Climent Picornell

Clots, discapacitats, el padrí i la rata-pinyada

jcmllonja | 02 Juny, 2020 22:11

 
 

Dalt del turó

Clots, discapacitats, el padrí i la rata-pinyada

Climent Picornell

 

He decidit podar un gessamí que havia envaït el carrer i la voravia, mentre una mèl·lera damunt el lledoner fa un concert. Passa en Joan Ventura i se queixa de que ha llogat una màquina de fer clots,  a 180 euros cada dia. És com una barrina gegant, ha de sembrar arbres. “No te queixis”, li dic, “si haguessis de llogar un homo no te bastarien ni per començar”. Pens en com ha canviat foravila, en aquells jornals per fer clots de figuera, feina dura i mal pagada. En definitiva, el desenvolupament econòmic posat en marxa pel turisme, l’abandonament conseqüent dels pagesos, unit a l’augment de la mobilitat dels habitants –sobretot en cotxes particulars-, tot això afegit a què als petits municipis de la nostra comarca es gaudeix dels servies que antigament només es tenien a la ciutat ( aigua corrent, serveis sanitaris, educatius, comercials, noves tecnologies de la informació...) ha fet que els antics espais únicament rurals, ara siguin habitats per una població diversa que tan pot fer feina dins la comarca com a altres nuclis urbans, des de Manacor o Inca o Palma, com, acudir-hi per ser el seu lloc d’oci setmanal o vacacional.  Els espais únicament rurals, morfològicament “foravila”,  al Pla, resisteixen per la tecnificació d’uns pocs joves pagesos, alguns vells agricultors tradicionals, els pagesos a temps parcial o per la injecció de doblers que hi fan els “pagesos ocasionals”. 

Me pos el morralet pel Coronavirus i surt al carrer. Trob el sen Julià Castany. “Com estau?”, li dic.  “I... per l’estil d’ahir”, respon. “Ara creuràs que m’he discutit amb sa meva dona un altre pic. On hi havia sa bassa i ses solls dels porcs hi férem un poc de jardí  i... tu!  pensa que allà hi havia cents d’anys de fems i merda –jo hi havia cagat- i tot se va fer bo a més no poder. I ara una palmereta que hi vaig sembrar és un arbre enorme i disforjo. Quan fa vent s’engronça molt. Jo la vull arrabassar i sa meva dona –només per dur-me la contrària- no ho vol. Però tanmateix l’arrabassaré”.

Arrib a un dels bars que tenen obert, ja som a la Fase 2 de la desescalada de la pandèmia. Sent xerrar a la taula del costat dos homes, un calb rapat i un amb cabellera blanca, diu el calb: “Només veig vells, només me fix en ses persones majors que jo; un que du gaiato, un que camina poc a poc, una parella molt major que sembla que s’aguantin l’un amb l’altre... Estic segur que es pànic em fa canviar de cara: ¿Com s’atura això? Jo encara no me sent vell però em ve sa por de tornar-hi”.  “Jo en el fons” diu l’altre “sospir només, perquè alguna joveneta em faci una bona mamada. Hi sospir perquè m’he de conformar amb pegar qualque polvo, escadusser,  a sa meva parenta, que amb els anys ha tornat malsofrida, lletja, ressentida i venjativa. En una paraula, una enemiga a casa. I li tenc por. I un poc de devoció. Una bona mamadeta,  sense que ella ho sabés, m’aniria bé”. Pens: Vet aquí el resum, d’aquests dos personatges tan valents i segurs de si mateixos. Glòries passades, coques menjades. Com deia ma mare:  Allà on pareix que no hi plou, no hi poden estar de goteres”.

Passa cap cot en Joan Guerxo. Li dic a n’en Joan Canyomàs: “Saps... moltes de vegades aquestes caràcters tan histriònics, tan de fer riure, tan de cridar i fer-se notar, amaguen algun patir, no sabut, no confessat, no paït. A n’en Joan Guerxo, li passà. Abans no era gens com ara, que el veus i pareix un ànima en pena. Abans de bon matí ja el senties cridar, o eixalava coloms pel corral, canta que canta, o havia tos el ca damunt l’acera, xerrant-li fort com si fos una persona humana, o agafava una simbomba que havia feta amb un bidó de Coca-Cola i cantava pel bars. Un estiu va refer una caseta que, en temps de  la República, els carrabiners havien construïda al puig de Baldruitx i allà s’hi havia fet ca seva, només perquè el vessin i xerrasin d’ell. Va tenir un nét. Tot era el nét, no se’n desferrava d’ell, pareixien una truja i el seu porcell de llet. Un dia, li digueren que el seu nét no hi era tot. Això li bastà. S’acabà la simbomba, el ca, el fer llata, el repartir tomàtigues a tothmon que en volia, s’acabà tot. Ara és així, no xerra, camina poc a poc, mirant sempre en terra. Idò, els seus dos fills, tampoc hi eren tots, els faltava cosa -“border lines”-, vorejant la ratlla, però havien creat cada un d’ells una família, casant-se amb gent com ells. Un èxit. Però quan el nét és feu manifest que també era així, aquell home s’esbaldregà i li sortí el què de bon de veres hagués fet ja amb els seus fills, visualitzar la seva pena,  però s’ho havia tirat a s’esquena. Ara no.  Pobret, la gent que el coneix poc, encara el veu com era abans i queda sorpresa”.

Passa  en Biel Capotàs, un dia me contà que el seu padrí vell, mort feia cinquanta anys, se li apareixia totes les nits. Dret damunt el comodí de l’habitació, calçons fermats amb un vencill, sabates de sola d’auto, se posava a cantar-li gloses: “Dones que teniu infants, / i els heu de dar figues seques / això són ses papeletes / que vos donaren ses dretes / quant anàreu a votar”. I aquell homonet, com si ell no hi fos, encara que es giràs a l’altre costat de llit: canta que te canta. Primer no en va fer cas, després pensà anar al psiquiatre, però, a la fi, sense que el padrí ho ves, prenia nota, ho copiava a una llibreta. D’aquí supós que li ve la vena de cantador.

“Això és xaranga! deia es pastor, i corria sense calçons” diu n’Amador de s’Arraval.  Aquesta expressió en boca seva, un home seriós, em fa demanar-me si hi ha un humor mallorquí. La temptació és pensar en dos conceptes oposats: ¿Humor i mallorquí?  I encara que, segons els francesos, l’ humor viatja tan malament com els formatges fets amb llet crua: ¿Tenim trets humorístics diferencials? Com per tot, supòs. Els mallorquins ens riem dels veïnats, feim befa dels poderosos i dels capellans, ens agraden els desbarats  i fotre’ns de nosaltres mateixos, amb mesura, això sí. Però el dibuix que en surt no té massa pietat: gent poc compromesa, ajornadors dels problemes, «ja mos veurem» o «ja en parlarem», creure’ns més llestos que els altres...

Prenc un poc la fresca al corral de d’alt davall el magraner ple de flors lluentes, ja és horabaixenc i el sol es pon tard. Un parell de rates-pinyades fan voltes per damunt el meu cap. Vatuadell! Pens amb el Coronavirus i entr escapat per endins. Ara hauré agafat mania a aquests animalons, per si no bastava amb el moscard tigre.

 

 

 


Pandèmia i paisatge

jcmllonja | 02 Abril, 2020 18:23

Dalt del turó

Pandèmia i paisatge

Climent Picornell

 

Ens ha arribat el moment de confinar-nos a casa per mor de la pandèmia del Coronavirus. De la Xina ha arribat també al petit poble.  Els carrers buits –excepte algú que passeja el ca- no hi ha trànsit, els avions no travessen pel cel, la guàrdia civil que es passeja vigilant que tothom sigui a dins ca seva... No havíem passat una guerra els de la meva generació –si de cas, la guerra freda i la por a la bomba atòmica- però ara som en una situació excepcional que no oblidarem. La televisió no ajuda a assossegar-se, ja que les notícies constants del nombre de morts i contaminats fan pujar la sensació de por i d’inseguretat, la gent amb mascaretes, rentar-se les mans obsessivament.  Canvien els nostres comportaments tancats a casa a pany i clau. Feim  un ús sobresaturat dels telèfons mòbils per fer-nos la il·lusió de què estem connectats amb la gent que estimam, els ordinadors treuen fum cercant noves sobre el que passa al món, la lectura no és igual com abans fa més mal concentrar-se, surts a la finestra, al corral, al balcó i trobes els veïnats que fan el mateix, els saludes tímidament o efusivament, depèn. Et preocupes pel menjar i el beure que tens guardat, si et bastarà, si s’acabarà a les botigues, si has de sortir a comprar a la farmàcia. Penses si tot això no és un crit d’alerta de la mare natura, si haurem aprés alguna cosa quan en sortim, si hi haurà un canvi social després de l’alarma mundial que això ha suposat.

Puj al terrat. Es veritat que el poble, els seus carrers, les seves cases, les restes dels seus molins fariners, l’escola, la visió privilegiada ja sigui des del turó de Consolació o des del carrer Mirador  són elements que han configurat la vida dels santjoaners i santjoaneres: han format part del seu paisatge. Com diu el pare Ginard: “El nostre paisatge és mogut i entremaliat com un paisatge de betlem. Més que grandesa, té la gràcia i l’encís perenne de les coses humils. Res d’accidents alterosos, res de vistes brillants i enlluernadores, emperò la nostra comarca té la frescor virginal d’un món acabat de fer”. No va ploure quan tocava perquè hi hagués bolets en abundor, però ara ja hi ha aigua embassada per molts de bocins. Els tords volen baixos i se senten cantar, encara, els ropits.

S’acosta Pasqua i els seus rituals, a un servidor -que sap que creure és criança- li fan fer de mosset, donant-li les feines més insignificants. Una d’elles és la d’esflorar els xítxeros que han d’anar dins les panades. No sé enguany com ho farem. Però crec que encara que sigui en petit, farem panades i rubiols. A mi em  toca, com he dit esflorar xítxeros, o  esclovellar pèsols, que ve a ser el mateix, i deixarem la variant felanitxera “estiragassons”. Un temps, en què mon pare era viu, feia un parell de solcs de xítxeros, un d’ells especials per a Pasqua. M’he enyorat d’aquest moment i he pensat amb el puig des Càrritx, la finqueta on ell trullava fins que es va morir, ja molt malalt entrecavava les tomàtigues de ramellet assegudet a una cadira i me deia: “si som viu, faré els solcs dels xítxeros allà baix, hi ha bona llacor”. S’arriba a fer com a mecànica la feina i dóna per entretenir-se, badant i mirant cap el bevedor del corral, freqüentat per busquerets de cap negre i teuladers. Avui ja he vist algunes falzies beure dins el safareig, sense aturar-se i com a lliscant per damunt l’aigua

Pec un bot fins a la carnisseria i hi trob un cartellet amb els nous horaris, per mor de la pandèmia. Pens amb l’amic Quimi Portet, un artista, amb un excel·lent sentit de la música i de l’humor.  Va titular un disc seu :  “Matem els dimarts i els dissabtes”. Ho va veure escrit a un cartell aferrat a una porta que resultà ser la “Carnisseria de Can Tomàs”.  Amb una paraula,  res. Res de res. “Saps què és res ?” em deia l’amo en Toni “Peremates”, idò , “un caragol buit, sense closca. Això és res”. L’ús del “res” per la meva veïna, madó Tonina “Peixofrito”, tenia la santa particularitat de fer fluctuar el seu sentit en la traducció : “Quieres nada ?” Volia dir, “que vols res ?” Deia Voltaire : “Gaudiu de la vida, que és ben poca cosa, tot esperant la mort, que és res“. I ja saben el què és res : “un caragol buit,  sense closca”.

El sen Toni “Burguny” és mort. Les campanes toquen de mort i amb aquesta situació de confinament pel Coronavirus encara semblen més llòbregues que de costum quan toquen per un difunt. Record molt bé el sen Toni.  Assegut davall un ullastre, baldat, quasi de tot, havia arribat que només vetllava la guarda d’ovelles que pasturaven pels sementers d’enfront. Hi devia fer la vida. O sobreviure, sense parents i amb la seva hisenda, que havia estat bona, perduda a les timbes de joc de la comarca.  Però quan havia venut ovelles, no se sap com arribava, però era sempre a la taula de joc que hi havia al reservat del casino del poble. No se sap com, perquè, amb el seu gaiato i amb un altre garrot amb llendera, a la mà esquerra, es torbava una hora a arribar de ca seva –dos carrers més enllà- fins al joc de cartes. Sempre, també, a la sortida, feia una pixaradota, descomunal, anegant-se els baixos dels calçons i els dos garrots que li feien de gaiatos.

He perdut el poc entusiasme que em quedava amb això d’haver d’estar tancat. Els deu passar el mateix a la resta de mallorquins? Crec que el que tenim en comú els illencs només ho podem entendre els illencs. Un poble sense entusiasme. Tal vegada li falta la lletra menuda a aquesta afirmació de mallorquinitat. Ara, la millor, per a un servidor la que solia contar, Guillem d’Efak, el nostre amic negre de Manacor. Un dia va demanar beure, en mallorquí, a un cafè del Pla de Mallorca; l’amo li respongué : “si no haguessis xerrat en mallorquí, m’hagués pensat que eres negre”. Era en Guillem un mallorquí que s’entusiasmava. Això el diferenciava del comú dels mallorquins, o dels mallorquins, més comuns.


Carxofes, antigors i padrins

jcmllonja | 17 Març, 2020 13:08

Dalt del turó

Carxofes, antigors i padrins

Climent Picornell

 

Som per foravila i trob que s’aboleixen molts de bocins que abans pareixien un jardí. Casetes que s’esbuquen, devora unes altres que pareixen ‘palacios’ de nou ric o que són per llogar a estrangers. Albellons destrossats pels tractoristes. En fi, me freg els ulls i no són bellumes el que veig. Vaig fins a una vorera de carxoferes que va sembrar mon pare. La meitat de blanques i les altres  negres. Veig que hi ha una tirada, la que fa partió amb el veïnat, que pareixen mortes. M’empreny. No deu saber que ses carxofes són delicades i han d’anar alerta amb s’esquitxar.

A n’aquest bocí encara ara quan el llauren surten bocins d’àmfores romanes i de trossets de collaret com de vidre. No seria gens estrany que el padrí hagués trobat cosa. Sentia a dir quan era nin que quan a la pagesia trobaven una cosa relacionada amb l’antigor dins un sementer –sovint, un enterrament, amb el seu aixovar-, l’ordre era : “dau-li arada fonda!”. Si apareixien restes arqueològiques, en comptes d’aturar i avisar l’autoritat, “dau-li arada fonda!” o tornar a tapar. Els pagesos tenien el sentiment de què si ho declaraven, havien perdut la terra i de què els beneficis directes es fondrien davall la suposada importància de les coses “d’en temps primer” o “dels temps dels moros”. Els papers, la burocràcia i la pèrdua del tros de terra corresponent. Així varen desaparèixer molts de jaciments al Pla de Mallorca, víctimes de l’espoliació inútil, ja que tret d’algunes poques peces, com  el “tresoret almohade”, d’or, trobat per un particular i venut  (ara exposat al Museu de Mallorca) les troballes no tenien interès pecuniari directe, per molt que la gent parli de collarets de plata i d’olletes plenes de monedes d’or. Han canviat els temps, la percepció i la consciència de la gent, però sobretot s’han enfortit les penes per les infraccions contra la destrucció del patrimoni. I, també,  han canviat les arades del tractors : ara llauren més fons, encara.

Me trob en Toni de s’Alfonda: “De cada dia hi ha més gent externa a la vila. Ha estat aquests darrers anys. Gent que xerra foraster, que te miren i no te diuen res, que passegen cans –alguns grossos i perillosos- que van molt als bars, però no fan poble, no van a l’església ni a les coses culturals o festives. Amb una paraula està fet de noltros. ¿Saps que te vull dir? Que hi ha alfàbies que fan tornar dolentes ses olives, idò a s’enrevés,  moltes d’aquestes olives faran tornar dolenta s’alfàbia”. No mir de consolar-lo perquè té molta raó. Mentre passa en Simó que està a un grup de missatges de telèfon amb jo i li dic: “He rebut una foto i no sé què és ni què vol dir”. “Jo t’ho explicaré”, diu en Simó Pansa. “En Toni de can Goleta se va morir. Ofegat amb un tros de carn, no li pogueren treure de sa gargamella, allò l’havia roegada poc i quan la s’envià... Quan arribà s’ ambulància li tragueren però ja estava fet d’ell. En Xisco Morante va  retratar el tros de carn i l’envià per Whatsapp i tothom ho va rebre al seu mòbil! És gros això dels telèfons!”

Faig net les golfes de ca meva. Hi trob la corneta del meu padrí saig. Pels joves d’ara: el saig era un funcionari municipal que feia de policia, de zelador, de ‘cantador’ de les notícies i avisos de l’ajuntament pels cantons del poble, sonant un tambor o tocant una corneta segons la intensitat del que anunciava, a això li deien fer una crida. Ma mare, al cel sia,  em contà que quan exhumaren son pare,per fer neta la tomba,  el tragueren del taüt, ben conservat. Havia mantengut la pell, com un plegamí, i encara guardava la fesomia, podrides només les parts blanes: era just ell. Si mon pare fos viu, hauria comentat: «Clar, se conservava amb esperit, per mor de sa cassalla, que en begué molta!»". I ma mare hauria replicat -sempre defensant els seus per damunt de tot- «Mon pare, però, bevia amb molt de coneixement». Com que dir, per quedar bé amb la gent, perquè era un home que anava molt per mig, representava l'autoritat, s'havia de fer amb tothom... Com si el ves, amb els seus mostatxos  blanquinosos i un punt esgrogueïts pel fum i la nicotina del tabac que fumà fins el vespre abans de morir-se. M'hauria agradat veure la mòmia del padrí, «els cabells del cap i els pèls dels mostatxos també se conservaren», deia mu mare, comentant l'episodi, «això mos ve d'avior, he sentit contar que a una repadrina també la trobaren així». Mirin per on, un servidor, tan maniàtic, estugós fins i tot -«no hi ha cap estugós que no sigui brut»- idò m'hagués agradat veure'l, perquè el tenia molt ben dibuixat. De nin el vaig observar molt. A l'hivern quan arribàvem al poble, mon pare i ma mare em deixaven amb ell, dins la gran foganya atiava el foc amb la llarga bufadora, em demanava coses i li coneixia molt bé el dibuix de la seva cara i l'olor inconfusible que feia, mescla de fum de llenya i de tabac.

Surt al corral i passa un òliba per damunt les cases sense fer gens de renou. Solen habitar per l’església. Sé que el meu padrí saig Miquel Lligat, es Saig, va ajudar el rector a agafar-ne una que havia fet el niu darrera un escut del bisbe ben amunt a dalt de l’altar major dins l’església. Ho solia contar com si hagués estat la cacera d’un tigre.

 

 

 


Cafès, endolats i coentor

jcmllonja | 17 Febrer, 2020 11:08

 
 
Dalt del Turó

Cafès, endolats i coentor

Climent Picornell

Basses d'aigua clapegen aquí i allà el pla de ses Veles. Ha plogut molt, més de cent litres per metre quadrat, els seregalls ho demostren i alguns torrents han sortit de mare. És el darrer dia de caça, demà comença la veda i els caçadors van estressats pensant els temps que els manca per tornar-hi. M'ho deia un caçador a un sopar de cabrits: “Si això ho dius a una escola, que menjaran un animal mort amb una escopeta, sa meitat de nins es posaran a plorar i s'altre meitat diran que els fa oi! I els mestres i pares com a mínim et denunciaran!  Però si no les caçàvem, ses cabres són una pesta per sa Muntanya, com ses perdius i el conills al Pla, s'ho mengen i ho arrabassen tot! Fan malbé els ecosistemes, això ho he sentit a dir a qualcú de sa conselleria, però ja me va bé...”
M'agrada el xivarri dels cafès els dematins mentre el cafè amb llet ben calent travessa la gargamella i va cap endins. Obris el diari, de paper, en prens un altre glop, mires les taules amb la gent diferent: uns que berenen abans d'entrar a la feina, uns desenfeinats que s'aixequen de matí, una penya de dones que se troben cada dia, gent rara com tu... Deia George Steiner, que es morí la setmana passada, que no es podia entendre la història d'Europa, sense els cafès. “Europa està formada i composta per cafès. Mentre hi hagi cafès la idea d’Europa tendrà contingut.” El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, pel debat intel·lectual i pel xafardeig, pel “flâneur” i pel poeta o pel metafísic amb el seu quadern. Diu Steiner : “En el Milà d’Stendhal, en la Venècia de Casanova, en el París de Baudelaire, el cafè albergà l’oposició política que existia, el liberalisme clandestí. Els qui volguessin conèixer Freud, o a Karl Krauss, a Musil o a Carnap, sabien en quin cafè els havien de cercar. Danton i Robespierre es reuniren per darrera vegada el Cafè Procope.  A un cafè escrigué Lenin el seu tractat sobre empiriocriticisme, a un cafè mataren en Jean Jaurès, pels cafès peregrinava Walter Benjamin. Fins i tot les idees més abstractes han d’estar ancorades en la realitat, a l’essència de les coses, com el cas de la idea d’Europa, ancorada en els cafès”. Imbuït amb aquesta filosofia deman un cafè rebentat d'Amazona a n'en Toni des Centro.
Parlam de la vellesa. Tema recurrent i que se sent adesiara a la taula. “Sentir-se jove deu ajudar a tornar vell bé?” demana en Gaspar Morré. “Ajuda un poc però només de pensament, si demanes un poc massa més al cos, aquest no t'acompanya, fa figa. És llavors quant sents que realment has tornat vell”. “Me vaig fer una merxa de sa barra fins a s'orella” és en Llorenç Destre qui xerra “i es metge que me va cosir pareixia que cosia un camaiot. Vaig anar a son Espases i me digueren: qui vos ha fet això? el metge tal, vaig dir, i digueren res, això s'ha de descosir i me llevaren els punts i me feren una filigrana que ara ni se coneix, mira, pareix que m'hi han donat pedra tosca de lo fi que ha quedat”.
“Al cel el vegem” és el que més vaig sentir quan me va tocar estar, un pic més, la setmana passada a la banca dels familiars endolats. Seguit de “en pau descans”, o “que poguem pregar molts d'anys per ell”. Molts no deien res però aixecaven o baixaven el cap mirant-me”. “Qui és aquest que ha entrat?” deman. “És el fill d'en Toni Massieno. Aquest prova de fer de senyor però no en sap, no li surt...” “De porcs i de senyors... ja se sap”, dic. A la sortida me conta en Joan Perearnau, “el fill d'en Massieno ha fet sempre mals negocis, i ho tornava a provar, però no hi havia manera, era com l'amo en Miquel Prudenci a qui provaren de vendre-li una assegurança funerària i ell per aclarir-se demanava: “Però es mort qui l'ha de posar?”, “Vos!” li digueren, i ell respongué. “Idò això és un mal negoci, si es mort l'he de posar jo”.
Vaig a fer una volta pel poble. Veig na Fillama que se passeja  i mira d'obrir les portes dels cotxes fins que en troba algun que no l'han tancat, llavors arramba amb el que troba. Quan l'escometen diu que no ha estat ella i no hi ha manera de que ho torni, només l'assistenta social la comanda, ni policia, ni guàrdia civil...   Pens amb en Joan de cas mestre Cana, un altre personatge esmorrellat,  que tocava els orgues pel carrer i sabia el nom dels sants de cada dia, se passejava mostrant un bitllet de 2000 pessetes pels carrer; a ca seva tots, o totes, eren especials, fadrines, xorques i viudes velles.
 Avui toca sopar amb la penya d'amics, sopar de sobrassada i camaiot torrats i suflé de can Salem d'Algaida. La sobrassada és coenta però coenta, a matar. “Amb sa coentor s'han destapat es forats des nas, no i els tenia ben plens de moc! Això és millor que es Vicks-Vaporub!” diu en Jeroni Serverí. “No vos afiqueu amb jo”, diu en Guillem Fei,  qui ha fet les matances, “que cadascú agrani es seu redol...” “No te piquis Guillem” diu en Miquel Arimany “ara no veus que t'estimam més que unes sabates velles!”. “Sí, més que un bon cagar m'estimau” replica en Guillem.
Retorn al turó amb una frase de James Joyce dins el cap, deia Joyce: “Ja que no podem canviar de país, canviem de tema”. Mai he sabut molt bé que volia dir. ¿Que havíem de suportar el país que ens havia tocat així com era? ¿Que no ens agradava,  però era el nostre? ¿Que ja estava fart de reflexionar sobre el tema, per això valia la pena canviar? En fi, a jeure s'ha dit. Demà serà un altre dia i ja se sap: qui dia passa, any empeny.

Divendres, paons, bous i esplugabous

jcmllonja | 22 Gener, 2020 10:57

Dalt del turó

Divendres, paons, bous i esplugabous

Climent Picornell

Avui plou a voler,  tot raja. El moix s’acosta per estar a cobro i a mi m’agrada sentir el renou de la pluja quan cau. Tot és banyat,  la temperatura ha baixat i ja pens en si es hora d’encendre el foc. Dubt fins que, enredat, vaig a cercar un parell de rebasses que són banyades- i encenc la foganya.  Mir per la finestra en el mateix moment en que un busqueret de cap negre s’engronsa damunt una branca de cirerer del bon pastor amb les cireretes ben vermelles.

Entra a veure’m i a donar-me els molts d’anys l’amo en Marc de Tramendó i s’asseu devora un servidor.  “Jo, Climent, ho pensava ara avui que és divendres,  que me moriré en divendres”. “I per què?” li deman. “Idò perquè totes ses putades que m’han passat, m’han passat en divendres”. “Mea’m, contau-me’n una!”. “Un pic compràrem amb en Toni Quintano una màquina de fer pous i allò feia girar una broca gran i sense témer-me’n m’enganxà per un braç i me va  fer girar fins que en Toni la pogué aturar. Me salvà sa vida! Era divendres!” “Bé, però ” li dic jo “va ser mitja putada, perquè no vos va passar res”.  “Però m’hagués pogut passar” me respon “Era divendres!” I d’aquí no el vaig poder treure tot esperant  que no se morís devora jo, en bon dia de cap d’any. “¿I ara tu què trobes d’aquesta gent que tenen fills de potet?” “De potet? Què és això” li replic. “Sí,  que no hi ha homo per mig,  que els hi posen sa llavor de dins un potet. Una parella de nines, casades, i una filla d’en Bernat Cuminé, n’han tenguts”. “Idò, a mi” li dic “me pareix molt bé, cadascú ha de fer lo que més li convé i si els fill, o filles, de potet com deis vos, han nascut sans i bons, és una felicitat pels qui ho han decidit així”.  No me contesta però no el veig molt convençut. El convit a un poc de coca de torró i un poc de vi dolç i ens tornam donar els molts d’anys.

Entr al cafè i me’n vaig a seure a la taula del racó on n’Amador de s’Estany conta la seva aventura amb dos paons que va comprar. “Se cridaven amb altres ‘pavos-reials’ de per allà, a Carrutxa també n’hi havia i peguen unes volades llargues, i veus aquella galinorba en l’aire, o a damunt ses teulades,  els vaig haver de llevar perquè me voltaven ses teules cercant dragons i me feien molt de malfraig. En canvi vaig posar un parell de quicos i me feren net de paparres tot el bocí, són eficients en això...”. Mentre en Miquel de Penyalva, que mira a la televisió les notícies sobre Catalunya, es declara com a “políticament despistat”,  entra en Coves, un tractant de bestiar de Petra, i vaig a demanar-li un endarrer que tenc.  Li mostr la iconografia betlemera i li deman si l’animal que dona calentor al bon jesuset és ase o mula: “ Ase o mula? Mul... o somera, o mul-somerí, perquè una somera argelina també ho podria ser, els moros l’usen molt. Per ser mula, que saps que ve del creuament de cavall i somera o d’egua i ase, és de figura massa esvelta... de tots els rucs que me mostres cap pareix que hagi duit albardà, si en duguessin serien molt grossos i no haguessin cabut dins sa cova ... Tan muls com mules no poden tenir fills i pels ulls, per sa mirada vull dir, me sembla més un guarà, o una somera que ja hagués tengut qualque pollinet...” Quan ho senten els amics me diuen:  “deu ser vera allò que de tant de demanar arribaries a emprenyar es bou des Betlem”, animal, pel que es veu, carregat d’una infinita paciència. Ho deix córrer i convid a beure en Coves.

Surt a passejar, s’ha aturat de ploure. Quan arrib al turó del santuari veig fum i sent  xerrar en un idioma estrany:  són un  estol de russos que torren a les barbacoes del lloc. Tot d’una pens amb n’Arnau Collasso: els russos ja són a la vila!  Era un home que no hi era tot, un bon Jan, afable i amb manies. Una d’elles era que els russos –els russos del temps de la guerra freda, comunistes- s’acostaven, per no dir que ja eren aquí i ell vigilava el Montepio on hi tenia guardats els doblers, perquè no els hi prenguessin. A la fusteria de ca mestre Antoni, al carrer de Petra, el tenien moltes estones i adesiara, el feien preocupar amb algun desbarat: “Mira tu, Arnau, si són putes els russos –li deia mestre Antoni, mentre feia burballes de fusta amb una plana- que ara esterrossen amb un esterrossadors penjats d’un avión, i saps que fan de via! Prest hauran esterrossat lo seu i vendran a esterrossar lo teu”. N’Arnau pobret se’n tornava molt preocupat a ca seva .

Pas pel baixos de son Santos i hi veig un estol de esplugabous blancs que segueixen un tractor que llaura un bocí ple de vinagrella, amb les seves flors grogues,  i amb les fulles plenes de gotes de la pluja de fa una estona.


Final de tardor, fotografies i niguls

jcmllonja | 16 Desembre, 2019 12:04

Dalt del turó

Final de tardor,  fotografies  i  niguls

Climent Picornell

La tardor convida a l’hivern que deixarà la seva marca. Quant surts a fora vila sents l’olor de la terra llaurada que es prepara per brostar. Sents els colors apagats, contravenguts per algun caquier sense fulles. Sents el fum dels formiguers i les voreres cremades mentre crepiten les flamatel·les dels romeguers.  Sents els tords  i els estornells que passen  escapats cap a l’olivó i el llentiscle. Sents els bolets que s’estufen i surten esponerosos per damunt la fullaca dels alzinars i les garrigues. Sents els primers rupits, les seves converses potents i elegants. Sents el fred i la humitat dels dematins emboirats quan la calma congria la gelada. Sents les figueres com dormen.  Sents  la calma de l’univers mentre la natura treballa i els homes esperen el sús del bon temps. Sents el vent que remena els pinars. Sents la dolça mirada de la lluna que es colga per darrera els suaus turons cap al migjorn.  Sents la força dels peus aguantant la somada del teu cos.

Prepar, conjuntament amb n’Amador Paçol,  un llibre sobre la feinada que va fer com a fotògraf en Toni de sa Botigueta, 94 anys,  i hem quedat al cassino amb ell per xerrar-ne. El que més ens interessa és com es va fer retratista. “ Com me vaig fer retratista?”,  diu, “Idò per casualitat, perquè vaig encontrar en Toni des Molins que havia trobat una màquina per dins es sembrat, repassant es blat, i la mos va dur a mostrar a can Nuviet,  jo anava molt per can Nuviet, quan  havien muntat sa barberia i en Toni va dur aquesta màquina i no la sabia manejar i jo tampoc,  però la me vaig guaitar i a jo m’agradava fer fotos, lo que no tenia per comprar cap màquina i la vaig dur a mostrar,  li vaig dir:  deixa-la-me i jo la duré a mostrar a un que se n’entén. Vaig anar a can Vila, a Ciutat,  i en Vila vell  la se va mirar i va dir això és una bona màquina,  una Retina de sa casa Kodak,  lo que havia estat perduda per dins es sembrat i s’ estoig  estava un poc tudat, però per dedins estava beníssim”.  “Quin any devia ser?”  “Jo no ho sé però jo encara era fadrí quan en Nuviet va muntar sa barberia a ca son  pare, es cas és que vaig dir a  n’en Vila:  i que en podem pagar d’això?  I ell va dir tant, no me’n record ara, i jo vaig dir, a n’en  Nuviet:  compra-la!  I jo ja la manejaré. I res i en Nuviet la va pagar perquè jo no tenia cap dècima, lo que, en aquell temps jo era una espècie de secretari d’en Nuviet, i amb sos seus dobbers, jo no en tenia cap, en Nuviet me va finançar sa màquina i  me vaig posar a fer fotos a n’els amics i... res. Així vaig començar!”

Quan observ les seves fotografies, fetes durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX, pens que malgrat tot hagi canviat, els carrers un temps plens de pols ara estan asfaltats, els arbres de la plaça ja no són els mateixos, sempre queda un rastre, un element que les fa reconeixibles en l’actualitat, una deixa. Ben igual que en les fotografies de les nines i els nins a escola, malgrat els anys passats i els vestits canviats, queda una fesomia que travessa, implacable, el temps: uns ulls, unes orelles, uns cabells que ens recorden de forma potent els qui ara som la gent d’aquest poble. Per això el gran valor testimonial dels retrats i les fotografies antigues, història de vida viva, herència de nosaltres mateixos, testimoni de les famílies de santjoaners i santjoaneres, en un temps en què tot pareix que s’enfonsa, un salvavides de la nostra memòria, dèbil i esbravada.

A la rotllada del cafè, un altre dia,  el tema anava dels senyors de possessió d’un temps i de com havia canviat la relació reverencial amb ells, els grans propietaris, els cacics.  És n’Arnau Cantó qui parla: “Ara jo no en queden i els que queden i es creuen que ho són encara, senyors, són com pepots de fira, figures fora del seu escenari, com va dir algú al senyor de sa Fastina: “ara senyors ho som un poc tots, no me digui que és es senyor de sa Fastina, me digui es seu nom i llinatges!”. “Qui més qui manco o ha establit la seva possessió o l’ha venuda a un alemany, o hi té un agroturisme, o com en els Calderers hi ha fet un parc temàtic  i,  els qui es resisteixen,  tenen les cases que s’esbuquen i encara se passegen creguent que ho són, però pidolen reverències i ja ningú els ne fa, com el senyor de son Crinto,  xueta d’orella alta que s’ha cregut el seu paper en un temps en que qui més qui manco té més doblers que ell, o el de Reimart, que no té ni calefacció, ni aire condicionat, ni rentaplats dins l’enorme cuina ennegrida pels anys de fer-hi foc”. “Tot ha canviat” diu en Vicenç Pelut, i se posa a recitar: “El poble ja no és lo que era / com l’havíem conegut / es batia el blat a l’era / tothom era benvingut. / Sant Joan ja no és lo que era / com l’havíem conegut / ja no hi ha na Mateveta / ja no hi ha en Llorenç Curt”.  De prompte canvia de tema: “¿Saps aquell ginjoler tan gros que havia sembrat jo feia anys? Idò ara mos hem repartit s’herència i ha quedat dins sa partió de sa meva germana.  Ara es meu cunyat –que no el puc veure ni en pintura- se menjarà els meus gínjols, bé meus, ara són seus, vatuadell!”

Se presenta en Miquel Grimalt i la conversa, prop de la foganya,  va de noms. “Idò sí, els niguls tenen també noms propis a més dels seus noms científics, expressats aquests tal com ho feu Linneu per a la taxonomia de les plantes. Aquesta terminologia “nigulística” tan aviat és decidida i concisa com “cel tavellat” quan el cel és cobert de niguls petits en forma de tavells de llana, com màgica i delirant quan imagina ciutats en el cel –amb murades, torres i campanars- en el nigul anomenat “la ciutat de Troia”. Altres pics s’enrevolta d’un tel poètic com quan les boires són “boires tendres”. “He de confessar” li dic a n’en Miquel  “que tenc un sentiment de reconfortament quan sent aquest noms i sobretot ara que els cels de tardor són espectaculars. De “na Ruixamantells” als “fadrins de Felanitx”, passant per “sa fel d’en Judes”, aquest -no podia ser d’altra manera- és un nigul que fa feredat, acompanyant dels caps de fibló”.


Milanes, birros i quartons

jcmllonja | 15 Octubre, 2019 18:35

Dalt del turó

Milanes, birros i quartons

Climent Picornell

 

Arriba i sobrevola la vinya una milana,  s’aixeca un esbart de sebel·lins,  mai n’havia vist tants de plegats. Dinam a un restaurant dalt del turó amb uns bons amics, i amb el vi fresc s’amollen les llengües i les males llengües, surten temes d’astrologia, teràpia gestalt, constel·lacions familiars, educació en sentiments, la proactivitat... Uns hi creuen, altres no hi creim tant.

Horabaixa vaig a fer una volta per devers el pont de sa Llova, a vorera de torrent n’Ermengol Maçola, que ja ha fet els noranta, lleva herba amb una falç. “Saps què te vull dir que abans pegàvem foc als torrents i totes ses canyes i romeguers desapareixien, idò ara ho tenen prohibit, i amb so foc els animalons, en veure foc, partien, aquests ecologistes ara són dins es govern i els torrents són plens de brutor, fan més mal ses màquines de fer net que es pegar foc. De molt!” “De què són aquestes garbes?” Li deman.  “Són de palla de blat. Sa palla des blat és més gruixada, sa canyeta és més dura, en canvi sa de s’ordi i sa de sa civada és més blaneta i els agrada més als animals. Però jo aquí hi tenia blat-xeixa”. El deix amb la seva tasca i pens amb allò que digué Simone de Beauvoir:  “En el futur que ens espera està en qüestió el sentit de la nostra vida; no sabem qui som si ignoram què serem: reconeixem-nos en aquest vell o en aquesta vella”.

Davallant cap el poble me trob en Melcion Rabassó, mala cara, l’han operat i li han tret la bufeta: “Per mor de sa químio vaig molt restret i faig uns birros grossos com a pedres, he de prémer molt. Ara me donen unes pastilletes i faig uns birrets més petitons, molt millor!”    Passa per devora en Xisquet, barba llarguíssima, grisosa, mal caràcter, sense cap dobler, pega unes bones panxades de fam, insulta la gent i els nins l’insulten a ell. “Ahir”, me diu en Melcior que és veïnat seu,  “un nin petit li va demanar: ‘De què has sopat?’ ‘De què he sopat?’, va respondre ell, ‘De pixes de moix frites! I tu d’on ets?’  “De can Clavari des Revolt”, respon el nin. “Des Revolt? No pot ser que siguis des Revolt essent tan beneït!”

M’atur al forn a comprar una raïssa i en Miquel Miqueló conta que va anar  al metge pel seu mal i el metge li va dir que tenia una cama vella i malalta. “Això és s’edat!” digué el doctor. “No foi!”, respon ell,  “s’altra cama té sa mateixa edat i està ben bona!”. No feia fosca i en Miqueló ja anava piques plenes, que havia begut un poc massa vull dir, així i tot encara m’amolla una de les seves sentències: “Els joves d’ara, Climent, no van de res i jo ja no vull junyir es tractor per anar a llaurar. Quan era nin només era feliç dins sa cofa des carro anant amb els meus pares cap en es tall i ara, res de res...”

 

Arrib fins al cassino a veure si hi ha parroquians de la meva penya, i hi són. N’Arnau des Mitjà Pla explica:  “Na Balompra tenia, bé, tenia, encara les té, dues quarterades devers son Gorgut i jo hi tenia dos quartons que li feien peça a ella i m’anava davant i darrera, i jo, ara per un costat, ara per s’altra... com sa coa des mul.  Un dia m’atura i me diu, com emprenyada: “Allò teu, allò menut, que no té ni portell...”  “I m’ho va pintar malament de tot. I jo en aquell bocinet l’estimava, hi havia un pou i es padrí Miquel  hi feia un poc d’hortet. Saps què? Li vaig dir: Idò tu per lo meu no hi has d’anar a encalçar moneies! Si tan malament m’ho pintes ara no el te vendré, m’estim més que torni pinar!  I me va dir de tot.  D’ençà d’aquell dia ni ella,  ni ningú de sa seva família me diuen bon dia”.

Vos ne recordau d’en  Simó-Simó, sí, aquell que returava?”,  és en Jordi Balcaner el qui xerra,  “un dia na Damiana Tova, que s’entenia amb ell, el va mossegar”. “On?” demana n’Arnau, “ On? A sa fava!” “Vatuadell! Això aborrona només  de pensar-ho”. “Idò sí,  li tornà ses putades que li feia en Simó-Simó amb una bona mossegada, i li deixà ben esmorrellada! Llavors sí que va returar, ses paraules no li sortien ni amb una manuella!”

Continua en Jordi: “Amb això de fer-ho, tots mos estrenàrem a n’es Barrio Xino. Jo, es primer pic, en vaig triar una de mames grosses, estava grassa, però era molt aguda,  i jo a s’hora de sa veritat punyia i punyia i no anava bé. I aquella xixisbea que me deia: métemela dentro!  Perquè jo punyia per devers una rua de sa panxa: Saps què te vull dir? Que els joves d’ara estan en el cel, ses mares de ses seves al·lotes els fan es llit a ca seva! Mira tu quin canvi!”

Me’n torn cap al turó, l’amo en Miquel Pena ha de venir a pagar-me una quarteradeta que li tenc llogada, pens amb la misèria que em donarà, i un meló o dos, i el negoci que deu fer ell cobrant les subvencions. Però vaja així la terra està neta i ben llaurada, i a mi ni me lleu, ni en sé. Ni en vull saber. Només de pensar-ho ja em pega com una mollor. En fi. Per amunt s’ha dit!

 

 

 


Fressar, calor i coentor

jcmllonja | 07 Agost, 2019 17:54

Dalt del turó

Fressar, calor i coentor

Climent Picornell

D’ençà que arribà la calor, els carrers són com un forn. L’aire calent arriba d’Àfrica i socorra els nostres cossos i els vespres les nostres ànimes. Vaja: que no ens deixa dormir a pler. Les falzies ja han partit, quan comença el juliol ja se’n tornen, queden els cabots  -que fan aquells nius amb fang- que també partiran, un poquet més tard.

Posen fibra òptica per tot el poble. Internet farà més via i la gent passarà més gust de baixar coses de la xarxa.  És el futur i ja no sé si hi ha lloc per a l’enyorança,  no sé ben bé de què. Justament al llibre que llegesc diu:  “La nostàlgia és arqueologia: investiga vestigis i els interpreta. Però en comptes d’aplicar un mètode científic, s’alimenta d’una modalitat tendenciosa de la memòria” (Sergi Pàmies).

Dins el forn xerren de què han ingressat a l’hospital de Manacor al sen Tòfol de son Marrec. Dic que no sé qui és i miren d’explicar-m’ho. “Sí, has d’haver sentit parlar d’ell, és aquell que diuen que va vendre es mateix porc dues vegades, i l’havia cobrat també dues vegades. Lo que havia passat després no se sabia”. “Son pare”,  és madò Marganxa qui ho diu,  “ja patia de lo mateix, menjava una figa de moro i li va pegar un infart”. “Per mor de sa figa de moro?” deman. “No! Però se va estrevenir que la se menjava en es mateix moment”. Me’n vaig sense haver aclarit molt bé qui és.

Salud en Miquel Gronxa que va dins un a cossetxadora enorme. “Què,  ja vas per feina?” li dic. “Sí, sí... ja hem començat.  Per saber si has de començar a cossetxar ha de fer pols. Si no aixeques una polseguera amb sa màquina quan segues és que es gra encara no és madur, però enguany encara que facis pols i els sembrats són ben rossos, tot va magre, saps què te vull dir, no ha plogut...” Un cotxe pita de darrera i la cossetxadora parteix per avall.

Me top amb en Toni Sesgoll que dona la mà a  un al·lot esportellat. “Ara venc d’un bocí que tenc al pla de ses Veles i el m’han invadit”, diu en Toni. “Els okupes?”, li deman jo. “No. Els caragolins i ses paparres. N’hi ha per tot!”. “I els melons?” li deman. “Bé. Saps què te vull dir?  Que pels melons és millor passar els cultivadors que fressar. Fressar deixa sa terra massa esponjosa i un parells de pams més avall fa com un tap que no deixa passar segons quines arrels i, els melons, cerquen aigua més abaix. No ho dubtis, cultivar, molt millor”. “Padrí! Partim?” diu el nét esportellat.

Pens en les coses que van passant per la vila: un jove que ha desaparegut, un acomiadament de fadrí que acabà a Menorca amb quatre despistats, moltes de cases que estan en venda per Internet, un intent fallit de suïcidi... Amb això pensava quan la me trob a ella. Forma part del paisatge del poble. Alguns col·lectius de nouvinguts miren de passar desapercebuts, però ella tota sola se basta per omplir el carrer i imposar la seva presència amb l’aire de la seva Cuba natal. Ella, en Xisquet amb la seva barbota de “homeless” (però ell te casa), na Bintrama amb la seva cussa, el meu cosí pintor sempre vestit de blanc amb taques de pintura, són el contrapunt de la música amb sordina que sona al poble: la discreció i la prudència en excés.

Dins el cassino hi trob el senyor rector que beu una cervesa i diu a l’amo en Toni Bassegó: “Beveu ben tot sol, avui”. I l’amo en Toni li respon: “I vostè que no hi beu ben tot sol damunt l’altar. Massa ell no convida ningú? Idò!”. Quant surt el rector me diu: “tanta sort que en haver begut, a la missa,  els capellans escuren la copa!”  M’assec a la rotlada i el tema va del coent, del coent a la sobrassada, dels prebes coents... i n’Arnau Pantó conta: “Un temps a ca nostra als pebres coents els enfilàvem, com ses tomàtigues de ramellet. Un bon dia –mon pare era viu- se va amollar s’ase de dins sa païssa i no tengué altre idea que espipellar un enfilall d’aquells. Bon Jesuset! Aquell animalet! Començà a pantaixar i a fer sabonera per sa boca, orelles ben dretes... Tres dies! Tres dies va estar així ! Pobre bístia! S’ha d’anar alerta amb so coent!”.

Me’n torn cap al turó i pel camí me trob amb una parella de nous habitants de la vila. “Mira aquest! No s'aguanta dret, ni fermat a un pi. I el de darrera  tremola com una fulla de poll. Quina parella!  Tot lo dia a n’es tasser des cassino. Es més petit només fa entrar a beure i sortir a fumar , se fumaria ses claus de Sant Pere”,  diu en Toni de son Manques, “I sempre cerquen ronya per gratar, quan van beguts  tenen  més paraules que un misser . I es més alt i pelut, quan va eixut,  no val un gafet  boleiat a les fosques. Avui però duen una bona merda i  la tenen més venal que una busca dins un ull”.  “I al qui va darrera li han fet ses pessigoies ben endins” li dic jo. “ Au, au, au  cadascú a ca seva”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Claveller d'aire, taronges i felicitat

jcmllonja | 08 Maig, 2019 17:20

Dalt del Turó

 

Claveller d’aire, taronges i felicitat

 

Climent Picornell

 

El claveller d’aire del jardí, penjat davall un taronger, ha florit de lila i rosa. Han arribat, a balquena, oronelles, cabots i falzies i la piuladissa d’aquests ocells anuncia ja l’estiu implacable i llarg.

Ha passat el trull de les processons, de les panades i els rubiols, de la missa del to pascal, dels pancaritats i tot aquest devessell. Encara record n’Andreu Barber travessant el carrer amb mig me damunt ses espatlles cap a ca nostra, ens l’havíem de repartir, la carn,  i la freixura pel frit de Pasqua.

Precisament el me trob a n’Andreu que discuteix amb un altre home:  “A mi, tant m’és jota com fandango!”. “Què hi ha res de nou?” deman. “No res. Amb en Joan Còrcolis havíem parlat de baratar-nos dos bocins, a tots dos mos feien finca, eren veïnats, però a s’hora de fer tec se va fer enrere, i me va començar a plorinyar que en volia més, que es seu era més guapo i més ben tallat. I per guapo, saps què te vull dir?  Ja bast jo. I no va anar bé, i me sap greu”.

Una joveneta surt de dins un cotxe aparcat discutint amb el conductor, un jovenot: “No importa venguis a cercar-me més. Ja ho sabia que en tenies una altra per anar a passejar” . “Idò sí. I què?” li respon ell envalentonat ·” I millor que tu en tot! És més dona i més persona que tú!”. I arranca el cotxe mentre ella fuig escapada a peu. Vaja, pens, això deu ser un excés de testosterona, tòpic consol per a un servidor que ha iniciat ja fa anys la baixada cap a la decrepitud i no en té ni per fer cantar un cego.

Hi havia quatre ànimes al cafè i m’assec amb l’amo en Toni Basselgo i mestre Joan Cruanyes que duien conversa armada. “Li han fet ses pessigolles endins en aquest”.  “ Idò que no ho saps? Que allà on pareix que no hi plou, no hi poden estendre de goteres”. No vaig saber molt bé a què es referien quan parlaven de l’amo en Toni Tonió,  però... continuaren: “No! I la tenen més venal que una busca dins un ull!” . “ Sí, sí, és així” li responia “Saps que n’hi ha de beates a confessar!” “Per paga, surt quan ets altres se colguen!”. “Saps que te dic: val més creure-ho que anar-ho a cercar”. Massa ell,  no en vaig treure aguller, no vaig entendre quin era l’assumpte i no ho vaig voler demanar.

Poc a poc arriben els analistes polítics,  hi ha hagut eleccions,  i el fraccionament de la dreta i la por a l’extrema dreta han canviat el mapa electoral.  La tertúlia estava inquieta pel possible augment dels vots fatxes al poble, un poc més d’un centenar han estat. “No ha passat res que no passi a Europa” diu l’analista primer, “els han votat els franquistes, els joves desbaratats i els qui no volen moros!”. “I què els fan els moros?” “N’hi ha massa, diuen” .“I qui farà la feina que fan els moros i els panxitos? Ells? Si fan les feines que ningú vol fer!” . “És igual” diu l’analista segon “els populismes són això: respostes massa senzilles a problemes molt complexos”. “Idò per això, per la por als fatxendes, s’explica el que més gent hagi anat a votar, una participació alta sempre beneficia a les esquerres”, diu l’analista tercer: “Bé, això he sentit a dir...”

Me’n torn cap al turó i només entrar a ca nostra  en Joan Canyot se presenta amb un sac de taronges:  “Climent, que tens taronges? No me diguis que sí perquè tanmateix et deixaré el sac... O són per tu o les regales, no... i ara són dolces i molt bones, tenen molt de suc,  però els arbres ja tenen molta flor un altre pic i no en poden dur tantes!”

Pasqua ha estat passada per aigua.  No una aigua de canal, no, una boirina, cama d’aranya que pareixia que no banyava però convertia el dia grisot en un dia lleig. Les parres han tret, les figueres també i pels bocins tot és verd de diverses tonalitats. Ja veig els rosers florits que anuncien el mes de Maria i no puc sinó recordar aquelles cançons que cantàvem de nins plens de devoció mariana: “Oh Maria, mare mia / salvadora del mortal, / emparau-me i guiau-me  /  a la pàtria celestial !”  Pens si érem més feliços abans,  però un consell antic diu:  “Abans de sortir a cercar la felicitat, recorda-te’n primer de mirar bé per tot, a lo millor ja ho ets feliç i no ho saps”. Caldrà meditar-ho bevent un bon suc de taronja.

 


Ravanissa, capsibos i olivó

jcmllonja | 15 Abril, 2019 13:09

Dalt del turó

Ravanissa, capsibos i olivó

Climent Picornell

Apareix la primavera de cop, de ple cap a l’estiu. De cada any les estacions intermèdies són més curtes o desapareixen. De l’hivern passam a l’estiu. Mir els sembrats i hi repar moltes espases, aquells gladiolets color púrpura, entremig del blat i l’ordi i, sobretot, la ravanissa groga que ho senyoreja tot. Els sembrat van magres i les faves tomben el coll, no plou fa estona. Sent els puputs –pupuput!pupuput!pupuput!- que canten i que encara mengen cuques de la processionària dels pins. Salut a na Francisca Tirolo que sembra cebes amb el seu fill a un bocí del camí de les Casetes, prop de la cruïlla de les cases de l’hort de ca don Xim. “Me sents Climent?”, me diu, “tu que t’assolelles: molts de dies bons, fan un any dolent. Pels pagesos vull dir, per voltros, oficinistes, vos és ben igual, però la cosa va malament”.

Passa un al·lota passejant la seva cusseta. I pens amb la ironia i el destí, del seu malnom. M’ho contà mon pare. El mestre Lliteras, batiava els al·lots amb un malnom particular. “Camaiot” ( perquè sempre en menjava), “Satán”, “S’arrossaire”, “La mief” perquè era coix (?), “S’aucellet”... A “S’aucellet” l’anomenaren així perquè un dia el mestre va demanar : “¿Que es  el arco Iris ? Responde tú”. I aquest tu, que no ho sabia, va demanar en veu baixa : “què putes és s’arco iris?” I un, que de gran es casà amb una de Can Sobrassada, el va enganar i li va dir : “és com un aucellet petit!”. I va respondre, ben convençut : “un aucellet petit !” . Tothom es va esbutzar de riure, i li va quedar de mal nom, al poble, el mal nom que li va posar el mestre Lliteras per haver respost malament la pregunta :  “S’aucellet”. Tota la seva família va ser, fins ara, de Ca S’aucellet.

L’amo en Toni de ses Ferritges passa revista al personal que passeja i als qui són dins el cafè:  “Aquell que xerra pes colzos, just se’n recorda de santa Bàrbara quan trona”; “aquell altre, el veus?, només diu sa veritat quan s’erra”; “ i aquell de més a baix m’ha fet es corc de s’orella malalt només de repetir-me sa mateixa mentida, quan xerren malament de qualcú li agrada afegir garbes a n’es feix”. “I aquell que està tot sol ?”  li deman : “Encalça’l a n’ aquest tord d’olivó!  Se creu que el rei li ha de guardar els porcs, s’infla i s’infla i qualque dia es bony rebentarà...!” M’assenyala una dona que fa tres pics que passa: “Aquesta va i ve,  com el batiport de Sóller”.

A una taulada grossa amb vells i joves plegats algú diu que ha sentit que volen posar en marxa aquella sarsuela Ai Quaquin que has vengut de prim! Que conta les andances d’en Quaquin que torna de l’Argentina més pelat que un jonc i  l’amo en Miquel Mane se posa a cantar: “Que hermosa és Mallorca i els mallorquins ! / mos morim de ganes de fer-mos endins / i deixam ca nostra i mos embarcam / i cercant fortuna darrera ella anam./ I és que som uns bàmbols / com no hi ha en el món / fugim de la ditxa / bàmbols, bàmbols som !” “Això ho és d’en Quaquin, m’ho sé tot de memòria, ara m’heu fet tornar jove una grapada d’anys”, diu ell.

Diu n’Arnau de son Bastó: “A jo, els dragons me fan molt d’asunto. Crec que és per mor de què mumare me deia que si me’n queia un damunt el m’haurien de desferrar amb una planxa calenta. Pensa tu! Però jo ho vaig processar de petit i ara de gran no m’ho puc llevar des cap”. Algú comenta que es veuen menys aucells que abans i n’Amador de can Llamp conta: “Mon pare quan havia sembrat ses tomatigueres i les havia regades posava un parell o tres de canyes, com a mànecs de granera, dretes i clavades en terra. I, tu, quan ho miraves d’enfora ja hi havia un capsibo damunt que talaiava i baixava a menjar-se els escarabats”. “Capsibo?” demana un, “sí, capsibo, a altres pobles les diuen capseriganys o capsigranys, són putes, i quan tenen molt de menjar el guarden clavat a les pues de les mates”.

 “Qui és aquest?”  “És casat amb una filla d’en Tomeu Boira”, contesta en Miquel Macarroner, “és de per devers Santanyí, o de per allà baix. Me contaren que a un bocí, amb caseta, que té per devers sa Baronia, els de s’electricitat li foteren un ‘poste’ a un lloc i ell no li volia. I, ben xalest, va agafar es motoret i el va serrar. Idò tu! Tornaren els de s’electricitat i li demanaren per favor on el volia, i allà li posaren. No, i és que de vegades val més una barramada que un ja està fet. Sí, sobretot amb aquests que van tan sobrats, vestits amb un uniforme, sigui el que sigui...”

Feim un tast d’oli d’ullastre. Està fet amb olivons d’ullastres de per devers els Castellots. És un oli primitiu, de bon color, perfumat i amb un retrogust àcid. Molt bo pel pa amb oli. Felicitam a en Francesc Casadesús que ha tengut la paciència de recol·lectar l’olivó i dur-lo a la tafona.


1 2 3 ... 51 52 53  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb