Climent Picornell

Octubre o la curiositat

jcmllonja | 01 Novembre, 2016 20:34

 

 

Dalt del Turó

 

Octubre i la curiositat

 

Climent Picornell

 

Dues vergues de llamp surten de dos caparrots blancs i grisots i fan el renou d’un llençol que s’esqueixa, un tro escanyat. I com si això fos el sús, se posa a ploure a les totes.  Tot d’una el carrer se converteix en un torrent brutinyós amb l’aigua que davalla color del fang que arrossega d’un boci de més amunt de ca nostra on, un temps, s’hi havia de fer una finca de molts de pisos. Les canonades escupen la brutícia que l’estiu i els ocells han acumulat damunt les teulades, i quan fa deu minuts d’aquest diluvi local, no universal, l’aigua se comença a aclarir i ja baixa neta i rutil·lant. Enyorava fervorosament un temps com aquest després de mesos de sequera, severa. Ja no recordava l’olor de terra banyada, de rostolls humits, del fred que s’esdevé tot d’una després de que ha començat a ploure, una mena de felicitat recorre l’ambient mentre cauen les gotes grosses com a monedes de dos euros. El moix s’ha posat a cobro amb el pèl mig banyat i jo vaig a cercar, si els trob, els paraigües i els anoraks. Quin canvi.

Armat de paraigua baix la costa cap a la plaça de l’església i com sol succeir en aquest temps surt el sol que encara encalenteix. És inevitable pensar en la cançó napolitana coneguda de tothom: “Che bella cosa é na jurnata é sole n’aria serena doppo na tempesta... O sole mio sta in fronte a te, o sole, o sole mio...” En fi: massa prosaic, malgrat sigui cantat. Volta cantó n’Andreu Borró que m’enfloca: “Estic  emocionat. Ara començ a veure la sortida. Havia de tornar a ingressar a la presó i tu! És molt dur allò, però molt!” I m’explica una llarga història de desavinences conjugals i impagaments de la manutenció dels fills, més unes coses sobre la seva indefensió. “Ara quasi tenc el que he de pagar per no haver de tornar allà dins”. I plora i s’envia la saliva i me demana: “No em podries deixar mil euros?” No li deix tot el que em demana però sí tot el que duc dins la butxaca, m‘ha fet cara que em contava la veritat. En fi, massa patètic per no ser vera.

D’enfora, quasi a la fi del carrer Major veig en Sebastià Flonjo, camina amb dos gaiatos, llavors s’eixanca assegut damunt la bicicleta sense remar i poc a poc arriba a un bocinet que té prop del poble i allà, ajagut en terra, perquè no s’aguanta, entrecava i lleva l’herba. Quan ha acabat es torna a seure i camina damunt la bicicleta i quan ha fet les feines de ca seva, surt amb el dos gaiatos i tira tira arriba fins a la plaça. Per força de voluntat que no quedi.

S’atura en Toni Capsibo, va en el seu Mobylette amb un canastro de plàstic darrera i un poal de maonesa de cinc litres buit al manillar: és la seva cartera; tot mesclat a dins, papers, doblers, el pa... Com estàs Toni?” “Encara alenam” me respon “Es dia que mos aturem, estarà fet Sineu”, sí li dic “amb so campanar enmig”. Me fix amb na Catalina Garbuixa que berena mentre treballa amb el seu ordinador, un Mac; na Catalina me comenta que ha acabat un llibre, del qual em mostra la portada –un vaixell amb una silueta d’un home damunt- el text va dels vaixells que queden abandonats a ports diferents del Mediterrani amb la seva tripulació dedins amb la indiferència dels seus noliejadors. En Toni Capsibo escolta amb els ulls ben badats, el vull convidar a beure, és un gran contador d’històries, però no vol beure. “Beu” li dic, i ell em contesta “Ja pots siular, ja, si s’ase no té set, no beurà”.

Entr dins el café i ja sent predicar l’amo en Sion Bardal: “Ets homos mos pensam ser intel·ligents i som més beneits que una espardenya. En canvi mira tu es porcellins, quan sa truja els fa ja cerquen tot d’una sa mameta, sa seva, m’has sentit bé! I en canvi noltros quan naixem si mos deixassin tots sols no en suraria cap”. Hi ha més parroquians però me fix amb un a dona primaxel·la, alta i rossa tirant a blanquinosa; s’asseu sempre allà mateix i pren dues copes –com les de xampany- de vermut dolç amb un trosset de llimona.

“S’és curiós en la mesura que s’és instruït” deia  J. J. Rousseau, ho pens per justificar-me un poc, sempre cercant què contar o que me contin, demanant adesiara de forma compulsiva, per no confondre la curiositat amb la bugaderia.

És ja la fi de l’estiu, caldrà fer el niu a una altra part i canviar la monotonia, la vagància extrema i pegar un cop d’ull a la ciutat.

Ni paparres, ni segadors

jcmllonja | 07 Setembre, 2016 11:41

 

 

Dalt del turó

 

Ni paparres, ni segadors

 

Climent Picornell

 

Torn de fer una passejada matinal per foravila i després de fixar-me en un empelt de bruixa d’un pi, veig que les garroves ja cauen dels arbres i que les clovelles de les ametles se baden. És una any de sequera i el camp ho reflecteix. Puputs, tórteres turques i tudons van de la garriga a les bales rodones de palla del blat i l’ordi ja segats.

Ho cont als del café i quan l’amo en Miquel Sena sent la paraula segar ja es posa a recitar: “Sega arreu, sega en redó! / Sega, sega, segador, / Seguem fins a esvahir el mal, / seguem a dreta i esquerra! / Tant de bo es pogués fer igual / amb el botxins de la terra! / Tant de bo, igual o pitjor...! / Sega arreu, sega en redó / sega, sega, segador!!”. “D’on és això?”  li deman. “De quan fèiem al teatre Na Cecília de Solanda que l’escrigué don Guillem Colom.

L’amo en Miquel Malondra s’aferra a que és un any estrany, per mor de la sequera i manifesta: “És que per no haver-hi, no hi ha ni paparres! Tot va desbaratat, ses abelles també, els caragols que ja quasi no n’hi ha; abans anaves a cercar caragols i els trepitjaves, crec, crec, cretecrec, amb sos peus i ara els han de dur de s’Argentina o de per devers es moros! No anan bé! Ja ho deia en Pep dets Ulls: s’acabarà sa festa!”

“Avui de matí”, és l’amo en Pep de ca madò Ramoneta qui xerra,  “regava els cossiols que tenc a defora i he vist asseguda una dona enmig des carrer. Havia caiguda. L’estir i la pos arrepitada a sa paret, era n’Apol·lònia Cascoia, i ella que només me deia: ‘tenc en Joan –el seu homo que ja no hi és tot- assegudet a s’excusat’. Vénen dues veïnades i jo entr a veure què feia en Joan i ja s’havia aixecat i no se sabia torcar i jo he fet el que he pogut... Me’n vaig a cercar el seu fill i era a sa Colònia i jo una suada amb aquesta calor...”

“Abans sa gent era més forta, quan érem joves no mos espenyàvem tant com ho fan ara, ara per qualsevol cosa ja posen collarins, ja els fan dur crosses, cada dos per tres a urgències, perquè deu ser això?” Respon mestre Tomeu Saio: “Tot aquest jovent d’ara són surats de danones, aquí hi ha es mal, en els danones; malcriats de tot, un estol de bec-collades els envergaria, verdanc els donaria jo!”.  “No, però ara sa medicina fa coses que antes no feia; operaren es meu nét d’un genoll i li adobaren posant-li una cosa que me varen dir que era com a tunrum d’ase”. Se devia referir a algun d’aquests tendrums artificials que ara posen, vaig pensar jo.

Ara és en Jordi Colomí qui conta la seva: “Avui sa meva veïnada, na Maria Fonta, me diu: ‘He posat a n’es testament que quan me mori no vull que toquin ses campanes, ni vull ‘obsèquies’, ni vull funeral i que me cremin i te volia demanar si te’n podies cuidar tu que saps córrer papers”. “I tu què li has dit?” “A tot li he dit que sí, però que si volia que la cremassin havia de deixar doblers, que si no hauria d’esperar els foguerons  de sant Antoni, a qualque fogueró la socorrarien bé!”.

Quan me pos dret per partir cap al turó me diuen: “Climent has engreixat molt, t’hauran de posar sa ‘grípi’ més amunt; saps quin rebost que passeges, no t’haurien d’haver de mandrinar!”. Faig un poc de sociologia de carrer de camí cap a ca nostra. Me top amb una dona que té l’home enxufat a una màquina per alenar; una altra que se’n va a jugar amb l’ escurabutxaques del cafè; un que s’ha vengut a retirar al poble i camina poc a poc;  el mossèn, que fa passes –amb el rosari a la mà- com qui fa gimnàstica; un moix que va ser meu i ara va aperduat pel poble; la cartera que fa el seu itinerari; una mora que fa feina a un comerç que, quant surt, se posa el mocador pel cap i se’n va amb el seu cotxe; un que té un depòsit d’aigua damunt un remolc i tot lo dia tragina; la furgona que se’n du els vells i discapacitats cap al centre de dia; el pintor vestit tot de blanc, sabates i tot, amb algunes taques de pintura; una partida de jovenots que cacen Pokemóns amb el telèfon mòbil; aquella alemanya rossa amb cotxe gros que ven i lloga cases del poble; una cosina meva que va amb un carretet per caminar que se’n va cap a l’estanc...

Un poc més amunt me top amb un veïnat que feia estona que no veia, en Miquel Ganxo:  “He estat ingressat,  vaig tenir molt de mal a sa ronyonada, feia el pixum molt marronós, el metge me receptà molta d’aigo i que me porgàs s’orí per veure si feia arenes o pedres. Vaig fer un parell de pedrolins com granets d’arròs i dues o tres gleves de sang presa. I avui estic millor, molta d’aigo i sinó basta, cap a l’hospital de Manacor”.

M’atur a mirar uns nius de fang que hi ha al portal de les dones de l’església i a can Joan Xemarrí però els cabots ja els han abandonats i han partit, com ho feren els seus cosins –falzies i oronelles- fa unes setmanes. Coses de l’estiu i la calorada. El carrer pareix un forn.

Picadura d'abella, el llop i ram-usat-sac-arnat-suro-amb-ham

jcmllonja | 07 Juliol, 2016 10:25

 

 

Dalt del turó

Picadura d’abella, el llop i ram-usat-sac-arnat-suro-amb-ham

Climent Picornell

Faig una passejada en bicicleta fins als Calderers pel camí de les Casetes.  La majoria de bocins ja estan segats, amb poques garbes, la collita ha estat magre,  i el groc dels rostolls se contrapunteja amb el verd de les figueres, qualque noguer i els pins dels turons. De tornada me pica una abella a n’el front i me sent la coentor. Quan érem petits i passava això orinàvem i fèiem un poc de fang que l’escampàvem damunt la picada i ens calmava el mal. Trob que ja som un poc grandet per fer-ho i en arribar a casa em posaré una pomada que tenc per les picades. Passen estols de ciclistes, van a tota. I mentre estic aturat afin l’herba de sant Joan (Hypericum perforatum) i pens que he fer com cada any oli amb aquesta herba, algú l’anomena pericó, un oli que va bé per quasi tot, supòs que també per les picades d’abella.

Demà és sant Joan, sortirà el corb de Sant Nofre i sant Joan Pelós ballarà pels cantons del poble, després de que els al·lots hagin vist el ‘Sol com balla’ a la dematinada. Usos i costums ancestrals d’aquesta jornada, la nit més curta i el dia més llarg de l’any. Pens amb el poema de Joan Maragall “Ja les podeu fer ben altes / les fogueres aquest any. / Cal que brillin lluny i es vegin / els focs d’aquest Sant Joan. / Cal que es vegin de València, / de Ponent i de Llevant… / I en fareu també en la Serra / perquè els vegin més enllà… / i el crit d’una sola llengua / s’alci dels llocs més distants / omplint els aires encesos / d’un clamor de llibertat…!”

