Climent Picornell

Dalt del turó

De l’unicorn al bell mig de l’illa aimada

Climent Picornell

Fuig de Ciutat i la darrera imatge que me’n duc és la d’un gitano portuguès que passeja un manat enorme de bufetes, globus d’aquests per a infants, de figures diverses. Una bufeta en forma d’unicorn me pega amb la seva banya al cap. En manco de tres quarts ja som a la vila i m’assec al corral, per agafar aire, davall un taronger vell que va sembrar mon pare. L’olor de la flor de taronger i la remor de les abelles que hi van me reconforta. El meu amic Joan, capità de barco, em contava que passant a un parell de milles de la costa de València, de nit, li arribava l’olor dels tarongerars fins el seu vaixell. Avui és el vespre que els quintos d’enguany i els que ho seran l’any que ve fan la guerra de taronges i els més joves miren de prendre’ls el pi i dur-lo a la plaça, com un trofeu dels vençuts.

Vaig a fer la compra a can Bufalaga i a la coa dues jovenetes forasteres, una d’elles esportellada,  comenten: “Mi novio es policia local de Porreres...” “Pues no llega a los dos mil euros al mes” “Yo me pasaría a un policia nacional. O a un guardia civil, me gusta más un guardia civil!” Pens per a mi que és ben ver el que diuen que cada casa te un llum... o està apagat o està encès.

Vénen a recollir-me els meus amics Joan, Toni i Andreu que cerquen el centre de Mallorca, per fer una eixida explorativa. Trescam per terres de Llorito, Sineu, Sencelles, Costitx i Sant Joan. Amb precisió d’agrimensors antics –però armats amb utensilis moderns- situen i prenen nota de quinze possibles localitzacions en aquests pobles, algunes són de tradició popular i algunes altres de localització geogràfica més científica, tot i que segons ells és mal de saber quina és la tècnica més acurada per saber on es troba el centre de la nostra illa. Jo els cant el nostre himne santjoaner amb lletra i música del mestre Rosselló Ordines: “Al bell mig de l’illa aimada / on la calma i ditxa estan, / seus oh terra consagrada, / oh vila de Sant Joan”. Els vull convèncer de què el centre de Mallorca és el pou de Solanda que travessa la terra fins a l’altre part del món.

En tornar els convidam a dinar. Plat únic: Bajocada de faves. La recepta és senzilla i saborosa, molt del temps, ara que els canonets de fava són tendres: un bullit de bajoques,  carxofes, colflori, patata i ous. Trempadet amb oli, sal i vinagre. És un plat esplendorós i humil, del temps en què es menjaven faves sempre seguit. Recordau el que cantaven abans: “En vint dies vaig menjar / seixanta vegades faves. / Es dematí de trempades, / es migdia de cuinades / i es vespre de rescalfades./ Les mos daven per sopar / i es diumenge per mudar/ les mos donaven pelades”.

Jugam a escambrí el capvespre per passar el temps i comentar la jugada pels dies de Setmana Santa, quan es faran els robiols i les panades, i el frit de Pasqua ( amb molt de fonoll ), i on anirem a dinar, si a ca nostra, si a ca la sogra, si vendran els fills i les nores, si tal i qual... Surt el tema de na Maria de can Mairotó que va engegar dos okupes d’un foravila seu a cops de garrot ( “aquesta és més viva que se cussa d’en Carabina”, diu algú de la rotllada, per afegir tot d’una: “ Mata! Que duc molts de punts!”) Els coment que me fa mal un peu, davall un taló i hom afegeix  els seus, ja ho sabeu: “qui no té bony, té bua”... o “forat”, com diuen a poble extern.

Vaig a fer una infusió quan ja comença a fosquejar i, abans d’arribar al casino, en Joan Xamaner me comenta que enguany els cabots no han fet niu davall les teulades de ca seva. “En vengueren un parell fa dies, s’ho miraren, els nius de l’any passat estaven esbaldregats i degueren pensar que era massa feina i se n’anaren a un altre lloc. Me sap greu m’agradava sentir-los prop de sa finestra des meu quarto”.  Na Joana Ximeni va coixeu-coixeu:  “Què ha passat? Que quan era jove pareixia una cabrida que s’enfilava per damunt els garrovers i ara per baixar un escalonet m’ho he de pensar dues o tres vegades, això és s’edat”. “Per Pasqua? Si tenc es frit fet? Idò ara els meus al·lots m’han canviat ses aradores i el duran d’ Es Cruce de  Vilafranca, i dues porcelles. I jo: a creure i a fer bonda”.

De tornada cap al turó me trob amb gent desconeguda, carregats de cans,  xerren una llengua que no identific. Veig un nin que aprofita el wifi gratuït a defora del bar, davall el campanar del poble. Pas per davant can Toni de sa Botigueta i sent el martell d’encetar ametles i em dóna com una pau interior i pens: en Toni va per feina. Com un mantra, tac, tac, tac... que m’acompanya  mentre faig el carrer Bellavista per amunt cap a s’Escaleta i en arribar a can Moratinos me gir i observ dins la foscor les siluetes de les muntanyes: de la mola del Fangar fins al puig de Randa. Avui fa mal destriar estels ja que  la lluna serà plena demà, però avui ja ho pareix, se passeja per damunt el poble i il·lumina com si fos de dia els pinars de Son Juny.

Dalt del Turó

Brou a rompre !

Climent Picornell

Hi ha hagut aigua a voler,  i més. Fins al punt que un dia quedàrem aïllats i incomunicats, per terra, de la resta de l’illa. Els torrents que recercaven els seus antics llits, els bocins anegats, sense molts dels desaigos que eren abans els albellons i, així i tot, ha plogut damunt banyat i per tant tot regalimava quan l’aigua tocava en terra. Possiblement una de les plogudes sostingudes més copioses dels darrers cent anys. Els torrents encara ragen tres setmanes més tard de l’episodi de pluges.

Els trob discutint fort dins el cafè, un està dret i l’altre fa com qui no el sent, llegint un diari. Tenen dos bocins de terra veïnats i el que està assegut ha fet una síquia travessant el camí i ara desaigua dins el de l’altre, el que està dret: “Cadascú que guardi sa seva aigo” li diu, “Per què m’he de beure sa teva? Tapa sa síquia avui mateix que no puc ni passar amb so meu cotxo”. I després de l’amenaça se’n va. “Tanmateix no ho faré!” diu caparrut el qui seu.

En Guillem ve, a peu,  de la residència dels vells construïda a un punt que l’aigua anegava i amb un albelló que raja encara damunt la carretera de Petra i que recull l’aigua de son Falconer i es Montagut, deia, que ve de la residència de persones majors, a peu.  És primatxel·lo i al cassino llegeix diaris amb fruïció mentre beu un cafè amb llet ple de galetes d’Inca ben trossejades, les menja quan ja s’han amerades, ben amerades... M’agrada xerrar amb ell: “Mu mare estava enterrada a una tomba que no era seva i un dia la me varen reclamar els seus propietaris i l’havia de treure”. Continua amb veu prima i pausada:  “Era a una tomba de quatre nínxols, dos per banda. I me digueren que si ho havien fet com ho feien abans, un bubul damunt s’altre, que allò se podria i els ossos de damunt se mesclaven amb els ossos de davall i que no sabríem qui era qui. Però no,  hi hagué una separació d’obra i així els vaig poder recuperar, els vaig posar dins un sac i ara descansen amb els de mon  pare, tot dos junts. Estic ben content i prest hi aniré jo”. “No frisseu”  li dic.

Entra el rector a berenar.  Ara i des de fa anys el rector és de poble extern i fins i tots hem tengut frares valencians, franciscans. M’explica l’amo en Pep Cucullí que amb motiu d’un canvi de capellà al poble hi hagué un acompanyament massiu del mossèn  cap al seu poble natal : “Però, no t’equivoquis, no era que l’estimàssim, és que mos volíem assegurar que no tornaria enrere”.

Els fumadors, defora dels bars, ho han passant pillo malgrat les terrassetes que els han fet amb quatre plàstics, com un hivernacle de foravila però un poc més curiós. No els queda més remei que aguantar el fred i la pluja, ja se sap que “somada de gust, no pesa”.

Fa un venter desmesurat a defora.  Trob el sen Toni Massena i li deman pel seu nét: “Encara estudia?”.  “Si, no atura”. “I què estudia, ara?” “Idò me va dir que estudiava de Ministre!  No... i t’assegur que s’hi aferra i fort als llibres, fa feina més hores que un rellotge. O això és lo que  diu”. Pens amb aquella dita de Salvador Dalí: “La intel·ligència sense ambició és com un ocell sense ales”. I amb la picardia del nét del sen Toni.

Veig en Felip Primater cop piu. Ahir férem una calçotada. Ara s’ha posat de moda el torrar aquests grells, calçats, i menjar-los sucats amb salsa romesco. Ho férem a un bocí on na Joana Monserrada s’hi ha arreglat una caseta, amb piscina, que lloga en s’estiu als turistes. Però hi hagué un denou. Ella, na Joana,  volia un bon clot per a la llimonera que havien de trasplantar de la casa del poble. I feren un clotarro majestuós. El vespre havia convocat els amics al sopar de calçots i,  com sempre,  en Felip Primater arribava tard. Venia amb el cotxe nou, vérem els llums per la camada que puja pel turó dels Aglans. Al cap d’un quart d’hora, quan ja hauria d’haver estat assegut a taula i no hi era, sortírem a veure que passava. Ell, assegut en terra, contemplava la feta. Havia anat a aparcar, d’esma, on aparcava sempre i tenia el cotxe cul per amunt dins l’enorme clot:  ningú li havia dit que hi era. Dins el clot per a la llimonera hi havia sembrat el seu cotxe nou de trinca, feia una setmana que l’havia anat a cercar.

Pas per davant ca l’amo en Toni Piulo i el veig, darrera les vidrieres, assegut a la camilla. S'ha renegat de parlar, no té res a la gargamella,  però ara no xerra. Té noranta anys, ben duits, i no diu una paraula. I era xerrador, sobretot quan pegava a la ginebra... però ara res de res ni amb unes estenalles li trauries un bon dia. Els vells de la vila que, com ell,  han sobreviscut a les seves dones han quedat sorpresos perquè, confiats a morir-se abans, estaven mentalitzats de què les seves dones els servirien. Un dels laments del meu conco en Sion fou aquest:  “No me’n puc avenir que l’hagi d’haver  servida jo, i ara? Qui em servirà a mi?”. Me fa senyes i sense dir ni paraula m’arramba una dotzena d’ous de les seves gallines, per senyes em fa a saber que està bé i que tanqui la porta.

De cada pic hi ha més gent que no saluda per la vila. I ja se sap que qui no saluda o és extern o està barallat amb el qui s’encontra. Per tant, o hi ha més barallats o hi ha més externs. Me decant per això darrer. 

Dalt del Turó

Temps de matances i altres andances

Climent Picornell

A la fi ha plogut. Amb ganes. Molt. Els aqüífers s’han recarregat i les cisternes s’han pogut omplir i algunes han vessat. A segons quin lloc del terme ha plogut més de dos-cents litres per metre quadrat. Bona saó. Moltes goteres a les cases que no estan massa preparades per a un diluvi d’aquestes característiques.

Veig un tallanassos que corr pel vidre del corral i na Claùdia, regirada,  afina un pregadéu, una Mantis religiosa, “superverda!” diu ella, damunt les fulles d’un filodendro. Mentre ens temem que han arribat els Reis carregats de presents. Jo he anat alerta a no espenyar sa jugueta abans d’hora. Llibres, cedés de música, preparats d’herbes per fer infusions, roba... Feim una festa amb xocolata, pa moixó i coca bamba. “Pels Reis, el temps creix i el fred neix”.

Surt a fer una volta. Durant dos o tres dies ha fet gelada. Hi ha anticicló i el cel sense niguls és una característica que propicia les inversions tèrmiques prop d’en terra. El paisatge emblanquinat. Ara és el temps. Fa fredor però en Tomeu Terro pren el sol a defora de ca seva, rodejat de moixos i amb una cervesa a la mà: ·”Clemente! On  vas tan de pressa? Quina velocitat que dus! Deus anar a sis o set per hora...” Pens en com es deu escalfar, abans la gent li pegava de braser, botella d’aigua calenta al llit, maridet, foganya escalfa panxes… però ara qui més qui manco al poble ja té calefacció central, aires condicionats, estufes de baix consum i he sentit a dir que sòl radiant.

Pas per davant can Marón i sent ses perdius engabiades –txequetxé, txequetxé…- que m’escometen quan pas.  Serà un bon any de taronges els arbres en van plens i ja han colorejat els bocins on hi ha tarongerars. Al meu corral en tenc un parell que sembrà mon pare i s’han fet grossos ferm, van carregats, esperem que sa mosca no els piqui en demasia.

A un corral prop del meu hi ha un galliner de gallets de brega que solen escaïnar sovint. És l’endemà dels Reis, sant Julià,  i me toca tirar tots els torrons que han sobrat. Basta de sucre! Els animalets en fan una vega. He tengut amics a casa i les converses no en sortien de si un té colesterol, l’altre artritis reumatoide, un altre sucre, un pren Sintrom pel cor...vaja! I a l’horitzó proper ja hi ha sant Antoni que és temporada de porquim i per conseqüent de greix. No en sortim!

Entr a ca nostra i em veig al mirall de caoba que em va regalar ma mare. Descambuixat, vell, gras, lleig. Me somric a mi mateix i em salut amb alegria, quin remei! Sonen el Beatles: “Let me take you down, / ‘cause I’m going to Strawberry fields./ Nothing is real and nothing to get hung about. / Strawberry fields forever”...  (Deixa’m dur-te allà, /  ja que vaig als camps de maduixes. / Res és real i no hi ha res perquè preocupar-se./ Camps de maduixes per sempre”), mentre,  repàs el  Pronòstic santjoaner de 2017 dedicat enguany al meu amic ja traspassat Josep Estelrich, el capellà Turricano.

Consult un  llibre de Jean Bisson, conec l’autor, un geògraf algerià. La policia francesa va retenir a l’aeroport de Marsella al seu fill, jove. Havien vengut a matances a ca nostra i se n’havia duit el cap del porc que, ben bullit i ben net de carn, cotnes i tendrums, li feu una il·lusió enorme. En obrir-li la maleta trobaren el cap del cadàver i el policia de duanes li feu explicar, a la comissaria de l’aeroport, d’on provenia la prova del delicte que no havia comès. Ara fa anys que ja no en feim de matances, massa feina i massa maldecaps. Parlant de porquim,  a  W. Churchill li demanaren quin animal preferia, respongué: “Els cans ens idolatren, els moixos ens menyspreen, només els porcs ens consideren els seus igual. Els porcs, preferesc els porcs!”

Surt a fer un cafetó i abans d’arribar veig a madò Tonina Rubertera que contempla la porta de can Rotget on un jovenot hi empotrà el seu cotxe, just al cap de cantó davant l’església. “Bono! Bono!” diu, remenant el cap.

Dalt del turó

El desembre congelat (o això era abans?)

Climent Picornell

Les fulles dels magraners entapissen el terra dels corrals amb els seus colors grocs, ocres i marronencs. El cirerer del bon pastor va carregat de fruites vermelloses, el sembrà mon pare quan el vaig advertir que collir-les del pinar era prohibit, ara en tenim per dar i per vendre. Em du la imatge del pare que per aquests dies solia pujar a veure si havia d’escaldar sopes per a tothom, amb gírgoles i bolets i un ou que se prenia amb el brou calent. Per Nadal augmenta l’enyorament dels qui ja no hi són o dels qui són lluny.

