Hipocondria, feng shui i amor. Climent Picornell
jcmllonja | 07 Febrer, 2024 11:25
Hipocondria, Feng shui i amor
A un hipocondríac com un servidor només li faltava un curs de Feng shui per acabar convertit en un paranoic, però de veritat, que el segueixen de bon de veres. Diuen, però, que els hipocondríacs som gent sensible, massa i tot, intel·ligent, no tant, crec, i que sofrim en silenci les nostres pors reals o imaginàries, temerosos que, al cap i a la fi, tenguem raó. M'ho recorda Joan-Pere Viladecans.
Els meus millors amics són també hipocondríacs, escrutadors per Internet -com vostè eh?- de les més rares malalties de les quals, inequívocament, en tenen símptomes clars i fatals. Internet fa que, quan anem al metge, indubtablement, en sapiguem més que ell, que desconfiem d'ell i comencem una deriva per consultes i consultes que tanmateix no ens diuen el que volem sentir. Un ja ha superat la fase de la lectura de la lletra menuda, cada dia més menuda, de les contraindicacions dels medicaments que acaba prenent, això sí, en dosis homeopàtiques.
Amb aquestes estàvem quan se m'acudí pensar si tots els mals no vendrien de “les discordances i bloquejos en el meu espai personal” que és el que estudia el Feng shui. Per això me vaig matricular a un curs, no fos el cas que perquè la taula-escriptori o el meu llit tenguessin una porta a l'espatlla o que la proximitat de cementeris, tanatoris, funeràries, edificis en runes o, ai las!, zones relacionades amb memòria negativa fossin la causa profunda dels meus mals diversos i inexplicables.
Primera classe: distingir entre la voluntat del cel, el camí humà i la sort de la terra. Me fan fer capficos dins el passat, dins la meva capacitat per generar canvis i en l'impacte de les lleis naturals que l'entorn projecta sobre el ser humà, és a dir, sobre un servidor de vostès. Això darrer me sonava a Psicogeografia tema sobre el que vaig fer la meva farewell lesson d'acomiadament de la Universitat. És, però, el Feng shui, el paradís dels hipocondríacs ja que diu que l'aire que respires, el lloc on dorms, els elements que te rodegen, la història, la memòria actuen com un corrent directe damunt la teva vida. La primera etapa passa per eliminar les discordàncies en el nostre espai personal, on normalment acumulam desordre, objectes inservibles... Ai! Ai! Servidor, que pateix també, com no podia ser d'altra manera, la síndrome de Diògenes, ca meva és una acumulació obsessiva de tot el que ha tengut significat en la meva vida, es va veure en la disjuntiva de classificar i netejar tot l'entorn casolà. I havia de tirar, tirar i tirar objectes i coses cada una d'elles com si m'arrabassassin un extremer. Jo que pensava que bastava amb canviar el meu llit d'orientació.
Tot anava encaminat a a aconseguir, me deien, el “buit positiu” anhelat pels practicants de la meditació transcendental o el mindfullness. Quan m'explicaven tot això me va venir una bavarada de fum de sàndal i l'olor enganxosa del pàtxuli de quan era hippie i sobretot quan m'explicaven que en la vida hi ha quatre protectors: la tortuga negra, l'au fènix roig, el tigre blanc i el dragó verd... Vaig fugir escapat. Jo sols volia descobrir si el meu entorn proper podria ser sostenible i respectuós amb la meva vida i la meva salut, tan malmenada, segons m'indicaven les meves recerques pel Google d'Internet.
Acab, com tantes altres vegades, al meu psiquiatre de capçalera: “Miquel me passa això!”. “Ja te vaig dir Climent” me respon “ que el que a tu te passa és que tens un desig desaforat de que t'estimin. I els tens cobert. Què més vols? Au, fuig, beu molta d'aigua i camina una hora cada dia!”. Me'n vaig a consultar quina classe d'aigua és la més convenient, no fos cosa me fes pedres als ronyons.
Climent Picornell
Dalt del turó amb paciència, cul, pigota i cuc de s'orella
jcmllonja | 07 Febrer, 2024 11:22
Dalt del turó amb paciència, cul, pigota i cuc de s'orella
Per foravila són dies de boires baixes, de roades intenses, però de sequedat a la terra perquè fa temps que no ha plogut. Ve el moix gros amb un braç ferit coixeu-coixeu. Avui podaré les moreres bordes, necessitarem bones ombres aquest estiu que vendrà.
Han passat les festes de Nadal i Cap d'any, han vengut els Reis, i ens encaminam cap a Sant Antoni que, com sabeu, és un bon sant i qui té un dobler l'hi dona. Perquè? Idò perquè mos guard s'animal tant si es de pèl com de ploma. Del torró i les coques de Nadal hem passat a torrar el porquim als foguerons, de cantar nadales a fer gloses al fum del caliu. “Vaig tenir sa paciència / de fer-li d'agenollat. / I es temps que feia es pecat / pagava sa penitència”.
Sent parlar d'agricultura regenerativa que implicarà no llaurar i recuperar la vida del sòl, sense química, amb ramaderia extensiva, per retenir el Carboni. No ho entenc molt però dos 'tractorers' que llauren moltes quarterades, en parlen, com una de les futures decisions de la Unió Europea, la mateixa que ara els envia subvencions per a l'agricultura convencional. Si és veritat serà tot un canvi de mentalitat per a la majoria de pagesos avesats als adobs químics i al Rondup.
