Climent Picornell

Contra les pseudoteràpies i l'autoajuda

He acabat de llegir el llibre de Belén Gopegui, El murmullo. La autoayuda como novela, un caso de confabulación (2023) on descriu la seva tesi doctoral sobre aquesta casta de pseudoteràpies i m'ha reverdit una de les meves moltes manies. No hi puc posar remei.  I això que tenc bons amic que hi creuen o, fins i tot, s'hi dediquen. Però no me'n refii, i en alguns casos, crec que són un perill aquests manejos que en deim, i vostès sabran a que em refereixo, Pseudoteràpies o Autoajudes.

Les pseudoteràpies més populars són: l'acupuntura, l'homeopatia, l'osteopatia, la quiropràctica, la naturopatia, el reiki... En general són percebudes com a innòcues (“mal no em farà”). Existeix fins i tot un Pla de Protecció de la Salut de les Persones contra les Pseudoteràpies (2018), impulsat des del Ministeri de Sanitat. “La desinformació en salut és inherentment perillosa, perquè mou al pacient a creure que determinats assumptes funcionen de manera diferent a com funcionen en realitat (com l'existència de ‘meridians’ o ‘energies’ o que les ultradilucions homeopàtiques poden generar efectes fisiològics, o un paper distorsionat de la psicosomàtica…)”, ho explica Emilio Molina, vicepresident de l'Associació per a Protegir el Malalt de Teràpies Pseudocientífiques (APETP). Com a exemple, si tens un càncer i te'ls tractes amb pesudoteràpies pensant que això t'ho pot curar, tendràs un problema greu i hi ha, per desgràcia, morts causades per això.  Complementar el tractament d'un càncer amb tècniques i productes no avalats per la medicina duplica el risc de morir dels pacients, ja que en moltes ocasions aquests renuncien a altres teràpies prescrites o retarden el seu començament. En fi, es pot tractar amb una persona que diu que és de la ‘Societat de Medicina Holística i Integrativa? Què és una cosa no reconeguda per ningú! Què no és res!

El camp de la salut mental tampoc n'està lliure. Molina esmenta les “constel·lacions familiars”, un moviment d'alt risc sectari que postula que les persones són capaces de percebre de manera inconscient patrons en les relacions familiars i que aquests queden memoritzats afectant la seva conducta. Aquestes propostes pseudopsicoterapèutiques poden provocar la inducció de conflictes familiars i el pacient no sols es queda amb el problema, sinó que s'emporta de regal alguns problemes psicològics extra i potser acabarà trencant els seus llaços familiars i d'amistat. El mal econòmic sempre hi és, encara que amb les pseudoteràpies, el millor que pot passar és que t'estafin i, el pitjor, que et matin.

I que en direm de l'anomenada “autoajuda”?  Sí, sí... aquests manuals que venen milions d'exemplars com  el primerenc Com guanyar amics i influir en les persones de Dale Carnegie, o Com casar-se en tres dies, o Pensi i es faci ric, o  Jo estic bé, tu estàs bé, o Vostè pot sanar la seva vida, o El poder de l'ara, o Cerca en el teu interior, etc etc... Tots formen part d'això que s'ha anomenat “La indústria de la felicitat”.  Als manuals d'autoajuda hi acudeixen les persones per a calmar alguna classe d'angoixa. “Fan mal”,  vaig sentir dir a Íñigo Errejón, “perquè fonamentalment intenten convèncer  la gent de que les coses dolentes que ens passen són per no tenir una actitud positiva. Aleshores, i en comptes d'organitzar-se perquè hi hagi, per exemple, millors serveis públics, te fan creure que és una cosa d'aprendre a respirar”. El gènere “autoajuda” no pretén posar remei a allò que està malament en el món sinó alleugerir petites, a vegades mitjanes, angoixes contemporànies. La lluita contra “l'enemic interior” és central en l'autoajuda, segons Belén Gopegui. Pràcticament, em creguin, no hi ha frontera entre l'autoajuda i l'autoengany. Vegin el cas del “Mindfulness” que ens vol ensenyar a acceptar el món tal com és i senzillament tractar de trobar uns moments de pau dins ell. Mai es pren el conflicte com una via d'actuació, sinó que ens turmenten amb el mantra de que el sofriment que patim és l'efecte de les nostres pròpies emocions mal encaixades. Podríem dir que privatitzen l'estrès que ens causen els problemes. Els llibres d'autoajuda són el fruit d'una gran falsificació de les vertaderes necessitat reals.

Climent Picornell 

Converses: notícies, depressions, musulmans i el cinquè poder

Amb la seva peripatètica rutina el grup d'amics voltegen la ciutat antiga. En Joan du un parell de diaris baix del braç i un d'obert, on llegeix les lletres grosses. “Observau el titular: “Wolf news és un programa de notícies falses presentat per persones que no existeixen”. “Això ja ho remata tot!” s'espanta en Jordi “Tot aquest món de sobreinformació i desinformació, haurem d'obligar a que les notícies, com els aliments, duguin un passaport de traçabilitat que ens informi d'on venen, qui les ha fetes, la seva data de fabricació i...”  “La seva data de caducitat!” diu en Robert. “Sí, tu riu!”. “Algú deu pensar tot això, no?” Aquí es posa 'estupendo' en Ramon i amolla la seva cita: “En el mundo hay más fuerzas de las que se ven”, ho diu Gandalf, a El senyor dels anells. “Ho dic en castellà perquè així la vaig llegir, tenia el llibre de Tolkien que l'havia robat a una llibreria de Madrid, en espanyol”.

“Tots haurem de menester un psiquiatre de capçalera!” “Servidor ja el té” dic. “Tú?” “Sí, és l'amic Miquel Roca”. Continua en Xesc: “És que és al·lucinant. Segons la Organització Mundial de la Salut, prop de mil milions de persones pateixen depressió, bipolaritat, ansietat, por, aïllament, demència, consum d'estupefaents i alcohol, esquizofrènia... Són la principal causa de discapacitat i el suïcidi és la quarta causa de les morts de persones entre 15 i 30 anys, una persona es suïcida cada quaranta segons”  ho diu Moisès Naïm. Aquí en Robert que, avui, té el seu dia brillant remata: “Alguns acudeixen a un capellà, altres a la poesia. Jo als meus amics i al meu propi cor per a cercar entre frases i fragments alguna cosa que no estigui rompuda, ho diu Virgínia Woolf.

Ens asseim a un bar tradicional prop de la Fundació La Caixa. La majoria demanem tallats i cafès amb llet, excepte en Robert que demana un tè i continua la seva vena d'avui: “Ja deia Okakura Kakuzo el 1906 que en l'ambre líquid contengut dins la porcellana ivòrica, l'iniciat pot entrar en contacte amb la dolça reticència de Confuci, la picardia de Lao Tsé i l'aroma eteri del mateix Shakyamuni” . “Te refereixes a quan es beu tè?”. “Sí, per l'amiga Clara Díez, el tè és paisatge, és cultura, és art, és estètica, és religió: una beguda que traspassa els límits de la obvietat...” “És la segona beguda en el món, després de l'aigua, 15.000 tasses cada segon” remata en Joan, tocat del seu perfil estadístic. 

Passen persones de diferents caràcters i dones amb el vel pel cap que, es suposa, que són musulmanes. “¿A Mallorca, en quina fase d'acceptació o rebuig devem estar respecte a la població resident musulmana?” demana en Xesc. “No ho sé, depèn de la quantitat en relació a la població total, en alguns pobles de l'interior de l'illa les relacions són més tibants”. “Però vaja, no som al nivell del que parla aquell novel·lista francès”. “Que diu?” demana en Joan. “Idò a les seves novel·les pinta una França governada pels musulmans en el futur i ara, diu, el desig de la població nativa francesa, -és un dir això de francesa-, no és que els musulmans s'assimilin, és que deixin de robar-los i agredir-los. O com a solució, que se'n vagin. Bé això és el que diuen que diu Michel Houellebecq. Que hi començarà a haver resistència ciutadana amb atemptats contra els musulmans, hi haurà tirotejos contra les mesquites o els cafès freqüentats pels àrabs”. “Bon-jesuset! I no podríem tornar als feliços anys vint o als gloriosos quarantes?”. 

En Joan continua llegint com absent. “Deixa ja el quart poder!”, li diu en Robert. “El quart? És amb el cinquè que heu d'anar alerta! Abans es deia que els diaris i la premsa, en general, eren el quart poder -per sumar-lo als altres tres poders de l'estat- ara les xarxes que van per Internet són el cinquè poder! El cinquè!” “En Montesquieu si s'aixecàs de la seva tomba, primer es marejaria i, desprès, agafaria els atapins per tornar a reescriure De l'Esprit des lois”. “Au,au, au... beu-te el tè i calla un poc”, dic jo agafant el meu mòbil i sentint-me partícep del domini que sobre mi té el cinquè poder.

Climent Picornell

Jardins d'altri amb nostàlgia, sexe, mestres, tombes i sort

Els Jardins d'altri són confegits amb retalls del que han produït els altres. Per començar: “La nostàlgia és una irresponsabilitat”(Llàtzer Moix). Per a un servidor que som de caràcter malenconiós és la constatació de la meva irresponsabilitat. Per nostàlgia, la de na Norma Desmond (interpretada per Glòria Swanson) en el Crepuscle dels Déus de Billy Wilder: “Jo som gran ... És el cine que s'ha fet petit!” Però, tanmateix, ningú l'escoltava. I ja que anam d'artistes. “L'experiència artística es troba tan increïblement prop de la del sexe, del seu dolor i el seu èxtasi, que totes dues manifestacions no són més que diferents formes d'un mateix anhel i delit”, va escriure Rilke el 1903 en una de les seves Cartes a un jove poeta. Diderot ho va resumir quan va afirmar que hi havia “una mica de testicle en el fons dels nostres sentiments més sublims”. Ho llegesc a Cartas Eròticas de Nicolas Bersihand. “Entra Sa Majestat. Imagina't un home gras amb aire de sàtir i amb el llavi inferior penjant —ho relata Prosper Mérimée a Stendhal el 1830, parla de Ferran VII—. “Segons la dama que em va contar la història, el seu membre viril és prim com un ciri, a la base, i gruixat com el puny en la punta, i llarg com un pal de billar”. També hi ha espai per als fetitxismes: “No et rentis, partesc i en vuit dies soc aquí”, li demana Napoleó Bonaparte a Josefina de Beauharnais. Mentre que el rei Lluís I de Baviera confessa a la ballarina Lola Montes: “Vull tenir els teus peus a la boca, immediatament, sense donar-te temps a rentar-te'ls després d'arribar del teu viatge”.

Però, alerta amb l'experiència artística. Creiem que un artista es posa dins el seu personatge i deu ser així, supòs, o no, quan un sap que Luciano Pavarotti jugava a cartes entre els actes de les òperes que cantava (¿el s'imaginen després d'un ària tremebunda, fent un pòquer amb el tramoista i l'empresari del teatre?). Deu ser que “La rutina és tan perillosa com la certitud” (B. Piccard).

“Vivim com algú que es turmenta contínuament perquè pensa que deixa escapar alguna cosa, que no sap que és” (Nietzsche). Tanmateix “El 90% de les coses que ens preocupen, mai succeïxen” diu Marian Rojas-Estapé, néta de don Fabià Estapé qui, en algunes tesis doctorals, escoltava la seva petita ràdio pel pinganillo, mentre el doctorand o doctoranda suava gotes de sang. Malgrat tot, Estapé fou un gran mestre. I ja se sap que “Els bon mestres són aquelles persones que han confiat en tu més que tu mateix” (Mònica Planas). Els bon mestres com els bons amics t'ajuden a fer el teu camí amb una certa complicitat. L'any passat fou l'any Joan Fuster, per recordar-lo, un poc fora temps, vet ací una mostra de la seva ironia i subtilesa: “Còmplice és aquell que us ajuda a ser com sou”. 

Canviant radicalment. Llegesc que “El general Franco afusellà 50.000 persones en temps de pau” ( I. Martínez de Pisón). És  lògic aplicar-li el que deia Boris Vian quan va escriure la novel·la “Escopiré sobre la vostra tomba”. Les rèpliques, però, sempre solen esser més xabacanes, vegin aquesta: Bailando sobre tu tumba de Siniestro Total: “Te clavaré mi guitarra  /  Te aplastaré con mi piano  /  Te degollaré com mis platillos  /  Te trepanaré com mi órgano Hammond”. Groller però clar i llampant! No com l'Agència Tributària:  “En uso de la facultad que me confiere la letra n) del punto 2.2 del artículo 15 de los Estatutos... habiendo finalizado el plazo de ingreso en período voluntario de las deudas, dicto la presente providencia y liquido el recargo del período ejecutivo que corresponde según el artículo 28 de dicha ley, requiriendo expresamente al obligado... etc...etc...”  Tantes voltes per dir-me que no he pagat els meus impostos quan tocava! Contraproposta de Nuccio Ordine:  “La fortuna, la sort, no es compra, es conquereix”. Vaig a fer una Bono Loto i un Euromillones, vull que la sort em trobi preparat, conquerint-la.

I, per acabar, dins el jardí d'un altre hi trob que “L'amistat té molt en comú amb l'amor. És un regal que ens feim a nosaltres mateixos” (Ray Loriga). I, certament, és així. Amén.

Climent Picornell

Jardins d'altri amb dones, tributs, amor i covardia

 

 

Els nostre Jardins d'altri agafen d'ací i d'allà, impressions i mirades diverses. Un poc malgirbats, disculpin. Som-hi. El mes passat es moria David Crosby un integrant del super grup Crosby, Stills, Nash & Young. A Stephen Stills, un dels seus integrants, en una entrevista a la revista Rolling Stone, li demanaren: "Sembla que totes les teves cançons van ser escrites sobre Judy Collins". La resposta: "Així és. Hi ha tres coses que un home pot fer amb una dona. Estimar-la, ser torturat per ella o sublimar-ho a la literatura. Passant per aquestes tres coses, he fet els meus èxits i els meus fracassos". (Escolteu: Suite: Judy Blue Eyes!) 

Enllaçant amb l'anterior. Tothom coneix la brega-separació entre la cantant Shakira i el futbolista del Barça Gerard Piqué, i la cançó que li ha fet ella, com va dir algú 'rendibilitzant les banyes', amb frases com : “Me dejaste de vecina a la suegra,  / con la deuda de Hacienda / y la prensa a la puerta...” Si volia ser una acte de menyspreu, no arriba a les soles de les sabates de Paquita la del Barrio,  a la cançó Rata de dos Patas, vegeu: “Rata inmunda, / Animal rastrero, / Escoria de la vida, / Adefesio mal hecho. / Infrahumano, / Espectro del infierno. / Maldita sabandija, / Cuanto daño me has hecho. / Alimaña, / Culebra ponzoñosa, / Desecho de la vida. / Te odio y te desprecio. / Rata de dos patas.”  Idò ! Venga sublimació !

Pot ser la fórmula per fer una bona novel·la: “Si mescles humor i rancúnia pot sortir alguna cosa molt creativa” diu Rocío Quillahuaman. Molt en aquesta línia: "La suprema felicitat de la vida és saber que ets estimat per tu mateix o, més exactament, malgrat tu mateix" (Víctor Hugo). O també: "L'amor ho pot fet tot, i també el contrari de tot" (Alberto Moravia). 

"Una veritat dita amb mala intenció dona cent voltes i mitja a totes les mentides que es puguin inventar" (William Blake) Però ja sabeu, com diu l'aforisme: "Llengua muda, mai és batuda". Hi podem afegir una de les idiosincràsies del parlar o de l'escriure: “Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món” predicava Ludwig Wittgenstein. Però, vaja...“Escriure és exagerar” (C.J.Cela). Així, un dels més insignes escriptors cubans, Lezama Lima, no sé si exagerava, solia dir: “En España, la sangre siempre llega al rio”. 

"Mai és massa tard per ser el que hauries d'haver estat"  deia Georges Eliot, que ja saben que era el pseudònim de Mary Ann Evans. Massa tard és quan arriba la mort. "Al palpar la cercanía de la muerte, vuelves los ojos a tu interior y no encuentras más que banalidad, porque los vivos, comparados con los muertos, resultamos insoportablemente banales" (Miguel Delibes). Tot i que el refranyer matisa: "En tota dissort, hi ha un conhort".

Mal de fer, trobar conhort vull dir, ho tenien els jueus dels camps de concentració nazis. Conten que el Papa Joseph Ratzinger quan visità el camp d'extermini de jueus d'Auschwitz digué: “On eres, Senyor, quan succeïa això?”. Devia ser el mateix déu? El qui segons el jesuïta i teòleg José Ignacio González Faus és “Misteri infinit, revelat com amor gratuït i desinteressat, sobrecollidor i acollidor, font del ser i la vida, de l'espai i del temps, de la massa i de l'energia...” Molt bé, d'acord, però: on era?

“Memòria i profunditat són el mateix, millor dit, l'home només pot arribar a la profunditat amb la memòria” (Hannah Arendt). Vius però amb la memòria: "Covard, realment covard, és aquell que s'espanta amb els seus records"  afirma Elies Canetti. Es avinent, també, el que deia Joan Fuster:  “Un només es sent realment tot sol quan no té res en que pensar o bé quan tem pensar en alguna cosa”. 

Climent Picornell