Climent Picornell

Dalt del turó

Pandèmia, brasers, taronger bord

Climent Picornell

Som al camí de Son Basqueja. Hi ha un centenar de metres en aquest camí que tenen una energia especial. Fa uns revolts, baixant, alzines a cada banda, fins que surts a un gran pla on hi pasturen, a lloure, una guarda de porcs, negres i mestallats.

L'alarma creixent pel virus ha arribat al petit poble, la pandèmia. Al principi pareixia una cosa llunyana però, un mort aquí, tres ingressat a l'hospital més enllà, quatre confinats que són veïnats. Sembla que la fi del món, passa a passa, es vagi acostant. De totes les maneres, servidor, sempre amb la mascareta posada, mira de conservar les seves rutines. Si el deixen. Baix del turó.

Pareix increïble. A les sis del dematí a la terrasseta del cafè fa un fred que pela. La madona em posa un braser amb un bon caliu i després un cafè amb llet ben calent. És cap d'any! Som tot sol al cassino. Al cap d'una estoneta arriba un sineuer, ho sé per les és a final de paraula quan comença a xerrar. Un discurs en contra dels telèfons mòbils, que si són una mania (llegiu “manie”), com una droga (llegiu “drogue”)... que la gent ara ja no xerra entre ella; ell els prohibiria. Em recorda aquella contarella d'un rei de l'antiguitat que volia prohibir l'invent de l'escriptura, ja que, deia ell, amb aquest nou invent la gent ja no empraria la memòria fiant-ho tot al que queda escrit, els records s'acabarien. I és ben ver, quod scriptum est, escriptum est i ja se sap que verba volant, el que s'escriu queda escrit per sempre i en canvi les paraules les se'n du el vent. I res... això, que fa un freter!

És d'un incert que no apareguin els parroquians habituals. Efectivament en Jordi de son Catlar i en Miquel Rominé ja s’acosten.  En Miquel me diu, assenyalant en Jordi:  “Amb una paraula... mira’l-te a n’aquest si va bo i això que l'han mandrinat amb doblers públics, per devers Son Espases...”  Hi ha un cartell que anuncia porcelles rostides per endur-se’n. Diu en Jordi: “Entre una porcella i una ànnera, triï una ànnera. Però d'aquelles d'antes, mallorquina, no això que hi ha ara de cap negre... I parlant d'ànneres a Els Calderers, quan feren allò que han fet pels turistes, posaren ànneres de coll blau dins una bassa, com una piscina que feren amb plàstics, i els fugien cap a s'Albufera. Allò... entre dues fosques tornaven i els caçadors: pam, pam, pam... devers el Camp Rafal  -allò és un pas de cegues-, i n'hi havia un esbart de més de dues-centes”.  “Aquest fa ses osques grosses” comenta en Miquel, “Diuen que el temps se desbarata...” En Jeroni Guardià du brasers a davall les taules. Tothom amb mascareta... Com va dir James Joyce: “Ja que no podem canviar de país, canviem de tema”.

Partesc cap a ca nostra. Vaig darrera, darrera madò Bel Coniona, que se gira i fa un esglai: “Ara m’he regirada! M’he feta por  de tu Climent! Com que hi ha tants d’externs i amb el morralet posat no conec sa gent”.

Vaig pensatiu i pesarós. Desafiem el temps i tanmateix... Però no ens donam per perduts. Dubtam. I així dia rere dia, el llarg combat amb la vellesa, perdut d'antuvi. Va dir Albert Camus: “Envellir és passar de la passió a la compassió”.

Mir el corral. Una nevada m'escuixà una llimonera. Vaig provar d'ajuntar el brancam però així i tot es va morir. De ben abaix rebrotà. Ara és un taronger bord, es veu que era el peu on empeltaren la llimonera. Va falaguer, ple de taronges agres que, tanmateix, donen vida al marge que va construir el sen Mendai que era, secretament, d'esquerres.

Dalt del turó

Plou, somnis i casa esbucada

Climent Picornell

Era tard, la una i busques, havíem tancat el cassino en Toni, n'Arnau i un servidor. Nit serrada, de llamps i trons i, de sobte, es va posar a ploure. Jo duia paraigua perquè els del temps ho havien advertit. Els canalons de l’església brollaven aigua a les totes. De prompte veig que ve cap a jo  un  home amb un sac pel cap, com anaven un temps quan plovia, era  en Joan Perdai. “Bona nit!” li dic. “Bona la fa, ja era hora que plogués”.  Per un moment em vaig sentir feliç, l’aigua damunt el paraigua, l’aigua rajant per la capovalla del turó, els peus remulls...

L'endemà el cel s'havia estirat. I servidor havia dormit bé, entre somni i somni. Em sorprenen, encara, els somnis, dins els seus desbarats recullen pulsions reals de la teva vida i inoculen una nota d’imaginari ric i desballestat. Aquesta nit, un servidor, dins un dels meus somnis, havia d’estar preparat per dictar una conferència sobre “Per què els ocells no tenen dents”, de la qual cosa no en sabia absolutament res, la sala plena de gent, i jo passant pena per veure què diria. Passar pena, vet aquí la clau, l’angoixa, de molts de somnis.

Convers amb en Toni Cendrós i en Joan Bisbe davant can Cantó.  “I en Joan Cantó?” “L’han duit a sa residència” me comenta en Toni  “ja no estava molt bé, però no tant com per ingressar-lo”. “Homo! Jo no ho sé,”, diu en Joan, “ un dia el vaig veure caminant damunt s’anguila de ca seva: ‘Joan’,  li vaig dir,  ‘no veus que cauràs!’. I saps que me va contestar? ‘Ara no sé on som’. I de quatres vaig entrar a ca seva per avisar la seva dona. I saps que me va contestar? ‘Sííí... hi sol pujar, ja baixarà tot sol!’. “Saps què te dic:  a sa dona haguessin pogut ingressar!” “I en als seus fills, perquè tanmateix saps com acabaran? Idò com tothom:  fent pets a un racó!”

A la rotlada del cafè se comenta el darrer accident de cotxe d’en Guillem Coubou. “Saps que passa? Què sempre ha estat un 'vessiat'. Sa mare estava molt per ell, però una cosa grossa. Ja li havia comprat tres cotxes que ell havia esflorat. I ella, tota innocent me deia: “Sempre té els accidents en tornar... mai quan se’n va”. Aquella bona doneta no s’imaginava que era quan tornava que anava piques plenes, begut que ja no podia més”. Conversàvem sobre el robos de garroves que hi havia hagut mesos enrere, les espolsaven de l’arbre i quan l’amo hi anava ja no hi havia res. En Toni Burballa ens comenta que en una collita d’alls que feren, els deixaren defora, un dia sencer, devora el solcs on s’havien fet, perquè perdessin un poc d’humitat i se ‘torrassin’ un poc.  “Massa ell”, diu “ se torraren tant que ja no hi foren. Desapareixeren, mos varen fer net, un dia per s’altre!”.

S'acosta en Biel Ronquer, dretanot de tota la vida, a ca seva ja ho eren, i diu mirant la rotllada: “Què feis,  componeu el món?” Insisteix en Biel: “Lo que hauríeu de mirar són els negres, moros i panchitos que passegen per la vila i ara ses pasteres que arriben plenes per la mar, si hi afegiu ses malalties que peguen a foravila: un poc de cendrada, la xilella... vaja! Està fet de noltros!”. “Au Biel! Que no tens feines a una altra banda?” li diu en Sion Vespa: “Noltros no componem res, lo que miram és de no espanyar-ho més!”,  i en Biel sentint-se engegat, parteix cap cot.

De tornada en Pep Masseres m'envesteix amb el seu discurs de sempre sobre la vellesa: “Conec que he tornat vell perquè quan som dins el llit i vull girar-me, me fa com a vessa, m'ho pens i qued com estava. Tanmateix a n'aquesta edat quan te fa mal una cama, te fa mal, tot és vell, tot és mort! Ja te'n pots posar de Reflex, pels collons i tot!”  El deix amb les seves meditacions: “Siempre negatifo!” Què deia en Van Gaal...

Me'n torn de cap a ca nostra. Pas sempre per davant una casa que he vist com s’anava esbucant a poc a poc. Ara desfeta de per tot. Només l’escala se manté, incoherent i insensata, ja que no serveix per pujar enlloc. Arrib. Fa fred dins la casa però em fa vessa encendre el foc. M'aboc un tassonet de vi que em va regalar en Jaume Garau, OM, Oliver Moragues d'Algaida i pens en la glosa que qualque pic deia mon pare quan alçava la copa per brindar: “No hi ha com llet i fideus / per un homo prim de barra. / No hi ha com es suc de parra / per encalentir-se els peus”.

"Grisetes". Fotografia de Sebastià Torrens

 Sebastià Torrens i Miquel Rayó han publicat un llibre que acaba de sortir: HIVERN A MALLORCA (Disset Edició, 2020). Amb nombroses i magnífiques fotografies de Sebastià Torrens. A cada un dels apartats hi ha un text introductori que hem escrit Miquel Rayó, Joan Mayol, Caterina Valriu, Gabriel Janer Manila i un servidor.

Aquest que segueix és el meu text. 

Hivern a foravila

 CLIMENT PICORNELL

Una bufada de vent, sobtada, sembla que escampi confeti de fulles. Si no fos per això i perquè el dia s’ha acurçat molt, hom no sabria que som a la tardor i a dues passes de Nadal. Tan bon temps fa que les parres han rebrotat dèbilment. Els inicis de l’hivern presenten un paisatge cert i conegut. Els pinars i garrigues verds, els camps llaurats. Però adesiara guaiten els ginjolers i els magraners que van perdent la fulla groguejada. Les llimones i les taronges cobren el seu color. Per les bardisses i parets seques la vidalba mostra les seves flors blanquinoses, penjant com campanuletes, símbol de l’hivern.

Foravila té, després de les plogudes  i els primers intents del fred, un aire de transició. Els camps llaurats reprenen els ocres i els marrons, amb algunes clapes de call vermell. Els pagesos acumulen brancatge i fullam cap a caramulls i formiguers, i, tant si és foc de flama com foc covat, els fums són els qui donen el to al paisatge. Unes fumasses espesses, algun dia ben dretes com una xemeneia cap al cel, altres s’espargeixen baixes per dins els bocins i, de lluny, són com boires localitzades, però disperses a la vegada. L’olor d’aquesta casta de fum en particular és un dels elements de la tramoia del camp mallorquí en aquests dies.

Sents l’olor de la terra llaurada que es prepara per brostar. Sents els colors apagats, contravenguts per algun caquier amb poques fulles. Sents l’olor del foc i les voreres cremades mentre crepiten les flamatel·les dels romeguers.  Sents els bolets que empenyen i surten esponerosos per damunt la fullaca dels alzinars i les garrigues. Sents el fred i la humitat dels dematins emboirats quan la calma congria la gelada. Sents les figueres com dormen.  Sents  la calma de l’univers mentre la natura treballa i els homes esperen el sús del bon temps. Sents el vent que remena els pinars. Sents la dolça mirada de la lluna que es colga per darrera els suaus turons cap al migjorn.  Sents la força dels peus aguantant la somada del teu cos.

Constat que el dia s’ha allargat. Ja sabeu: Per Nadal una passa de gall, per Sant Esteve una passa de llebre, per Cap d’Any una passa de cap xerigany, per Sant Antoni una passa de dimoni, per Sant Sebastià una passa de ca... i així fins al dia de Sant Joan, la nit més curta i el dia més gran. Però crec que és més un estat d’ànim que no la precisió dels minuts que el dia ha crescut des del solstici d’hivern. Quan s’acurcen els dies, el ritme vital s’alenteix i es demostra, clarament, una falta de serotonina. Resultat: una malenconiosa sensació que els nostres psiquiatres identifiquen com depressions estacionals. A l’estiu tota cuca viu. I a l’hivern... a fer el cap viu. Irremeiablement sotmesos a les dictadures de les estacions. El paisatge des de la finestra té el contrapunt de l’espàrec enorme d’una atzavara que s’entrecreua amb els niguls, l’ombra de la pita, la gran donarda, permanent.

A la fi hi ha hagut un parell de tongades de pluja. No va ploure quan tocava perquè hi hagués bolets en abundor, però ara ja hi ha aigua embassada per molts de bocins. Els tords volen baixos i se senten cantar els ropits. És temps d’espàrecs i de vent. Les dues coses fan que anar per la garriga sigui treballós, les esparregueres per les punxades i el vent per la dificultat en caminar. Els albons ja han tret el seu meremec, la caramuixa per dir-ho tal com és, i escampen per foravila les seves inflorescències grosses i blanquinoses. Els xaragalls i el pedruscall que ha davallat l’aigua fins als camins són tot un símptoma, pins i mates van més verds. Dos cans d’un caçador travessen a tota el sementer, ell deu estar ajupit esperant un estol de perdius. De prompte el veig, amagat darrere una paret seca tapat per unes nespleres que ja eren allà quan servidor era nin

Hi ha neu a la muntanya. La serra de Tramuntana, a la llunyania, es veu enfarinada i el fred arriba al Pla de Mallorca. No hi neva, però gela a foravila. Un busqueret de cap negre espipella. Ara, després d’una setmana de vent, fa uns dies esplèndids amb sol hivernal i cel blau. Han arribat a la fi les calmes de gener, majestuoses, grans dies, el sol com a l’estiu —exagerant un poc—, un pot anar màniga curta i els ametlers (els qui ha perdonat la plaga de Xilel·la fastidiosa) se n’adonen i floreixen a les totes, malgrat allò tan sabut de què  “flor de gener, no omple es paner”.

Els vespres són calms i es posa una boirada que la pots tallar amb un ganivet, no hi veuen a dues passes; el matí encara hi és i queda dins les clotades, les parts més enfonsades, quasi fins a gran dia. La rosada es pot veure damunt els cotxes i si vas per foravila et queden les botes ben xopes.  L’olor de les flors dels nesprers i el tan particular aroma dels garrovers, seminal, omplen l’ambient. L’olivó de l’ullastre i el llentiscle de la mata ja són quasi madurs per oferir-se als estornells que han arribat afamegats de terres enllà. Fa boirina, cama d’aranya, pluja fina que quasi no banya però els sembrats ho han conegut després d’una temporada eixuta. Surt un escorpí, mordales parades, de dins un tió quan l’agaf per dur-lo al foc. Fuig fent-se el valent, em sembla que mirant enrere, com els toreros acollonits. Ara  plou. Un ullet de bou, damunt una branqueta finíssima de lledoner, es baralla amb un lledó madur de carn groga i poca; quan hi arriba, amb el bec, la branca es vincla i el lledó li passa per davant; ho torna a provar... Un tractor desventra la terra seguit per un estol d’esplugabous darrera darrera.

La postal d’hivern té tocs de normalitat i vulgaritat previstes: a prop del foc, quatre rabassotes, un poc de fum, calius i espires. Anar a cercar quatre cames-roges i dos esclata-sangs... i, més foc. Pareix recurrent, repetitiu, però no ho és. El foc i la mar, sempre tenen per mirar. I és que els primers freds de l’hivern, de bon de veres, obliguen al ritual d’encendre la llar. No com abans que era l’única font de calor de les cases, ara és una espècie de luxe, amb l’escalfa-panxes de ferro suec o l’aire condicionat. De nins, a la foganya de cals padrins hi fèiem la vida, allò era un món rodó, sencer, total. Fins el punt que s’hi havia d’entrar, dins la foganya, tot un habitacle només per al foc. El padrí ho sabia i preparava els entreteniments, solia dur una branca d’estepa, ben seca i quan arribàvem, la posava damunt els calius rònecs i allò feia una flamarada petejant, amb espires i bufalagues. Jo preferia estar damunt la padrina, la falda feia com un cocó. Eren els moments de detectar els segadors, aquells llumenerets damunt els tions o quan s’encenia la sutja, quina lulea. Bastava poc.

Climent Picornell

Dalt del turó

Mascaretes i garroves

Climent Picornell

Les fonollasses són altes i plenes de caragolins. Pel camí d’Horta veig en Joan Garrigó, pastor, va dins el cotxe, poc a poc, parlant pel mòbil, amb el gaiato penjat del retrovisor lateral, i la guarda d’ovelles darrera, darrera. En arribar al seu bocí pega un siulo i el ca –un border collie- com una verga de llamp pega mossegada a una ovella i totes entren dins sa tanca.

Arrib al poble i a la Cooperativa afin una muntanya de garroves. Les garroves enguany van cares i n’hi ha moltes, tothom mira d’espolsar els garrovers, que són arbres agraïts. M’assec a fer un refresc amb la penya de xerraires. En Joan Terrà entra a fer una cervesa fresca:  “Ara venc d’espolsar i ensacar garroves, i qualque paparra i molts de cartutxos de caçador. Ja ho val!” Qualcú se’n fot i li diu, veient-lo tot suat: “Això ho has de fer per teletreball!”  Respon:  “Els picapedrers també en faran de teletreball? Faran la mescla amb so telèfono?”

A la terrassa hi ha genteta, quasi ningú amb mascareta, excepte un servidor i mestre Amador Xai. Com a desanimats, tots, en Joan Xilès comenta:  “Si això va així, si continua així de malament, hi haurà fam, haurem de tancar amb pany i clau que mos fotran sa perxa i tot.”  “Sa perxa? Lo que ja t’hauran fotut els porcs abans “, li replica en Toni Cauvet. 

Passa en Bernat de can Tauló.  “En Bernat” diu en Jordi Xeies “va vendre tres quarterades,  per devers So na Moiana,  a un estranger i quan varen haver firmat davant es notari un dia anà al bocí que havia venut i se’n va dur tots els arbres, els va arrabassar. Ell pensava que allò era seu i que no entrava amb so barrisc. Bestiar de pleta, saps que te vull dir, això eren a ca seva.  Bono!  S’estranger li volia fer tornar enrere es contracte... No sé com va acabar sa malifeta”.

Qualcú comenta que en Bernat ha quedat fadrí. I en Tomeu Baixeres reflexiona en veu alta:  “Jo, quan veia aquests fadrinots vells, pellosos, bruts... deia:  me tenc de casar! Si hagués tengut una germana no ho hauria pensat perquè m’hagués cregut que amb ella ho tendria solucionat. I me vaig casar. Vatuadell! Me va venir a plom. Jo estava avesat a fer lo que volia, era un pubil consentit, ara vull això, ara vaig aquí... Se va haver acabat: D’on vens? On vas? Que saps quina hora és?  I clar que ho sabia quina hora era! Si feia vuit vegades que mirava el rellotge temerós de lo que me diria en tornar. Això te dic. Una guingaia he tornat. I no te parl dels fills, els tenim massa aviciats, arribarà, si mos deixam, que haurem de fer fideus prims per un i fideus gruixats per un altre, ca,ca,ca... Nom hem de perdre sa llet pasturant”.

En Xim Galdent saluda un persontage. “Qui és?” deman, “És en Tomeu Brostat, feia estona que no venia per la vila, ha tornat vell, era un homo que feia planta, te n’has de recordar de lo que li va passar a n’en Brostat:  idò que un negre li va barrinar sa querida”.  “Sí... en Brostat, ara me’n record,  és aquell que un llamp va entrar a ca seva i li travessà sa capçalera des llit, i ell hi dormia!” “Aquest mateix!”

Me’n torn de cap al turó i al cap de cantó del carrer de ses Parres na Joana Saleca se lamenta de què ha deixat el gelat dins el cotxe i quasi s’ha fus. No puc estar de recordar quan, abans, als cafès, allò les geleres anaven fluixetes i els polos, sobretot els de xocolata se vinclaven un poc i els havíem d’aguantar amb dos dits o sinó se vinclaven de tot i queien en terra. L’amo en Toni Pecos guaita damunt el portal,  en Tomeu Gueraví, quan veu que el mir me diu: “No saps que  a l’amo en Toni un dia li tocaren a sa porta. Era un que li volia vendre una assegurança de defunció, es seguro des morts que deien. Quan va fer una estona que es venedor xerrava l’amo en Toni li va dir: “Però meiam, es mort qui el posa?”, es venedor sorprès li diu: “Vos!” I l’amo en Toni li respon: “Res idò, així ho podem deixar anar”. 

Un poc més amunt, ja a mitjan costa, dues dones discuteixen, són cunyades. La germana del seu homo li deia:  “Maria i que no trobes que n’hi ha a bastament? T’has ajuntat amb una altra dona!  No t’ha bastat amb un fill marieta?”  I ella li respon:  “I tu? Que t’entens amb aquell camioner i tens un fill drogoaddicte, que no te basta?  Au, au, au... guarda tu devers ca teva, que endemés es teu homo enrevolta sa ‘panchita’ que guarda ta mare!”  Que voleu?  Mallorca Profunda?  Pas aviat sense mirar.

Dalt del turó

Clots, discapacitats, el padrí i la rata-pinyada

Climent Picornell

He decidit podar un gessamí que havia envaït el carrer i la voravia, mentre una mèl·lera damunt el lledoner fa un concert. Passa en Joan Ventura i se queixa de que ha llogat una màquina de fer clots,  a 180 euros cada dia. És com una barrina gegant, ha de sembrar arbres. “No te queixis”, li dic, “si haguessis de llogar un homo no te bastarien ni per començar”. Pens en com ha canviat foravila, en aquells jornals per fer clots de figuera, feina dura i mal pagada. En definitiva, el desenvolupament econòmic posat en marxa pel turisme, l’abandonament conseqüent dels pagesos, unit a l’augment de la mobilitat dels habitants –sobretot en cotxes particulars-, tot això afegit a què als petits municipis de la nostra comarca es gaudeix dels servies que antigament només es tenien a la ciutat ( aigua corrent, serveis sanitaris, educatius, comercials, noves tecnologies de la informació...) ha fet que els antics espais únicament rurals, ara siguin habitats per una població diversa que tan pot fer feina dins la comarca com a altres nuclis urbans, des de Manacor o Inca o Palma, com, acudir-hi per ser el seu lloc d’oci setmanal o vacacional.  Els espais únicament rurals, morfològicament “foravila”,  al Pla, resisteixen per la tecnificació d’uns pocs joves pagesos, alguns vells agricultors tradicionals, els pagesos a temps parcial o per la injecció de doblers que hi fan els “pagesos ocasionals”. 

Me pos el morralet pel Coronavirus i surt al carrer. Trob el sen Julià Castany. “Com estau?”, li dic.  “I... per l’estil d’ahir”, respon. “Ara creuràs que m’he discutit amb sa meva dona un altre pic. On hi havia sa bassa i ses solls dels porcs hi férem un poc de jardí  i... tu!  pensa que allà hi havia cents d’anys de fems i merda –jo hi havia cagat- i tot se va fer bo a més no poder. I ara una palmereta que hi vaig sembrar és un arbre enorme i disforjo. Quan fa vent s’engronça molt. Jo la vull arrabassar i sa meva dona –només per dur-me la contrària- no ho vol. Però tanmateix l’arrabassaré”.

Arrib a un dels bars que tenen obert, ja som a la Fase 2 de la desescalada de la pandèmia. Sent xerrar a la taula del costat dos homes, un calb rapat i un amb cabellera blanca, diu el calb: “Només veig vells, només me fix en ses persones majors que jo; un que du gaiato, un que camina poc a poc, una parella molt major que sembla que s’aguantin l’un amb l’altre... Estic segur que es pànic em fa canviar de cara: ¿Com s’atura això? Jo encara no me sent vell però em ve sa por de tornar-hi”.  “Jo en el fons” diu l’altre “sospir només, perquè alguna joveneta em faci una bona mamada. Hi sospir perquè m’he de conformar amb pegar qualque polvo, escadusser,  a sa meva parenta, que amb els anys ha tornat malsofrida, lletja, ressentida i venjativa. En una paraula, una enemiga a casa. I li tenc por. I un poc de devoció. Una bona mamadeta,  sense que ella ho sabés, m’aniria bé”. Pens: Vet aquí el resum, d’aquests dos personatges tan valents i segurs de si mateixos. Glòries passades, coques menjades. Com deia ma mare:  “Allà on pareix que no hi plou, no hi poden estar de goteres”.

Passa cap cot en Joan Guerxo. Li dic a n’en Joan Canyomàs: “Saps... moltes de vegades aquestes caràcters tan histriònics, tan de fer riure, tan de cridar i fer-se notar, amaguen algun patir, no sabut, no confessat, no paït. A n’en Joan Guerxo, li passà. Abans no era gens com ara, que el veus i pareix un ànima en pena. Abans de bon matí ja el senties cridar, o eixalava coloms pel corral, canta que canta, o havia tos el ca damunt l’acera, xerrant-li fort com si fos una persona humana, o agafava una simbomba que havia feta amb un bidó de Coca-Cola i cantava pel bars. Un estiu va refer una caseta que, en temps de  la República, els carrabiners havien construïda al puig de Baldruitx i allà s’hi havia fet ca seva, només perquè el vessin i xerrasin d’ell. Va tenir un nét. Tot era el nét, no se’n desferrava d’ell, pareixien una truja i el seu porcell de llet. Un dia, li digueren que el seu nét no hi era tot. Això li bastà. S’acabà la simbomba, el ca, el fer llata, el repartir tomàtigues a tothmon que en volia, s’acabà tot. Ara és així, no xerra, camina poc a poc, mirant sempre en terra. Idò, els seus dos fills, tampoc hi eren tots, els faltava cosa -“border lines”-, vorejant la ratlla, però havien creat cada un d’ells una família, casant-se amb gent com ells. Un èxit. Però quan el nét és feu manifest que també era així, aquell home s’esbaldregà i li sortí el què de bon de veres hagués fet ja amb els seus fills, visualitzar la seva pena,  però s’ho havia tirat a s’esquena. Ara no.  Pobret, la gent que el coneix poc, encara el veu com era abans i queda sorpresa”.

Passa  en Biel Capotàs, un dia me contà que el seu padrí vell, mort feia cinquanta anys, se li apareixia totes les nits. Dret damunt el comodí de l’habitació, calçons fermats amb un vencill, sabates de sola d’auto, se posava a cantar-li gloses: “Dones que teniu infants, / i els heu de dar figues seques / això són ses papeletes / que vos donaren ses dretes / quant anàreu a votar”. I aquell homonet, com si ell no hi fos, encara que es giràs a l’altre costat de llit: canta que te canta. Primer no en va fer cas, després pensà anar al psiquiatre, però, a la fi, sense que el padrí ho ves, prenia nota, ho copiava a una llibreta. D’aquí supós que li ve la vena de cantador.

“Això és xaranga! deia es pastor, i corria sense calçons” diu n’Amador de s’Arraval.  Aquesta expressió en boca seva, un home seriós, em fa demanar-me si hi ha un humor mallorquí. La temptació és pensar en dos conceptes oposats: ¿Humor i mallorquí?  I encara que, segons els francesos, l’ humor viatja tan malament com els formatges fets amb llet crua: ¿Tenim trets humorístics diferencials? Com per tot, supòs. Els mallorquins ens riem dels veïnats, feim befa dels poderosos i dels capellans, ens agraden els desbarats  i fotre’ns de nosaltres mateixos, amb mesura, això sí. Però el dibuix que en surt no té massa pietat: gent poc compromesa, ajornadors dels problemes, «ja mos veurem» o «ja en parlarem», creure’ns més llestos que els altres...

Prenc un poc la fresca al corral de d’alt davall el magraner ple de flors lluentes, ja és horabaixenc i el sol es pon tard. Un parell de rates-pinyades fan voltes per damunt el meu cap. Vatuadell! Pens amb el Coronavirus i entr escapat per endins. Ara hauré agafat mania a aquests animalons, per si no bastava amb el moscard tigre.

Dalt del turó

Pandèmia i paisatge

Climent Picornell

Ens ha arribat el moment de confinar-nos a casa per mor de la pandèmia del Coronavirus. De la Xina ha arribat també al petit poble.  Els carrers buits –excepte algú que passeja el ca- no hi ha trànsit, els avions no travessen pel cel, la guàrdia civil que es passeja vigilant que tothom sigui a dins ca seva... No havíem passat una guerra els de la meva generació –si de cas, la guerra freda i la por a la bomba atòmica- però ara som en una situació excepcional que no oblidarem. La televisió no ajuda a assossegar-se, ja que les notícies constants del nombre de morts i contaminats fan pujar la sensació de por i d’inseguretat, la gent amb mascaretes, rentar-se les mans obsessivament.  Canvien els nostres comportaments tancats a casa a pany i clau. Feim  un ús sobresaturat dels telèfons mòbils per fer-nos la il·lusió de què estem connectats amb la gent que estimam, els ordinadors treuen fum cercant noves sobre el que passa al món, la lectura no és igual com abans fa més mal concentrar-se, surts a la finestra, al corral, al balcó i trobes els veïnats que fan el mateix, els saludes tímidament o efusivament, depèn. Et preocupes pel menjar i el beure que tens guardat, si et bastarà, si s’acabarà a les botigues, si has de sortir a comprar a la farmàcia. Penses si tot això no és un crit d’alerta de la mare natura, si haurem aprés alguna cosa quan en sortim, si hi haurà un canvi social després de l’alarma mundial que això ha suposat.

Puj al terrat. Es veritat que el poble, els seus carrers, les seves cases, les restes dels seus molins fariners, l’escola, la visió privilegiada ja sigui des del turó de Consolació o des del carrer Mirador  són elements que han configurat la vida dels santjoaners i santjoaneres: han format part del seu paisatge. Com diu el pare Ginard: “El nostre paisatge és mogut i entremaliat com un paisatge de betlem. Més que grandesa, té la gràcia i l’encís perenne de les coses humils. Res d’accidents alterosos, res de vistes brillants i enlluernadores, emperò la nostra comarca té la frescor virginal d’un món acabat de fer”. No va ploure quan tocava perquè hi hagués bolets en abundor, però ara ja hi ha aigua embassada per molts de bocins. Els tords volen baixos i se senten cantar, encara, els ropits.

S’acosta Pasqua i els seus rituals, a un servidor -que sap que creure és criança- li fan fer de mosset, donant-li les feines més insignificants. Una d’elles és la d’esflorar els xítxeros que han d’anar dins les panades. No sé enguany com ho farem. Però crec que encara que sigui en petit, farem panades i rubiols. A mi em  toca, com he dit esflorar xítxeros, o  esclovellar pèsols, que ve a ser el mateix, i deixarem la variant felanitxera “estiragassons”. Un temps, en què mon pare era viu, feia un parell de solcs de xítxeros, un d’ells especials per a Pasqua. M’he enyorat d’aquest moment i he pensat amb el puig des Càrritx, la finqueta on ell trullava fins que es va morir, ja molt malalt entrecavava les tomàtigues de ramellet assegudet a una cadira i me deia: “si som viu, faré els solcs dels xítxeros allà baix, hi ha bona llacor”. S’arriba a fer com a mecànica la feina i dóna per entretenir-se, badant i mirant cap el bevedor del corral, freqüentat per busquerets de cap negre i teuladers. Avui ja he vist algunes falzies beure dins el safareig, sense aturar-se i com a lliscant per damunt l’aigua

Pec un bot fins a la carnisseria i hi trob un cartellet amb els nous horaris, per mor de la pandèmia. Pens amb l’amic Quimi Portet, un artista, amb un excel·lent sentit de la música i de l’humor.  Va titular un disc seu :  “Matem els dimarts i els dissabtes”. Ho va veure escrit a un cartell aferrat a una porta que resultà ser la “Carnisseria de Can Tomàs”.  Amb una paraula,  res. Res de res. “Saps què és res ?” em deia l’amo en Toni “Peremates”, idò , “un caragol buit, sense closca. Això és res”. L’ús del “res” per la meva veïna, madó Tonina “Peixofrito”, tenia la santa particularitat de fer fluctuar el seu sentit en la traducció : “Quieres nada ?” Volia dir, “que vols res ?” Deia Voltaire : “Gaudiu de la vida, que és ben poca cosa, tot esperant la mort, que és res“. I ja saben el què és res : “un caragol buit,  sense closca”.

El sen Toni “Burguny” és mort. Les campanes toquen de mort i amb aquesta situació de confinament pel Coronavirus encara semblen més llòbregues que de costum quan toquen per un difunt. Record molt bé el sen Toni.  Assegut davall un ullastre, baldat, quasi de tot, havia arribat que només vetllava la guarda d’ovelles que pasturaven pels sementers d’enfront. Hi devia fer la vida. O sobreviure, sense parents i amb la seva hisenda, que havia estat bona, perduda a les timbes de joc de la comarca.  Però quan havia venut ovelles, no se sap com arribava, però era sempre a la taula de joc que hi havia al reservat del casino del poble. No se sap com, perquè, amb el seu gaiato i amb un altre garrot amb llendera, a la mà esquerra, es torbava una hora a arribar de ca seva –dos carrers més enllà- fins al joc de cartes. Sempre, també, a la sortida, feia una pixaradota, descomunal, anegant-se els baixos dels calçons i els dos garrots que li feien de gaiatos.

He perdut el poc entusiasme que em quedava amb això d’haver d’estar tancat. Els deu passar el mateix a la resta de mallorquins? Crec que el que tenim en comú els illencs només ho podem entendre els illencs. Un poble sense entusiasme. Tal vegada li falta la lletra menuda a aquesta afirmació de mallorquinitat. Ara, la millor, per a un servidor la que solia contar, Guillem d’Efak, el nostre amic negre de Manacor. Un dia va demanar beure, en mallorquí, a un cafè del Pla de Mallorca; l’amo li respongué : “si no haguessis xerrat en mallorquí, m’hagués pensat que eres negre”. Era en Guillem un mallorquí que s’entusiasmava. Això el diferenciava del comú dels mallorquins, o dels mallorquins, més comuns.

Dalt del turó

Carxofes, antigors i padrins

Climent Picornell

Som per foravila i trob que s’aboleixen molts de bocins que abans pareixien un jardí. Casetes que s’esbuquen, devora unes altres que pareixen ‘palacios’ de nou ric o que són per llogar a estrangers. Albellons destrossats pels tractoristes. En fi, me freg els ulls i no són bellumes el que veig. Vaig fins a una vorera de carxoferes que va sembrar mon pare. La meitat de blanques i les altres  negres. Veig que hi ha una tirada, la que fa partió amb el veïnat, que pareixen mortes. M’empreny. No deu saber que ses carxofes són delicades i han d’anar alerta amb s’esquitxar.

A n’aquest bocí encara ara quan el llauren surten bocins d’àmfores romanes i de trossets de collaret com de vidre. No seria gens estrany que el padrí hagués trobat cosa. Sentia a dir quan era nin que quan a la pagesia trobaven una cosa relacionada amb l’antigor dins un sementer –sovint, un enterrament, amb el seu aixovar-, l’ordre era : “dau-li arada fonda!”. Si apareixien restes arqueològiques, en comptes d’aturar i avisar l’autoritat, “dau-li arada fonda!” o tornar a tapar. Els pagesos tenien el sentiment de què si ho declaraven, havien perdut la terra i de què els beneficis directes es fondrien davall la suposada importància de les coses “d’en temps primer” o “dels temps dels moros”. Els papers, la burocràcia i la pèrdua del tros de terra corresponent. Així varen desaparèixer molts de jaciments al Pla de Mallorca, víctimes de l’espoliació inútil, ja que tret d’algunes poques peces, com  el “tresoret almohade”, d’or, trobat per un particular i venut  (ara exposat al Museu de Mallorca) les troballes no tenien interès pecuniari directe, per molt que la gent parli de collarets de plata i d’olletes plenes de monedes d’or. Han canviat els temps, la percepció i la consciència de la gent, però sobretot s’han enfortit les penes per les infraccions contra la destrucció del patrimoni. I, també,  han canviat les arades del tractors : ara llauren més fons, encara.

Me trob en Toni de s’Alfonda: “De cada dia hi ha més gent externa a la vila. Ha estat aquests darrers anys. Gent que xerra foraster, que te miren i no te diuen res, que passegen cans –alguns grossos i perillosos- que van molt als bars, però no fan poble, no van a l’església ni a les coses culturals o festives. Amb una paraula està fet de noltros. ¿Saps que te vull dir? Que hi ha alfàbies que fan tornar dolentes ses olives, idò a s’enrevés,  moltes d’aquestes olives faran tornar dolenta s’alfàbia”. No mir de consolar-lo perquè té molta raó. Mentre passa en Simó que està a un grup de missatges de telèfon amb jo i li dic: “He rebut una foto i no sé què és ni què vol dir”. “Jo t’ho explicaré”, diu en Simó Pansa. “En Toni de can Goleta se va morir. Ofegat amb un tros de carn, no li pogueren treure de sa gargamella, allò l’havia roegada poc i quan la s’envià... Quan arribà s’ ambulància li tragueren però ja estava fet d’ell. En Xisco Morante va  retratar el tros de carn i l’envià per Whatsapp i tothom ho va rebre al seu mòbil! És gros això dels telèfons!”

Faig net les golfes de ca meva. Hi trob la corneta del meu padrí saig. Pels joves d’ara: el saig era un funcionari municipal que feia de policia, de zelador, de ‘cantador’ de les notícies i avisos de l’ajuntament pels cantons del poble, sonant un tambor o tocant una corneta segons la intensitat del que anunciava, a això li deien fer una crida. Ma mare, al cel sia,  em contà que quan exhumaren son pare,per fer neta la tomba,  el tragueren del taüt, ben conservat. Havia mantengut la pell, com un plegamí, i encara guardava la fesomia, podrides només les parts blanes: era just ell. Si mon pare fos viu, hauria comentat: «Clar, se conservava amb esperit, per mor de sa cassalla, que en begué molta!»". I ma mare hauria replicat -sempre defensant els seus per damunt de tot- «Mon pare, però, bevia amb molt de coneixement». Com que dir, per quedar bé amb la gent, perquè era un home que anava molt per mig, representava l'autoritat, s'havia de fer amb tothom... Com si el ves, amb els seus mostatxos  blanquinosos i un punt esgrogueïts pel fum i la nicotina del tabac que fumà fins el vespre abans de morir-se. M'hauria agradat veure la mòmia del padrí, «els cabells del cap i els pèls dels mostatxos també se conservaren», deia mu mare, comentant l'episodi, «això mos ve d'avior, he sentit contar que a una repadrina també la trobaren així». Mirin per on, un servidor, tan maniàtic, estugós fins i tot -«no hi ha cap estugós que no sigui brut»- idò m'hagués agradat veure'l, perquè el tenia molt ben dibuixat. De nin el vaig observar molt. A l'hivern quan arribàvem al poble, mon pare i ma mare em deixaven amb ell, dins la gran foganya atiava el foc amb la llarga bufadora, em demanava coses i li coneixia molt bé el dibuix de la seva cara i l'olor inconfusible que feia, mescla de fum de llenya i de tabac.

Surt al corral i passa un òliba per damunt les cases sense fer gens de renou. Solen habitar per l’església. Sé que el meu padrí saig Miquel Lligat, es Saig, va ajudar el rector a agafar-ne una que havia fet el niu darrera un escut del bisbe ben amunt a dalt de l’altar major dins l’església. Ho solia contar com si hagués estat la cacera d’un tigre.