Na Meca solia dir al seu home: “T'agrad?” I l'home responia: “Jesús! Grata!” L'home es morí però ella duia encara el foc colgat. “Prop dels homes sent una rampa...” Li va dir na Joanaiana Meca al metge. “Quants d'anys teniu?” “N'he fet 92”. “Això és reuma!” Li dictaminà el doctor. Això ho conta n'Arnau Malclós al cafè, i a una taula de devora, tot sol, hi seu en Gori de Son Malondra. Conten que en Gori es va casar amb la seva primera dona, molt guapa, i un dia la va trobar colgada amb un altre. Li va assajar sa barriguera de s'ase i la va ferir fort. En un món on la violència masclista era tolerada, els jutges el condemnaren a poca presó per haver ferit una 'adúltera'. Es tornà a ajuntar amb una dona molt lletja, lletja de tot. I sempre deia el mateix: “A sa meva dona, sa cara li guarda es cul”. Però també li fugí, i quedà escalivat i ben escalivat quan la va anar a cercar a ca sogra i trobà els forrellats posats. El mir, sempre fa mala cara, també li deu guardar el cul a ell? “Què no era un poc figa flor, ella?” demana en Toni Gustà, “Figa flor? Se devia semblar a sa raça, diuen que son pare de viu que era clavava ses tatxes per sa cabota”.
Trob na Maria Quarterona preocupada per la situació internacional, les notícies de les guerres la posen nerviosa. “No ho trobes Climent que anam malament? De totes maneres munpare, al cel sia, solia dir :'Qui té hort i porc, tot l'any té un bon conhort'. Mentre poguem anirà bé”. “Alerta amb menjar massa porc, el colesterol vos pujarà”. Es ver avui en dia qui no té bony, te bua. Pens en la sentència que vaig llegir d'Aldous Huxley: “La medicina ha millorat tant, tant, que avui en dia és molt difícil trobar gent sana”. Però vaja tampoc hem de mirar tant prim amb el menjar, no hem de fer juntes de canterano! “Saps que passa” me diu “que es meu homo te tanta gana que se menjaria un al·lot mort de pigota!” Na Quarterona xerra fort, però molt, i ho repeteix tot, fins al punt que t'arriba a fer el cuc de s'orella malalt. Devora noltros en Miquel Comparer que no diu ni piu en tot el temps. Em contaren que no li van bé ses coses i que passa rusca. Vaja! I quan un ho passa malament no té molta xerrera, ni més, ni pus.
Torn cap a ca nostra, dalt del turó, i me mir el petit poble encara amb els llums de festa, els meus veïnats hi tenen uns llums que s'encenen i s'apaguen com una caseta de fira. Passat Sant Sebastià ja hi guaitaran el Darrers Dies, la Quaresma i Pasqua Florida, no en sortim!
Climent Picornell
Converses per la plaça Gomila, amb condó, Tito's i burgesia turística. Climent Picornell
jcmllonja | 07 Febrer, 2024 11:20
Converses per la plaça Gomila, amb condó, Tito's i burgesia turística.
“Tenim tendència a pensar que la innovació tecnològica és una cosa complicada i només a l'abast dels grans científics i no és així, el llibre o la cadira en són exemples”. Ho diu en Joan mentre pujam per S'Aigo Dolça de camí cap a la plaça Gomila. “A Mallorca, per exemple, mai s'ha lloat el paper regeneratiu de la bombona de butà. És deixà d'emprar llenya i carbó per encalentir-se i cuinar, la qual cosa provocà que alzinars i garrigues poblassin de bell nou gran part del territori. O el condó! Que no el solen incloure en la història de la tecnologia, però va aconseguir frenar epidèmies, controlar la natalitat i potenciar la llibertat sexual. Per això, creure que els avenços tecnològics sofisticats salvaran la humanitat és equivocar-se. La solució està en coses més senzilles”. “En el condó?” Li dic jo. “No, home, no! Però sí en decréixer, en no consumir tant, en les nostres actituds!”
La plaça Gomila està estibada de gent. “Els Reis me dugueren el llibre de José Carlos Llop Gomila 70's, que en Llorenç Fluixà, de “Camper” li havia comanat. Una bona dosi de records”. En Jaume que és el més vell desgrana els seu sabers. “La vida nocturna d'aquells anys girava entorn d’una nodrida galàxia de sales de festes, bars i restaurants, la majoria concentrats a la plaça Gomila. D’entre tots cal destacar la discoteca Tito’s, situada a l’antiga casa de la família Gomila, “indianos” rics que la varen vendre i se’n varen anar per sempre a Santiago de Cuba, on tenien la casa principal. La sala era un espectacular balcó sobre la badia de Palma amb la Seu a l’horitzó. Paco Moyà, el seu director artístic, va ser capaç de contractar a artistes de fama mundial com Ray Charles, els Platters, Maurice Chevalier, Lionel Hampton, Tom Jones, Marlene Dietrich o Louis Armstrong, entre molts altres. Coses del turisme”. “Tu que ho has estudiat, que en dius?” Me demana en Paco. I me va sortir una perorata acadèmica: “El turisme ha modificat els contingents poblacionals de les Balears, induint una nova repartició territorial, ha provocat un ràpid canvi social, ha incidit fortament en els models de producció, provocant un abandonament del cultiu de la terra que ha passat a estar en “guaret social latent” en espera de ser urbanitzada, han perdut població activa les branques industrials menys relacionades amb l’activitat hotelera, tot passant per sotmetre la nostra naturalesa a un procés d’estrés ambiental per l’augment de la urbanització, la degradació del paisatge i, juntament, una transformació del sistema de valors dels residents, producte de l'estandardització del consum, i un procés galopant d’aculturació. És el preu que s’ha pagat per passar de pobres a rics”. “A mi però el que sempre m'ha interessat de tot aquest caliportal” és en Jeroni qui s'esbrava ara “és el d'esbrinar si, conjuntament a la transformació de la societat illenca, s'anava congriant el naixement d'una burgesia, val a dir "nova", associada al fenomen turístic, una burgesia que tendria el paper que es suposa tengueren les burgesies del segle XIX als països que comptaren amb ella. Aquesta mena d’ “èlit salvadora” havia de sorgir de l’empresariat turístic. Aquesta anomenada "Burgesia turística" hauria estat una classe que s'hauria hagut de formar amb molt poc temps i que no es sap molt bé si hauria assimilat el seu paper de classe enriquida-dirigent i tendria consciència del seu paper social, econòmic i polític. Una afirmació si que es pot fer, i és que aquestes noves classes empresarials turístiques i para-turístiques han esborrat la noblesa, els botifarres terratinents i els comerciants tradicionals com a classe dirigent, tret d’alguns epígons no del tot menyspreables”. “D'una opinió semblant era Josep Melià, el qual es referia a Mallorca com una societat incompleta, un país a mig fer, on ni tan sols era exacte que el poder econòmic fos traduïble en poder polític, com a Catalunya on els mateixos interessos de la burgesia donaven sortida política al sentiment catalanista. A Mallorca, en canvi, la desproporció de forces ha estimulat el colonialisme cultural i la castellanització". “Evidentment, Tito's no va ser el Liceu de Barcelona!”
Climent Picornell
Jardins d'altri amb Kissinger, Twain, Semprún, Einstein, Padgett... Climent Picornell
jcmllonja | 07 Febrer, 2024 11:19
Jardins d'altri amb Kissinger, Twain, Semprún, Einstein, Padgett...
Els Jardins d'altri cerquen dins el que han escrit els demés, de forma esburbada, sense malícia, ni estultícia, esper. Ressona, per l'estat del món, el cant bíblic: “Mort, on és la teva victòria?” “Penses en la mort?” li demanen a José Luís García Sánchez, respon: “No. Però ella sí que pensa en mi”. Diuen que Mark Twain va enviar un telegrama al diari que anunciava que era mort: “Les notícies de la meva mort són molt exagerades”. Henry Kissinger fa poc va morir, tenia ja cent anys, un actor polític del segle XX d'una fredor moral absoluta, ell solia dir: “Les coses il·legals les feim molt ràpidament, les inconstitucionals es torben un poc més de temps”.
A Juan Rulfo li demanaren si després de tantes entrevistes tenia ja les respostes estereotipades, sempre les mateixes. “No” deia “les respostes no les sé, les preguntes, sí.” Una resposta que no esperava és la que va fer Frederic de Prússia a Voltaire. Conten que quan Voltaire va anar a Leipzig a veure'l es va sorprendre dels nombrosos cartells i pintades insultant al poderós governant. Li ho comenta i Frederic li respon: “El meu poble i jo, tenim un acord. Ells diuen el que volen i jo faig el que em dona la gana”. Ja ho deia Manuel Machado: “El pueblo es una cosa respetable, el vulgo es una cosa detestable”.
Jorge Semprún, escriptor i polític, el 1945, després de passar quinze mesos al camp de concentració nazi de Buchenwald va dir: “A 1945 em vaig trobar davant la tessitura d'haver d'escollir entre la vida i l'escriptura”. I és dedicà a la política amb el partit comunista. Sense deixar mai, però, l'escriptura. La Pasionaria l'expulsà al crit de “intelectuales cabeza de chorlito”.
I és que amb els intel·lectuals s'ha d'anar amb compte ja saben allò de posar mà a la pistola... Però, quan volen saben explicar-se amb claredat. Compten que Einstein -en conten moltes d'ell, massa i tot- quan un periodista li demanà que explicàs la teoria de la relativitat amb paraules entenedores li digué: “La matèria li diu a l'espai com corbar-se. Això és tot”. Tal vegada s’escau aquí el que va dir Einstein a Chaplin: “El que més admiro del seu art és que vostè no diu una paraula, però tothom l'entén...” Chaplin li va respondre: “Cert, però la seva glòria és encara més gran. El món sencer l'admira, i ningú entén una paraula del que diu”. En fi, coses senzilles que són bones d'explicar! Amb aquest mateix afany Carlos Eire va publicar “Una molt breu història de l'Eternitat”. Atenció que Eire és catedràtic a Yale, no un guru brasileny.
I parlant de catedràtics, diuen que Giorgio Armani una vegada, a Roma, li comentà a Gianni Versace, vegent desfilar les seves models: “Jo vestesc putes, tu vesteixes feligreses”. I no sé exactament perquè aquesta cita m'ha duit a una altre: “Previsió és opulència. Mesura és elegància” (Antonio Escohotado. Diario de un opiófilo 1992-2020). I aquesta ad absurdum al que deien els pijos madrilenys fa una anys: “No hay parto sin dolor / ni hortera sin transistor”.
Ja ho cantava Françoise Hardy: “Comment te dire adieu?”.“Senyor concedim la castedat i la continència, però no ara mateix!”, suplicava Sant Agustí a les Confessions. No era el cas de Buñuel que diuen que deia: “Som ateu gràcies a Déu”. Per temperar les passions res millor, diuen, que el mindfullness o similars. Llegit imprès a una camiseta: “Abans morta que fer ioga”.
Per començar aquest anys 2024, algú creu que ens vendria bé algun coach que ens mostrés el camí, per a servidor, que renega de líders i altres vividors de l'autoajuda, he triat un tros del llarg poema de Ron Padgett, “Com ser perfecte”, del seu llibre Collected Poems. Diu: “... Desitja-ho tot. / No esperis res. / En primer lloc, cuida les coses que estan prop de casa teva. Ordena la teva habitació abans de salvar el món. Després salva el món. / Ten en compte que el desig de ser perfecte és potser l'expressió encoberta d'un altre desig –ser estimat, tal vegada, o no morir. / Fes contacte visual amb un arbre. / Sigues escèptic a tota opinió, però tracta de trobar algun valor en cada una d'elles...” Amén.
Climent Picornell
D' Israel a Europa, passant per ca nostra. Climent Picornell
jcmllonja | 12 Gener, 2024 12:22
D'Israel a Europa, passant per ca nostra
Vaig llegir, al diari El País, un extens article de l'historiador jueu Yuval Noah Harari, autor del famosíssim llibre Sapiens, que es titulava: “El món ha de conservar un espai per a la pau”. Era la vida i la guerra vista des del costat jueu, matisada si tant voleu, però amb cap al·lusió a la catàstrofe que Israel està ocasionant al poble palestí. Per a Harari, Hamàs és el culpable de tot el que succeí el 7 d'octubre de 2023, dia en que els israelians havien de fer una festa fent volar estels a la frontera amb Gaza. Hamàs atacà i assassinà civils, no soldats, torturant-los i fent-ne publicitat. És ver que Harari és conscient de que Hamàs no és com la OLP i que no es pot equiparar al conjunt del poble palestí. Voldria que l'objectiu de la Guerra de Gaza quedàs clar, segons ell: “desarmar Hamàs i desmilitaritzar la Franja perquè així els civils palestins puguin viure dignament i els israelians puguin viure sense por, prop de la frontera”.
El fets però el desmenteixen. L'estratègia militar d'Israel des de 1950 sempre ha estat la mateixa, una represàlia massiva i desproporcionada. Israel, n'hem de ser conscients, acabarà ocupant militarment Gaza, cap altre pla és factible. La guerra és convertirà en guerra de guerrilles i encara que aconsegueixin matar al líder de Hamàs, Yahya Simwar, Hamàs no són tots els palestins, és veritat, però està molt arrelat en la població civil. Tot té difícil solució.
I a Europa què? A Europa resulta que la guerra ha atiat la islamofòbia deguda a la immigració i els partits d'extrema dreta -provocadors d'odi racial i negacionistes de l'Holocaust- han agafat la bandera contra l'antisemitisme. Això és el millor exemple de com la guerra entre Israel i Hamàs es projecta dins les democràcies europees: com una guerra de civilitzacions. Abascal, el líder espanyol de VOX, va anar a Israel a recolzar Binyamín Netanyahu. Paradoxa? Sí, però el perill més gros és que la ultradreta contamina la dreta, com ja està passant, en aquesta qüestió. És ver que el president francès Macron ja va advertir 'que no s'havia de confondre el recolzar els jueus amb el rebuig als musulmans', vegent a tots els ultradretans a les manifestacions a favor d'Israel. Però Macron endureix la legislació sobre immigració, cosa que es veu com una concessió a la ideologia ultra de Marine Le Pen. Ara ja, per ser ciutadà alemany a Saxònia-Anhalt, farà falta un compromís escrit sobre el dret de l'estat d'Israel a existir.
El tema de la immigració ocuparà un lloc central en el futur de les polítiques europees. 'Els francesos primer' sona a la mateixa cançoneta de l'”America First” de Trump i al Brexit anglès. En definitiva: Europa per als europeus. Els polítics d'ultradreta parlen 'd'invasió dels refugiats' i els conservadors...i socialdemòcrates, assumeixen en part l'agenda i el discurs ultra. Ha passat a Suècia i a Holanda. I a més països europeus. I ara la Unió Europea ha signat un 'Pacte migratori' que algú contempla com una cessió també als extremistes. El conceptes de la identitat europea atacada pels immigrants i la teoria del 'gran desplaçament' provocat per ells guanya adeptes. Matteo Salvini, a Itàlia, ja prepara així la seva campanya a les eleccions europees de Juny: 'Pel renaixement d'Europa'.
Cada pic que un partit d'ultradreta creix, també a les Illes Balears, els nostres intel·lectuals orgànics es demanen: que està passant? Idò això, ancorats en el passat ens domina el neguit, contemplam amb molta ansietat tot el que està passant, incapaços d'imaginar el futur.
Climent Picornell
Molts d'anys! Molts? Climent Picornell
jcmllonja | 12 Gener, 2024 12:19
Molts d'anys! Molts?
Entrarem dins el nou any 2024 i solem desitjar-nos molts d'anys! Molts? No els han demanat mai si voldrien viure per sempre? No viure en les paraules dels nostres escrits o en els records dels qui ens estimen. No: viure per sempre! No en les molècules dels nostres –cedint-los un ADN propi-, ni en els ritmes ecosistèmics, ni en l’energia universal... No: viure per sempre, un mateix. Volen vostès viure, o no, molts d'anys? Com el tauró de Groenlàndia o com la cloïssa d'Islàndia que poden viure més de cinc-cents anys. Poca cosa devora els més de deu-mil que viuen alguns coralls i esponges, i encara menys que algun exemplar del gènere Turritopsis o del gènere Hydra que són immortals. Des de que l'home es posà dret o, des de que un espermatozou, entre milions d'altres, fecundà un òvul femení, l'home ha anat allargant el seu límit de vida. Ara l'esperança mitjana de vida en néixer, als nostres territoris, és de 81 anys per als homes i de 85 per a les dones. A un servidor li queden, per tant, set anys més de vida.
I jo, voldria viure per sempre? Sí, tàcitament. I és que tenc un mal envellir! Llegesc efusivament tots les articles que trob que tracten sobre l'allargar la vida. Ja sigui consumint determinats aliments, ja sigui determinades medicines, ja sigui canviant alguns comportaments. El meu contertulià preferit, Antoni Sastre “de sa Botigueta”, està a punt de fer noranta-vuit anys, parl molt amb ell com si de la conversa em transmetés la seva estratègia per haver arribat tan lluny.
Hi ha alguna cosa més per substituir les ànsies de viure per sempre? L’energia eterna, el reciclament dins la natura, el renaixement a altres vides en forma de bestioles (simpàtiques, quasi sempre).Tot això era vehiculat a través de l’espiritualisme bajà dels anys seixanta. Encara sent l’olor de pàtxuli i de barreta d’encens. Un pic reposat, m’ha quedat una desconfiança –activa i enrabiada- contra tots els marxandos d’aquests tipus de mercaderia espiritual. Els mercaders del més enllà que vaig haver d’escoltar, per força, foren els capellans del meu temps; vertaders botiguers de la por i de les prohibicions, a canvi de les seves butlles tenies accés al seu més enllà. Si ho feies, tenies el viure per sempre assegurat, en la “vida perdurable” que ells havien dissenyat. Som al·lèrgic al cursets de ben morir... me fan com a mal de panxa. Com me'n feia fer testament, pensava que era una crida a la mort, o fer-me soci d'un club de la Tercera edat com si conviure amb gent vella, fos contagiar-me de la senectut no volguda.
Com en aquell adagi: “Qui fuig de Déu, de bades corr”, transformat en: “Qui fuig de la mort, de bades corr” ¿Que faria, si fos com un tauró o una cloïssa amb més de cinc-cents anys esperant com en Matusalem a veure córrer la vida per davant els meus ulls envellits, quasi cecs, badant la boca, tot esperant que passin encara centenars d'anys més? Més enllà de les clonacions, un viu per sempre, relativament, a través de la seva nissaga, la seva tribu, la seva llengua, el seu territori. ¿D’on ve sinó la fretura, el frenesí sexual per perpetuar l’espècie, a través –oh meravella!- de fer l’amor?
Tan injusta i terrible és, per a mi, la justificació religiosa -mentre els déus permeten guerres, massacres, fam- traspassant la seva responsabilitat als humans, com adjudicar-ho a l’atzar o a les lleis naturals de la supervivència del més fort, del més adaptat. Aquí hi cerquen sentit els mites de l’origen i de la fi, del creador i del creat -tant se val si és Prometeu, Pinotxo o Frankenstein- o de l'etern retorn. Com el mite de Nadal o de l'Any Nou, sorgit de la por a que el dia es continuï acurçant. Però no, s'allarga de bell nou, el sol tornarà a sortir cada dia més estona. El dia s'allarga: Per Nadal una passa de gall, per Sant Esteve una passa de llebre, i per Cap d'any una passa de capxerigany! Un any més! O menys, segons comptem els que hi hem d'afegir o els que ens manquen per a la nostra mort.
Molt bon any 2024 i moltíssims més! No sé si per sempre...
Climent Picornell
NADAL. Climent Picornell
jcmllonja | 12 Gener, 2024 12:17
Nadal
És Nadal. Cada ovella al seu corral. Mon pare, al cel sia, no deixava de cap de les maneres que a ca nostra, per les festes de Nadal, es fes “s'árbol”. No volia, el bon home, ni artilugis, ni llums, ni paperines daurades penjades d’una branca de pi. Era, segons ell, una introducció solapada i pecaminosa de costums protestants. Un costum “profano”, i ho deia, com “árbol” en castellà. A ca nostra: Betlem! De totes les maneres, no hem pogut evitar “árbols” i altres herbes del merchandising nadalenc. I no fa ni dos dies que n’hem sortit del “Halloween” ditxós, que s’ha estès com a pesta, en un tres i no res. Mala ferida. Però, vaja, com els deia, a ca nostra em dedicava a penjar neules i fer el Betlem, un poc mutilat: no hi puc posar “verdet” o “pelussa” perquè els ecologistes ens ho han prohibit. Però, un Betlem sense pelussa no ho pareix tant, aquelles molses i líquens, tan humits, de pinars ombrívols, li donen un aspecte i una olor ben particular. Avui en dia venen serradís tenyit de verd i neu de porexpan. Ai, l’educació ambiental! De bell nou, amb un nét petit, me va fer il·lusió tornar a fer el Betlem. Partírem tot dos cap a foravila a cercar un poc, molt poc, de pelussa, de barbeta que diuen els ciutadans per donar un to de verd a l'escenificació. I recuperàrem les figuretes que em deixà ma mare i les de quan els meus fills eren petits, amb algun dinosaure inclòs que habitava, record, prop de la cova, per protegir l'infant Jesuset, tot i que era un Tyrannosaurus rex. Ja saben vostès que el Betlem, el foc i la mar sempre tenen per mirar. No hi pot faltar el caganer, figura importada als betlems mallorquins però que hi ha quedat. A un Pessebre vivent, a Catalunya, hi havia també un caganer “vivent” però amb una merda seca, al ser preguntat per aquesta anomalia, respongué: “només cagam de bon de veres quan hi ha visites importants, com el president de la Generalitat”. Els Reis de l'Orient els col·locam lluny i un servidor d'amagat, cada dia els acosta a poc a poc cap a la cova. Que és de guapa la innocència! Hi hem posat també cireretes de pastor, aquell arbust de bolles vermelles que està protegit. Això li vaig dir jo a mon pare un dia que en dugué. Al saber-ho les va sembrar i avui en tenc una mata gegant que les fa a ca nostra. Ruscus aculeatus, el seu nom científic, és un component essencial en algunes pomades contra les morenes. En haver acabat cantam el “25 de desembre, fum, fum, fum...” i allisam el paper de plata que fa d'aigua en rius i llacs.
Després ve el taller de neules. Les més sorprenents per als infants son les que surten després de retallar el paper amb un parell de doblecs. Mon pare que havia fet el servei militar a la base d'Hidroavions de Pollença, me n'ensenyà a fer una amb un avió que és molt celebrada. Bufam els enfilalls de neules que es mouen i fan ombres dansants. Record quan sentia el “Que hi sou ?” Era el conco en Toni que duia un present, sis coques de Nadal, calentes, fetes de la tia Jerònia, fruit de la seva hiperactivitat coquera.
Pec foc a la foganya amb les rabasses que em dugueren de Son Manrè i amb tronquets que el nostres amitgers del Puig des Càrritx han fet d’alguns arbres morts. Dos cirerers que els banyarriquers havien foradat a consciència, un caquier enorme que morí –probablement de vell- o, també hi ha la possibilitat que s’emprenyàs definitivament de fer caquis a balquena i ningú li fes puta cas; hi ha, a més, una atzerolera i una prunera-clàudia que una mestralada forta tomà fa dos anys. Un magraner que s'escuixà. Pens si qualque ebenista no se’n faria un llepadits amb aquestes llenyes estranyes que perfumen el fum del foc, que no s’aturarà de tot el Nadal.
Ja sé que no guanyaré cap dels concursos de betlems que ara proliferen, fruit de les tradicions subvencionades. Mentre, pels altaveus sonen les nadales multiculturals o transculturals i per la televisió retransmeten el moment precís en què s’encenen els milers de bombetes lluminoses de l’immens avet –“s’árbol”- del Rockefeller Center de Nova York. Bon Nadal!
Climent Picornell
Jardins d'altri amb inflació, carboni, amics i enemics. Climent Picornell
jcmllonja | 19 Desembre, 2023 11:14
Jardins d'altri amb inflació, carboni, amics i enemics
Els Jardins d'altri són una sèrie d'articles que un servidor confegeix amb lectures desbaratades, a casa d'altri. Som-hi. Contava Josep Pla, ara fa un segle, que dinant a un restaurant de Berlín durant el temps de la hiperinflació un veïnat de taula, menjà, pagà i partí. Però el veïnat de Pla havia usat tres escuradents. El cambrer, en veure-ho, va partir escapat darrera ell a cercar-lo: “Valen un milió i mig de marcs!” I parlant d'Inflació ha de sortir l'Argentina contemporània. Ricardo Piglia, al seu llibre Argentina: “Un país que te convence de que podrá ser lo que no puede ser, que promete plata y más plata cuando no tiene un cobre”. Ara ha guanyat les eleccions un senyor que nega el terrorisme d'Estat de la dictadura argentina i el canvi climàtic que és, diu, un invent dels socialistes per continuar robant. “El poble argentí va elegir la criatura i no al seu creador, el doctor Frankenstein” diu Paola Oloixarac. Seguint amb l'Argentina, la sociòloga Noelia Adánez es demana: “Qui està governant la Comunitat Madrilenya? Milei ja governa a Madrid. No ho volem veure, però és així”. No sé si escau però l'argentí Javier Dualte sol dir: “Que el teatre sigui divertit no vol dir que sigui banal”.
Laurent Sutter, filòsof: “La vida és una catàstrofe. I ens passam el temps enfrontats a dimensions catastròfiques”. Bono! Que serà això! Quin filòsof terrorista! Però ja Marx i Engels observaren, en El manifest comunista, que hi ha gent entre la classe capitalista que “desitgen mitigar les injustícies socials, per garantir d'aquesta manera la perduració del seu poder”. Té una certa semblança amb el que deia Thomas Piketty a El capital del segle XXI, en que els partidaris de l'agenda reformista actual demanen una nova regulació de les forces del mercat global, limitada, això sí, mesures redistributives, amb moderació, pujades d'impostos a corporacions i a rics i... un “capitalisme verd”. Això implica la teoria de que les crisis ambientals es poden resoldre sense un enfrontament, i deixant a cada un el seu paper, lluny de la revolta i la revolució. Tanmateix l'astrofísic Hubert Reeves, mort recentment afirmava: “L'home és l'espècie més insensata, adora un déu invisible i massacra una natura visible, sense saber que aquesta naturalesa que massacra és aquest déu que adora”. Ho broda El Roto amb un dibuix: “L'única petjada que deixarà la nostra generació és la del Carboni”.
Idò, ja ho saben, tanmateix “L'evolució és la història d'una gran extinció. La vida tracta d'adaptar-se, però al final la majoria d'espècies desapareix” diu Jean-Jacques Hublin, paleoantropòleg. Entre i entre, de l'extinció em referesc, hi ha els amics, la família... “L'amistat és una forma elevada de l'amor, deslligada de l'erotisme i de la família. Els amics et sostenen i et fan gran” (Cristina Rivas). També “Ser pare, en qualsevol edat del fill, és veure com s'allunya” (Francesc Orteu). I de la parella què? “La parella és un intent de democràcia que quasi sempre acaba en dictadura” (Justine Triet). Tanta sort dels divorcis i les separacions, no com les dones Dani de Papua Nova Guinea, que es tallen un dit quan mor un home estimat. L'enterren al costat del mort i creuen que els ajuda a aconseguir el paradís. Quin mal! Ai! Deia Franz Kafka que “Del vertader enemic t'arriba una valentia il·limitada”.
I per acabar aquesta collita: “De vegades se m'obri la boca i el riure de ma mare surt de sobte, un truc de màgia” (Kate Zambreno).
Climent Picornell
Converses per Ciutat amb idioma, viatge, jueus i cafè. Climent Picornell
jcmllonja | 19 Desembre, 2023 11:13
Converses per Ciutat amb idioma, viatge, jueus i cafè.
Caminam amb els amics, a mesura que parlam, una cavalcada peripatètica i esburbada. “Palma, té un llenguatge especial” diu en Francesc , “Rebecca Solnit al seu llibre Wanderlust: una història del caminar afirma que “Una ciutat és com un idioma, un dipòsit de possibilitats, i caminar és l'acte de parlar aquest idioma”. Fellini parlava l'idioma de la seva ciutat natal, Rímini, de la qual solia dir: “La meva ciutat és un buratxo indesxifrable, aterrador, tendre, una dimensió de la meva memòria”. En Joan diu que va aprendre l'idioma de Ciutat a partir del primer que se'n recorda: “Son pare li comprava un gofre a un venedor que duia un gorret blanc al cap de cantó entre el carrer dels Bastaixos i el carrer d'en Colom”. “El primer record que un té, és inventat”, el talla taxatiu en Marià. Per evitar la tensió canvii de tema: “Seguidor com som del concepte de “no-lloc”, vaig veure el de “no-temps”. Ho vaig llegir a la meva estimada secció “pareumàquines!” d'Àlex Gutiérrez al diari ARABalears, diu que Mònica Terribas, en el seu discurs d'accés a la secció de filosofia i ciències socials de l'Institut d'Estudis Catalans, va denunciar la destrucció actual de la nostra capacitat d'espera: el “no-temps”. “En dues dècades hem canviat els binocles pel calidoscopi. Els binocles permeten observar l'horitzó del món fent focus en allò que ens interessa i obrint la mirada per obtenir una perspectiva global. El calidoscopi, en canvi, captura l'ull i el sotmet a l'impacte capriciós de mil formes i colors”. És refereix a com accedim en l'actualitat a l'actualitat. Mil sensacions ens arriben de per tot arreu que fan que l'opinió estigui sotmesa a mils d'informacions calidoscòpiques a les pantalles dels nostres mòbils, tabletes, ordinadors, televisions. “I no me digueu que no, perquè vos he observat mirant el mòbil mentre dinàvem i sé que el darrer que feis en anar a jeure és mirar-lo. I també és el primer que feis en aixecar-vos”. “No és només això, és que tothom ho retrata tot i ho penja a Internet”, diu en Biel. “Na Paula Serrano manté que les xarxes socials vénen a ser les revistes del cor on el protagonistes som nosaltres. La gent pobra que no pot aspirar se portada de ¡Hola!, però, mira tu per on, ha vist que pot ser protagonista del seu Facebook o del seu Instagram”.
“I ja que estam en guerra, voltros sou antijueus, antisemites, antiIsrael?” En Joan llança la seva soflama de connaisseur del tema: “No hauria de sorprendre que el progressisme occidental tingui ara una línia més radical sobre Israel, tenint en compte el seu canvi cap a la dreta. Però des del fracàs de les anomenades “Primaveres àrabs” estàvem acostumats a pensar en el descontentament popular dins dels països àrabs i musulmans com una força geopolítica important. I així, el 2023 es recordarà com el moment en què el descontentament àrab i musulmà també va començar a ser important als països occidentals. Les protestes recents a les capitals europees, especialment, són menys una extensió d'un progressisme radicalitzat que, també, una expressió directa de la solidaritat ètnica i religiosa amb els palestins per part dels immigrants: l'aliança tàcita entre aquesta diàspora i un progressisme occidental laic, a França es coneix com "islamo-gauchisme". Per altre costat la por a la immigració massiva, més la por al terrorisme, ha generat un corrent protector de la cultura nativa a mesura que la societat llisca cap a la vellesa. Llavors, la simpatia europea per la posició israeliana augmenta. Malgrat entre els components de l'extrema dreta, hi ha moltes teories de la conspiració on els jueus hi prenen part i això alimenta l'antisemitisme”. Després de la diatriba jueva-palestina ens asseim a un cafè de Son Armadans. Els cafès i tallats no són d'allò més correcte. Els cont el que diu n'Ignasi Peyró, que escriu des de Roma: “Visc en un lloc on el cafè es tan bo que, de vegades, en deixar la tassa damunt el platet, el que a un li surt del cor no és anar-se'n del bar, sinó començar a aplaudir!” No serà el nostre cas. És mal de trobar un bon cafè a Palma.
Climent Picornell
Dalt del turó amb diaris, barriguera i carregadors.
jcmllonja | 19 Desembre, 2023 11:04
Dalt del turó amb diaris, barriguera i carregadors
M'he aixecat molt dematí, amb el canvi d'hora ara fa claror. I vent. Vent de ponent. De ponent: ni vent, ni gent. Ho associi a aquella tonada que diu: “De Mallorca ens ix el Sol / i per Castella s'apaga”. Les estilitzades i forasteres palmeres washingtònies, que han anat substituint els fassers que el cuc de l'escarabat becut-roig ha anat devorant, es despentinen renoueres. El dia és claríssim i veig perfectament els pujols de més enfora, fins a la Mola des Fangar, entre Felanitx i Manacor.
Vaig a fer el cafetet. Passa l'amo en Biel Teco que d'ençà que per una mala inversió dels seus estalvis els buròcrates d'un banc li varen plomar tots els seus doblers, el veig tristot. “Com vos trobau?” Aixeca el cap, va un poc encorbat: “I...que t'he de dir? Per l'estil . Ni més ni pus !” És un gran llegidor de diaris, dins el cafè. I quan n'agafa un, en té per estona. No me diguin que no han participat mai en la guerra per aconseguir un diari a un cafè. Sobretot si els altres soldats d'aquesta lluita tenen estratègies particulars. Hi ha aquell que comença per darrera i amb l'excusa de mirar els resultats de la primitiva, xerra que te xerra, té el diari privatitzat. Un diari a un bar, i això és una màxima d'obligat compliment, s'ha de tenir una estoneta, llegir les quatre lletres grosses i passar-ho al comú. Però no, aquella dona el mira i el redemira no és que el llegeix, l'estudia! I llavors, quan pareix que ha acabat, el passa a la seva companya que el guaita amb despreci però l'obri i el se reserva una bona estona. Hi ha el viu, que guarda dos diaris un davall l'altre, dos diaris diferents vull dir, punyetero, això també està prohibit en el fair play cafeter. En canvi n'hi ha d'altres que quan entres i coneixent que t'agrada llegir-los, el te donen malgrat ells estiguin a la meitat. Tenia una aliada, ara ja morta, la madona de Can Tronca, que quan entrava un servidor pegava una mirada i si no veia cap diari lliure se n'anava a un parroquià que el llegia, li prenia tot diguent-li: “Au! Ja has acabat!” I el me donava amb gran empegueïment per part meva. I existeix qui el furta, pausadament, el se posa davall el braç i el se'n du. Un dels casos que succeïxen, quasi sempre, com la llei de Murphy, és que entres i n'hi ha un que no està ocupat, bono, penses, avui he duita sort, però resulta que és el diari d'ahir. I així, un reguitzell de situacions i de mirades creuades entre qui en té i qui no en té però en vol tenir. I, per fi, quan t'arriba el torn, i ja el tens, obris el diari i te cauen un caramull de miques del croissant de l'anterior lector, mal te toc pesta! El puta diari!
Me'n torn cap a ca nostra, dalt del turó i ens saludam afectuosament amb en Richard, la nostra primera autoritat i pens: tenim, al petit poble, el dentista que és alemany, el rector de la parròquia és del Congo ex-belga (però ja xampurreja el mallorquí), el forner que fa les famoses ensaïmades entorcillades és argentí, el cuiner que prepara la porcella i l'arròs brut del restaurant més famós del poble és magrebí i ara tenim el batle que és britànic. Com veis la “Mallorca profunda” es manifesta “esponerosa” als ulls dels ciutadans de Palma i del cinturó turístic.
Entr a ca nostra i sent un crit: “On és el meu carregador?” Un casus belli, semblant a l'anar ferrapilla amb els diaris del bar, es produeix quan es sent a les nostres cases la pregunta fatal: “On és el meu carregador?” A les llars d'ara sempre hi ha endollats carregadors de mòbil, d'ordinador, de tabletes, que desapareixen, malgrat un hi hagi posat una senya amb retolador o penjat un llacet de colorins... “On és el meu carregador?” Repeteix la veu inquisitorial que sempre, però no sempre, sol ser la de la mare o el pare, en aquesta guerra domèstica s'han perdut, ja fa estona, les formes i els papers.
Climent Picornell