Woke i antiwoke. Climent Picornell
jcmllonja | 04 Febrer, 2025 10:34
Woke i antiwoke
L'onada antiwoke s'estén a les illes Balears, sobretot entre la dreta política, els mascles i la joventut. Aquesta és la meva tesi. Recentment, sectors conservadors i ultraconservadors de dreta i extrema dreta en diversos països occidentals començaren a usar el terme woke, de manera despectiva, per denominar a diversos moviments i ideologies progressistes o d'esquerra, percebuts per ells com a massa rabiosos, agressius, agitadors i per la seva tendència, diuen, a la censura d'opinions discrepants. Feminisme, LGTBI+, activisme climàtic, inclusió social, proteccionisme ambiental... entre altres, són objecte d'aquesta apel·lació. Woke s'ha convertit en una de les paraules usada més sovint en entorns polítics conservadors per a atacar tot el que perceben com a progressista, “progre” no seria una mala traducció al català, però el mot woke s'expandeix i guanya, afegint a 'progre' el matís d'intolerant. Actualment els usos més destacats de la paraula tenen lloc en un context despectiu. Encara que no tengui una traducció assentada, generalment s'usa el terme anglès, en cursiva o entre cometes. Una traducció proposada per la RAE és “conscienciat”, fent referència a l'origen del concepte: persones conscienciades o 'despertes' davant les problemàtiques socials i ambientals.
En definitiva, els opositors dels moviments socials progressistes utilitzen el terme de manera sarcàstica, per burlar-se del liberalisme excessiu. En aquest sentit pejoratiu, woke significa seguir una ideologia intolerant i moralitzant. El terme és va popularitzar molt quan per primera vegada Elon Musk va començar a utilitzar-lo com un insult. Els membres del Partit Republicà l'han fet servir cada cop més per criticar els membres del Partit Demòcrata, mentre que els demòcrates més centristes l'utilitzen contra els membres més d'esquerres del seu propi partit... i així, en cadena, en direcció cap a l'esquerra. El president Donald Trump declara sovint que l'administració del president Biden estava destruint el país «amb el seu wokisme». El terme, idò, s'utilitza per referir-se a qualsevol cosa que és percebi que està relacionada amb polítiques d'esquerres, amb èmfasi en les idees que, diuen, amenacin la llibertat d'expressió.
Angel Munárriz, al diari El País, creu que l'adjectiu woke s'utilitza com una potinga en la qual hi cap de tot. Diu Munárriz que els seus detractors, els antiwoke, carreguen sobretot contra la suposada obsessió per la igualtat i la diversitat, dues àrees en les quals l'opinió pública espanyola s'adapta a un motle: la tolerància és majoritària, igual que la preocupació pel canvi climàtic, però hi ha lapsus. L'enquesta del CIS 'Percepcions sobre la igualtat' n'ofereix una panoràmica. Tot l'estudi mostra que els homes i els qui voten a la dreta tenen una actitud més freda davant el feminisme i una menor percepció de l'existència de desigualtat de gènere. En els tres grups més joves (16 a 24 anys, 24 a 35 i 35 a 44) és sempre on en menor grau es percep que existeix desigualtat. I els que menys la veuen són els més joves (16-24).
Paco Camas, politòleg i analista, observa que el discurs antiwoke a ca nostra té molt de marge perquè hi ha una pulsió de resistència (“El col·lectiu LGTBI acabarà amb els nostres valors”, “els immigrants són el problema” etc.) als avenços en igualtat de gènere, també contra el canvi climàtic i que ja compta amb altaveus potents, un d'ells el partit VOX. Les diferents enquestes que ell maneja mostren que “hi ha aigua a la piscina” per als qui es vulguin llançar dins aquest discurs. Sobretot l'ona conservadora s'escampa entre la dreta, en general, molt més entre els homes i, sobretot, entre la joventut. L'exemple dels més joves aborrona: entre els centennials puja moltíssim la preocupació per la immigració. Aquests mateixos centennials, o generació Z, la generació de joves nascuts entre el 1997 i el 2012, que rep el nom per seguir cronològicament a la generació Y, els milennials, amb la qual comparteix la majoria de trets, idò, aquests, manifesten que els preocupa 'poc' o 'gens' el canvi climàtic i un 43% estan a favor de que hi hagi un “dia de l'orgull heterosexual”.
I per molt que s'esforci Susan Neiman en pregonar que esquerra i woke no són sinònims ( Izquierda no es woke, editorial Debate, 2024), tanmateix he de dir als 'progres', verds, feministes, bonistes, esquerrans de tota casta, que els antiwoke, que sempre han estat aquí, ara amb el Sr. Trump de president es reforçaran molt més, ideològicament i anímicament. També a les Balears.
Climent Picornell
Postals de Palma amb 'fannullone', la mar i el port, dretes i esquerres...
jcmllonja | 04 Febrer, 2025 10:31
Postals de Palma amb 'fannullone', la mar i el port, dretes i esquerres...
Avui m'he aixecat sense ganes de fer res, gandul o, encara més, procrastinador en cap, rei de la peresa, servidor! Un vertader “fannullone”! Com la cançó de Fabrizio De André: “Senza pretesa di voler strafare / io dormo al giorno quattordici ore. / Anche per questo nel mio rione / godo la fama di fannullone...” (Sense voler exagerar / dorm catorze hores al dia. / També per això en el meu redol / tenc fama de gandul...) Ai! Fabrizio De André mort als quaranta-nou anys, els 1999, d'un càncer de pulmó, un dels millors cantautors i poetes italians, al manco per a un servidor de vostès, el me va fer descobrir el meu fill Julià.
Amb la cançó als llavis través el passeig de Sagrera i el passeig Marítim i me'n vaig a seure devora la mar, al moll de la Llonja, prop de l'escala Reial, devora 'La Balear', l'enorme llaüt del Consell Insular de Mallorca, molt ben restaurat per cert. Un estol de llises i llisots hi neden ran. Record els matins quan tornava de Barcelona, estudiant com era, i ja entreveia la meva ciutat. Contemplant el port, els màstils dels vaixells de luxe, la golondrina “Marco Polo”, pens en Gaston Vuillier i el seu llibre Les illes oblidades, publicat a París el 1893: “Som dins el port; els molls ofereixen una animació extraordinària: la gent ha vingut a veure arribar ‘el vapor’ que és una de les grans distraccions dels seus habitants. Unes barques volten el vaixell; lleugeres galeres es precipiten al gran galop de les mules o dels cavalls; tota aquesta gent formigueja a plena llum, baix d’un cel blau, davant el meravellós decorat de la ciutat encesa al sol”. I, qui ho diria! -a una Palma envaïda de turistes, de lloguer vacacional, d'hotels 'boutique', sobretot al seu centre històric- que Hermann Alexander Pagenstecher (1825-1889) catedràtic de la Universitat de Heidelberg i director del seu Museu Zoològic, escrigués en el seu llibre Die Insel Mallorca, publicat el 1867: “Sembla incomprensible que en aquesta mateixa ciutat, que a més té un comerç marítim molt important i és seu de les autoritats, gairebé no existeix la possibilitat de trobar un allotjament adient, però és que realment no hi havia, en tota la ciutat, cap fonda que mereixés aquest nom”. Que pensaria l'any 2025 el senyor Pagenstecher? Perquè, realment, el discurs sobre la massificació provocada pel turisme ha estat assimilat ja per les dretes i per les esquerres, o el que se digui avui en dia. Dretes i esquerres? Ja saben que a les seves memòries el baró de Gauville, diputat per la noblesa a l'assemblea sorgida dels Estats General de la Revolució Francesa, ara farà 235 anys, escrigué: “El 29 d'agost vam començar a reconèixer-nos: els que defensàvem la religió i el nostre rei ens reunírem a la dreta del president per evitar la cridòria, els insults i les indecències que succeïen a la part oposada, la part esquerra”. Aquest concepte d'esquerra tan clar, per Gauville, ja s'ha diluït abastament fins fer-la irreconeixible.
Assegut ran de mar, pens el que va dir Joseph Conrad en El mirall del mar: “Aquest mai ha estat amic de l'home. Al mar descobrim com són de mediocres els nostres intents i com d'aviat som derrotats”. O sigui, la vida. Veig, a un mostrador del passeig del Born, un banyador, i això que som a l'hivern, un succint eslip negre amb la paraula 'Beatiful' escrita al cul. Ai! Me deman: Ja no hi ha Beautiful people? Esquerra caviar? Gauche divine? Aquells a qui Juan Luis Galiacho havia definit tan bé: “Eren cults, dominaven idiomes, els agradava la pintura, col·leccionaven antiguitats, escoltaven música clàssica, llegien filosofia, veien cinema d'avantguarda i compartien Egipte com a vincle de les cultures tradicionals...” Sí, que ni ha, sempre ni haurà, i sinó, escoltem a Pierre Bourdieu al seu assaig La distinció i cerquem l' “habitus” que genera “la distinció” de la “Beautiful people”: “Tenen aquelles actituds, aquells modals, aquells gestos subtils que són producte d'una internalització inconscient del que veuen en els seu context familiar, amb el que l'individu és educat en les etapes inicials de la vida...”. Idò sí. Seguesc cantant Il fannullone de camí cap al Bar Bosch.
Climent Picornell
Jardins d'altri amb 'cojones', Beckett, Lacan, Einstein...
jcmllonja | 04 Febrer, 2025 10:30
Jardins d'altri amb 'cojones', Beckett, Lacan, Einstein...
Vaig fent els 'jardins d'altri' amb el que cau al sarró, de les coses que m'han interessat o fet gràcia. O no. “Estoy hasta los cojones de todos nosotros!”. Nosotros! Va dir Estanislau Figueres president de la Primera República, i al cap de quatre mesos, cansat de 'todos nosotros', agafava el tren cap a París i fugia cap a França. Li hagués fet falta el consell de sir Bertrand Russell, qui, diuen, anant en bicicleta per Oxford, decidí no masturbar-se pus: “La meva filosofia de la vida? Tenir el valor d'acceptar resignadament les coses que no es poden canviar; tenir l'obstinació suficient per canviar aquelles que un pot canviar; i tenir la intel·ligència indispensable per a no confondre les unes amb les altres”. No cal anar tan enfora, ni posar-se tan tràgic com ho feia aquell senyor francès: “Però nosaltres ens perdem debades: l'home és una passió inútil!” Ho deia Sartre en un llibre de títol demolidor: El ser i el no-res.
Per contrarestar, de tant en tant agaf els meus reverenciats Assaigs de Montaigne. De Montaigne deia maliciosament Blaise Pascal: “El que Montaigne té de bo no es pot aconseguir més que de manera molt difícil. El que té de dolent, prescindint del seus costums, s'entén, hagués pogut ser corregit si l'haguessin advertit de que era massa enrevessat i, sobretot, que parlava massa de si mateix”. Precisament el que més m'agrada de Montaigne és quan parla d'ell mateix, patidor, compulsiu, malsofrit. Jo també parlaré de mi. Som un vell, un ancià i, per tant, em pertoca el que deia Robert Louis Stevenson: “L'edat madura demana tímidament que li siguin estalviats els sofriments insuportables; la joventut, agafant la fortuna per les seves barbes, pretén l'alegria com un dret”.
“Ever tried. / Ever failed. / No matter. / Try again. / Fine again. / Fail better”, de Samuel Beckett. En una traducció laxa vol dir més o menys: “Ho provares. Fracassares. És igual. Prova-ho un altra pic. Fracassa una altra vegada. Fracassa millor”. Se solen citar aquestes sentències encadenades de Beckett oblidant sovint que estan dins una seqüència que comença així: “Primer el cos. No. Primer el lloc. Primer els dos. Ara tampoc. Ara l'altre. Fart d'una prova a l'altra...” i després, una cosa que en principi pot semblar obscura i absurda, esdevé positiva: Si fracasses de bell nou, fracassa millor. Clar i llampant.
Una ració d'Einstein, tan manotejat en els llibres de cites, quasi tant com Wilde o Woody Allen, però vaja... “La gent dèbil es venja, la gent forta perdona, la gent intel·ligent ignora”. “Mai pens en el futur, arribarà aviat”. “La vida és com anar en bicicleta. Per mantenir l'equilibri sempre has de continuar movent-te”. “Mai facis res contra la teva consciència, malgrat l'Estat t'ho exigeixi”. “Seure't a llegir dos minuts i que paresquin dues hores, o seure't a parlar amb una bella dama dues hores i que paresquin dos minuts. Això és la relativitat”. Aquest darrera no li és atribuïda, és ben cert que la va dir.
“Ya hay un español que quiere vivir / y a vivir empieza, / entre una España que muere / y otra que bosteza.” (A. Machado). Més enllà del sentit tràgic de la vida, espanyola, Leila Guerrero, tot parlant del llibre de Matias Rivas, Referencias personales, 2024, és refereix a ell com: “Rivas és un flâneur del seu paisatge interior”. M'agrada aquest mena de flânneurie! Rivas: “Les forces tràgiques del desig ens derroten. Escrutar aquest fracàs és el que faig setmana a setmana”. Quina feinada! No sé si li passava el mateix a Jacques Lacan, psiquiatre i pensador (vaja oximoron!). El 'mil·lenarista' i a vegades obscur Lacan, a Le seminaire, Livre VIII: Le transfert: “Estimar és donar el que no es té a algú que no és”. Com sempre claríssim! Tanta sort que ens ajuda l'amic Guillem Mudoy: “És la transferència en el desig de dues mancances”. No sé si s'escau però parlant de desig ja ho deia J.R.Jiménez, no sé si molt poèticament: "Amor, amor, amor... Ese lugar de los excrementos." Ho recordava també Sant Agustí, parlant de l'instint sexual i el seu lloc material: “...inter urinam et faeces”; entre l'orí i la merda. O més planerament: "De prop, tot és lleig", de Josep Pla.
Climent Picornell
Dalt del Turó amb ullastres, 'agres', bassiot, figues i Fujimori
jcmllonja | 04 Febrer, 2025 10:27
Dalt del turó amb ullastres, 'agres', bassiot, figues i Fujimori
Sortírem de les rutes habituals pels pinars i garrigues de voltant ca nostra i li vaig dir a la meva germana: “acompanyem a fer una volta, per saber on són els nostres bocins que sinó no els trobarem mai més, als joves no els interessa gens, i jo, ja ho veus, més de la meitat no sé on són, ni on són les fites... A més d'un el trobarem fet una selva”. Ja sabien, pens, perquè feien les llobades els nostre avantpassats, sinó tot quedava envaït pels ullastres, ai! Un revellar serà tot d'aquí a poc.
Que res és com abans no fa falta pregonar-ho, som dins una altra època i l'hem de prendre així com ve. Abans hi havia gent que es moria a la Vila sense haver vist la mar, ni d'enfora, ni de damunt un turó. Ma mare me comptava que, de nina, son pare, el saig, la dugué a Palma per primera vegada i anaren al moll, a veure els barcos. La nina quedà esglaiada i un ciutadà que se'n temé li digué: “Què! Nina! No havies vist mai un bassiot tan gros com aquest per devers es teu poble!” I el meu padrí respongué: “Tampoc no hi ha tants d'ases per abeurar!”
De totes les maneres he de dir que no s'ha perdut tot, del que ens va tocar de la família s'ha de destacar que el padrí deixà com herència als seus néts les fites ben netes dels 'seus' agres d'esclatasangs i encara els visiten, adesiara. Envaït per la nostàlgia faig de veure en Llorenç Frarolet i li deman si encara fa aquelles figues empotades: “Ca! En feia i les duia a la botiga, a can Bufalí, ningú en demanava, me vaig aturar, però per tu sí, te'n duré dos potets, són de figues de la Tira, les millors per fer això”.
Me queix de mal d'esquena, d'ençà que vaig caure esmotxant ses parres de ca nostra, me vaig rompre dues vértebres, no estic llatí. A ca nostra però som perseguits de mal d'esquena. I sinó que li demanin al padrí Saig, al cel sia, que, de mal que tenia, va anar a la farmàcia a comprar una faixa, així, ben faixat, esperava millora. Però només tengueren faixes per dones, ell tenia tant de mal que li digué a l'apotecari: “Venga-la! La me posaré al revés, amb les mametes a l'esquena. I durant una temporada, anava caminant amb un curiosos bultos a darrera. Era un homo curiós. “Li faltava un bull!” Me diu la meva germana. “Com a tu!” “A mi?” “A tu el que te fa falta és un patata per fer es quilo! Au ves!”
Me'n vaig a veure el futbol al cassino, en companyia. Trob en Pep des Faig que me diu que torna de son Baró, de la caseta on hi vivia la seva filla major, que ara habita una casa nova per s'Arraval. “Idò, tu, he anat a fer-hi una visita i saps que he trobat? Es boc colgat a dins es llit! Idò, amb aquell banyam i aquella barbota! No, i s'havia tapat i tot!” “I que has fet?” Li deman. “Me n'he tornat, ara vaig a cercar s'escopeta, he sentit a dir que els bocs tenen mals jocs, que quan envesteixen no tenen capteniment” “Que duia es pijama posat?” Li deman. “Tu riu! Mal d'altres rialles són!”
Veig el Barça amb mossèn Pere Fons al costat: “Saps qui era en Fujimori?” “Ves!” li dic. “Idò, jo era al Perú i ell va eliminar la reforma agrària, era d'extrema dreta, i els 'trabajadores' li feren front perquè havia eliminat sa repartidora, i me demanaren: 'Padre: usted com quién está?', 'Con vosotros' els vaig dir, i vengué l'exèrcit i hi hagué molt de brou i el bisbe me va desterrar a un poblet que per arribar-hi havies de caminar, a peu, més de cinc hores, idò ara pensava amb això, abans de que mos fessin un gol”. Me mira amb la seva barba blanca i les seves ulleres, amb ulls de polissó. “Varen ser unes Completes de nyic i nyac, m'entens? Saps que vull dir?” Acaba el futbol, tràgicament pel nostre Barça i fan les notícies per la televisió, més tràgic ha estat el que diuen, que a un general rus important, l'han mort fent esclatar un patinet d'aquests elèctrics aparcat davant ca seva on hi havien col·locat dos o tres barrobins. 'I encara no estam cabals' deven haver dit els ucraïnesos.
Fa un venter i aquell cap de cantó és lo més fred de tot el poble, me queda tota la costa per arribar dalt del turó on intuesc que les palmeres de can Borrió se deven engronsar a les totes. Serà un nit clara.
Climent Picornell
L'OLivar, Pere Garau i Santa Catalina, mercats de Palma. Climent Picornell
jcmllonja | 04 Febrer, 2025 10:23

L'Olivar, Pere Garau i Santa Catalina, mercats de Palma
Me demanaren un petit text sobre els mercats de Palma per acompanyar el calendari del 2025 que fa Paz Talens, de La Insular del carrer de l'Argenteria, amb fotografies del meu estimat Jaume Gual. Els mercats i les fires que són quasi tan antics com les persones. Comprar, vendre o intercanviar són elements consubstancials a la civilització. Tenim notícies d'intercanvis prehistòrics, de mercats àrabs i de fires medievals. A Palma la plaça del Mercat conserva encara el nom d'una activitat que ja no s'hi fa. Al mateix temps, l'evolució de les modernes formes de comerç, de la botiga al gran magatzem, fins als hipermercats, han fet que la majoria de mercats hagin anat transformant el seu objecte. Poc a poc, alguns, s'han anat revitalitzant, perdent el seu sentit primitiu, és així com els mercats de l'Olivar, Pere Garau i Santa Catalina s’han 'adaptat' als canvis i han sobreviscut.
El mercat de Santa Catalina és, actualment, el mercat d’aliments més antic de Palma, situat al barri del mateix nom, fora de les murades de la ciutat. Aquesta àrea fou tradicionalment habitada per pescadors a causa de la proximitat al mar, damunt el port i el Passeig Marítim. La seva posició geogràfica explica la popularitat actual entre la comunitat de vaixells esportius dels clubs nàutics. A més, s’ha convertit en un punt de trobada culinària, prop de restaurants i bars on els ciutadans locals es barregen amb els residents estrangers. El barri de Santa Catalina ha conservat moltes de les seves cases d’una o dues plantes i petits jardins interiors, gentrificades, això sí, pels estrangers. L’edifici del mercat que coneixem fou construït al voltant del 1920. Les divisions de les parades, però, no es feren fins el 1978. La renovació de tota la coberta tingué lloc el 1999. Santa Catalina manté el caràcter d’un mercat tradicional però és també un punt de trobada per al xef professional o pels qui presumeixen de gurmets. Un racó on, a més de poder fer la compra diària, es poden tastar sabors nous o simplement passejar i menjar alguna cosa en algun dels bars del mercat.
El Mercat de l’Olivar està situat en el centre històric de Palma. Damunt el solar que adquiriren el 1549 les monges franciscanes per construir-hi el Monestir de l'Olivar que fou desamortitzat l'any 1835. Sobre la que fou presó dels Caputxins, l'antic bordell de la Ciutat, i el Monestir, l'any 1951 l'arquitecte Gabriel Alomar hi projectà un nou mercat. És un edifici d’arquitectura mediterrània conformat per dues naus perpendiculars que s’obren cap a una plaça. Es va convertir en Societat Mercantil agrupant els comerciants del mercat que el 1998 aconseguiren la concessió administrativa, cosa que els va permetre fer una profunda remodelació acabada el 2003. Els gremis de peixateria, carns, fruites i verdures es van reagrupar situant-se en espais propis interconnectats. Dir “Vaig a l'Olivar”, a Ciutat és sinònim d'anar a fer la compra. Darrerament, però, la substitució de llocs tradicionals per espais destinats al 'sushi' japonès o a les ostres amb xampany, anuncien un canvi d'ús. Ai!
El barri de Pere Garau s’ubica al llevant de l’eixample de Palma i el referent és el seu Mercat. Al mapa de Palma de l'enginyer Calvet, 1901, ja hi quedà dibuixat: dues places rodones unides a la de Pere Garau, rectangular. Els seus carrers s'establiren sobre terrenys agrícoles i les primeres edificacions foren aixecades per famílies provinents dels pobles de Mallorca. El Mercat de Pere Garau fou projectat per Guillem Fortesa i inaugurat el 1943, edificat en un solar que havia de ser el garatge dels cotxes de la funerària, la pressió veïnal, ho impedí. És el llombrígol comercial del barri. Un barri multicultural, amb un accelerat procés de canvi poblacional, multicultural, amb remodelacions peatonals discutibles com la del carrer Nuredduna. Els seus comerços estan dedicats, principalment, a la venda de productes frescos, de temporada i especialitzats. Un dels seus segells d’identitat és el mercat exterior de cada dimarts, dijous i dissabte: una munió de llocs de venda directa dels pagesos de Mallorca, amb gran afluència d’usuaris.
Els mercats de l'Olivar, de Pere Garau i de Santa Catalina són encara llocs de confluència, de trobada dels ciutadans, que donen vida a Ciutat.
Climent Picornell
UC. Cançons d'Eivissa. 50 Anys. Climent Picornell
jcmllonja | 09 Gener, 2025 08:03
UC. Cançons d'Eivissa. 50 anys
En el meu univers musical hi ha un disc que hi fulgura, encara ara, amb una lluentor especial i que, a més, va escriure les bases del nou folk illenc. Comença així: “Ai amor meua estimada, / jo n'he fet una cançó, / i encara no l'he cantada / per no tenir ocasió”. No podia acabar el 2024 sense parlar d'un disc que me sé de memòria i del que he tocat infinitat de vegades totes les seves cançons: UC. Cançons d'Eivissa. Ha fet cinquanta anys i es conserva fresc i persuasiu com el primer dia. UC formava part del títol, però va ser tanta la força que prengué a Eivissa, es veneren 20.000 còpies, que en comptes de dir-se “Flaó”, Isidor Marí Mayans, Joan Marí Muñoz 'Murenu' i Victorí Planells Lavilla optaren per dir-se: UC, i no Isidor, Victorí i Joan que és com signen el disc. I en feren un LP memorable, amb la no menys memorable coberta dibuixada per Pere Planells. Un UC, o aüc és el crit que, només a Eivissa, feien els pagesos per comunicar-se d'un camp a l'altre o en la nit. També era un crit amenaçant o de celebració: “Ad uuuuuc...I hahahahahaiiii!”
“Anàrem a Sant Miquel, / una colla de gent bona...”, ja té la categoria d'himne musical. UC va donar una nova dimensió, magistral, a la música popular, no només d'Eivissa, fou un punt d’inflexió en la cançó popular eivissenca, amb tonades que es van popularitzar enormement a l’illa. I també a Balears, d'uns anys més tard, 1978, és el primer treball, transcendental, de Traginada, Menorca i, poc després, de nombrosos grups a Mallorca. Per a un servidor, Isidor Marí, amic i company a la Universitat, Victorí Planells -al qui he tengut de psiquiatre, incapaç d'arreglar-me jo mateix les neurones- i Joan Murenu feren amb UC. Cançons d’Eivissa i En aquesta illa tan pobra (1976), una revolució en el que es diu avui “la música d'arrel”, reconeguda per tot el món de l’àmbit folk. I deixau-me dir que només per la cançó Flor de Baladre, amb el finger-picking d'Isidor Marí, és a la història de la nostra música en majúscules. Una de les cançons més hermoses que he sentit mai: «Flors de baladre en un torrent / per on no passa mai sa gent, / amb poca cosa en tenen prou / per treure un altre color nou”. És una cançó que te l’aire mestís del “Califòrnia sound” i sona sense abandonar el ressò de les caramelles de Nadal i la 'curta' i la 'llarga', ja que hi som. Podria ser cantada per Crosby, Stills i Nash o Van Morrison –al seus començaments- i l’ha versionada Joan Manuel Serrat.
”Com voleu, germans, que canti, / si el cor meu va atribolat? / Si no som es que solia, / en tenc fonament sobrat”. Per a un servidor que a l'any 1974 estava en la ona de On the beach de Neil Young o de Court and spark de Joni Mitchell, però sense perdre de vista l'evolució de la Nova Cançó, ja esdevinguda Cançó Catalana, amb Pau Riba pul·lulant per Formentera, anys després de la seva obra mestra Diòptria i, un any abans de Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa. Sé ben cert que a ells, els d'UC, també els marcaren aquestes influències, car ja havien fet versions de Cohen i de Dylan. Vos enumer les cançons que, per a molta gent, ressonaran dins el seu cap com si fossin d'ara mateix: Sa carta que m'enviares, Rosa vera, Goigs de Nadal, Sa serena cau menuda, La presó de Nàpols, Sonada de xeremia, De jo et vas despediguent, Anàrem a Sant Miquel, Bona nit, Ses germanes captives, N'Escrivaneta, Jo tenc una enamorada, Jo he fet una cançó nova, Com voleu germans que canti i Sa despedida.
"Sempre t'apreciaré, / i onsevulla que sigues, / només per dar-te entenent / que de tu estic agraïda". Les castanyoles i la flaüta ressonen en una obra capital de la cultura pitiüsa contemporània... i molt més. Ai! Ara que som a l'hivern i “Sa serena cau menuda / sa nit mos diu 'adiós'...”
Climent Picornell
Dalt del turó de desembre amb estornells
jcmllonja | 09 Gener, 2025 08:00
Dalt del Turó de desembre, amb estornells.
Milers d'estornells s'aturen a reposar al pinaró de davant ca nostra. No és una remor el que fan és com el renou d'una maquinària moguda per milenars de cors petits. Una de les meves dèries és saber coses sobre la migració dels ocells, som geògraf i aquest és un bon exercici de Biogeografia. Foren el meu padrí, el ferrer Climent, i mon pare, els meus primers mestres d'ornitologia, coneixien els cants i els costums de molts d'ells, i els sabors també, els era ben igual fer una caçada, per fer-los fregits i menjar-los sencers, rossegant els seus ossets. Però, a més de considerar-los per la seva utilitat proteínica, els tenien amor, respecte i admiració. Em vaig fer gran i canviaren els mestres, aquí he de citar l'aparició del llibre de Joan Mayol Els aucells de les Balears, a la benemèrita editorial Moll, amb una reedició recent. Quina meravella i quin gust el poder consultar-lo sovint! La meva darrera lectura: L'enigmàtic tarannà dels ocells de Jennifer Ackerman.
Per què migren els ocells? Perquè aquests animalets canvien temporalment el seu territori cercant un altre part de la Terra on trobar menjar o on nidificar i reproduir-se? Un territori que, en alguns casos, pot estar a milers de quilòmetres? Era, en aquest cas davant ca nostra, el cas dels estornells, migrants d'hivern, que venien del nord d'Europa, grans consumidors d'olivó d'ullastre. Els ocells són increïblement precisos en les seves migracions. ¿Com pot ser que un cucut, 'cucui' en mallorquí (no el confongueu amb l' enganapastors), que ha nascut sense conèixer els pares, ja que aquests han fet els ous dins el niu d'altres ocells, vagi a hivernar a la mateixa zona de l'Àfrica que els seus companys? ¿Com pot ser que l'any vinent torni on va néixer? ¿Tal vegada per una petjada genètica causada per quan hagueren de fugir de la terra coberta de gel, durant les glaciacions del Quaternari? ¿O de temps abans? Sigui com sigui, ocells com els ropits, en els qui s'ha estudiat la influència del camp magnètic terrestre, tenen un magnetoreceptor a l'ull dret que els ajuda a navegar durant la nit, ja que són migrants nocturns, com els tords. I que me'n direu dels falcons de la reina? Amb una velocitat migratòria increïble de 100 km/h. En definitiva, els estornells que s'aturaren al boscarró de davant ca nostra migraven per un fenomen instintiu, per uns mecanismes neurofisiològics, adquirits per un llarg procés de selecció natural, que se transmeten hereditàriament. M'informa Josep Bort, del 'G.E.R-Ecologistes en acció', que aquests mecanismes son estimulats principalment per la relació entre el nombre d'hores diürnes i nocturnes, això provoca una estimulació de la glàndula hipofisiària que segrega unes hormones, les gonadotropines, que actuen sobre el metabolisme dels greixos i el procés de muda. Les oronelles i les falzies interpreten la posició del sol i dels estels, calculant l'hora del dia; detecten fronts nuvolosos i tempestes que s'aproximen, i canvien el rumb; reben vibracions sonores ultracurtes característiques de cada zona del planeta; calculen amb exactitud la seva posició dins el camp magnètic de la Terra.
Algunes aus migren en solitari, altres en estols enormes i les de major grandària amb formació ordenada, col·locant-se cada au al mateix nivell que les altres, però darrera i un poc al costat de la que la precedeix formant una "V" invertida, així eviten els trebolins d'aire que deixa la companya anterior i aconsegueixen una bona visibilitat, és el cas dels flamencs que arriben al Salobrar.
El mètode tradicional més conegut per marcar els ocells i, recuperant-los poder saber d'on venen, és l'anellament. És el més tradicional i utilitzat, les primeres referències d'aus anellades a Europa se remunten als inicis del s. XVIII, quan un monjo alemany senyava les cigonyes de la seva localitat. En 1.888 se recuperà a Girona una cigonya amb una plaqueta de llautó, quatre dies després de ser marcada a Rússia. Avui, però, a més dels contejos, observacions directes, etc... els radars i els marcatges electrònics ens permeten saber exactament alguns periples de molts diversos aucells.
Al cap d'una estona, els estornells de davant ca nostra, deixaren els arbres i partiren formants unes figures de 'cardumen' aeri, tan típic d'aquests aucells quan volen agrupats, ningú topa amb el de davant, i ordenats, com un rellotge, marxaren en direcció a Tramuntana.
Climent Picornell
I si féssim cas de la demografia de les Balears? Climent Picornell
jcmllonja | 09 Gener, 2025 07:58
I si féssim més cas a la demografia de Balears?
Alfred Sauvy va escriure que les crisis econòmiques solien actuar com a dinamita, mentre que les crisis demogràfiques actuaven com els tèrmits, però que cadascuna d'elles era capaç d'enderrocar un edifici. La demografia ha estat marginada per la política, encara que un canvi demogràfic tan important com el de Balears constitueixi el major repte de les polítiques econòmiques i socials en les pròximes dècades.
Balears ha crescut 321.142 habitants en 20 anys i quasi el 70% són immigrants, una xifra no vista en altres comunitats autònomes i que contribueix a augmentar la sensació de saturació a les Illes, juntament amb el creixement del nombre de turistes. Actualment viuen a les illes Balears 1.234.106 persones. Vint anys abans, Balears tenia 912.964 residents. L'augment és enorme, perquè suposa un creixement global del 37%. A Formentera, una illa que comptava amb 6.332 habitants, ara en té 11.530. L'augment ha estat d'un 82%. A Eivissa, l'increment ha estat del 61%. A Menorca, menor, un 28%. Aquest és el gran canvi social de Balears durant aquest segle.
En totes les illes se supera el 40% de residents nascuts a fora. A Eivissa, on es van veure les primeres caravanes com a alternativa a l'habitatge, és on es nota amb més intensitat el major procés de transformació social de la història de Balears, el 62% de la població no ha nascut a l'illa. Des que es va aprovar l'Estatut d’Autonomia, el 1983, la població de Balears ha crescut un 81%; si Balears fos un Estat, només la superaria l'Índia, amb un augment del 91%.
Aquest procés de substitució té conseqüències directes en la configuració social i política de la mentalitat col·lectiva. Ve gent que no té cap vinculació amb les fites tradicionals i històriques del lloc en el qual viuen perquè els seus referents són uns altres. Una de les conseqüències és la pèrdua de l'ús social del català, articulador preferent de la identitat balear. I hem deixat a l'escola tota sola amb la tasca de la integració.
Aquest procés continuarà. En els pròxims anys es jubilarà la generació del 'baby boom'. Molts de llocs de treball quedaran vacants, mentre l'augment de persones d'edat més avançada incrementarà la demanda de serveis d'atenció mèdica i de cures als majors. Per a evitar l'escenari d'un 'hivern demogràfic', Balears necessita immigració encara que suposi reptes per al mercat laboral, l'habitatge i per a la cohesió social. Les illes Balears continuarà sent la comunitat autònoma que tendrà el major creixement demogràfic i, a més, en la dècada vinent el nombre de majors de 70 anys serà quasi el doble que en la resta d'Espanya. D'aquí a l'any 2030, Balears també afrontarà un gran augment del nombre d'ocupacions, unes 125.000.
El ritme de creixement poblacional ha estat de 19.000 nous habitants per any en els últims 10 anys, mentre que la construcció de nous habitatges ha estat només de 2.500 per any i se'n necessitarien uns 4.500 cada any. A Balears el 34,38% de totes les compravendes estan signades per estrangers, el més alt de tot l'Estat. El preu per metre quadrat és dels més alts d'Espanya. Al ritme actual es necessitarien 30 anys per a donar un pis social a les persones que hi ha en llista d'espera. Falta una priorització per a un diagnòstic correcte. Es necessita, per a comprar un habitatge, el major esforç de tot l'Estat, tres vegades superior al de La Rioja o Aragó. El fet que bona part d'aquest creixement sigui derivat de la població estrangera i no es degui al creixement natural -nounats que s'insereixen en el nucli familiar- fa que la configuració del nombre de persones per llar va disminuint a una o dues persones, la qual cosa produeix un impacte més intens en les necessitats de llars.
En l'equació entre turisme, educació i modernització social, podem parlar d'un model educatiu “turistitzat” que es caracteritza per alts índexs de fracàs escolar i abandó educatiu. No obstant això, els baixos nivells d'èxit acadèmic no han estat obstacle per a mantenir elevades taxes de desenvolupament econòmic. A més, a Balears hi ha 112.000 ciutadans que resideixen sols. La pandèmia silenciosa de la soledat és ja un repte, juntament amb la cronicitat i la dependència. Encara que visquem en una societat altament connectada on la tecnologia pot fer-nos sentir acompanyats, paradoxalment ens fa sentir més sols. És, o no, un repte fonamental parlar de demografia?
Climent Picornell
Moixos. Climent Picornell
jcmllonja | 09 Gener, 2025 07:54
Moixos
Tenc moixos que viuen, és un dir, pel meu corral. Van i vénen. Vénen sobretot quan tenen gana i és l'hora del pinso. Els tenc perquè m'agraden els animals, també els cans (encara record la meva fidel 'Fosca', una cussa de bestiar que va morir als catorze anys, la m'havia regalada en Quique Mus), m'agraden els moixos i els tenc, també, perquè tenen una funció pràctica, no ja la de caçar rates, sinó especialment la d'espantar les serps, les molesten, no les deixen tranquil·les i, els rèptils, que ara abunden, sobretot les serps forasteres, se'n van.
Bé, idò això. I vostès em demanaran: i què? Idò que sobre els moixos hi ha molta literatura, molt de pensament, molta llegenda i molta descripció. Per exemple: sabien vostès que els moixos tenen quatre fileres de tres mostatxos a cada banda de la cara? Són d'una alta sensibilitat al moviment de l'aire i al contacte. O que quan un moix s'espanta, els pèls de tot el cos se li posen de punta, fins i tot els de les potes, un efecte que és possible gràcies als petits músculs que hi ha davall cada pèl. Els moixos es passen molts de temps llepant-se el pèl, molt, hi perden tant de líquid corporal quan ho fan, com el que perden a través de l'orina. I que tenen trenta formes diferents de miolar? El coeficient d'intel·ligència del gat es considera el segon del regne animal, només superat pels simis superiors, els delfins o els elefants, són capaços de pensar constructivament i de manera resolutiva.
S'explica que es trobin tants de moixos momificats a l'antic Egipte ja que es considerava a la deessa-moixa Bat l'ajudant d' Anubis, el guia amb cap de xacal que acompanya les ànimes a l'altre món. El gat Fèlix, Tom, de Tom i Jerry, el Moix amb Botes, el moix de Schrödinger, els de les operetes d'Offenbach, el Maneki Neko -aquest moix que aixeca la poteta saludant i donant la benvinguda als japonesos-, el moix Fritz, en Garfield, Don Gato i la seva pandilla, i que me'n direu del musical Cats d'Andrew Lloyd Weber, basat en un text de T.S. Eliot, les set vides dels moixos, el caure dret sempre o La moixa damunt la teulada de zinc, la famosa obra teatral de Tennessee Williamns... tot ens parla de la universalitat d'aquests animalets.
Però el gran estudiat, incomprès i alabat, o menyspreat, és el seu caràcter. La millor definició la va fer Helen Womack: “Diu el ca: 'Em dona menjar, m'acarona, deu ser Déu'. Diu el moix: 'Em dona menjar, m'acarona, dec ser Déu”. Ja ho havia entès Ernest Hemingway: «La millor manera de dur-se bé amb un moix es tractar-lo com el ser superior que ell sap que és”.
'Treure el gat del sac', s'empra com expressió: sortir de dubtes. Moix li deim els mallorquins, tot i que ens queden restes de la paraula gat: “Gat escaldat, d'aigua freda tem” o “La gatera” que també és el forat del moix. Però Moix? I si vengués de l'onomatopeia que usam quan els cridam? Mix, mix, mixa ...moix, moix, moix. Qui sap! Coromines al seu Diccionari etimològic ho aclareix. En xinés, però, en diuen: Mao! Però qui, com a la faula d'Esop, li posarà el cascavell al moix? O qui cerca tres peus al gat? O ser com el moix que anomena Shakespeare, que volia menjar peix sense banyar-se les potetes. O, l'ara políticament incorrecte: What's New Pussycat? La cançó de Burt Bachararach interpretada per Tom Jones
Però, en definitiva, tot ve per si als escriptors ens agraden, o no, els moixos. Un escriptor sense moix? Ca,ca,ca! «Als escriptors els agraden els moixos perquè són criatures tranquil·les, adorables i sàvies i als moixos els agraden els escriptors per les mateixes raons». Mirin com es tira floretes en Robertson Davies! Edgar Allan Poe, per la seva moixa Caterina: «Tant de bo pogués escriure de manera tan misteriosa com ho és un moix”. Jorge Luis Borges, que va tenir un moix, en Beppo: «El meu moix fa el que vol, com jo”. Alexandre Dumas : «Els moixos mostren la millor forma de viure: en llibertat”. Hermosa la cita de Julio Cortázar, del seu moix Adorno, per T.W. Adorno, el pensador alemany: «Estimar a les persones com s'estima a un moix, amb el seu caràcter i independència, sense intentar domar-lo, sense intentar canviar-lo...”
Ara bé, la cita que m'ajuda a cloure l'article és de Charles Dickens: «Hauríem de ser com els moixos: rapinyar quan ens obliguin a obeir”.
Climent Picornell
Jardins d'altri amb artistes, jueus, 'sapere aude' i befa constant. Climent Picornell
jcmllonja | 05 Desembre, 2024 12:28
Jardins d'altri amb artistes, jueus, sapere aude i befa constant
Perdonin que ho esmenti de bell nou. Els 'Jardins d'Altri' sorgeixen arreplegant citacions i comentaris d'ací i d'allà que poden sorprendre. O no. Vegin sinó el que diu el pintor José Maria Sicília: “Vaig saber que seria artista quan els meus pares es varen conèixer, però no me'n record”. Quina enveja li fa a un servidor que encara no sap que vol ser en ser gran! M'he fet gran, sí, i he surat els meus fills, però, com opina Jordi Masó, pianista: “Em molesten els pares que diuen que són amics dels seus fills”. A mi també, era com dir, en la meva etapa de professor universitari que “jo era amic dels meus alumnes”, de cap manera! Cadascú que faci el seu paper! I de papers va. “És evident que el feminisme ha afectat positivament, però també ens ha obligat als homes a reconfigurar el nostre paper, i per tant hi ha una crisi d'identitat, la qual cosa em sembla sana, però també ens enfronta a circumstàncies d'insatisfacció més altes” (Juan Gómez Bárcenas).
Ja sé que està un poc manotejat, en Woody Allen aforista, però “El sexe és brut sempre que se faci bé”, està bé. I ja que som als jueus crítics amb ells mateixos, “Què és ésser jueu?” li varen demanar a George Steiner, i respongué: “Ésser jueu és llegir un llibre subratllant-lo amb un llapis perquè creus que en pots escriure un altre de millor”. Cit algun clàssic perquè d'ells deia Tocqueville: “Tenen qualitats especials que poden servir per a contrarestar els nostres defectes”. Idò això. No se ben bé perquè s'hi escau una cita de Flavi Arrià, del segle II, que va escriure en el seu Enchiridion, petit manual amb consells ètics estoics: “Quan vegis a algú plorar de pena, procura no deixar-te vèncer pel mal. Acompanya'l i, si és necessari, comparteix les seves lamentacions. Esforça't, de totes maneres, a no gemegar interiorment”. Qui gemega és un servidor escoltant la cançó: “Oiga doctor / devuelvame mi excitación / Llevo ya cinco meses sin una erección...” (Joaquin Sabina).
Ai! El pas del temps que ens capola el desig. “La insuportable velocitat del temps” titulava un article Leopoldo Padura. I rematava Ignasi Peyró: “A la vida comença prest a ser tard”. Tal vegada seria bo creure en la afirmació de Vicente Verdú a La muerte, el amor y la menta : “Lo mejor de lo mejor consistiría / en ser varios a lo largo de la vida. / Porque ser uno mismo es cretinismo”. Els poetes com a vidents. Reveladors del que els altres no veim: “El món fictici s'engronsa ran d'una revelació que mai arriba del tot” (James Wood). Enllaça molt bé amb el que deia el poeta Rimbaud: “No sé molt bé el que he vist, però ho he vist”. I de Rimbaud a Verlaine, perquè no? Visquen les traduccions ben fetes! Com la que ha fet de Verlaine, Jaume Galmés: “Quand, pour quelque médianoche, / Plein de dorures de brioche / On sort le pain” (Quan, per qualque gran sopada, / amb dolç regust d'ensaïmada, / el pa ha sortit).
“De vegades em pregunto si hauria d'envejar-los. Com són capaços d'una cosa així. Com poden estar tan segurs. Perquè els que odien han de sentir això: seguretat. Si es dubta de l'odi, no és possible odiar.” (Carolin Emcke, Contra el odio, 2017). Davant això tornam a Kant qui a 1784 reprèn la frase imperativa “Sapere aude!” (Gosa pensar!) i hi afegia, “Has de tenir el valor de servir-te de la teva pròpia raó! La peresa i la covardia son la causa de que gran part dels essers humans es sentin a gust amb la seva submissió”. Per darrere un cantó, guaita ell: “Som addictes a allò que ens destrueix!” És Fiódor Dostoieski.
“No desitjam una cultura digna sinó una cultura indigna. A les dames respectuoses que les bombin. Als poetes que flirtegen amb el poder, oblit etern. Als assedegats de prestigi, llimacs a la boca. Als ordenadors i organitzadors, als contemporitzadors, als conformistes d'una nova cultureta descafeïnada, als enxufats o aspirants a enxufats d'organismes i institucions, befa constant" (Josep Albertí). Postil·la: “Si no arrisca, no és art, és disseny” (Ghada Amer).
Climent Picornell