Climent Picornell

 

Jardins d'altri amb artistes, jueus, sapere aude i befa constant

 

Perdonin que ho esmenti de bell nou. Els 'Jardins d'Altri' sorgeixen arreplegant citacions i comentaris d'ací i d'allà que poden sorprendre. O no. Vegin sinó el que diu el pintor José Maria Sicília: “Vaig saber que seria artista quan els meus pares es varen conèixer, però no me'n record”. Quina enveja li fa a un servidor que encara no sap que vol ser en ser gran! M'he fet gran, sí, i he surat els meus fills, però, com opina Jordi Masó, pianista: “Em molesten els pares que diuen que són amics dels seus fills”. A mi també, era com dir, en la meva etapa de professor universitari que “jo era amic dels meus alumnes”, de cap manera! Cadascú que faci el seu paper! I de papers va. “És evident que el feminisme ha afectat positivament, però també ens ha obligat als homes a reconfigurar el nostre paper, i per tant hi ha una crisi d'identitat, la qual cosa em sembla sana, però també ens enfronta a circumstàncies d'insatisfacció més altes” (Juan Gómez Bárcenas).

Ja sé que està un poc manotejat, en Woody Allen aforista, però “El sexe és brut sempre que se faci bé”, està bé. I ja que som als jueus crítics amb ells mateixos, “Què és ésser jueu?” li varen demanar a George Steiner, i respongué: “Ésser jueu és llegir un llibre subratllant-lo amb un llapis perquè creus que en pots escriure un altre de millor”. Cit algun clàssic perquè d'ells deia Tocqueville: “Tenen qualitats especials que poden servir per a contrarestar els nostres defectes”. Idò això. No se ben bé perquè s'hi escau una cita de Flavi Arrià, del segle II, que va escriure en el seu Enchiridion, petit manual amb consells ètics estoics: “Quan vegis a algú plorar de pena, procura no deixar-te vèncer pel mal. Acompanya'l i, si és necessari, comparteix les seves lamentacions. Esforça't, de totes maneres, a no gemegar interiorment”. Qui gemega és un servidor escoltant la cançó: “Oiga doctor / devuelvame mi excitación / Llevo ya cinco meses sin una erección...” (Joaquin Sabina).

Ai! El pas del temps que ens capola el desig. “La insuportable velocitat del temps” titulava un article Leopoldo Padura. I rematava Ignasi Peyró: “A la vida comença prest a ser tard”. Tal vegada seria bo creure en la afirmació de Vicente Verdú a La muerte, el amor y la menta : “Lo mejor de lo mejor consistiría  /  en ser varios a lo largo de la vida.  /  Porque ser uno mismo es cretinismo”. Els poetes com a vidents. Reveladors del que els altres no veim: “El món fictici s'engronsa ran d'una revelació que mai arriba del tot” (James Wood). Enllaça molt bé amb el que deia el poeta Rimbaud: “No sé molt bé el que he vist, però ho he vist”. I de Rimbaud a Verlaine, perquè no? Visquen les traduccions ben fetes! Com la que ha fet de Verlaine, Jaume Galmés: “Quand, pour quelque médianoche, / Plein de dorures de brioche / On sort le pain” (Quan, per qualque gran sopada, / amb dolç regust d'ensaïmada, / el pa ha sortit).

“De vegades em pregunto si hauria d'envejar-los. Com són capaços d'una cosa així. Com poden estar tan segurs. Perquè els que odien han de sentir això: seguretat. Si es dubta de l'odi, no és possible odiar.”  (Carolin Emcke, Contra el odio, 2017). Davant això tornam a Kant qui a 1784 reprèn la frase imperativa “Sapere aude!” (Gosa pensar!) i hi afegia, “Has de tenir el valor de servir-te de la teva pròpia raó! La peresa i la covardia son la causa de que gran part dels essers humans es sentin a gust amb la seva submissió”. Per darrere un cantó, guaita ell: “Som addictes a allò que ens destrueix!” És Fiódor Dostoieski.

“No desitjam una cultura digna sinó una cultura indigna. A les dames respectuoses que les bombin. Als poetes que flirtegen amb el poder, oblit etern. Als assedegats de prestigi, llimacs a la boca. Als ordenadors i organitzadors, als contemporitzadors, als conformistes d'una nova cultureta descafeïnada, als enxufats o aspirants a enxufats d'organismes i institucions, befa constant" (Josep Albertí). Postil·la: “Si no arrisca, no és art, és disseny” (Ghada Amer).

Climent Picornell 

 

Dalt del Turó de novembre, amb barrumbades, porcs i llibertat

 

Escolt ploure amb força, des de dins el llit. I amb confiança, ara que en Rafel de Can Compó m'ha arreglat les goteres que tenia. La barrumbada és potent i els trons i els llamps col·laboren en fer-me sentir segur dins el meu llit, com quan era infant i, tapat amb el llençol, ningú em podia fer mal, el lleuger tel de roba de fil era per a mi una cuirassa indestructible. No com ara, exposat a mil perills sense la defensa de la innocència i amb la malura de la senectut convertida en la veritat de les coses.

Passeig cap a la raïa amb Montuïri i veig la guarda d'ovelles al gran pla de Meià, pasturant a les vint quarterades que comprà el senyor poc abans de morir i, a l'altra banda de la carretera, la guarda de porcs, encara menuts, negres, blancs i faixats que corren a lloure per la part més aturonada. Encara queda pagesia a una vila canviant com la nostra que s'assembla a les comunitats mestisses i globalitzades del segle XXI. Els musulmans del poble, quasi tots magrebins, solen comprar ovelles ja grans, no són del “cordero lechal”, ni de les costelletes de mè tendres. Se veu que el saben obrar de manera que no “xotegi” que diuen per aquí a l'olor particular que fa la carn de xot, com més vell, més. Així mateix per devers Binissalem bravegen dels seus fideus de veremar fets amb ovella vella o qualque cabra i tot. Sa veritat és que a mi, un dia en convidaren a menjar-ne, no vaig poder, ni amb totes ses especies del món, aconseguiren desdibuixar la bavarada d'ovella vella que m'envestí quan me posaren el plat davant!  Què hi farem? A mi no m'agrada es xot! I ja està dit!”

Baix del turó a veure si l'aigua, que encara cau, ha fet mal pel poble. I em ve al cap el poema de Joan Brossa: “Per dissimular les llàgrimes que li queien / galtes avall, va tancar el paraigua i va rebre  / la pluja a la cara.” Pas per la casa que fou de mestre Mateu Sagrera “es Palloler”, era conegut perquè a Palma sempre exhibia una gàbia de caderneres a damunt les Avingudes, al mercat pagès dels dissabtes, per vendre, naturalment. A ca seva tenia totes ses cadires ben iguals menys una, que no era germana de les altres, i ell sempre s'asseia en aquesta. Feu de pastor i solia dir: 'tenc més gelós es ca que sa guarda'.

Al cafè, n'Amador de Montasauva ens explica amb detalls exactes l'extermini dels indígenes a la Patagònia Argentina per l'exercit comandat, qui sap si descendent de mallorquins, pel general Roca. Ha plogut fang i ha deixat els cotxes fets un desastre. “ja ho havien pronosticat!” Efectivament ara hi ha hagut un canvi en la predicció del temps, la gent consulta el seu telèfon mòbil, farà sol o farà fred, “ho diu el mòbil”, abans era la televisió, ara ja la gent s'ha avesat a veure el viatge dels niguls ploguers en una aplicació d'Internet: “Mos volten. Sempre mos volten. Pareix que han de venir cap a noltros i...mos volten cap a Artà o de cap a sa Serra de Tramuntana”. Però allò del fang du la conversa cap a les màquines netejadores que hi ha a les benzineres, si una val 4, l'altra val 6, euros, sí a una els 'rodillos' de fer net es desbarataren i retxaren tot el cotxe de na Victòria Jordaneta, que té un conco viu que era franciscà i el destinaren a Nova York on aprengué l'anglès i després sortí i feu de professor, contava sempre, l'ex-franciscà, que el que més l'impressionà de la gran ciutat fou el gran nombre de gent sense casa que romania pels carrers de qualsevol manera. En Julià de can Parrec explica que ahir Madò Maciana de can Sardà, va telefonar a n'es Batle per dir-li que hi havia dos lladres a la paret del seu corral que dona al carreró de ca ses Monges: resultaren ser dos, que havien begut massa i provaven d'agafar dues magranes que guaitaven al carrer des del corral de madò Maciana.

Partesc per amunt, ja fosca virada, i al bar de la plaça vella tenen posada a la ràdio, fort, la cantant Rosalía: “Ja sé que he nascut per ser milionària, / com si plogués, llançant els bitllets enlaire”. No sé, tenc més afecte pel plorinyós Leonard Cohen quan canta allò de Like a bird on the wire... “Com un ocell en un filferro, / com un home gat en un cor de mitjanit, / he provat, a la meva manera, de ser lliure”. Ho hem provat quasi tots, a la nostra manera...'si ens han deixat', afegeix una veu interior. Sonen les dotze al vell rellotge del campanar de l'església.

Climent Picornell

 

 

Antivacunes i pseudociències diverses

Quan s'acosta el temps de menjar panellets em vaig a vacunar del grip i de la Covid i quan ho coment sempre sorgeixen els adoradors antivacunes i tota la seva xàtxera olorosa de pseudociències vàries que no fan sinó embullar i desinformar perillosament sobre la salut pública. La desinformació sobre les vacunes és una de les causes de l'enfonsament de les taxes de vacunació a nivells de fa dècades. Diversos estudis han demostrat que les mentides sobre les vacunes estan influint de manera decisiva en la reticència a vacunar-se.

Mirin, parlant de la COVID. “Tots els virus van generant còpies del seu genoma mentre infecten a altres organismes. En aquest procés es van produint petits canvis, mutacions genètiques en el genoma l'anàlisi del qual permet traçar com es transmet el virus entre persones. En investigar aquestes mutacions en el SARS-CoV-2, els científics han pogut establir el que es coneix com a ‘clústers’ filogenètics del coronavirus, diferents tipus o ‘branques’ del virus que expliquen el seu origen, evolució i difusió...” Això ho diu un web dels ministeris de Sanitat i de Ciència, coNprueba , que ofereix anàlisis científiques a nivell entenedor per a tothom i que els convit a visitar.

En canvi, això altre, m'ha arribat per Internet, una de tantes coses que és 'cola' dins el nostre mòbil o ordinador: “Envia el missatge a la major quantitat de persones possible: Els trossos de llimona en un tassó d'aigua calenta poden salvar-te per la resta de la teva vida, ho diu el professor Chen Horin, director general de l'Hospital Militar de Pequín. Les llimones calentes maten les cèl·lules canceroses!” Mare de Déu! El professor Chen Horin no existeix, com podien suposar, però qui ho anirà a cercar!

Em poden ben creure, les flors de Bach no fan cap efecte més enllà de l'efecte placebo, el Reiki inventat el 1922 pel budista Mikao Adai “guareix” amb la imposició de mans, la Magnetoteràpia aplica imants i altres collonades, la Iridologia defensa que l'iris revela la salut del pacient... La immensíssima part de tots aquests pseudo-remeis, ni estan publicats, ni se n'ha fet cap estudi científic, ni hi ha cap demostració fefaent més enllà del “m'han dit que un ha dit que li han dit que li ha anat molt bé”.

Tornem als anàlisis del web del Ministeri coNprueba. “La “Sanació espiritual activa és una tècnica no invasiva (no cruenta o traumàtica al no usar instruments que trenquen la pell o que penetren en el cos) que actua sobre el “cos energètic” de la persona per a generar efectes en el cos físic i restaurar la salut. Normalment el “guaridor” col·loca les mans damunt del pacient sense contacte físic, i utilitza el seu poder mental per a portar energia curativa als punts pròxims a la col·locació de mans. Conclusió final: La tècnica “sanació espiritual activa” no pot considerar-se terapèutica per a cap indicació clínica sobre la base de l'evidència trobada”.. I així, és fa l'anàlisi de l' eficàcia i seguretat del Zero Balancing, de la respiració conscient, del Tai-Chí, de la vacuoteràpia (Cupping o Teràpia amb ventoses), de la luminoteràpia en problemes de salut mental, de l'acupuntura en el dolor crònic no oncològic d'origen musculoesquéletic, de la musicoteràpia emprada per a reduir l'ansietat, de la dieta macrobiòtica, etc, etc.

Per a Carmen Bachiller les pseudociències enganxen perquè la Ciència a les aules no s'explica bé. A vegades els humans busquem l'efecte placebo quan no podem entendre algunes coses o quan no existeixen solucions. Necessitem creure-les. En un món de sobreinformació, accessible a través de la tecnologia, el camp està adobat per als falsos mites i les pseudociències. El mer desig de curar-se d'un càncer pot propiciar que recorreguem a teràpies alternatives buscant esperances, en lloc de recórrer a la teràpia tradicional que és més honesta i et diu si hi ha o no possibilitats. Cal fomentar l'escepticisme. Sol dir-se que el millor és que cadascú pensi el que vulgui i ja està. No és tan simple, entre el 15 i el 20% de la població creu en l'astrologia. El 30% en la sort, els fenòmens paranormals o les possibilitats de predir el futur i un 20% en remeiers o sanadors. Vegeu l'exemple de l'actor Peter Sellers que es va posar en mans d'un cirurgià psíquic - algú que se suposa que opera sense bisturí- o, fins i tot, Steve Jobs, d'Apple, una dels ments privilegiades del segle XX, que es va tractar de càncer per mètodes alternatius, amb fracàs.

Climent Picornell 

 

La classe mitjana i les eleccions als USA

Cada pic que hi ha eleccions als Estats Units d'Amèrica surt la pregunta: A qui ha votat la classe mitjana americana? Ara, a Kamala Harris o a Donald Trump? En la política nord-americana, "classe mitjana" no només significa un segment concret de la població, un grup demogràfic els vots del qual són necessaris per a l'èxit electoral. Segons A. O. Scott, representa un ideal, un principi moral, un conjunt de valors i interessos que no són particulars sinó universals. A la convenció demòcrata que va anomenar Harris aspirant a presidenta, la frase va aparèixer en tots els discursos, el d'un governador que és fill d'un multimilionari imperi hoteler, un actor fill i nét de magnats de Hollywood i una congressista que, un temps, va treballar de cambrera.

La meva estimada i de cada pic més inefable Viquipèdia (la Wikipedia en català) m'informa: “La classe mitjana és defineix per oposició als privilegiats i al baix proletariat. Està formada per aquelles persones d'ingressos regulars però que no són rics, que acostumen a tenir un treball assalariat. La seva aparició és relativament recent i és deu als avanços de la societat del benestar en el capitalisme. En les enquestes sociològiques, la majoria de persones és defineixen com de classe mitjana, independentment del seu nivell de renda”. Però malgrat que no existeix una definició exacta de la classe mitjana, hi ha un cert consens a l’hora de descriure-la, si més no a les economies avançades, com una part majoritària de la societat que comparteix uns valors determinats, que te una relativa estabilitat financera i que gaudeix d’una bona qualitat de vida, que espera traspassar a la seva descendència. També s’entén que la classe mitjana és capaç de viure de manera confortable, que pot incloure elements com tenir accés a un habitatge, gaudir d’oci, d’una bona atenció sanitària, d’un cert nivell educatiu o d’una jubilació decent o tenir prou capacitat per assumir despeses. inesperades. Ho diu CaixabankResearch. Per a l’OCDE a l’últim informe sobre desigualtat, que classifica com a classe mitjana les llars amb una renda entre el 75% i el 200% de la renda mitjana de la seva regió i any. Tenint en compte els diferents nivells d’ingressos mitjans, els ingressos d’una persona de classe mitjana a Espanya oscil·len entre els 7.750 i els 39.000 euros, amb una mitjana de 18.100 euros.

Els països amb una classe mitjana més àmplia exhibeixen nivells de confiança, d’inquietud política i de relacions socials més elevats. Per A. Leandre Ibar “la icònica imatge de l'Espanya del Seat 600 que prosperava i constituïa una nova classe social amb capacitat de consumir i l'ambició i possibilitat de licitar en l'ascensor social ha anat quedant antiga, sobretot, perquè la puixança i optimisme del moment han quedat superats per un temps econòmic molt menys vibrant”.

El declivi de la classe mitjana des de finals de la dècada dels 70 és un dels elements que explica l'evolució política, social i econòmica en bona part de les economies desenvolupades. Un bon exemple són els Estats Units, on l'any 2023 aproximadament un 50% de la població era de classe mitjana, mentre que el 1971 el 61% responia a aquesta definició, una tendència que és repeteix a les economies avançades, però a un ritme menys acusat. GADESO ens informava que un 43,3% de ciutadans considerats de classe mitjana de les Illes Balears és situa en el centre de l'espectre ideològic, en aquest percentatge cal afegir el 25,6% que és declara de centreesquerra i el 21,8% que es situa en el centredreta.

Tothom estima la classe mitjana."Mitjà" és una paraula complicada segons A. O. Scott. "Els nord-americans volen polítiques que donin a cada nord-americà l'oportunitat d'arribar a ser classe mitjana" digué el governador JB Pritzker d'Illinois. "Tenim l'oportunitat d'escollir una presidenta que sigui per a la classe mitjana perquè és de la classe mitjana", manifestà la diputada Alexandria Ocasio-Cortez.

Fa gairebé un segle, els sociòlegs Helen Merrell Lynd i Robert Staughton van anomenar el seu estudi clàssic del cor nord-americà "Middletown". "Tothom a Middletown corre absorbit per mantenir la seva feina o augmentar el seu salari, construir la seva casa, impulsar el seu club o església, educar els seus fills". La lleialtat a la classe mitjana no defineix però ni l'esquerra ni la dreta; transcendeix aquestes divisions. La classe mitjana moderna ara inclou els dos costats de la lluita de classes històrica.

Climent Picornell 

 

Jardins d'altri amb Estellés, PlayStation i les neiges d'antan 

Vaig aprendre a bresquejar pels meus Jardins d'Altri tot llegint Adolfo Bioy Casares qui, en els seus De Jardines ajenos, tan li era enllaçar una cita profana amb una pornogràfica, un adagi llatí amb una pintada del carrer. Som hi! Deia el gallec Castelao: “La tradició no és la història, és l'eternitat!” Sempre hi ha, però, l'altra cara de la moneda, diu el director del Museu Reina Sofía, Manuel Segade: “Hem de preservar un espai per allò altre, pel que és rar... però la tradició és molt pesada!”.

Vull ser a temps de la commemoració dels cents anys del naixement del poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés: “Els pits, les cuixes, / rodonesa bessona /  del flanc, el sexe, / entre la molsa uns llavis, / tanta bellesa, tanta!”. Com deia recull el que han dit, en aquest cas amb bon dret, altres: "Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort." (Joan Fuster). "Intensitat, cromatisme, quotidianitat, potència: quatre columnes que poques obres poètiques poden considerar com a pròpies." (Ignasi Riera).

En una de les entrades del diari d'Alejandra Pizarnik, l' escriptora argentina : «El cel és la carn; l'infern, l'ànima». Jean-Paul Sartre deia que l'infern eren, o èrem, “els altres”. En això estava quan la filòsofa i poeta Chantal Maillard, en el «Prefaci» dels seus Diaris reunits ens diu : “Volar: només es pot volar amb el cos”. Paraules que recorden uns versos d' Hannah Arendt, en els seus Diaris filosòfics: «El fons es revela només a aquell que aconsegueix refer-se en plena caiguda, transformant-la en vol». Curiosa si més no la convergència-divergència de les tres escriptores. En Sartre deixeu-lo estar!

A la novel·la Los siguientes de Pedro Simón, el fill del protagonista li demana que li compri una PlayStation, i ell pensa: “A la vida hi ha una hermosa pantalla de la Play que te passes quan neteges el cul al teu bebé, i després n'hi ha una altra més lletja que te toca quan tens davant la merda del qui el te va netejar a tu”. Això ens succeeix en un moment vital en que ens toca més anar a tanatoris que a festes d'aniversari. I parlant de tanatoris: “Mortui vivos docent”, escrit a l'arc d'entrada d'una sala d'anatomia a una facultat de medicina a una universitat a l'India: “Els morts ensenyen als vius!” Molt anglès, però, aquest costum d'interpel·lar els estudiants universitaris en llatí. I no només anatomia ens ensenyen els morts!

“No hi ha cap dia en que no siguem feliços un moment” (Jorge Luís Borges). I la trob cantant Always look at the bright side of the life (“Mira sempre la part bona de la vida”) i l'acompany tararejant la part siulada del clàssic dels Monty Python, quan Crist i els lladres estan encreuats al Calvari. Inconsciència? Mala llet? Valentia? Diu Marie Hesse, escriptora i il·lustradora a El miedo: “Les meves amigues mares fadrines, solteres, són molt valentes. Tot i que és molt millor ser mare monoparental que amb una parella disfuncional”. És la paraula disfuncional la que em crida l'atenció, massa polisèmica! 

Francis Wolf, filòsof: “No podem seguir definint-nos en funció de la comunitat a la que pertanyem, perquè tot s'ha desdibuixat; ni per la identitat racial, que no existeix; ni per la identitat cultural, que és porosa; ni per la identitat social, que ha deixat de ser-ho a bastament, i la solidaritat de classe s'ha esbaldregat en una época de reivindicacions fetes trossos”. Ja se'n temia Leonard Cohen quan recollia el premi Príncipe de Asturias: “Hem d'estar preparats per a la gran derrota que a tots ens espera”. Devia pensar en quan li plomaren tots els diners mentre feia de budista per les muntanyes?

De totes les maneres el camí de la vida és inexorable. Tot rememorant la “Ballade des dames du temps jadis” de François Villon, Francesc Parcerisas escriu en Ai las, on són? On són? “El raspallet de les dents / el membre erecte / treure's les sabates / orinar / plegar la roba / col·locar un condó / où sont, où sont? / où sont les neiges d'antan?”

Climent Picornell 

 

Dalt del turó amb llentiscle, bravejar i un país sense nom.

 

Les mates van carregades dels seus fruits de llentiscle, hi haurà menjar pels aucells tardorals i hivernals que ja han començat a arribar. En Miquel Ticolau cultiva un enorme sementer amb el seu tractor, la terra torna bruna i darrera, darrera, hi van aletejant dues dotzenes d'esplugabous. És hora prima i les ombres allargassades donen a la tramoia rural un toc d'escenari. Me passa na Caterina Capmany corrent, aviat: “No m'atur, d'aquí a mitja hora he de ser dins el cotxe cap a Ciutat!”. Un codonyer amaga el groc dels fruits i un magraner mostra el vermell dels seus. Prest haurem de pensar en encendre la foganya i, amb la imatge del foc encès, pens en un vers de Henri Cole: “Sense amor una casa es condemna”.

Veig n'Arnau de ca na Pastora que pega sempentes a un tronc, és dins el seu boci de Son Amadora, pareix que esbuca qualque cosa. “Que va bé?” li dic “Idò, vaig començar a tomar, amb una falç, lo més tendre d'una figuera de moro” me diu “però quant he arribat a lo de més avall: és com una soca, no, una socota, vatuadell tu!  És tan fort com es tronc d'un arbre!” Sent els lladrucs dels cans, algun plora. Pens que els cans de la casta Border Collie es van fent els senyors de les guardes d'ovelles, són animals llestos i curosos, i els pastors ho reconeixen. També direm adéu als nostres cans de bestiar? Encara record la meva fidel Fosca, que va viure més de quinze anys amb nosaltres.

Baix a la vila i pas per davant Can Prudenci. Fa un poc de serena però en Joan Prudenci és a la fresca, és dels pocs que encara gira la televisió per la finestra de cara al carrer i surt a mirar-la des de la voravia. Cansat de que li demanin: “Què mires?” S'emprenya i contesta de mala manera, en aquest cas a n'en Jordi Brusca: “I que no ho veus que mir? Lo que fan, mir, lo-que-fan! Ho has entès!” En Brusca se gira i me comenta: “Aquest tot lo dia remuga!”. Quant era nin, en Brusca, sempre fugia a sa mare: “Vine aquí que te rebentaré!” sentien cridar aquella doneta. Ell, inevitablement, en la correguda, solia travelar i caure i el sen Tòfol Mascollat, que el vigilava, li enflocava: “Que t'has fet mal?” I si li responia:  “No!” solia contestar: “Idò has caigut de bades!”

A la barra del cassino en Sion de son Piqueres, que anava ben amerat, bravejava molt de 'fer-ho'. Fins que un que anava amb ell, que era extern, li diu: “Me sents Sion? Anar de putes, pagant, és molt bo de fer, lo puta és follar-te una monja! D'això si que en podries bravejar!” Converses d'altura, d'altar fumat i missa de tres, les d'avui vespre. Record, també, que en Miquel Reguitzer un dia, en aquest mateix tasser, va sentenciar: “He boixat amb tres-centes dones. Dues-centes pagant i la resta de franc!” “No li has fet molt de cas!” me va fer veure en Toni Bras, el dia que en Reguitzer ho va dir. “Jo faig cas a qui vull” li vaig dir “i aquest no el se mereix! I ja està dit tot!”

Algú de la rotlada s'enyora de com eren els cafès d'abans als petits pobles com el nostre. Plens de gent, de taulades que jugaven a cartes, a escambrí, a tutti, a escacs, vells que pontificaven i fumaven en pipa, amb mesa de billar, fum del tabac... “Record molt bé al sen Pífol i al vicari Corbella jugant a caramboles, se provaven sa paciència un a s'altre, ara s'ho miraven d'aquí, i d'allà, i... a la fi emprenyat d'esperar el vicari deia: 'Això haurà de mester suor de caminers!' I en Pífol sense mirar-lo, però parant atenció a com estaven les bolles, responia: “Tothom ha de fer lo que sap fer, cuando no, ha de fer nosa!” Al vicari Corbella li havien posat de mal nom “Botador”, perquè un dia de missa major varen veure que el confessor, que era ell, pegava un bot enorme, com de jugar a piola, per damunt el confessat que estava agenollat. Succeïa que havia passat una rata per dins el confessionari. Ni més, ni pus... res... coses d'un temps. I ara, mirau, som una única taula en tot el cafè i no jugam ni a truc!”

Torn cap a ca nostra, de cada pic em costa més pujar el turó. Quan rod la clau per entrar, em venen al cap un versos d'en Gabriel Florit, “Sabateret”, de Sineu, al cel sia: “No hi ha res més trist / que un riu sec, / que un pou eixut, / que un nin perdut / que no sap el seu nom, / que un país perdut / que no sap el seu nom”. Au!  A colgar-se falta gent!

Climent Picornell 

 

Caminant per Palma, entre el dol i el desig

De retorn tardoral als carrers de Ciutat els amics es citen a la Llotja per pegar una mirada als dos caparrots de fils d'acer que ha fet Jaume Plensa. No hi desdiuen, de l'interior de l'edifici vull dir, i el seu imperatiu manament de silenci s'hi avé amb les reclamacions dels veïnats. Després de menjar dos panetets, llarguets i primets, al bar sa Llonja, pega la xarrera. “Com estàs?” a l'amic se li ha mort la seva dona, la seva companya. Per no dir que està molt malament ens recita un petit discurs. “Ja sabeu que si les pèrdues i les separacions no són assimilades, poden provocar en els individus un infern. Darian Leader ho exposa a La moda negra. Dol, melancolia i depressió, on explora a fons el dol i la melancolia”. Li dic que hi estic molt d'acord en canvi: “Freud veia el dol com un treball individual; totes les societats donen un lloc central als rituals públics de dol. La pèrdua és inserida en la comunitat a través d'un sistema de ritus, costums i codis, que van des dels canvis en la vestimenta a les cerimònies commemoratives. Avui es tendeix a fer del dolor un succés privat.  És el dol més difícil de passar avui per aquesta erosió dels ritus socials? Inevitablement però, el dol sempre requereix d'altres persones. I tu ens tens a nosaltres!”

Enfilam cap a la plaça de les Drassanes, tot passant pel carrer de la Llonja on, no fa molt, alguns pisos reformats s'han venut a estrangers per un parell de milions d'euros. En passar pel carrer de Sant Pere recordam la nostra aventura amb el Bar Es Gallet que va ser propietat nostra i que ara és una oficina del Govern Balear. “Érem molt joves!” Ens recorda en Mariano, “no com ara que ens falla tot, fins i tot el desig!”. “Sí, són curioses les nostres no-relacions sexuals! Vaig llegir en un article de Jancee Dunn, que Vanessa Marin, terapeuta sexual, havia observat un patró entre els seus clients amb relacions llargues: es queixaven de que les seves parelles només els tocaven per a iniciar el sexe. El gest, un massatge a l'esquena o una carícia juganera, els feia estremir-se, escarrufar-se. És el que ocorre quan la carícia de la teva parella fa que tot el teu cos es posi tibant, perquè saps que pot significar només una cosa. Al principi les parelles solen estar molt unides però amb el temps, la demostració d'afecte físic disminueix i qualsevol carícia s'interpreta com un preludi del sexe, el 'tocar-se' pot desencadenar rebuig”.  “I que hi hem de fer? Injectar-nos testosterona?” Demana n'Alexandre. “No!  És ver que es pot donar una resposta defensiva: ‘No, no, ara no m'interessa”. Així, qui inicia pot sentir rebuig i vergonya, mentre que l'altra pot sentir ressentiment o culpabilitat”. “I no dona cap solució?” demana interessat en Toni. “Practicar les carícies no sexuals, acostumar-se a agafar-se de la mà o a tocar-se suaument en passar. Una besada diària de, mínim, sis segons, són suficients per a establir una bona connexió. O abraçar a la teva parella durant almenys vint segons, ho diu Shamyra Howard, autora de Use Your Mouth (Utilitza la teva boca)”.  “Home! Això dels segons! I l'usar la llengua és més vell que el pastar!” Diu en Tòfol. “ Mirau, si un té una reacció de rebuig quan l'altra fa una aproximació, pot ser que hagi arribat el moment de canviar de tàctica. Acostar-s'hi mentre el teu ser estimat està cuinant pot fer que se senti “emocionalment desconnectat” i dir alguna cosa així com: “Ho sent, carinyo; tornem a parlar d'això aquesta nit?”. S'han d'establir “zones de temps eròtiques”, mantenir una conversa sobre l'estil d'iniciació preferit. Parlar de sexe augmenta la satisfacció sexual: 'Quan et sents més excitat?' 'Com puc iniciar millor el sexe?' També pots dir-li quines són les teves parts del cos preferides perquè et toquin, donant les instruccions el més específiques possibles sobre com i on. Per exemple: “Li vaig dir al meu company que m'encantaven les carícies suaus, quasi pessigolles, en el clatell”.

La peripatètica i un poc miserable caminada acaba al Museu del Baluard, gran espai públic recuperat, on hi havia les restes del quarter del puig de Sant Pere, i que la voracitat urbanística també provà d'enderrocar.

Climent Picornell  

 

“Quatre poetes mallorquins”: Moyà, Vidal, Llompart, Bonet

 

Quatre poetes mallorquins, és un llibre editat pel Consell Insular de Mallorca i confegit per entrevistes en profunditat, fetes per Joan Miralles l'any 1980 a quatre poetes, homenots de la nostra cultura: Llorenç Moyà i Gilabert, Jaume Vidal i Alcover, Josep Maria Llompart de la Peña, Blai Bonet i Rigo. Joan Miralles i Montserrat és filòleg, ara té 79 anys, catedràtic de Filologia Catalana i membre de l’ Institut  d’Estudis Catalans, entre molts d’altres mèrits. Des del seu mític llibre Un poble, un temps, 1974, sabem que l’entrevista és una eina de recerca, una conversa sistematitzada per recuperar i registrar les experiències de vida guardades en la memòria de la gent. Els entrevistats són quatre dels principals poetes mallorquins de la denominada 'Generació dels anys 50' o de 'Postguerra'. Una generació que abandona els canons literaris tradicionals de l'anomenada Escola Mallorquina. En fa una contextualització assenyada el nostre savi amic Pere Rosselló i Bover.

Llorenç Moyà (Binissalem 1916-Palma 1981) de família benestant de l'aristocràcia rural, i una gran estimació pel casal familiar de Binissalem, evolucionà del castellà a pressupostos ben catalanistes. Vegeu un fragment del poema El desbarat. “Per a jo néixer, ¿qui ha comptat amb mi? / Pregunta —ja mil cops per altres feta—, / avui aquest misteri m'inquieta / i dóna gust amarg al curt bocí / que com a almoina hauré pogut gaudir / dins la meva existència discreta”. Per veure la vivor de la conversa: “Com era en Llorenç Riber?”  “Ah, no, era molt simpàtic i molt atraient, saps? Moreno, molt currot i t'atreia... quan vaig tenir es premi Ciutat de Palma -ell va votar contra mi- va dir a n'en Cela, en Llorenç Villalonga i a en Sanchís Guarner, que me varen votar,  amb quin permís m'havien votat a mi. I li varen dir que en so permís de ningú, perquè els donava la real gana. I volia que tornassin enrere...”

Jaume Vidal Alcover (Manacor 1923- Barcelona 1991) de família benestant, rebel, iconoclasta, inquiet, llengua esmolada... Un fragment del seu poema Hort a l'alba: “No em poseu altra flassada / i llevau-me el cobricel, / que ve de visita el cel; / obriu-me les persianes! / Clarors, clarins, clarianes, / geranis de l’arc en cel! / Capcuruculls de l’anhel, / cor què vols, cor què desitges. / Amor i esperança a mitges / en l’aventura del bot. / Rentarem la vida i tot / de boirades i calitges”. Li demana: “I aquest,  en Miquel Àngel Riera?” “Aquest no m'interessa gens. Es un al·lot que creu que fa una novel·lística important i jo no ho dubt, crec que sí, però a mi no m'interessa excessivament es sexe ni m'interessa excessivament sa religió. Però lo que no m'interessa gens és es sexe mesclat amb sa religió, me faig un lio”.

Josep M. Llompart (Palma 1925 - Palma 1993) nat en una família de tradició militar, transformà la seva visió del món. Del seu poema S'estimaren, saberen...  “ S'estimaren, saberen / la urgència del sexe com les venes / poden en un moment omplir-se d'aigua / salobre, de sol d'estiu, de peixos / saltadors. / S'amagaven / per la nit del pinar o per les tèbies / raconades de l'ombra”. Alguns comentaris: “I es turisme com el valores?” “Bé, es turisme, si hagués estat una cosa... com deia, explotada amb imaginació, amb gust, amb humanisme... aleshores s'hauria pogut valorar positivament, però és que ha estat una vertadera catàstrofe, perquè ha destruït una societat i no n'ha construïda una altra de nova. Ha creat un desgavell...” 

Blai Bonet (Santanyí 1926 -Santanyí 1997) de família modesta, la seva conversió literària està en relació a l'estada al seminari i amb la influència de l'apotecari Bernat Vidal i Tomàs. Exagerat, imaginatiu. El seu poema Soledat Oberta. “Em dol tot, fins la camisa, / a damunt el pit cremat. / I les paraules em nafren / quan sonen damunt la llengua / amb el seu significat”. La seva malaltia, la tuberculosi, fou un fet transcendental, li diu a Miralles: “En Joan Pons i Marquès era el qui duia més 'tango'. Aquest homo quan me varen donar ses primeres injeccions d'estreptomicina les me va regalar ell, un paquet, me'n record, perquè sa seva dona s'havia morta de lo mateix i li havien sobrat”.

Un llibre d’ històries de Vida, la màgia de la Història Oral. Una bona feina de Joan Miralles i Montserrat a qui encara li queda molt per dir i per publicar.

 

Climent Picornell  

 

Dalt del turó amb gregal, revetlla, 'muridero' i el Chichi

 

Fa vent de gregal, fresc, després de la calor dels altres dies, això juntament amb les plogudes degudes a una Depressió Aïllada en Nivells Alts (una DANA diuen ara, abans una 'Gota Freda', que a mi m'agradava més, trobava molt més poètica aquesta denominació), això, dic, ha fet que els arbres i les mates responguin tot d'una, anaven coll mort i han reviscolat; fins i tot algunes esparregueres han tret espàrecs! Dues maleïdes tórtores damunt l'antena de televisió no aturen, tot lo dia cantant, o passant el seu rosari, repetit i avorrit.

Passaren les festes. Molts d'actes, molt bé, massa dies, però no han vengut torroneres que duien unes barretes de torró fluix de cacauet que s'aferrava per les dents. Hi hagué una revetlla clandestina, ja que una votació popular havia sentenciat que no es farien focs artificials, i alguns no no ho poden pair... Els dimonis rabiosos sortiren a assajar sa barrota, sa llandera i ses 'escorretjades' a la jovenea qui, en un acte de masoquisme col·lectiu, els incita i els provoca que els peguin. Cosa curiosa aquesta de la devoció popular pel dimoni, que se mostra en tota la seva grandesa per Sant Antoni, quan el sant roman estàtic, silent, avorrit, mentre el dimoni, o els dimonis, són les figures etèries, actives i ballarines.

Feim una volta pel camí de Ses Casetes i a l'esquerra es dibuixa l'edifici de la residència per persones majors: “Allò és un 'muridero', comenta na Maria Sanfaina. “M'estim més ser a ca nostra encara que em maltracti la 'panchita' que em guarda, i me digui 'mi amor, mi amor...”   En Toni Gordall passeja un ca. “Com va s'estiu?” Li deman. “I bé, els estius d'ara no són com els d'abans. En s'estiu se feia molta de feina a foravila, fins i tot els muls s'amagrien! Record mon pare que per fer es paller se posava una calça de dona pes cap i estava davall es raig de palla de sa batedora! N'hi havia que els feien ben rodons, tot un art! En canvi jo, ara, ja me veus. Saps que som jo? Un caramull d'escombros!” “Pensa tu!” El contradic: “Això són guindaines!”. 

La Guàrdia Civil fa voltes per la vila, en cotxe i a peu, cerca a El Chichi que, segons conten, comanà a una filla seva que pegàs a la seva dona, per no engrunar-se ell, que sabia a lo que estava exposat. “Yo no la he tocado” deia als guàrdies que sabien ben bé el que vol dir violència vicària. Per equilibrar els episodis que esbuquen la bona convivència, en Toni Marvilló, jove, passa revista als llocs zen o de budisme que hi ha per fora-vila. N'arriba a nomenar deu, alguns d'ells s'anuncien per Internet, com un d'ells a una possessió, Son Pual, on es veu que fan una meditació al celler de les cases, una altre rebatiat “Cielo Azul”, a un altre fan romandre la gent dins 'tipis', tendes d'indis, un altre és un totum-revolutum energètico-boixadero devers la possessió de Son Fortà i així...

Baix, ja tardet, a fer una xerradeta al cassino. Comentam el darrer accident, d'un fill d'en Toni de Son Podelles. “Li va costar tretze punts: set que n'hi posaren a n'es cap i sis que li llevaren des carnet de conduir. Quan el curaven els qui l'acompanyaven deien als metges: “No li poseu molta anestèsia que ja en du molta!” L'infermer que el cosia era fill d'en Gori Vinenci. “Sí. Vos ne recordau d'aquell que jugava amb s'equip de la vila, d'extrem dret, de Petra? Era primel·lo però corria molt!” “Feia tanta via que passava davant a sa pilota!” comenta en Pep Praxedis amb conya. Joan Frasquinó, recentment jubilat, fa el resum de la seva nova vida de pagès: “Vaig sembrar trenta meloneres. Deu varen sobreviure, cinc varen fer flors, quatre les se menjaren els conills: he collit un meló!”  “Miss Melones” elegien a Vilafranca un temps per la fira!” postil·la en Xec de Son Llosques.

Fosca negra me'n vaig cap al turó. No me top amb ningú. Molta gent ha tret les bosses d'envasos, avui és dilluns. Per una persiana sent el gemecs amorosos d'una parella de nou-vinguts. Avui la lluna és plena. I grossa.

Climent Picornell 

 

Jardins d'altri amb lleugeresa, conversa, por i solitud

Els 'Jardins d'altri' són recerques o encontres amb allò que han dit altres i que me fan reflexionar. Com allò de la lleugeresa de la nostra vida segons Kundera... “com una ploma, com la pols que es mou a l'aire, com qualsevol cosa que ja no existirà demà”. Un poc ximpló, no? Però, vaja...

“Una generació que no suporta l'avorriment serà una generació d'escàs valor” (Bertrand Russell). El papa Francesc (ja saben, aquell jesuïta argentí que es va franciscanitzar el nom, ai!): “Si els joves estan cridats a obrir noves portes, els vells en tenim les claus”. Si és la referència 'clau' per a entendre les noves generacions estan ben llestos, els catòlics, vull dir. Parlant de generacions. Un altre encriptament nou: Yolo. De l'anglès you only live once que vol dir 'només vius una vegada'. Quina originalitat! Si cau una bomba cal ser un Yolo.  O com “Broligarques”, contracció de Brother i Oligarca, homes influents, el seu poder desborda la política. Ho vaig llegir a un article signat per Josep Maria Ganyet a La Vanguardia qui s'autoanomena “etnògraf digital”, servidor fins a influencer hi arribava, però això ja és jugar a una altra categoria o com deia el gitano: 'a mi me habla usted más sencillo!' Les coses que ens queden per aprendre! Com Usagimi, no és com Antaviana una paraula inventada, vol dir literalment “orelles de conill” en japonès i fa referència a una branca feminoide i eròtica del kemonomini típic de la cultura popular japonesa, que ha estat 'tunejat' pel manga i el anime.

Ja ho deia Ciceró “qui comença una conversa no ha d'impedir entrar-hi als demés, com si fos una propietat particular: ha de pensar que, com en tot, també en la conversa general, es just que hi hagi torns”. En qui devia pensar? Jo no, vull dir Ciceró! No és en qui es pensen sinó en alguna d'aquestes personalitats narcisistes incapaces d'estimar a ningú profundament i que segons A. Palomeque “les seves relacions només se conformen amb el grupet promotor de la seva ambició, del que se'n deriva una personalitat amb angoixa vital, associada a la carència d'afectes”. Parlant d'això, els versos que encapçalen el llibre Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, que escrigué la seva ex-dona Jill Jarrell, morta fa poc: “Si es parla més del compte  /  val més callar i ja està.  /  Els teus versos d'amor, tan calculats, /  la lascívia dita amb aspror,  / han tornat una astuta mena de joc sobreactuat”.

Creix un sentiment de por generalitzat i impersonalitzat, depressiu diria, davant l'avenç dels populismes d'ultradreta. Cal recordar el que deia l'ex-president Obama en el seu discurs d'acomiadament: “Democracy can buckle when we give in to fear” -la democràcia pot esfondrar-se si cedim davant la por-. A un servidor el que li fa por, també, és en el que s'estan convertint les nostres ciutats. Erik Harley es refereix al “salsitxerisme urbà” o al “salseig immobiliari” per anomenar les corrupteles, les obres com un tripijoc “sempre pensant en el benefici propi i mai en en el benefici de la societat, Harley és fundador del moviment “Pelsmeusousvisme” que denuncia l'urbanisme i l'arquitectura especulatives. Com Santiago Calatrava que construí deu ponts a l'Estat Espanyol “quasi tots iguals, a escollir entre el tipus peineta o el tipus jamonero, pagats a preu d'or i com el de Bilbao amb el trespol de vidre a una ciutat on hi plou més de 200 dies cada any, amb continues patinades i trencament d'ossos. 

“Me vaig casar amb tu no perquè t'estimàs, sinó per arribar a estimar-te” escrivia Churchill en una carta a la seva dona. Devia tenir por d'estar tot sol? “La soledat té mala reputació perquè som animals socials i assumim que els altres són infeliços quan estan sols. No sempre és així”. (Jennifer L. Smith). En aquest sentit diu Tore Bonsaksen: “Els usuaris actius de les xarxes “xategen”, publiquen i comenten; el passius scrol·leen i miren altres perfils. Aquesta actitud passiva a les xarxes s'ha relacionat amb un ànim depressiu que sol anar lligat a la solitud no desitjada”. Ho resolia, en l'era d'abans de les xarxes socials, Luís Buñuel: “Ador la solitud sempre que un amic me vengui a parlar d'ella”.

Climent Picornell