Climent Picornell

Dalt del turó

Carxofes, antigors i padrins

Climent Picornell

Som per foravila i trob que s’aboleixen molts de bocins que abans pareixien un jardí. Casetes que s’esbuquen, devora unes altres que pareixen ‘palacios’ de nou ric o que són per llogar a estrangers. Albellons destrossats pels tractoristes. En fi, me freg els ulls i no són bellumes el que veig. Vaig fins a una vorera de carxoferes que va sembrar mon pare. La meitat de blanques i les altres  negres. Veig que hi ha una tirada, la que fa partió amb el veïnat, que pareixen mortes. M’empreny. No deu saber que ses carxofes són delicades i han d’anar alerta amb s’esquitxar.

A n’aquest bocí encara ara quan el llauren surten bocins d’àmfores romanes i de trossets de collaret com de vidre. No seria gens estrany que el padrí hagués trobat cosa. Sentia a dir quan era nin que quan a la pagesia trobaven una cosa relacionada amb l’antigor dins un sementer –sovint, un enterrament, amb el seu aixovar-, l’ordre era : “dau-li arada fonda!”. Si apareixien restes arqueològiques, en comptes d’aturar i avisar l’autoritat, “dau-li arada fonda!” o tornar a tapar. Els pagesos tenien el sentiment de què si ho declaraven, havien perdut la terra i de què els beneficis directes es fondrien davall la suposada importància de les coses “d’en temps primer” o “dels temps dels moros”. Els papers, la burocràcia i la pèrdua del tros de terra corresponent. Així varen desaparèixer molts de jaciments al Pla de Mallorca, víctimes de l’espoliació inútil, ja que tret d’algunes poques peces, com  el “tresoret almohade”, d’or, trobat per un particular i venut  (ara exposat al Museu de Mallorca) les troballes no tenien interès pecuniari directe, per molt que la gent parli de collarets de plata i d’olletes plenes de monedes d’or. Han canviat els temps, la percepció i la consciència de la gent, però sobretot s’han enfortit les penes per les infraccions contra la destrucció del patrimoni. I, també,  han canviat les arades del tractors : ara llauren més fons, encara.

Me trob en Toni de s’Alfonda: “De cada dia hi ha més gent externa a la vila. Ha estat aquests darrers anys. Gent que xerra foraster, que te miren i no te diuen res, que passegen cans –alguns grossos i perillosos- que van molt als bars, però no fan poble, no van a l’església ni a les coses culturals o festives. Amb una paraula està fet de noltros. ¿Saps que te vull dir? Que hi ha alfàbies que fan tornar dolentes ses olives, idò a s’enrevés,  moltes d’aquestes olives faran tornar dolenta s’alfàbia”. No mir de consolar-lo perquè té molta raó. Mentre passa en Simó que està a un grup de missatges de telèfon amb jo i li dic: “He rebut una foto i no sé què és ni què vol dir”. “Jo t’ho explicaré”, diu en Simó Pansa. “En Toni de can Goleta se va morir. Ofegat amb un tros de carn, no li pogueren treure de sa gargamella, allò l’havia roegada poc i quan la s’envià... Quan arribà s’ ambulància li tragueren però ja estava fet d’ell. En Xisco Morante va  retratar el tros de carn i l’envià per Whatsapp i tothom ho va rebre al seu mòbil! És gros això dels telèfons!”

Faig net les golfes de ca meva. Hi trob la corneta del meu padrí saig. Pels joves d’ara: el saig era un funcionari municipal que feia de policia, de zelador, de ‘cantador’ de les notícies i avisos de l’ajuntament pels cantons del poble, sonant un tambor o tocant una corneta segons la intensitat del que anunciava, a això li deien fer una crida. Ma mare, al cel sia,  em contà que quan exhumaren son pare,per fer neta la tomba,  el tragueren del taüt, ben conservat. Havia mantengut la pell, com un plegamí, i encara guardava la fesomia, podrides només les parts blanes: era just ell. Si mon pare fos viu, hauria comentat: «Clar, se conservava amb esperit, per mor de sa cassalla, que en begué molta!»". I ma mare hauria replicat -sempre defensant els seus per damunt de tot- «Mon pare, però, bevia amb molt de coneixement». Com que dir, per quedar bé amb la gent, perquè era un home que anava molt per mig, representava l'autoritat, s'havia de fer amb tothom... Com si el ves, amb els seus mostatxos  blanquinosos i un punt esgrogueïts pel fum i la nicotina del tabac que fumà fins el vespre abans de morir-se. M'hauria agradat veure la mòmia del padrí, «els cabells del cap i els pèls dels mostatxos també se conservaren», deia mu mare, comentant l'episodi, «això mos ve d'avior, he sentit contar que a una repadrina també la trobaren així». Mirin per on, un servidor, tan maniàtic, estugós fins i tot -«no hi ha cap estugós que no sigui brut»- idò m'hagués agradat veure'l, perquè el tenia molt ben dibuixat. De nin el vaig observar molt. A l'hivern quan arribàvem al poble, mon pare i ma mare em deixaven amb ell, dins la gran foganya atiava el foc amb la llarga bufadora, em demanava coses i li coneixia molt bé el dibuix de la seva cara i l'olor inconfusible que feia, mescla de fum de llenya i de tabac.

Surt al corral i passa un òliba per damunt les cases sense fer gens de renou. Solen habitar per l’església. Sé que el meu padrí saig Miquel Lligat, es Saig, va ajudar el rector a agafar-ne una que havia fet el niu darrera un escut del bisbe ben amunt a dalt de l’altar major dins l’església. Ho solia contar com si hagués estat la cacera d’un tigre.

Dalt del turó

Divendres, paons, bous i esplugabous

Climent Picornell

Avui plou a voler,  tot raja. El moix s’acosta per estar a cobro i a mi m’agrada sentir el renou de la pluja quan cau. Tot és banyat,  la temperatura ha baixat i ja pens en si es hora d’encendre el foc. Dubt fins que, enredat, vaig a cercar un parell de rebasses que són banyades- i encenc la foganya.  Mir per la finestra en el mateix moment en que un busqueret de cap negre s’engronsa damunt una branca de cirerer del bon pastor amb les cireretes ben vermelles.

Entra a veure’m i a donar-me els molts d’anys l’amo en Marc de Tramendó i s’asseu devora un servidor.  “Jo, Climent, ho pensava ara avui que és divendres,  que me moriré en divendres”. “I per què?” li deman. “Idò perquè totes ses putades que m’han passat, m’han passat en divendres”. “Mea’m, contau-me’n una!”. “Un pic compràrem amb en Toni Quintano una màquina de fer pous i allò feia girar una broca gran i sense témer-me’n m’enganxà per un braç i me va  fer girar fins que en Toni la pogué aturar. Me salvà sa vida! Era divendres!” “Bé, però ” li dic jo “va ser mitja putada, perquè no vos va passar res”.  “Però m’hagués pogut passar” me respon “Era divendres!” I d’aquí no el vaig poder treure tot esperant  que no se morís devora jo, en bon dia de cap d’any. “¿I ara tu què trobes d’aquesta gent que tenen fills de potet?” “De potet? Què és això” li replic. “Sí,  que no hi ha homo per mig,  que els hi posen sa llavor de dins un potet. Una parella de nines, casades, i una filla d’en Bernat Cuminé, n’han tenguts”. “Idò, a mi” li dic “me pareix molt bé, cadascú ha de fer lo que més li convé i si els fill, o filles, de potet com deis vos, han nascut sans i bons, és una felicitat pels qui ho han decidit així”.  No me contesta però no el veig molt convençut. El convit a un poc de coca de torró i un poc de vi dolç i ens tornam donar els molts d’anys.

Entr al cafè i me’n vaig a seure a la taula del racó on n’Amador de s’Estany conta la seva aventura amb dos paons que va comprar. “Se cridaven amb altres ‘pavos-reials’ de per allà, a Carrutxa també n’hi havia i peguen unes volades llargues, i veus aquella galinorba en l’aire, o a damunt ses teulades,  els vaig haver de llevar perquè me voltaven ses teules cercant dragons i me feien molt de malfraig. En canvi vaig posar un parell de quicos i me feren net de paparres tot el bocí, són eficients en això...”. Mentre en Miquel de Penyalva, que mira a la televisió les notícies sobre Catalunya, es declara com a “políticament despistat”,  entra en Coves, un tractant de bestiar de Petra, i vaig a demanar-li un endarrer que tenc.  Li mostr la iconografia betlemera i li deman si l’animal que dona calentor al bon jesuset és ase o mula: “ Ase o mula? Mul... o somera, o mul-somerí, perquè una somera argelina també ho podria ser, els moros l’usen molt. Per ser mula, que saps que ve del creuament de cavall i somera o d’egua i ase, és de figura massa esvelta... de tots els rucs que me mostres cap pareix que hagi duit albardà, si en duguessin serien molt grossos i no haguessin cabut dins sa cova ... Tan muls com mules no poden tenir fills i pels ulls, per sa mirada vull dir, me sembla més un guarà, o una somera que ja hagués tengut qualque pollinet...” Quan ho senten els amics me diuen:  “deu ser vera allò que de tant de demanar arribaries a emprenyar es bou des Betlem”, animal, pel que es veu, carregat d’una infinita paciència. Ho deix córrer i convid a beure en Coves.

Surt a passejar, s’ha aturat de ploure. Quan arrib al turó del santuari veig fum i sent  xerrar en un idioma estrany:  són un  estol de russos que torren a les barbacoes del lloc. Tot d’una pens amb n’Arnau Collasso: els russos ja són a la vila!  Era un home que no hi era tot, un bon Jan, afable i amb manies. Una d’elles era que els russos –els russos del temps de la guerra freda, comunistes- s’acostaven, per no dir que ja eren aquí i ell vigilava el Montepio on hi tenia guardats els doblers, perquè no els hi prenguessin. A la fusteria de ca mestre Antoni, al carrer de Petra, el tenien moltes estones i adesiara, el feien preocupar amb algun desbarat: “Mira tu, Arnau, si són putes els russos –li deia mestre Antoni, mentre feia burballes de fusta amb una plana- que ara esterrossen amb un esterrossadors penjats d’un avión, i saps que fan de via! Prest hauran esterrossat lo seu i vendran a esterrossar lo teu”. N’Arnau pobret se’n tornava molt preocupat a ca seva .

Pas pel baixos de son Santos i hi veig un estol de esplugabous blancs que segueixen un tractor que llaura un bocí ple de vinagrella, amb les seves flors grogues,  i amb les fulles plenes de gotes de la pluja de fa una estona.

Dalt del turó

Final de tardor,  fotografies  i  niguls

Climent Picornell

La tardor convida a l’hivern que deixarà la seva marca. Quant surts a fora vila sents l’olor de la terra llaurada que es prepara per brostar. Sents els colors apagats, contravenguts per algun caquier sense fulles. Sents el fum dels formiguers i les voreres cremades mentre crepiten les flamatel·les dels romeguers.  Sents els tords  i els estornells que passen  escapats cap a l’olivó i el llentiscle. Sents els bolets que s’estufen i surten esponerosos per damunt la fullaca dels alzinars i les garrigues. Sents els primers rupits, les seves converses potents i elegants. Sents el fred i la humitat dels dematins emboirats quan la calma congria la gelada. Sents les figueres com dormen.  Sents  la calma de l’univers mentre la natura treballa i els homes esperen el sús del bon temps. Sents el vent que remena els pinars. Sents la dolça mirada de la lluna que es colga per darrera els suaus turons cap al migjorn.  Sents la força dels peus aguantant la somada del teu cos.

Prepar, conjuntament amb n’Amador Paçol,  un llibre sobre la feinada que va fer com a fotògraf en Toni de sa Botigueta, 94 anys,  i hem quedat al cassino amb ell per xerrar-ne. El que més ens interessa és com es va fer retratista. “ Com me vaig fer retratista?”,  diu, “Idò per casualitat, perquè vaig encontrar en Toni des Molins que havia trobat una màquina per dins es sembrat, repassant es blat, i la mos va dur a mostrar a can Nuviet,  jo anava molt per can Nuviet, quan  havien muntat sa barberia i en Toni va dur aquesta màquina i no la sabia manejar i jo tampoc,  però la me vaig guaitar i a jo m’agradava fer fotos, lo que no tenia per comprar cap màquina i la vaig dur a mostrar,  li vaig dir:  deixa-la-me i jo la duré a mostrar a un que se n’entén. Vaig anar a can Vila, a Ciutat,  i en Vila vell  la se va mirar i va dir això és una bona màquina,  una Retina de sa casa Kodak,  lo que havia estat perduda per dins es sembrat i s’ estoig  estava un poc tudat, però per dedins estava beníssim”.  “Quin any devia ser?”  “Jo no ho sé però jo encara era fadrí quan en Nuviet va muntar sa barberia a ca son  pare, es cas és que vaig dir a  n’en Vila:  i que en podem pagar d’això?  I ell va dir tant, no me’n record ara, i jo vaig dir, a n’en  Nuviet:  compra-la!  I jo ja la manejaré. I res i en Nuviet la va pagar perquè jo no tenia cap dècima, lo que, en aquell temps jo era una espècie de secretari d’en Nuviet, i amb sos seus dobbers, jo no en tenia cap, en Nuviet me va finançar sa màquina i  me vaig posar a fer fotos a n’els amics i... res. Així vaig començar!”

Quan observ les seves fotografies, fetes durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX, pens que malgrat tot hagi canviat, els carrers un temps plens de pols ara estan asfaltats, els arbres de la plaça ja no són els mateixos, sempre queda un rastre, un element que les fa reconeixibles en l’actualitat, una deixa. Ben igual que en les fotografies de les nines i els nins a escola, malgrat els anys passats i els vestits canviats, queda una fesomia que travessa, implacable, el temps: uns ulls, unes orelles, uns cabells que ens recorden de forma potent els qui ara som la gent d’aquest poble. Per això el gran valor testimonial dels retrats i les fotografies antigues, història de vida viva, herència de nosaltres mateixos, testimoni de les famílies de santjoaners i santjoaneres, en un temps en què tot pareix que s’enfonsa, un salvavides de la nostra memòria, dèbil i esbravada.

A la rotllada del cafè, un altre dia,  el tema anava dels senyors de possessió d’un temps i de com havia canviat la relació reverencial amb ells, els grans propietaris, els cacics.  És n’Arnau Cantó qui parla: “Ara jo no en queden i els que queden i es creuen que ho són encara, senyors, són com pepots de fira, figures fora del seu escenari, com va dir algú al senyor de sa Fastina: “ara senyors ho som un poc tots, no me digui que és es senyor de sa Fastina, me digui es seu nom i llinatges!”. “Qui més qui manco o ha establit la seva possessió o l’ha venuda a un alemany, o hi té un agroturisme, o com en els Calderers hi ha fet un parc temàtic  i,  els qui es resisteixen,  tenen les cases que s’esbuquen i encara se passegen creguent que ho són, però pidolen reverències i ja ningú els ne fa, com el senyor de son Crinto,  xueta d’orella alta que s’ha cregut el seu paper en un temps en que qui més qui manco té més doblers que ell, o el de Reimart, que no té ni calefacció, ni aire condicionat, ni rentaplats dins l’enorme cuina ennegrida pels anys de fer-hi foc”. “Tot ha canviat” diu en Vicenç Pelut, i se posa a recitar: “El poble ja no és lo que era / com l’havíem conegut / es batia el blat a l’era / tothom era benvingut. / Sant Joan ja no és lo que era / com l’havíem conegut / ja no hi ha na Mateveta / ja no hi ha en Llorenç Curt”.  De prompte canvia de tema: “¿Saps aquell ginjoler tan gros que havia sembrat jo feia anys? Idò ara mos hem repartit s’herència i ha quedat dins sa partió de sa meva germana.  Ara es meu cunyat –que no el puc veure ni en pintura- se menjarà els meus gínjols, bé meus, ara són seus, vatuadell!”

Se presenta en Miquel Grimalt i la conversa, prop de la foganya,  va de noms. “Idò sí, els niguls tenen també noms propis a més dels seus noms científics, expressats aquests tal com ho feu Linneu per a la taxonomia de les plantes. Aquesta terminologia “nigulística” tan aviat és decidida i concisa com “cel tavellat” quan el cel és cobert de niguls petits en forma de tavells de llana, com màgica i delirant quan imagina ciutats en el cel –amb murades, torres i campanars- en el nigul anomenat “la ciutat de Troia”. Altres pics s’enrevolta d’un tel poètic com quan les boires són “boires tendres”. “He de confessar” li dic a n’en Miquel  “que tenc un sentiment de reconfortament quan sent aquest noms i sobretot ara que els cels de tardor són espectaculars. De “na Ruixamantells” als “fadrins de Felanitx”, passant per “sa fel d’en Judes”, aquest -no podia ser d’altra manera- és un nigul que fa feredat, acompanyant dels caps de fibló”.

Dalt del turó

Milanes, birros i quartons

Climent Picornell

Arriba i sobrevola la vinya una milana,  s’aixeca un esbart de sebel·lins,  mai n’havia vist tants de plegats. Dinam a un restaurant dalt del turó amb uns bons amics, i amb el vi fresc s’amollen les llengües i les males llengües, surten temes d’astrologia, teràpia gestalt, constel·lacions familiars, educació en sentiments, la proactivitat... Uns hi creuen, altres no hi creim tant.

Horabaixa vaig a fer una volta per devers el pont de sa Llova, a vorera de torrent n’Ermengol Maçola, que ja ha fet els noranta, lleva herba amb una falç. “Saps què te vull dir que abans pegàvem foc als torrents i totes ses canyes i romeguers desapareixien, idò ara ho tenen prohibit, i amb so foc els animalons, en veure foc, partien, aquests ecologistes ara són dins es govern i els torrents són plens de brutor, fan més mal ses màquines de fer net que es pegar foc. De molt!” “De què són aquestes garbes?” Li deman.  “Són de palla de blat. Sa palla des blat és més gruixada, sa canyeta és més dura, en canvi sa de s’ordi i sa de sa civada és més blaneta i els agrada més als animals. Però jo aquí hi tenia blat-xeixa”. El deix amb la seva tasca i pens amb allò que digué Simone de Beauvoir:  “En el futur que ens espera està en qüestió el sentit de la nostra vida; no sabem qui som si ignoram què serem: reconeixem-nos en aquest vell o en aquesta vella”.

Davallant cap el poble me trob en Melcion Rabassó, mala cara, l’han operat i li han tret la bufeta: “Per mor de sa químio vaig molt restret i faig uns birros grossos com a pedres, he de prémer molt. Ara me donen unes pastilletes i faig uns birrets més petitons, molt millor!”    Passa per devora en Xisquet, barba llarguíssima, grisosa, mal caràcter, sense cap dobler, pega unes bones panxades de fam, insulta la gent i els nins l’insulten a ell. “Ahir”, me diu en Melcior que és veïnat seu,  “un nin petit li va demanar: ‘De què has sopat?’ ‘De què he sopat?’, va respondre ell, ‘De pixes de moix frites! I tu d’on ets?’  “De can Clavari des Revolt”, respon el nin. “Des Revolt? No pot ser que siguis des Revolt essent tan beneït!”

M’atur al forn a comprar una raïssa i en Miquel Miqueló conta que va anar  al metge pel seu mal i el metge li va dir que tenia una cama vella i malalta. “Això és s’edat!” digué el doctor. “No foi!”, respon ell,  “s’altra cama té sa mateixa edat i està ben bona!”. No feia fosca i en Miqueló ja anava piques plenes, que havia begut un poc massa vull dir, així i tot encara m’amolla una de les seves sentències: “Els joves d’ara, Climent, no van de res i jo ja no vull junyir es tractor per anar a llaurar. Quan era nin només era feliç dins sa cofa des carro anant amb els meus pares cap en es tall i ara, res de res...”

Arrib fins al cassino a veure si hi ha parroquians de la meva penya, i hi són. N’Arnau des Mitjà Pla explica:  “Na Balompra tenia, bé, tenia, encara les té, dues quarterades devers son Gorgut i jo hi tenia dos quartons que li feien peça a ella i m’anava davant i darrera, i jo, ara per un costat, ara per s’altra... com sa coa des mul.  Un dia m’atura i me diu, com emprenyada: “Allò teu, allò menut, que no té ni portell...”  “I m’ho va pintar malament de tot. I jo en aquell bocinet l’estimava, hi havia un pou i es padrí Miquel  hi feia un poc d’hortet. Saps què? Li vaig dir: Idò tu per lo meu no hi has d’anar a encalçar moneies! Si tan malament m’ho pintes ara no el te vendré, m’estim més que torni pinar!  I me va dir de tot.  D’ençà d’aquell dia ni ella,  ni ningú de sa seva família me diuen bon dia”.

“Vos ne recordau d’en  Simó-Simó, sí, aquell que returava?”,  és en Jordi Balcaner el qui xerra,  “un dia na Damiana Tova, que s’entenia amb ell, el va mossegar”. “On?” demana n’Arnau, “ On? A sa fava!” “Vatuadell! Això aborrona només  de pensar-ho”. “Idò sí,  li tornà ses putades que li feia en Simó-Simó amb una bona mossegada, i li deixà ben esmorrellada! Llavors sí que va returar, ses paraules no li sortien ni amb una manuella!”

Continua en Jordi: “Amb això de fer-ho, tots mos estrenàrem a n’es Barrio Xino. Jo, es primer pic, en vaig triar una de mames grosses, estava grassa, però era molt aguda,  i jo a s’hora de sa veritat punyia i punyia i no anava bé. I aquella xixisbea que me deia: métemela dentro!  Perquè jo punyia per devers una rua de sa panxa: Saps què te vull dir? Que els joves d’ara estan en el cel, ses mares de ses seves al·lotes els fan es llit a ca seva! Mira tu quin canvi!”

Me’n torn cap al turó, l’amo en Miquel Pena ha de venir a pagar-me una quarteradeta que li tenc llogada, pens amb la misèria que em donarà, i un meló o dos, i el negoci que deu fer ell cobrant les subvencions. Però vaja així la terra està neta i ben llaurada, i a mi ni me lleu, ni en sé. Ni en vull saber. Només de pensar-ho ja em pega com una mollor. En fi. Per amunt s’ha dit!

Dalt del turó

Fressar, calor i coentor

Climent Picornell

D’ençà que arribà la calor, els carrers són com un forn. L’aire calent arriba d’Àfrica i socorra els nostres cossos i els vespres les nostres ànimes. Vaja: que no ens deixa dormir a pler. Les falzies ja han partit, quan comença el juliol ja se’n tornen, queden els cabots  -que fan aquells nius amb fang- que també partiran, un poquet més tard.

Posen fibra òptica per tot el poble. Internet farà més via i la gent passarà més gust de baixar coses de la xarxa.  És el futur i ja no sé si hi ha lloc per a l’enyorança,  no sé ben bé de què. Justament al llibre que llegesc diu:  “La nostàlgia és arqueologia: investiga vestigis i els interpreta. Però en comptes d’aplicar un mètode científic, s’alimenta d’una modalitat tendenciosa de la memòria” (Sergi Pàmies).

Dins el forn xerren de què han ingressat a l’hospital de Manacor al sen Tòfol de son Marrec. Dic que no sé qui és i miren d’explicar-m’ho. “Sí, has d’haver sentit parlar d’ell, és aquell que diuen que va vendre es mateix porc dues vegades, i l’havia cobrat també dues vegades. Lo que havia passat després no se sabia”. “Son pare”,  és madò Marganxa qui ho diu,  “ja patia de lo mateix, menjava una figa de moro i li va pegar un infart”. “Per mor de sa figa de moro?” deman. “No! Però se va estrevenir que la se menjava en es mateix moment”. Me’n vaig sense haver aclarit molt bé qui és.

Salud en Miquel Gronxa que va dins un a cossetxadora enorme. “Què,  ja vas per feina?” li dic. “Sí, sí... ja hem començat.  Per saber si has de començar a cossetxar ha de fer pols. Si no aixeques una polseguera amb sa màquina quan segues és que es gra encara no és madur, però enguany encara que facis pols i els sembrats són ben rossos, tot va magre, saps què te vull dir, no ha plogut...” Un cotxe pita de darrera i la cossetxadora parteix per avall.

Me top amb en Toni Sesgoll que dona la mà a  un al·lot esportellat. “Ara venc d’un bocí que tenc al pla de ses Veles i el m’han invadit”, diu en Toni. “Els okupes?”, li deman jo. “No. Els caragolins i ses paparres. N’hi ha per tot!”. “I els melons?” li deman. “Bé. Saps què te vull dir?  Que pels melons és millor passar els cultivadors que fressar. Fressar deixa sa terra massa esponjosa i un parells de pams més avall fa com un tap que no deixa passar segons quines arrels i, els melons, cerquen aigua més abaix. No ho dubtis, cultivar, molt millor”. “Padrí! Partim?” diu el nét esportellat.

Pens en les coses que van passant per la vila: un jove que ha desaparegut, un acomiadament de fadrí que acabà a Menorca amb quatre despistats, moltes de cases que estan en venda per Internet, un intent fallit de suïcidi... Amb això pensava quan la me trob a ella. Forma part del paisatge del poble. Alguns col·lectius de nouvinguts miren de passar desapercebuts, però ella tota sola se basta per omplir el carrer i imposar la seva presència amb l’aire de la seva Cuba natal. Ella, en Xisquet amb la seva barbota de “homeless” (però ell te casa), na Bintrama amb la seva cussa, el meu cosí pintor sempre vestit de blanc amb taques de pintura, són el contrapunt de la música amb sordina que sona al poble: la discreció i la prudència en excés.

Dins el cassino hi trob el senyor rector que beu una cervesa i diu a l’amo en Toni Bassegó: “Beveu ben tot sol, avui”. I l’amo en Toni li respon: “I vostè que no hi beu ben tot sol damunt l’altar. Massa ell no convida ningú? Idò!”. Quant surt el rector me diu: “tanta sort que en haver begut, a la missa,  els capellans escuren la copa!”  M’assec a la rotlada i el tema va del coent, del coent a la sobrassada, dels prebes coents... i n’Arnau Pantó conta: “Un temps a ca nostra als pebres coents els enfilàvem, com ses tomàtigues de ramellet. Un bon dia –mon pare era viu- se va amollar s’ase de dins sa païssa i no tengué altre idea que espipellar un enfilall d’aquells. Bon Jesuset! Aquell animalet! Començà a pantaixar i a fer sabonera per sa boca, orelles ben dretes... Tres dies! Tres dies va estar així ! Pobre bístia! S’ha d’anar alerta amb so coent!”.

Me’n torn cap al turó i pel camí me trob amb una parella de nous habitants de la vila. “Mira aquest! No s'aguanta dret, ni fermat a un pi. I el de darrera  tremola com una fulla de poll. Quina parella!  Tot lo dia a n’es tasser des cassino. Es més petit només fa entrar a beure i sortir a fumar , se fumaria ses claus de Sant Pere”,  diu en Toni de son Manques, “I sempre cerquen ronya per gratar, quan van beguts  tenen  més paraules que un misser . I es més alt i pelut, quan va eixut,  no val un gafet  boleiat a les fosques. Avui però duen una bona merda i  la tenen més venal que una busca dins un ull”.  “I al qui va darrera li han fet ses pessigoies ben endins” li dic jo. “ Au, au, au  cadascú a ca seva”.

Dalt del Turó

Claveller d’aire, taronges i felicitat

Climent Picornell

El claveller d’aire del jardí, penjat davall un taronger, ha florit de lila i rosa. Han arribat, a balquena, oronelles, cabots i falzies i la piuladissa d’aquests ocells anuncia ja l’estiu implacable i llarg.

Ha passat el trull de les processons, de les panades i els rubiols, de la missa del to pascal, dels pancaritats i tot aquest devessell. Encara record n’Andreu Barber travessant el carrer amb mig me damunt ses espatlles cap a ca nostra, ens l’havíem de repartir, la carn,  i la freixura pel frit de Pasqua.

Precisament el me trob a n’Andreu que discuteix amb un altre home:  “A mi, tant m’és jota com fandango!”. “Què hi ha res de nou?” deman. “No res. Amb en Joan Còrcolis havíem parlat de baratar-nos dos bocins, a tots dos mos feien finca, eren veïnats, però a s’hora de fer tec se va fer enrere, i me va començar a plorinyar que en volia més, que es seu era més guapo i més ben tallat. I per guapo, saps què te vull dir?  Ja bast jo. I no va anar bé, i me sap greu”.

Una joveneta surt de dins un cotxe aparcat discutint amb el conductor, un jovenot: “No importa venguis a cercar-me més. Ja ho sabia que en tenies una altra per anar a passejar” . “Idò sí. I què?” li respon ell envalentonat ·” I millor que tu en tot! És més dona i més persona que tú!”. I arranca el cotxe mentre ella fuig escapada a peu. Vaja, pens, això deu ser un excés de testosterona, tòpic consol per a un servidor que ha iniciat ja fa anys la baixada cap a la decrepitud i no en té ni per fer cantar un cego.

Hi havia quatre ànimes al cafè i m’assec amb l’amo en Toni Basselgo i mestre Joan Cruanyes que duien conversa armada. “Li han fet ses pessigolles endins en aquest”.  “ Idò que no ho saps? Que allà on pareix que no hi plou, no hi poden estendre de goteres”. No vaig saber molt bé a què es referien quan parlaven de l’amo en Toni Tonió,  però... continuaren: “No! I la tenen més venal que una busca dins un ull!” . “ Sí, sí, és així” li responia “Saps que n’hi ha de beates a confessar!” “Per paga, surt quan ets altres se colguen!”. “Saps que te dic: val més creure-ho que anar-ho a cercar”. Massa ell,  no en vaig treure aguller, no vaig entendre quin era l’assumpte i no ho vaig voler demanar.

Poc a poc arriben els analistes polítics,  hi ha hagut eleccions,  i el fraccionament de la dreta i la por a l’extrema dreta han canviat el mapa electoral.  La tertúlia estava inquieta pel possible augment dels vots fatxes al poble, un poc més d’un centenar han estat. “No ha passat res que no passi a Europa” diu l’analista primer, “els han votat els franquistes, els joves desbaratats i els qui no volen moros!”. “I què els fan els moros?” “N’hi ha massa, diuen” .“I qui farà la feina que fan els moros i els panxitos? Ells? Si fan les feines que ningú vol fer!” . “És igual” diu l’analista segon “els populismes són això: respostes massa senzilles a problemes molt complexos”. “Idò per això, per la por als fatxendes, s’explica el que més gent hagi anat a votar, una participació alta sempre beneficia a les esquerres”, diu l’analista tercer: “Bé, això he sentit a dir...”

Me’n torn cap al turó i només entrar a ca nostra  en Joan Canyot se presenta amb un sac de taronges:  “Climent, que tens taronges? No me diguis que sí perquè tanmateix et deixaré el sac... O són per tu o les regales, no... i ara són dolces i molt bones, tenen molt de suc,  però els arbres ja tenen molta flor un altre pic i no en poden dur tantes!”

Pasqua ha estat passada per aigua.  No una aigua de canal, no, una boirina, cama d’aranya que pareixia que no banyava però convertia el dia grisot en un dia lleig. Les parres han tret, les figueres també i pels bocins tot és verd de diverses tonalitats. Ja veig els rosers florits que anuncien el mes de Maria i no puc sinó recordar aquelles cançons que cantàvem de nins plens de devoció mariana: “Oh Maria, mare mia / salvadora del mortal, / emparau-me i guiau-me  /  a la pàtria celestial !”  Pens si érem més feliços abans,  però un consell antic diu:  “Abans de sortir a cercar la felicitat, recorda-te’n primer de mirar bé per tot, a lo millor ja ho ets feliç i no ho saps”. Caldrà meditar-ho bevent un bon suc de taronja.

Dalt del turó

Ravanissa, capsibos i olivó

Climent Picornell

Apareix la primavera de cop, de ple cap a l’estiu. De cada any les estacions intermèdies són més curtes o desapareixen. De l’hivern passam a l’estiu. Mir els sembrats i hi repar moltes espases, aquells gladiolets color púrpura, entremig del blat i l’ordi i, sobretot, la ravanissa groga que ho senyoreja tot. Els sembrat van magres i les faves tomben el coll, no plou fa estona. Sent els puputs –pupuput!pupuput!pupuput!- que canten i que encara mengen cuques de la processionària dels pins. Salut a na Francisca Tirolo que sembra cebes amb el seu fill a un bocí del camí de les Casetes, prop de la cruïlla de les cases de l’hort de ca don Xim. “Me sents Climent?”, me diu, “tu que t’assolelles: molts de dies bons, fan un any dolent. Pels pagesos vull dir, per voltros, oficinistes, vos és ben igual, però la cosa va malament”.

Passa un al·lota passejant la seva cusseta. I pens amb la ironia i el destí, del seu malnom. M’ho contà mon pare. El mestre Lliteras, batiava els al·lots amb un malnom particular. “Camaiot” ( perquè sempre en menjava), “Satán”, “S’arrossaire”, “La mief” perquè era coix (?), “S’aucellet”... A “S’aucellet” l’anomenaren així perquè un dia el mestre va demanar : “¿Que es  el arco Iris ? Responde tú”. I aquest tu, que no ho sabia, va demanar en veu baixa : “què putes és s’arco iris?” I un, que de gran es casà amb una de Can Sobrassada, el va enganar i li va dir : “és com un aucellet petit!”. I va respondre, ben convençut : “un aucellet petit !” . Tothom es va esbutzar de riure, i li va quedar de mal nom, al poble, el mal nom que li va posar el mestre Lliteras per haver respost malament la pregunta :  “S’aucellet”. Tota la seva família va ser, fins ara, de Ca S’aucellet.

L’amo en Toni de ses Ferritges passa revista al personal que passeja i als qui són dins el cafè:  “Aquell que xerra pes colzos, just se’n recorda de santa Bàrbara quan trona”; “aquell altre, el veus?, només diu sa veritat quan s’erra”; “ i aquell de més a baix m’ha fet es corc de s’orella malalt només de repetir-me sa mateixa mentida, quan xerren malament de qualcú li agrada afegir garbes a n’es feix”. “I aquell que està tot sol ?”  li deman : “Encalça’l a n’ aquest tord d’olivó!  Se creu que el rei li ha de guardar els porcs, s’infla i s’infla i qualque dia es bony rebentarà...!” M’assenyala una dona que fa tres pics que passa: “Aquesta va i ve,  com el batiport de Sóller”.

A una taulada grossa amb vells i joves plegats algú diu que ha sentit que volen posar en marxa aquella sarsuela Ai Quaquin que has vengut de prim! Que conta les andances d’en Quaquin que torna de l’Argentina més pelat que un jonc i  l’amo en Miquel Mane se posa a cantar: “Que hermosa és Mallorca i els mallorquins ! / mos morim de ganes de fer-mos endins / i deixam ca nostra i mos embarcam / i cercant fortuna darrera ella anam./ I és que som uns bàmbols / com no hi ha en el món / fugim de la ditxa / bàmbols, bàmbols som !” “Això ho és d’en Quaquin, m’ho sé tot de memòria, ara m’heu fet tornar jove una grapada d’anys”, diu ell.

Diu n’Arnau de son Bastó: “A jo, els dragons me fan molt d’asunto. Crec que és per mor de què mumare me deia que si me’n queia un damunt el m’haurien de desferrar amb una planxa calenta. Pensa tu! Però jo ho vaig processar de petit i ara de gran no m’ho puc llevar des cap”. Algú comenta que es veuen menys aucells que abans i n’Amador de can Llamp conta: “Mon pare quan havia sembrat ses tomatigueres i les havia regades posava un parell o tres de canyes, com a mànecs de granera, dretes i clavades en terra. I, tu, quan ho miraves d’enfora ja hi havia un capsibo damunt que talaiava i baixava a menjar-se els escarabats”. “Capsibo?” demana un, “sí, capsibo, a altres pobles les diuen capseriganys o capsigranys, són putes, i quan tenen molt de menjar el guarden clavat a les pues de les mates”.

 “Qui és aquest?”  “És casat amb una filla d’en Tomeu Boira”, contesta en Miquel Macarroner, “és de per devers Santanyí, o de per allà baix. Me contaren que a un bocí, amb caseta, que té per devers sa Baronia, els de s’electricitat li foteren un ‘poste’ a un lloc i ell no li volia. I, ben xalest, va agafar es motoret i el va serrar. Idò tu! Tornaren els de s’electricitat i li demanaren per favor on el volia, i allà li posaren. No, i és que de vegades val més una barramada que un ja està fet. Sí, sobretot amb aquests que van tan sobrats, vestits amb un uniforme, sigui el que sigui...”

Feim un tast d’oli d’ullastre. Està fet amb olivons d’ullastres de per devers els Castellots. És un oli primitiu, de bon color, perfumat i amb un retrogust àcid. Molt bo pel pa amb oli. Felicitam a en Francesc Casadesús que ha tengut la paciència de recol·lectar l’olivó i dur-lo a la tafona.

Dalt del turó

Llebres i rotondes

Climent Picornell

Vaig a veure els meus tarongers del puig del Càrritx: enguany és un any de moltes taronges. Hi ha menys ametlers florits que altres anys, molts són morts,  i més bocins abandonats, arribarà que els ullastres s’ho menjaran tot, fan molta via,  primer serà un revellar i després un ullastrar. Molts de bocins estan per sembrar encara i, per frissar, a un parell de tractors els han hagut de treure que s’havien encallat dins el fang de la terra molla.

A la rotonda de la sortida del poble un estranger quasi m’enverga una nespla. Pens que la rotonda és una de les construccions que més han proliferat aquests darrers anys. Estalvia semàfors, diuen, i reordena els trànsit de forma endògena. El “Pacte de Progrés” en volia col·locar una a cada parell de quilòmetres. Sigui com sigui n’han aparegudes a balquena. La veritat és que hi ha tot un art de saber entrar i sortir de les rotondes; alguns conductors afluixen la marxa quan hi són dins, van poc a poc, i quan un, que frissa un poc, prova de fer una mica de via, aleshores t’envesteixen i te miren com qui dir: “Eh! On vas! No veus que som jo qué té la prioritat!” Ara, a més, enmig de les rotondes s’usa fer-hi paret seca, sembrar-hi oliveres, en una paraula, fer-les més nostres: Rotondes nostres. Amb fassers i estàtues, també nostres. Cossiers, homonets de betlem, màquines d’apissonar o de batre. No se sap molt bé si es volen evocar o enaltir -com feien el feixisme i l’stalinisme- les feines i els treballs col·lectius o és, més bé, una interpretació mossona de l’etnologia i el costumari popular. Així con la gent posa rodes de carro a ca seva, per fer-la més seva, les institucions ara posen maquinària d’en temps primer. O criden en Sarasate perquè faci un poc de por als nins petits, amb la sembra d’un estol de personatges fantasmagòrics de ferro davant “Es Cruce”. M’han contat que en Toni “Bassetja” s’asustà de bon de veres quan les va veure i, en comptes de voltar, va partir tot dret i n’envestí dos o tres. Res, coses nostres.

Les xafarderies facebookeres del poble circulen amb intensitat ja sia les dels naturals del poble com les dels nouvinguts, que si bregues pels carrers del poble, que si la guàrdia civil ve amb més freqüència, que si una està embarassada d’un negre, que si dos coneguts s’aferraren per una discussió per una fita de dos bocins veïnats...

S’acosten les eleccions i els diferents actors polítics es comencen a moure. Al poble tot es fa amb menjar: xerrada política i menjar o xerrada i dinar. Les panades i els cocarrois i les ensaïmades són un incentiu polític de primer ordre. Servidor ho observa amb atenció, malgrat no serveixi per a la política. Com me va dir el sen Masseno: “Tu no serveixes ni per fer ombra”.

M’atur a comprar una ensaïmada de tallades, en no res serem als darrers dies de Quaresma. Més content que un ca amb un os, a la sortida me trob en Bernadí Gost que avui ja du el seu monotema: “A mi ses dones m’han enganat molt.  Me deien sempre que era un polvo, i només un polvo  i al segon ja volien dedicació exclusiva, només a ella... Totes m’han  dit sempre lo mateix. M’han enganat molt!”  El deix amb tot aquest endiumenjat.

Me conviden a un dinar monogràfic de llebres, caçades. Som un grup heterogeni de caçadors il·lustrats i de no caçadors que es reuneixen a iniciativa dels primers per tastar: per començar unes burballes de llebre, després un civet de llebre i finalment uns lloms i llomets dels mateixos animals. El cuiner, eficaç i diligent, es fa esperar. Allò bull, hi tiren les burballes i al final un toc “gore”, un bon caduf de sang crua i líquida, ben vermella, que en bullir dona un toc negrós al brou. Deliciós. Altra tant del civet, no va voler fer llebre a la Royal, però el civet és boníssim amb el gustet de vi exacte. I finalment els llomets d’aquells animalons, només volta i volta per dins una pella, fluixíssims  i gustosíssims. Els tiramisús del final escalfen la conversa, viva i relaxada, a un racó de la taula es parla de caceres i peces cobrades,  i a l’altre part, de foravila i en concret de fer estelles del ametllers que ha mort la xilel·la.

Me sent que vaig cop-piu. Els al·lots han deixat la casa buida, vull dir que ja no hi són com hi eren abans, més temps. Ara cadascú campa per ca seva i les visites són més esparses. Ens queda la companyia dels moixos,  que en fan poca. Reflexion sobre el llibre que llegesc, acompanyat amb música de Norah Jones (la filla de Rahvi Shankar) : “Vine amb mi allà on no ens puguin temptar amb les seves mentides”.

Dalt del turó

Temps i contarelles de gener

Climent Picornell

Les calmes de gener i l’anticicló estancat damunt Europa forneixen uns dies calms i assolellats. Fa fred a les nits i bon estar durant els dies. Nogensmenys, avesats com estam a veure aparèixer les imatges de satèl·lit per la televisió amb els pronòstics dels meteoròlegs interpretats pels homes i les dones del temps —ajudats per una gran parafernàlia tècnica— hem deixat de banda tota la saviesa del poble.

El fet de tenir a Mallorca una climatologia irregular («Temps, dones i fortuna, fan més voltes que sa Lluna»), havia fet brostar una interessantíssima meteorologia popular. Encara que la variabilitat del nostre clima deixa sempre una porta oberta: «Quan Déu ho vol, sense ennigulats i tot, plou». Les previsions eren una de les funcions del refranyer, talment com a «pronòstics», reposades moltes en el santoral. També existien «senyes» del temps: si les mosques es posen de cap per avall i piquen —es diu que van «mortals»—, si el bestiar s’espolsa nerviós, si cau la sutja negra de les antigues foganyes, són senyals de què ha de ploure. I “Si la Candelera riu, lluny és s’estiu”, i “... si plora, s’hivern és fora” —és el dos de febrer—, però també: «Tant si plora com si riu, lluny és s’estiu».

Certament creix l’ interès social pel clima, com es reflecteix a Internet; les estacions climàtiques modernes —que han baixat molt de preu— poden enviar les dades directament al nostre ordinador. Tots podem conviure amb la climatologia popular, construïda i constatada per la història del clima, ara canviant. Vegeu: «Aigo de gener, umpl ses botes i es graner», «Aigo de gener tot l’any va bé», «Brusques de gener, bon any mos ve», «Gener abeurat, febrer gelat», «Gener amerat, mig any assegurat», «Gener eixut, tot l’any put», «Si no fa fred pes gener, quan n’ha de fer?», «Per Sant Antoni, fa un fred del dimoni», «Per Sant Sebastià, fa un fred que no se pot aguantar».  Ben cert, no és veritat?

Pas per davant la casa de na Caterina Vallsala. Surt una música i una cridòria estruendosa. Pens que ha tengut mala sort. A na Caterina li tragueren la matriu i davant la impossibilitat de tenir fills, li pegaren les ganes d’adoptar. Anaren de quatres a Sudamèrica i tornaren amb una nina, ja grandeta. Segons l’anàlisi dels ossos del canell tenia set anys, però, un dia,  després de pagar una factura d’una línia eròtica de més de 2.000 euros, saberen que l’al·loteta que havien adoptada devia ser més gran. Al cap de poc la nina començà una carrera fulgurant darrere els homes que acabà, anys després, amb tres embarassos. La mare adoptiva sovint l’amenaçava amb un «te tornaré». Que fou veritat, però que durà poc. Retornà cap aquí i acabà en un pis tutelat per una administració pública. Els pares adoptius, na Caterina i en Tomeu, es feren grans més aviat del que s’hi haurien fet normalment. Ara aquella nina, amb tres fills de tres homes diferents, viu a la casa dels seus pares mallorquins, ca na Caterina Vallsala al carrer de ses Perdius per on pas jo ara passejant, deia que hi viu amb els seus pares i germans biològics, que ha fet venir del seu país. Els pares adoptius, na Caterina i en Tomeu,  viuen a una residència de vells, el pare procura oblidar que un dia va anar a Sudamèrica a cercar una nina petita a qui estimar, la mare no importa que ho faci, oblidar, una malaltia de nom conegut li ha menjat tots els records.

Els meus quintos em recorden que enguany en feim setanta, d’anys, i què hem de fer un dinar de pinyol vermell. No m’agraden les trobades dels qui férem el batxillerat junts o dels qui som quintos. No m’agrada veure en què ens hem convertit. Ai, ai, ai !! Generació de petits burgesos ciutadans o propietaris de quatre quarterades als pobles. Tot plegat, un balanç aterrador, dirigint el que queda de la nau –un llaütet de trenta pams, no us pensàssiu- dins el temporal o la calma de la jubilació, els qui hi hem arribat. Queda el refugi, ja ho he dit, i ho tornaré a repetir, perquè de vegades, irremeiablement, és l’únic refugi, dels episodis de la infància. Sense saber-ho redibuixam l’"Amarcord" de Fellini, les contarelles de Rímini, transformades aquí en un "me’n record" reviscut a Ciutat o a alguna part de la ruralia de Mallorca.

"Vos ne recordau de quan en Xisco de Son Moix comprà el camió nou? L’esperava un genter a la plaça del poble. D’enfora aparegué tocant la botzina i duia qualcú més assegut devora ell que no sabien qui era". "No... i té ses orelles grosses, aquest que acompanya en Xisco!", digué el ferrer Prudenci. I tant que les hi tenia grosses, les orelles: hi duia un ase assegut!  L’havia agombolat al seient, i aquell animalet, amb les orelles ben dretes, hi posava molta d’atenció en mirar per la finestra. Amb les potetes de davant, com un nin mans aplegades, assegudet devora el conductor. L’aset havia tengut la paciència de fer bonda des de Son Company, on en Tià Ca mort i n’Arnau Rafelino l’havien pujat de mala manera, fermat amb corretges i vencisos al seient. Era un pollinet de mig any,  a un ase vell no l’hi haurien assegut. "Tanta sort que no ha fet menar el camió a s’ase", tornà a dir el ferrer Prudenci. "Hagués tengut bé collons, en Xisco!", sentencià don Toni Duret -qui morí pocs dies després d’un empatx de pastissos de nata-. I com aqueixa, un enfilall de contarelles de quan érem nins. 

Deia que en aquestes reunions , de quintos o de batxillers, és fa molt això del recordar. Però no es volen recordar de l’esplendor dels cossos de quan eren joves,  ara mig destruïts pel pas dels anys. Bé, les reunions es solen desfer, després del dinar: adéu, adéu, salut, salut. Els darrers que queden murmuren quatre maldats, quatre mentides o quatre veritats dels primers que han fuit. “A aquell, la dona fa anys que li posa banyes amb el seu massatgista...”; “A n’en d’allò, el se menja un mal dolent al pàncrees”. "Ai, si és el pàncrees no té remei!" I coses com aquestes...  Pareix com si de tota una vida només en quedassin els baleigs, ballant per damunt l’erer.