Climent Picornell

ON EREN QUAN TEJERO ENTRÀ AL CONGRÉS DE DIPUTATS? Climent Picornell

jcmllonja | 13 Març, 2011 18:34

 


On eren quan Tejero entrà al Congrés de Diputats?

 

Climent Picornell

 

Les realitats d’aquests dies imposen reflexions dures, amb explicacions complicades. Són les commemoracions del 23-F o les revoltes al nord d’Àfrica, amb el dictador i cleptòcrata Gaddafi bombardejant el seu propi poble. Les anècdotes donen cos individual als moments històrics que ens ha tocat viure. La pregunta “on eren quan van matar Kennedy?”, es va posar de moda als USA per a significar un moment de la quotidianitat que combregava amb un fet excepcional, un magnicidi. En aquest cas, servidor, estudiant, baixava el carrer dels Oms, camí de l’institut Ramon Llull. I, l’onze de setembre de 2001, on els va agafar? Quan els avions, en una gran metàfora de l’islam contra occident, esbaldregaven les torres bessones de Nova York? O, per cert, on eren vostès quan mataren Carrero Blanco? Però, vaja, del que es tracta en aquest mes de febrer és de rememorar els trenta anys d’aquell 23-F, quan una partida de militars i guàrdies civils franquistes volien retornar-nos a les obscures èpoques de la dictadura. Acudiré a la meva anècdota personal, perifèrica i insignificant. Tenia els meus alumnes fent un examen a una de les aules de la Facultat de Filosofia i Lletres, a son Malferit, prop d’on ara hi ha IKEA. En un moment donat entrà un professor a contar-me que per la ràdio –la ràdio va ser el nostre salvavides durant aquell dia i aquella nit- deien que la guàrdia civil havia entrat al congrés de diputats pegant trets. De damunt la tarima dic als estudiants que ja faríem l’examen un altre dia perquè hi ha hagut un cop d’estat militar. Un d’aquells universitaris pegà un bot i sortí per la finestra, corrent, travessà el pati, no sé on degué anar però m’ho imagin. Moltes vegades ho hem comentat amb alguns dels qui feien aquell examen, un d’ells, ara, col·lega a la UIB. Aquest bot marca el record, no per fer-ne una avaluació general, ni política, sinó per rememorar la força del moment. Al matí següent, mirava les imatges de la càmera de televisió que deixà un operador endollada, relatava, talment cinema verité, la terrible astracanada.

 

On eren vostès quan el general Pinochet entrà al palau de la Moneda a Xile, l’onze de setembre de 1973, derrocant violentament el president constitucional Salvador Allende? Jo era a Gènova, d’Itàlia. Ho vaig saber per una enorme manifestació sindical. Els assistents en feien culpable, de passada, la democràcia cristiana italiana liderada per Taviani, parenta del partit que feia oposició a Allende, liderat per Frei. Em vaig quedar, pel record, amb l’anècdota del què cridaven: “Contro Frei, contro Taviani, operai cileni, operai italiani”. He fet la pregunta retòrica sobre el cop d’Estat del sinistre general Pinochet perquè m’anava bé per fer veure com animaren els nord-americans els colpistes xilens. Està ben demostrat, l’antiamericanisme era contrarestat  amb intromissions directes, o indirectes, per mirar d’enderrocar governs, com en el cas de Xile, plenament democràtics. Sembla que ara el president Obama ha romput el modus operandi de què si el dictador era amic, era un bon dictador i se l’havia de deixar tranquil. Eren els casos de Tunísia o Egipte. I si no ho era, aleshores  s’havia de fer el què fes falta: matar-lo, envair el país, sometre’l a setge econòmic... ho demostra la relació històrica dels USA amb la Cuba de Fidel Castro.

 

Mentre Muammar el Gadaffi està vivint les seves darreres hores a Líbia, m’ha duit el record d’una altra anècdota, fou aclaridora per a mi de com funcionaven determinades coses als països islàmics, lluny del guió après. A dues fronteres del món no m’han deixat entrar, a Albània, en temps del dictador comunista Enver Hoxha i a Líbia, ja en temps de Gaddafi, ara farà quasi quaranta anys. El cas d’Albània va ser pintoresc. Des de Iugoslàvia, un estat aferrat amb la saliva dejuna del mariscal Tito, per dins els boscos bellíssims de Montenegro, passat Titogrado i Kotor vaig arribar  a un lloc fronterer petit, uns militars d’aquells de gorra de plat amb el front alt, que no parlaven res en què ens poguéssim entendre, després de telefonar una bona estona ens digueren que ens tornàssim per on havíem vengut. Camí de Grècia, per Kosovo i pel nord de Macedònia me’n vaig témer que tot i ser a Europa, les veus dels imans pels altaveus de les mesquites de Skopje em transportaven a un altra continent. Però mai m’hagués imaginat les barbaritats genocides de la guerra posterior. De tornada vaig travessar un parell de kilòmetres militaritzats, entre Grècia i Bulgària, del que era el teló d’acer (per cert, on eren quan tomaren el mur de Berlín?).

 

A la frontera de Líbia, venint de Tunísia, els guardians ens feren esperar perquè tots havien de resar, tant els d’un costat com el de l’altre, per després, tanmateix, negar-nos el pas. La religió al nord d’Àfrica condiciona la vida pública normal i quotidiana. També a Argèlia, tot i ser un país militaritzat i socialista. Hi havia entrat per mar i era l’època del Ramadà, doncs bé, a una ciutat d’un país socialista, durant el Ramadà -el mes que el profeta Mahoma diu que s’ha de dejunar durant el dia-, a una ciutat enorme com Alger, amb el segell dels francesos encara recent, no hi va haver cap restaurant que ens servís dinar: a dejunar s’ha dit! La revolta de la sèmola i la mascarada democràtica, un parells d’anys més tard, llançà el país a massacres continuades, prolegomen de la islamització radical globalitzada.

 

Vull dir amb això que les anàlisis reduccionistes i excessivament ràpides de la geopolítica i sobretot de la geoestratègia mundial, necessiten un bon sedaç. Al món musulmà actual els documents filtrats per WikiLeaks i el seu esbombament per les xarxes socials d’Internet han aconseguit que, sumats al major desenvolupament econòmic d’alguns territoris, els joves i les naixents classes mitges se’n temessin del que passava als seus propis països, governats per una colla de lladres, i s’ho han pogut contar a ells mateixos usant ordinadors i telèfons mòbils. Però no oblidem, en la resolució de la crisi, el paper fonamental de la religió, es diguin germans musulmans o imans de les mesquites, i sobretot de l’exèrcit. De retruc ha fet variar la política exterior panxacontenta dels nostres països occidentals. Quin enorme ridícul el de França a Tunísia o el de l’Unió Europea amb el seu no intervencionisme a Líbia, incapaç de xupar roda del que anava diguent el president Obama (costa creure’l): que ara els dictadors, per molt amics que siguin, no tenen carta blanca.

 

Érem al món de les anècdotes, i a la clarividència que a vegades ens aporten. Quan era més jove m’havien venut que el Sha de Pèrsia, popular pel glamour, tacat i postís, de la seva dona Farah Diba, era el vigia d’Occident a l’Iran, el modernitzador, amb un exèrcit invencible. Un capellà dels seus, una aiatol·là, que vivia exiliat els se va carregar en un tres i no res. On eren vostès quan Khomeini va substituir el Sha? Anècdotes? Ja sé que no es poden relatar en un curs de Geopolítica Internacional i que s’ha de fer esment al petroli com element explicatiu. Però l’anècdota és en la vida com un aforisme al pensament, una veritat condensada, que cal, això sí, interpretar.

 ___________________

IMATGE: G. PELLIZZA DA VOLPEDO (1868 - 1907), EL QUART ESTAT, 1901

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb