Climent Picornell

COSTUMARI DELS QUINTOS DE MALLORCA Climent Picornell

jcmllonja | 01 Febrer, 2010 22:37

Costumari dels "quintos" de Mallorca

 

Climent Picornell

 

Els quintos del meu poble han estat notícia, el seu esperit transgressor els ha generat -com és natural- problemes amb la batlessa. Ésser quintos significava: ser home, haver nascut el mateix any i tenir l'edat d'entregar-se al servei militar. Ara són mascles i femelles, quintos i quintes, i no existeix el servei militar obligatori. Ma mare es referia al Papa Joan Pau II com "el meu quinto". El nom prové de les quintes; per sorteig, un de cada cinc joves anava a la milícia, a fer el servici (militar), tot i que, qui tenia doblers se'n lliurava, pagant. El frau, els suborns i les falsificacions eren corrents i els ciutadans en responsabilitzaven l'administració, local sobretot. Això explica alguns fets actuals. Poc a poc han anat perdent el seu significat i ara són estols de joves que durant una temporada fan bulla a voler. Hi ha rastres encara d'aquests costums a Alaró, Algaida, Ariany, Binissalem, Búger, Bunyola, Campanet, Campos, Caimari, Consell, Costitx, Lloret, Lloseta, Maria, Montuïri, Muro, Petra, Porreres, Pòrtol,  Sa Pobla, Sant Joan, Santa Eugènia, Santa Margalida, Santa Maria, Selva, Sencelles, Ses Salines, Sineu i Vilafranca.

 

Què fan els quintos? A alguns pobles més, a altres només una part. L'agrupament i el costumari comença quan, els que seran quintos l'any següent es veuen obligats a fotre, als qui ho són enguany, un pi plantat a la casa dels quintos -una casa vella on hi conviuen els joves-; hi haurà grapades, guerres de fruites, remullades i corregudes. És l'enllaç d'una generació amb l'altra. Pels sants Innocents comencen a fer renou i innocentades, algunes gruixades, dirigides contra l'autoritat o el mobiliari urbà. Aquest vessant "gamberril" sembla que els era permès i tolerat, en part; eren un grup de joves que anaven per força a l'exèrcit o a fer la guerra -alguns-, era la seva manera de manifestar el seu desencant i malestar contra el poder que els separava de les seves famílies. S'han d'entendre aquests estires i amolles entre quintos i batles o guàrdia civil en aquest sentit, sense que un servidor vulgui justificar cap de les seves barrabassades actuals. Per Sant Antoni fan el seu fogueró i per les beneïdes la seva carrossa particular, elles i ells amb un símbol distintiu: un mocadoret de color pel coll, un capellet, una camiseta amb disseny al·lusiu...

 

Cobren vertader protagonisme durant la Quaresma i la setmana de Pasqua. Per pagar les seves despeses rifen un mè -en altres dates una porcella-, que passegen pel poble el diumenge del Ram. Si hi ha festa al poble, munten una paradeta i hi venen panades i robiols. La nit del dissabte sant, de Pasqua, arrambaven -i arramben- amb tot el que trobaven, eines, rodes, carros, ormejos que apareixen al mig de plaça o en els llocs més visitats, davant l'ajuntament, davant l'església (alguns al cementeri), aquest costum ha derivat en una certa via canalla que els causa problemes i ells en causen: pinten façanes d'ajuntament o fan injustícies a estàtues públiques, tapien la Sala, etc, etc. Amollen coets i traques durant tot el vespre despertant i espavilant el poble. Els quintos s'han de fer notar, abans ho feien amb picarols i amb gresca diversa, el seu descontrol és assumit pel poble, de mala gana: "coses dels quintos!" Era costum, en general, fer renou, fa temps, per anunciar la resurrecció de Crist. A alguns pobles en la processó de l'Encontrada, els quintos duen el Bonjesús i les quintes la Mare de Déu, als qui fan pegar els tres botets reglamentaris ( alguns organitzen la cavalcada d'Els Reis). Durant la segona festa "canten" panades ( derivació de "capten", de captar, de demanar). Amb l'ajut d'alguns músics es passegen al so de la melodia de cantar panades ( "Panades mos heu de dar / grosses i ben atapeïdes, / si no les heu beneïdes / noltros menam s'escolà. / Sí, sí madoneta les mos heu de dar / les mos hem guanyades / de tant de cantar...").

 

Avui en dia la gent els dóna doblers, dins un covo, una gerra, una senalla  que els serviran per organitzar els ball dels quintos, ara una berbena amb conjunts de rock-and-roll. Abans anaven casa per casa, possessió per possessió del terme, i sí que els donaven menjar, fins i tot alguna panada especial ( "d'ullastre", plena d'ossos). La tercera festa solen fer el pancaritat del poble tots junts, allà es menjaven les panades "captades". Amb els doblers recol·lectats es dediquen a fer un parell de sopars, els qui han participat en tot aquest sarau, de cada pic menys, per la baixa de la natalitat o per la deserció d'alguns companys, menys motivats per la "quinteria".

 

Captar, renou, sarau, carreres de joies, música, desastres o "gamberrades" passades de límit en mans de joves. Sempre m'ha agradat creure que són costums obliterades de tradicions que encara ara queden, desdibuixades, adquirides pels quintos, i que perduren en la Mallorca actual. M'explicaré. És diu que hi ha una obliteració quan es conserven determinats costums però amb un canvi de significat; una baula entre antigues tradicions i l'actualitat. No sé exactament quan, els quintos es converteixen en els protagonistes de la capta col·lectiva ( galls, ous, panades, robiols, begudes, doblers...) i de la bulla associada. Però el que és cert és que són ells, amb algunes derivacions ( Salers, Gogers, Captadors, Caramellers...), els qui s'encarreguen de complir amb aquest costumari, fragmentat evidentment, de quan els joves participaven o organitzaven aquests àpats en comú, realitzats en algun lloc assenyalat, en la forma del que ara anomenan pancaritats. Aquests es celebren a llocs significats, en algun, encara, venen cintes de colorins, com les que se penjaven de la cintura les dones embarassades pre-cristianes -en un ritus de fertilitat- per tenir bon naixement del fills.

 

En aquest sentit els quintos són l'entroncament amb el que feien els pobles primitius: una menjada, beguda i ballada en comú, precedida de la capta col·lectiva d'aliments. Amb aquests rituals es pensava que s'ajudava al bon canvi de les estacions de l'any, es volia que les divinats i els genis de la natura els fossin propicis i imprimissin al curs de l'any (meteorològic, pels conreus principalment) una marxa convenient. "Vos desitjam bona anyada / a casa i as sementeres / de faves que n'hi hagués / més caramull que de paia / i de blat, ordi i civada / n'ompligueu tots els graners / que no faci cap boirada / en estar en flor els ametlers". Connectant amb tota aquesta simbologia -i abusant de l'obliteració- podríem dir que  aquests costumaris, que han anat a parar, en part, als quintos actuals, són restes fragmentades d'antigues tradicions, que també ens recorden els ritus iniciàtics dels jovençans abans d'entrar al món adult, una vàlvula d'escapament, com ho serà el carnestoltes pel comú de la gent.

 

En definitiva, festa col·lectiva que atansa les seves arrels en temps antiquíssims i que la cosa cosmopolita, venguda amb la modernor i el turisme, ha llançat dins la boira de l'antigor. Els quintos són un dels serrells, una fita encara, d'un costumari cada cop més trossejat. Perviuen, per molt que, per mor dels maldecaps que generen, alguns batles o batlesses voldrien segurament domesticar-los, o que desapareguessin.

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

ALBERT CAMUS, MENORCA, EL FUTBOL, EL PRIMER HOME Climent Picornell

jcmllonja | 22 Gener, 2010 20:00

Albert Camus, Menorca, el futbol, el primer home

 

Climent Picornell

 

"La noblesa de l'ofici d'escriptor rau en la resistència a l'opressió, i per tant en dir que sí a la soledat". Dia quatre d'aquest mes, ha fet cinquanta anys que morí Albert Camus, premi Nobel de Literatura. Al dBalears, Tomeu Martí i Joan F. López Casasnovas s'hi han referit amb encert. Cal recomanar, però, una mica de precaució amb les commemoracions, no contaré res que no sigui conegut,  ho faig perquè he vist indicis d'homenatges al Camus "semi-menorquí" (sic), embalats pel seu segon llinatge: Sintes.

 

Albert Camus (1913 - 1960) -escriptor, pensador, director de teatre, periodista, activista, filòsof...- nascut a Alger era nét d'uns colons menorquins que, ja a la primera meitat del XIX, anaren a Alger. La mare, Catalina Sintes Cardona (Birkaden,1882 - Alger, 1960) morí un poc després que el seu fill. La padrina Catalina Maria Cardona Fedelich (1857-1930) -nascuda a Sant Lluís de Menorca- a casa de la qual, a Alger, i baix la seva autoritat ( "A benidor", i l'obligava a fer la sesta) va créixer Camus, quan el seu pare morí a la primera guerra mundial ( "Quan el convocaren, mon pare no havia vist mai França. La va veure i el mataren"), eren gent molt humil.

 

De l'obra i la vida de Camus -en la qual aquelles dues dones són molt importants- se'n desprenen poques arrels menorquines, culturals, a part de les biològiques provinents d'Esteve Sintes i Margalida Cursach, Josep Cardona i Joana Fedelich, els seus besavis emigrants (Vegeu: Maria Marfany i Simó, Els menorquins d'Argèlia). Menorca es confon, per Camus, amb arrels espanyoles generals i el parlar menorquí, esmentat poquíssimes vegades, amb un "patois mahonnais", amb el to despreciatiu que té "patois" per als francesos. Si bé és cert que els orígens per part de mare entronquen amb Menorca, aquesta referència és molt menor, per no dir imperceptible en la seva obra. No així el seu sentit de pertànyer als colons  d'Alger, els primers llauraven amb el fusell carregat... el fet colonial, sempre violent amb els nadius. En tot cas, quan Camus ve a Balears, l'any 1935, fent un viatge amb la seva primera dona, reflectit als seus Carnets, ni tan sols va a Menorca: exemple del seu poc interès?

 

Tenia una visió més genèrica, d'una Espanya uniforme, "Ce que je dois à l'Espagne", del republicanisme exiliat, dimiteix de la UNESCO quan s'accepta l'entrada d'Espanya, etc. No és per tant un semi-menorquí que, per conseqüència, és també un poc català universal (sic) com volen suposar alguns, pel fet, únicament, de ser de nissaga illenca, malgrat compongués el Cant Espiritual de Maragall en francès, Víctor Alba li feu la feina prèvia. Xavier Vall ho tracta a  Albert Camus: catalanitat i estranyesa (1999). Per no dir que, tampoc, era un panarabista universal, els àrabs apareixen diluïts en una tintura genèrica i poc precisa, malgrat el seu reportatge famós sobre la Kabylia. D'Alger i en francès, això sí, malgrat de nin -ho conta ell- li fa gràcia que companys seus de l'Institut es referissin a França com "la pàtria". Per tant, és cert que els protagonistes d'algunes obres duen cognoms menorquins "Sintés" o Cardona i que ell es referia a que "nous sommes en partie du même sang" i... sempre és millor recordar a Camus que a tanta patum buida, ho dic des del convenciment de "camussià", al manco, de joventut.

 

Un temps vaig anar per Alger. Era el moment apropiat per llegir Camus. Hi havia vaixell de Marsella-Palma-Alger, tot i que de vegades, si hi havia poc passatge, no s'aturava a Mallorca; em va passar un pic i vaig haver de quedar una setmana més, a un hotelet de les muntanyes -rodejat d'enormes cedres- el conserge del qual escoltava música de les emissores mallorquines. La revolta de la sèmola i els assassinats cruentíssims aturaren aquesta via. Ara he reverdit els records. He llegit El primer home ( publicada en posterioritat, la duia manuscrita dins la seva maleta el dia que es matà en accident de cotxe) és un exercici de retrobament  -amb gran detall de la seva infantesa i joventut-, per molt que -com deia Derrida- tota autobiografia funciona com una desfiguració de si mateix. Hi he reconegut el territori, tan mediterrani, tan igual al nostre litoral, i  que tant estimà Camus. Encara que sempre he cregut que d'Alger estimava només una part, com ho demostra el seu paper durant el conflicte contra la dominació francesa (1954-1962): ni amb uns ni contra els altres. S'ha fet famosa la seva exclamació: " Sempre he condemnat el terror; he de condemnar també un terrorisme que s'exerceix de manera cega als carrers d'Alger i que un dia pot colpejar una mare o la meva família: crec en la justícia, però defensaria ma mare abans que la justícia". A sa mare, juntament al seu mestre de primària, els dedicà el premi Nobel. Al mestre que intuí el potencial d'un nin que gràcies a les beques va poder continuar els seus estudis.

 

"El camusisme, i aquesta era la seva virtut, volia ser un kantisme pràctic. I amb la guerra d'Alger, s'acabà. En el somni de Camus -una fraternitat entre "indígenes" i "blanquets"- hi havia una petjada d'ingenuïtat", Bernard-Henry Lévy, Els dos segles de Camus, recull molt bé el seu importantíssim paper en el pensament universal, les grans diatribes de la seva època, amb Jean-Paul Sartre per exemple (primer havien estat molt amics), l'existencialisme, l'absurd,  la gran fabulació d'aquell "home estrany" sense emocions, més que sense sentiments.

 

Els que vam viure les darreries del franquisme,  passàrem per una època en què no estava bé que ens agradàs el futbol, màquina d'alienació popular, era poc compromès i hi anàvem com d'amagat, no feia bona planta intel·lectual. Camus va jugar a futbol i sempre demostrà i declarà com gaudia de fer-ho. Per a France Football: "Després de molts anys en què el món m'ha permès variades experiències, el que sé més, a la llarga, al voltant de moral i de les obligacions dels homes, li ho dec al futbol". La seva obra està trufada del gust per aquest esport, ja de nin, quan la seva padrina Cardona trobava que gastava massa les soles de les sabates. La imatge de la glòria és quan "el fan porter titular i tres dies abans havia tastat per primera vegada la boca d'una al·lota" i la de la felicitat: "No hi ha cap lloc on un home sigui més feliç que dins un estadi".

 

Nicolas Sarkozy el vol dur al Panteó devora les glòries de la grandeur de França, ara és al cementiri prop del poble on hi comprà la casa amb els doblers del Nobel. Les seves deu paraules preferides eren: món, dolor, terra, mare, homes, desert, honor, misèria, estiu, mar. Tenia clar que per viure la veritat, "s'havia de fer comèdia" (teatre, vull dir); humanista per damunt tot, molt més que existencialista, comunista o anarquista, sabia que el pensament d'un home és abans de res, i sobretot, la seva nostàlgia. Tenia clar que "la vertadera generositat amb el futur consistia en donar-ho tot en el present". Fos, o no, mig menorquí.

_____________________

 Imatge del pintor menorquí FLORIT I NIN

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

MÉS POSTALS DE PALMA I UN HAIKU Climent Picornell

jcmllonja | 13 Gener, 2010 19:23

 

 

Més postals de Palma i un haiku

 

Climent Picornell

 

"Aquest home et deixarà". Eren dues dones, ben arreglades, encara joves, dues amigues assegudes al Bar Central. La pronúncia conduïa inexorablement a Menorca ("Aquet homu et dixarà"). Quin "homu"? El seu? El seu amant de sempre? Un contacte furtiu? A un servidor -expert en demolicions internes, catàstrofes domèstiques i temporals quotidians- funcionari de l'oficina de secrets públics,  m'agrada escoltar. Però a vegades només enganx paraules d'una conversa, fortuïtament, una frase treta de context de la qual no sabré mai la continuació. "Ja em va fer lo mateix a Itàlia". Indignat, un home gran, gros i barbut. Ho repetia de bell nou: "Ja em va fer lo mateix a Itàlia". Qui ? Què li va fer? Li va fugir? Ho explicava davant la carboneria -encara oberta i activa- del carrer ample de Sant Magí al barri de Santa Catalina a dos personatges que anaven de bracet, un matrimoni tal vegada... "Ja em va fer lo mateix a Itàlia" tornava a dir, jo feia com qui mirar les eines de la ferreteria de ca Don Pau, però no podia fingir més i vaig haver de partir... "No. De cap manera. És un tubérculo". Una velleta mallorquina, ulls excessivament pintats, pareixia que s'havia escampat el rimmel per tota la cara. La receptora de l'aclariment botànic era una altra dona amb una boina d'angorina blanca. Eren a la cua del supermercat del carrer de Felip Bauçà, l'antic carrer de la Llebre. Un "Tubérculo"? I perquè no una arrel?

 

"Contemplar les coses remotes com ordinàries i sorprendre's davant les quotidianes, era una de les mirades a la realitat de Claude Lévi-Strauss". M'ho enfloca en Joan Pi, el meu filòsof de capçalera, ben davall el rellotge de Cort. "Te'n recordes de la primera glopada? I de la primera nedada? I de la primera besada? I de la primera badada?... Ai Climent! I de la darrera cosa que no has feta, ni faràs mai? Idò això som. Som les coses que hem deixat de fer; les coses que no hem gosat fer, les coses que no ens han deixat fer, les coses que no hem pogut fer... Tanmateix les coses que sí que hem fet, són el que queda de les anteriors, poca cosa en comparança amb el que no farem mai. Bones Festes!" No em deixà ni respondre.

 

El dia que mon pare em digué que ja no podia pus, el dia que a l'hospital l'assegueren a una cadira de rodes i quedà allà, consentit, amb la mirada perduda, molt de temps, aquest dia vaig  anar a veure un parell de Betlems de per Palma. En arribar aquesta temporada hi pens i també record com li agradava el torró de Can Garcias de la costa d'es Pas d'en Quint, per on ara passeig, "molt millor que el de Can Fresquet o el de Cas Nét" segons ell. Can Garcias tancà fa molt d'anys, són les panòplies urbanes dels nostres avantpassats que hem fet nostres, malgrat tot. Observ una vintena de turistes joves -pareixen d'una escola que està de vacances- asseguts davant la bassa del Parc de la Mar. El que pareix una monitora els llegeix alguna cosa en un idioma estrany i ells, al mateix temps, examinen cada un la seva ensaïmada per damunt i per davall. Estam ben arreglats, convertits en bestiar de microscopi per a les guies de camp turístiques.

 

Està magre però fortarró. És sensible, li agrada molt la música, tota. "Tenc un pis per llogar", em diu dins un restaurant del carrer Blanquerna, "té tres quartos, és a la plaça Fleming, 660 euros negociables. Ara el pint. Hi vaig tenir uns estudiants de Pollença que eren una monada, el seu pare però era un cap de fava. El problema el vaig tenir amb unes brasileres. Però com que venien avalades pe'n Pep d'Eivissa, idò... En Pep es va morir -havia alçat molt de vidre, m'entens?, moltes copetes de gin- i a partir de llavors el subrogaren a unes altres brasileres també, però putes. Ja te pots imaginar, gent pitjant el timbre que no tocava, els veïnats emprenyats. Un vespre a una reunió de la comunitat, que fèiem a l'entrada, baixen quatre bergantes mamelludes, quatre putarrots, ai, ai, ai...  En acabar hi vaig i m'obri un 'chulo' enorme: "Vocé qui é?" "I jo li contest amb el meu portuguès d'assimil: E vocé qui é? Eu so o propietario d'esta morada! He duit sort, han fuit".

 

Me passa molt sovint que a determinades persones del meu barri de Ciutat -conegudes o  no- els associí amb papers de determinades pel·lícules. Un municipal és clavat a J.L.Trintignant a Z de Costa-Gavras. Un veïnat de baix, que té una gelateria i va coixeu-coixeu, és exacte, ben igual que la cucamolla que inicia la sèrie Men in black. No me diguin que no els passa. Una dependenta d'una perfumeria du els cabells com na Meg Ryan a Tens un email o els morros de l'apotecària de la plaça són els de na Penélope Cruz a Belle Époque. El meu cas és més greu, perquè un pic que això m'ha passat el personatge de ficció sepulta al personatge real. Un cambrer és ja per sempre Kevin Costner a Waterworld, no per les ganyes que li sortien sinó perquè s'havia cremat de petit, el cambrer, i tenia els dits afegits com els rèptils... I així, dia a dia, un món de ficció insemina el món normal.

 

Vaig a veure en Guillem Frontera que enguany fa el pregó de la Festa de l'Estendard. És a la sala de plens de l'ajuntament amb tots aquells retrats de filles i fills il·lustres de Palma, que ocupen abusivament -horror vacuï municipal- les parets. Joan Alcover i Maria Antònia Salvà des dels quadres frontals me miren fixament, més fixament que la resta de capellans, militars i tutti quanti enfilats a la il·lustre galeria. En Frontera parla sobre la seva experiència llegint viatgers del segle XIX: "Sigui on sigui que arriben, hi veuen allò que havien somiat". "Podríem dir, d'alguna manera, que ells ens miraven i nosaltres ens miràvem en ells".

 

En Pep Fluxà tornava a col·locar na Nancy al seu lloc, els jardins de s'Hort del Rei. Era dematinet i m'atur a xerrar amb ell. La peana buida, l'escultura d'en Calder sense braços, enterra, feia com a llàstima, era una positura com a lasciva i denigrant. No era un stabile-mobile, era una immobile, una prima donna in terra. Mentre, la sirena, l'alarma de les drassanes crida a entrar a la feina als operaris. Els velers eixuguen les enormes veles dels seus pals altíssims. Les gavines, en estols, gemeguen mentre van a cercar menjar terra endins: és l'inici del món a l'inrevés. El cel tavellat, el vent de mestral. Les palmeres, amb els seus fassos desbaratats, gronxen el seu tronc perillosament, mentre travessa la plaça de la Llotja una dona apressada: arriba tard a la feina o frissa de tornar a ca seva. Els fematers amb gran estropici buiden el contenidors.

 

Haiku per a l'any que comença.

Tot el que vendrà.

L'ametla que s'adreça.

Un somni torna.

 __________________

IMATGE DE PEP TORRO

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

LECTURES DE CAP D'ANY: ENTRE SOMNIS I XAFARDERIES Climent Picornell

jcmllonja | 01 Gener, 2010 19:48

 

Normal 0 21

Lectures de cap d'any: entre somnis i xafarderies.

 

Climent Picornell

 

Abans llegia més. Arreu, arreu i quasi obsessivament. Ara no. Però en arribar aquestes festes, prop del foc, se'm desperta la 'llegiguera' i mir d'esclovellar el caramull inacabable de coses pendents. El primer, El Palau dels somnis d' Ismaíl Kadaré (1936) nascut a Albània, un relat metafòric que retrata els foscos mecanismes dels poders comunistes, extensius a tots els totalitarismes. A través d'un suposat ministeri es recullen i interpreten tots els somnis de tots els súbdits de l'estat, que els observa i cataloga per si hi veu rastres de maniobres contra ell, una agra denúncia contra el burocratisme i el despotisme -en clau kafkiana- pels intents de controlar les consciències dels seus súbdits. Amb bona tensió literària i ben escrit, amb una llengua molt minoritària, que no ha estat obstacle per a la seva connexió universal. Prest ens imposaran una taxa per somniar. Fou Hilari de Cara qui em recomanà el llibre de Kadaré.

La segona lectura era per tenir tema amb en Jaume Sureda, obsessionat amb la lectura de biografies, en devora a desenes. És de Josep Maria Castellet: Seductors, il·lustrats i visionaris (Sis personatges en temps adversos). Telefon a Biel Mesquida per comentar-li i  li record que fou ell qui em comunicà, al passeig de Gràcia, que Gabriel Ferrater s'havia suïcidat: "En Castellet ha tornat a fer diana amb una prosa que conjuga la narració en primera persona, el conte, el reportatge d'investigació, el document i, en molts moments, la novel·la d'intriga i suspens. No és un enfilall d'anècdotes, de cap manera!" em diu Mesquida. És una obra d'apunts memorialístics subjecta a unes coordenades, delimitades pels personatges i per l'època, anys seixanta bàsicament. Per als qui, com un servidor, en vam conèixer alguns, ben presents a la vida cultural del nostre país, és un tast molt interessant. És la vessant més xafardera -i il·lustrada al mateix temps- però no per això menys significativa del Castellet evocador, ja saben allò de l'anècdota i la categoria... 

 

De Manuel Sacristán (1925-1985), professor, pensador marxista i escriptor, retrata l'època de la seva coneixença i les cartes que li enviava al sanatori antituberculós, l'impressió de determinades lectures -Temor i tremolor de Kierkegaard- o la fama de falangista enragé de Sacristán -Jefe de Centuria de la OJE- després afiliat al Partit Comunista, un seductor, en les seves relacions i en la seva tasca professoral posterior. De Carlos Barral (1928-1989) , editor i escriptor en castellà, hi fixa el primer encontre a la casa de Barral a Calafell, el nous projectes editorials a Seix i Barral, amb Joan Petit i la gent que va tractar formant part del comitè de lectura, entre ells Gabriel Ferrater o Antoni Vilanova ( vaig assistir a les classes dels dos a la Universitat de Barcelona...). Saboroses les interioritats del Col·loqui Internacional de Novel·la de Formentor ( amb Ítalo Calvino o A. Robbe-Grillet), la trobada de l'Unió Internacional d'Editors o la instauració del 1r. premi Biblioteca Breve de Novel·la concedit a Mario Vargas Llosa, l'arrancada del que després es coneixerà com el "boom llatinoamericà". Alfons Comín (1932-1980), enginyer i polític, cristià pel socialisme, comença la relació en una trobada promoguda per la revista El Ciervo, amb Llorenç Gomis que feia d'aglutinador d'un grup de joves catòlics inconformistes; les lectures d' Emmanuel Mounier i Jean-Paul Sartre, l'atmosfera d'Edicions 62, el càncer de  Comín l'any 1973 i la seva obra Fe a la terra, la direcció de "Taula de Canvi" o les discussions sobre el cristianisme de Pier Paolo Pasolini. La part dedicada a Joan Fuster (1922-1992) -servidor era al cementeri de Sueca quan l'enterraren- escriptor i maître à penser, és particularment brillant, com s'escau al personatge; l'any 1959 al Col·loqui Internacional de Poesia de Formentor, explicant la baralla entre Carles Riba i Robert Graves, per mor d'un atac desmesurat de Graves a Virgili, que Riba no consentí. La trobada a Gandia per als Premis Ausiàs March de Poesia -que guanyaren Vacances Pagades de Pere Quart i  Claridad de José A. Goytisolo- fa honor al subtítol ( "una conversa i quatre xafarderies"). Allà s'hi troben entre altres Salvador Espriu i Dámaso Alonso, aquest explicant que usa taps per dormir, marca catalana "Noisén" -de "no hi sent"-,  viatja amb un "negrario", que resulta ser un drap negre per poder dormir ben a les fosques, Espriu s'interessa molt, però molt, per com el penja a les habitacions dels hotels; Dámaso Alonso es mata una mosca a la seva calba i Espriu impressionat s'aixeca i marxa, mentre es creuen les mirades de Fuster i Castellet ( "Tu ets un snob urbanita, a mi  no m'emprenyeu que soc de poble", li diu Fuster).

 

El capítol dedicat a l'escriptor Terenci Moix (1942-2003) clou el llibre, deix Ferrater per més envant. Retrata molt bé un viatge a Egipte fet amb Moix amb l'únic objectiu de Terenci de demostrar que ell ja hi havia estat, cosa que es dubtava; nogensmenys el co-protagonista és Enrique Líster, que arribà a general soviètic ( en la seva boca: "La FAI era la quinta columna del franquismo"); li esmenta, Líster, un poema d' Antonio Machado dedicat a ell (" ...si mi pluma valiera tu pistola / de capitán, contento moriría..."); algun merder eròtic de Moix devers Roma, amb tot, però, cataloga el rigor en la seva feina d'escriptor. El llibre acaba amb les peripècies de Castellet per l'estat d'excepció de l'any 1969 i el final de tot són uns versos de Ferrater: "...no teníem records. Érem el record que tenim ara...". Els apunts que dedica a Gabriel Ferrater (1922-1972) són molt sentits, els fa començar amb una conversa de quan Castellet confegia el llibre Poesia catalana del segle XX  -principis dels anys seixanta-, quan Ferrater feia de lector editorial a Hamburg, el retrata com un fora de sèrie, per la seva gran capacitat de llegir, assimilar, predicar... i beure ginebra. Són els anys dels Premis Internacionals de Literatura, trobades amb gent del nivell de Henry Miller o Hans M. Enzensberger. Ferrater defensa la candidatura de J.V. Foix, i en un altra ocasió manipula perquè li donin el premi al polonès W. Gombrowicz. Les gateres i les indecisions de Gabriel Ferrater no deixen gens de banda l'admiració que li té Castellet. En un moment diu: "Ell tornava a estar sol: la Jill l'havia deixat feia un temps". Ferrater i les dones. Recuper d'un prestatge el seu llibre compilatori Les dones i les dies, un poema anònim l'encapçala: When more is said than must, / Then better left unsaid and done...  (Hi trob, dins, manuscrita, una traducció aproximada: "Quan es parla més del que toca, / aleshores és millor no dir ni fer res més./ Les teves enginyoses cançons d'amor, / el rigor de la teva  xerrameca luxuriosa,  / s'ha convertit en un decepcionant i presumptuós joc de paraules"). Aquest poema és atribuït a Jill Jarrell la seva ex-esposa, l'adjunt a l'apunt memorable de Josep Maria Castellet.

 

El següent llibre del caramull és de Daniel Kehlmann, Fama (Una novel·la en nou històries). Diu la propaganda: "... al voltant de les conseqüències que pot comportar en la vida quotidiana l'aparició sobtada d'una nova tecnologia aparentment inofensiva: un telèfon mòbil". Ala idò...

________________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (4) | Retroenllaços (0)

ALAR I COFAR I ALTRES APUNTS DE PER LA VILA Climent Picornell

jcmllonja | 15 Desembre, 2009 17:50

 

Alar i cofar i altres apunts de per la vila

 

Climent Picornell

 

Una bufada de vent, sobtada, sembla que escampi confeti de fulles marronoses i groguenques, sobretot dels magraners i melicotoners del corral. Si no fos per això i perquè el dia s'ha acurçat molt, hom no sabria que som a la tardor i a dues passes de Nadal. Tan bon temps fa que les parres han rebrotat dèbilment. "Això, si s'espenya més necessitarà... alar i cofar" me diu madò Margalida Mala. "Alar i cofar?" "A un capell amb l'ala rompuda, l'havien d'alar, i si hi tenia la cofa, cofar. Si l'havien d'alar i cofar, és que estava molt barrinat. Valia més comprar-ne un de nou". Donarem la culpa al canvi climàtic o a la meva percepció esbiaixada de folklòric ploramiques.

 

Pas per davant ca l'amo en Toni Peremates,  l'any passat encara em recordava: "En el meu temps ningú comprava carro si abans no havia fet sa portassa, i ara, mira, tothom compra cotxos i les fa dormir a n'es carrer!" Passeig per davant pisos inacabats de constructores que han fet fallida. La crisi no perdonà als promotors que s'hi posaren tard, pensant fer l'agost com altres. Algun ha ofert el solar -amb projecte aprovat- a la meitat de preu de quan el va comprar. Uns grafitters han decorat les façanes sense eixalbar: "Hijos de puta, ladrones...". Tanmateix no s'ho acaben de creure que per sortir de la crisi s'han de pensar alternatives a la construcció. Més formació i més innovació, prediquen els gurús ciutadans. Saps que és de bo de dir i mal de pair pels empresaris malavesats i pels polítics porucs, o superats pels aturats i el desbordament dels serveis socials.

 

Al cap de cantó de davall el campanar me top amb el meu conco Tomeu, 87 anys. "Tu? Jo sí que en tenc de coses per escriure un llibre. Escolta. Ton pare, quan érem nins, agafà una peça de 10 i dins una 'pella' la va estanyar, i pareixia una pesseta. Per ses festes me diu: 'ves a comprar 10 cèntims de torró a n'en Pep dets Ulls' -un torroner que sempre se posava allà davant- hi vaig i me'n torna 90. Ton pare me diu: 'són per tu'. Bono, quina alegria! El teu padrí, munpare, no sé com ha va saber, quasi el mata de sa pallissa, mumare li va haver de dir: 'atura't que el deixaràs baldat!". Li mir les orelles enormes i majestuoses, doblegades cada pic més per envant, i sobretot els ulls, tan iguals que em sembla mirar mon pare, exactes, en el color, en l'expressió, fa deu anys que és mort i m'ha semblat reviure'l tot el temps que he xerrat amb ell, tant, que m'he escarrufat.

 

Entr dins el cafè i m'assec amb en Biel Rotanet. "Escolta'm bé, no he comprat mai una rentadora, no sé què és una hipoteca i no he escatat mai peix". Una abrupta exègesi vital del meu amic pagès, "i a més, m'agraden es cocarrois amb moltes panses, tant, que mumare me'n fa, només amb panses". "Aquests putes americans no descansen, i per paga si no estaven satisfets amb tirar es preus de s'ametla per avall, ara han envaït es mercat amb una casta que se pela amb sos dits, ...com es cacauets, i a sa gent li agrada esclovellar, són com ses ametles mollars nostres però més blanes, i torrades amb sa closca són bones, i per més desgràcia una nova malaltia mos liquida ets ametlers". En Jaume de Sa Cooperativa entra en la conversa per explicar-nos el seu mal trull amb el celler i la vinya. "Idò jo" diu en Francesc "he sembrat seixanta oliveres....",  "...sí, però voltros sou ciutadanetxos", escaïna en Biel, "i teniu paga d'estat, saps que hi podeu anar de tranquils a perdre euros amb vinyes velles, i tu a embenar oliveres". "Embenar?" "Idò, o no les has vistes? Els hi posen una bufanda al tronc, amerada no sé de què... saps que són de senyores ses oliveres!". "Ecològiques", respon na Maitetxu. "Bé, això".

 

Surt, i davant ca se mestra Teixidora veig n'Antònia Magrella. Li don el condol per sa mare. "Tenia demència senil, però sempre me va conèixer. Encara que no em digués el nom sabia que em coneixia. Quan se va morir es meu homo, li vaig dir: 'En Guiem és mort'. Me mirà fit a fit a sa cara i m'enflocà: 'Ara ja saps què et toca. Has d'anar amb s'esquena ben dreta'. Aquestes dones mallorquines tenien es seu sistema de valors, un sentit molt elevat de sa dignitat, no pel què dirien els altres sinó per no fer xerrar de demés, era sa seva forma d'autoafirmació".

 

Tot sol dins la casa, vaig a les estances on s'acaramullen llibres i paperassa: carpeta del viatge a Alger, fotos dels meus cinquanta anys, arxiu de mapes antics, dels nins quan eren petits... D'aquí hi surten dibuixos de quan el "japonisme" imperava -a través de TV3 sobretot-: Dragon Ball, Doraemon, Oliver i Benji, Vickie el Viking, Marco, l'Abella Maya, Mazinger Z i els seus "punys fora!". Ho torn a deixar en el mateix ordre. "Hi sou?" És na Maria de cas Saboner que em regala un plat de llengües buïnes -picornells peluts- , 'senyorites', cames-seques, peus de rata i un parell d'esclata-sangs petits. Ha tengut el grip A i està fluixa, però el pinar l'estira. "Quan hi vaig torn nova, m'adoba, me compon, s'altre dia m'havia preparada per anar fins a sa punta de ca n'Aiet i, només entrar dins es pinar d'en Simona -pareixia que els havien col·locadets aposta- un estol de més de vint-i-cinc esclata-sangs... Com que ara me fan dur sempre es mòbil, crit en Xisco: 'vine amb dues bosses'. Sortir i anar a cercar m'anima".

 

Veig arribar l'estrangera de davant -sembla que és holandesa- i compareixen tots els moixos del turó, massa ell saben que el primer que fa és treure safates amb pinso: algun dia n'hi mengen una vintena. Els moixos urbans solen ser republicans, els del poble no mostren mai el carnet. És una dona rossa, ben arreglada, un xic misteriosa... Em deman quina deu ser la seva història, lluny de ca seva. Purga l'abandó del seu amant? La mort sobtada d'algú que estimava? O, més prosaic, fa feina a una companyia d'aviació o una agència de viatges? En Joanet petit sempre li diu "Verigut!", perquè ell sap que "verigut vol dir pa eixut i verigüel vol dir Miquel i que tot lo demés és com noltros".

 

Ignor si els nostres pobles també han de menester alar i cofar -com deia madò Margalida Mala- o formació i innovació. Això darrer queda més fi. Més "panessillo".

_______________________________________

IMATGE: EN MIQUEL "AVELLANA" DE SINEU (PLA DE MALLORCA). PINTURA DE XISCO FUENTES

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

"AMORRATS AL TECLAT" AMB LLORENÇ VALVERDE Climent Picornell

jcmllonja | 09 Desembre, 2009 14:58

 

Amorrats al teclat amb Llorenç Valverde

 

Climent Picornell

 

1.-La setmana passada presentàrem, Pere Estelrich i un servidor, el darrer llibre de Llorenç Valverde: Amorrats al teclat ( El Gall Editor). A l'anterior, La seducció de les noves tecnologies, Llorenç Capellà, al pròleg, el descrivia així: "A jutjar pel seu aspecte físic, Valverde ens recorda que hi va haver un Maig del 68. Vesteix de manera informal. De manera que en posar-se l'americana sembla que la peça, en lloc de tela, és de fusta..." No ha canviat massa. Un article sobre la mort de son pare ens impressionà a tots els que l'apreciàvem. Per tant, no només de noves tecnologies van els seus llibres, d'això i més. Amorrats al teclat és la continuació de la seva tasca d'articulista i divulgador de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació). Hi ha posat tag clouds, niguls d'etiquetes, i paraules clau que identifiquen les temàtiques. Manuel Castells (un vertader luxe de prologuista) hi diu: "És l'observació del procés de formació d'un nou entorn de comunicació que afecta totes les facetes de les nostres vides". Títol del pròleg: Cròniques identitàries de la nova cultura digital.

 

2.- Són articles del Diari de Balears. L'article de cada setmana, el neguit de trobar el tema i haver-lo d'escriure, aquí o onsevulla;  quants no estan escrits a l'altre cap de món? També n'hi ha enviats des de Felanitx, de Porto-Colom més exactament,  faltaria més! Vaig deixar el tema de la "felanitxeralitat" a Pere Estelrich. Deia, que hi ha articles escrits on l'han menat les seves tasques actuals de vicerector de la UOC -un exili daurat i privilegiat-, després de fer de catedràtic de la Politècnica i de la UIB, on va aspirar a rector. Record el seu web, lvalverde.net, "net" ( no hi havia joc brut), més avall parlarem del "punt cat". La tasca de molts anys li ha donat ofici d'escriptor. Domina bé el llenguatge, a més d'entendre's del que escriu, avui que tertúlies i debats són poblades per experts en tot, i per tant, en res.

 

3.- Els temes prioritaris són les TIC i el ciberespai, tractats des del punt de vista tècnic, però també ideològic, on és particularment brillant en Llorenç. Conserven la frescor i una actualitat remarcables en un món tan trepidant i canviant, malgrat la boutade de l'ús Pronòstic de Mestre Pere Esperança, felanitxer del segle XVII,  amb els càlculs del seu calendari perpetu. El llibre funciona com un "Parenòstic de la modernitat" (M. Castells: "el professor Valverde explica el que hi ha i el que hi haurà, el que és possible i el que és desitjable"). Efectivament, cal tenir sentit de l'anticipació en aquest món de noves tecnologies. Quan Valverde, a la UIB, era un dels executors de la implantació de la informàtica, en temps de Nadal Batle, ho va demostrar. Anys més tard proposà Vinton Cerf, un dels pares putatius d'Internet, com Honoris Causa, s'ha de dir que s'hi oposà un grup diguent que Internet era un engendre militarista nord-americà... El que deia, sentit de l'anticipació.

 

4.- De quina part es posa Valverde? Hi llegiran coses sobre els blogs, Facebook, els tablet PC, la traducció automàtica, Apple, IBM, Linus Torvalds i el Linux, el PowerPoint... però sabran sempre qui són els bons i qui no tant. Els bons? Els hackers bons (els mestres d'aixa informàtics), el programari lliure, Wikipedia... Els no tan bons? Windows i Microsoft o la SGAE... i tota aquesta gent que cobra per si de cas gosam descarregar algun arxiu. Com al film Minority Report d'Spielberg en que detenen els criminals anticipadament, abans de cometre el delicte. Això fa plantejar a Valverde quin ha de ser el nou debat sobre els drets d'autor. Per cert, el llibre té Copyright... i Copyleft, al manco els continguts, amb la llicència de Creative Commons.

 

5.- Internet com a contrapoder. Servidor es va fer blogaire quan això feia modern, perquè volia ser com en Valverde. Ara ell té un poc abandonat el blog i avisa a través de Facebook. Junts, recordam que tenim email fa més de vint anys i que en aquelles pantalles fluorescents hi miràvem el Mosaic, l'antecessor de Netscape, de Yahoo, de l'Explorer, i ens pensàvem haver tocat amb un dit en el cel. Com han canviat les coses! L'explosió dels blogs, Twitter, la Google generation... Sobre això hi trobaran una reflexió ponderada mostrant el punt de vista d'Internet com a contrapoder, com una xarxa aliada dels individus, dels grups petits, de les nacions minoritzades. D'una nova concepció i gestió d'alguns drets, del dret a la intimitat, també.

 

6.- Una paràbola del bon ús de les TIC. El llibre es converteix en un manual fàcil d'entendre, és la difícil tasca de divulgador, de "pedagog" li diuen. Conta, seguint Plató, que un mandatari prohibí l'escriptura quan s'inventà, perquè escrivint pensava que s'abandonaria una habilitat fonamental: la gent no exerciria ja la memòria. Envesteix contra la metàfora reaccionària de que les noves tecnologies paralitzaran altres fonts de creativitat. Ara que s'escriu més què mai, gràcies al sms, i als emails: paradoxes de la xarxa. Aquests sambenets acaben al pou negre de què 'abans tot era millor'. Res de massa  tenebrós ha passat. Valverde ho repassa, des de molts caires, un d'ells la història de la informàtica, amb efemèrides constants: 60 anys del primer ordinador, 30 anys del primer PC, 20 anys d'emoticones, etc. amb al·lusions a la història de la Matemàtica, d'on prové.

 

7.- Tornem als bons i als no tan bons...i al país i la llengua. Els pro-am, "Professionals- Amateurs", connectats en xarxa com a paradigma: els qui fan el programari lliure, contrapoder de les grans corporacions -Microsoft, molt especialment-, democratitzant la innovació. Valverde ha estat sempre un home de país i se coneix bé en els seus articles, observa la 'teranyina mundial' en aquest sentit i afirma que ara el nostre país es pot expressar millor i més lliurement. Repassa l'intent d'eliminar la c trencada (ç) dels teclats, fins als primers cercadors. Un dia va rebre un correu: "Sentimos no poder dar de alta su web porque no está en español". Fins al naixement del  "punt.cat". Valverde recorr aquest camí i hi pren part molt activa. En el fons és una lluita contra la coacció dels estats -també en el ciberespai, un espai senses fronteres, al manco aparents-, la seva capacitat de repressió ja no és la mateixa. No val fer-nos por en excés.

 

8.- Amorrats al teclat és una lectura del món de la comunicació,(excusin que pensi en Amorrada al piló el llibre eròtic de Maria Jaen) de l'atracció inevitable de l'ordinador, passada pel sedàs intel·ligent, i nostre, de Llorenç Valverde. De la vida de cada dia, les seves manies, la gent que estima i la que no... D'un dels seus autors preferits -Neil Postman (Divertir-nos fins a morir),  Martin Page (Com em vaig convertir en un estúpid)... - H. L. Mencken, tria la cita que encapçala el llibre: "Les persones no esdevenen civilitzades en proporció a la seva voluntat de creure, sinó a la seva capacitat de dubtar". Tota una declaració d'intencions.

_______________________

(*) LA IMATGE ÉS DE GUILLEM MUDOY

(**) EL VIDEO PENJAT A YOU TUBE ÉS DE "XANGO" MUNTANER

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

JARDINS D'ALTRI PELS BATIPORTS DEL LÈXIC Climent Picornell

jcmllonja | 03 Desembre, 2009 17:29

 

Jardins d'altri, pels batiports del lèxic

 

Climent Picornell

 

Vaig començar a escriure els Jardins d'altri, a imatge del que feia -amb molta més classe i gràcia que un servidor- l'escriptor argentí Adolfo Bioy Casares. Recuper l'esperit més genuí del seu llibre De jardines ajenos , tan aficionat a recollir declaracions, anuncis i cartelleria diversa ( per exemple: a l'entrada de Puebla -Méxic- una pancarta grossa proclama: "No somos como dicen"). Per això, aprofit que en Joan Guasp em fa arribar un recull d'avisos d'aquests que es pengen als batiports de les esglésies i en faig una triadella: "El pròxim dijous, a les cinc, es reuneix el grup de mares: aquelles dones que desitgin formar-ne part, vagin a veure el rector al seu despatx". "El grup que treballa l'autoestima i la recuperació de la confiança es reuneix els dimecres a les set. Per favor, entrau per la porta de darrera". "Al grup de dones de la parròquia: Pensau que el pròxim diumenge hi ha el mercadet per a beneficència. És una ocasió magnífica per a alliberar-vos de les coses inútils que fan nosa a ca vostra. Duis també els vostres marits!". "El torneig de bàsket de les parròquies s'acaba amb el partit de diumenge: Veniu a animar els nostres, hem de derrotar a Crist Rei!". "El preu del curset sobre 'Oració i dejuni' inclou les menjades". "Avís: El dia de Pasqua el rector encendrà la seva espelma del ciri pasqual. Els diaques encendran la seva de la del rector i després encendran, un per un, tots el feligresos de la primera fila i així successivament fins que s'encendrà tota l'església". "El pròxim divendres hi ha el tradicional sopar de mongetes. A continuació seguirà el tradicional concert".

 

Les coses que ens fan gràcia, mescles d'equívocs, escatologia, mofa, sexe, sàtira contra el poder, embarbussaments... Dins d'aquestes sempre ens apareix el lèxic com una eina quan es canvia la imprecisió per l'engany, pel doble sentit i finalment per la connexió amb l'inconscient ( Freud dixit: L'acudit i la seva relació amb l'inconscient). Per exemple, algunes de les demandes que es fan a les apotecaries, arreplegades per Carlos García Costoya a Anécdotas de farmacéuticos: ¿Turno de guardia o en guardia?: Aspirines "fluorescents" per efervescents; calmants "contaminats" per vitaminats; "profiteroles" per profilàctics -o sia condons-; supositoris de "nitroglicerina"; aigua "exagerada" per oxigenada...

 

Continuant en aquesta mateixa línia, les traduccions mal fetes o fetes malament a posta condueixen allà mateix. Ja coneixen el ranking de traduccions literals mallorquines: Quedó alfombrado (Quedà astorat); No pudo decir ni ciruela ( No va poder dir ni pruna); Voy a colgarme ( Vaig a colgar-me, per anar a geure), etc.. D'aquesta mateixa mena: La carta, a un restaurant era The Letter, traducció literal a l'anglès, i al mercat de la Boqueria hi ha qui ha vist traduït mel i mató, com honey and killed, anunciant per tant que venien "mel i assasinat". Steak to the iron, era un bistek a la planxa... Per compensar, a un Spa d'Andorra, les traduccions automàtiques havien transformat el seu "Bar Inglés" com a "Bar Engonals"...  Els agradarien, en aquest sentit,  els  Exercicis d'estil de Raymond Quenau - on juga amb les llengües, les mortes, les escrites i les parlades-; vegin l'exemple de llatí macarrònic, dialecte francès: Sol erat in regionem zenithi et calor atmospheri magnissima. Senatus populusque parisiensis sudebant. Autobi passebant completi. In uno ex supradictis autobibus qui S denominationem portebat, hominem quasi junum, cum collo multi elongato... Traducció aproximada: Al migdia, feia molta de calor, i els parisencs suaven. Els autobusos passaven plens. Dins un que duia una lletra S, un home ja gran amb un coll molt llarg..."

 

 

De totes les maneres a l'hora d'usar incorrectament el lèxic, per no dir embullar de la forma més garrafal, els polítics hi destaquen, sobretot els que volen explicar l'inexplicable, en aquest cas els americans, vegeu tres exemples. Bill Clinton, mentre compareixia davant el gran jurat pel cas de la fel·lació de Mònica Lewinsky: "Depèn de quin sigui el significat de la paraula 'és'. Si 'és' significa 'és i mai no ha estat', això és una cosa; si significa 'no hi ha res', aleshores va ser una declaració completament certa".  Donald Rumsfeld, secretari nord-americà de Defensa, sobre les motivacions de la guerra d'Iraq: "Les informacions que diuen que alguna cosa no ha passat sempre em resulten interessants. Hi ha coses que sabem que sabem. També n'hi ha de desconegudes conegudes, és a dir que sabem que hi ha coses que no sabem. Però també hi ha coses desconegudes que desconeixem, les que no sabem que no sabem". George Bush, president dels EEUU: " Jo sé el que crec. Continuaré expressant el que crec i en el que crec. Crec que el que crec és el que crec i és el correcte".  Però a través de l'embull, pel forat del moix del discurs, hi surt alguna veritat. El mateix Bush: "Els nostres enemics són innovadors i tenen recursos, i nosaltres també. No deixen mai de pensar en noves maneres de fer mal al nostre país i a la nostra gent, i nosaltres... tampoc".

 

Els tres han tengut o haurien d'haver tengut problemas amb la justícia. Però segons explica Andrea Camilleri a No sabeu pas ( els amics, els enemics, la màfia), al capítol Giustizia, els sicilians tenen, de la senyora que es tapa els ulls mentre mesura, opinions no molt allunyades, direm, de les que tenen... a tot l'àmbit mediterrani: Cu havi dinari e amicizia teni'n culu la giustizia ( Qui té amics i doblers es passa la justícia pel cul); La furca è pi lu poviru, la giustizia piu lu fissa ( La forca és per al pobre, la justícia per al beneit); Lu codici è fattu da li cappedi pi jiri'n culu a li coppuli ( Els senyors han fet els reglaments per donar pel sac al poble; I processi sono come muluna ( els judicis són com els melons& fins que no els has encetat, no saps com són). Dins el tirany dels equívocs, aquest, per acabar, que agaf dell llibre de Llorenç Valverde, Amorrats al teclat (2009), és la definició d'Universitat: "Lloc on hi ha doctors que no recepten medecines i rectors" -o rectores- "que no canten missa". Amén.

__________________________________

IMATGE: TRONC D'UNA Lagunaria patersonia DELS JARDINS DE LA LLOTJA DE PALMA ( MALLORCA)

 

 

 

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

DEL CARTÍLAG DE TAURÓ A LES BAIES DEL GOJI ( AMB RESILIÈNCIA ) Climent Picornell

jcmllonja | 27 Novembre, 2009 11:15

 

Del cartílag de tauró a les baies del goji (amb resiliència)

 

Climent Picornell

 

De sempre hem volgut saber què serà de nosaltres, demà, l'any que ve, fins quan durarem. Per això perseguim el futur. Endevinadores de poca talla, per televisió, ens llegeixen el tarot per telèfon o un bitlletet a la meva bústia em suggeria un bruixot, un vident negre de per devers Son Gotleu: assegurat. Llegir les ratlles de la mà per sibil·les de carrer o les cartes astrals i altres faules zodiacals menys sofisticades,  "Sagitari regint la novena casa..." , són estafes consentides, malgrat es facin amb ordinador. Però no només el futur, sinó també el passat. Què, i per què ens ha passat? Volem saber com ens han modelat les persones que hem estimat o odiat o ens han estat indiferents. I sobretot, com ens acompanyarà la nostra còrpora en aquest viatge. Aquí n'hi ha molts que hi punyen.

 

Des dels metges fins als psicoterapeutes de 60 euros l'hora, passant pels qui pretenen fer el mateix sense títol, o amb títols rimbombants: trainer en PNL, alquimista de l'interior. En fi, tant se val si són  metges naturistes, titulats, o sanadors integrals, no titulats. Una llarga caterva que aprofita les disharmonies creades per una societat agressiva, de consum abusiu i mediambientalment suïcida. La neteja del cos i de l'esperit, abans una exclusiva dels bruixots de la comunitat, capellans i metges, ara té barra lliure. Nutricionistes que ens prometen un organisme pur, acusant de la malura les multinacionals dels adobs químics agrícoles; curadors amateurs tocats per la llum energètica que emana del seu cos, acusant metges i companyies farmacèutiques de mirar pel seu negoci i no pel benestar dels humans; restauradors d'equilibris mentals que aprofundeixen en les històries individuals cercant en les constel·lacions properes, la família, les causes de la nostra infelicitat constant... Uns en el menjar, altres en el dejuni, uns amb la meditació, altres amb gimnàstiques variades -ioga, tai-xí, reiki, pilates, sòl pèlvic...- cerquen donar-nos solucions. Sempre pagant. D'entre aquests, però, alguns fatxendes gosen predir on va el món, gurús trasplantats a fer política per a la humanitat. Per exemple: un personatge blasma de saber d'on venen tots els nostres mals, segons ell, de defecar asseguts a un wàter; la seva proposta: tornar a cagar mundialment i fraternalment a la gatzoneta, com ho feien els antics. De vegades algun filòsof de to major l'encerta. Joao Ferreira da Coç, el taxista que em duia  a la Fundació Serralves d'Oporto: "La crisi? Malament, tot va molt malament, però no s'aturen d'obrir nous gimnasos; m'entén, no?" En un principi no el vaig entendre.

 

Salvades les distàncies, entre els qui juguen amb foc, per exemple, prometent la curació d'un càncer fatal -a una nina li havien fet beure la seva pròpia orina, teràpia inventada per un malvat- o els qui se n'aprofiten de desgràcies personals -com endevinar si trobarà feina el 'novio' de la seva filla...-, l'arc d'aquests moviments s'eixampla i creix molt; des dels excelsos seguidors de l'slowfood fins a les clientes que volen activar el chakras corporals ja que... els ha deixat el seu home. Algunes veritats es mesclen enmig de la confusió: menjar vegetals ecològics és més sà que menjar carn contaminada; meditar i repensar quina forma de vida duim ens aporta tranquil·litat; no agredir sistemàticament ens obre les portes a una interpretació del nostre passat i del nostre futur més en sintonia i pau, la nostra i la dels altres. El problema és que no es pot ser babau, hippie, pacifista, crudívor... en mans d'aprofitats o ignorant que existeixen fanàtics disposats a la immolació o a l'excomunió si no pensem com ells.

Així, després del bocata de pa esseni (es feia ja abans de Crist) de blat germinat,  la sessió de ioga-nidra, no ioga del vulgar. Després del dinar, crudívor i macrobiòtic, practicar el yab yum, una variant de sexe tàntric que aconsegueix retardar l'ejaculació a voluntat. L'horabaixa, l'entrenament d'estiraments coreans,  el passeig amb bicicleta amb la tropa reivindicativa de la "passa crítica" i el berenar de cartílag de tauró (amb els seus immensos beneficis). El vespre, després d'escoltar un concert de bol tibetà -el que produeix una amnèsia holística-, sopar de llegums bullides i postres amb llevat de cervesa i lecitina de soja. Abans de dormir, la ració de Nux vomica per evitar regurgitaments i un bany amb massatge corporal a base de bava de caragol i aigua timulada, dins la cambra absolutament Feng Shui. Meditació zen i fins demà.

 

Pensava que tot és una importació, amb decalatge, dels països més desenvolupats. Són les conseqüències del hippisme mal paït, la cosa aquesta petit burgesa de fer el que no fa la gent normal... I més ara quan ja s'ha assentat a les Balears i forma part de la lletania diària del consum - com baixar el colesterol prenent un iogurt-, fins i tot són activitats oferides als centres culturals dels pobles. Ja no s'encenen aquelles barretes que feien olor de sàndal o de pàtxuli (vade retro!), sí, sí, les que enceníem els anys seixanta (he vist avui el Kamasutra per a homosexuals). Substituts de les preocupacions primàries del subdesenvolupament, cercam les coses que ens han d'alliberar del passar pena per no res: meditació transcendental, teràpia gestàltica, massatges limfàtics... Tanmateix no ompliran el nostre no-res, ni el nostre horror vacui mental, no, no ho aconseguiran, ni tampoc el budisme, ni la cienciologia per molt que Brad Pitt o Richard Gere facin d'imatges cool (tampoc no veig Hare Krishnas pels carrers amb les seves túniques color de carabassa).

 

Un cartellet al meu restaurant vegetarià preferit m'anuncia el  "Coaching en resiliència". "Dus molts d'anys amb el teu terapeuta i quasi no notes millorança? Converteix-te en el teu terapeuta. Resultats immediats; comença a ser l'amo de la teva vida aquí i ara!" Per un personatge com un servidor això ha de ser xauxa. La resiliència he sabut que és la capacitat que tenen els materials i, pel que es veu, també les persones de sobreposar-se a les crisis. Com una homeòstasia psíquica que els permet, malgrat grans ensurts, tornar sempre a un estadi de normalitat. Això és el que un ha de menester, aprendre a confiar en l'autoregulació, a viure el present, sense la pressió del futur ni la rèmora del passat. Viure la vida com un tot harmònic, responsable i tolerant. Amén. A veure si amb la resiliència puc prescindir de la dietètica naturista, la fitoteràpia, l'homeopatia, l'ingesta abusiva d'oligoelements i abandonar definitivament el diagnòstic per l'iris o l'hidroteràpia del colon.

 

Obsessionat en què els països del tercer món, no tenen ni temps per pensar en la meitat de les coses que em preocupen, atansats com estan per la por de no morir de fam, de guerra o de malaltia, decidesc apuntar-me a tres o quatre ong's més, per espassar-me el mal de panxa i el sentiment de culpabilitat. Llegesc al Namasté: "Surt de la caixa de les teves limitacions. Sense por. L'Univers t'enviarà ajuda". I si l'ajuda no era la resiliència? Si falla? No hi deu haver alguna cosa més...? Idò això. Pocs maldecaps, o massa, figurats i postissos. O no. O càncers, depressions i demés malalties del 'turbocapitalisme'. No és lícit cercar-hi alguna sortida?  Hereu dels escapularis, dels pegats foradats i les bullidures d'herba Lluïsa, engolesc les vint baies reglamentàries de Goji xinès que em protegiran de tot.

 

  _________________________-

IMATGE: "Volta celestial" a un Atles holandès, possiblement de la factoria dels BLAEU

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

UN POC MÉS SOBRE FIRES RENOVADES DE MALLORCA Climent Picornell

jcmllonja | 20 Novembre, 2009 19:02

 

Un poc més sobre fires renovades de Mallorca

 

Climent Picornell

 

Vaig fer un article sobre aquest tema, però l'evolució ha estat tan ràpida que val la pena afegir-hi alguna reflexió. Escoltava de Manel la versió que fan de la cançó Common People, de Pulp, fantàstica, amb una xerrameca referint-se a que els agrada anar a les fires medievals per veure volar els falcons... tot per sentir-se "gent normal". Qui no ha vist a Mallorca, a les fires, la paradeta de rapinyaires, de xoriguers a àguiles de Harris, predicant l'antiguitat de l'art dels falconers, mentre l'òliba -animal nocturn- gira el cap avesada ja a ser animal de dia. Vet aquí el tòtem del canvi. Alguna cosa no casa bé; la recuperació de les fires, que tenien abans una funció, ara tenen la de l'esbarjo -com ja va passar fa anys amb el Ram de Ciutat-, la de fer de finestra del poble als forans, malgrat els 'marxandos' es repeteixin de forma recurrent. 

 

Sorgeix la necessitat imperiosa dels governants de rebatiar la fira de la localitat, de trobar-li nous continguts. Es lliga el renaixement d'aquestes fires temàtiques a la decadència del camp i la ruralia com espai productiu agrari. Cercau un tema lligat a la terra, l'artesania, l'aprofitament de la natura, i ja han nascut les noves fires i festes temàtiques. De la fira Ecològica, Pagesa i Artesana de Puigpunyent, a la de la Carabassa que es fa ara a Muro, fins a la fira de la Sostenibilitat (!) no fa molt a Inca. No sé si la imaginació donarà per més, o si s'hauran de desenterrar més productes de les tradicions mil·lenàries, o centenàries, com les postisses fires medievals que han proliferat, com els bolets en anys d'abundor.

 

Les fires tradicionals de proximitat han ressorgit com a lloc d'encontre per a revitalitzar una part de l'artesania tradicional i de la producció agrària, transformada, però, en mercaderia i espectacle. He observat amb atenció com anaven mutant, renovades -amb adjectiu i tema- les fires que seguien el cicle agrícola, de la sembra a la recollida, i que es concentraven a la primavera i la tardor, l'estiu era per a les festes. En funció del calendari, abastien d'eines, productes o bestiar gros, elements de les feines de foravila. Les fires de Sineu, el Dijous Bo, a Inca,  Manacor i Llucmajor eren les fires per antonomàsia de la Mallorca rural. Moltes fires secundàries eren deutores d'aquest calendari de fires majors que tenien primera fira, segona... i acabaven en la "darrera fira", la més important. Aquestes s'han esmicolat, vull dir que en solen fer ara cinc o sis dins la mateixa fira. Per exemple, a Llucmajor: trobada d'artesans, mercat d'antiguitats, fira d'agricultura ecològica, diada automobilística, etc... I alguna,  "firó" per acabar.

 

D'uns anys ençà han aparegut fires medievals, ecològiques i, fins i tot, moltes fires nocturnes -sobretot a l'estiu, n'he contades una dotzena- o de tasts diversos, fires de rebaixes o oportunitats ( estocs dels comerciants i botigues dels pobles)... S'han marcat amb un segell propi per fer-les diferents, al manco promocionalment, del veïnat. Han triat un tema principal, tot i que la resta, com deia, siguin 'marxandos' del mateix baratillo. Així, la fira de s'Aviram i del Ferrers (Sencelles), la de la Sèpia a Alcúdia, la de la Llampuga a Cala Rajada, la fira Marinera de Porto-Colom i la de la Mar al Port de Pollença, la fira de Productes Ecològics i Races Autòctones a Andratx, la d'Animals de Caça a Son Ferriol, la ja tradicional del Fang a Marratxí, la de l'Oliva (Caimari), la de l'Oli i el Gerret a Sóller -que començà amb la Taronja- , la de la Perdiu (Montuïri) -la perdiu de reclam-, la del Mercat d'Ocasió o "Es baratillo des Pla" (Maria), la de la Mel (Llubí), la de la Carabassa a Muro, la de la Jardineria a "Costitx en flor", la fira de la Serra de Tramuntana (mediambiental i agroalimentària) a Lluc, la fira de la Pedra a Binissalem, la de la Sabata a Lloseta, la fira Nocturna del "Tapeo" a Son Servera, com a Consell amb la fira de tardor de Tast i Tapes,  la de la Patata -també amb variant nocturna- a Sa Pobla, la fira de Cinquagesma d'oficis artesans "vius" a S'Horta, la ja tradicional fira del Vermar a Binissalem -amb fideus multitudinaris-,  les del Vi a Consell i Pollença - aquí amb una variant d'Artesania-, la del Vi Novell a Santa Maria -amb una fira de l'Art afegida- la del Vi i el Formatge a Estellencs, la fira de la Sobrassada a Campos -tradicionalment Ramadera-, a Sineu fan la fira i mostra de les Matances, la de l'Esclata-sang, Bolets i la Muntanya (Mancor), la fira de les Herbes Medicinals i Oloroses (Selva), la fira Dolça (Esporles) -hi han afegit també els Brodats-, la fira de l'Espectacle ( Ses Salines), la fira de Nadal a Son Servera... 

 

També se n'han revitalitzat altres, ben antigues, com la del Prebe Bord (Felanitx) o s'han adaptat festes temàtiques inventades uns anys abans, com la del Caragol a Sant Jordi, la del Botifarró a Sant Joan, la del Bunyol a Petra (ara fira i mostra d'Art i Empresa) o la del Sequer  -de figues-  a Llorito, la del Meló a Vilafranca que també organitza de forma excel·lent una fira de Teatre Infantil i Juvenil. També es van fer provatures com la de l'Ametla a Inca, o com han fet a Calvià amb la fira del bestiar Oví i Cabrum. Però el nou model es comença a repetir, malgrat el nom; així, les fires alternatives (com la d'Artà, amb un fironet o Algaida amb mostra gastronòmica) que venen productes fets per col·lectius artesans, hippies o marginals, o les fires nocturnes que es munten durant l'estiu, quan fa més ganes passejar, són semblants a les alternatives i ecològiques, o a les fires medievals de cartró-pedra, ocupades per personatges disfressats. Malgrat la seva artificiositat ocupen festes patronals o celebracions com la Diada de Mallorca. Tot sigui per vendre i per entretenir, encara que algunes poblacions, que no he esmentat, no han adjectivat la seva, encara, o com la fira des Jai, a Búger que es manté incòlume.

 

No creguin que el model és autòcton, sense anar més lluny, a Catalunya tenen fires i festes de la calçotada, la truita de suc, el codony, el fesol, el pa amb tomàtec, l'escudella de carnestoltes, l'arròs, la mel i el mató, la cirera, el cigronet, el blat de moro, l'all, el torró, la ratafia, l'aiguardent, la xatonada, la magrana, l'avellana, la poma, els farcits, els formatges artesans... a més dels olis, vins, bolets (una de la Llenega), fins i tot del bestiar de peu rodó a Salàs del Pallars. El 1986 aparegué a Mieres de la Garrotxa la primera fira de l'Intercanvi, que ha fet escola. No conec que es faci encara a Mallorca, com tampoc la de la tomàtiga de ramellet, la de la coca de motllo, la del cocarroi i la panada... la del tai-xi o la d'arts esotèriques; tot arribarà, val més no donar massa idees. Sigui com sigui, la gent surt, els carrers i les carreteres s'omplen per acudir a la "nova fira". D'això es tracta: de comprar, vendre i escurar les butxaques dels qui hi van. Ja saben que "Qui va a fira sense doblers,  només embossa els carrers".

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

CONVERSES EN EL NIZA Climent Picornell

jcmllonja | 13 Novembre, 2009 16:42

 

Converses en el Niza

 

Climent Picornell

 

Han tancat el Bar Niza de la plaça d'Espanya de Palma. Hi he passat moltes estones, llegint, badant, mirant a través del vidres l'allau de gent que travessava les avingudes. Conversant o escoltant, al cap i a la fi, històries.

A.-Saps... moltes vegades aquests caràcters tan histriònics, tan de fer riure, tan de cridar i fer-se notar, amaguen algun patir no sabut, no confessat, no paït. A en Joan Guerxo, li passà. Abans no era gens com ara, que els veus i pareix un ànima en pena. Abans, de bon matí ja el senties cridar, o eixalava coloms pel corral, canta que canta, o havia tos el ca al carrer, xerrant-li fort com si fos una persona humana, o agafava una ximbomba que havia feta amb un bidó d'una marca de cervesa i cantava pel bars. Un estiu va refer una caseta que, en temps de  la República, els carrabiners havien construïda al caló de Baldrutx i allà s'hi havia fet ca seva, només perquè el vessin i xerrassin d'ell. Va tenir un nét. Tot era el nét, no se'n desferrava d'ell, pareixien una truja i el seu porcell de llet. Un dia, li digueren que el seu nét no hi era tot. Això li bastà. S'acabà la ximbomba, el ca, el fer llata, el repartir tomàtigues a tothom, s'acabà tot. Ara és així, no xerra, camina poc a poc, mirant sempre en terra. Quan el nét és feu manifest que era així, aquell home s'esbaldregà -en venien d'avior- i li sortí el què de bon de veres duia dins, visualitzant la seva pena que sempre s'havia tirat a l'esquena... 

B.-Els meus avantpassats, són la "rehòstia". Un va morir a Bailén, a la guerra contra el francès; demana a són pare que l'hi enviïn dues pells d'onso, n'hi ha prop de ca seva, a Ripoll. Una per a ell i l'altra per al seu capità. Mor a una de les batalles següents. Un altre, Josep Moles, fuig amb les monedes d'or de cals seus pares, tantes que no les pot dur totes ell tot sol. El troben devers Milà, vivint a cos de rei. El fan prendre i el traslladen a la presó de La Llanterna de Gènova. D'allà amb un xabec de cabotatge patronejat per un valencià -Vicenç Ferrer, per cert- el duen a empresonar a Barcelona. Un temporal fa que hagin de desembarcar a Tossa, el vaixell mig desarbrat. A peu van a Barcelona. Moles demana a son pare que no l'empresoni, però ho fa, a la presó de la Sèquia del Rec Comtal, que la hi fan pagar al pare, l'estada del fill, vull dir. Surt i se'n va a estudiar lleis a València, torna a demanar sous,  per a la seva tesi. Ni tesi, ni res, torna a fondre els doblers. És d'un caràcter encantador amb tothom, tothom l'estima i ell es fa estimar, bevedor, esplèndid -amb els doblers dels altres-. S'allista a l'exèrcit en el batalló "Lusitania", finalment apareix casat amb una pubilla, rica però no de bona família -ell hi posa el nom- amb la que té set fills. La darrera carta que tenc d'ell duia un fil a dins. Va dirigida al seu germà petit, que va ser l'hereu, li demana que li compri un parell de barrets: el fil és la mida de la seva closca, del seu cap. Supòs que allà, a un poblet prop de Manresa, a la masia, contava coses a la vora del foc que la gent que el rodejava devia trobar fantàstiques: que si l'òpera de Milà, que si les batalles amb els francesos, que si la guerra del Rosselló, que si les tavernes del molls de València...

C.-He comprat dues formes de sabata al baratillo i s'ha activat un brot de nostàlgia quan les tocava, ben polidetes, amables al tacte. A ca meva teníem una fàbrica de sabates, a Ciutadella, que el meu rebesavi va fundar l'any 1886. Record haver cremat milers de formes de sabates de fusta. Quan canviava la moda, havíem de canviar la forma. Les cremaven a un forn que hi havia a defora. No en vaig guardar ni una, ni cap d'aquelles maquinotes que mon pare va vendre com a ferralla quan va fer fallida. Teníem a més una sabateria, "El Paseo", al millor carrer de L'Havana, a Cuba. La vam haver d'anar a veure perquè amb allò de la "revolución" d'en Fidel, el representant que hi teníem, va fugir a Miami, va tancar i va baixar la porta i així va quedar. El meu germà gran hi va anar, després de fer molta de paperassa. Hagué d'entrar per una porta de darrera i es trobà on les sabates s'eixugaven -després d'arribar de Menorca- totes amb un dit de floridura, li pegà un atac d'al·lèrgia que quasi no ho conta. Fèiem unes sabates que eren com de ferro, només d'home, les tiraves a la paret i te rebotaven, de fortes que eren. En record molt bé unes que fèiem amb puntera anglesa, de color blanc, una 'xulada'. Com a penedit he comprat això al baratillo, a un home que en tenia una vintena dins un sac, velles i polsoses, molt atacades per les tatxetes que hi aguantaven la pell. Ha estat com comprar, per tres euros, un alè de la meva infantesa...

D.-Avui he tornat a menjar sòlid, per primera vegada des de diumenge passat, un poc de fruita. He fet un règim depuratiu. Vaig començar amb un cocktail mediterrani - aigua amb sal marina- que me va deixar els budells més nets que una patena i després, cada dia, dos litres de xarop de saba de "arce" amb suc de llimona, i una pessigadeta de pebre coent per aportar il·lusions calorífiques a la hipotèrmia que et provoca aquesta dieta, és l'únic símptoma que he patit.  I així fins avui que don la cura per acabada i entr en la transició cap a la degustació... del porquim! Que és allò que en definitiva ens fa membres de ple dret de la nostra comunitat cultural. He decidit que ja tenc les butzes ben netes per a poder recuperar el sentiment de culpa que fa més gustós el greix i la xulla! Cal dir que he tengut un moment de vacil·lació: d'una banda, el meu esplèndid estat físic general -m'he amagrit uns tres quilos i mig- m'he desinflat i la millora en qualitat dels cabells i la pell és extraordinària; la veritat és que me trobava tant bé que me plantejava seriosament no menjar pus mai més. Però la contemplació del tros de truita amb patates i dels pebres torrats que se fotien els altres, tot mesclat amb la idea de que els pebrots els hi haurien d'aficar pel cul al Sr. Bush, m'ha fet pensar que la vida són dos dies i que tanmateix, més prest o més tard, tots dejunarem per a sempre més i no ens faran falta purgues...

E.-Se'ls havia mort una filla petita feia poc. Els observava, per si veia cosa, no sé... algun gest, alguna moixonia entre ells. Només vaig reparar que ell la mirava llargament com si esperàs que ella li tornàs la mirada, però no...

F.-Sopàrem a can Pere Rosta i després anàrem de putes a un bordell entre Campos i Santanyí. En Guillem pujà amb una dominicana de mames enormes...

G.-El calb diu: "només tenc un enemic..."

____________________________

IMATGE: EL PORTITXOL DE PALMA ( Josep TORRO)

 

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

1 2 3 ... 31 32 33  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb