Climent Picornell

Dalt del turó amb 'posesiones', ordi, un bon pop i Tom Waits

jcmllonja | 16 Juliol, 2025 17:30

 
 
Dalt del turó amb “posesiones”, ordi, un bon pop i Tom Waits

 
Observ com el vent fa voltar una fulla enganxada a una teranyina. Ja és ben cert que, com diuen, tot entretén. He mort una serp dins el meu corral, els moixos la molestaven però no s'hi enfrontaven i ella se tornava, com si volgués mossegar, no som de matar animals, però aquestes serps invasores s'han estès en excés, sense quasi competidors, i arraconen la fauna autòctona. Els estalvii el deux ex machina de la feta, però si els diré que ha estat desagradable. Amb el seus significats maledicents, de les serps, em ve al cap la història que em contà en Macià Virot que s'encontrà amb un conegut que passejava un amic de Madrid i li diu, referint-se a ell: “Este señor ha escrito libros sobre posesiones”. I el de Madrid fent una cara rara, demana: “Diabólicas?” Quan veié la nostra expressió afegí: “Posesiones demoniacas?”. “Nooooo...!! Sobre las casas de las haciendas rurales que aquí las llamamos 'possessions', posesiones...” acabaren al Bar Bosch parlant de posseïts i posseïdes. “Qui era el madrileny?” Li deman. “Era en Francisco Corrientes que és més curt que una màniga de guardapits! Que una màniga de guardapits, no! Aquest és més estret que una fulla de pi! M'has sentit bé: que una fulla de pi!”
La xerrada, mentre feim el cafè, va de si el canvi climàtic ha fet avançar la collita de cereals. Els companys que tenen màquines grans de fer feina a foravila creuen que un poc sí, però que això va segons l'anyada, molt abans de Sant Joan. Aprofit aquesta darrera accepció per  recitar-los la glosa: “Segadors, segau arreu, / que sa madona se queixa, / i vós sou blat i jo som xeixa, / mestall de bona llavor. / A Albenya segaven ordi / un mes davant Sant Joan, / i com veien es camp tan gran, / cridaven misericordi”. Un mes abans de Sant Joan, l'ordi ja era collidor. Com ara.  L'herba de Sant Joan (Hypericum perforatum) per Sant Joan, que és quan s'hauria d'haver collit, ja estava granada i sense flor. I les oronelles i falzies de cada any se'n tornen més prest. Són per a mi, dues busques més del rellotge del canvi climàtic. La conversa deriva sobre malalts i malaltes, alguns d'ells terminals. És en Gori Cuscussó qui diu “Abans, quan això de les cures pal·liatives als malalts terminals encara no existia, el fuster de Can Rudes, que se veu que tenia una malada per un mal mal, un mal dolent, tu ja m'entens? Idò se va beure una botella de lleixiu sencera, mira tu si devia patir per voler partir d'aquest món fos com fos!”. En Jaume de son Corfadell sempre que se deriva cap a converses d'aquest tipus, desagradables per a ell, sol fer una xicuelina per fugir-ne i conta un acudit: “Saps en que s'assemblen una dona embarassada i una panada cremada?” “No ho sé”, li dic piadosament, l'ha contat mil vegades... “Idò que si l'haguessin treta abans no hagués passat!” Continua el degoteig constant de venda de cases a preus astronòmics, comprades quasi totes elles per estrangers. I les de lloguer, ja, a preus com els de Ciutat. L'onada que resguardava els petits pobles de l'interior de Mallorca ja ha engolit amb el seu tsunami general el Pla de Mallorca. Encara hi ha foravila, desdibuixada, però entre figueres arrabassades i ametlers morts per la Xylella fastidiosa, un pot sortir ben arrebossat de paparres després d'una volta per dins la garriga. “Mos han fet sa clau des lloro” comenta en Francesc Bujarró “Un bon suc al cap mos han pegat” afegeix na Maria Contrada “i això del tsunami ja ho pots ben dir: hem agafat un bon pop!”
Puig cap al turó i me top amb el fill d'en Toni Remelgo, un al·lotingo ben esportellat que va amb sa mare: estic esclatada! Saps que pesa ja aquest! Vols que el dugui un tros de costa, li dic, deixa-ho fer: ja me'n desfaré. S'al·lot fa una cucavela a un cap de cantó on nosaltres ja n'hi fèiem quan érem nins. Entr a ca nostra a vaig directe a l'Spotify a posar Tom Waits: Innocent When You Dreams, quasi no fa falta traducció: ...Its such a sad old feeling / The fields are soft and green / Its's memories that I'm stealing / But your'e innocent when you dream. “És com un trist i vell sentiment, / els camps són suaus i verds, / són records el que estic robant / perquè ets innocent quan somies” . A ritme de vals. Amoll l'aire condicionat.

 
Climent Picornell
 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Més sobre turisme i cultura local. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Juliol, 2025 17:29

 
 
Més sobre turisme i cultura local

El turisme afecta les cultures locals i les transforma.  Aquest impacte ve molt mediatitzat pel nivell cultural i educatiu, tant del visitant com del receptor. A les Illes es pot haver passat d'una valoració excessiva del turista a una desvalorització. Les pautes de comportament de la societat receptora pateixen ràpidament els efectes de l'allau de visitants. S’ha comprovat que l'intercanvi amb altres cultures, més que un enriquiment de la coneixença mútua dóna lloc a una desvalorització de la pròpia imatge i a una folklorització (en el sentit més pejoratiu) de la cultura local. Aquesta es treu del seu context, es comercialitza i s'entra dins coneguts processos d'aculturació. Aquests processos de desvalorització es fan de forma inconscient, tot i que existeixen grups combatius, en contra d'aquest estat de coses. Poc a poc, van acompanyats d'un discurs hostil cap als estrangers, els 'guiris', i a una revalorització, quan augmenta el nivell de vida, de tots els aspectes minusvalorats, sobretot quan es veu que s'arriba a cotes perilloses de subsistència i substitució. 
Aquests processos de desvalorització, acompanyats de manifestacions de menyspreu cap als estrangers, es fan remugant, per la seva inevitabilitat econòmica. El turisme ha estat el fet que ha accelerat el procés de canvi dels costums tradicionals, encara que ja abans s'havien sofert transformacions en el vestir, els hàbits de menjar, els ritmes de vida diària. Per això ara cohabiten col.lectius amb pautes culturals diferents i en franca dificultat d'integració o assimilació per la cultura, “soi dissant”, tradicional illenca. Em referesc als estrangers residents, els immigrants treballadors i els nascuts aquí 'no integrats'. Això provoca xocs culturals. Un dels exponents més clars és el retrocés en l’ús de la llengua catalana enfront de les actituds d'aquests col.lectius i, també, de la política de l'estat espanyol.
Ha aparegut, per tant, el xoc de cultures. Sense excepció tot sistema cultural té línies de fractura, punts essencials de tensió i conflicte. Els resultats són que ens trobam amb una població que s'ha vist enrampada en un important procés de desestructuració o, si es vol de reestructuració cultural per la incidència del turisme i per l' agregat d'una massa humana provinent de fora de les illes.
Entenent la cultura en un sentit més ample, és ben clar que a les Balears s’ha d’analitzar el turisme com un dels vectors del canvi cultural, encara que no l’únic, el procés d’urbanització i la predominància de la televisió i la globalització internetiana en són d’altres. En aquest sentit la teoria de l’aculturació diu que quan dues cultures estan en contacte, una tendeix a dominar. En les formes materials de cultura, pos l'exemple de les arts tradicionals: en el cas d'això que hom anomena els souvenirs, com el cas més universal, en un principi es venien a les Balears productes tradicionals, que poc després passaren a ser subtituïts per uns productes degenerats i pseudo-tradicionals, elaborats de forma massiva. Però, paral.lelament, es recuperaran els productes tradicionals amb una dosi de valor afegit, com a reacció a la “prostitució” per la venda turística, en forma d’artesans minoritaris i revaloritzats. En els casos de relacions entre turisme i cultura immaterial passa que el turista quan compra unes vacances compra -molt de pics involuntàriament- cultura, encara que aquesta cultura s’hagi reduït a quatre estereotips venuts pel tour-operator en el fulletó de propaganda o a la cultura-espectacle a les guies turístiques. La conclusió és que, si bé, en determinats casos el turisme estimula fenòmens culturals “reals”, la majoria de vegades els subjuga i trivialitza.
El turisme va provocar un emmirallament badoc pel cosmopolitisme postís que duia aferrat. Molts d’illencs interpretaren les seves arrels com una forma d’inferioritat a negar: l’aparició de l’autoodi, la síndrome del “patois” front a la “grandeur”. Però sense el passat, ben ancorat en el futur conscient, ni la nostra llengua, ni els nostres costums haurien de tenir sentit dins el procés d’homogeneització  de la societat post-turística. Els Cossiers ballen quan és el dia i l'hora. No ballen, com ho feien abans, cada deu minuts per un esbart de turistes. I això, pot servir d’exemple. Tenim el negoci turístic, però conservant l’honradesa de no vendre ni la dignitat, ni la terra.


Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Tot esperant Emily Ratajkowski. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Juliol, 2025 17:25

 
 
Tot esperant a Emily Ratajkowski

Tots els estius esperam n'Emily. Emily Ratajkowski (Londres, 1991) és una de les models més famoses del món. Ha estat portada de tota quanta revista de moda internacional hi ha, model a anuncis de perfumeria i similars, a moda de vestir, desfilant per a tots els modistos i modistes consagrats. Això l'ha convertida en una star, una reina internacional, que fa, entre altres coses, que tengui trenta milions de seguidors al seu perfil d'Instagram. La revista Esquire l'elegí com Dona de l'any i GQ com la Dona més sexy del món.
Els seus pares, dos professors californians, cercaren amb alguns col·legues més, cases per comprar cooperativament a Europa -Irlanda, sud de França, illes Balears- i per una d'aquestes casualitats de la vida en compraren una a San Joan, a la Rota d'en Teco. Els estius solien comparèixer i fou per això que Emily, de nina, freqüentà Sant Joan, a Mallorca, i passà jornades al poble i als cafès de Can Tronca i Es Centro, amb els seus pares, jugant amb altres nins de la Vila. La qual cosa li generà uns molts bons records de la vila santjoanera. Fins al punt que en una d'aquestes fotografies que es fan les models famosíssimes aparegué passejant per Nova York amb una camiseta on hi apareixien els “Set Dimonis Santjoaners”, el set dimonis dels pecats capitals, la se devia haver comprada quan era joveneta, o l'havia guardada sa mare, escollida del seu immens guarda-roba. Quan es desplaça a Europa i té temps a bastament aterritza a Mallorca i sol venir a passar un horabaixa o un vespre a Sant Joan. "Avui he duit el meu fillet de retorn a Sant Joan, el lloc on vaig passar cada estiu de la meva infantesa” (“the town where I spent every summer of my childhood”).
En una d'aquestes vengudes el meu fill gran me digué que l'havia vista per la plaça del Centro i un servidor, que havia acabat de llegir el seu llibre El meu cos, me n'hi vaig anar escapat, vaig sortir del cotxe amb el llibre a la mà i en veure'm la seva sorpresa va ser màxima. Ho va reflectir a les xarxes socials internetianes, mentre me signa la dedicatòria al llibre i em qualifica de “lovely man”, un home encantador. “...universe coming together, magical moment. I am so grateful for this life!  “...un moment màgic. Estic tan agraïda a aquesta vida !” Parlàrem una estona asseguts a un banc de pedra de la Plaça Nova de Sant Joan, on em digué que estava pensant en comprar-se una propietat a Mallorca. El seu fill Sylvester-Apollo i la seva teta corrien i jugaven ben a prop.
No l'havia tornada veure de quan visità Sant Joan la darrera vegada amb el seu ex-home el productor cinematogràfic Sebastian Bear-McClard. El fet és que penjà la fotografia a Instagram i automàticament mils de milers de 'likes', i encara ara, es van sumant al 'lovely man' amb el llibre a la mà. He de dir que el llibre demostra que, més enllà de la visió superficial d'una dona que viu i ven l'aspecte del seu cos, hi ha una persona intel·ligent, compromesa amb les causes progressistes feministes i ambientals. És una investigació honesta del que significa ser una dona i una mercaderia. A través de la seva empresa de moda “Inamorata” fa esment de ser una molt bona mánager que fa propaganda amb el seu propi cos del material que vol vendre, penjant fotografies amb banyadors 'minimalistes'.
D'ençà d'aquell dia els puc contar que una de les coses de la meva vida que més ha interessat a gent que em coneix o em desconeixia és la meva 'suposada' amistat amb Emily Ratajkowski. Moltíssims d'Instagramers encara envien comentaris al perfil, del tipus “preciosa, sexy i escrivint en mallorquí! @climentpicornell, punyetero, sempre has lligat un caramull!” Els seus esbombats flirts amb personatges com el cantant Harry Styles, Pete Davidson de Saturday Night Live, o el conegudíssim Brad Pitt, no fan sinó augmentar el seu pedestal de famosa universal.
El seu amor per Mallorca i per Sant Joan no el deixa de recordar amb twits com "Mallorca és màgica. Cada vegada que torno tinc la sensació que torno a casa. Tinc la sort de tenir aquesta illa com a part de la meva vida i ara també la del meu fill". Escrit per ella en català!
En fi, ja ho veuen, la catalogació de 'Lovely man' i el fet d'envestir-la amb el seu llibre m'han aportat el pas a la fama, efímera i mantinguda, que és tanmateix un oxímoron. No cal dir que a Sant Joan, a través de l'amiga dels seus pares, Deborah, que sojorna a can Amador de sa Plaça quan ve, estam atents per si aquest estiu vendrà, o no, a fer una visita als seus records d'infantesa. Sempre esperam n'Emily a Sant Joan.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Els 'altres mallorquins'. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Juliol, 2025 17:23

 
Els 'altres mallorquins'

Aborronats pel procés immigratori, un allau incontrolable de gent -producte subseqüent del desenvolupament turistic desbocat- ens demanam: Quines són les senyes d'identitat dels mallorquins d'ara mateix? Francesc Candel, autor de Els altres catalans (1964) hagués fet aquest mes cent anys. Xavier Antich recorda la frase de Paco Candel: “La catalanitat no és una qüestió de naixement, sinó de voluntat”. La podem fer nostra? No sé molt bé que vol dir 'tenir la voluntad de ser mallorquí'. Vivim en uns territoris on la diversitat poblacional, una realitat incostestable, convendria que fos un projecte comú, ja que quan Candel parlava dels 'altres catalans' no es referia només a una realitat demogràfica, sinó a un fracàs ètic i polític i, alhora, assenyalava un horitzó: “nomé serem un país si la diversitat de la seva gent és part essencial del seu relat fundacional”. Podem fer nostres aquestes reflexions per Mallorca? Quin és el relat del mallorquinisme obert, inclusiu? Com s'ha d'abandonar el relat pessimista del país en que ens convertit? Hi hem d'introduir, diuen,  la 'voluntat del país que volem ser'. Tampoc sé molt bé com. Amb la llengua catalana per estendard? Ens diuen que la llengua ha de ser avui “un espai de trobada i no d'exclusió”. Com es menja la frase anterior? L'essència preexistent que marcava el mallorquinisme abans, on la llengua era un pilar fonamental, hauria hagut de donar lloc a un projecte col·lectiu d'una idea de mallorquinitat viva, a la qual s'hi haurien d'afegir els 'nous mallorquins' qui avui, per ventura, no saben que pertanyen a un projecte que els és desconegut. Quina paradoxa!
L'amic Max Cahner, proposà a Candel com a títol Nosaltres, els immigrants, però ell va defensar que s'havia de dir Els altres catalans, en clau de realitat social, de classe i nacional, per mantenir viva la idea de Catalunya com un sol poble. Passa talment a Mallorca? Amb el creixement demogràfic  que ha hagut de rebre, sense la potència integradora de Catalunya? Els immigrants són majoria a alguns territoris de Balears, i això col·loca el mallorquinisme baix una pressió intensa, generant desànim en els mallorquins que senten encara que el fet de ser mallorquí és sentir la llengua i el país, amb la seva cultura i història, com realitats indissociables. Realitats que han romput els qui anomenam “nouvinguts”, que són portadors d'unes altres realitats que en nom del multiculturalisme diuen que hem de respectar, encara que aquest respecte entranyi la desaparició progressiva i total de la mallorquinitat històrica. Vet aquí el plantejament de la problemàtica que Candel va saber exposar i de la que ara ens sentim orfes, orfes d'una realitat integrativa suficient i que substituïm amb el plany de 'està fet de noltros'. 
Després de despullar la mallorquinitat de components ètnics i traspassar-la als components de treball i residència, com ja feu Jordi Pujol, qui recordava que el problema central de Catalunya no era ni la llengua, ni l'economia, ni la política, deia ell: “el nostre problema central és la immigració i per tant la integració”. La realitat és tan abassegadora que començam a sentir-nos estranys dins ca nostra. No es redueix a un 'wishful thinking' allò de que 'és mallorquí qui ho vol ser'?. Perquè qui ho vol ser de tots aquests 'altres mallorquins' i que vol ser? No se sap molt bé. Sense el desig de parlar català de Mallorca, vist per molts d'immigrants com un obstacle, una dificultat més a la seva integració, en espanyol, dins la realitat multicultural, encimentada amb la 'lingua franca' internacional, l'anglès, i comptant amb la col·laboració dels espanyolistes irredents desfressats de bilingüistes. Com diu Damià Pons: “La inèrcia, que és favorable a la llengua castellana, i la incidència del supremacisme lingüístic que practica l’Estat, facilitaran o acceleraran que es compleixi l’objectiu de sempre del nacionalisme espanyol: la substitució lingüística”.
Ho tenim cru. Entre el detectar correctament el què es la 'voluntat de ser mallorquí avui' i el maneig per provocar la desaparició de les petjades resistents del mallorquinisme històric, la llengua principalment, per part dels assimilacionistes de Vox i companyia, llegiu el PP, ja me diran vostès... Que pensin en tot això els qui en saben i també els nostres polítics. De cada pic estam més impossibilitats per prendre les mides del que cal per ser mallorquí l'any 2025. A part d'estar empadronat.

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'altri amb Dylan i la vida i la mort. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Juliol, 2025 17:19

 
Jardins d'altri amb Dylan i la vida i la mort

Els meus 'Jardins d'Altri' són trossos de brancam dels arbres dels veïns que m'han sobtat. George Brassens em recorda que quan un és colló, és colló i que Le temps ne fait rien à l'affaire (Quand on est con... On est con). Sona la música i me top al diari amb la noticia de la mort de Joan de Sagarra, personatge al qual llegia però que no fou mai persona que m'agradés, el definia molt be Manolo Vázquez Montalbán: “En les cròniques de Joan de Sagarra, l'estil i el llenguatge són dinamita pura, una continuïtat de cartells esqueixats per la mateixa mà que els enganxava”. Ni la Cultureta, ni la Gauche Divine, ni hòsties...
Alberto García-Alix, el fotògraf, publica un llibre: La ausencia como estímulo, i aquest tros em toca profundament: “Naixem amb dolor d'absència... Bategam en el que hem perdut, en el que se n'ha anat i en allò de més enllà que no tenim”. Entre el dol per les absències i la mort d'un escriptor me deman sobre la relació entre la vida i la mort, quin fil d'absència o de presència les lliga. La vida i la mort, dos pols inseparables de l’existència humana: “Si la vida és un do, la mort és el seu revers inevitable”. Els refranys mallorquins aborden aquest tema amb una barreja d'inevitabilitat, realisme i humor negre: “Moren papes, moren reis, / moren bisbes, moren monges, / moren frares i canonges, / moren joves, moren vells. / Moren els que tenen béns / i moren els qui no en tenen, / moren els qui pretenen / i els qui no pretenen gens’. 
També per altres llars s'interroguen sobre el tema, seriosament o sarcàsticament: "La mort no és el contrari de la vida, sinó una part d'ella” (Haruki Murakami). "No em fa por la mort; senzillament no vull esser allà quan ocorri” (Woody Allen). "Morir no és res; no viure és espantós” (Victor Hugo). En fi, la mort és el preu que pagam per haver viscut.
Joan Fuster aborda la mort amb una ironia lúcida: “Només amb la mort t’alliberaràs de tu mateix. Resigna’t, doncs, a no ser lliure mai”. Aquestes paraules, amb el seu to sarcàstic, ens fan reflexionar sobre la paradoxa de l’existència: "I morir: deu ser deixar d’escriure?" Es demana Fuster. O, amb pragmatisme: "No facis versos sobre la mort: és inútil. Fes testament, que resulta molt més pràctic”. Tanmateix: "Que siguem més mortals que una cadira, personalment, m'irrita”.
Amb ànim més transcendent: "Morir és haver viscut" (Salvador Espriu) o "Acceptar la mort és començar a estimar més intensament la vida” (Josep Maria Esquirol). En un altre registre, el poeta mallorquí Joan Alcover, marcat per la pèrdua d'una filla, va escriure línies que destil·len inseguretat: “La vida és un do fràgil, com la llum d’una espelma al vent”. La seva poesia ens recorda que la mort dona sentit a la vida, precisament, per la seva brevetat. També ho recorda H.C. Andersen més irònicament: "Gaudeix de la vida. Tindràs molt de temps per estar mort!". I un altre escriptor, Gabriel García Márquez: "La mort no arriba amb la vellesa sinó amb l'oblit". El refranyer tornar a posar els peus en terra: "Menja bé i caga fort... i no temis la mort”.
"Aquell que tu creus que ha mort, no ha fet més que avançar-se en el camí" (Sèneca). "La vida és bonica i la mort tranquil·la, el dolent és la transició” (Isaac Asimov). L'actor i poeta valencià Ovidi Montllor va deixar sentències que provenen de les seves cançons o poemes: “I ací a la terra, quan ens morim, els fills deixem, amb l’esperança que facin ells, el que no hem fet.” I el nostre Blai Bonet: “Viure és mirar la mort sense deixar de somriure", una visió hermosa de l'existència.
Escric mentre sona ara Blood on the tracks, una meravella que enregistrà Bob Dylan fa cinquanta anys, un compendi sobre el desamor i la soledat: “Ella va néixer en primavera, jo massa tard”. Allà hi ha If You See Her, Say Hello (“Record beníssim cada escena, es succeïren en un alè”), segueix Shelter from the storm... 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Lenin, Mao, Pius XII i el Papa Francesc, embalsamats. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Juliol, 2025 17:16

 

Lenin, Mao, Pius XII i el Papa Francesc, embalsamats

Ara, que ja tenim Papa nou, Lleó XIV, podrem parlar més tranquil·lament d'aquestes qüestions: ¿Com ho han fet perquè el cos del Papa Francesc aguantàs tants de dies sense que es corrompés? Existeixen tractaments químics que retarden l'autòlisi -destrucció cel·lular- i la propagació bacteriana. Tradicionalment s'ha emprat el formol o la formalina, que són tòxics i potencialment mutagènics. A més, impliquen la substitució completa de la sang bombada per les artèries, es sol drenar per la jugular, la caròtida o la femoral. Segons el tanatopràctic Andrea Fantozzi, les restes mortals dels últims papes han estat probablement tractades amb Fluytan, que fa que els cadàvers no necessitin ser exanguinats per complet i que també s'aplica de manera tòpica, té efecte "bactericida, trombolític -dissol els coàguls- i lipolític", la qual cosa contribueix a preservar els teixits i eliminar olors. "Permet un resultat altament higiènic alhora que garanteix un aspecte més presentable dels cossos".

El cas del Papa Francesc em du cap el record de la mòmia de Lenin, al mausoleu de la Plaça Roja de Moscú, sembla que amb problemes d’ubicació. El professor Ilia Zbarski, va contar com el 1924 el seu pare submergí el cos de Lenin en una mescla llefiscosa de glicerina i acetat de potassi, ja ha fet cent anys d’això. A requeriments de Stalin, havien de conservar el cos de Lenin, al qual se li havia injectat a través de l’aorta sis litres d’alcohol i formol, li tragueren la melsa, el fetge, el lleu, els budells, i li feren talls pertot perquè hi penetrassin els sucs que l’havien de conservar. La història passa per episodis d’alarma com quan li aparegueren fongs i llevadures negres damunt la pell, o pel maquillatge i la il·luminació ad hoc perquè sembli quasi viu. Trotski s´hi oposà.

Però, on de veritat és poden lamentar les malifetes a que es sotmet a un d’aquests herois de la modernitat, va ser en el procés de momificació de Mao Ze Dong: “El gran timoner” de la Xina. El qui fou el seu metge, Li Zhisui, explica les canòssies que passà l’equip i els resultats desconcertants després d’injectar-li diverses substàncies: “la cara de Mao és va inflar i el coll es feu més ample que el cap, els porus supuraven formol, les orelles formaven un angle recte amb el cap, l’aspecte del cadàver era grotesc”. Dos Maos, un de cera i un conservat en formol, estaren un any sencer a un hospital subterrani de seguretat a Pekin, fins que s’acabà el mausoleu de la plaça de Tian'anmem.

El que va ser un desastre fou l'embalsamament de Pius XII, el 'papa que va explotar en el seu taüt'. Després de morir, el 9 d'octubre de 1958, el seu metge, Riccardo Galeazzi-Lisi, li va aplicar un procediment de la seva invenció ('osmosi aromàtica') consistent en embolicar el cos amb cel·lofana i olis aromàtics. Això en lloc de conservar va accelerar la seva descomposició, alliberant gasos que van provocar acubaments entre la guàrdia suïssa que vetlava el cadàver. El seu tòrax va acabar rebentant en el cotxe fúnebre. El trauma va ser tal per a la Cúria Romana que els seus successors, Joan XXIII i Pau VI, van demanar que els seus cossos fossin preservats a la manera tradicional per als seus funerals. No obstant això, tant en el casos de Joan Pau I, Joan Pau II com de Benet XVI els serveis funeraris del Vaticà han optat per una tècnica més moderna. La mateixa que, segons sembla, s'ha utilitzat amb el Papa Francesc, ho explica Andrea Fantozzi, president de l'Associació Italiana de Tanatopràxia: “una conservació temporal dels seus cossos que permet la seva natural degradació una vegada conclouen els funerals i són enterrats”. Aquestes odissees expliquen les malifetes a les que són sotmesos els cossos “presents” d’aquests personatges històrics. No fan més que evidenciar la poca cosa en que ens convertim i les operacions necessàries per gaudir d’aquestes vies cap a l’eternitat.

 

Climent Picornell 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Dalt del turó amb 'manolito', fornal, sexe, promesa i funeral

jcmllonja | 16 Juliol, 2025 17:10

 
 
Dalt del turó amb 'manolito', fornal, sexe, promesa i funeral 

Després de les tempestes de la nit na Margalida puja a veure si han sobreviscut els planters d'alfabegueres, les roses místiques i els clavells de moro. Ha anat bé, el poc calabruix que ha fet no els ha despentinat. Baix cap al poble. Prop de l'església hi ha lul·lea. Els abellers en aquest temps se separen en eixams diversos, i això sol passar cada any a un abeller històric que hi ha dins un forat a les pedres del campanar. Avui, un d'aquests nous, s'ha aferrat al monòlit que dedicaren al frare del poble que va anar a convertir indis per devers Califòrnia a les ordes de fra Ginebró de Petra. Han cridat a un, que va d'abelles, i amb un toc precís ha fet caure l'eixam dins una caixa-casera. “M'han dit que el 'manolito' ha aparegut arrebossat de beies” Me comenta l'amo en Joan Pleu. “Au! No heu d'exagerar, i la pedra és un 'monolito', 'monolito'! No heu de dir 'manolito' l'amo en Joan que no queda massa bé” El corregeix en Sion Cot.  “Saps que te vull dir? Que jo ho vaig aprendre a dir així, i ja me va costar...!”
Per fer temps, abans d'anar a donar el condol a l'església,  m'atur al cassino i m'assec a una rotllana de “sèneques” per petar la xerrada. Com que hi ha un silenci aprofit per contar alguna cosa de la meva família: “Mon pare, va créixer dins la ferreria de son pare, el meu Padrí Climent, allà al carrer de s'Arraval i, com tots els al·lots pucers, feia el que podia, malfraig a cosses! Un pic feia tornar pessetes en duros, feia créixer una peça de dos damunt s'encruia i llavors la torrava dins sa fornal i enganava en Pep dels Ulls, un torroner que venia per ses festes. Un bon dia mesclà carbó amb flor de sofre i potassa i allò dins la fornal va fer un pet”. “Li esfondra sa fornal?” “Idò. Son pare, el ferrer, li fa fotre quatre galtades i una bona barrejada”. “Una barrejada?” Demana un palmesano que ha vengut a viure al poble. “Sí, una barrejada, a mon pare, el meu padrí no el va 'renyar' mai, sempre el va 'barrejar' quan l'havia de reprendre per alguna cosa”. “Barrejar... Ho trob molt més descriptiu i viu, i vol dir lo mateix” s'aclareix ell amb ell, el de Palma.
“I la cosa sexual? Com ho dus?” Li demanen a n'en Xesc de son Cloves que en solia bravejar molt.  “Malament. En això des boixar, vaig de mal paper en mal paper, i ja no té remei... Ai!” “Que no”, li dic i li recit un tros de La Rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseït:  “Si en saps el pler no estalviïs el bes / que el goig d'amar no comporta mesura. / Deixa't besar, i tu besa després / que és sempre als llavis que l'amor perdura”. Deix altres estrofes ( “Si la despullava / oh, la meva amor!...”). Mentides piadoses per homes grans. Això de la poesia no l'ha impressionat gaire. “Ja ho provaré demà” continua en Xesc “ i si va bé, bé, i sinó, s'arreglarà tot sol, o ho arreglarà es temps, que és molt suposar...” El corol·lari crec que és: 'qui dia passa, any empeny'! “Vos promet que me resignaré!” conclou.
Anam cap al funeral. Trob en Mateu Calliscló i me conta que son pare ahir se va trobar molt malament, era una cosa de ventre, i se veia que l'homo ho passava fatal. Cansat, els va dir, després de sentir que el volien ingressar a l'hospital: “No, a l'hospital, no, me podeu dur directament al cementeri i ja tendreu una feina feta”. La filla li digué a cau d'orella: “Mon pare, això no va així: primer vos heu de morir!” I ell va fer com que ho entenia. I parlant de morir-se me trob fent coa a la filera del condol del funeral d'en Guillem de Can Bleix, acot un poc el cap quan pas per davant els endolats -és un dir- i murmur quatre paraules: 'al cel mos vegem', 'vos acompany en el sentiment', 'en pau descans...' Pens amb en Salvador Dalí, quan li demanaren: “És vostè creient?”. Respongué: “No, no som creient, però som practicant”. Un poc com un servidor.

 
Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Conviure amb la IA (Intel·ligència Artificial): una oportunitat també per a l'educació

jcmllonja | 13 Juny, 2025 11:14

 
 
Conviure amb la IA: una oportunitat també per a l’educació

El meu convenciment és que la irrupció de la Intel·ligència Artificial (IA) en l'educació, i no sols en l'educació, serà semblant a la irrupció de la fotografia digital front a la fotografia Kodak amb rodet (avui ja no en venen) i els qui no hi creien, ara, tanmateix, fan fotografies digitals amb el seu mòbil. Els educadors de Corea del Sud han decidit que l'ús de la IA entri en el currículums educatius des de de ben joves. Al mateix temps, escoles occidentals proclamen que dins els seus recintes escolars han eliminat les pantalles, radicalment, per la seva 'malignitat'. Aquestes divergències no fan sinó accentuar com d'incongruent és l'entrada de la IA en les nostres vides.
Mariano Fernández Enguita que ha publicat recentment La Quinta Ola. La transformación digital del aprendijaze, de la educación i de la escuela, afirma que a Internet hi ha el millor coneixement, i també redundància i molt de fems. Però la combinació de dispositius digitals, programari i connectivitat ja han transformat l'escola. Els nins i nines han d'estar molt ben preparats per un món tecnificat. La formació en línia, e-learning li diuen, ha passat de ser una modalitat marginal a ocupar un lloc central en els sistemes educatius de tot el món. Aprofitant les noves tecnologies, es pot atendre un nombre major d'estudiants i, paradoxalment, de forma més personalitzada. Sara Osuna opina que en temps de la IA s'ha de formar els alumnes en el pensament crític: la IA ha vengut per quedar i s'ha d'aprendre a conviure amb ella, 'no a viure d'ella'. La IA és un bon aliat dels docents i també dels discents. Anna Pagès és demana que haurà de fer el professorat davant la irrupció de la IA, convertida en una mena de 'braç fantasma' d'un alumnat cada vegada més dispers i distret. ChatGPT, Copilot, Gemini, Perplexity, Grok, DeepSeek, Le Chat-MistralAI... s'han convertit en uns bons professors ajudants: 'ajuden' a fer treballs, substitueixen la lectura d'un article per un resum de les idees principals, preparen temes, fan presentacions... En aquestes circumstàncies: Com hem d'avaluar avui als nostres alumnes? Es demana Pagès qui proposa proves orals “tech-free”, és a dir mantenir converses amb ells sense cap suport tecnològic. Perquè no? Però això no vol dir expulsar la IA de les aules!
La intel·ligència artificial millorarà l'aprenentatge o l'empitjorarà?  És un poc com diuen els mestres de judo, referint-se al seu 'contrari', no es tracta d'oposar-s'hi de manera bruta, sinó d'utilitzar la seva força al teu favor. I no creguem als catastrofistes que anuncien la substitució del professorat per màquines: és inviable. Si es tractés únicament d'aportar informació als alumnes o fins i tot alguns aprenentatges, la intel·ligència artificial pot substituir i superar als professors. Però a la IA no se la pot deixar tota sola. La IA serà un assistent del professorat, el pot usar per a moltes de les seves tasques, i un agent o un interlocutor de l'alumne, perquè no haurà de limitar-se a l'única resposta que doni el mestre. L'alumne pot tenir amb la intel·ligència artificial una interacció rica, en el sentit d'extensa, que no li podria donar un professor. Perquè un professor només pot donar atenció col·lectiva o molt de tant en tant, atenció individual. 
Pensem encara que el llibre és l'eix entorn del qual s'organitza l'escola, però la capacitat d'aquest artefacte, la IA, trenca completament amb això. Crec que la IA serà un bon aliat pel dos grups, alumnat i professorat perquè les pantalles, les xarxes socials i, ara, la IA, formen una tríada de la qual no en podem fugir de cap manera, ni prohibint les pantalles dins l'escola. És cert que han generat vicis i defectes en l'aprenentatge dels nostres alumnes. Però el paper dels nous mestres serà el d'aprendre a usar correctament els dispositius electrònics i les aplicacions que tots aquests vehiculen. Educar en la no dispersió, pels múltiples estímuls que sorgeixen d'aquestes plataformes. Però, sobretot, els hem d'educar en la decència, altrament dita ètica, de l'ús de la IA. 
(Aquest article era molt més extens, Le Chat-MistralAI, un xatbot d'una IA europea, el m'ha reduït automàticament perquè cabés en aquest diari).

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Conversant per Ciutat de globalització, neofeixisme i autoajuda. Climent Picornell

jcmllonja | 13 Juny, 2025 11:09

 
 
 
Conversant per Ciutat de globalització, neofeixisme i autoajuda

Els amics ens retrobam, no hem perdut el punx discutidor, passejant per Palma. Comença en Biel, com sempre tan superestructural: “Es podria pensar que el neofeixisme és un revolta contra la globalització neoliberal?” Contraatac jo mateix:  “Hem de ser clars, la globalització es refereix simplement a la interdependència dels països a distàncies intercontinentals”.  “Sí, però aquesta concepció està 'geogràficament despullada'. No hi ha res mes?” En Julià posa seny: “Els populistes ho tenen molt fàcil, culpen el comerç i els immigrants de la majoria dels problemes dels seus països, per això imposen aranzels proteccionistes i inicien creuades contra els estrangers, però obliden que les xarxes socials són fonts molt més potents de globalització, com abans ho eren el comerç o el pas transfronterer de persones, legals o il·legals”. “Sí, però...” és en Toni qui contrapunteja la discussió “ja hem vist a tots aquests milionaris de les noves tecnologies, que crèiem demòcrates, com es posaven de genollons davant Trump, i algun aixecava el braç fent la salutació feixista”. “Es cert! Però no hi ha modernament camises negres, ni blaves; Michel Feher al seu llibre Producteurs et parasites els anomena “nazis asperger”. “Hem de ser coherents:  tots els qui voten l'extrema dreta són feixistes?” Taxatiu diu en Biel: “Sí. Simone de Beauvoir: un no neix feixista, s'hi converteix. Mira tu com molts d'intel·lectuals, wokistes abans, s'han passat a l'extrema dreta. S'han cansat de la monòdia del canvi climàtic, del feminisme...” “No, per favor!” és en Gori exaltat “no traguem el feminisme! Ja me conec el discurs: Maleïdes feministes arrogants, que fan sentir a molts de mascles resistents heroics de la masculinitat lúcida, front a la onada abassegadora de correcció política i de poder feminista”. 
Dic que Marian Martínez Díaz-Bascuñan me deia: “La ultradreta en ascens no és més que una reacció al dogmatisme progressista. Els wokistes són els culpables de l'auge de l'ultranacionalisme aranzelari i de la dreta venjativa”. “Jo tenc la solució!” diu en Tomeu, “l'autoajuda. Basta escoltar a Marian Rojas Estapé o a Nazareth Castellanos per saber que la biologia és la causa i la solució de tots els nostres problemes; que si l'oxitocina, la dopamina, les endorfines... i la seva producció natural a traves de la meditació, el silenci, la practica de la respiració... Aquestes hormones aconsegueixen solucionar el nostres problemes dels quals en tenim la culpa nosaltres mateixos, no són culpa de la precarietat laboral, de la falta de temps o de les dificultats per accedir a un habitatge. Són culpa nostra i si tenim voluntat per solucionar-no ho podem fer”. “Un poc d'assossec” demana n'Alexandre “pretendre tenir, com tenen aquest gurus, un mètode universal que serveixi per poder solucionar problemes concrets és una vertadera barbaritat, ja ho diu en Ramon Nogueras al seu llibre Perquè creim en merdes”. “¿Com es possible que posin exemples com el del monjo que va descalç, les pedres del camí el molesten i demana que s'arregli el camí per no fer-se mal al peus, quan, un altre monjo més savi, li diu: 'perquè no te poses sabates?'. “Això és una enorme banalitat”. “És la pregunta de sempre” suggereix en Toni “Es més fàcil canviar-se un mateix que a tota la societat?” “Una altra metàfora: un peix que està malalt, enrevoltat d'aigua bruta, li donen medicines per tractar el seu mal individual quan, només canviant l'aigua bruta per aigua transparent es resoldrien tots els mals, el seu inclòs. Els mals col·lectius, si se solucionen, també solucionen els mals individuals”. “I què hem de fer?” En Joan: “Hem de tornanr a creure que els desitjos d'igualtat dels altres no ens robaran res, creure que et roben dona lloc al ressentiment i obre el camí de l'extrema dreta, alimentant la cultura de la polarització i la crispació continua. El wokisme irredent i tradicional no se'n tem que aquest l'èxode és alimentat per gent a la que se li ha promès prosperitat i se sent traïda pels seus governants. I és aleshores quan el neofeixisme fa aparèixer fantasmes de la modernitat apocalíptica: el feminisme, la globalització, l'emigració, el canvi climàtic...”. “I així anam”.

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Jardins d'Altri amb Cuerda, Il·lustrats, Blake i una tanka. Climent Picornell

jcmllonja | 13 Juny, 2025 11:07

 
 
Jardins d'Altri amb Cuerda, Il·lustrats, Blake i una tanka

Els meus 'Jardins d'Altri' aprofiten i fitoren el que trob en el meu devenir lector. Per això en Bartomeu Lliteres, que sap de la meva dèria pels llibres d'aforismes i similars, em forneix de textos sovint. Me va fer de veure abans d'una obra de teatre a Manacor i em regalà dos llibres de José Luís Cuerda, el cineasta d'Albacete, inventor dels “inteletos” que es com es diuen a Albacete les ocurrències, les idees irreverents, les frases còmiques, els pensaments 'irreprotxables'... A Me noto muy cambià i a Si amaestras una cabra, llevas mucho adelantado n'ha recollit a balquena l'autor de la desorbitant pel·lícula Amanece que no es poco. “Un escarabajo pelotero sabe perfectamente lo que se trae entre manos”; “¿Por que se venden mejor las excusas que los argumentos?”; “Aprender a defenderse sinceramente de las alabanzas”; “La transcendencia es abrumadora e insultante. Y una tabarra”; “Mi infancia me acoge con serenidad cuando la necesito”; etc, etc...
Perseguint aquesta mateixa dèria m'arriba a les mans el llibre del que ha fet l'edició i la traducció Martí Domínguez La Llum de les Llums. Antologia de la saviesa del segle XVIII (Angle editorial, 2025) per on hi circulen -amb la raó com a força motriu- Voltaire, qui ensenyarà a pensar, Rousseau, que igualarà a tots els ciutadans en drets i deures, Montesquieu, que anunciarà la separació de poders, Diderot, que voldrà posar el coneixement a l'abast de tothom i també plomes menys conegudes, una antologia del pensament dels escriptors il·lustrats. “Creure és, molt sovint, dubtar” (Voltaire). “El mantell de la llibertat serveix per cobrir moltes petites cadenes” (Charles de Brosses). Laurent Angliviel de La Beaumelle: “Per tot arreu veig gent que fa el bé i que el fa malament” (l'autor va escriure això el segle XVIII, encara no s'havien inventant les oenagés, ONG's, del segle XX). Charles Pinot Duclos: “La modèstia és l'única brillantor que es pot afegir a la glòria”. Luc de Clapiers: “Els homes tenen grans pretensions i petits projectes”. I així un raig més.
I perquè no tot siguin flors i violes, repàs una traducció al català dels Proverbis de l'Infern de William Blake (Londres, 1757 – 1827) poeta, pintor, gravador i místic anglès. “Fes anar carro i rella per damunt els ossos dels morts”;  “La Prudència és una vella i lletja fadrina rica, festejada per la Impotència”;  “Fica’l de cap al riu a qui li agrada l’aigua”; “L’eternitat està enamorada dels productes del temps”; “Cos mort no venja injúries”; “Si el boig persistia en la seva bogeria esdevindria savi”; “La vergonya és el mantell de la supèrbia”; “Les presons són fetes amb les pedres de la Llei, els bordells amb els maons de la Religió”; “Mai no sabràs quan n’hi ha prou si no saps quan n’hi ha massa”... i així un reguitzell més.
I per acabar amb bona boca una tanka de Sato Norikiyo, el Monjo Saigyo (1118-1190), en versió del meu enyorat Joan Alegret: “Fressa afeblida / d’insectes a les herbes / que el temps asseca; / penetren raigs de lluna / per tota la garriga”.

Climent Picornell

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

1 2 3 ... 71 72 73  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb