Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI: DEL BUNGA BUNGA A L'HUMANISME Climent Picornell

jcmllonja | 23 Desembre, 2010 13:08

 

 

Jardins d’altri: del Bunga bunga a l’humanisme

 

Climent Picornell

 

Els meus Jardins d’altri arrepleguen i pelluquen d’ací i d’allà. Sense massa criteri, tot sia dit. Hi ha el perill acomplit que em passi com a Timothy Dexter (1748-1806) qui publicà una espècie d’autobiografia amb una sola oració gramatical sense cap signe de puntuació. Ni argument, ni tema. En una segona edició, al final, hi afegí una pàgina amb tretze línies de comes, punts i interrogants, perquè el lector adobàs el llibre així com trobàs. Els Jardins d’altri pateixen d’això, són com un patchwork, com una vànova cotonada apedaçada, que pesa molt i abriga poc. Saben que vaig agafar la idea, rebaixada i esbravada, de l’escriptor Adolfo Bioy Casares, (“Bioy era un solitari, de la subespècie dels qui van totsols al cine”, M. Paoletti). Em va agradar la seva obra De jardines ajenos  perquè, com passa al món, col·locava cites heroiques al costat de bajanades estrepitoses, poemes èpics al costat de poemes com aquest: “No escribo, ni leo. Poco hago / el centro de mi vida, ahora, es el lumbago”. Malgrat la lumbàlgia del moment Bioy estava disposat, si existís, a signar un contracte per viure cinc-cents anys.

 

Coses sublims, prop de coses ‘cutroses’. Quim Monzó conta la seva versió de l’acudit del Bunga bunga. Ho resumesc molt. “Dos blancs, membres d’una oenagé pija, són capturats per una tribu que no va de collonades sostenibles. El cap de la tribu demana: “Bunga bunga o mort? Un dels dos tria Bunga bunga. El cap s’aixeca el “taparrabos” i el sodomitza i darrera ell tota la tribu. L’altre oenagista (d’una ONG, val?) espantat tria: Mort! Diu el cap de la tribu: “D’acord. Però abans Bunga bunga”. És el nom que dona a algunes de les seves festes el primer ministre italià Berlusconi. Sorgí això del Bunga bunga quan interrogaven a Karima Keyek, una al·lota de desset anys que havia anat a una de les festes. No sé si toca aquí però l’hi pos: “És molt millor ser un Sócrates insatisfet que un porc satisfet” (John Stuart Mill).

 

Conta Jaume Sureda, al seu blog (Des)educació a les illes Balears, que P.G. Wodehouse deia que hi ha tres condicions que faciliten l’escriptura d’unes bones memòries: tenir un pare excèntric, haver passat per una infància miserable i, finalment, tenir un pèssim record del pas per l’escola. Tenia raó Wodehouse: no proporciona el mateix material literari haver tingut un pare empleat de banca o un atracador de bancs. Tampoc no gaudeix dels mateixos arsenals per a la literatura (ni per a altres coses més peremptòries) qui s’ha criat a Son Banya que qui ho ha fet a Son Vida. Tampoc no és el mateix haver anat a escola amb uns bons docents que haver patit professors carabassots. Ho apunt per no haver de fer comentaris al recent Informe PISA. No sé si és el cas d’Eric Cantona, futbolista, pare actual de la revolta civil contra la banca qui pensava coses tan elevades com aquesta: "Quan les gavines segueixen les barques d’arrossegament és perquè pensen que les sardines seran llençades a la mar”. Bono!

 

Reb un email d’un bon amic, que ha canviat l’adreça electrònica, la nova té el carrer de ca els seus pares. “Aquesta adreça, es correspon amb la de la meva infantesa, fins que vaig fer els catorze anys. La meva pàtria és la meva infantesa... em fa l'efecte que no és meu, que ho he manllevat a qualcú”. Li contest. Parlant de pàtries i d'infanteses. No ho sabia que fossis de per aquí, del barri on fa quaranta anys que hi tenc casa. Saps que la meva té el pont del tren com imatge més potent. "La pàtria és la meva infantesa", és una dita que he vist manllevada sovint, atribuïda majoritàriament a Rainer M. Rilke que l'emprava per no entrar en problemàtiques de pàtries més enllà de la infantesa. Baudelaire ho magnificava: "La veritable pàtria de l'home és la seva infantesa". Delibes hi tornava: "La infantesa és la pàtria de tots els mortals". Espriu hi afegia la llengua, a la infantesa, per confegir la seva pàtria. I Manuel Vázquez Montalbán aclaria: "La pàtria de cada un és la infantesa, en el sentit moral i cultural; en el sentit físic, els quatre cantons en els que hem pixat".  

 

“Els escriptors, entre ells, no es llegeixen però es vigilen molt”. Com que pens exactament el mateix, ho vaig sentir a dir a Manuel Rivas, torn a llegir el poema In dubiis de Rilke on, certament, s’embulla en l’afany de ser ciutadà del món, tenyit amb l’aurea mediocritas: “A mi el més gran em sembla / qui no jura cap senyera / i, perquè es va apartar d’una part, / ara pertany al món sencer”. En fi. Això. Per tant ja ho saben, una frase descontextualitzada pot agafar un sentit erràtic. Com exemple de les coses que no són el què haurien de parèixer que són, el que conta Manuel Cuyàs que li explicava el ceramista M. Cumella; Antoni Tàpies li demana consell, s’ha de fer una casa i no sap si decidir-se per Le Corbusier o per J. A. Coderch. És va decantar per Coderch, tot diguent-li a Cumella: “És que tenia por que Le Corbusier em fes una cosa rara”. Ja saben el que pinta el senyor Tàpies... Tot parlant d’arquitectes, Bartomeu Forteza i Pinya no podia sofrir en Gaspar Bennàssar, “S’Arquitecte”, autor de l’edifici on ara hi ha Zara, de la Caixa de Balears  i molts més, i de l’obelisc i font anomenats de les tortugues. Li endossà aquest poema: “O Font de les Tortugues portentosa! / Jo et vull cantar com símbol d’una raça / que aguanta resignada i silenciosa / l’arquitectura d’En Bennàssar”.

 

Citava Ferran Aguiló el conegut “D’un món que ja és un poc nostre” i ho transformava, per mor de la crisi mundial, en “un món que diuen que ja no és nostre”. Francesc Àlvaro ens explicava Com funciona el món, aquest que ja no és nostre, per saber-ho s’ha de fer un exercici de repensament constant del que està passant; citava per això Julian Assange, editor del famós web Wikileaks, ara dins la presó per publicar documents compromesos i pseudosecrets d’estat: “Abans d’aficar-me en aquest embolic em pensava saber com funcionava el món; però he visualitzat canvis enormes, la mort a escala mundial de la societat civil, els fluxos financers que es mouen amb velocitats vertiginoses, l’existència d’un Estat de seguretat amagat”. Com tots els poders, els poders reals, s’oculten, no els agrada esser assenyalats amb el dit. Poques coses noves, diria algú. En aquest cas poden triar vostès mateixos la postil·la, o la més coneguda citada per Robert Darnton (fundador del programa e-Gutemberg),“Quan vull endevinar el futur solc mirar el passat”, o la d’André Gide: “Toutes choses sont dites déjà...” ( Totes les coses ja estan dites, però com que ningú escolta, fa falta començar sempre seguit). Contra el poder, com diu la màxima de Panofsky: “Els humanistes rebutjam l’autoritat però respectam la tradició”.

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb