La Llotja: els culpables, segons el batle, són els qui pateixen. Climent Picornell

jcmllonja | 18 Setembre, 2026 11:45

La Llotja: els culpables, segons el batle, són els qui pateixen

Les imatges de dues nines engrillonades per la Guàrdia Civil a Santa Maria després d'haver pintat amb esprai els vidres d'una immobiliària eren inquietants. Però encara ho fou més la seqüència que les acompanyà. I també la manifestació amb més de 60.000 persones demanant límits a l'excés de turisme, que acabà amb una batussa per part de la Polícia Nacional, agressiva i totalment innecessària. A Palma, dies abans, la Policia Local i els Bombers retiraven furiosament unes modestes pancartes de plàstic penjades pels veïnats del barri de la Llotja. El seu delicte era reclamar una cosa tan elemental com «respecte, civisme i menys renou».

L'Ajuntament de Palma no només les va retirar. Va obrir expedient, les confiscà i imposà una multa de 240 euros a l'associació veïnal. Tot, segons el consistori, perquè els ancoratges de les pancartes podien representar un risc. Sorprèn la rapidesa amb què es va actuar. Quan es tracta de protegir els drets dels residents, la maquinària administrativa sembla funcionar amb... una eficàcia admirable! En canvi, quan els qui incompleixen les ordenances són negocis de l'oci nocturn, terrasses que envaeixen l'espai públic, locals que superen sistemàticament els límits acústics o activitats que converteixen la plaça de sa Llotja en una festa permanent (vint concerts cada dia amb altaveus, sense cap compareixença de la policia), idò... la diligència municipal desapareix.

És aquí on el batle Jaume Martínez, i el seu segon, Xavier Bonet, queden políticament retratats. La sensació que tenen molts residents és ben clara: la mà dura s'exerceix contra qui protesta, mentre la mà esquerra es reserva per als qui obtenen beneficis econòmics del model que degrada la ciutat. No és un debat sobre unes pancartes. És un debat sobre quina Palma vol defensar l'Ajuntament. Els veïnats de la Llotja no reclamen privilegis. Demanen poder dormir. Demanen que es fessin complir les mateixes normes que l'Ajuntament invoca quan decideix sancionar-los a ells. Demanen que els seus drets fossin, al menys, tan importants com els interessos econòmics dels negocis que converteixen el barri en un parc temàtic nocturn.

La resposta ha estat enviar policies, bombers, expedients i multes. Aquest és el missatge polític que transmet el govern municipal de Jaume Martínez i Xavier Bonet: qui denuncia les conseqüències del model turístic pot acabar sancionat; qui les provoca continua fent negoci. És una inversió perillosa dels papers. Els residents passen a ser el problema. Els qui contaminen acústicament, saturen l'espai públic o degraden la convivència apareixen com a víctimes d'un excés de protesta ciutadana.

Aquest mecanisme de culpabilitzar els qui pateixen els problemes és vell. Molt vell. Quan una administració és incapaç o no vol afrontar les causes del conflicte, acaba dirigint tota la seva energia contra els qui les denuncien. Palma viu una tensió creixent entre el dret a la ciutat dels seus habitants i un model que sembla no conèixer límits. Cada any hi ha més turistes, més habitatges destinats al lloguer vacacional, més pressió immobiliària, més ocupació de l'espai públic i més renou. Els serveis públics no creixen al mateix ritme i la qualitat de vida dels residents es deteriora.

En aquest context, perseguir una associació de veïns per unes pancartes és molt més que una anècdota administrativa. És un símbol. Simbolitza quines són les prioritats d'un govern municipal. Jaume Martínez i Xavier Bonet ja no són a temps de rectificar. Ni de retirar les sancions, ni retornar les pancartes i, sobretot, començar a escoltar els residents abans que els grans i petits interessos econòmics. Mentre això passi, quedarà la imatge d'una ciutat on la porra arriba abans que el diàleg i on reclamar silenci acaba essent més perseguit que provocar renou.

Climent Picornell

Fidel Castro, Gabriel Escarrer... i Meliá que abandona Cuba. Climent Picornell

jcmllonja | 18 Setembre, 2026 11:43

Fidel Castro, Gabriel Escarrer... i Meliá que abandona Cuba

L'any 1959, la Revolució cubana encapçalada per Fidel Castro va condemnar el turisme internacional com una expressió del capitalisme més degradat. La Havana dels casinos, de la màfia i del joc, simbolitzava tot allò que Castro volia esborrar. Els hotels foren nacionalitzats, els casinos tancats i l'illa va viure durant tres dècades d'esquena al turisme de masses, sostinguda pels subsidis de la Unió Soviètica i els països del COMECON.

La història, però, és capriciosa. Quan el bloc soviètic s'esfondrà, Cuba entrà en el dramàtic “Período Especial”: El PIB es desplomà prop d'un 35%, faltaven aliments, combustible i divises. Aleshores, el mateix règim que havia demonitzat el turisme es veié obligat a convertir-lo en la seva principal taula de salvació. Va ser llavors quan aparegué Gabriel Escarrer. L'hoteler que desembarcà a Cuba el 1990 i amb la seva cadena, actualment Melià, acabà gestionant trenta-quatre hotels amb prop de catorze mil habitacions, convertint-se en el principal operador hoteler estranger a l'illa. Després arribaren també Iberostar, Barceló i altres grups internacionals, alguns canadencs. Sense aquest capital exterior. Difícilment el turisme cubà hauria tengut la dimensió internacional que va assolir durant les dècades següents.

No tot fou positiu. El turisme aportà divises, modernitzà hotels i formà milers de professionals cubans, però també provocà profundes contradiccions. Els treballadors del sector guanyaven molt més que els metges o els professors gràcies a les propines en divises. Durant anys, els cubans no podien allotjar-se als hotels reservats als estrangers. La igualdat proclamada per la Revolució estava esquerdada. Tanmateix el règim havia trobat la seva principal font d'ingressos.

Ara aquesta etapa també sembla acabada. Les grans cadenes internacionals han abandonat Cuba empeses per la crisi econòmica de l'illa, les mancances d'electricitat, aigua i subministraments, però, sobretot, per l'enduriment de les sancions nord-americanes contra GAESA, el conglomerat empresarial controlat per les Forces Armades Cubanes. Per a empreses cotitzades, com Meliá, continuar operant-hi implicava riscos financers i jurídics difícils d'assumir.

És una decisió empresarial. Però també una imatge carregada de simbolisme. Costa molt no recordar aquelles fotografies de Gabriel Escarrer i Fidel Castro abraçant-se. Durant anys semblava una aliança sòlida, gairebé històrica. Avui aquella relació s'ha acabat amb una discreta retirada “por los elevados riesgos regulatorios, financieros, reputacionalses y operativos” en paraules de Gabriel Escarrer Jr. Lluny també, aquestes paraules, de les que digué Miquel Fluxá Rosselló: “A Cuba se le quiere, o no se le quiere; y con ella pasa igual: o te quiere, o no”.

És legítim preguntar-se què deixen Meliá, i Iberostar i Stephen Hunter i altres..., darrere seu. Hi deixen hotels, coneixement, professionals formats i una infraestructura turística que durant molts d'anys va proporcionar a Cuba bona part de les divises necessàries per sobreviure. Però també s'enduen molt. Meliá no és una ONG. Durant més de trenta anys, Cuba ha estat un magnífic negoci per a les hoteleres internacionals. Melià no era propietària dels hotels, aportava la marca, la gestió i la comercialització internacional, un model amb poc risc immobiliari i una rendibilitat notable. Cuba fou també una magnífica plataforma per consolidar la projecció internacional de l'hoteleria mallorquina. No hi ha res a retreure des d'un punt de vista empresarial. Les empreses no tenen ideologia, tenen balanços. Quan els negocis funcionen es parla de cooperació i d'amistat. Quan el risc supera el benefici, es parla seguretat jurídica i de viabilitat econòmica. Aquesta és la lògica del capital.

Però, una vegada més, qui hi queda quan les grans empreses fan les maletes? Queden els cubans. Queda una economia extraordinàriament depenent del turisme, una societat sotmesa a una greu crisi energètica i alimentària i un règim que perd el principal motor de divises que el va mantenir durant més de trenta anys. Hi ha una ironia final impossible d'ignorar. La Revolució va voler destruir el model turístic que trobà perquè el considerava el símbol del capitalisme. Al final, fou precisament aquell turisme qui la mantingué viva durant més de tres dècades. I ara que el turisme també se'n va, Cuba torna a quedar sola davant la seva pròpia història. Potser, al capdavall, el capital és molt més internacional que les ideologies. I molt menys sentimental. Això dona al cas cubà una dimensió gairebé tràgica. Una illa que durant dècades fou presentada com un símbol de resistència acaba veient com els seus grans aliats econòmics se'n van discretament, deixant enrere hotels, records i moltes preguntes sense resposta.

Climent Picornell

Dalt del Turó amb caragolins, foc, 'paso al frente', fortor i serps

jcmllonja | 18 Setembre, 2026 11:42

Dalt del Turó amb caragolins, foc, 'paso al frente', fortor i serps

Passejant pels camins calorosos i secs de l'estiu veig les caramuixes dels albons farcides de caragolins. Pareix que les han arrebossades, uns damunt els altres. Ja no se'n fan de caragolinades. Ara tothom s'estima més els caragols grossos, caragoles, viudes i boquers com els fan als restaurants, encara que els duguin de la Península i del Marroc. Una caragolinada era com una festa per passar la vetllada, proteïnes de baix grau. Me trob en Joan Camel·lo assegut a un banc de la plaça, a l'ombra d'una morera borda. Me diu: “Hi ha arbres amb ombra fresca i arbres amb ombra calenta. Fresca: moreres, lledoners... En canvi l'ombra dels pins o dels ametlers és calorosa”. “I la de figuera?” deman. “Fresca i serrada!” “El garrover?” “No! Mala ombra! Ni fresca, ni calorosa!”

La conversa, al cassino va sobre què passaria si aquí es pegava foc. La conclusió és unànime, els pinars 'estan bruts', hi ha molta llenya prima, molta d'herba. Ja no hi ha qui usi la llenya de les garrigues per fer foc, ja no hi ha guardes de cabres o d'ovelles... “Cremaria tot amb flamarades de trenta metres”, diu en Cosme Conductor, “ni si me pagaven viuria a un xaletet dins una garriga!”. Prest es deriva cap a la testosterona, l'anar fort, en una paraula. Segons en Miquel Fluenci, abans anàvem forts més anys i ara, menjant tants de danones, torna fluixa més aviat. “Mira tu” diu en Miquel “malgrat l'edat, el sen Biel de son Claveller va ser actiu sexualment fins bens passats els vuitanta. O això deia ell. Anà amb bicicleta fins als noranta i encara partia cap a Llorito: “Vaig a veure una amiga meva!”, solia dir riguent sorneguer. Un dia que havia d'anar al metge a Manacor, una veïnada seva, na Joana Lloriguera, se va oferir a dur-li. Quan ja estaven embarcats dins el cotxo l'amo en Biel li digué: “Joana no t'enfadis, però t'ho he de demanar, i tu ja me contestaràs lo que trobis”. “Idò, vos direu”. “Si mos aturàssim, em podríem pegar un?” Aquella dona no sabé si l'havia de fer baixar, o tornar-lo cap a la vila. Decidí continuar fins a Manacor i dir-li: “L'amo en Biel, vos, sempre tan flamenc!”. Sembla però que la tàctica no sempre li anava malament. Diuen.

N'Agustín, el paraguaià, s'aixeca indignat i li diu fort i clar al que seu amb ell: “Tots soms estrangers en alguna part del món, excepte els racistes com tu que són gilipolles per tot!” Un dia me contà que al seu país, al darrer cop d'estat, el general en cap colpista, declarà: “Estabamos al borde del abismo y decidimos dar un paso al frente!”. Ja saben com i on solen acabar aquestes passes envant davant l'abisme. A la taula de majors del costat: “Al 'Pelotón de Campos' n'hi havia molts de la vila, les se'n dugueren amb un barco, es Jaume I, fins a Sevilla, allà desembarcaren, pel setembre de 1936 i hi estaren fins que acabà sa guerra. Per dins trinxeres a Guadalajara amb dos palms d'aigua, morts de fred per ses gelades a Teruel, per cert.., en el 'frente', a Balaguer, es va disparar un Mauser i ferí el teu tio Mateu, li hagueren de tallar una mà... res, saps que són desgràcies?” M'ho conta l'amo en Jaume Roncó rodejats de gent dins el cafè, joves amb pírcings, jovenetes amb tatuatges per tot, turistes despistats perduts pel Pla de Mallorca menjant panets amb camallot”.

Comença el temps de figues. A ma mare s'amitger, sense dir-li res, li arrebassà la darrera figuera que teníem, una Coll de Dama negra, i d'aquell dia ençà el tengué entrevessat. “Això és una hecatombe! Si vull menjar figues n'hauré de pidolar! Ha perdut els papers aquest homo!” Coment als amics: “He d'anar a esmotxar una figuera de moro que ha crescut molt devora es safareig de Son Salvos, però hauria d'esmolar es xorrac”. “Esmolar un xorrac?” s'espanta en Toni Guerxo: “Un de nou, te sortirà molt més barato! Un llarg amb perxa... I alerta a ses rabasses de ses figueres de moro que són fortes com un arbre!”.“Només tenc por que me surtin serps”, els dic, “som molt poruc amb aquests animals”. “Serps? Moltes rates! I molts de coloms, hi ha per foravila. No pensis amb ses serps! A mi s'altre dia me'n va sortir una, s'acostà, me va mirar i se'n tornà!” “L'havies d'haver morta” li diu en Miquel Caltamora “Perquè?” “Idò perquè l'any qui ve tornarà, tu seràs més vell i ella més grossa i te menjarà”. Res. Quatre rialles per esquivar la basca abassegadora d'aquest estiu.

Climent Picornell

Tino Alomar: el retruc de la mort d'un amic. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Setembre, 2026 18:43

Tino Alomar: el retruc de la mort d’un amic

Érem dos al·lotots del Pla de Mallorca. Ell, de Llubí; jo, de Sant Joan. I Tino Alomar va fer per mi una cosa importantíssima: em va ensenyar a jugar a truc. Això no s’oblida. L’onze de bastos i el deu d’oros fan una bona basa. No sé si era una lliçó de cartes o una primera lliçó de vida, però sempre l'he recordada.

Ens tornàrem a trobar, estudiant Geografia, a la Barcelona convulsa d’aquells anys en què volaven bustos de Franco per les finestres del Rectorat de la Universitat Central. Tino venia i revenia llibres de marxisme al bar del soterrani de la Universitat. Aquella era la seva manera de ser: sempre en moviment, sempre atent a allò que passava, sempre amb un llibre, una idea o una conversa entre mans. Acabàrem la carrera junts, un poc més tard que els altres quintos nostres. Jo era dues setmanes més vell que ell. De l'any 1949. L’any que Mao Zedong entrà a Pequín.

Fa uns minuts na Carme, la seva filla, m'ha telefonat:—Climent, mon pare s’acaba de morir. Prenia un cafè amb gel al Bar Centro de Sant Joan. I m'he posat a bramar. Havia seguit de prop la seva malaltia. L’havia empès amb la cadira de rodes pel Port de Pollença. I un servidor, tossut com som, encara tenia fe que aquella darrera medicació el faria surar una vegada més. No ha estat així.

Altres faran —i segurament ho faran millor que jo— la laudatio del polític polimorf. Del militant de Bandera Roja, del fundador del PSI i, finalment, la seva vinculació al PSIB. De la seva actuació ferma dins la societat civil, especialment a Palma XXI. De la seva trajectòria pública, llarga, diversa i difícil d’encabir dins una sola etiqueta. Jo vull parlar de l’amic. Tino era un home afectiu, efectiu i resolutiu. Tenia un cap molt ben moblat intel·lectualment i una extraordinària capacitat per llegir la realitat política de les Illes, de l'Estat Espanyol i del Món. Ho feia parlant, amb convicció, ordre i una estructura mental que et deixava, moltes vegades, amb la sensació que aquell assumpte ja estava definitivament aclarit. I ho va fer també escrivint. Aquests darrers anys ha publicat articles molt bons a Última Hora, Ara Balears i Sa Plaça. Reservava sovint aquesta darrera tribuna per als seus textos més entranyables i poètics.

Érem membres d’una partida de penyes amicals on el trobaran molt a faltar. Ens faran falta els seus judicis, assenyats però categòrics. La seva memòria extraordinària. Aquella capacitat de recordar, amb noms i detalls, qui era qui a la cuina i a la rebotiga de la Moncloa en temps d’Adolfo Suárez, quan treballava a Madrid de la mà del seu amic Josep Melià. O de descriure’t com era el paisatge de la Baixa Califòrnia un dia de tempesta, en l’època en què va exercir d’agregat cultural a l’ambaixada d’Espanya a Mèxic.

I no en parlem del nostre tema totèmic: el turisme. En sabia molt. No debades havia recorregut gairebé totes les trinxeres de la política i la gestió turística: Madrid, amb Javier Gómez-Navarro, a Palma, el treball amb Jaume Cladera, i aquella etapa de govern durant el mític primer Pacte de Progrés, amb Francesc Antich, com a conseller de Turisme. Inoblidables eren els seus relats sobre la gestació de la primera ecotaxa, tant explicada des de la seva pròpia trinxera com des de l’altra, la que pretenia, simbòlicament i políticament, fer-lo desaparèixer.

Gran lector, compulsiu, atent. Carinyós en les distàncies curtes. I profundament orgullós de la seva família: de la seva dona, Jungla, i dels seus quatre fills, dels quals parlava sempre amb satisfacció, explicant les seves passes per la vida i allò que anaven fent a mesura que es feien grans. No fa gaire li vaig regalar un quadre de Tony Castellanos. S’hi veia la mar gran. La mar que tant li agradava. Les seves sortides amb piragua de bon matí, remant cap a la punta de l’Avançada. Així és com ara m’agrada imaginar-lo. De bon matí. Tot sol, o gairebé. Remant dins la Mediterrània. I, de tant en tant, amb l’onze de bastos i el deu d’oros ben guardats, disposat encara a fer un retruc.

Climent Picornell

Les 115.262 places turístiques que ja hi eren amb el PP. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Agost, 2026 19:28

Les 115.262 places turístiques que ja hi eren amb el PP

He vist unes tanques publicitàries pagades pel PP que diuen: “Qui ha massificat les Illes Balears? Entre 2015 i 2023 el Pacte de Progrés format per PSIB-PSOE, Més per Mallorca, i Unidas Podemos va crear 115.262 noves places turístiques”. Això és una falsedat i veig que els polítics d'esquerra no la desmunten, o no ho fan, al manco, amb la contundència que ho haurien de fer.

Una de les afirmacions més repetides, pel Partit Popular, sobre la política turística de les Illes Balears és que la Llei 6/2017, durant el Pacte de Progrés corresponent, va crear més de cent mil places turístiques. La xifra s'ha repetit tantes vegades que molts l'han acabada assumint com una evidència. Però les dades administratives expliquen una història ben diferent. El gran error del debat ha estat confondre crear amb comptabilitzar. Una plaça turística pot existir físicament, estar autoritzada o fins i tot funcionar durant anys sense aparèixer correctament als registres estadístics. Quan, finalment, s'incorpora a les dades oficials no acaba de néixer; simplement es fa visible. Aquesta és la clau per entendre què va passar a Mallorca.

Quan el Govern d'esquerres revisà la informació disponible l'any 2015 descobrí una realitat sorprenent. L'Avanç del Pla d'Intervenció en Àmbits Turístics (PIAT) identificà prop de 20.000 habitatges destinats al lloguer turístic amb una capacitat aproximada de 123.000 places. Bona part d'aquesta oferta funcionava des de feia anys, però no apareixia plenament reflectida en les estadístiques oficials. La revisió dels registres encara fou més reveladora. Hi havia 46.607 places ja autoritzades que no havien estat correctament incorporades a les estadístiques públiques, i els expedients demostraven l'existència de 11.630 places procedents de reformes i ampliacions autoritzades durant governs anteriors que tampoc no figuraven als anuaris oficials. Aquestes dades desmunten una part important del relat polític construït durant els darrers anys.

També l'aflorament de 45.000 places de lloguer turístic ha estat sovint interpretat erròniament. No es tractava d'habitatges construïts entre 2015 i 2017, sinó d'una oferta que ja existia i que, davant l'anunci d'una nova normativa, van decidir regularitzar la seva situació administrativa. La Llei 6/2017 no partia d'una voluntat expansiva. Al contrari. Per primera vegada intentava saber quina era la capacitat turística real de les Illes Balears i establia un sostre global de places, una borsa d'intercanvi i un mecanisme de decreixement que feia desaparèixer definitivament una part de les places donades de baixa. El model deixava de basar-se en el creixement continu i introduïa la idea que la capacitat turística també podia disminuir.

Aquest plantejament es veié alterat pel Decret llei 4/2025. La reforma impulsada pel Govern del Partit Popular suprimí una part essencial dels mecanismes de decreixement. Places que fins aleshores desapareixien definitivament poden tornar ara a les borses de places i ser reutilitzades. El sistema deixa així de reduir progressivament la capacitat turística i recupera una lògica molt més favorable al creixement. El canvi no és només tècnic; és un canvi de model. Allà on la legislació anterior intentava limitar la pressió turística sobre el territori, la nova normativa torna a facilitar la reutilització de places i amplia les possibilitats de comercialització en determinats supòsits, inclosos alguns relacionats amb sòl rústic protegit i edificis catalogats.

La discussió sobre les més de cent mil places ha ocultat el debat fonamental. El problema no era únicament quantes places tenia Mallorca, sinó que durant molts anys ningú no sabia amb exactitud quantes n'hi havia. Les estadístiques estaven incompletes i els registres no reflectien tota la realitat. Quan aquesta realitat començà a aflorar, es va presentar, tendenciosament, com si fos un creixement nou.

La lliçó és clara. Les polítiques públiques només poden ser eficaces si parteixen d'un bon coneixement de la realitat. Governar amb dades incompletes condueix inevitablement a diagnòstics equivocats. I en el cas del turisme balear, una part molt important del debat polític dels darrers anys s'ha construït sobre aquesta confusió.

Comptar no és crear. Però convertir una operació de transparència administrativa en un relat de creixement ha estat, probablement, una de les simplificacions més repetides, amb mala intenció, de la història recent de la política turística de les Illes Balears.

Climent Picornell

Cartografia dels silencis. Autobiografies i abusos sexuals a Espanya. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Agost, 2026 19:07

Cartografia dels silencis. Autobiografies i abusos sexuals a Espanya.

Quan un escriptor decideix contar la seva vida, dibuixa el territori moral d'una època. Si en llegim un, coneixerem una persona; si en llegim tres-cents trenta-vuit, potser acabarem coneixent un país. Això és exactament el que han fet tres investigadors de la Universitat de les Illes Balears en un treball publicat pel grup Nature. I el mapa que n'ha sorgit és tan inesperat com inquietant.

Hi ha estudis científics que aporten dades. I n'hi ha que obliguen a repensar una època. El treball publicat recentment, juliol de 2026, a Humanities and Social Sciences Communications, del grup Nature, https://www.nature.com/articles/s41599-026-07420-8 es titula “ L'abús sexual infantil en la literatura autobiogràfica espanyola del segle XX: els abusos comesos a l'escola”, és dels investigadors Jaume Sureda Negre, Júlia Vilasís-Pamos i Aina Calvo Sastre i pertany clarament a aquesta segona categoria. No només perquè aborda una de les realitats més doloroses i més silenciades de la història contemporània, sinó perquè ho fa a partir d'una font tan inesperada com valuosa: les autobiografies.

Durant dècades, els historiadors han reconstruït el passat a partir d'arxius, documents administratius, expedients judicials, correspondència o premsa. Aquest estudi, en canvi, parteix d'una pregunta diferent: què passa si llegim centenars d'autobiografies no com a obres literàries, sinó també com a documents històrics? Què ens expliquen sobre la societat en què varen créixer els seus autors? La resposta és colpidora. Els investigadors analitzen 338 autobiografies escrites per persones escolaritzades a Espanya durant el segle XX. En 47 d'aquestes obres —gairebé un 14% del total— hi apareixen relats o referències a abusos sexuals patits durant la infància. Encara més revelador és que prop de dos terços d'aquests episodis tenen com a escenari centres educatius: escoles, internats, seminaris o col·legis religiosos. El resultat no pretén calcular la incidència real dels abusos, però sí mostrar fins a quin punt aquests records formen part de la memòria de molts escriptors i intel·lectuals.

Els mapes convencionals delimiten costes, serralades o fronteres. Aquest, en canvi, assenyala un altre tipus de paisatge: el dels records que durant dècades romangueren ocults. Jaume Sureda Negre, Júlia Vilasís-Pamos i Aina Calvo Sastre han recorregut un territori poc freqüentat pels historiadors: la literatura autobiogràfica. No cercaven una novel·la coral sobre l'Espanya del segle XX, sinó les empremtes que l'escola havia deixat en la memòria dels qui la varen viure. I el resultat és sorprenent. Les dades impressionen, tot i que convé llegir-les amb prudència. Els mateixos autors de l'estudi adverteixen que no es tracta d'una estimació estadística dels abusos a Espanya. Ningú no pot deduir d'aquest corpus la prevalença real del fenomen. El valor de la recerca és un altre: demostrar que les autobiografies constitueixen una font històrica de primer ordre per comprendre experiències que difícilment apareixen en la documentació oficial. Aquesta és, probablement, la gran novetat metodològica del treball. Durant molt de temps, la història de l'educació s'ha construït a partir de lleis, reglaments, memòries administratives, inspeccions i arxius escolars. Tot això és imprescindible, però incomplet. Els documents expliquen com funcionava una institució; les autobiografies expliquen com era viscuda. Entre una disposició ministerial i el record d'un infant hi ha tot un món que els papers oficials no poden reflectir.

Per això aquest estudi té una força especial. Quan les memòries s'acumulen, els records deixen de ser excepcions individuals i comencen a dibuixar patrons. Allò que un lector podria interpretar com una experiència aïllada adquireix un significat diferent quan apareix repetidament en desenes de llibres escrits per persones que no es coneixien entre elles, que pertanyien a generacions distintes i que estudiaren en llocs molt allunyats. És aleshores quan els noms propis adquireixen tota la seva dimensió. Jaume Santandreu, Alejandro Palomas, Terenci Moix, Miguel Gila, Carlos Boyero, Román Gubern, Javier Reverte, Antonio Gamoneda, Fernando Sánchez-Dragó, Francisco Rabal, Juan Goytisolo, Joan Francesc Mira, Manuel Vicent, Ramon Folch, J.L. Giménez Frontín, Joan Margarit... Jaume Santandreu recorda la seva infància a La Salle de Manacor i explica com aquell episodi va romandre ocult durant molts anys. Alejandro Palomas converteix Esto no se dice en una reflexió descarnada sobre el trauma, el silenci i la dificultat de recuperar la pròpia veu. Terenci Moix evoca un univers escolar marcat per l'autoritarisme i la repressió. En altres autobiografies, les referències són més breus, tangencials, però totes contribueixen a dibuixar un mateix horitzó: el d'una societat on callar semblava formar part de l'ordre natural de les coses. No tots els llibres tenen el mateix to. Alguns són una denúncia oberta; d'altres deixen caure el record amb una sobrietat que impressiona encara més. De vegades n'hi ha prou amb dues línies perquè el lector entengui que darrere aquell silenci hi havia una ferida oberta. La memòria no segueix cap protocol.

I aquí apareix un element que m'ha semblat especialment revelador. L'estudi no només parla de persones, de franciscans, d'agustins, d'escolapis, de jesuïtes, de maristes, de germans de La Salle... parla també d'espais. Sense pretendre-ho, les autobiografies acaben construint una geografia moral de l'escola. Hi apareixen aules, dormitoris, patis, escales, capelles, confessionaris, despatxos i passadissos. Llocs quotidians que, segons qui els recordi, evoquen aprenentatge, amistat i descobertes o, ben al contrari, por, humiliació i silenci. Com a geògraf, aquest aspecte em sembla especialment suggeridor. Sempre he pensat que els territoris no són simples superfícies. Els llocs acumulen experiències. Un paisatge és també la memòria de les persones que l'han habitat. Les escoles, igual que les places o els carrers dels pobles, són espais carregats de significats. No hi ha cap mapa que indiqui on es va perdre una infància o on un mestre va despertar una vocació. Però aquests llocs existeixen dins la memòria dels qui els varen viure.

Potser, al capdavall, aquesta és la lliçó més profunda del treball. No ens parla només dels abusos. Ens parla del temps. Del temps necessari perquè una societat trobi les paraules per explicar allò que abans era impronunciable. La majoria d'aquests relats no apareixen fins quaranta o cinquanta anys després dels fets. No perquè el dolor hagués desaparegut, sinó perquè només aleshores el context social permeté transformar el silenci en relat. La literatura, així, deixa de ser únicament un exercici estètic. Es converteix en una forma de coneixement. Els historiadors acostumen a cercar la veritat en els arxius; els memorialistes la cerquen dins la pròpia consciència. Quan ambdues mirades coincideixen, el passat esdevé més ric, més complex i també més humà.

Crec interessant que una investigació d'aquestes característiques hagi sorgit de la Universitat de les Illes Balears i que publicar-lo en una revista del grup Nature no és només un reconeixement als seus autors; és també una demostració que una recerca més, feta des de la UIB, aporta preguntes noves a debats internacionals. Hi ha un detall de l'article que crec que pot donar-li una dimensió extraordinària: els autors han dipositat en un repositori obert els fragments autobiogràfics que han utilitzat. Això vol dir que podem anar directament als textos originals, veure com escriu Terenci Moix, què diu exactament Jaume Santandreu, com construeix el record Alejandro Palomas o quins episodis expliquen Miguel Gila, Carlos Boyero o Román Gubern, sempre dins el que recull l'estudi. Cada autor troba el seu propi llenguatge per acostar-se al passat: (“He sobreviscut a l'horror que m'ha mantingut mut des de que em van matar la veu, que he viscut amb la por”, Palomas; “Les cel·les d'alguns sacerdots serien escenaris de pràctiques sodomítiques completes”, García-Posada.)

Quan passam davant una escola solem veure una façana, un pati, unes finestres obertes i el renou dels infants. Però cap mapa no assenyala els records que hi habiten. Alguns hi recordaran el mestre que els va ensenyar a llegir. Altres, el primer amic. Algú, la primera vegada que va sentir que el món era més gran que el poble. I uns pocs, massa pocs, però massa nombrosos, hi recordaran un silenci que va durar mitja vida. I és per això que, de vegades, la literatura acaba essent la millor cartografia de la memòria. Quan centenars de records coincideixen, deixen de ser només records. Es converteixen en història. I és aleshores quan descobrim que també existeix una cartografia del silenci. Del silenci dels abusats. Del silenci còmplice de l'Esglèsia.

Climent Picornell

https://www.nature.com/articles/s41599-026-07420-8

Salvem Portopí ! Climent Picornell

jcmllonja | 14 Agost, 2026 20:26

Salvem Portopí!

Palma es troba davant una decisió que marcarà el seu futur durant generacions. I l'Autoritat Portuària de Balears sembla decidida a imposar una operació pensada exclusivament en clau industrial i econòmica, ignorant el patrimoni, el paisatge i l'interès general de la ciutadania. La pretensió d'instal·lar una planta de tractament de residus al Moll de Sant Carles, al costat mateix del Castell de Sant Carles i de la Torre de Senyals de Portopí, constitueix una autèntica barbaritat urbanística, ambiental i cultural. Parlam d'un dels espais més carregats d'història de tota Mallorca. Parlam del port històric de Ciutat. Parlam de la Torre de Senyals, un dels fars més antics del món. Parlam d'un conjunt patrimonial únic que qualsevol altra ciutat europea convertiria en un gran parc cultural i ciutadà.

I aquí, en canvi, es pretén transformar-lo en una nova àrea industrial. És incomprensible i inacceptable. Des de fa dècades, Palma ha anat perdent progressivament la relació amb la seva façana marítima. El litoral ha estat ocupat per infraestructures, carreteres, aparcaments, ports esportius, terminals i activitats que han expulsat els ciutadans de la mar. Ara tenim una oportunitat extraordinària per començar a revertir aquest procés.

Un concepte modern de port-ciutat no consisteix a continuar industrialitzant cada metre quadrat disponible. Consisteix precisament en el contrari: recuperar espais per a l'ús ciutadà, integrar patrimoni, cultura i natura, i convertir el front marítim en un element de cohesió urbana. Portopí és una oportunitat única. Un gran Parc Patrimonial, Cultural i Ambiental permetria dignificar aquest espai, connectar-lo amb el Passeig Marítim, aproximar-lo a la Fundació Miró i iniciar un gran corredor verd fins a Marivent. Seria una actuació de futur. Una actuació pròpia d'una ciutat europea del segle XXI.

En canvi, el projecte de l'Autoritat Portuària representa exactament el contrari: més ocupació industrial, més artificialització del litoral i una nova agressió paisatgística. I encara resulta més incomprensible si es té en compte que les necessitats actuals del port ja estan cobertes i que les activitats industrials poden reordenar-se en altres espais més adequats. Fins i tot fora del port. Per què insistir, idò, en destruir una oportunitat irrepetible? Per què omplir amb tones de terra i pedres una part d'una ensenada històrica? Per què hipotecar definitivament un dels espais amb més potencial cultural de Palma?

La resposta és inquietant: perquè encara persisteix una manera antiga d'entendre el desenvolupament, basada únicament en la lògica de l'ocupació i del creixement material, sense tenir en compte els costos patrimonials, ambientals i socials. Però els temps han canviat. La ciutadania és avui molt més conscient del valor del seu territori. Ja no accepta que qualsevol espai lliure hagi de ser urbanitzat o industrialitzat. Ja no accepta que el patrimoni

sigui considerat un obstacle. Ja no accepta perdre, una vegada més, una part de la seva identitat.

Portopí no és un solar buit. És un símbol. És memòria. És paisatge. És història de Mallorca. I les ciutats que destrueixen la seva memòria acaben destruint també una part de la seva ànima. Encara hi som a temps. Si existeix voluntat política, aquest espai pot convertir-se en un dels grans projectes culturals i ciutadans de la Palma del futur. Si no, assistirem a una nova errada històrica que les generacions futures difícilment entendran. Després de perdre tants espais del litoral, després de tantes decisions irreversibles, Palma no es pot permetre aquesta barbaritat. Portopí no necessita més indústria. Necessita més ciutat. Més patrimoni. Més cultura. Salvem Portopí!

Climent Picornell

Sopar d'estiu amb figueres de moro

jcmllonja | 14 Agost, 2026 20:25

Sopar d'estiu amb figueres de moro

“Avui t'hagués dit coses però m'havien de dur la nova adquisició pictòrica. Ja la veuràs. D'avui a vuit dies és el sopar”. “No vull seure amb gent rara”, li dic. “Idò no hi seuràs, enguany hi ha finger food i taules altes amb taburets, cadascú haurà de seure allà on hi hagi lloc, per afinitats o per liaisons dangereuses. Ça va sans dire... que tu trobaràs molts de llocs, te conec Climent”. El toc de francès fa més xic que el d'anglès.

Me pos les espardenyes d'espart vermelles, els calçons verds i un dels mambos florejats que vaig comprar a Jamaica, me mir i... em faig llàstima. Agaf el cotxe petit. Enguany la il·luminació de Son Garbaix és exagerada i el safareig-piscina una horterada de berbena. Només arribar ja me mareig amb la quantitat d'esquenes immenses, nues, i els tatuatges que decoren aquells cossos de dones joves. Res millor que un dry martini. Vaig intuir que el meu amfitrió enguany havia variat els convidats, hi afegia classe mitja rural, que no és tan mitja, alguns tenen més terra que ell, i molta gent jove, amics dels seus fills, uns que es coneixeren a ESADE, altres quan feren el batxillerat a Canadà i altres comprant farina a Son Banya...

Sense saludar, me'n vaig cap al menjar, que té molta pressa, excepte una taula amb quatre persones i allà hi faig tala. Quan tenc el plat ple, veig un cartell damunt l'esqueixada que posa: “sense gluten, sense lactosa, sense sucre”. Avui passaré per celíac o per diabètic. “Climent!” És una antiga amiga, a Barcelona vivia amb una filla d'en Durany Garrell i això ens permetia anar a veure el Barça al palco de son pare. Ulls expressius, vestida de Cortana i un acompanyant amb gaiato amb pom de plata que és un cap d'animal. “Quin animal és?” “Una geneta”. “On són les genetes embalsamades?” deman, “Passaren d'estar damunt els canteranos a estar damunt la televisió”.

El leit-motiv d'enguany són les fulles de figueres de moro, el seu wedding- planner de la festa, o com es digui, un pijo beneit de devers Ciutat ha trobat que las “chumberas tienen mucho encanto”. És un jovenot, vestit de negre, sabates blanques, com un ballarí de claqué, explica coses de los “higos chumbos” i que a la taula de dolços i quemullars hi ha gelat de figa de moro de Can Miquel de Palma: “exquisito”. Veig l'arquitecte famosíssim que té casa a son Calbuig, i que després de tastar les ensaïmades trunyellades de la vila, sempre ve a comprar-ne. Fa un buc per un museu a Chicago, ell i la dona, elegants i sobris, són de l'Opus Dei, però quan vaig a ca seva nedam tots en pèl a la caleta de baix. N'Escrivà de Balaguer ho degué beneir? “He probado de leer tu libro pero escribes un mallorquin muy cerrado, tienes que pasarte al español”. Li dic que m'ho pensaré i torn a carregar menjar, tot sol. Per poc temps, fins que unes jovenetes diuen: “anem a la tauleta aquella on hi ha aquell home gras”. Aquell home gras, i vell, som jo, que amb el mambo florejat faig el ridícul. Els escolt parlant d'IA, una fa un màster al MIT. Record quan hi vaig anar, a Boston, a veure el metge Nadal que transposava cors de

porc a humans. Pec a una de les fulles de figuera de moro que pengen fermades amb fil de ràfia, comprat a can Garanya de Manacor, supòs. Hi ha en Gonçal López Nadal, ens saludam efusivament, recordant els viatges a Nova Delhi, aniré a alguns dels actes que ha organitzat a Son Comparet, sobretot al del seu oncle Guillem Nadal, que va ser ambaixador d'Espanya a l'Índia. Brindam amb gorgollassa, ben fresc.

Ve ella, a poc a poc, vestit llarg, de tub... “Que fas tan tot sol? Vine que te mostraré una cosa nova”. No sabia si me mostraria el retoc que li han fet al mugró després del seu càncer de mama. Però no, me du cap a la sala gran de la possessió i vaja! l'adquisició d'enguany no era un Miquel Barceló, “ara el trob molt agro-pecuari”, diu, sinó un Anselm Kiefer, gros com anar d'aquí a allà i tornar... “Magnífic”, li dic i ho pens. Quan entra en Jordi, amb un personatge: “Què feis?” Demana riguent, sap que som incapaços de posar-li banyes, malgrat les ganes que en tenim, des de fa molts d'anys. “És el propietari d'una multinacional suïssa” me diu ella. “I la seva dona?” Deman. “La te presentaré, és argentina”. La trobam predicant a un rotlet de gent i n'Elisabet la me presenta. Li dic: “No nos une el amor, sinó el espanto, por eso te quiero tanto!” “Borges!” respon ella “pero no se lo dijo a una mujer, se referia a su querida Buenos Aires”. “Perdóname, pero estoy algo bebido...” Ho dic per justificar la meva estúpida pedanteria. De la terrassa es divisa la plana de Confleix i més enllà, la mar d'Artà. M'enyor de Cala Tonó i deix amb la paraula a la boca a l'argentina i fuig escapat a pegar un capfico, pensant que ningú no acaba d'entendre què hi fa allà, però tothom procura que es noti que hi és.

Climent Picornell

Sí: "Menys turisme, més vida!" Climent Picornell

jcmllonja | 14 Agost, 2026 20:21

Sí: “Menys turisme, més vida!”

Demà hi ha convocada una manifestació amb el lema “Menys turisme, més vida”. La convocatòria arriba, en un context especialment tens. La detenció i l'emmanillament de dues activistes en els dies previs han provocat una gran commoció social i ha estat percebut com una actuació desproporcionada, un intent d'escenificar autoritat i de dissuadir la contestació social. Lluny de desmobilitzar, aquests fets han incrementat el malestar i la voluntat de participar en la protesta.

Perquè hi hagué un temps en què qüestionar el turisme era gairebé un sacrilegi. I encara ara. A Mallorca el turisme és la religió civil, el gran relat col·lectiu: “ens ha tret de la pobresa, ens ha 'comprat sabates', cotxes, casa, estudis per als fills i una certa sensació de prosperitat...” sigui com sigui, el turisme ha transformat les Illes Balears més profundament que molts segles d'història anterior.

Però avui, una part molt important de la societat es demana si no hem arribat massa lluny. La manifestació de demà, diumenge, no és un atac als visitants. És, sobretot, un crit d'alerta. Perquè allò que està en qüestió no és el turisme. Allò que està en qüestió és 'l'excés' de turisme. Durant dècades ens repetiren que el creixement era infinit. Que més turistes significava més benestar. Més places, més hotels, més creuers, més lloguers vacacionals, més promoció. Sempre més. I avui ens trobam davant una gran paradoxa. Mai no havíem rebut tants de visitants. Mai no s'havien generat tants de milions d'euros. I mai tanta gent havia tengut tantes dificultats per viure dignament a les seves pròpies illes.

Els joves no poden accedir a un habitatge. Molts de treballadors del sector turístic no troben lloc per viure. Els residents són expulsats dels centres històrics. Les carreteres col·lapsen. Els espais naturals pateixen una pressió insostenible. Els pobles de l'interior, considerats espais refugi, també se saturen. Una part significativa de Palma es transforma en un gran parc temàtic per a creueristes i visitants de pas... Alguna cosa no funciona.

Si fa molts d'anys el problema era un altre, avui el problema és la saturació. El turisme de masses ha acabat convertint-se en víctima del seu propi èxit. Durant molt de temps s'acceptaren els seus impactes negatius com un preu inevitable del progrés. «Efectes col·laterals», deien alguns. Però han deixat de ser col·laterals per convertir-se en centrals. Parlam d'una transformació radical del territori, de la degradació del paisatge, de la banalització cultural. Parlam de la pèrdua progressiva de la nostra llengua i de les formes de vida que havien caracteritzat aquestes illes.

El turisme no només transforma l'economia. El turisme de masses transforma també les mentalitats, els valors i la manera de viure. Fins que arriba un moment en què els residents comencen a sentir-se estrangers a ca seva. Aquest és el vertader problema. És una qüestió de vida. Es demanen, per tant, coses ben naturals: més habitatge, més tranquil·litat, més territori, més paisatge, més llengua, més comunitat, més temps per viure.

La qüestió és: Per a qui són les Illes Balears? Per als seus habitants? O per al consum turístic global? Podem continuar augmentant indefinidament el nombre de visitants? Podem seguir urbanitzant, construint infraestructures i pressionant recursos limitats com l'aigua o el territori? Podem convertinr la nostra cultura en una qüestió marginal? La resposta és evident: No.

Els territoris tenen límits. Les societats també. I les capacitats de càrrega, de les quals parlàvem els geògrafs fa dècades, ja fa temps que començaren a encendre tots els llums vermells. Es tracta de recuperar el control. De decidir que el benestar dels residents ha de situar-se al centre. De recordar que aquestes illes no són només una destinació turística. Són, abans de res, el lloc on hi viu una societat, un poble.

La manifestació, per tant, expressa aquest canvi de mentalitat. Durant molts d'anys semblava impossible qüestionar el model. Avui és una necessitat democràtica. Perquè estimar Mallorca no consisteix a vendre-la millor. Consisteix a conservar-la habitable. I això exigeix valentia política i social. Exigeix abandonar el mite del creixement infinit. Exigeix entendre que menys pot ser més. Més vida. Més dignitat. Més futur. Diumenge dia 26 ens manifestarem tots aquells que pensam que encara podem evitar que Mallorca acabi convertida únicament en un gran parc temàtic de sol i platja. Que encara podem defensar el dret a viure aquí. Que podem conservar allò que ens fa diferents. Perquè, al capdavall, la pregunta és molt senzilla: ¿Si perdem la capacitat de viure dignament a les nostres illes, quin és, exactament, el seu èxit turístic?

Climent Picornell

La turismofòbia és una malaltia? Climent Picornell

jcmllonja | 11 Juliol, 2026 12:08

La turismofòbia és una malaltia?

La turismofòbia a les Balears no és cap malaltia social ni cap excentricitat ideològica. És una reacció. Potser emocional, potser desordenada, però perfectament comprensible. Quan una societat arriba a sentir que el seu territori, la seva vida quotidiana i fins i tot la seva identitat, han quedat subordinats a una sola activitat econòmica, el rebuig és inevitable. I aquest rebuig no neix de l'odi als visitants, sinó de la percepció creixent que el turisme ha deixat de ser una activitat integrada dins la societat per convertir-se en l'eix que ho condiciona tot.

Durant dècades se'ns repetí que el turisme era intocable. La indústria sense xemeneies. La locomotora del progrés. I és cert que transformà unes illes pobres i perifèriques en una societat amb nivells de renda impensables fa setanta anys. El turisme dugué feina, infraestructures i modernització. Però també deixà darrere seu destrucció territorial, dependència econòmica extrema, precarització laboral i degradació ambiental. El problema és que el turisme deixà de ser una activitat econòmica per convertir-se en una forma d'ocupació integral del territori. Gairebé vint milions de visitants anuals sobre unes illes amb poc més d'un milió d'habitants no són una anècdota estadística. Són una pressió colossal sobre carreteres, habitatges, platges, recursos hídrics i serveis públics. La saturació no és una percepció neuròtica: és una experiència física i quotidiana.

I mentre aquesta pressió augmentava, es consolidava un discurs gairebé religiós segons el qual qualsevol crítica al model equival a atacar el benestar general. El turisme es convertí en un dogma. Els grans poders turístics assumiren que els seus interessos coincidien exactament amb els de tota la societat. Qui qüestionava el model era tractat d'irresponsable, enemic del progrés o radical antisistema. Aquesta arrogància explica bona part del conflicte actual. Perquè el malestar no és només econòmic o ecològic. És també emocional. Molts de residents tenim la sensació que les nostrees illes han deixat de pertànyer-nos. Que vivim dins un mostrador. Que els barris, els pobles i fins i tot el paisatge funcionen sobretot com un decorat per al consum vacacional. El ciutadà es transforma lentament en personal de servei d'una economia orientada a satisfer visitants.

I aleshores arriba la pregunta incòmoda: qui paga el cost real del turisme? Perquè els beneficis es concentren en sectors molt determinats mentre les conseqüències negatives es reparteixen entre tota la població. Els residents assumeixen carreteres saturades, consum excessiu d'aigua, augment dels preus, contaminació, destrucció paisatgística i degradació de serveis. La riquesa existeix, sí, però cada vegada està més mal repartida.

La turismofòbia neix també d'una humiliació cultural silenciosa. Durant anys es va insinuar que la llengua, la cultura i els costums propis eren obstacles davant la modernitat turística. Les tradicions es convertiren en espectacle, els pobles en escenografies i la identitat en un producte decoratiu. El cosmopolitisme turístic generà sovint un autoodi subtil, la idea que allò propi era provincià i allò forà modern i superior.

Però la gran paradoxa és una altra. El turisme de masses acaba destruint allò mateix que comercialitza. Ven autenticitat mentre homogeneïtza. Ven paisatge mentre el degrada. Ven tranquil·litat mentre massifica. Ven cultura mentre la banalitza. Palma i molts pobles de les Illes corren el risc de convertir-se en espais sense vida real, ocupats per apartaments turístics, franquícies globals i visitants temporals.

Per això és fals reduir la turismofòbia a una simple hostilitat contra els turistes. El problema no és el visitant individual. El problema és un model econòmic addicte al creixement infinit dins un territori finit. Un sistema que necessita cada any més vols, més creuers, més places i més consum per continuar funcionant.

I quan una societat percep que aquest creixement no té límits, apareix inevitablement el desig de frenar. Ara fins i tot sectors tradicionalment entusiastes del turisme han començat a parlar de sostenibilitat, contenció i límits. Però massa sovint aquesta sostenibilitat sembla simple maquillatge retòric. La pregunta continua intacta: Quants de turistes són massa turistes? Quanta gent hi cap dins el paradís? La turismofòbia és, en realitat, el crit d'alerta d'una societat que comença a sospitar que el preu pagat pel monocultiu turístic és massa alt. No és odi als visitants. És cansament. És la necessitat urgent de recuperar el control sobre la pròpia terra, el propi temps i la pròpia vida.

Climent Picornell

Menú

Cerca

Calendari

«	Setembre 2026					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30

Climent Picornell