jcmllonja | 14 Gener, 2011 10:14
Fer bonda o les cascarrulles de l’any passat
Climent Picornell
Quan servidor era nin, per aquestes dates –amb els Reis a punt d’arribar- la pregunta recurrent era: ‘Has fet bonda?’ ‘Has estat bon al·lot?’ Solien respondre els meus pares dient que sí però donant a entendre que si era que no, no passava res: tanmateix no em durien carbó. Ara que he crescut una mica he sabut que els Reis són els pares. Però si
volem ho podem continuar negant. Qui ens ha d’obligar a dar-nos un bany de realitat quan l’any encara és tan jove? I si ens va bé viure enganats? Enganats, però per qui deixam que ens engani. Ja m’entenen, no? No és tan mal de fer. Qualsevol de nosaltres ha triat una tragèdia o una comèdia, una novel·la o un conte, o llegir el diari, per entretenir-se i tots funcionen en base a l’engany, la ficció que cada un de nosaltres admetem. Per molt que la realitat superi sempre la fantasia, funciona també en clau de consentiment mutu entre el lector o l’espectador, l’actor i l’autor.
Què se demana a l’any que comença? L’hipòcrita demana per a tothom però només espera per a ell. El fatu, el cregut, demana que tothom sapi que a ell li duen més que als altres. El ric, demana per als pobres, però perquè s’ho gastin als seus magatzems. El nin demana, esperant que li duguin. El gran espera poder dur el que li demanaran. El militar demana un canó que mati més i millor. El capellà, un miracle, tal com estan les coses a la seva església. El pagès que plogui si no plou i que no plogui si plou massa i que les subvencions no s’aturin. La Lluna demana el Sol. La Terra demana que s’acompleixi el compromís de Kyoto. La batlessa de Palma demana tranquil·litat i bons aliments i majoria absoluta en tornar-hi. La mare, salut per a tots, primer per als seus. El forofo que guany el seu equip, no que jugui bé, que guanyi. El nostre moix que el pinso no s’acabi. El culturista més cultura, avui en dia la gimnàstica és com la magnèsia, i més espectacles de franc on ell pugui lluir la seva enorme bufanda enroscada al coll... Demanar per demanar, sabates grosses! Però alerta que de vegades el que es demana s’acompleix.
N’hi ha que graten més endins i s’embranquen amb un canvi de vida, més arreu, que arribi fins a un nou tractament que ha d’afectar l’amor o la família o els amics, aplicant a la seva reflexió de cap d’any filtres delicats com l’angoixa, la por, la incertesa, la gelosia, l’enyorament, la culpa. Alguns altres planifiquen l’esperada solució a la seva soledat, a la impaciència, a la malaltia, a la manca de feina quan... de sobte, els doblers no es torben a aparèixer -prepotents i permanents- com la pedra filosofal i més enguany que anam més magres i ens aboquen a la simplificació, la humilitat, la flexibilitat i, en molts de casos, a reivindicar l’humor, més que la ràbia, com a medicina universal.
Tots feim nous i bons propòsits de cara a l’any que ve. Com si fos tan senzill llevar-se les cascarrulles de l’any que s’ha acabat. Però els ‘molts d’anys!’ que ens dedicam mútuament pel carrer i la salut que ens desitjam són els emblemes de la felicitat que es demana per a l’any que comença. Molt més enllà del propòsit d’amagrir-se o d’aprendre anglès, apareixen a l’horitzó els tènues desitjos de ser més bons al·lots. El tema de la bondat, recurrent malgrat ja hagin passat els Reis, bondat que pot derivar en temes tan eteris com mirar de col·laborar amb alguns dels projectes per millorar la salut del planeta i de la gent que l’habita, coses com el canvi climàtic o el problema de la fam al món. En fi. Wishful thinking que diuen els anglesos, pensament il·lusori, bons desitjos, i qui sap, si poca cosa més.
“No ens enganem, la bondat no ven”, diu Laura Ferrero, comentant el llibre de A. Phillips i B. Taylor Elogi de la Bondat. Parafrasejant-la, els bons desitjos no venen. La bondat s’assimila modernament a la beneitura, el ‘bonisme’, seria la seva vessant hiperbòlica. Però, com assenyalen Phillips i Taylor, el que més ens espanta de nosaltres mateixos és el plaer que podem arribar a experimentar practicant la bondat, com un plaer prohibit, en evidenciar-nos que és el canal necessari que ens obri a tots els demés. Sense ella no hi ha comunicació vertadera amb ningú. Luter, Hobbes o Rousseau han teoritzat on radicava la bondat i on la seva perversió -del pecat original fins a la societat, que malavesa els homes, bons per naturalesa- fins que arribà Freud i ho posà en entredit, l’home no fou creat per cap déu sinó modelat per a la seva supervivència a través de la sexualitat. Així, la bondat esdevingué un enigma més –qui sap si un estigma- de la psicoanàlisi, en analitzar l’egoisme dels humans, egoisme que du al foment de la competitivitat del món actual i que ens divideix entre guanyadors i perdedors, bons i dolents. Com bé va dir Jacques Lacan: “el manament cristià que diu ‘estima al pròxim com a tu mateix’ s’hauria d’entendre irònicament, ja que tot el món s’odia sí mateix”
Per tant, ara ja ho sabem: els reis són els pares. O no. Vull dir que els pares no són, en aquest cas, més que els actors d’una representació. La vertadera protagonista és la ingenuïtat dels nins petits que són depositaris de la il·lusió. Els reis de l’Orient són com qualsevol altre viàtic, una escenificació de què el regal és una eina per a la mútua satisfacció, disfressada de bondat. Que després les grans companyies internacionals dels regals entrin per dins aquesta representació, hi sembrin i hi recol·lectin per al seu propi benefici no treu, però, que les arrels de tot això siguin saludables: premiar als qui han fet bonda, i als qui no n’han feta tanta. De totes les maneres, servidor ja ha espatllat sa jugueta nova.
_______________________________________
IMATGE DE FRANCESC CAPDEVILA "MAX"
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |