Climent Picornell

Jugadors, Pitalers, alemanys i brebatge

jcmllonja | 03 Maig, 2021 06:45

Dalt del Turó

Jugadora, Pitalers, alemanys i brebatge.

Climent Picornell

Ja han arribat els cabots, les oronelles i les falzies que gisquen en l’aire, alç el cap i el cel és tavellat, “d’aquí a dos dies, banyat” solen dir. Vaig per dins un sementer sembrat de favó, que va magre i, en canvi, les ravanisses grogues són quasi tan altes com jo. Les espases -com a gladiolets color de rosa- i les roselles, ben vermelles, se preparen per envair els sembrats durant el mes de maig.

Don el bon dia a na Praxedis Bruscana. El primer pic que obriren els bars na Praxedis va tenir una alegria, no per seure a una taula, no, per poder tornar a jugar a la màquina escurabutxaques; feu un somriure com qui es retroba amb el seu primer amor. “Tot el que deu haver estalviat”, va dir en Toni Xago, “diuen que s’hi juga la paga de s’homo i tot!”.

L’amo en Joan Subirà avui ha sortit de ca seva amb so traje des casar i li he demanat a sa filla on anaven tan mudats. “Idò anam a vacunar-lo i s’ha volgut encorbatar! I que no trobes tu que és important? Idò... això, mira’l-te no l’havia duit de quan batiàrem es nét!”

Na Maciana me diu que el sen Jordi Pitaler és mort, d’una complicació d’apendicitis. ‘No pot ser que sigui mort d’apendicitis, els Pitalers de lo que patiu tots és de trencadura, d’això sí que pot ser que sigui mort. De totes les maneres ja ho saps: “Moren papes, moren reis, / moren bisbes, moren monges, / moren frares i canonges, / moren joves, moren vells. / Moren els que tenen béns / i moren els qui no en tenen, / moren els qui pretenen / i els qui no pretenen gens’. Que pogueu pregar molts d’anys per ell!”

Un alemany fa coa al forn. “Aquest” me diu na Catalina Corbeta “és un puta merdacaner, ha tancat per tot, es pinar i tot. Noltros no estam avesats a veure pinars tancats!”. Uns altres alemanys que havien fet un casal a Ses Rotes feren una festa un vespre i amollaren focs artificials. Bono! Cans que lladraven, ovelles que se removien dins els estadors i els cavalls d’en Francesc Patecal que volien botar per damunt el tancat... i en Francesc agafà l’escopeta i se n’anà cap allà; no sé que va fer, ni què va dir... però s’acabà la música i la festa.” “Què els digueres” li vaig demanar un dia, “Idò que ses coses se poden fer bé, malament o així com les feim noltros! Ho entengueren tot d’una!”

Na Francinaina Molera passava per ser pobre, perquè sempre deia: “Ser pobre no és cap deshonra però és una bona desgràcia...” Però va resultar que, entre cases llogades a moros i a gitanos ha fet un dobler i pareixia que era un ‘pordiossera’... “Això no ho sé si ho era”, comenta en Joan Cloquis, “però lletja sí que ho és, però lletja que te lleva es singlot!”

Passa en Toni de Cascanar: “Climent, un pi no deixa passar pes camí de Calicant hi haurem d’anar amb una màquina de serrar, però d’aquestes d’espasa llarga perquè té un bon tronc!” “Jo te seré de poca ajuda, però vendré; és allà on sembres domatigueres? I què les fas perquè cada any te vagin tan bones”. “Idò les don una medicina natural. Tu hi poses: prebe negre, alls, ortigues i calcigues, tot ben remenat amb aigua, i fa com un brou i amb allò esquitxes, no mata, però espanta sa Tuta i altres malalties. Jo això ho faig per no emplear sa química, no m’agrada, hem de salvar ses abelles, són molt importants i, aquest brebatge no els fa gens de mal”.

Torn cap a casa. Dos moixos se gatinyen per un tros de carn que els he donat i que va resultar ser més forta que un trispol d’era. Guait ses parres de ca nostra , rebroten, després de tenir ses tanyades cremades per una gelada d’abril, tardana i per això més dolenta. Menjarem raïms!

Xaboles, ovelles, paracaigudista, vídues

jcmllonja | 01 Abril, 2021 10:51

Xaboles, ovelles, paracaigudista, vídues

Els ullastres m’han envaït el puig des Càrritx, com a tants de bocins a foravila, han tancat un dels camins del puig d’en Baldiri, el senderol de tres peus per anar a Son Ferrer el me llaura el veïnat i sempre seguit hi som... Una colla de perdius corren i volen per dins els sembrats que creixen i ja les tapen.

És preocupant la invasió de casetes fetes de fusta, petites, o cotxes convertits en casa, xaboles de tot tipus en una paraula, posen llavors una piscina de plàstic i una bandera espanyola, i no són okupes, han comprat el bocí de terra, un bocinet, un quartó o mig, tant se val, allò és seu i com deia l’amo en Toni des Garrigó: “dins lo meu s’ajuntament no ha de venir a dir-me què hi puc fer i què no puc”. Idò això!

Ho cont al cafè i en Gori Lladre diu: “Jo tenc un herbatge per tot que fa molt brut i molt descuidat, hi posaré cabres que diuen que ho fan net”. En Llorenç Cadebou, més experimentat li aconsella: “No posis cabres, ses cabres boten, surten, se’n van… val més un ase o dos, que se facin companyia”.

En Jaume Plaquet s’aixeca: “Me’n vaig a veure es ganado!” “I que en tens molt?” “Res, nou ovelles, i ara ha caigut molt bé s’aigo que va fer, allò vaig sembrar civada mesclada amb margall –és margall és molt bo- i ha fet una estirada. Com ses carxofes!” Les carxofes donen molt de tema: que si les roben, la gent se creu que són com els espàrecs que són de tothom, que si ses meves deven tenir més de cinquanta anys les va sembrar es padrí i sempre les hi he tengut molt d’esment, que si les reguen o no, que si les blanques o si les negres són millors, més nostres, que si crues, torrades, frites o farcides...

Entra en Pere Caminal i mercadejava un xot per Pasqua a n’en Jaume. “Vine i el veuràs!” “No vull veure sa llana!” li diu “vull veure ses costelletes, no, no… tu el mates i l’escorxes i jo ja faré els trossos que m’he fet un piló altet per fer bé sa feina…” Un del rotlo diu: “Què mos haurem d’estrènyer sa corretja?” i s’altre: “Mos donaran pes sac!” i el savi sentencia: “Una cosa darrera s’altra, perquè ses dues coses al mateix temps no pot ser.”

Me’n torn per amunt i me saluda en Joan Boveret i en Biel Carterò me diu: “Aquest, per no sebre, no s’ha sabut ni suïcidar ho va provar quatre vegades i a sa que feia quatre ho va deixa anar, quatre o cinc!” En Biel Carteró, va a poc a poc i bona lletra. El record de jove quan era el meu ídol d’infantesa de quan me contava que s’havia tirat en paracaigudes a la guerra de Sidi-Ifni, de les antigues colònies espanyoles al desert del Sàhara, que en Franco regalà a n’el Marroc i ara els sahrauís reclamen com a República independent. Es lamenta vivament del que li va passar fa uns dies a la seva finqueta d’Es Garrafell: “Idò, tu, uns cans me feren sang, o carn, me mataren tres ovelles, i un me va cridar: ‘dos cans te mates ses ovelles’ i hi vaig i... no t’ho creuràs, dos canots, tu... i obr sa maleta des cotxo per treure s’escopeta i tots dos hi boten dins i hi pugen i ala, allà dedins, com si fos es seu cotxo, plens de sang i jo vaig tancar sa porta i crid sa guàrdia civil i miraren un xip que duien i cridaren l’amo i va ser un estranger que té un xaletarro allà devora i me va dir: què vos dec? I rup-a-rup me va amollar lo que jo li vaig dir, sa meva boca va ser mesura... Bada tu i veuràs!”

Passa en Jordi Cassà: “Diós”, “Diós”. “Aquest” diu en Biel “ no crec que vagi a fer llobades avui dematí! Maneja una viuda jove! I és que ara, saps que fa una si queda viuda? Quan una dona queda viuda se fa fer un quarto de baño, se compra un cotxe i se’n va a ballar a Los Melones... no és com abans que quedaven a ca seva a veure si un altre viudo els deia qualque cosa... a ne’n Jordi li agrada remoure ses abelles!” “I a vos?” “Jo? A un rameller mort per molt que el reguis...”

Me prepar per pujar al puig de sant Nofre, ara foravila, tot tan verd, relaxa.

Climent Picornell

La ciutat pandèmica Climent Picornell

jcmllonja | 22 Març, 2021 17:29

La ciutat pandèmica

Me mir el Born assegut davant el brolladoret de l’obelisc de la plaça de les Tortugues amb un café amb llet a la mà que m’han despatxat al Bar Bosch a través d’una finestreta. Pens en el temps del confinament estricte. La pandèmia, súbitament, ens mostrà una altra ciutat. La ciutat solitària, silenciosa, atemorida, transgredida a moments. La ciutat dels cans i les cusses passejant amb els seus amos. El xisclar de les oronelles més aclaparador que mai. El consum abusiu de teleconferències i WhatsApps amb imatge. Els passos pel passadís de ca nostra. El consum compulsiu d’ordinadors, mòbils i sèries. La compra de queviures amb mascaretes i guants. Els aplaudiments a les vint hores amb les sirenes dels vaixells del port incloses. El pujar als terrats a estirar les cames i descobrir els nostres veïnats. La sortida amb embranzida a passejar pels espais urbans que es vetaven als cotxes. La casa, les relacions amb els nostres, de la serenitat a la histèria. Les notícies alarmants dels contagis i les UCI’s plenes de gent. La mort d’un amic ... i més por. I la ciutat deserta a les nits, sense ombres, ni cotxes, ni moixos. L’olor neta sense el fum dels cotxes i dels extractors dels restaurants. El silenci.

El matí podia travessar el Born sense els impediments de les terrasses dels bars, solitari, tot sol enmig del passeig, acollonit per si t’aturava la policia, com si estassis fent alguna cosa prohibida, malgrat duies davall el braç la bossa de la compra al supermercat. Més casa, més passadís. Tot esperant el dia de poder sortir al camp, a reunir-te amb els familiars i amics, estugós dels teus veïnats no coneguts com si fossin empestats, i en canvi, gens recelosos amb els teus, que eren al cap i a la fi els qui contagiaven. La família, qui ho hauria dit? era el nucli principal dels virus contaminants. Ai las!

De llavors ençà la ciutat ha aparegut diferent, com diferents ens pareixen les imatges o les pel·lícules en les quals la gent es toca, es besa, o està a un espai públic o privat sense mascareta. Escenes del pre covid-19, li hem posat nom, i sabem que és una epidèmia i una pandèmia, i vèiem el que feien els xinesos o els nord-americans comandats respectivament per uns governants autoritaris i primmirats, els uns, i els altres per un histrió negacionista.

Ens hem hagut d’avesar a reconèixer la gent pels seus ulls, o a mirar els ulls amb més deteniment, o el color i les classes de les mascaretes, a rentar-nos obsessivament amb gel hidroalcohòlic, a desconfiar dels espais tancats, a resistir en l’exterior malgrat les baixes temperatures o la pluja. La fidelitat al nostre cafè amb llet matiner ha tengut diverses capes de realitat, modulades pel temps atmosfèric, més present que mai en les nostres pobres vides quotidianes.

El començament de les vacunacions ens fa desitjar el retorn als nostres locus amoenus, als nostres espais de felicitat que es dibuixen en l’avenir com si mai haguessin d’arribar, malgrat això vulgui dir tornar a la ciutat del bullici i de l’embús, de la congestió i el trànsit pol·lucionant, dels estrangers en ramat, de la ciutat envaïda, venuda, normal als ulls dels qui la comanden i la modulen sense voler repensar-la, cosa imprescindible tanmateix.

Qui sap si enyorarem aquell estat de coses, sense pandèmia ni morts, sense pors, la solitud sense esgarrifor, la nostra casa com a refugi universal, els ulls com expressió màxima del paradís perdut.

Climent Picornell

Més Jardins d'Altri Climent Picornell

jcmllonja | 10 Març, 2021 17:23

Més Jardins d’altri

El Jardins d’altri són recerques i trobades a cals veïnats. A vegades inconnexes i atropellades. Vegin: Ramon Gómez de la Serna: “La tortícolis del penjat és incurable” (Greguerias). No cal dir que aquests Jardins és fan enfora de la cita cabdal i transcendent, Sandra Bullock: “Don les gràcies a ma mare per no deixar-me pujar a cotxes amb al·lots abans dels devuit anys perquè tenia raó: vaig fer el que ella pensava”. O prop de la cita psicosomàtica, Chenoa: “Hi va haver un any en que vaig provar de ser simpàtica, i em va sortir un èczema”. Però clar en un món turmentat com el nostre , amb la pandèmia i les noves guerres fredes a l’aguait no és sobrera la cita atribuïda a Einstein: “No sé amb quines armes es lluitarà a la tercera guerra mundial, però en la quarta serà amb pedres i garrots”. Deia que érem en temps de pandèmia, idò Albert Camus: “La pesta prové de l’excés. És un excés en si mateixa i no sap contenir-se. Sigueu-ne conscients si la voleu combatre amb clarividència” (La Pesta). Certament, “Si algú diu la veritat, segur que tard o d’hora es descobrirà” (O. Wilde). La veritat és que totes aquestes qüestions un les entén després, Jaime Gil de Biedma: “Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde”. (No volveré a ser joven). Malgrat que com deia William Faulkner: “Entre el dolor i el no res, la meva opció és el dolor”.

La cita de Faulkner, un dels meus escriptor preferits, em du a la reflexió sobre la literatura. Truman Capote: “Tota la literatura és un pur xafardeig”. Però no basta, no és tan senzill l’ofici d’escriure, Maurice Blanchot: “Ningú pensa que les obres literàries es creïn del no res. Sempre venen donades d’antuvi, en el present immòbil de la memòria”. I com deia Baudelaire, que la seva inspiració era el seu bloc de notes desconfiant dels raptes de màgia fugissers, Umberto Eco: “Res és mes nociu per a la creativitat que el furor de la inspiració”. Servidor som un devot dels llibres personals i ja saben vostès, Nina Berberova: “En una autobiografia es parla d’un mateix, en les memòries es parla dels demés”. (El subrayado es mío). El llibre no morirà afectat per les noves tecnologies, també ho deia Umberto Eco, com la cadira o la forqueta i com afirma Bernardo Atxaga: “Obrir un llibre obliga a desestimar els aparells eléctrics, hi ha un canvi de forma d’estar”.

Es podrien pensar que això va de pontificar, res més llunys de la meva intenció, com a Patrícia Highsmith: “M’interessa la moral, però no que em facin sermons”. I n’hem sentit molts de sermons els de la meva generació educats en el nacional-catolicisme. Tanmateix “Les religions moren quan es demostra que són certes. La ciència és el registre de les religions mortes” (Oscar Wilde, again). I és que les religions ens obligaven a la obediència cega, i ho relata Hannah Arendt quan vegé la pintada: “Ningú té el dret a obeir”, superposada a un monument mussolinià de Bolzano amb la inscripció: “Creure, obeir, lluitar”. Malgrat, com afirma Paul Krugman: “Tots som vulnerables a les creences que ens resulten convenients”. Certament, en aquests temps de poca militància, Jack Kerouac: “Si la moderació és una falta, la indiferència és un crim”. Ja ho notava F. Dostoiewski: “La civilització ha creat un home sinó més ferotge, un de més cruel i pitjor que abans”.

És curiós que aquest Jardins d’altri conformats a base de mirar el que diuen els demés, tenen un cert perfum de còpia, Julian Barnes: “Quan Brahms va escriure la seva primera simfonia va ser acusat per algú d’haver usat un gran tema de la Novena de Beethoven. La seva resposta fou: Qualsevol beneït ho notaria”. Escolt Brahms i el moix s’acosta i puja damunt un servidor, Antoni Pau: “Ens pensam ser els amos del nostres moixos i no som més que els seus agraïts servents” (Gatuperios).

Climent Picornell

Gírgoles de poll, cebet, senyors i tirs

jcmllonja | 02 Març, 2021 11:59

Dalt del Turó

Gírgoles de poll, cebet, senyors i tirs

Climent Picornell

Som prop d’ una siquiola al pla de Carrutxa, hi ha una partida de polls, pollancres n’hi ha qui en diu, on de petit hi anava amb mon pare a veure si hi havia gírgoles de poll. Ara les venen dins unes paneretes de plàstic als supermercats, ja sé que no és el mateix, però així és. Una ventada súbita escampa la calitjota bruta i polsosa que hi havia en l’ambient. De sobte fa més fred i l’aire és més clar i net.

De retorn li dic a n’en Tòfol Cendra: “M’en vaig per avall”. “Idò com ses caguetes!”, me respon , “Què?”, li dic, “Que si te’n vas per avall fas lo mateix que ses caguetes! Què no ho entens?”, en Tòfol sempre tan irònic, va amb un braç enguixat, allò va patinar amb una fulla de figuera de moro... Va anar un pic a Lourdes amb mon pare i va dur dins la maleta una marededéu de prop d’un metre, ben embolicada amb paper d’estrassa, quasi no hi cabia, encara la té a l’entrada de ca seva.

A la finestra de Can Tronca, on despatxen cafès i altres quemullars, dos se posen messions de quin dels dos ha sembrat més cebes i quin dels dos du més manats de cebet dins la furgoneta. “Climent, vens? T’entretendria! No tot ha de ser llegir, a l’aire lliure hi trobaràs salut, vine!” “Deixa’l anar. Ja pots siular, si sa bístia no vol beure... Tanmateix no el ginyaràs!” M’ho diuen perquè em recorden llegint tots els diaris del cafè quan hom podia entrar als cafès i seure i xerrar una bona estona. No com ara per mor de la pandèmia que pareixem clandestins dels temps de la llei seca, esperant i fent coa a una finestra d’un bar i ens pega un esglai quan passa el cotxe de la Guàrdia Civil.

Toquen les campanes. El toc és de mort. “Qui és?” demana la gent. “Es gendre del senyor de Son Fondo”. “I era jove ferm!”. “Sí, estava separat de sa seva dona”. Me comenta en Joan Gaià, de can Capsibo: “Avui l’he vist, en es senyor de Son Fondo, passejant per ses seves terres, ja deu tenir prop de cent anys, no li deu faltar molt”. Contaven d’aquell senyor, que sempre anava amb aquelles camises tan ben emmidonades, que era molt estret i molt ric, que quan se va morir sa dona, no ho digué a sa filla que estudiava a Barcelona, per no haver-li de pagar el passatge, ja li costava lo seu, pagar-li l’estudiar. Quan vengué sa filla i demanà per sa mare li digué: “és morta!” “Te’n diré una d’aquest senyor, la me contà mon pare”, diu en Joan Pallols, “un dia que segaven i batien, es senyor mirava, i va demanar s’aigo fresca dels segadors, i ell en duia d’aigo, però per no emplear sa seva! Senyors m’has dit? Però vaja... No ho hem de plegar d’en terra en això!”

Passa en Pep Pixa, de qui conten que a unes festes de Llorito pixava darrera un cantó i el municipal li va dir. “Jove, això són cent pessetes de multa”. I ell se va posar la mà a la butxaca, la mà amb la que no aguantava la titola, tragué dos bitlles i li contestà: “Jau, aquí n’hi ha dues-centes i deixau-me acabar!” “Què? Has tornat a veure es teu padrí?” Li deman a n’en Pep. El seu padrí mort se li sol aparèixer els vespres damunt el comodí i li canta cançons. “Sí, avui, i anava remolest, me cantava més fort que de costum, li ha sortit sa vena anticlerical: “L’església és un sementer, / petit i dóna bon compte, / que mentre hi hagi gent tonta, / els capellans viuran bé”. “Els seus motius devia tenir es padrinet”, diu en Pep, “els qui l’enviaren -amb un tir a n’es cap- a una fossa comuna, els seus enemics, des poble, tenien cera del Corpus. Un dia va estar a punt de contar-ho, l’homenet pareixia com a begut i aquell vespre no era damunt el comodí, sinó allargat damunt el tocador de la cambra cantant el “Cara al sol, con la camisa nueva...” i cagant-se amb en José Antonio i amb n’Agustín de Foxá, i els falangistes del temps de sa guerra, de sa postguerra i d’en Franco, sobretot feia esment d’un que feia de regidor, per ventura el seu matarife... Jo que sé! Si torna un altre vespre li he de demanar”. I se’n va cap a ca seva, amb una senalla amb dos cossiols, diuen que els roba del cementeri. Però encara se gira i me diu. “Hi ha homos-monges i dones-puríssimes... saps què te vull dir? Gent dolenta! Botxor! Botxor i més botxor!”

Me’n vaig cap al turó i pens que no m’agrada que me diguin què he de fer. M’agrada anar a la meva bolla, badocar si fa el cas. No m’agrada haver de xerrar per força. “Vas molt pensatiu!” És en Tòfol Cendra que encara mira qui passa pel carrer. “T’atropellaran!” Entr a ca nostra pensant que no m’agraden les pel·lícules de por, ni les coses imprevistes. Ni el Cara al sol.

Jardins (d'Altri) Climent Picornell

jcmllonja | 11 Febrer, 2021 10:06

Jardins (d'altri)

He dedicat dos llibres a acoblar citacions transcendents, banals o esburbades, tan se val, com feia amb molta més manya que un servidor, Adolfo Bioy Casares a De jardines ajenos. Ara que el tancament de les discoteques, per mor de la COVID-19, ha provocat assistències tumultuoses a les llibreries, reprenc el quefer en aquest article. Qui tengui ganes de festa pot meditar, encara que si s'avorreix i li pega badallera recordi que “Sempre he pensat que el badall és un símptoma de pau espiritual” (Iñaki Uriarte, Bostezar ante Dios, 2019). Ja hi haurà temps després de la pandèmia per fer festa: “Les festes són la sutura que cus les nostres ferides any rere any” (C. Lévi-Strauss).

Entre cita i cita em faig un dry, amb oliva. I pens en el que va dir Dorothy Parker, referint-se al Dry Martini: 'Dos com a molt. Deprés del tercer som davall la taula. Després del quart som davall el meu amfitrió”. Més de Dry Martinis; l'advocat i amic Antoni Coll feu una intervenció magistral a la taula rodona en homenatge a Andreu Ferret: “A n'Andreu li agradaven el mar i el Mar... tini!” Alçà la copa i acabà. Curtet i alegret.

“Gaudir dels inestimables beneficis que ens procura la llibertat de premsa, du aparellat els maldecaps que ens provoca” (Alexis de Tocqueville). Ara en temps de pandèmia sembla que ho hem oblidat. Tanmateix, el capitalisme, o millor, com diuen uns amics, el “turbocapitalisme” ens ha deixat l'illa feta pols. “Primer callàrem, i oblidàrem les cançons. Després tancàrem els ulls, i oblidàrem els paisatges” (Toni Gomila, Acorar). De totes les maneres cal recordar que “L'ecologisme sense lluita de classes és jardineria”. Ara demanen ajuda, els turbocapitalistes hotelers, però obliden que “El capitalisme sense bancarrota és com el catolicisme sense Infern” (ho diuen per Wall Street). I ja se sap que “Donde no hay justícia es peligroso tener razón” (Quevedo, 1580-1645).

“La poesia” deia Robert Graves “invoca aquelles coses que no hauríem d'oblidar mai”. Una altra de poesia; “Somos de la 'poesía secreta', digueren Pablo Neruda i Federico García Lorca als qui els anaren a cercar a l'estació del tren i no els trobaren, aquests cregueren que la ‘policia secreta’ els havia detengut. No, ells eren la 'poesia secreta'. Té una certa gràcia , no? “No nos une el amor sino el espanto, / será por eso que te quiero tanto”. És de J. L. Borges, però, ohhh!, no es referia a cap dona en concret, sinó a la ciutat de Buenos Aires. Val també per esmentar la poesia per a cantautors i la poesia popular. “La ausencia de integración entre géneros llevó al circuito de cantautores a ser 'cansautores' y creo que nos lo merecíamos” (Jorge Drexler). Una lletra canvia el sentit de la frase de Drexler; així mateix passa amb el rètol que he vist d'una botiga: “Lady Ganga”. Ara, la poesia popular: “El cura de mi pueblo / dijo al Obispo: / 'Si me quitas la moza, / me cago en Cristo” (Popular d'Astúries, la me contà en Fruela Fernández).

“Amb els budells del darrer capellà, penjarem al darrer capitalista”. Deia una pintada del Maig del 68. Era una reelaboració d'uns versos de Diderot al seu poema Els Eleutèromans que deia una cosa així com: “ Si la Humanitat escoltàs el seu cor... / … les seves mans teixirien els budells dels sacerdots / a falta d'una corda per estrangular els reis”. Denis Diderot (1713-1784) fou empresonat per publicar el 1749 Carta sobre els cecs per a ús dels qui hi veuen. Tres mesos a la garjola. Aprengué la lliçó i a fer dues cares, quan li convenia. Anys després es va morir, per cert, mentre menjava un albercoc,

Ja se sap que hom pot tenir dues o més cares, com deia el representant del músic i compositor argentí Àstor Piazzolla: “Arriba en el escenario, un Dios. Abajo, en el suelo, un hijo de puta”.

Climent Picornell

Pandèmia, brasers, taronger bord

jcmllonja | 19 Gener, 2021 20:11

Dalt del turó

Pandèmia, brasers, taronger bord

Climent Picornell

Som al camí de Son Basqueja. Hi ha un centenar de metres en aquest camí que tenen una energia especial. Fa uns revolts, baixant, alzines a cada banda, fins que surts a un gran pla on hi pasturen, a lloure, una guarda de porcs, negres i mestallats.

L'alarma creixent pel virus ha arribat al petit poble, la pandèmia. Al principi pareixia una cosa llunyana però, un mort aquí, tres ingressat a l'hospital més enllà, quatre confinats que són veïnats. Sembla que la fi del món, passa a passa, es vagi acostant. De totes les maneres, servidor, sempre amb la mascareta posada, mira de conservar les seves rutines. Si el deixen. Baix del turó.

Pareix increïble. A les sis del dematí a la terrasseta del cafè fa un fred que pela. La madona em posa un braser amb un bon caliu i després un cafè amb llet ben calent. És cap d'any! Som tot sol al cassino. Al cap d'una estoneta arriba un sineuer, ho sé per les és a final de paraula quan comença a xerrar. Un discurs en contra dels telèfons mòbils, que si són una mania (llegiu “manie”), com una droga (llegiu “drogue”)... que la gent ara ja no xerra entre ella; ell els prohibiria. Em recorda aquella contarella d'un rei de l'antiguitat que volia prohibir l'invent de l'escriptura, ja que, deia ell, amb aquest nou invent la gent ja no empraria la memòria fiant-ho tot al que queda escrit, els records s'acabarien. I és ben ver, quod scriptum est, escriptum est i ja se sap que verba volant, el que s'escriu queda escrit per sempre i en canvi les paraules les se'n du el vent. I res... això, que fa un freter!

És d'un incert que no apareguin els parroquians habituals. Efectivament en Jordi de son Catlar i en Miquel Rominé ja s’acosten. En Miquel me diu, assenyalant en Jordi: “Amb una paraula... mira’l-te a n’aquest si va bo i això que l'han mandrinat amb doblers públics, per devers Son Espases...” Hi ha un cartell que anuncia porcelles rostides per endur-se’n. Diu en Jordi: “Entre una porcella i una ànnera, triï una ànnera. Però d'aquelles d'antes, mallorquina, no això que hi ha ara de cap negre... I parlant d'ànneres a Els Calderers, quan feren allò que han fet pels turistes, posaren ànneres de coll blau dins una bassa, com una piscina que feren amb plàstics, i els fugien cap a s'Albufera. Allò... entre dues fosques tornaven i els caçadors: pam, pam, pam... devers el Camp Rafal -allò és un pas de cegues-, i n'hi havia un esbart de més de dues-centes”. “Aquest fa ses osques grosses” comenta en Miquel, “Diuen que el temps se desbarata...” En Jeroni Guardià du brasers a davall les taules. Tothom amb mascareta... Com va dir James Joyce: “Ja que no podem canviar de país, canviem de tema”.

Partesc cap a ca nostra. Vaig darrera, darrera madò Bel Coniona, que se gira i fa un esglai: “Ara m’he regirada! M’he feta por de tu Climent! Com que hi ha tants d’externs i amb el morralet posat no conec sa gent”.

Vaig pensatiu i pesarós. Desafiem el temps i tanmateix... Però no ens donam per perduts. Dubtam. I així dia rere dia, el llarg combat amb la vellesa, perdut d'antuvi. Va dir Albert Camus: “Envellir és passar de la passió a la compassió”.

Mir el corral. Una nevada m'escuixà una llimonera. Vaig provar d'ajuntar el brancam però així i tot es va morir. De ben abaix rebrotà. Ara és un taronger bord, es veu que era el peu on empeltaren la llimonera. Va falaguer, ple de taronges agres que, tanmateix, donen vida al marge que va construir el sen Mendai que era, secretament, d'esquerres.

Mussol, selleter i milanes

jcmllonja | 14 Desembre, 2020 11:43

Dalt del turó

Mussol, selleter i milanes

Climent Picornell

Baix cap a la vila i un aucellet, un coa-roja, s'exhibeix davant davant fent voladetes curtes. Llunyans, ressonen els trons dels caçadors. És molt dematí. L'amo en Toni Tacó ja entrecava els tarongers amb un xapó. Veig llum a l'obrador del forn, hi entr i el forner em regala una ensaïmadeta acabada de sortir, calentona encara. M'umpl de sucre-pols tota l'americana. Un ca aperduat es passeja pel poble i la gent el culpa de què espenya les bosses de fems. Sembla ximple però, espantat, no se deixa tocar, ni acostar.

Al cassino han posat una estufa que va amb clovella d'ametla i pinyol d'oliva... Hi fa calentoreta. En Nofre Perussa hi feu de cassiner un temps. Era un cassiner un poc trel·lerel·la, amb les dones, vull dir. Un dia una es presentà al seu cafè i l'increpà perquè ja no li feia cas, després d'haver-n’hi fet molt. “De mussols com tu, jo en trob a cada passa!” li digué ell. Ella se'n tornà, trista i cap cot. Al cap d'un parell de dies, al cassino va arribar dins un paquet un mussol mort. Ell fugí del poble i no hi tornà fins que l'hagueren d'enterrar. Sicília? Mallorca d'ha estona!

No sé qui, recorda en Llorenç Curt. Xerrava tot sol, en Llorenç, però no era gens pardal, les anècdotes que es contaven d'ell eren, senzillament, genials. Una entre moltes: el pare d'en Miquel Tena, el va sentir que xerrava mentre llaurava, va voler saber que deia i, acotat dins el torrent perquè no el ves, s'hi va acostar; quan en Llorenç va arribar a una gaia prop d'on ell era, se va aturar i sense mirar-lo, va dir: “Miquel, que fas acotat dins sa síquia? Que cagues?” Però la millor per antonomàsia és la d'un dia quan un, beneit, se'n va voler fotre d'ell i, vegent-lo xerrar tot sol, li va demanar: 'Llorenç, amb qui xerres?' En Llorenç el se va mirar una estona i li hi enfloca: 'Ara ha fuit!'

Me conta l’amo en Toni Mico, que va ser selleter, que ell va néixer cinc-mesó i el tenien dins una capsa de sabates amb cotó que li dava un poc de calentor. Però són pare, orgullós, a tothom que l’anava a veure, entre la ironia i l'orgull, els deia: “Mira’l-te, quines trossades que té!” “Te’n recordes?” diu el selleter Mico, “pegàvem un polvo cada any, però en parlàvem dos o tres, que dic: una generació en parlàvem!” El Selleter era petit, una escapció diré, amb molta conya marinera... “Jo, si t’he de dir sa veritat, ja no ho faig, no perquè hagi tornat vell sinó perquè fer-ho amb sa meva dona arribar a ser com..., de tant de veurer-mos, som com de família, que no és ver?” Deia: “Això dels maricons és un hobby”, volia dir és un lobby però ho confonia i ho repetia, i ho repetia, venga hobby per aquí, venga hobby per allà... Pensava que el selleter era com aquell ase que quan se va haver avesat a no menjar, se va morí.

De camí cap al turó me top amb na Carmen. S'ha ajuntada amb un negre, fort i gran. Ja té un grapat de fills de dos o tres homes diferents. Ara el negre li ha fet “un garbancito negro” que diu ella. Els seus altres fills juguen amb el negret, i l'empreneyen, la mare els foragita i crida: “Dejarle en paz, que es negro, pero no tonto!” Faig coa al forn, darrera una dona que me pareix que és sa germana d’en Biel Gargot. En Biel tenc per mi que ja no és un canonget. Ja té els seus anys. Li deman: “Que sou germana d'en Biel Gargot?”. Respon airada: “Sí. Però jo me rent!” Vaja! Ho deixarem anar! Pens. En arribar a ca nostra la veïnada m’escomet. Un eriçonet li menjava els ous de les gallines. “Saps què? Me digueren: Posa-li ‘pienso’ pels moixos. Al cap d'un parell de setmanes, una monada, s'animalet ho té ben clar què és lo que li agrada més”.

Mir cap a les roques de sa Farinera Nova, hi torna a haver milanes. En veus adesiara volant, calmes, fent cercles, ales esteses. La creença popular encara dura, malgrat ja no hi hagi tantes lloques guardant els seus pollets, la milana pollera és vista com un enemic a la pagesia. Mon pare deia que, son pare ho va veure, dos corbs s'acostaren a una ovella morta i només se menjaren els ulls, res pus, després baixaren dues milanes i espipellaren una bona estona. S’ha fet hora d’anar a jeure. Ara a les cases hi fa bon viure. Però un temps, mos n'anàvem a dormir i aquells llençols de fil agafaven tanta fredor i tanta humitat que pareixia que te tiraves dins un bassiot. Llavors a poc a poc anaven agafant calentor, dins un cocó del matalàs de llana o de cli, amb la vànova cotonada -que pesava un quintà- a damunt i... bona nit si et colgues!

Plou, somnis i casa esbucada

jcmllonja | 02 Novembre, 2020 19:57

Dalt del turó

Plou, somnis i casa esbucada

Climent Picornell

Era tard, la una i busques, havíem tancat el cassino en Toni, n'Arnau i un servidor. Nit serrada, de llamps i trons i, de sobte, es va posar a ploure. Jo duia paraigua perquè els del temps ho havien advertit. Els canalons de l’església brollaven aigua a les totes. De prompte veig que ve cap a jo un home amb un sac pel cap, com anaven un temps quan plovia, era en Joan Perdai. “Bona nit!” li dic. “Bona la fa, ja era hora que plogués”. Per un moment em vaig sentir feliç, l’aigua damunt el paraigua, l’aigua rajant per la capovalla del turó, els peus remulls...

L'endemà el cel s'havia estirat. I servidor havia dormit bé, entre somni i somni. Em sorprenen, encara, els somnis, dins els seus desbarats recullen pulsions reals de la teva vida i inoculen una nota d’imaginari ric i desballestat. Aquesta nit, un servidor, dins un dels meus somnis, havia d’estar preparat per dictar una conferència sobre “Per què els ocells no tenen dents”, de la qual cosa no en sabia absolutament res, la sala plena de gent, i jo passant pena per veure què diria. Passar pena, vet aquí la clau, l’angoixa, de molts de somnis.

Convers amb en Toni Cendrós i en Joan Bisbe davant can Cantó. “I en Joan Cantó?” “L’han duit a sa residència” me comenta en Toni “ja no estava molt bé, però no tant com per ingressar-lo”. “Homo! Jo no ho sé,”, diu en Joan, “ un dia el vaig veure caminant damunt s’anguila de ca seva: ‘Joan’, li vaig dir, ‘no veus que cauràs!’. I saps que me va contestar? ‘Ara no sé on som’. I de quatres vaig entrar a ca seva per avisar la seva dona. I saps que me va contestar? ‘Sííí... hi sol pujar, ja baixarà tot sol!’. “Saps què te dic: a sa dona haguessin pogut ingressar!” “I en als seus fills, perquè tanmateix saps com acabaran? Idò com tothom: fent pets a un racó!”

A la rotlada del cafè se comenta el darrer accident de cotxe d’en Guillem Coubou. “Saps que passa? Què sempre ha estat un 'vessiat'. Sa mare estava molt per ell, però una cosa grossa. Ja li havia comprat tres cotxes que ell havia esflorat. I ella, tota innocent me deia: “Sempre té els accidents en tornar... mai quan se’n va”. Aquella bona doneta no s’imaginava que era quan tornava que anava piques plenes, begut que ja no podia més”. Conversàvem sobre el robos de garroves que hi havia hagut mesos enrere, les espolsaven de l’arbre i quan l’amo hi anava ja no hi havia res. En Toni Burballa ens comenta que en una collita d’alls que feren, els deixaren defora, un dia sencer, devora el solcs on s’havien fet, perquè perdessin un poc d’humitat i se ‘torrassin’ un poc. “Massa ell”, diu “ se torraren tant que ja no hi foren. Desapareixeren, mos varen fer net, un dia per s’altre!”.

S'acosta en Biel Ronquer, dretanot de tota la vida, a ca seva ja ho eren, i diu mirant la rotllada: “Què feis, componeu el món?” Insisteix en Biel: “Lo que hauríeu de mirar són els negres, moros i panchitos que passegen per la vila i ara ses pasteres que arriben plenes per la mar, si hi afegiu ses malalties que peguen a foravila: un poc de cendrada, la xilella... vaja! Està fet de noltros!”. “Au Biel! Que no tens feines a una altra banda?” li diu en Sion Vespa: “Noltros no componem res, lo que miram és de no espanyar-ho més!”, i en Biel sentint-se engegat, parteix cap cot.

De tornada en Pep Masseres m'envesteix amb el seu discurs de sempre sobre la vellesa: “Conec que he tornat vell perquè quan som dins el llit i vull girar-me, me fa com a vessa, m'ho pens i qued com estava. Tanmateix a n'aquesta edat quan te fa mal una cama, te fa mal, tot és vell, tot és mort! Ja te'n pots posar de Reflex, pels collons i tot!” El deix amb les seves meditacions: “Siempre negatifo!” Què deia en Van Gaal...

Me'n torn de cap a ca nostra. Pas sempre per davant una casa que he vist com s’anava esbucant a poc a poc. Ara desfeta de per tot. Només l’escala se manté, incoherent i insensata, ja que no serveix per pujar enlloc. Arrib. Fa fred dins la casa però em fa vessa encendre el foc. M'aboc un tassonet de vi que em va regalar en Jaume Garau, OM, Oliver Moragues d'Algaida i pens en la glosa que qualque pic deia mon pare quan alçava la copa per brindar: “No hi ha com llet i fideus / per un homo prim de barra. / No hi ha com es suc de parra / per encalentir-se els peus”.

Hivern a foravila

jcmllonja | 14 Octubre, 2020 18:58

"Grisetes". Fotografia de Sebastià Torrens

Sebastià Torrens i Miquel Rayó han publicat un llibre que acaba de sortir: HIVERN A MALLORCA (Disset Edició, 2020). Amb nombroses i magnífiques fotografies de Sebastià Torrens. A cada un dels apartats hi ha un text introductori que hem escrit Miquel Rayó, Joan Mayol, Caterina Valriu, Gabriel Janer Manila i un servidor.

Aquest que segueix és el meu text.

Hivern a foravila

CLIMENT PICORNELL

Una bufada de vent, sobtada, sembla que escampi confeti de fulles. Si no fos per això i perquè el dia s’ha acurçat molt, hom no sabria que som a la tardor i a dues passes de Nadal. Tan bon temps fa que les parres han rebrotat dèbilment. Els inicis de l’hivern presenten un paisatge cert i conegut. Els pinars i garrigues verds, els camps llaurats. Però adesiara guaiten els ginjolers i els magraners que van perdent la fulla groguejada. Les llimones i les taronges cobren el seu color. Per les bardisses i parets seques la vidalba mostra les seves flors blanquinoses, penjant com campanuletes, símbol de l’hivern.

Foravila té, després de les plogudes i els primers intents del fred, un aire de transició. Els camps llaurats reprenen els ocres i els marrons, amb algunes clapes de call vermell. Els pagesos acumulen brancatge i fullam cap a caramulls i formiguers, i, tant si és foc de flama com foc covat, els fums són els qui donen el to al paisatge. Unes fumasses espesses, algun dia ben dretes com una xemeneia cap al cel, altres s’espargeixen baixes per dins els bocins i, de lluny, són com boires localitzades, però disperses a la vegada. L’olor d’aquesta casta de fum en particular és un dels elements de la tramoia del camp mallorquí en aquests dies.

Sents l’olor de la terra llaurada que es prepara per brostar. Sents els colors apagats, contravenguts per algun caquier amb poques fulles. Sents l’olor del foc i les voreres cremades mentre crepiten les flamatel·les dels romeguers. Sents els bolets que empenyen i surten esponerosos per damunt la fullaca dels alzinars i les garrigues. Sents el fred i la humitat dels dematins emboirats quan la calma congria la gelada. Sents les figueres com dormen. Sents la calma de l’univers mentre la natura treballa i els homes esperen el sús del bon temps. Sents el vent que remena els pinars. Sents la dolça mirada de la lluna que es colga per darrera els suaus turons cap al migjorn. Sents la força dels peus aguantant la somada del teu cos.

Constat que el dia s’ha allargat. Ja sabeu: Per Nadal una passa de gall, per Sant Esteve una passa de llebre, per Cap d’Any una passa de cap xerigany, per Sant Antoni una passa de dimoni, per Sant Sebastià una passa de ca... i així fins al dia de Sant Joan, la nit més curta i el dia més gran. Però crec que és més un estat d’ànim que no la precisió dels minuts que el dia ha crescut des del solstici d’hivern. Quan s’acurcen els dies, el ritme vital s’alenteix i es demostra, clarament, una falta de serotonina. Resultat: una malenconiosa sensació que els nostres psiquiatres identifiquen com depressions estacionals. A l’estiu tota cuca viu. I a l’hivern... a fer el cap viu. Irremeiablement sotmesos a les dictadures de les estacions. El paisatge des de la finestra té el contrapunt de l’espàrec enorme d’una atzavara que s’entrecreua amb els niguls, l’ombra de la pita, la gran donarda, permanent.

A la fi hi ha hagut un parell de tongades de pluja. No va ploure quan tocava perquè hi hagués bolets en abundor, però ara ja hi ha aigua embassada per molts de bocins. Els tords volen baixos i se senten cantar els ropits. És temps d’espàrecs i de vent. Les dues coses fan que anar per la garriga sigui treballós, les esparregueres per les punxades i el vent per la dificultat en caminar. Els albons ja han tret el seu meremec, la caramuixa per dir-ho tal com és, i escampen per foravila les seves inflorescències grosses i blanquinoses. Els xaragalls i el pedruscall que ha davallat l’aigua fins als camins són tot un símptoma, pins i mates van més verds. Dos cans d’un caçador travessen a tota el sementer, ell deu estar ajupit esperant un estol de perdius. De prompte el veig, amagat darrere una paret seca tapat per unes nespleres que ja eren allà quan servidor era nin

Hi ha neu a la muntanya. La serra de Tramuntana, a la llunyania, es veu enfarinada i el fred arriba al Pla de Mallorca. No hi neva, però gela a foravila. Un busqueret de cap negre espipella. Ara, després d’una setmana de vent, fa uns dies esplèndids amb sol hivernal i cel blau. Han arribat a la fi les calmes de gener, majestuoses, grans dies, el sol com a l’estiu —exagerant un poc—, un pot anar màniga curta i els ametlers (els qui ha perdonat la plaga de Xilel·la fastidiosa) se n’adonen i floreixen a les totes, malgrat allò tan sabut de què “flor de gener, no omple es paner”.

Els vespres són calms i es posa una boirada que la pots tallar amb un ganivet, no hi veuen a dues passes; el matí encara hi és i queda dins les clotades, les parts més enfonsades, quasi fins a gran dia. La rosada es pot veure damunt els cotxes i si vas per foravila et queden les botes ben xopes. L’olor de les flors dels nesprers i el tan particular aroma dels garrovers, seminal, omplen l’ambient. L’olivó de l’ullastre i el llentiscle de la mata ja són quasi madurs per oferir-se als estornells que han arribat afamegats de terres enllà. Fa boirina, cama d’aranya, pluja fina que quasi no banya però els sembrats ho han conegut després d’una temporada eixuta. Surt un escorpí, mordales parades, de dins un tió quan l’agaf per dur-lo al foc. Fuig fent-se el valent, em sembla que mirant enrere, com els toreros acollonits. Ara plou. Un ullet de bou, damunt una branqueta finíssima de lledoner, es baralla amb un lledó madur de carn groga i poca; quan hi arriba, amb el bec, la branca es vincla i el lledó li passa per davant; ho torna a provar... Un tractor desventra la terra seguit per un estol d’esplugabous darrera darrera.

La postal d’hivern té tocs de normalitat i vulgaritat previstes: a prop del foc, quatre rabassotes, un poc de fum, calius i espires. Anar a cercar quatre cames-roges i dos esclata-sangs... i, més foc. Pareix recurrent, repetitiu, però no ho és. El foc i la mar, sempre tenen per mirar. I és que els primers freds de l’hivern, de bon de veres, obliguen al ritual d’encendre la llar. No com abans que era l’única font de calor de les cases, ara és una espècie de luxe, amb l’escalfa-panxes de ferro suec o l’aire condicionat. De nins, a la foganya de cals padrins hi fèiem la vida, allò era un món rodó, sencer, total. Fins el punt que s’hi havia d’entrar, dins la foganya, tot un habitacle només per al foc. El padrí ho sabia i preparava els entreteniments, solia dur una branca d’estepa, ben seca i quan arribàvem, la posava damunt els calius rònecs i allò feia una flamarada petejant, amb espires i bufalagues. Jo preferia estar damunt la padrina, la falda feia com un cocó. Eren els moments de detectar els segadors, aquells llumenerets damunt els tions o quan s’encenia la sutja, quina lulea. Bastava poc.

Climent Picornell

Menú

Cerca

Calendari

«	Maig 2021					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
					1	2
3	4	5	6	7	8	9
10	11	12	13	14	15	16
17	18	19	20	21	22	23
24	25	26	27	28	29	30
31

Climent Picornell

Jugadors, Pitalers, alemanys i brebatge

Xaboles, ovelles, paracaigudista, vídues

La ciutat pandèmica Climent Picornell

Més Jardins d'Altri Climent Picornell

Gírgoles de poll, cebet, senyors i tirs

Jardins (d'Altri) Climent Picornell

Pandèmia, brasers, taronger bord

Mussol, selleter i milanes

Plou, somnis i casa esbucada

Hivern a foravila

Menú

Cerca

Calendari

Recentment

Categories

Subscripció