Climent Picornell

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA, AMB ESPÀRECS Climent Picornell

jcmllonja | 02 Març, 2011 12:27

 


Apunts del Pla de Mallorca,  amb espàrecs

Climent Picornell

“M’agrada collir-los, però menjar-los me fa molt d’asunto”. “Asunto?” demana en Joan. “Sí , asunto, mania. Es pardal! Jo sempre ho he dit així!” Replica en Tomeu de can Serenoi. Li he de fer l’explicació a en Joan,  l’urbanita barceloní que tenc de convidat. “Sí, empram alguns castellanismes des de molt antic, aquest, ‘asunto’, com a sinònim de mania, d’oi, de fàstic que deis vosaltres. Però també deim de manera habitual ‘Quin tiempo!’ o  ‘Quina noche!’ per significar que fa molt mal temps. Que trobes?” En Tomeu s’ha presentat amb un bon manat d’espàrecs, fermat amb una fulla d’albó travada amb una pua de la mateixa espareguera. “No! I són tendres a més no poder! Quasi tots són d’espareguera vera, però n’hi ha un parell d’espareguera de gat, en aquests si no els vols els pots tirar. A mon pare no li agradaven i ja no els collia”. “De gat, vol dir d’home begut en mallorquí, no?” Inquireix en Joan. “No, en aquest cas no, de moix, de l’animal; del forat del moix a Mallorca em deim la gatera, agranar un forn és escombrar-lo, el grifó del cossi és l’aixeta...  Bé. Gràcies Tomeu”. En Tomeu se sol aturar sovint després de bresquejar per foravila i sempre sol dur algun present. “I s’asunto per què és?” Li deman. Me diu, fluixet, a l’orella: “Saps què passa” torna enrere quan ja se n’anava “a mi m’agraden els espàrecs, sobretot dins una truita feta amb ous de ses meves gallines, però s’olor que me fa s’orí, un parells de dies, me fa molta de nosa”. “Idò els aprofitarem nosaltres” i vaig pensar que, com deia ma mare, de sa desgràcia de Judes, sant Macià en tengué ventures. “És veritat lo de la olor i també el gust que comuniquen a altres sucs corporals” afegeix en Joan que és metge “com és el cas de la llet de les dones que donen mamar, sembla que la fa tornar agra o excessivament olorosa, i desagrada als infants”.

El cercar per garrigues i bardisses és una gran cosa: espàrecs, caragols, gírgoles variades... “Ara n’hi ha molts que no cerquen sinó que troben. Vull dir que n’hi ha molts que entren dins es sembrats i dins ses casetes i s’ho fan seu. Avui un parell de cols, demà totes les taronges, un solc de grells... de bones a primeres desapareixen. No sé si és que torna sa fam o què, però han augmentat molt els robatoris per foravila”. Amb la sana intenció de cercar espàrecs amb l’amic barceloní sortim a fer una volta. És un dia calm, fred i assolellat. Un borino ros prova de xuclar les flors d’una vidalba que s’estén com una catifa per damunt una paret seca. Fins fa dos dies, com qui diu, només les flors grogues de la vinagrella entapissaven marges, corrals i bocins. De la vinagrella en mossegàvem els tronquets àcids quan érem nins, vaig saber pel llibre d’Anthony Bonner que era una planta introduïda de sud d’Àfrica, de la regió del cap de Bona Esperança, devers el segle XVIII i que s’escampà per tot el Mediterrani. Fa setmanes que han florit  impetuosos els ametlers, al meu quadern de notes vaig apuntar, de Joan Maragall: “A mig aire de la serra / veig un ametller florit / Déu te guard bandera blanca... / dies ha que t’he delit”.

De tornada, amb quatre espàrecs, ens aturam al cafè. “No vos ha topat gaire” m’enfloca n’Antònia. Hi ha la foganya encesa amb troncs d’ametler que hi cremen. Present el meu amic a la rotllada i explic el tema de les coses que fan “asunto”. “Idò t’has deixat dues expressions que són, també, ben nostres: un ‘pronto’ i un ‘hecho’. O no? Un ‘hecho’ és quan qualcú mos fa una cosa rara, una sortida de to i tenir  un ‘pronto’ és  quan fan una cosa que no farien normalment, quan el capet rodola. “Coses inexplicables” afegeix l’amo en Toni Vidalet “i ara vos ne diré una, per posar un exemple al teu amic. És de sa mare de na Toninaina Floca. Idò, quan a la Mare de Déu de Lluc la passejaven pels pobles, l’any 49,  sa mare d’aquesta Toninaina, sense que se’n temessin va córrer i li va penjar un collar fet de prebes de cirereta. No li acabà de passar perquè l’havia fet massa petit i només li encasquetà. Quin esglai! Ses beates des poble volgueren fer un ‘desagravi’ a la Mare de Déu ultratjada, però tot acabà amb el rector fent-li un bon sermó. Sa gent no se’n podia avenir, aquella dona ni estava loca, ni venia de família de rojos, en fi, tengué com un ‘pronto’ i aquí se va acabar tot... però sa filla encara és sa filla d’aquella dona que posà un collar de prebes de cirereta a la Mare de Déu de Lluc. Sa mare, tret d’aquest ‘hecho’, es comportà la resta de sa seva vida amb tota normalitat”.

En arribar a ca nostra, dalt del turó, na Malika, la dona de n’Abdel, a qui de vegades li compram pa, pastissos i menjar preparat, amb un mocador pel cap com quasi totes les dones àrabs del poble, em du una botelleta d’oli d’Argan que li han enviat del seu poblet, de per la zona de Marraqueix. “Qué es això?” demana el català. “És un oli pastós, d’aquests olis com el de rosa de Mosqueta amb propietats poc conegudes, regenera la pell. És un oli primitiu, el treuen dels bessons dels pinyols d’aquells arbres que solent tenir cabres per damunt, també els recullen dels seus cagallons”. Li vaig comenar, perquè un dia fent un tast d’oli de les oliveres d’en Joan Mayol i el seu germà Martí, ell, en Joan, que prepara un llibre sobre l’oli de Mallorca i crec que sobre els olis de tot el món, ens donà a tastar una varietat de l’Amlou. L’Amlou es fa amb oli d’argan –si és per menjar, torren les llavors- , mel i ametla.  En Joan ho fa amb el seu oli d’oliva, aconseguint una mescla que se pot escampar damunt pa, amb gustos primitius, dolcencs, de greixos nobles i saludables.

Entram per ajudar a preparar el dinar i hi trob assegut dins la cuina en Miki Cliana, un veïnat de més amunt. “Quin doble sis!” Li dic, “per cert avui m’han parlat de tu al cafè, un home me deia: més amunt de ca teva hi ha uns hippies que donen un tassó d’oli de soja cada dia a un porc que engreixen, mesclat amb el segó”. “Vatuadell!” ha contestat en Rafel Fraret “Els he deu sortir ben car!” “Això és una mentida” diu en Miki “no li donam cada dia”. “I tu, com estàs? Ja veig, però, que mala herba mai mor...” “ni es bestiar la se menja” afegesc. “Pots quedar a dinar” li diu na Margalida mentre talla una col per fer cuinat de mongetes. Les cols de cabdell fan un renou molt especial quan les tallen, de cosa fresca, grenyal. Com les seves fulles quan les separen del tronc. Renous de cuina, eterns, de sempre.

_________________________________

IMATGE: GUSTAVE COURBET (Bonjour Monsieur Courbet, 1854)

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb