Climent Picornell

Verros i polissons

jcmllonja | 13 Desembre, 2018 11:03

Dalt del turó

Verros  i  polissons

Climent Picornell

No fa fred encara, però ha plogut molt i en poc temps i hi ha moll per foravila. Un cap de fibló destrossa uns hivernacles a la vila on s’hi fan flors i planters. Trob davant ca nostra dos veïnats i ho comentam. “Vos ne recordau d’un altre que va passar fa vint anys? Arrabassà arbres i un parell de xemeneies des poble.” Diu l’amo en Mateu Xoflis.  Afegeix el sen Tòfol Aguait: “Degué ser es mateix cap de fibló que aixecà es ferrer Peremates d’en terra. Torraven una porcella i ell va anar a protegir-la, però es fibló el se’n dugué vint passes enfora i el tirà damunt una mata. A ell el trobaren,  a sa porcella, no”

Entram a  l’hivern i suposadament a les seves malalties associades. Bé que ho sap Jaume Guiscafré en el seu refranyer per a constipats: “Sant Fluimucil gloriós / feis que me fugi sa tos! / Sant Vicks-vaporub tenaç / desembossau-me bé es nas! / Halls i Praims, faré una festa...  / si me feis fugir s'aresta!”. No sé si li és aplicable el que deia Emil Cioran: ‘Les fonts d’un  escriptor són les seves vergonyes; aquell que les rebutja està abocat al plagi’.

Vet aqui una vergonya d’escriptor. Que no ho és tant perquè és el somni d’anit. Somii que dorm dins l’entrada de ca nostra, amb un bon matalàs que ocupa tota l’amplària de l’entrada. De prompte sent qualcú que baixa l’escala i prova d’obrir el llum, però no s’encén, i jo pens “Què punyetes passa? Si el pag jo al llum!” Pitj repetides vegades, sense que s’encengui. La gent que baixa ja arriba. No sé com però reconec en Macià –el jove veïnat de ca nostra- que va amb una gorra (ho sé malgrat estigui a les fosques, coses dels somnis) i sé que va amb una al·lota seva (me l’imagin com una qui anava amb ell fa un temps, ara no sé si en té, però al somni era així). Ells es troben amb el matalàs i sense cap pregunta s’hi ajeuen. La veritat és que un servidor s’hi troba bé, confortable, malgrat ser l’entrada de la casa. Som al costat d’ella, que comença a fregar-se amb jo, fins que s’encamella damunt, sense bragues, nua per la part de baix i puc notar damunt les cames el seu sexe. Sense que en Macià se’n temi, supòs, el somni no em donava informació d’això, li pos la mà damunt. Not perfectament la seva vulva, el seu pèl, les rues interiors i el gust que ella i jo estam començant a passar i... aquí s’acaba. Com tots els somnis, quan venia lo millor.

Surt del forn i el me trob a un cap de cantó: “M’han dit que vos doni les gràcies”.  “Me sents? Diga-los que en tenc encara de s’altra vegada que me’n donares”. És l’amo en Miquel d’Alpara, un “Sèneca” de poble, franc  i generós a l’hora de donar consells. Molt més savis que el que vaig sentir a un d’aquests coachers moderns que predicava per una televisió, el que deia era una variant d’una sentència de Confuci, però arregladeta i quedava així de bé: ‘Tria una feina que t’agradi, així no hauràs de fer feina cap dia de la teva vida’. Queda bufó i compostet. Devia ignorar el predicador del benestar i de la felicitat els milions d’aturats que hi ha i, sobretot, la teoria del treball alienat de Karl Marx que venia a dir una cosa semblant però, per arribar-hi, feien falta unes quantes coses abans, entre altres,  una revolució proletària. Quasi res du el diari!

Som a una taula del cafè amb tres homos grans, quintos, sumen, els tres, dos-cents setanta-nou anys. Els coment que ha mort fa poc, als 103 anys  –deu més que ells-  Rita Levi Montalcini, premi Nobel de medicina que solia dir : "Quan mor el cos, sobreviu el què has fet, el missatge que has donat”.  Pens que caldria  contraposar-hi la visió grollera de l’aforisme de Nietzche que diu: “Tot el que no em mata em fortifica”, que, en mallorquí, és transforma en : “Tot el que no mata engreixa”. “Que has dit?” Me demana en Nofre Lluna. “Res, xerrava amb jo mateix”.  Després d’una estona de silenci, en Melcior de ca n’Estruc diu: “Tots aquests externs que han vengut a viure a la vila passegen un ca, a vegades dos. Jo crec que han vengut per poder tenir es ca a n’es corral. Ja ho veus tu,  abans passejaven els verros i ara passegen els cans”.  “Els verros? “ deman jo. “Abans els qui tenien cans no els passejaven, els tenien per caçar o per guardar, però n’hi havia tres que passejaven els seus verros pel poble – en Marc, en Mort i na Mateveta-  i s’oferien per donar-lo a ses truges. Llogaven es verro, ho entens? Un pic per dia. El duien a sa mateixa casa dos pics per dos duros...  Ja ho veus quin canvi!”

Segueix la conversa amb el meu sanedrí particular. “Vos ne recodau, crec que va ser en Tià Gran qui un dia de Corema dormia i es va despertar mentre el rector predicava: “I el Bon Jesús es va morir per voltros!”. Mig endormiscat va respondre:   “Morir? No sabia ni que estàs malalt?”. “Era polissó en Tià Gran”,  diu en Toni Botiguer,  “però no es lo mateix ser polissó que ser intel·ligent. No. Un polissó et vol fotre... pot ser intel·ligent,  però si te vol fotre és polissó”. “Es qui era intel·ligent era s’ase  d’en Garaví. S’ase d’en Garaví s’aturava tot sol a totes ses tavernes on l’amo hi feia una seca. Estava ensenyat es puta aset. Ho havia aprés, mira tu si són intel·ligents els animalets!”

Retorn a ca nostra a fer un poc de feina amb un tema de toponímia i pens que devien ser els déus els qui tenien, en l’antiguitat, la potestat de posar noms. Posar noms a les coses, als objectes, als fenòmens, als llocs, als homes i les dones. Déu nostre senyor –el vertader, per suposat- quan hagué fet el món, en set dies justos, posà noms i descansà. Quedà ben a plaer. Se veu, però, que els déus no baixaven a batiar les coses menors i ja no en parlem de les més petites i utilitàries, sinó que amb tres o quatre noms fonamentals en tenien prou : mar, terra, home, dona, aire... i deixaven la resta sense anomenar. Per tant, els homes posarem noms. A tot o quasi tot. Tot toca tenir un nom i sinó en té, algú n’hi posa. I els déus no vigilen massa. Ve aquesta reflexió arran de que a un mapa militar he vist escrit “Casucha” on hi tocaria anar, ben escrit, el topònim “Carrutxa”. Se veu que els militars estrucaven els nostres noms de lloc com qui estruca blat de les Índies.

 

 

 


Salvatgina puta!

jcmllonja | 03 Agost, 2018 12:22

Dalt del turó

Salvatgina puta!

Climent Picornell

El paisatge de foravila s’ha concentrat en els camps segats i les bales de palla, rodones i grosses, contrapunt de la calor de l’estiu.  Hi ha enguany molts de caragolins refugiats a dalt de les mates de fonoll com si fossen poms atapeïts de flors amb closques. Record amb nostàlgia les caragolinades que es feien abans amb els veïnats a la fresca. No sé qui me va esmentar l’abundància de perdius, que es mengen les domàtigues per foravila i jo m’he topat amb dos esbarts. “Ses garroves enguany pareixen botifarrons! Saps que hi van de bones,  allò va ploure quan era hora i ara se coneix” me comenta na Joana Corberana que també se passeja. Ha fet molta boira i els rostolls són ben banyats.

Una colla de xorics gisca per damunt el campanar. Passada l’església sent la televisió, fortíssima, quan pas per davant ca madò Praxedis de can Vauma. Ja no surt i quasi no hi sent per això li tenen posada cada dia la missa, l’any que ve farà cent anys. Veig en Sion assegut a un dels bars de la plaça Vella, allà me top amb en Cosme Guixa que sempre va manades desfetes, apressat: “En  Sion Masdeu beu molts de gintònics, s’hi posa de bon dematí i no atura en tot lo dia, té una guarda d’ovelles veïnat de lo meu i les mata de fam, s’altre dia encara els vaig donar sa poda de ses oliveres per menjar perquè me feren llàstima... i els agradava molt o estaven famolenques no ho sé. Du mal camí en Sion, i fa molt mala cara, acabarà malament, massa gintònics”.

Pel poble la gent surt els vespres, que han estat benignes fins ara, i està a la fresca defora de ca seva o fa rotllana, com un servidor, a un cassino de la plaça Nova. Passen també alguns moros amb les seves xilabes d’estiu llargues  fins als peus... Els comentaris són oposats, ja els deveu imaginar: “No tenen vergonya! Aquí han d’anar com els altres! Ho fan per provocar!” Alguns més indiferents: “No... i deuen anar fresquets amb aquests camissons, sobretot si van amb so batall a lloure”. Els pro-magrebins: “Les arrels no s’han de perdre mai, ni ells ni noltros!”  I coses com aquestes,  mentre un demana un combinat, l’altre un granissat, i l’altre una canyeta ben fresca. A la nostra dreta contemplam com es desenvolupa l’eclipsi total de lluna  –lluna de sang, li diuen- i després recupera la frescor. “No el tornarem a veure fins d’aquí a cents anys” diu en Miquel Fidonet. “No, i ets optimista tu. D’aquí a cents anys no en correrà cap de noltros per aquí baix!”. “Qui sap?” Replica sempre positiu n’Amador de sa casa Gran.

Conta en Julià Boscà que en Tomeu Ferranyé va vendre un bocí, fa estona, per un milió de pessetes, que va cobrar rup-a-rup, una damunt s’altra, res d’anar al banc. Amb la seva fortuna a les mans i per por de que no la hi robassin va cavil·lar on l’amagaria, i a la fi, se li encengué una llumeta. Va comprar un pa de dos kilos i a poc a poc el buidà de tota la molla. Dins aquell recipient buit hi enfornà els bitllets i allò li feu de banc o de caixa. Algú afegí que un nebot seu ho afinà i també hi posava mà, i fins i tot alguna vegada convidava el conco, amb els “seus” doblers.

“Por? I sa por en haver-la vista és poca cosa”.  Ho diu n’Arnau de Son Deix “però jo que visc a foravila qualque pic n’he tenguda. Un vespre feia fosca negra, però negra, jo ja era dins es llit i vaig sentir: toc-toc-toc,  un renouer a defora. I així tres o quatre vegades: toc-toc-toc. Vaig agafar s’escopeta i vaig mirar, no vaig veure ningú. Vaig obrir sa porta i afin es ca amb un pot passat pes cap i allò, com que no hi veia, allà on pegava toc-toc-toc. Sa dona li havia donat menjar dins aquell pot i s’animalet hi aficà es cap i llavors no el podia treure. Ja veus tu sa por què era”.  En Joan Masseno conta que un dia sentia a la sala de damunt un renouer con si qualcú arrossegàs coses: jas-jas-jas. I no s’aturava i de cada pic anava a més. Armat de valor puja i se troba un moix davall un garbell, que en volia sortir i no podia, i el garbell anava d’una banda a s’altra: jas-jas-jas. Una altra por que no va ser res.

La conversa va de la collita de gra d’enguany que sembla que és molt bona, de les diferents ‘cossetxadores’ que operen pel poble. El rendiment a alguns llocs ha arribat a la fita extraordinària de mil quilos per quartó, quatre tonelades per quarterada com a cosa excepcional. Les ‘cossetxadores’ carreguen el gra dins els grans remolcs que duen el blat o l’ordi cap a la cooperativa o cap als magatzems de l’amo en Toni Fontanet, que diuen que és molt vell, però que encara vigila personalment el seu negoci, algú assegura que engreixat en temps del contrabando.

“Ara sa palla no val res, però un any l’amo en Joan Molonco amb sa palla que va fer i va vendre, se va comprar un  trast a s’Illot. I ara, pensa tu... molts de  bocins s’aboleixen, plens de revells d’ullastre. Tota la pagesia s’abolirà”. “Ou!” Li diuen. “ Atura es carro! Que encara queden pagesos valents i joves!” “Si, sí valents? Ja me donareu sa raó”. La situació a Catalunya, el trullet de les oposicions dels joves de la vila, la sembra de vinya al poble (“És vi fet de callet és com es mè: o t’agrada o no t’agrada!” sentencia n’Amador de Montsalva), les diverses olors que fan les bufes dijunes o “Si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit” són els resums dels diversos temes que s’analitzen.

“Salvatgina puta!” Això és el que va contestar el mestre Pagès quan amb un grup de la vila va baixar a l’ Institut Ramon Llull de Palma a examinar-se i lo primer que varen fer va ser agafar la gorra al bidell i començar a córrer  i la se passaven, entre en Marquet i en Ventran, fins que la tiraren per avall des de el pis de damunt. “Mestre,  i quina casta d’alumnes duis?” “Salvatgina puta!” va respondre ell.

A darrera dues dones separades de fa poc es conten, és un suposar, els detalls de les seves batalles. “El Bon Jesús va fer sants els seus parents”, diu qualcú i no sabem a qui es refereix. A algú altre de la rotllana li pega l’enyorança i recorda quan anava a vendre melons a Alaró amb el carro, amb son pare, i a mitjan camí el pare baixava i li tallava d’un lloc que ell sabia, un poc de canya de sucre per xupar durant el lent recorregut. La força de la memòria.

 

 


Vermell de roselles

jcmllonja | 02 Juliol, 2018 12:43

Dalt del Turó

Vermell  de roselles

Climent Picornell

Vaig a fer una volta fins els pinars de Son Juny. Els sembrats tornen rossos molt aviat i prest seran grocs i segadors. Entre ells, a vegades a balquena, hi surten les roselles. És inevitable recordar al gran poeta Salvador Espriu:   Ara digueu: "La ginesta floreix, / arreu als camps hi ha vermell de roselles. /  Amb nova falç comencem a segar  / el blat madur i amb ell, les males herbes."  / Ah, joves llavis desclosos després  / de la foscor, si sabíeu com l'alba  / ens ha trigat, com és llarg d'esperar  / un alçament de llum en la tenebra!  / Però hem viscut per salvar-vos els mots,  / per retornar-vos el nom de cada cosa,  / perquè seguíssiu el recte camí  /  d'accés al ple domini de la terra.

Faig coa al forn, avui pareix que ho regalen. “Vols es pa llescat?”, demana la fornera i respon en Tià Peremates: “Vols es pa llescat, vols es pa llescat... au, au, au... què és això des pa llescat? Fa com a colló. Arribarà que no sabrem ni tallar es pa! Pa llescat! No veus que un dia mos demanaran si el volem rovegat: idò jas! Bon Jesuset!”  I surt remugant de mala manera amb un pa de dos quilos davall el braç: sense llescar, evidentment.

Pas per davant l’església i sent les dones, perquè tot són dones, i poques, ho he mirat: “Oh Maria, mare mia /  salvadora del mortal / emparau-me i guiau-me / a la pàtria celestial. / Amb los àngels i arcàngels / a Maria cantaré / més hermosa que la rosa / més florida que el roser”. Això s’acaba, pens, recordant el mes de Maria de quan era infant amb l’església quasi plena i tot l’altar major ple de flors.

Al cassino avui hi ha de tertulians el sanedrí dels homes de més edat.  “Aquest solar l’hauries de comprar tu. Te fa finca! Això no té preu!” Li diu el sen Arnau de Santacília a l’amo en Bernat de Menton, i aquest li respon: “No vull anar a cas notari, ja no tenc edat. No hi vull tornar, si el volen que el comprin els meus fills”. “Ho comprarà un estranger” replica n’Arnau “ i el tendràs de veïnat i no són com noltros! Tenen uns altres costums!”  “No el vull comprar t’he dit” i acaba fluixet en Bernat: “i tu saps que puc, que dobblers no me’n falten i a més: no vaig de córrer es xoquí!”  Com qui diu no vull anar d’aquí a allà de bades!

“Un capellà castrense tenia d’ordenança el meu germà quan feia el servici, li feia com de criat, i no anà mai a n’es quarter. Abans manaven molt els capellans, no com ara!” “Encara ara...” replica en Toni Boirí. “Idò saps quina era s’especialitat des castrense? Posar-se en nom seu cases i finques d’algunes beates després d’haver-los promès que anirien cap dret cap a n’el cel”. “No... i són molt putes”. “L’església en sap molt de posar-se coses en nom seu. Fa dos-mil anys que ho fan i hi tenen sa mà trencada. Sense anar massa enfora lo que va passar amb sa senyora de can Vorquis, que li canviaren es testament, dues hores abans de morir, amb s’ajuda de dues monges i un notari dels seus. Entraren dins es quarto, tancaren es biuló i... Saps que en saben! Vaja!” L’amo en Biel Grandé és dels pocs anticlericals purs que conec, no hi ha conversa on no surtin els capellans i les seves suposades malifetes.

Torn a ca nostra pensant que demà he de fer el bolic per anar-me’n lluny però passaré gust de ser per la vila un altre dia. El taronger bord del corral de baix encara va carregat de taronges. Llegesc al diari que és mort en Màrius Sampere i Passarell, cerc un dels seus llibres a la bilioteca –si se’n pot dir biblioteca als caramulls i prestatges replens- i, oh meravella!, en trob alguns.  "Per què tot comença pel principi? / No té sentit. El temps /    et fa salivera a la boca.  Així / ressuscita aquella estrella / morta fa mil·lennis / i, veus? / ja s'encén, / ja no és mentida, ja / sé que les coses no s'acaben / ni comencen:  s'entrecreuen. Sí, ja sé / que viure és provar-ho infinites vegades" ('Jerarquies', 2003).

 


Les possessions

jcmllonja | 15 Maig, 2018 20:59


 

Dalt del turó

Les possessions

Climent Picornell

 

Retorn al cafè després de la passejada, els ametlons ja són grossos i des del turó del Mussol es veu tot foravila, tenyida de diferents verds i les possessions a la llunyania: Son Brondo, Son Gual, Carrutxa, Solanda, Meià, Tagamanent, s’Almudaina.

Quan entr dins el cassino en Sion Nogroi comenta: “Idò les m’han robades totes, ses carxofes vull dir. En tenc una trinxa devora sa partió des bocí i les m’han fotudes totes, i eren d’aquelles negres, tan bones per menjar mullades en vinagre o torradetes, idò tu: cap ni una!”

Els coment que m’han encarregat el pròleg d’un llibre sobre possessions de Mallorca. “Possessions?” Diu en Miquel Blanquer: “D’això ja no en queden, vull dir que ja no són lo que eren quan hi havia missatges a balquena, allò hi havia parellers, bacivers, somerers, vaquers, cabassers, carreters, porquerets, conradors, hortolans, femeters, pastors, garriguers, criades, cuineres...  Segons la grandària de la possessió una munió de treballadors la feien bullir durant la setmana i, els que podien, es diumenge anaven a n’els pobles de veïnat d’on se suposa que eren nadius. No era estrany que en èpoques de treball excepcional –sega, verema, collida d’oliva, poda...- llogassin més jornalers i jornaleres. I ara? Res de res, les que no són buides tenen un pagès, que no hi sol jeure i les cases queden totes soles”.

“I les que s’han venudes que me’n dius? Ho has de posar a n’això que escrius. Senyors d’aquell d’un temps, ja no en queden”.  Els ho dic que hi pos que la substitució dels llinatges que de forma tradicional havien tengut la propietat és deguda a la compravenda per  part de nous propietaris de diferent extracció social. Això s’accelera a partir de mitjans del segle XIX,  a partir de la legislació desvinculadora que eliminava els fideïcomisos que afectaven a gran part de la propietat de les possessions i fa entrar aquestes en un nou mercat de compradors que seran comerciants o arrendataris de les mateixes, però també pagesos enriquits o ciutadans amb negocis d’èxit . “Però alguns senyors, botifarres,  sí que en queden, tenien tant que encara després de vendre, qualque cosa els queda”, afegesc.

L’amo en Joan Bresca diu fluixet: “Aquí, molts d’amos de possessió, compraren a n’els senyors, el gerent comprà al propietari, m’entens? Això passà molt, enganaven als senyors amb els contes i s’enriquien tant que la hi compraven”. “No... i estrangers que han comprat, també n’hi ha” diu en Sion Nogroi  “I no en parlem dels agroturismes o hotels que hi han fet a les cases”. Malgrat aquests processos de venda, pens, que és veritat que sempre quedaran propietaris dels vells llinatges,  que arribaran fins als nostre dies, però desvirtuant l’ús tradicional de la finca. Com el cas d’Els Calderers on fan un ús neo-rural de l’explotació convertida en un parc temàtic per a visita de turistes. No cal deixar de banda que l'agonia d’aquests "latifundis nobiliaris” arranca a principi del XIX amb una fragmentació que se consumarà amb la crisi agrària de principis del XX i s’aprofundirà després de la guerra civil i des de fa cinquanta anys amb els efectes del turisme.

Els dic que quan sentim la paraula possessió el primer que ens ve al cap és la imatge  de les cases. Aquestes poden ser molt diferents en grandària i estil i també en història. Però no hem d’oblidar que per mantenir les cases hi havia d’haver una explotació de terra, bàsica per l’economia de l’empresa. És cert que les cases són el mascaró de proa de les possessions i, si es vol,  la representació del poder dels senyors, i del caciquisme, i que ho sabien i per això els dedicaren durant anys reformes i afegits. La manca d’uniformitat dels edificis de possessió es pot esperar de construccions de diverses èpoques i estils. A més de que a la seva extensió territorial –original, no la d’avui en dia- hi respon sovint la casa, més gran o més petita. Avui en dia això ja no és així, fruit de segregacions i establits diversos les possessions han minvat les seves quarterades i es poden trobar cases enormes amb poca terra.

El seu estat actual ja no passa únicament per la seva funció agrícola sinó que, en paral·lel al canvi de model econòmic sofert a Mallorca, s’han de tenir en compte les seves noves funcions. Agrícoles també, no cal dir-ho, però a més hem de fer notar els canvis de propietat, els establits d’alguna part del seu territori,  o els usos residencials o turístics. Altres han estat restaurades i convertides en centres d’oci, seus d’organismes públics, restaurants, agroturismes, en definitiva funcions no agràries, però dins un espai eminentment agrícola.

Tots els de la taula afirmen que ells conegueren les cases de possessió en temps en que els senyors, els amos o majorals, i els missatges comptaven amb els seus espais diversos. Des de la vivenda noble dels senyors, la casa a part que tenien els amos o arrendataris i els espais on es desenvolupava la vida dels missatges, la foganya, la cuina o qualsevol lloc on dormien,  feien ressaltar l’espai social i territorial de les possessions. En Miquel Blanquer sembla que ho lamenti: “Pareix mentida que una cosa així que deu venir dels temps del rei En Jaume hagi arribat a n’això d’ara”.

 


Aucellons, panades i rubiols

jcmllonja | 19 Abril, 2018 20:56

Dalt del turó

Aucellons, panades i rubiols

Climent Picornell

És  temps d’espàrecs i de vent. Les dues coses fan que anar per la garriga sigui treballós, les esparegueres per les punxades i el vent per la dificultat en caminar. Els albons ja han tret el seu memmeremec, la caramuixa per dir-ho tal com és,  i escampen per foravila  les seves inflorescències grosses i blanquinoses.

Pel carrers he vist en Tomeu Ferro que pren el poc sol que fa davant ca seva amb les moixes damunt ell i me saluda; una dona mora tota tapada empenyent un cotxet i donant la mà a un  altre infantó; una tropa de moters amb les seves màquines aparcades davall el campanar, van a berenar a la penya motorista; el senyor rector que surt amb una ensaïmada trunyellada del forn d’allà d’alt; les terrassetes cobertes dels bars de la vila plenes de gent del poble i de fora poble; un tractor enorme amb molt de fang als seus ormejos; la farmàcia plena de gent,  és temps de grips i constipats;  una teringa d’excursionistes que pujaran al puig de sant Nofre;  dos autocars plens de gent de la tercera edat que s’aturen davant can Tronca; els al·lots i al·lotes que arriben amb el bus de l’ institut de Sineu i parteixen cada un cap a ca seva amb les motxilles plenes de llibres i quaderns; el rellotge del campanar que toca hores; el vent que arremolina fulles i papers del petit poble que, tanmateix, batega al compàs de les busques del rellotge de cada dia. Amén.

“Per sant Macià, l’oronella vé i el tord se’n va” diu en Jaume Cauvó. “Jo n’he menjades d’oronelles” replica en Tià Bracons. “I ara que dius!”, li deim incrèduls. “Idò, i només mengen moscards i moscartins, han de ser bones per força” intervé en Gori Plenxo que se treu les cascarrulles de les ungles,  brutes com a carbó. “Són bones vos dic, n’he menjades i moltes. I tords també, lo que per sant Macià és una mica prest; caçàvem sempre amb lloves, enganalls o filats, no he disparat una escopeta mai. I verderols, i pinçàns i ropits i busquerets i caderneres i... ullets de bou que són  ben petitons, i juies i grívies. Un pic en vaig agafar més de cent, en  duia mig sac. Lo que emprenya és plomar-los. Però són bons de tot, bé... eren bons,  ara està privat de caçar-ne i fa molts d’anys que no en menj, però frits o torrats o dins un arròs brut no hi ha res millor”.  

Pens amb l’escassetat de proteïnes animals que un temps hi havia en la dieta dels pagesos, els aucellons, els caragols, algun conill de caça o fins i tot algun eriçó venien a satisfer-les. Ho dic i en Bernadí Baldraga me contesta: “No com ara que menjam carn, cada dia, cada dia”. “Tret d’un any”, torna a intervenir en Tià Bracons, “que mos digueren que estaven enverinats d’allà on venien, ho digueren pels tords, però jo no vaig voler menjar res que tengués plomes”. “Degué ser l’explosió de la central atòmica de Txernòbil”,  afegesc. “No ho sé, però vaig pensar:  no vull tenir s’ almud pes cap!”. “Idò me pareix que va ser per això”. “D’on has dit?” “De Txernòbil, de Rússia, avui és Ucraïna, lo que un temps era la URSS, els comunistes...” “Els devien haver enverinat aposta” diu en Sion Malleu. “Jo no ho sé però aquests russos són putes a més no poder!”. “¿Vos ne recordau de n’Arnau Collasso que vetllava el Montepío per por que no venguessin el russos i li fotessin els doblers?”. “Sí! I tanmateix no se’n dugué cap allà on és ara!”

Me’n torn cap a ca nostra, dalt del turó, passa un moix que fuig, com el dimoni de la Creu, escapat, no sé què ha passat. En entrar sent olor de menjar i la caloreta de la xemeneia i pens amb el que deia ma mare: “caseta mia, per pobra i petita que sia”.

Ja som al trull de les panades, els rubiols i el crespells. Si la confitura no ha de vessar, si la pasta ha de ser bona, no ha de sortir una pasterada, el saïm la fa gustosa, si el brossat està ben trempat, si en feim massa de cabell d’àngel, si no ens recordam de les senyes i per trobar-ne un en concret n’encetam dos o tres, si la crema està feta amb la recepta de ca ses Fernández.  I de les panades el mateix, si en feim poques de carn tota sola, que millor de carn i  xítxeros, si la carn del bracet del mè és més bona que la d’altres llocs, si en farem un parell de xítxeros tots sols amb un poc de sobrassada, que si a un li agraden calentes, tretes del forn, i  una altra encara passa gust l’endemà, que val més fer-les grossetes i la pasta fina, que si a Ciutat les fan de pasta dolça, i una panada per ser bona ha de ser de pasta llisa... I llavors entram en el trull del frit de freixura del dia de Pasqua, amb molt de fonoll, per suposat. Els rituals són per complir-los. Sobretot els de la cuina.


Matances no atropellades, ensa´mades de tallades i un mort

jcmllonja | 08 Marš, 2018 12:18


 

Dalt del Turó

Matances no atropellades, ensaïmades de tallades i un mort

Climent Picornell

Hi ha neu a la muntanya.  La serra de Tramuntana, a la llunyania es veu enfarinada ferm i el fred arriba al Pla de Mallorca. No hi neva però gela a foravila.

M’atur al forn i toca comprar una ensaïmada de tallades –amb sobrassada i carabassat-. La discussió és automàtica. “A mi ses ensaïmades m’agraden llises, és quan de bon de veres veus si  és bona,  tot lo demés lo que fa és emmascarar-les”. “No idò a mi si són farcides de cabell d’àngel, o de nata, o de crema cremada...” “O de xicolati!, diu na Bel Xonda. “Ca, ca, ca... “, és sa madona Ferrera qui xerra, “això mai s’havia vist, ses ensaïmades d’un temps eren llises o farcides de cabell, i si m’estrenys, amb albercocs, i pels ‘Darrers dies’ de tallades, tot lo demés són coses de ciutadanetxos, mai s’havia vist”. “No, idò s’altre dia me donaren a ca un conegut de Palma, ensaïmada amb pebres torrats per damunt, i no era dolenta”  diu na Catalina de Son Cloquis amb autoritat de ‘panecilla’, mentre sa seva filla la mira embadalida. No hi ha acord. Ara tot ha canviat.

Toca anar a matances...  I així com ara la gent va per feina, “matances atropellades” els anomena  en Xisco de Can Monroig,  les matances de can Xipell són com les d’abans, amb molta gent. I molta que mira i fa nosa.  Però d’això es tracte, de fer matances com un acte neo-social . Duren tot el dia i fins ben entrada la nit. A les matances de Can Xipell els joves ja fan de substituts dels vells en el trull matancer, tot i que els vells –darrera, darrera- duen encara el maneig. Hi trob tutti quanti, sense faltar-hi en Pere i n’Albert amb les xeremies i el guitarró liderant el cant del “Copeo Matancer” quan es posen les espècies i se mescla la carn i la xulla per fer el pastó que després serà la sobrassada. El lloc és espectacular, una antiga possessió que ha estat reformada amb un gust exquisit i on les matances formen part d’un caràcter familiar intel·ligent, amable i generós.

M’agrada passejar sense massa sentit, vull dir sense anar enlloc. Em sent captivat pels escenaris de fora vila, els dels pinars, els d’alguns carrers perifèrics del poble petit. En aquesta forma de badocar el paisatge es transforma en categoria geogràfica, paisatges banals, però no per això menys amables i  captivadors, adquireixen una categoria superior. Fer el badoc. “La felicitat és una forma de badoqueria”(Josep Pla).

En tornar del passeig trob na Joana Fara, la conversa va de la seva filla i el seu gendre que no van gens bé de relació: “Ella aguanta i aguanta. Ell no és con noltros. Primer era tot ella, i ell n'estava gelós, però ara un pic menjada sa carnassa, passada sa fortor, ala, a caçar a fora. I la deixa amb dues criatures...” Se’n va amb els seus laments.

Senten tocar les campanades de mort: “Qui és?” Es demana pel carrer. “No ho sé”. I es passa revista a la tropa de malalts que se sap hi ha pel poble.  Poden ser “En Raíces” o en “Forever Young”, diu el meu fill menor, usant dos nous malnoms que tapen els de sempre. “En Raíces” perquè quan li anàvem a comprar el porc per fer matances, i sabent que les fèiem a la manera tradicional, sempre deia : “m’agradau perquè continuau  ses ‘raíces’ antigues”, però no mos va fer mai descompte. I en “Forever Young” que és el padrí, o era -si no és el mort-, d’un company amb qui  feren una pel·lícula sobre la seva vida de cada dia i li posaren de melodia -al film- la cançó d’en Bob Dylan “Forever Young”.  Joan de Baimà i Joan Aguat eren els seus malnoms reals. A la fi aclarim que és el de Baimà el mort.

L’amo en Toni Ganxó filosofa dins el cassino: “D’un mort, quan hi ha un mort a una casa, saps què és lo primer que diuen?”. “No ho sé” respon en Biel Grovis. “Idò : quan el mos n’hem de dur? Això diuen. No si era així o aixà, ni que tal o qual, sinó quan l’hem de dur a enterrar”. “Saps que te vull dir?”, diu en Biel, “Que a jo m’és ben igual lo que faran i lo que diran de mi...au!”

“Jo,  quan vaig anar a fer el servici”, és l’amo en Biel Menja qui parla, “mai havia estat amb cap dona, tenia devuit anys, i tu, ja veus, passava una penada de que em matassin i no haver-hi pogut estar, no tenia conhort”. “Però no te mataren, veig” li diu el seu company  en Toni Capsibo. “De s’endarrer que en duia quan vaig tornar, vaig fer matx, tant m’era una com una altra, vaig fer pocs roïssos creu-me. Anava pes poble i era com jugar a conions a amagar, de ses fadrines que visitava, i qualque casada!” I riu maliciosament i pega copets amb el gaiato en terra.


Calmes de gener i dignitat retornada

jcmllonja | 07 Febrer, 2018 18:50

Dalt del turó

Calmes de gener i dignitat retornada

Climent Picornell

Un busqueret de cap negre espipella un caqui, l’únic que ha quedat a l’arbre, sense cap fulla, de la tardor ençà.  Ara, després d’una setmana de vent, fa uns dies esplèndids amb sol hivernal i cel blau, malgrat els pronòstics anunciïn fredor pels pròxims dies.  Han arribat per fi les calmes de gener, majestuoses, grans dies, el sol com a l’estiu –exagerant un poc- un pot anar en màniga curta i els ametlers (que ha perdonat la plaga de Xilel·la fastidiosa) se’n donen compte i floreixen a les totes, malgrat allò tan sabut de què “flor de gener, no omple es paner”.

Als foguerons de sant Antoni –de Viana anomenat- el vent fa anar el fum per tot, als guapos i als lletjos, i els troncs ja fets un caliu gros tomben cap a un costat. “Aiii!!” diu la gent: amb uns ferros a posta en Pedro de Serbó i en Xavier Carrutino tornen a compondre la cosa. Na Bel Cosiona té una figuera, albacor, regaladora, morta. “¿I ara no podríeu anar-la a arrabassar i vos serviria per sant Antoni de l’any que ve? La me deixau davant ses cases i l’anau a cercar quan vos faci falta, no... i es grossa ferm!”

“Sant Antoni va anar a fira / amb un carro ple de moc. / I no el pogué vendre tot / perquè tothom ja en tenia”. “Té molta raó aquesta glosa” diu l’amo en Joan Llubiner,  “per què lo que és jo, duc un bon memeu!”  Nins desfressats de dimoni, ximbombes que ja no sonen i glosadors ja entrats en anys, les cantadores més joves llegeixen les gloses a un paper: “Totes ses ‘rels d’una mata / me caben dins una mà. / Ets tan bo tu per glosar / com un caragol per batre”.

Després del porquim, de l’ensaïmada trunyellada -del forn d’allà d’alt- i del xicolati ben calent, adéu i fins l’any que ve.( “Sa Corema ja se’n ve / com un cavall en es cós / ximbobeta adiós / ja mos veurem l’any que ve”). Ben fumats, vull dir que la roba i el cos fan una olorada de fum, pujam cap al turó, fa una nit, freda, clara i ventosa. Mentre pujam la conversa va de lladres. “Entren lladres a les cases”,  diu na Tonina Boireta, “entren pels corrals de darrera, la gent va com asustada. Un el va veure, al lladre, i se va pensar conèixer-lo, però llavors no ho va ser –digué sa Guàrdia Civil- , entren quan no hi ha gent”, “I quan n’hi ha també!”, li replica en Toni Monjo, “ a can Rafelet des Puig els foteren tot s’or de sa dona, i ells dormien a les totes”. A n’aquestes hores tothom es pensa veure bubotes i són ses ombres dels arbres que el vent remena.

Vaig a la cerimònia en què tornen els ossos d’en Bubo, al poble de veïnat. Els han desenterrat d’una fossa comuna i els han identificat amb l’ADN dels seus familiars.  Rafel Vallespir, Bubo de malnom,  era el batle del poble, electe i democràtic,  quan l’anaren a cercar i després d’un periple patètic l’assassinaren al cementeri de Porreres. D’això ha fet vuitanta-un anys, era l’any 1937, durant la guerra civil. Se li restableix l’honor i la pau que creien haver-li pres els seus botxins falangistes i el pesar i el dolor de la família queda esmorteït per la dignitat manifesta que li atorga la cerimònia. Hi ha molta gent, alguns ploren i quan entren les seves restes a la casa de la vila, a ca seva i al cementeri, espontàniament, esclaten les mamballetes. Pens que vuitanta-un anys per restablir una injustícia és un bon calvari, i més si els seus assassins moriren al seu llit i els degueren enterrar amb els seus avantpassats, cosa que li fou negada a n’en Bubo fins ahir mateix. I a molts que no han trobat. Descansin tots en pau.

Cama-roges, bolets i Nadal

jcmllonja | 02 Gener, 2018 17:33

Dalt del turó

Cama-roges, bolets, torrons i Nadal.

Climent Picornell

Per fora vila hi ha molts de bocins llaurats, colors de terra remoguda, humida. Hi veig na Cati Binialera amb un xapeta i una senalla plena de cama-roges tendres que fan mengera: “Te’n duré una grapada en haver-les fetes netes” me diu . Quan torn sent l’olor melosa d’un nisperer.  La cercada de bolets no m’ha topat molt,  mir la bossa dins el batiport: quatre llemicoses, blaves, peus i orelles de rata, pugomes i un esclata-sang, un. Per fer sopes avui vespre ja basta.

Prepar les gotes d’equinacea, pròpolis i farigola pel primer constipat, el nas ja suqueteja de valent, no m’haurien d’haver de dur  a la clínica. A l’amo en Toni Marreco li dugueren, per un poc de cagarel·la,  però no hi va voler quedar, a l’hospital de Manacor. “Me varen fer firmar per anar-me’n, passaven pena perquè ja n’he fet noranta-tres, però sa cagarel·la ja la tractaré jo amb quatre bullidures i un poc de règim. Empatxau-vos dels malalts que jo no hi estic! Els deia als metges”.

Baixant del turó sent gent. “De qui putes és aquest cotxo?!” crida en Toni Marinego pel carrer de ses Clenxes. “Me tapa s’entrada de sa portassa!! Me cago en l’ostrum!!” I crits i renecs. Fins que s’aixeca sa filla i per la finestra li diu: “Mon pare no cridis tant, aquest cotxo és d’en Manel que ha jagut amb jo, si has de treure es teu ara s’aixecarà”. “Ala idò” pensa en Toni per ell mateix : “A n’es tall cobraràs!”.  Un veïnat, en Miquel Serro,  que havia sortit i quan va ser allà i va veure s’endomassat, se’n torna, me diu:  “Climent, això que ara el gendre espera a ser, o no,   habiti a cals sogres, s’ha convertit en una cosa normal, ses sogres tenen ses filles prop i saben amb qui les s’han de veure, els pares encara no hi donen passada, remuguen i callen”.

Al cafè hi fa bon estar, l’ escalfapanxes és ple d’estelles. “He llegit a sa revista des poble que es mes passat hi ha hagut cinc naixements a la vila: tres moros i  dos de per aquí,  un d’ells foraster.  Han canviat molt ses coses!”. És en Guillem Pastoret, una setantena d’anys, jerseiet marró amb els punys un poc rossegats, habitual –quasi diria habitant- del cafè. “Tal dia com avui, dia més, dia manco de l’Immaculada, hi devia haver a la vila més de cinquanta cases que feien matances. Ara et posaria messions que avui no n’hi ha ni una que en facin”. “Els temps han canviat molt” li dic a n’en Guillem  i l’hi explic lo d’en Marinego amb sa filla. “Senties grunyir”, continua ell amb el seu discurs, “a cada carrer, fosca negra, i veies el fum i la resplendor dels fogons per l’aigua calenta, ara només sents motos i cotxos a deshora”.

Entra l’al·lot d’en Sion Peremates, nerviós i se’n va cap a ell: “Mon pare no me barregis: m’han pres es cotxo”. “Quí?” L’amenaça son pare. “Sa policia, el se n’ha duit!  Estava mal aparcat” “A tu te’n duré jo! Només me dones maldecaps!” I surten tots dos del casino.

A mitjan horabaixa vaig a comprar els torrons al forn de Can Salem a Algaida. Els té bons, artesans i amb classe. D’ametla torrada, de vermell d’ou, de massapà, un poc de fort i de xocolata amb taronja i avellanes. Les ven al pes i ben empaquetats. Parlam una estona, en Jaume -magre, cabells llargs- i jo del món i de la bolla, dels temps convulsos i de les pizzes napolitanes, especialitat del meu fill jove que va fer pràctiques al seu forn.

Torn de Manacor d’escoltar  El Messies de Händel que han cantat diversos cors amb el pal de paller de la coral de la universitat, dirigida pel santjoaner Joan Company, amb l’orquestra simfònica. Amb la música encara dins el cap remen un poc el caliu,  hi afegesc dos tions, allò fa quatre espires i el foc reprèn. Obr el llibre que llegesc –Contra els Gourmets- de Manuel Vázquez Montalbán i esper que me vengui la son.

Mig adormit, pens que s’acosta Nadal i, qui més qui manco, fa ressenya de les seves emocions que solen passar en silenci i, tanmateix,  són necessàries per una vida plena. Hom pensa amb la manca de valors i amb les injustícies que són la taca per aconseguir una vitalitat forta, un creixement lliure des del bressol fins a la tomba. No sé si només passa ara, però en aquestes dates la reflexió s’accentua, sobretot a la vora del foc. Per Nadal cada ovella al seu corral. Amén. 

Passar pena, botifarres i porcelles

jcmllonja | 19 Desembre, 2017 12:32

Dalt del Turó

Passar pena, botifarres i porcelles

Climent Picornell

 

Les fulles de les parres i les del lledoner entapissen els corrals. Fa vent, els fums de les cremades de voreres i el de les fogueres de les restes d’esmotxades dels arbres s’afegeixen als fumerals que surten de les xemeneies de les cases.

Vaig a pagar una porcelleta que m’han cuita al forn. El qui me cobra fa anys que s’hi dedica, me diu: “Abans sap que era d’emprenyós: un l’havia de matar, s’altre fer-la ben neta, una altre arreglar-la, pelar patates...ca barret! Ara? Ara telefones i les t’envien  ben netetes i ben  arregladetes. Només les has d’adobar, ses patates i tot ja vénen pelades i...de cap en es forn! Ha canviat molt sa cosa. Lo que no sé és d’on les duen, a ses porcelles vull dir, si són de Catalunya o de per Europa o de més enfora, no ho sé i no ho he demanat, però d’aquí no ho són, a no ser que les vulguis de porc negre, per aquí no en fan a bastament”. M’ofereixen un tros d’ensaïmada però dic que no, l’ensaïmada a deshores desana, per mor del greix.

Trob un fil d’en Pere de son Alcaipes. Els de son Alcaipes li compraren la possessió a don Raimundo de Pocamel·la. Ells havien fet doblers amb una fàbrica de bigues de ciment i ja li havien deixat doblers més d’una vegada. Aquest pic quan en demanà més li digueren a veure quan els tornaria i ell es posà a tir i posà preu a la finca on residia, la Torre de Confonses. Feren tec per lo que digué, cobrà i partí cap a sudamèrica, ho deixà tot, les escopetes de caçar, l’arxiu de la família, les coberteries, els quadres, els llits fets, tot, tot, tot... la seva filla s’havia casada amb un alemany i no el venia a veure mai i ell cap a sudamèrica amb una brasilenya. Quina metàfora de la botifarreria mallorquina fugint escapada amb els doblers manllevats i amb la finca malvenuda a qui devien haver estat jornalers seus un temps.

Al cafè ja han posat en marxa s’escalfapanxes. Al tasser hi ha dos guàrdia-civils, tres companyeros que comparteixen una bossa de patatilla i se juguen als daus qui paga. Asseguts, un que havia estat àrbitre de ‘lucha libre’ -que se feia a la plaça de Toros de Palma-, sempre me parlava d’en Tarrés i d’en Jim Oliver. Un que fou ajudant de notari, una parella d’externs, dues taules amb moros, la nostra taulada i a defora, hi fa vent,  tres fumadors.

“Democràcia és respectar els altres”. “No em digui res més! Ara ho he entès”, “li vaig  dir a don Joan Casals que era de Maó, jo anava am so grup d’en Fiol què era de la Democràcia Cristiana i que no férem res a les eleccions, perquè tot so n’ho dugueren els de l’UCD i els del PSOE”. És en Miquel de s’Hostalot el qui xerra, noranta-tres anys ben duits i que de prompte se fa una pregunta retòrica:  “¿Deu ser vera que els mallorquins són passadors de pena?” I aquí cadascú diu de què i quan.  Un passa pena per poder arribar a final de mes, un de poder collir ses cebes o els sembrats. “Que m’entrin” diu l’amo en Toni de sa Cometa “i pas pena pels al·lots, per com se defensaran quan jo no hi sigui”. “Jo pas pena per sa meva salut i perquè ja no som jove i moltes de coses ja no les puc fer i pens que ben aviat m’hauran d’ajudar i no hi puc consentir”. “Tu ets un poc betzol !” li enfloca en Sion Peremates.  Un  passa pena quan se desperta, un  s’horabaixa, un es vespre, un quan se’n va a jeure. Alà idò, ja ho veis, una rotllada d’homos mallorquins passadors de pena.

Me’n torn cap al turó i m’assec al colcador d’ase que hi ha defora de ca nostra. Era un lloc on s’hi solia seure i prendre el sol el padrí Climent, que havia estat ferrer. Assegut aquí li solia agradar xerrar amb jo, en aquell temps estudiant a la universitat de Barcelona, una fita a la meva família era el primer de tots que estudiava carrera. El meu padrí no se’n podia avenir dels canvis, però hi havia dues coses a les que no donava passada. Una, que una espècie d’avions s’aguantassin enlaire sense mourer-se, n’havia vist passar un amb un gran molinet damunt. S’altra, que fessin pagar per beure aigua, això li havia contat mon pare que en aquell temps anava molt a Roma i que allà havia comprat una botella d’aigua. Comprar aigua! On arribarem!

Avui hi havia una bona gelada, tot era blanc per foravila i això que ara el sol és potent, però les nits se coneix que fa molt de fred, sobret tot a ran de terra, i les fulles estaven ben enfarinades.  Els arbres han perdut ses fulles i pens que les figueres despullades són tan guapes com vestides. 

De l'octubre i un albˇ

jcmllonja | 26 Novembre, 2017 19:23

Dalt del turó

De l’octubre i un albó

Climent Picornell

 Vénc de fer una volta a s’illot de sa Dragonera per dir adéu als banys de l’estiu. Enguany s’ha pogut nedar sense fred fins ben entrat l’octubre. Amb aquell color blau fort i el record dels espadats caiguent ben drets dins la mar fonda, retorn cap al pla de Mallorca.

Quan ja som a prop de la vila, damunt el puig de Consolació, un esbart immens d’estornells fan un d’aquells niguls ondulants de milers d’aucells. Just su així se xapa en dos, just su així se torna a juntar; un tros de nigul s’ajeu en terra i l’altre continua amb les seves navegacions. És un espectacle que anuncia la venguda imminent del fred, el temps d’hivern, quan els aucells migrants fugen d’allà on són i vénen cap a Mallorca.

Octubre. El refranyer és abundós i el caracteritza molt bé. La fi del mes és posat com indicador del fred que vendrà i de l’inici de l’encesa del foc per escalfar-nos. El dia s’acursa, “de sis a sis” són les hores de claror. Mosques i moscards minven de tal manera que “cada mosca val per sis”. Els bolets se remouen dins la fullaraca de les garrigues, els tords compareixen a menjar olivó i llentiscle. Això en diu:

 

Quan s'octubre ha arribat, es camp ben afemat .

Octubre acabat, mor sa mosca i es moscard.

Octubre finit, raïm collit.

Octubre fred, mata es cuquet.

Octubre humit, sa fruita ha podrit.

Octubre mort, pomes a s'hort.

Octubre tronat, hivern nevat.

Octubre, octubret, s'endu sa calor i mos du es fred.

Octubre, octubrot, fuig de s'ombra i cerca es foc.

Quan l'octubre va a la fi, els tords ja són aquí.

Per sant Lluc, posa ses olives en suc.

Per s'octubre, des foc, ni massa lluny, ni massa prop.

Per Sant Francesc sembra es blat, si no el tenies sembrat.

Per Sant Narcís, de sis a sis.

Per Sant Narcís, cada mosca val per sis.

Quan a s'octubre plou, es bolet és mou.

 

Codonys, nesples, serves, els darrers caquis, els bunyols de les Verges i les primeres fires de tardor anuncien un nou costumari que ja toca a la porta. Octubre s’acaba i encenc el foc per primera vegada enguany. Quatre albons, quatre branques i quatre estellicons i allò ja ha partit a fer espires i prest farà un bon caliu.

Amb això entra el sen Massino: “He vist fum a sa xemeneia i he pensat, en Climent deu torrar botifarrons i jo en vaig endarrer”. “A mi”, li dic, “m’agraden ben torrats que amollin suc, quasi com un cremalló”. “En canvi a jo no”, diu ell, “a jo m’agrada que se sentin ses talladates de fetge i es gust de ses llavoretes de fonoll”.

Quan fa una estona, veu que he começat foc amb albons secs i li ve al cap una codolada i la me comença a contar. “Una porrassa vaig veure / que tenia un aubó / molt més alt que es puig Major / i tenia una rabassa com es castell d’Alaró. / Damunt una pedra estava / tan llisa com un paper / que si fos estat terrer / tota Mallorca abrigava. / S’aubó anava cresquent / ja no pareixia aubó / cent homes se resolgueren / un dia per taiar-lo. / Taiaren un any redó / i menció no li feren. / Com s’aubonada caigué / una branca s’esqueixà / i d’ella en varen obrar / cent barques que van per mar / i una per dins un torrent, / i des llenyam més dolent / cent sitges varen cremar /  i com mentres l’estellaven / i en feien estellicons / a Ciutat en traginaren / més de cent mil carretons.”

 “Està bé això”, li coment. “No...i espera que no som ni a la meitat”. Amb això entra el meu fill gran i el deix escoltant la continuació: “Com en terra lo tengueren / entaulat i quant hi ha / un fuster lo hi va comprar / i des doblers que en donà / li bastaren per comprar / Bunyolí i Biniamar / llavò es terme de Sencelles / i totes aquelles riberes, / arribant fins a la mar...”  Me’n vaig a la cuina i el sent que recita la poesia inacabable de l’aubó ditxós, és com una dècima desbaratada que no s’acaba mai. A la fi pareix que sí : “....feren barques canoneres / caixes bufets i pasteres / per tot el gènero humà. / I d’un tros petitoneu / unes portes per la Seu. / També varen judicar / de fer un pont damunt la mar / perquè poguessin anar / fins a Barcelona a peu.”

Satisfet de la seva poesia, ben ple de pa amb botifarró i content amb el vinet que li hem dat,  el sen Guillen Massino, enfila costa per amunt a cercar el jaç d’octubre, amb un poc de tapament.

1 2 3 ... 50 51 52  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb