Climent Picornell

APUNTS DEL PLA (CORNETES, BUFETES I MANDARINES ANTIGUES) Climent Picornell

jcmllonja | 03 Gener, 2011 15:13

 

 

Apunts del Pla (Cornetes, bufetes i mandarines antigues)

 

Climent Picornell

 

Me fan pensar sobre la disjuntiva entre Ciutat i Part Forana. Vaig a Etcètera, un programa de televisió que fa la productora de Xesc Mulet, presentat pel manacorí Toni Tugores. Surten temes com que la denominació de part forana sobreviu, de quan a tot el territori de Mallorca no hi havia més que una ciutat i a més enrevoltada de murades. Les circumstàncies han canviat molt, però hi continua havent ciutadans i forans, encara que aquests no siguin els pagesos d’un temps i les condicions de vida i de mobilitat hagin variat el cent per u. És cert que l’articulació del sistema urbà de Mallorca s’ha reestructurat amb petites ciutats que fan de capitals de comarca, Manacor, Inca o pobles que tenen entorn de deu mil habitants. Al Pla, però, cap poble passa dels sis mil i alguns d’ells no arriben al milenar. La debilitat representativa en les institucions històriques (el sindicat de fora o el veguer de fora) s’ha esvaït. I sinó, preneu exemple dels forans en els òrgans polítics actuals, començant pel president balear Francesc Antich (d’Algaida) o la presidenta de Mallorca Francina Armengol (d’Inca). Aquestes i altres idees -com si les Germanies condicionaren la pagesia molts d’anys- sorgiren al programa.

 

He rebut la revista Descobrir Catalunya nº 150 amb un reportatge de l’escriptor català Jordi Puntí, on hi relata la seva visió del Pla: “Set dies al cor de Mallorca”. Vaig parlar aquest estiu amb ell mentre feia el treball de camp. Excel·lent i interessant ja que és una mirada externa sobre la nostra realitat. Puntí hi sent “la màgia rural del Pla de Mallorca” o “percep una presència latent de la religió i sobretot de les devocions arcaiques”. Deu ser així. El redactà quan “els camps segats de poc brillaven amb una llum tan daurada i sota el cel tan blau que et cremava la vista”. Ara és hivern i fa un fred que pela. He pegat foc a un bon tió i mostr la revista a madò Magdalena Basteca -que acaba d’entrar- ja que servidor hi surt retratat, devora l’estàtua del papa Pius XII que hi ha al nostre corral, la que va comanar mon pare a l’escultor Francesc Salvà. “Quantes vegades hi va anar a Roma ton pare?”, demana na Magdalena. “No ho record, més de cinquanta”. “Jo” diu ella “un pic hi vaig anar amb ell i pujàrem a la cúpula de Sant Pere; quan s’acabava s’arrambador de ferro, era de corda fins que sorties defora. Jo me vaig arrambar massa i una arracada feta d’un botó de cordonsillo me va caure per avall. En baixar ton pare mos digué: ‘ara vos podreu confessar, els qui tengueu pecats petits ho podreu fer en grupo’, i tots agenollats mos confessàrem, i passava un capellà i mos pegava un toc amb una canyeta al cap i els nostros pecats quedaven perdonats”.

 

Imatges i pulsions d’abans i d’ara se mesclen dins la meva part forana: els paisatges d’un temps i les gents variades que l’han poblada aquests darrers vint i cinc anys. Avui la meva germana m’ha donat la corneta del padrí Miquel, que ma mare guardava. “Te’n recordes del padrí Tomeu?”, me diu na Margalida, “tocava el cornetí el vespres d’estiu a Son Horrac, de les altres possessions, lluny i tot, el sentien i a algunes ballaven d’aferrat, les dones amb les dones, això sí”. “Estava privat de menjar dolç, però quan sabia que hi havia coca dins el rebost i ningú el veia, com un nin petit que fa una cosa mal feta, hi entrava i, furtivament, en menjava. ‘Padrí que heu menjat coca?’. ‘Joooo...? noooo!’ I duia tota la pitrera plena de sucre i de miques”.

 

Vaig a veure madó Miquela,  una veinada, molt estimada, de petits ma mare ens hi deixava a estones. Ara viu amb la filla a foravila. Seu i s’escalfa a una camilla amb un braseret elèctric damunt del qual hi han posat una banastra, com als de caliu, per protegir les sabates de la dona que no se’n tem i hi posa els peus damunt fins que l’olor de goma cremada avisa. “Estau bé?” “Ja ho veus, calenta, però m’enyor del poble. Saps com pas els dies? Idò jo t’ho diré. Avui he començat pel carrer de s’Arraval on, per cert, hi va néixer ton pare. Jo començ a pensar, a la primera casa hi havia els Borretes, que eren vuit, la padrina, ell, la dona -una de can Bustris- i cinc fills. Tres mascles i dues femelles: Tòfol, Amador, Felip, Praxedis i Gabriela. Tenien Son Costí i una bona soll al corral. La mare va morir de vena tapada de na Gabriela... Llavors venia Can Sospeta: aquí acabà que només hi havia en Gori, el fill, fadrí i pubil, que un ase li mossegà una mà i li arrabassà dos dits... Llavors venia cas Ferrer, tenien onze fills...”. I així passa els dies repassant carrers i carrers del seu poble, fent inventari de dones, homes, fills, filles, propietats i fesomies. Manté la seva memòria esmolada. Però s’enyora de ca seva, la casa que va vendre la filla per comprar-se un pis a Palma a una barriada de l’Eixample, ara plena d’immigrants, supermercats i locutoris.

 

Abans de tornar, m’atur al cafè. “Tens mala color!” Li diu l’amo en Toni Pericota a n’en Joan Escaboter. “Ara ho deia a n’en Melcior: en Xesc té color com de geniva de mort, d’aquelles figues de carn blanquinosa, brutenca”. “I quina color voleu que tengui si he tornat de Son Dureta fa quatre dies? M’han tret pedres de sa bufeta de sa fel”. I ja s’ha aixecat la camiseta i mostra la panxa als personatges que s’escalfen. “Vaja! I no tens cap merxa”. “Idò, ara no fan tall, m’han fet tres foradins”, i assenyala el paisatge del ventre després de la batalla. “Per un forat t’hi afiquen una televisió i pels altres dos els aparatos i obren sense haver d’obrir”. “N’han de sebre!” diu  un Sèbio de per Ses Roques. “I molt”, reafirma l’amo en Toni des Caprixoll, “però molt, jo que n’he mort a centenars de porcs si qualque pic tocava sa bufeta de sa fel i vessava, ja podia tirar es fetge i ho veia amb sos meus ulls, si ho hagués hagut de fer mirant una televisió, pensa tu!”

 

Reprenc el camí cap al turó per devora una paretota, alta, d’esquena d’ase, antiga, però ben conservada. Per damunt hi guaita un mandariner antic, d’aquells que fan fruites pinyolenques i la pell, quan les peles, amara els dits d’aquella olor cítrica que perfuma la casa tot el dia. En du a carretades, és un arbre vell i de soca generosa, tanmateix ningú les hi cull. Però li és ben igual, l’any que ve en torna a fer malgrat en aquell trast, un temps jardí, que tanca la paret alta i venerable no hi entra ningú fa anys.

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb