Climent Picornell

Dalt del turó

Estiu de ple, amb serps i espluga-bous

Climent Picornell

Un menja mosques m’observa de damunt els seus posadors. Té una dotzena de llocs i va canviant, ara su’quí, ara su’llà. Encalça un borino, una mosca, un papalló... fa feina a escarada. Però no és d’aquesta casta  d’aucells que xerren per la vila, sinó d’uns altres. El cant (?) d’uns quants lloros té entretenguda tota una illeta de cases. Se veu que uns externs, que han triat el poble per viure tenen una gàbia amb quatre lloros que quan comença a clarejar ja han partit a barrejar i a fer aquells remiulos que fan els lloros. La gent dels corrals, que tots se donen, està cabrejada, ha donat part a l’autoritat, però l’ordenança municipal no està massa clara i continuen sense poder dormir a pler.

D’aquest discurs es passa al dels externs que han vengut amb cans. Que si no els duen fermats, que sis són de raça perillosa i no duen el morral posat i, llavors, que les aceres del poble estan plenes de merdes. Que si ells al seu país o a Ciutat no ho farien i en canvi aquí...

Faig un parell de piscines el matí, per recomanació mèdica i per estar en forma. La piscina els matins de prest, abans de que arribin els nins de l’escoleta d’estiu és un racó de pau. Les dones, jubilades, pocs homes o quasi cap, tothom gorro posat –les normes són les normes- fins que, poc a poc, va arribant gent més jove, alguns, fills de magrebins, fins que a les dotze arriba la lul·lea de nins amb les seves monitores.

Són dies calorosos de juliol i quan refresca un poc són vespres de conversa a la fresca, ja sia a les rotllanes davant les cases, ja sia als cafès de les places del petit poble: la plaça Nova, la Vella o la del Pesador dels Porcs. En aquests llocs és on millor es posa a prova el canvi, la nova multiculturalitat de la vila, entre negres, blancs, rossos i més morenos. Externs, estrangers, forasters, sudamericans, moros, ciutadans i turistes que ocupen les cases amb piscina que han fet gent del poble per llogar. Quin canvi quan un pensa que els únics forasters que hi havia fa uns anys eren els guàrdia-civils del quarter!

Les converses a la meva rotllana són erràtiques, des d’en Joan Sineuer que afirma taxativament que als mostels els agraden els caquis madurs fins a n’Andreu de Rotaula que informa que a Gossalba han sembrat centenars d’oliveres i s’ha transformat en agro-turisme o que a sa Bastida hi fan obra per transformar-la en un hotel rural de vint-i-cinc habitacions. “No és més que es procés de decadència” afirma “de ses grans possessions, que aquí al poble començà quan es Calderers –es gran casal emblemàtic de sa ruralia potent- es va transformar en un parc temàtic per a visita de turistes”. Tothom li dona la raó.

S’asseu en Joan des carrer Curt emprenyat perquè una serp s’ha menjat el seu canari de dins sa gàbia. “No, i quan el s’havia engolit, llavors no ha poguda sortir. Allò havia engreixat, amb s’aucell a dins sa panxa, i sa reixa de sa gàbia era massa estreta. L’he morta i li he tret es canari de dins sa panxa, tot llemicós, però ja era ben mort”. “Se tornen!”, diu n’Arnau de son Dardut “ses mallorquines quan les afines fugen, aquestes noves, forasteres, se tornen cap a tu i te voldrien mossegar”. “Hauríem de calar foc a una vorera des camí de son Pillaró que n’està ple”. “Alerta amb so foc en s’estiu!”. “No! Més envant quan hagi plogut”. “Aquí ses serps vengueren amb aquelles oliveres velles, que dugué en Tià Camioner, de sa Península”. “No”, replica en Miquel Soper “vengueren d’Artà; on n’hi ha més és per Horta i Horteta i pes pla de ses Veles, per sa zona de Llevant, vengueren d’Artà”.

“I parlant d’animals nous, espluga-bous veig que els diuen,  aquests aucells blancs, grossos, de bec groc que qualcun s’encamella damunt ses ovelles, abans no n’hi havia i ara quan llaures o passes ets esterrossadors venen darerra, darrera des tractor. Però una putada! Uns estols grossos! I són àgils i hàbils pareix que els has d’enganxar i no. Quan remous sa terra, on hi ha hagut garbes, solen sortir molts de ratolins, Idò tú, els enganxen amb so bec, els sacsegen fins que els tenen en bona posició i... per endins! Tot sencer, el veus com davalla pes coll fins al gavatx”.

En Miquel diu que té quinze mil tomatigueres de ramellet sembrades; en Tomeu que el motocultor l’esclata “sempre seguit has d’alçar i alçar, m’esbraona, què vols que te digui”; en Joan Hortalà informa que n’Omar, un dels primers moros que dugué en Pep des Conhort, primatxel·lo i bigotut, és mort, a Barcelona; era àrab, no berber, deia ell, bevia alcohol i anava de dones i dormia on podia o on l’hi deixaven: per sa Bastida, dins una caseta a fora-vila, damunt els seients d’un camió abandonat... Arran de què surt en Pep des Conhort un conta el seu accident, quan esflorà el cotxe devers una paret de Carrutxa. “Quan en Miquel Escolanet va arribar, en Pep només deia: “Mon pare me matarà, me matarà, me matarà”. En Miquel li repetia que si estava bé, era lo més important. Però en Pep –filòsof dins sa desgràcia- li envergà: “Miquel i que no saps que és més bo de fer un fill que no comprar un cotxo nou! Me matarà, he dit!”.

En Sion Perecates reclama més beure al cassiner, i ja va ben esquinçat. “Si dónes beure, ja saps a lo que t’exposes”. “No beguis pus” li diu el cassiner “que moriràs podrit!”. I en Sion li respon, autoritari i seriós: “Tu aboca, que podrit pot ser que sí, però corcat no!”.  “Au, au, au” li diu el cassiner que li demana: “On és el Papa?”.  “A Roma!” contesta en Sion. “Idò” diu el cassiner “cadascú a ca seva!” . “I els cans a Can Coll!” li replica en Sion que plega veles cap a son Dormes.

Dalt del turó

Figues-flors i prebes coents

Climent Picornell

Dos cavallets de serp, un verd i un color de cel m ‘acompanyen. Adesiara un me passa davant o s’encalcen entre ells dos, les seves ales transparents els fan eteris i hermosos. Som de camí cap al turó del Mussol, prop de Carrutxa, a la recerca de figues-flors a les dues gran figueres, una de roja i l’altra albacor, que hi ha als dos costats del bocí. N’hi ha, n’umpl un paner i ja en tenc per a mi i per donar. El ventet suau remena l’olor de figuera i de rostoll dels camps segats.

Ara comencen els mesos de donar. Donar el que et sobra o el que es fa amb un esplet, com els albercocs primerencs, però també els carabassins, les peres de sant Joan, les figues-flors, les primeres tomàtigues... i les converses de si estan o no estan esquitxades... “no...i no estan esquitxades són autèntiques”, però... “i si no esquitxes no culls res” respon un que passa. Són les converses que apareixen amb la calor, típiques de l’estiu i que s’aniran espargint durant el juliol i l’agost.

Me’n vaig al cafè amb el paner a fer un poc d’enveja i, quan la gent em braveja, entra l’amo en Melcior Busqueta i se posa a repartir prebes coents –verds, prims i llargs- com qui regala una cosa molt valuosa; sap perfectament a qui ha d’anar, com si sabés qui són els bons coneixedors de la coentor. “Ja me diràs coses”, diu, com qui està en el secret. A un servidor no li agrada el coent i per tant no comprenc molt bé el sentit de tal repartiment però he d’acceptar que hi ha fanàtics del coent i que és una cosa quasi ancestral dels mallorquins que de sempre han tengut una peculiar adscripció per la coentor i l’admiració per a qui resisteix l’ultra-coent. Vaig llegir que al segle XIX un viatger català que visità Mallorca es fixà amb dos costums dels mallorquins d’aquell temps: el gust pel coent i la mania per fer rots.

Parlant de rots, les converses dels parroquians no són d’allò més atractiu. Diu el sen Gori Pellerí: “Ara he entès a un que vivia davall ca don Montserrat, sempre me deia que feia molts de pets, ‘tot lo dia fa pets’. I jo ho trobava raro i, ara, de vell he tornat com ell, també en faig molts, i veig que don Montserrat devia ser normal perquè com més va, més en faig, i més sonoros”. A una altra taula parlen d’un tal Xim: “Era més dolent que sa llenya de figuera”, deien “els ermitans de Bonany s’aturaven a ca seva quan baixaven amb so seu carro”.

Vaig a una festa d’un bon amic. La qualitat de vida ens ha duit, fent una tudadissa, a que hi hagi festes a cada moment. Ja ho cantaven Els Javaloyas en els anys més preclars del primer “Boom Turístic” : “Cada dia es fiesta en Mallorca, cada noche nace un nuevo amor...” La cançó acabava, en anglès, dient : “Mallorcaaaa, Mallorcaaaaa, Paradise of Love!!” Hi seguien quatre compassos d’un bolero mallorquí. Devia ser el “Bolero de s’hort d’en Boira”. Qui sap. Un retrat ben absurd de Mallorca, vestida permanentment de festa per als turistes. Festes, però postisses. Ja que el que dóna sentit a la festa, és per sobre de tot la seva naturalesa cíclica. La festa és, primordialment, una interrupció del treball o del costum diari, arrebossat d’un cúmul d’elements com la sobreabundància d’un dinar o la dimensió orgiàstica de les rodes de foc. Així ha de ser. Les festes del cicle anual, les del nostre cicle vital i, fins i tot, les festes inesperades, totes estan sotmeses a un processos rituals. Les festes rompen l’ordre habitual, però dins un altre ordre establert, formant una cadència al llarg de l’any. El que és impossible és viure dins la festa permanent, la sobreabundància constant, l’orgia contínua. Per altra part: qui podria resistir viure una revetla permanent?

A la festa, ell, que s’havia separat, i servia gintònics amb delectació, me diu a cau d’orella ( “quin alè, a la fi me n’he desfet d’ella, i de les seves amigues, a moments no sabia si era tortillera...”). Mentre em diu això no sap que ella folla ja fa temps amb un amic nou, fill de mallorquins, un executiu d’una empresa de Madrid i que conegué a l’aeroport un dia que anava a veure un especialista que li resolgués el seu problemes de morenes recidivants. “Quin alè”, repeteix. Pocs dies després un dels seus dos nins li dirà: “Ma mare té un amic i dormen al teu llit”. Ai! Aquella fortalesa, el món li cau, li trabuca, era ell el que se n’havia desfet, cau el seu prestigi, les mirades dels seus amics, què en diran? –pensa-... I està fotut, molt fotut i “Cony! Ho he hagut de saber pel nin petit!” Això és el doble de fort: si li hagués dit ella no hauria estat la meitat de dur. Un cop baix a la seva autoestima de seixantí, que corr i sua i s’esbrava amb femelles exòtiques...

De retorn capa a ca nostra me fix amb les respostes de la gent quan els deman si els va bé. “Que va bé?” I na Ramona Balba me respon: “Mos ho pensam!”. Un poc més amunt en Tomeu Cussà me retorna: “Va bé i se compon!”. I entre els “va bé i millora”; “Ja ho veurem què serà en esser  cuit”; “Si va bé,  que duri que sol durar poc...” i altres contestes semblants arrib a ca meva dalt del turó, on,  amb la toixarrudesa de sempre, miraré de posar ordre als caramulls de papers que tenc damunt la taula. Vaja quin boiano meleano!

Dalt del turó

Remeis per viure bé

Climent Picornell

M’ha tocat estar al banc dels endolats en la mort d’un familiar. Sent que la mort és cada vegada més prop i més present i que la seva cerimònia és menys dura si estàs acompanyat per la gent que estimava al mort o els qui queden. Metre passa la gent per davant movent el cap o movent els morros, per manifestar el seu pesar, jo també moc el cap, i pens en la lletania dels conceptes i remeis a treballar per viure millor.

L’espiritualitat, la creativitat, l’art, la família, els amics,  la soledat, el temps,  l’angoixa, les pèrdues, el silenci, la paciència, l’agraïment, la transcendència,  viure conscient, viure el present, la flexibilitat, els privilegis, la salut, saber-se apreciar, mantenir nets els filtres, l’escolta, la curiositat, les expectatives, en minoria: fanatismes no, gràcies!, la mirada d’àguila, l’ humor, la fidelitat, els doblers, la feina, la incertesa, el dolor, la malaltia, la mort, la ira, la gelosia, l’enyorament, les bregues, l’enveja, escolta el cor: la intuïció simplifica!, l’amor, una mà per rebre, l’altra per donar, Visca la diferència!, Llibertat contra responsabilitat…  Vaja!  ja ha acabat de passar gent i els familiars es tornen a encontrar mentre el capellà frissa de tancar les portes de l’església. Sortim i es manté la tertúlia post funeral damunt les escales del portal dels homes.

Pens en quant duraran aquest rituals, o com moltes altres coses  inevitablement fugen, se’n van, se moren o són capolades pels canvis que imposen –amb cita oximorònica de G. Steiner- “un silenci eixordador” a les nostres viles i els nostres fora-viles. 

De retorn a ca nostra se presenta en Toni Tavernes, fill de l’amo en Gori, que ha estudiat Bioquímica i ve amb dos potets amb micel·li de gírgoles de card. L’experiment consisteix en infectar les arrels d'unes canyes-fel·les que hem sembrat perquè així es converteixin amb productores d’aquesta gírgola que, per a mon pare, era el bolet número u, millor que l’esclata-sang i fins i tot, ai las!, millor que el picornell.

Madò Antònia Gorrita a defora, ja a la fresca amb els meus veïnats, comenta que per devers ca seva un home sol prendre el sol nu al balcó, amb gran fressa pels habitants del seu barri prop de can Pere Cairol. Ja s’han queixat al batle, el qual ha recomanat a la família del nudista que li tenguin esment i que si vol prendre el sol com en Pixaolives que ho faci dins la casa, no mostrant les seves vergonyes, potents per cert, a tot el veïnatge,  que s’ha escandalitzat. I és de la vila, no és cap dels nous  que han vengut al poble a viure, externs que en deim per aquí.

Dic que me’n vaig i em contesten: “No tornis amb ses mans buides!” Això ho deia sempre sa padrina Xarreta. I això volia dir quan tornis d’escola, quan tornis de missa, quan tornis del poble, no tornis mans buides; calia tornar amb un caragolet, un venciset, una branca per començar foc...tot cercat al camí, sense prendre res a ningú. Això era  passada la guerra civil, quan la família vivia a foravila. Érem molts i era una forma d’ensenyar-nos a què tot ajuda, tot fa caramull.

A la botiga ja han arribat els melons i les síndries del Marroc. Les síndries són més llargarudes, no rodones com les nostres i amb la pell més prima. Record un viatge pel nord d’Àfrica, per Alger en concret, on en vaig veure molts de camps sembrats de síndries; a tots ells però hi havia una cabaneta amb un home, el propietari o familiar, guardant perquè no les hi robassin. I  feia molta de calor...

Calor és el que em fa un estol de ciclistes que ara arriben, ben suats, al cafè, a berenar sense mirar prim, i amb una cridòria espantosa, caminant amb aquell tec a tec que fan les sabates d’anar en bicicleta. S’han fet habituals aquests grups, forans , estrangers i del poble, cada pic en veuen més embossant les carreteres i els nostres bars.

Mentre, al poble, avui hi ha comunions i es veu gent mudada, que després de la cerimònia aniran al refresc. El que dèiem: els rituals antics, molts d’ells lligats a l’església,  encara aguanten, veurem per quant de temps.

Dalt del turó

De l’unicorn al bell mig de l’illa aimada

Climent Picornell

Fuig de Ciutat i la darrera imatge que me’n duc és la d’un gitano portuguès que passeja un manat enorme de bufetes, globus d’aquests per a infants, de figures diverses. Una bufeta en forma d’unicorn me pega amb la seva banya al cap. En manco de tres quarts ja som a la vila i m’assec al corral, per agafar aire, davall un taronger vell que va sembrar mon pare. L’olor de la flor de taronger i la remor de les abelles que hi van me reconforta. El meu amic Joan, capità de barco, em contava que passant a un parell de milles de la costa de València, de nit, li arribava l’olor dels tarongerars fins el seu vaixell. Avui és el vespre que els quintos d’enguany i els que ho seran l’any que ve fan la guerra de taronges i els més joves miren de prendre’ls el pi i dur-lo a la plaça, com un trofeu dels vençuts.

Vaig a fer la compra a can Bufalaga i a la coa dues jovenetes forasteres, una d’elles esportellada,  comenten: “Mi novio es policia local de Porreres...” “Pues no llega a los dos mil euros al mes” “Yo me pasaría a un policia nacional. O a un guardia civil, me gusta más un guardia civil!” Pens per a mi que és ben ver el que diuen que cada casa te un llum... o està apagat o està encès.

Vénen a recollir-me els meus amics Joan, Toni i Andreu que cerquen el centre de Mallorca, per fer una eixida explorativa. Trescam per terres de Llorito, Sineu, Sencelles, Costitx i Sant Joan. Amb precisió d’agrimensors antics –però armats amb utensilis moderns- situen i prenen nota de quinze possibles localitzacions en aquests pobles, algunes són de tradició popular i algunes altres de localització geogràfica més científica, tot i que segons ells és mal de saber quina és la tècnica més acurada per saber on es troba el centre de la nostra illa. Jo els cant el nostre himne santjoaner amb lletra i música del mestre Rosselló Ordines: “Al bell mig de l’illa aimada / on la calma i ditxa estan, / seus oh terra consagrada, / oh vila de Sant Joan”. Els vull convèncer de què el centre de Mallorca és el pou de Solanda que travessa la terra fins a l’altre part del món.

En tornar els convidam a dinar. Plat únic: Bajocada de faves. La recepta és senzilla i saborosa, molt del temps, ara que els canonets de fava són tendres: un bullit de bajoques,  carxofes, colflori, patata i ous. Trempadet amb oli, sal i vinagre. És un plat esplendorós i humil, del temps en què es menjaven faves sempre seguit. Recordau el que cantaven abans: “En vint dies vaig menjar / seixanta vegades faves. / Es dematí de trempades, / es migdia de cuinades / i es vespre de rescalfades./ Les mos daven per sopar / i es diumenge per mudar/ les mos donaven pelades”.

Jugam a escambrí el capvespre per passar el temps i comentar la jugada pels dies de Setmana Santa, quan es faran els robiols i les panades, i el frit de Pasqua ( amb molt de fonoll ), i on anirem a dinar, si a ca nostra, si a ca la sogra, si vendran els fills i les nores, si tal i qual... Surt el tema de na Maria de can Mairotó que va engegar dos okupes d’un foravila seu a cops de garrot ( “aquesta és més viva que se cussa d’en Carabina”, diu algú de la rotllada, per afegir tot d’una: “ Mata! Que duc molts de punts!”) Els coment que me fa mal un peu, davall un taló i hom afegeix  els seus, ja ho sabeu: “qui no té bony, té bua”... o “forat”, com diuen a poble extern.

Vaig a fer una infusió quan ja comença a fosquejar i, abans d’arribar al casino, en Joan Xamaner me comenta que enguany els cabots no han fet niu davall les teulades de ca seva. “En vengueren un parell fa dies, s’ho miraren, els nius de l’any passat estaven esbaldregats i degueren pensar que era massa feina i se n’anaren a un altre lloc. Me sap greu m’agradava sentir-los prop de sa finestra des meu quarto”.  Na Joana Ximeni va coixeu-coixeu:  “Què ha passat? Que quan era jove pareixia una cabrida que s’enfilava per damunt els garrovers i ara per baixar un escalonet m’ho he de pensar dues o tres vegades, això és s’edat”. “Per Pasqua? Si tenc es frit fet? Idò ara els meus al·lots m’han canviat ses aradores i el duran d’ Es Cruce de  Vilafranca, i dues porcelles. I jo: a creure i a fer bonda”.

De tornada cap al turó me trob amb gent desconeguda, carregats de cans,  xerren una llengua que no identific. Veig un nin que aprofita el wifi gratuït a defora del bar, davall el campanar del poble. Pas per davant can Toni de sa Botigueta i sent el martell d’encetar ametles i em dóna com una pau interior i pens: en Toni va per feina. Com un mantra, tac, tac, tac... que m’acompanya  mentre faig el carrer Bellavista per amunt cap a s’Escaleta i en arribar a can Moratinos me gir i observ dins la foscor les siluetes de les muntanyes: de la mola del Fangar fins al puig de Randa. Avui fa mal destriar estels ja que  la lluna serà plena demà, però avui ja ho pareix, se passeja per damunt el poble i il·lumina com si fos de dia els pinars de Son Juny.

Dalt del Turó

Brou a rompre !

Climent Picornell

Hi ha hagut aigua a voler,  i més. Fins al punt que un dia quedàrem aïllats i incomunicats, per terra, de la resta de l’illa. Els torrents que recercaven els seus antics llits, els bocins anegats, sense molts dels desaigos que eren abans els albellons i, així i tot, ha plogut damunt banyat i per tant tot regalimava quan l’aigua tocava en terra. Possiblement una de les plogudes sostingudes més copioses dels darrers cent anys. Els torrents encara ragen tres setmanes més tard de l’episodi de pluges.

Els trob discutint fort dins el cafè, un està dret i l’altre fa com qui no el sent, llegint un diari. Tenen dos bocins de terra veïnats i el que està assegut ha fet una síquia travessant el camí i ara desaigua dins el de l’altre, el que està dret: “Cadascú que guardi sa seva aigo” li diu, “Per què m’he de beure sa teva? Tapa sa síquia avui mateix que no puc ni passar amb so meu cotxo”. I després de l’amenaça se’n va. “Tanmateix no ho faré!” diu caparrut el qui seu.

En Guillem ve, a peu,  de la residència dels vells construïda a un punt que l’aigua anegava i amb un albelló que raja encara damunt la carretera de Petra i que recull l’aigua de son Falconer i es Montagut, deia, que ve de la residència de persones majors, a peu.  És primatxel·lo i al cassino llegeix diaris amb fruïció mentre beu un cafè amb llet ple de galetes d’Inca ben trossejades, les menja quan ja s’han amerades, ben amerades... M’agrada xerrar amb ell: “Mu mare estava enterrada a una tomba que no era seva i un dia la me varen reclamar els seus propietaris i l’havia de treure”. Continua amb veu prima i pausada:  “Era a una tomba de quatre nínxols, dos per banda. I me digueren que si ho havien fet com ho feien abans, un bubul damunt s’altre, que allò se podria i els ossos de damunt se mesclaven amb els ossos de davall i que no sabríem qui era qui. Però no,  hi hagué una separació d’obra i així els vaig poder recuperar, els vaig posar dins un sac i ara descansen amb els de mon  pare, tot dos junts. Estic ben content i prest hi aniré jo”. “No frisseu”  li dic.

Entra el rector a berenar.  Ara i des de fa anys el rector és de poble extern i fins i tots hem tengut frares valencians, franciscans. M’explica l’amo en Pep Cucullí que amb motiu d’un canvi de capellà al poble hi hagué un acompanyament massiu del mossèn  cap al seu poble natal : “Però, no t’equivoquis, no era que l’estimàssim, és que mos volíem assegurar que no tornaria enrere”.

Els fumadors, defora dels bars, ho han passant pillo malgrat les terrassetes que els han fet amb quatre plàstics, com un hivernacle de foravila però un poc més curiós. No els queda més remei que aguantar el fred i la pluja, ja se sap que “somada de gust, no pesa”.

Fa un venter desmesurat a defora.  Trob el sen Toni Massena i li deman pel seu nét: “Encara estudia?”.  “Si, no atura”. “I què estudia, ara?” “Idò me va dir que estudiava de Ministre!  No... i t’assegur que s’hi aferra i fort als llibres, fa feina més hores que un rellotge. O això és lo que  diu”. Pens amb aquella dita de Salvador Dalí: “La intel·ligència sense ambició és com un ocell sense ales”. I amb la picardia del nét del sen Toni.

Veig en Felip Primater cop piu. Ahir férem una calçotada. Ara s’ha posat de moda el torrar aquests grells, calçats, i menjar-los sucats amb salsa romesco. Ho férem a un bocí on na Joana Monserrada s’hi ha arreglat una caseta, amb piscina, que lloga en s’estiu als turistes. Però hi hagué un denou. Ella, na Joana,  volia un bon clot per a la llimonera que havien de trasplantar de la casa del poble. I feren un clotarro majestuós. El vespre havia convocat els amics al sopar de calçots i,  com sempre,  en Felip Primater arribava tard. Venia amb el cotxe nou, vérem els llums per la camada que puja pel turó dels Aglans. Al cap d’un quart d’hora, quan ja hauria d’haver estat assegut a taula i no hi era, sortírem a veure que passava. Ell, assegut en terra, contemplava la feta. Havia anat a aparcar, d’esma, on aparcava sempre i tenia el cotxe cul per amunt dins l’enorme clot:  ningú li havia dit que hi era. Dins el clot per a la llimonera hi havia sembrat el seu cotxe nou de trinca, feia una setmana que l’havia anat a cercar.

Pas per davant ca l’amo en Toni Piulo i el veig, darrera les vidrieres, assegut a la camilla. S'ha renegat de parlar, no té res a la gargamella,  però ara no xerra. Té noranta anys, ben duits, i no diu una paraula. I era xerrador, sobretot quan pegava a la ginebra... però ara res de res ni amb unes estenalles li trauries un bon dia. Els vells de la vila que, com ell,  han sobreviscut a les seves dones han quedat sorpresos perquè, confiats a morir-se abans, estaven mentalitzats de què les seves dones els servirien. Un dels laments del meu conco en Sion fou aquest:  “No me’n puc avenir que l’hagi d’haver  servida jo, i ara? Qui em servirà a mi?”. Me fa senyes i sense dir ni paraula m’arramba una dotzena d’ous de les seves gallines, per senyes em fa a saber que està bé i que tanqui la porta.

De cada pic hi ha més gent que no saluda per la vila. I ja se sap que qui no saluda o és extern o està barallat amb el qui s’encontra. Per tant, o hi ha més barallats o hi ha més externs. Me decant per això darrer. 

Dalt del Turó

Temps de matances i altres andances

Climent Picornell

A la fi ha plogut. Amb ganes. Molt. Els aqüífers s’han recarregat i les cisternes s’han pogut omplir i algunes han vessat. A segons quin lloc del terme ha plogut més de dos-cents litres per metre quadrat. Bona saó. Moltes goteres a les cases que no estan massa preparades per a un diluvi d’aquestes característiques.

Veig un tallanassos que corr pel vidre del corral i na Claùdia, regirada,  afina un pregadéu, una Mantis religiosa, “superverda!” diu ella, damunt les fulles d’un filodendro. Mentre ens temem que han arribat els Reis carregats de presents. Jo he anat alerta a no espenyar sa jugueta abans d’hora. Llibres, cedés de música, preparats d’herbes per fer infusions, roba... Feim una festa amb xocolata, pa moixó i coca bamba. “Pels Reis, el temps creix i el fred neix”.

Surt a fer una volta. Durant dos o tres dies ha fet gelada. Hi ha anticicló i el cel sense niguls és una característica que propicia les inversions tèrmiques prop d’en terra. El paisatge emblanquinat. Ara és el temps. Fa fredor però en Tomeu Terro pren el sol a defora de ca seva, rodejat de moixos i amb una cervesa a la mà: ·”Clemente! On  vas tan de pressa? Quina velocitat que dus! Deus anar a sis o set per hora...” Pens en com es deu escalfar, abans la gent li pegava de braser, botella d’aigua calenta al llit, maridet, foganya escalfa panxes… però ara qui més qui manco al poble ja té calefacció central, aires condicionats, estufes de baix consum i he sentit a dir que sòl radiant.

Pas per davant can Marón i sent ses perdius engabiades –txequetxé, txequetxé…- que m’escometen quan pas.  Serà un bon any de taronges els arbres en van plens i ja han colorejat els bocins on hi ha tarongerars. Al meu corral en tenc un parell que sembrà mon pare i s’han fet grossos ferm, van carregats, esperem que sa mosca no els piqui en demasia.

A un corral prop del meu hi ha un galliner de gallets de brega que solen escaïnar sovint. És l’endemà dels Reis, sant Julià,  i me toca tirar tots els torrons que han sobrat. Basta de sucre! Els animalets en fan una vega. He tengut amics a casa i les converses no en sortien de si un té colesterol, l’altre artritis reumatoide, un altre sucre, un pren Sintrom pel cor...vaja! I a l’horitzó proper ja hi ha sant Antoni que és temporada de porquim i per conseqüent de greix. No en sortim!

Entr a ca nostra i em veig al mirall de caoba que em va regalar ma mare. Descambuixat, vell, gras, lleig. Me somric a mi mateix i em salut amb alegria, quin remei! Sonen el Beatles: “Let me take you down, / ‘cause I’m going to Strawberry fields./ Nothing is real and nothing to get hung about. / Strawberry fields forever”...  (Deixa’m dur-te allà, /  ja que vaig als camps de maduixes. / Res és real i no hi ha res perquè preocupar-se./ Camps de maduixes per sempre”), mentre,  repàs el  Pronòstic santjoaner de 2017 dedicat enguany al meu amic ja traspassat Josep Estelrich, el capellà Turricano.

Consult un  llibre de Jean Bisson, conec l’autor, un geògraf algerià. La policia francesa va retenir a l’aeroport de Marsella al seu fill, jove. Havien vengut a matances a ca nostra i se n’havia duit el cap del porc que, ben bullit i ben net de carn, cotnes i tendrums, li feu una il·lusió enorme. En obrir-li la maleta trobaren el cap del cadàver i el policia de duanes li feu explicar, a la comissaria de l’aeroport, d’on provenia la prova del delicte que no havia comès. Ara fa anys que ja no en feim de matances, massa feina i massa maldecaps. Parlant de porquim,  a  W. Churchill li demanaren quin animal preferia, respongué: “Els cans ens idolatren, els moixos ens menyspreen, només els porcs ens consideren els seus igual. Els porcs, preferesc els porcs!”

Surt a fer un cafetó i abans d’arribar veig a madò Tonina Rubertera que contempla la porta de can Rotget on un jovenot hi empotrà el seu cotxe, just al cap de cantó davant l’església. “Bono! Bono!” diu, remenant el cap.

Dalt del turó

El desembre congelat (o això era abans?)

Climent Picornell

Les fulles dels magraners entapissen el terra dels corrals amb els seus colors grocs, ocres i marronencs. El cirerer del bon pastor va carregat de fruites vermelloses, el sembrà mon pare quan el vaig advertir que collir-les del pinar era prohibit, ara en tenim per dar i per vendre. Em du la imatge del pare que per aquests dies solia pujar a veure si havia d’escaldar sopes per a tothom, amb gírgoles i bolets i un ou que se prenia amb el brou calent. Per Nadal augmenta l’enyorament dels qui ja no hi són o dels qui són lluny.

És per això que ha vengut la padrina de Costitx, hem de parlar per l’ordinador, via Skype, amb la seva néta que fa feina a Hèlsinki i no ve aquestes festes. No se’n pot avenir de veure-la tan prop, estant tan lluny; “fes bonda que tu ets polissona!” o “ves alerta!” són els contrapunts de la conversa que s’acaba amb quatre llàgrimes.

Fa fosca molt prest i els horabaixes i vespres se fan llargs i mals de passar, diu la gent. Fa foscor massa aviat. Haurem d’esperar el dia 21, el dia més curt de l’any i, ja sabeu, que per Nadal s’ha allargat el dia una passa de gall. El dia 21 de desembre vaig a comprar, ja ho fèiem amb mumare, un pastoret o un endiot de fang o un pastor amb una guarda d’ovelles al mercat que es fa a la plaça Major de Ciutat. Hi ha paradetes que els fan com abans, brillants i rudimentaris i cars com a foc.

Començ foc amb tions grossos que els costa arrencar però llavors són agraïts. Quan el foc és fort hi tir un mostel i una geneta embalsamats que el padrí em va deixar, ell els tenia damunt la televisió, i ja s’havien arnat i perdien pèl a les totes. No els vull tirar al fems. Dins el foc fan flamarada i un bon estol d’espires crepitants que assusten el moix que s’escalfava a prop. Només queden uns fils de ferro que devien servir d’armadura. Pot ser la cerimònia ritual d’aquest solstici d’hivern.

Vénen de visita els meus amics Joan i Valerià, com cada any, sopam i petam la conversa que té punts curiosos, com per exemple els avatars dels seus sogres durant la II Guerra Mundial; un d’ells, australià, anava amb un avió a bombardejar el centre d’Europa, col·laborà en la desfeta de Dresde, tornà viu. El sogre d’en Joan, indonesi, va ser capturat i pres a un camp de concentració dels japonesos al sud-est asiàtic. També en sortí viu. Coses de la globalització, això dels sogres de països llunyans.

Parlant de la II Guerra Mundial, el mòbil se remena, el meu fill gran m’envia des de Berlin una fotografia del Checkpoint-Charlie, el punt on es topaven les zones americanes i russes del Berlin ocupat, metàfora de la guerra freda, trau de botó de la cortina d’acer (“Telón de acero” li deien en espanyol); ara s’ha convertit en una atracció turística, amb gent desfressada de soldats americans per guanyar un parell d’euros amb els guiris de torn. Qui ho havia de dir, però tenim menys memòria que un ordinador primitiu, un ZX Spectrum per exemple.

Vaig a comprar el pa i he fer coa. Madò Bel Babaïna, una dona major, explica les andances dels seus sis fills i de prompte diu: “Tots són del mateix ventre, però no del mateix exemple”, per voler significar que tots són seus però diferents de caràcter; no sé si viuen encara amb ella perquè se’n du dos pans de dos quilos, grossos com rodes de carro.

Al cafè també hi ha molta gent. Estant calentets a dins i el racó més cridaner és una taula tota de dones –hi van quasi tots els matins- que parlen i comenten. M’assec a prop i puc sentir la conversa. Va de la mort d’un “senyor”d’un temps. Un ex-senyor seria ara. Ho era en el seu temps, ho era en l’època del mercadeig de porcs, de les sobrassades d’estraperlo, del ‘bones tardes tengui’ i el nacional-catolicisme. Com ha evolucionat tot!

Retorn a ca nostra dalt del turó, el meu fill petit ha arribat amb un paner ple de esclata-sangs, pugomes, peus de rata, llemicoses, orelles de llebre, xampinyons i un bolet dubtós –no s’han de fer roïssos, però s’ha d’anar alerta- consultam el llibre sobre bolets de les Balears i resulta que no és bo. Seran per les sopes escaldades del vespre. Abans però he de trobar els trastos per fer el Betlem, les neules per penjar i els quatre elements ornamentals. Trob els pastorets i pens en la cançó dels pastorets meteoròlegs: “Pastoret d’on véns? De la muntanya, de la muntanya. Pastoret d’on véns? De la muntanya de veure el temps. Quin temps fa? Plou i neva, plou i neva. Quin temps fa? Plou i neva per allà”. No és com enguany.

Espipell un poc de torró fluix del qui fa el frare de Solanda, en Tomeu, amb la seva organització “Dignitat i feina”, i amb la fórmula que li passà sa mare. Avanç en la lectura del llibre de Miquel Horrach ( “L’estació de les pluges”), “la roba estesa és la bandera de la gent humil”, i prepar els quatre volums del “Cançoner popular de Mallorca” del santjoaner pare Ginard, enguany ha fet cinquanta anys que es va començar a publicar. Els tions fan foc a les totes i el moix fet una bolla fa aquell renou de motoret en marxa. Per Nadal cada ovella al seu corral. Amén.

Dalt del turó

Panellets, morts i tricotraco

Climent Picornell

De dia encara fa calor però tot d’una que el sol se pon, i més d’ençà que han canviat l’hora, fa frescoreta. Els vespres són calms i es posa una boirada que la pots tallar amb un ganivet, no hi veuen a dues passes; el matí encara hi és i queda dins els clotals, les parts més enfonsades, quasi fins a gran dia. La rosada es pot veure damunt els cotxes i per foravila et queden les sabates ben xopes si camines per dins l’herba. Codonys i magranes són les fruites de la tardor; les magranes, mollars, grosses i plenes, tenen encara el sentit de la fruita d’abans, gustosa i dolça.

Hem fet panellets amb ametla, sucre i pasta de moniato i després hem arrebossat les bolletes de pinyons, ametla, avellana, xocolata, cafè. Aquesta pasta, com un massapà, permet fer bolles rodonetes o allargades que després pintades de vermell d’ou i amb cop de forn, uns minuts, obren el miracle dels panellets que abans coneixíem enfilats en aquells rosaris –amb patena de carabassat- que regalaven els padrins i padrins-joves.

De totes maneres, el Halloween ens ha capolat, ens ha passat per damunt i ni bunyols, ni panellets, ni flors als cementeris, el “truco o trato” ( broma o regal) ha fet camí dins el poble com un bulldozer o un tractor que llaura fondo. És el vespre del “tricotraco” que diu l’amo en Sebastià Castany: “No sé que diuen, tricotraco, i van desfressats de bruixots, un m’ha dit: jo vaig desfressat d’un que s’ha tirat dins una cisterna. Ara pensa tu!”

Mumare solia fer aguiat de pilotes el dies del Tots Sants, fins un dia que, pobreta, ja no hi era tota, vull dir que ja no se’n recordava de les coses, aguià sense fer les pilotes, posà la carn capolada tal com li havien venuda a la carnisseria. Tots férem veure que ens agradava molt, però érem ben conscients que s’havien acabat els aguiats de la mare.

Surt a badocar un poc pel poble. Ja ho deia Josep Pla: “La felicitat és una forma de badoqueria”. “Aquest sap més que sa xulla rància!” me diuen en veure’m arribar. Faig un cafè amb el tio Nofre i el seu company en Baltasar de son Cifre, que va amb una granota posada, vella però neta. Darrera ells una partida de cossiols d’estranys, blancs quasi tots, fan parèixer un jardí la voravia que altres dies és buida. Avui la botiga ha tret les flors al carrer, demà són els Morts. Me conviden a beure. “Moltes gràcies” dic, i em respon en Nofre: “Sí..., i un ca se’n va morir!”

Dins el cafè hi ha, des de fa un parell de dies, un homo gran, major vull dir, que està sempre tot sol. Deman qui és i me diuen que és un parent dels Medolls que varen emigrar a l’Argentina. “Era militar” me diu el sen Rafelino... Un militar torturador, pens jo, que se refugia a la vila per amagar-se de la persecució de la justícia del seu país; la seva vida anodina al poble contrasta amb la crueltat de la seva actuació militar durant els cops d’estat, tirant gent, de viu en viu, des de la porta dels avions a l’oceà Atlàntic. Tot és un excés d’imaginació meva i deman al meu veïnat: “Aquest que devia ser com en Perón?”. Me diu: “Ca barret! No li arriba ni a sa sola de ses sabates”. Vaja, pens, deu ser peronista.

Tastanejava, vull dir que s’engronsava, com si anàs begut. Anava adesiara per damunt la voravia i ara pel carrer. Anava ben begut i xerrava tot sol, fort: “És pitjor que un dimoni, és una ‘llocifera’!”  “Aquest ha tengut brega a ca seva”, sent un pare que diu al seu fill, ja grandet, referint-se al gat: “Has d’aprendre a beure perquè sinó un dia una al·lota te deixarà i en comptes de beure molt te tiraràs d’una finestra per avall.” No sé per què pens amb una dita d’Eduardo Galeano quer vaig aprendre: “El masclisme és la por dels homes a les dones sense por”.

Al cementeri veig un home davant una tomba plena de flors. Ha perdut el seu fill paraplègic, sempre el passevaja empenyent-lo dins una cadira de rodes i, ara, un pic mort, el fill, el pare no sap com ha de passar el temps. Record l’epitafi que va demanar Joan Fuster a la seva làpida: “Ací jau / Joan Fuster / va viure / com va morir: / sense ganes.”

Vaig a fer una volta per foravila. L’olor de les flors dels nisprers i el tan particular aroma de la dels garrovers, seminal, omplen l’ambient. L’olivó de l’ullastre i el llentiscle de la mata ja són quasi madurs per oferir-se als tords i estornells que arriben afamegats de terres enllà. El cant dels primers rupits anuncia l’arribada de l’hivern.