Climent Picornell

Dalt del Turó

Figues, moros, ciclistes, ciurons i un ‘moticultor’

Climent  Picornell

Faig una visita a les figueres que sembrà mon pare i n’agaf un paneret, bordissot i coll de dama blanques. Davall sa figuera ja en menj sentint aquella olor que fan les figueres en s’estiu.  En tornar-m’en me saluda l’amo en Tòfol. L’amo en Tòfol Nialer va saber que havien posat una casa de putes al poble de veïnat, que és més grandet, més capital, i va decidir anar-hi. Li donaren les senyes i s’hi presentà en el mateix moment que treien un bubul, un taüt, amb un mort de la casa aquella. Voltà en rodó i decidí que ja ho provaria un altre dia. M’atur a conversar amb ell, bon contador d’històries. “Jo,  Climent, tenia un cavallet, una ego,  que no creia, i no hi havia manera. Ho vaig comentar a n’es ferrer Brull que ferrava animals de pota i me va dir: ‘Jo vendré!’ Un dia s’entrega i se’n va cap a s’ego i se posa a xerrar-li, però sense más ni menos comença a pegar-li un estol de galtades per sa cara, però fortes, fortes! En haver passat una estona li torna a xerrar un poc i s’acosta i me diu: ‘Ja està’. Tu! Voldràs creure que ara creu, però creu de bon de veres... Pareix un miracle i no ho és: devia se un poc bruixot en Brull!”

Torn a peu pel camí des Rafal transitat per gent que camina i fa salut, no passen carros com abans, ni pagesos a peu, ho coment a n’en Sebastià Monjo i me diu: Idò, que te pensaves? Ahir vaig anar a s’hort d’en Ribes i  no vaig veure cap cristià que fes feina amb aquella calorada, tot eren moros. Haurem de mester molta gent, els mallorquins han tornat molt triats i molt esquitarells amb segons quines feines! Té una mala ferida aquest problema... i ja saps que en diuen de les ferides: ‘Metge piadòs, nafra pudenta’”.

M’atur al cassino i al tasser hi ha un fill del sen Gori Bronder. Mon pare me contava que un dia que el senyor rector bevia una cervesseta li va dir al sen Bronder: “Gori, i no me vens a veure mai per devers l’església i, en canvi, vens molt a veure sa madona d’es cassino” En Bronder no s’ho pensà dues vegades: “Don Bartomeu, aquí pag i me donem beure i a l’església pagam i només beu vostè. Tanta sort, però, que llavors vostè escura!”. M’assec a defora i veig que se comencen a congregar ciclistes de dues castes davant l’església,  és dissabte dematí, dels qui van per dins la garriga i dels qui van per la carretera, els dos grups però saben bé on s’han d’aturar per berenar...

Passa en Colau Retort i l’escomet: “Te vull donar es condol, m’han dit que sa tia Maciana era morta. I que tenia?” I en Colau que és molt irresponsable me contesta: “Que tenia? Res. Dos quartons per devers es Rafal i res pus. Això tenia!”  “Vaja!” li dic jo. Se seu a la taula en Bernadí  des Moticultor, sempre ha estat un poc intel·lectual i contracultural:  “Vaig anar a ses Torrres d’Ariany, i, per molt escèptics que siguem, és difícil veure com mos comportam a un buffet lliure d’un restaurant o d’un hotel i seguir pensant que els humans podem governar-nos a nosaltres mateixos”.

M’aixec i enfil la costa que me durà a ca nostra dalt del turó, mentre passava en Pep Colaua amb dues cadires i una màquina de cosir, mos va fer a saber que es feia el repartiment de l’herència de na Francisca Colaua. Eren, a repartir, devuit nebots, sa fillola i també, una part per l’església, total vint parts.  “T’he vist assegut amb en Bernadí, saps perquè li diuen des Moticultor?” Me demana en Joan Praxedis. “ Idò, ell sempre ha estat d’idees rares, en  Bernadí va conèixer sa dona ‘moticultant’”, “Què?” li deman. “Sí, moticultava en pèl un dia, ben desnu, només amb avarques, i sa que seria sa seva dona el mirava i se’n va enamorar”  Llavors ho vaig entendre:  de “Moticultor” ve “moticultar” com devia haver suposat. No li vaig demanà si s’enamorà d’ell, del seu pelleringo o del seu motocultor.

S’amitger de Son Gobelles ha deixat una garba de ciurons a ca nostra. “Han deixat això” me diu el meu fill gran, que engronsa el seu fill petit, el meu nét. “Això?” Li dic. “Això són ciurons! A ca nostra se’n  sembrava cada any una quarterada, ho has sentit bé? Una quarterada de ciurons. I fa mal collir-los! Fa molta vessa!  Idò mumare ho sabia endegar. Saps que els ciurons s’han de collir de matinada, idò convidava una tracalada de gent,  i lo que havia de ser una purga per noltros se convertia en una festa i tot a canvi d’un bon pa en sobrassada amb un tassó de vi. En sabia mumare, molt, en sabia!”

Jardins d’altri amb aforismes

Són els Jardins d’altri captures desordenades d’opinions o, en aquest cas, d’aforismes d’altres. Com un rapinyaire sense zel. Vegin per començar el que diu Plini, el Vell : Solum certum nihil est certi et homine nihil miserius aut superbiu  (L’única certitud és que no hi ha res de cert i res hi ha més miserable o superb que l’home). Exemple d’aquesta supèrbia el dona E. Hemingway:  “Vivim aquest vida com si en duguéssim una altra dins la maleta”. Malgrat ens adverteix Thoreau: “Com si poguéssim matar el temps sense ferir l’eternitat”. L’eternitat és molt lluny però un es va fent gran com Keith Richard ( component de The Rolling Stone): “Tenir sexe a la meva edat -77 anys- és molt més excitant, mai saps si tendràs un orgasme o un infart”.

Me top, en un diari, amb la dita de Jesús Fueyo (sinistre intel·lectual (?) de Falange en temps de Franco): “Yo ministro, aunque sea de Marina”. A la que ha de seguir el que diu Quevedo: “Quien recibe lo que no merece / pocas veces lo agradece”.  O  Albert Camus: “L’estupidesa insisteix sempre”. I sobretot tenir en compte a Umberto Eco: “Temeu als profetes i a aquells disposats a morir per la veritat, ja que en general faran morir a molts d’altres amb ells, sovint abans que ells, moltes vegades en lloc d’ells”.

En aquesta pandèmia que sofrim del Covid-19 hem vist un enaltiment, merescut, de la ciència que ens ha proveït de vaccins en un temps récord. Diu Juli Verne: “La ciència es composta d’errors, que al seu torn són les passes cap a la veritat”. O James Joyce: “Els errors són les portes dels descobriments”. També hem hagut de conviure amb els negacionistes als que caldria dir-los com B. Brecht:  “L’ambició de la ciència no és obrir la porta del saber infinit, sinó el de posar límit a l’error infinit”.

Per tot això: “Cal tenir cura amb els mesquins que tractem massa. En tractar-los ens anem fent a la seva mida i podem prendre mal” diu  Xavier Rubert de Ventòs qui també ens adverteix de que “La píndola va aportar el que cap reivindicació no havia aconseguit. La tècnica té raons que el cor pascalià no coneix”.  Deu ser per això que Valentí Puig creu que “Ha fet més per la igualtat de la dona la rentadora automàtica que Simone de Beauvoir” (Dioses de época, 2021).

Per acabar aquest furt dels altres, algunes píndoles del Glossari d’Erik Jarosinski. Angoixa: Por al desconegut; Depressió: Por al conegut; Emoticó: Símbol que expressa una emoció que ja no sabem expressar en forma d’una cara que ja no soportam; Hegel: Un filòsof que com millor l’entens és sense haver-lo llegit mai;  Matrimoni: un sindicat de deus ànimes. En vaga;  Psicoanàlis: Fumar-te el puro de ton pare. En el divà de ta mare;  Veritat: Una cançó d’amor alemana cantada per un mariner rus borratxo; Vida: La principal causa de  mort.

Però sobretot no oblidem que: “Les mentides més cruels solin dir-se sovint en silenci” (Robert L. Stevenson).

Climent Picornell

Corbs, cendres, banyes i donardes

 CLIMENT PICORNELL 

Faig la passejada abans que la calor encalenteixi les foranes del petit poble. Una guarda de corbs se passeja per dins el rostoll després d'una bona ploguda d'estiu. Amb el cap van com a saludant envant i enrere amb les seves plomes ben lluentes. Se sent l'olor forta de la terra banyada. Cant la cançó: “Tirurit com plou / el vent se refresca / matarem el gall / torrarem sa cresta”. Dos infants donen patatilles a tres cabretes que treuen la llengua pel filferro esperant el confit. Un diu a l'altre: “Me pareix que li agraden més els meus palitos!”

Pas per davant can Pep Masseno de qui conten que li pegà un atac de ronyons i tenia tant de mal que sortí al corral i se va jaure damunt sa banqueta de matar el porc. Quan va arribar el metge el trobà allà damunt i va dir: “Vaja! Aquest homo ja està preparat pes sacrifici!” Fins i tot el malalt va riure. A més ara la casa va capgirada, la nina se casa embarassada i a la família tot és plor i desconhort, quina desgràcia. El padrí vell en canvi no ho veu així, li comenta a la seva filla, la mare de la prenyada: “has de pensar que si una ovella va plena i la vens amb el menet dedins, val més; ho hauries de mirar així!”

A mitjan dematí toca anar al cementeri. Agaf l'urna amb les cendres de la meva sogra, encara calentes. L'hem de soterrar devora el seu homo. Les remen un poc i em venen rampellades d'ella, fent les verdures sofregides, uns dels seus plats estrella, enviant-me on no hi plou, ella: generosa i geniüda, neguitosa per arribar d'hora a l'església i passar el rosari davant davant, seca però simpàtica a la seva manera... lluny del personatge en que s'havia convertit poc abans de morir xerrant sense sentit, cantant a totes hores cançons de l'antigor i de l'església i més aquests darrers dies abans de morir, ja ben retuda. Remen un poc més i surt la madona que feia coques a totes hores per regalar, surt la seva adoració pen Messi i el Barça, “els nostros”... Ei!! Me diuen... que l'hem d'entrar a la tomba.

Horabaixenc baix fins al cassino i convers amb en Pep Banyers que treu el discurs dels mallorquins desconfiats, de la gentada externa que s'ha assentat a la vila, dels moros que compren, no que lloguen, ara ja compren cases, i les cases de veïnat se devaluen pels nous inquilinos que han comprat, “ara tot està com aturat, molta gent no gasta ni surt mai del seu redol, si noltros haguéssim fet lo mateix estaríem tapats de doblers”. En Toni Muscler conta que el veïnat li ha eixermat tots els romeguers i els hi ha tirat dins lo seu. “Sense dir ni una paraula, amb la pala del tractor els hi he duit tots davant el seu portell, hi podien començar un fogueró de matances! No crec que puguin entrar a ca seva!”  Passàvem revista a les diferents cases de pensament, ioga, meditació i altres coses similars que hi ha al municipi, per foravila. A una, de vegades, hi ha més de trenta cotxes, a una altra hi han posat tipis -aquelles tendes dels indis de nordamèrica-,  a una altra hi han anat a mirar i els veuen a tots dins una sala amb parquet que estan com agenollats en silenci, a l'altre surten de nit i pareix que parlen amb el firmament... “Deuen adorar deus estranys!” Diu un que és llicenciat.  “Ca barret! Tot entretén...” respon el sen Gori Magosta “l'església és buida i aquesta gent cerca na Maria per sa cuina. Ja ho val!”.  Passa en Miquel Fibló i en veure'l el sen Mangosta conta:  “en Miquel i la seva dona ja eren majorets i se varen separar. Un dia la seva exdona el cridà per si volia dur al seu company actual a l'hospital, que no tenia ningú i no estava bé. Ell, en Miquel, que encara se sent ferit li respon: “Jo, ses banyes les puc dur, ara, es bou sencer no, de cap manera!”. Me'n vaig cap al turó quan en Toni Siba li diu a n'en Miquel Lau:  “La llavor de ceba és petitíssima!”...

Arrib a ca nostra i sent parlar en francès. Tenc uns nous veïnats que són belgues i al terrat on n'Antònia  Bardosa, al cel sia, hi pujava només per estendre o donar menjar als coloms ara hi han construït un solàrium amb sofàs i butaques, hamaques i una dutxa sofisticada i tot lo dia són allà dalt amb un tassó a la mà i untant-se de crema sempre seguit.

Les donardes han espigat per la part que dona al puig de Bonany amb els seus braços plens de poms de flors. Fan de contrapunt al paisatge de l'estiu del Pla de Mallorca.

Dalt del Turó

Ullastres, jugadors i el dia s'allarga

Climent Picornell

Faig una volta p'Es Montagut cap al puig des Càrritx on el meu fill fa neteja d'ullastres que havien envaït i convertit un bocí amb una selva. Pas per devora cal Compare. L’amo en Ramon Sabater tenia un bocí per devers Cal Compare i hi tenia conills de rata, fins que un dia se’n va afartar i els va obrir ses gàbies i amb unes escorrejades els va acompanyar fins a sa carretera de Petra; passaren uns mesos i encara en veia qualcun. Ara a la gent li faria oi menjar conill de rata. He pensat amb el sen Jordi Garbella que tenia un bocinet just  devora el d’en Ramon Sabater i hi tenia animalets: dues ànneres, quatre gallines, conills... res,  això. Idò un dia li demanaren: “Que tens molts d’animals?” diu  “Sí,  moltes rates hi tenc!” “Que te pareix, era lo que hi havia més!  Tenia un fill, pobret, que si ara ho he de dir amb bones paraules o no li sobrava res o li faltava un poc... m’enteneu?  Se va morir abans de son pare, el bon jesuset el se’n va dur quan tocava, el sen Jordi patia molt per com quedaria es fill si se moria abans”.

Trob en Miquel Romagué, amb ell solíem jugar a escambrí i quan li tocava tirar a ell, s’ho pensava, i s’ho pensava, i s’ho tornava a pensar fins que l’amo en Toni Goixó li deia: “Es pardal Joan, què penses? Només tens tres cartes, tira’n una!” “Me costa decidir-me”, deia, “saps què passa? Jo he jugat molt i he perdut molts de doblers, i m'agrada pensar-ho, un pic a ca l'amo en Toni Frontera (que sempre deia 'A can Frontera, si no hi ha l'amo, hi ha sa cuinera') perquè tenia un restaurant i ell sempre estava assegut a la taula de joc. Allà un dia mos va agafar sa Guàrdia Civil i a jo me va tocar declarar després d'una dona que també l'havien agafada. El jutge que per cert era don Francisco, aquell que va tornar la seva dona quan ja no li servia, li va demanar: “Profesión?” I ella que era grossa com un armari de tres cossos va respondre: “Puta!” El jutge se va mirar l'escrivent i li va dir: “Ponga de Vida Alegre!” Era molt fi don Francisco i dolent com una esgarrinxada.  Jo solia fer de xofer de l'amo en Francesc Tibles. Anava amb dos gaiatos i un pic, a n'Es Pinaró, cridaren: “Ve sa Guàrdia Civil!” I tothom escampà. I ell quedà tot sol i digué al cabo: “fa una estona hi havia molta gent!” Com un altre pic que a una timba devers Felanitx, el me vaig carregar i el vaig dur dins sa païssa i sa Guàrdia Civil -allò ja devia tenir ple- no hi va entrar. Esperarem i tornarem cap a la vila i l'amo en Francesc me va demanar que li deixàs doblers que ja ho havia perdut tot. Li vaig deixar 100.000 pessetes amb la condició de que les m'havia de tornar l'endemà. Anàrem a Sineu a Can Boldrà i ho va tornar a perdre tot. Però l'endemà me va tornar tots els doblers, els havia manllevat a n'en Barrotes d'Inca. A n'en Barrotes li pegà un atac de feridura i es va morir i no va cobrar. Jo a n'en Barrotes l'he vist perdre un milió de pessetes i treurer-se unes escriptures d'unes terres devers Xorrigo i perdre-les, les hi guanyaren dos germans forasters que feien de constructors... i coses com aquestes. Els mallorquins d'un temps eren molt jugadors! Més que ara! Però vaja tot això que jo te cont és del temps del rei Herodes!”

“Puix parla català, vejam que diu!”  Això, que un contertulià atribuïa al rei En Jaume, no és més que una frase que Joan Fuster s'inventà, capgirant-la d'una que apareixia a un vers d'un sonet escrit pel caputxí Ciril Bofill l'any 1609 que deia : “Puix que parla en català, Déu li'n do gloria”. Això  pensava mentre m'asseia al cafè on a més dels habituals del dematí, el pintor, el taxista, el guixaire...que se barrinaven unes bones xíqueres de cervesa, tota l'altre gent no parla mallorquí: hem desvestit un sant per vestir-ne un altre! N'arriba un, que és extern, i en Gaspar Portell, que el coneix i sap d'on és, li enfloca: “L'amo,  que sou de Sineu? /  I com ho heu conegut? / Si teniu es cul pelut  /  el teniu germà des meu!” “Voltros sou dolents” replica el sineuer “pegau a s'os de sa cama!”. “Tu... i aquella tia vostra que vivia per la Vila?” “Se va morir” diu el sineuer. “I que no vos va deixar res?” “Sí” diu “mos va deixar vius! Què ho trobes poc?”

Horabaixenc, de tornada de la pujada al puig d'en Baldiri, veig que els sembrats ja tornen rossos,  mir Sa Bastida -una de les grans possessions del terme- ara convertida en hotel rural de luxe, parlam dels nostres néts... i quan ja ens acostam al poble, encara fa claror i és tard, no de bades ja ha passat Sant Joan, amb la nit més curta i el dia més gran. És ver, l'any ha fet el seu cicle que començà per Nadal quan el dia s'allargà una passa de gall. “Per Nadal una passa de gall.  /  Per sant Esteve una passa de llebre.  /  Per Any Nou una passa de bou.  /  Pels Reis una passa de vells.  /  Per sant Julià una passa de milà.  /  Per sant Antoni una passa de dimoni.  /  Per sant Sebastià una passa de ca.  /  Per sant Agnès, una hora més.  /  Per la Candelera, una hora entera.  /  Per santa Maria, una hora i mitja cada dia.   /  Per sant Blai, una passa de cavall.  /  Per sant Maties, son iguals les nits i els dies.  /  Per sant Joan, el dia més gran.  /  Per sant Pere, el dia es fa enrere.  /  Per la mare de Déu d'Agost, a les set ja es fosc.  /  Per sant Narcís, de sis a sis. /  Passat Tots Sants, els dies són germans”. I coses com aquestes...

Xaboles, ovelles, paracaigudista, vídues

Els ullastres m’han envaït el puig des Càrritx, com a tants de bocins a foravila, han tancat un dels camins del puig d’en Baldiri, el senderol de tres peus per anar a Son Ferrer el me llaura el veïnat i sempre seguit hi som... Una colla de perdius corren i volen per dins els sembrats que creixen i ja les tapen. 

És preocupant la invasió de casetes fetes de fusta, petites, o cotxes convertits en casa, xaboles de tot tipus en una paraula, posen llavors una piscina de plàstic i una bandera espanyola, i no són okupes, han comprat el bocí de terra, un bocinet, un quartó o mig, tant se val, allò és seu i com deia l’amo en Toni des Garrigó: “dins lo meu s’ajuntament no ha de venir a dir-me què hi puc fer i què no puc”. Idò això!

Ho cont al cafè i en Gori Lladre diu: “Jo tenc un herbatge per tot que fa molt brut i molt descuidat, hi posaré cabres que diuen que ho fan net”. En Llorenç Cadebou, més experimentat li aconsella: “No posis cabres, ses cabres boten, surten, se’n van… val més un ase o dos, que se facin companyia”.

En Jaume Plaquet s’aixeca: “Me’n vaig a veure es ganado!” “I que en tens molt?” “Res,  nou ovelles, i ara ha caigut molt bé s’aigo que va fer, allò vaig sembrar civada mesclada amb margall –és margall és molt bo- i ha fet una estirada. Com ses carxofes!” Les carxofes donen molt de tema: que si les roben, la gent se creu que són com els espàrecs que són de tothom, que si ses meves deven tenir més de cinquanta anys les va sembrar es padrí i sempre les hi he tengut molt d’esment, que si les reguen o no, que si les blanques o si les negres són millors, més nostres, que si crues, torrades, frites o farcides...

Entra en Pere Caminal i mercadejava un xot per Pasqua a n’en Jaume. “Vine i el veuràs!” “No vull veure sa llana!” li diu “vull veure ses costelletes, no, no… tu el mates i l’escorxes i jo ja faré els trossos que m’he fet un piló altet per fer bé sa feina…” Un del rotlo diu:  “Què mos haurem d’estrènyer sa corretja?” i s’altre: “Mos donaran pes sac!” i el savi sentencia: “Una cosa darrera s’altra, perquè ses dues coses al mateix temps no pot ser.”

Me’n torn per amunt i me saluda en Joan Boveret i en Biel Carterò me diu: “Aquest, per no sebre,  no s’ha sabut ni suïcidar ho va provar quatre vegades i a sa que feia quatre ho va deixa anar, quatre o cinc!” En Biel Carteró, va a poc a poc i bona lletra. El record de jove quan era el meu ídol d’infantesa de quan me contava que s’havia tirat en paracaigudes a la guerra de Sidi-Ifni, de les antigues colònies espanyoles al desert del Sàhara, que en Franco regalà a n’el Marroc i ara els sahrauís reclamen com a República independent.  Es lamenta vivament del que li va passar fa uns dies a la seva finqueta d’Es Garrafell: “Idò, tu, uns cans me feren sang, o carn, me mataren tres ovelles, i un me va cridar: ‘dos cans te mates ses ovelles’ i hi  vaig i... no t’ho creuràs, dos canots, tu... i obr sa maleta des cotxo per treure s’escopeta i tots dos hi boten dins i hi pugen i ala, allà dedins, com si fos es seu cotxo, plens de sang i jo vaig tancar sa porta i crid sa guàrdia civil i miraren un xip que duien i cridaren l’amo i va ser un estranger que té un xaletarro allà devora i me va dir: què vos dec?  I rup-a-rup me va amollar lo que jo li vaig dir, sa meva boca va ser mesura... Bada tu i veuràs!”

Passa en Jordi Cassà: “Diós”, “Diós”. “Aquest” diu en Biel “ no crec que vagi a fer llobades avui dematí! Maneja una viuda jove! I és que ara, saps que fa una si queda viuda? Quan una dona queda viuda se fa fer un quarto de baño, se compra un cotxe i se’n va a ballar a Los Melones... no és com abans que quedaven  a ca seva a veure si un altre viudo els deia qualque cosa... a ne’n Jordi li agrada remoure ses abelles!” “I a vos?” “Jo? A un rameller mort per molt que el reguis...”

Me prepar per pujar al puig de sant Nofre, ara foravila, tot tan verd, relaxa. 

Climent Picornell

Més Jardins d’altri

El Jardins d’altri són recerques i trobades a cals veïnats. A vegades inconnexes i atropellades. Vegin: Ramon Gómez de la Serna: “La tortícolis del penjat és incurable” (Greguerias). No cal dir que aquests Jardins és fan enfora de la cita cabdal i transcendent,  Sandra Bullock: “Don les gràcies a ma mare per no deixar-me pujar a cotxes amb al·lots abans dels devuit anys perquè tenia raó: vaig fer el que ella pensava”. O prop de la cita psicosomàtica, Chenoa: “Hi va haver un any en que vaig provar de ser simpàtica, i em va sortir un èczema”. Però clar en un món turmentat com el nostre , amb la pandèmia i les noves guerres fredes a l’aguait no és sobrera la cita atribuïda a Einstein: “No sé amb quines armes es lluitarà a la tercera guerra mundial, però en la quarta serà amb pedres i garrots”. Deia que érem en temps de pandèmia, idò Albert Camus: “La pesta prové de l’excés. És un excés en si mateixa i no sap contenir-se. Sigueu-ne conscients si la voleu combatre amb clarividència”  (La Pesta). Certament, “Si algú diu la veritat, segur que tard o d’hora es descobrirà” (O. Wilde).  La veritat és que totes aquestes qüestions un les entén després,  Jaime Gil de Biedma: “Que la vida iba en serio  /  uno lo empieza a comprender más tarde”.  (No volveré a ser joven). Malgrat que com deia William Faulkner: “Entre el dolor i el no res, la meva opció és el dolor”.

La cita de Faulkner, un dels meus escriptor preferits, em du a la reflexió sobre la literatura. Truman Capote: “Tota la literatura és un pur xafardeig”. Però no basta, no és tan senzill l’ofici d’escriure, Maurice Blanchot: “Ningú pensa que les obres literàries es creïn del no res. Sempre venen donades d’antuvi, en el present immòbil de la memòria”. I com deia Baudelaire, que la seva inspiració era el seu bloc de notes desconfiant dels raptes de màgia fugissers, Umberto Eco: “Res és mes nociu per a la creativitat que el furor de la inspiració”. Servidor som un devot dels llibres personals i ja saben vostès, Nina Berberova: “En una autobiografia es parla d’un mateix, en les memòries es parla dels demés”.  (El subrayado es mío). El llibre no morirà afectat per les noves tecnologies, també ho deia Umberto Eco, com la cadira o la forqueta i com afirma Bernardo Atxaga: “Obrir un llibre obliga a desestimar els aparells eléctrics, hi ha un canvi de forma d’estar”.

Es podrien pensar que això va de pontificar, res més llunys de la meva intenció, com a Patrícia Highsmith: “M’interessa la moral, però no que em facin sermons”. I n’hem sentit molts de sermons els de la meva generació educats en el nacional-catolicisme. Tanmateix “Les religions moren quan es demostra que són certes. La ciència és el registre de les religions mortes” (Oscar Wilde, again). I és que les religions ens obligaven a la obediència cega, i ho relata Hannah Arendt quan vegé la pintada: “Ningú té el dret a obeir”, superposada a un monument mussolinià de Bolzano amb la inscripció: “Creure, obeir, lluitar”. Malgrat, com afirma Paul Krugman: “Tots som vulnerables a les creences que ens resulten convenients”. Certament,  en aquests temps de poca militància, Jack Kerouac: “Si la moderació és una falta, la indiferència és un crim”. Ja ho notava F. Dostoiewski: “La civilització ha creat un home sinó més ferotge, un de més cruel i pitjor que abans”.

És curiós que aquest Jardins d’altri conformats a base de mirar el que diuen els demés, tenen un cert perfum de còpia, Julian Barnes: “Quan Brahms va escriure la seva primera simfonia va ser acusat per algú d’haver usat un gran tema de la Novena de Beethoven. La seva resposta fou: Qualsevol beneït ho notaria”. Escolt Brahms i el moix s’acosta i puja damunt un servidor, Antoni  Pau: “Ens pensam ser els amos del nostres moixos i no som més que els seus agraïts servents”  (Gatuperios).