Jardins d'altri amb semen, sang, desig i univers. Climent Picornell
jcmllonja | 22 Maig, 2023 10:28
Jardins d'altri amb semen, sang, desig i univers
Els meus Jardins d'altri són reculls que he anat agafant d'altres persones, fugint dels aforismes i de les màximes pedants i embafoses. Mirin sinó, llegesc, escrit per Georgina Solà: “El primer convocat és Hegel i la seva lògica de la revelació de la llibertat com a sentit de la història, fruit d'un encadenament de negacions de la negació fins a arribar a un estadi post-revolucionari on preval l'autoconservació que engendra els 'cossos revolucionaris de la cura' en una mena d'Estat biopolític que fa emmalaltir”. Prenc alè i me ve al cap allò que digué el gitano: “A mi, usted me habla más sencillo!” Per senzill, recordau aquell programa, Hablemos de sexo de la doctora Ochoa? No aixecava la veu i responia sens falta als pros i contres de la ingesta de semen, per exemple. Senzillament.
Manuel Machado: “No sabe del amor quien no delira” o “Ni sabe del vivir quien no pelea”. Aquí em va venir al cap Camus. Sempre va bé recalar en Albert Camus: “Tota idea falsa acaba en sang, però es tracta sempre de la sang dels altres. Això explica que alguns dels nostres pensadors es sentin amb llibertat per dir qualsevol cosa”. Com el savi swami Vivekananda: “Sembra un pensament i colliràs una acció. Sembra una acció i colliràs un hàbit. Sembra un hàbit i obtendràs un caràcter. Cultiva un caràcter i colliràs el teu propi destí”. No sé si el pensament anterior és per acabar amb sang, però quasi, quasi... Em diran exagerat, però les dites hinduistes em fan picor. M'estim més a Xavier Bosch: “L'amnèsia selectiva és necessària per sobreviure”. No se fa molt enfora de la meva màxima: “Cal sedassar els records per ser feliç”. Res, estratègies de la nostàlgia. O de la ment. “Si em convertesc en ella, m'estimaràs?” ho demana Kim Novak interpretant el seu personatge a la pel·lícula Vertigen (1958) d'Alfred Hitchcock. Té doble personalitat. Ja ho val! A un manual per a hipocondríacs aconsellen als que tenen doble personalitat que pensin sempre a comprar dues entrades quan van al cinema o dos bitllets quan han d'agafar un avió.
“L'amor i el desig són les ales de l'esperit de les grans proeses” (És veritat que ho va dir Goethe i ja saben que de desitjos, bé... que li agradaven jovenetes! Ja ho he dit). En aquestes qüestions però, com indica Martín Caparrós “és molt més fàcil l'abstinència que la moderació” i no anava pel menjar, no es malpensin.
De totes les maneres seguim sense saber exactament de que està fet l'univers, tanta sort que Shakespeare va suggerir que del mateix material del que estan fets els somnis. Uf!! Frederic Jameson va dir i no era una boutade, o sí, -Jameson és marxista-, que “és més fàcil imaginar-se la fi de l'univers que la del capitalisme”. Uro!!!
Deia Epictet: “Pots ser invencible sempre que no entaulis cap batalla en la qual la victòria no depengui de tu”. I menys si depèn d'algú que ja es mort. Record, per exemplificar l'anterior, un acudit del dibuixant Mingote: El despatx del notari ple de parents del mort i una dona rossa amb unes cames llargues. Diu el testament: “...i a na Purita, que es va casar amb mi pels meus diners, li deix: els meus diners!” De diners parlava Paca, La Piraña: “Entre hipoteca o hacerme un chumino, elegí hipoteca para tener donde caerme muerta”.
Epictet va ser un savi grec que va néixer l'any 50 i jo el trob molt adient en aquests Jardins, senzill, estoic, i un l'entén tot d'una: “Si només beus aigua, no vagis arreu dient a la primera oportunitat que només beus aigua” o “Si a alguns els sembles algú, desconfia de tu mateix”. Màxima absoluta per aquells que s'ho tenen molt cregut. I no mir a ningú.
Climent Picornell
Converses de parcs solar, geopolítica, Pink Floyd i crisis financeres. Climent Picornell
jcmllonja | 22 Maig, 2023 10:26
Converses de parcs solars, geopolítica, Pink Floyd i crisis financeres
Palma va canviant. El carrer Nuredduna ja és peatonal, el passeig Marítim està aixecat remodelant-se, el Nou Llevant serà un barri per a rics... Pas a pas, Palma és va transformant i no només en la seva pell, sinó també en els seus budells. Els tertulians, entesos i experts en quasi tot, passam per davant l'edifici del Consell Insular de Mallorca on una oenagé ecologista demana alguna cosa. “Tu creus que faran bon paper a les properes eleccions?” “Home, jo pens que un partit Verd és necessari, tot i que els seus pressupostos ja s'han diluït dins els programes d'altres partits”. “Haurien de prendre exemple d'Alemània on romperen la dinàmica erràtica de l'esquerra, agombolaren quadres pacifistes i antinuclears i els donaren un horitzó polític. Han passat, amb els anys, a acceptar la intervenció de l'OTAN a Kosovo, i actualment, davant la precarietat energètica, no els han caigut els anells per allargar la vida de les centrals nuclears. Són evolucions a tenir en compte pels Verds d'aquí”. “Els activistes han de triar entre parcs de plaques solars o Mart”. “Això ho vaig sentir a dir a F. Oviedo -al front del projecte de parc solar d'Es Rafalot- donant a triar als opositors a aquestes actuacions d'energies renovables que empastissen el sòl rural”. “Mart és encara molt enfora, no?” “Mart sí, però els parcs solars ja són aquí embrutant el camp de Mallorca”. “Embrutant? Idò ja ho saps: o les foranes de Mallorca brutes o cap a Mart s'ha dit!”
Abans de partir cap a Mart, asegudets al 'Pesquero', demanen un poc de peixet fregit, un calamars a la romana i canyes per tothom. “Fa vint anys que Amèrica i els seus aliats invadírem Iraq, que en queda de tot aquell merder?” “Jo t'ho diré: a nivell geopolític queda que Xina és ara la que fa de policia en aquells redols, Xina vol omplir el buit que han deixat els americans. I no només a Orient, també a Àfrica on, a part de la inversió econòmica, els xinesos estan rentant el cervell als africans amb les seves notícies i els seus programes d'entreteniment! Benvinguts al nou pandemònium del segle XXI!” “Ets un nostàlgic!” “I què? M'estim més el The Dark Side of the Moon de Pink Floyd -que, per cert, enguany ha fet 50 anys- que el 'perreo' i el 'regueton'. No, i en Roger Waters encara sona, la setmana passada era a Barcelona; grans trobades sonores les de Pink Floyd!” “I no te creguis, els temes eren genèrics: la cobdícia, els pas del temps, la mort, l'alienació de l'home modern...” “L'alienació avui la provoquen els WhatsApps!” “Que dius!” “Tal com te dic. La pressa frenètica esperant que ens contestin els missatges que emviam i, si no contesten, tot d'una ens entra una ansietat o un temor al menyspreu del nostre contertulià de mòbil, això és alienació i no la de Pink Floyd! Sabíeu que és dels discs més venuts, després de Thriller de Michael Jackson i Back In Black de AC / DC ? Varen fer una doblerada!”
“Per cert, ja heu tret els doblers del banc? O els heu repartit un poc?” “No siguis pessimista!” “Pessimista? John Kenneth Galbraith a la Breu història de la demència financera diu que la memòria en problemes financers és de vint anys, després s'oblida”. “Vint anys? Entre la fallida dels SiliconValley Bank a Amèrica i la del Credit Suisse a Suïssa i la darrera crisi que començà el 2008 només han passat quinze anys! I va caure Lehman Brothers que deien que era massa gran per deixar-lo caure!” “A la pel·lícula Too Big to Fail un gran executiu diu, de la por al contagi: 'La gent davant aquestes notícies de fallides de bancs es comença a demanar: 'Està ben guardat el meu diner? I, amb el dubte, comencen a retirar efectiu. I després es fan coes als bancs. Es destrossen caixers i en poques setmanes no hi ha llet a les botigues”. “Ca! Això ara no pot passar!” “Per què? O t'has cregut tot això de l'economia circular i el turisme sostenible? Tu creus encara que el binomi obsessiu de creixement econòmic i desenvolupament tecnològic ens trauran de totes les crisis?”
Entren a port un parell de barques del bou amb les gavines que aletegen, darrere, darrere. 'Qui dia passa, any empeny', deia ma mare.
Climent Picornell
Més sobre el ChatGPT. Climent Picornell
jcmllonja | 22 Maig, 2023 10:24
Més sobre el ChatGPT
El ChatGPT és un xat que permet mantenir una conversa amb una màquina emprant un llenguatge comú, quasi humà. Respon preguntes i redacta textos. Els models generatius com el ChatGPT han superat les nostres expectatives i disparat la imaginació. Deia N. Chomsky, recentment, que els sistemes ChatGPT d’OpenAI (darrera hi ha Microsoft) o Bard, de Google, són una meravella de l’aprenentatge automàtic per ordinador. Per explicar-ho a grans trets, agafen grans quantitats de dades i cada vegada es tornen més competents per generar resultats estadísticament probables, com ara un llenguatge i un pensament que semblen humans. Aquests programes han estat aclamats com llums trèmules a l’horitzó de la Intel·ligència Artificial (IA): aquell moment, profetitzat des de fa molt de temps, en què les ments mecàniques superaran els cervells humans no només des del punt de vista quantitatiu –en velocitat de processament i mida de la memòria–, sinó també des del qualitatiu, és a dir, en agudesa intel·lectual, creativitat artística i totes les altres facultats típicament humanes.
La paraula robot o computadora-humanitzada s'ha associant ja aquest salt qualitatiu a Metròpolis (1927) de Fritz Lang on en una distòpica ciutat-estat -situada a 2026!- un robot humanoide estava implicat en una revolució. No cal oblidar el supercomputador HAL 9000 de la nau de la pel·lícula 2001: una odissea de l'espai (1968) de Stanley Kubrick, un robot-computadora dotat d'intel·ligència, i també de maldat, que ja pren decisions per ell mateix. D'aquí sorgeix la pregunta clau: Volem una Intel·ligència Artificial que constati la inferioritat de la intel·ligència humana o una IA que ajudi a augmentar-la? No podem esperar gaire a formular aquestes preguntes, me diu J. M. Lassalle.
El meu fill gran, que conversa amb ChatGPT, en català, preocupat per com l'usaran els seus alumnes, va demanar-li opinió sobre el darrer llibre de la meva dona. "Senzill, sa i bo" és un llibre de la periodista i escriptora Margalida Munar que aborda la temàtica de la salut i la nutrició des d'una perspectiva senzilla i pràctica. A continuació, es presenten 10 punts clau del llibre: 1.- La salut és un estat de benestar físic, mental i social que no es limita a l'absència de malaltia. 2.- La nutrició adequada és fonamental per mantenir una salut òptima i prevenir malalties. 3.-Cal seguir una alimentació equilibrada i variada que inclogui aliments de tots els grups. 4.-És important evitar els aliments ultraprocessats i optar per aliments frescos i naturals... Etcètera... Més o manco encertat. En canvi sobre el meu darrer llibre, la resposta: "Els alens feixucs" és una novel·la juvenil de l'escriptor mallorquí Clement Picornell. A continuació, es presenten 10 punts clau de la trama: 1.- La història es desenvolupa en un petit poble de Mallorca, on els habitants comencen a veure criatures estranyes i espantoses que no saben explicar. 2.- Els protagonistes són un grup de joves amics que decideixen investigar el fenomen. 3.- Descobreixen que les criatures són aliens que han arribat a la Terra per colonitzar-la... 10.-La novel·la té elements de ciència-ficció, aventura i fantasia, i transmet un missatge d'esperança i optimisme”. Vaja! Tot és erroni. Però alerta! També rèiem de les traduccions-automàtiques primerenques fetes per ordinador, ara són ja d'una fiabilitat quasi total. Vius!
Tornant a Chomsky : “El quid de l’aprenentatge automàtic són la descripció i la predicció; no proposa mecanismes causals ni lleis físiques. No cal dir que no totes les explicacions humanes són correctes; som fal·libles. Però això forma part del que significa pensar: per tenir raó s’ha de poder estar equivocat”. Certament, la intel·ligència no consisteix només en conjectures creatives, sinó també en una crítica creativa. Serà el gran any de la Intel·ligència Artificial. Segons M. Peirano el chatGPT ha aprés a dominar el llenguatge col·loquial assimilant cents de mils de milions de continguts d'Internet, incloent, això sí, la classe de foros que no sempre representen el millor de la raça humana. Per evitar que respongui aquestes o altres barbaritats serà necessària una bona purga.
Climent Picornell
Contra les pseudoteràpies i l'autoajuda. Climent Picornell
jcmllonja | 22 Maig, 2023 10:22
Contra les pseudoteràpies i l'autoajuda
He acabat de llegir el llibre de Belén Gopegui, El murmullo. La autoayuda como novela, un caso de confabulación (2023) on descriu la seva tesi doctoral sobre aquesta casta de pseudoteràpies i m'ha reverdit una de les meves moltes manies. No hi puc posar remei. I això que tenc bons amic que hi creuen o, fins i tot, s'hi dediquen. Però no me'n refii, i en alguns casos, crec que són un perill aquests manejos que en deim, i vostès sabran a que em refereixo, Pseudoteràpies o Autoajudes.
Les pseudoteràpies més populars són: l'acupuntura, l'homeopatia, l'osteopatia, la quiropràctica, la naturopatia, el reiki... En general són percebudes com a innòcues (“mal no em farà”). Existeix fins i tot un Pla de Protecció de la Salut de les Persones contra les Pseudoteràpies (2018), impulsat des del Ministeri de Sanitat. “La desinformació en salut és inherentment perillosa, perquè mou al pacient a creure que determinats assumptes funcionen de manera diferent a com funcionen en realitat (com l'existència de ‘meridians’ o ‘energies’ o que les ultradilucions homeopàtiques poden generar efectes fisiològics, o un paper distorsionat de la psicosomàtica…)”, ho explica Emilio Molina, vicepresident de l'Associació per a Protegir el Malalt de Teràpies Pseudocientífiques (APETP). Com a exemple, si tens un càncer i te'ls tractes amb pesudoteràpies pensant que això t'ho pot curar, tendràs un problema greu i hi ha, per desgràcia, morts causades per això. Complementar el tractament d'un càncer amb tècniques i productes no avalats per la medicina duplica el risc de morir dels pacients, ja que en moltes ocasions aquests renuncien a altres teràpies prescrites o retarden el seu començament. En fi, es pot tractar amb una persona que diu que és de la ‘Societat de Medicina Holística i Integrativa? Què és una cosa no reconeguda per ningú! Què no és res!
El camp de la salut mental tampoc n'està lliure. Molina esmenta les “constel·lacions familiars”, un moviment d'alt risc sectari que postula que les persones són capaces de percebre de manera inconscient patrons en les relacions familiars i que aquests queden memoritzats afectant la seva conducta. Aquestes propostes pseudopsicoterapèutiques poden provocar la inducció de conflictes familiars i el pacient no sols es queda amb el problema, sinó que s'emporta de regal alguns problemes psicològics extra i potser acabarà trencant els seus llaços familiars i d'amistat. El mal econòmic sempre hi és, encara que amb les pseudoteràpies, el millor que pot passar és que t'estafin i, el pitjor, que et matin.
I que en direm de l'anomenada “autoajuda”? Sí, sí... aquests manuals que venen milions d'exemplars com el primerenc Com guanyar amics i influir en les persones de Dale Carnegie, o Com casar-se en tres dies, o Pensi i es faci ric, o Jo estic bé, tu estàs bé, o Vostè pot sanar la seva vida, o El poder de l'ara, o Cerca en el teu interior, etc etc... Tots formen part d'això que s'ha anomenat “La indústria de la felicitat”. Als manuals d'autoajuda hi acudeixen les persones per a calmar alguna classe d'angoixa. “Fan mal”, vaig sentir dir a Íñigo Errejón, “perquè fonamentalment intenten convèncer la gent de que les coses dolentes que ens passen són per no tenir una actitud positiva. Aleshores, i en comptes d'organitzar-se perquè hi hagi, per exemple, millors serveis públics, te fan creure que és una cosa d'aprendre a respirar”. El gènere “autoajuda” no pretén posar remei a allò que està malament en el món sinó alleugerir petites, a vegades mitjanes, angoixes contemporànies. La lluita contra “l'enemic interior” és central en l'autoajuda, segons Belén Gopegui. Pràcticament, em creguin, no hi ha frontera entre l'autoajuda i l'autoengany. Vegin el cas del “Mindfulness” que ens vol ensenyar a acceptar el món tal com és i senzillament tractar de trobar uns moments de pau dins ell. Mai es pren el conflicte com una via d'actuació, sinó que ens turmenten amb el mantra de que el sofriment que patim és l'efecte de les nostres pròpies emocions mal encaixades. Podríem dir que privatitzen l'estrès que ens causen els problemes. Els llibres d'autoajuda són el fruit d'una gran falsificació de les vertaderes necessitat reals.
Climent Picornell
Converses: notícies, depressions, musulmans i cinquè poder. Climent Picornell
jcmllonja | 28 Març, 2023 10:27

Converses: notícies, depressions, musulmans i el cinquè poder
Amb la seva peripatètica rutina el grup d'amics voltegen la ciutat antiga. En Joan du un parell de diaris baix del braç i un d'obert, on llegeix les lletres grosses. “Observau el titular: “Wolf news és un programa de notícies falses presentat per persones que no existeixen”. “Això ja ho remata tot!” s'espanta en Jordi “Tot aquest món de sobreinformació i desinformació, haurem d'obligar a que les notícies, com els aliments, duguin un passaport de traçabilitat que ens informi d'on venen, qui les ha fetes, la seva data de fabricació i...” “La seva data de caducitat!” diu en Robert. “Sí, tu riu!”. “Algú deu pensar tot això, no?” Aquí es posa 'estupendo' en Ramon i amolla la seva cita: “En el mundo hay más fuerzas de las que se ven”, ho diu Gandalf, a El senyor dels anells. “Ho dic en castellà perquè així la vaig llegir, tenia el llibre de Tolkien que l'havia robat a una llibreria de Madrid, en espanyol”.
“Tots haurem de menester un psiquiatre de capçalera!” “Servidor ja el té” dic. “Tú?” “Sí, és l'amic Miquel Roca”. Continua en Xesc: “És que és al·lucinant. Segons la Organització Mundial de la Salut, prop de mil milions de persones pateixen depressió, bipolaritat, ansietat, por, aïllament, demència, consum d'estupefaents i alcohol, esquizofrènia... Són la principal causa de discapacitat i el suïcidi és la quarta causa de les morts de persones entre 15 i 30 anys, una persona es suïcida cada quaranta segons” ho diu Moisès Naïm. Aquí en Robert que, avui, té el seu dia brillant remata: “Alguns acudeixen a un capellà, altres a la poesia. Jo als meus amics i al meu propi cor per a cercar entre frases i fragments alguna cosa que no estigui rompuda, ho diu Virgínia Woolf.
Ens asseim a un bar tradicional prop de la Fundació La Caixa. La majoria demanem tallats i cafès amb llet, excepte en Robert que demana un tè i continua la seva vena d'avui: “Ja deia Okakura Kakuzo el 1906 que en l'ambre líquid contengut dins la porcellana ivòrica, l'iniciat pot entrar en contacte amb la dolça reticència de Confuci, la picardia de Lao Tsé i l'aroma eteri del mateix Shakyamuni” . “Te refereixes a quan es beu tè?”. “Sí, per l'amiga Clara Díez, el tè és paisatge, és cultura, és art, és estètica, és religió: una beguda que traspassa els límits de la obvietat...” “És la segona beguda en el món, després de l'aigua, 15.000 tasses cada segon” remata en Joan, tocat del seu perfil estadístic.
Passen persones de diferents caràcters i dones amb el vel pel cap que, es suposa, que són musulmanes. “¿A Mallorca, en quina fase d'acceptació o rebuig devem estar respecte a la població resident musulmana?” demana en Xesc. “No ho sé, depèn de la quantitat en relació a la població total, en alguns pobles de l'interior de l'illa les relacions són més tibants”. “Però vaja, no som al nivell del que parla aquell novel·lista francès”. “Que diu?” demana en Joan. “Idò a les seves novel·les pinta una França governada pels musulmans en el futur i ara, diu, el desig de la població nativa francesa, -és un dir això de francesa-, no és que els musulmans s'assimilin, és que deixin de robar-los i agredir-los. O com a solució, que se'n vagin. Bé això és el que diuen que diu Michel Houellebecq. Que hi començarà a haver resistència ciutadana amb atemptats contra els musulmans, hi haurà tirotejos contra les mesquites o els cafès freqüentats pels àrabs”. “Bon-jesuset! I no podríem tornar als feliços anys vint o als gloriosos quarantes?”.
En Joan continua llegint com absent. “Deixa ja el quart poder!”, li diu en Robert. “El quart? És amb el cinquè que heu d'anar alerta! Abans es deia que els diaris i la premsa, en general, eren el quart poder -per sumar-lo als altres tres poders de l'estat- ara les xarxes que van per Internet són el cinquè poder! El cinquè!” “En Montesquieu si s'aixecàs de la seva tomba, primer es marejaria i, desprès, agafaria els atapins per tornar a reescriure De l'Esprit des lois”. “Au,au, au... beu-te el tè i calla un poc”, dic jo agafant el meu mòbil i sentint-me partícep del domini que sobre mi té el cinquè poder.
Climent Picornell
Jardins d'altri amb nostàlgia, sexe, mestres, tombes i sort. Climent Picornell
jcmllonja | 28 Març, 2023 10:25
Jardins d'altri amb nostàlgia, sexe, mestres, tombes i sort
Els Jardins d'altri són confegits amb retalls del que han produït els altres. Per començar: “La nostàlgia és una irresponsabilitat”(Llàtzer Moix). Per a un servidor que som de caràcter malenconiós és la constatació de la meva irresponsabilitat. Per nostàlgia, la de na Norma Desmond (interpretada per Glòria Swanson) en el Crepuscle dels Déus de Billy Wilder: “Jo som gran ... És el cine que s'ha fet petit!” Però, tanmateix, ningú l'escoltava. I ja que anam d'artistes. “L'experiència artística es troba tan increïblement prop de la del sexe, del seu dolor i el seu èxtasi, que totes dues manifestacions no són més que diferents formes d'un mateix anhel i delit”, va escriure Rilke el 1903 en una de les seves Cartes a un jove poeta. Diderot ho va resumir quan va afirmar que hi havia “una mica de testicle en el fons dels nostres sentiments més sublims”. Ho llegesc a Cartas Eròticas de Nicolas Bersihand. “Entra Sa Majestat. Imagina't un home gras amb aire de sàtir i amb el llavi inferior penjant —ho relata Prosper Mérimée a Stendhal el 1830, parla de Ferran VII—. “Segons la dama que em va contar la història, el seu membre viril és prim com un ciri, a la base, i gruixat com el puny en la punta, i llarg com un pal de billar”. També hi ha espai per als fetitxismes: “No et rentis, partesc i en vuit dies soc aquí”, li demana Napoleó Bonaparte a Josefina de Beauharnais. Mentre que el rei Lluís I de Baviera confessa a la ballarina Lola Montes: “Vull tenir els teus peus a la boca, immediatament, sense donar-te temps a rentar-te'ls després d'arribar del teu viatge”.
Però, alerta amb l'experiència artística. Creiem que un artista es posa dins el seu personatge i deu ser així, supòs, o no, quan un sap que Luciano Pavarotti jugava a cartes entre els actes de les òperes que cantava (¿el s'imaginen després d'un ària tremebunda, fent un pòquer amb el tramoista i l'empresari del teatre?). Deu ser que “La rutina és tan perillosa com la certitud” (B. Piccard).
“Vivim com algú que es turmenta contínuament perquè pensa que deixa escapar alguna cosa, que no sap que és” (Nietzsche). Tanmateix “El 90% de les coses que ens preocupen, mai succeïxen” diu Marian Rojas-Estapé, néta de don Fabià Estapé qui, en algunes tesis doctorals, escoltava la seva petita ràdio pel pinganillo, mentre el doctorand o doctoranda suava gotes de sang. Malgrat tot, Estapé fou un gran mestre. I ja se sap que “Els bon mestres són aquelles persones que han confiat en tu més que tu mateix” (Mònica Planas). Els bon mestres com els bons amics t'ajuden a fer el teu camí amb una certa complicitat. L'any passat fou l'any Joan Fuster, per recordar-lo, un poc fora temps, vet ací una mostra de la seva ironia i subtilesa: “Còmplice és aquell que us ajuda a ser com sou”.
Canviant radicalment. Llegesc que “El general Franco afusellà 50.000 persones en temps de pau” ( I. Martínez de Pisón). És lògic aplicar-li el que deia Boris Vian quan va escriure la novel·la “Escopiré sobre la vostra tomba”. Les rèpliques, però, sempre solen esser més xabacanes, vegin aquesta: Bailando sobre tu tumba de Siniestro Total: “Te clavaré mi guitarra / Te aplastaré con mi piano / Te degollaré com mis platillos / Te trepanaré com mi órgano Hammond”. Groller però clar i llampant! No com l'Agència Tributària: “En uso de la facultad que me confiere la letra n) del punto 2.2 del artículo 15 de los Estatutos... habiendo finalizado el plazo de ingreso en período voluntario de las deudas, dicto la presente providencia y liquido el recargo del período ejecutivo que corresponde según el artículo 28 de dicha ley, requiriendo expresamente al obligado... etc...etc...” Tantes voltes per dir-me que no he pagat els meus impostos quan tocava! Contraproposta de Nuccio Ordine: “La fortuna, la sort, no es compra, es conquereix”. Vaig a fer una Bono Loto i un Euromillones, vull que la sort em trobi preparat, conquerint-la.
I, per acabar, dins el jardí d'un altre hi trob que “L'amistat té molt en comú amb l'amor. És un regal que ens feim a nosaltres mateixos” (Ray Loriga). I, certament, és així. Amén.
Climent Picornell
Dalt del Turó: capellets de teulada, arengades i el Barça
jcmllonja | 28 Març, 2023 10:20
Dalt del Turó: capellets de teulada, arengades i el Barça
Els capellets de teulada surten d'entre les teules i en les encletxes de les parets de pedra seca que miren a Tramuntana, diuen que són bons per menjar, servidor, però, no ho provarà. Som massa maniós i estugós. Veig un ropit i un busqueret de cap negre, grassos, han acumulat greix per partir de l'illa cap als seus quarters de primavera i estiu. Les esparregueres, tímidament, treuen ja els primers espàrecs.
Trob en Bernadí Pança pel camí de Son Baró amb bastons de nordic-walking. Me diu en Bernadí: “Alerta Climent amb ses teves mirades de folklòric ploramiques, que dius tu! És cert que hi ha valors a foravila o als pobles. El problema és que se'ns oblidi polititzar sa nostra mirada!” “A mi me fa molta vessa! Me n'afluix!” Li responc. “Idò, no te n'ha de fer tanta!” replica. Adéu, adéu, cadascú pel seu camí. Me ve al cap la reflexió dels famós antropòleg Claude Lévi-Strauss: “Una cultura només es pot entendre des de fora, sense participar en les auto-mistificacions en les quals es recolza”. Això, un servidor, és totalment incapaç de fer-ho. Conten d'en Bernadí que va anar de putes i ella li va dir: “Son mil y la cama”. L'hi donà un bitllet de mil, i la senyora li demana: “Y la cama?” I en Bernadí, que era estalviador, o aferradot, li contestà: “Nada de cama, ho farem de drets! Tu t'acotes una mica i jo ja la te ficaré, 'collir herba' se diu això, sense 'cama' !”
Vaig a comprar dues arengades, m'agraden torrades i esmicolades dins tomàtiga de ramellet, també torrada. Al sen Toni Garbau també li agradaven molt. No les comprava d'una en una, en tenia una bóta sencera. Un dia, fent les preparacions -les arengades s'havien de premsar ben premsades- ell les posava entre el bastiment i la porta. Tancava la porta i premia. Un dia va fer tanta força que li botaren les tres frontisses i la porta li caigué damunt. “Vatuadell! Aquests peixets són rabassuts avui!” Diuen que va dir.
En Jaume Cot pinta les persianes, ja els feia una bona falta. “Jaume: no n'has de fer massa!” li dic. S'atura i me diu: “Saps que és de bo de fer: Ara ves aquí ! Ara tu ves allà ! Ara fe això!... Es comandar no fa bòfegues!” “A ses mans no, però a lo millor en fa a altres parts” respongué en Toni Ximenis que mos escoltava. He sentit a dir que en Ximenis no era molt destre en les coses del bricolatge. Havia de fer unes feines, poques i petites, i li van vendre ciment ràpid. En va fer una senallada grossa, però un pic feta li mancà, la plana, després una fusta, i després no sé que més i quan tornà al pastó, allò havia forjat i no pogué treure ses paletes amb les que havia mesclat. El 'vatues' i 'mecags' se sentien d'un tros enfora. Sa dona se'n temé i li entaferrà una bona paperina!
Al cassino sent en Pere Cai que remuga: “Per què? Per cagar com un puput? Has d'anar alerta amb sos ous de gallines que van a lloure! Poden tenir brutor aferrada i llavors això pot anar en es menjar!” Se coneix que ha anat destrempat. Entra en Colau Agró. Va sempre per tot com d'amagatotis. “Va sempre així d'ençà que son pare se va matar, se va tirar dins un pou, cosa rara, ja saps que a la pagesia els homes se solien penjar i eren ses dones ses que se tiraven dins els pous, però ell ho va fer així. El trobà ell, que no sé com hi baixà, amb una corda el fermà i, estirant amb so cotxo, el va treure. Pensa tu! Aquell cos mort pegava pels costats des pou i el va treure tot nafrat. El carregà i cap a ca seva. Tot perquè sa gent no sabés que s'havia suïcidat i no li fessin s'autòpsia. Tanmateix, sempre n'hi ha un que mira. En Jordi Cocover ho va veure i l'endemà ho sabia tot es poble”.
Per avui ja he acabat els menuts. Me'n vaig a veure el Barça. L'he tallada ben justa, l'àrbitre ja siula el començament. Passarem pena, com sempre, els barcelonistes. Deu ser mala d'engirgolar una entitat com el Barça, pens. S'asseu devora jo en Biel de Son Fangos amb un quissonet menut, me parla dels seus galindons, que li fan molt de mal. En Lewandosky fa el primer gol.
Climent Picornell
Els hippies vells es moren, com David Crosby. Climent Picornell
jcmllonja | 09 Març, 2023 08:17
Els hippies vells es moren, com David Crosby
La setmana passada moria David Crosby, fundador del conjunt musical The Byrds i assemblador del grup Crosby, Stills, Nash & Young. A aquests, per a un servidor, només pel seu disc Déjà Vu ja els toca passar a la història de la música. Però no només és tracta de música, sinó que hi havia tot un nou estil de viure, d'entendre el món, que es mesclava en aquella Califòrnia dels anys seixantes i que arribaria després a Europa.
Crosby era un hippy, algú el qualificà de “hippy trucat”, però la seva manera de viure i la temàtica de les seves cançons estava amarada dels aspectes contraculturals que tan influenciaren els joves d'aquells anys. Servidor un d'ells. Jo també estic empeltat de hippy, vell, com David Crosby, que ha mort als 81 anys.
És d'aquell temps el folk-rock o el country-rock un concepte evolucionat del folk. Crosby fou seguidor de Pete Seeger -el qui volia tallar la corrent a Bob Dylan quan aquest es va electrificar-, però escoltà The Beatles i li sorgí alguna cosa nova de dins. Fundà The Byrds (recordau Turn, turn, turn), versionà el Mr.Tambourine Man de Dylan. Era allò que sabia fer Crosby, folk de guitarres acústiques i curosos arranjaments vocals. Nascut a Califòrnia, Crosby i Roger McGuinn van formar The Byrds, el 1964, en fou expulsat el 1967. Crosby fundà tot d'una, al costat de Stephen Stills i Graham Nash, la banda Crosby, Stills & Nash, a la qual es va sumar el canadenc Neil Young. El seu primer concert va ser en el festival de Woodstock, el 1969. L'adhesió de Young (el seu Harvest ha fet 50 anys!) va suposar l'èxit comercial amb cançons com Woodstock, Teach Your Children o Marrakesh Express. El grup es va dissoldre molt prest per diferències d'egos. Crosby, però,va continuar, amb diverses formacions. L'últim disc que va presentar va ser el mes passat, poc abans de la seva mort.
Cal veure el documental Echo in the Canyon, conduït pel fill de Bob Dylan, Jakob, ressalta la importància de les cançons gestades a finals dels 60 en aquell barri de Los Ángeles. Hi surt Crosby, ja amb cabells blancs. També Brian Wilson dels Beach Boys, Michelle Phillips, l'al·lota rossa de The Mamas and the Papas, Eric Clapton, Ringo Starr, Stephen Stills, Graham Nash, Jackson Browne, Tom Petty... És, a més, un gran reconeixement a Buffalo Springfield, la banda en la qual van aparéixer uns nins com Young, Stills i Richie Furay, i també a The Doors, Frank Zappa, Carole King, The Eagles, Jackson Browne, The Monkees...
És una proesa la d'haver viscut fins a aqueixa edat, tantes vegades desafiant la mort, prenent-ho tot i... amb un trasplantament de fetge que li pagà Phil Collins. Tot va ser excessiu, els somnis, les bones cançons, l'alcohol, la droga. Era un vell hippy, o feia com que ho era, i va viure així fins a l'últim moment. Barney Hoskyns en el seu llibre Hotel California. Cantautores y vaqueros cocainómanos en Laurel Canyon, 1967-1976 (Ed. Contra) no és gaire pietós amb David Crosby: “Era un osset de peluix lasciu de ment, polissó, que cantava cançons protesta plorinyoses imitant Woody Guthrie, però era per tot, fent aquest rock suau”. Com diu Diego Manrique: “Sí, era un rock suau, però es feia amb drogues dures”. Segons Fernando Navarro: “Crosby, s'ho bevia tot, es ficava de tot i les perseguia a totes”.
Amb The Beach Boys i Creedence Clearwater Revival, The Byrds foren la resposta dels Estat Units al fenomen anglès de The Beatles. Crosby no era el millor, ni tan sols era un vertader hippy, però estigué ben al mig d'aquesta bavarada esplendorosa nascuda a Califòrnia. El seu comiat Live at The Capitol Theatre, publicat fa només un mes, es va enregistrar en directe amb The Lighthouse Band.
Tots ens hem fet grans: Stephen Stills en té 78; Graham Nash, 80; Neil Young, 77; Brian Wilson, 80; Bob Dylan, 81; Joni Mitchell, 79; Joan Baez, 82... Molts d'altres ja no hi són. Me pos la cançó Helplessly Hoping a l' Spotify. Me fugen cinquanta anys de damunt.
Climent Picornell
Dalt del Turó: neu, moixos, palles i a fer nonó
jcmllonja | 09 Març, 2023 08:15
Dalt del turó: neu, moixos, palles i a fer nonó
Els enormes estols d'estornells dibuixen figures en el cel abans de pegar a un camp d'oliveres i a un ullastrar de la serreta dels Castellots. Hi ha gelada. Deia mon pare: "Fan més mal ses males llengos que ses gelades". Fa fred de neu i qui més qui manco ha encès les foganyes i escalfapanxes, amb el foc en terra o dins una d'aquestes estufes de fusa nord-europees.
Al cassino també tenen foc començat i els parroquians que ocupen la taula de més a prop de la calentor discuteixen sobre el tipus de llenya. Que si el pi crema massa aviat i, a més, té reina que s'aferra per les canonades, que si la figuera no encalenteix i tot és cendra, que si el garrover fa massa pets i espires i l'has de vigilar, que si l'olivera -que és bona- però té com oli i crema com una teia; les millors, la d'ametler i la d'alzina.
Arriba en Colau da can Maneu. Bufa. Com a fora de lloc. "Que passa?" "Idò ara tu diràs! Tenc s'al·lot de vacances a sa neu, amb sa família i només m'ha encarregat una cosa: donar menjar als seus moixos. Quan hi he ha anat els he trobat dins sa casa i amb s'aire condicionat. Els he donat menjar, els he fet sortir a n'es corral i he apagat s'aire condicionat pensant que era un descuit. Idò no! Quan els he telefonat m'han fet tornar a ca seva, entrar els moixots i amollar sa calentor perquè els moixos no se constipin! És gros s'asunto! Si mon paret i mumareta aixecassin es cap! Aire condicionat pels moixos! I tu... un ha tossit un poc, ha fet com un remeulo raro, i sa dona ja me diu: ho veus, els has constipat, preparat per quan tornin! Jo ja no sé on m'he de posar!"
Sent, a una taula de prop, en Joan Murtó: “Una dona prima esquinça molt sa perdiu!” Vaja! En Joan pontifica sobre tot. I no en té ni idea de res. Hi torna: “A ses tres mil palles sa llet s'acaba!” Aquesta sí que m'és bona! En Murtó abandona la temàtica sexual: “Els dragons, si els rovegues, diuen que són dolcencs...”. “Me'n vaig”, dic, “ja he escalfat a bastament el cul de la cadira i ja se sap: 'Qui a bona cadira seu, bona ventura l'espera'. I encara més: 'A la filla, coca i cadira; i a la nora, tros de pa i fora'. El refranyer, amb la seva franquesa i la seva antigor.
Pas per davant el taller de can Xisquet Reulla i me fix amb un dels seus mecànics. Per la revetla dels Reis del nostre petit poble havien llogat un senegalès, que fa feina en aquest taller de camions, per fer de rei Negre. Només baixar del tractor, que era la seva carrossa, se va rompre un peu, amb una ferida que feia molta sang i... cap a Son Espases! Era de veure aquell home vestit de rei, pels enormes passadissos de l'hospital. Que un rei, d'un poble de veïnat, que era musulmà, no va voler entrar a l'església o que un altre anava més gat que una sopa... Riu-te'n tu, el nostre es va acubar i no feia menció de res. Ho cont a en Guillem i a en Bernadí. “Ara que ho dius” és en Guillem de can Puig “has de pensar que el rector del poble també és negre, del Congo ex-belga, llegeix els evangelis en català, això sí, i és simpàtic i servicial amb els seus feligresos; al cap de la candidatura d'esquerres li diuen Anthony Thornton, anglès de “pura cepa” i parla també el mallorquí de forma deliciosa. El cuiner del conegudíssim restaurant Son Fonc és magrebí, fa molts d'anys que és a la vila i ningú li guanya a fer arrossos bruts i porcelles al forn... He de seguir?” “No fa falta” li dic. “La Mallorca profunda? Vaja, vaja...”
Fa neu, poca, però cauen flòbies del cel, gris i fred. Fa vent de Mestral. Mumare, quan havia d'etiquetar algú de dolent deia: “És més mal que el Mestral”. Ha començat el febrer, dins la botiga, la vídua de l'amo en Toni Xacó, madò Antònia Virga, me diu: 'Febreret curt, pitjor que turc', no sé molt bé que vol dir”. M'invent una història sobre els pirates turcs i m'enfloca: “Ara ho entenc”. M'estalvii el recordar-li que, després, vendrà el març: “Març, marçot, mata sa vella i sa jove si pot”.
Fa fosca i un fred que pela. Quan vaig a obrir la porta, amb la clau amb la mà cercant el pany, el braç pareix un arruixa-mosques, no el puc endevinar ni per meco. Pens: ara m'ha pegat el Parkinson! Res. Me'n vaig a fer nonó.
Climent Picornell
Jardins d'altri amb dones, tributs, amor i covardia. Climent Picornell
jcmllonja | 09 Març, 2023 08:12
Jardins d'altri amb dones, tributs, amor i covardia
Els nostre Jardins d'altri agafen d'ací i d'allà, impressions i mirades diverses. Un poc malgirbats, disculpin. Som-hi. El mes passat es moria David Crosby un integrant del super grup Crosby, Stills, Nash & Young. A Stephen Stills, un dels seus integrants, en una entrevista a la revista Rolling Stone, li demanaren: "Sembla que totes les teves cançons van ser escrites sobre Judy Collins". La resposta: "Així és. Hi ha tres coses que un home pot fer amb una dona. Estimar-la, ser torturat per ella o sublimar-ho a la literatura. Passant per aquestes tres coses, he fet els meus èxits i els meus fracassos". (Escolteu: Suite: Judy Blue Eyes!)
Enllaçant amb l'anterior. Tothom coneix la brega-separació entre la cantant Shakira i el futbolista del Barça Gerard Piqué, i la cançó que li ha fet ella, com va dir algú 'rendibilitzant les banyes', amb frases com : “Me dejaste de vecina a la suegra, / con la deuda de Hacienda / y la prensa a la puerta...” Si volia ser una acte de menyspreu, no arriba a les soles de les sabates de Paquita la del Barrio, a la cançó Rata de dos Patas, vegeu: “Rata inmunda, / Animal rastrero, / Escoria de la vida, / Adefesio mal hecho. / Infrahumano, / Espectro del infierno. / Maldita sabandija, / Cuanto daño me has hecho. / Alimaña, / Culebra ponzoñosa, / Desecho de la vida. / Te odio y te desprecio. / Rata de dos patas.” Idò ! Venga sublimació !
Pot ser la fórmula per fer una bona novel·la: “Si mescles humor i rancúnia pot sortir alguna cosa molt creativa” diu Rocío Quillahuaman. Molt en aquesta línia: "La suprema felicitat de la vida és saber que ets estimat per tu mateix o, més exactament, malgrat tu mateix" (Víctor Hugo). O també: "L'amor ho pot fet tot, i també el contrari de tot" (Alberto Moravia).
"Una veritat dita amb mala intenció dona cent voltes i mitja a totes les mentides que es puguin inventar" (William Blake) Però ja sabeu, com diu l'aforisme: "Llengua muda, mai és batuda". Hi podem afegir una de les idiosincràsies del parlar o de l'escriure: “Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món” predicava Ludwig Wittgenstein. Però, vaja...“Escriure és exagerar” (C.J.Cela). Així, un dels més insignes escriptors cubans, Lezama Lima, no sé si exagerava, solia dir: “En España, la sangre siempre llega al rio”.
"Mai és massa tard per ser el que hauries d'haver estat" deia Georges Eliot, que ja saben que era el pseudònim de Mary Ann Evans. Massa tard és quan arriba la mort. "Al palpar la cercanía de la muerte, vuelves los ojos a tu interior y no encuentras más que banalidad, porque los vivos, comparados con los muertos, resultamos insoportablemente banales" (Miguel Delibes). Tot i que el refranyer matisa: "En tota dissort, hi ha un conhort".
Mal de fer, trobar conhort vull dir, ho tenien els jueus dels camps de concentració nazis. Conten que el Papa Joseph Ratzinger quan visità el camp d'extermini de jueus d'Auschwitz digué: “On eres, Senyor, quan succeïa això?”. Devia ser el mateix déu? El qui segons el jesuïta i teòleg José Ignacio González Faus és “Misteri infinit, revelat com amor gratuït i desinteressat, sobrecollidor i acollidor, font del ser i la vida, de l'espai i del temps, de la massa i de l'energia...” Molt bé, d'acord, però: on era?
“Memòria i profunditat són el mateix, millor dit, l'home només pot arribar a la profunditat amb la memòria” (Hannah Arendt). Vius però amb la memòria: "Covard, realment covard, és aquell que s'espanta amb els seus records" afirma Elies Canetti. Es avinent, també, el que deia Joan Fuster: “Un només es sent realment tot sol quan no té res en que pensar o bé quan tem pensar en alguna cosa”.
Climent Picornell