M’atur a veure l’amo en Vicenç Mostel que no ha estat molt fi i quan li deman com es troba me diu: “Sa pell ja és des llop!”. Com qui voler dir que ja està fet Sineu. Però no ha perdut la xerrera, malgrat amb la seva única dent la veu pareix que li llenega. S’escura el nas amb un dit d’ungles llargues, però netes. “Es llop deixau-lo tranquil”, li dic, “tot això no serà res”. “Bufa de mula, dèiem quan no havia de ser res” me contesta, “però jo m’ho conec”. Entra el seu fill a demanar-li si vol beure, i quan ha sortit m’enfloca: “A n’aquest  es seu fill el durà a una residència en ser vell”. “I com ho sabeu?”,  dic amb to d’interessat. “Idò perquè ell el du a sa guarderia i encara no camina”, me respon l’amo en Vicenç. “Un pic vàrem anar a ses Títeres amb ton pare, a Ciutat, tu eres petit, i compràrem ses entrades de molt amunt i tu te queixaves que volies anar a baix a veure-ho de més prop  i ton pare cansat et digué: ‘a baix no mos convé anar-hi perquè si es lleons pixen, mos arribaran ets esquitxos’; i tu te conformares; vaja, vaig pensar jo, quina sabiduria la de l’amo en Climent; i voldràs creure que pixaren i ben a pler; en fi... és des llop i no en parlem pus”. El vaig veure ben convençut i ho vaig haver de creure que estava moridor.

“Ram usat sac arnat suro amb ham” sent que en diuen per s’esquena i jo contest: “tard din tard sop”. Eren aquelles frases que usàvem de nins perquè ens semblàvem d’idiomes estrangers. És en Bernadí de son Pescasso, “t’en recordes”, me diu, “Cards verds taquen, secs piquen, si en toquen” ,  pareixia alemany. “Pujar, fa suar” ens pensàvem que era francès.” El padrí Ferrer,  que sabia que el món era Mallorca, fora Mallorca i terra de Moros, sempre me deia que per xerrar anglès lo millor era posar-se un mac dins sa boca i... verigut vol dir pa eixut i verigüel vol dir Miquel... i tot lo demés és com noltros”. “Que te pareix secretari!”

El sac arnat de la conversa m’ha duit a l’olor de les bolles d’arna que es posaven dins els ‘roperos’, ara,  amb insecticides d’olors diverses,  he perdut aquella olor antiga. “Som un poc sorda de nas” deia sa padrina per significar que no sentia les olors molt bé... i jo ho trobava una expressió extraordinària i un recurs per fixar el que per a ells no tenia nom: l’anòsmia. No sentir les olors. Servidor va ser sord de nas un mes i escaig per mor d’un antibiòtic, cosa molt desagradable i anguniosa. No sentir cap olor, ni de fum, ni de merda, ni de menjar, ni de suor, et fa sentir molt malament. Tanta sort que la vaig anar recuperant poc a poc. La primera olor que vaig sentir de bell nou fou la de la pell d’una llimona. Però només aquesta, cap altra. La següent la de cafè mòlt, la tercera la del meu desodorant...i així a poc a poc. Idò, on hem anat a parar amb el “ram usat sac arnat suro amb ham”.

 

Fuita de Ciutat, menja-mosques i anguila

jcmllonja | 04 Juny, 2016 10:59

 

Dalt del  turó

 

Fuita de Ciutat, menja-mosques i anguila

 

Climent Picornell

 

Decidesc anar-me’n cap a la vila, fart de Ciutat i dels turistes que ho embossen tot. Pas per devora  unes galeres –d’aquestes de passejar gent pel centre- els menadors són gitanos i un diu  a un altre, mentre dos més el tenen agafat:  Yo voy preso pero te mato!! Te mato!!!  I l’altre que el se mira tres passes enfora acollonit. Voy preso, pero me da igual, te mato!! I fa força per desfer-se dels quatre braços que l’abraonen. Mentre els que el tenen diuen a l’altre: Vete, coño! Que te va a matar!  Agaf el cotxe i seguesc  el meu camí cap als semàfors de l’autovia, davant la Seu, allà equilibristes i malabaristes demostren la seva perícia i després passen el barret a veure si els conductors els donam alguna propina. Un fa coses amb una bolla de vidre, mentre una mare travessa empenyent un cotxet amb un nin que fixa la mirada a la bolla i -mentre s’allunyen- el nin gira el coll per no perdre’l de vista i el gira i el gira fins que ja no pot pus... El funambulista passa la bacina i ningú li dona res. Compungit, torna enrere i se prepara per quan el semàfor es torni a posar vermell.

Perquè se vegi la dimensió del canvi. Quan arrib, el moix dorm espitellat dins una teula girada. Per damunt ell un menja-mosques fa de colibrí nostrat encalçant tot quant vola, adesiara s’atura damunt un fil i fa una merdeta. I torna-m’hi torna-hi a encalçar moscards, mosques i similars. Més amunt fan el mateix les falcies giscant i amb estols. Baixen i tornen pujar cridant-se entre sí, s’animen les unes a les altres.

Ja ha arribat la calor i esperam, amb temor, un estiu pesat. Dins el casino l’amo en Gori Puixal xerra d’aquesta calor que comença i de la poca aigua a foravila. “Enguany serà com una any, jo era petit, que dins es pou de Gossalba s’aigo es feu avall i hi començarem a veure es cap d’una anguila. Déu sap es temps que feia que era allà. Mon pare mos digué: ‘la podeu pescar tanmateix se morirà de set’. I noltros ho provàrem però era massa grossa i ses cordes i els hams que hi amollàvem, maldestres. Tanmateix s’hi morí. Enguany serà una cosa consemblant. De sec vull dir”.

Els coment com he trobat el moix, dins sa teula, que ni se n’ha temut que arribava. “Jo a un moix que teníem a Son Vell,  no ho creuràs, però li vaig posar vuit ‘endiccions’ que me manà es manescal, sinó s’hauria mort. L’estimava molt jo en aquell animal”. Em sorprèn el comentari en un home com l’amo en Gori -avarques de sola d’auto, calçons apedaçats, mans poderoses i boina sempiterna-,  que si havia de seguir les pautes de la pagesia,  no tenien tantes manies amb moixos i cans. Matar els moixets petits o tenir cans fermats durant anys amb un ‘roegó’ de pa com única manduca era el més normal. Per guardar i caçar rates. Moixonies, poques.  Se veu que els temps han canviat.

La conversa sobre els pous de fa un temps deriva cap a coses de l’antigor, prop del pou de Gossalba, el de l’anguila, hi ha el campanar dels Moros. L’amo en Biel conta que son pare va fer llaurar un bocí perquè hi havien trobat coses antigues. Ho sentia a dir quan era nin, quan a la pagesia trobaven una cosa relacionada amb l’antigor, dins un sementer –sovint, un enterrament, amb el seu aixovar-, l’ordre era : “dau-li arada fonda!”. Si apareixien restes arqueològiques, en comptes d’aturar i avisar l’autoritat, dar-li arada fonda o tornar tapar. Els pagesos tenien el sentiment de què si ho declaraven, havien perdut la terra i els beneficis directes es fondrien davall la suposada importància de les coses “d’en temps primer” o “dels temps des moros”. Els papers, la burocràcia i la pèrdua del tros de terra corresponent. Així varen desaparèixer molts de jaciments al Pla de Mallorca, i també, víctimes d’una espoliació inútil, car, tret d’algunes poques peces -com  el “tresoret almohade” ( d’or, trobat per un particular i venut,  avui al Museu de Mallorca)- les trobades no tenien interès pecuniari directe, per molt que la gent parli de collarets de plata i d’olletes plenes de monedes d’or. Han canviat els temps, la percepció i la consciència de la gent, però sobretot s’han enfortit les penes per les infraccions contra la destrucció del patrimoni. I, també,  han canviat les arades del tractors : ara llauren més fons, encara.

‘Saps aquests que en duen de llana pes clotell, encara que tenguin estudis !”no sé a qui se referien –crec que a mi, quan ja me n’anava-  però feia estona que no l’havia sentit aquesta expressió com qui vol dir: ‘mesquinet, que sabrà aquest!’ M’ha recordat una expressió que emprava ma mare per referir-se als que volien ser molt i no hi havia per tant; sempre solia dir: “Aquest, saps que vol? Estora i murta!”

Voltant cantó devora el forn trob na Maria Perxana que me conta tota atabalada el que li va passar ahir dematí anant a l’hospital de Manacor. “Acompanyava amb so cotxo tres vellets, que havien estat ‘tocats’, i caminen o se moven malament. Ho faig com a voluntària d’una oenagé.  Tenguérem un accident, un jove mos va empènyer amb so seu cotxo. Quan sortiren els tres fent etxures, es jove se va espantar des mal que els havia fet”.  Fins que na Maria li digué: “no passis ànsia ja eren així abans de sa topada!”  ‘Tanta sort, tanta sort per tots que no mos férem res. Me’n vaig a donar menjar als animals perquè quan arribaré s’ase serà mort de rialles. Pens amb la possible traducció d’aquesta darrera frase a un turista que passi pel poble. O a un ciutadanetxo...

N'hi ha que duren tota sa vida

jcmllonja | 02 Maig, 2016 23:23

Dalt del turó


N’hi ha que duren tota sa vida


Climent Picornell


És ben dematí i al cafè ja n’ hi ha que expliquen i mormolen. Els de la meva dreta conten que havien entrat lladres per la vila. Després dels planys de la majoria, va sentenciar en Pere Felip: “Massa ell si no hi havia lladres el Bon Jesús estaria tot sol allà a la creu”. La dita va fer el seu efecte perquè es passà a un altre tema, el dels divorcis; no se’n podien avenir de la quantitat de gent que se divorciava o se separava, també a la vila sense anar més enfora, i en Pere Felip tornà a sentenciar: “Hi ha matrimonis que acaben bé i n’hi ha que duren tota sa vida”. Aquí n’hi hagué més d’un que ho hagué de pensar dues a vegades per veure si en Pere tenia raó. En Pere és un home entès i llegit, bon conversador, havia estat escrivent a una notaria. Quan li demanaren explicacions de la dita, alarmats pel trencadís del matrimoni canònic, s’aixecà i amollà la darrera: “Sa nostra història no té ni port de sortida ni port d’arribada, només es tracta de no naufragar”. “Au, Diós”. I prengué per amunt: “Me’n vaig a veure si trobaré una raïssa devers es forn...”, diu a n’en Joan Praxedis que en du una davall el braç; “Tarde piulaste!”, li contesta, “jo duc sa darrera que hi havia, t’hi has posat massa tard”.

En Joan s’afegeix a la rotlada i conta que en Pere Felip avui no menjarà pa. La conversa deriva cap als morts, que també troben que n’hi ha molts a la vila, darrerament. “Jo”, diu en Joan, “vull que m’enterrin amb el cap a defora de la tomba, així estalviaré els recordatoris als de ca nostra i, sobretot, deixaré posat al testament que els qui se ‘colin’ al funeral passin a consolar els darrers de tots. On s’ha vist mai això de passar davant els altres! Pareixen afamegats”. Els escolt des de la meva taula i em ve al cap l’epitafi que volia Joan Fuster que li posassin a la seva tomba: “Ací jau / j.f. / va viure / com va morir: / sense ganes”. M’aixec jo també per anar-me’n i en Pau Papa me diu: “I tu què trobes de la mort Climent?” “Omnes vulnerant, ultima necat” , després de la llatinada –que està escrita a un rellotge de Sol ( Totes feren, la darrera mata, en referència a les hores)- afegesc: “Jo” -rememorant Montaigne faig la nova contesta- “Vull que estiguem ocupats, que prolonguem els deures de la vida tot quant poguem, i que la mort ens trobi sembrant cols, indolents cap a ella, i més encara cap al nostre jardí imperfecte”. “Jo només he entès lo de ses cols”, postil·la en Praxedis, “però està molt ben dit!”.

Passa una dona xerrant per telèfon mentre empeny un cotxet de nin petit: “Mos n’ haurem d’anar amb sa sonda posada... me sents? Me sents?” I cridant més fort :”Haurem de partir al creuer amb ell sondat!”. Vaja, pens, tenen un problema. Un poc més envant en Tomeu de ca na Fresca baixa de la seva furgoneta i obri darrera on hi du tres dotzenes de carabasses de les de fer cabell d’àngel, en tendrà fins a l’eternitat, me dic a jo mateix. “Agafa’n dues o tres que ses carabasseres enguany han anat feineres”, i més fluixet, “perquè els hi he donat molta d’aigo, que sinó...”. Amb una bossa de plàstic i les carabasses dedins faig camí cap al turó. En arribar crit el moix perquè ahir no el vaig veure i se presenta descambuixat i indolent. A Winston Churchill li demanaren quin animal preferia: “Els cans ens idolatren, els moixos ens ‘desprecien’, només els porcs ens consideren els seus igual. Els porcs, preferesc els porcs...!” Això mateix pens jo del meu quan se’n torna sense mirar-me. Avui no tendrà ració de pinso. Desagraït !

Que puc entrar?” “I ves...!” dic. És en Damià Manorris, bon amic, darrer reboll d’una família que fou terratinent un temps i amb llinatges que duen alguns lletraferits i qualque aspirant a sant i tot. Avui vé indignat: “Ara tu trobes que...” -i fa la vindicació de la seva padrina, poetessa d’un temps- “...I què si era franquista. Però que s’han cregut aquests exegetes de la facultat, que ells no ho haguessin estat franquistes si haguessin vist (des de la perspectiva d’una senyora benestant, rica, terratinent, beata) com els rojos venien a prendre’ls la terra i la religió... Després ja ho veren que en Franco era una animal, amb la llengua i amb els costums que ells tan estimaven”. “I la teva tia monja que la faran santa a la fi?” “No ho sé, quan pens amb ella i amb les temptacions del dimoni, crec que li poden aplicar, per la carrincloneria de rondalla, ben igual que a Santa Catalina Thomàs, allò que deia Valle-Inclán: ” La pobra no sabia que lo millor de la santedat són les temptacions”. “En fi...” li dic. “He vist un dels teus fills i pareix un hippie”. “No”, li responc, “ és un hipster”, li aclaresc . “Un què?” “Un hipster. Res, res...un hippie amb la barba espessa i més mudat! Ara s’usa”. Li cont les converses del cafè, els morts, els lladres, els divorcis... Ell enganxa per aquests darrers i la pèrdua de l’estimació entre les parelles. “Saps què deia en una frase magistral J. Cortázar: ‘Ja no t’estim, amor meu’. Ho escriví a La lenta màquina del desamor”. Ja no t’estim, amor meu; condensa molt bé el pas destructiu dels anys triturant moltes parelles.

A defora senten els giscos de les falzies i les oronelles contrapuntejats pels crits d’un xoriguer.



Per una morat˛ria turÝstica a les illes Balears

jcmllonja | 26 Abril, 2016 12:51

 

 

Per una moratòria turística a Balears

 

CLIMENT PICORNELL

 

Aquests darrers vint anys han estat frenètics a les illes Balears, es ve d’una llarga evolució que ha conformat el seu territori i la seva societat, dissenyat per un cicle de vida turística. Segons R. Butler es pot esbrinar si hi ha hagut un funcionament evolutiu -naixement, creixement, maduració- del destí turístic, per afrontar una anàlisi que permeti detectar els possibles escenaris de futur: estancament, decreixement o rejoveniment. Si hem de fer cas a l’augment sostingut del nombre de turistes - l’any 2014 catorze milions, l’any 2016, setze milions?- som en un rejoveniment constant del nostre model, amb efectes secundaris.

Per aquests vint anys que vendran: G. Doxey exposa el que ha passat i pot passar per la pressió dels turistes. 1.-Eufòria. 2.-Apatia. 3.-Irritació. 4.-Antagonisme (el turisme és el cap de turc del creixement desordenat; apareixen fenòmens d’hostilitat; la promoció del lloc però no s’atura i es comença a fer malbé la reputació de l’àrea). Hi ha  una fase final en la que part de la població autòctona intenta aprendre a viure en un nou territori que ja no tornarà a ser mai el que fou. Però si l’àrea, turísticament, és important continua augmentant el turisme massificat. A les Balears, a més, passa per ser un destí refugi del terrorisme i per saber donar ‘sol i platja’ a preus baixos, però satisfactoris pels turistes.

El sentiment de congestió és comentari habitual dels residents i els polítics comencen a anunciar la necessitat de posar límits esmentant la sostenibilitat. S’ha de dir que el sentiment de saturació que els turistes hotelers han exercit sobre Mallorca, augmentat pels lloguers de cases vacacionals a la ruralia i els pisos turístics a les ciutats –Palma un macroparc temàtic en el futur, amb els creueristes?-, s’ha vist també catalitzat per la presència important de residents estrangers. Això ha pressionat també els territoris protegits i els espais interiors, considerats com espais refugi pels indígenes, espais totèmics, i ha activat els llums d’alerta del desbordament de les capacitats de càrrega.

V. Smith dibuixa l’evolució del tipus de turista a mesura que les àrees de destí van creixent. De l’explorador, passant pel turista elitista, el poc comú, l’inusual, el massiu incipient, el massiu, el xàrter on ja es fa ressò de la pèrdua d’identitat que sofreix una àrea turistitzada. Prou turistes: haurà arribat el moment de fer téntol de bon de veres.

 

Dia plujˇs amb quadern antic

jcmllonja | 03 Abril, 2016 20:00

 

 

Dalt del Turó

 

Climent Picornell

 

Dia plujós amb quadern antic

 

Fa boirina, cama d’aranya, pluja fina que quasi no banya però els sembrats ho han conegut després d’una temporada eixuta. Les mates de foravila també. He fet una volta pels pinars i hi he afinat  cucs de ruda que després seran les papallones que nosaltres anomenam ‘reis’ (Papilio machaon).  Els magraners del corral ja despunten uns brotets entre vermells i verds del que seran les noves fulles. Em ve al cap la dita: Canvia d’opinió, mantén els teus principis. Canvia les teves fulles, mantén les teves arrels (Victor Hugo).

Vaig a comprar el pa armat amb un paraigua. Entr al forn que avui està molt ple. Molta gent hi comana les panades i els robiols en comptes de fer-los ells mateixos, la modernitat i la comoditat juguen al seu favor i d’altres acorden l’hora per dur-ho a coure. La discussió va sobre els menjars de setmana Santa i Pasqua; en Toni Remilgo mantén : “Antigament els mallorquins per Pasqua mataven aquest ‘menots’ de quaranta quilos, com fan els moros ara. Els mens de vint quilets o menos són un invent de fa quatre dies a Mallorca, aquí això del cordero lechal no se coneixia”. Entre qui s’estima més el me o el porc s’esdevé una espècie de brega, els xots són més ecològics, però “xotegen” quan els te menges –segons en Remilgo-, sobre els porquim hi ha opinions diverses de tot ; na Joanaina Pussera comenta que n’havia vist uns, de porcs, als qui els donaven les sobres d’un hipermercat. “Llavors sa llangonissa i ses sobrassades degoten o tornen blanques, no és raro, no és com noltros que tot lo que els hi donam per menjar és ben natural, sa bufeta de fa dos anys que vaig encetar ahir encara era meravellosa...”  “Jo he d’anar alerta a n’es porc, tenc colesterol i es padrí va morir des cor, i  mon pare va fer  ‘cuec’ de lo mateix i per això jo l’hi he d’anar alerta...”

Continua el dia tapadot amb brusquina mentre arrib al cassino a veure què hi ha de nou. Hi trob una rotllada de companys que berenen... Jo els dic els mallorquinarros-arros. Molt reaccionaris, amb aquella actitud tan mallorquina, un poc suficient que pareix sàvia però és esperpèntica i graciosa al mateix temps, tenyida de pardaleria: “Vos ne recordau del mestre Maltès?” –és en Joan Bescanvi el qui xerra- “quan pegava sempre deia : “Los golpes del maestro no duelen:  esculpen”.  Record la sentència com una vella consigna escrita a la pissarra d’una escola en temps de la Segona República.  “I tu Melcion com és que no t’has casat?” En Melcior Poquet és un home prim i llarg, ben vestit i xerrador: “Idò, me vaig fer grandet i veia que als meus amic els hi agradaven ses nines i a mi no. I vaig pensar: ‘jo dec esser més tardà’. I me vaig fer gran i res. Ho vaig tornar a pensar no fos cosa que m’agradassin els homos... però tampoc! I aquí me tens: un fadrí collons llargs!” “Encara ets a temps de provar-ho!” “Pensa tu!  Una monja ho va provar i en va fer dos. Deixa, deixa...” Entra en aquell instant en Pere de sa Màniga i guaita per damunt ses espatlles de tothom, no saluda ningú. A la rotllada, un, diu fluixet: “Aquest, si no tengués tants de doblers, seria es més beneit des poble...” I les riallotes se senten fins a ca ses monges.

Retorn a ca nostra dalt del turó i cada dia me costa més pujar la costa. Fa frescoreta dins la casa i he hagut de començar foc. Continuaré ordenant les caixes amb documents i papers diversos. Surt un quadern amb apunts d’un viatge que vaig fer fa estona: menjar  xucrut comprada al mercat de  Dubrovnik; descripcions dels boscos de la frontera nord amb Albània; ‘El último cuplé’ que vérem en  serbo-croat a un cine, per veure com era xerrada així, tot i que les cançons eren en castellà...;  dins la furgoneta on viatjàvem per Macedònia, camí de Grècia, en Frederic conta un conte que jo també vaig apuntar:  “Va d’un pobre que amara un tros de pa amb el baf que fa l’olla i el cuiner, quan l’afina, vol que li pagui per aquell baf, fort i no et moguis. Allò puja de to i han d’anar a cercar un home bo que faci de jutge. Els escolta a tots dos i decideix: ‘Tu cobraràs. I tu pagaràs’. ‘Jas un diner’, li diu al pobre. ‘Tira’l en terra!’. ‘Has sentit el renou?’ demana al cuiner. ‘Sí’, respon. ‘Idò’, diu l’home bo, ‘aquest renou és el teu pagament pel baf que se perdia de l’olla i que ningú hagués aprofitat”; ...i coses així, a un quadern que ha vist passar el temps, la humitat i els peixets de plata.  El foc va a les totes i defora sent l’aigua de bombolla que  fa rajar canals i carrers.

_________________________ 

(DIBUIX DE GUILLEM MUDOY) 

Figueres despullades i grÝpies buides

jcmllonja | 12 Marš, 2016 19:04

 

Dalt del Turó

 

Figueres despullades i grípies buides

 

Climent Picornell

 

Dins l’avió, tornant de París, llegesc els versos d’Artur Rimbaud a Le bateau ivre: “Si alguna mar d'Europa desitjo, aquesta és la del bassiot, freda i negra on, en el cap-al-tard perfumat, /  un nin a la gatzoneta ple de tristor, hi deixa anar / una barqueta fràgil com una papallona de maig...” Mentre entram damunt Mallorca per Formentor, guait el paisatge, l’avió va baixant, reconec els pobles per on pas, entre ells el meu, amb el seu paisatge hivernal.

La natura mai reposa, però hi ha elements d’ella que pareix que sí ho fan. Com les figueres i els ceps, sense els raïms i les figues que tendran a l’estiu. Ara, les figueres desvestides ens comuniquen la força, adormida, dels seus milers de braços sense fulles, així, són tan hermoses com vestides a l’estiu amb el seu fullam. Els ceps, que vetllen el moment adequat per brostar els sarments, ens encomanen els ritmes de l’ecologia. Més enllà dels figuerals, més enllà del ceps, dels raïms i les rapes,  els vegetals no són en aquests casos sinó mèdiums entre l’ofici d’una mirada i la natura. Una mirada que va molt més enllà del que tenim tan prop:  observam com la llacor de la terra esdevindrà saba en els elements més definidors dels paisatges i les essències de la mediterraneïtat.

De l’aeroport vaig directe cap a comprar queviures. Després d’una temporada fora hi ha poca cosa a ca nostra. -“Venim a omplir sa gripi”, diu en Melcior Masseno quan ens econtram dins la botiga. Pens amb el refrany: es bou coneix son senyor i s’ase sa seva grípia. És un home major però se val bé d’ell mateix i compra i es fa el menjar. “Ell ja no quedava res dins ca nostra per roegar, tret d’una pixa de porc que mon pare tenia penjada a una paret per fer tallants els punticorrents”. Veig bastants d’homes que van a comprar, cosa impensable fa uns anys, avesats a ser servits per les seves dones, sense saber fer cap cosa més que tallar un tros de pa i escampar-hi sobrassada.

A un amic li han detectat un tumor. Pens amb l’aforisme de Woody Allen quan diu: ‘les paraules més hermoses avui en dia ja no són ‘t’estim’, sinó: ‘és benigne!’. Esper que sigui el seu cas. Toc a la porta i em ve a obrir ell. El veig desmillorat. Té posada música de Mozart, en concret el seu extraordinari Rèquiem que ja escoltava, escolta i escoltarà ad kalendas graecas, esper, pel seu bé. El veig cop-piu, cop-piu, no se mou de dins ca seva que, malgrat sigui gran i espaiosa, funciona com un cercle tancat que alleugera el seu malestar, això sí, caminant pels mateixos senders li fa una sensació de cosa tancada i reduïda. Ha oblidat determinades sensacions, el seu cos se li fa estrany. Un vertader canvi d’estat, per a ell i per a tots els qui l’enrevolten. Tot plegat té un aire de Quaresma d’un temps, ara que s’acosta la festa del “Quart Diumenge” i el seu lloc emblemàtic: el santuari de Consolació; amb els seu turons, la creu que té com una mossa, la cisterna, les coquetes o casques, tot té un significat especialíssim per als qui tenen relació amb Sant Joan. “Me sent com dins un absurd”, me diu, “he perdut el que els hebreus en diuen la chutzpah, com allò d’aquell nin que mata als seus pares i després, en el seu judici, demana al jutge que li apliqui l’atenuant de què és orfe!” Li deix tres llibres que li he duit i vaig a fer un poc de gasto al casino.

Hi trob en Tomeu Capnegre que ja du la seva ració de suc. “¿Dónde estas Gayà?” Figura que li demana el sergent. “Estoy detrás de una ‘garba’ mi sargento!” Se contesta ell mateix creguent que es troba encara a la batalla de l’Ebre durant la guerra civil. Allà quedà aïllat del seu batalló i afamegat i amb sed, sempre em conta que va beure aigua d’una potada de cavall que havia fet un bassiotet...

En fi, retorn cap al meu turó camí del Revellar. A una palmera datilera, de les que no els pega l’escarabat que mata els fassers, els aucells van a les restes del que va ser una viola de dàtils i pica que te pica se’n fan un llepadits. De la roada, encara regalimen unes gotetes que amb les picades frenètiques i suculentes dels animalons fan com una brusqueta quan hi pas per davall. Fa fred i això em fa sentir viu. I bé.

                                                                                      

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                           

 

 

Un sac buit no s'aguanta

jcmllonja | 01 Febrer, 2016 12:16

 

 

Dalt del Turó

Un sac buit no s'aguanta

Climent Picornell

La gelada se veu damunt les teulades de l’església. No plou i els sembrats van magres de tot. Fa un temps massa calorós per l'època que som i tant els animals com les plantes van com a despistats. Els sebel·lins gemeguen abans d'hora i les parres rebroten abans de què les hagin esmotxades, els ametlers treuen flor a les totes sense fer cas a les indicacions conegudes: "Flor de gener, no ompl es paner" o "Ametler no facis via, que nevarà qualque dia"... "Sense els pagesos saps què seria foravila? Idò quatre olivardes, quatre ullastres i quatre romeguers. Res d'ametlers, ni de sembrats, ni bales de palla. Ses males herbes s'ho menjarien tot" me comenta en Xesc Embrull "i si poguéssim pellucar qualque cosa de s'ecotaxa no vendria gens malament, perquè enguany si hem de resembrar ja veuràs tu..."

A n'es Puig des Càrritx lo primer que sents quan arribes és un gall de llavor que canta i escaina de bon de veres i me vénen a rebre dues someres -una gelada i l'altra negra- menudetes i d'una certa edat, vull dir que no són jovenetes, però són curioses. Després de fer quatre feines i parlar amb n’Abdel, el magrebí que m'ho conra un poc, me comenta que han entrat lladres a la casa però que no se n’han duit res, als veïnats de per allà també els ha passat lo mateix. Retorn al poble pel pla de l'Enzell una d'aquestes planes que s'alterna amb els turons, coronats de pinars o ullastres, al Pla de Mallorca.

En entrar al cafè, poca gent, una rotllada de vells i dues taules amb gent. "I vos que li demanau a l'any que ha entrat?" li diuen a l'amo en Cormé Matxó, que respon taxatiu: "Talent i pa". "I res pus". I parlant de talent ja sabeu que "Un sac buit no s'aguanta" diu el sen Toni Coremer, "i un sac ple no se vincla" li contesta l'amo en Pau Xisclo. És hora d'anar a dinar i cadascú pren de cap a ca seva.

https://ssl.gstatic.com/ui/v1/icons/mail/images/cleardot.gifVeig dos homes que no conec a una taula xerrant baixet baixet com qui es conta un secret. Tal vegada parlen de secrets matrimonials… Amb això un agafa el mòbil i parla més alt: "Escolta Joan, què se torben els ous de canari a fer canarions?""Quinze dies, vale, gràcies". Bono! Tan de secret per això, m'havien semblat dos espies ucranians que feien la seva feina, a no ser que això dels canaris sigui una clau metafòrica: canaris? ous? bombes? explosions? Perdonau l'excés d'imaginació però és més interessant aquesta possibilitat que no una conversa de canaris, joves.

Entr a la carnisseria, la madona i una clienta discuteixen sobre les notícies penjades al Facebook per unes amigues del poble, queden per encontrar-se el vespre –via WhatsApp- al fogueró de sant Antoni. “Urooooo!” Diu na Fita quan entra i veu l’estol de palanganes que se’n du la facebookera que li respon: “Què te creus, que mos mocam amb sa màniga a ca nostra? Res de mistos de fer pets, coets des grossos!”. I paga, prop de dos-cents euros. La meva comanda de porquim és més senzilleta, per torrar un servidor i els de ca nostra; un poc de llomillo, un poc de panxeta, mitja dotzena de botifarrons i una llangonissa coenta i una altra dolça. El vespre torrarem, guaitarem les espires i bufalaies que se’n van per amunt i se fonen –les flamatel·les, els diuen a Costitx- cantarem quatre gloses i farem olor de fum en tornar a cases.

Avui, de retorn cap al turó, no sé per què he pensat amb el pastor Noupalet, al cel sia. Solia passar per davant ca nostra i s'asseia al pujador de mul. Era un home d'una saviesa i d'una tranquil·litat manifestes, sempre, sempre s'aturava a fer la xerradeta quan baixava de ca la seva filla o de la seva caseta des Revellar. Tenia una gran memòria i era un gran contador d'històries: "Te recordes de madò Tonina Crevera que era generosa ella, oferia sempre la fruita que duia dins el paner. Ara això, ara allò, ara taronges, ara figues...però hi solia dur damunt el barram postís i tothom li deia: No, no... moltes gràcies, en tenim!" Solia dur un canet fermat amb una cordellina. El darrer pic que ens vàrem veure me deia amb ironia: "Ara vaig a veure si el cansaré un poc, en aquest canet..."

Coses dels desembres

jcmllonja | 05 Gener, 2016 19:42

 

 

Dalt del Turó

 

Coses dels desembres

 

Climent Picornell

 

El desembre és molt diferent del novembre. Novembre és un mes melancòlic, s’acurça el dia, apareixen els fantasmes somorts per la manca de claror, els bioritmes s’alenteixen i es posen en qüestió moltes coses personals. La persecució del benestar -per mor d’aquest sofriment atenuat que patim- ens empeny cap a una vertadera addicció a la recerca de la felicitat. S’ha posat de moda, en aquesta recerca, la gestió de les emocions, de tal manera que s’entén el patiment -l’absència de felicitat- com a resultat d’una mala gestió personal de les nostres emocions. Si fos tan senzill! Tan obsessiva s’ha fet la recerca de la felicitat que, diu Pascal Bruckner, “el problema d’enfocar l’existència a la recerca de la felicitat suposa viure en plenitud només uns moments, rebutjant tots els altres instants, que són el gruix de tota una vida. Ni el plaer (un èxtasi breu robat al curs de les coses), ni l’alegria (una lleugera embriaguesa que acompanya la plenitud)... es poden comparar amb la irrupció a les nostres vides d’un esdeveniment o d’una persona que ens devasta i ens encanta al mateix temps: és el desig, el descobriment de l’amor”. Actualment Internet extreu enormes guanys de la vida afectiva de les persones en un territori globalitzat, només cal mirar el Facebook, una altra cara del fascinant capitalisme explotant els sentiments on line. La culminació de la societat de l’espectacle.

 

El desembre, en canvi, ja s’albira un canvi de cicle tot esperant el Solstici d’hivern quan el dia ja s’allarga: Per Nadal una passa de gall. Per Cap d’any una passa de cap-serigany i, ja dins el gener, per Sant Antoni una passa de dimoni i per Sant Sebastià una passa de ca. En fi. És, però, el cicle de Nadal els qui ens fa revifar. Un cicle com el de Pasqua carregat d’esdeveniments i amb un riquíssim costumari. Servidor, per Sant Tomàs, vaig a comprar encara ara un pastoret. ‘De Nadal a sant Esteve’ se sol dir quan una cosa no dura, ja que sant Esteve és l’endemà de Nadal. Els Innocents, el Cap d’any, els Reis –que sobreviuran al pare Noël-, les felicitacions nadalenques i els obligats molts d’anys!! O Bones Festes!! quans ens encontram pel carrer, els sopars rituals amb aviram i ou filat i torrons i la xocolata i les coques de Nadal, els Betlems i els arbres adornats (a mon pare no li agradava això de fer “árbol”), les neules, les nadales, la Sibil·la amb el seu missatge aterrador que avui a poca gent espanta (“...mars, fonts i rius tot cremarà”). En fi, entre el Fum, Fum, Fum i els regals dels Reis ens passam dues setmanes amb la casa enramellada i provant de sobreviure als àpats continuats i a l’excés de sucre dels torrons, les neules i la xocolata.

 

Per les vacances de Nadal i Cap d’any solen comparèixer amics d’aquests que només veus un pic o dos a l’any, és el cas d’en Biel que viu entre Londres i la Toscana italiana. Férem junts el batxillerat i ell se n’anà a Anglaterra a treballar a un banc i feu una petita fortuna ben consolidada. Ens escalfam a la calentor del tió enorme d’ullastre. “Ah aquestes coques de Nadal! Me recorden les que feia mumare i aquests pastorets quan era nin i anàvem a cercar pelussa per fer el Betlem.”  “Jo quan venc aquí, a la vila,  me pega com un desassossec, no me queda ni mon pare ni ma mare, només una cosina d’enfora, tu i en Joan sou els únics amics que tenc i quan venc, sempre estau ocupats! Tu me dius que me compri una casa al poble, però jo estic enamorat de la Toscana. Un pic quan era jove, a un sopar, en Jaume Vidal i Alcover que hi era, ho va contar. De gran, jo l’havia idealitzada, i és com Mallorca, un poc diferent, però la vinya, les oliveres als turons, aquelles possessions i a més a dues passes de Florència, de Pisa, de Milà, de Roma, saps que és de diferent per jo”.

 

No havia acabat de xerrar en Biel quan se presenta en Martí. Aquest feia dos anys que no venia i s’ajunta a la conversa i a la menjua. “Ma mare fa uns anys que és morta”, dic, “i justament aquest dies rellegia el llibre Rates al jardí  de Valentí Puig on hi diu:  «La culpa de no haver estimat prou ma mare reprèn adesiara com un pòlip maligne. No vaig saber agrair-li a bastament la vida, ni tanta bondat que algunes vegades vaig confondre injustament amb un excés d’ingenuïtat...». És justament així; no sé si ens deu passar a tots el que ens hem sentit molt estimats pels pares. Afegeix Puig: «Per mi encara hi ha una imatge inesborrable del pare de família, del cap de família que sap ser cap de taula: tallant el pa a llesques, obrir un meló i fer-ne tallades precises i simètriques. Qui no sàpiga fer-ho poca autoritat té com a pare». “De pares i fills”, comenta en Martí, “hi ha una cita de Josep Pla que diu : «Hi ha quatre coses tangibles i concretes que no semblen d’aquest món, que ens transporten en un terreny ideal: l’escultura grega, dos o tres cants del Paradís del Dant, la pasta asciutta i l’amor filial».

 

Quan se’n van les visites torn a la meva música (Dylan i Puntí) i als meus llibres. Remén un poc el tió que recobra la flama i reprenc  Jacques Attali, autor de Breu història del futur, el qual, fent un remake de La Decadència d’Occident d’Oswald Spengler, diu: «Com totes les societats esgotades, Occident s’ha superendeutat per a mantenir el seu nivell de vida; en aquesta brega actual guanyaran els mercats; Europa camina cap al seu declivi, queden deu anys per estar tots arruïnats».  A l’altre llibre que tenc en marxa, Hans Magnus Enzensberger, que ha publicat La gran migració, mira d’esbrinar com serà el futur d’Europa amb tanta gent que hi va i hi ve, que serà més mestissa, hi conta que (m’ha recordat que els de la meva generació l’únic negre que havíem vist d’infants era el de can Matons) «el primer negre que vaig veure fou quan tenia nou anys...». Com serà l’ànima d’Europa? Es contesta: «Una cosa que canvia, que s’adapta, que es rebel·la, però que té voluntat pròpia». Qui sap.

________________________________

 (Imatge de Guillem Mudoy)

1 2 3 ... 48 49 50  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb