Climent Picornell

TOPÒNIMS DEL MÉS ENLLÀ: PURGATORI, CEL, INFERN Climent Picornell

jcmllonja | 30 Març, 2011 15:48

 

 

Topònims del més enllà: cel, infern, purgatori

 

Climent Picornell

 

Els llocs on hem de passar l’eternitat -els qui hi creuen, i els qui no hi creim, també-  el cel, l’infern, els llimbs o el purgatori,  ja no els reconeixeríem, per no dir que s’han difuminat.  El Papa Benet XVI els ha reformat. També l’anterior Papa, Joan Pau II,  hi posà mà: “El cel no és un espai situat entre els niguls”.  Ja no hi ha Sant Pere amb les claus damunt un cumulonimbus o un cirrus deixant entrar els bons i enviant als inferns als dolents, com ens anuncia la Sibil·la, que ara per més INRI –em referesc al toc més prosaic de la cosa-  és Patrimoni de la Humanitat. L’infern ja sabíem que estava situat al centre de la Terra, un lloc calorós. I el purgatori? Benet XVI ha matitzat, fa un dies, que el purgatori no és un lloc físic, sinó “foc interior” dels propis pecadors. Fins i tot les acadèmies de les llengües han hagut de variar el seu criteri. Fins ara escrivíem Cel, Infern, Llimbs o Purgatori amb majúscules perquè  eren considerats topònims –com Marratxí o Trípoli- encara que fossin topònims de caràcter “mític o imaginari” –com els Camps Elisis, Bàbia, El Dorado, Xauxa, Utopia o la Gandòfia, tots ells tan ben cartografiats per Joan Amades a Geografia Fabulosa- 

 

Ara hem d’escriure cel, infern, llimbs i purgatori amb minúscules. Servidor que va viure temerós de petit dins aquell món imaginari i tenebrós, augmentat i mantengut pels capellans, no puc perdonar-los les angoixes que em feren passar amb alguns d’aquests topònims amb majúscula on podria anar a raure en ser mort. Encara ningú m’ha demanat disculpes. Com diu Juan G. Bedoya al seu excel·lent article El Papa conclou la reforma de l’eternitat, els papes estalvien ara als fidels catòlics aquella l’escatologia venjativa. Teòlegs importants se’ls van avançar, amb risc de ser anatemitzats. Hans Küng ja va escriure l’any 1975: “El cel de la fe no és el cel dels astronautes. No és un lloc, sinó una forma de ser”. Vaja, encara és viu, en Küng, no com Giordano Bruno que va ser cremat de viu en viu l’any 1600 per dissentir del cel dels eclesiàstics, o Copèrnic i Galileu que ho passaren ‘pillo’.

 

La imatge del cel i de l’infern que ha perviscut fins fa poc deia  Julio Caro Baroja que era una creació dels predicadors bocamolls del Barroc, és quan es va fixar el model de vida després de la mort, l’invenció imaginativa d’un món d’ultratomba que ha perdurat fins ara fa poc. En un llibre deliciós, Geografía de la eternidad, Ana Martínez Arancón ha tengut la gràcia de reconstruir com deien que eren aquests llocs i els seus habitants, els àngels, o els dimonis, per exemple: “Les boques molt grosses i molt obertes. Les dents esmolades. Les gargamelles amples... Tot són ungles, de tots surten flames molt ardents, pels ulls, per les orelles...” És una estampa expressiva -com els nostres dimonis de les festes populars-  que, malgrat la ingenuïtat, no perd el seu poder terrorífic. L’infern tenia segons el pare Martin de Roa “onze mil llegües de redó, espai necessari per a la multitud de pecadors que allà han de guardar perpetua presó”. En quant al cel, el paradís, tenia els seus atributs, com la serenitat blava de l’aire en calma, immutable per damunt els niguls, el jardí de flors que mai es marceixen, amb fruites delicioses i accessibles. Un lloc imaginable però difícil d’aconseguir sinó passaves abans per l’adreçador estret que t’imposaven. Ara es veu que han perdut la clau o han oblidat on és el camí on hi havia el ‘lletrero’ del topònim que posava, en majúscules: Cap al Cel.

 

En la tradició cristiana la idea de paradís, de jardí, prest fou substituïda per la de ciutat celestial, la ciutat de Déu; en la utopia possible el centre de poder era la gran metròpoli de l’imperi, una Roma celeste, una nova Jerusalem. Afegeix Martínez Arancón que els predicadors del segle XVII ajuntaven els tractats celestials amb els fonaments  teòrics de la grandesa d’Espanya “de forma semblant a com si Espanya fos alguna cosa així com el regne de Déu en la terra, i per tant la cort celestial vendria a ser un Madrid etern, més perfecte, naturalment”. Tot rebossat amb  llum, bellesa, perfum, evocació de músiques, ja anomenades, per aquest motiu, músiques celestials. Els prolífics jesuïtes eren qui més volien precisar: “A la ciutat celestial les places són d’or, clar com el vidre, les seves murades estan ornades amb pedres precioses, les portes d’esmaragdes i perles d’inestimable valor”. I com a resum: “és un lloc claríssim; és temperat, sense variacions del temps; és segur i etern; és ameníssim i delitós” Això era, naturalment,  quan el cel dels cristians era el cel dels astronautes.

 

A La república filosòfica,  Juan J. Tamayo afirma que el procés de desmitificació començà durant  la Il·lustració i arribà al seu punt fort amb els teòlegs dels anys quaranta del segle passat, R. Bultman per exemple, qui l’any 1941 a Nou  Testament i Mitologia,  capolà els dogmes del cel, de l’infern i del purgatori, l’existència del qual ja fou negada per Luter, per no ser a la Bíblia. Es demana Tamayo “En què queden aleshores els premis que prometien i els càstigs amb què amenaçaven els predicadors de la nostra infància nacional-catòlica? En pura creació de la literatura fantàstica?” Ho diu fent referència a un diàleg entre J. L. Borges i E. Sabato, quan aquest li demana què opina de Déu, diu Borges: “És la màxima creació de la literatura fantàstica. El que imaginaren Wells, Kafka o Poe no és res comparat amb la teologia”.

 

Les conseqüències de tota aquesta literatura fantàstica però han estat tremendes. Basta analitzar el paradís Terrenal. Ja saben la historieta. Adam visquent com un paixà; de prompte, perquè no estàs tan tot sol, d’una de les seves costelles, Déu-nostre-senyor creà Eva... Per mor de la ditxosa poma i la temptació reptiliana, foren expulsats: per culpa d’Eva. Des de les trones cristianes no es cansaren d’ensenyar que per mor de la dona, vam ser expulsats del paradís cap a les tenebres exteriors i haguérem de treballar. Aquest menyspreu cap a la dona era present encara, com comenta Bedoya, quan Pius XII, en els anys cinquanta del segle XX, ordenava nous capellans els recordava: “No sigueu mai ni Judes, ni Eva”.

 

Els qui hem viscut les èpoques dures del poder eclesial, amb les barbaritats que ens predicaven quan, com ara, s’acostava la quaresma, a la fi ho sabem: el cel ja no és un lloc físic, ni tampoc l’infern. Així idò, quina virgueria s’hauran d’inventar per fer por al personal? La por és l’essència de les religions, la por a la mort fonamentalment.  Ens recorda Tamayo el que deia L. Feuerbach, autor de L’essència del Cristianisme: “La religió és el somni de l’esperit humà, l’essència divina és l’essència humana...” Però sobretot: “Si no existís la mort, no existiria la religió”. Amén.

__________________________________

IMATGE DE BIEL PERELLÓ

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb