Climent Picornell

EL BARRI DE NA BEL Climent Picornell

jcmllonja | 03 Desembre, 2010 12:46

 

 

El barri de na Bel

 

Climent  Picornell

 

Na Bel Cerdà i Soler va morir fa tres setmanes. Feia mesos que no la topava pel barri quan la seva filla, dins el Bar Bosch, plorant, em va dir: “ma mare és morta, ara venc d’enterrar-la”. Més enllà dels mèrits ciutadans, que en tenia, més enllà de la seva vessant de dinamitzadora social, que ho va ser i molt, la relació de la meva família amb na Bel va ser d’amistat i de veïnatge. Sempre tenia una paraula amable per als meus fills: tant li era ensenyar-los a fer un xorrac per acompanyar la música del ball de bot, com perdre horabaixes fent volar estels fets de canya i paper de diari, aprofitant l’embat mariner. Fins que va tenir el restaurant obert -el Singular, font de molts dels  seus últims maldecaps- allà ens solíem veure fent la xerradeta després de dinar. Però aquests darrers mesos no l’havia vista ni poc ni gens. Em van dir que se n’havia anat a la casa que tenia a s’Estanyol d’Artà.

 

El meu barri, el de sa Llonja i puig de Sant Pere de Palma li deu molt. Li deu un procés de recuperació que s’inicià a través de les naixents Associacions de Veïnats i del procés paral·lel de revitalització popular d’aquest tros de Ciutat que s’havia degradat físicament i moralment. Les cases, velles de segles, i la vida tradicional del barri de pescadors agonitzaven, tot això a dues passes de l’avinguda de Jaume III on els rics es compraven els seus pisos d’alt  standing. Aquesta degradació ja anava bé als interessos especulatius que venien d’anys enrere. L’arquitecte Gabriel Alomar me contava que en al plec de clàusules, quan guanyà el Pla de Reforma i Eixample, l’any 1943, s’hi imposava l’erradicació dels barris de Sa Calatrava i del puig de Sant Pere. El descobriment per part dels veïnats de què l’Ajuntament declarava zona verda una illeta habitada destapà connexions rares i a 1974 es crea l’Associació de Veïnats, que trobà bona aliança en el Col·legi d’Arquitectes. Un vespre dues cases caigueren i moriren dues persones, això catalitzà la mobilització: “El puig per als seus habitants”. Es declarà part de la zona en estat de runa i s’aturà l’arrasament especulatiu del barri. S’aconseguí la redacció d’un PERI (Pla especial de reforma interior), el primer en ser aprovat a Espanya. Segons J. Franquesa, “s’estava bastint a Palma una contranarrativa legitimadora potent contra l’urbanisme oficial”. No sé si tots els objectius s’han aconseguit, però el caràcter del barri s’ha conservat, amb tots o part dels seus residents tradicionals. Aquí hi era na Bel, ben al cap davant.

 

Li encantava parlar-me de la vida al barri quan era nina, era tan viu el que em deia, que pareixia un acte d’una peça costumista. Les bregues, més enllà de la frontera que marcava el torrent de sa Riera, de “putxeros” (del Puig) contra “Catalineros” (de Santa Catalina), les pedrades eren la menor de les barbaritats. Les corregudes pels terrats. El  moll, tan prop, els vaixells de línia que arribaven a l’altre costat de La Riba, que ja no hi és. O els primers estrangers  que venien als locals del carrer dels Apuntadors, “ells amb smoking i elles amb vestit llarg, trèiem cadiretes defora, els miraven, i els admiràvem”. Na Bel visqué en una cruïlla,  d’una vivor intraurbana excepcional i fou a temps de veure en què se convertien els carrers. Se’n va anar sense haver de sofrir el Halloween –imparable- apoderant-se del barri. Va recuperar tradicions que s’havien deixat anar: ella, quan ja ningú treia Sant Pere per dur-lo a passejar en barca fins a la farola de Porto Pi, s’hi va posar.

 

He llegit un recordatori, emocionat, del seu amic i veïnat Jaume Llabrés. “De sa mare que era poblera na Bel va heretar l’essència de la cultura popular i va aprendre les cançons tradicionals de la seva boca. De son pare, alcudienc, na Bel tenia vertadera passió per la mar, ja que ell era mariner i passava llargues temporades embarcat”. Amb ell i Aina Pascual fou responsable del muntatge de les exposicions del convent de les Caputxines. Amb Eugeni Cañellas, Francesca Adrover, Antoni Peralta i Joan Guasp conformà el grup “Sis Som” per treure les teranyines a la música popular mallorquina, vint anys damunt els escenaris i una partida de treballs editats (Cançons per a un capvespre, Tres i dos: Sis Som i Fruits de la terra) en donen fe. Això remarca el seu paper d’agitadora a una Palma que iniciava el seu procés de transformació multicultural.

 

Vaig fer una volta pel barri de na Bel, abans d’anar als seu funeral, a l’església de Santa Creu, tot esperant que el Lobby de dones, l’Associació de Veïnats i els seus amics ens posem a fer feina per un reconeixement que es mereix. He travessat la plaça de la Llotja, els bars plens de italians de tres creuers grossos al port. Un cec escolta una radieta arrepitat a l’antiga Comandància de Marina avui una conselleria, s’hi passa hores i hores. Han tancat el moll de pescadors, ja no es pot anar a veure arribar les barques del bou; el carril bici travessa la plaça de la porta de Santa Catalina, amb els pins i dues estàtues de Ben Jakober –dos colomots de tamany descomunal- a cent metres de “l’església a l’inrevés” sembrada per la punta del campanar; el venedors de droga “trapitxeen” davant el bar que confronta amb la nova biblioteca Pública, prop del museu del Baluard; el carrer del Vi amb moltes cases restaurades per gent de bona posició que ha tornat dins murada – els acadèmics en diuen “gentrificació”-; el petit supermercat del carrer de la Llebre, neixen petites fruiteries, queda, encara, una carnisseria; la plaça de les Drassanes amb el seu trull –feixuc per als veïnats- guitarres flamenques, contenidors plens de fems, estornells damunt els plàtans altíssims. Els de la UGT es manifestaven davant el Consolat de la Mar, per la porta de darrera surt un conseller i el president Antich, amb cotxe, pel jardinet de la porta del Moll. Posen canonades noves, la merda no surarà quan les tronetes rebentin; en “Cariñoso”, el llanterner, passejant amb les mans a l’espatlla; els alemanys fan coa per entrar a La Bóveda on en Jaume talla pernil; l’escolà de Sant Joan de Malta, petit i grassonet, toca la campaneta; na Xisqueta cerca aparcament –un bé molt preuat- a un barri que és ACIRE (de circulació restringida) però on entra tothom qui vol; a sa Feixina pares amb infants petits, skaters davall el monument –ara innominat- per l’enfonsament del creuer “Baleares”;  els sense-casa es fan el jaç al jardins públics bevent vi de tetrabric.

 

Les gavines van cap al moll, l’horabaixa s’enfosqueix, un pintor japonès, del natural, mira de capturar aquest moment; milers de cotxers circulen pel passeig Marítim; uns operaris ja pengen els llums de Nadal, mentre na Rosa diu al seu estimat que per Nadal vol estar amb ell, que no vol anar a ca els seus pares; una nina petita estreny una sirena de pedaç, aferrada a la mà de sa mare. La vida que segueix és l’expressió cursi que esdevé trista quan un servidor enfila el carrer de Sant Llorenç. La meva passejada pel barri on havia nascut na Bel és un homenatge. Petit i particular.

Comentaris

Re: EL BARRI DE NA BEL Climent Picornell

pep | 13/12/2010, 17:29

climent, com sempre és un gust
poder llegir aquests articles teus. és una passejada quasi
de bon de veres. segueix escrivint pel nostre gust.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb