Climent Picornell

Jardins d'altri estiuencs. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Agost, 2022 08:10

Jardins d’altri estiuencs


Els jardins d’altri bresquegen per dins els veïnats, lectures interessades o disperses, tot s’hi val. Som ara a l’estiu i en ona de calor, la qual cosa estormia els cossos i qui sap si les ànimes. 

Ben igual que al rei Lluís XIV qui, el 14 de juliol, el dia que es va prendre La Bastilla, escriu al seu diari: “Avui, res”.  Quasi com Kafka quan el dia que esclatà la guerra mundial, escriu al seu dietari: “Avui horabaixa he anat a nedar”. Les dues coses asseveren que “La vida és una ficció basada en fets reals” (Ramón Eder).

Per això el millor és saber sedassar els records i fer com Cecília Gato Fernández:  “Som depressiva però no trista, ús el petit escut de l'humor.  Com T. Zizec: “ L' única relació sexual exitosa succeeix quan les fantasies dels dos es superposen. Si un home té fantasies amb que fa l'amor damunt una bicicleta o la dona vol ser penetrada per un semental, el que realment està passant és que un cavall va en bicicleta”.  L’amor té molts de caires, un: “Ella és com el far que fa voltes, l'obscuritat total alternant amb una brillantor enlluernadora (Henry James), o un altre: “Teta que la mano no cubre, no es teta, sino ubre”, com ens recorda la saviesa popular.

Ja que hi som, amb les parts del cos: “Siempre fue la lengua compañera del Imperio” ara resulta que Nebrija no ho deia per l'espanyol sinó pel llatí. Sempre ho veuràs! Però hem de ser conscients que les dues obres culminals de la literatura castellana estan protagonitzades una per un vell xiflat i l’altre per una puta vella, hi podem afegir Don Juan Tenorio, un acossador de mitjana edat. Quan s’és tan reduccionista Porgy & Bess  (on s'hi canta Summertime: “És l'estiu i la vida és fàcil...”) és una història d'amor entre un coix i una al·lota guapa assocats per un macarra guapetó i un traficant de drogues.

Tenia raó Albert Camus: “Sempre ens enganam dues vegades respecte a les persones que estimam: primer al seu favor i desprès en contra seva” . Però és que “En matèria de sentiments tots som autodidactes”  (Manuel Neila). També és ben cert que “A las relaciones tormentosas debería partirlas un rayo” (Carmen Canet). Malgrat tot les petjades sentimentals són males d’oblidar: “Los fets d'amor no puc metre en oblit;  /  ab qui els hagué, en el lloc, no em cau d'esment” (Ausiàs March). N’hi ha però que ho són més, difícil d’oblidar, vull dir: “No hi ha nostàlgia pitjor  /  que enyorar  /  el que mai va succeir”  (Joaquin Sabina).

Deia Joan Fuster: “ Si en aquest món hi ha quelcom intrínsecament malvat és, sens dubte, l'Estat” i per reblir el clau, diuen que John Maynard Keynes definia el capitalisme com el sistema que es basava en “la convicció de que els homes més malvats cometen els actes més malvats per al bé de tothom”.  Pot ser que, com la democràcia, sigui el pitjor sistema de govern que s’ha inventat, a excepció de tots els demés.  Nogensmenys, “El contrari de la por no és el coratge sinò la solidaritat”  (Bernat Castany). Malgrat n’hi ha que són poc empàtics: “Yo no quiero hacer lo correcto  /  pa esta puta mierda ya no tengo tiempo” ( C. Tangana). Una altre cantant el contradiu: “El meu objectiu és ser de cada vegada més honesta” (Luz Casal). Tanmateix, torna a dir Joan Fuster: “Creu-me, jove: no et faces cas! A la teua edat, un es passa la vida fent-se trampa a si mateix”.

Els deman excuses per embafar-los amb aquests jardins estiuencs però “La meva missió és matar el temps i la d'aqueix és matar-me a mi. Se està molt còmode entre assassins” (Emil Cioran).

Peripatetisme per Palma. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Agost, 2022 08:08

Peripatetisme per Palma


Seu, un home mal vestit, als bancs de fusta del Born de Palma. Tira pa banyat i té un estol de coloms que li fan cas, però ell només se fixa en un colom coix, li falta una cama i li diu, fort: “guapa, guapa i guapa!” Els ramats de turistes, acalorats, s’hi fixen i el retraten mentre altres miren els seus mapes per saber on són. Són mapes sintètics de la ciutat, fàcils de llegir, lletjos. Servidor que estima els mapes, antics i moderns, no pot sinó sentir un cert malestar, no tots els mapes són com aquests d’informació turística. “Hi ha en els mapes una bellíssima concepció del món dibuixat, del món representat i de les inquietuds que cartes i plànols desperten en nosaltres: la curiositat contemplativa del científic meticulós, encisat per les descobertes, o la tafaneria de l'explorador nòmada, que sempre va una mica més enllà, tot ell acció i vivència”.  Me diu en  Josep Pedrals. Li he de donar la raó.

En el pas d’en Quint, davant La Pajarita, me trob amb en Jaume Sureda, els dos som hipocondríacs, molt. Li coment que fou Erich Fromm qui en El cor de l'home (1964) dedica un capítol al narcisisme, que explica els  hipocondríacs com personatges centrats en si mateixos que prenen el seu punt de vista, com la realitat. Em recorda que li vaig regalar el Manual per a Hipocondríacs on, en un dels seus apartats, es recomana als qui tenen doble personalitat que en anar al cinema o en viatjar en avió comprin sempre dos bitllets: un per a ells i l'altre per al seu altre jo. Em recomana Hipocondria moral de Pau Luque i Natalia Carrillo.

Vaig fins a la plaça Major i baix per les escales que peguen a la Rambla, davant l’estàtua d’en Chillida. Un poc més avall a la corba que fa el carrer davant el teatre Principal, prop del fornet de la soca d'en Tomeu Arbona, veig en Joan Melis, abans que el pugui saludar m'enfloca: “Soc més lluny que estimar-te. Quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos trobaran un regust de tu”. Trobes que hi ha per tant!  Això del Gabriel Ferrater s'ha desbocat: “Quan els cucs faran un sopar fred !!”  “I si és calentet el sopar!  Així havien de ser els seus poemes? Clars i llampants, realistes com una lletra bancària? Res, però res de res, on hi hagi Carner o Foix, o l’Ausiàs... tots els demés són mals aprenents!”. I no puc ni donar-li el bon dia. Se'n va cap a la Rambla recitant de memòria trossos sencers de Les dones i els dies.


M’assec a un dels bancs de la Rambla dissenyats per Gaspar Bennàsser i sent que me diuen: “Qui a bona cadira seu, bona ventura l'espera”. És en Jeroni Massanet, estudiàrem junts a l’Institut, es feu diplomàtic i ens veiem, per casualitat, cada molts d’anys. “Encara tens el bust de Pius XII al teu corral del poble?”  “Sí”, li constest, “manies de mon pare que era un romanòfil i un vaticanòfil i un papòfil, si es pot dir així”. “Si era un papa nazi!” me diu. “Alto!! Li replic, “Pius XII , no fou filonazi, ell no volia que hi hagués aquell extermini, però és ver que no el va denunciar, i sabia que hi era, perquè fer-ho era entrar en guerra, per això Benet XVI, en Ratzinger,  va frenar la seva beatificació”. “Ell ho sabia” insisteix en Jeroni, “quan els alemanys se'n dugueren milers de jueus romans a Auschwitz i  no digué res. Hauries de destruir l’estàtua”. “Que no és una estàtua és un bust damunt un pedestal”. “Idò això...” “El papa Francesc d'ara tampoc ha condemnat els russos que han envaït Ucraïna” li dic per disculpar-me un poc. “No és el mateix, no comparis...” S’acomiada i em fa pensar que, efectivament, mai tenguérem aquesta discussió amb mon pare. Venc d'una família  on no es parlà mai ni de sentiments, ni de política, ni de doblers...

Carrer sant Jaume avall me fix amb el casalot que ha reformat l’amo de Ryanair i me deman quant de patrimoni quedarà en mans de mallorquins d’aquí a un parell d’anys, al centre de Palma. La gentrificació avança manades desfetes!

Sopar d'estiu amb botxor, alemanys i Thermomix. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Agost, 2022 08:04

 

 

Sopar d'estiu amb botxor, alemanys i Thermomix.


Comença la temporada dels malanats sopars d'estiu. Quina mania! La gent vol mostrar ca seva i vol mostrar, també, les seves amistats: des dels rics i poderosos fins als raros i més pelats que un jonc com un servidor. Per això m'entra com a mala llet quan hi som, me moc entre el 'no havia d'haver vengut' i el 'no puc fer un lleig als meus amics'. Menú: Salmorejo, rissotto de tòfona, albergínies farcides de vegetals perfumats al romaní...  I sempre m'asseuen a la pitjor taula, tots desconeguts, la meitat forans i estrangers, amb l'excusa de que servidor pot treure diversos registres per fer cas a tothom. Cas? Cas a quí?  A aquella parella d'alemanys rics, discrets i llegits que ja se pensen saber que som els mallorquins perquè ho han llegit a la traducció alemanya de “Queridos mallorquines”. Els explic que descendim de catalans i que el rei En Jaume va fer una mortaldat amb els moros, mallorquins, que hi va trobar per aquí, i que n'hi ha que reclamen la part de moro que ens pertoca. No entenen això: algú vol ser moro? Vaja quina raresa, diuen, els presentaré Antoni Bennàsser que és al sopar i els ho explicarà millor.

No hi pot faltar el conspiranoic que amb tota naturalitat ens explica que moltes empreses grans, quasi tots els governs i molts partits polítics han caigut en braços del marxisme cultural, que és com s'està duent a terme la destrucció del món lliure infiltrat pel feminisme, els LGTBI, l'ecologisme, l'ateisme, el multiculturalisme, la responsabilitat social empresarial... tots aquests ismes rosseguen i rovellen la societat actual. I que ara llegeix La vuelta del comunismo de Federico Jiménez Losantos. Li dic que ara estic repassant L'origen de la família, de la propietat privada i de l'Estat de Friedrich Engels, el company de Karl Marx, i que torn a albirar el triomf del proletariat, com ell mateix, el conspiranoic,  ens explica. 

Una morena de cabell molt curt i accent francès però amb molt bon espanyol intenta desviar-nos de la discussió marxistoide i ens explica que el secret del benestar està en el mindfulness, que d'ençà que en fa la seva vida ha canviat completament: té el so més profund, està més descansada i li ha donat un giro a la perspectiva i la visió de la vida; i que ho fa on line, no va a cap oficina, a través d'un programa: Calm. Això, li dic, no és més que aprofitar-se de l'augment de l'ansietat, l'angoixa i la solitud i convertir les teràpies presencials en un roda de fer diners per Internet i que no és més que una eina pel control i la pacificació social, una espiritualitat controlada pel sistema capitalista”. Vaja! “I vostè?”  me demana, “En què m'entretenc? Jo? Idò naveg pel Facebook dels coneguts que s'han mort i encara tenen el portal obert, a veure si algú des de l'altra món hi penja algun post !”

I m'aixec de la taula sense dir res mes per anar a pixar. Als lavabos no trob l’interruptor i punyint, punyint li apag al llum i tanc dins el water a un home tot vestit de negre, al qual deman perdó, i que després veuré damunt un petit escenari tocant a la tiorba peces de Purcell i Dowland. Surt del pixador de les dones una metgessa, molt coneguda, tota vestida de vermell, rossa ella, la segueixo i s'asseu devora el seus nóvio nou, un  hereu d'una fàbrica de sabates que ja no existeix. Parla pel telèfon mòbil de les meravelles que fa la seva nova Thermomix. Ja no torn a la taula i aixecant les celles li faig una senya als amfitrions tots fent-los a saber que he acomplert el seu encàrrec, poc se poden imaginar que m'he barallat amb tots els de la meva taula. Cerc Léo Ferré a l'Spotify, Avec le temps, 'amb el temps tot desapareix, oblidam els rostres, oblidam les veus d'aquelles que estimàrem i que cercàvem davall la pluja'. Fa molts dies que no plou.


Climent Picornell

Els orígens de la turismofòbia Climent Picornell

jcmllonja | 19 Juliol, 2022 12:06

Els orígens de la turismofòbia

 

Abans de les enormes coes al Caló des Moro o de les porrades de la policia als turistes gats de Magaluf, abans dels anys seixanta, les relacions amb els turistes eren d’admiració i enveja cap a les formes de vida i les possibilitats econòmiques dels visitants, als quals, el nadiu considerava que l'honoraven amb el seu tracte, al mateix temps que es provocava un desencís per la inevitable comparança entre les pròpies formes de vida i les dels visitants. El procés de desenvolupament dels anys següents passà per una època d'emulació amb el turistes i hom es sentí "europeïtzat". Els mateixos residents a les Balears ens hem convertit en turistes i ens permeten menysprear les franges més dèbils, econòmicament, dels nostres visitants, els “guiris”.

En un principi hi havia grans canvis en les formes de vestir o d'expressió públiques que s'han anat anivellant. Moltes d'aquestes modificacions estan connectades amb els canvis dels valors religiosos, polítics, morals o culturals.  La societat es feu  més tolerant i permissiva. Els joves s'han pogut moure del clan familiar, gràcies al turisme, que va ajudar a promoure els primers conflictes generacionals. Per a algunes dones, els llocs de feina que el turisme oferia tingueren efectes d'alliberament i els permeteren allunyar-se de les tutel·les tradicionals estrictes, amb l'entrada d’un salari dins les famílies. Aquestes deixaren de ser unitats tancades de producció i de consum en una societat cada cop més oberta.

El turisme provocà un autèntic trastorn cultural. S’ha comprovat que, des del primer moment, l'intercanvi entre les dues cultures, més que un enriquiment de la coneixença mútua donà lloc a una desvalorització de la pròpia imatge i a una folklorització de la cultura local. Aquesta es treu del seu context, es comercialitza i s'entra dins coneguts processos d'aculturació i homogeneïtzació. Tot i que, poc a poc, es fabricarà un discurs hostil cap a les franges més pobres i “hooliganesques” dels estrangers i una revalorització de tots els aspectes minusvalorats, quan s’arriba a cotes perilloses de substitució cultural.  

A les illes, per mor del turisme,  cohabiten col·lectius amb pautes culturals diferents i amb impossibilitat d'integració a la societat, “soi dissant”, tradicional illenca. Això provoca xocs culturals diversos. Un dels exponents més clars és el retrocés en l’ús de la nostra llengua, enfront de les actituds d'algunes persones d’aquests col·lectius. Ara bé, a l'efecte que el franquisme tengué sobre la minusvaloració de la pròpia cultura hi hem d'afegir que gran part de la suposada "nova burgesia" que ha escalat econòmicament ja ha renunciant al seu senyal més evident d'identificació.       

Hi ha també molts d’exemples de la influència del turisme en les formes materials de la cultura. Vet aquí un,  en això que hom anomena els souvenirs. En un principi es venien a les Balears productes tradicionals, que poc després passaren a ser substituïts per uns productes degenerats, elaborats de forma massiva. Però, lentament, es recuperaran els productes tradicionals amb una dosi de valor afegit, com a reacció a la “prostitució” per la venda turística, en forma d’artesans minoritaris i revaloritzats. En els casos de relacions entre turisme i cultura immaterial passa el mateix. El turista quan compra un “package” de vacances compra cultura, encara que aquesta s’hagi reduït a quatre estereotips venuts pel tour-operator en el fulletó de propaganda o a una cultura-espectacle a les guies turístiques. La conclusió és que si bé en determinats casos el turisme pot funcionar com un estimulador de fenòmens culturals, la majoria de vegades els subjuga i trivialitza.

El turisme va ser considerat com a font de progrés, no tan sols material. No així amb posterioritat en què se l'acusà de ser el responsable de la pèrdua de les senyes d'identitat de la col·lectivitat i de la degradació ambiental.   S’ha ‘balearitzat’ també el patrimoni, no tot s’ha de vendre en funció del pragmatisme econòmic. El turisme provocà un emmirallament badoc pel cosmopolitisme postís, molts d’illencs interpretaren les seves arrels com una forma d’inferioritat: l’aparició de l’auto-odi. Ara els cossiers ballen quan és l’hora i el dia. No com ballaven abans cada deu minuts per un esbart de turistes. I això, pot servir d’exemple: tenim el negoci turístic, però conservant l’honradesa de no vendre el que no fa falta, ni la dignitat, ni la terra.

 

Climent Picornell


Falzies, bevedors, "Los Melones" i el saig

jcmllonja | 19 Juliol, 2022 12:02

 

Falzies, bevedors, “Los Melones” i el saig

 

Ja fa calor de bon dematí. Les falzies i oronelles van i venen de davall les teules amb el renou que fan les seves ales quan s’ajupen per entrar dins l’abric de la coberta de les cases. La gent es queixa de calor i de que tot ha pujat. Tot és més car. Me prepar per baixar cap a la vila.“Això farà un tro” diu na Maria Colondra, grassa però àgil,  “Lleva moixos! Aquest rumbo no el podem dur noltros!” solia dir mumareta. “Mira tu com eren d’estalviadors a ca nostra, 'tacaños', que se tallaven els cabells els uns als altres, per no gastar. Ja te pots imaginar es moixell que duien a damunt es cap!”

“Saps Climent, per què es cervell té dos hemisferis? Ben senzill: un vigila s’altre”, m’ho diu en Mateu Simó, magre i amb les mans plenes de morques arreglant la cadena de la seva bicicleta de muntanya davant ca madò Llucia Pocapalla. “Aquesta casa la deixà madò Llucia als capellans: van vius aquests, redéu! i endemés no les deixaven ses ronxes a l'església, ses beates velles, no!”

En tornar de comprar el pa me top amb en Joan Gavata que està escalivat, ha fet hort i els conills i altres animalons li espipellen la collita.“Jo a s’hort m’he avesat a posar dos bevedors”, li diu en Toni Bai, “Tudons, perdius, sebel·lins... tothom va a beure allà i no me piquen ni ses tomàtigues, ni els melons, que ho fan per sa puta setada que tenen en s’estiu!” Té fama d’esburbat en Toni, però en això és tot un exemple d’eficàcia.

Faig el cafè defora i veig passar na Joana Confessa, fa bona cara. Na Joana, vídua, ha trobat parella. Estava a punt d'entrar en aquella edat que qui no fa baves, fa moc, però sempre havia tengut ínfules per dir: “Me posaré guapa...” (cosa molt difícil) “...i me n'aniré a ballar a Los Melones”. Los Melones, abans d'arribar a Es Cruce, és un bar de carretera on els fadrins i fadrines vells i vidus i vídues diverses van a disparar el darrer cartutxo amorós de les seves vides. Ballant, allà, conegué en Cosme Mitjapalla, també grandet com ella. En Cosme només tenia una dèria: tenia canaris, caderneres, pinsans, diamants... en el sostre de ca seva, a una habitació sencera tancada de rejilla. Tot el demés li importava poc. La gent advertia na Joana: “Ves alerta amb aquest: robava cotxos!” Ella ho sabia. “Va haver de venir al funeral de sa mare desfressat de dona!” També ho sabia, però també sabia que després de sortir de la presó poca cosa més havia fet. S'entenen i això a ella li ha canviat la vida.

Me’n torn cap al turó que he d’acabar d’ordenar l’estudi. Canviï de lloc la trompeta i el revòlver del padrí. El revòlver diuen que l’emprà poques vegades. Una per anar a cercar-ne un que havia prenyat la filla major d'un amic seu i l’altra per anar a cercar-ne un altre que no s’havia presentat al seu casori. Li posà el revòlver al cap i li digué: “Demà a les sis a l’església!”  I l’endemà hi hagué noces de pinyol vermell. El meu padrí, per part de mare, fou el saig del poble. Un funcionari públic, una espècie de municipal que també cantava les notícies pels caps de cantó, amb trompeta i tambor. Encara conserv la trompeta i el seu revòlver. Home autoritari fora de ca seva, un sac de pa a ca seva, on comandaven la seva dona i les seves filles. Me contava mon pare que quan li va demanar per casar amb la seva filla Maria, mumare, el saig li va repondre: “Des teu pa faràs sopes!!” Mon pare va interpretar que allò volia dir que sí i a partir d’aquell dia tengué entrada. “Si girassin s’ajuntament al sen revés jo seria s’únic que quedaria dret!”  Dretanot, xulesc,  per això de tenir pistola, nogensmenys, permetia als presos locals que anassin a arreglar els animals i que llavors tornassin a la presó. Quan feren la tomba neta el trobaren ben conservat, com un pergamí, i amb els mostatxos encara un poc tenyits de fumar picadura, mon pare solia dir que l’havia conservat la cassalla.

Climent Picornell

 

 


BENEIT !! Climent Picornell

jcmllonja | 19 Juliol, 2022 12:00

Beneit!

 

Fa temps que me passeig per les xarxes. Fa trenta anys que  tenc e-mail, el meu primer va ser vrpic@uib.es (Vicerector Picornell) a la Universitat de les Illes Balears a la qual el rector Nadal Batle volia situar com a capdavantera en les tecnologies de la Informació. Fa prop de vint anys vaig obrir un blog a Balearweb que encara és actiu i bé, som a WhatsApp, Twitter, Facebook i Instagram. Vull dir que estic avesat al que significa anar per mig en això de l'Internet. Al principi aquesta cosa dels insults em feia efecte. Quan vaig fer el blog,  a tot els apunts que hi pujava, puntual, un anònim m'escrivia: Beneit! Res pus. Beneit! I així un dia rere altre fins que es cansà. Era, ben segur, algú que em coneixia bé, perquè sabia que servidor era un puta beneit, i quedava ben a pler després de la seva defecació sense nom i llinatges. Els estalviï el meu historial d'insults internetians tant de persones anònimes com de trolls, com de gent que s'identificava, a la qual no he contestat mai de la vida.

No vull dir amb això que em consideri d'una altra generació, som de la que som, que s'ha hagut d'adaptar als canvis tecnològics per no quedar descavalcat de tot. Boomers, Generació X i Millennials s'han anat succeint, els millennials, els nostres fills es demostren molt més generosos, vist com els hem deixat el planeta, no ens ho tiren a la cara, però són ja nadius digitals i això dels insults els llenega bastant.

Conta Manuel Rivas que les noves tecnologies no han modificat la tradició vexaminista, sinó que l'han reactivada de forma expansiva. Avui quasi tothom té accés o pot tenir-ho a un mitjà per donar la seva opinió, però també per ofendre, deshonorar o humiliar una persona i, a més, fer-ho de forma anònima. Sempre s'ha insultat. Hi ha hagut fins i tot una era daurada de la burla, coincidint amb la literària. Però era un poder molt elitista, imaginem a Góngora i a Quevedo fotent-se canya pel mòbil.

Davant l'enorme proliferació dels insults per Internet ja hi ha molts de mitjans que han tancat l'apartat dels comentaris de les seves edicions digitals. Un d'ells  The Philadelphia Inquirer ho ha fet perquè els comentaris havien estat segrestats per un petit reducte d'insultadors molt actius que omplien la secció de racisme, misogínia i homofòbia. Passa això un poc per tot, basten uns pocs participants molt prolífics perquè qualsevol notícia s'ompli de comentaris agressius, injuriosos i de molt mal gust. Servidor hagués pogut tancar o moderar els comentaris al meu blog, no ho he fet, per allò de la llibertat d’expressió i altres milongues seixantavuitistes... Els diaris digitals provaren de moderar el foros, per les seves repercussions legals. El tancament ha indignat als haters,  que van de lloc en lloc amollant les seves bufes dejunes, un d'ells, conta Miquel Echarri, va enviar la seva última ‘col·laboració’ tot diguent: “La vertadera raó de que hagueu tancat és que sou uns covards i vos fa por que la gent no combregui amb la vostra religió”. Molts de mitjans han externalitzat el seu diàleg imperfecte amb els lectors digitals cap a les xarxes socials i que siguin els seus vigilants qui imposin ordre.

Als foros d'Internet hi ha molta mala llet:  si ha de conviure i aprendre'n o no ser-hi, és molt senzill. Un pot fer d'observador -mutilat, això sí- i  s'estalvia les garrotades, com la que es pegaven en una discussió; deia,  el que actuava amb el seu nom vertader: “Vull discrepar del que ha dit aquest senyor...” L'altre, amb nom fals, li contestava. “Senyor jo? Tu fill de puta!!” Idò. El que deia, coses de l'Internet. Eric Jarosinsky, que es presenta com un intel·lectual fallit, en el seu llibre Nein. Un Manifest, diu: “Això de les xarxes socials... va ser quan els nostres amics i familiars sortiren de les nostres vides i s'aficaren dins els nostres telèfons”. I des d'allà, tal vegada, ens insulten darrera la falsa identitat d'un nickname qualsevol.

 

Climent Picornell

 


En l'hora de la meva mort Climent Picornell

jcmllonja | 19 Juliol, 2022 11:58

En l’hora de la meva mort

 

“En el cas del morir, quan la forma es dissol, s’obri la Vida que hi ha més enllà. És cert que una part de nosaltres desapareix, allò que es veu, però allò que no es veu no desapareix. Com ho sé? No m’ho facis dir perquè no ho puc explicar, però aquesta és una de les lliçons que aprens quan acompanyes persones en el procés de morir, i després  d’haver-ho viscut tantes vegades, ja t’és igual el que pensin els altres perquè parles des de la pròpia experiència”. Són les paraules finals del llibre Enric Benito. Una vida de coratge i compassió, editat per LLeonard  Muntaner (Palma 2022) en que la periodista Assumpció Cortès fa una llarga entrevista que repassa la vida d’aquest metge oncòleg, amic meu, que a través de les cures pal·liatives als malalts terminals s’ha anat especialitzant en ajudar a ben morir a les persones. Per a mi, que tenc una porada a morir-me, el lema –falsament atribuït a André Malraux-  “El segle XXI serà espiritual o no serà” em sembla un adagi escapista, prov d’entendre’l i visit adesiara el web  www.alfinaldelavida.org on n’Enric hi té penjades conferències, com és ara “El arte del buen morir”, “El morir escuela de vida” o “Preparando el viaje definitivo”.

Quan s’acompanya a un malat a punt de morir segons Enric Benito “l’atmosfera canvia i tu t’adones que tens un estat de consciència com a més sensible i més d’intuir i percebre allò que passa. Instants lluminosos, màgics i especials que he pogut gaudir, molt especialment quan el malalt fa tot un procés i canvia la seva mirada...  a un moment donat perceps que aquesta persona fa un canvi, comença a amollar, afluixar i es deixa anar. Llavors es troba amb una pau i una alegria que se’t transmet, perquè hi ets a prop i l’has acompanyada fins aquí”.

Admir la feina i la saviesa de n’Enric Benito per tractar aquest procés que a mi tant m’espanta. Però també, en les nostres discussions, jo, un materialista dialèctic, que ha tornat vell, es revolta contra el caire espiritualista que tenen els moments d’aquests acompanyaments. No fa gaire llegia al New York Times un article de Molly Worthern, especialista en religions comparades, on manifestava: “En combinar pràctiques religioses eclèctiques, els entrenadors espirituals presenten als seus clients les coses que la religió sempre ha promès. Ofereixen un camí cap al significat enmig del sofriment i eines per recuperar el sentit d’un món que ens arrossega pels talons. És en part perquè s'enfronten a una cosa que molts occidentals moderns lluiten per admetre: ni la submissió total a una institució religiosa tradicional, ni el materialisme ateu els pareixen correctes. Volem que l'univers ens agafi la mà, sense dominar-nos massa”.  No és el cas de n’Enric, a qui respect moltísssim, però a un servidor, que em preocupa que a l’hora de la meva mort no faci un espectacle i aconsegueixi morir amb una certa dignitat, aquests instants tenyits d’espiritualitat transcendental em costen d’empassar.  Crec que els coachers s'enfronten a una dosi addicional de desconfiança perquè basen la seva pretensió de transformar vides i carreres no només amb la psicologia autodidacta i altres certificacions dubtoses, sinó també en creences i rituals sobrenaturals que juren que han funcionat per a ells. Tot això no ho diu Benito, no me malentenguin, però és cert que una gran part d’aquest coaching o entrenament espiritual ven l’art de la determinació personal i la confiança en els poders invisibles de l’univers quan no es troba la resposta en la medicina tradicional o la psicoteràpia. La psicologia de l’autoajuda, el pensament positiu i totes les seves seqüeles me fan de murada per, si és el cas, he de deixar-me ben morir en mans del meu amic.

“Jo estic convençut que feim part de quelcom que està molt més ben organitzat del que ens pensem i bastaria que féssim moltes menys coses perquè, crec que, moltes de vegades, no feim res més que embullar-ho tot”. Ens ho diu Enric Benito i afegeix “la felicitat no és un espasme o un orgasme còsmic... la felicitat prové també de la humilitat i de la gratitud que t’uneix a un estat de benaurança i de benestar perquè et sents gojosament connectat amb tot”. Per al vell hippie que som tot això me ressona, però la part d’agnòstic irredent m’impedeix amollar-me. Segons Benito a l’hora de la meva mort ho hauré de fer. Amollar-me.

 

Climent Picornell


Anècdota o categoria en geopolítica Climent Picornell

jcmllonja | 19 Juliol, 2022 11:55

Anècdota o categoria, en geopolítica

 

A dues fronteres del món no m’han deixat entrar, a Albània, en temps del dictador comunista Enver Hoxha i a Líbia, ja en temps de Gaddafi, ara farà quasi cinquanta anys. El cas d’Albània va ser pintoresc. Des de Iugoslàvia, un estat aferrat amb la saliva dejuna del mariscal Tito, per dins els boscos bellíssims de Montenegro, passat Titogrado i Kotor, vaig arribar a un lloc fronterer petit, uns militars d’aquells de gorra de plat amb el front alt, que no parlaven res en què ens poguéssim entendre, després de telefonar una bona estona ens digueren que ens en tornàssim per on havíem vengut. Camí de Grècia, per Kosovo i pel nord de Macedònia, em vaig témer que, tot i ser a Europa, les veus dels imams pels altaveus de les mesquites de Skopje em transportaven a un altra continent. Però mai no m’hauria imaginat les barbaritats genocides de la guerra posterior. De tornada vaig travessar un parell de kilòmetres militaritzats, entre Grècia i Bulgària, del que era el teló d’acer, o la cortina de ferro, com deien en anglès.

A la frontera de Líbia, venint de Tunísia, els guardians ens feren esperar perquè tots havien de resar, tant els d’un costat com el de l’altre, per després, tanmateix, negar-nos el pas. La religió al nord d’Àfrica condiciona la vida pública normal i quotidiana. També a Algèria, tot i ser un país militaritzat i socialista. Hi havia entrat per mar i era l’època del Ramadà, doncs bé, a una ciutat d’un país socialista, durant el Ramadà el mes en què el profeta Mahoma diu que s’ha de dejunar durant el dia, a una ciutat enorme com l’Alger, amb el segell dels francesos encara, no hi va haver cap restaurant que ens servís dinar: a dejunar s’ha dit! La revolta de la sèmola i la mascarada democràtica, un parells d’anys més tard, llançà el país a massacres continuades, prolegomen de la islamització radical globalitzada.

Vull dir amb això que les anàlisis reduccionistes i excessivament ràpides de la geopolítica i sobretot de la geoestratègia mundial, necessiten un bon sedàs. Érem al món de les anècdotes, i a la clarividència que, de vegades, ens aporten. Quan era més jove m’havien venut que el Xa de Pèrsia, popular pel glamour, tacat i postís, de la seva dona Farah Diba, era el vigia d’Occident a l’Iran, el modernitzador, amb un exèrcit invencible. Un capellà, un aiatol·là que vivia exiliat, se’l va carregar en un tres i no res. Khomeyní va substituir el Xa. Anècdotes? Ja sé que no es poden relatar en un curs de geopolítica internacional i que s’ha de fer esment al petroli com a element explicatiu. Però l’anècdota és en la vida com un aforisme al pensament, una veritat condensada, que cal, això sí, interpretar.

És per això que quan un observa el món modern  s’arriba a embullar i fa mal destriar l’anècdota de la categoria. Malgrat un hagi estudiat el “Dictionnaire amoureux de la géopolitique” d’Hubert Védrine. Ens farà falta la competència globlal. Verònica Boix  encunyà juntament amb Howard Gardner, el concepte educatiu de “Competència Global” , definit com el conjunt de coneixements necessaris per a interpretar i comprendre les claus d’un món complex i interconnectat. Amb reptes com el canvi climàtic, les migracions, l’avenç de la tecnologia, els populismes. Hi afegiria el desenvolupament de les tecnologies de la quarta revolució industrial, amb la intel·ligència artificial, la robòtica, la impressió 3D o l’internet de les coses, la computació espacial, el metavers o la consolidació del 5G.  Més amunt feia referència al món islàmic i a l’anècdota que es converteix en categoria. Així, com recordava John Carlin, “Els yihadistes de l’Estat Islàmic són tan esclaus de Twitter, o d’ Iphone, o de Netflix, o de Microsoft Word com la senyora que vota religiosament pel Partit Republicà a Oklahoma”. Volguent dir que fins i tot els més antiimperialistes són esclaus de les trobades tecnològiques de l’ imperialisme yanki, ja que voler entendre l’imperialisme en termes de conquerir territoris, és una forma molt antiga d’entendre el poder. El poder imperial deriva cada vegada més de llocs com Hollywood, de l’espectacle i del domini del món digital. Som davant de  l’anècdota o de la categoria?

 

Climent Picornell

 


Jardins amb Damnatio memoriae. Climent Picornell

jcmllonja | 04 Juliol, 2022 12:34

Jardins d’altri i damnatio memoriae

 

Tornam als jardins dels veïnats que ens serveixen per confegir un escrit malgirbat i turmentat. Servidor és un procrastinador. Ja ho farem, demà..., ara no puc, demà, passat demà... Un vici, una perversió. El meu estimat Adolfo Bioy Casares, se deia a si mateix:  “Deja para mañana, lo que puedas hacer hoy, Bioy”. En el mateix sentit, Fernando Pessoa: “No facis avui el que puguis deixar de fer també demà”. Ho dic perquè depàs l’acabament d’un article sobre turisme que ja hauria d’haver tancat. «Còmodes hostatgeries, en els punts més difícils de Mallorca oferiran perpètua abundor...», s’imaginava Miquel dels Sants Oliver el 1891 o Bartomeu Amengual: «La indústria dels forans, lluny de ser matèria pecaminosa, constitueix un dels negocis més lícits i honestos...», 1903. En canvi  el nostre savi Joan Mascaró i Fornés, el 1960, de la Universitat de Cambridge estant, ja advertia que «el turisme va matant Mallorca per l’egoisme brutal de fer diners». L’essència de la mallorquinitat, en el sentit romàntic del terme, és avui un brou diferent, en un territori petit d’un món globalitzat, convivint amb gegants. Retorn a la poca consideració de la nostra llengua el nostre estendard que tenen els estrangers, recordant-los el que deia, per l’espanyol, J. L. Borges i, per l’alemany, G. Grass: «la meva llengua és la meva pàtria».

Com diu  E. Jarosinki, “El món d’avui té dos problemes: 1.- El món. 2.- Avui.  Bé... tres, si comptam demà”. L’amo en Toni de sa Botigueta m’explicava l’altre dia, ja acomplerts els seus 96 anys: “Ara que havia après a escoltar, he tornat sord”. Me recordà molt Garcia Márquez: “La saviesa ens arriba quan ja no ens serveix per a res”.

Bé que ho sabia Marilyn Monroe quan va dir: “la fama és com el caviar: a qui li agrada menjar caviar cada dia?”  No es pensin ara que la cita és menor, només pel fet de que la digués una actriu famosa. No. “Si tot l’any fos festa, divertir-se seria més avorrit que treballar”, aquesta és del gran Shakespeare i ve a dir el mateix. Artistes! “L’art són dues coses. La cerca d’un camí i la recerca de la llibertat” (Alice Neel).

 “No s’ha de confondre la veritat amb l’opinió de la majoria”, Jean Cocteau. Tanmateix, com diu Marty Baron, amb coneixement de causa, és director de “The Washington Post”: “La gent se fia més dels seus sentiments que dels fets”. A veure si a la nostra època li aplicaran la “Damnatio memoriae”, que vol dir literalment “Condemna de la memòria”, ho empraven els romans per condemnar el record d’un enemic de l’estat, ni que fos l’emperador mateix.

No hi puc estar d’acord amb el que diu Doris Lessing: “El talent és quelcom corrent. No escasseja la intel·ligència, sinó la constància”. La meva experiència em du a haver vist persones constants, poc intel·ligents, atènyer els esglaons més alts. (Alerta! “Celos son hijos del amor, mas son bastardos...”  deia Lope de Vega). Els intel·ligents i creatius solen ser poc constants, quasi tots... “L’estupidesa, sempre insisteix” reblava el clau Albert Camus. I parlant d’insistir: “L’inconscient no existeix , però insisteix”, deia Michel Foucault.

“Aprendre a dubtar és aprendre a pensar” (Octavio Paz). "De totes les reaccions possibles davant una injúria, la més hàbil i econòmica és el silenci”, Ramón y Cajal.  Encara que si senten renous perversos que alterin els silencis, recordin que “Els acúfens es poden curar”, segons un anunci oximorònic llegit al diari La Vanguàrdia.

 

Climent Picornell

 

 


Postal de Palma, de sa Calatrava amb un amb kipà. Climent Picornell

jcmllonja | 04 Juliol, 2022 12:33

Postal de Palma,  de sa Calatrava a un amb kipà

 

Retornant a Palma. La sent, de cada pic més, una ciutat de simulacions on, servidor, com altres, hi desenvolupa un cert fetitxisme historicista, vaig a un vell cafè, a una botiga antiga, passeig per una deixa històrica... Però aquestes restes, davant el progrés dels no-llocs, han tornat una obsessió envaïdes per gent estranya cridada per les guies turístiques, un sobrevalor urbà, quasi un espectacle, ja que l’ecologia humana que les va produir ja ha desaparegut.

A Palma es van fent clares les generalitats i els mateixos processos que han sovintejat a les ciutats de tota Europa. Passejam pel puig de Sant Pere i des del Baluard  faig una lliçó-exprés de geografia urbana i, malgrat sigui veritat que les ciutats es mostren iconogràficament a través dels seus símbols arquitectònics, testimonis de la seva història i de la seva memòria,  per copsar el canvi de Palma en aquests darrers anys, s’ha de remarcar els processos immigratoris o l’avenç dels no-llocs, des de Louis Vuitton als McDonald’s, passant per Zara, Mango o El Corte Inglés. Lluny, el barri tradicional, simètric al que estam: la Calatrava. Un lloc encara? Sí? Com diu Salvador Bonet: “Sa Calatrava és un poble envoltat /de ciutat per totes parts / manco per la mar i qualque portaavions. / Sa Calatrava és un casc antic / no retornable, / un barri sense voreres / com l’univers / o com un potet de confitura. / Sa Calatrava és un portal / ple de clovelles de pipes / i rialles de nin, una al·lotea jugant a futbol / a dalt murada...”

Vaig cap als grans magatzems, divagant, pensant que a l’arravatament d’un moment com el de fer l’amor amb la teva parella, l’has de mesclar amb el teu dia a dia, molt manco triomfal:  t’han tret un extremer i tens la galta inflada, t’han apujat la quota de les teves assegurances –de totes-, esperes els resultats de l’ecografia de la dona, tens un panxó immens que et reflecteix al mirall cada dia quan te dutxes,  el veïnat de la dreta que ja torna a picar, amb si aniràs al cel, no dones oportunitat a l’infern (que són els altres, com deia Sartre).  Record que el dia que signava llibres, el dia de Sant Jordi, l’editor comanda, entre els llocs que em tocà anar un era a les voltes de Jaume III davant els grans magatzems del Corte Inglés, la cosa anava bé, signàvem i passava gent amb llibres i roses. De prompte una mare s’aturà amb un fill a cada mà i assenyalant-nos els diu, molt seriosament:  Veis! Esto son escritores!  Els fills ens miraren i tornaren a partir, talment com si els haguessin dit:  veis, son orangutanes, o veis, son barrenderos, o veis, son raros que exhiben en público su maldad!

De retorn em fix amb un personatge, sempre vestit amb un xandall blanc, gras, grassot, assegut o allargassat damunt un banc del Born, davall un d’aquells cossiols, ara plens d’hortènsies. Sembla el personatge principal del grup ‘Mojinos Escocíos’, cabells llargs, i com a fet distintiu una kipà al cap, aquest barret petit que es posen els jueus. No sé si ho és, no sé a qui espera, no sé que hi fa, no gos demanar-li, no el veig mai parlar amb ningú malgrat hi és durant quasi tot el dematí, no sembla un sense casa, no sé... un enigma ciutadà més a resoldre.

Retorn al discurs peripatètic... A les portes del cel hi trobaré: un mallorquí que té bo, el meu metge de capçalera, ningú de cap conselleria de Presidència, na Francina en conversacions per no anar a l’infern, un pagès normal, una colla de professors de ciències socials, en Tom Hanks, el dimoni de Montuïri –ja se veia que no feia por-, un conegut dels meus pares que mai no vaig saber que nomia ni a que es dedicava, la Beata en conserva, un turista que sempre pagava l’ecotaxa, una bona grapada de socis del Mallorca, na Marilyn Monroe –ella no tenia la culpa-, un teatre de teresetes ple d’espectadors –a la terra només tenien quatre infants-, un home jove amb un xandall d’esport que havia caigut dins un clot... Menys mal que a tots els bars del cel fan bon cafè.

 

 

Climent Picornell

 

 

 

 


1 2 3 ... 56 57 58  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb