Climent Picornell

Dalt del turó: boira, planters i palla.

jcmllonja | 03 Gener, 2023 11:35

 
 

Dalt del turó: boira, planters i palla

 

Les boires matinals dins els clotals matisen el paisatge amb calma i serenor. Algunes blaves i picornells i qualque esclata-sang escadusser guaiten per dins els pinars i alzinars. Als llocs ombrívols es conserva la humitat però a la resta és sec. Serà un mal any per als bolets si no plou en abundor. Per mor de la sequera les magranes han estat petites, les nesples deixaren pas a les Verges, els caquis com nous i amb el canvi d'hora ja és fosc molt prest a l'horabaixa, que es fa llarg fins hora d'anar jeure. Però, com deia Víctor Hugo: “La malenconia és la felicitat d'estar trist”. I com me recorda el sen Bielino: “Dins es llit no fan gasto”.

L'amo en Blai de Can Colau s'ha romput el braç dret i el du enguixat. Va caure dins ca seva. Du, encara, un bon nyanyo al front. Me demana que li posi el sucre dins el cafè amb llet i que li remeni ben remenat que ell no ho sap fer amb la mà esquerra. No pot anar als hivernacles on els seus fills hi fan planters i flors. De la carretera es veien els colors blancs, grocs, lilencs... “Ara, passat Tot Sants han acabat els estranys i comencen els arbres de Nadal, aquells que fan ses fulles vermelles...bé, ara ja n'hi ha de blanques i roses”. És un negoci agrari que va bé aquest dels planters i dels ramellers i més s'hi ho fan a l'engròs i amb tecnologia moderna.

Vaig pels turons de Son Duran, des d'on es veu el poble i me fix que a diverses teulades s'hi veuen plaques solars, ara ha pegat la febre de posar-ne i molta gent en parla. Pel camí passa un camió ple de bales de palla. És en Jordi “Palloler”, com molt bé indica el seu nom, mercadeja palla. Fa molts anys que s'hi dedica i encara ara compra i ven milers de bales, ara d'aquestes rodones, abans pallers sencers o palla dins llençols. “Que en pagau d'una bala grossa d'aquestes rodones?”, li deman, “Depèn de l'anyada, enguany quinze euros”. “I a quant les veneu? “També depèn del client, vint-i-cinc o trenta”. M'explica que quasi tot se'n va per menjar de cavalls i someres, molt poc a vaques. “Només aquí davant”, i m'assenyala Son Contro, “n'hi he comprades mil”. És un altre pagès residual que es guanya bé la vida, pens, i que s'ha adaptat als múltiples canvis de la ruralia.

N'Arnau Prondet és mort. El record quan era davanter centre de l'equip de futbol, ràpid i de xut potent. Després del funeral, veig el capellà dins la sagristia que se lleva la sotana i el ruquet i el primer que fa en tornar a la terra després de la consagració i demés artificis de la missa, és obrir el telefon i consultar els WhatsApps. “És també com noltros! Gràcies als déus!” Exclam en silenci. A la sortida de l'església, al portal dels homes, el nét, llicenciat en Ciències de l'Esport, diu al padrí: “Heu de fer més exercici, tot el temps estau assegut !” L'homo diu cosa. “Què? Què feis gimnàsia vos?” “Ves?” Diu ell “I que feis?” Respon el padrí: “Aixec ses celles deu o dotze vegades cada dia! Ets un poc bosses tristes, tu!”

Encara tenc temps d'anar a comprar i, com sempre, pens que el venedor m'ha fotut. Quan era més jove i ja me deixaven anar a comprar tot sol, sempre que venia de comprar el padrí me demanava: “El venedor estava dret o assegut?” Si jo responia: “Assegut”. Me deia: “aquest t'esperava”. Si li deia: “Dret!” Me responia: “Idò, te veia venir”. Sempre me fotran. No tenia escapada a la lògica pagesa d'un home vell, malsofrit i desconfiat, però alhora carinyós i molt present per ajudar sempre els seus.

Me recorda, ara que hi ha guerra a Ucraïna, del que deia un militar prussià: “Durant la guerra totes les notícies són falses. Totes!” Fins i tot que hi fa fred? Encenc la foganya. Per Nadal cada ovella al seu corral. Hauria de ser així per tot.

 

Climent Picornell

Jardins d'altri, per acabar l'any. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Gener, 2023 11:34

Jardins d'altri, per acabar l'any

 

Saben vostès que els meus Jardins d'Altri són espigoladures d'ací i d'allà enfilades com tomàtigues de ramellet. Per començar manllev a na Maria del Mar Socias i Camacho uns versos d' Erri de Luca: “… Considero un valor el vi mentre dura el sopar, un somriure involuntari, / el cansament de qui no estalvia esforç, dos vells que s'estimen. / Considero un valor allò que demà no valdrà res... / i allò que avui encara val (ben) poc. / Considero un valor totes les ferides. / Considero un valor estalviar aigua, arreglar un parell de sabates, / callar quan toca, demanar permís abans de seure, / sentir agraïment sense recordar ben bé perquè. / Considero un valor saber on és el nord en una estança, / quin és el nom del vent que està eixugant la bugada. / … “

No vull fer olor de vell” va dir el poeta Gabriel Ferrater a Pedro Salinas. Als cinquanta anys hi posà remei: es suïcidà. Sempre m'han intrigat les notes dels suïcides, són afirmacions de la seva voluntat d'acabar. Algunes però conserven el sentit de l'humor: “Tocau fort, com per despertar un mort”, Jean Estauche havia clavat aquest cartell a la porta abans de matar-se. Idò, així, on col·locam el cartell amb la cita de Sèneca: “Fa falta tota una vida per aprendre a viure”. Curta o llarga? Ja saben però, que la “Vida és una obra de ficció, basada en fets reals” (Ramon Eder).

La vida és relació. I així ho afirma Nuccio Ordine qui, després de publicar La utilitat de l'inútil, ara ens presenta Els homes no són illes. Per a un geògraf com servidor jo creia que, en part, sí que ho som com illes, el llibre és tot un desafiament. Sobretot després d'afirmar que: “Els bons professors et poden canviar la vida: una freda pantalla, no”. He estat professor quaranta anys i esper que aquesta barbaritat no m'hagi ocorregut mai; ¿Qui som jo per canviar la vida de les animetes que m'escoltaven dins les aules de la universitat? De totes les maneres veig que el professor Ordine és recolza en jardins d'altri com els de Francis Bacon, Ludovico Ariosto, Shakespeare, Madame de Lafayette, Nietzsche, Montaigne... Saint-Exupéry ( Ai! No m'agrada gens ni mica aquest). “L'individu és a la humanitat, el que l'ona és a l'oceà”, diu Virgínia Woolf. Idò, on són les illes? Si som illes, som petites i desvalgudes. Com Mallorca! I aquí entra el gran Josep Pla, quan observava el litoral, que el turisme remodelava: “Ens estan destruint el país davant els nostres ulls, i l'estan destruint amb una frivolitat, un desvergonyiment, una intensitat i rapidesa absolutament inaudits”.

Títol d'un article a La Vanguardia: “La societat del restrenyiment”. Servidor, que en pateix, el va llegir. Res, anava del malhumor imperant a tots els mitjans de comunicació i de la necessitat de riure, aquest, el riure, és la fibra per anar bé del cos i de l'ànima. Però tot just quan m'havien convençut me top amb un altre titular: “Som de la generació del post-apocalipsi”. Da-li cebes! Ni baby-boomer, ni generació Z. És Luca Guadagnino que presenta una pel·lícula que va de dos caníbals amb sed de sang... i sed d'amor ! He tornat a anar restret quan ho he llegit. “Qui es menteix a sí mateix i escolta les seves pròpies mentides, arriba a no saber que hi ha de veritat en ell, ni a prop d'ell i perd el respecte a si mateix i als demés”. La cita és d' Els germans Karamàzov de Fiódor M. Dostoievski. És podria molt bé aplicar a les fake-news que circulen per Internet, i pels diaris, amb profusió.

I per acabar, el filòsof Cantinflas. Ara la gent no sap qui era en Cantinflas. Bé, idò en Cantinflas, a la pel·lícula Su Excelencia, després d'una sèrie de peripècies de les seves, es nomenat ambaixador del seu país, la República de los Cocos, a Pepeslavia i diu: “Estam pitjor, però estam millor, perquè abans estàvem be, però era mentida. No com ara, que estam malament, però és veritat”. Ja veurem com estarem l'any que ve.

 

 

Climent Picornell

Per Ciutat, banyada. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Gener, 2023 11:25

 

Per Ciutat, banyada.

 

Sortim, ja fa fosca. La Capella de la Seu, dirigida pel mestre Joan Company, ha fet el seu primer concert davall el baldaquí de Gaudí. Excels, emocionant. Quan som defora fa aigua de bombolla i les gàrgoles de la Seu descarreguen a les totes. Mentre esper que passi, escolt la conversa de dues jovenetes: “Lo que he donat per impossible és llegir. Em pot agradar lo que estic llegint, però mai m'agradarà llegir. Som al·lèrgica, em provoca efectes secundaris. Quan et desconcentres és agotador, perquè es desordena la cadena, no identifiques les lletres, et poses nerviosa, llegeixes encara més lent, tenc calor i fred. Ara sé que al meu cervell li costa interpretar les lletres...

Vaig suposar que era dislèxia el que patia, però se la veia animada. Me passeig per dins la Seu i dos barbuts peten la xerrada, m'assec al banc de davant: “A les cultures antigues el paisatge natural era part del tot, de l’univers, i no era representat, ni descrit, ni anomenat. Excepte a Xina i a Japó. Hem d’esperar a les pintures del Giotto, a Assís, per veure escenes, en segon terme, de naturalesa paisatgística, continuaran altres primitius italians: Peruggino, Paolo Ucello, Andrea Mantegna, Fra Angelico. Els primers paisatges guanyen protagonisme gradualment fins que es converteixen en un gènere independent”.

A la fi s'atura de ploure i decidim partir fins a can Miquel, a fer una xocolata calenta. Les olors del quemullars omplen les estances. Tenen els diaris d'aquí i La Vanguardia i El País. En Jaume es demana: “Desapareixerà el paper com a suport de la informació?” “Siguin o no de paper les informacions continuaran sent interessades o falses”, li replic. “Va, deixau aquest tema que vos repetiu un muntó”, diu en Boro, amb el seu valencià de l'Horta. “A mi, que soc d'un poblet, Palma em sembla una bona ciutat per viure”. Na Miquela: “Mira, Palma va perdent el seu encant i s'ha convertit en una ciutat globalitzada. El tsunami immobiliari s’ha expandit per tot i la paraula gentrificació és ja d’ús corrent. Palma, saturada, ha de lluitar per no morir asfixiada.” “Vendre Palma com una bona inversió va ser l’estil dels batles de dretes, un producte atractiu per la inversió estrangera. Airbnb i els creuers desborden la capacitat de càrrega de Ciutat”. ¿No trobau que ja fa molts d'anys de les primeres eleccions democràtiques? L'acta del plenari de l'Ajuntament de dia 24 de novembre de 1975 posa una cosa així com: “... en consecuencia puestos en pie demos solemnidad al inicio de este pleno. En primer lugar en memoria, recuerdo y descanso eterno de Francisco Franco recemos un padrenuestro (Se reza el padrenuestro). A continuación se da el grito de ¡¡Francisco Franco!! ¡¡Presente!!...” Paulino Buchens, cap de Falange, era Batle. Adolfo Suárez, 1976; primeres eleccions generals, 1977; Constitució, 1978; primeres eleccions municipals, 1979... En fa d'anys !!” “Jo”, és Magdalena qui parla, “record molt bé quan Palma celebrà el primer govern d’esquerres des de la Segona República. Pilar Rovira, la dona d’Emili Darder al balcó de Cort juntament amb el socialista Ramon Aguiló i el comunista Ignasi Ribas, era la baula de la recuperació democràtica. La normalització dels noms dels carrers convisqué amb les pintades de “dimissió batle jueu!". Passa una persona, abric blau llarg, gaiato. A algú li recorda en Pep Gonella. “En Pep Gonella?” “Bé, en Pep Safortesa. Confessà el seu àlies a IB3. Pensàvem si serien n'Antonio Alemany o en Luis Ripoll. O els dos. O els tres!” “Quina bajanada la del gonellisme!”. “Tens raó, però el gonellisme, viu encara, emprant l’escut del dialecte per amagar l’espanyolisme. Sabeu que va dir Safortesa a El País? Idò: “Tengo 24 nietos y ninguno usa el mallorquín”. “No s'ho creia ni ell, el què predicava, vull dir”.

Tornam a casa, els carrers banyats, poca gent. 

Climent Picornell 

Converses. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Gener, 2023 11:22

 

 

Converses

 

Ho confés: “Tothom mira el seu mòbil, la gent dins el bus, la gent que camina, la gent que seu als bars, la gent que compra als grans magatzems... i jo. No puc ser diferent, no vull ser diferent, no me convé ser diferent... El mòbil m'entretén, me connecta, m'alarma, em dona tranquil·litat...” “Però t'aïlla dels de més a prop quan en fas un gra massa, que sol ser sovint. Vaig llegir que un filòsof coreà -del sud, no vos malpenseu- afirmava que el capitalisme dels “m'agrada” -els like's del mòbil-, el narcisisme fomentat per les xarxes socials, en una paraula que l'imperialisme del mòbil sufoca i apaga qualsevol rebel·lia i que, per això, avui no és possible cap revolució”. “Per culpa del mòbil?” “Idò. L'excés de comunicació ens deixa estabornits, marejats, dominats. El mòbil és a la vegada un instrument de vigilància i un confessionari, mos tornam a confessar, voluntàriament, no demanam perdó sinó atenció”.

Jo crec que el que hem tornat és catastrofistes, tanta informació, tant de reclamar l'atenció, com tu dius, no es pot fer sinó és muntant uns escenaris apocalíptics, de males notícies, desastres diaris... Titulars escabrosos, algoritmes incontrolats, tuits alarmants... viure amb l'ai al cor! Som a l'era del tremendisme mediàtic i personal!”

Vos heu de fer budistes! Heu de ser més altruistes, més compassius, menys individualistes, tenir una ment oberta, ampla...!” “Sí, i menjar molt de tofu! Ja ho deia la ministra anglesa...” “Voltros vos en foteu però jo he aprés que la ment ha de ser lliure de totes aquestes pors que ens volen insuflar, sense remordiments, amb respecte pel medi ambient pel be de les generacions futures...”

I si tot fossin mentides, si ens estassin enganant?” “Podríem posar en pràctica mesures d'higiene informativa. Si les coses que ens arriben són dubtoses, poc fonamentades, no s'han de compartir, no s'ha d'esbombar la suposada catàstrofe! I ho feim, per frivolitat, per peresa, per inèrcia... idò no!” “Ja tens raó que la comunicació a través de mòbils té inconvenients que s'han de calibrar.” “Bono! I tant! Me deia l'altra dia Eduardo Mendoza que el gran avantatge de la comunicació telemàtica és que pots parlar amb la boca plena!”

I tu, Climent, xerres poc avui, que no estàs llatí?” “Faig dejuni intermitent”. “I això que és?” “Idò que deixes de menjar durant catorze o quinze hores cada dia. Després de dinar no torn a tastar res fins a l'hora del berenar de l'endemà”. “Vatuadell! Sense sopar gens?” “Res. Aigua, només. Redueixes els nivells de glucosa, de colesterol, baixes la tensió arterial... i t'amagreixes”. “No pot ser!” “Que no pot ser? Mire'm. Aquella butza que tenia m'ha fuita i només fa tres mesos que ho faig”. “I no te peguen entorns de cap? No veus coses rares el vespre amb la panxa tan buida?” “Sí, sent el canvi climàtic que m'encalça de més a prop! No te fot el budista!”

Per resoldre els problemes del món fan falta bons polítics” contrapunteja el comunista. “Els bons polítics ara són molt escassos, abans sortien quan hi havia circumstàncies excepcionals”. “I vols dir que ara no ho són?” “En Putin, en Xi, en Biden...?” “I què vols? Comparar-los amb en De Gaulle, en Mao o en Roosevelt?” “En Biden, que passa amb en Biden? Què és vellet i s'equivoca? M'estim més en Biden que el 'cateto' d'en Bush amb la seva cort tenebrosa de Dick Cheney o Donald Rumsfeld; m'estim més en Sánchez que el 'cateto' d'en Rajoy, que vols que te digui... m'estim més na Francina Armengol que en José Ramón Bauzá, m'estim més en Laporta que en Bartomeu...” “Atura, atura... que arribaràs a dir qualque doi monumental”. “Els qui tenen voluntat de 'servir al poble que els segueix' són per definició egòlatres, sinó estarien a ca seva, assegudets a la camilla, llegint un llibre, mirant la televisió i no aferrats al mòbil piulant com a desesperats al Twitter !” L'anarquista replica al budista: “Sí, i tu muntaries un catering mundial d'alimentació macrobiòtica. La dictadura de la cúrcuma!” “Au,au,au,au...!”

 

Climent Picornell

25 anys sense Nadal Batle

jcmllonja | 03 Gener, 2023 11:14

 

 

 

25 anys sense Nadal Batle

 

Dia 7 d'aquest mes farà 25 anys que morí Nadal Batle, en tenia 52. Nadal Batle i Nicolau havia nascut el 1945 a Felanitx. Va exercir de professor de matemàtiques i fou rector de la Universitat de les illes Balears des de 1982 fins 1995, tretze anys durant els quals la universitat cresqué i es consolidà, tot agafant prestigi. Després de la seva etapa de rector, retornà a la càtedra de Ciències de la Computació i Intel·ligència Artificial i assolí una etapa d'articulista, al Diari de Balears, on posà esment en el seu tarannà d'home de ciència, de lletres i músiques, de polemitzador, de felanitxer i, sobretot, el seu ideari de defensa de la terra i la llengua. Deia sovint: "Les matemàtiques m'han donat, sobretot, un gran escepticisme lúdic i lúcid".

Els trets mestres de la seva llarga època de rector: la redacció i desenvolupament dels estatuts de la Universitat; el desenvolupament de nous estudis; l'inici del Campus Universitari, el vertader "genius locii" de la UIB; la consolidació de la universitat, la seva implantació i inserció social i territorial a les illes Balears; l'increment de les relacions exteriors sobretot amb l'estranger; la millora de les capacitats d'investigació, l'assoliment de línies d'excel·lència, una d’elles en noves tecnologies de la informació...

No fou una persona que causàs indiferència. Del seu extensíssim obituari, es podien deduir un cúmul d'adjectius: intel·ligent, perspicaç, polemista, patriota, radical, complex... Alguns dels seus oponents el tractaren d'autoritari, cínic, prepotent i altres apel·latius típics de les rapinyades que deixa l'exercici, amb decisió, dels càrrecs de poder. Sé com són de caïnites les lluites i d’africans els odis dins les universitats, no únicament dins la nostra, sinó per tot el món: la competitivitat és un factor de progrés intel·lectual dins les institucions universitàries.

La dèria per la seva llengua i tot el que l'enrevoltava, la passió per la lectura i la música, juntament amb el seu coneixement impecable del francès i de l'anglès, el feren un lector impenitent, inconstant, insomne. Era un exponent combatiu del bagatge cultural aportat pels tècnics i pels científics, per això Newton o Galileu (de qui deia que "fou un home intel·ligent... perquè no es deixà cremar!"), però també E. Waugh o W. H. Auden, per significar el seu entroncament amb la tradició literària anglosaxona.

La ideologia de l'independentista -"la meva pàtria és la meva llengua"- fou sempre manifesta, tot i que "hagués canviat llengua per independència", en una hipèrbole del seu sentit del pragmatisme que li jugà tantes incomprensions.”Pens que la Universitat ha de fer feina per retornar l'orgull. Ens pot retornar la dignitat que els mallorquins hem enterrat davall les rajoles”.

Nadal Batle travessà la història, com un rector decidit que unia la defensa del català com eina de feina i una aposta decidida per les noves tecnologies. Això feia mal de ventre a molta gent, però, sobretot, enfurismava als engominats provincians que es creuen que un discurs pel fet de ser cuinat a Madrid i en castellà, ja és universal. Com es podia tolerar que controlàs una institució social clau com la UIB?

Nadal Batle fou l’únic pal en l'inexistent paller del Nadalisme. Amb la seva mort s'estroncaren els seus projectes. Per qui en vulgui saber més, Josep Maria Llauradó n’ha escrit Els anys incomplets, amb un pròleg remarcable de Joan Mir –“S’equivocà més amb ell mateix que amb els problemes que abordava”, diu Mir-; Joana Mª Roque en va fer un excel·lent llibre, més personal (Nadal Batle, les notes d’un rector), un servidor en vaig fer una nota biogràfica extensa que és a Viquipèdia. Una selecció dels seus articles, és recollí a El mal bocí.

Tenc en gran estima la meva institució, la Universitat de les Illes Balear, i, ja retirat, veig amb orgull la seva progressió. Estic convençut, que més enllà de la recerca de l’excel·lència investigadora, ja ben provada, la UIB és una eina bàsica per a la societat de les illes Balears, possibilitant que estudiïn carrera tots els seus habitants, una oportunitat barrada, abans, pels sobre-costos de la insularitat i per l’oposició de determinats estaments que encara miren amb mal ull una Universitat a les illes. El que s’ha d’acceptar és que alguns fonaments de la nostra universitat es posaren durant el rectorat de Nadal Batle. Els fruits de la UIB són culturalment i socialment enormes, una “pluja fina” de coneixement i de gent amb formació superior dins la societat balear com no n'hi havia hagut mai.


Climent Picornell

Notes per l'història del Turisme: política i religió. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Gener, 2023 11:12

 

 

 

Notes per l'història del Turisme: política i religió

 

A Balears, el turisme de masses va esser tractat pel franquisme com un fenomen polític. Els turistes eren "ambaixadors d'Espanya" als seus països d'origen, amb el que s'aconseguia una renda política -"imatge del règim"- a l'exterior, tan considerada pel poder com les entrades de divises. Manuel Fraga Iribarne durant la seva etapa al Ministerio de Información y Turismo parlava de la "alta rentabilidad política del turismo", comentava: "es preciso reconocer, como mérito del turismo, el haber permitido a una masa cada vez mayor de europeos, el conocimiento directo de la realidad española, muy diferente de las imágenes tendenciosas con que la representan en su propia patria una gran parte de los órganos de opinión". L'Administració Central abandonà, però, la consolidació d'unes estructures empresarials i comercials i la minimització dels costos socials que el sector generava. És expressiu el que deia Gabriel Escarrer: "Cap economista, cap polític, no pensà en el turisme. El que era clàssic havia de passar fatalment: desenvolupar el sector primari, a través d'aquest potenciar el secundari i després crear el terciari. Era la regla d'or de l'economia gran, la dels eminents mestres que no es podien equivocar". L'Estat es torbà en témer-se'n de l'efecte multiplicador del turisme i de les peripècies de l'empresariat per a trobar finançament. L'allau turística modificà, també, el comportament polític, als territoris turistitzats augmentaren molt els vots als partits d'esquerra. Municipis turístics importants són o han estat governats pels socialistes.

El turisme suposà un canvi en els costums i valors. Feia tornar les societats menys religioses, en el sentit de l’abandó del culte tradicional. Les morals tradicionals sofriren un “shock” quan s’enfrontaren a comportaments com el nudisme, el “top less”o el hippisme. Hi hagué una ruptura de la concepció tradicional de la família. Per a alguns és una anècdota, però la figura dels "Picadors" es pot estereotipar amb el que els manuals en diuen la “beach-boy syndrome”; aquests, coneixedor del diferent tractament de la sexualitat per part de les estrangeres, aprofitaven la seva laxitud, que amb les dones nadiues era menys possible, cosa que afectà les indígenes, en la seva evolució respecte del pensament, la pràctica del sexe i la liberalització dels seus costums. La cita de la pastoral del Bisbe, l’any 1962 (“Hombres! No sucumbáis a la seducción y al dinero de las extranjeras!”), és exponent de la preocupació que sentia l'església catòlica respecte del comportament d'alguns dels seu fidels i de la minva del seu control social. El clergat local deixarà d'actuar com un dels "cacics" de la comunitat i interferirà menys en els assumptes temporals. El bisbe Enciso: “Mallorca s'ha convertit en una illa diferent ja que ha perdut el seu característic acolliment. El turisme i l'estiueig afavoreixen la dispersió, el debilitament dels vincles familiars. Es viu fora de casa i s'afavoreixen les temptacions i les aventures. També influeix en l'abandonament o allunyament de la pràctica religiosa, afavorint el materialisme, el luxe i les despeses excessives”.

Els tres bisbes illencs en la “Carta dels bisbes Balears : Ecologia i Turisme a les nostres Illes” opinaven que “el turisme, avui com avui, podem dir que és el pa de les nostres illes” i mostraven la cara negativa: “erosió continuada dels signes d’identitat del nostre poble; baixada de valors religiosos i morals de tipus personal i familiar; el contrast entre una classe treballadora aclaparada de feines i limitacions econòmiques i el món turístic on hi mana l´oci i l’ostentació econòmica” i remarcaven els efectes ecològics negatius, fent una crida al que avui en dia es coneix com sostenibilitat turística.

Era certa l’oposició a comportaments que la moral illenca, fortament arrelada al catolicisme, no aprovava. Però, si els valors més fonamentals es posaven en dubte, el profit econòmic dominava. D'aquesta manera s'instaurà una doble moral: tolerant amb els visitants i rígida pels locals. Les fronteres d’aquesta doble moral, però, s'anaren diluint de forma inevitable, quan s’acostaren els nivells de desenvolupament i els models de comportament, vehiculats pels mass media i la modernitat, amb el calçador del turisme.

 

Climent Picornell

Postal de Palma: l'alè de les ciutats. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Gener, 2023 11:09

 

 

Postal de Palma: l'alè de les ciutats

 

Sec, al cafè Mistral, i veig passar la gent, prop del Centre Cultural de la Fundació La Caixa, a la petita placeta dedicada al torturador de cubans: el general Weyler. Segons el Finacial Times, és de les vint-i-cinc millors cafeteries dels món. El Cafè Mistral és posat a l'altura del Boot al Marais de París, el Dropp Coffee d'Estocolm, el Cuervo Café del barri de la Chacarita de Buenos Aires, l'Ideal Café de Palerm o l'Ama Café de Nova Delhi. Coman a la cambrera un cafè amb llet. 'Café con hielo?' 'Amb llet!' '¿Que es “llet?' 'Coffee with milk', li acab dient. Començam bé, pens. El cafè, segons una pissarra, avui, és originari del Senegal. És bo, certament, i els croissants també.

Continua passant molta gent, avui hi ha cinc creuers al port. Dues al·lotes travessen amb aquestes peces enrotllables per fer ioga o estiraments. Pens en com ha canviat Ciutat. Abans una gentada fumant a les terrasses dels cafès i ara tot-cristo és a fer cucaveles als gimnasos. Són guapes, i certific que els heterosexuals, en aquests temps que corren, i a la nostra edat, perdem moltes oportunitats i no podem fer els roïssos molt grossos. O sinó, anar a fer teràpia personal. Com diu en Rafel Fonoll: “Pots anara al psicòleg o llegir el teu horòscop. Només hi ha una diferència: una cosa és molt més barata que l'altra”.

No fa gaires anys sortí al The Sunday Times que Palma era la millor ciutat del món per viure-hi. Ara no sé si encara ho és o passa el mateix que amb la cafeteria on som, que no hi ha per tant. A més, n'hi ha que a Palma la volen convertir en una smart-city, una ciutat intel·ligent i servidor creu que van errats, en part, això d'identificar el concepte de ciutadania amb el consum i ús de serveis públics digitalitzats està sobrevalorat. Es tracta d'això però no només d'això. A mi m'agrada la ciutat dels quinze minuts. Quinze minuts màxim per accedir als serveis bàsics, entre ells el comerç local.

Tot fullejant els diaris veig el que passa a la meva estimada Itàlia: Giorgia Meloni, que ara es fa l'estreta sense fer gens d'esment a la defensa que feia, fa poc, de Mussolini, o el seu amic Salvini demanant que es suspenguin les sancions a Rússia o en Berlusconi i el seus mantres contra jutges i imposts... I pens en Roma, també congestionada com Palma, però amb més monges i capellans i els turistes amb la cara més congestionada incapaços de digerir tanta bellesa. Però no és ben bé el mateix que a París amb els seus llocs comuns, cafè de Flore, Les deux Magots, les feuilles mortes, Montand, Sartre, Beauvoir, la Coupole, la brasserie Lipp o... el Londres que record de quan hi vivia en els anys seixantes: les minifaldes de Mary Quant, Carnaby Street, protestes, drogues, John Lennon, els mini Cooper...

Ai! Veure i contar les ciutats! La Barcelona de Marsé, Ruiz Zafón o Eduardo Mendoza, en castellà o la de Blai Bonet a Mr. Evasió; Perec i Modiano a París; el Dublín de Joyce; Nova York al Manhattan Transfer de John Dos Passos... o, al cinema, pens en Jeff Gambardella i La grande Belleza a la Roma de Sorrentino. Torn als escriptors: El Cairo de Mahfuz, La Habana de Cabrera Infante, Estambul de Pamuk...

Com ens deuen veure els externs? Com de reduccionistes són les seves mirades? Més enllà de la Seu, la Llotja, el castell de Bellver, les gelateries barates i els restaurants de fast food, l'olivera de la plaça de Cort, el voladís de l'Ajuntament, la gent malhumorada per no poder passar tranquil·lament pels carrers, que abans eren “seus”. Crec que és als escriptors a qui ens cal recuperar el mite i la significació antiga i eterna de la nostra ciutat: la llongueteria orgullosa de la seva joventut, l'exabrupte de damunt l'aljub del Baluard, les reformes que pretén fer l'Ajuntament, la floridura del carro de la Beata... No es pot ser massa esquiterell quan vols recuperar l'alè de la teva ciutat. I no parl d'halitosi.

 

Climent Picornell

Apocalipsis quotidianes conspiranoïques. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Gener, 2023 10:57

 

Apocalipsis quotidianes conspiranoïques


Les prèdiques de desgràcies generalitzades -ara som a les pandèmies- o les amenaces de nous inferns -ara som a “l'arma de l'Apocalipsi” dels russos a la guerra d'Ucraïna-, continuen arribant. Feia dos dies que m'havia vacunat de la quarta dosi de la Covid i ja havia rebut la visita de Bill Gates qui, pacientment, m'havia inoculat el seu xip que em faria obeir-lo cegament. En una visita al Parc Natural de Llevant una amiga em parla dels chemtrails, i de la conspiració universal per dominar-nos. Record haver escrit sobre això. Necessitam angoixes constants per sobreviure.

Apocalipsi, vol dir “revelació” i ens comunica què abans de la darrera i definitiva intervenció de Déu en les coses humanes, tota casta de catàstrofes i mals augmentaran frenèticament. Perdudes les claus interpretatives del moment en que va ser escrit el llibre, tota casta de “vividors” hi fan el seu agost. Per exemple: canvi climàtic? Ca Barret!! “HAARP”, “High Frequency Active Auroral Research Program” (Programa d’Investigació de l’Aurora Activa d’Alta Freqüència). Una vertadera caixa de Pandora, manejada, evidentment, per les Forces Armades Nordamericanes, secretíssimament. La funció d’aquesta suposada tecnologia és la manipulació del temps i el clima, la descongelació dels glaciars, el control de les ones dels oceans. En definitiva, funciona com un encalentidor de la Ionosfera i actua damunt d’ella com l’antena més prodigiosa i poderosa que ha existit, la seva finalitat és controlar tot el món a través de l'Atmosfera. És una arma de guerra climatològica. Si creien que el clima canviava per l’addicció de monòxid de carbó, fruit de la crema de combustibles fòssils, la benzina del nostre cotxe o el carbó de la nostra central tèrmica, abandonin : HAARP !

No n’hi ha prou? Idò ara som als “Chemtrails”. La paraula ve de Chemist (químic) i trails (esteles, rastres). És una figura que s’agafa d’aquests niguls allargats, produïts pels aerosols que deixen els avions. Som fumigats pels avions! Bari, alumini i altres metalls pesants, així com altres castes de banys i dutxes químiques provoquen al·lèrgies i picors diversos, resultats superficials del control experimental de la guerra química. Tot conflueix en la paranoia de la Gran Conspiració. Així, aquestes ruixades de productes químics tenen per objectiu el control mental dels habitants de la Terra, perquè acceptin el “Nou Ordre Imperial” que ja està en marxa.

Convendria acabar, però abans: la Fluorosi. La societat actual és plena de pors, d'angoixes, de depressions, d'atacs de pànic... Creien vostès que era degut als problemes quotidians, de la feina, de casa, de les nostres relacions sentimentals? No i no! La causa és el fluor, usat a les aigües domèstiques o en les pastes de dents, actua com un “calmant social”. Causa desordres en l’aprenentatge, incoherència, pèrdua de memòria, confusió, depressió, vertigen, fatiga, insomni... és usat per crear societats calmades i per tant, és una eina de control mental. Els pobles que usen fluor són més bons de manejar. Per qui ? Pel poder, que no fa més que el que li manen els “Il·luminati” o representants de les majors multinacionals americanes (no diuen res de les xineses, encara).

Un servidor que es pensava que amb quatre apocalipsis casolanes –l’ecotaxa, el pacte de progrés, aprofitar les rebaixes correctament, anar a la presentació d’algun llibre d’un amic- ja en tenia prou. Entre aquestes dosis d'apocalipsi diària, un en pot pegar una panxada de la teoria conspiratòria duita a l’extrem: de tot ha de tenir la culpa algú, sempre un altre... mai nosaltres mateixos.


Climent Picornell

Més sobre els impactes del Turisme. Climent Picornell

jcmllonja | 08 Novembre, 2022 10:15


 
Més sobre els efectes del turisme

Els impactes del turisme són definits com els elements conseqüencials que provoca la demanda i l'oferta turístiques sobre l'economia, la societat i el medi ambient. L'impacte econòmic inclou, entre altres variables, la mesura dels costos i també dels beneficis econòmics resultants del desenvolupament i ús dels serveis turístics, així com les alteracions provocades en els sectors productius dels llocs d'acollida. L'impacte social mesura els canvis en el mode de vida dels residents i l'impacte ambiental inclou les alteracions del medi ambient causades pels serveis turístics. 
El turisme ha provocat un canvi fonamental a les nostres illes. Ho ha fet en combinació amb altres factors com la modernització, l'homogeneïtzació social o els impactes dels mitjans de comunicació, però el turisme ha estat el catalitzador. Aquest canvi marca una fita en la història recent de les Illes: es parla d'un abans i un després del turisme de masses. Una societat rural i tradicional ha canviat a una societat moderna i urbanitzada. Si al litoral el canvi és més perceptible, els indrets on l'impacte pot semblar menor, s'han hagut d'adequar al ritme marcat pel fenomen turístic. A la societat balear resultant hi ha una estructura social heterogènia, un canvi de signe migratori, més mobilitat vertical de les classes socials i falta d'integració dels diferents grups socials. Tots aquests canvis han tengut com a resultat la transformació del sistema de valors, el canvi del mode de vida i la modificació dels sistemes de consum.  
Sobre els sector agrari, el turisme ha provocat la disminució de la importància d'aquest sector en el conjunt de l'activitat econòmica i social. Èxode rural cap als centres turístics, disminució de l'espai destinat a activitats agràries, abandó progressiu dels conreus tradicionals, augment dels agricultors a temps parcial i dels "hobby farmers", alteració dels preus de la terra en funció del seu possible ús turístico-residencial.
Sobre el sector industrial, el turisme ha tengut un efecte d'arrossegament en determinats subsectors: la construcció i les seves indústries auxiliars, els productes per al consum dels residents i no residents, així com els subsectors lligats a l'aigua i l'energia, conformen els elements més dinàmics. Els més tradicionals es veuen sotmesos a processos de readaptació.
Al sector terciari, el més desenvolupat, l'hoteleria i la restauració n'aporten gran part de la producció. Els serveis comercials i els transports i les comunicacions constitueixen els dos altres subsectors amb més aportació econòmica En el subsector comercial el turisme és el que explica l'increment espectacular del nombre de llicències als municipis turístics. El sistema de transports a les Illes adquireix una singular importància, iniciant un procés de renovació i modernització de les infraestructures. L'estacionalitat del turisme provoca, així mateix, un sobredimensionament de les infraestructures. 
Els booms turístics des dels anys seixanta ençà, sense una planificació coherent, han provocat impactes ambientals, resultat de l'ocupació intensiva del territori que comporta la instal·lació dels serveis i equipaments turístics, desplaçant del seu hàbitat fauna i vegetació, o interferint en altres mecanismes de funcionament ambiental que impossibiliten el normal desenvolupament dels ecosistemes naturals. La urbanització excessiva és el principal impacte provocat pel desenvolupament dels centres turístics, ja que ocupa indiscriminadament espais, alguns d'ells únics i irrecuperables. Com exemple, el que succeïx a les platges turistitzades, una mostra d'aquesta pressió, puntualment molt intensa. El paisatge s'ha modificat, en alguns llocs de forma irrecuperable, entrant dins la dinàmica de degradació dels recursos naturals que, alhora, també, són recursos turístics.
Els conflictes generats per a aconseguir una major protecció de la natura o per evitar la urbanització d'àrees naturals considerades d'alt valor ambiental a les illes Balears, demostren que les activitats turístiques bàsiques o complementàries --construcció d'hotels, apartaments, infraestructures, zones de residència turística o residencial- són la causa fonamental d'aquesta conflictivitat en els últims anys. El turisme de masses ha transformat les illes Balears més que molts de segles d'història.

Climent Picornell

Encontres a Ciutat. Climent Picornell

jcmllonja | 08 Novembre, 2022 10:12

 
 
Postal de Palma
 
 
Encontres a Ciutat

El retorn a Ciutat sembla redundant, gent i més gent. Tot em sembla igual. Cauen quatre gotes fangoses d'un nigulat acalorat i els venedors ambulants, que venien ventalls, ara tots venen paraigües. Rapidesa estratègica. Els repartidors de menjar han proliferat, dels riders on the storm -genets de la tempesta- de Jim Morrison, ara han passat a ser riders amb la seva moto i el seu maletot que fa propaganda de la casa que els esclavitza.
El dia és encara xafogós, però davant la mar -som al “Pesquero”-  convida a fer un Campari amb una platet d'alatxeta fregida. En Joan me conta que, segons ell, les transicions polítiques, relativament pacífiques, deixen baixos, com en les botelles de vi; tant l'espanyola amb l'ex-rei Joan Carles I de suposat timoner, com en la de la URSS amb Gorbatxov i la seva glasnot i perestroika -transparència i reconstrucció-, que deixaren moltes coses sense solucionar. “Saps que li deia Gorbatxov a Felipe González?” “Hem sortit d'un sistema però no hem arribat a l'altre”. “Diga-li tu a en Putin, que ja surt a les fotografies darrera en Gorbatxov. La gent no entén que en Putin no només ha envaït Ucraïna, ha envaït Europa”. “Sí”, li dic,  “però Ucraïna no ha estat mai Europa, ha estat més Rússia que Europa, ara resulta que ho volen ser també europeus… I qui som els europeus? En la discussió dels orígens dels europeus, m'ho deia en Lluís Quintana-Murci: “Me fa gràcia quan els supremacistes blancs pensin que els europeus som un poble pur. Som una mescla dels primers humans que arribaren d'Àfrica fa 50.000 anys, dels que arribaren de l'Orient Mitjà en fa 10.000 -i dugueren l'agricultura-, dels que arribaren de l'est -i dugueren les llengües indoeuropees que parlam avui- i i un 2 % d'origen neanderthal”. “Mira tu si podem presumir de puresa de raça!” replica ell, “Molt al contrari del que pensava Nietzsche que deia que la democràcia era la forma més decadent de l'estat, perquè permet la mescla d'estaments i de races... Vaja, vaja...!!”
“I el futur, tot això del canvi climàtic i...?” demana en Guillem. “Més por me fa la intel·ligència artificial,” li contesta un servidor, “que si se desboca pot convertir el futur en una distòpia totalitària, o els 10.000 caps nuclears que amenacen la humanitat, pensa en les amenaces de Putin, o fins i tot els patògens modificats en els laboratoris, virus i més virus estranys que ens amenacen també. Vols parlar de futur, idò da-li cebes!”
“Bé però això és a llarg termini” comenta en Lluís mentre menja seitó i alatxa “a més a curt termini no només són els ecologistes i els professors progres de les universitats els qui parlen de límits i decreixement”. “Sí, sobretot tu”, bota en Vicenç, “Climent, te vaig veure amb una perruca de posidònia parlant de limitar els turistes!”  Li responc: “Bé, però, mira, ha fet cinquanta anys de l'informe del Club de Roma sobre els límits al creixement, i no eren d'esquerres aquests... Com tampoc no ho és el president de França, Macron, que ara ha definit el moment econòmic i polític com la 'fi de l'abundància', ara se n'ha temut que el preu de l'energia, els recursos naturals i els baixos tipus d'interès impulsaven un creixement insostenible”. “Vaja amb els francès”, és en Víctor qui parla “recordau que Sarkozy, el 2009 volia refundar el Capitalisme, empès per la crisi econòmica. Ara diuen que es retorna a Malthus, que  era  un pessimista vital, al qui li preocupava sobretot l'augment descontrolat de la població durant la revolució industrial. Vull dir que els límits al creixement o les teories del decreixement són conceptes que la  societat haurà d'assumir majoritàriament. Inflar el PIB, augmentar la renda per càpita o la capacitat de consum... té contrapartides funestes: climàtiques, socials, polítiques.  “O com mantenir una tropa de jubilats com noltros!” afegesc jo, “Saps que faran? Ens enviaran a macro-residències de vells i ens enganaran, ens faran ballar zumba i ens fotran dins una tremuja i faran menjar per cans, dels nostres cossos. Cent mil cans va dir el batle que hi havia a Palma !  Mira tu! Saps que necessiten de menjar aquest pobres canets!”
Un catamarà enorme, d'un ric, europeu, mestallat d'origen, naturalment, atraca en aquests moments, les humils barquetes dels “palmesanos” ja fa temps que foren expulsades dels millors llocs de la badia de Palma. Passa un turista amb una camiseta imperi color de rosa i  un banyador mínim, un taparrabos, es deia abans.

Climent Picornell
1 2 3 ... 58 59 60  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb