Climent Picornell

 

Jardins d'Altri d'un mes d'agost

Als meus jardins d'altri hi brosten les collites d'ací i d'allà, esgarrapades i juntes.  Aborronat pel camí de les xarxes socials, el periodista Dan Lyons a l'assaig Calla se demana. “¿Fa falta que totes les persones d'aquest planeta expressin al mateix temps totes les seves opinions sobre tot el que està passant?” “Sempre que sigui possible” diu Lyons “No diguis res; s'ha de ser Harry el Brut, no Jim Carrey”. “Cal descobrir el poder de les pauses, un silenci a temps equival a mil paraules. Deixa que el teu cervell respiri a través del silenci”.

El sòcio-biòleg Edward O. Wilson considerava que tots els problemes de l'home modern venien de tenir tres coses incompatibles entre sí: “unes emocions del Paleolític, unes institucions de l'Edat Mitjana i una tecnologia quasi divina”. Amb el nostres cervells antics, les nostres institucions sense renovar i la tecnologia que s'avança i no la podem agafar, anam ben servits!  Als Escrits d'ètica pràctica de Plutarc (ca. 50-120) llegesc: “Els qui no serven en la memòria el passat, ni l'evoquen... estan cada dia més pendents de l'endemà, per tal com l'any passat, l'abans-d'ahir i l'ahir no són res per a ells, ni els han pertangut en absolut”.  El repicó és de Jordi Llovet, tot rememorant Proust: “Del futur, no en sabem res. Sempre som el que hem estat”.

Això em du a Kadaré. Va morir Ismail Kadaré, l'escriptor albanès, del qual record especialment El palau dels somnis: "Durant el comunisme, a Albània, tenia tres opcions: explicar el que pensava, fet que m'acabaria matant; callar, decisió que també implicava una mena de mort, o homenatjar els meus. Aquesta última opció era escriure", ho explicava en una entrevista a The Paris Review. D'Albània als Estats Units. John Carlin: “A un país que pinta molt, més que qualsevol altre, Estat Units, tan influent ell – en el camp de la política, de la ciència, de la guerra, de la cultura-, és com un escàndol que només votin els nadius en les seves eleccions presidencials. Diria més. Donada la ignorància, el cretinisme i l'onanisme patriòtic d'un enorme sector de l'electorat, existeix un argument a favor de que s'exclogui als estatunidencs de votar i que voti la resta de la humanitat”.

El meu editor m'envia Pensaments, articles i assaigs, títol original Complete Works  d'Oscar Wilde (Quid pro quo edicions) traducció de Joan Antoni Cerrato. Aprofit per fer remença:  “La força bruta encara pot tolerar-se, però la raó bruta, de cap de les maneres”. “Un home que no pensa en si mateix no pensa en res”. “El vertader inconvenient del matrimoni és que ens fa menys egoistes”. “L'experiència no té cap valor ètic. És simplement el nom que donem als nostres errors”. “Viure és la cosa més rara del món. La majoria de la gent no fa més que existir”. “Les religions moren quan es prova que són certes. La ciència és el registre de les relacions mortes”. “L'ambició és el darrer refugi del fracàs”. “Els vells ho creuen tot, els adults ho sospiten tot, però els joves ho saben tot”. “Estimar-se a un mateix és l'inici d'un amor que dura tota la vida”. He guardat la darrera sentència de Wilde per confrontar-la amb una altra: “El misteri de l'amor és més profund que el misteri de la mort”. Però Wilde no devia saber que “La mort és un orgasme còsmic”. Alaaa! Ho diu el metge, especialista en cures pal·liatives, Enric Benito.

Val la pena viure? Ens demanem cada dècada de la nostra vida. Recorden Woody Allen a Manhattan quan enumera les coses que fan que valgui la pena viure: “Groucho Marx, Willie Mays, el segon moviment de la Simfonia Júpiter, l'enregistrament de Louis Amstrong de Potato Head Blues, les pel·lícules sueques, L'educació sentimental de Flaubert, Marlon Brando, Frank Sinatra, les increïbles pomes i peres de Cézanne, els crancs de la casa Sam Wo...”   Tot passa a formar part de la nostra biografia. “L'important no és el que li passa a una persona, sinó el sentit que la persona atribueix al que ha viscut. El que diu de la condició humana. Aquesta és la història”. Ho diu Vivian Gornick qui també ens avisa al escriptors: “No escriguis sobre els teus sentiments, usa els teus sentiments per escriure”. 

Climent Picornell 

 

Dalt del turó amb paparres, figues, magrebins i pous

 

Camin per mig dels rostolls dels camps segats. En arribar m'espols. Ha estat un any de paparres. Tothom que ve de per foravila se n'ha llevat qualcuna i a l'apotecari, el metge n'hi hagué d'estirar una que s'havia aferrada per devers els genitals. Aquell homenet quan la se trobà se pensava perdre l'Oremus. En parlaren pel poble de la paparra als ous, o a les bosses, o als collons de Don Fernando! Cerc de bades un bon figueral. Quasi no hi ha hagut figues-flors. Les figueres roges i albecors fan dos pics figues, les primeres son les figues-flors. De figueres n'han arrabassades a balquena, moltes s'han mort, altres tenen Xylella i així... un llarg lament, la tradició figueralera dels pobles del Pla de Mallorca va mancabant. Ni porcs, ni acops, ni empotades, ja no se n' aprofiten d'aquest arbre que, ara, l'únic que fa és al·lèrgia als qui s'hi acosten, amb la seva lletrada. Res ja val el que valia. A can Toni Barella d'una bona anyada d'ametles se compraren un tractor John Deere verd que tengueren bastants d'anys. Just Ara!

No sé si és festa per a ells però pel poble hi ha molts de magrebins amb les seves xilabes fins als peus, d'un color o de ratlles, tot homes, a les dones només les veuen els matins quan acompanyen els infants a escola. Sent resar quan pas per davant la casa que els fa de mesquita.  Al cafè som l'única taulada de mallorquins. “I això que som a la Mallorca Profunda!” Diu en Pere Cabriol. “Ca Barret! Saps que canvia d'aviat tot” contesta en Biel Peufondo, “te'n donaré de profunditat!” Despús-ahir férem el típic dinar de gambes amb calamar i molta ceba confitada que va sortir meravellós, tant que en Jeroni Pansa, de pa que hi sucava, pareixia que se menjava s'envernissat de s'olla, mentre esperava que el cuiner en dugués una altra remesa. No com els callos de l'altre dia a ca n'Aina Curta, a la primera cullerada, eren tan dolents, que em pensava era merda i a la segona hagués volgut que ho fos merda i no allò!

Va aparèixer una pintada pel poble: “Prou caciquisme!”  Madò Bel Fonolla va estendre la nova: “Han pintat 'Prou Catecisme' !” “Sí” li respon na Maria Vidala “aquests, sempre els mateixos, contra l'Església i a favor de sa repartidora!” Na Maria ho va encertar una mica més que madò Bel. “Saps que ho érem d'innocents en es meu temps” diu na Rosa Almoina, “ara els al·lots són més llestos i espavilats, noltros érem com a porcellets sanats de fresc!” És mort l'amo en Guillem de Pocafarina. Son pare feia clots, per sembrar figueres o ametlers i també pous. Per devers Son Manrè on hi feia un pou, un dia que ja tenia més de vint pams excavats deixà totes les eines al forat, l'endemà quan hi tornà el pou era ple d'aigua, les eines foren males de recuperar... Diuen les males llengües que quan ja ho havia perdut tot a una taula de joc, se va jugar sa dona i també la va perdre. La dona va anar, ella mateixa, a pagar el deute. Però quan la volgué recuperar, li digué: “No vull tornar, estic molt bé per aquí”.

Abans d'arribar a ca nostra me top amb en Josep Mil·ló. L'enviaren a demanar i fou llançat en paracaigudes a la guerra entre el Marroc i Espanya el 1957, a Ifni, hi hagué més de dos-cents morts. Ara s'ha d'aturar, quan ve de comprar el pa, perquè li falta l'alè quan puja el coster del turó... Passa en Colau Sope que va ser pilot d'avions, menava 'Jumbos', Boeing 747, el m'imagin damunt l'Atlàntic a la seva carlinga i, ara, el veig fent de pastor com el seu pare, guardant ovelles pel Revellar. La vida passa.

De camí cap al turó sent una ràdio. Record que Madò Xisqueta Polla va treure una ràdio a una rifa i el seu fill els vespres, escoltant la BBC, va aprendre l'anglès, i així començà la seva carrera que el dugué a fer de metge als Estats Units. Hi sona una cançó d'Antoni Parera-Fons, lletra d'Antoni Mus: “Quan els arbres despullats / perdudes totes les fulles / quan ens punxen com agulles / els rostolls dels camps segats... Quan perquè canti millor / treuen els ulls al pinsà /quan se'n riuen de l'amor / com tu, com tu, / que no saps estimar.” Té més de cinquanta anys i encara m'agrada.

Climent Picornell

 

 

Sopar malaguanyat d'estiu, com sempre.

Els meus amics em conviden al seu sopar multitudinari, entre l'ostentació i el màrqueting, que fan a la seva finca de Benitorreig, al bell mig del Pla de Mallorca, arreglada amb una pulcritud infinita i amb un gust dubtós de revista d'arquitectura. Hi he d'anar. Em fan asseure a una taula on no hi conec ningú, prop d'un safareig amb nenúfars i granots. A la dreta una al·lota rossa amb el pel molt curt i les ungles molt llargues, amb vestit de Cortana, i a l'esquerra una morena de cabells molt llargs i els pits molt grossos. Davant, un parells de mascles. Com que he de 'dinamitzar' la taula segons l'encàrrec pietós dels meus amics, començ: “Estaríeu d'acord amb Aristòtil que l'objectiu de la vida humana consisteix en cercar la felicitat?” La de les ungles llargues replica ràpidament: “L'obtenció de la felicitat no es pot reduir a consells de manual, la desesperació, en un món injust, empeny a adoptar receptes d'autoajuda”. Vaja! Té l'espasa esmolada, ens divertirem, avui. “No sé si han vist El nom de la Rosa amb Guillem de Baskerville, interpretat per Sean Connery” diu la rossa amb veu melosa “Allà, amaguen els llibres d'Aristòtil ja que creuen que el riure mata la por i, sense por, el dimoni ja no té necessitat de Déu!”. “Això vol dir que hem de riure molt!” afegeix un home de cabells abrillantinats, mocassins de pell, sense calcetins “L'humor... però on queda la moral? I on queda l'homofòbia, la pedofília, els drets de les dones?” Un que pareix un capellà laic intervé: “Servidor que va anar a Monti-Sion vaig ser educat en un catolicisme que té una part mitològica, els miracles, les aigües que se separen, els morts que ressusciten, la Santíssima Trinitat...”. Tanta sort que omplen les copes de vi, sé que és un vi ecològic, fet de varietats mallorquines, Giró ros, Callet, Mantonegro, Gorgollassa... de les quals és una enamorada la nostra amfitriona. “Que tal el vi?” Deman per fugir de la ruta anterior. Un gorà vestit d'esmokin pronuncia la sentència que no vull sentir: “He aprés que el vi bo és el que m'agrada” (Noooo! Per favor, no, per aquest camí no, és com si sorgís l'eterna discussió sobre l'eficiència dels funcionaris públics o la dels treballadors de l'empresa privada!). Faig una 'xicuelina' i aprofitant que el Sol es pon per l'skyline dels turons del Pla de Mallorca, dic: “Totes les civilitzacions han rendit culte al Sol, de fet” i mir a cada un dels comensals “el cicle solar està present en l'organització de les societats més enllà de la religió”. “Efectivament” és una al·lota que pareixia tímida “a la religió vèdica el Sol és Surya, passa pel cel cada dia dins un carro a submergir-se en la foscor i lluitar amb les tenebres, a les quals venç per renéixer l'endemà...” “Val, molt bé” diu un home major, xuclant fideus amb caviar “que té a veure tot això en l'era de les neurociències i de les noves tecnologies o de la nostra intimitat com a font d'autoexpressió?” La veritat és que ens ha deixat KO! Mentre, pispa unes gambes del finger-food que han espargit per damunt les taules. El ve a saludar una figura vestida tota de Levi's, “es compleixen 150 anys de la marca, els 'vaqueros': punks, mods, pijos i altres tribus els han duit, els hippies els adoptaren com uniforme i, quan hi havia Teló d'Acer, als països comunistes, representaven la llibertat” dic. Resulta que és terapeuta, però Therapy Tok que vol dir que hi fa per TikTok. Collons! És una life coacher, traducció: autodenominat expert en salut mental amb credencials gens fiables. Això sí que és la decadència d'Occident!

Faig una senya al meu amfitrió que, com els rics d'ara, no duen ni diamants, ni rellotges cars, d'això hi ha qui en diu la 'fatiga del luxe', la gent forrada no du ni cachemir, ni l'hòstia, du xancletes i camiseta.

Aconseguesc fugir de la presó estiuenca abans de que comenci una artista de la vall d'Aran que canta en occità. Arrib a ca nostra, me descord les sabates que m'estrenyen. Mentre, la sent arribar a ella, tenia un altre compromís, nedar de nit a Caloscamps amb unes amigues. Me diu que ha pensat amb jo des de dins l'aigua i que m'ha enviat energia... Tast la seva pell salabrosa. 

Climent Picornell 

 

Rosa Planas: una antologia de Palma

Rosa Planas ha escrit un llibre deliciós, personal i amorós sobre Ciutat: Palma, entre la calma i el vent. Vaig tenir el plaer de presentar-lo i n'he fet una petita antologia perquè vostès el tastin i els faci ganes llegir-lo.

“Ciutat, quan tenia muralles, era un claustre, una filera de jardins d'interior”. “Avui ha estat envaïda pel turista de disbauxa i de cervesa”. Però, encara, sempre “hi ha el puig de Galatzó en les perspectives de Palma”. “De nina les teulades de Palma eren la meva obsessió, hi contemplava la ciutat vella, xaruga, però magnífica. Teules i teulats, convents a voler, algun galliner, i algun renyidero buit i sense ofici. A Palma sempre havien agradat els espectacles sangonosos”. La crueltat popular... “La ciutat, aquest espai inestable on ens submergim cada dia com en un bany ritual, ens neteja i ens embruta alhora. La ciutat aquesta geografia bellugadissa, ens colpeja l'ànima amb els seus moviment tremolosos”.

Rosa Planas hi menciona el Grand Hotel – i els records sinistres del temps de la guerra civil- o La Misericòrdia – on es senten encara els crits dels seus inquilins:  “les traces deixades pel dolor”.  “El descobriment turístic de la Ciutat és un fenomen relativament recent, però devastador”. “Sant Vicenç Ferrer va predir que Ciutat seria anegada per les ones de la mar. No és rar que les capelletes que hi ha d'aquest sant estiguin tan malmenades: un sant menys i sobretot un sant tan impertinent, no fa festa!”.

“El de la Mercaderia, l' àngel de la Llonja, té les ales nerviüdes, poderoses, de plomall espès i lleuger. Quan vola durant la nit les obri i són extenses com una catifa oriental, fan ombra sobre la ciutat dormida”.  “Palma de matinada despertava amb olor d'ensaïmada, de forn de llenya que cou les coques de verdura. No fa tant, Palma va ser una ciutat de forns. N'hi havia a cada carrer... el de Can Pujades desapareix per una franquícia que fabrica pastissos clonats”. “Han posat nous fanals, de llum agra”. Palma, diu Planas, ha estat contada per estrangers o externs que, al cap i a la fi, no solen entendre absolutament res.

“Perdre la Ciutat és no recordar on hi havia una font, una capelleta de carreró, una imatge descolorida que es dissolia en la iniquitat de l'oblit. Perdre la ciutat és sentir llengües estranyes, que no sabem comprendre, però que sabem parlar; trobar peus que tenen més de sis dits, ulls sense parpelles, mans maldestres que esgarrapen allò d'estimat que encara es conserva a les cantonades i als murs de les velles cases”. 

“La ciutat són els seus habitants”. La Rambla: “La conec bé, hi he viscut ran quan era nina, en el carrer dels Horts, veïnada de les Tereses amb el seu hort misteriós. La font de la Rambla inaugurada el 17 de Maig de 1827 de pedra roja de Consell. La Rambla existeix perquè és un camí d'aigua”.

Jack el Negro, la fascinació en el Jonquet, un lloc infernal per la beateria illenca, 

davallant, trobam l'Auditorium, lligat a  Marc Ferragut. “És difícil separar els edificis de les persones que els feren possibles. Costa molt destriar pedres i carn”.

“La mort dels molins del Prat de Sant Jordi, el genocidi dels molins del Molinar i els dels turó del Jonquet”.  Rosa Planas fa un elogi, en plural, de les dones de Palma: de les dependentes a les placeres, la gent que mou la ciutat. Records de s'Aigo Dolça. I de Can Barberà. “Can Barberà, ara, ha de ser com si no existís. Cal intentar fer un exercici d'amnèsia”. “Si gratàssim davall el que va ser el Círculo Mallorquín, hi trobaríem les restes arqueològiques del convent de Sant Domingo. Inquisidors, tafaners maldestres, antilul·listes i poc respectuosos amb els illencs, els dominics es guanyaren amb mèrit l'antipatia de la gent”.

Palma: un somni i un despertar. “La ciutat és la meva amiga i també la meva madrastra. Em fa bulling, em maltracta i quan vol em fa molt feliç amb les seves inesperades màgies. Ho té tot per mi, però també m'ho nega. És bipolar i ambivalent. Sap que no la puc, que no la vull, abandonar”. “A una altra vida si algú em demana d'on venc: diré de Palma i si m'exigeixen un record diré tranquil·lament: molins i ametlers... tal vegada una mica de cel, un llonguet, una copeta de palo o d'herbes dolces”.

Climent Picornell 

 

Jardins d'altri amb llop, ficció, mapamundi i Parlament

Anomèn 'Jardins d'altri' als raids que faig per les peces escrites dels altres. Rapinya i poca vergonya, tot sia dit. “Soy tan hedonista que hasta me complazco en mi tristeza” (Carlos Boyero). Pareix una contradicció, però i que? “Me contradic. Idò me contradic, som gran, contenc multituds”. No és de Bob Dylan, malgrat ho canti, és de Walt Whitman, la record de quan era hippie i llegia les seves Fulles d'Herba. I també d'aquells temps antics ¿Qui no va llegir El Llop estepari de Herman Hesse quan era jove? Idò deia ell: “Som el llop estepari, tan com el vaig descriure diverses vegades: l'animal perdut en un món aliè i incomprensible que ja no és capaç de trobar la selva, el seu aire, el seu aliment...” Però tornem a l'hedonisme del principi. “La joia de viure no té metodes però té mestres. Convé acostar-nos -a l'espera del contagi- a gent senzilla que té en la bondat i l'estima i la cura dels altres el seu focus, que passa desapercebut en un món que premia més el cinisme que la integritat” ho deia Carles Capdevila poc abans de morir-se.

Annie Ernaux: “Quan era petita treia bones notes, les monges que m'educaren, a les quals odiava amb totes les meves forces, me deien: 'Esper que ho agraeixis a Déu' Jo no entenia perquè no ho deien a les altres nines. Em costà entendre que m'ho deien perquè era pobra”. Als pobres ens queden sempre rescloses en el nostre record. Pensam sovint que queda del que no va ser, del que no pogué ser, del que definitivament no serà... Ho respon Carlos Drummond: “ Queda sempre un poc de tot... de vegades un botó. De vegades una rata”. Bé, tal vegada no tant, però per desembafar els escric, perquè m'agrada, l'arrencada de l'article de Leila Guerrero: “El dia és terrible, sense escrúpols. Que li importa al dia la ditxa o la desesperació si el dia és una cosa inert. Mir el cel blanc com un cartílag”.

“De que va la seva nova obra?” li demanaren a Graham Greene, “De tot el que hi ha escrit en ella” va respondre. No se sap si no volia fer spoiler, si era desgana, si provocar interès. Escriure ficció pot tenir aquests components. Malgrat, es demana Paul Auster: “I que és la ficció sinó l'intent de tractar d'entendre les vides dels altres?”. A això, a entendre la vida dels altres i la seva pròpia ens va ajudar Josep Pla; més enllà dels tòpics sobre Pla queden encara escarafalls per esbrinar. Va escriure a un amor platònic, molt més jove que ell, una al·lota argentina, molt rica: “M'agradaria escriure-li una correspondència perquè vostè la conservàs amb l'objecte de que jo em pogués convertir d'aquí a vint anys en un vag record de la seva adolescència”.

La poeta i traductora Robin Myers: “No me'n record de com va ser néixer. / Però me'n record d'altres coses./ … la cara de ma mare, / oberta com l'aigua / quan em tancava el pijama / tots els dies de la meva vida, / en el sentit de que la infància / és una vida”. No de la mare, però si del pare es recordava Kafka. Per a un geògraf com servidor sempre m'ha intrigat la imatge que dibuixa Kafka a Carta al pare (que, per cert, el seu pare mai va llegir): “De vegades t'imagin estirat de través damunt d'un mapamundi i és com si jo no pogués considerar viure en els territoris que no cobreixes amb el teu cos i que estan fora del teu abast. I, conforme a la concepció que tinc de la teva estatura, no són territoris gaire nombrosos ni gaire consoladors ni inclouen el matrimoni”.

De camí cap al Parlament, 'Las Cortes' li deien abans, era a Madrid, i vaig passar per devora el nou estadi Santiago Bernabéu que em va cridar l'atenció, Alejandro Darias, arquitecte, diu: “És una gegantina llauna de sardines, és una impressora HP, pareix un tupperware o una gelera vista per la part de darrera”. No sé... Deia que anava al Parlament espanyol, però és de l'europeu que llegesc que a la sèrie Parliament (que es pot veure a la plataforma Filmin) i que va sobre el Parlament Europeu, que hem reelegit ara fa poc, el protagonista es lliga a una diputada sueca i descobreix després que és d'extrema dreta, però és perquè el va enganar el nom dels seu partit: Demòcrates de Suècia.  Un ha d'anar alerta, perquè te colgues amb una demòcrata i et despertes amb una feixista!

Climent Picornell

 

 

Dalt del turó amb milanes, bossot, ullastre i moix pròdig

 

Dues milanes talaien un eriçó esclafat per un cotxe enmig de la carretera cap a Montuïri. Esper que quan baixin a menjar-se'l, les atropellades no siguin elles. Pens si m'hauria d'haver aturat i pegar-li una coça llançant-lo a la vorera... però no he fet. De lluny es veuen els ginjolers de mestre Jaume de s'Hort, d'un verd brillant.

Arrib al cassino i entre la xerrameca de la taula del cafè sent en Jordi Cloques que deia: “Sí, son pare havia estat porter de l'equip de futbol, i això que era bisco, lo que era un gran avantatge: quan li tiraven penals no sabien si mirava la pilota, el jugador o a una altra banda!” “Era una casa de locos” afegeix en Jaume Costarró, “tanta sort que me'n vaig dur lo únic bo de la casa!” “Pardal” li contesta en Ximarro “lo que quedava eren tot mascles! Només hagués faltat que t'haguessis casat amb un homo!”

En Tòfol Cofat un dia se presenta i me diu: “Si me vols vendre Son Cantó, t'ho dic perquè he vist que fas obra a ca teva i a lo millor has de mester doblerets”. “Li vaig dir que ho podria aguantar. I quan ell va començar a fer el quarto de bany nou, a ca seva, d'amagatotis, li vaig tornar i, com si hagués d'acabar es menuts: 'Que me voldries vendre Son Cantó teu?'  Beneitarro! Va ser lo més guapo que em va dir!  Mira'l-te!  Ell m'ho podia demanar a jo, però que li fes a ell, era una afronta inaguantable, bossot! Entra en Joan Cosmeni i el sent que diu: “No! He canviat molt! Abans tancava els 'after', vull dir que era es darrer que me n'anava d'aquests llocs de mala fama. Abans tancava els 'after' i ara obr el Mercadona, a les vuit ja esper si obrin. Mira tu quin canvi en sa meva vida!” Deu ser així.

En Pep Malfraig ens diu que la seva tasca de cada dia és mirar de llevar un ullastre enorme que està damunt, i dins, un marge de la seva caseta de Son Flor. Un dia, unes branques amb sa motoserra, un altre dia amb una destral li pega darrera una pedra, fins que calcula quan hi podrà tornar un tractorer i pegar una altra estirada, a les dues primeres, a una s'aixecava el tractor i l'ullastre no feia coneixedor, a la següent es va rompre la braga que l'estirava... Ves a saber quan haurà acabat la tasca. En té per més d'un any! Perquè quan estiri, vendrà el que queda de l'ullastre i tot el marge s'esboldregarà i s'haurà de posar a fer de marger...! Ara encara no se remena, ni se mou!

N'Arnau Cantó me mostra un rellotge que va comprar a un d'aquests negres que venen a n'els baratillos de poble; li va costar tres euros; i encara li va demanar si tenia garantia! Fins i tot el negre es va posar a riure! “Mallorca està plena de gent de tot color!” me comenta n'Arnau “He sentit a dir, crec que era el conseller de Turisme qui ho deia, que ara l'excés de turistes el desviaran de cap al Pla de Mallorca, ja que, se veu, que el problema és que estan mal repartits, no és que n'hi hagi massa, no. Idò ja podem treure els calçons amb bufes i ses madones es rebosillo i a berenar de camaiot a sa porta de ca nostra i sa bístia ben junyida a sa portassa... i res de corretja amb sivella a n'es calçons: un bon vencill mig desfilagarsat !”

Continu amb el meu règim per amagrir-me que consisteix en tancar les barres i posar la grípia més alta. I seguesc un consell que em va donar en Miquel Roca: “No mengis res que sa teva padrina no reconegui com a menjar. No mengis res que es resisteixi a podrir-se. No mengis res que hagis comprat a una benzinera. Veuràs com t'amagriràs aviat”. 

Trob mort i enterr el meu moix, 'pròdig'. Pròdig, com a la paràbola dels Evangelis, retornà de pel món, al cap d'uns anys fora i va ser acollit amb gran festa. Mentre, la moixa de tres colors juga amb una serpeta de dos pams que ha caçat. Diu James Serpell, professor d'Ética i Benestar Animal a la Universitat de Pennsilvània que a les persones que ens agraden els moixos és perquè estam menys preocupats per tenir un animal que ens obeeixi i ens admiri com a figura d'autoritat, i estam més interessats en alguna cosa més igualitària, en terme de relacions. Diu també que els que preferim els moixos als cans som més neuròtics, però... més oberts. Ja ho saben. Deu ser veritat?

Climent Picornell

 

 

 

 

 

 

Turisme i societat a les illes Balears (Ara: tots turismofòbics?)

 

 

“El turisme de masses és una de les expressions del triomf de la humanitat en el camí cap a la igualtat d’oportunitats, és la meta a la qual aspiren els governants seriosos. És un dels fins que persegueixen les constitucions elaborades amb rigor per homes de bona fe” (Gabriel Escarrer Julià, empresari turístic). “Els materialistes no tenien en compte que quan les coses no duren prou perquè puguin esser assimilades, els homes s’acostumen a no estimar-les i la seva inconstància acaba per estendre's a les amistats, als amors i als sentiments; i vet aquí la gènesi d’un tipus d'imbecil·litat moral dels nostres dies: el turisme” (Llorenç Villalonga, escriptor). Turismofòbic? A la 'Crònica del canvi social i cultural accelerat de les illes Balears' s'hi ha d'afegir ara la conversió del Partit Popular de Balears a la creença que les illes Balears estan massificades i amb problemes de saturació turística.

S'ha d'aclarir d’antuvi que el turisme ha estat portador a les Balears d’aspectes positius i d’altres, francament negatius. En l’actualitat s'ha disparat el nombre de turistes per damunt dels devuit milions anuals i l’aparició d’un nou esperit de contenció per part de l’administració o d’un sentiment per part dels residents de què s’estan ultrapassant els límits i les capacitats de càrrega de les Balears. Turismofòbia?

La societat balear ara s’interroga sobre si no es podria haver fet d’una altra manera o si és el preu que s’ha pagat per passar de pobres a rics. Tot plegat una qüestió no massa original, ja que els models d’evolució dels centres turístics a altres bandes del món ens donen pautes. Conceptes que ara sentim -final, maduresa, saturació, obsolescència- han estat estudiats i els canvis -substitució, protecció, mutació, reconversió, restauració, esponjament, post-estancament- també.

Alguns consideren dolent, no el turisme en sí, sinó la turistització de les Illes. S'ha arribat a qualificar el turisme com una activitat “etnocida” (Jurdao Arrones), aniquiladora de cultures. Turismofòbic? És ben conegut l’ús del terme 'balearització', encunyat malèvolament pels competidors que, sens dubte, tengué èxit.  No és estranya la qualificació dels turistes com a nous bàrbars del Nord. Altres, són partidaris d'un creixement amb el paradigma del que s’anomena turisme sostenible. Nogensmenys, l’ús abusiu del concepte de sostenibilitat li ha fet perdre sentit, lligat al que s’ha anomenat l“hipocresia del proteccionisme”. 

Altres creuen que, a part d'una millora de les condicions econòmiques de la societat receptora, l'arribada dels nous vinguts ha ajudat a una necessària renovació de les estructures socials, anquilosades. La valoració del turisme a Balears es mou entre la pesta i la maina. S'arriba a plantejar clarament si Balears és o no una regió desenvolupada clarificant la relació entre nivell de renda, nivell de benestar i altres disfuncionalitats, ja que l'economia balear és capaç de generar, gràcies al turisme, molta renda, però aquesta, cada cop, està més mal repartida, els excedents no són tots invertits a les Balears i la ineficiència de la política distributiva del sector públic cap a les illes, ens allunya, cada cop més, del potencial de creixement. Turismofòbics? 

Algú altre es plany de la servitud que comporta abocar-se totalment al turisme,  “una activitat en si mateixa capitalista i no benefactora, ni culturalista, ni "socialista", no crec que es pugui titllar d' antidemocràtica la recerca del turista més selecte o més ric, com no sia la vocació de tots els illencs la de llustra-botes..." (Vicenç Rosselló, 1977). Turismofòbic?  A certs llocs el procés ha acabat amb episodis de rebuig del turisme. Si bé és cert que hi ha una certa hostilitat, larvada, tant cap els turistes, com cap els immigrants i els residents estrangers, els  problemes suscitats amb aquests col·lectius atrets a les illes pel desenvolupament turístic, fluctuen entre la integració o limitar la venda de terres. La sensació de què no hi cabem tots a l’illa, la sobresaturació dels serveis i dels indrets, ha destapat la problemàtica de mesurar la capacitat de càrrega a les illes Balears, en funció del límit de les infraestructures i del medi ambient, però, cal recordar també que s'ha de mesurar la càrrega psicològica, social i cultural. Tursimofòbics?

 

Climent Picornell

 

 

Jardins d'altri amb marxisme, temps, bourgeois i silenci

Els 'Jardins d'altri' arrepleguen un poc de per tot, d'ací i d'allà, sense filar massa prim. Vaig trobar l'altra dia a ca nostra l'edició que vaig llegir i subratllar de Conceptes elementals del materialisme històric de Marta Harnecker, lectura obligatòria per als qui ens creiem o volíem esser marxistes, ai las! Quan llegia els comentaris a peu de pàgina escrits per un servidor, me queien les llàgrimes, en alguns moments de vergonya i en altres de riure. Fruita del temps, que volen que hi faci. I parlant de temps. ¿Saben aquella dita tan famosa de Sant Agustí quan li demanen que és el temps? “Si ningú m'ho demana, ho sé, o al manco m'imagín que ho sé. Però si he de contestar a qui m'ho demana ja no ho sé”. L'escriptor Caballero Bonald tenia ben clar que era una mesura dreta i esmolada: “Som el temps que ens queda”. I ja que hem parlat de Sant Agustí: “Els apassionats estimam l'amor”. Nietzsche ho complicava un poc per dir el mateix: “Arribam a estimar el nostre desig i no l'objecte d'aquest”. Però, quan arriba el desamor fa mal teoritzar. O no?

La inspiració ja saben que ens ha d'agafar treballant (ho atribueixen a Picasso) o que hem de tenir preparat  el nostre bloc de notes (ho deia Baudelaire) perquè és fruit no d'un moment, sinó de molts. Quan li demanaren a Newton com aconseguia resoldre els problemes, físics i matemàtics, responia: “Nocte dieque incubando” que en una mala traducció vol dir: “Pensant en ells, nit i dia”.

A les antípodes, dit per una argentina, Carla Pereyra -la dona de Diego Simeone-: “Mi hermana es terapeuta. Allí hay uno en cada casa. Y si no, un futbolista, o un abogado. O los tres.” La conclusió és de Monterroso: “Els enanets tenen un sisè sentit que els permet reconèixer-se entre si”.

S'usava un temps, ja fa molt de temps:  Épater le bourgeois. Fer o dir coses estrafolàries per semblar moderns i causar desassossec a la gent normal. Però he trobat una expressió d'Unamuno que m'ha convergit en el mateix, deia: “Dejar turulato al hortera”. Bona! Ja en podem fer de voltes, tanmateix, com diu Ana Belén: “El que ens interessa dels demés és el que pensen de nosaltres”.

Lavorare stanca, treballar cansa, es queixava el poeta Cesare Pavese en el seu primer llibre imprès a l'any 1936: “Traversare una strada per scappare di casa lo fa solo un ragazzo...” . Treballar cansa és normal. Com Dolly Parton que va definir la música country com “un instrument de comunicació universal molt efectiu perquè conta històries normals sobre gent normal, d'una manera extraordinària. És bàsicament música senzilla narrada d'una forma no tan senzilla”. Com normal és anar de cap per avall, si tens possibles...  “A la decadència familiar és fàcil arribar-hi, consisteix en que vas i treus diners, vas i vens una propietat quan ho necessites...” (Alvaro Pombo)

Amb l'explosió de les anomenades xarxes socials tothom s'ha vist amb cor d'opinar de tot generant un batibull mundial on es fa difícil esbrinar les veritats, però: “¿Fa falta que totes les persones d'aquest planeta expressin al mateix temps totes les seves opinions sobre tot el que està passant?” es demana el youtuber Bo Burnham (sense adonar-se del seu propi pecat). Enfront d'això Dan Lyons publica Calla amb una sèrie de consells per aprendre a callar, entre ells: “Sempre que sigui possible, no diguis res”; “Descobreix el poder de les pauses, gestiona els teus silencis”; “Deixa les xarxes socials” (aiiii...!!!).

Climent Picornell

 

Dalt del turó amb 'cossetxadores', coloms, capellà i rossinyol

 

Rossegen els sembrats i les 'cossetxadores' comencen a fer feina de bon de ver. Els camps, verds abans, agafaran un altre aspecte amb els rostolls i les garbes rodones que fan ara. Hi ha hagut temps per la ravenissa groga, per les roselles vermelles, i pels sembrats marronencs, alguns d'ells atacats per la cendrada. Al petit poble es preparen per a unes noves eleccions, en aquest cas europees, que reverdiran totes les problemàtiques generals, que aquí, en petit, també es tenen. La moixa de tres colors ha agafat un dragó i el deixa davant la porta del corral, com si me fes un present. Al cap de no res està farcit de formigues.

Cadascú amb les seves dèries. En Guiem Tagro ara va capficat en caçar coloms. “Saps que n'hi ha, de coloms venturers, amb una gabiota enganadora n'he agafat més de dos-cents. Es secret és posar els portallonets d'entrada així com toca, també n'hi entren de meus, però jo els conec a n'els meus”. “Jo també en tenc”, li dic, “se posen damunt ses teulades i he hagut de condemnar sa cisterna perquè sa brutor que em fan me fa tornar s'aigo dolenta” “Jo te deixaré sa gàbia i veuràs com no en tendràs”. Quedam així.

“De totes les maneres” és na Bet Malossa qui intervé “ara no és com abans amb sos animals. Jo tenc uns moixos des veïnat que venen al meu corral a cagar, els volia pegar un tro, però vaig trobar un amic meu que és misser i me va dir: 'de cap manera, no toquis els moixos, abans, mata sa madona! Que vendran els animalistes i no te'n sortiràs mai més!”  “Alerta amb sa crueltat animal, ara a una bèstia junyida no la podríem deixar a n'es Sol...” “Bet! Que vols taronges?” l'escomet na Francina Cala  “I... ara no sé que t'he de dir”. Respon na Francina: “Que vol dir? O si, o no! O en vull o no en vull! No te volta de fulla! I parlant d'animals” diu fregant-se les manes plenes de cascarrulles “avui he de fer frit de senyals de porcells sanats”. “Aggghh !!”, pens, però no dic res.

El capellà Don Toni Vallmitja, era molt de fer els comptes als seus feligresos, un dia s'encarà amb en Miquel Cloc: “I ara... Miquel, que m'han dit que t'entens amb una cosina de la teva dona...” “A mi, don Toni”, li contestà en Miquel, “me digueren que vostè se tirava sa criada i no m'ho he cregut mai”. Ai! Tots els de Can Cloc tenen una llengua reconsagrada.  “Poc i rovegat de rata! Don Toni i ara no troba que això és el món al s'enrevés! Pareix que jo venc de casa de senyors i vostè pareix que ve d'una pleta”.

En Biel Bielí treu el fems. “Ara Climent per sa televisió deien que la reina d'Espanya no sé que te al peu, vatuadeu! Si és un ull de poll que s'hi doni pedra tosca! D'ençà que estic jubilat no sé mai quin dia me trob, sé quin dia és per lo que he de treure al fems. Envasos: és dilluns, rebuig: és dimarts... i així”.

Me'n vaig a jeure d'hora. En el turó de davant hi ha dos pins enormes que resisteixen cada any l'embranzida de la processionària, un d'ells amb una heura que li puja pel tronc. Anit un rossinyol hi ha cantat tota la nit, amb el contrapunt, a la llunyania, d'un mussol.  “Dalt sa muntanya més alta / hi ha un romaní florit / i a les dotze de sa nit / hi ha un rossinyol que canta”. De matí me despert amb preocupacions més prosaiques, sonen les campanes, és toc de mort, un suïcidi a una família propera.

 

Climent Picornell