Climent Picornell

"AMORE E MORTE" I LA "POET'S ROOM" D'HORACIO SAPERE. Climent Picornell

jcmllonja | 28 Gener, 2006 17:27

«Amore e morte» i la «Poet's room» d'Horacio Sapere

CLIMENT PICORNELL

M'agrada molt mirar la plaça a l'hivern. El mes de gener, sense les cadires i el parasols dels bars, la plaça de la Llonja sembla més el que hauria de ser, un espai lliure i públic. De la taula-camilla estant veia una llum de neó -amb alguna lletra fosa i apagada- a través del portal gòtic i pel mig de les palmeres : «Poet's room». Hi baix. Era una part de l'exposició «Parlar sol» del bon amic Horacio Sapere. Cadires de ferro a la cambra dels poetes. Impressionant. N'Horacio em regala un catàleg, quasi quadrat i robust. «Climent, hay que hacer algo... no sé, tal vez releer los textos situacionistas». Me'n vaig amb aquella idea, com absurda, pensant amb les premonicions dels artistes. «Releer los textos situacionistas». No hi ha manera de trobar-ne cap als prestatges, no sé on els tenc, ni "La societé du spectacle", ni el "Traité de savoir vivre à l'usage des jeunes générations", que el tenc amb edició de Gallimard. El primer, un assaig de Guy Debord i l'altre -El tractat de saber viure com ho fan les noves generacions- unes reflexions quasi aforístiques de Raoul Vaneigen, com les seves "Banalitats de base". Googlejaré a l'ordinador a veure si hi ha sort. Efectivament. Per començar al Wiquipèdia hi trob material; de Guy Debord (nat el 1931 i suïcidat, d'un tir al cor, el 1994), escriptor, filòsof i realitzador cinematogràfic. De molt jove es va unir al grup «Socialisme o Barbàrie», una escissió de la Quarta Internacional orientada a la crítica de les burocràcies. Bonjesuset! Però la creació de la Internacional Situacionista fou el que li va donar una certa predominància. Els seus membres procedien dels «Lletristes», un grup postsurrealista d'escriptors dedicats a la destrucció dels valors burgesos, creadors d'estratègies que acostaven Dada i Surrealisme. Varen evolucionar fins a ser un dels catalitzadors ideològics claus per a la revolució (?) del maig del 68 (de 1968, vull dir) a París. Debord, Vaneigem, Mustapha Khayati, René Vienet... Malgrat la seva indigestió ideològica, record el text fonamental de Debord, La societat de l'espectacle, com un volum d'una gran intuïció sobre alguns comportaments de les societats contemporànies. Allà hi deia que s'estava provocant la conversió en espectacle de qualsevol comportament, tan privat com públic, i endevinava quin seria el futur de l'estratègia del mercat : l'«espectacle» no és més que la darrera desfressa de la naturalesa seductora del capitalisme consumista, usant profusament els mass media. El seu primer llibre, Memòries, estava enquadernat en paper de vidre, un hi podia gratar des d'una paret fins a les pròpies ungles. Sempre cercant «el centre mateix del món existent» al final s'abocà dins el messianisme de cercar «la situació que faci impossible tot retrocés». Què volen que els digui? En el seu moment, estar al «tanto» dels situacionistes era com ser el primer de la classe dels «progres», despreciant tots els altres i més encara els comunistes ortodoxos, ofegadors de la revolta dels mariners de Cronstadt contra Lenin, per exemple. Ja ho val! Fent cas d'en Sapere vaig acabar la volta per Internet on hi és pràcticament tot dels Situacionistes, des dels textos complets de la revista Internationale situationniste ( 1958-1969) fins a crítiques sobre la bona o mala traducció de La sociedad del espectáculo ( www.sindominio.net/ash/ ); molt marginalment m'ha interessat el concepte de «psicogeografia» de Debord, que hauran de patir enguany els meus alumnes d'Evolució del Pensament Geogràfic. «Tal vez, releer los textos situacionistas». Mitja pell.


("Bon dia !"  GUSTAVE COURBET, 1854)

Tenc un poc d'obra de Sapere, unes serigrafies fantàstiques que conserven el color antimilitarista i contra la tortura, «sèrie antiviolència» de 1976 amb Páez-Cervi. Per passar l'horabaixa, prepar el trípode, per fer-me una foto llegint un llibre de poesia i que es vegin les lletres de neó, «Poet's room», a través de la finestra. Com una performance solitària. Els de canostra em miren de reüll, ja avesats a les meves excentricitats. Pos el catàleg d'en Sapere damunt la taula, cerc un llibre adient, pel color del llom, i en triï un de verd i gruixat. Poesie, de Giacomo Leopardi, «con riproduzione di ritratti di autografi e di luoghi. Anonima Edizione Viola. Milano. Finito da stampare nel Gennaio 1952». El llibre s'obri, aleatòriament, per «Amore e morte»: «Fratelli, a un tempo stesso, Amore e Morte / Ingenerò la sorte...» (Germans, al mateix temps, amor i mort...). La meva mania de guardar coses dins els llibres, em condueix a refer la seva història. Aquest, en concret, el vaig comprar l'any 1992 a Torí, a un llibreter de vell. Minuts després d'haver anat a veure a la catedral, eSant Sudari, la «Sindone», el llençol on Josep d'Arimatea col·locà el cos nu de Jesucrist després que Ponç Pilat donàs permís per enterrar-lo. Fou el mateix dia que amb en Biel Mesquida cercàvem el lloc on es va suïcidar Cesare Pavese -un horabaixa calorós del mes d'agost de 1950- per tal de fer-hi un Dry Martini a la seva salut. Era l'Hotel Roma. Cesare Pavese, el de la tesi sobre Walt Whitman, el de "L'ofici de viure" i "Treballar cansa", i el de "Vendrà la mort i tendrà els teus ulls..." («Verrà la morte e avrà i tuoi occhi, / questa morte che ci accompagna / dall mattino alla sera , insonne, / sorda, come un vecchio rimorso / o un vizio assurdo...» ...). Just abans de matar-se, amb pastilles, va escriure : «Perdono tutti e a tutti chiedo perdono. Va bene? Non fatte troppi pettegolezzi» («Perdon a tothom i a tothom deman perdó. D'acord? No en xafardegeu massa.»). D'aquell dia exacte, de 1992, en Josep Maria Llauradó al seu llibre "Els anys incomplets. Biografia pública de Nadal Batle: 1945-1997", Documenta Balear, pàg. 330, hi reprodueix una fotografia presa al cap curucull de la torre de la Molle Antonelliana, un edifici estrambòtic de 170 metres d'altura que havia de ser la sinagoga de Torí, i ara és el Museu Nacional del Cinema. La foto la va fer el poeta Francisco Díaz de Castro -comprau el seu darrer llibre Hasta mañana, mar (Visor), imprescindible- i els quatre retratats som: el matemàtic Nadal Batle -mort d'un atac de cor-, el filòsof Albert Saoner -mort d'un càncer-, l'escriptor Biel Mesquida -viu, de miracle- i un servidor -pel que sembla, més beneit que viu. Poesies, papers arruats i velles fotografies dins un llibre arnat. Sempre que mir aquesta foto em faig la mateixa pregunta. Avui, però la hi faré a l'altre. Telefon. No me contesta ningú. Es dispara el contestador automàtic: «Biel, qui serà el proper, tu o jo?». Per assossegar-me torn a fer una volta per dins Sa Llonja. M'ha excitat en excés el passeig del Situacionisme a la Sindonologia, entre morts i suïcidats. Els quadres d'en Sapere, amarats d'un primitivisme atàvic, em retornen a les calmes d'aquest hivern.


Climent Picornell.


Comentaris

M'agrada Sapere

Joan Francesc | 28/01/2006, 18:11

M'agrada en Sapere. He vist la mostra avui després de lllegir el teu article i la crítica del 'Balears' de na Ros.Es una mica de tot i una girada d'ull a les vanguardes. No el trob caòtic ni situacionista Joan Francesc
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb