Climent Picornell

600 anys de la Llotja Climent Picornell

jcmllonja | 06 Juliol, 2021 11:40

 

 

600 anys de la Llotja

Climent Picornell

 

1421-2021,  han passat sis-cents anys d’ençà que en Guillem Sagrera,  per encàrrec dels mercaders de Palma, començà a fer feina en la construcció de la Llotja. És ver que el contracte el signaren anys després però sabem cert que havien començat a fer feina anys abans, el 1421, enguany fa sis-cents anys.

Una efemèride que ha quedat sepultada entre altres  coses per la Covid -19, però cal dir alguna cosa de l’edifici del gòtic civil més bell de la Mediterrània: la Llotja dels Mercaders de Palma. La Llotja, que havia de ser la seu del Col·legi de la Mercaderia, era un projecte que aquesta corporació tenia de molt poc després de la conquesta de l’illa per Jaume I.  Ja l’any 1232 el rei En Jaume havia assenyalat uns terrenys, que li havien tocat, devora la Porta del Mar i prop d’un hospital que ara és l’església de Sant Joan de Malta.  Passaren quasi bé dos-cents anys fins que no es començà l’edificació del que coneixem com la Llotja actual precedida,  tal vegada, per un altre edifici més rudimentari, ja que hi ha testimonis de que hi havia una llotja de la Mercaderia prop de la plaça anomenada, abans, del Boters, en el barri del Raval de Mar. L’any 1426 es signà el contracte en que Sagrera, com a mestre d’obres, es compromet a acabar la Llotja “fins a la cuberta de las voltas inclusivament dins dotze anys primers vinents...” i després “dins tres anys apres vinents fer é acabar de sus la cuberta, totas las Torres, Merlets i altres obras...”

“Així es començà i continuà un edifici de base rectangular, amb una gran sala interior, coberta de volta de creueria, dividida en sis trams que suporten sis columnes de base octogonal i desenvolupament helicoïdal d’aresta i que embeuen directament, junt amb els murs, els nervis de les voltes. L’efecte és de sis palmeres gegantines que suporten la sostrada”.  Així ho descriu molt bé Joana Mª Palou i Sampol en la Biografia que escriví de Guillem Sagrera (ca. 1380-1454), el seu arquitecte.  Francisco Cifuentes, a la seva magnífica tesi doctoral (La Lonja de Guillem Sagrera. El Salón de los Mercaderes, 2015)  analitza des d’una perspectiva global el projecte arquitectònic, ja sigui des del punt de vista de l’estereotomia ( a la Llotja l’espai i la construcció estan totalment imbricats) i des de la figura de Sagrera com arquitecte-escultor. Es coneixen tots els problemes que hi hagué entre els Mercaders i Sagrera, els seus hereus no cobraren el deute fins 1533,  la qual cosa feu que l’obra s’acabàs més tard i que la dimensió escultòrica no es fes d’acord amb la programació. Prop de 1452 és donà per acabada, però per altres mestres d’obres. Sagrera mor a Nàpols el 1454. Si més no, ens queda un magnífic edifici que malgrat les inclemències a que ha estat sotmès  històricament mantén un nivell i una presència incommensurables.

Ara bé com ho tenim ara?  Després de la rehabilitació, pulcre i estimada, que en feu l’arquitecte Pere Rabassa entre els anys 2008-2010, de la que s’ha de destacar la retirada de l’infame teulat, substituït per un terrat que dignifica molt l’edifici,  queden algunes coses pendents i urgents. Tals com la restauració del conjunt escultòric i, sobretot, la dignificació de l’espai on es troba la Llotja: el seu ecosistema urbà. L’arquitecte Antoni Alomar i Esteve ja ho deia i l’ajuntament de Palma ho manifestà l’any 2008: és necessari procedir a la reordenació de l’entorn de la Llotja, per dignificar una part fonamental del front marítim de Palma. L’ajuntament encarregà, l’any 2008, una primera fase a P. Rabassa  i  F. Cifuentes que exposaren unes possibles alternatives que afectarien a residents, presidència del Govern que ocupa el Consolat de Mar, comerciants, parcs i jardins de l’Ajuntament, etc.. i sobretot al ciutadà de Palma que veuria com l’espai públic ressalta l’entorn monumental de la Llotja.

Aquesta remodelació per fer ressaltar la Llotja afectaria la plaça de la Llotja i al seu lateral que dona a la mar, al passeig Sagrera i el seu vial interior, al jardinet de la Llotja que ara és ocupat per Presidència de Govern i al carrer Llotja de Mar fins a la plaça de les Drassanes. Els dos arquitectes presentaren unes propostes que transformaven els espais anteriors i que pretenien destapar  l’edifici de la Llotja, avui mig ocult per l’arbrat , l’ocupació desmesurada per privats de l’espai públic o l’ocupació política del jardinet, entre altres.

Un grup de persones preocupades per aquesta problemàtica ens demanan, i ho feim també a l’ Ajuntament, si no creu que per festejar el sis-cents anys del començament de la Llotja no s’hauria de fer alguna cosa en aquest sentit.

Climent Picornell

Ullastres, jugadors i el dia s'allarga

jcmllonja | 21 Juny, 2021 16:58

Dalt del Turó

 

Ullastres, jugadors i el dia s'allarga

 

Climent Picornell

 

Faig una volta p'Es Montagut cap al puig des Càrritx on el meu fill fa neteja d'ullastres que havien envaït i convertit un bocí amb una selva. Pas per devora cal Compare. L’amo en Ramon Sabater tenia un bocí per devers Cal Compare i hi tenia conills de rata, fins que un dia se’n va afartar i els va obrir ses gàbies i amb unes escorrejades els va acompanyar fins a sa carretera de Petra; passaren uns mesos i encara en veia qualcun. Ara a la gent li faria oi menjar conill de rata. He pensat amb el sen Jordi Garbella que tenia un bocinet just  devora el d’en Ramon Sabater i hi tenia animalets: dues ànneres, quatre gallines, conills... res,  això. Idò un dia li demanaren: “Que tens molts d’animals?” diu  “Sí,  moltes rates hi tenc!” “Que te pareix, era lo que hi havia més!  Tenia un fill, pobret, que si ara ho he de dir amb bones paraules o no li sobrava res o li faltava un poc... m’enteneu?  Se va morir abans de son pare, el bon jesuset el se’n va dur quan tocava, el sen Jordi patia molt per com quedaria es fill si se moria abans”.

Trob en Miquel Romagué, amb ell solíem jugar a escambrí i quan li tocava tirar a ell, s’ho pensava, i s’ho pensava, i s’ho tornava a pensar fins que l’amo en Toni Goixó li deia: “Es pardal Joan, què penses? Només tens tres cartes, tira’n una!” “Me costa decidir-me”, deia, “saps què passa? Jo he jugat molt i he perdut molts de doblers, i m'agrada pensar-ho, un pic a ca l'amo en Toni Frontera (que sempre deia 'A can Frontera, si no hi ha l'amo, hi ha sa cuinera') perquè tenia un restaurant i ell sempre estava assegut a la taula de joc. Allà un dia mos va agafar sa Guàrdia Civil i a jo me va tocar declarar després d'una dona que també l'havien agafada. El jutge que per cert era don Francisco, aquell que va tornar la seva dona quan ja no li servia, li va demanar: “Profesión?” I ella que era grossa com un armari de tres cossos va respondre: “Puta!” El jutge se va mirar l'escrivent i li va dir: “Ponga de Vida Alegre!” Era molt fi don Francisco i dolent com una esgarrinxada.  Jo solia fer de xofer de l'amo en Francesc Tibles. Anava amb dos gaiatos i un pic, a n'Es Pinaró, cridaren: “Ve sa Guàrdia Civil!” I tothom escampà. I ell quedà tot sol i digué al cabo: “fa una estona hi havia molta gent!” Com un altre pic que a una timba devers Felanitx, el me vaig carregar i el vaig dur dins sa païssa i sa Guàrdia Civil -allò ja devia tenir ple- no hi va entrar. Esperarem i tornarem cap a la vila i l'amo en Francesc me va demanar que li deixàs doblers que ja ho havia perdut tot. Li vaig deixar 100.000 pessetes amb la condició de que les m'havia de tornar l'endemà. Anàrem a Sineu a Can Boldrà i ho va tornar a perdre tot. Però l'endemà me va tornar tots els doblers, els havia manllevat a n'en Barrotes d'Inca. A n'en Barrotes li pegà un atac de feridura i es va morir i no va cobrar. Jo a n'en Barrotes l'he vist perdre un milió de pessetes i treurer-se unes escriptures d'unes terres devers Xorrigo i perdre-les, les hi guanyaren dos germans forasters que feien de constructors... i coses com aquestes. Els mallorquins d'un temps eren molt jugadors! Més que ara! Però vaja tot això que jo te cont és del temps del rei Herodes!”

“Puix parla català, vejam que diu!”  Això, que un contertulià atribuïa al rei En Jaume, no és més que una frase que Joan Fuster s'inventà, capgirant-la d'una que apareixia a un vers d'un sonet escrit pel caputxí Ciril Bofill l'any 1609 que deia : “Puix que parla en català, Déu li'n do gloria”. Això  pensava mentre m'asseia al cafè on a més dels habituals del dematí, el pintor, el taxista, el guixaire...que se barrinaven unes bones xíqueres de cervesa, tota l'altre gent no parla mallorquí: hem desvestit un sant per vestir-ne un altre! N'arriba un, que és extern, i en Gaspar Portell, que el coneix i sap d'on és, li enfloca: “L'amo,  que sou de Sineu? /  I com ho heu conegut? / Si teniu es cul pelut  /  el teniu germà des meu!” “Voltros sou dolents” replica el sineuer “pegau a s'os de sa cama!”. “Tu... i aquella tia vostra que vivia per la Vila?” “Se va morir” diu el sineuer. “I que no vos va deixar res?” “Sí” diu “mos va deixar vius! Què ho trobes poc?”

Horabaixenc, de tornada de la pujada al puig d'en Baldiri, veig que els sembrats ja tornen rossos,  mir Sa Bastida -una de les grans possessions del terme- ara convertida en hotel rural de luxe, parlam dels nostres néts... i quan ja ens acostam al poble, encara fa claror i és tard, no de bades ja ha passat Sant Joan, amb la nit més curta i el dia més gran. És ver, l'any ha fet el seu cicle que començà per Nadal quan el dia s'allargà una passa de gall. “Per Nadal una passa de gall.  /  Per sant Esteve una passa de llebre.  /  Per Any Nou una passa de bou.  /  Pels Reis una passa de vells.  /  Per sant Julià una passa de milà.  /  Per sant Antoni una passa de dimoni.  /  Per sant Sebastià una passa de ca.  /  Per sant Agnès, una hora més.  /  Per la Candelera, una hora entera.  /  Per santa Maria, una hora i mitja cada dia.   /  Per sant Blai, una passa de cavall.  /  Per sant Maties, son iguals les nits i els dies.  /  Per sant Joan, el dia més gran.  /  Per sant Pere, el dia es fa enrere.  /  Per la mare de Déu d'Agost, a les set ja es fosc.  /  Per sant Narcís, de sis a sis. /  Passat Tots Sants, els dies són germans”. I coses com aquestes...

 


Born Climent Picornell

jcmllonja | 18 Maig, 2021 12:26

 

 

Born

 

Través el Born quasi cada dia, per no dir cada dia, a la cerca del meu cafè amb llet. El conec bé, sé quan canvien les flors dins aquells cossiolots en forma de copa –ara hi ha hortènsies-,  vigil créixer les fulles dels seus enormes platers, que s’engronsen amb força els dies que fa vent o són colonitzats pels llums alegres de Nadal que s’enfilen i entorcillen per les seves branques.

Al passeig hi he vist exposicions, manifestacions, fires i festes diverses. Mir de saludar cada dia les quatre lleones mamelludes i enfil de cap a la plaça de les tortugues ben per el mig del passeig. A banda i banda les botigues d’alt standing, els edificis senyorívols, alguns d’ells de’n Gaspar Bennàssar, s’Arquitecte per antonomàsia, la lògia de can Solleric, el jardinet de can Alomar, les màquines que l’agranen cada dia de matí o els operaris que reguen per davall els bancs de pedra, on ja ben prest s’hi han aposentat un parell de vagabunds sense-casa amb els seus tetrabricks de vi  barat. La gent apressada que va cap a les feines diverses, que a l’horabaixa són substituïts per gent que passeja, nins petits que corren encalçant coloms, adolescents skaters,  jovenets i immigrants que berenen i sopen del menjar ràpid del McDonald’s que és just allà prop.

Però els meus primers records del Born són de quan era nin, de quan era un passeig molt més freqüentat, de quan hi havia cadires de ferro per seure’s i per les quals es pagava i on alguns es feien llustrar les sabates, i la gent es passejava amunt i avall, i els venedors de tramussos, coco i pomes de sucre feien el seu agost, a més dels venedors de globus inflables: mon pare no ens en va voler comprar cap mai, però sí, cada pic que hi anàvem, ens comprava un gofre-parissien que feia crec-crec i els venia un al·lot amb un capellet blanc.  Que bons són els records bons d’infantesa!

Més endavant el Born va agafar una pàtina de glamour, a finals dels anys seixantes,  els turistes hi passejaven, quan Zara era el cinema Born i als baixos hi havia la cafeteria Miami, quan on ara hi ha el monument de n’Eaktai Ahn, hi havia el bar-restaurant Antònio i allà s’hi congregava la classe alta, la classe mitjana que volia figurar i la classe baixa que ho mirava tot, asseguda als bancs de pedra. Les terrasses de la vora dreta del Born –caminant cap a la mar- eren la part més florida de la Ciutat, juntament amb la plaça Gomila, era el temps en que cada dia era “fiesta en Mallorca”  i Tito’s i Tagomago, lluny del Born,  arreplegaven les starlettes  més importants de la dansa i la música modernes. Jo tenia prop de vint anys. I quan tornava de Barcelona, on estudiava, cap dret cap al Born, passant primer pel Bar Bosch o la Granja Reus, o Can Tomeu que eren l’avantsala del passeig. I a prendre un entrepà de pa anglès al Miami i un combinat a l’Antonio, i a fumar un Winston de contraban –comprat a na Margalida devora el Wagons-Lits- rodejats de gent amb camises florejades, de dones amb vestits escotats, de jovenetes d’aquí que sabien que les estrangeres eren més fàcils que elles,  i elles no ho volien ser, però...  Era quan encara no teníem records i allà se n’anaven fabricant, arrebossats amb l’estucat i el papier mâché dels decorats postissos del Boom turístic i dels primers cotxes siscents amb els quals els menestrals de Mallorca aprenien a ser classe mitja.

Tot quan he dibuixat entrà en decadència, com tantes altres coses, fins que poc a poc recuperà un altre glamour, fred i postís, els de les botigues cares –i buides- de rellotges,  joies, pells o de les grans franquícies de roba de vestir, aquestes sí, bullicioses. La pusil·lanimitat de l’Ajuntament autoritzant unes terrasses ben enmig del passeig, li ha fet perdre la perspectiva i la gràcia d’antic bulevard, per on durant molts de segles hi passà el torrent de sa Riera.

 

Climent Picornell

Jugadors, Pitalers, alemanys i brebatge

jcmllonja | 03 Maig, 2021 06:45


 
 

Dalt del Turó

 

Jugadora, Pitalers, alemanys i brebatge.

 

Climent Picornell

 

Ja han arribat els cabots, les oronelles i les falzies que gisquen en l’aire, alç el cap i el cel és tavellat, “d’aquí a dos dies, banyat” solen dir. Vaig per dins un sementer sembrat de favó, que va magre i, en canvi, les ravanisses grogues són quasi tan altes com jo. Les espases  -com a gladiolets color de rosa- i les roselles, ben vermelles, se preparen per envair els sembrats durant el mes de maig.

Don el bon dia a na Praxedis Bruscana. El primer pic que obriren els bars na Praxedis va tenir una alegria, no per seure a una taula, no, per poder tornar a jugar a la màquina escurabutxaques; feu un somriure com qui es retroba amb el seu primer amor. “Tot el que deu haver estalviat”, va dir en Toni Xago, “diuen que s’hi juga la paga de s’homo i tot!”.

L’amo en Joan Subirà avui ha sortit de ca seva amb so traje des casar i li he demanat a sa filla on anaven tan mudats. “Idò anam a vacunar-lo i s’ha volgut encorbatar! I que no trobes tu que és important? Idò... això, mira’l-te no l’havia duit de quan batiàrem es nét!”

Na Maciana me diu que el sen Jordi Pitaler és mort, d’una complicació d’apendicitis. ‘No pot ser que sigui mort d’apendicitis, els Pitalers de lo que patiu tots és de trencadura, d’això sí que pot ser que sigui mort. De totes les maneres ja ho saps: “Moren papes, moren reis,  /  moren bisbes, moren monges,  /  moren frares i canonges,  /  moren joves, moren vells.  /  Moren els que tenen béns  /  i moren els qui no en tenen,  /  moren els qui pretenen  /  i els qui no pretenen gens’. Que pogueu pregar molts d’anys per ell!”

Un alemany fa coa al forn. “Aquest” me diu na Catalina Corbeta “és un puta merdacaner,  ha tancat per tot, es pinar i tot. Noltros no estam avesats a veure pinars tancats!”.  Uns altres alemanys que havien fet un casal a Ses Rotes feren una festa un vespre i amollaren focs artificials. Bono! Cans que lladraven, ovelles que se removien dins els estadors i els cavalls d’en Francesc Patecal que volien botar per damunt el tancat... i en Francesc agafà l’escopeta i se n’anà cap allà; no sé que va fer, ni què va dir... però s’acabà la música i la festa.” “Què els digueres” li vaig demanar un dia, “Idò  que ses coses se poden fer bé, malament o així com les feim noltros! Ho entengueren tot d’una!”

Na Francinaina Molera passava per ser pobre, perquè sempre deia: “Ser pobre no és cap deshonra però és una bona desgràcia...” Però va resultar que, entre cases llogades a moros i a gitanos ha fet un dobler i pareixia que era un ‘pordiossera’... “Això no ho sé si ho era”, comenta en Joan Cloquis, “però lletja sí que ho és, però lletja que te lleva es singlot!”

Passa en Toni de Cascanar: “Climent,  un pi no deixa passar pes camí de Calicant hi haurem d’anar amb una màquina de serrar, però d’aquestes d’espasa llarga perquè té un bon tronc!” “Jo te seré de poca ajuda, però vendré; és allà on sembres domatigueres? I què les fas perquè cada any te vagin tan bones”. “Idò les don una medicina natural. Tu hi poses: prebe negre, alls, ortigues i calcigues, tot ben remenat amb aigua, i fa com un brou i amb allò esquitxes, no mata, però espanta sa Tuta i altres malalties. Jo això ho faig per no emplear sa química, no m’agrada, hem de salvar ses abelles, són molt importants i, aquest brebatge no els fa gens de mal”.

Torn cap a casa. Dos moixos se gatinyen per un tros de carn que els he donat i que va resultar ser més forta que un trispol d’era. Guait ses parres de ca nostra , rebroten, després de tenir ses tanyades cremades per una gelada d’abril, tardana i per això més dolenta. Menjarem raïms!

 

 

 

Xaboles, ovelles, paracaigudista, vídues

jcmllonja | 01 Abril, 2021 10:51

 
 
 

Xaboles, ovelles, paracaigudista, vídues


Els ullastres m’han envaït el puig des Càrritx, com a tants de bocins a foravila, han tancat un dels camins del puig d’en Baldiri, el senderol de tres peus per anar a Son Ferrer el me llaura el veïnat i sempre seguit hi som... Una colla de perdius corren i volen per dins els sembrats que creixen i ja les tapen. 

És preocupant la invasió de casetes fetes de fusta, petites, o cotxes convertits en casa, xaboles de tot tipus en una paraula, posen llavors una piscina de plàstic i una bandera espanyola, i no són okupes, han comprat el bocí de terra, un bocinet, un quartó o mig, tant se val, allò és seu i com deia l’amo en Toni des Garrigó: “dins lo meu s’ajuntament no ha de venir a dir-me què hi puc fer i què no puc”. Idò això!

Ho cont al cafè i en Gori Lladre diu: “Jo tenc un herbatge per tot que fa molt brut i molt descuidat, hi posaré cabres que diuen que ho fan net”. En Llorenç Cadebou, més experimentat li aconsella: “No posis cabres, ses cabres boten, surten, se’n van… val més un ase o dos, que se facin companyia”.

En Jaume Plaquet s’aixeca: “Me’n vaig a veure es ganado!” “I que en tens molt?” “Res,  nou ovelles, i ara ha caigut molt bé s’aigo que va fer, allò vaig sembrar civada mesclada amb margall –és margall és molt bo- i ha fet una estirada. Com ses carxofes!” Les carxofes donen molt de tema: que si les roben, la gent se creu que són com els espàrecs que són de tothom, que si ses meves deven tenir més de cinquanta anys les va sembrar es padrí i sempre les hi he tengut molt d’esment, que si les reguen o no, que si les blanques o si les negres són millors, més nostres, que si crues, torrades, frites o farcides...

Entra en Pere Caminal i mercadejava un xot per Pasqua a n’en Jaume. “Vine i el veuràs!” “No vull veure sa llana!” li diu “vull veure ses costelletes, no, no… tu el mates i l’escorxes i jo ja faré els trossos que m’he fet un piló altet per fer bé sa feina…” Un del rotlo diu:  “Què mos haurem d’estrènyer sa corretja?” i s’altre: “Mos donaran pes sac!” i el savi sentencia: “Una cosa darrera s’altra, perquè ses dues coses al mateix temps no pot ser.”

Me’n torn per amunt i me saluda en Joan Boveret i en Biel Carterò me diu: “Aquest, per no sebre,  no s’ha sabut ni suïcidar ho va provar quatre vegades i a sa que feia quatre ho va deixa anar, quatre o cinc!” En Biel Carteró, va a poc a poc i bona lletra. El record de jove quan era el meu ídol d’infantesa de quan me contava que s’havia tirat en paracaigudes a la guerra de Sidi-Ifni, de les antigues colònies espanyoles al desert del Sàhara, que en Franco regalà a n’el Marroc i ara els sahrauís reclamen com a República independent.  Es lamenta vivament del que li va passar fa uns dies a la seva finqueta d’Es Garrafell: “Idò, tu, uns cans me feren sang, o carn, me mataren tres ovelles, i un me va cridar: ‘dos cans te mates ses ovelles’ i hi  vaig i... no t’ho creuràs, dos canots, tu... i obr sa maleta des cotxo per treure s’escopeta i tots dos hi boten dins i hi pugen i ala, allà dedins, com si fos es seu cotxo, plens de sang i jo vaig tancar sa porta i crid sa guàrdia civil i miraren un xip que duien i cridaren l’amo i va ser un estranger que té un xaletarro allà devora i me va dir: què vos dec?  I rup-a-rup me va amollar lo que jo li vaig dir, sa meva boca va ser mesura... Bada tu i veuràs!”

Passa en Jordi Cassà: “Diós”, “Diós”. “Aquest” diu en Biel “ no crec que vagi a fer llobades avui dematí! Maneja una viuda jove! I és que ara, saps que fa una si queda viuda? Quan una dona queda viuda se fa fer un quarto de baño, se compra un cotxe i se’n va a ballar a Los Melones... no és com abans que quedaven  a ca seva a veure si un altre viudo els deia qualque cosa... a ne’n Jordi li agrada remoure ses abelles!” “I a vos?” “Jo? A un rameller mort per molt que el reguis...”

Me prepar per pujar al puig de sant Nofre, ara foravila, tot tan verd, relaxa. 


Climent Picornell

La ciutat pandèmica Climent Picornell

jcmllonja | 22 Març, 2021 17:29


 
 

La ciutat pandèmica

Me mir el Born assegut davant el brolladoret de l’obelisc de la plaça de les Tortugues amb un café amb llet a la mà que m’han despatxat al Bar Bosch a través d’una finestreta. Pens en el temps del confinament estricte. La pandèmia, súbitament, ens mostrà  una altra ciutat. La ciutat solitària, silenciosa, atemorida, transgredida a moments. La ciutat dels cans i les cusses passejant amb els seus amos.  El xisclar de les oronelles més aclaparador que mai.  El consum abusiu de teleconferències i WhatsApps amb imatge. Els passos pel passadís de ca nostra. El consum compulsiu d’ordinadors, mòbils i sèries. La compra de queviures amb mascaretes i guants. Els aplaudiments a les vint hores amb les sirenes dels vaixells del port incloses. El pujar als terrats a estirar les cames i descobrir els nostres veïnats. La sortida amb embranzida a passejar pels espais urbans que es vetaven als cotxes. La casa, les relacions amb els nostres, de la serenitat a la histèria. Les notícies alarmants dels contagis i les UCI’s plenes de gent. La mort d’un amic ... i més por. I la ciutat deserta a les nits, sense ombres, ni cotxes, ni moixos. L’olor neta sense el fum dels cotxes i dels extractors dels restaurants. El silenci.

El matí podia travessar el Born sense els impediments de les terrasses dels bars, solitari, tot sol enmig del passeig, acollonit per si t’aturava la policia, com si estassis fent alguna cosa prohibida, malgrat duies davall el braç la bossa de la compra al supermercat. Més casa, més passadís. Tot esperant el dia de poder sortir al camp, a reunir-te amb els familiars i amics, estugós dels teus veïnats no coneguts com si fossin empestats, i en canvi, gens recelosos amb els teus, que eren al cap i a la fi els qui contagiaven. La família, qui ho hauria dit? era el nucli principal dels virus contaminants. Ai las!

De llavors ençà la ciutat ha aparegut diferent, com diferents ens pareixen les imatges o les pel·lícules en les quals la gent es toca, es besa, o està a un espai públic o privat sense mascareta. Escenes del  pre covid-19, li hem posat nom, i sabem que és una epidèmia i una pandèmia, i vèiem el que feien els xinesos o els nord-americans comandats respectivament per uns governants autoritaris i primmirats, els uns,  i els altres per un histrió negacionista.

Ens hem hagut d’avesar a reconèixer la gent pels seus ulls, o a mirar els ulls amb més deteniment, o el color i les classes de les mascaretes, a rentar-nos obsessivament amb gel hidroalcohòlic, a desconfiar dels espais tancats, a resistir en l’exterior malgrat les baixes temperatures o la pluja. La fidelitat al nostre cafè amb llet matiner ha tengut diverses capes de realitat, modulades pel temps atmosfèric, més present que mai en les nostres pobres vides quotidianes.

El començament de les vacunacions ens fa desitjar el retorn als nostres locus amoenus, als nostres espais de felicitat que es dibuixen en l’avenir com si mai haguessin d’arribar, malgrat això vulgui dir tornar a la ciutat del bullici i de l’embús, de la congestió i el trànsit pol·lucionant, dels estrangers en ramat, de la ciutat envaïda, venuda, normal als ulls dels qui la comanden i la modulen sense voler repensar-la, cosa imprescindible tanmateix.

Qui sap si enyorarem aquell estat de coses, sense pandèmia ni morts, sense pors, la solitud sense esgarrifor, la nostra casa com a refugi universal, els ulls com expressió màxima del paradís perdut.

 

Climent Picornell

Més Jardins d'Altri Climent Picornell

jcmllonja | 10 Març, 2021 17:23


 
 

Més Jardins d’altri

 

El Jardins d’altri són recerques i trobades a cals veïnats. A vegades inconnexes i atropellades. Vegin: Ramon Gómez de la Serna: “La tortícolis del penjat és incurable” (Greguerias). No cal dir que aquests Jardins és fan enfora de la cita cabdal i transcendent,  Sandra Bullock: “Don les gràcies a ma mare per no deixar-me pujar a cotxes amb al·lots abans dels devuit anys perquè tenia raó: vaig fer el que ella pensava”. O prop de la cita psicosomàtica, Chenoa: “Hi va haver un any en que vaig provar de ser simpàtica, i em va sortir un èczema”. Però clar en un món turmentat com el nostre , amb la pandèmia i les noves guerres fredes a l’aguait no és sobrera la cita atribuïda a Einstein: “No sé amb quines armes es lluitarà a la tercera guerra mundial, però en la quarta serà amb pedres i garrots”. Deia que érem en temps de pandèmia, idò Albert Camus: “La pesta prové de l’excés. És un excés en si mateixa i no sap contenir-se. Sigueu-ne conscients si la voleu combatre amb clarividència”  (La Pesta). Certament, “Si algú diu la veritat, segur que tard o d’hora es descobrirà” (O. Wilde).  La veritat és que totes aquestes qüestions un les entén després,  Jaime Gil de Biedma: “Que la vida iba en serio  /  uno lo empieza a comprender más tarde”.  (No volveré a ser joven). Malgrat que com deia William Faulkner: “Entre el dolor i el no res, la meva opció és el dolor”.

La cita de Faulkner, un dels meus escriptor preferits, em du a la reflexió sobre la literatura. Truman Capote: “Tota la literatura és un pur xafardeig”. Però no basta, no és tan senzill l’ofici d’escriure, Maurice Blanchot: “Ningú pensa que les obres literàries es creïn del no res. Sempre venen donades d’antuvi, en el present immòbil de la memòria”. I com deia Baudelaire, que la seva inspiració era el seu bloc de notes desconfiant dels raptes de màgia fugissers, Umberto Eco: “Res és mes nociu per a la creativitat que el furor de la inspiració”. Servidor som un devot dels llibres personals i ja saben vostès, Nina Berberova: “En una autobiografia es parla d’un mateix, en les memòries es parla dels demés”.  (El subrayado es mío). El llibre no morirà afectat per les noves tecnologies, també ho deia Umberto Eco, com la cadira o la forqueta i com afirma Bernardo Atxaga: “Obrir un llibre obliga a desestimar els aparells eléctrics, hi ha un canvi de forma d’estar”.

Es podrien pensar que això va de pontificar, res més llunys de la meva intenció, com a Patrícia Highsmith: “M’interessa la moral, però no que em facin sermons”. I n’hem sentit molts de sermons els de la meva generació educats en el nacional-catolicisme. Tanmateix “Les religions moren quan es demostra que són certes. La ciència és el registre de les religions mortes” (Oscar Wilde, again). I és que les religions ens obligaven a la obediència cega, i ho relata Hannah Arendt quan vegé la pintada: “Ningú té el dret a obeir”, superposada a un monument mussolinià de Bolzano amb la inscripció: “Creure, obeir, lluitar”. Malgrat, com afirma Paul Krugman: “Tots som vulnerables a les creences que ens resulten convenients”. Certament,  en aquests temps de poca militància, Jack Kerouac: “Si la moderació és una falta, la indiferència és un crim”. Ja ho notava F. Dostoiewski: “La civilització ha creat un home sinó més ferotge, un de més cruel i pitjor que abans”.

És curiós que aquest Jardins d’altri conformats a base de mirar el que diuen els demés, tenen un cert perfum de còpia, Julian Barnes: “Quan Brahms va escriure la seva primera simfonia va ser acusat per algú d’haver usat un gran tema de la Novena de Beethoven. La seva resposta fou: Qualsevol beneït ho notaria”. Escolt Brahms i el moix s’acosta i puja damunt un servidor, Antoni  Pau: “Ens pensam ser els amos del nostres moixos i no som més que els seus agraïts servents”  (Gatuperios).

 

 

 

Climent Picornell

Gírgoles de poll, cebet, senyors i tirs

jcmllonja | 02 Març, 2021 11:59

 
 

Dalt del Turó

 

Gírgoles de poll, cebet, senyors i tirs

 

Climent Picornell

 

Som prop d’ una siquiola al pla de Carrutxa, hi ha una partida de polls, pollancres n’hi ha qui en diu, on de petit hi anava amb mon pare a veure si hi havia gírgoles de poll. Ara les venen dins unes paneretes de plàstic als supermercats, ja sé que no és el mateix, però així és. Una ventada súbita escampa la calitjota bruta i polsosa que hi havia en l’ambient. De sobte fa més fred i l’aire és més clar i net.

De retorn li dic a n’en Tòfol Cendra: “M’en vaig per avall”.  “Idò com ses caguetes!”, me respon , “Què?”, li dic, “Que si te’n vas per avall fas lo mateix que ses caguetes! Què no ho entens?”, en Tòfol sempre tan irònic,  va amb un braç enguixat, allò va patinar amb una fulla de figuera de moro... Va anar un pic a Lourdes amb mon pare i va dur dins la maleta una marededéu de prop d’un metre, ben embolicada amb paper d’estrassa, quasi no hi cabia, encara la té a l’entrada de ca seva.

A la finestra de Can Tronca, on despatxen cafès i altres quemullars, dos se posen messions de quin dels dos ha sembrat més cebes i quin dels dos du més manats de cebet dins la furgoneta. “Climent, vens? T’entretendria! No tot ha de ser llegir, a l’aire lliure hi trobaràs salut, vine!”  “Deixa’l anar. Ja pots siular, si sa bístia no vol beure... Tanmateix no el ginyaràs!” M’ho diuen perquè em recorden llegint tots els diaris del cafè quan hom podia entrar als cafès i seure i xerrar una bona estona. No com ara per mor de la pandèmia que pareixem clandestins dels temps de la llei seca, esperant i fent coa a una finestra d’un bar i ens pega un esglai quan passa el cotxe de la Guàrdia Civil.

Toquen les campanes. El toc és de mort. “Qui és?” demana la gent. “Es gendre del senyor de Son Fondo”. “I era jove ferm!”. “Sí, estava separat de sa seva dona”. Me comenta en Joan Gaià, de can Capsibo:  “Avui l’he vist, en es senyor de Son Fondo, passejant per ses seves terres, ja deu tenir prop de cent anys, no li deu faltar molt”. Contaven d’aquell senyor, que sempre anava amb aquelles camises tan ben emmidonades,  que era molt estret i molt ric,  que quan se va morir sa dona, no ho digué a sa filla que estudiava a Barcelona, per no haver-li de pagar el passatge, ja li costava lo seu, pagar-li l’estudiar. Quan vengué sa filla i demanà per sa mare li digué: “és morta!”  “Te’n diré una d’aquest senyor, la me contà mon pare”, diu en Joan Pallols,  “un dia que segaven i batien, es senyor mirava,  i va demanar s’aigo fresca dels segadors, i ell en duia d’aigo, però per no emplear sa seva!  Senyors m’has dit?  Però vaja... No ho hem de plegar d’en terra en això!”

Passa en Pep Pixa, de qui conten que a unes festes de Llorito pixava darrera un cantó i el municipal li va dir. “Jove, això són cent pessetes de multa”. I ell se va posar la mà a la butxaca, la mà amb la que no aguantava la titola,  tragué dos bitlles i li contestà: “Jau, aquí n’hi ha dues-centes  i deixau-me acabar!” “Què? Has tornat a veure es teu padrí?”  Li deman a n’en Pep. El seu padrí mort se li sol aparèixer els vespres damunt el comodí i li canta cançons. “Sí, avui, i anava remolest, me cantava més fort que de costum,  li ha sortit sa vena anticlerical: “L’església és un sementer, / petit i dóna bon compte, / que mentre hi hagi gent tonta, / els capellans viuran bé”. “Els seus motius devia tenir es padrinet”, diu en Pep, “els qui  l’enviaren -amb un tir a n’es cap- a una fossa comuna, els seus enemics, des poble, tenien cera del Corpus. Un dia va estar a punt de contar-ho, l’homenet pareixia com a begut i aquell vespre no era damunt el comodí, sinó allargat damunt el tocador de la cambra cantant el “Cara al sol, con la camisa nueva...”  i cagant-se amb en José Antonio i amb n’Agustín de Foxá,  i els falangistes del temps de sa guerra, de sa postguerra i d’en Franco, sobretot feia esment d’un que feia de regidor, per ventura el seu matarife... Jo que sé!  Si torna un altre vespre li he de demanar”. I se’n va cap a ca seva, amb una senalla amb dos cossiols, diuen que els roba del cementeri. Però encara se gira i me diu. “Hi ha homos-monges i dones-puríssimes... saps què te vull dir? Gent dolenta! Botxor! Botxor i més botxor!”

Me’n vaig cap al turó i pens que no m’agrada que me diguin què he de fer. M’agrada anar a la meva bolla, badocar si fa el cas. No m’agrada haver de xerrar per força. “Vas molt pensatiu!” És en Tòfol Cendra que encara mira qui passa pel carrer. “T’atropellaran!”  Entr a ca nostra pensant que no m’agraden les pel·lícules de por, ni les coses imprevistes. Ni el Cara al sol.

Jardins (d'Altri) Climent Picornell

jcmllonja | 11 Febrer, 2021 10:06

 

 

Jardins (d'altri)

He dedicat dos llibres a acoblar citacions transcendents, banals o esburbades, tan se val, com feia amb molta més manya que un servidor, Adolfo Bioy Casares  a  De jardines ajenos. Ara que el tancament de les discoteques, per mor de la COVID-19, ha provocat assistències tumultuoses a les llibreries, reprenc el quefer en aquest article. Qui tengui ganes de festa  pot meditar, encara que si s'avorreix i li pega badallera recordi que “Sempre he pensat que el badall és un símptoma de pau espiritual” (Iñaki Uriarte, Bostezar ante Dios, 2019). Ja hi haurà temps després de la pandèmia per fer festa: “Les festes són la sutura que cus les nostres ferides any rere any” (C. Lévi-Strauss).

Entre cita i cita em faig un dry, amb oliva. I pens en el que va dir Dorothy Parker, referint-se al Dry Martini: 'Dos com a molt. Deprés del tercer som davall la taula. Després del quart som davall el meu amfitrió”.  Més de Dry Martinis; l'advocat i amic Antoni Coll feu una intervenció magistral a la taula rodona en homenatge a Andreu Ferret: “A n'Andreu li agradaven el mar i el Mar...  tini!” Alçà la copa i acabà. Curtet i alegret.

“Gaudir dels inestimables beneficis que ens procura la llibertat de premsa, du aparellat els maldecaps que ens provoca”  (Alexis de Tocqueville). Ara en temps de pandèmia sembla que ho hem oblidat. Tanmateix, el capitalisme, o millor, com diuen uns amics, el “turbocapitalisme” ens ha deixat l'illa feta pols. “Primer callàrem, i oblidàrem les cançons. Després tancàrem els ulls, i oblidàrem els paisatges” (Toni Gomila, Acorar). De totes les maneres cal recordar que  “L'ecologisme sense lluita de classes és jardineria”. Ara demanen ajuda, els turbocapitalistes hotelers, però obliden que “El capitalisme sense bancarrota és com el catolicisme sense Infern”  (ho diuen per Wall Street). I ja se sap que “Donde no hay justícia es peligroso tener razón” (Quevedo, 1580-1645).

“La poesia” deia Robert Graves “invoca aquelles coses que no hauríem d'oblidar mai”. Una altra de poesia;  “Somos de la 'poesía secreta',  digueren Pablo Neruda i Federico García Lorca als qui els anaren a cercar a l'estació del tren i no els trobaren, aquests cregueren que la ‘policia secreta’ els havia detengut. No, ells eren la 'poesia secreta'. Té una certa gràcia , no?  “No nos une el amor sino el espanto, / será por eso que te quiero tanto”. És de J. L. Borges, però, ohhh!, no es referia a cap dona en concret, sinó a la ciutat de Buenos Aires. Val també per esmentar la poesia per a cantautors i la poesia popular. “La ausencia de integración entre géneros llevó al circuito de cantautores a ser 'cansautores' y creo que nos lo merecíamos” (Jorge Drexler).  Una lletra canvia el sentit de la frase de Drexler; així mateix passa amb el rètol que he vist d'una botiga: “Lady Ganga”. Ara, la poesia popular: “El cura de mi pueblo /  dijo al Obispo:  /  'Si me quitas la moza, / me cago en Cristo” (Popular d'Astúries, la me contà en Fruela Fernández).

“Amb els budells del darrer capellà, penjarem al darrer capitalista”. Deia una pintada del Maig del 68. Era una reelaboració d'uns versos de Diderot al seu poema Els Eleutèromans que deia una cosa així com: “ Si la Humanitat escoltàs el seu cor... / … les seves mans teixirien els budells dels sacerdots /  a falta d'una corda per estrangular els reis”. Denis Diderot (1713-1784) fou empresonat per publicar el 1749 Carta sobre els cecs per a ús dels qui hi veuen. Tres mesos a la garjola. Aprengué la lliçó i a fer dues cares, quan li convenia. Anys després es va morir, per cert, mentre menjava un albercoc,

Ja se sap que hom pot tenir dues o més cares, com deia el  representant del músic i compositor argentí  Àstor Piazzolla: “Arriba en el escenario, un Dios.  Abajo, en el suelo, un hijo de puta”.

 

Climent Picornell

Pandèmia, brasers, taronger bord

jcmllonja | 19 Gener, 2021 20:11

Dalt del turó

 

Pandèmia, brasers, taronger bord

 

Climent Picornell

 

Som al camí de Son Basqueja. Hi ha un centenar de metres en aquest camí que tenen una energia especial. Fa uns revolts, baixant, alzines a cada banda, fins que surts a un gran pla on hi pasturen, a lloure, una guarda de porcs, negres i mestallats.

L'alarma creixent pel virus ha arribat al petit poble, la pandèmia. Al principi pareixia una cosa llunyana però, un mort aquí, tres ingressat a l'hospital més enllà, quatre confinats que són veïnats. Sembla que la fi del món, passa a passa, es vagi acostant. De totes les maneres, servidor, sempre amb la mascareta posada, mira de conservar les seves rutines. Si el deixen. Baix del turó.

Pareix increïble. A les sis del dematí a la terrasseta del cafè fa un fred que pela. La madona em posa un braser amb un bon caliu i després un cafè amb llet ben calent. És cap d'any! Som tot sol al cassino. Al cap d'una estoneta arriba un sineuer, ho sé per les és a final de paraula quan comença a xerrar. Un discurs en contra dels telèfons mòbils, que si són una mania (llegiu “manie”), com una droga (llegiu “drogue”)... que la gent ara ja no xerra entre ella; ell els prohibiria. Em recorda aquella contarella d'un rei de l'antiguitat que volia prohibir l'invent de l'escriptura, ja que, deia ell, amb aquest nou invent la gent ja no empraria la memòria fiant-ho tot al que queda escrit, els records s'acabarien. I és ben ver, quod scriptum est, escriptum est i ja se sap que verba volant, el que s'escriu queda escrit per sempre i en canvi les paraules les se'n du el vent. I res... això, que fa un freter!

És d'un incert que no apareguin els parroquians habituals. Efectivament en Jordi de son Catlar i en Miquel Rominé ja s’acosten.  En Miquel me diu, assenyalant en Jordi:  “Amb una paraula... mira’l-te a n’aquest si va bo i això que l'han mandrinat amb doblers públics, per devers Son Espases...”  Hi ha un cartell que anuncia porcelles rostides per endur-se’n. Diu en Jordi: “Entre una porcella i una ànnera, triï una ànnera. Però d'aquelles d'antes, mallorquina, no això que hi ha ara de cap negre... I parlant d'ànneres a Els Calderers, quan feren allò que han fet pels turistes, posaren ànneres de coll blau dins una bassa, com una piscina que feren amb plàstics, i els fugien cap a s'Albufera. Allò... entre dues fosques tornaven i els caçadors: pam, pam, pam... devers el Camp Rafal  -allò és un pas de cegues-, i n'hi havia un esbart de més de dues-centes”.  “Aquest fa ses osques grosses” comenta en Miquel, “Diuen que el temps se desbarata...” En Jeroni Guardià du brasers a davall les taules. Tothom amb mascareta... Com va dir James Joyce: “Ja que no podem canviar de país, canviem de tema”.

Partesc cap a ca nostra. Vaig darrera, darrera madò Bel Coniona, que se gira i fa un esglai: “Ara m’he regirada! M’he feta por  de tu Climent! Com que hi ha tants d’externs i amb el morralet posat no conec sa gent”.

Vaig pensatiu i pesarós. Desafiem el temps i tanmateix... Però no ens donam per perduts. Dubtam. I així dia rere dia, el llarg combat amb la vellesa, perdut d'antuvi. Va dir Albert Camus: “Envellir és passar de la passió a la compassió”.

Mir el corral. Una nevada m'escuixà una llimonera. Vaig provar d'ajuntar el brancam però així i tot es va morir. De ben abaix rebrotà. Ara és un taronger bord, es veu que era el peu on empeltaren la llimonera. Va falaguer, ple de taronges agres que, tanmateix, donen vida al marge que va construir el sen Mendai que era, secretament, d'esquerres.

 

 


1 2 3 ... 53 54 55  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb