrer (Empresari turístic). 
Entre els sociòlegs no és estranya la qualificació dels turistes com a nous “bàrbars del Nord”. L'actitud dels integrants  del món que envolta l’empresa turística, és gairebé contrària. Segons ells, amb el turisme s'aconsegueix, a part d'una millora de les condicions econòmiques de la societat receptora, que l'arribada dels visitants ajudi a una renovació de les estructures socials anquilosades de la societat receptora. ¿Ens hem de moure entre l'acceptació o el rebuig; entre la pesta o la maina?
De les anomenades plataformes de pensament respecte del turisme hi destaquen la plataforma de defensa, la d’advertència, la d’adaptació i la plataforma basada en el coneixement. Cada una d’elles emfasitza sobre els beneficis, les repercussions negatives, la sostenibilitat i el coneixement correcte del fenomen turístic. 
Dins la categoria dels qui consideren el turisme bo, que no és estrictament homogènia, s'usen arguments com “gràcies al turisme s'ha sortit del subdesenvolupament, en una illa amb carència de recursos”. Aquestes consideracions són esgrimides com justificació dels altres impactes no tan benèvols, que es santifiquen i justifiquen amb els arguments abans esmentats. De totes les maneres les implicacions de la bonança econòmica de l’activitat turística s’han hagut d’obrir pas paulatinament. Hem de recordar que les institucions bancàries i de finançament no recolzaren fins ben avançat el procés de desenvolupament turístic aquestes activitats o que l'administració observava el turisme com un fenomen de bon "look" polític cap a l' exterior o de recaptació de divises.  Ara es veu el turisme com una activitat més segura, s'aferma la idea que no hi ha alternatives. 
Però poca gent contempla el turisme com una activitat positiva sense cap altra repercussió. Els col·lectius més proteccionistes, consideren dolent, no el turisme en sí, sinó la turistització. Alguns antropòlegs havien arribat a qualificar el turisme com una activitat “etnocida”, aniquiladora de cultures. Els naturalistes han vist en el turisme el responsable de la majoria d'atemptats ecològics que s'han desenvolupat a les nostres illes. Serien l'estendard d'una conscienciació proteccionista que ha anat amarant amplis sectors de la societat illenca. La totalitat dels segments socials coincideixen en destacar la delicada situació urbanística i demanen la protecció estricta d'espais naturals, la no creació de noves urbanitzacions o de noves places turístiques. Aquesta premissa ha generat un corpus important de lleis, projectes i estudis. 
De les investigacions fetes en destacaria l’intent  de refondre el conjunt del cos social amb una sèrie de tipologies bàsiques de residents, en funció de les seves actituds cap al turisme: els hostils al turisme, els 'realistes' i els partidaris. Aquestes segmentacions són el resultat de les actituds que es mouen entre l’acceptació del fet turístic, la tolerància, l’ajustament a la nova realitat, l’evitació o la resistència al canvis provocats i induïts pel turisme. 
Els nivells més alts de crítica raonada als efectes negatius del turisme entre els residents de les Balears, vénen de les persones de major formació, de major preocupació pel medi ambient i el patrimoni, de major sentiment d’integració, així com de la gent jove, aquests són els qui veuen més negatiu el desenvolupament del model turístic tradicional. De totes les maneres la gran majoria dels residents consideren el turisme un element bàsic per a l’economia; una part important dels illencs pensa que els efectes positius del turisme superen els negatius i es va conformant un rebuig al turisme de marxa i espardenya. Vull aclarir però que està ben demostrat, empíricament, que per planificar models turístics amb èxit és imprescindible la participació, el coneixement i el recolzament  dels residents dels territoris turístics, tant dels que pensin qui el turisme és bo, o no tant.


Climent Picornell

Retorn a Palma: sentir i escoltar Climent Picornell

jcmllonja | 23 Setembre, 2022 10:57

 
 
Retorn a Palma: sentir i escoltar

“Hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor  /  Ignorante, sabio o chorro, pretencioso estafador  /  Todo es igual, nada es mejor  /  Lo mismo un burro que un gran profesor....”.  “Mira per on ara anava cantant Cambalache i has aparegut tu, viejo professor!”  El qui me parla du calçons curts, corbata i americana, sabates cares, enjoiat i amb una cartera grossa que no perd de vista. Ja un parent seu es feu conegut de tot Palma arrossegant dues carterotes, una en cada mà. Al cinema i tot, deien que hi duia els documents d'un plet que va perdre i l'arruïnà. Saluda cordialment, el dels calçons curts, i s'arrissa un poc els mostatxos rossos amb la mà que li queda lliure i deixa veure el seu Rolex d'or.
He quedat al Bar Bosch amb els amics i s'atura en Damià Pons ¿No escriuràs res sobre el centenari del naixement de Joan Fuster? Me demana en Damià. “No ho crec, he rellegit el pròleg que va fer a Els Mallorquins de Josep Melià, 1964, dos anys després de Nosaltres els valencians i articles bons sobre ell, un de n'Enric Sòria, que el duc aquí al mòbil, mira: “El seu estil es ebulliscent, la seva crapulosa adjectivació és memorable i el seus excitant fraseigs de jazzman inspirat és inimitable: àgil, inquiet, revoltós, juganer, extraordinàriament mordaç i molt amè.” Que més hi puc afegir?  
M'assec a la terrassa i a la taula de devora dos personatges xerren fort. M'he imaginat que són dos madrilenys, pareixen homosexuals, parlen de la possessió que s'han comprada a la serra de Tramuntana i que han arreglat segons el cànons més estrictes de les possessions mallorquines que han estudiat als llibres de Tomàs Vibot. I, a més, hi volen fer vetllades de poesia a l'ombra del lledoner de la clastra, 'el almez' diuen ells, 'viejo y venerable'. “I amb quins poetes heu pensat?” Els voldria demanar un servidor. 'Pues en algunos locales…” Quan recitin en mallorquí, imagin,  només els entendran els quatre indígenes que hauran convidat, “es tan musical vuestra lengua!”. Molt musical, sobretot quan s'esbraona de llepar fufes i gallets de les rosses eslaves que seuran a l'ombra del lledoner. Mesquinets!
A la taula de l'altra costat un home calb amb barba que parla mirant intensament a la joveneta que va amb ell, li diu: “He conseguido separar el cuerpo de mi alma. No lo había conseguido nunca, pero el otro dia, sí”.  La conversa rodola entre vidents i constel·lacions familiars, i ella, tota entristida diu que “sempre me surt que mon pare no anava de jo, però jo he amorosit aquesta relació, quan li hauria d'haver demanat comptes, per fer-me de menys!” Al manco és realista!  No deu separar el seus cos de la seva ànima, ella, massa sovint, pens.
Un, pel telèfon mòbil, fa una dissertació sobre el “atrapamiento del nervio pudendo” que controla la defecació, el penis, el clítoris, el pixar, el cagar i els orgasmes. Estic a punt de dir-li: “Vaya nervio! Si queda atrapado, todo esto padece, ¿Que te parece?”
S'atura una senyora que no conec i me demana: “Internet és de dretes?” “Clar que sí” li contest “sense cap dubte!” “Idò”, me respon, “el mateix passa amb la concepció del que és viatjar avui en dia. Transportats en avions atiborrats, són els turistes de masses -i senyala els estols que passen-  conscients del que significa el viatge? Es tracta de que el viatge suggestioni a partir de la fascinació que genera en el lector un mapa. Impressions que mostren els moments plens de significat que s’extreuen de l'itinerari, el que és etern i perdurable. S'acomiada sense dir-me qui és però es posa dos dits davant els ulls com dient-me: “te control a tu!”
Arriba el suc de taronja, la 'llagosta' de tomàtiga i el cafè amb llet i retorn a la meva estona de felicitat. Malgrat tot no em puc estar d'escoltar, o de sentir, a la taula de darrera una conversa sobre pesca de tonyines gegants i una trufa blanca d'un quilogram! Vaja! Pour épater les bourgeois !! Comme moi!!

Climent Picornell
1 2 3 ... 57 58 59  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb