Climent Picornell

Temps de matances i altres andances

jcmllonja | 02 Febrer, 2017 10:52

Dalt del Turó

 

Temps de matances i altres andances

 

Climent Picornell

 

A la fi ha plogut. Amb ganes. Molt. Els aqüífers s’han recarregat i les cisternes s’han pogut omplir i algunes han vessat. A segons quin lloc del terme ha plogut més de dos-cents litres per metre quadrat. Bona saó. Moltes goteres a les cases que no estan massa preparades per a un diluvi d’aquestes característiques.

Veig un tallanassos que corr pel vidre del corral i na Claùdia, regirada,  afina un pregadéu, una Mantis religiosa, “superverda!” diu ella, damunt les fulles d’un filodendro. Mentre ens temem que han arribat els Reis carregats de presents. Jo he anat alerta a no espenyar sa jugueta abans d’hora. Llibres, cedés de música, preparats d’herbes per fer infusions, roba... Feim una festa amb xocolata, pa moixó i coca bamba. “Pels Reis, el temps creix i el fred neix”.

Surt a fer una volta. Durant dos o tres dies ha fet gelada. Hi ha anticicló i el cel sense niguls és una característica que propicia les inversions tèrmiques prop d’en terra. El paisatge emblanquinat. Ara és el temps. Fa fredor però en Tomeu Terro pren el sol a defora de ca seva, rodejat de moixos i amb una cervesa a la mà: ·”Clemente! On  vas tan de pressa? Quina velocitat que dus! Deus anar a sis o set per hora...” Pens en com es deu escalfar, abans la gent li pegava de braser, botella d’aigua calenta al llit, maridet, foganya escalfa panxes… però ara qui més qui manco al poble ja té calefacció central, aires condicionats, estufes de baix consum i he sentit a dir que sòl radiant.

Pas per davant can Marón i sent ses perdius engabiades –txequetxé, txequetxé…- que m’escometen quan pas.  Serà un bon any de taronges els arbres en van plens i ja han colorejat els bocins on hi ha tarongerars. Al meu corral en tenc un parell que sembrà mon pare i s’han fet grossos ferm, van carregats, esperem que sa mosca no els piqui en demasia.

A un corral prop del meu hi ha un galliner de gallets de brega que solen escaïnar sovint. És l’endemà dels Reis, sant Julià,  i me toca tirar tots els torrons que han sobrat. Basta de sucre! Els animalets en fan una vega. He tengut amics a casa i les converses no en sortien de si un té colesterol, l’altre artritis reumatoide, un altre sucre, un pren Sintrom pel cor...vaja! I a l’horitzó proper ja hi ha sant Antoni que és temporada de porquim i per conseqüent de greix. No en sortim!

Entr a ca nostra i em veig al mirall de caoba que em va regalar ma mare. Descambuixat, vell, gras, lleig. Me somric a mi mateix i em salut amb alegria, quin remei! Sonen el Beatles: “Let me take you down, / ‘cause I’m going to Strawberry fields./ Nothing is real and nothing to get hung about. / Strawberry fields forever...  (Deixa’m dur-te allà, /  ja que vaig als camps de maduixes. / Res és real i no hi ha res perquè preocupar-se./ Camps de maduixes per sempre”), mentre,  repàs el  Pronòstic santjoaner de 2017 dedicat enguany al meu amic ja traspassat Josep Estelrich, el capellà Turricano.

Consult un  llibre de Jean Bisson, conec l’autor, un geògraf algerià. La policia francesa va retenir a l’aeroport de Marsella al seu fill, jove. Havien vengut a matances a ca nostra i se n’havia duit el cap del porc que, ben bullit i ben net de carn, cotnes i tendrums, li feu una il·lusió enorme. En obrir-li la maleta trobaren el cap del cadàver i el policia de duanes li feu explicar, a la comissaria de l’aeroport, d’on provenia la prova del delicte que no havia comès. Ara fa anys que ja no en feim de matances, massa feina i massa maldecaps. Parlant de porquim,  a  W. Churchill li demanaren quin animal preferia, respongué: “Els cans ens idolatren, els moixos ens menyspreen, només els porcs ens consideren els seus igual. Els porcs, preferesc els porcs!”

Surt a fer un cafetó i abans d’arribar veig a madò Tonina Rubertera que contempla la porta de can Rotget on un jovenot hi empotrà el seu cotxe, just al cap de cantó davant l’església. “Bono! Bono!” diu, remenant el cap.

 

 

 

 

 

 

 

El desembre congelat ( o aix˛ era abans?)

jcmllonja | 09 Gener, 2017 18:03

Dalt del turó

El desembre congelat (o això era abans?)

Climent Picornell

Les fulles dels magraners entapissen el terra dels corrals amb els seus colors grocs, ocres i marronencs. El cirerer del bon pastor va carregat de fruites vermelloses, el sembrà mon pare quan el vaig advertir que collir-les del pinar era prohibit, ara en tenim per dar i per vendre. Em du la imatge del pare que per aquests dies solia pujar a veure si havia d’escaldar sopes per a tothom, amb gírgoles i bolets i un ou que se prenia amb el brou calent. Per Nadal augmenta l’enyorament dels qui ja no hi són o dels qui són lluny.

És per això que ha vengut la padrina de Costitx, hem de parlar per l’ordinador, via Skype, amb la seva néta que fa feina a Hèlsinki i no ve aquestes festes. No se’n pot avenir de veure-la tan prop, estant tan lluny; “fes bonda que tu ets polissona!” o “ves alerta!” són els contrapunts de la conversa que s’acaba amb quatre llàgrimes.

Fa fosca molt prest i els horabaixes i vespres se fan llargs i mals de passar, diu la gent. Fa foscor massa aviat. Haurem d’esperar el dia 21, el dia més curt de l’any i, ja sabeu, que per Nadal s’ha allargat el dia una passa de gall. El dia 21 de desembre vaig a comprar, ja ho fèiem amb mumare, un pastoret o un endiot de fang o un pastor amb una guarda d’ovelles al mercat que es fa a la plaça Major de Ciutat. Hi ha paradetes que els fan com abans, brillants i rudimentaris i cars com a foc.

Començ foc amb tions grossos que els costa arrencar però llavors són agraïts. Quan el foc és fort hi tir un mostel i una geneta embalsamats que el padrí em va deixar, ell els tenia damunt la televisió, i ja s’havien arnat i perdien pèl a les totes. No els vull tirar al fems. Dins el foc fan flamarada i un bon estol d’espires crepitants que assusten el moix que s’escalfava a prop. Només queden uns fils de ferro que devien servir d’armadura. Pot ser la cerimònia ritual d’aquest solstici d’hivern.

Vénen de visita els meus amics Joan i Valerià, com cada any, sopam i petam la conversa que té punts curiosos, com per exemple els avatars dels seus sogres durant la II Guerra Mundial; un d’ells, australià, anava amb un avió a bombardejar el centre d’Europa, col·laborà en la desfeta de Dresde, tornà viu. El sogre d’en Joan, indonesi, va ser capturat i pres a un camp de concentració dels japonesos al sud-est asiàtic. També en sortí viu. Coses de la globalització, això dels sogres de països llunyans.

Parlant de la II Guerra Mundial, el mòbil se remena, el meu fill gran m’envia des de Berlin una fotografia del Checkpoint-Charlie, el punt on es topaven les zones americanes i russes del Berlin ocupat, metàfora de la guerra freda, trau de botó de la cortina d’acer (“Telón de acero” li deien en espanyol); ara s’ha convertit en una atracció turística, amb gent desfressada de soldats americans per guanyar un parell d’euros amb els guiris de torn. Qui ho havia de dir, però tenim menys memòria que un ordinador primitiu, un ZX Spectrum per exemple.

Vaig a comprar el pa i he fer coa. Madò Bel Babaïna, una dona major, explica les andances dels seus sis fills i de prompte diu: “Tots són del mateix ventre, però no del mateix exemple”, per voler significar que tots són seus però diferents de caràcter; no sé si viuen encara amb ella perquè se’n du dos pans de dos quilos, grossos com rodes de carro.

Al cafè també hi ha molta gent. Estant calentets a dins i el racó més cridaner és una taula tota de dones –hi van quasi tots els matins- que parlen i comenten. M’assec a prop i puc sentir la conversa. Va de la mort d’un “senyor”d’un temps. Un ex-senyor seria ara. Ho era en el seu temps, ho era en l’època del mercadeig de porcs, de les sobrassades d’estraperlo, del ‘bones tardes tengui’ i el nacional-catolicisme. Com ha evolucionat tot!

Retorn a ca nostra dalt del turó, el meu fill petit ha arribat amb un paner ple de esclata-sangs, pugomes, peus de rata, llemicoses, orelles de llebre, xampinyons i un bolet dubtós –no s’han de fer roïssos, però s’ha d’anar alerta- consultam el llibre sobre bolets de les Balears i resulta que no és bo. Seran per les sopes escaldades del vespre. Abans però he de trobar els trastos per fer el Betlem, les neules per penjar i els quatre elements ornamentals. Trob els pastorets i pens en la cançó dels pastorets meteoròlegs: “Pastoret d’on véns? De la muntanya, de la muntanya. Pastoret d’on véns? De la muntanya de veure el temps. Quin temps fa? Plou i neva, plou i neva. Quin temps fa? Plou i neva per allà”. No és com enguany.

Espipell un poc de torró fluix del qui fa el frare de Solanda, en Tomeu, amb la seva organització “Dignitat i feina”, i amb la fórmula que li passà sa mare. Avanç en la lectura del llibre de Miquel Horrach ( “L’estació de les pluges”), “la roba estesa és la bandera de la gent humil”, i prepar els quatre volums del “Cançoner popular de Mallorca” del santjoaner pare Ginard, enguany ha fet cinquanta anys que es va començar a publicar. Els tions fan foc a les totes i el moix fet una bolla fa aquell renou de motoret en marxa. Per Nadal cada ovella al seu corral. Amén.

 

 

Panellets, morts i "tricotraco"

jcmllonja | 07 Desembre, 2016 11:34

Dalt del turó

Panellets, morts i tricotraco

Climent Picornell

 

De dia encara fa calor però tot d’una que el sol se pon, i més d’ençà que han canviat l’hora, fa frescoreta. Els vespres són calms i es posa una boirada que la pots tallar amb un ganivet, no hi veuen a dues passes; el matí encara hi és i queda dins els clotals, les parts més enfonsades, quasi fins a gran dia. La rosada es pot veure damunt els cotxes i per foravila et queden les sabates ben xopes si camines per dins l’herba. Codonys i magranes són les fruites de la tardor; les magranes, mollars, grosses i plenes, tenen encara el sentit de la fruita d’abans, gustosa i dolça.

Hem fet panellets amb ametla, sucre i pasta de moniato i després hem arrebossat les bolletes de pinyons, ametla, avellana, xocolata, cafè. Aquesta pasta, com un massapà, permet fer bolles rodonetes o allargades que després pintades de vermell d’ou i amb cop de forn, uns minuts, obren el miracle dels panellets que abans coneixíem enfilats en aquells rosaris –amb patena de carabassat- que regalaven els padrins i padrins-joves.

De totes maneres, el Halloween ens ha capolat, ens ha passat per damunt i ni bunyols, ni panellets, ni flors als cementeris, el “truco o trato” ( broma o regal) ha fet camí dins el poble com un bulldozer o un tractor que llaura fondo. És el vespre del “tricotraco” que diu l’amo en Sebastià Castany: “No sé que diuen, tricotraco, i van desfressats de bruixots, un m’ha dit: jo vaig desfressat d’un que s’ha tirat dins una cisterna. Ara pensa tu!”

Mumare solia fer aguiat de pilotes el dies del Tots Sants, fins un dia que, pobreta, ja no hi era tota, vull dir que ja no se’n recordava de les coses, aguià sense fer les pilotes, posà la carn capolada tal com li havien venuda a la carnisseria. Tots férem veure que ens agradava molt, però érem ben conscients que s’havien acabat els aguiats de la mare.

Surt a badocar un poc pel poble. Ja ho deia Josep Pla: “La felicitat és una forma de badoqueria”. “Aquest sap més que sa xulla rància!” me diuen en veure’m arribar. Faig un cafè amb el tio Nofre i el seu company en Baltasar de son Cifre, que va amb una granota posada, vella però neta. Darrera ells una partida de cossiols d’estranys, blancs quasi tots, fan parèixer un jardí la voravia que altres dies és buida. Avui la botiga ha tret les flors al carrer, demà són els Morts. Me conviden a beure. “Moltes gràcies” dic, i em respon en Nofre: “Sí..., i un ca se’n va morir!”

Dins el cafè hi ha, des de fa un parell de dies, un homo gran, major vull dir, que està sempre tot sol. Deman qui és i me diuen que és un parent dels Medolls que varen emigrar a l’Argentina. “Era militar” me diu el sen Rafelino... Un militar torturador, pens jo, que se refugia a la vila per amagar-se de la persecució de la justícia del seu país; la seva vida anodina al poble contrasta amb la crueltat de la seva actuació militar durant els cops d’estat, tirant gent, de viu en viu, des de la porta dels avions a l’oceà Atlàntic. Tot és un excés d’imaginació meva i deman al meu veïnat: “Aquest que devia ser com en Perón?”. Me diu: “Ca barret! No li arriba ni a sa sola de ses sabates”. Vaja, pens, deu ser peronista.

Tastanejava, vull dir que s’engronsava, com si anàs begut. Anava adesiara per damunt la voravia i ara pel carrer. Anava ben begut i xerrava tot sol, fort: “És pitjor que un dimoni, és una ‘llocifera’!”  “Aquest ha tengut brega a ca seva”, sent un pare que diu al seu fill, ja grandet, referint-se al gat: “Has d’aprendre a beure perquè sinó un dia una al·lota te deixarà i en comptes de beure molt te tiraràs d’una finestra per avall.” No sé per què pens amb una dita d’Eduardo Galeano quer vaig aprendre: “El masclisme és la por dels homes a les dones sense por”.

Al cementeri veig un home davant una tomba plena de flors. Ha perdut el seu fill paraplègic, sempre el passevaja empenyent-lo dins una cadira de rodes i, ara, un pic mort, el fill, el pare no sap com ha de passar el temps. Record l’epitafi que va demanar Joan Fuster a la seva làpida: “Ací jau / Joan Fuster / va viure / com va morir: / sense ganes.”

Vaig a fer una volta per foravila. L’olor de les flors dels nisprers i el tan particular aroma de la dels garrovers, seminal, omplen l’ambient. L’olivó de l’ullastre i el llentiscle de la mata ja són quasi madurs per oferir-se als tords i estornells que arriben afamegats de terres enllà. El cant dels primers rupits anuncia l’arribada de l’hivern.

Octubre o la curiositat

jcmllonja | 01 Novembre, 2016 20:34

 

 

Dalt del Turó

 

Octubre i la curiositat

 

Climent Picornell

 

Dues vergues de llamp surten de dos caparrots blancs i grisots i fan el renou d’un llençol que s’esqueixa, un tro escanyat. I com si això fos el sús, se posa a ploure a les totes.  Tot d’una el carrer se converteix en un torrent brutinyós amb l’aigua que davalla color del fang que arrossega d’un boci de més amunt de ca nostra on, un temps, s’hi havia de fer una finca de molts de pisos. Les canonades escupen la brutícia que l’estiu i els ocells han acumulat damunt les teulades, i quan fa deu minuts d’aquest diluvi local, no universal, l’aigua se comença a aclarir i ja baixa neta i rutil·lant. Enyorava fervorosament un temps com aquest després de mesos de sequera, severa. Ja no recordava l’olor de terra banyada, de rostolls humits, del fred que s’esdevé tot d’una després de que ha començat a ploure, una mena de felicitat recorre l’ambient mentre cauen les gotes grosses com a monedes de dos euros. El moix s’ha posat a cobro amb el pèl mig banyat i jo vaig a cercar, si els trob, els paraigües i els anoraks. Quin canvi.

Armat de paraigua baix la costa cap a la plaça de l’església i com sol succeir en aquest temps surt el sol que encara encalenteix. És inevitable pensar en la cançó napolitana coneguda de tothom: “Che bella cosa é na jurnata é sole n’aria serena doppo na tempesta... O sole mio sta in fronte a te, o sole, o sole mio...” En fi: massa prosaic, malgrat sigui cantat. Volta cantó n’Andreu Borró que m’enfloca: “Estic  emocionat. Ara començ a veure la sortida. Havia de tornar a ingressar a la presó i tu! És molt dur allò, però molt!” I m’explica una llarga història de desavinences conjugals i impagaments de la manutenció dels fills, més unes coses sobre la seva indefensió. “Ara quasi tenc el que he de pagar per no haver de tornar allà dins”. I plora i s’envia la saliva i me demana: “No em podries deixar mil euros?” No li deix tot el que em demana però sí tot el que duc dins la butxaca, m‘ha fet cara que em contava la veritat. En fi, massa patètic per no ser vera.

D’enfora, quasi a la fi del carrer Major veig en Sebastià Flonjo, camina amb dos gaiatos, llavors s’eixanca assegut damunt la bicicleta sense remar i poc a poc arriba a un bocinet que té prop del poble i allà, ajagut en terra, perquè no s’aguanta, entrecava i lleva l’herba. Quan ha acabat es torna a seure i camina damunt la bicicleta i quan ha fet les feines de ca seva, surt amb el dos gaiatos i tira tira arriba fins a la plaça. Per força de voluntat que no quedi.

S’atura en Toni Capsibo, va en el seu Mobylette amb un canastro de plàstic darrera i un poal de maonesa de cinc litres buit al manillar: és la seva cartera; tot mesclat a dins, papers, doblers, el pa... Com estàs Toni?” “Encara alenam” me respon “Es dia que mos aturem, estarà fet Sineu”, sí li dic “amb so campanar enmig”. Me fix amb na Catalina Garbuixa que berena mentre treballa amb el seu ordinador, un Mac; na Catalina me comenta que ha acabat un llibre, del qual em mostra la portada –un vaixell amb una silueta d’un home damunt- el text va dels vaixells que queden abandonats a ports diferents del Mediterrani amb la seva tripulació dedins amb la indiferència dels seus noliejadors. En Toni Capsibo escolta amb els ulls ben badats, el vull convidar a beure, és un gran contador d’històries, però no vol beure. “Beu” li dic, i ell em contesta “Ja pots siular, ja, si s’ase no té set, no beurà”.

Entr dins el café i ja sent predicar l’amo en Sion Bardal: “Ets homos mos pensam ser intel·ligents i som més beneits que una espardenya. En canvi mira tu es porcellins, quan sa truja els fa ja cerquen tot d’una sa mameta, sa seva, m’has sentit bé! I en canvi noltros quan naixem si mos deixassin tots sols no en suraria cap”. Hi ha més parroquians però me fix amb un a dona primaxel·la, alta i rossa tirant a blanquinosa; s’asseu sempre allà mateix i pren dues copes –com les de xampany- de vermut dolç amb un trosset de llimona.

“S’és curiós en la mesura que s’és instruït” deia  J. J. Rousseau, ho pens per justificar-me un poc, sempre cercant què contar o que me contin, demanant adesiara de forma compulsiva, per no confondre la curiositat amb la bugaderia.

És ja la fi de l’estiu, caldrà fer el niu a una altra part i canviar la monotonia, la vagància extrema i pegar un cop d’ull a la ciutat.

Ni paparres, ni segadors

jcmllonja | 07 Setembre, 2016 11:41

 

 

Dalt del turó

 

Ni paparres, ni segadors

 

Climent Picornell

 

Torn de fer una passejada matinal per foravila i després de fixar-me en un empelt de bruixa d’un pi, veig que les garroves ja cauen dels arbres i que les clovelles de les ametles se baden. És una any de sequera i el camp ho reflecteix. Puputs, tórteres turques i tudons van de la garriga a les bales rodones de palla del blat i l’ordi ja segats.

Ho cont als del café i quan l’amo en Miquel Sena sent la paraula segar ja es posa a recitar: “Sega arreu, sega en redó! / Sega, sega, segador, / Seguem fins a esvahir el mal, / seguem a dreta i esquerra! / Tant de bo es pogués fer igual / amb el botxins de la terra! / Tant de bo, igual o pitjor...! / Sega arreu, sega en redó / sega, sega, segador!!”. “D’on és això?”  li deman. “De quan fèiem al teatre Na Cecília de Solanda que l’escrigué don Guillem Colom.

L’amo en Miquel Malondra s’aferra a que és un any estrany, per mor de la sequera i manifesta: “És que per no haver-hi, no hi ha ni paparres! Tot va desbaratat, ses abelles també, els caragols que ja quasi no n’hi ha; abans anaves a cercar caragols i els trepitjaves, crec, crec, cretecrec, amb sos peus i ara els han de dur de s’Argentina o de per devers es moros! No anan bé! Ja ho deia en Pep dets Ulls: s’acabarà sa festa!”

“Avui de matí”, és l’amo en Pep de ca madò Ramoneta qui xerra,  “regava els cossiols que tenc a defora i he vist asseguda una dona enmig des carrer. Havia caiguda. L’estir i la pos arrepitada a sa paret, era n’Apol·lònia Cascoia, i ella que només me deia: ‘tenc en Joan –el seu homo que ja no hi és tot- assegudet a s’excusat’. Vénen dues veïnades i jo entr a veure què feia en Joan i ja s’havia aixecat i no se sabia torcar i jo he fet el que he pogut... Me’n vaig a cercar el seu fill i era a sa Colònia i jo una suada amb aquesta calor...”

“Abans sa gent era més forta, quan érem joves no mos espenyàvem tant com ho fan ara, ara per qualsevol cosa ja posen collarins, ja els fan dur crosses, cada dos per tres a urgències, perquè deu ser això?” Respon mestre Tomeu Saio: “Tot aquest jovent d’ara són surats de danones, aquí hi ha es mal, en els danones; malcriats de tot, un estol de bec-collades els envergaria, verdanc els donaria jo!”.  “No, però ara sa medicina fa coses que antes no feia; operaren es meu nét d’un genoll i li adobaren posant-li una cosa que me varen dir que era com a tunrum d’ase”. Se devia referir a algun d’aquests tendrums artificials que ara posen, vaig pensar jo.

Ara és en Jordi Colomí qui conta la seva: “Avui sa meva veïnada, na Maria Fonta, me diu: ‘He posat a n’es testament que quan me mori no vull que toquin ses campanes, ni vull ‘obsèquies’, ni vull funeral i que me cremin i te volia demanar si te’n podies cuidar tu que saps córrer papers”. “I tu què li has dit?” “A tot li he dit que sí, però que si volia que la cremassin havia de deixar doblers, que si no hauria d’esperar els foguerons  de sant Antoni, a qualque fogueró la socorrarien bé!”.

Quan me pos dret per partir cap al turó me diuen: “Climent has engreixat molt, t’hauran de posar sa ‘grípi’ més amunt; saps quin rebost que passeges, no t’haurien d’haver de mandrinar!”. Faig un poc de sociologia de carrer de camí cap a ca nostra. Me top amb una dona que té l’home enxufat a una màquina per alenar; una altra que se’n va a jugar amb l’ escurabutxaques del cafè; un que s’ha vengut a retirar al poble i camina poc a poc;  el mossèn, que fa passes –amb el rosari a la mà- com qui fa gimnàstica; un moix que va ser meu i ara va aperduat pel poble; la cartera que fa el seu itinerari; una mora que fa feina a un comerç que, quant surt, se posa el mocador pel cap i se’n va amb el seu cotxe; un que té un depòsit d’aigua damunt un remolc i tot lo dia tragina; la furgona que se’n du els vells i discapacitats cap al centre de dia; el pintor vestit tot de blanc, sabates i tot, amb algunes taques de pintura; una partida de jovenots que cacen Pokemóns amb el telèfon mòbil; aquella alemanya rossa amb cotxe gros que ven i lloga cases del poble; una cosina meva que va amb un carretet per caminar que se’n va cap a l’estanc...

Un poc més amunt me top amb un veïnat que feia estona que no veia, en Miquel Ganxo:  “He estat ingressat,  vaig tenir molt de mal a sa ronyonada, feia el pixum molt marronós, el metge me receptà molta d’aigo i que me porgàs s’orí per veure si feia arenes o pedres. Vaig fer un parell de pedrolins com granets d’arròs i dues o tres gleves de sang presa. I avui estic millor, molta d’aigo i sinó basta, cap a l’hospital de Manacor”.

M’atur a mirar uns nius de fang que hi ha al portal de les dones de l’església i a can Joan Xemarrí però els cabots ja els han abandonats i han partit, com ho feren els seus cosins –falzies i oronelles- fa unes setmanes. Coses de l’estiu i la calorada. El carrer pareix un forn.

Picadura d'abella, el llop i ram-usat-sac-arnat-suro-amb-ham

jcmllonja | 07 Juliol, 2016 10:25

 

 

Dalt del turó

Picadura d’abella, el llop i ram-usat-sac-arnat-suro-amb-ham

Climent Picornell

Faig una passejada en bicicleta fins als Calderers pel camí de les Casetes.  La majoria de bocins ja estan segats, amb poques garbes, la collita ha estat magre,  i el groc dels rostolls se contrapunteja amb el verd de les figueres, qualque noguer i els pins dels turons. De tornada me pica una abella a n’el front i me sent la coentor. Quan érem petits i passava això orinàvem i fèiem un poc de fang que l’escampàvem damunt la picada i ens calmava el mal. Trob que ja som un poc grandet per fer-ho i en arribar a casa em posaré una pomada que tenc per les picades. Passen estols de ciclistes, van a tota. I mentre estic aturat afin l’herba de sant Joan (Hypericum perforatum) i pens que he fer com cada any oli amb aquesta herba, algú l’anomena pericó, un oli que va bé per quasi tot, supòs que també per les picades d’abella.

Demà és sant Joan, sortirà el corb de Sant Nofre i sant Joan Pelós ballarà pels cantons del poble, després de que els al·lots hagin vist el ‘Sol com balla’ a la dematinada. Usos i costums ancestrals d’aquesta jornada, la nit més curta i el dia més llarg de l’any. Pens amb el poema de Joan Maragall “Ja les podeu fer ben altes / les fogueres aquest any. / Cal que brillin lluny i es vegin / els focs d’aquest Sant Joan. / Cal que es vegin de València, / de Ponent i de Llevant… / I en fareu també en la Serra / perquè els vegin més enllà… / i el crit d’una sola llengua / s’alci dels llocs més distants / omplint els aires encesos / d’un clamor de llibertat…!”

M’atur a veure l’amo en Vicenç Mostel que no ha estat molt fi i quan li deman com es troba me diu: “Sa pell ja és des llop!”. Com qui voler dir que ja està fet Sineu. Però no ha perdut la xerrera, malgrat amb la seva única dent la veu pareix que li llenega. S’escura el nas amb un dit d’ungles llargues, però netes. “Es llop deixau-lo tranquil”, li dic, “tot això no serà res”. “Bufa de mula, dèiem quan no havia de ser res” me contesta, “però jo m’ho conec”. Entra el seu fill a demanar-li si vol beure, i quan ha sortit m’enfloca: “A n’aquest  es seu fill el durà a una residència en ser vell”. “I com ho sabeu?”,  dic amb to d’interessat. “Idò perquè ell el du a sa guarderia i encara no camina”, me respon l’amo en Vicenç. “Un pic vàrem anar a ses Títeres amb ton pare, a Ciutat, tu eres petit, i compràrem ses entrades de molt amunt i tu te queixaves que volies anar a baix a veure-ho de més prop  i ton pare cansat et digué: ‘a baix no mos convé anar-hi perquè si es lleons pixen, mos arribaran ets esquitxos’; i tu te conformares; vaja, vaig pensar jo, quina sabiduria la de l’amo en Climent; i voldràs creure que pixaren i ben a pler; en fi... és des llop i no en parlem pus”. El vaig veure ben convençut i ho vaig haver de creure que estava moridor.

“Ram usat sac arnat suro amb ham” sent que en diuen per s’esquena i jo contest: “tard din tard sop”. Eren aquelles frases que usàvem de nins perquè ens semblàvem d’idiomes estrangers. És en Bernadí de son Pescasso, “t’en recordes”, me diu, “Cards verds taquen, secs piquen, si en toquen” ,  pareixia alemany. “Pujar, fa suar” ens pensàvem que era francès.” El padrí Ferrer,  que sabia que el món era Mallorca, fora Mallorca i terra de Moros, sempre me deia que per xerrar anglès lo millor era posar-se un mac dins sa boca i... verigut vol dir pa eixut i verigüel vol dir Miquel... i tot lo demés és com noltros”. “Que te pareix secretari!”

El sac arnat de la conversa m’ha duit a l’olor de les bolles d’arna que es posaven dins els ‘roperos’, ara,  amb insecticides d’olors diverses,  he perdut aquella olor antiga. “Som un poc sorda de nas” deia sa padrina per significar que no sentia les olors molt bé... i jo ho trobava una expressió extraordinària i un recurs per fixar el que per a ells no tenia nom: l’anòsmia. No sentir les olors. Servidor va ser sord de nas un mes i escaig per mor d’un antibiòtic, cosa molt desagradable i anguniosa. No sentir cap olor, ni de fum, ni de merda, ni de menjar, ni de suor, et fa sentir molt malament. Tanta sort que la vaig anar recuperant poc a poc. La primera olor que vaig sentir de bell nou fou la de la pell d’una llimona. Però només aquesta, cap altra. La següent la de cafè mòlt, la tercera la del meu desodorant...i així a poc a poc. Idò, on hem anat a parar amb el “ram usat sac arnat suro amb ham”.

 

Fuita de Ciutat, menja-mosques i anguila

jcmllonja | 04 Juny, 2016 10:59

 

Dalt del  turó

 

Fuita de Ciutat, menja-mosques i anguila

 

Climent Picornell

 

Decidesc anar-me’n cap a la vila, fart de Ciutat i dels turistes que ho embossen tot. Pas per devora  unes galeres –d’aquestes de passejar gent pel centre- els menadors són gitanos i un diu  a un altre, mentre dos més el tenen agafat:  Yo voy preso pero te mato!! Te mato!!!  I l’altre que el se mira tres passes enfora acollonit. Voy preso, pero me da igual, te mato!! I fa força per desfer-se dels quatre braços que l’abraonen. Mentre els que el tenen diuen a l’altre: Vete, coño! Que te va a matar!  Agaf el cotxe i seguesc  el meu camí cap als semàfors de l’autovia, davant la Seu, allà equilibristes i malabaristes demostren la seva perícia i després passen el barret a veure si els conductors els donam alguna propina. Un fa coses amb una bolla de vidre, mentre una mare travessa empenyent un cotxet amb un nin que fixa la mirada a la bolla i -mentre s’allunyen- el nin gira el coll per no perdre’l de vista i el gira i el gira fins que ja no pot pus... El funambulista passa la bacina i ningú li dona res. Compungit, torna enrere i se prepara per quan el semàfor es torni a posar vermell.

Perquè se vegi la dimensió del canvi. Quan arrib, el moix dorm espitellat dins una teula girada. Per damunt ell un menja-mosques fa de colibrí nostrat encalçant tot quant vola, adesiara s’atura damunt un fil i fa una merdeta. I torna-m’hi torna-hi a encalçar moscards, mosques i similars. Més amunt fan el mateix les falcies giscant i amb estols. Baixen i tornen pujar cridant-se entre sí, s’animen les unes a les altres.

Ja ha arribat la calor i esperam, amb temor, un estiu pesat. Dins el casino l’amo en Gori Puixal xerra d’aquesta calor que comença i de la poca aigua a foravila. “Enguany serà com una any, jo era petit, que dins es pou de Gossalba s’aigo es feu avall i hi començarem a veure es cap d’una anguila. Déu sap es temps que feia que era allà. Mon pare mos digué: ‘la podeu pescar tanmateix se morirà de set’. I noltros ho provàrem però era massa grossa i ses cordes i els hams que hi amollàvem, maldestres. Tanmateix s’hi morí. Enguany serà una cosa consemblant. De sec vull dir”.

Els coment com he trobat el moix, dins sa teula, que ni se n’ha temut que arribava. “Jo a un moix que teníem a Son Vell,  no ho creuràs, però li vaig posar vuit ‘endiccions’ que me manà es manescal, sinó s’hauria mort. L’estimava molt jo en aquell animal”. Em sorprèn el comentari en un home com l’amo en Gori -avarques de sola d’auto, calçons apedaçats, mans poderoses i boina sempiterna-,  que si havia de seguir les pautes de la pagesia,  no tenien tantes manies amb moixos i cans. Matar els moixets petits o tenir cans fermats durant anys amb un ‘roegó’ de pa com única manduca era el més normal. Per guardar i caçar rates. Moixonies, poques.  Se veu que els temps han canviat.

La conversa sobre els pous de fa un temps deriva cap a coses de l’antigor, prop del pou de Gossalba, el de l’anguila, hi ha el campanar dels Moros. L’amo en Biel conta que son pare va fer llaurar un bocí perquè hi havien trobat coses antigues. Ho sentia a dir quan era nin, quan a la pagesia trobaven una cosa relacionada amb l’antigor, dins un sementer –sovint, un enterrament, amb el seu aixovar-, l’ordre era : “dau-li arada fonda!”. Si apareixien restes arqueològiques, en comptes d’aturar i avisar l’autoritat, dar-li arada fonda o tornar tapar. Els pagesos tenien el sentiment de què si ho declaraven, havien perdut la terra i els beneficis directes es fondrien davall la suposada importància de les coses “d’en temps primer” o “dels temps des moros”. Els papers, la burocràcia i la pèrdua del tros de terra corresponent. Així varen desaparèixer molts de jaciments al Pla de Mallorca, i també, víctimes d’una espoliació inútil, car, tret d’algunes poques peces -com  el “tresoret almohade” ( d’or, trobat per un particular i venut,  avui al Museu de Mallorca)- les trobades no tenien interès pecuniari directe, per molt que la gent parli de collarets de plata i d’olletes plenes de monedes d’or. Han canviat els temps, la percepció i la consciència de la gent, però sobretot s’han enfortit les penes per les infraccions contra la destrucció del patrimoni. I, també,  han canviat les arades del tractors : ara llauren més fons, encara.

‘Saps aquests que en duen de llana pes clotell, encara que tenguin estudis !”no sé a qui se referien –crec que a mi, quan ja me n’anava-  però feia estona que no l’havia sentit aquesta expressió com qui vol dir: ‘mesquinet, que sabrà aquest!’ M’ha recordat una expressió que emprava ma mare per referir-se als que volien ser molt i no hi havia per tant; sempre solia dir: “Aquest, saps que vol? Estora i murta!”

Voltant cantó devora el forn trob na Maria Perxana que me conta tota atabalada el que li va passar ahir dematí anant a l’hospital de Manacor. “Acompanyava amb so cotxo tres vellets, que havien estat ‘tocats’, i caminen o se moven malament. Ho faig com a voluntària d’una oenagé.  Tenguérem un accident, un jove mos va empènyer amb so seu cotxo. Quan sortiren els tres fent etxures, es jove se va espantar des mal que els havia fet”.  Fins que na Maria li digué: “no passis ànsia ja eren així abans de sa topada!”  ‘Tanta sort, tanta sort per tots que no mos férem res. Me’n vaig a donar menjar als animals perquè quan arribaré s’ase serà mort de rialles. Pens amb la possible traducció d’aquesta darrera frase a un turista que passi pel poble. O a un ciutadanetxo...

N'hi ha que duren tota sa vida

jcmllonja | 02 Maig, 2016 23:23

Dalt del turó


N’hi ha que duren tota sa vida


Climent Picornell


És ben dematí i al cafè ja n’ hi ha que expliquen i mormolen. Els de la meva dreta conten que havien entrat lladres per la vila. Després dels planys de la majoria, va sentenciar en Pere Felip: “Massa ell si no hi havia lladres el Bon Jesús estaria tot sol allà a la creu”. La dita va fer el seu efecte perquè es passà a un altre tema, el dels divorcis; no se’n podien avenir de la quantitat de gent que se divorciava o se separava, també a la vila sense anar més enfora, i en Pere Felip tornà a sentenciar: “Hi ha matrimonis que acaben bé i n’hi ha que duren tota sa vida”. Aquí n’hi hagué més d’un que ho hagué de pensar dues a vegades per veure si en Pere tenia raó. En Pere és un home entès i llegit, bon conversador, havia estat escrivent a una notaria. Quan li demanaren explicacions de la dita, alarmats pel trencadís del matrimoni canònic, s’aixecà i amollà la darrera: “Sa nostra història no té ni port de sortida ni port d’arribada, només es tracta de no naufragar”. “Au, Diós”. I prengué per amunt: “Me’n vaig a veure si trobaré una raïssa devers es forn...”, diu a n’en Joan Praxedis que en du una davall el braç; “Tarde piulaste!”, li contesta, “jo duc sa darrera que hi havia, t’hi has posat massa tard”.

En Joan s’afegeix a la rotlada i conta que en Pere Felip avui no menjarà pa. La conversa deriva cap als morts, que també troben que n’hi ha molts a la vila, darrerament. “Jo”, diu en Joan, “vull que m’enterrin amb el cap a defora de la tomba, així estalviaré els recordatoris als de ca nostra i, sobretot, deixaré posat al testament que els qui se ‘colin’ al funeral passin a consolar els darrers de tots. On s’ha vist mai això de passar davant els altres! Pareixen afamegats”. Els escolt des de la meva taula i em ve al cap l’epitafi que volia Joan Fuster que li posassin a la seva tomba: “Ací jau / j.f. / va viure / com va morir: / sense ganes”. M’aixec jo també per anar-me’n i en Pau Papa me diu: “I tu què trobes de la mort Climent?” “Omnes vulnerant, ultima necat” , després de la llatinada –que està escrita a un rellotge de Sol ( Totes feren, la darrera mata, en referència a les hores)- afegesc: “Jo” -rememorant Montaigne faig la nova contesta- “Vull que estiguem ocupats, que prolonguem els deures de la vida tot quant poguem, i que la mort ens trobi sembrant cols, indolents cap a ella, i més encara cap al nostre jardí imperfecte”. “Jo només he entès lo de ses cols”, postil·la en Praxedis, “però està molt ben dit!”.

Passa una dona xerrant per telèfon mentre empeny un cotxet de nin petit: “Mos n’ haurem d’anar amb sa sonda posada... me sents? Me sents?” I cridant més fort :”Haurem de partir al creuer amb ell sondat!”. Vaja, pens, tenen un problema. Un poc més envant en Tomeu de ca na Fresca baixa de la seva furgoneta i obri darrera on hi du tres dotzenes de carabasses de les de fer cabell d’àngel, en tendrà fins a l’eternitat, me dic a jo mateix. “Agafa’n dues o tres que ses carabasseres enguany han anat feineres”, i més fluixet, “perquè els hi he donat molta d’aigo, que sinó...”. Amb una bossa de plàstic i les carabasses dedins faig camí cap al turó. En arribar crit el moix perquè ahir no el vaig veure i se presenta descambuixat i indolent. A Winston Churchill li demanaren quin animal preferia: “Els cans ens idolatren, els moixos ens ‘desprecien’, només els porcs ens consideren els seus igual. Els porcs, preferesc els porcs...!” Això mateix pens jo del meu quan se’n torna sense mirar-me. Avui no tendrà ració de pinso. Desagraït !

Que puc entrar?” “I ves...!” dic. És en Damià Manorris, bon amic, darrer reboll d’una família que fou terratinent un temps i amb llinatges que duen alguns lletraferits i qualque aspirant a sant i tot. Avui vé indignat: “Ara tu trobes que...” -i fa la vindicació de la seva padrina, poetessa d’un temps- “...I què si era franquista. Però que s’han cregut aquests exegetes de la facultat, que ells no ho haguessin estat franquistes si haguessin vist (des de la perspectiva d’una senyora benestant, rica, terratinent, beata) com els rojos venien a prendre’ls la terra i la religió... Després ja ho veren que en Franco era una animal, amb la llengua i amb els costums que ells tan estimaven”. “I la teva tia monja que la faran santa a la fi?” “No ho sé, quan pens amb ella i amb les temptacions del dimoni, crec que li poden aplicar, per la carrincloneria de rondalla, ben igual que a Santa Catalina Thomàs, allò que deia Valle-Inclán: ” La pobra no sabia que lo millor de la santedat són les temptacions”. “En fi...” li dic. “He vist un dels teus fills i pareix un hippie”. “No”, li responc, “ és un hipster”, li aclaresc . “Un què?” “Un hipster. Res, res...un hippie amb la barba espessa i més mudat! Ara s’usa”. Li cont les converses del cafè, els morts, els lladres, els divorcis... Ell enganxa per aquests darrers i la pèrdua de l’estimació entre les parelles. “Saps què deia en una frase magistral J. Cortázar: ‘Ja no t’estim, amor meu’. Ho escriví a La lenta màquina del desamor”. Ja no t’estim, amor meu; condensa molt bé el pas destructiu dels anys triturant moltes parelles.

A defora senten els giscos de les falzies i les oronelles contrapuntejats pels crits d’un xoriguer.



Per una morat˛ria turÝstica a les illes Balears

jcmllonja | 26 Abril, 2016 12:51

 

 

Per una moratòria turística a Balears

 

CLIMENT PICORNELL

 

Aquests darrers vint anys han estat frenètics a les illes Balears, es ve d’una llarga evolució que ha conformat el seu territori i la seva societat, dissenyat per un cicle de vida turística. Segons R. Butler es pot esbrinar si hi ha hagut un funcionament evolutiu -naixement, creixement, maduració- del destí turístic, per afrontar una anàlisi que permeti detectar els possibles escenaris de futur: estancament, decreixement o rejoveniment. Si hem de fer cas a l’augment sostingut del nombre de turistes - l’any 2014 catorze milions, l’any 2016, setze milions?- som en un rejoveniment constant del nostre model, amb efectes secundaris.

Per aquests vint anys que vendran: G. Doxey exposa el que ha passat i pot passar per la pressió dels turistes. 1.-Eufòria. 2.-Apatia. 3.-Irritació. 4.-Antagonisme (el turisme és el cap de turc del creixement desordenat; apareixen fenòmens d’hostilitat; la promoció del lloc però no s’atura i es comença a fer malbé la reputació de l’àrea). Hi ha  una fase final en la que part de la població autòctona intenta aprendre a viure en un nou territori que ja no tornarà a ser mai el que fou. Però si l’àrea, turísticament, és important continua augmentant el turisme massificat. A les Balears, a més, passa per ser un destí refugi del terrorisme i per saber donar ‘sol i platja’ a preus baixos, però satisfactoris pels turistes.

El sentiment de congestió és comentari habitual dels residents i els polítics comencen a anunciar la necessitat de posar límits esmentant la sostenibilitat. S’ha de dir que el sentiment de saturació que els turistes hotelers han exercit sobre Mallorca, augmentat pels lloguers de cases vacacionals a la ruralia i els pisos turístics a les ciutats –Palma un macroparc temàtic en el futur, amb els creueristes?-, s’ha vist també catalitzat per la presència important de residents estrangers. Això ha pressionat també els territoris protegits i els espais interiors, considerats com espais refugi pels indígenes, espais totèmics, i ha activat els llums d’alerta del desbordament de les capacitats de càrrega.

V. Smith dibuixa l’evolució del tipus de turista a mesura que les àrees de destí van creixent. De l’explorador, passant pel turista elitista, el poc comú, l’inusual, el massiu incipient, el massiu, el xàrter on ja es fa ressò de la pèrdua d’identitat que sofreix una àrea turistitzada. Prou turistes: haurà arribat el moment de fer téntol de bon de veres.

 

Dia plujˇs amb quadern antic

jcmllonja | 03 Abril, 2016 20:00

 

 

Dalt del Turó

 

Climent Picornell

 

Dia plujós amb quadern antic

 

Fa boirina, cama d’aranya, pluja fina que quasi no banya però els sembrats ho han conegut després d’una temporada eixuta. Les mates de foravila també. He fet una volta pels pinars i hi he afinat  cucs de ruda que després seran les papallones que nosaltres anomenam ‘reis’ (Papilio machaon).  Els magraners del corral ja despunten uns brotets entre vermells i verds del que seran les noves fulles. Em ve al cap la dita: Canvia d’opinió, mantén els teus principis. Canvia les teves fulles, mantén les teves arrels (Victor Hugo).

Vaig a comprar el pa armat amb un paraigua. Entr al forn que avui està molt ple. Molta gent hi comana les panades i els robiols en comptes de fer-los ells mateixos, la modernitat i la comoditat juguen al seu favor i d’altres acorden l’hora per dur-ho a coure. La discussió va sobre els menjars de setmana Santa i Pasqua; en Toni Remilgo mantén : “Antigament els mallorquins per Pasqua mataven aquest ‘menots’ de quaranta quilos, com fan els moros ara. Els mens de vint quilets o menos són un invent de fa quatre dies a Mallorca, aquí això del cordero lechal no se coneixia”. Entre qui s’estima més el me o el porc s’esdevé una espècie de brega, els xots són més ecològics, però “xotegen” quan els te menges –segons en Remilgo-, sobre els porquim hi ha opinions diverses de tot ; na Joanaina Pussera comenta que n’havia vist uns, de porcs, als qui els donaven les sobres d’un hipermercat. “Llavors sa llangonissa i ses sobrassades degoten o tornen blanques, no és raro, no és com noltros que tot lo que els hi donam per menjar és ben natural, sa bufeta de fa dos anys que vaig encetar ahir encara era meravellosa...”  “Jo he d’anar alerta a n’es porc, tenc colesterol i es padrí va morir des cor, i  mon pare va fer  ‘cuec’ de lo mateix i per això jo l’hi he d’anar alerta...”

Continua el dia tapadot amb brusquina mentre arrib al cassino a veure què hi ha de nou. Hi trob una rotllada de companys que berenen... Jo els dic els mallorquinarros-arros. Molt reaccionaris, amb aquella actitud tan mallorquina, un poc suficient que pareix sàvia però és esperpèntica i graciosa al mateix temps, tenyida de pardaleria: “Vos ne recordau del mestre Maltès?” –és en Joan Bescanvi el qui xerra- “quan pegava sempre deia : “Los golpes del maestro no duelen:  esculpen”.  Record la sentència com una vella consigna escrita a la pissarra d’una escola en temps de la Segona República.  “I tu Melcion com és que no t’has casat?” En Melcior Poquet és un home prim i llarg, ben vestit i xerrador: “Idò, me vaig fer grandet i veia que als meus amic els hi agradaven ses nines i a mi no. I vaig pensar: ‘jo dec esser més tardà’. I me vaig fer gran i res. Ho vaig tornar a pensar no fos cosa que m’agradassin els homos... però tampoc! I aquí me tens: un fadrí collons llargs!” “Encara ets a temps de provar-ho!” “Pensa tu!  Una monja ho va provar i en va fer dos. Deixa, deixa...” Entra en aquell instant en Pere de sa Màniga i guaita per damunt ses espatlles de tothom, no saluda ningú. A la rotllada, un, diu fluixet: “Aquest, si no tengués tants de doblers, seria es més beneit des poble...” I les riallotes se senten fins a ca ses monges.

Retorn a ca nostra dalt del turó i cada dia me costa més pujar la costa. Fa frescoreta dins la casa i he hagut de començar foc. Continuaré ordenant les caixes amb documents i papers diversos. Surt un quadern amb apunts d’un viatge que vaig fer fa estona: menjar  xucrut comprada al mercat de  Dubrovnik; descripcions dels boscos de la frontera nord amb Albània; ‘El último cuplé’ que vérem en  serbo-croat a un cine, per veure com era xerrada així, tot i que les cançons eren en castellà...;  dins la furgoneta on viatjàvem per Macedònia, camí de Grècia, en Frederic conta un conte que jo també vaig apuntar:  “Va d’un pobre que amara un tros de pa amb el baf que fa l’olla i el cuiner, quan l’afina, vol que li pagui per aquell baf, fort i no et moguis. Allò puja de to i han d’anar a cercar un home bo que faci de jutge. Els escolta a tots dos i decideix: ‘Tu cobraràs. I tu pagaràs’. ‘Jas un diner’, li diu al pobre. ‘Tira’l en terra!’. ‘Has sentit el renou?’ demana al cuiner. ‘Sí’, respon. ‘Idò’, diu l’home bo, ‘aquest renou és el teu pagament pel baf que se perdia de l’olla i que ningú hagués aprofitat”; ...i coses així, a un quadern que ha vist passar el temps, la humitat i els peixets de plata.  El foc va a les totes i defora sent l’aigua de bombolla que  fa rajar canals i carrers.

_________________________ 

(DIBUIX DE GUILLEM MUDOY) 

1 2 3 ... 48 49 50  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb