Climent Picornell

Converses per Palma amb silencis, socialisme, rotondes i un torero

Recit la Ronda amb fantasmes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel: “Oh ciutat dels terrors! Entre les avingudes / estèrils - arbres lívids de la tardor! - viuré / l'hora impura de les aspres angúnies mudes, / amb la por de morir tot sol en el carrer”. En Joan és bon observador i un poc filòsof: “Ara veig que hi ha una ofensiva dels silencis i les meditacions, no sé si com a resultat de estar immersos dins aquest món immediatista de les xarxes i les pantalles. Buda ja deia “per escoltar-te a tu mateix necessites molts de dies de silenci”. Continua: “Això ha penetrat tant dins la formació i les empreses que algunes d'elles ja pregonen les “micropauses” en la feina i, fins i tot, temps i espai per la meditació, amb coaches que han contractat”. Replica en Ferran: “Això no són més que noves estratègies per assegurar la supervivència del sistema capitalista, jo ja he vist practicar -això que anomenen mindfullness- a mils de persones al mateix temps, conduits per influencers, un altre opi per al poble, com abans ho era la religió!”

“Ja ha parlat el comunista!” És en Biel qui ho explicita, fort. “Mira tu qui ho diu: el nacionalista”. “Sí, nacionalista” comenta en Jaume “però no se si te'n recordes que quan es va tomar definitivament el mur de Berlín, metàfora del socialisme comunistoïde, els cartells que duia la gent canviaren de 'Som el poble!' pels de 'Som un poble!'. De la magnificència marxista de 'som tot el poble', al nacionalisme de 'som un poble', en aquest cas l'alemany. És això nacionalisme un altre pic? No ho crec”.

“No ho sé, o no me'n record”. Respon en Biel. “Això és que ho has oblidat” apunta en Joan, el pensador  “i pensa que la diferencia entre recordar i oblidar és que 'oblidar' ve d'abstenir-se d'agafar d'alguna cosa, mentre que 'recordar' ve d'aferrar-se a alguna cosa. Teniu en compte que estam parlant de coses delicades, les del passat, perquè tan important és desprendre's del passat, com preservar-lo. Deixam enrere el dolor quan ens han causat determinades coses, tal vegada les oblidam i, si no ho feim, ens dolen. Hem de ser selectius amb els nostres records, és un passaport a la felicitat de l'ara i aquí mindfullnessic!”

“Parlant de socialisme oblidat: Rússia! Vaig veure que un rus, Mijail Shishkin, havia publicat un llibre, La meva Rússia. La guerra o la pau, en alemany, cansat de veure que els especialistes occidentals no comprenien res, no 'pillaven' res de res del que era Rússia, o deien allò per el que els paguen des de la mateixa Rússia” replica un servidor. “Socialisme, m'has dit?” bota en Jaume  “Després de Gorbatxov, l'evolució ha duit a Rússia a un cercle diabòlic perquè l'oposició pacífica ha estat borrada del mapa i les protestes violentes no conduiran més que a accentuar la dictadura actual”.

“Sí, sí, molt de Rússia, però mirau les cases d'aquest barris -anam ja cap a la Soledat- “Jo”, és n'Ernest qui parla, “no sé si Rússia o el socialisme, o el Mindfullness em preocupa o si els pares o els fills em preocupen, però els okupes sí que em preocupen. Tot el temps del viatge he estat preocupat per si en tornar trobaria ca meva envaïda per desconeguts”. “Però, homo de Déu! Basta de passar pena, tens alarma, porter i els fills hi fan una passada de tan en tan!”. Exagerat com és respon: “Homo!! És que te'n vas a comprar el pa i quan tornes ja et trobes un okupa a ca teva !!” Me xoquen les sortides de n'Ernest. “Abans això no passava!” rebla el clau l'amic. “I jo tenc bona memòria”.

De tornada cap al mercat de Pere Garau en Joan té un atac de nostàlgia: “Vos ne recordau quan a Palma només hi havia dues rotondes? La de la plaça del Supositori i la de la plaça de les Columnes. Herència del Pla d'Eixample de Calvet de 1901. I ara n'hi ha un fotimer!” Se sent invocat en Pere que és de per aquests barris: “Tenia un veïnat per devers La Llubinense, prop de ses Cent Cases que era torero i mecànic. Prop de ca nostra passava per ser torero, bé ajudant de torero, i, per això, passava temporadetes fora de ca seva. Lo bo va ser que quan se va morir, al funeral,  al banc dels endolats, hi compareixeren dues famílies: la del torero i la del mecànic. Va ser gros! Mira tu que no passàrem ni tan sols a donar es condol, de crits i llàgrimes!”

Climent Picornell

De l'hivern cap el suïcidi fins el reemplaçament demogràfics

Pot ser que hagi escoltat expressions com “hivern demogràfic” o, fins i tot, “suïcidi demogràfic”, com una alerta a la baixa natalitat i a l'envelliment de les poblacions autòctones europees. Són metàfores que s'han instal·lat en el debat públic i mediàtic sota un aparent “sentit comú demogràfic”. Un grup de demògrafs ho ha volgut desemmascarar assenyalant el seu origen en partits d'extrema dreta, en grups neoconservadors, i també, en uns certs poders econòmics. Ho explica Andreu Domingo, coordinador de La coartada demogràfica i el discurs de la involució a Espanya. S'acosten les eleccions europees, el proper nou de juny; han passat les catalanes i un dels temes centrals ha estat, i serà, la immigració. La relació que els diferents partits tenen per captar votants amb el tema de la immigració estrangera, aprofitant una sèrie de 'pors' entre els votants. D'entre aquestes pors (a una nova pandèmia, al canvi climàtic, a la crisi econòmica, a la guerra que és tan a prop, a la crisis migratòria...), el canvi climàtic i la crisi migratòria dominaran les eleccions europees de juny, per l'augment important dels saldos migratoris, causant d'un procés de 'Lepenització' (de Marie Lepen), que vol dir que els governs, tots, predicaran polítiques dures contra la immigració, i per tant, voldran limitar severament els drets dels nouvinguts.

Lyndsey Stonebridge, professora de la Universitat de Birmingham, diu que “en la crisi dels migrants el realment nou és la brutalitat de la nostra resposta” i que el discurs que va començar en els partits populistes dretans s'ha permeabilitzat als altres partits tradicionals. En el 'Congrés Mundial de Famílies', que es va organitzar a Hongria el 2017, coordinat per una organització internacional d'extrema dreta on hi conviuen Vox i una panòplia de grups ortodoxes, evangelistes i catòlics, la intervenció estel·lar va ser la Viktor Orbán, primer ministre d'Hongria: “Reforçarem la protecció de les fronteres meridionals de la Unió Europea i impedirem entrar a qui desperti la més mínima sospita de voler atacar les nostres famílies i els nostres fills”. Ja tenim el dibuix, compartit per plataformes i partits, del supremacisme blanc europeu, de famílies cristianes, o ortodoxes, tradicionals, heterosexuals. Això va generant un discurs d'odi que és alimentat pel pànic davant els immigrants, que, diuen, són els qui ataquen la “família natural”. I els partits moderats, davant la contesa electoral, es 'desmoderen' o pacten sense vergonya amb l'extrema dreta.

També hi entra el discurs misògin que assenyala a les dones i el feminisme com responsables de la baixa fecunditat, o ataquen els joves pel seu hedonisme i la manca de procreació. Sentirem, més que mai, la teoria del “gran reemplaçament”, per la qual, suposadament, la població autòctona, envellida, es veu amenaçada per una immigració massiva que acabarà substituint-la. És clarament una teoria de la conspiració i el que oferix és una explicació molt simple, quasi terapèutica, a la nostra incapacitat davant la velocitat dels canvis. Ofereix a la gent un llistat d'enemics i és fàcil de fer calar en una societat plena de por. 

“L'hivern demogràfic ha estat també una metàfora secundada pels bancs per a promocionar els plans de pensions privats”, diu Pau Miret, “utilitzen l'envelliment com a “excusa” per a privatitzar el sistema o com a “boc expiatori” d'un sistema en suposat declivi. Però el discurs de que el sistema públic està a punt de destruir-se es manté des de fa anys, per la qual cosa no ha estat 'comprat' per l'opinió pública i els sistemes privats de pensions estan en crisis”.  

La gran mentida de l'extrema dreta és quan diu que està contra la immigració. No hi està, està a favor de la selecció ètnica dels migrants, també hi guaita el racisme i la ideologia feixista darrera d'uns certs discursos migratoris, que justifiquen unes 'certes arribades', limitades, per a poder pagar les pensions... Pere Perelló al seu recent llibre Els magrebins a les Illes Balears: “en certs moments tenim la sensació que som dues societats en paral·lel, superposades, i que només d'anomenar l'Islam ja sembla que invoquem el dimoni cucarell. Quan hi ha eleccions acaben sortint els mateixos temes: el de la seguretat ciutadana i el de la immigració”.

Ens podem anar preparant, el nou de juny ja guaita en el full del calendari.

Climent Picornell

¿Límits al turisme? ¿20 milions de turistes ja basten?

El turisme ha estat el factor de transformació més important per a les illes Balears en l'època moderna. Ha canviat l'economia, la societat, la cultura, l'estructura territorial i s'han marcat perfectament dues èpoques: abans i després del turisme.  És clara la transformació del sistema de valors dels residents, l’estandardització del consum, el procés d’aculturació de la societat balear que s’interroga, ara, si no es podria haver fet d’una altra manera. 

Però el desenvolupament turístic ja no es considera absolutament profitós per a les societats receptores (no és ‘la indústria sense xemeneies’) sinó que se li atribueixen tant costos com beneficis, impactes positius i negatius en els seus vessants econòmics, mediambientals, socials i culturals. I apareix la saturació. S’ha de dir que el sentiment de saturació que els turistes han exercit sobre Mallorca, augmentat pels lloguers de cases vacacionals, els pisos turístics a les ciutats i a Palma, a més, amb els creueristes, també s'ha catalitzat per la presència important de residents estrangers. S'han activat els llums d’alerta del desbordament de les capacitats de càrrega.  Es vol passar a identificar els efectes perversos, els impactes negatius, sobretot per mirar de reduir-los (o d’amagar-los o emmascarar-los) i així aconseguir conservar l’activitat turística a llarg termini. El fet de no investigar aquests efectes no desitjats fa impossible el camí de la sostenibilitat turística.   Molt abans de les enormes coes al Caló des Moro o de les porrades de la policia als gats de Magaluf, les relacions amb els turistes eren d’admiració, el nadiu considerava que l'honoraven amb el seu tracte. El procés de desenvolupament dels anys següents passà per una època d'emulació i hom es sentí "europeïtzat" i es menysprearen les franges més dèbils dels nostres visitants, els “guiris”.   Vaig publicar un treball sobre els cicles de vida de les àrees turístiques, amb un capítol, «Quan el turisme és destructor del turisme», que analitzava l’evolució de la Platja de Palma. Una zona amb una pèrdua progressiva de qualitat; després de l’embelliment de la primera línia es va convertir en un camp adobat per als abeuradors de cervesa, del famós Balneari 6 fins a la «calle del jamón», amb paràsits negatius (venedors ambulants, «tiqueteros», «manteros», «trileros», transvestits i prostitutes), tot una altra «oferta complementària» destructora del turisme. En resum, un rosari de «benediccions» que feien difícil la coexistència del negoci turístic amb el que aspirava a ser la zona. Els destins turístics, neixen, es desenvolupen, maduren, moren o... reviscolen. Alguns moren d’èxit. Pareixia que a Balears no ens havia de passar mai, tan esponerosos, tan potents, tants de milions més de turistes cada any, que, per un sotrac  conjuntural o estructural, per un impost, per una pandèmia, per una saturació, no hi havia d’haver per tant. La crisi provocada per la pandèmia del Covid-19, a tots els nivells, des dels econòmics als personals, va fer preguntar-nos sobre com seria el nostre demà. S'alimentà el discurs de la diversificació econòmica que havia desaparegut i el fantasma del monoconreu turístic era només mantingut en discursos marginals.

Entremig de les crisis, la lletania: excés de places turístiques, augment de la qualitat, protecció mediambiental, rehabilitació dels espais turístics madurs, etc. Les causes inicials de les crisis no són internes, però les repercussions obliguen a plantejaments de resposta interns. En aquesta evolució dels destins turístics, hi sol haver una fase final en la que part de la població autòctona intenta aprendre a viure en un territori que ja no tornarà a ser mai el que fou. Però continua augmentant el turisme massificat. Això passa a les Balears, un destí refugi sense terrorisme que sap donar ‘sol i platja’ a preus baixos, però satisfactoris pels turistes. El sentiment de saturació es converteix en comentari habitual dels residents, polítics i alguns hotelers, que comencen a anunciar la necessitat de posar límits, esmentant la sostenibilitat. Tothom es posa a vendre sostenibilitat, però s'han de demanar criteris sòlids. Quant de sostenible és el turisme sostenible? Quants de turistes són massa turistes? Qui diu quina és la capacitat de càrrega turística? Ve llavors la lletania de que hem de repensar el model turístic, que no tenim model turístic. No vénen tants de  turistes com abans? No hi ha model. N’han de venir menys? Dibuixarem un model. Ni tan senzill, ni tan barroer. Els models es van construint sols, adaptant-se a les circumstàncies, algunes d’elles tan potents –com els vols de baix cost, les reserves per Internet, el cas dels habitatges vacacionals, els fenòmens massius immigratoris, la recessió o progressió turístiques- que troben les administracions impotents davant del repte. Fa estona que  arribà l'hora de prendre-s'ho seriosament.

 

Climent Picornell

Passejant per Palma amb català, coca, fills i immigrants

Passejam pels carrers de Palma que comencen a bullir de gent amb el final de la primavera i en Joan es sorprèn, un pic més, de que no sent parlar en català i es preocupa de les mesures contra la nostra llengua que va dictant el govern autonòmic del Partir Popular amb l'ajuda de l'extrema dreta de Vox. En Jordi fa esment del que suposa per aquests elements de la dreta la defensa del català i recita: “I sobretot no parlis català a casa! Com pot ser que hi hagi gent que parla català a casa? De debò és possible? Quin sentit té transmetre una llengua que no parla ningú i alhora et fa pagès, burgès, supremacista, gens cosmopolita ni modern, indepe, agressiu, maleducat, un inútil a les xarxes socials, si a més a més ja parles castellà? Com els pots fer això als fills?” Es demana tot això, irònicament, Rudolf Ortega.

És aquest un dels nostres temes de conversa reincident i l'altre és el tornar vells. És en Mariano qui diu: “A mesura que ens feim vells, canvien les nostres preocupacions, com diu Mariana Enriquez, “amb els amics hem passat de parlar d'on comprar coca a on ingressar els nostres pares”.   “I amb els fills què?”, és n'Andreu qui s'espanta, “Hem passat de ser pares hiperprotectors a “pares helicòpter”, com diu Ana Pantaleoni, a ser “pares Bizum” que, a més de fer d'helicòpter, feim transferències de diners sense deixar la supervisió constant, l'ansietat, fer de xofer, assistents personals, mànagers, guardaespatlles, en fi hiperpares que, tanmateix, és una lluita perduda entre el pare que no vol deixar marxar els fills i els fills que sempre demanen més llibertat, per molt que intentem tenir-los controlats, fins i tot a través de la ubicació del seu mòbil. Ja ho diu R. Rasche: “la sobre-exigència en la criança segueix existint perquè no sabem com gestionar la culpa, perquè continuam penalitzant l'error i perquè tot va tan de pressa que pensam: és més senzill fer-ho un mateix que ensenyar com fer-ho”.

“Tanmateix són temps que ja no tornaran”, en Tino és el que parla, “Diu un refrany que preveure el passat és molt més difícil que preveure el futur. És cert, perquè quan ens aborda la nostàlgia anhelam uns temps passats o uns llocs passats i es fa més intensa quan som conscients de que les coses passen amb enorme rapidesa i ens apareix una 'àlgia', un dolor, un anhel, per saber que o quines coses enyoram. Amarats de Bizum, WhatsApp i altres artilugis tecnològics deixam poc marge a recordar i massa a témer el futur canviant, sabent que no podem ser esclaus del retorn, no podem preveure el passat, però tal vegada poguem imaginar el que ha de venir”. “Val”, contrarèplica na Margalida, “però, el futur també és mal de preveure, entre altres coses perquè hi ha diferents futurs possibles en funció de com ens comportem, Tony Judt, l'historiador, solia dir “hi ha diversos futurs possible, segons el tipus de polítiques i d'institucions que triem”. “Es cert”, és na Remeis, “ara per exemple, el mes de juny hem de triar el Parlament Europeu i una de les variables fonamentals serà la immigració, el maneig, la por, la necessitat de la immigració. L'increment del vot de l'extrema dreta no és més que l'ús de la por i la culpabilització a la immigració de tot el malestar que afecta les societats europees. Fins i tot el 'Pacte de Migració i Asil', acordat per tots els ministres de l'Interior de la Unió Europea, és més bé un pacte per dissuadir l'immigrant i no reforçar els mecanismes d'acollida, sense regular la violència que impregna sempre el moviment de persones; crearà zones de detenció a les fronteres, alguns analistes hi han volgut veure un allunyament dels valors fundacionals de la U.E., una influència indirecta de l'augment de votants de l'extrema dreta quan s'autoproclama contrària a l'immigrant, al que vol venir i al que ja és a l'interior dels nostres països”.

Molt més prosaïcament, tots ens queixam del preu absurd que costa prendre un cafè amb llet i un panetet a qualsevol bar de Ciutat.

Climent Picornell

Jardins d'altri amb temps, veritat, 'Madame Ovary' i història

Els jardins d'altri es confegeixen arreplegant d'ací i d'allà amb un cert desordre, controlat, això sí, faltaria més! Som-hi! Diuen que ho digué Samuel Beckett: “Primer balla, després pensa. És l'ordre natural”.  Ho degué dir realment?  I que volia dir?  Amb això de 'l'absurd' que ell manejava qui sap si també ho era, absurd. O era allò d'inhibir per l'acció física el trull intel·lectual? Jo que sé! També diuen que digué: “Un caos entre dos silencis, això és la vida”. Ben cert. El que me du, inevitablement, a aquesta definició: “El temps és la distància més llarga entre dos llocs”. Ho va escriure Tennessee Williams a El zoo de cristall. La trob aquesta citació envolvent, suggerent. Una equació de l'espai-temps, definitiva.

L' escriptora Inés González Lozano: “El que s'exigeix al qui escriu no és que el relat sigui real, sinó vertader”. Perquè, entre altres raons, segons ella: “La mentida és un analgèsic; la veritat, cirurgia sense anestèsia”. Sol fer mal la veritat nua, per això l'adornam amb un bon floc de colorins. Li devem poder aplicar aquella dita de Wilde? (feia temps que no sortia Oscar Wilde per aquests jardins d'altri), l'altre dia llegint Rosa Montero vaig reparar en una cita de l'escriptor de Dublín: “Totes les dones arriben a semblar-se a les seves mares. Aquesta és la seva tragèdia. Als homes no els ocorr el mateix (amb els seus pares). Aquesta és la seva”.

Henar González va escriure un twit on deia que en entrar al Vaticà l'havien obligada a tapar-se les espatlles, però els guardians no sabien que no duia bragues. Me ressona bé el contingut, la veritat. I tot parlant d'això... “Madame Ovary”, és el nom comercial dels productes per a la menopausa que ofereix l'empresa de l'actriu Gwyneth Paltrow. Quina imaginació més rutilant! Quina parida! Però la veritat és que té gràcia i és un aclucada d'ulls... a la bona escriptura. Madame Ovary! “És una combinació de productes que inclouen herbes, adaptògens, fitonutrients i vitamines que s'adapta a les dones que s'acosten a la menopausa o que la passen. És un règim per donar suport a la salut de la tiroide i suavitzar la transició de la menopausa, per les sufocacions lleus, els canvis d'humor i la fatiga relacionada amb l'estrès”. $90 per caixa | $75 amb subscripció. La veritat és que davant tot aquest batiburrull de pseudoteràpies i 'enganyabobos' s'escau el que deia Francesc Fortí, cuiner d'El Racó d'en Binu, va obtenir la seva segona estrella Michelin a 1979, “era una època” diu ell “en que amb això es reconeixia la bona cuina, no el disseny, el suposat discurs intel·lectual o el luxe”. Ben cert.

Més enllà dels materialistes de la història Valery deia: “El passat és una cosa enterament mental; no és més que imatges i creences”. I qui les manipularà me deman? Més enllà d'allò que es sentia a 1984 d'Orwell: “Qui controla el passat, controla el futur. Qui controla el present, controla el passat”. Trotski, que en sabia molt de tot això, manifestava: “Vostè tal vegada no està interessat en la història, però la història està molt interessada en vostè”. La veritat és que m'és ben igual el que faci la història. A un servidor li agradaria que els meus amics em considerassin com Jussi Vatanen, actor, a Akik Kaurismäki, director de Les fulles caigudes : “Kaurismäki és un gran conversador, un home savi, digne i humil. I un extraordinari company de 'juerga'”.

Climent Picornell