Climent Picornell

UNA TEORIA DELS AMICS ÍNTIMS Climent Picornell

jcmllonja | 18 Març, 2011 16:25

 

 

Una teoria dels amics íntims

 

Climent Picornell

 

Els homes no solem tenir amics íntims. Al manco així com les dones tenen amigues íntimes, d’aquelles que s’ho conten tot, de les qüestions amoroses a les fisiològiques passant per les domèstiques. Els homes, si de cas, tenim alguns, pocs, amics de confiança que, per assimilació amb elles els deim amics íntims. Així idò, què és un amic íntim?  És una persona amb la qual penses, per si de cas un dia tens problemes –o en té, ell-, que funcioni, o funcionis, com una crossa. És una definició egoista, per tant, vertadera. Amics íntims? Sí, però sense xerrar massa de les coses íntimes, aquestes s’han de percebre, o entendre sense paraules, s’han de sentir de forma intangible. Només d’aquesta manera, podem contar un límit curtíssim de persones que entren a formar part de la categoria sui generis d’amics  íntims.

 

Servidor en té un parell, pocs. Sovint he analitzat el meu comportament amb ells i més que vessar les meves veritats, angoixes o problemes, quan en tenc,  mir de què ells no se’n temin. Curiós, però molt generalitzat. És una situació molt semblant a la relació que s’establia a les reunions del Politburó, quan es tractaven temes importants, el secretari del partit, el camarada Mudoiisky, demana al militant  Klimentin Picornellov: “Klimentin, tens alguna opinió sobre aquest tema?” Respon Picornellov: “Sí,  camarada, en tenc, però no estic gens d’acord amb la meva opinió”. De manera semblant,  la relació amb els amics íntims més que en veritats es recolza fonamentalment en mitges mentides, en metàfores o, més enllà, cap a la paràfrasi o la metonímia. O l’oxímoron. Divines contradiccions!

 

Cas a part el formen els amics íntims que creuen tenir comprensió, que t’escolten amb atenció i que no poden passar sense donar consells. És la subcategoria de l’ amic íntim especialista en intimitats. Amb aquests la relació es converteix en una espècie d’esgrima per poder interpretar qui diu la mentida més vertadera o la veritat més mala de raonar. És això que penses quan el teu amic íntim t’ha confessat alguna cosa: “Què m’haurà volgut dir amb això?” Els meus amics especialistes en intimitats -i aquí hi entren els  psicòlegs i psiquiatres-  gaudeixen d’un dels meus privilegis, d’una de les més preuades actuacions, dels homes en general. És molt clara. Davant un d’aquests especialistes, no pensis. No fos cosa que et llegissin el pensament. Però si penses, sobretot no diguis el que penses. I si penses i ho dius, mai ho has d’escriure. Però si penses, ho dius i ho escrius, no pensis, ni diguis, ni escriguis mai el que pensis: no diguis mai la veritat. Per això han fet ells una carrera! Es creuen tenir molta pipella i, per tant, el deure d’esbrinar la veritat. I la veritat, com deia Bertrand Russell, només  pot ser el que espera la policia que li diguem.

 

Però el més fotut de les relacions entre homes que són amics íntims és la necessitat que tenen alguns d’ empènyer-nos a ser feliços. Si fa falta a ‘sempentes’. Quina mania! Són com el xofer de la camiona del meu poble, avariada, que cridava: “Baixau a empènyer!”. L’amo en Toni Penya que era a dins, contestà: “En Penya ha pagat, i no baixa!”. Idò això. Els bons amics íntims redueixen la seva actuació a fer-nos saber que ens coneixen, que saben com som  i per tant no s’entesten a donar-nos consells, ni fórmules. Com la Constitució americana que diu que els americans tenen dret a la felicitat, però no hi ha cap reglament que desenvolupi aquest precepte. En canvi, empènyer a la gent a ser feliç és com estava redactada la fórmula al règim espantós dels Khmers rojos de Pol Pot. Aquest, per conduir el poble a la felicitat prohibí la intimitat, prohibí l’expressió dels sentiments, tant del riure com del plorar, llibres i juguetes foren confiscats, els monjos budistes foren obligats a casar-se i els musulmans a menjar carn de porc, es suprimiren les ulleres –objecte que es veia com a presumpció intel·lectual-... No m’imagin cap dels meus amics, íntims, sense les seves ulleres, o sense les seves juguetes. Tampoc hem de tolerar que ens empenyin per força a fer una regressió  a la nostra infantessa, estadi on, diuen, hi reposen les causes de la nostra infelicitat.  Ja ho sabia Quevedo, abans de Freud: “La vida empieza en lágrimas y caca, / luego viene la mu, com mama i coco, / siguénse las viruelas, baba y moco...”

 

A l’amic íntim se li pot dir tot, però així hi ha el perill de què deixi de ser íntim, o de que deixi de ser amic. Per tant és millor que sapi, sense haver-li  de dir, que, tanmateix, les emocions, el plaers o els dolors ens impediran ser feliços per molt que ens ‘sempentegin’. Que ens passam la vida fent títeres i cucaveles cercant el finíssim equilibri entre el bé i el mal, el yin i el yang, la gimnàsia i la magnèsia, el gust i el disgust. “Només qui no odia ni s’entristeix està en plena possessió de la felicitat”, és la via ascètica i eixuta que predica el Mahabharata, connectada amb altres vies estúpides sense amor, ni devoció. Ja ho deia Borges oximorònic: “Només me queda el goig d’estar trist...”. 

 

 La millor qualitat de l’amic íntim és la d’embullar la troca. Se li ha de confessar  no entendre molt bé el que ha volgut dir. Com Woody Allen amb els idiomes, deia: “Parl molt bé el francès però no aconseguesc entendre el que dic”. Exactament així.  Encara que no s’entengui  molt bé el que es diu - i això és el corol·lari més important-  s’ha de saber perfectament el que es sent. Aquest sentiment, aquesta estima  és la premissa essencial per saber si un és o si en té d’amics –més o manco- íntims.

_____________________________

IMATGE ORIGINAL DE GUILLEM MUDOY

 

Comentaris

Enemigos íntimos

Jesús García Marín | 18/03/2011, 20:44

Espinoso tema, el que tratas hoy, Climent.
Te escribo desde Ecuador, Quito. El otro día vi en Latacunga una tienda de ropa interior femenina que se llamaba "Intimidades Purita". Tener amigos íntimos debe ser un buen rollo. Yo ya he despedido (con indemnización) a los que tenía; eso sí, aprecio mucho a los que tuve y al recuerdo de ellos que a veces me llega, incluso a Quito.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb