Climent Picornell

VINDICACIÓ FINAL DE LES VELLES AGENDES Climent Picornell

jcmllonja | 17 Desembre, 2010 11:02

 


  

Vindicació final de les velles agendes

 

Climent Picornell

 

Ara que entram en la voràgine de Nadal i els Reis, segurament molts de vostès s’hauran plantejat regalar (o regalar-se) algun estri electrònic. Des dels eBooks, als iPhones, iPads o a millorar els aparells ja convencionals, nous telèfons mòbils, nous ordinadors. Tots permeten dur agenda electrònica. Voldria fer, però, una vindicació de les agendes de paper, aquelles que abans regalaven a balquena les institucions i les empreses (la UIB ja no en va regalar el 2010, adduint que tothom ja la tenia electrònica). Servidor, desordenat, encara la faig servir, per molt que acabi com sempre  convertint qualsevol cosa amb agenda, un tros de sobre o un tros de torcaboques. En fi, ja saben, aquells llibretons que tenien pàgines amb les hores del dia i un s’hi apuntava el que hauria de fer, a més de una llista de telèfons, després apareixeren espais per als correus electrònics i després... desapareixeren les agendes de paper, bé, desapareixeran, abans que els diaris o els llibres.

 

No s’hi oposin massa. Recordin quan algú deia: Ordinador? No en tendré mai! Correu electrònic? Quina bajanada!  Mòbil? Ni mort! Màquina de fotografiar digital? Quina traïció! Tanmateix tothom en té, tothom té email i un rodet fotogràfic és més mal de trobar que una antiguitat etrusca, i el mòbil és ja una neo-pròtesi de nosaltres mateixos. Per tant no es torbaran a tenir eBook (pareixia una utopia poder dur tres o quatre mil llibres –amb tinta- dins la butxaca i ja és possible, falta resoldre l’estàndard), o a llegir els diaris al seus mòbils o iPads, el súmmum per ara de les tablets electròniques, o a usar agenda electrònica, els qui no ho fan encara.

 

Servidor és dual, en aquestes coses vull dir, amb el meus aparells digitals i les agendes de paper que, com a bon malalt amb síndrome de Diògenes, guard cabalment. Les de tots els anys. Hi ha qui mantenia que amb l’aparició del telèfon i el contestador automàtic es perdia la traça escrita de la història de les relacions humanes, o si es vol, de les relacions menors, del dia a dia de les persones. Mentre les cartes i les postals s’abolien lentament. Encara que formassin part d’una literatura efímera, les coses escrites en paper permetien fer una radiografia de la societat, també en el seu vessant familiar (lectura de cap d’any: Letters, les cartes de Saul Bellow). Els missatges dels telèfons es borraven, tot i que un servidor en guarda alguns de fa més de deu anys, que escolt encara ara i reconec les veus dels fills per molt que hagin canviat. Amb el fax la cosa canviava, malgrat la tinta del faxos s’esborronava amb els anys, algun rastre en quedava, com amb les fotocòpies.

 

Amb els emails és diferent ja que tornen fer escriure a la gent, com amb els sms dels mòbils, encara que alguns semblin jeroglífics. Uns els pot guardar si vol. Recordin que al Gmail, com a bon germà petit de Google, quan es volia suprimir un missatge et demanava per què el tiraves, si es podia guardar i cercar! Es poden tirar els emails, però sempre en queda un rastre, no se sap molt bé on, Internet té catacumbes on tot torna a ressorgir (Laus Deo! Dic jo. Mal li toc pesta! Diu qui ho vol enterrar definitivament). No en parlem dels blogs, twitters, facebooks, youtubes diversos on, devora monumentals estupideses, s’hi poden ajuntar tendres cartografies o subtils i emocionades narracions de gran part de l’humanitat, esdevenguda editora de si mateixa.

Com els deia, guard missatges de contestador, i emails des que en tenc –i ja fa vint anys- també guard les velles agendes de paper. Sí, ara ja agaf la de l’any passat per passar adreces a la d’enguany i sintonitzar-les amb les digitals dels ordinadors i els mòbils i després les coloc amb les d’altres anys i aprofit per fer una repassada a les agendes velles. M’hi surten veïnats d’altres llocs on hem viscut; cangurs dels infants; parents que ja no hi són; gent amb qui tenguérem un negoci o un projecte molt concret i que després s’esvaïren de les nostres vides; persones que no veim però que enyoram... Repassant-les surt tot això, una torrentada relacional: aquest on és?; aquest ara és un enemic, o enemiga, que abans era molt amic, o molt amiga, però molt!; aquest ens duia aigua amb un camió... i així una teringa de noms i de personatges que donen testimoni del que ha passat a les nostres vides.

 

Sempre apareix algun telèfon que no hi ha manera d’aclarir de qui és, però que ens sona, quasi de memòria, ben igual que el del nostre primer telèfon o el de ca els nostres pares, que ens surten de cor, ara en canvi no recordam o ho feim amb dificultat el dels nostres mòbils. Aquest telèfon que ens sona tant: de qui deu ser? Per què no provam de telefonar-hi. Venga! Una veu de velleta respon: “Digaaaa...”. Misteri. “Qui sou? Amb qui parl?” Demana ella. “Som en Climent”. “Qui?”. “Som en...?”. “Qui?”. Sentiu parlar fluixet a l’altre costat: “No entenc qui diu qui és? Jeroni, posa-t’hi tu!”  En sentir el nom, identificau la casa i els pares de l’amic mort, jove. Una glopada de tristor perboca i quan penjau, un sentiment de mala consciència. Els hauria d’haver telefonat més sovint. L’altre número que no identific queda sense marcar. Per si de cas. Ai les velles agendes!

 

Per tant, servidor enguany encara durà una agenda de paper i, apuntats a un tros de cartronet, els meus telèfons més freqüents i els d’emergència, a qui recórrer si qued tirat a la carretera, si em pega un atac d’enyorament o un de pànic, juntament amb els números secrets dels caixers automàtics –m’he trobat, com un babau, davant una màquina, sense encertar quatre punyeteros números- i els dels mòbils, i les paraules claus dels meus comptes de correu electrònic. Tanta encriptació me suposa un embull que resolc d’una manera artesanal, no sé si us ha passat el fet d’oblidar els passwords del blog, dels correus... i per a resoldre l’horror vacuii de quedar desconnectat, el paperet!, com una ‘xuleta’ d’estudiant.

 

Sophie Calle trobà fa anys una agenda pel carrer. No duia el nom ni les senyes del propietari. Començà a telefonar a cada una de les adreces que hi havia, per, de forma maratoniana, saber detalls de l’amo o la mestressa de l’agenda. Publicà els seus encontres successivament a Le carnet d’adresses (1983) a Libération, un diari de París. Aquesta escrutini -la mirada de la mirada-, la necessitat obsessiva de saber coses  dels altres de S. Calle inspirà el personatge de Maria Turner del llibre Leviatan de Paul Auster. No sé si amb una agenda electrònica hagués estat possible. Sense el password no hi hagués pogut entrar. La seguretat ens hagués robat el misteri i qui sap si la nostàlgia. O no.

___________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb