Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI, AMB FETITXISME Climent Picornell

jcmllonja | 15 Abril, 2011 09:53

 

 

Jardins d’altri, amb fetitxisme

 

Climent Picornell

 

Confegir uns Jardins d’Altri és una tasca que em du a arreplegar el que m’ha sorprès llegint d’ací i d’allà.  Moltes de vegades anècdotes. La primera. José Manuel Zapata, fent de tenor al Barber de Sevilla, estava constipat: “Se passa molt malament, particularment en els aguts. Has d’estrènyer tant el cul que no t’hi passaria ni el bigoti d’una gamba”.

 

Però no sempre l’anècdota se perd en ella mateixa, com la gràcia d’un acudit i res més. De quasi totes se’n pot fer corol·lari. Hans Blumenberg ha publicat Les rialles de l’al·lota de Tràcia, el títol ve d’una anècdota que li passà al savi grec Tales de Mileto, qui, observant el cel durant una de les seves passejades nocturnes va caure dins un clot, desfermant les rialles de la seva jove esclava. Rialles amb conclusió, final amb ‘moralina’, la contrària de la dita aquella que diu que “quan el savi assenyala el cel amb el dit, el beneit mira el dit”. Sempre he volgut fugir de la cita grandiloqüent, fosca i entravessada, i he cercat tot el contrari. Deia Z. Bauman que en aquesta societat nostra “els productes són relegats a tota velocitat a la condició de deixalles i els subjectes, nosaltres, podem ser tractats també com a fems”. Segons F. Castro Jover aquesta tendència ha migrat cap a l’art. Per això hi ha hagut la Música Grunge ( greixosa, ‘mugrienta’),  el Dirty realism (el Realisme brut en literatura) i fins i tot la merda d’artista és un consum museístic, malgrat s’hagi d’entendre com un fetitxisme. 

 

Llegeixin, si poden, el que en diu Giorgio Agamben: “L’objecte fetitxe en quant presència és en efecte alguna cosa concreta i fins in tot tangible; però en quant presència d’una absència, és al mateix temps immaterial i intangible, perquè remet contínuament més allà de sí mateix cap a alguna cosa que no es pot posseir realment”. Vaja!  Me perdonaran però l’anterior definició m’ha lligat amb una altra anècdota que contava  Guillermo Sheridan co-guionista de Cabeza de Vaca, quan per determinades escenes s’hagueren d’inventar una llengua amb la que parlaven els figurants que feien d’indígenes sud-americans. Per exemple, deien “Meachichilá” que podia significar segons el moment: “Fumarem aquestes herbes i ens posarem com una moto a veure si entram dins una ruta iniciàtica...” I així, tot era una pura conya marinera. Naturalment no hi posaren traducció a la cinta. Un conegut crític francès en veure que no hi havia subtítols quan xerraven els indígenes, ho trobà molt adient ja que d’aquest manera s’afirmava, segons ell, “l’abisme dels altres”. Tanta sort, diu Sheridan, fent un alè.

 

El desentrellador de fetitxismes per antonomàsia fou Sigmund Freud. Idò, Freud: “L’esser humà no és un esser amable, únicament capaç de defensar-se si l’ataquen, sinó que se l’hi ha d’atribuir a la seva dotació pulsional una bona quota d’agressivitat. En conseqüència el seu pròxim no és únicament un objecte sexual, sinó una temptació per a satisfer en ell l’agressió, explotar la seva força de treball sense pagar-lo, usar-lo sexualment sense el seu consentiment, desposseir-lo del seu patrimoni, humiliar-lo, infligir-li dolor, martiritzar-lo i assassinar-lo”.  Després d’això...  més val que tornem al cantants, alguns dels fetitxes de la nostra modernitat, ja esbravada. Ara ha fet anys que The Beatles feren el seu primer concert a La Caverna de Liverpool. He llegit a un article de José Luís Pardo, comentant tres biografies de John Lennon, unes reflexions entorn de la difícil aliança del fantàstic duetto format per Lennon i McCartney. No hi ha dubte, diu Pardo, que Lennon va saber convertir les seves misèries i alegries juntament amb molts d’altres elements del seu ambient cultural en cançons excepcionals. Mentre Paul “polia” els engranatges melòdics, la funció de John Lennon era la de corregir la tendència de McCartney a una certa cursileria. Aquest va escriure –pel que seria després I saw her standing there- el següent: “ She was just seventeen / She was a beauty queen” ( Tenia només desset anys / era una reina de la bellesa). ‘Estàs de conya?’ exclamà Lennon en llegir-ho. I corregí els versos: “She was just seventeen / You know what I mean” ( Tenia només desset anys / Ja saps què vull dir).

 

La cultura Pop dels anys seixantes fou d’una potència aclaparadora. Amb alts i baixos. V. Molina Foix bon coneixedor de l’època i dels personatges ho conta comentant una espècie d’autobiografia (“Érem uns nins”) que ha escrit Patti Smith, l’andrògina cantadora de Radio Etiòpia, on hi retrata la Nova York promíscua i psicotròpica que va viure amb qui fou el seu company, el fotògraf Robert Mapplethorpe, autor de les més descarnades fotografies de la generació. Qui ho diria! Quan es llegeix que Mapplethorpe continuava sent el catòlic fill d’uns pares provincians als qui no gosava dir-los que convivia amb una al·lota sense estar-hi casat. S’hagué d’inventar una història de noces amb Patti, amb una falsa fotografia. Un dia que anaren a visitar-los, el seu pare el primer que li va dir va ser: “T’has de tallar el pèl. Pareixes una dona!”

 

Aquesta espècie de forats negres que passegen el nostres fetitxes de la modernor són també aplicables a Bob Dylan. R. González Ferri arriba a la conclusió de que Dylan se’n reia dels Estat Units, enfrontats a les seves vergonyes: ser terra dels homes lliures i haver de mostrar-se racista; ser el país habitat pels homes valents i perdre guerres enfrontant-se  a nanets. Vist amb perspectiva, diu González Ferri, els USA ho superaren tot bastant bé, a força o a cops d’igualtat i d’individualisme. Dylan acompanyà aquest procés com el seu emblema. Però qui fou profeta esquerrà es convertiria amb multimilionari, sense ideologia aparent, tant li era cantar davant el Papa Joan Pau II, com fer anuncis per la marca de bragues i sostenidors Victoria’s Secret. Podríem generalitzar i afirmar –pel pes d’aquestes anècdotes- que en això derivà la contracultura dels seixanta? Una suma de rebel·lia vital i ortodòxia econòmica? Mes d’un pensarà que no és una mala combinació.

 

No se sap molt bé si es perd la vergonya amb els anys. Perdre la vergonya, no implica perdre el respecte. No ho va dir exactament així Georg C. Lichtenberg (1742-99), va dir: “Quan els qui manen perden la vergonya, els que obeeixen perden el respecte”. Que és el que està passant un poc pertot.

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb