Climent Picornell

ALGÚ SAP QUÈ S'HA FET D'AQUELLES FLORS? Climent Picornell

jcmllonja | 01 Febrer, 2011 12:35

 

 

Algú sap què s’ha fet d’aquelles flors?

 

Climent Picornell

 

Llorenç Valverde, de retorn d’un viatge per Estats Units, em fa un present, coneixedor de les meves senderes: el Book of Haikus de Jack Kerouac. Però, i no és menys important, comprat a la City Lights Books, la llibreria que fundà el 1953 Lawrence Ferlinghetti a San Francisco. Del llibre què en puc dir? El seu autor J. Kerouac (1926-1969) ha estat catalogat de rei dels beats, de pare dels hippies, de darrer romàntic dels USA, llegenda i fascinació s’hi entremesclen. La fama li arribà per ser el cronista de la seva pròpia èpica, la dels beatnicks, els irreductibles contraculturals americans. Segons Norman Mailer no  eren més que blancs fascinats pels negres. Però segons Allen Ginsberg: “Kerouac era poeta”. El contactes amb el budisme o amb l’obra proto-ecologista de H. D. Thoreau aprofundiren el seu sentiment pels haikus, composicions poètiques japoneses de tres versos de cinc, set i cinc síl·labes, amb rima o sense. Kerouac no era partidari d’haver-se de subjectar obligatòriament a la rigorosa mètrica, i així, tres versos senzills poden ser un haiku en qualsevol llengua (també s’han conrat a la poesia catalana, Espriu sense anar més lluny) mentre tenguin naturalitat, instantaneïtat, vivacitat, lleugeresa.  Això els permeté una nova forma de llibertat temàtica, sil·làbica i ortogràfica com molt bé apunta al pròleg de Bartleby Editors, Marcos Cantelli.  A raindrop from / the roof / fell in my beer (“Una gotera des de / la teulada / caigué dins la meva cervesa”) o,  I said a joke / under the stars / -No laugther ( “Vaig contar un acudit / davall els estels / -ningú va riure”).

 

Més enllà del paper de Kerouac, L. Ferlinghetti (Nova York, 1919) , editor, escriptor i llibreter, ha vist fa poc reeditada, amb il·lustracions de Frederic Amat, Poetry as an insurgent act (aquest títol sempre m’ha recordat La poesía es un arma cargada de futuro de Gabriel Celaya); fou un home clau de la generació Beat, de molts dels seus integrants en fou l’editor. El 1956 publicà Howl, el llibre de Ginsberg que funcionà com a manifest generacional. Ferlinghetti fou acusat d’obscenitat, però guanyà el judici, i el fet suposà un canvi radical en la noció de censura als USA, puritans i antisoviètics.

 

Com es vehiculà tot això cap a Europa? Com entrà a ca nostra? Un país sotmès a la dictadura nacional-catolicista del general Franco. Entrà per la porta d’Anglaterra i per la funció d’importadors que feren alguns intel·lectuals, entre els qui s’ha de destacar a Lluís Racionero. Racionero entre 1968 i 1970 era a Berkeley, l’ull de l’huracà hippie i de la revolta d’estudiants. Tot el que passava a l’Amèrica d’aquells anys eren anècdotes o categories socials? Theodore Roszak al seu llibre El naixement d’una contracultura ens deia que fou una vertadera revolució cultural –a Occident, molt diferent de la Revolució Cultural xinesa empesa per la “Banda dels Quatre” amb connivència amb Mao Zedong-.  Bob Dylan, els poetes Beat, les filosofies orientals, les drogues i altres substàncies psicodèliques, l’antimilitarisme amb el seu himne “Que s’ha fet d’aquelles flors?”... Racionero planteja com es produí la irrupció d’aquesta contracultura a l’estat espanyol i el seu frec a frec grinyolant amb la “intelligentsia” espanyola combatent del franquisme, amb el marxisme com a única arma i puerilment antiamericana. Al seu llibre Filosofies de l’Underground explica els principals components de la contracultura: l’individualisme (Blake, Byron, Hesse, l’Anarquisme...); les filosofies orientals (Zen, Ioga, Taoisme, Sufisme, Tantra...); la Psicodèlia ( LSD, xamanisme, la ment com energia...). “La meva generació” diu, “la del 68, es distingí de la dels anys 50 pel rebuig del marxisme, Freud i Nietzsche ens interessaven més que Marx i Engels. Ells eren etíl·lics, nosaltres psicodèl·lics”. Les conseqüències en foren la reivindicació de l’alliberament de la dona, la llibertat sexual, la igualtat racial, el poder gay, la introducció de l’ecologia en la política, “segrestada avui pels comunistes”.

 

Deia que tota aquesta rauxa usà la porta d’entrada a Europa a través dels portals anglesos, Londres principalment, el que implicà una nova hegemonia cultural mundial anglosaxona de la mà del rock and roll, que es convertí en la cultura pop global. Si abans miràvem París com a referent cultural, molts ens giràrem cap a Londres, Nova York, Los Ángeles i San Francisco. La potència d’artistes visuals com Jackson Pollock, Robert Rauschenberg o Jasper Johns penetrà directament fins a Antoni Tapies, per exemple. Andrew Dempsey, comissari de l’exposició que actualment es mostra a la Fundació Miró (Let us face the future) defineix aquells anys com “L’edat dels submarins: els nuclears i el dels Beatles; el submarí groc encara solca la nostra imaginació i els Polaris nuclears no són més que xatarra”. Valgui com  a metàfora.

 

Però la metàfora dominant és “que s’ha fet d’aquelles flors?” La frase en qüestió prové de la traducció de Where Have All the Flowers Gone? Una cançó antimilitarista que composà Pete Seeger, inspirant-se en un romanç ucraïnès que havia llegit a una obra de M. Sholokhov. M’agradava la versió de Peter, Paul and Mary. Aquí la cantà el “Grup de Folk” que unificava música popular dels Països Catalans amb el nou folk reivindicatiu. I és cert que Pau Riba o Jaume Sisa representaren millor i molt abans la música d’aquella revolució cultural (a Madrid Los Brincos o Los Bravos enyoraven na Lola o volien una moto que els servís per a passejar, més hereus del Duo Dinámico que no de Dylan o dels Beatles), avui, Quimi Portet, Roger Mas, Manel o Joan Miquel Oliver dels Antònia Font contacten d’alguna manera amb el perfum d’aquella efervescència, com bé assenyala Carles Gàmez.

 

No oblidem però que a la cançó hi havia una tornada, d’aquelles flors i d’aquelles al·lotes que anaven a cercar els marits que eren a la guerra, un ritornello: “Com és que no n’aprenen mai?  Com és que mai n’aprendran?”. Aquí, cabells llargs, drogues, anticonformisme, ressorgiment de la llengua catalana o el marxisme freudià, conformaren un cocktail explosiu que afectà la meva generació, de la qual jo també vaig veure molts dels seus millors cervells destruïts. Tot per ara sentir la ministra d’economia, vicepresidenta de Zapatero, gestora impotent de la crisi global que ens fa saber que si dorm bé és gràcies al ioga. Les filosofies orientals, l’espiritualisme laic d’avui en dia, es passeja mediatitzat i degradat pels cursos de reiki i taixí organitzats pels ajuntaments i les associacions de veïnats. No sé si són exemples del fracàs estrepitós d’aquella revolució cultural o exemples reeixits de la capacitat fagocitària i caparruda del capitalisme afamegat que ressorgeix intacte de la crisi mundial actual. Tot el que he escrit em sembla com a ranci, antic, prehistòric. En fi. Kerouac “again”: The other man, just as / lonesome as I am / In this empty universe (“L’altre home, tan / solitari com jo / en aquest univers buit”). Sempre ens quedarà la futilitat i la inutilitat dels haikus.

 _______________________________________

IMATGE: "FLORS"  ANDY WARHOL (1970)

Comentaris

QUW S0HA FET D'AQUELLES FLORS

MARIA TERESA | 03/02/2013, 15:38

VOLDRIA SABER EN QUIN CD PUC TROBAR LA CANÇO "QUE S'HA FET D'AQUELLES FLORS..." GRÀCIES! MARIA TERESA

QUW S0HA FET D'AQUELLES FLORS

MARIA TERESA | 03/02/2013, 15:38

VOLDRIA SABER EN QUIN CD PUC TROBAR LA CANÇO "QUE S'HA FET D'AQUELLES FLORS..." GRÀCIES! MARIA TERESA

QUW S0HA FET D'AQUELLES FLORS

MARIA TERESA | 03/02/2013, 15:38

VOLDRIA SABER EN QUIN CD PUC TROBAR LA CANÇO "QUE S'HA FET D'AQUELLES FLORS..." GRÀCIES! MARIA TERESA

Que s'ha fet d'aquelles flors?

Raimon Grèbol | 17/02/2013, 21:01

Aquesta cançó es troba en els cd's Què fas polissó? (dedicat a en Xesco Boix) i en Els temps encara estan canviant (portada vermella) del Grup de Folk.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb