La Psicogeografia i les Geografies personals
(Geografia, Psicogeografia, emocions, topofilia, comportament i espai)
Climent Picornell
¿Perquè Farewell lecture? ¿Perquè Lliçó de comiat?
La primera classe que vaig donar a la universitat fou el novembre de l’any 1976 a l’antic edifici de son Malferit, seu de la delegació de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona a Palma. Servidor era professor Ajudant i el doctor Bartomeu Barceló i Pons em va enviar a explicar el paper de Alexandre de Humboldt en la configuració del pensament geogràfic. Vaig enllestir els apunts tot arreplegant les explicacions que m’havia fetes don Joan Vilà i Valentí a la Universitat de Barcelona on vaig acabar la carrera. Record molt bé els meus alumnes d’aquella primera classe.
Tanc avui, el dia que faig 71 anys, acab, la meva temporada de professor emèrit, el 24 de novembre de 2020, quaranta-quatre anys després de la meva primera lliçó. De la lliçó de benvinguda a la de comiat.
I la faig aquí a l’Estudi General Lul·lià que fou el lloc on vaig començar a estudiar i conèixer la Geografia Universitària.
Van caure a les meves mans dos llibres, un comanat per Amazon i l’altre comprat a una petita llibreria, que duien el títol de Psicogeografia. Un de Melvin Coverley (edició original de 2006) i l’altre de Collin Elard (2015). El concepte Psicogeografia em va intrigar. La paraula Psicogeografia, un servidor ja l’havia llegida, l’any 1969, a un manifest del grup Internacional Situacionista de l’any 1955 i m’havia semblat una cosa imprecisa i tenyida d’ideologia pre-seixantavuitista –del pre-Maig dels fets de 1968 a París- com per prestar-li més atenció. Pels Situacionistes ( un dels grupuscles revolucionaris i filosòfics més actius a França durant els anys seixantes) i pel seu component maximalista a l’hora de resoldre els problemes socials. Definien: “La Psicogeografia podria establir per si mateixa l’estudi de les lleis precises i els efectes específics de l’entorn geogràfic, conscientment organitzat o no, sobre les emocions i el comportament dels individus”. Així ho diu Guy Debord (de qui em va influir el seu llibre La societat de l’espectacle, 1967) al seu assaig Introducció a una crítica de la geografia urbana, 1955, en el què no cita cap geògraf, acadèmicament parlant, ho redefineix més rotundament: "La Psicogeografia és l'estudi de les lleis precises i els efectes específics (conscients i inconscients) de l'entorn geogràfic sobre les emocions i el comportament". Aquí si que hi ha una convergència amb el llibre Collin Ellard, Psicogeografia (2015), ja el seu subtítol ens informa de que la Psicogeografia estudia La Influència que tenen els llocs en la ment i en el cor. La paraula lloc, unida a ment i cor ens du, per als geògrafs, de cap a Yi-Fu Tuan, el geògraf xines-americà, i el seu llibre Topofilia ( la fília dels llocs) o el seu altre Paisatges de la Por, sobretot si observam que alguns dels capítols C. Ellard els titula: Llocs d’afecte o Espais d’ansietat. Nogensmenys, Ellard, un neurobiòleg, a les seves cites d’autoritat i a la consulta bibliogràfica no cita tampoc ningú que es pugui dir que és geògraf.
El llibre de Melvin Coverley, Psicogeografia (2006), més en la roda dels Situacionistes ens informa de que “Psicogeografia és un terme que ha esdevengut estranyament familiar: la singularitat del vocable resideix en que malgrat la seva àmplia difusió (?), ningú encerta en establir de manera precisa la seva procedència o el seu significat”. “Definida de forma imprecisa la Psicogeografia és, com el terme mateix indica, la frontera on convergeixen la psicologia i la geografia, una manera d’explicar l’impacte de l’espai urbà en el comportament humà”. Com es veu redueix el seus efectes a l’espai de les ciutats. El llibre fa dialogar idees entorn d’aquest conceptes, molt lluny de la neurociència, tals com la figura dels passejadors, caminadors, badocador o flâneurs, la recreació de les ciutats per part dels literats –un altre camp que la geografia acadèmica ha tractat-, el paper de Guy Debord i els Situacionistes, la Deriva urbana, acabant amb una guia de grups i organitzacions psicogeogràfiques a Internet tan pintorescos com l’Associació d’Astrònoms Autònoms, l’Oficina de Secrets Públics o l’associació Dialèctica Immaterialista. Molt en la línia trencadora que inauguraren els Situacionistes fins als fets del Maig de 1968 a París.
Si feim una volta per Internet, cosa obligatòria avui en dia, el terme Psicogeografia el tracten en primer lloc les Viquipèdies diverses, donant-li com origen el de Guy Debord i l’Internacional Situacionista, tal com segueix: “A través de la Psicogeografia en particular, els Situacionistes van desenvolupar una reflexió sobre la qüestió urbana que van incloure en reacció a l’ urbanisme funcionalista . Les seves descripcions d’espai urbà denuncien un espai percebut com a avorrit . També s’acusa a l’ urbanisme funcionalista d’organitzar una mena d’alienació dels serveis dels temples del consum amb la culminació de la impossible “reapropiació de l’espai urbà per la imaginació”. Segons la Internacional Situacionista, la ciutat provoca l’establiment d’un dispositiu d’exclusió i aïllament dels seus habitants, en definitiva, la ciutat participa en l’establiment d’un ordre en què el desig no hi té cabuda”.
Això em va fer pensar: ¿Com es podia catalogar la Psicogeografia? ¿Veritablement era una geografia? ¿La situaríem dins el camp de les noves geografies que emergiren com a reacció a les velles geografies regionals i a les quantitatives? ¿Fins i tot sense que els dos autors dels dos llibres titulats Psicogeografia ho sabessin? L’ús de conceptes com Geografia, Llocs, Emocions, Comportament, Entorn geogràfic... me són profundament familiars i al llarg de la meva carrera els he sentit, emprat i estudiat, al marge de qualsevol d’aquests manifestos i llibres anteriorment citats i em remeten a conceptes com mapa mental, espai viscut, topofília, no-lloc, geografia de la percepció o geografia humanista, en una paraula, a la temàtica que Horacio Capel, un dels meus mestres, havia titulat: les geografies personals o les geografies del subjecte.
Anem a veure com s’articularen i com convergeixen, sense saber-ho els autors citats al començament, les seves Psicogeografies amb les nostres Geografies ( i presteu atenció a aquest plural: geografies).
Les ciències avui en dia també es consideren com a sistemes carregats de valors, proclamant la riquesa de l’existència humana per damunt, o al costat, dels mètodes d’anàlisis de la ciència positivista. La geografia no en podia ser menys. Front a la recerca de l’espai objectiu, que es pot mesurar directament, l’espai -no diré encara el territori o el lloc- és també un medi en el qual es desenvolupa el comportament i la gent fa elucubracions mentals que, per lluny que siguin de la realitat, són la base on recolzar la seva conducta i prendre decisions. Residir, cultivar, votar, comprar... Per tant, els enfocaments de la Geografia alternatius al quantitativisme positivista, conformen diversos enfocaments que inclouen aspectes subjectius i mecanismes mentals, conceptes procedents principalment de la psicologia. Perquè no fer un esment als treballs sobre l’aprenentatge de l’espai del psicopedagog Jean Piaget, o La Psicologia de l’espai d’Abraham Moles (1972), o a l’inici del concepte de mapa mental de E.C. Tolman? Les anomenades geografies de la Percepció, del Comportament, les Humanistes, la geografia del Temps de Hagerstrand i el seu grup a Lund (Suècia)... pretenen respondre a aquesta tendència. L’espai, i l’espai esdevingut “lloc”, coexistint en l’anàlisi geogràfica. Són el que es va venir en anomenar geografies personals o geografies del subjecte, reflex de la fenomenologia i l’existencialisme, valorants els processos de consciència i experiències personals com a vies alternatives, simbiòtiques o aliades a l’abstracció positivista, i que van tenir un paper fonamental en l’obertura de les geografies radicals (La Geografia serveix, abans de res, per fer la guerra que deia Yves Lacoste) i, perquè no, també de les geografies del Gènere que posaren fi a la dimensió oculta de les relacions desiguals entre home-dona, la fi d’una geografia asexuada, mostrant els espais de la meitat de l’humanitat.
Hi apareixen els llocs viscuts, els llocs visitats, els llocs allunyats, els estimats, els temuts, els odiats... en definitiva un espai personal. Amb allò de que la imatge és la representació mental de l’objecte quan aquest no està present apareixen els mapes mentals, representacions de la realitat mediatitzada per l’experiència, la creença, els valors, la personalitat de l’individu. Els anomenats geògrafs humanistes en fan un punt més: l’espai percebut, per ells és el món viscut, l’espai és converteix en lloc, a la percepció s’hi afegeix la vivència. La recerca quantitativa de la percepció serà el contrafort de la recerca qualitativa de l’ humanisme geogràfic que incorpora als llocs viscuts valors, creences, la imaginació, la literatura dels llocs (vull citar el pioner treball d’Albert Quintana sobre Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé), les entrevistes en profunditat... ja que tot aporta informació pel coneixement del territori. Els paisatges tenen també aquest vessant, que beu de la percepció i de la simbologia, ja que són composicions mentals que resulten d’una selecció i estructuració subjectiva a partir de la informació del medi ambient.
Les geografia esdevé postmoderna -Geografies Postmodernes és el llibre de l’americà Edward Soja ( 1989)-, quasi líquida, parafrasejant Z. Baum, reclama la llibertat front a una concepció sacralitzada i dura de la ciència, s’enganxa al pensament dèbil de G. Vattimo, front a la imposició de models estructurats i controlats per la raó i pel capitalisme o el socialisme. Tim Unwin: “Una de les característiques més importants de la pràctica geogràfica dels darrers vint anys és que els geògrafs han acceptat la diversitat inherent a la disciplina i han renunciat a intentar identificar-hi un nucli únic” (El lloc de la Geografia).
L’ humanisme en geografia diu que la geografia s’ha d'ocupar de la reflexió entorn dels fenòmens geogràfics, amb l'objectiu d'aconseguir una millor comprensió dels individus i de la seva condició. La geografia humanística disposa de tres característiques principals que la singularitzen en relació amb la resta de corrents de pensament inscrites en la tradició geogràfica . En primer lloc, es tracta d'una crítica oberta i directa a la geografia basada en el positivisme lògic; en segon lloc, pretén un acostament a la complexitat inherent a la subjectivitat humana; finalment, cerca la priorització de la comprensió i la reflexió per davant de l'explicació. En efecte, l'entrada en escena dels pensaments, els sentiments i les intuïcions provoca la mutació d'una concepció inicial a manera d'espai geomètric cap a una nova concepció de l'entorn entès com a espai emocional, mediatitzat per la cognició de l’experiència, les creences, els valors, la personalitat, les percepcions, el mass-media, en definitiva un espai amb una càrrega simbòlica pròpia que impulsa una nova lectura cultural del territori on l'espai deixa de ser un simple contenidor físic.
Algú hi ha volgut veure en aquestes geografies noves, personals, subjectives, també una geografia de les emocions, tenint en compte els diferents atributs o conceptes implicats com el sentit del lloc, l'entorn, el paisatge, la memòria individual o col·lectiva i la construcció social. Es demostra així que interaccionem emocionalment i de forma contínua amb els llocs i els espais, els carreguem de sentits i de les emocions que ens transmeten i ens fan sentir com a individus. Sentim emocions específiques en diferents contextos geogràfics i emocionalment, vivim els llocs, i el territori. Hem de tenir consciència, que no només hi ha espais tangibles, materialitzats, sinó que també són construccions socials i culturals impregnades d'un fort contingut intangible. Si trobem aquest vessant o reflexió més intangible que tangible en el món geogràfic és gràcies a la importància que s'ha donat al subjecte o a l'individu i la seva percepció, la seva vivència o interpretació del paisatge en els territoris. Es tracta doncs, d'aconseguir un coneixement o una visió més emocional i "pluri-sensorial" per poder ser accessibles a tot el contingut intangible que se'ns presenta en els diferents contextos geogràfics. Es fa evident que dins aquesta nova geografia el lloc i el paisatge (cal aquí recordar el paper que ha fet Joan Nogué i Font) tenen una cabuda i un sentit important. No podem entendre la geografia de les emocions sense tractar la importància dels llocs i els paisatges en la dimensió tant individual com col·lectiva. Com diu el Yi-Fu Tuan "el lloc ve definit per la perspectiva empírica que les persones tenen d'un espai. És a dir, les experiències dels qui ocupen una àrea són qui fan que aquest lloc sigui significatiu per a ells, ... i la seva interpretació pels altres".
Però tornem a les Psicogeografies explicades per no-geògrafs, la de Colin Ellard des del camp de la Neurobiologia i les altres, les dels Situacionistes i la de Melvin Coverley que expliquen algunes versions de l’acció política, com el que anomenen la Deriva. He de recordar que el subtítol de la primera Psicogeografia era “La influència dels llocs en la ment i en el cor”; en un moment determinat conta Ellard la primera vegada que va visitar la basílica de sant Pere a Roma, el Gran Canó del riu Colorado, o la vivència, no tan “sublim”, diu, de quan va entrar a un jutjat per pagar una multa. Veim com -torn a repetir, sense cap cita d’autoritat o de referència geogràfics-, hi ha un procés de convergència amb el pressupostos de les nostres geografies personals, i amb altres autors relacionats, tampoc citats, com podria ser el Marc Augé del no-llocs. Augé, sociòleg, va crear el 1992 en la seva obra Els no llocs, espais de l'anonimat: un antropologia de la postmodernitat, un concepte que va fer fortuna. És també un d’aquest conceptes que des d’altres ciències convergeixen amb la geografia. Aquest concepte s’utilitza sovint per parlar d’espais sense cap personalitat pròpia –franquícies com McDonalds, CA, El Corte Inglés, Aeroports, Hospitals, Parcs Temàtics, Hipermercats, etc- que podrien estar en qualsevol ciutat, espais que manquen d’una definició pròpia: no-llocs. “Placelessness” els diu Edward Relph ( Place and placelessness, 1970) .
En definitiva tant les Psicogeografies com les geografies Personals entenen la categoria d’espai no com una cosa objectiva sinó com l’espai percebut, viscut, passat pel sedàs del nostres caps: des del “Genre de vie”, de Vidal de la Blache, la pionera Géographie de la psicologie de Hardy (1939), la Poètica de l’Espai (Gaston Bachellard, 1957), l’espai viscut d’Armand Fremont a La regió, espai viscut (1976), passant pels mapes mentals i Peter Gould, el llibre de Kevin Lynch (1960) sobre La imatge de la ciutat ( hi veia caminals, voreres, barris, nodes, fites... ens donà una nova legibilitat de la ciutat), els no-llocs, etc, etc... Tot categories en que convergien amb ells , sense saber-ho els psicogeògrafs. Així com l’objecte de la Psicogeografia definit per Ellard és clar, la de Coverley divaga, per no dir “deriva”. Diu Coverley: “Juntament a l’acte de passejar i a l’esperit de radicalisme polític, la Psicogeografia se caracteritza per un sentit lúdic, la provocació i l’engany. Arrelada en les activitats avantguardistes dels dadaistes i surrealistes, la història de la Psicogeografia i els seus seguidors està travessada per un humor irònic. En el sentit literal del terme, el punt d’encontre entre la psicologia i la geografia, un dels seus molts atributs seria el de la recerca de noves formes d’aprehensió de l’entorn urbà. La Psicogeografia es proposa superar els processos de banalització que converteixen la nostra experiència diària de l’entorn en una monòtona realitat gris”. I aquí cita els seus precursors: Daniel Defoe, De Quincey, Robert Louis Stevenson, William Blake, literats, la figura del passejador solitari o flâneur, Baudelaire, Walter Benjamin, Breton, Aragon... A la fi, confessa que molta de la Psicogeografia contemporània se sembla més a una forma d’història local que a la investigació geogràfica. Fins que dedica un capítol a Guy Debord i la Internacional Situacionista. Aquí diu Coverley, la Psicogeografia és segons Debord una ciència pura i com el químic experimentat, el psicogeògraf és capaç d’identificar i destil·lar els diversos ambients de l’entorn urbà. Les zones emocionals que no es poden reconèixer per les seves condicions arquitectòniques o econòmiques s’han de determinar a través de les passejades atzaroses (“Deriva”, en diu ell) els resultats de les quals poden construir una nova cartografia caracteritzada per una absoluta indiferència cap a les tradicionals i habituals pràctiques dels turistes”.
Vegin com el neurobiòleg i l’analista, més polític, recondueixen el seu discurs sobre els llocs i els seus efectes sobre els individus, un d’una manera més científica, l’altre més literària.
A la Geografia Contemporània, a més del maneig dels Sistemes d’Informació Geogràfica (GIS), de la irrupció del Ciberespai (que és també un nou espai !), l’anàlisi de les actituds, les eleccions, les pautes d’actuació també han interessat als geògrafs. La Geografia acadèmica fa temps que ho fa a això -el mateix que enuncien els psicogeògrafs- però d’una manera més ordenada i sistemàtica, és el que he volgut significar amb el que es diuen les geografies personals, les geografies del subjecte o les geografies emocionals. Tant se val l’adjectiu que vagi darrera de Geografia en totes aquestes caracteritzacions.
Vull dir amb això que les geografies personals, representades per la percepció, l'humanisme, el postmodernisme i l'emoció en geografia, impliquen la introspecció des de l'àmbit del territori a les vivències i experiències individuals i col·lectives que manté la humanitat amb els seus entorns. En aquest sentit, les perspectives d'estudi iniciades amb la geografia de la percepció es veuen afermades per la geografia humanística, que proposa un enfocament comprensiu de la vivència individu-territori, mitjançant una experiència vital concreta on la clau es troba en l'anàlisi de l'experiència personal. En aquesta tessitura, el que interessa esbrinar són els significats i les valoracions que la humanitat fabrica dels seus espais viscuts. El sentit del lloc és un aspecte íntimament vinculat a la vivència espacial, a la introspecció cap a la ment humana, a la comprensió de determinats comportaments ambientals, a la decodificació, en definitiva, del simbolisme i del significat implícit en l'espai. El “lifeworld” d’Ann Buttimer, l’ “espace vécu” de Fremont, el nostre espai viscut!
Vull fer, amb el que he dit anteriorment, una vindicació de la Geografia, des del dia que vaig optar per estudiar-la, m’ha donat eines per entendre millor el meu món. I per subsistir-hi. Quasi res! I també vull vindicar la Universitat, i en concret la Universitat de les illes Balears, la UIB, els valors i els estímuls que hi he trobat romandran en mi. Gràcies a totes i a tots.
Palma, 24 de Novembre de 2020.