Climent Picornell

 

Dalt del turó amb gregal, revetlla, 'muridero' i el Chichi

 

Fa vent de gregal, fresc, després de la calor dels altres dies, això juntament amb les plogudes degudes a una Depressió Aïllada en Nivells Alts (una DANA diuen ara, abans una 'Gota Freda', que a mi m'agradava més, trobava molt més poètica aquesta denominació), això, dic, ha fet que els arbres i les mates responguin tot d'una, anaven coll mort i han reviscolat; fins i tot algunes esparregueres han tret espàrecs! Dues maleïdes tórtores damunt l'antena de televisió no aturen, tot lo dia cantant, o passant el seu rosari, repetit i avorrit.

Passaren les festes. Molts d'actes, molt bé, massa dies, però no han vengut torroneres que duien unes barretes de torró fluix de cacauet que s'aferrava per les dents. Hi hagué una revetlla clandestina, ja que una votació popular havia sentenciat que no es farien focs artificials, i alguns no no ho poden pair... Els dimonis rabiosos sortiren a assajar sa barrota, sa llandera i ses 'escorretjades' a la jovenea qui, en un acte de masoquisme col·lectiu, els incita i els provoca que els peguin. Cosa curiosa aquesta de la devoció popular pel dimoni, que se mostra en tota la seva grandesa per Sant Antoni, quan el sant roman estàtic, silent, avorrit, mentre el dimoni, o els dimonis, són les figures etèries, actives i ballarines.

Feim una volta pel camí de Ses Casetes i a l'esquerra es dibuixa l'edifici de la residència per persones majors: “Allò és un 'muridero', comenta na Maria Sanfaina. “M'estim més ser a ca nostra encara que em maltracti la 'panchita' que em guarda, i me digui 'mi amor, mi amor...”   En Toni Gordall passeja un ca. “Com va s'estiu?” Li deman. “I bé, els estius d'ara no són com els d'abans. En s'estiu se feia molta de feina a foravila, fins i tot els muls s'amagrien! Record mon pare que per fer es paller se posava una calça de dona pes cap i estava davall es raig de palla de sa batedora! N'hi havia que els feien ben rodons, tot un art! En canvi jo, ara, ja me veus. Saps que som jo? Un caramull d'escombros!” “Pensa tu!” El contradic: “Això són guindaines!”. 

La Guàrdia Civil fa voltes per la vila, en cotxe i a peu, cerca a El Chichi que, segons conten, comanà a una filla seva que pegàs a la seva dona, per no engrunar-se ell, que sabia a lo que estava exposat. “Yo no la he tocado” deia als guàrdies que sabien ben bé el que vol dir violència vicària. Per equilibrar els episodis que esbuquen la bona convivència, en Toni Marvilló, jove, passa revista als llocs zen o de budisme que hi ha per fora-vila. N'arriba a nomenar deu, alguns d'ells s'anuncien per Internet, com un d'ells a una possessió, Son Pual, on es veu que fan una meditació al celler de les cases, una altre rebatiat “Cielo Azul”, a un altre fan romandre la gent dins 'tipis', tendes d'indis, un altre és un totum-revolutum energètico-boixadero devers la possessió de Son Fortà i així...

Baix, ja tardet, a fer una xerradeta al cassino. Comentam el darrer accident, d'un fill d'en Toni de Son Podelles. “Li va costar tretze punts: set que n'hi posaren a n'es cap i sis que li llevaren des carnet de conduir. Quan el curaven els qui l'acompanyaven deien als metges: “No li poseu molta anestèsia que ja en du molta!” L'infermer que el cosia era fill d'en Gori Vinenci. “Sí. Vos ne recordau d'aquell que jugava amb s'equip de la vila, d'extrem dret, de Petra? Era primel·lo però corria molt!” “Feia tanta via que passava davant a sa pilota!” comenta en Pep Praxedis amb conya. Joan Frasquinó, recentment jubilat, fa el resum de la seva nova vida de pagès: “Vaig sembrar trenta meloneres. Deu varen sobreviure, cinc varen fer flors, quatre les se menjaren els conills: he collit un meló!”  “Miss Melones” elegien a Vilafranca un temps per la fira!” postil·la en Xec de Son Llosques.

Fosca negra me'n vaig cap al turó. No me top amb ningú. Molta gent ha tret les bosses d'envasos, avui és dilluns. Per una persiana sent el gemecs amorosos d'una parella de nou-vinguts. Avui la lluna és plena. I grossa.

Climent Picornell 

 

Jardins d'altri amb lleugeresa, conversa, por i solitud

Els 'Jardins d'altri' són recerques o encontres amb allò que han dit altres i que me fan reflexionar. Com allò de la lleugeresa de la nostra vida segons Kundera... “com una ploma, com la pols que es mou a l'aire, com qualsevol cosa que ja no existirà demà”. Un poc ximpló, no? Però, vaja...

“Una generació que no suporta l'avorriment serà una generació d'escàs valor” (Bertrand Russell). El papa Francesc (ja saben, aquell jesuïta argentí que es va franciscanitzar el nom, ai!): “Si els joves estan cridats a obrir noves portes, els vells en tenim les claus”. Si és la referència 'clau' per a entendre les noves generacions estan ben llestos, els catòlics, vull dir. Parlant de generacions. Un altre encriptament nou: Yolo. De l'anglès you only live once que vol dir 'només vius una vegada'. Quina originalitat! Si cau una bomba cal ser un Yolo.  O com “Broligarques”, contracció de Brother i Oligarca, homes influents, el seu poder desborda la política. Ho vaig llegir a un article signat per Josep Maria Ganyet a La Vanguardia qui s'autoanomena “etnògraf digital”, servidor fins a influencer hi arribava, però això ja és jugar a una altra categoria o com deia el gitano: 'a mi me habla usted más sencillo!' Les coses que ens queden per aprendre! Com Usagimi, no és com Antaviana una paraula inventada, vol dir literalment “orelles de conill” en japonès i fa referència a una branca feminoide i eròtica del kemonomini típic de la cultura popular japonesa, que ha estat 'tunejat' pel manga i el anime.

Ja ho deia Ciceró “qui comença una conversa no ha d'impedir entrar-hi als demés, com si fos una propietat particular: ha de pensar que, com en tot, també en la conversa general, es just que hi hagi torns”. En qui devia pensar? Jo no, vull dir Ciceró! No és en qui es pensen sinó en alguna d'aquestes personalitats narcisistes incapaces d'estimar a ningú profundament i que segons A. Palomeque “les seves relacions només se conformen amb el grupet promotor de la seva ambició, del que se'n deriva una personalitat amb angoixa vital, associada a la carència d'afectes”. Parlant d'això, els versos que encapçalen el llibre Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, que escrigué la seva ex-dona Jill Jarrell, morta fa poc: “Si es parla més del compte  /  val més callar i ja està.  /  Els teus versos d'amor, tan calculats, /  la lascívia dita amb aspror,  / han tornat una astuta mena de joc sobreactuat”.

Creix un sentiment de por generalitzat i impersonalitzat, depressiu diria, davant l'avenç dels populismes d'ultradreta. Cal recordar el que deia l'ex-president Obama en el seu discurs d'acomiadament: “Democracy can buckle when we give in to fear” -la democràcia pot esfondrar-se si cedim davant la por-. A un servidor el que li fa por, també, és en el que s'estan convertint les nostres ciutats. Erik Harley es refereix al “salsitxerisme urbà” o al “salseig immobiliari” per anomenar les corrupteles, les obres com un tripijoc “sempre pensant en el benefici propi i mai en en el benefici de la societat, Harley és fundador del moviment “Pelsmeusousvisme” que denuncia l'urbanisme i l'arquitectura especulatives. Com Santiago Calatrava que construí deu ponts a l'Estat Espanyol “quasi tots iguals, a escollir entre el tipus peineta o el tipus jamonero, pagats a preu d'or i com el de Bilbao amb el trespol de vidre a una ciutat on hi plou més de 200 dies cada any, amb continues patinades i trencament d'ossos. 

“Me vaig casar amb tu no perquè t'estimàs, sinó per arribar a estimar-te” escrivia Churchill en una carta a la seva dona. Devia tenir por d'estar tot sol? “La soledat té mala reputació perquè som animals socials i assumim que els altres són infeliços quan estan sols. No sempre és així”. (Jennifer L. Smith). En aquest sentit diu Tore Bonsaksen: “Els usuaris actius de les xarxes “xategen”, publiquen i comenten; el passius scrol·leen i miren altres perfils. Aquesta actitud passiva a les xarxes s'ha relacionat amb un ànim depressiu que sol anar lligat a la solitud no desitjada”. Ho resolia, en l'era d'abans de les xarxes socials, Luís Buñuel: “Ador la solitud sempre que un amic me vengui a parlar d'ella”.

Climent Picornell 

 

Palma reconstruïda? Palma, mon amour!

Faig meva la cita de Miquel Àngel, el de la capella Sixtina: “Mai he sentit la salvació en la naturalesa. Estim les ciutats sobretot”.  Ciutat ha estat i és escenari dels meus escrits fins el punt de què Palma és protagonista de dos llibres meus: Palma, crònica sentimental i Postals de Ciutat, on hi surten, d'una manera o d'altra, tots els escenaris urbans que he viscut des del meu naixement, infantesa, jovenesa i senectut. Del passeig Marítim al barri del Pont del Tren, de l'Institut Ramon Llull a la ciutat antiga i, sobretot, on visc des de fa més de quaranta anys, la plaça de la Llotja i tot el barri del Raval de Mar. M'han interessant les microgeografies urbanes i els seus personatges peculiars, entre ells, particularment, els dels cafès i bars als que he anat més sovint: el Bosch, el Martí, el Central, el bar sa Llonja...i alguns de desapareguts, amb gran esment pel Niza i el Líric. M'ha agradat passejar sense massa nord, fer de flâneur, perdrem pels carrerons del barri de la Seu o pels carrers de l'Eixample, molt més enllà d'estudiar la ciutat com si fos un professor de geografia urbana, que ho he estat. En aquest darrer sentit els amics de Palma XXI que m'ajuden en tots els meus anhels de conèixer Palma des dels vessants més històrics i socials. Però de totes maneres, ho he de dir, una branca de la geografia m'ha interessat en aquest sentit, la geografia del subjecte o les geografies personals, anomenades per altres psicogeografies, que es preocupen de com les emocions que sentim en determinats espais ens influeixen i al revés. Palma ens apareix aleshores amb els seus llocs viscuts, visitats, allunyats, estimats, temuts, odiats... en definitiva un espai personal. Ciutat mediatitzada pels nostres sentiments, Palma matisada per l'experiència, els valors, la personalitat pròpia. Els anomenats geògrafs humanistes en fan un punt més: l'espai percebut, per ells és el món viscut, l'espai és converteix en vivència. 'What's the city but the people?''  ¿La ciutat que és, sinó la seva gent? es demanava Shakespeare, i és veritat, la gent fa Ciutat, i com ha canviat la gent de Palma! Això és el que es reflecteix en les converses que escolt i transcric, i modific, o invent, dels ciutadans d'avui. M'agrada molt la cita d'Albert Camus: 'L'amor compartit amb una ciutat és, sovint, un amor secret'. És ben certa però alguns traïm aquest amor secret i el feim públic d'una manera brusca i sensual per compartir-lo, per mostrar-lo impúdicament. És cert que la meva mirada sobre Palma és per esbrinar el que queda de la ciutat d'abans i en què s'ha convertit la ciutat d'ara, però sense estar travat per un excés d'enyorament. Deia Joyce que si Dublín desaparegués, podria ser reconstruïda fidelment a partir del que ha escrit sobre ella. Pot passar això a Palma? Jo crec decididament que sí. Des de La ciutat de Palma de s'Arxiduc, passant pels Aygoforts de G. Maura, o L'illa de la Calma de Santiago Russiñol, fins a La Ciutat de Mallorques de Miquel dels Sants Oliver, en els llunyans més de cent anys passats. O per les Notes de Mallorca de Josep Pla i La Ciutat de Mallorca de Miquel Ferrà, fins i tot a través del poema Auca de B. Rosselló-Pòrcel, abans de la Guerra Civil. I després les Passejades per Ciutat de Jaume Vidal Alcover o La Ciutat Esvaïda de Màrius Verdaguer, Palma dels 'tres Guillems” (Guillem Rosselló Bordoy, Guillem Frontera, Guillem Soler), o Palma, la ciutat i les ombres de Gabriel Janer Manila, abans del 2000. En la Ciudad sumergida de J.C. Llop -i Gomila, recent-, La Ciutat Tankada de Josep Noguerol, Ciutat -llarg poema- de Miquel Flaquer, els llibres fonamentals sobre Palma de Gaspar Valero. I ja més prop de nosaltres Crònica desordenada de la Ciutat Antiga de Jaume Oliver, Cròniques de Palma de Damià Alou, Palmesan@s de Carlos Garrido, Passes per Palma de Biel Mesquida ( tot i que a Homersea, Acrollam i T'estim a tu, Palma també hi sigui ben present) o el més recent de Rosa Planas, Palma: entre la calma i el vent. Com Joyce, crec que servidor té raó, a partir dels arsenals de ficció i realitat sobre Palma, la podríem reconstruir, després de la destrucció a la que és sotmesa. Palma, mon amour!

Climent Picornell 

 

La mala jugada de l'autocura ('autocuración' o 'self-care')

 

M'ho diu ella ben convençuda: “Els perfils dels drogoaddictes dels anys setanta coincideixen amb els de qui ara són addictes als probiòtics, fanàtics rabiosos del fúting i obsessos amb el culte al cos. Tot fruit de l'autocura!” L'autocura, autocuración o self-care, en espanyol o en anglés, s'ha definit com el procés d'establir conductes per garantir el benestar d'un mateix, per promoure la salut i gestionar la malaltia amb opcions sobre els aliments, exercici, son, higiene... El problema no consisteix en negar les màximes de l'autocura: és obvi que, si t'alimentes bé, dorms millor i no desenvolupes mals hàbits, tens més possibilitats de sentir-te bé a nivell físic i mental; la perversió  arriba quan aquesta idea de cura ve acompanyada d'una gestió psicològica sobredimensionada. En l'episodi Fascismo del cuerpo del seu pòdcast 'Amiga Date Cuenta', les periodistes Begoña Gómez i Noelia Ramírez recorden que el terme 'autocura' va ser enunciat per Audre Lorde –que es definia a si mateixa com a “negra, lesbiana, mare, guerrera, poeta”– en el seu llibre A Burst of Light : “L'autocura no és autocomplaença és autoconservació i això és un acte de guerra política”. El capitalisme, però, s'ha apropiat del terme. Actualment, és primordialment, i metafòricament, per a “dones blanques, riques i primes”. Tres adjectius que són aplicables a la reina del negoci de l'autocura: Gwyneth Paltrow. L'actriu va posar en marxa la newsletter Goop, que actualment és una empresa potent. L'espelma anomenada Treu les mans de la meva vagina costa 75 dòlars i complements nutricionals com les 'Súper pólvores estimulants del metabolisme' es venen en caixes de 15 sobres per 58 dòlars. Cap de les coses que comercialitza Paltrow garanteix res i, de fet, ha hagut de pagar alguna multa per mentir sobre les propietats dels seus productes.

Gran part del malestar que estam experimentant té a veure amb fets estructurals i que s'hagin de canalitzar cap a l'autocura és vertaderament llastimós, però, com tot allò que desvia la culpa del sistema, l'autocura ha fet aparèixer nous papers per treure'n profit amb falses solucions miraculoses. Una de les 'desviacions' de l'autocura és l'ortorèxia. Una persona amb ortorèxia sol comprovar de manera compulsiva les llistes d'ingredients i les etiquetes nutricionals; elimina un nombre cada vegada major de grups d'aliments, com el sucre, carbohidrats, lactis o carn; es mostra ansiosa si no hi ha aliments saludables als restaurants... El que pot començar com un intent inofensiu de seguir unes regles d'alimentació saludable, es converteix en obsessió. La petjada psicològica que deixa es reflecteix en estrès i aïllament social i una sensació de culpa quan es veuen obligats a menjar aliments 'no saludables'.

El nostre llistat d'obligacions diàries ja causa estrès, per això la indústria del benestar és tan florida: gominoles de melatonina per a dormir, bolles de sals per a banys de bimbolles, aplicacions als mòbils per a meditar... Només cal reservar un foradet a l'agenda per a 'autocuidar-se'. Tot i que les obsessions per la salut i la longevitat han perseguit la humanitat, aquesta darrera versió és magnificada per influencers i podcasters que és beneficien obtenint patrocinis d'empreses de suplements i altres productes de benestar pseudocientífics. Sol ser un menú complicat i sovint contradictori de “biohacks” (dreceres per millorar la nostra salut, mancades de rigor científic) i “wellness protocols” (règims molt específics per a l'exercici i l'alimentació). Per obtenir l'eterna joventut hi ha des de dutxes fredes fins els suposats beneficis de la llum solar matinal d'angle baix o innomenables dietes que van des d'evitar els olis de llavors fins a prendre consciència dels 'perills ocults' de determinades fruites i verdures.

Tothom sap que s'ha de dur una alimentació sana, fer exercici i dormir bé, però sentir remordiments per no fer el necessari per a aconseguir-ho pot ser una càrrega. El problema d'aquest discurs és quan s'apodera dels significats de 'cura' i 'felicitat'. L'autocura no és acabar obsessionat amb tu mateix. Sempre podries estar més sa, fer més esport o menjar saludable. I, al final, pensar únicament en estar millor, es converteix en un monotema vital.

 

Climent Picornell

 

 

Les indústries de la depressió i de la felicitat

El meu psiquiatre m'ho té ben dit: “No t'enrollis tant en pensar si ets o no feliç!  Viu i gaudeix de les petites coses!  No existeix la felicitat permanent!” Dec formar part d'aquest món carregat de persones deprimides que corr paral·lel al de la gent que vol ser feliç. Entre pastilles, sessions de psicoanàlisi i cursets per a aprendre a no estar trist hi deix mitja vida. Llegesc al New York Times que fa cent anys la gent era ansiosa o neuròtica, però no deprimida. La depressió avui és per tot i l'insomni, la desgana, la baixa energia o la disminució de to vital són atribuïts a un problema químic en el cervell. Les companyies de drogues van manufacturar la idea d'aquesta malaltia i de la seva cura, al mateix temps: la creació de la depressió és la pedra angular d'un negoci molt rendible. La indústria farmacèutica, a través de la venda d'ansiolítics i d'antidepressius, ens modifica i normativitza el comportament, suprimeix els símptomes sense canviar la condició del nostre estat mental i, a la vegada, ens crea dependència dels tractaments.  Som ja part  d'un món d'autòmats empastillats! 

A la vegada va creixent la “indústria de la felicitat”, que mou milers de milions d'euros, i que afirma que pot modelar els individus, com un servidor de vostès, i fer d'ells criatures capaces d'oposar resistència als seus sentiments negatius, de traure el millor partit de si mateixos controlant els seus pensaments derrotistes. Ho conten a Happycràcia, Edgar Cabanas i Eva Illouz. En menys d'una dècada, la quantitat i l'impacte de la investigació acadèmica sobre la felicitat i el benestar subjectiu, les fortaleses i virtuts del caràcter, les emocions positives, l'autenticitat, el creixement personal, l'optimisme o la resiliència, s'han multiplicat. L'extraordinari èxit de la 'psicologia positiva' ha vençut finalment l'escepticisme inicial amb el qual es va acollir l'estudi 'científic' de la felicitat. Conceptes com l'optimisme, el pensament positiu, l'esperança, que al principi despertaven suspicàcies per considerar-los 'autoajuda', han passat a ser creïbles i legítims. Tota l'esfera no acadèmica de professionals «psi» que s'havien fet un lloc en el mercat terapèutic -autors de llibres d'autoajuda, especialistes del coaching, conferenciants motivacionals...- han tret partit de la situació. Dedicats a promoure uns certs estils de vida i uns hàbits emocionals, aquests «mediadors culturals» van mostrar sempre especial interès per el desenvolupament personal o el poder de la ment sobre el cos i per com aplicar-lo als contextos de la salut, de l'educació, o... dels negocis. Mancaven de legitimitat científica, mesclant sense coherència la psicoanàlisi, el conductisme, la psiquiatria, l'ocultisme i l'espiritualitat, les neurociències o la saviesa oriental.

La ciència de la felicitat argumenta que la teràpia no sols ha d'anar dirigida a compensar-nos les deficiències, tractar malalties o pal·liar-nos el sofriment, sinó també a augmentar la felicitat de les persones, les sanes i tot. Els esperançats, els extravertits, els triomfadors, tenen el mateix dret de rebre atenció i orientació que els desesperats, els solitaris, els deprimits, els malalts o els fracassats com un servidor.  Els psicòlegs positius, no ens enganyem, se serveixen dels conceptes i pràctiques típiques dels “coaches”, dels escriptors d'autoajuda i altres «professionals del desenvolupament personal», tant com aquests ho fan dels psicòlegs positius!

Malgrat ser camps diferents i mantenir discrepàncies, la psiquiatria i la indústria de la felicitat comparteixen que la felicitat és un concepte objectiu, universal. Però ¿no estarem davant una nova mentida destinada a convèncer-nos de que la riquesa i la pobresa, l'èxit i el fracàs, la salut i la malaltia, o l'obesitat, són únicament responsabilitat nostra? ¿No estaran les arrels de la moderna positivitat en el nostre passat religiós, que ens va proporcionar pautes per a la vida i la noció de salvació, oferint una imatge sòlida del món, amb final feliç? 

Són les vuit. Hora de prendre les pastilletes i de fer meditació.

 

Climent Picornell 

 

Per Ciutat, passejant amb un llibre amb Gay Talese

Li dic: “Ningú ha reparat mai que Palma és una ciutat plena de gent normal, però també d'excèntrics moderns, més enllà dels històrics com na Bel Rollet o en Nicolau Marieta. Hi ha mendicants mallorquins, jueus grassos que seuen a un banc del Born, imploradors de miracles, aplaudidors de malifetes, consumidors de gelats de pistatxo... Sempre rodejats de moixos republicans que, de nit, es reuneixen al Puig de Sant Pere, a refugi dels atacs dels moixos de dretes de l'Avinguda de Jaume III”. 

Palma és la ciutat d'Antoni Ferraggi, campió del món de carreres de caragol; de Lluïsa Vanderbilt, filla d'una holandesa i un palmesà, ella mateixa nascuda a s'Hort des Ca, campiona de beure cassalla amb aigua, una 'paloma'; d' Andreu Vessagit, campió del món de seure al banc del 'sinofós': dos anys i mig sense moure's.

“Les vibracions de Palma són molt 'chill' i et conviden a viure més lent” diu Paula Herrera, pintant unes sabatilles. Falsament, aparenta moviment, però és més bé una ciutat aturada. Si tanquen els ulls i els obren de cop, veuran com els seus habitants han quedat fossilitzats, sense moviment: demanant un quilo de patates al mercat de l'Olivar o fent la traveta a un turista que se pensava que podia anar amb calçons blancs per la Plaça Gomila. Ciutat, plena d'apartaments que han comprat estrangers i que han decorat amb aquarel·les de palmeres i figueres de moro, per fer parèixer que són d'aquí, o anant a menjar frit al Celler Pagès o al restaurant Can Nofre.

Hi ha gent sense-sostre a la ciutat antiga, davall els ponts de l'autopista, organitzats com un quarter militar a barris de Ciutat. Alguns solen presumir dels seus tatuatges i de les seves gestes militars als exèrcits moderns del món, a Iraq, a Afganistan, a Ucraïna... solen ser rossos i amb molt de pèl pels braços, violents quan van sobris, i molt pacífics quan van beguts de vi Don Simón, en cartró.

Entre els qui saben més de Palma -a part de Gaspar Valero, Tomàs Vibot i Joan C. Palos- hi ha els conductors de galeres de cavalls, fan tantes voltes per Palma a la descoberta que ens aclareixen que la Llotja és una església Catòlica. Molts de conductors de cotxes, en canvi, i malgrat els seus exàmens, solen ser ignorants, i molts d'ells, l'avantguarda del feixisme urbà. En els molls, mariners plens de tatuatges, estibadors amb els braços com els de Popeye, dones del món a l'espera dels mariners que venen d'El Cairo, pandilles de mossons que tornen de Menorca o grups de nines que tornen de Formentera de fer-se les hippies esbravades.

A les sis del dematí Ciutat és molt diferent que a les quatre. A les quatre encara hi trobarem trompetistes de cabaret, ballarines de Can Vallés que ja no existeix... En canvi a les sis canvia el decorat surten els agranadors amb enormes bufadores i les persones apressades a les que els fuig el bus. Obri la botigueta que despatxa panetets de troncs de xampinyó o el quiosc de les Minyones que, impertèrrit, continua com sempre, prop de Correus. En Saíto i n'Enriqueta del Bar Niàgara se n'anaren a viure a Zamora, lluny de Palma, per la humitat ambiental insuportable!

Palma té cent-mil gorrions, vint-mil coloms i tres-mil mèl·leres que constitueixen un parc ornitològic considerable, la seva densitat augmenta prop del local social del GOB i hi han vist una colla de milanes provant de rapinyar un perro caliente a un al·lot xinès que anava del braç de sa mare. “Les meves mans són una ciutat” deia Gregory Corso. 

Cada dia, a la mateixa hora, les 11'20, baixa del bus 35 una senyora vestida de tuls transparents i amb els llavis mol pintats i les celles perfilades que va fins a sant Nicolau, puja cap a La Pajarita i compra mig quilo de bombons farcits de trufa negra que se menja asseguda davall l'estàtua de D. Antoni Maura a la plaça de Mercat. L'enrevolten un grupet d'al·lotons multiculturals que saben que, quan ja no pot pus, deixa la bossa amb una càrrega significativa de dolços.

Na Catalina Maritoina i Cotens compareix puntualment al seu cap de cantó on fa mamades terapèutiques a homes desconsolats, de manera eficient, llançant seguidament la glopada a una pedra escopidora maltractada pel temps i els carruatges.

Climent Picornell 

 

Dalt del turó amb estiu, 'tontos', pells de conill i canyar amb xalet

 

Els moixos jeuen indolents, de qualsevol manera, alguna ben estrambòtica, per mirar de passar i alleugerir la calorada de l'horabaixa. Parlant de moixos, la moixa de can Deixopte estava molt aviciada. Un dia feien obra i tomant una paret hi trobaren un niu de rates i digueren: “ara és s'hora de sa moixa!” I la dugueren allà. Aquell animal quan va veure aquell nieró pegà bot, acollonida, i encara ara la cerquen. Així que ja ho sabeu: els moixos aviciats no cacen rates! Han d'estar afamegats! Com el meu que ara s'esmola les ungles al tronc de la parra que enguany du pocs raïms. “Plovia a la vinya  /  i el raïm madur  /  de l'aigua es polia i era negre i dur:  /  dos gotims diria que eren els teus ulls” (Joan Salvat-Papasseit).

Un matí d'aquests uns estrangers repartien pamflets d'una immobiliària alemanya per totes les cases on convidaven a vendre la propietat. El que les repartia explicava, amb un mal castellà, a una dona que li demanava que era allò: “Usted serà muy tonta si no vende!” Venga Mallorca Profunda! Diuen que el mallorquins sabem passar per redols estrets... no sé però per aquest!  Me top en Gori Llaudenes, abans sembrava moltíssimes tomatigueres de ramellet qualque any va fer més d'un milió de pessetes, no euros, pessetes d'un temps. Me diu que hem d'anar alerta en deixar entrar gent immigrant perquè hi ha violadors entre ells; li deman quants de violadors té ell entre els  que li fan la feina devers els seus horts. Mesquinet!

He trobat per foravila madò Aineta Guirambau que collia un poc d'herba pels seus conills. “Sa corriola és sa que els agrada més” me diu. “No saps tu que a sa rossa de can Ventina li agradava anar mudada, o ella s'ho pensava. Un dia va aparèixer amb un abric de pell de conill. 'Vas molt elegant' li deia madò Rosa Quenta” “Però... i que no és de conill això? Que has escorxat tota sa conillera?” I ella sense ofendre's gens replicava: “Noooo... són pells de conills venguts de França!” “Aaaaaaa...!” Exclamava tota sa concurrència”. Encara mantén el seu bon humor, característica de tota la seva família.

Al cafè hi trob els meus dos companyeros jovenets, un n'ha fet 95 i l'altre en farà 93. Cap ben clar, el cos ja és una altra cosa. En Sion des Colmado me diu: “Es grifó ja no me tanca bé, saps que te vull dir... i això no m'agrada gens, m'estim molt més lo que feia de jove, me dormia damunt els sacs de cebes dins es carro cap a Palma i me despertava amb mal per tot, per lo bonyarruts que eren, però amb un no res ja havia passat. En canvi aquest...” i m'assenyala en Gori Roig “Només sap xerrar d'ell; serà mort i encara xerrarà d'ell! Aquest no és bo per tallar davant! Només sap bravejar...Te rebentaré!” i l'amenaça aixecant els seu gaiato. “Li agradava molt jugar a cartes, fer tutti subhastat, o cantat, en Gori va cantar per alt i va guanyar per baix! No en va aprendre mai, però duia sort! A l'escambrí ningú el volia de parella, demanava punts i llavors només tenia el deu de trumfos! Però sempre ha tengut sort, o tenia bo amb qualcú. Quan l'enviaren a demanar, pel servei militar, se va entregar i me va dir: 'jo tenc bo'. A mi m'enviaren a Àfrica i ell a fer d'assistent de sa dona des coronell... Assistent, t'he dit? Aiiii...”

Me passeig fins a sa raia de Llorito per devora el torrent que no du aigua però sí que té un canyar esponerós, la piuladissa dels ocells que l'habiten em fa sentir bé. Ben darrera, un xaletarro, que jo diria que ahir no hi era, vull dir que creixen com a bolets en el nostre foravila. Sé, però, un camí per dur-me al turó dels Coloms on el conco en Toni, al cel sia, m'enviava a cercar figues i atzeroles per un tirany polsós de Son Esteví. En fi. Me rebolc en Pere Quart: “Temps era temps hi hagué la vaca cega, /  jo soc la vaca de la mala llet!” Un puput amb la cresta alta m'observa espavilat.

Climent Picornell 

 

Jardins d'altri amb merdetes, adolescència, castellanismes i manicomi

Els Jardins d'altri pretenen ser citacions agafades d'ací i d'allà de forma un poc esburbada i caòtica. Em disculpin. No cal, però, casar-se amb la transcendència de la cita intel·lectual i fofa. Som a l'estiu! Mallorca bull plena de gent! Per exemple... “Cada día es fiesta en Mallorca / cada noche suren sobre el mar / ses merdetes que hasen a la playa / aquests putos hooligans” (Ossifar).  Mai aconseguiré ser un adult seriós i respectable. Mai me faran homenatges de folklòric ploramiques. Adolescent etern, mai havia reparat que adolescent ve de la veu llatina adolescere que es pot traduir com 'estar de dol', supòs  que pel dolor de transitar de la infància a l'edat dels adults.

Ja ho demanava Virgili: “ Però ¿a tu quin derroter et marcaren els vents i el destí  /  Quin déu et va empènyer sense saber-ho a aquestes riberes?” No record de qui és però és un vers d'un poema: “L'únic que em pot destruir és la vida, i a aquesta ja la conec”. Ho deia de l'aspecte, però jo ho agaf pel meu caràcter, la mare d'un amic meu solia dir d'algunes persones: “Aquestes s'han abandonat a elles mateixes. Ja no tenen aspiracions d'agradar a ningú. No crec ni que se mirin al mirall, se farien por. La seva imatge ja no els importa gens”.

«Más de ciento en horas veinticuatro / pasaron de las musas al teatro», va escriure Lope de Vega en referència a la seva proverbial fecunditat. ¿Exagerava el Fénix de los Ingenios en assenyalar la rapidesa amb la qual componia les seves peces? Però, ja saben que “La gent bon al·lota crea millor” (Clara Roquet, directora de cinema). Afirmació que es podria contraposar amb el que diu Nita Prose: “Els escriptors de misteri som amables perquè ens alliberam escrivint sobre el mal”. “Pues sí: está el horno para bollos!” Deia una pintada del dia de l'Orgull Gay. ¿“Castellanisme o no, l'escriptor ha d'usar indiferentment i amb una equitat perfecte tot allò que sigui moneda corrent i llenguatge eficient?” Es demanava el lingüista Joan Coromines. No sé si era una contesta però Joan Sales, el 1959 ja ho deia: “Caldria saber d'una vegada si el català aspira a ser una llengua viva, usual, normal, una llengua de tots, o bé i al contrari aspira a ser una llengua sagrada d'una minoria d'iniciats”. 

A vegades he hagut de resumir, la meva biografia, perquè cabés en la contraportada d'algun dels meus llibres. Així i tot hi he embutxat tot el que hi he pogut fer cabre del meu currículum, provenc de la Universitat on es cuiden els currículums com les hòsties dins el sagrari. En resum, vaig veure un currículum que m'agradà: “John Calder és el pseudònim d'un professor que viu amb la seva dona i els seus cans a Hudson Valley”. I ja està tot! Quina enveja! De totes les maneres “Un escriptor sense moix és com un cec sense ca” (J.L. Borges). 

A vegades hi ha preguntes que sobren. Li demanen a Josep Carreras, el cantant d'òpera: “Ricardo Mutti?” Contesta: “Mutti és napolità. Un talent extraordinari”. “Abbado?” Diu: “Un intel·lectual de l'òpera. Per la seva manera de veure la música. Era un home... compromès, molt d'esquerres”. El periodista: “És rar a l'òpera això?”. Carreras: “No”. Titular de Maria Llull: “Seria graciós si no fos patètic”. Però és cert que fa mal defugir del nostre propi paper. En una entrevista recent amb l'actor Matt Dillon: “A tots els actors ens agrada que ens diguin que som versàtils, però ni tan sols Marlon Brando va escapar-se de fer de...  Marlon Brando”. Glups!

I ara l'enfilall que no pot faltar a uns 'Jardins d'Altri estivals'! Josep Anselm Clavé: “Associeu-vos i sereu forts; instruïu-vos i sereu lliures; estimeu-vos i sereu feliços”. Epimènides: “La història és una profecia del passat”. “El resum és que no es pot fer palanca amb un xurro” (Diu David Madí que digué Miquel Roca Junyent tot referint-se al 'Procés'). Tanta sort que el gran Josep Pla ens retrata perfectament: “El manicomi ens vigila constantment”.

Climent Picornell

 

 

Jardins d'Altri d'un mes d'agost

Als meus jardins d'altri hi brosten les collites d'ací i d'allà, esgarrapades i juntes.  Aborronat pel camí de les xarxes socials, el periodista Dan Lyons a l'assaig Calla se demana. “¿Fa falta que totes les persones d'aquest planeta expressin al mateix temps totes les seves opinions sobre tot el que està passant?” “Sempre que sigui possible” diu Lyons “No diguis res; s'ha de ser Harry el Brut, no Jim Carrey”. “Cal descobrir el poder de les pauses, un silenci a temps equival a mil paraules. Deixa que el teu cervell respiri a través del silenci”.

El sòcio-biòleg Edward O. Wilson considerava que tots els problemes de l'home modern venien de tenir tres coses incompatibles entre sí: “unes emocions del Paleolític, unes institucions de l'Edat Mitjana i una tecnologia quasi divina”. Amb el nostres cervells antics, les nostres institucions sense renovar i la tecnologia que s'avança i no la podem agafar, anam ben servits!  Als Escrits d'ètica pràctica de Plutarc (ca. 50-120) llegesc: “Els qui no serven en la memòria el passat, ni l'evoquen... estan cada dia més pendents de l'endemà, per tal com l'any passat, l'abans-d'ahir i l'ahir no són res per a ells, ni els han pertangut en absolut”.  El repicó és de Jordi Llovet, tot rememorant Proust: “Del futur, no en sabem res. Sempre som el que hem estat”.

Això em du a Kadaré. Va morir Ismail Kadaré, l'escriptor albanès, del qual record especialment El palau dels somnis: "Durant el comunisme, a Albània, tenia tres opcions: explicar el que pensava, fet que m'acabaria matant; callar, decisió que també implicava una mena de mort, o homenatjar els meus. Aquesta última opció era escriure", ho explicava en una entrevista a The Paris Review. D'Albània als Estats Units. John Carlin: “A un país que pinta molt, més que qualsevol altre, Estat Units, tan influent ell – en el camp de la política, de la ciència, de la guerra, de la cultura-, és com un escàndol que només votin els nadius en les seves eleccions presidencials. Diria més. Donada la ignorància, el cretinisme i l'onanisme patriòtic d'un enorme sector de l'electorat, existeix un argument a favor de que s'exclogui als estatunidencs de votar i que voti la resta de la humanitat”.

El meu editor m'envia Pensaments, articles i assaigs, títol original Complete Works  d'Oscar Wilde (Quid pro quo edicions) traducció de Joan Antoni Cerrato. Aprofit per fer remença:  “La força bruta encara pot tolerar-se, però la raó bruta, de cap de les maneres”. “Un home que no pensa en si mateix no pensa en res”. “El vertader inconvenient del matrimoni és que ens fa menys egoistes”. “L'experiència no té cap valor ètic. És simplement el nom que donem als nostres errors”. “Viure és la cosa més rara del món. La majoria de la gent no fa més que existir”. “Les religions moren quan es prova que són certes. La ciència és el registre de les relacions mortes”. “L'ambició és el darrer refugi del fracàs”. “Els vells ho creuen tot, els adults ho sospiten tot, però els joves ho saben tot”. “Estimar-se a un mateix és l'inici d'un amor que dura tota la vida”. He guardat la darrera sentència de Wilde per confrontar-la amb una altra: “El misteri de l'amor és més profund que el misteri de la mort”. Però Wilde no devia saber que “La mort és un orgasme còsmic”. Alaaa! Ho diu el metge, especialista en cures pal·liatives, Enric Benito.

Val la pena viure? Ens demanem cada dècada de la nostra vida. Recorden Woody Allen a Manhattan quan enumera les coses que fan que valgui la pena viure: “Groucho Marx, Willie Mays, el segon moviment de la Simfonia Júpiter, l'enregistrament de Louis Amstrong de Potato Head Blues, les pel·lícules sueques, L'educació sentimental de Flaubert, Marlon Brando, Frank Sinatra, les increïbles pomes i peres de Cézanne, els crancs de la casa Sam Wo...”   Tot passa a formar part de la nostra biografia. “L'important no és el que li passa a una persona, sinó el sentit que la persona atribueix al que ha viscut. El que diu de la condició humana. Aquesta és la història”. Ho diu Vivian Gornick qui també ens avisa al escriptors: “No escriguis sobre els teus sentiments, usa els teus sentiments per escriure”. 

Climent Picornell 

 

Dalt del turó amb paparres, figues, magrebins i pous

 

Camin per mig dels rostolls dels camps segats. En arribar m'espols. Ha estat un any de paparres. Tothom que ve de per foravila se n'ha llevat qualcuna i a l'apotecari, el metge n'hi hagué d'estirar una que s'havia aferrada per devers els genitals. Aquell homenet quan la se trobà se pensava perdre l'Oremus. En parlaren pel poble de la paparra als ous, o a les bosses, o als collons de Don Fernando! Cerc de bades un bon figueral. Quasi no hi ha hagut figues-flors. Les figueres roges i albecors fan dos pics figues, les primeres son les figues-flors. De figueres n'han arrabassades a balquena, moltes s'han mort, altres tenen Xylella i així... un llarg lament, la tradició figueralera dels pobles del Pla de Mallorca va mancabant. Ni porcs, ni acops, ni empotades, ja no se n' aprofiten d'aquest arbre que, ara, l'únic que fa és al·lèrgia als qui s'hi acosten, amb la seva lletrada. Res ja val el que valia. A can Toni Barella d'una bona anyada d'ametles se compraren un tractor John Deere verd que tengueren bastants d'anys. Just Ara!

No sé si és festa per a ells però pel poble hi ha molts de magrebins amb les seves xilabes fins als peus, d'un color o de ratlles, tot homes, a les dones només les veuen els matins quan acompanyen els infants a escola. Sent resar quan pas per davant la casa que els fa de mesquita.  Al cafè som l'única taulada de mallorquins. “I això que som a la Mallorca Profunda!” Diu en Pere Cabriol. “Ca Barret! Saps que canvia d'aviat tot” contesta en Biel Peufondo, “te'n donaré de profunditat!” Despús-ahir férem el típic dinar de gambes amb calamar i molta ceba confitada que va sortir meravellós, tant que en Jeroni Pansa, de pa que hi sucava, pareixia que se menjava s'envernissat de s'olla, mentre esperava que el cuiner en dugués una altra remesa. No com els callos de l'altre dia a ca n'Aina Curta, a la primera cullerada, eren tan dolents, que em pensava era merda i a la segona hagués volgut que ho fos merda i no allò!

Va aparèixer una pintada pel poble: “Prou caciquisme!”  Madò Bel Fonolla va estendre la nova: “Han pintat 'Prou Catecisme' !” “Sí” li respon na Maria Vidala “aquests, sempre els mateixos, contra l'Església i a favor de sa repartidora!” Na Maria ho va encertar una mica més que madò Bel. “Saps que ho érem d'innocents en es meu temps” diu na Rosa Almoina, “ara els al·lots són més llestos i espavilats, noltros érem com a porcellets sanats de fresc!” És mort l'amo en Guillem de Pocafarina. Son pare feia clots, per sembrar figueres o ametlers i també pous. Per devers Son Manrè on hi feia un pou, un dia que ja tenia més de vint pams excavats deixà totes les eines al forat, l'endemà quan hi tornà el pou era ple d'aigua, les eines foren males de recuperar... Diuen les males llengües que quan ja ho havia perdut tot a una taula de joc, se va jugar sa dona i també la va perdre. La dona va anar, ella mateixa, a pagar el deute. Però quan la volgué recuperar, li digué: “No vull tornar, estic molt bé per aquí”.

Abans d'arribar a ca nostra me top amb en Josep Mil·ló. L'enviaren a demanar i fou llançat en paracaigudes a la guerra entre el Marroc i Espanya el 1957, a Ifni, hi hagué més de dos-cents morts. Ara s'ha d'aturar, quan ve de comprar el pa, perquè li falta l'alè quan puja el coster del turó... Passa en Colau Sope que va ser pilot d'avions, menava 'Jumbos', Boeing 747, el m'imagin damunt l'Atlàntic a la seva carlinga i, ara, el veig fent de pastor com el seu pare, guardant ovelles pel Revellar. La vida passa.

De camí cap al turó sent una ràdio. Record que Madò Xisqueta Polla va treure una ràdio a una rifa i el seu fill els vespres, escoltant la BBC, va aprendre l'anglès, i així començà la seva carrera que el dugué a fer de metge als Estats Units. Hi sona una cançó d'Antoni Parera-Fons, lletra d'Antoni Mus: “Quan els arbres despullats / perdudes totes les fulles / quan ens punxen com agulles / els rostolls dels camps segats... Quan perquè canti millor / treuen els ulls al pinsà /quan se'n riuen de l'amor / com tu, com tu, / que no saps estimar.” Té més de cinquanta anys i encara m'agrada.

Climent Picornell