Climent Picornell

ClUTAT I EL PROGRÉS DELS NO-LLOCS Climent Picornell

jcmllonja | 06 Abril, 2011 09:46

 


Ciutat i els progrés dels no-llocs.

 

Climent Picornell

 

Me crida François Musseau, corresponsal del diari Libération, a qui han encarregat un ample reportatge sobre Palma per a la revista Geo. Quedam a un bar prop del Born. Abans d’arribar-hi un home negre alt i gros me predica en un castellà rossejat: “Sin Dios, no hay salvación. Dame cincuenta céntimos para un bocadillo”.  El venedor de diaris, en un paradeta, una taula de fòrmica aferrada a una de les lleones mamelludes del passeig, hi té un diccionari de romanès-espanyol i una màquina de fer xigarrets. Damunt el Born uns sahrauís joves hi ha muntat una tenda, com una haima del desert, i d’allà estant demanen la independència del seu país sotmès pel Marroc. Tot això ben davant de la nova botiga de superluxe Louis Vuitton –un no-lloc, ben igual a qualsevol altra botiga seva a qualsevol altre banda del món-, avui canvien el seu espectacular mostrador –on només hi ha un ‘bolso’ de dona- mentre un segurata ho vigila tot de ben a prop.

 

Mir d’explicar al periodista francès, que ha corregut mig món, les particularitats de la meva ciutat, Palma, però al mateix temps es van fent clares les seves generalitats i els mateixos processos que han sovintejat a les ciutats de tota Europa. Passejam pel puig de Sant Pere i des del Baluard li faig una lliçó-exprés de geografia urbana i, malgrat sigui veritat que les ciutats es mostren iconogràficament a  través dels seus símbols arquitectònics, testimonis de la seva història i de la seva memòria, li recoman el que hauria de veure i esbrinar, per copsar el canvi de Palma en aquest darrers anys, marcada pels processos immigratoris o l’avenç dels no-llocs, aquests emplaçaments ageogràfics, des de Louis Vuitton als McDonald’s, passant per Zara, Mango o El Corte Inglés. Al final li assenyal el barri tradicional, simètric al que estam: Sa Calatrava. Un lloc encara?

 

Feia estona que en volia dir alguna cosa del llibre de Jaume Franquesa Sa Calatrava mon amour (Etnografia d’un barri atrapat en la Geografia del Capital) Ed. Documenta Balear. Franquesa agafa el títol d’un poema de Salvador Bonet: “Sa Calatrava és un poble envoltat / de ciutat per totes parts / manco per la mar i qualque portaavions. / Sa Calatrava és un casc antic / no retornable, / un barri sense voreres / com l’univers / o com un potet de confitura. / Sa Calatrava és un portal / ple de clovelles de pipes / i rialles de nin, una al·lotea jugant a futbol / a dalt murada...”. Com diu Josepa Cucó “el llibre ens endinsa en el món apassionant i mòbil dels centres històrics de les nostres ciutats, evidenciant la matèria, les textures i processos que els conformen i afaiçonen en aquesta canviant etapa de la postmodernitat. Els seus espais i racons, la memòria, els discursos i els conflictes dels habitants del barri, els projectes i malifetes dels calatravins i de l'administració, connectats amb les dinàmiques de processos més amplis que travessen a hores d'ara a tantes i tantes ciutats, atrapades en l'enganxosa teranyina de la geografia del capital”.

 

Marc Augé, a Paisatges planetaris, revisa el concepte de no-lloc que va encunyar per designar els espais de circulació, de consum i de comunicació que avui s’estenen per tot, espais de la provisionalitat, de pas, de l’efímer, sobre els quals no és possible desxifrar ni relacions socials, ni una història compartida, ni signes de pertinença col·lectiva.  Aeroports, autopistes, grans magatzems, hotels, franquícies diverses d’alimentació i roba, parcs temàtics, zones d’oci...  Augé en fa una relectura i troba que frega amb dos límits.  El primer, a alguns no-llocs s’hi poden establir vincles socials, els joves, per exemple, es reuneixen a hipermercats o a grans magatzems: un no-lloc, es pot reiventar com un lloc. El segon límit ve marcat pels espais virtuals de comunicació, que no són un lloc concret, per la qual cosa són també no-llocs, però s’hi poden intercanviar missatges i establir contactes socials. De fet s’anomenen “xarxes socials” a alguns d’aquests ciberespais, malgrat la gent pugui tenir-hi molts d’amics, com al Facebook, pot continuar sentint-se ben tot sol. Paradoxes de la modernitat.

 

Remarca Augé l’enfrontament de dos món. Un d’ells el dels qui fugen de la misèria, la fam, la tirania, la violència de la natura… Cercant un paradís, molts troben un camp d’internament o de refugiats. El món que cercaven els rebutja. Els individus que han perdut el seu lloc sense trobar-ne un altre han quedat assignats, doblement, a no-llocs. Constata que, al mateix temps, els “llocs” propis es desdibuixen -a Europa sense anar més lluny- abunden les iniciatives per preservar, restaurar o protegir, ja siguin llengües, arquitectures, folklores, paisatges que, tanmateix es van convertint en espectacles i objectes de consum turístic: “la memòria és lenta, la història massa ràpida”. De cada pic es fa més difícil reconèixer el propi lloc.

 

Els no-llocs de l’abundància (aeroports, autopistes, centres comercials...) són confrontats per Augé amb els no-llocs de la misèria que poden ser tant refugis com presons, objectes de control policial i d’ajuda humanitària. Que tenen en comú? Als aeroports, ports i fronteres, els emigrants i refugiats hi convergeixen amb els turistes, cercant exotisme, arena o sol, viatgen als mateixos llocs dels quals els emigrants volen fugir. Això ens proporciona la fotografia més emblemàtica de la nostra època: un turista davall un para-sol i, a pocs metres, un emigrant mort ofegat a la mateixa platja. Troba Augé que els camps de refugiats o els llocs d’acollida de les víctimes d’una catàstrofe natural són també no-llocs, encara que, si duren, s’hi recompon una certa vida social i s’hi redibuixa quelcom que es pot semblar a un lloc.

 

Mentre el neoliberalisme vol significar-se per la lliure circulació i la lliure competència, amb imatges que remeten al moviment i la flexibilitat social, en canvi la visió de refugiats, detinguts i víctimes diverses, transmet la idea de bloqueig, de paràlisi econòmica i social. La lliure circulació de persones es transforma en un miratge mentre es multipliquen les mesures de control de la immigració o la pobresa es confinada a viure a determinats barris, mentre proliferen espais privats i vigilats només per a rics. Discontinuïtat i prohibició són, per Augé, també paraules clau de la situació global, per molt que oficialment sigui definida com de llibertat i d’intercanvi. La misèria, l’emigració, la violència, la desigualtat, les catàstrofes ambientals, les transformacions urbanístiques i paisatgístiques, conformen diferents cares de la humanitat actual.

 

Retornant a Palma, la sent de cada pic més una ciutat de simulacions on, servidor, com altres, hi desenvolupa un cert fetitxisme historicista, vaig a un vell cafè, a una botiga antiga, passeig  per una deixa històrica... Però aquestes restes, davant el progrés dels no-llocs, han tornat una obsessió –malgrat estiguin invadides per gent estranya cridada per les guies turístiques-, un sobrevalor urbà, quasi un espectacle, ja que l’ecologia humana que les va produir ja ha desaparegut.

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb