Climent Picornell

Tórtores, somera, galliner i pesta

Les vespes assedegades beuen aigua al bevedor dels moixos. Un falcó desbarata el vol de dues tórtores turques que ja me tenen marejat amb el seu cu-cuuu, cu-cuuu constant i plorinyós. Me'n tem que tenc molts de veïnats ingressats; a un li han tallat un peu, a l'altre li han trobat un mal dolent, l'altre ha tengut un atac de feridura -ara li diuen un ictus- i a molts d’altres no els conec, estrangers europeus, musulmans i ciutadans que, qui sap, si s'amaguen de qualsevol malifeta en el petit poble.

Es queixen els pocs pagesos de l'augment del preu dels adobs, de l'electricitat, dels carburants, dels fitosanitaris, de l’alimentació dels animals...  Malgrat tot, pel poble, passen màquines de cossetxar i tractors amb remolcs plens de gra cap a la cooperativa, algun altre va carregat de cebes novelles. “Aquestes maquinotes” me diu en Joan Llobet “han mogut totes ses fites dels bocins de foravila i ara, quan hi ha problemes de fins on arriba lo meu o on comença lo teu, tot és a base de peritos i de mirar es catastre, eren molt millors els canadors d'un temps!”

“Per paga” és en Gori Clopa que s’ha afegit a la conversa “ja ningú té someres o ases per llaurar”. I afegeix “Mon pare, al cel sia, va vendre una mula bisca que feia els solcs torts quan llaurava. 'Què té qualque tara?' Va demanar el mercader que la volia comprar. 'Totes les té a la vista!' va respondre mon pare. Al cap d'uns dies va tornar el comprador: 'L'amo -li va dir- torn perquè vos vull convidar a beure, mai m'havien venut una mula torta, i això que m'ho diguéreu!”

Baix cap a la plaça i li explic lo dels meus veïnats a l'amo en Toni de son Gueraví, depressiu convençut. “Ha canviat molt el món” li dic, “Sí”, diu ell “ara hi ha molta botxor! Me sents Climent? Idò, sa vida és com una escala de galliner: curta...i plena de merda. Si no te pica un abella, te fas una mostela, sempre hi ha o bony o bua” L'amo en Toni va sempre amb un palillo estret enmig de les dents, es capaç de fer-li fer mil malabarismes a aquell trosset de fusta, per saludar l’aixeca per amunt sense dir res.

Vaig a dinar de cegues, un dinar monogràfic on no hi pot faltar el paté dels budellets dels animals de bec llarguer i carn saborosa amb aroma de garriga. Un dels comensals sent que comenta: “Si un ca te mossega, li has de donar una pallissa que s'ha de pensar que el mataràs; no l'has de matar, però ell s'ho ha de pensar. No tornarà a mossegar pus, al manco a tu!” En Guillem Plei explica que madò Maria Meca havia d'anar a Ciutat, al metge, a la clínica de Can Rotger i estava molt espantada, pel metge i perquè li havien dit que per Palma robaven molt, en una paraula: que hi havia lladres a cada cap de cantó. El seu home que sempre havia estat molt enginyós se presentà amb un eriçó viu i li diu: “Posa s'eriçó dins es bolso, veuràs tu si qualcú hi posa sa mà!” “Au, au, au... torna-te'n aquest animalet on l'has trobat que si el pos dins sa bossa me compixarà ses anàlisis que me va ordonar es metge!”

Me'n torn de cap al meu turó, poblat per malalts i desconeguts, i a més, me diuen que torna haver-hi molts d'infectats pel virus. Passen dues rates pinyades i m’acollon de veure-les per damunt el meu cap portadores de coronavirus diversos a la saliva, la sang, l’orina i la femta. “Mal te toc pesta!” Solia dir mon pare quan maleïa o quan una cosa no li sortia bé. Reflexos genètics de les pestes d'antany?

Climent Picornell

Jardins d’altri estiuencs

Els jardins d’altri bresquegen per dins els veïnats, lectures interessades o disperses, tot s’hi val. Som ara a l’estiu i en ona de calor, la qual cosa estormia els cossos i qui sap si les ànimes. 

Ben igual que al rei Lluís XIV qui, el 14 de juliol, el dia que es va prendre La Bastilla, escriu al seu diari: “Avui, res”.  Quasi com Kafka quan el dia que esclatà la guerra mundial, escriu al seu dietari: “Avui horabaixa he anat a nedar”. Les dues coses asseveren que “La vida és una ficció basada en fets reals” (Ramón Eder).

Per això el millor és saber sedassar els records i fer com Cecília Gato Fernández:  “Som depressiva però no trista, ús el petit escut de l'humor.  Com T. Zizec: “ L' única relació sexual exitosa succeeix quan les fantasies dels dos es superposen. Si un home té fantasies amb que fa l'amor damunt una bicicleta o la dona vol ser penetrada per un semental, el que realment està passant és que un cavall va en bicicleta”.  L’amor té molts de caires, un: “Ella és com el far que fa voltes, l'obscuritat total alternant amb una brillantor enlluernadora (Henry James), o un altre: “Teta que la mano no cubre, no es teta, sino ubre”, com ens recorda la saviesa popular.

Ja que hi som, amb les parts del cos: “Siempre fue la lengua compañera del Imperio” ara resulta que Nebrija no ho deia per l'espanyol sinó pel llatí. Sempre ho veuràs! Però hem de ser conscients que les dues obres culminals de la literatura castellana estan protagonitzades una per un vell xiflat i l’altre per una puta vella, hi podem afegir Don Juan Tenorio, un acossador de mitjana edat. Quan s’és tan reduccionista Porgy & Bess  (on s'hi canta Summertime: “És l'estiu i la vida és fàcil...”) és una història d'amor entre un coix i una al·lota guapa assocats per un macarra guapetó i un traficant de drogues.

Tenia raó Albert Camus: “Sempre ens enganam dues vegades respecte a les persones que estimam: primer al seu favor i desprès en contra seva” . Però és que “En matèria de sentiments tots som autodidactes”  (Manuel Neila). També és ben cert que “A las relaciones tormentosas debería partirlas un rayo” (Carmen Canet). Malgrat tot les petjades sentimentals són males d’oblidar: “Los fets d'amor no puc metre en oblit;  /  ab qui els hagué, en el lloc, no em cau d'esment” (Ausiàs March). N’hi ha però que ho són més, difícil d’oblidar, vull dir: “No hi ha nostàlgia pitjor  /  que enyorar  /  el que mai va succeir”  (Joaquin Sabina).

Deia Joan Fuster: “ Si en aquest món hi ha quelcom intrínsecament malvat és, sens dubte, l'Estat” i per reblir el clau, diuen que John Maynard Keynes definia el capitalisme com el sistema que es basava en “la convicció de que els homes més malvats cometen els actes més malvats per al bé de tothom”.  Pot ser que, com la democràcia, sigui el pitjor sistema de govern que s’ha inventat, a excepció de tots els demés.  Nogensmenys, “El contrari de la por no és el coratge sinò la solidaritat”  (Bernat Castany). Malgrat n’hi ha que són poc empàtics: “Yo no quiero hacer lo correcto  /  pa esta puta mierda ya no tengo tiempo” ( C. Tangana). Una altre cantant el contradiu: “El meu objectiu és ser de cada vegada més honesta” (Luz Casal). Tanmateix, torna a dir Joan Fuster: “Creu-me, jove: no et faces cas! A la teua edat, un es passa la vida fent-se trampa a si mateix”.

Els deman excuses per embafar-los amb aquests jardins estiuencs però “La meva missió és matar el temps i la d'aqueix és matar-me a mi. Se està molt còmode entre assassins” (Emil Cioran).

Peripatetisme per Palma

Seu, un home mal vestit, als bancs de fusta del Born de Palma. Tira pa banyat i té un estol de coloms que li fan cas, però ell només se fixa en un colom coix, li falta una cama i li diu, fort: “guapa, guapa i guapa!” Els ramats de turistes, acalorats, s’hi fixen i el retraten mentre altres miren els seus mapes per saber on són. Són mapes sintètics de la ciutat, fàcils de llegir, lletjos. Servidor que estima els mapes, antics i moderns, no pot sinó sentir un cert malestar, no tots els mapes són com aquests d’informació turística. “Hi ha en els mapes una bellíssima concepció del món dibuixat, del món representat i de les inquietuds que cartes i plànols desperten en nosaltres: la curiositat contemplativa del científic meticulós, encisat per les descobertes, o la tafaneria de l'explorador nòmada, que sempre va una mica més enllà, tot ell acció i vivència”.  Me diu en  Josep Pedrals. Li he de donar la raó.

En el pas d’en Quint, davant La Pajarita, me trob amb en Jaume Sureda, els dos som hipocondríacs, molt. Li coment que fou Erich Fromm qui en El cor de l'home (1964) dedica un capítol al narcisisme, que explica els  hipocondríacs com personatges centrats en si mateixos que prenen el seu punt de vista, com la realitat. Em recorda que li vaig regalar el Manual per a Hipocondríacs on, en un dels seus apartats, es recomana als qui tenen doble personalitat que en anar al cinema o en viatjar en avió comprin sempre dos bitllets: un per a ells i l'altre per al seu altre jo. Em recomana Hipocondria moral de Pau Luque i Natalia Carrillo.

Vaig fins a la plaça Major i baix per les escales que peguen a la Rambla, davant l’estàtua d’en Chillida. Un poc més avall a la corba que fa el carrer davant el teatre Principal, prop del fornet de la soca d'en Tomeu Arbona, veig en Joan Melis, abans que el pugui saludar m'enfloca: “Soc més lluny que estimar-te. Quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos trobaran un regust de tu”. Trobes que hi ha per tant!  Això del Gabriel Ferrater s'ha desbocat: “Quan els cucs faran un sopar fred !!”  “I si és calentet el sopar!  Així havien de ser els seus poemes? Clars i llampants, realistes com una lletra bancària? Res, però res de res, on hi hagi Carner o Foix, o l’Ausiàs... tots els demés són mals aprenents!”. I no puc ni donar-li el bon dia. Se'n va cap a la Rambla recitant de memòria trossos sencers de Les dones i els dies.

M’assec a un dels bancs de la Rambla dissenyats per Gaspar Bennàsser i sent que me diuen: “Qui a bona cadira seu, bona ventura l'espera”. És en Jeroni Massanet, estudiàrem junts a l’Institut, es feu diplomàtic i ens veiem, per casualitat, cada molts d’anys. “Encara tens el bust de Pius XII al teu corral del poble?”  “Sí”, li constest, “manies de mon pare que era un romanòfil i un vaticanòfil i un papòfil, si es pot dir així”. “Si era un papa nazi!” me diu. “Alto!! Li replic, “Pius XII , no fou filonazi, ell no volia que hi hagués aquell extermini, però és ver que no el va denunciar, i sabia que hi era, perquè fer-ho era entrar en guerra, per això Benet XVI, en Ratzinger,  va frenar la seva beatificació”. “Ell ho sabia” insisteix en Jeroni, “quan els alemanys se'n dugueren milers de jueus romans a Auschwitz i  no digué res. Hauries de destruir l’estàtua”. “Que no és una estàtua és un bust damunt un pedestal”. “Idò això...” “El papa Francesc d'ara tampoc ha condemnat els russos que han envaït Ucraïna” li dic per disculpar-me un poc. “No és el mateix, no comparis...” S’acomiada i em fa pensar que, efectivament, mai tenguérem aquesta discussió amb mon pare. Venc d'una família  on no es parlà mai ni de sentiments, ni de política, ni de doblers...

Carrer sant Jaume avall me fix amb el casalot que ha reformat l’amo de Ryanair i me deman quant de patrimoni quedarà en mans de mallorquins d’aquí a un parell d’anys, al centre de Palma. La gentrificació avança manades desfetes!