És per això que ha vengut la padrina de Costitx, hem de parlar per l’ordinador, via Skype, amb la seva néta que fa feina a Hèlsinki i no ve aquestes festes. No se’n pot avenir de veure-la tan prop, estant tan lluny; “fes bonda que tu ets polissona!” o “ves alerta!” són els contrapunts de la conversa que s’acaba amb quatre llàgrimes.

Fa fosca molt prest i els horabaixes i vespres se fan llargs i mals de passar, diu la gent. Fa foscor massa aviat. Haurem d’esperar el dia 21, el dia més curt de l’any i, ja sabeu, que per Nadal s’ha allargat el dia una passa de gall. El dia 21 de desembre vaig a comprar, ja ho fèiem amb mumare, un pastoret o un endiot de fang o un pastor amb una guarda d’ovelles al mercat que es fa a la plaça Major de Ciutat. Hi ha paradetes que els fan com abans, brillants i rudimentaris i cars com a foc.

Començ foc amb tions grossos que els costa arrencar però llavors són agraïts. Quan el foc és fort hi tir un mostel i una geneta embalsamats que el padrí em va deixar, ell els tenia damunt la televisió, i ja s’havien arnat i perdien pèl a les totes. No els vull tirar al fems. Dins el foc fan flamarada i un bon estol d’espires crepitants que assusten el moix que s’escalfava a prop. Només queden uns fils de ferro que devien servir d’armadura. Pot ser la cerimònia ritual d’aquest solstici d’hivern.

Vénen de visita els meus amics Joan i Valerià, com cada any, sopam i petam la conversa que té punts curiosos, com per exemple els avatars dels seus sogres durant la II Guerra Mundial; un d’ells, australià, anava amb un avió a bombardejar el centre d’Europa, col·laborà en la desfeta de Dresde, tornà viu. El sogre d’en Joan, indonesi, va ser capturat i pres a un camp de concentració dels japonesos al sud-est asiàtic. També en sortí viu. Coses de la globalització, això dels sogres de països llunyans.

Parlant de la II Guerra Mundial, el mòbil se remena, el meu fill gran m’envia des de Berlin una fotografia del Checkpoint-Charlie, el punt on es topaven les zones americanes i russes del Berlin ocupat, metàfora de la guerra freda, trau de botó de la cortina d’acer (“Telón de acero” li deien en espanyol); ara s’ha convertit en una atracció turística, amb gent desfressada de soldats americans per guanyar un parell d’euros amb els guiris de torn. Qui ho havia de dir, però tenim menys memòria que un ordinador primitiu, un ZX Spectrum per exemple.

Vaig a comprar el pa i he fer coa. Madò Bel Babaïna, una dona major, explica les andances dels seus sis fills i de prompte diu: “Tots són del mateix ventre, però no del mateix exemple”, per voler significar que tots són seus però diferents de caràcter; no sé si viuen encara amb ella perquè se’n du dos pans de dos quilos, grossos com rodes de carro.

Al cafè també hi ha molta gent. Estant calentets a dins i el racó més cridaner és una taula tota de dones –hi van quasi tots els matins- que parlen i comenten. M’assec a prop i puc sentir la conversa. Va de la mort d’un “senyor”d’un temps. Un ex-senyor seria ara. Ho era en el seu temps, ho era en l’època del mercadeig de porcs, de les sobrassades d’estraperlo, del ‘bones tardes tengui’ i el nacional-catolicisme. Com ha evolucionat tot!

Retorn a ca nostra dalt del turó, el meu fill petit ha arribat amb un paner ple de esclata-sangs, pugomes, peus de rata, llemicoses, orelles de llebre, xampinyons i un bolet dubtós –no s’han de fer roïssos, però s’ha d’anar alerta- consultam el llibre sobre bolets de les Balears i resulta que no és bo. Seran per les sopes escaldades del vespre. Abans però he de trobar els trastos per fer el Betlem, les neules per penjar i els quatre elements ornamentals. Trob els pastorets i pens en la cançó dels pastorets meteoròlegs: “Pastoret d’on véns? De la muntanya, de la muntanya. Pastoret d’on véns? De la muntanya de veure el temps. Quin temps fa? Plou i neva, plou i neva. Quin temps fa? Plou i neva per allà”. No és com enguany.

Espipell un poc de torró fluix del qui fa el frare de Solanda, en Tomeu, amb la seva organització “Dignitat i feina”, i amb la fórmula que li passà sa mare. Avanç en la lectura del llibre de Miquel Horrach ( “L’estació de les pluges”), “la roba estesa és la bandera de la gent humil”, i prepar els quatre volums del “Cançoner popular de Mallorca” del santjoaner pare Ginard, enguany ha fet cinquanta anys que es va començar a publicar. Els tions fan foc a les totes i el moix fet una bolla fa aquell renou de motoret en marxa. Per Nadal cada ovella al seu corral. Amén.

Dalt del turó

Panellets, morts i tricotraco

Climent Picornell

De dia encara fa calor però tot d’una que el sol se pon, i més d’ençà que han canviat l’hora, fa frescoreta. Els vespres són calms i es posa una boirada que la pots tallar amb un ganivet, no hi veuen a dues passes; el matí encara hi és i queda dins els clotals, les parts més enfonsades, quasi fins a gran dia. La rosada es pot veure damunt els cotxes i per foravila et queden les sabates ben xopes si camines per dins l’herba. Codonys i magranes són les fruites de la tardor; les magranes, mollars, grosses i plenes, tenen encara el sentit de la fruita d’abans, gustosa i dolça.

Hem fet panellets amb ametla, sucre i pasta de moniato i després hem arrebossat les bolletes de pinyons, ametla, avellana, xocolata, cafè. Aquesta pasta, com un massapà, permet fer bolles rodonetes o allargades que després pintades de vermell d’ou i amb cop de forn, uns minuts, obren el miracle dels panellets que abans coneixíem enfilats en aquells rosaris –amb patena de carabassat- que regalaven els padrins i padrins-joves.

De totes maneres, el Halloween ens ha capolat, ens ha passat per damunt i ni bunyols, ni panellets, ni flors als cementeris, el “truco o trato” ( broma o regal) ha fet camí dins el poble com un bulldozer o un tractor que llaura fondo. És el vespre del “tricotraco” que diu l’amo en Sebastià Castany: “No sé que diuen, tricotraco, i van desfressats de bruixots, un m’ha dit: jo vaig desfressat d’un que s’ha tirat dins una cisterna. Ara pensa tu!”

Mumare solia fer aguiat de pilotes el dies del Tots Sants, fins un dia que, pobreta, ja no hi era tota, vull dir que ja no se’n recordava de les coses, aguià sense fer les pilotes, posà la carn capolada tal com li havien venuda a la carnisseria. Tots férem veure que ens agradava molt, però érem ben conscients que s’havien acabat els aguiats de la mare.

Surt a badocar un poc pel poble. Ja ho deia Josep Pla: “La felicitat és una forma de badoqueria”. “Aquest sap més que sa xulla rància!” me diuen en veure’m arribar. Faig un cafè amb el tio Nofre i el seu company en Baltasar de son Cifre, que va amb una granota posada, vella però neta. Darrera ells una partida de cossiols d’estranys, blancs quasi tots, fan parèixer un jardí la voravia que altres dies és buida. Avui la botiga ha tret les flors al carrer, demà són els Morts. Me conviden a beure. “Moltes gràcies” dic, i em respon en Nofre: “Sí..., i un ca se’n va morir!”

Dins el cafè hi ha, des de fa un parell de dies, un homo gran, major vull dir, que està sempre tot sol. Deman qui és i me diuen que és un parent dels Medolls que varen emigrar a l’Argentina. “Era militar” me diu el sen Rafelino... Un militar torturador, pens jo, que se refugia a la vila per amagar-se de la persecució de la justícia del seu país; la seva vida anodina al poble contrasta amb la crueltat de la seva actuació militar durant els cops d’estat, tirant gent, de viu en viu, des de la porta dels avions a l’oceà Atlàntic. Tot és un excés d’imaginació meva i deman al meu veïnat: “Aquest que devia ser com en Perón?”. Me diu: “Ca barret! No li arriba ni a sa sola de ses sabates”. Vaja, pens, deu ser peronista.

Tastanejava, vull dir que s’engronsava, com si anàs begut. Anava adesiara per damunt la voravia i ara pel carrer. Anava ben begut i xerrava tot sol, fort: “És pitjor que un dimoni, és una ‘llocifera’!”  “Aquest ha tengut brega a ca seva”, sent un pare que diu al seu fill, ja grandet, referint-se al gat: “Has d’aprendre a beure perquè sinó un dia una al·lota te deixarà i en comptes de beure molt te tiraràs d’una finestra per avall.” No sé per què pens amb una dita d’Eduardo Galeano quer vaig aprendre: “El masclisme és la por dels homes a les dones sense por”.

Al cementeri veig un home davant una tomba plena de flors. Ha perdut el seu fill paraplègic, sempre el passevaja empenyent-lo dins una cadira de rodes i, ara, un pic mort, el fill, el pare no sap com ha de passar el temps. Record l’epitafi que va demanar Joan Fuster a la seva làpida: “Ací jau / Joan Fuster / va viure / com va morir: / sense ganes.”

Vaig a fer una volta per foravila. L’olor de les flors dels nisprers i el tan particular aroma de la dels garrovers, seminal, omplen l’ambient. L’olivó de l’ullastre i el llentiscle de la mata ja són quasi madurs per oferir-se als tords i estornells que arriben afamegats de terres enllà. El cant dels primers rupits anuncia l’arribada de l’hivern.

Dalt del turó

N’hi ha que duren tota sa vida

Climent Picornell

És ben dematí i al cafè ja n’ hi ha que expliquen i mormolen. Els de la meva dreta conten que havien entrat lladres per la vila. Després dels planys de la majoria, va sentenciar en Pere Felip: “Massa ell si no hi havia lladres el Bon Jesús estaria tot sol allà a la creu”. La dita va fer el seu efecte perquè es passà a un altre tema, el dels divorcis; no se’n podien avenir de la quantitat de gent que se divorciava o se separava, també a la vila sense anar més enfora, i en Pere Felip tornà a sentenciar: “Hi ha matrimonis que acaben bé i n’hi ha que duren tota sa vida”. Aquí n’hi hagué més d’un que ho hagué de pensar dues a vegades per veure si en Pere tenia raó. En Pere és un home entès i llegit, bon conversador, havia estat escrivent a una notaria. Quan li demanaren explicacions de la dita, alarmats pel trencadís del matrimoni canònic, s’aixecà i amollà la darrera: “Sa nostra història no té ni port de sortida ni port d’arribada, només es tracta de no naufragar”. “Au, Diós”. I prengué per amunt: “Me’n vaig a veure si trobaré una raïssa devers es forn...”, diu a n’en Joan Praxedis que en du una davall el braç; “Tarde piulaste!”, li contesta, “jo duc sa darrera que hi havia, t’hi has posat massa tard”.

En Joan s’afegeix a la rotlada i conta que en Pere Felip avui no menjarà pa. La conversa deriva cap als morts, que també troben que n’hi ha molts a la vila, darrerament. “Jo”, diu en Joan, “vull que m’enterrin amb el cap a defora de la tomba, així estalviaré els recordatoris als de ca nostra i, sobretot, deixaré posat al testament que els qui se ‘colin’ al funeral passin a consolar els darrers de tots. On s’ha vist mai això de passar davant els altres! Pareixen afamegats”. Els escolt des de la meva taula i em ve al cap l’epitafi que volia Joan Fuster que li posassin a la seva tomba: “Ací jau / j.f. / va viure / com va morir: / sense ganes”. M’aixec jo també per anar-me’n i en Pau Papa me diu: “I tu què trobes de la mort Climent?” “Omnes vulnerant, ultima necat” , després de la llatinada –que està escrita a un rellotge de Sol ( Totes feren, la darrera mata, en referència a les hores)- afegesc: “Jo” -rememorant Montaigne faig la nova contesta- “Vull que estiguem ocupats, que prolonguem els deures de la vida tot quant poguem, i que la mort ens trobi sembrant cols, indolents cap a ella, i més encara cap al nostre jardí imperfecte”. “Jo només he entès lo de ses cols”, postil·la en Praxedis, “però està molt ben dit!”.

Passa una dona xerrant per telèfon mentre empeny un cotxet de nin petit: “Mos n’ haurem d’anar amb sa sonda posada... me sents? Me sents?” I cridant més fort :”Haurem de partir al creuer amb ell sondat!”. Vaja, pens, tenen un problema. Un poc més envant en Tomeu de ca na Fresca baixa de la seva furgoneta i obri darrera on hi du tres dotzenes de carabasses de les de fer cabell d’àngel, en tendrà fins a l’eternitat, me dic a jo mateix. “Agafa’n dues o tres que ses carabasseres enguany han anat feineres”, i més fluixet, “perquè els hi he donat molta d’aigo, que sinó...”. Amb una bossa de plàstic i les carabasses dedins faig camí cap al turó. En arribar crit el moix perquè ahir no el vaig veure i se presenta descambuixat i indolent. A Winston Churchill li demanaren quin animal preferia: “Els cans ens idolatren, els moixos ens ‘desprecien’, només els porcs ens consideren els seus igual. Els porcs, preferesc els porcs...!” Això mateix pens jo del meu quan se’n torna sense mirar-me. Avui no tendrà ració de pinso. Desagraït !

“Que puc entrar?” “I ves...!” dic. És en Damià Manorris, bon amic, darrer reboll d’una família que fou terratinent un temps i amb llinatges que duen alguns lletraferits i qualque aspirant a sant i tot. Avui vé indignat: “Ara tu trobes que...” -i fa la vindicació de la seva padrina, poetessa d’un temps- “...I què si era franquista. Però que s’han cregut aquests exegetes de la facultat, que ells no ho haguessin estat franquistes si haguessin vist (des de la perspectiva d’una senyora benestant, rica, terratinent, beata) com els rojos venien a prendre’ls la terra i la religió... Després ja ho veren que en Franco era una animal, amb la llengua i amb els costums que ells tan estimaven”. “I la teva tia monja que la faran santa a la fi?” “No ho sé, quan pens amb ella i amb les temptacions del dimoni, crec que li poden aplicar, per la carrincloneria de rondalla, ben igual que a Santa Catalina Thomàs, allò que deia Valle-Inclán: ” La pobra no sabia que lo millor de la santedat són les temptacions”. “En fi...” li dic. “He vist un dels teus fills i pareix un hippie”. “No”, li responc, “ és un hipster”, li aclaresc . “Un què?” “Un hipster. Res, res...un hippie amb la barba espessa i més mudat! Ara s’usa”. Li cont les converses del cafè, els morts, els lladres, els divorcis... Ell enganxa per aquests darrers i la pèrdua de l’estimació entre les parelles. “Saps què deia en una frase magistral J. Cortázar: ‘Ja no t’estim, amor meu’. Ho escriví a La lenta màquina del desamor”. Ja no t’estim, amor meu; condensa molt bé el pas destructiu dels anys triturant moltes parelles.

A defora senten els giscos de les falzies i les oronelles contrapuntejats pels crits d’un xoriguer.