Climent Picornell

"SENYOR AHIR"... I DESPÚSAHIR ("IMATGES DE MALLORCA") Climent Picornell

jcmllonja | 25 Octubre, 2010 10:42

 

Senyor ahir ...  i despús-ahir: Imatges de Mallorca

 

Climent Picornell

 

“Quan pogué controlar el tic de les seves rialles, va fer el que tots els mallorquins fan sovint: deixar d’escoltar i posar-se a xerrar en mallorquí. Tot una faramalla de rots i renous propis de porcs; això és el que semblava, quan parlaven” (Aurèlia Canaan, entorn de 1956). Pareix un declaració d’antimallorquinisme, és, senzillament, el parlar destravat d’una nord-americana fent negocis a la Mallorca dels anys 50. I què me’n diran de l’aspecte d’un dels nostres tòtems reverencials? L’autor de l’incommensurable Die Balearen, l’arxiduc Lluís Salvador: “Vam poder comprovar que, efectivament, sa altesa no feia gaire bona fila. Vam veure un gran ancià de feixuga corpulència, que caminava amb petites passes maldestres, com els malalts de gota; té els ulls petits i les galtes grasses i vermelles, i el barbó i els cabells grisos; porta una levita on apareixen esbossats, en diverses taques, els països dels dos hemisferis; el tall és terrible i els botons estan descordats, i la gorra amb visera de xarol, que porta a la mà, sembla plena de greix” . Així el pinta Louis Codet, pintor i escriptor, nascut a Perpinyà, en un viatge que feu a Mallorca l’any 1911.

 

Són observacions que ens fan dos personatges externs i que ens deixen espipellar com era la Mallorca de fa cinquanta i de fa cent anys. És la mirada dels altres, tan alliçonadora per un poble que es creu viure a la millor terreta del món, tot allò de la Roqueta... És cert que els relats dels estrangers i els viatgers s’han de sedassar i que alguns, sobretot els romàntics, no veien el que veien sinó el que creien que venien a veure i per tant no veien res. Hi ha excepcions, George Sand, qui en no veure el que esperava, l’agafà dels mallorquins, i dels porcs. Altres ens deixen anècdotes reveladores, J. A. de Cabanyes el 1838, s’espanta de la quantitat de prebes coents que s’hi menjaven i de l’enormitat de rots que feien els illencs. En fi, hauria d’ordenar els meus apunts sobre viatgers, afegint Mallorca vista pels viatgers alemanys de Germà García i Boned, per un curs que em demanen.

 

Louis Codet (1876-1914) escriu un text breu, Imatges de Mallorca (Ed. Documenta Balear, amb un estudi introductori completíssim de Francisca Lladó Pol), resultat d’un viatge l’any 1911, amb dibuixos i pintures. Codet és un personatge amb bona formació literària i artística que entén el viatge de forma diferent a la Il·lustració o al Romanticisme; un viatge més interior, de fuita, lluny de la decadència europea. En veure una velleta i dos infants damunt un ase camí de Lluc, li surt: “Em va semblar veure desfilar un conte de Perrault. Tot és tan antic a Espanya! S’hi viu tan dolçament com es feia antany. S’hi resta molt ignorant. No hi existeix l’esperit curiós. Nosaltres, els francesos que tant apreciem la novetat i l’aventura, correm el risc de jutjar malament aquesta bona gent...”. Són poques pàgines però entremig de molt bones descripcions paisatgístiques, s’hi contrapuntegen impressions de caire social: “Els petits diaris són una cosa fúnebre. A la primera plana, no s’hi veuen més que grans quadres negres que contenen les esqueles mortuòries. A continuació alguns comunicats, i després donen compte dels banquets que diverses ciutats ofereixen als seus torejadors”. Mentre descriu la diada de Tots Sants amb “les madones fregint bunyols de patata... les dones, joves i velles, vestides de setí negre”, el viatger “tenia la sensació d’una vella civilització que ens és del tot aliena”.

 

A Senyor ahir, (Mr. Yesterday), prologat de forma brillant per Llucià Rinyon (Documenta Balear), es reafirmen les impressions de Codet -cinquanta anys després-, quan se’ns dona una visió del que era fer negocis a Mallorca: construir un petit hotelet a Cala Rajada, a principis dels anys 50. Tot contat baix l’òptica d’una nord-americana, moderna, progressista i viatgera, Aurèlia Canaan (nascuda el 1909), que arriba molt prest a la conclusió que “mañana” a Mallorca vol dir mai, o en el millor dels casos... no se sap quan. Com ressalta Rinyon, l’any 1953 desaparegueren les cartilles de racionament, el 1955 s’inaugurà l’hospital de Son Dureta, el 1958 GESA instal·la la central elèctrica d’Alcúdia i el 1960 s’inaugura l’aeroport de Son Sant Joan. “A partir dels anys seixanta, ha estat un desfer calça...”. El llibre va de la construcció de l’hotel El Castillo de Cala Rajada, l’any 1956, per una parella d’americans amb una certa tintura beatnik, d’això va, i de molt més. De les percepcions, del tracte amb les dramatis personae que hi actuen, caricaturitzades, però de realitat: els missers, l’arquitecte, els mestres d’obres, els cambrers, la gent en general, de les monges de l’època i tot. La Mallorca que s’obria al turisme de masses, el qual farà fugir de Mallorca a la parella Canaan quan veuen que el que els havia fet quedar, desapareix –ells en tengueren una part de culpa-. És una de les descripcions més vives del canvi econòmic i moral de la societat de les illes Balears provocat pel turisme, contat amb una visió particular, una altra mirada d’un altre. “No hi havia minuts. Ni tampoc hores. Només temps. Temps per ballar. Temps per cantar. Progrés? Problemes mundials? Una idea no gaire clara dins el pensament de la majoria de persones, res d’important, res pel que s’hagués d’estar preocupat. Per ventura mañana...” . “Don Damián ens advertí que sempre havíem de mantenir les nostres activitats en secret, si no volíem pagar una fortuna per un bocí de terra. A Cala Rajada el més mínim rumor s’aspergia per tot...”.

 

Uns anys després d’obert el seu hotelet se’n temem de què “Un primer indici que venien noves tendències en la moda de viatjar a tot el món va ser la manca de treballadors...”, compensada amb l’arribada dels primers immigrants andalusos, descrits lluny del políticament correcte: “Encara que no totes aquestes famílies duguessin sang gitana a les venes, com sol dir-se, molts tenien el mateix moreno de pell, trets facials romanesos, i comportaments capriciosos i violents que els feien passar, a la velocitat de la llum, de l’alegria festiva al fosc desafiament, de l’arrogància a... bé, aquí hi ha una característica diferent dels gitanos, a l’humil respecte per la feina dura”. Situacions que constataven els canvis:  “ ...va ser quan descobrírem que cada un dels empleats tenien el seu petit aparell de ràdio... les motocicletes varen prendre el seu lloc on havien estat les bicicletes... A partir d’aleshores, el fet de no ser propietari d’un automòbil va significar un estigma de pobresa”.

 

Mentre el Foment de Turisme anunciava que els turistes havien passat del milió (fa anys que passam del dotze milions!), els Canaan –“Com una erupció d’urticària, els hotels varen créixer en tots els terrenys prou grans... a vegades amb préstecs de fins al 100%”- decideixen deixar Mallorca i partir, dubten si cap a Grècia, al final se’n van a Cascais de Portugal. Com diu un dels traductors “a Nova York es va llegir com vivien els gabellins de l’època”, és molt més, hauria de ser un llibre de lectura obligada per conèixer la història social i econòmica de com era la Mallorca pobra i -segons Canaan- tranquila, del franquisme i quins foren els mecanismes que conduïren cap al primer dels “booms” turístics. Amb totes les seves conseqüències.

________________

IMATGE: "TEMPS DE VEREMA" DEL FOTÒGRAF FELANITXER FRANCESC BONNIN ("EL MUT MASSETA")

 

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb