Climent Picornell

Setmana (nulla dies sine linia)

Climent Picornell

Dilluns.- M’ho conta ben convençut: ‘Mon pare i jo ens tornàrem a fer amics quan va comprendre que les ‘males companyies’ no eren els altres, sinó que era jo. Jo era la mala companyia per als meus amics. Quan ho va entendre, va ser com si sant Pau l’hagués descavalcat de cop en sec i ens tornarem fer amics, fins el dia que morí. Mira tu si era senzill i en canvi aquest mal entès beneït ens va fer estar barallats i distanciats més de quinze anys. Ho comprens? Jo no gaire, però et puc assegurar que és així, perquè m’ho digué ell. Encara no ho entenc molt be’.

Dimarts.-  Fèiem un ranking de despatxos sobresaturats. El meu era un dels més recarregats de la Universitat. Carpetes de mapes i tesis enquadernades pareixia que estaven a punt de caure. Quan entraven els alumnes es veien obligats a passar pel mig d’un carrerany de llibres i treballs amuntegats, asseurer-se davant la taula, tan plena de paperassa, que només me veien per una encletxa estreta. N’hi havia que s’assustaven quan observaven tot aquell terrabastall, presidit des de la paret per un quadre antic “El gran puente colgante del rio del Este” i per un pòster de l’exposició que feu Miquel Barceló a la galeria Leo Castelli de Nova York, l’any 1986, on es veu l’artista rodejat, precisament, de caramulls disforjos de dibuixos. Però algú esmentà el despatx d’en B. Una mica desconhortat, i desnortat, tenia tant de material que hagué de posar la taula amb l’ordinador, l’única eina imprescindible per a ell, just darrera la porta, que s’obria si s’empenyia fort, ja que el paperum que hi havia enterra ho impedia. No hi podia entrar ningú més que ell. Els serveis de neteja de la casa feia temps que havien donat part, adduint que, a més, allò era un perill latent d’incendi o d’una gran epidèmia de peix de plata que s’estendria ferotgement pel campus universitari. Però, al cap i a la fi, sempre hi ha -com al circ- un ‘més difícil encara, senyores i senyors!’ Algú parlà, hiperbòlicament, del despatx d’en J a l’edifici d’Humanitats.  La gran quantitat de material que havia anat atresorant li havia fet passar per les fases que s’han esmentat abans, fins que arribà el dia que no pogué ni obrir, ni molt manco, entrar-hi. Se veu que s’havia esboldregat una torre de llibres que arribava fins al sostre i allò impedia empènyer la porta, ni un pam. Feia mesos que J passava les tutories amb els seus alumnes al passadís, en una tauleta menuda, davant el seu despatx, i preparava les classes a una saleta comunal que hi havia allà prop.

Dimecres.-  Posam messions de records inesborrables. Comença en C : ‘Un record me volta pel cap, recurrent. Anava de Guerrero Negro a la llacuna Ojo de Liebre per una pista del desert, quan me pegà un cap de fibló i me vaig haver d’aturar. La meva companya, al seient de devora, anava, primer amb sostenidors, i després tota nua, amb un mocador pel cap, banyat d’aigua, la calor era vertaderament potent, no vull dir insuportable perquè allà hi érem els dos, cap al sud de la Califòrnia mexicana. Valia la pena. En arribar, cents de balenes dansaven dins l’aigua alhora. N’ Àngela, la meva amiga, va quedar aborronada i sortí del cotxe tal com anava, sense res. És una de les imatges de la meva vida, ella, nua, de perfil, resaltaven i destacaven els seus pits potents i el mocador que el vent feia voleiar; en segon terme, aquells animals, sortint i entrant dins l’aigua, fent una sabonerada increïble’.

Dijous.-   Presenta el seu darrer llibre Antoni Pizà,  musicòleg felanitxer que ensenya a Nova York. Pizà escriu bé. A mig camí entre la crítica musical, l’article d’opinió i l’assaig intel·lectual, La dansa de l’arquitecte (Editorial Ensiola) presenta més de dos-cents articles sobre la vida musical en els darrers deu anys. A la llibreria “La Biblioteca de Babel” hi trob gent coneguda, el seu editor en Campaner de Muro, en Guillem Frontera que fa la presentació. M’assec a una cadira devora el rector de Campanet, que abans ho fou de Sineu, també musicòleg. Mentre parlen els protagonistes algú des de darrere, supòs que sense adonar-se’n, me tira constantment damunt el peu, o pel turmell, un llibrot sobre sexe al Japó, d’un caramull. L’aixeca, i el torna a tomar. Me gir pensant que és una joveneta que em tira els trastos, en aquest cas en forma de llibrot. No. És una senyora d’ulls axinats, abric blanc un poc brutinyós. Al final n’Andreu Riera al piano i en Xisco Palou a la flauta travessera fan un petit concert. El llibre aquell queda, tombat, mirant enterra.

Divendres.-  Ho contava en Jaume Bover i Pujol a Jesús García Marín: “Vaig anar a Albània a la recerca d'una resposta: per quina raó els esclaus albanesos a Mallorca i Catalunya eren gairebé tots dones? Volia escriure una mica sobre aquesta qüestió. Llavors la bibliografia albanesa a Mallorca era inexistent i no hi havia Internet. Vaig treballar en la Biblioteka Kombëtare Tiranës o Biblioteca Nacional d'Albània. Era l'únic investigador estranger. Vaig ser tractat amb molta deferència. “Vostè! Deixi el seu seient a l'estranger!” Però no em van ajudar gens en la recerca d'informació. La clau va ser saber la Classificació Decimal Universal. Així vaig poder localitzar tot el que tenien de medievalisme albanès que vaig consultar sense cap problema. La majoria de llibres i revistes tenien una “R” enorme escrita en llapis, vermell i gruixut, que volia dir ‘prohibida la seva consulta als albanesos’. Finalment vaig aconseguir la resposta a la pregunta: Albània era tan pobra que els pares baixaven de les muntanyes a algun port per a vendre les seves filles a mercaders venecians i, des del mercat esclavista de Venècia, arribaven a Mallorca o a Barcelona”.

Dissabte.-  Trob na M. A. que ha venguda de Pequín i se ni torna. Parlam de la Xina, dels xinesos, del carrer Tort de la vila on hi ha tengut casa -i de Pekín estant s’hi enyora-, dels seus padrins, dels seus pares, de com xerren els xinesos usant metàfores, parèmies, com si per entendre’ls perfectament haguessis de tenir record o memòria prèvia de contes i moralines preexistents. Però ella ha fet progressos increïbles amb l’idioma. Em parla d’un projecte engrescador a cavall entre la Xina i aquí.

Diumenge.-  Consult un llibre, conec l’autor, un geògraf algerià, pied-noir. La policia francesa va detenir a l’aeroport de Marsella al seu fill, jove. Havien vengut a matances a ca nostra i se n’havia duit el cap del porc que, ben bullit i ben net de carn, cotnes i tendrums, li feu una il·lusió enorme. En obrir-li la maleta trobaren el cap del cadàver i el policia d’aduanes li feu explicar, a la comissaria de l’aeroport, d’on provenia la prova, del delicte que no havia comès.

_____________________________________

IMATGE: GUILLEM MUDOY 

Postals de Palma amb la Riera i l’embat

Climent Picornell

Un gorrió treballa una crosta de pa, més grossa que ell, que ha quedat aperduada d’un sopar de la nit passada a la plaça. Mentre no s’acosta ningú li pega estopejades amb el bec, quan algun vianant traspassa la distància de seguretat prova d’endur-se-la volant. Però pesa massa i li cau. No se fa massa lluny, vigilant el tros de pa generós que li ha tocat. I això passa durant més d’una hora. Faig temps per partir cap al conjunt arquitectònic que formen l’Escola Aplicada d’Arts i Oficis, la Biblioteca Provincial, l’antiga escola de Comerç, l’escola de Pràctiques i l’Institut Ramon Llull, projectat per l’arquitecte Gómez Acebo, l’any 1912 i on servidor hi va estudiar els dos batxillerats i el pre-universitari.

Ens havien convocat, a la comunitat universitària, a fer un minut de silenci en memòria de la nostra rectora la Dra. Montserrat Casas. Era a l’edifici ‘Sa Riera’, l’antiga Escola de Comerç, d’esquena al llit del torrent que tants de maldecaps ha donat a la Ciutat de Palma. En aquell edifici, un casalot oficial del segle passat, un servidor hi va tenir despatx quan era vicerector, un despatx decimonònic de parets altíssimes i amb una porta on amb ferro forjat unes lletres anunciaven el ‘Director’, dels temps en què hi havia allà els directors de l’Escola de Comerç,  fou seu del Rectorat i de la Facultat de Dret, abans de pujar al Campus de la carretera de Valldemossa. Quan era nin des de l’aula escalonada on fèiem el segons curs de batxillerat veia el jardinet i les finestres del que anys després seria el meu despatx. Coses de la vida.

L’endemà, dimarts, la Seu era plena per a donar l’adéu a la rectora, traspassada feia un dies. El rèquiem de Gabriel Fauré sonava. M’emociona el Libera me, Dòmine que record sempre amb la versió del baríton Dietrich Fischer-Dieskau. El cantava interiorment per no fer quedar malament els meus excompanys de la Coral de la Universitat, enfora veig el seu director, Joan Company, fent gestos alterosos perquè el pugui veure també l’organista enfilat a les altures. Era jove na Montserrat Casas, 57 anys, i li quedaven moltes coses per fer.

El dilluns però, acabat el minut de silenci, vaig partir ran ran del torrent de la Riera, pel llit actual, abans passava per dins la ciutat, pel que avui són la Rambla i el Born cap a la mar. Travessà Palma centenars d’anys, causant desastres amb les seves inundacions periòdiques. ‘Lo diluvi’ d’octubre de 1403 provocà prop de cinc-mil morts. Per aquesta raó una de les obres públiques que més han afectat l’urbanisme de Ciutat ha estat el seu desviament.  Ja el rei Jaume II el 1303 manà que fos modificat el curs de la Riera per tal que no entràs dins Palma (“...per ço que la ciutat ne seria pus sana e daria gran belesa e noblesa a la dita Ciutat”). Però no es feu fins a l’any 1613, en temps del virrei Coloma. Vàrem trobar, a l’arxiu de Simancas, el planells del seu nou disseny i ho publicàrem  A Ginard, J. Morata, J. M.  Seguí i un  servidor ( “... para la ejecución de dicha mudanza abrióse un  foso muy hondo desde detrás de los tintes  y por arriba del tirador de oficio de los perarires hasta dar al valle o foso del baluarte llamado del Sitjar...”) . Record encara, quan era nin, els corders treballaven dins la Riera, per davant el que era el Frontón Balear.

I pensava amb Manuel Ribas Piera que fa poc morí (1925-2013) i que proposà desviar la Riera, un altre pic, al Pla General d’Ordenació Urbana de Palma.  S’aprovà definitivament, 1973, tres anys després de la seva aprovació inicial, la qual cosa, sense suspensió de llicències, el desvirtuà en gran part. Al seu Pla proposava tres grans actuacions que ell anomenava ‘de envergadura però autofinançables’. Cobrir i unificar les estacions de tren; unir la Ciutat alta i la Ciutat baixa del nucli antic i un nou desviament de la Riera que seria conduïda cap al torrent Gros i terreys buits que deixaria es faria un parc que s’anomenaria la Falca Verda -per devers el cementeri- i més envant el llit es cobriria, es faria un aparcament soterrat i una via ràpida per damunt per accedir al centre de Palma.  No és va desviar la Riera,ves a saber com hagués reaccionat el teixit urbà a una macro-obra d’aquestes característiques-. Ribas Piera fou un bon urbanista, l’havia llegit com autor de l’ apèndix per a l’obra L’Urbanisme de Gaston Bardet –on ja esmentava el Regional Planning de la Catalunya republicana- . La seva estratègia del ‘zoning’ a l’estil de Le Corbusier, amb polígons mono-funcionals avui ens sembla desfasada. Feu un pla pensat i justificat al mil·límetre amb bons estudis previs –‘Monografias de análisis y proyecciones’- on hi col·laboraren entre altres Lluis Carreño i Bartomeu Barceló, i una cartografia excel·lent.

He seguint el torrent i he pres una estona el sol a la barana del pont que projectà Eusebi Estada, ben davall del tros de Baluard de Sant Pere que fou enderrocat un vespre amb bomba de calç i amb traïció. Retorn cap a ca nostra pensant per què els odis acumulats es perden pel camí, malgrat un no vulgui. No seria millor, continuu, mentir-se a un mateix, tal vegada aquesta contradicció ens protegeixi: la veritat genera monstres. Vaja, avui ha sortit el dia aforístic. Mentre, prop de mi camina una al·lota jove que fa una oloreta deliciosa. Em recorda l’olor del dia quan fuig, una mescla d’anís, de té, de canyella, de cafè.

Abans d’entrar trob el sense-casa que dorm als jardins de la Llonja. Cada dia empenguent els seus anys indefinits i el seu carretó carregat. Avui me diu, ben convençut: ‘Ho sé tot de la vida: els doblers mouen el món’. Al temps que una llàgrima calenta se li ajunta amb un sorell de moc transparent. Em fa por veure’m dins ell. El temor a la soledat. L’instint ineducat. Coix de pensament. En rodar clau m’envesteix l’oloreta que fa ca nostra. Pens en quan érem nins i ma mare, en entrar, sempre deia: ‘caseta mia, per pobra que sia’. Quimeres del passat? O del futur? Sent una rialla fresca que puja de la plaça i un lament del nin petit del veïnat i pens que la mescla de les dues coses és la justa. Per què mortificar-se amb ansietats diverses, causes de pors i actes interromputs? Quantes oportunitats perdudes per no res. En fi, el que vendrà, tanmateix, bo o dolent, com una ametla que se dreça. O com un somni que retorna d’aquesta terra de naufragis, Mallorca, habitada per passadors de pena. O al menys així era, un temps, quan tothom se coneixia. Es posa a bufar l’embat i sent ja la plenitud de les diades de l’estiu que s’acosta; l’ombra dels tamarells, el giscar de les xigales, el cap coronat d’algues, la salabror de la pell i la vida perdurable. Amén.

Apunts del Pla de Mallorca ofegats per l’estètica

Climent Picornell

Quan he passat el revolt de Meià, enfilant cap al turonet de sa Tortuga, de Montuïri a Sant Joan, tenc a la dreta els costers suaus del camí del rafal Aixat, sembrats d’ametllers, i una trinxa d’alzinar a la cresta; a l’esquerra el pla, amb les cases de Tagamanent, Son Brondo, Son Gual, Carrutxa, tot d’una verdor tonal amable amb algun bocí amb tanta ravenissa groga que pareix que l’han sembrada. Quina diferència, pens, amb les pintures que Zuloaga feia de Castella, hi cercava, deia,  la potència, l’aspror i fins i tot l’agrura d’aquells paisatges. En canvi els camps del pla de Mallorca conviden a la calma i la relaxació. Deu ser veritat el que Unamuno postul·là: “Seréis siempre unos niños, levantinos! Os ahoga la estética!” Idò sí, ofegats o amb l’aigua fins al coll.

Les vacances de Setmana Santa, fins a la segona festa es converteixen en un téntol temporal. Els corruptes, la crisi, l’atur, els desnonaments, el nou Papa, l’estafa de les preferents pareix que ralenteixen el seu ritme. Servidor les començava, un temps, el diumenge del Ram, quan mon pare, al cel sia, me duia un ram, beneït, que jo li havia comanat. El me feia de llorer i d’olivera. Un pic beneït,  l’olivera, dins la casa, la lliurava de què hi pegassin els llamps, i el llorer, dins els aguiats, ens lliurava dels mals de panxa. Encara record la il·lusió d’aquell homenet quan el me duia pensant que quedava una espurna de creient dins el meu cossot d’agnòstic. Amb el temps he comprovat que no hi ha res pitjor que un descregut de quasi tot. En fi, molta església i poc perdó, solien dir. Ara, el ram el prepara la meva sogra, a Costitx. Tot sigui pels mals de ventrell i per no pagar tant en assegurances de la llar.

En arribar al poble, abans d’anar a ca nostra, m’atur a berenar. Poca gent per mig i el cafè de baix encara tancat. Observ. Na Somata darrera sa finestra. En Corrino als bancs de la plaça esperant que obri el bar. Ella sempre tancada darrera els vidres. Ell sempre a lloure amb la seva bicicletona. Ella amb aire de senyorona antiga, monyo i tota d’obscur. Ell amb aire de clochard, xandall, mostatxos i cabells llargs. Ella un poc passada de rosca, per això no la deixen sortir. Ell, més que passat, xalest, però escometent tothom, regateja a la botiga, sempre amb una cervesa a la mà. A ella li tanquen la finestra a migdia i fins demà. Ell se’n va a ca seva d’horabaixa, es posa la ràdio, fort, i se colga de jorn. I així fins que se repeteix la mateixa andanada l’endemà. Ell apareix a la plaça, a ella li obren la finestra... pareix que se miren però a ella, ell no li interessa gens i ell de cada dia hi veu més poc. És la rutina tossuda dels personatges dels pobles petits.

Vaig al ‘casino’ de més amunt i m’assec amb en Sebastià Frare. ‘Saps què és lo que ha canviat més a n’es poble? Ho sentencia aixecant el gaiato, ‘Idò que abans tothom sabia qui eren els beneits. Aquell és beneit. I quedava clar. Ara no! Ara està tot mesclat. Els vius i els beneits tots mestallats i no els pots destriar. Saps què te vull dir? Saps que ho és de fotut no poder saber si un és beneit o no...’ Com que veu que llegesc el diari, s’aixeca i s’asseu a una rotlada d’homes, i una dona, malalta. La discussió va sobre les sopes. Si amb ou o no, si escaldades, més bé seques o amb molt de brou, si amb colflori, bledes o espinacs, o les del  temps d’espàrecs i gírgoles. Si són millor les sopes d’estiu, les solleriques amb rodanxes de patata, prebe verd i un albercoc escaldat damunt... A moltes de cases, un temps, es berenava de sopes cada dia, a les nou del dematí. Un català al qui convidàrem a menjar sopes de matances s’espantà quan va veure que dins el plat hi posaven pa, ‘no poseu pa a aquestes verdures tan bones!’ ‘L’amo en Toni de son Vadell hi posava caragols, com si fos un arròs’, diu un. ‘Els caragols són tots maricons’, sentencia en Biel Marollat, i com que els altres l’observen inquisitius, mirant-los a tots per damunt les ulleres, afegeix: ‘ho vaig veure a un d’aquets programes de la televisió que fan els horabaixes’.

 Que hi ha res de nou per la vila? Deman. Una fruiteria... I què més? Poca cosa més, dos morts i un parell de separats. I gent sense feina que veu les coses més negres que el cul d’una olla. Pens que amb això de la vitroceràmica i la inducció els culs de les olles ara són immaculats, ja no hi mascara a les cuines. Passa un cotxe antic i l’amo en Toni Burriol, a qui no havien deixat xerrar, aprofita: ‘Noltros tenguérem un dels primers cotxes des poble i quan es decidia que aniríem a Son Amonda en cotxo, tota una tropa d’intendència se posava en marxa, tots es veïnats estaven avisats, a cada cap de cantó hi havia qualcú per aturant es trànsit –qualque carro venturer, pensa tu!- perquè havia de sortir es ‘Ford potada’ des padrí’; i ara no pots aparcar enlloc‘. Aquestes espardenyes ja demanen sopes!’ Li diu el sen Poquet a un jovenet que ha entrat. ‘És un parent de sa meva filla, parent per part des seu homo, que ja se va entregar amb dos al·lots, aquest i un altre més grandet’.

Aprofit el bon dia per anar fins el molí d’en Rinalt. D’allà estant pots mirar enfora. ¿Quan degué néixer el moment de fer determinats emplaçaments per a tenir unes bones vistes? Les ermites i santuaris que veig des d’aquí dalt,  la de Bonany a Petra, Sant Salvador de Felanitx, Monti-Sion de Porreres, Cura, damunt la muntanya de Randa d’Algaida i, més prop, Consolació de Sant Joan són edificades a situacions prominents, altes. Per tant si un observa com estan disposats els llocs que ara fan de miradors, no ho són en absolut de forma desordenada sinó per afavorir aquesta emoció visual. Cabrera se veu al fons de la marina llucmajorera, el bec de Ferrutx a les muntanyes d’Artà i el cap de Formentor guaita per darrera el capcurucull del puig de sant Nofre.

El davallament del Divendres Sant, la missa de to Pascal el dissabte a vespre, el perfum del fonoll dins el frit de freixura després del Matinal del diumenge, el pancaritat i les darreres panades i rubiols –de brossat sobretot- la segona festa, o la tercera, s’afegeixen al costumari obligat d’aquest folklòric ploramiques impenitent.

Deia el pare Rafel Ginard, observant la vista des del Santuari de Consolació: “Aquestes mòrbides inflors del terrer, brufat de pujols en miniatura i amb una cabellera de pins; aquests baixos de terres grasses tan llacoroses i fèrtils vénen a ser el cor, el bessó i la molla de Mallorca”. Fou un gran descriptor de les terres del Pla: “El nostro paisatge més que grandesa té la gracia i l’encís de les coses humils. Res d’accidents alterosos, res de vistes brillants, la nostra comarca té la frescor virginal d’un món acabat de fer”. Un altre ‘levantino’ ofegat per l’estètica.

Jardins d’altri amb utopia primaveral

Climent Picornell

Els Jardins d’altri són enfilalls del que he pellucat per altres llocs. Molt sovint amb poc sentit. Per això sempre deman disculpes d’antuvi. Sortim de l’hivern i suposadament deixam enrere les seves malalties associades. Bé que ho sap Jaume Guiscafré: “Sant Fluimucil gloriós / feis que me fugi sa tos! / Sant Vicks-vaporub tenaç / desembossau-me bé es nas! / Halls i Praims, faré una festa...  / si me feis fugir s'aresta!”. No sé si li és aplicable, però farem un esforç, el que deia Emil Cioran: ‘Les fonts d’un  escriptor són les seves vergonyes; aquell que les rebutja està abocat al plagi’. Ja sé que les malalties no són matèria de vergonya, ni matèria de Bretanya, però algunes ens poden arrossegar a la tomba i llavors -no som molt fan seu, però vaig trobar ocurrent Pedro Ruiz exposant el seu lema per quan s’hagués mort-: “Donar, cremar i a la mar”.

Ja que érem amb la mort, J. C. Onetti predicava constantment que la carència fonamental per la qual els éssers humans ens exterminam els uns als altres és la carència de pietat.   Pietat, empatia, caritat, tolerància... coses de les que no gaudeixen les males persones. William Faulkner: “Ens podem refiar de les males les persones, no canvien mai”. Ni progressen en els seus sentiment, ni els manifesten, tan sols. ‘Els cans quan remenen la coa expressen el seus sentiments, com ho fa l’home’. Això prové d’una definició donada per un al·lot d’ESO i em recorda molt aquell aforisme de Joan Fuster que deia: “L’educació del cans consisteix en aconseguir obediència. Com la dels homes”. En definitiva, la solució, la podem trobar en el que contestà Henry James quan li demanaren per les tres coses més importants de la vida: “Ser amable, ser amable i ser amable”. Encara que per aconseguir-ho no sé si caldrà consultar l’anomenat “Observatorio europeo para el descubrimiento de lo imposible”, perquè, de cada cop més, el nostre problema serà que pensam una cosa, en sentim una altra i acabam dient el que ni pensam, ni sentim.

Obediència i llibertat? Bon dilema. I bon exemple el de la metàfora que emprava Mozart: ‘La llibertat només es troba entre barrots. Els barrots que formen el pentagrama’, aclaria, la pauta damunt la qual es confegeix la música. Per a ell devia ser la ginya de la seva llibertat. (Per cert, vaig sentir un al·lot que deia a la seva germaneta: “Mozart fou un nin prodigi, tant, que ja siulava simfonies dins el ventre de sa mare”). El fet és que Mozart estava tocat pel do de la música. La composició és en bona part un do, com el de la poesia. I ja en poden pegar de bots, si manca. Tanta sort que algú se’n tem de ser un poeta... menor. Conta Jorge Edwards un encontre amb Neruda:  “Se’n va riure dels meus versos. Com que li havia agradat un llibre meu de relats, El patio,  un dia li vaig dur un sonet. Li vaig llegir. No digué res, mantenia les mans damunt la panxa, mirant-me. ‘No t’agrada?’ li vaig dir. ‘Ets millor prosista’. Estava fart de què li llegissin versos; em contà que un personatge anava a llegir-li poemes fins i tot quan estava assegut al trono de l’escusat”.

“Eduard Punset amb la seva identificable aura de pel rull i blanquinós, despunta entre un mar de neurotransmissors, és el jedi de la plasticitat cerebral… aplica el reiki a les contradiccions” (I. García – S. Nanclares). On no hi sol haver contradicció és en el que escriu Empar Moliner: ‘Com tothom sap, darrera un ciutadà del món que no creu en les banderes hi ha un nacionalista espanyol’. I no cal escriure un assaig sobre això. Genial el jove de batxillerat, per això de l’assaig: ‘Montaigne va voler ser escriptor tota la seva vida però no va aconseguir fer més que Assaigs’. Es mouen dins les utopies, aquests ciutadans del món, com en el gir meravellós d’un estudiant: ‘Tomás Moro escribió una obra sobre Etiopía’. Malgrat tot les noves tecnologies ens hi fan, ciutadans del món, però a la seva manera, qui sap si “There’s a worm in the Apple Inc.”( hi ha un cuc a la societat Poma).

Tal vegada he usat, un poc massa, errades d’estudiants en aquests Jardins d’altri, però algunes tenen un doble sentit deliciós. I acab en tres més, i pus: ‘El cervell té dos hemisferis; un vigila l’altre’. ‘La fe ens la dóna Déu per poder entendre els capellans’. ‘Conjuntivitis és la figura retòrica que consisteix en l’ús abusiu de conjuncions’.

En fi, a l’entrada de la primavera a molts ens passa com a Josep Cuní. Li pregunta Bibiana Ballbé: ‘Com vas d’autoestima?’ Josep Cuní: ‘Depèn del dia. Funciona com l’Ibex-35’.

 (Pilots d'aviació italians de la Guerra Civil del 1936-39 de retorn a Itàlia. Bolònia. 1939) 

Pilots italians a Mallorca i crims de guerra

Climent Picornell

"Palma de Mallorca, 22 d'octubre de 1937, Estimada mare, aquest va ser el dia més terrible que recordaré sempre. Tres unitats, una d'elles era la meva, vam ser sorpresos en el moment culminant de l'acció, a 400 m., per un infern de foc antiaeri, foc disparat dels vaixells fondejats, el foc dels caces enemics... no ho puc descriure. Hem guanyat després d'un quart d'hora de lluita. “L'acció es va dur a terme amb brillantor", són les paraules dels meus superiors. Hem estat com a lleons, ens hem comportat com a vertaders italians." (Federico Cozzolino,1913-1938, pilot italià destinat a Palma, abatut i mort per les forces de Líster a la península, escrigué 22 cartes publicades el 1940: Dai cieli di Spagna, lettere alla mamma...).

L’Audiència Provincial de Catalunya  ha admès a tràmit, febrer de 2013, una querella criminal presentada per l’associació AltraItàlia. Movimento per la sinistra de Barcelona i per A. Canòves i A. Rayas, després que un jutjat d’instrucció la desestimàs.  Aquest fet ha posat damunt la taula, de nou, els bombardejos que, amb la base a Mallorca, realitzaren els pilots legionaris italians al litoral de la península Ibèrica, i en concret els dels dies 16, 17 i 18 de març de 1938, ara fa setanta cinc anys, sobre Barcelona, amb enormes destrosses, molts de ferits i morts.

Ja l’agost del 1936, l’aviació italiana va participar a Mallorca, i va ser decisiva. E. Grassia (L’Aviazione Legionaria da bombardamento (Spagna 1936-1939). Iniziare da stanotte azione violenta su Barcellona): ‘Quines foren les raons de la intervenció? Construir un Mare Nostrum? El temor què França fes amistat amb un altre país mediterrani? La presumpció militarista i expansionista de Mussolini? Fer créixer la cotització italiana davant els alemanys? Fer provatures amb homes i mitjans?’ Com bé plantejava l’exposició “Catalunya Bombardejada”, a la guerra Civil Espanyola l’aviació tingué un paper decisiu. ‘Els bombardeigs intensius que afectaren la zona republicana són un nou model d’enfrontament bèl·lic en què la reraguarda és front de guerra i la població civil, blanc per a l’enemic’.

‘És la primera vegada que s’investigaran a l’estat espanyol fets relacionats amb la Guerra Civil’ explica AltraItàlia, a qui els va impressionar l’exposició “Quan plovien bombes”, que mostrava com l’aviació italiana va dur a terme bombardejos prohibits. X. Domènech: ‘Després d’una primera onada de bombes, es torna a bombardejar aquells que surten a ajudar les víctimes’. Un grup d’italians residents a Catalunya van decidir iniciar un procés de reconeixement dels fets i demanda de perdó per part del govern italià. L’ascens al poder de Berlusconi ho va fer impossible.

He llegit la resolució de  l’Audiència, assenyala 21 oficials que formaven part  de  la “Squadra Legionaria Baleares”(sic) que bombardejà Barcelona el març de 1938, comandats pel general Velardi. Indica també els noms de Benito Mussolini, comte Ciano, Francisco Franco, Serrano Suñer  que –presumptament- pactaren i ordenaren executar aquells crims. En realitat l’ordre va partir directament de Mussolini per impressionar Hitler que havia annexionat Àustria feia pocs dies; ho conta Ciano al seu diari. La probabilitat de què siguin morts els acusats no creu el tribunal que sigui impediment  per investigar i posa l’exemple de Rita Levi-Montalcini o Moisès Broggi que han viscut 103 anys.

Gioa, Buonamico, Giordano, Cassiani, Rossagnigo, Di Tullio, Corti, Montanari, Ruspoli, Zucconi, Quarantotti... Són els aviadors contra dels quals es dirigeix la denúncia per crims de guerra. Per vells que siguin, o morts, els denunciants diuen que no és un acte simbòlic: “eren militars especialitzats, conscients i orgullosos del que feien, gent molt ideologitzada que decidien sobre la vida i la mort des del cel i mai van expressar remordiments". X. Juncosa en va conèixer dos, el 1998, tinents a Espanya i generals a Itàlia, Paolo Moci i Alberto Lauchard. "Em van dir que eren els dos últims de la Aviazione Legionaria, i ja són morts". Moci justificava el bombardeig de Gernika. Al"Diari històric” del 8 Stormo, operant a Balears, està escrit: "Campanya d’afirmació de l’ideari feixista. Un telegrama del Ministeri d'Exteriors al general Berti: "L'Aviació de Balears serà reforçada i tindrà el deure de terroritzar la rereguarda roja i especialment els centres urbans". Aquelles accions mai van ser investigades penalment a Itàlia. 4736 morts a Catalunya. R. Aracil i J. Villaroya a El país Valencià sota les bombes (1936-1939) n’hi comptabilitzen 1850.

("Palma de Mallorca, 23 d'octubre de 1937, Escric des de l'hotel Royal perquè avui hem canviat l'hotel oficial. El Gran Hotel era al cor de la ciutat i molt més còmode. Però d'altra banda aquest és l'hotel més bonic de Mallorca. Imagineu que està sobre el mar i es pot gaudir d'una vista fantàstica. Amb el balcó tancat puc sentir el murmuri de l'aigua que fan les ones colpejant les vores dels jardins. Però en aquest bell lloc, aquesta mar tan blava i la lluna tan gran, hi falta només una cosa necessària: la pau, la tranquil·litat. Però, tot parla de la guerra, se sent en l'aire, es pot veure als carrers foscos plens de silenci, es veu en el color de la roba de les mares i a la cara de tots els homes i dones. L'altra nit, les sirenes van donar l'alarma. Les cases van ser abandonades i vaig veure escenes terribles. Mare estimada, els meus ulls no veuen més que guerra, les meves orelles no senten més que guerra. Però estic tranquil. En aquests dies d'intens treball ho he fet bé, he participat en totes les accions i pot estar orgullosa de mi perquè el teu fill, tan despreocupat, ja no ho és, lluita seriosament per la seua Pàtria". F. Cozzolino).

La Llei d’Amnistia impossibilita tramitar accions penals per motiu de la guerra civil entre espanyols, però en aquest cas van dirigides a italians. “Estimamos por tanto que estos bombardeos indiscriminados contra civiles, tenían por objeto únicamente bombardear barrios altamente poblados de Barcelona... sirviendo así como laboratorio de pruebas, lo que supone la comisión de crímenes en masa castigados por cualquier ley, en todo tiempo y lugar; ...por su naturaleza de lesa humanidad y crímenes de guerra no están prescritos, por lo que pueden y deben ser investigados por los Tribunales españoles”. Per això ordena la pràctica de diligències, esbrinar la filiació dels presumptes culpables, comissions rogatòries a Itàlia; ofereix accions civils i penals a les víctimes, designa dos pèrits experts en història, etc.

Hitler bombardejà Anglaterra, els aliats van convertir en ruïnes Dresden. Bombes atòmiques caigueren sobre Hiroshima  i Nagasaki. Avions nord-americans utilitzaren napalm a Vietnam. Els bombardeigs de la guerra del Golf, Sarajevo, Sèrbia es fan a les acaballes del segle XX. I durant el XXI, els de la guerra d’Iraq, Afganistan o sobre Líbia. Els magistrats, S. Vidal, M. Comas i C. Sánchez-Albornoz- diuen que només quan es tengui la certesa de que els implicats són morts es podrà arxivar el cas, “una de les pàgines més negres de la nostra història, no només pel nombre de víctimes, sinó per l’assaig que va suposar de mecanismes d’aniquilació de la població civil”.

La memòria biocultural de les varietats locals de les illes Balears

Climent Picornell

(Blat xeixa, blat barba, blat mort, blat mamento, blat mollar, civada rossa, civada negra, ordi mallorquí...)

Vaig a Montuïri a la presentació del llibre Varietats locals de les illes Balears d’Aina Socies Fiol que ha publicat Documenta Balear (2013). Introdueix l’acte Mateu Ginard, Menescal, fent una panoràmica sobre el paper dels col·lectius que punyen per oferir aliments més sans i més apropats, fets pels pagesos i neo-rurals d’aquí. L’autora explica la seva feina, ingent, d’una manera acurada, justa i breu, la qual cosa s’agraeix. Hi veig n’Andreu Ramis de Llorito, en Joan Miralles de Montuïri i m’assec entre en Joan Collet i na Joana M. Fiol, millor companyia impossible. Quedam amb n’Aina per parlar-ne una estona més l’endemà a Sant Joan, d’això i del paisatge del Pla, dels pagesos per hobby i dels que ho són a temps parcial, de la idealització del camp pels urbanites (ai la Mallorca Profunda!) i de la recuperació pràctica, i romàntica, de la memòria dels foravilers.

‘Les varietats locals són aquelles que han estat cultivades, seleccionades i millorades per diferents generacions i tenen un alt grau d’adaptació al lloc, i per això una major ‘resiliència’, que vol dir una gran capacitat per absorbir atacs i pertorbacions, conservant el seu funcionament. Aquesta ha estat una tasca que s’ha transmesa de generació en generació, seleccionant els fruits i les llavors de més qualitat, o en funció d’un millor gust, per exemple. Així s’ha aconseguit generar una adaptació agroecològica’. Tot aquest procés conforma un llegat sociocultural molt important que aquests darrers anys  havia estat menyspreat, sobretot pels canvis provocats amb la incitació al consum que havien fet la televisió i el seu braç executor, les gran superfícies comercials, les quals compraven els productes en funció de la seva homogeneïtat, del preu, de la competitivitat -fins i tot entre països diferents- oferint fruita i verdura de llocs molts allunyats al punt de venda i consum. ‘Fruites contemporànies’ en diu Andreu Manresa: ‘Accelerades amb química de disseny, farcides d’hormones i additius, es recol·lecten verdes, prematures i maduren en càmeres de fred o gas: no tenen gust, ni fan olor’. Si resulta ser veritat que ‘som el que menjam’: bon jesuset de Pina!

(Fava mallorquina, fesol fava de Sóller, fesol llarg o de metro, guixes mallorquines, guixons, llentia mallorquina, meló de la mel, pastanaga negra, patata d’Eivissa, pebre de tap de cortí, pebre ros, pebre ros gruixat, síndria de pinyol vermell...)

Poc a poc però hi ha hagut una revitalització i una consciència del menjar millor, més sa sobretot, i defugint –les capes de la societat més conscients- els menjars tractats químicament o modificats genèticament. ‘Dins aquest corrents hi hem de situar la revitalització de les varietats locals que aporten salut, bon gust i, també, perquè no dir-ho, una idea de revitalitzar quelcom que es perdia i que forma part de la riquesa bio-cultural dels pobles’. És per aquests motius que els treballs com els d’Aina Socies Fiol són importants, perquè sistematitzen els coneixements i els esforços d’un grapat de gent de les Balears i són reflex d’un moviment més ample a nivell mundial que lluita contra l’erosió genètica (entesa també com l’empobriment de la diversitat agrobiològica) i de retruc -aquí s’hi veu el punt de‘guerrilla’- contra el control alimentari mundial per part de les grans multinacionals de l’alimentació i de les llavors.

(Albercoc inquero, albercoc taronjal, cireres blanques de capellà, cirera de cor de colom, cirera llosetina, figuera abaldufada rimada, figuera coll de dama blanca-negra, figuera verdal negra, melicotoner blanc mallorquí...)

Una part de la feina de n’Aina Socies Fiol s’ha feta en base a les entrevistes amb pagesos, que són els qui en tenen les nocions i alguns encara guarden varietats –a part dels moderns bancs de llavors que conserven la biodiversitat cultivada dels pobles-. Per això va dissenyar unes fitxes extenses, per a la presa de dades durant el treball de camp, per caracteritzar la varietat (morfologia, fisiologia, agronomia, organolèptica...), el maneig, les tècniques, la producció.

(Olivera sivillina, perera de la cera, perera moratina, perera de la Reina, pomera bauçana, pomera bonjesusa, pomera d’en Kane, pomera de morro de llebre...)

Al Bolletí Oficial de les illes Balears (gener 2009) es publicà una llista de varietats locals que es troben en risc d’erosió genètica, amb ajudes oficials pel seu conreu; la major part són arbòries, ara ja n’hi ha moltes més si hi afegim les herbàcies i les hortícoles, recuperades gràcies a diversos moviments socials i a algunes institucions. Com l’Associació de Varietats Locals de les Illes Balears, creada l’any 2002 (conserva 17 varietats de cereals, 50 varietats d’hortalisses, 400 varietats de fruiters i 7 varietats de vinya, a més de tenir en les finques dels seus socis llavors i fruiters); APAEMA (Associació de Productors d’Agricultura Ecològica de Mallorca); Slow Food; Jardí Botànic de Sóller (amb un banc de germoplasma amb 205 varietats); la UIB (amb 200 varietats de tomàtiga de ramellet); l’Institut de Recerca de la Direcció d’Agricultura, i algunes altres a Menorca i les Pitiüses. A Mallorca de les varietats de cereals, en destaca pel seu auge el blat xeixa panificable. De llegums hi havia 22 varietats i ara ja n’hi ha 93. De fruiters, centenars. D’hortalisses, alguns planteristes com ‘Ca na Justa’ o els ‘Planters Nicolau’ ofereixen més de cinquanta varietats diferents, així com els ‘Vivers Llabrés’ amb connexió amb Sloow Food venen varietats locals de fruiters.

(Prunera de collet negre, blanca, de la Reina, de confitar, de frare llarg, d’en Frau, Bagassal, tomàtiga de cor de bou, mutxamel, de mateta, de Valldemossa, de Banyalbufar, de penjar o de ferro, mongeta de careta, mongeta blanca, rossa, negra, pintada, tendra de llavor blanca, tendra de llavor beixa...)

‘La llavor és un bé cultural i darrera el seu intercanvi hi ha tot un món de coneixements. La reproducció en mans dels pagesos implica un maneig particular, una transmissió oral, per això s’ha de donar importància al relleu generacional’. Però també són bàsics els textos recopil·latoris, com aquest de n’Aina Socies Fiol, o els bancs de llavors, o els vivers i planters que en comercialitzen i, per tant, participen en aquesta tasca de recuperació. ‘Parlar amb els pagesos és important, pels criteris de sembra, de recol·lecció, de conservació de la llavor o de com fer l’empelt o el murgonat o com sembrar el pinyol per reproduir l’arbre. I no només per això sinó també per saber què s’ha de fer perquè sigui més gustós o, fins i tot, com s’han de cuinar aquestes varietats correctament’.

Les varietats locals recuperen gustos, olors, una manera d’aguisar, una forma d’entendre la pagesia que -superant de molt allò tan carrincló i felló de ‘lo nostro’- ens lliga als coneixements dels ecosistemes nets i als sentiments forjats pel territori.

----------------------------

IMATGE: "Campbell's soup cans", ANDY WARHOL (1962) 

De l’origen del paisatge  (... i la pintura de les Balears)

Climent Picornell

Fent el que Baudelaire en deia el flâneur -deambular, badocar sense cap objectiu fix-, vaig anar a parar al Baluard de Sant Pere. Plovia, i vaig entrar al museu, on una exposició, “Mallorca i la interpretació del Paisatge”, presenta paisatges mallorquins pintats entre 1872 i 1934. Diu el programa que “el segle XIX es trobava vinculat al Romanticisme i al Realisme, amb el retrat, el gènere costumista, la pintura d’història i el paisatge com a generes principals, aquest darrer defensat com a gènere independent pel pintor i acadèmic mallorquí Joan O’Neille” –vertader creador del paisatgisme a Mallorca- “al seu Tratado de paisaje (1862)”. Però pintors externs, catalans (Mir, Rusiñol, Junyer, Anglada Camarasa, Meifrèn) i argentins (Cittadini i Bernareggi), renovaren el gènere. Les peces, conegudes, algunes magnífiques. El Molinar de R. Anckerman, el Pi de Formentor d’Anglada Camarasa, Deià de S. Junyer, Sa Pedrissa de J. Mir, Son Moragues de S. Rusiñol, el Paisatge de la Seu i dalt Murada d’A. Gelabert, Ariant de Ll. Cerdà...

Guillem Frontera diu, a País i paisatge, que “foren sobretot els escriptors i els gravadors viatgers del XIX els qui, per l’alquímia de la mirada, varen destil·lar paisatge de la naturalesa d’aquestes illes. Va ser a través d’ulls externs que començàrem a definir el paisatge… Els poetes de l’Escola Mallorquina s’identificaren tant amb el paisatge que alguns moriren –artísticament- de sobredosi”. Massa exacte. C. Cantarellas ens recorda que “els catalans aportaren estímuls als artistes illencs en el camí d’allò nou, jove, modern i, simultàniament, descobriren inspiració i procediments per dur a terme la pròpia obra”.

J. Maderuelo (El paisaje, génesis de un concepto): “Fou al sí de l’art de la pintura que sorgí el terme paisatge”, totes les altres disciplines s’han apropiat de la paraula. He recordat el meu temps de professor de Geografia del Paisatge. A les cultures antigues el paisatge natural era part del tot, de l’univers, i no era representat, ni descrit, ni anomenat de cap manera. Excepte a Xina i Japó. La natura a la Roma clàssica era l’oposició a la urbs, però es fa a prop del concepte amb els seus “loca amoena” (llocs agradables). La cultura bizantina tampoc tenia cap terme per expressar-lo, el món natural era una teofania, una manifestació de l’energia divina. L’edat mitjana viu sense el concepte i sense la seva representació, ni al Romànic, ni al Gòtic.

Hem d’esperar a les pintures del Giotto, a Assís, ca. 1290, per veure escenes, en segon terme, de naturalesa paisatgística, continuaran altres primitius italians, Peruggino, Paolo Ucello, Andrea Mantegna, Fra Angelico... Fins que el Renaixement aporta una nova relació de l’home amb la natura. Newton demostra que les lleis que governen el moviment de la terra i els cossos celests són les mateixes. La natura serà quelcom per ser estudiat o... gaudit. Fins que pels romàntics, el paisatge es converteix en un gènere per se, capta l’essència dels llocs i de la seva gent. Per això la paraula paisatge entra en la llengua culta tardanament designant, únicament, la representació pictòrica de la natura. Els primers paisatges són els fons de  quadres i retaules, primer discretament, guanyant  protagonisme gradualment fins que es converteixen en un gènere independent.

Segons A. Berque el naixement del paisatgisme s’esdevé perquè la pintura fuig del fet religiós i per la invenció de la perspectiva lineal que ofereix una nova visió del món. Holanda serà el bressol del paisatge com a gènere pictòric. Van Ruysdael, Van de Velde o Vermeer (la seva vista de Delft segons Marcel Proust era “el quadre més bell del món”). Goltzius, 1603, pinta el primer paisatge sol, només paisatge, unes dunes. Diuen, però, que fou Albrecht Dürer el primer qui és definí com a “pintor de paisatges”. Quasi al mateix temps El Greco experimentava amb Vista de Toledo, el primer paisatge sol pintat a Espanya.

Julien Gracq  es queixava de què no entenguéssim que el paisatge és el rostre del territori, “tantes mans per transformar el món i tan poques mirades per contemplar-lo”. La pintura ens abocà a la forma de veure el paisatge. Dels italians als flamencs -Miquel Àngel, però, no podia sofrir la descripció minuciosa de la realitat que feien els flamencs-, Patinir, Brueghel, el Vell, Rafael (cal recordar la “Germandat Prerafaelita” del XIX enyorant el Quattrocento italià). Canaletto i les seves “vedute” de Venècia. El Paisatge, però, és la gran creació artística del XIX. Turner, Constable i la seva mirada a l’Anglaterra rural. Caspar D. Friedrich i l’exageració cercant la pietat a través del paisatge. Corot, Courbet, Pissarro, Monet, Van Gogh... i Renoir, Cézanne i la seva repetida muntanya de Sainte Victoire, Derain, Braque, Klimt, Schiele, Nolde, fins a mirades tan diverses com la de l’aduaner Rousseau, la tamització abstracte de Kandinsky, les vistes urbanes hiperrealistes d’Antonio López, fins als paisatges amb gent solitària de Edward Hopper, que tant em recorden els del desaparegut Guillem Gelabert.

El geògraf Carl Sauer pensava que “el paisatge és com un palimpsest, depositari d’iconografies més antigues”, que malgrat les malifetes modernes suren encara. Els pintors n’han estat testimonis i notaris. La Ciutat de Mallorques d’avui té traces, molt esbravades, de la que es veu darrera el Sant Jordi d’en Pere Niçard, del segle XV. O de Jaume Nadal que el XVIII pinta quadres d’empeltadors, de nevaters o de collidors de garroves que condueixen al paisatge que ens enrevolta. O Miquel Bestard (1592-1633) que té una vista de la ciutat de Mallorca des de la mar, preciosa i fidel,  o un Sant Antoni amb posat ‘nonchalant’ amb un porc negre faixat de blanc i penyes i boscos, o l’enterrament de Ramon Llull amb la representació exacta de que és avui la plaça de ses Tortugues de Palma. O Antoni Fuster que ens mostra com eren  els rentadors de Palma. O Antoni Gelabert -entre l’impressionisme i el modernisme- el claustre de sant Francesc. I les aquarel·les d’Erwin Hubert. O Juli Ramis i Jacobo Sureda amb els seus paisatges entre cubistes i expressionistes. Ramon Nadal i el seu quadre de la badia de Palma. O Miquel Llabrés amb colors més grisos i matitzats. Dionís Bennàssar tocat d’un cert fauvisme. Torrent i el paisatge menorquí de tanques de pedra, tractat també per Jaume Fedelich. Puget o Ferrer Guasch el d’Eivissa. John Ulbricth i la seva tècnica de contorns difusos i multicolors. Fins i tot Gaspar Riera i els seus bocins del Pla de Mallorca. O Xisco Fuentes...i tants d’altres.

Per D. Cosgrove la idea primitiva de paisatge era la de la representació artística o literària de l’escenografia vista per un espectador. El fet de parlar sobre les qualitats d'un paisatge suposa assumir el rol d'observador. D’un flâneur en el meu cas. Poca cosa més.

______________________________________

IMATGE: SANT JORDI de Pere Nisart (ca. 1468)