Climent Picornell

Fuita de Ciutat, menja-mosques i anguila

jcmllonja | 04 Juny, 2016 10:59

 

Dalt del  turó

 

Fuita de Ciutat, menja-mosques i anguila

 

Climent Picornell

 

Decidesc anar-me’n cap a la vila, fart de Ciutat i dels turistes que ho embossen tot. Pas per devora  unes galeres –d’aquestes de passejar gent pel centre- els menadors són gitanos i un diu  a un altre, mentre dos més el tenen agafat:  Yo voy preso pero te mato!! Te mato!!!  I l’altre que el se mira tres passes enfora acollonit. Voy preso, pero me da igual, te mato!! I fa força per desfer-se dels quatre braços que l’abraonen. Mentre els que el tenen diuen a l’altre: Vete, coño! Que te va a matar!  Agaf el cotxe i seguesc  el meu camí cap als semàfors de l’autovia, davant la Seu, allà equilibristes i malabaristes demostren la seva perícia i després passen el barret a veure si els conductors els donam alguna propina. Un fa coses amb una bolla de vidre, mentre una mare travessa empenyent un cotxet amb un nin que fixa la mirada a la bolla i -mentre s’allunyen- el nin gira el coll per no perdre’l de vista i el gira i el gira fins que ja no pot pus... El funambulista passa la bacina i ningú li dona res. Compungit, torna enrere i se prepara per quan el semàfor es torni a posar vermell.

Perquè se vegi la dimensió del canvi. Quan arrib, el moix dorm espitellat dins una teula girada. Per damunt ell un menja-mosques fa de colibrí nostrat encalçant tot quant vola, adesiara s’atura damunt un fil i fa una merdeta. I torna-m’hi torna-hi a encalçar moscards, mosques i similars. Més amunt fan el mateix les falcies giscant i amb estols. Baixen i tornen pujar cridant-se entre sí, s’animen les unes a les altres.

Ja ha arribat la calor i esperam, amb temor, un estiu pesat. Dins el casino l’amo en Gori Puixal xerra d’aquesta calor que comença i de la poca aigua a foravila. “Enguany serà com una any, jo era petit, que dins es pou de Gossalba s’aigo es feu avall i hi començarem a veure es cap d’una anguila. Déu sap es temps que feia que era allà. Mon pare mos digué: ‘la podeu pescar tanmateix se morirà de set’. I noltros ho provàrem però era massa grossa i ses cordes i els hams que hi amollàvem, maldestres. Tanmateix s’hi morí. Enguany serà una cosa consemblant. De sec vull dir”.

Els coment com he trobat el moix, dins sa teula, que ni se n’ha temut que arribava. “Jo a un moix que teníem a Son Vell,  no ho creuràs, però li vaig posar vuit ‘endiccions’ que me manà es manescal, sinó s’hauria mort. L’estimava molt jo en aquell animal”. Em sorprèn el comentari en un home com l’amo en Gori -avarques de sola d’auto, calçons apedaçats, mans poderoses i boina sempiterna-,  que si havia de seguir les pautes de la pagesia,  no tenien tantes manies amb moixos i cans. Matar els moixets petits o tenir cans fermats durant anys amb un ‘roegó’ de pa com única manduca era el més normal. Per guardar i caçar rates. Moixonies, poques.  Se veu que els temps han canviat.

La conversa sobre els pous de fa un temps deriva cap a coses de l’antigor, prop del pou de Gossalba, el de l’anguila, hi ha el campanar dels Moros. L’amo en Biel conta que son pare va fer llaurar un bocí perquè hi havien trobat coses antigues. Ho sentia a dir quan era nin, quan a la pagesia trobaven una cosa relacionada amb l’antigor, dins un sementer –sovint, un enterrament, amb el seu aixovar-, l’ordre era : “dau-li arada fonda!”. Si apareixien restes arqueològiques, en comptes d’aturar i avisar l’autoritat, dar-li arada fonda o tornar tapar. Els pagesos tenien el sentiment de què si ho declaraven, havien perdut la terra i els beneficis directes es fondrien davall la suposada importància de les coses “d’en temps primer” o “dels temps des moros”. Els papers, la burocràcia i la pèrdua del tros de terra corresponent. Així varen desaparèixer molts de jaciments al Pla de Mallorca, i també, víctimes d’una espoliació inútil, car, tret d’algunes poques peces -com  el “tresoret almohade” ( d’or, trobat per un particular i venut,  avui al Museu de Mallorca)- les trobades no tenien interès pecuniari directe, per molt que la gent parli de collarets de plata i d’olletes plenes de monedes d’or. Han canviat els temps, la percepció i la consciència de la gent, però sobretot s’han enfortit les penes per les infraccions contra la destrucció del patrimoni. I, també,  han canviat les arades del tractors : ara llauren més fons, encara.

‘Saps aquests que en duen de llana pes clotell, encara que tenguin estudis !”no sé a qui se referien –crec que a mi, quan ja me n’anava-  però feia estona que no l’havia sentit aquesta expressió com qui vol dir: ‘mesquinet, que sabrà aquest!’ M’ha recordat una expressió que emprava ma mare per referir-se als que volien ser molt i no hi havia per tant; sempre solia dir: “Aquest, saps que vol? Estora i murta!”

Voltant cantó devora el forn trob na Maria Perxana que me conta tota atabalada el que li va passar ahir dematí anant a l’hospital de Manacor. “Acompanyava amb so cotxo tres vellets, que havien estat ‘tocats’, i caminen o se moven malament. Ho faig com a voluntària d’una oenagé.  Tenguérem un accident, un jove mos va empènyer amb so seu cotxo. Quan sortiren els tres fent etxures, es jove se va espantar des mal que els havia fet”.  Fins que na Maria li digué: “no passis ànsia ja eren així abans de sa topada!”  ‘Tanta sort, tanta sort per tots que no mos férem res. Me’n vaig a donar menjar als animals perquè quan arribaré s’ase serà mort de rialles. Pens amb la possible traducció d’aquesta darrera frase a un turista que passi pel poble. O a un ciutadanetxo...

N'hi ha que duren tota sa vida

jcmllonja | 02 Maig, 2016 23:23

Dalt del turó


N’hi ha que duren tota sa vida


Climent Picornell


És ben dematí i al cafè ja n’ hi ha que expliquen i mormolen. Els de la meva dreta conten que havien entrat lladres per la vila. Després dels planys de la majoria, va sentenciar en Pere Felip: “Massa ell si no hi havia lladres el Bon Jesús estaria tot sol allà a la creu”. La dita va fer el seu efecte perquè es passà a un altre tema, el dels divorcis; no se’n podien avenir de la quantitat de gent que se divorciava o se separava, també a la vila sense anar més enfora, i en Pere Felip tornà a sentenciar: “Hi ha matrimonis que acaben bé i n’hi ha que duren tota sa vida”. Aquí n’hi hagué més d’un que ho hagué de pensar dues a vegades per veure si en Pere tenia raó. En Pere és un home entès i llegit, bon conversador, havia estat escrivent a una notaria. Quan li demanaren explicacions de la dita, alarmats pel trencadís del matrimoni canònic, s’aixecà i amollà la darrera: “Sa nostra història no té ni port de sortida ni port d’arribada, només es tracta de no naufragar”. “Au, Diós”. I prengué per amunt: “Me’n vaig a veure si trobaré una raïssa devers es forn...”, diu a n’en Joan Praxedis que en du una davall el braç; “Tarde piulaste!”, li contesta, “jo duc sa darrera que hi havia, t’hi has posat massa tard”.

En Joan s’afegeix a la rotlada i conta que en Pere Felip avui no menjarà pa. La conversa deriva cap als morts, que també troben que n’hi ha molts a la vila, darrerament. “Jo”, diu en Joan, “vull que m’enterrin amb el cap a defora de la tomba, així estalviaré els recordatoris als de ca nostra i, sobretot, deixaré posat al testament que els qui se ‘colin’ al funeral passin a consolar els darrers de tots. On s’ha vist mai això de passar davant els altres! Pareixen afamegats”. Els escolt des de la meva taula i em ve al cap l’epitafi que volia Joan Fuster que li posassin a la seva tomba: “Ací jau / j.f. / va viure / com va morir: / sense ganes”. M’aixec jo també per anar-me’n i en Pau Papa me diu: “I tu què trobes de la mort Climent?” “Omnes vulnerant, ultima necat” , després de la llatinada –que està escrita a un rellotge de Sol ( Totes feren, la darrera mata, en referència a les hores)- afegesc: “Jo” -rememorant Montaigne faig la nova contesta- “Vull que estiguem ocupats, que prolonguem els deures de la vida tot quant poguem, i que la mort ens trobi sembrant cols, indolents cap a ella, i més encara cap al nostre jardí imperfecte”. “Jo només he entès lo de ses cols”, postil·la en Praxedis, “però està molt ben dit!”.

Passa una dona xerrant per telèfon mentre empeny un cotxet de nin petit: “Mos n’ haurem d’anar amb sa sonda posada... me sents? Me sents?” I cridant més fort :”Haurem de partir al creuer amb ell sondat!”. Vaja, pens, tenen un problema. Un poc més envant en Tomeu de ca na Fresca baixa de la seva furgoneta i obri darrera on hi du tres dotzenes de carabasses de les de fer cabell d’àngel, en tendrà fins a l’eternitat, me dic a jo mateix. “Agafa’n dues o tres que ses carabasseres enguany han anat feineres”, i més fluixet, “perquè els hi he donat molta d’aigo, que sinó...”. Amb una bossa de plàstic i les carabasses dedins faig camí cap al turó. En arribar crit el moix perquè ahir no el vaig veure i se presenta descambuixat i indolent. A Winston Churchill li demanaren quin animal preferia: “Els cans ens idolatren, els moixos ens ‘desprecien’, només els porcs ens consideren els seus igual. Els porcs, preferesc els porcs...!” Això mateix pens jo del meu quan se’n torna sense mirar-me. Avui no tendrà ració de pinso. Desagraït !

Que puc entrar?” “I ves...!” dic. És en Damià Manorris, bon amic, darrer reboll d’una família que fou terratinent un temps i amb llinatges que duen alguns lletraferits i qualque aspirant a sant i tot. Avui vé indignat: “Ara tu trobes que...” -i fa la vindicació de la seva padrina, poetessa d’un temps- “...I què si era franquista. Però que s’han cregut aquests exegetes de la facultat, que ells no ho haguessin estat franquistes si haguessin vist (des de la perspectiva d’una senyora benestant, rica, terratinent, beata) com els rojos venien a prendre’ls la terra i la religió... Després ja ho veren que en Franco era una animal, amb la llengua i amb els costums que ells tan estimaven”. “I la teva tia monja que la faran santa a la fi?” “No ho sé, quan pens amb ella i amb les temptacions del dimoni, crec que li poden aplicar, per la carrincloneria de rondalla, ben igual que a Santa Catalina Thomàs, allò que deia Valle-Inclán: ” La pobra no sabia que lo millor de la santedat són les temptacions”. “En fi...” li dic. “He vist un dels teus fills i pareix un hippie”. “No”, li responc, “ és un hipster”, li aclaresc . “Un què?” “Un hipster. Res, res...un hippie amb la barba espessa i més mudat! Ara s’usa”. Li cont les converses del cafè, els morts, els lladres, els divorcis... Ell enganxa per aquests darrers i la pèrdua de l’estimació entre les parelles. “Saps què deia en una frase magistral J. Cortázar: ‘Ja no t’estim, amor meu’. Ho escriví a La lenta màquina del desamor”. Ja no t’estim, amor meu; condensa molt bé el pas destructiu dels anys triturant moltes parelles.

A defora senten els giscos de les falzies i les oronelles contrapuntejats pels crits d’un xoriguer.



Per una morat˛ria turÝstica a les illes Balears

jcmllonja | 26 Abril, 2016 12:51

 

 

Per una moratòria turística a Balears

 

CLIMENT PICORNELL

 

Aquests darrers vint anys han estat frenètics a les illes Balears, es ve d’una llarga evolució que ha conformat el seu territori i la seva societat, dissenyat per un cicle de vida turística. Segons R. Butler es pot esbrinar si hi ha hagut un funcionament evolutiu -naixement, creixement, maduració- del destí turístic, per afrontar una anàlisi que permeti detectar els possibles escenaris de futur: estancament, decreixement o rejoveniment. Si hem de fer cas a l’augment sostingut del nombre de turistes - l’any 2014 catorze milions, l’any 2016, setze milions?- som en un rejoveniment constant del nostre model, amb efectes secundaris.

Per aquests vint anys que vendran: G. Doxey exposa el que ha passat i pot passar per la pressió dels turistes. 1.-Eufòria. 2.-Apatia. 3.-Irritació. 4.-Antagonisme (el turisme és el cap de turc del creixement desordenat; apareixen fenòmens d’hostilitat; la promoció del lloc però no s’atura i es comença a fer malbé la reputació de l’àrea). Hi ha  una fase final en la que part de la població autòctona intenta aprendre a viure en un nou territori que ja no tornarà a ser mai el que fou. Però si l’àrea, turísticament, és important continua augmentant el turisme massificat. A les Balears, a més, passa per ser un destí refugi del terrorisme i per saber donar ‘sol i platja’ a preus baixos, però satisfactoris pels turistes.

El sentiment de congestió és comentari habitual dels residents i els polítics comencen a anunciar la necessitat de posar límits esmentant la sostenibilitat. S’ha de dir que el sentiment de saturació que els turistes hotelers han exercit sobre Mallorca, augmentat pels lloguers de cases vacacionals a la ruralia i els pisos turístics a les ciutats –Palma un macroparc temàtic en el futur, amb els creueristes?-, s’ha vist també catalitzat per la presència important de residents estrangers. Això ha pressionat també els territoris protegits i els espais interiors, considerats com espais refugi pels indígenes, espais totèmics, i ha activat els llums d’alerta del desbordament de les capacitats de càrrega.

V. Smith dibuixa l’evolució del tipus de turista a mesura que les àrees de destí van creixent. De l’explorador, passant pel turista elitista, el poc comú, l’inusual, el massiu incipient, el massiu, el xàrter on ja es fa ressò de la pèrdua d’identitat que sofreix una àrea turistitzada. Prou turistes: haurà arribat el moment de fer téntol de bon de veres.

 

Dia plujˇs amb quadern antic

jcmllonja | 03 Abril, 2016 20:00

 

 

Dalt del Turó

 

Climent Picornell

 

Dia plujós amb quadern antic

 

Fa boirina, cama d’aranya, pluja fina que quasi no banya però els sembrats ho han conegut després d’una temporada eixuta. Les mates de foravila també. He fet una volta pels pinars i hi he afinat  cucs de ruda que després seran les papallones que nosaltres anomenam ‘reis’ (Papilio machaon).  Els magraners del corral ja despunten uns brotets entre vermells i verds del que seran les noves fulles. Em ve al cap la dita: Canvia d’opinió, mantén els teus principis. Canvia les teves fulles, mantén les teves arrels (Victor Hugo).

Vaig a comprar el pa armat amb un paraigua. Entr al forn que avui està molt ple. Molta gent hi comana les panades i els robiols en comptes de fer-los ells mateixos, la modernitat i la comoditat juguen al seu favor i d’altres acorden l’hora per dur-ho a coure. La discussió va sobre els menjars de setmana Santa i Pasqua; en Toni Remilgo mantén : “Antigament els mallorquins per Pasqua mataven aquest ‘menots’ de quaranta quilos, com fan els moros ara. Els mens de vint quilets o menos són un invent de fa quatre dies a Mallorca, aquí això del cordero lechal no se coneixia”. Entre qui s’estima més el me o el porc s’esdevé una espècie de brega, els xots són més ecològics, però “xotegen” quan els te menges –segons en Remilgo-, sobre els porquim hi ha opinions diverses de tot ; na Joanaina Pussera comenta que n’havia vist uns, de porcs, als qui els donaven les sobres d’un hipermercat. “Llavors sa llangonissa i ses sobrassades degoten o tornen blanques, no és raro, no és com noltros que tot lo que els hi donam per menjar és ben natural, sa bufeta de fa dos anys que vaig encetar ahir encara era meravellosa...”  “Jo he d’anar alerta a n’es porc, tenc colesterol i es padrí va morir des cor, i  mon pare va fer  ‘cuec’ de lo mateix i per això jo l’hi he d’anar alerta...”

Continua el dia tapadot amb brusquina mentre arrib al cassino a veure què hi ha de nou. Hi trob una rotllada de companys que berenen... Jo els dic els mallorquinarros-arros. Molt reaccionaris, amb aquella actitud tan mallorquina, un poc suficient que pareix sàvia però és esperpèntica i graciosa al mateix temps, tenyida de pardaleria: “Vos ne recordau del mestre Maltès?” –és en Joan Bescanvi el qui xerra- “quan pegava sempre deia : “Los golpes del maestro no duelen:  esculpen”.  Record la sentència com una vella consigna escrita a la pissarra d’una escola en temps de la Segona República.  “I tu Melcion com és que no t’has casat?” En Melcior Poquet és un home prim i llarg, ben vestit i xerrador: “Idò, me vaig fer grandet i veia que als meus amic els hi agradaven ses nines i a mi no. I vaig pensar: ‘jo dec esser més tardà’. I me vaig fer gran i res. Ho vaig tornar a pensar no fos cosa que m’agradassin els homos... però tampoc! I aquí me tens: un fadrí collons llargs!” “Encara ets a temps de provar-ho!” “Pensa tu!  Una monja ho va provar i en va fer dos. Deixa, deixa...” Entra en aquell instant en Pere de sa Màniga i guaita per damunt ses espatlles de tothom, no saluda ningú. A la rotllada, un, diu fluixet: “Aquest, si no tengués tants de doblers, seria es més beneit des poble...” I les riallotes se senten fins a ca ses monges.

Retorn a ca nostra dalt del turó i cada dia me costa més pujar la costa. Fa frescoreta dins la casa i he hagut de començar foc. Continuaré ordenant les caixes amb documents i papers diversos. Surt un quadern amb apunts d’un viatge que vaig fer fa estona: menjar  xucrut comprada al mercat de  Dubrovnik; descripcions dels boscos de la frontera nord amb Albània; ‘El último cuplé’ que vérem en  serbo-croat a un cine, per veure com era xerrada així, tot i que les cançons eren en castellà...;  dins la furgoneta on viatjàvem per Macedònia, camí de Grècia, en Frederic conta un conte que jo també vaig apuntar:  “Va d’un pobre que amara un tros de pa amb el baf que fa l’olla i el cuiner, quan l’afina, vol que li pagui per aquell baf, fort i no et moguis. Allò puja de to i han d’anar a cercar un home bo que faci de jutge. Els escolta a tots dos i decideix: ‘Tu cobraràs. I tu pagaràs’. ‘Jas un diner’, li diu al pobre. ‘Tira’l en terra!’. ‘Has sentit el renou?’ demana al cuiner. ‘Sí’, respon. ‘Idò’, diu l’home bo, ‘aquest renou és el teu pagament pel baf que se perdia de l’olla i que ningú hagués aprofitat”; ...i coses així, a un quadern que ha vist passar el temps, la humitat i els peixets de plata.  El foc va a les totes i defora sent l’aigua de bombolla que  fa rajar canals i carrers.

_________________________ 

(DIBUIX DE GUILLEM MUDOY) 

Figueres despullades i grÝpies buides

jcmllonja | 12 Marš, 2016 19:04

 

Dalt del Turó

 

Figueres despullades i grípies buides

 

Climent Picornell

 

Dins l’avió, tornant de París, llegesc els versos d’Artur Rimbaud a Le bateau ivre: “Si alguna mar d'Europa desitjo, aquesta és la del bassiot, freda i negra on, en el cap-al-tard perfumat, /  un nin a la gatzoneta ple de tristor, hi deixa anar / una barqueta fràgil com una papallona de maig...” Mentre entram damunt Mallorca per Formentor, guait el paisatge, l’avió va baixant, reconec els pobles per on pas, entre ells el meu, amb el seu paisatge hivernal.

La natura mai reposa, però hi ha elements d’ella que pareix que sí ho fan. Com les figueres i els ceps, sense els raïms i les figues que tendran a l’estiu. Ara, les figueres desvestides ens comuniquen la força, adormida, dels seus milers de braços sense fulles, així, són tan hermoses com vestides a l’estiu amb el seu fullam. Els ceps, que vetllen el moment adequat per brostar els sarments, ens encomanen els ritmes de l’ecologia. Més enllà dels figuerals, més enllà del ceps, dels raïms i les rapes,  els vegetals no són en aquests casos sinó mèdiums entre l’ofici d’una mirada i la natura. Una mirada que va molt més enllà del que tenim tan prop:  observam com la llacor de la terra esdevindrà saba en els elements més definidors dels paisatges i les essències de la mediterraneïtat.

De l’aeroport vaig directe cap a comprar queviures. Després d’una temporada fora hi ha poca cosa a ca nostra. -“Venim a omplir sa gripi”, diu en Melcior Masseno quan ens econtram dins la botiga. Pens amb el refrany: es bou coneix son senyor i s’ase sa seva grípia. És un home major però se val bé d’ell mateix i compra i es fa el menjar. “Ell ja no quedava res dins ca nostra per roegar, tret d’una pixa de porc que mon pare tenia penjada a una paret per fer tallants els punticorrents”. Veig bastants d’homes que van a comprar, cosa impensable fa uns anys, avesats a ser servits per les seves dones, sense saber fer cap cosa més que tallar un tros de pa i escampar-hi sobrassada.

A un amic li han detectat un tumor. Pens amb l’aforisme de Woody Allen quan diu: ‘les paraules més hermoses avui en dia ja no són ‘t’estim’, sinó: ‘és benigne!’. Esper que sigui el seu cas. Toc a la porta i em ve a obrir ell. El veig desmillorat. Té posada música de Mozart, en concret el seu extraordinari Rèquiem que ja escoltava, escolta i escoltarà ad kalendas graecas, esper, pel seu bé. El veig cop-piu, cop-piu, no se mou de dins ca seva que, malgrat sigui gran i espaiosa, funciona com un cercle tancat que alleugera el seu malestar, això sí, caminant pels mateixos senders li fa una sensació de cosa tancada i reduïda. Ha oblidat determinades sensacions, el seu cos se li fa estrany. Un vertader canvi d’estat, per a ell i per a tots els qui l’enrevolten. Tot plegat té un aire de Quaresma d’un temps, ara que s’acosta la festa del “Quart Diumenge” i el seu lloc emblemàtic: el santuari de Consolació; amb els seu turons, la creu que té com una mossa, la cisterna, les coquetes o casques, tot té un significat especialíssim per als qui tenen relació amb Sant Joan. “Me sent com dins un absurd”, me diu, “he perdut el que els hebreus en diuen la chutzpah, com allò d’aquell nin que mata als seus pares i després, en el seu judici, demana al jutge que li apliqui l’atenuant de què és orfe!” Li deix tres llibres que li he duit i vaig a fer un poc de gasto al casino.

Hi trob en Tomeu Capnegre que ja du la seva ració de suc. “¿Dónde estas Gayà?” Figura que li demana el sergent. “Estoy detrás de una ‘garba’ mi sargento!” Se contesta ell mateix creguent que es troba encara a la batalla de l’Ebre durant la guerra civil. Allà quedà aïllat del seu batalló i afamegat i amb sed, sempre em conta que va beure aigua d’una potada de cavall que havia fet un bassiotet...

En fi, retorn cap al meu turó camí del Revellar. A una palmera datilera, de les que no els pega l’escarabat que mata els fassers, els aucells van a les restes del que va ser una viola de dàtils i pica que te pica se’n fan un llepadits. De la roada, encara regalimen unes gotetes que amb les picades frenètiques i suculentes dels animalons fan com una brusqueta quan hi pas per davall. Fa fred i això hem fa sentir viu. I bé.

                                                                                      

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                           

 

 

Un sac buit no s'aguanta

jcmllonja | 01 Febrer, 2016 12:16

 

 

Dalt del Turó

Un sac buit no s'aguanta

Climent Picornell

La gelada se veu damunt les teulades de l’església. No plou i els sembrats van magres de tot. Fa un temps massa calorós per l'època que som i tant els animals com les plantes van com a despistats. Els sebel·lins gemeguen abans d'hora i les parres rebroten abans de què les hagin esmotxades, els ametlers treuen flor a les totes sense fer cas a les indicacions conegudes: "Flor de gener, no ompl es paner" o "Ametler no facis via, que nevarà qualque dia"... "Sense els pagesos saps què seria foravila? Idò quatre olivardes, quatre ullastres i quatre romeguers. Res d'ametlers, ni de sembrats, ni bales de palla. Ses males herbes s'ho menjarien tot" me comenta en Xesc Embrull "i si poguéssim pellucar qualque cosa de s'ecotaxa no vendria gens malament, perquè enguany si hem de resembrar ja veuràs tu..."

A n'es Puig des Càrritx lo primer que sents quan arribes és un gall de llavor que canta i escaina de bon de veres i me vénen a rebre dues someres -una gelada i l'altra negra- menudetes i d'una certa edat, vull dir que no són jovenetes, però són curioses. Després de fer quatre feines i parlar amb n’Abdel, el magrebí que m'ho conra un poc, me comenta que han entrat lladres a la casa però que no se n’han duit res, als veïnats de per allà també els ha passat lo mateix. Retorn al poble pel pla de l'Enzell una d'aquestes planes que s'alterna amb els turons, coronats de pinars o ullastres, al Pla de Mallorca.

En entrar al cafè, poca gent, una rotllada de vells i dues taules amb gent. "I vos que li demanau a l'any que ha entrat?" li diuen a l'amo en Cormé Matxó, que respon taxatiu: "Talent i pa". "I res pus". I parlant de talent ja sabeu que "Un sac buit no s'aguanta" diu el sen Toni Coremer, "i un sac ple no se vincla" li contesta l'amo en Pau Xisclo. És hora d'anar a dinar i cadascú pren de cap a ca seva.

https://ssl.gstatic.com/ui/v1/icons/mail/images/cleardot.gifVeig dos homes que no conec a una taula xerrant baixet baixet com qui es conta un secret. Tal vegada parlen de secrets matrimonials… Amb això un agafa el mòbil i parla més alt: "Escolta Joan, què se torben els ous de canari a fer canarions?""Quinze dies, vale, gràcies". Bono! Tan de secret per això, m'havien semblat dos espies ucranians que feien la seva feina, a no ser que això dels canaris sigui una clau metafòrica: canaris? ous? bombes? explosions? Perdonau l'excés d'imaginació però és més interessant aquesta possibilitat que no una conversa de canaris, joves.

Entr a la carnisseria, la madona i una clienta discuteixen sobre les notícies penjades al Facebook per unes amigues del poble, queden per encontrar-se el vespre –via WhatsApp- al fogueró de sant Antoni. “Urooooo!” Diu na Fita quan entra i veu l’estol de palanganes que se’n du la facebookera que li respon: “Què te creus, que mos mocam amb sa màniga a ca nostra? Res de mistos de fer pets, coets des grossos!”. I paga, prop de dos-cents euros. La meva comanda de porquim és més senzilleta, per torrar un servidor i els de ca nostra; un poc de llomillo, un poc de panxeta, mitja dotzena de botifarrons i una llangonissa coenta i una altra dolça. El vespre torrarem, guaitarem les espires i bufalaies que se’n van per amunt i se fonen –les flamatel·les, els diuen a Costitx- cantarem quatre gloses i farem olor de fum en tornar a cases.

Avui, de retorn cap al turó, no sé per què he pensat amb el pastor Noupalet, al cel sia. Solia passar per davant ca nostra i s'asseia al pujador de mul. Era un home d'una saviesa i d'una tranquil·litat manifestes, sempre, sempre s'aturava a fer la xerradeta quan baixava de ca la seva filla o de la seva caseta des Revellar. Tenia una gran memòria i era un gran contador d'històries: "Te recordes de madò Tonina Crevera que era generosa ella, oferia sempre la fruita que duia dins el paner. Ara això, ara allò, ara taronges, ara figues...però hi solia dur damunt el barram postís i tothom li deia: No, no... moltes gràcies, en tenim!" Solia dur un canet fermat amb una cordellina. El darrer pic que ens vàrem veure me deia amb ironia: "Ara vaig a veure si el cansaré un poc, en aquest canet..."

Coses dels desembres

jcmllonja | 05 Gener, 2016 19:42

 

 

Dalt del Turó

 

Coses dels desembres

 

Climent Picornell

 

El desembre és molt diferent del novembre. Novembre és un mes melancòlic, s’acurça el dia, apareixen els fantasmes somorts per la manca de claror, els bioritmes s’alenteixen i es posen en qüestió moltes coses personals. La persecució del benestar -per mor d’aquest sofriment atenuat que patim- ens empeny cap a una vertadera addicció a la recerca de la felicitat. S’ha posat de moda, en aquesta recerca, la gestió de les emocions, de tal manera que s’entén el patiment -l’absència de felicitat- com a resultat d’una mala gestió personal de les nostres emocions. Si fos tan senzill! Tan obsessiva s’ha fet la recerca de la felicitat que, diu Pascal Bruckner, “el problema d’enfocar l’existència a la recerca de la felicitat suposa viure en plenitud només uns moments, rebutjant tots els altres instants, que són el gruix de tota una vida. Ni el plaer (un èxtasi breu robat al curs de les coses), ni l’alegria (una lleugera embriaguesa que acompanya la plenitud)... es poden comparar amb la irrupció a les nostres vides d’un esdeveniment o d’una persona que ens devasta i ens encanta al mateix temps: és el desig, el descobriment de l’amor”. Actualment Internet extreu enormes guanys de la vida afectiva de les persones en un territori globalitzat, només cal mirar el Facebook, una altra cara del fascinant capitalisme explotant els sentiments on line. La culminació de la societat de l’espectacle.

 

El desembre, en canvi, ja s’albira un canvi de cicle tot esperant el Solstici d’hivern quan el dia ja s’allarga: Per Nadal una passa de gall. Per Cap d’any una passa de cap-serigany i, ja dins el gener, per Sant Antoni una passa de dimoni i per Sant Sebastià una passa de ca. En fi. És, però, el cicle de Nadal els qui ens fa revifar. Un cicle com el de Pasqua carregat d’esdeveniments i amb un riquíssim costumari. Servidor, per Sant Tomàs, vaig a comprar encara ara un pastoret. ‘De Nadal a sant Esteve’ se sol dir quan una cosa no dura, ja que sant Esteve és l’endemà de Nadal. Els Innocents, el Cap d’any, els Reis –que sobreviuran al pare Noël-, les felicitacions nadalenques i els obligats molts d’anys!! O Bones Festes!! quans ens encontram pel carrer, els sopars rituals amb aviram i ou filat i torrons i la xocolata i les coques de Nadal, els Betlems i els arbres adornats (a mon pare no li agradava això de fer “árbol”), les neules, les nadales, la Sibil·la amb el seu missatge aterrador que avui a poca gent espanta (“...mars, fonts i rius tot cremarà”). En fi, entre el Fum, Fum, Fum i els regals dels Reis ens passam dues setmanes amb la casa enramellada i provant de sobreviure als àpats continuats i a l’excés de sucre dels torrons, les neules i la xocolata.

 

Per les vacances de Nadal i Cap d’any solen comparèixer amics d’aquests que només veus un pic o dos a l’any, és el cas d’en Biel que viu entre Londres i la Toscana italiana. Férem junts el batxillerat i ell se n’anà a Anglaterra a treballar a un banc i feu una petita fortuna ben consolidada. Ens escalfam a la calentor del tió enorme d’ullastre. “Ah aquestes coques de Nadal! Me recorden les que feia mumare i aquests pastorets quan era nin i anàvem a cercar pelussa per fer el Betlem.”  “Jo quan venc aquí, a la vila,  me pega com un desassossec, no me queda ni mon pare ni ma mare, només una cosina d’enfora, tu i en Joan sou els únics amics que tenc i quan venc, sempre estau ocupats! Tu me dius que me compri una casa al poble, però jo estic enamorat de la Toscana. Un pic quan era jove, a un sopar, en Jaume Vidal i Alcover que hi era, ho va contar. De gran, jo l’havia idealitzada, i és com Mallorca, un poc diferent, però la vinya, les oliveres als turons, aquelles possessions i a més a dues passes de Florència, de Pisa, de Milà, de Roma, saps que és de diferent per jo”.

 

No havia acabat de xerrar en Biel quan se presenta en Martí. Aquest feia dos anys que no venia i s’ajunta a la conversa i a la menjua. “Ma mare fa uns anys que és morta”, dic, “i justament aquest dies rellegia el llibre Rates al jardí  de Valentí Puig on hi diu:  «La culpa de no haver estimat prou ma mare reprèn adesiara com un pòlip maligne. No vaig saber agrair-li a bastament la vida, ni tanta bondat que algunes vegades vaig confondre injustament amb un excés d’ingenuïtat...». És justament així; no sé si ens deu passar a tots el que ens hem sentit molt estimats pels pares. Afegeix Puig: «Per mi encara hi ha una imatge inesborrable del pare de família, del cap de família que sap ser cap de taula: tallant el pa a llesques, obrir un meló i fer-ne tallades precises i simètriques. Qui no sàpiga fer-ho poca autoritat té com a pare». “De pares i fills”, comenta en Martí, “hi ha una cita de Josep Pla que diu : «Hi ha quatre coses tangibles i concretes que no semblen d’aquest món, que ens transporten en un terreny ideal: l’escultura grega, dos o tres cants del Paradís del Dant, la pasta asciutta i l’amor filial».

 

Quan se’n van les visites torn a la meva música (Dylan i Puntí) i als meus llibres. Remén un poc el tió que recobra la flama i reprenc  Jacques Attali, autor de Breu història del futur, el qual, fent un remake de La Decadència d’Occident d’Oswald Spengler, diu: «Com totes les societats esgotades, Occident s’ha superendeutat per a mantenir el seu nivell de vida; en aquesta brega actual guanyaran els mercats; Europa camina cap al seu declivi, queden deu anys per estar tots arruïnats».  A l’altre llibre que tenc en marxa, Hans Magnus Enzensberger, que ha publicat La gran migració, mira d’esbrinar com serà el futur d’Europa amb tanta gent que hi va i hi ve, que serà més mestissa, hi conta que (m’ha recordat que els de la meva generació l’únic negre que havíem vist d’infants era el de can Matons) «el primer negre que vaig veure fou quan tenia nou anys...». Com serà l’ànima d’Europa? Es contesta: «Una cosa que canvia, que s’adapta, que es rebel·la, però que té voluntat pròpia». Qui sap.

________________________________

 (Imatge de Guillem Mudoy)

De santa Catalina a Nadal, un mes cabal

jcmllonja | 03 Desembre, 2015 10:39

 

Dalt del Turó

 

Climent Picornell

 

De santa Catalina a Nadal, un mes cabal.

 

Durant bona part d’aquest mes de novembre l’estiuet de Sant Martí s’ha allargat de forma inusual provocant un temps gairebé primaveral. Baixant del turó cada dematí veig les boires que s’han ensenyorit als clotals i planes fins que el sol les travessarà. ‘Bona boirada, bona solellada’,  solia dir mon pare.

Camin pel carrer Major fins arribar al cafè i fer el ritual: un bon café amb la llet ben calenta. Ja s’ha armat una tertúlia, pluridisciplinar, per no dir diversa, a una taula rodona i grossa. Però no sortim mai de sa parada de ses cebes: un altre mort per comentar. Un dels morts de la setmana,  era més o manco jove, s’havia romput s’ansa des coll amb una topada del cotxe. Un pic, quan va tornar de curar-se de la clínica Capistrano i veient que li havia canviat tan el caràcter, el seu millor amic li va etzibà: “Té convenia més estar alcoholitzat”. En fi. Crueltats de l’excés de confiança que, ja diuen, que sol fer oi. S’havia casat feia poc amb una ballarina sudamericana, empeltada d’alemanya, de vint-i-cinc anys, ell en tenia  cinquanta cinc. Abans s’havia casat dues vegades més, darrerament sel veia ombres molles, capell posat, caminant i mirant sempre enterra com si hagués perdut els menuts i no tengués esma d’aixecar el cap. Caçador de tota la vida, sobretot de cegues, les alegries eren ara els seus cans, la caça... En acabar de la desintoxicació i arribar al poble li digueren que tenia càncer i va quedar amb la, com sa jaia Biela. I ja no en sortí fins que s’estavellà amb el seu Golf.

Surten temes de conversa, diguem-ne, més habituals, com el fer llenya, comprar-ne per a  l’hivern que no acaba d’arribar, però arribarà, el paper dels etsecalladors -que si coronen els arbres si ho fan a canvi de la llenya-. Els  càstigs a l’antiga usança com rapar el pèl als al·lots, tallar les trunyelles a les nines... En algun moment les converses donen pas a alguna cosa més tràgica. Suïcidis, robatoris, banyes, atracaments, misèries... perquè no tot sigui tan candorós com la preocupació d’en Toni Massino que té ‘calaputins’ dins la cisterna o que la dona d’un  ha fet sanar les moixes i han tornat enormes, lluentes i emprenyoses.

Entra el meu espàrring ideològic, fa cara com de retgirat i du les mans brutes de morques, la cadena de la bicicleta s’ha fet malbé. Me’n vaig a seure amb ell.  Avui va de cosa gràfica, cinema i televisió, però està emprenyat:  “Els anuncis de pantis de senyora o de perfums cars, interrompien contínuament un documental que veia ahir sobre el camp de concentració i extermini de jueus d’Auschwitz. Vaig canviar de cadena i a  IB3 feien la pel·lícula de l’ “Oeste”,  Johnny Guitar;  vaig esperar el moment en què na Joan Crawford li diu al jovenet:  “Digue’m que m’estimes, encara que no sigui veritat”. “Justament, avui”, em comenta, “he llegit al diari -referint-se a un polític d’aquest nous-, lo mateix de la pel·lícula, però transformat hàbilment en: “Digue’m que no m’estimes, encara que sigui veritat”.

He de partir a fer la compra i a la botiga m’espera l’amo vell per contar-me una història  succeïda fa un grapat d’anys allà mateix. “En Pep de can Cadebou -li deien això perquè era com un ca bufó que no feia un pam d’alçada-  entra i diu: ‘posa-me’n un quilo per jo’, assenyalant el que li posava la seva dona a la clienta que estava servint. Eren pols de rentar ben blancs a ‘granel’. En Pep agafa el seu quilo i al cap d’una hora torna fet un nero. ‘Que me volies matar!’ La sabonera li rajava de dins la greixonera on feia confitura de prunes de frare llarg, tota la cuina n’anava plena, una sabonera aferradissa per mor de les prunes. Es pensava que el que havia comprat era sucre. ‘T’havia dit que me posassis un quilo de sucre!’ ‘No!’ Li vaig dir jo ‘tu vares dir posau-me un quilo de lo que se’n duia na Maria de cas Frare, i ella se’n duia pols de rentar, i es ver que pareix sucre!’ ‘Tanta sort que no li vaig donar sosa càustica, l’hagués mort de bon de veres!”
M’atur a l’hortet de l’amo en Toni de sa Moleta. És com un jardí, ni una mala herba, tot compostet. Li coment la moda que s’ha introduït a les ciutats. En diuen ‘Jardins veggie’. Són jardins a balcons o dins cases i oficines que combinen plantes decoratives i comestibles. Es dissenyen de manera creativa defugint el concepte d’hort tradicional. Combinen colors i textures de la mateixa manera que en un jardí convencional (lletugues de colors diferents, bledes de tronxos enormes, pebres de colorins...) Vaig veure a Palma un ‘Veg truck’ dins una oficina amb gent fent feina a dotzenes d’ordinadors, mesclats amb tomàtigues penjant d’una estructura verda... Res a veure amb l’hortet on som ara. ‘El veïnat me volia comprar el trast i jo no el vull vendre, ja ho faran els meus fills si volen. Però ell erra que erra i, tanmateix, sap que no ho faré, no podrà: ha trobat barra de carro amb jo!”

Arrib a ca nostra, tenc la llenya parada, anuncien fred pel cap de setmana i la setmana de santa Catalina. Me pos a fer la feina, trista, que m’han comanat, una nota necrològica del meu amic el capellà Turricano, mort fa poc, per sortir a una publicació del poble i, no sé perquè, pens obstinadament amb la ‘profecia’ d’André Malraux: ‘El segle XXI serà místic o no serà’. Què devia voler dir? Mentrestant, un renou em destorba. És el moix que grata els vidres de la cuina diguent-me: ‘Avui no m’has donat berenar’. He de fer una drecera ràpida: de la mística al pinso.

Aromes de tardor

jcmllonja | 02 Novembre, 2015 18:55

 
 Dalt del turó

 

Aromes de tardor

 

Climent Picornell

 

Quan la tardor s’acosta no hi ha manera d’avesar-s’hi. Acostumat a l’estiu, ara,  la claror curtejant, els dies de vent i un poc fredolencs costen d’agradar, tot i que tenen el seu encant. Això i l’oblit de determinades sensacions del cos et fan sentir estrany i nou al mateix temps. Un vertader canvi d’estat. No tant però com el que pregona el premi Nobel de Física R. Feynman que diu que “ es requereix un esforç major de la imaginació per a distingir el que existeix del que no existeix”.

Vaja, sense anar tan enfora -o enfilar-se tan amunt-,  som a la temporada en què menjam  gínjols, els codonys ja tornen grocs, les nesples encara són grenyals, els caquis  ja es passen de madurs –els nostres, no aquests groguencs i forts que venen als  supermercats i no tenen gust de res-, les magranes que ja se baden mostrant els grans i enyorant quan les nostres mares les feien amb suc de taronja i una mica de mistela o moscatell, les serves de cada pic més males de trobar... I al mateix temps les Verges, els bunyols i les orellanes –i no en parlem d’aquells rosaris que es regalaven per Tots Sants amb la patena de carbassat- en definitiva tot ens envia missatges de què l’estació canvia malgrat el fret de bon de veres no hagi arribat encara. No sé per què he pensat amb el que Karl Marx i Friedrich Engels escrigueren al Manifest Comunista  l’any 1848: “....tot el que era sòlid ara s’esvaneix dins l’aire”. No els sona? No és reiterativa amb els canvi dels temps actuals? Ja sé que no es referien al canvi d’estació però hi queda bé, no és ver?

Coment el meu estat d’ànim dins el cafè. I ja de tot d’una m’ataquen:  “Res homo, no serveixes ni per aigo-cuita...” “Passa que has tornat més vago que un cucui...”  “Cucui?” Dic jo.  “Sí, és un ocell que no fa niu, de vago que és. En cerca un d’un altre ocell, que ja estigui fet i amb els ous dins el nieró, li fot els ous defora i hi pon els seus, així la mare –que no ho és- cova i cria els descendents de l’altre, que solen ser molts més grossos; mira tu si és vago i a qui entaferra la feinada!” “Has de fer es cap més viu, has de ser com mestre Sion Bonastre. Vos ne recordau d’aquell sermó des Quart Diumenge en què es predicador s’errà i digué que el Bon Jesús amb 5000 pans i 2000 peixos donà menjar a 5 persones... Davant s’erro fenomenal el sen Sion, que sempre seia prop de sa trona i pareixia que dormia, va dir fortet: ‘Bono, jo també ho sé fer en això!’. Es predicador se’n temé i rectificà sa multiplicació i ho deixà en cinc pans i dos peixos. S’any de davant, es mateix dia, arribà es moment des sermó i de sa multiplicació. Es predicador aquest pic ho digué bé i girant-se cap al sen Sion li digué: ‘que ho haguéssiu fet en això vos? Haguéssiu donat menjar a cinc mil persones afamagades amb cinc pans i dos peixos? Eh?’. El sen Sion li respongué fort: ‘I ves?’ ‘I com?’ Demanà es capellà. “Idò amb tot lo que va sobrar de l’any passat”. Tota l’església es posà a riure.

Però un servidor no en podia sortir del seu desànim: “El sexe i la mort són l’entrada i la sortida d’aquest món” digué W. Faulkner.  “No te posis transcendental”  diu en Tià Renou “jo la sortida d’aquest món l’havia sentida contar a la meva padrina com que s’ànima, que és com un aucellet petit, surt per sa boca i se’n va per amunt cap al cel”. “Sí”,  respongué l’amo en Sebastià Braulio, “ això passava als que havien estat bons al·lots, als dolents com l’amo en Toni Llofris, de dolent que era, l’ànima li sortí pes cul, fent una bufa!” “No siguis ordinari!” l’envesteix en Colau Siba.

Tot parlant de la mort surt el tema dels cementeris i dels dies de Tots Sants i el dia dels Morts amb els cementeris nets, els ajuntaments és de les coses que hi tenen més esment, tots. Perquè després a la gent els hi reti més la guapura de les flors i... coses com  aquestes.

No cal parlar de les inscripcions a les làpides dels cementeri, que solen anar entre el majestuós “He llaurat dins la mar i sembrat al vent” diuen que posa la d’en Simón Bolívar, el llibertador sud-americà, diu en Pep Nyoclis que va estar uns anys per ‘ses Bones Aires’ i la més lacònica, diu un servidor: “Avui jo, demà tu”. Curtet i alegret. “Ara no sé que t’he de dir...” “Idò digues sí, o no! I acabarem aviat!”.

M’aixec a pagar i surt del casino, i pensant amb els  rosaris de Tots Sants.... em ve al cap  el poema -que no me’n record de qui és- : Les ulleres del mestre, / la cartera dels rics, / la butxaca dels pobres / i una mà sense dits. / Els didals de les monges, / els capells dels penedits. / I un rosari amb creu de plata / i un rosari amb creu de guix / i un, amb creu de pa rostit. “

Pujant cap al turó, no passa ni un alè d’aire, però encara hi arriba l’aroma d’una dama de noche que es resisteix a desaparèixer. Mai l’havia sentida per aquí, pot ser tenc l’olfacte més reposat i hi ha lloc per aquestes sensacions, que són -i ho sé perquè un temps, per mor d’una malaltia, no vaig sentir cap olor ni una- i ho puc assegurar, les olors són una cosa important a la vida... Me’n vaig a geure amb aquesta bona sensació, tardoral.

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA : ARRI I OU !! Climent Picornell

jcmllonja | 24 Abril, 2014 20:23

 

APUNTS DEL PLA.  Arri i ou!

 

Climent Picornell

 

Els ropits deven haver sentit les ganes de partir de Mallorca; els dies assolellats i més llargs així els ho deuen manar. Ve el nostre ropit a acomiadar-se, abans ens fa una demostració d’aerodinàmica pels branquillons del magraner i se’n va. Enfora, fins l’any que ve.

 

Abans dels ropits arribar, vaig sentir una conversa de cap de cantó que anava de serps. Algú n’havia trobades pels camins i els havia trobades molt llargues. Això desfermà l’alarma al poble. “Han vengudes dins els pans de terra quan duen oliveres grosses de fora Mallorca”. “Mosseguen” asseguraven algunes dones dins el forn, n’hi ha que les imaginen com una Boa constrictor menjant-se porcells sencers o com Anacondes berenant-se un estol de biciclistes, estrangers per suposat, per devers Biniali. “Ses serps avancen i ja són prop des poble” deia  madò Tonina Fergona i na Bàrbara Sonella li contesta: “Ho havien d’haver pensat abans, no és en haver cagat que han d’estrènyer”. En Marc, biòleg, em puntualitza que no són verinoses i l’únic perill està en que desplacin les espècies de serps autòctones.

 

El mateix dia vaig veure, en un passe privat i com a primícia, el documental 'El Pla de Mallorca: velocitat d'un canvi' els autors d'aquest treball audiovisual, Aina Socias i Pere Sureda, a més d'Ana María Peña, que s'ha fet càrrec de les tasques  de realització varen obtenir la Beca d’Investigació 2011 de Cultura Popular concedida per la Fundació Cases Museu Llorenç Villalonga, Pare Ginard i Blai Bonet. El seu contingut passarà a formar part de l’Arxiu de Memòria Oral de Mallorca, que gestiona la Casa Museu Pare Ginard, com a equipament dedicat específicament a l’estudi i divulgació d’aquest autor i del Patrimoni Oral de la nostra illa. Es pretén mostrar a través de vivències dels propis personatges com la realitat social, ecològica, econòmica i cultural ha canviat radicalment en un període breu de temps. 

 

Bona feina, pulcra, sobre el canvi al Pla de Mallorca. Vaig trobar molt potent l’explicació d’un home major que els deia mirant a la càmera i aguantant el mul per les riendes preparat per llaurar: “perquè se posi en marxa han de dir, arri!! I perquè s’aturi han de dir: ou!! Això que forma part de la memòria genètica de la pagesia, entre els tractors i els efectes encadenats del fenomen turístic, aquell homonet se n’havia temut que ja no l’entenien i que havia d’explicar els secrets de l’ utillatge: arri i ou. Quina collonada diran alguns però la cosa és molt més significativa del que ens pensam. Es una passa més cap a la Mallorca profunda, amagada i anegada. Els ciutadans acabaran tenint la raó?

 

Al mercat dels dijous hi trob la tertúlia dels homes grans, i savis a la seva manera, amb reflexions alambinades. Deia l’amo en Joan Tortico: “Madò Coloma de cas Sant ahir se queixava  quan passava el camió des fems; “Quina pudorassa!” deia un i altre pic ja que s’havia aturat davant ca seva. El femater li  va contestar amb bon dret: “Madona  sa pudor també és un poc vostra, sa que hi ha dins es camión vull dir”. I va callar en sec na Coloma. “Bona resposta i intel·ligent”, replica en Pontico.

 

Feim coa  al pollastrer, un camionet que du una torradora de pollastres, mig poble en menja els dijousos, als altres pobles passa el mateix el dia de mercat. Mentre giren els pollastres en Joan Pontico pontifica: “ D’una truja plena, es porcellet que mama primer és es que surt primer o és es que va més viu que els altres?”  Davant les cares d’ignorància dels altres se respon a ell mateix, “Idò dins es ventre ja n’hi ha preparat un per sortir primer i mamar davant”·. “Això me recorda mon pare, al cel sia”, diu en Toni Ferrall, “que,  quan sa cussa feia es cussons, els hi canviava de lloc. Sa mare anava a n’es jaç i el trobava buit i per s’olor arribava a on mon pare els havia deixat. Sa cussa n’agafava un amb ses barres i el traginava i, després, ets altres. Mon pare s’hi fixava i només li deixava  es primer, es qui sa cussa havia triat, ets altres no els volia perquè deia que per qualque raó sa mare l’havia triat es primer”. Alguna cosa he après fent coa.

 

Torn cap a ca nostra a dalt del turó i pas per davant ca els meus pares, una casa ara tancada -va tocar a la meva germana- i de sobte em ve al cap el poema de N. Giovanni. “Sempre queda dins nostre / una part d’aquell nin que necessita aferrar-se / a una mà forta”. 

1 2 3 ... 48 49 50  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb